Aviso sobre el contenido
Foro SexoMercadoBCN
    Búsqueda por Etiquetas
  
homex > Charla > El Bar de SexoMercadoBCN > Contenido de Internet - Música, Deportes, Política
Catalunya Independent?
La Vie en Rose
Geisha
Responder
 
Visitas a este tema:   396.169
Añadir a FavoritosAñadir a Favoritos No estás suscrito a este tema Suscribirme
Antiguo 02/03/2015, 23:21   #3781
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Cita:
Piñol i les armes de cadascú

02.03.2015 15:00Vicent Partal

Ahir a La Vanguardia no hi va eixir l'article d'Albert Sánchez Piñol que hi havia d'eixir. Com el lector sap, no és pas la primera vegada. Va passar fa poques setmanes, però el director del diari va acabar cedint a les pressions del carrer i el va publicar, per bé que abans va expressar unes quantes curioses teories sobre l'ofici de portar un diari. Podem suposar que avui passaran coses. Que el director de La Vanguardia ens tornarà a il·lustrar sobre les raons de la censura i que probablement l'escriptor prendrà l'única decisió raonable que pot prendre si no el convencen les explicacions. Que seria deixar d'escriure-hi. Però veurem com acaba tot plegat. Sé que la majoria dels periodistes del diari no avalen l'actuació del seu director. I no parlem dels col·laboradors, companys de Piñol, que potser es demanen quin sentit té de continuar posant la seua signatura en aquell paper. Voler actuar com un senyor feudal a l'era de Twitter no és precisament fàcil i La Vanguardia potser no ha calculat bé l'impacte d'això que fa.

No cauré en la temptació de discutir sobre aquesta qüestió des del punt de vista periodístic, des del punt de vista dels mitjans, dels drets dels col·laboradors o dels límits de les empreses. M'agradaria molt, però em sembla que avui seria confondre el fons veritable de l'afer. Perquè, de fet, parlem de com els uns i els altres fan política. És evident que l'afer Piñol s'emmarca, també, en l'enfrontament polític entre un estat espanyol que no vol perdre el Principat i una Catalunya que vol independitzar-se.

I en aquest context el cas Piñol torna a posar en relleu on és cadascú i quines armes fa servir cadascú. Que no sol ser mai una elecció anecdòtica.

Sánchez Piñol ha tastat la censura, si més no, per dues bandes diferents: a La Vanguardia i en el famós episodi d'Utrecht. No ha estat l'únic. Recordeu que l'economista Clara Ponsatí fou sotmesa a una purga política? El ministre Margallo en persona fou capaç de dir que l'estat espanyol retirava el seu suport a la càtedra que ocupava a Georgetown perquè era 'secessionista'. La llibertat intel·lectual, fins i tot de càtedra, va ser negligida. El cas del jutge Vidal, que va tenir la setmana passada el desenllaç primer, és un altre cas notable. Ha fet milers de sentències, però el Consell General del Poder Judicial no ha pogut trobar-hi ni una errada. De manera que l'han expulsat perquè mantenia unes idees. Tot això ja ho denunciaren historiadors de valor indiscutible, Josep Fontana per exemple, en un congrés científic sobre la repressió contra Catalunya, la repressió d'aquests darrers tres-cents anys, que només es pot negar des de la complicitat amb els repressors, i potser ni així. Si fins i tot s'atreviren a remoure el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, només perquè va opinar que el 9-N era legal.

Reprimir. Reprimir Piñol, reprimir Ponsatí, reprimir Vidal, reprimir Fontana, reprimir Rodríguez Sol… No saben fer sinó això? Aquestes són les armes que un estat com l'espanyol pensa que pot triar per a guanyar en ple segle XXI, en plena era de les xarxes socials, en plena Europa? Doncs, encara que puga semblar sorprenent, sí, és així. Aquestes són les seues armes, les armes que ells volen usar. Aquestes i les sentències del Tribunal Constitucional i els recursos contra qualsevol mesura de la Generalitat que implique una política pròpia. Siguen les ambaixades o la pobresa energètica, siguen els horaris comercials o l'ús de la llengua a l'escola. Ni una sola proposta política, ni un sol gest d'aproximació. Només reacció a la contra, descontrolada, en forma de repressió, de repressió contra tot i contra tothom.

I ací és on som. Els qui tenim davant han triat aquestes armes: la llista ja és massa llarga i no admet dubtes. I jo, tot i ser conscient del dolor personal que poden arribar a crear-nos en algun moment amb aquesta mesura o aquella, només puc dir que cometen un greu error ja que, actuant amb tanta ceguesa i amb tan poca visió del món on viuen, s'asseguren la derrota. Que no sé si cal recordar que, amb aquestes armes que ells han escollit per a la batalla, ni Franco no ens va poder vèncer.
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/editorial/4233933/pinol-armes-cadascu.html

Bump:
Cita:
Joan Laporta es nega a declarar en espanyol al jutjat

 02.03.2015 20:12

Joan Laporta, ex-president del FC Barcelona, s'ha indignat avui quan en un jutjat de Barcelona li han dit que no podia declarar en català. Laporta ha declarat en el cas de l'empresa MCM contra el Barça, per l'explotació comercial de la façana de la nova Masia del club. Han demanat a Laporta que declarés en espanyol, perquè l'advocat de MCM, Mario Conde, deia que no entenia el català i no hi havia traductor. Laporta s'hi ha negat i ha reivindicat el dret de fer la declaració en català. El jutge ha estat a punt de suspendre la sessió, però finalment Conde s'ha avingut a continuar sense traductor.

Heus ací el vídeo d'aquest moment de tensió al jutjat:
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticia/4234112/20150302/joan-laporta-nega-declarar-espanyol-jutjat.html

Mario Conde...
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 03/03/2015, 15:32   #3782
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//

Cita:
Barruts

Una humanitat egoista, que fa fàstic o avorriment, produeix els barruts. Aquesta gent té un atreviment degut al menyspreu cap els altres; com si fossin sers superiors, privilegiats pel seu comportament, pel seu privilegi econòmic i social, tenen l'atreviment de dir i fer les coses segurs de la seva impunitat.
Pel que fa al premi europeu a la dita Societat Civil Catalana, això no pot ser com “Juan Palomo, yo me lo guiso y yo me lo como”. El govern de l'estat d'Espanya fa gala d'aquest premi, i alguns donant-li difusió, i és la vergonya més gran, el pacte entre el PP i el PSOE europeu per dóna un premi a una dita societat que va contra els desitjos de la majoria dels catalans i que no representa a ningú o representa a aquesta majoria silenciosa imaginaria.

El Tribunal Constitucional, ha dictat sentència finalment contra la Llei de consultes, i clar, com no podia ser d'altre manera, ho ha fet negativament. Vaja, que un tribunal de justícia elegit de la manera que ho és, en què el president va amagar la seva militància al PP que governa Espanya, i en què la majoria està elegida pels partits PP i PSOE, pot tenir una independència judicial!? La separació de poders a Espanya és una broma, un mirall, una mentida que deixa clar que el liberalisme polític d'Espanya no existeix. Una democràcia que nega el dret de consulta als seus ciutadans amb l'argument de que han d'ésser tots els ciutadans els que han de decidir en nom de la sobirania nacional (única o indivisible), no se li pot dir democràcia, és una autocràcia vestida de llibertat, on el poder de decisió queda relegat a la mínima expressió. Una Llei, com altres, que va ser aprovada, pels representants del poble, del poble de Catalunya que els va elegir, del poble de Catalunya que ha estat ignorat un altre cop. Primer van anul·lar l'Estatut de 2006 que havia estat aprovat per referèndum pel poble. Ara, volen anul·lar aquest 9-N que no va ser consulta, si no que va ser procés participatiu, i volen fer callar més de dos milions de ciutadans que van votar!? La democràcia és invalidar una consulta, etc. que és una mostra de voluntat popular?

Espanya és un estat aconfessional? Veient això de l'assignatura de religió, em temo que no. Sembla que tornem al nacionalcatolicisme, encara que la religió sigui de lliure elecció, ja m'explicaran aquests aquests acords entre l'estat i el vaticà, on el currículum, la metodologia i l'avaluació, són de la Conferencia Episcopal Española. Que si pregaries a educació primària, que si quasi supressió d'altres religions a secundària i altres perles:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4233418/20150226/aprovar-religio-caldra-reconeixer-incapacitat-arribar-felicitat.html

A Catalunya continuem igual, vull dir, que després d'anys i anys de persecució política del català, de menyspreu de la llengua catalana, ens trobem que el senyor Espadaler d'Unió Democràtica de Catalunya, creu que és necessari un procés dialogant amb el govern espanyol!? Ja saben la dita, que si em punxen no em treuen sang? Aquí nomes rebem males noves d'alguns que es veu que no tenen ulls, ni orelles, ni intel·ligència, perquè si amb tot el que passa, [...][/url]
http://in.directe.cat/republica-catalana/blog/13430/barruts
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 03/03/2015, 21:38   #3783
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//

Cita:
Política catalana a Madrid: ara més que mai

«Des de fa temps he defensat que els diputats catalanistes no anem a Madrid a participar de la política espanyola»
Pere Macias | Actualitzat el 03/03/2015 a les 00:01h
Jaume Matas o Eduardo Zaplana varen presidir governs del PP a les Illes i al País Valencià. Manuel Chaves va ser, durant 19 anys, el totpoderós president socialista d’Andalusia. Ni l’un ni els altres varen dubtar ni un sol moment a l’hora de deixar les seves responsabilitats com a primer mandatari de les respectives comunitats autònomes en ser cridats a dirigir un ministeri.

No es tracta pas d’un fet anecdòtic. Per als membres dels dos partits espanyols, la política en majúscules és la que es fa a Madrid. Les institucions centrals de l’Estat constitueixen l’objecte de les seves ambicions a l’hora de culminar una trajectòria vital. Les coses importants són les que es decideixen a la capital del regne. Per les administracions territorials queden les minúcies: gestionar els serveis sota les directrius centrals, cuidar les carreteres secundàries o promocionar la cultureta local...

Hi ha una expressió contundent per a qualificar-ho: “política nacional”, que és el que fa el “gobierno de la nación”. L’expressió política estatal els sona tan malament que pràcticament està desterrada de l’argot politicomediàtic... Com és ben evident, els qui no compartim aquesta concepció assistim amb un pèl d’irònic escepticisme a l’esdeveniment parlamentari celebrat cada any sota la pretensiosa denominació de Debat sobre l’estat de la “nación”.

Des de fa temps he defensat que els diputats catalanistes no anem a Madrid a participar de la política espanyola, hi som, simplement, per fer política catalana a Madrid. Si ja sostenia aquesta tesi abans de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut –temps del catalanisme polític clàssic– ara, en ple procés d’emancipació nacional de Catalunya, encara es fa més evident aquesta circumstància: la participació convergent en les institucions espanyoles ha de respondre exclusivament a la defensa dels interessos catalans. Aquella abnegada tasca d’en Cambó, d’en Companys o d’en Miquel Roca, de sincera i lleial participació en la governabilitat i en el progrés d’Espanya ha estat corresposta gairebé sempre amb el menysteniment de les nostres legítimes aspiracions nacionals.

Tant socialistes com populars han participat en aquesta concepció de la política espanyola que ens fa pràcticament impossible conjuminar el servei a l’Estat amb la defensa de Catalunya. Se’ns ha exclòs. Estem, per tant, en una nova realitat que fins i tot podria qüestionar la necessitat de la nostra presència a les Corts Generals. Sovint hi ha ciutadans que m’ho retreuen: què hi feu a Madrid? D’altres proposen fins i tot que CiU –i els altres partits sobiranistes- no ens presentem a les properes eleccions generals.

La resposta és òbvia: fem política catalana. Que ara cal més que mai. O és que no paga la pena defensar els drets dels catalans cada vegada més amenaçats per la dèria centralitzadora i per la deriva autoritària del govern? Un exemple ben recent: Montoro contra les entitats cíviques, obligant-les a presentar declaracions de l’IRPF... Qui les ha defensat? Qui ha aconseguit una -parcial- retirada del propòsit governamental? Al Diari de Sessions del Senat ho llegireu ben clar: l’alcalde de Tortosa, senador de CiU, Ferran Bel, és qui va arrencar del ministre el compromís de tirar enrere la bestiesa.

A Madrid hi hem de ser, en aquesta etapa històrica, més que mai. Perquè es vegi que som diferents. Que per a nosaltres la prioritat és Catalunya i que no renunciarem a plantejar mil i una vegades totes les qüestions que afectin la nostra gent. Per això agafem el tren o l’avió cada setmana i quan entrem a l’hemicicle continuem fent política catalana. Fins al darrer moment.
http://www.naciodigital.cat/opinio/10279/politica/catalana/madrid/ara/mai

Bump:
Cita:
Les víctimes del franquisme denuncien a Brussel·les la impunitat dels crims de la dictadura

03.03.2015 19:17

Les víctimes del franquisme han denunciat la impunitat dels crims de la dictadura aquest dimarts al Parlament Europeu, a Brussel·les, i han demanat que Europa tingui 'un paper més actiu i compromès' en aquest àmbit. Als actes hi han participat la germana de Salvador Puig Antich, Merçona Puig Antich, representants de l'associació de denúncia dels nadons robats o de la massacre de treballadors el 3 de març de 1976 a Vitòria, entre d'altres. L'objectiu d'aquesta jornada, impulsada per Esquerra Unida, és mostrar 'la impunitat del franquisme', que valoren que encara és vigent a l'estat espanyol, i fer pressió perquè tiri endavant la querella argentina, l'única al món que tracta aquests crims contra la humanitat.

Els actes d'aquest dimarts, que han de servir per 'mostrar la magnitud de cadascun dels crims comesos', han comptat també amb la participació d'eurodiputats catalans com Ernest Urtasun (ICV), Josep Maria Terricabras (ERC) o Ernest Maragall (ERC-NeCat) i d'altres com Izaskun Bilbao (PNB) o Josu Juarasti (Bildu). L'advocat de la querella argentina, Carlos Slepoy, que s'ha mostrat convençut que finalment es crearà un context que permetrà 'realitzar els judicis a Espanya', també ha estat present durant els actes de la jornada, acompanyat del representant de la Coordinadora estatal de suport a la querella argentina contra els crims del franquisme, Chato Galante. La sueca liberal, Cecilia Wikström, presidenta del Comitè de Peticions, ha recollit aquest migdia la queixa sobre la impunitat dels crims del franquisme.

La germana de Salvador Puig Antich, sentenciat a mort el 2 de març del 1974, espera que aquesta denúncia es tradueixi en 'una empenteta' i que Europa faci 'pressió' perquè siguin extradits els ministres que estan imputats', Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, sogre de l'exministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón. Puig Antich s'ha queixat que 'Espanya no fa cas al tractat bilateral' i tampoc a 'les ordres universals que la jutgessa ha escrit' amb la querella argentina. Segons Merçona Puig Antich, que a Espanya els crims del franquisme continuïn impunes és 'un problema de voluntat política' i de 'no reconeixement de què va passar' amb l'assassinat del seu germà. 'És com si no anés amb ells, no volen reconèixer la quantitat d'injustícies que va rebre la gent' i tampoc que 'es van saltar els drets humans', ha apuntat. 

D'altra banda, ha agraït que des d'Europa es posi atenció a aquests casos de la dictadura però ha dit també que, 'ja que pertanyem a la Unió Europea hagués sigut molt d'agrair' que les accions de condemna de la impunitat s'haguessin iniciat des de Brussel·les i que no haguessin hagut de marxar a fer justícia a l'Argentina. I, especialment, 'quan demanen que els estats membres siguin una democràcia', ha sentenciat.

Merçona Puig Antich ha fet referència també als Premis Dignitat que van ser atorgats a la família a mitjans de gener per la seva tasca 'constant i decidida per a denunciar la indignitat dels processos polítics del franquisme i per aconseguir la nul·litat del procés del seu germà' i ha explicat que 'fa il·lusió que un país reconegui una víctima del franquisme' perquè sembla que aquest tipus de coses 'no puguin ser'.
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticia/4234299/20150303/victimes-franquisme-denuncien-brusselles-impunitat-crims-dictadura.html
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 04/03/2015, 00:12   #3784
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

Donec Perficiam //*//

Cita:
Espanya ve al rescat

Les dues absurdes sentències del Tribunal Constitucional contra el 9-N que s'han conegut aquesta setmana i la més absurda encara sanció de tres anys d'inhabilitació acordada pel CGPJ contra el magistrat Santiago Vidal han tornat a canviar el panorama polític català aquesta setmana.

Canviar el panorama polític potser siga, Martxelo, una expressió exagerada. Però si més no han canviat el clima. Si en alguns sectors sobiranistes es palpava una certa decepció per la manera en què havien anat les coses després del 9-N la conjunció en poca hores de les dues actuacions judicials ha tornat a enervar la ciutadania i ha donat un gir substancial a l'ambient que, encara que era previsible, preocupava alguns.

En definitiva el que amb les seves actuacions ens ha recordat l'estat espanyol és que no hi ha cap via possible que no siga la de la unilateralitat. Entre altres coses perquè de fet aquesta és ja la via que estan fent servir ells. Des de fa mesos s'encadenen mesures unilaterals sempre contra Catalunya, una darrere l'altra. Sempre en els tribunals, sempre negant la política.

Espanya en aquest sentit no ens falla ni ens fallarà mai. L'actual majoria independentista seria molt més difícil d'aconseguir si a Madrid algú tingués vista i pensés més amb el cervell que no pas amb les vísceres. I encara que hi ha indicis que uns pocs entre ells mateixos se n'adonen de com de malament van, per sort no són capaços de rectificar, ni podran fer-ho. És significatiu en aquest sentit que no s'hagen atrevit a expulsar Vidal com pretenien i volien des de l'inici i també que en la sentència sobre el 9-N els jutges li llancen la pilota als polítics suggerint que negocien.

Però tots tranquils que no hi ha perill: el poder polític no en farà cas i menys encara en un any electoral com és aquest. De manera que quan arribe el setembre les eleccions seran un pas irreversible per al nostres país, un veritable pas final.

director@vilaweb.cat

http://www.vilaweb.cat/cartes_creuades/4233873/espanya-ve-rescat.html
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 04/03/2015, 09:38   #3785
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:
El capitalisme d’amiguets espanyol, al descobert

L’empresa del fill d’Aznar factura 39 milions d’euros gestionant els actius tòxics de Bankia, segons Vozpópuli

Bankia ha externalitzat la venda d’actius immobiliaris des de 2013 a Haya Real Estate, una empresa que compta amb el primogènit de José María Aznar com a conseller. Així la companyia del fill de l’expresident espanyol ja ha cobrat 39 milions d’euros que surten del banc rescatat. Uns diners que es podrien haver estalviat comercialitzant els actius tòxics de manera directa a través del SAREB, el banc dolent, creat a aquest efecte.

Aznar jr s'embutxaca 1,8 milions en assessorament

En el primer any d’activitat dels deu que dura el contracte, el benefici d’Haya és de 4 milions. Un fons d’inversió nord-americà, Cerberus, és qui ha posat la pràctica totalitat del capital d’Haya, així que el benefici és per ells. I qui va assessorar Cerberus per aconseguir l’encàrrec de Bankia el 2013? José María Aznar Júnior, que va facturar 1,8 milions d’euros en concepte d’assessorament aquell any, dels quals ha declarat 466.000 com a benefici. A aquesta xifra, s’hi ha de sumar el sou com a conseller a Haya, que Vozpópuli calcula que està entre els 175.000 i els 475.000 euros.

La decisió de Bankia d’encarregar a una organització 100% privada en lloc del SAREB la gestió d’actius tòxics –només gestió, no s’han d’arriscar a comprar-lo- va rebre el vist-i-plau del ministeri d’Hisenda, encapçalat per l’exministre d’Aznar pare Cristóbal Montoro. El banc rescatat preveia gastar-se en l’externalització de 40 a 90 milions d’euros en deu anys, i en només un ja en sumen 39.

Haya Real Estate es crea el maig 2013 i, amb un capital de només 3.000 euros, guanya el concurs per encarregar-se dels actius de Bankia. L’assessorament del fill d’Aznar va ser, en efecte, clau per convèncer l’entitat bancària que havia estat dirigida per l’amic d’infantesa del seu pare, Miguel Blesa, i per l’exministre també d’Aznar sènior, Rodrigo Rato. Quan va aconseguir el projecte per la seva empresa, el fons d’inversió Cerberus va afegir 8,3 milions d’euros als 3.000 de capital, amb la certesa que era un bon negoci. Per cert, com a mínim dos dels dirigents de Cerberus són ex-alts càrrecs de George W. Bush, un altre bon amic de l’expresident espanyol.

La teranyina d'interessos, present també a Espanya

En la comissió sobre el frau del Parlament de Catalunya, el periodista Ernesto Ekaizer va qualificar l’època Pujol de ‘capitalisme d’amiguets’, és a dir, de “teranyina d’interessos entre el poder polític i les empreses”, i va assegurar que “és un experiment que no té precedents a Espanya”, però no va aclarir si estava tenint en compte l’entramat d’empreses, amistats i familiars que envolten José María Aznar. També altres personatges, que han passat o passen ara per La Moncloa, com Felipe González i Mariano Rajoy, estan sota el dubte de vendre influències o de donar feines de tota mena a ‘amiguets’.
http://www.directe.cat/noticia/389627/el-capitalisme-damiguets-espanyol-al-descobert
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 04/03/2015, 12:37   #3786
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
En defensa de Santiago vidal (i en contraatac al papananisme esquerranaire)

Dec haver comparat desenes de vegades a Espanya amb Turquia. L’estat que esdevé hereu de l’Imperi Otomà manté una aparença institucional de règim democràtic, fet que contrasta amb una realitat on la separació de poders resulta una entelèquia, on la llibertat d’expressió decau quan es recorden genocidis recents o es defensa el dret d’autodeterminació de les minories nacionals. He fet curt. La capacitat de burla a l’estat de dret practicada a Madrid pels hereus del franquisme (amb la inestimable cooperació d’un substrat profund de franquisme sociològic entre bona part dels espanyols corrents) fa feredat. L’ús de les clavegueres administratives per combatre el principi fonamental del principi d’autodeterminació, la limitació de la llibertat d’expressió a l’hora d’abordar personatges sensibles, la repressió a la dissidència col·loca Espanya en el club dels estats de dret de firetes, de fragilitat democràtica, de totalitarisme disfressat. I col·loca als ciutadans de Catalunya davant la cruïlla d’opressió política o independència com a conseqüència democràtica. I la cosa va molt més enllà d’aspectes nacionals. Es tracta, ras i curt, de seguretat individual i col·lectiva.
L’esdevingut amb l’afer del jutge Vidal és un episodi més (i no precisament menor) sobre aquest combat entre llibertat i opressió, democràcia i arbitrarietat, neutralitat i partidisme. S’han exhaurit les expressions per qualificar l’afer. I potser, el més escandalós de tot plegat és el poc escandalitzat que s’expressa l’autoanomenat progressisme espanyol. Els seus silencis d’avant d’un afer de pura llibertat d’expressió, de càtedra, de pensament, resulten d’una culpable complicitat. No és d’estranyar, al cap i a la fi, amb algunes (poques) excepcions la intel·lectualitat progre hispànica ha mostrat sempre una tímida sensibilitat en la defensa de les llibertats quan aquestes eren reivindicades des del nostre país.
No conec personalment Santiago Vidal. No em cal. Des d’un sentit elemental de llibertat intel·lectual, el meu deure és defensar de l’aclaparadora injustícia de la qual ha estat objecte. Més enllà de l’antipatia o simpatia pel personatge, el meu deure no és només moral, sinó clarament pragmàtic. Com en el cas del poema de Bertold Brecht, la defensa d’algú contra la injustícia és la defensa de tothom, inclòs jo, de l’arbitrarietat del poder. Estic al seu costat, perquè només protegint-nos mútuament podem resistir a poders despòtics. Estic al seu costat, no perquè estigui o no d’acord amb ell, sinó perquè defensant el seu dret a ser conseqüent amb les seves idees, busco la protecció col·lectiva respecte a mi mateix i les meves.
Part del títol (poc fabrià) d’aquest article està motivat per una anècdota personal que resulta molt significativa. En els correus interns d’una organització, espontàniament van sorgir expressions d’adhesió al jutge Vidal. Al cap d’una estona, i per part d’alguns guardians de l’ortodòxia de l’entitat, van sorgir algunes veus crítiques, “perquè Vidal era de dretes”. Més enllà de tractar d’intentar fer una taxonomia de les seves conviccions (sospito que el jutge presenta unes idees, com la majoria de la gent, confuses, contradictòries, i de mal classificar) es veia clarament alguns dels vicis sectaris i sucursalistes que presenten determinades organitzacions i actituds. A banda de sobredosi de “soleturisme”, hi detectava aquesta mena d’estalinisme que tant influeix en algunes organitzacions que fan un gran esforç per sabotejar el procés independentista, perquè a la manera del cinisme d’Stalin i les seves tesis sobre la nacionalitat, encobreixen el típic imperialisme carrincló d’un país, Espanya, que com Turquia, des d’un extrem d’Europa, és incapaç d’assumir que els suposats temps gloriosos ja fa segles es van esvair. Que el conflicte no és entre nacions (Espanya i Catalunya), sinó entre opressió i llibertat, dictadura amb disfressa institucional i democràcia.
La qüestió de Vidal no es tracta de nacionalitat o ideologia. Es tracta simplement d’una elemental qüestió de justícia i llibertat. Estar d’acord o en contra de les seves idees resulta aquí irrellevant, com si ens cau simpàtic o antipàtic. Ras i curt, parlem de decència. I també de la indecència de qui prejutja des dels prejudicis.
http://in.directe.cat/com-els-llancers-polonesos/blog/13439/en-defensa-de-santiago-vidal-i-en-contraatac-al-papananisme-esquerranaire

Bump:
Cita:
Apologia del coratge personal

04.03.2015 15:00Vicent Partal

Als anys vuitanta vaig saber la història de José Happart i em va impressionar. Happart és un polític való que el 1982 va ser escollit batlle de Voeren, una població de Flandes amb un fort component francòfon. Les lleis lingüístiques flamenques són molt clares, i en aquella ciutat el francès no hi ocupava el lloc que Happart considerava que li corresponia. Resultava que ell tenia un títol acadèmic en llengua neerlandesa, i per tant li era difícil de negar el coneixement de la llengua oficial. Però es va atrevir a fer-ho. En un moment determinat, Happart va dir que no podia complir les lleis lingüístiques flamenques perquè no sabia neerlandès i, per tant, li era impossible d'emprar-lo. Quan li van retreure el títol acadèmic va tenir una sortida magistral: 'De neerlandès, en sabia, en aquella època, però l'he oblidat completament.' Amb un simple gest personal va desmuntar el govern flamenc. Que conste que jo em sent més del costat dels flamencs --que, fet i fet, van acabar guanyant-- que no del d'Happart; però ara m'importa el seu gest.

M'importa el coratge personal de plantar-se. De dir prou, sense pensar a qui t'enfrontes ni renunciar a res, d'entrada. I la capacitat d'entendre que tu, amb un simple gest personal, pots provocar un canvi absolut en el país --Bèlgica, de fet, va ser a un pas de la crisi constitucional per l'actuació d'aquest batlle. Happart ho va fer llavors a Flandes, i aquestes últimes hores ací s'han anat succeint actes d'aquesta naturalesa. Parle de l'adéu de Sánchez Piñol a La Vanguardia, parle de l'adéu de Raül Romeva a ICV, parle de la insubordinació de Laporta davant un jutge que pretenia evitar que declaràs en català. Parle, encara que faça més hores, del jutge Vidal.

És una casualitat que tot haja passat en poques hores? Em fa l'efecte que no. Durant uns mesos hem hagut de suportar molt aquesta cançoneta que el procés s'acabava, que tot feia figa, que ara hi havia coses més interessants de què parlar. Bé, s'ha acabat l'hora del pati: simplement no era veritat. La gent, és cert, va quedar decebuda de la incapacitat política de gestionar bé l'èxit del 9-N. Però el país no se'n va anar enlloc ni es va desinflar: es manté ací. I, veient exemples com aquests, en poques hores he notat que li comença a canviar la cara. Un subscriptor de VilaWeb m'ho resumia ahir dient que de sobte havia tornat a sentit l'olor de pluja. Li vaig agrair molt el detall i la referència a un article anterior. Efectivament, quatre gests i dues agressions de l'estat han tornat a canviar l'ànim del país i la decepció comença a quedar arraconada. Si ho voleu, lentament. Però significativament. No calen grans enquestes: mireu dins vostre.

El coratge personal és un dels grans catalitzadors de la història i ben sovint, quan falla la capacitat col·lectiva, és l'única arma capaç de salvar un país, una generació, un grup humà. N'hi ha prou que una persona s'alce, es pose dempeus i explique què passa de debò. I adopte una actitud conseqüent sense tenir por de possibles represàlies. I només cal que, gràcies al seu exemple, els altres entenguem que si no guanyem serà perquè no voldrem, no pas perquè no puguem. Car al final guanyar és ben senzill: et plantes davant un jutge, expliques que és l'hora de deixar de banda projectes que no trauen cap a res o engegues aquells que es pensaven que eren els teus amos perquè et pagaven uns diners cada quinze dies. Guanyes quan abraces la teua llibertat de pensar, d'actuar, de ser conseqüent, i amb això fas molt més creïble, concreta i sòlida la determinació cap a la victòria de tots. Eixe és el camí. I si algú tenia massa nervis ja sap on hi ha el pot de la til·la: es diu coratge i, sortosament, en aquest país en tenim de sobres.

NB. Per cert, veig que avui El Periódico pública una enquesta que bàsicament ve a dir que estem acabats, que val més que ens rendim i que Albert Rivera en quatre dies arribarà a ser el president de la Generalitat. Tot previsible...
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/editorial/4234315/apologia-coratge-personal.html
Aviso a Organizadores   Citar
Plataforma
Plataforma
Antiguo 04/03/2015, 19:18   #3787
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Desperta Ferro!!! //*//

Cita:
El català i la Justícia

"Laporta no ha pogut declarar en català, cosa sorprenent després de més de tres dècades de democràcia"

Editorial

L'expresident del Barça Joan Laporta no ha pogut declarar en català al jutjat, on compareixia com a testimoni, perquè un dels advocats no entenia l'idioma del país i el jutge no havia previst un traductor. Laporta es va negar a declarar si no ho podia fer en català, i el jutge li va dir que o bé ho feia en espanyol, o bé hauria de tornar un altre dia quan hi hagués l'intèrpret. Tot plegat és sorprenent, després de més de tres dècades de democràcia. El problema té una causa profunda, i és que el poder judicial és l'únic dels tres que no ha estat traspassat a la Generalitat, i que segueix estant centralitzat. La Generalitat només s'encarrega de les instal·lacions, el paper i els bolígrafs. Tota la resta està controlat des de l'Estat, ja sigui a través del ministeri de Justícia o del Consell General del Poder Judicial, que tenen aquí les seves delegacions. La disfunció que representa aquest model arriba a l'esperpent, i mostra de forma crua com veu l'Estat la realitat catalana, sense gaire consideració. Amb la reforma de l'Estatut es va intentar la creació d'un incipient poder judicial català, però va ser el primer que van tombar el PSOE i el PP. La Justícia és el rovell de l'ou de l'Estat, o almenys així ells ho entenen.
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/03/el_catala_i_la_justicia_106845.php
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 04/03/2015, 23:49   #3788
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Donec Perficiam

Cita:
Com gestionar la situació?

"Aquest és el país de tres tresorers consecutius del PP culpables de corrupció. I tots ells ratificats, nomenats o ascendits per J.Mª Aznar"

Francesc Sanuy

Són dies de globalització visible en què Barcelona està invadida pels participants de la Mobile World Conference i en què l’impacte de la situació internacional explica moltes de les coses que afecten els diferents països en un escenari de corrupció generalitzada. Sense anar més lluny, el màxim executiu del HSBC, Stuart Gulliver, enmig del gran escàndol que ha provocat el tema de l’evasió fiscal a través de la seva filial suïssa de la banca privada, s’ha justificat amb un argument absolutament inacceptable. En efecte, ha manifestat que ell no pot saber tot el que fan els seus 257.000 empleats. És més, el gran expert en gestió empresarial, Henry Mintzberg, l’ha replicat dient que una excusa d’aquesta naturalesa és una collonada, opina que no es pot justificar un resultat catastròfic en base a la formulació de preguntes sobre la possibilitat de que una empresa pugui assolir una dimensió tan gran que la converteix en una realitat impossible de dirigir. Cosa que, naturalment, obligaria a limitar per llei la dimensió de les societats que s’hagin de gestionar. De fet, els assiris ja van inventar 2.000 anys abans de Crist la primera multinacional, però no va ser fins al segle XIX, que es va plantejar la complicació inherent al fet de tenir necessitat de dur a terme una expansió necessària malgrat els problemes d’organització que comporti. Perquè, en realitat, es pot caure en les dificultats derivades de la pròpia superestructura molt abans d’assolir la dimensió colossal del HSBC. En tot cas, potser convé no seguir per aquesta via de les dimensions, atès que, al capdavall, les empreses lluiten per assolir unes proporcions que requereix, p. ex., la fabricació d’automòbils o bé la necessitat més pròpia de farmacèutics i banquers de créixer fins als límits de tenir una enorme influència sobre els poders reals i la política més que no pas les economies d’escala. En realitat, en una petita empresa, dos caps de departament poden muntar burocràcies antagòniques. A més a més, potser no cal confiar massa en les capacitats dels nous amos de l’univers.

En el cas d’Espanya, només cal fixar-se en la llista de les remuneracions que s’adjudiquen els principals directius de les empreses de l’Ibex que realment tenen tot l’aspecte de ser abusives, injustificables i excessives. Vegin, posem per cas, les de Sánchez Galán (9,13 milions d’euros), Alierta (6,7m.), Ana Patricia Botín (6,7m.), Del Pino (5,62m.), Francisco González (BBVA, 5,4m.), Brufau (3,24m.), Villaseca (3,38m.), etc. Mentrestant el governador del Banc d’Espanya recomana no augmentar els salaris dels treballadors, però s’apuja la seva retribució. I la indignació augmenta quan ens assabenten de que el govern central finalment ( i ja era hora) suprimeix les subvencions als famosos cursos de formació professional que, en realitat, no servien per a col·locar ningú, falsificaven els alumnes i només eren instruments per a enriquir empresaris arruïnats que ostentaven càrrecs a les patronals de la CEOE i directius de sindicats obrers. L’abast dels Eros ha representat ja la imputació de 500 directius que vivien a costa dels diners públics destinats a labor social que s’embutxacaven delictivament. Inassequibles, però, al desànim. Ara ens faran pagar previsiblement als contribuents 1.500m. d’euros més per la flamant Bankia que ara diu que té beneficis. En definitiva, aquí del que es tracta és de que els dirigents culpables tinguin assegurada la més absoluta impunitat. Ara mateix, la polèmica del viatge a Cuba de Zapatero serveix per a ocultat que 684 evasors del HSBC van evitar les conseqüències dels seus actes i se’n van anar amb la mòdica xifra de 75.000 de mitjana com a única sanció al frau tributari. És a dir, que un delicte es va rebaixar a la categoria de infracció lleu. Uns dels possibles afectats hauria estat Botín, però el seu testaferro a HSBC ara és conseller del Santander a Suïssa i a la seva capella de vetlla funerària s’hi va presentar el Rei a retre-li un últim homenatge.

En resum, aquest és el país de tres tresorers consecutius del PP culpables de corrupció. I tots ells ratificats, nomenats o ascendits per J.Mª Aznar. A part dels negocis amb el Gaddafi, Ecclestone, Murdoch, Briatore, etc. ara el fill gran J. Mª Aznar Botella, s’ha convertit en el factòtum de Haya Real Estate que ha comprat la immobiliaris de NH. El noi va començar amb la Poniente Capital participada pel fons de capital risc Cerberus on mana Dan Quayle vicepresident del Bush pare als EUA amb tècniques molt agressives fins i tot per a les habituals a Wall Sreet. Aquí ja han fet operacions amb la Sareb que va rebre més de 2.000 milions d’euros del govern, però no va intentar col·locar els seus immobles a fi de subcontractar amb els fons anomenats voltors. Per aquest procediment Cerberus s’ha convertit en la més gran Inmobiliaria sense necessitat de desembossar ni un dòlar i tot emportant-se un 3,5% per cada venda. Entre els principals valedors hi havia naturalment Miguel Blesa, el fraternal amic íntim d’Aznar i destructor de la Caja Madrid una prova més de la validesa de la dita americana de que el diner és molt divertit, però també molt brut. En qualsevol cas, a Aznar i al seu capo de la FAES (García Legaz) encara els quedava temps per a copresidir actes de Nuevas Generacions del PP recolzant el Niño Nicolàs ara tan vilipendiat. Es, doncs, amb aquest panorama que ens trobem maleïts per una demanda global feble i que, malgrat la bona marxa dels EUA es temps que hi pugui haver també deflació. Evidentment, el petroli rebaixat de preu comença a substituir la rebaixa salarial. No convé, però, que ens acostumen a viure sota zero com si això pogués ser normal. Val a dir que els inversors han perdut la fe en l’economia i que les autoritats no inspiren confiança per a estimular el sistema. Tanmateix, queda sempre l’esperança de que si debilitem la moneda creixerà l’economia. Vol dir un estímul monetari que afavoreix la inversió en lloc de l’estalvi. Amén!
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/03/com_gestionar_la_situacio_106843.php
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 05/03/2015, 13:05   #3789
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
Rita Barberà és una persona indecent

 05.03.2015 15:00Vicent Partal

Copie la definició de 'decòrum' que dóna el 'Diccionari Català-Valencià-Balear': 'Correcció, elevació, en les maneres, en el capteniment d'algú que correspon a la seva condició social, a les seves responsabilitats.' La definició és precisa i el fet que la paraula tinga tan poc ús en el nostre país no deixa de ser un indicador. Mireu els informatius de les televisions anglosaxones, nord enllà, i veureu que hi són corrents i habituals els debats sobre el decòrum, sobre la manera com es comporten els representants polítics. Quan hom elegeix algú per exercir un càrrec, aquesta persona té dues responsabilitats: la primera amb la gent que l'ha elegida i que mereix respecte, la segona amb el càrrec que ocupa. Perquè la persona no és el càrrec: la persona 'ocupa' el càrrec. El president no és la presidència. El batlle no és la batllia. En són ocupants circumstancials, que inevitablement un dia passaran i deixaran el càrrec darrere seu. Per això el decòrum, l'elevació en les maneres, el capteniment, són tan importants en política. Per això fa una pena tan gran de veure personatges com Rita Barberà.

A mi que la batllessa de València siga una persona destrossada interiorment, incapaç de controlar-se, esperpèntica, no em preocupa tant com el mal que fa a la institució. Les imatges de despús-ahir, quan es burlava en públic i des del balcó de les víctimes de l'accident del metro de València, fent-los pam-i-pipa i rient-se'n, en qualsevol país civilitzat haurien anat seguides de la seua dimissió immediata. Per no haver estat capaç de captenir-se, de comportar-se no pas com la persona que és, sinó d'acord amb el càrrec que ocupa. El problema, el problema entre nosaltres, és que això no únicament no passarà, ans no ho entendrien ni ella ni els seus electors. La vergonya aliena la passem els qui no la votaríem mai. Però, com es va veure en l'episodi del 'caloret', fins i tot quan fa pallassades o es comporta com una marrana hi ha qui li riu les gràcies, qui encara la considera la representació genuïna del poble.

I això és un fracàs col·lectiu. Parle de Rita, però podria parlar d'algunes compareixences histriòniques de Sànchez Camacho. Parle de Rita, però parle de Bauzá o d'aquella filla d'un Fabra que es pensava que una diputada podia fer gests obscens i no passava res. Generalment, lamente constantar-ho, parle de gent del PP.

A tots els països hi ha dos països. Això és normal: blaus contra rojos, o siguen quins siguen els colors locals enfrontats. En el nostre hi ha dues civilitzacions. I una encara s'ha de 'civilitzar', si se'm permet l'expressió. Segurament perquè té les arrels en les casernes militars insurrectes, o entre aquells fatxendes senyorets que afirmaven la dialèctica dels punys i les pistoles. Segurament també tenen el nivell que tenen, no ens enganyarem tampoc. Segurament perquè el seu menyspreu envers el poder que emana dels ciutadans és total i absolut.

Siga com vulga, nosaltres no som d'eixe món i davant d'ells no podem sinó afirmar-nos en la dignitat de la vida pública, pensar que és una pena que gent com aquesta tinga cap rellevància i recordar el Quixot, quan diu que un pecat privat, per més gran que siga, no serà mai tan perjudicial per al món com la més petita de les indecències públiques. Aquestes que, pel que es veu, Rita Barberà pensa protagonitzar cada dia més.
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/editorial/4234482/rita-barbera-persona-indecent.html
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 05/03/2015, 19:09   #3790
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Cita:
El carril central

TONI SOLER | Periodista | 04/03/2015 13:50

Segueix-me

La política catalana és un estat d’ànim, i els seus vaivens fluctuen en funció de manifestacions, titulars i enquestes. Un sondeig recent d''El Periódico' congela el vot sobiranista –però el congela al llindar de la majoria absoluta– i dóna ales a Albert Rivera, nou producte de la platocràcia espanyola. Ens agradi o no, un percentatge del vot català depèn de la graella televisiva peninsular, i prou que ho sap Rivera, que després d’anys picant pedra al Parlament n’ha tingut prou amb uns mesos de campanya gratuïta per multiplicar les seves expectatives. L’operació empresarial i mediàtica que ha encimbellat Rivera demostra que, a la nova política, són les mateixes mans les que remenen les cireres.

Ciutadans comptarà amb el suport de l’establishment perquè combina bé amb tot: combat amb les seves mateixes armes el populisme de Pablo Iglesias, exhibeix un anticatalanisme descarat i a més no ha governat mai. Però les operacions polítiques gestades als platós tenen riscos i limitacions, com molt bé sap la filial catalana de Podem, que –segons la mateixa enquesta– perd empenta sense que ni tan sols hagi tingut temps d’estrenar-se.

El futur Parlament català es començarà a dibuixar després de les eleccions municipals, per tant, no cal atabalar-se gaire amb la demoscòpia. És cert que la fragmentació augura dificultats per a qualsevol gran projecte de país; que al sobiranisme, si vol fer un pols a l’Estat, li falten vots i li sobra 'politiqueta'; que CiU s’ha de refundar, i que ERC –que estava cridada a liderar el procés– ha d’analitzar a fons per què les seves expectatives s’han refredat tant.

Però davant tanta candidatura prefabricada, tant d’hiperlideratge televisiu i tant de dirigisme disfressat d’empoderament popular, el sobiranisme català –que dels grans mitjans només rep silenci o difamació– pot presumir d’una solidesa que escapa ja a qualsevol interpretació conjuntural. El bloc que formen CiU, ERC i la CUP –ICV podria ser-hi o no, però en cap cas no estarà en un bloc favorable a l’'statu quo'– es pot trobar al setembre essent la força majoritària de Catalunya, el carril central de la política catalana, sobrevivint a la lògica baixada del suflé, i mantenint una transversalitat envejable. Queden sis mesos per fer la feina; sis mesos que ens demanaran, sobretot, generositat.
http://m.ara.cat/premium/politica/ENQUESTA-CIU-ERC_0_1314468707.html#.VPidVIOPXJs

Bump:
Cita:
5 de març: 'A tots ens han demanat alguna vegada parlar en castellà “per deferència”'

VICENÇ VILLATORO | 04/03/2015 19:57

Segueix-me

I molts, alguna vegada ho hem acceptat. Tot i pensar que això de la deferència hauria de ser d’anada i de tornada i que també estaria bé que algú tingués la deferència de fer l’esforç, no gaire exagerat per a qui parla una llengua romànica, d’entendre’t en català. La possibilitat d’acceptar parlar en castellà per deferència té a veure amb dues coses. És directament proporcional a la bona educació i els modos amb què t’ho demanin, i inversament proporcional a la prepotència i la mala educació. I és directament proporcional a la feblesa i la fragilitat de qui t’ho demana i inversament proporcional a la seva força o poder. Si t’ho demana ben demanat algú que fa quatre dies que ha arribat, tendeixes fàcilment a practicar la deferència. Si se t’exigeix de mala manera per algú que tindria l’obligació d’entendre’t, et costa molt. Per això em sembla que Joan Laporta va fer molt bé no volent declarar en castellà per deferència en un jutjat de Barcelona. No sé com li van demanar. Però, a Catalunya, en un espai públic, hi ha d’haver manera que puguis parlar en la teva llengua (oficial!) i t’entenguin o et tradueixin. No és un problema de deferència. És un problema de poder.
http://m.ara.cat/firmes/vicenc_villatoro/demanat-vegada-parlar-castella-deferencia_0_1315068482.html#.VPijR4OPXJs
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 05/03/2015, 23:27   #3791
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//

Cita:
Germà Bel: "A tota Espanya hi ha menys passatgers de l’AVE que en la línia París-Lió"

L’economista assegura que "Espanya té un problema: que té molt poca densitat de demanda per aquestes prestacions"

Nerea Rodríguez

L’economista Germà Bel ha assegurat en una entrevista a Ràdio Euskadi que “l’AVE no és rentable a Espanya”, i ha donat com a exemple el fet que “entre París i Lió viatgen més passatgers que a tota Espanya”. Per aquest motiu, ha estat contundent assegurant que “Espanya té un problema: que té molt poca densitat de demanda per aquestes prestacions”.

Alhora, ha assenyalat que “a Espanya ja tenim 2.500 km d’AVE, mentre que a França en tenen 2.000, i carreguen 130 milions de viatgers a l’any, i a Espanya 28 milions”.

Per tot això, ha insistit: “Tenim un greu problema”, i ha constatat que “és una tecnologia fantàstica però l’usa molt poca gent i els efectes que es produeixen queden molt per sota dels costos que té”.
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/03/germa_bel_a_tota_espanya_hi_ha_menys_passatgers_de_l_ave_que_en_la_linia_paris-lio_106900.php
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 06/03/2015, 08:19   #3792
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Donec Perficiam //*//

Cita:
Il·legalitzar els partits catalans

06.03.2015 15:00Vicent Partal

El PP ha començat la campanya electoral del 27-S. I una de les propostes més interessants que se li ha ocorregut és la d’il·legalitzar els partits polítics ‘que van contra la constitució’, és a dir, els independentistes. No és que siga el seu programa encara, però ja ho han començat a dir. Concretament, el diputat Santi Rodríguez. Aquest senyor va dir l’altre dia al parlament que a Alemanya els partits que van contra la constitució eren prohibits. I ja es va entendre que aquesta era la seua proposta. 

Però s'atrapa abans un mentider que no un coix. I així cal dir ben alt que l’afirmació del senyor Rodríguez és literalment falsa. No ho sé si és que s'ha cregut una mentida que li ha contat algú o si és que menteix ell a propòsit. Però el cas és que el que diu és rigorosament fals.

D’acord amb la llei bàsica d’Alemanya, els partits polítics han de reconèixer els valors democràtics de l’estat. I si algun d'ells no ho fa l’única cosa que pot fer el govern és portar-lo davant els tribunals. Com passa, de fet, en la immensa majoria dels països europeus. A Alemanya són legals partits nazis, comunistes o revolucionaris de tota mena. I si bé és cert que n'hi ha dos de prohibits, cal aclarir que això és des de fa moltes dècades i ha quedat com una anècdota del passat.

Entre altres coses perquè Alemanya és un país seriós i si algú intenta prohibir un partit li calen proves de que efectivament aquell partit vol subvertir l'estat. No s'hi valen les paraules i prou. No hi ha prou amb dir que estan contra la constitució. 

Això va quedar claríssim durant l'intent d'il·legalitzar el partit neonazi NPD, entre els anys 2001 i 2013. En aquell moment el govern federal i els estats, tots, en van demanar la il·legalització. Però els jutges no la van concedir. Van exigir proves concretes de com l'NPD ho faria per a implantar una dictadura però ningú no les va poder aportar i, encara pitjor, el tribunal va considerar que la presència demostrada de nombrosos infiltrats de la policia dins l'NPD invalidava qualsevol demanda d'il·legalització perquè les accions més provocatives no se sabia ben bé si les havien ordenat els líders del partit o el propi estat alemany.

Aquell procés contra l'NPD va ser tot un exemple del rigor intel·lectual de la societat alemanya, que es va esforçar a distingir entre opinions i fets i que va posar els drets democràtics per davant de les amenaces al propi estat. Un abisme si ho comparem això amb Espanya.

Un abisme que porta a l’experiència basca. Al País Basc, en plena desesperació política, l’única manera que el nacionalisme espanyol va trobar per a aturar la voluntat democràtica del país va ser il·legalitzar les formacions abertzales i fer unes eleccions a mida, en què un terç de la població no va participar. Ho intentaran això també ací? Bé, el problema que tenen és que allà la presència d’ETA encara podia, remotament, justificar alguna cosa davant alguns. Però ací? O és que pensen dir-nos que Artur Mas és un perillós terrorista?
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/editorial/4234668/illegalitzar-partits-catalans.html

Bump:
Cita:
Ni Marcha Real ni marxa enrere

Salvador Cot | Actualitzat el 05/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

És molt significativa la feinada que han tingut els serveis de la Casa Reial per assegurar-se, estand per estand, que tothom faria bondat en passar Felip VI per la zona dels emprenedors catalans. A dia d'avui, Catalunya ja no té cap reserva de majoria monàrquica en l'espai que va entre el Liceu i el Mobile World Congress. S'han acabat les senyores agitant banderetes, aquest és un país de ciutadans que volen constituir-se en república. Ni Marcha Real, ni marxa enrere.

Per això el Parlament de Catalunya ha instat el Govern a personar-se com a part perjudicada pel cas Palma Arena, entenent que Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó poden haver comès un frau que hauria perjudicat greument la recaptació de l'IRPF, en detriment dels diners públics que es necessiten per cobrir les necessitats socials d'aquest país. Al capdavall, se suposa que Pedralbes és Catalunya i el matrimoni, en aquella època, eren una parella de residents catalans com qualsevol altra. O almenys això repetia constantment la propaganda oficial.

Tot plegat, encara fa més difícil d'entendre la resistència de l'Ajuntament de Barcelona a reclamar el retorn de la medalla d'Or de la ciutat que li van concedir a Cristina de Borbó perquè "representa el caràcter de la ciutat", segons va dir l'alcalde Maragall. Després del que ha passat, és l'Ajuntament qui ha de representar el caràcter de la ciutat i retirar aquesta distinció immerescuda.
http://www.naciodigital.cat/noticia/83570/ni/marcha/real/ni/marxa/enrere
Aviso a Organizadores   Citar
ThePlay
SexEvents
Antiguo 06/03/2015, 14:25   #3793
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
El gos del pagès

«Quina proposta alternativa hi ha, doncs, a la independència? No n'hi ha una, n'hi ha quatre i són incompatibles entre elles»

Eduard Voltas | Actualitzat el 06/03/2015 a les 00:04h

“L'opció de quedar-nos com estem simplement no existeix. Si el sobiranisme no té prou força per acabar aconseguint la independència o per obligar l'estat a un pacte de blindatge fiscal, lingüístic o cultural, el que vindrà darrere no és el manteniment de l'statu quo sinó una involució i un retrocés tan agressiu que pot posar en perill real l'autonomia i la pròpia identitat catalana”. Ens ho deia ahir la Milagros Pérez Oliva en un debat organitzat pel Cercle de Cultura. La Milagros és una catalana molt ben informada del que pensa el Madrid del poder polític, mediàtic i financer. És redactora en cap d'opinió del diari El País i membre de l'equip d'editorials del diari. La seva preferència personal, no cal dir-ho, és el pacte.

Tenir prou força, aquesta és la clau. En democràcia la força d'un projecte es pot demostrar de moltes maneres, però al final sempre cal concretar-la en una urna. Només així et pots comptar i només així et legitimes, i d'això va el 27-S, és clar. Però alerta, el 27-S no només es posa a prova la força del projecte independentista, sinó també la força dels altres projectes. Dic dels altres i no de l'altre, en singular, perquè potser hem de començar a dir que el 27-S l'independentisme s'enfronta a quatre projectes diferents: el projecte involucionista de PP i Ciutadans, el projecte autonomista federalitzant del PSC, el projecte confederal d'ICV, i el no-projecte de Podemos, que fins ara no ha estat capaç o no li ha donat la gana d'explicar-nos quin és el seu model d'estat.

Quina proposta alternativa hi ha, doncs, a la independència? No n'hi ha una, n'hi ha quatre i són incompatibles entre elles. No poden posar-se d'acord en un projecte en positiu, no poden sumar les seves forces, no poden governar Catalunya juntes i encara menys anar juntes a Madrid a defensar res. Què faran si entre els les quatre sumen més de 68 diputats? Què ens ofereixen? Com governaran? Què aniran a negociar a Madrid? Potser hauran aconseguit frenar el procés cap a la independència, però l'endemà no sabran què fer. Sabeu allò del perro del hortelano, que ni come ni deja comer, oi? Doncs això.

L'alternativa a la proposta independentista, doncs, és la feblesa absoluta. Una Catalunya sense projecte. I la feblesa, en l'actual context i amb l'actual Estat espanyol, pot ser letal. Torno a les paraules de la Milagros Pérez Oliva del principi: “... el que vindrà darrere no és el manteniment de l'statu quo sinó una involució i un retrocés tan agressiu que pot posar en perill real l'autonomia i la pròpia identitat catalana”. Igual que els ciutadans que el 27-S votarem sí hem de ser conscients de les conseqüències el nostre vot, és important que els que votaran no també en siguin.
http://www.naciodigital.cat/opinio/10307/gos/pages
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 06/03/2015, 17:53   #3794
Ángeles
avatar-marron-
Fecha Registro: jul 2014
Mensajes último año: 0
SmilePoints último año: 0
Última Act: 28/05/2015 18:34
icon

Cita:
Iniciado por Calamar Ver Mensaje
Estamos a dia 20 de Febrero de 2015 y se avecinan tiempos políticos muy interesantes, incluso para quién

normalmente"pasa" de la política (la posible independencia de Catalunya, el ascenso de Podemos, crisis y

renovación de Psoe, PP, Ciu... partidos tradicionales plagados de políticos corruptos ...)

Por eso es interesante tener claro el calendario electoral, que condicionará todo lo que hagan y digan los

políticos en los próximos tiempos (sin olvidar que los resultados de unas elecciones influyen en los de las

siguientes) y que viene tremendamente apretado: [...]



Hola cielo,

Gracias por ilustrarnos con el calendario electoral, yo misma no sabía cuando eran las diversas elecciones, o sea, bueno, las generales Sí que sabía que estaban cerca porque el gobierno actual está tomando una serie de medidas que NO tomaría sino estuviésemos en época electoral. Medidas como aumentar el tiempo para recibir el subsidio, mejoras de algunas instalaciones en hospitales y dando la cara más a menudo cuando antes se atrevían a dar la conferencia a través de un plasma.

Lo más probable que ocurra es que celebren elecciones el mismo 27 de Septiembre para contrarrestar el proceso independentista. En fin. Gracias kiss
Aviso a Organizadores   Citar
3 foreros han dado SmilePoints a Ángeles por este mensaje
Baliga-balaga (07/03/2015), Calamar (06/03/2015), Mismamente (07/03/2015)
Antiguo 07/03/2015, 10:08   #3795
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:
Albert Rivera i els invents de doble tall

«Ciutadans és un partit fundat pel fill d’un expresident de la Caixa i cosí del penúltim president de Catalunya Banc»

Nació Digital | Actualitzat el 07/03/2015 a les 00:02h

Albert Rivera ho ha petat a la xarxa amb el Naranjito. Hàbilment, ha sabut girar l’última atzagaiada de l’inefable portaveu del PP, Rafael Hernando. Un nou cop d’audàcia del líder de Ciutadans. Però, fins a quin punt Albert Rivera es pot apropiar el mèrit d’aquesta audàcia? Fins a quin punt és amo d’ell mateix? Vet aquí la qüestió.

I és que Rivera és el contrari del self-made man. Rivera no és un home fet a ell mateix, és un home nascut i crescut mediàticament. El seu partit, Ciutadans, va entrar al Parlament el 2006 després d’una campanya electoral en què, tot i no tenir cap representació, va tenir portades, editorials i articles a dojo del diari El Mundo. De fet, si feu una cerca d’hemeroteca del 2006 i cliqueu l’articulista Victoria Prego, per exemple, podríeu arribar a pensar que va ser la seva cap de campanya.

Però si El Mundo va ser la seva rampa de llançament extraparlamentari , un cop aconseguits els primers diputats, la construcció mediàtica va ser brutal. Albert Rivera té l’insòlit mèrit de ser el polític espanyol que ha sortit més cops a les televisions espanyoles, tot i no tenir cap representació a Espanya, absolutament cap! Quants cops ha sortit a El Gran Debate, de Telecinco? Quants a la Sexta Noche? Quants a Al rojo vivo? Quants a l’Espejo público, d’Antena 3? Quants a Las Mañanas, de Cuatro? Quants a 59 segundos, de TVE? Per no parlar d’Intereconomía i tots els seus colaterals...

Fins i tot a TV3, els seus tres diputats van provocar una allau d’entrevistes i reportatges  que, si s’haguessin de fer proporcionalment a la resta de partits, no hi hauria prou graella televisiva! I això que ell, malèvolament, sempre s’ha queixat d’estar censurat. Un discurs fal·laç que li ha servit per bastir una mena d’aura de partit anti-statu quo, de partit regenerador!

Si fem cas de les enquestes, els crèduls es compten per milers. I això que Ciutadans és un partit fundat pel fill d’un expresident de la Caixa i cosí del penúltim president de Catalunya Banc. O sigui, que molt lluny de l’statu quo tampoc estan. I regeneració, regeneració... també caldria estudiar-ho, començant pel mateix Rivera, que aquest 2014 serà el quart cop que es presenta a les eleccions al Parlament. Cap altre partit manté el candidat que tenia el 2006!

I si parlem de corrupció, Ciutadans tampoc no serien l’exemple a seguir.  Perquè, tot i no haver tocat mai poder, tot i no haver governat mai enlloc, ja són uns quants els casos que els esquitxen. Tenen dues fundacions denunciades per la Sindicatura de Comptes. El qui va ser el seu portaveu al Parlament, Jesús Cañas, està imputat per frau fiscal. Però, malgrat la imputació, Ciutadans l’ha recol·locat com a assessor del seu grup al Parlament Europeu. I qui hi té al Parlament Europeu? Doncs Javier Nart, que va confessar tenir un compte a Suïssa. Per no parlar de Fernando Mut, que va haver de deixar de ser coordinador de Ciutadans a València arran de la seva imputació en el cas Innova. O Antonio Sánchez, candidat de Ciutadans a les últimes eleccions europees, detingut dins de l’operació Púnica. O Manuel Erdozaín, creador de Ciudadanos de Cádiz, partit que va pactar amb Ciutadans a les últimes europees, i que ha estat imputat per tràfic d’influències.

Tot això, però, no surt ni a la portada de l’ABC, ni a les cròniques d’El Mundo , ni tampoc a les d’El País, que és l’últim diari que s’ha afegit a l’onada de construcció mediàtica d’un candidat i d’un partit que, sense tenir cap representació a Espanya, ara ja sí, finalment, comença a sortir a totes les enquestes. La construcció està culminant. I, és clar, de contradiccions no en surt cap ni una. Ara bé, ser un candidat i un partit que no s’han fet a ells mateixos, té certs riscos, té un doble tall. I és que quan els diaris i teles decideixin que ja no el construeixen més o –anant més enllà- decideixin que ha arribat l’hora de deconstruir-lo, el ball de bastons pot ser antològic. L’atzagaiada de Rafael Hernando és un avís.
http://www.naciodigital.cat/opinio/10314/albert/rivera/invents/doble/tall
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 07/03/2015, 20:06   #3796
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Cita:
El jutge, els catalans magribins de Vic i la dona africana

FRANCESC CANOSA | Vic | 07/03/2015 00:00

Segueix-me

Vic. Jutjat número 5. Edifici d’una altra època. Color natilla. Totxo vist per les vores. Portes magrana. Vidres fumats. S’obre la porta de patac. El noi surt amb braços de no han anat bé les coses. Jaqueta de pell negra. Mocador palestí. Cap plantat de rissos. Un advocat osonenc em fa l’observació: els catalans de famílies magribines s’expressen en català davant els jutges. Esclar, nascuts o escolaritzats aquí. Però és que fins i tot li diuen al jutge: “Parla’m en català!” Els jutges al·lucinen. També Cristina Baulenas, però al revés. Advocada. 25 de febrer. Judici de modificació de mesures de divorci. El secretari judicial surt: se suspèn el judici. Per què? La documentació presentada està en català. El nou jutge del número 5, Juan García, acaba d’aterrar de Sanlúcar de Barrameda (Cadis) i no entén el català. Tic-tac. Opcions per a una nova data: que tradueixi ella el text al castellà. S’hi nega. Recurs. “Com pot ser això? Mai ens hi havíem trobat. No crec que hàgim de canviar la nostra llengua. La llei ens empara”, diu Baulenas. A veure, fullegem. Efectivament. Article 231 de la llei orgànica del poder judicial. Els documents es poden presentar en català. A més hi ha serveis de traducció a disposició dels jutges. Però setmana de judicis suspesos. Requeriment de documentació en castellà. Un altre advocat també s’hi troba. Canvia d’ofici i es posa a traduir al castellà. És una solució per agilitzar, per no allargar la data del judici. Laura a la ciutat dels Sants desperta de sobte.

Vic pacífic. Mai problemes amb la llengua als jutjats. Algun de puntual, però res. No això. Les alarmes toga s’encenen i les queixes arriben al Col·legi d’Advocats de Vic. Aquesta setmana el degà del Col·legi, Antoni Molas; el jutge degà de Vic, José Luis Gómez, i el jutge Juan García es reuneixen. “Es desfan malentesos, reunió cordial”, diu Molas. Sembla que el jutge ho ha entès. La llei, i que algú s’hagi sentit ofès. Presumiblement tot solucionat. Ho veurà el 20 d’abril la Cristina Baulenas. Nova data de judici. El jutge hauria d’haver traduït els textos, si així ho creu, perquè no entén el català.

L’advocat de Vic Jordi Flores tot ho fa en català. També s’hi ha trobat. Judici suspès i requeriment de traducció. No ho fa. I espera que el jutge faci servir els serveis de traducció. El fet puntual té, però, un altre rerefons, per a ell. La majoria de jutges vénen de la resta de l’Estat. Catalunya no té cultura funcionarial i pocs catalans opten a ser jutges. Sí, passen per l’Escola Judicial de Barcelona, però surten i aterren a qualsevol punt del país. La Catalunya que no és ciutat. Primer xoc cultural. Però també hi ha més. Fem divan.

Ho apunta un altre advocat: fins i tot lletrats que poden ser molt catalanistes canvien de llengua durant un judici si el jutge parla en castellà. El poder simbòlic. I el poder real d’aquests catalans d’origen magribí descol·locant els jutges parlant català. Més sobredosi de realitat global. M’ho apunta un nou advocat de la ciutat. Ha passat aquesta setmana. El jutge del número 5 de Vic. Davant una dona d’origen africà que només sap parlar una mica d’anglès. I el jutge parlant i traduint l’anglès sense problemes.
http://m.ara.cat/societat/jutge-catalans-magribins-Vic-africana_0_1316268428.html#.VPslAYOPXJs
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 07/03/2015, 23:23   #3797
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:
Aguirre, els escàndols i la manipulació

ANTONI BASSAS | 06/03/2015 22:39

Segueix-me

Mariano Rajoy ha decidit que Esperanza Aguirre sigui, finalment, la candidata a substituir la fracassada Ana Botella a l’alcaldia de Madrid. Aguirre té urpes, llengua llarga i ofici, i se sent a gust en el seu paper de populista-liberal. Però la decisió és al·lucinant: Aguirre ha manat durant l’esclat d’una llista d’escàndols de la magnitud de Gürtel, dels trànsfugues o de la detenció del seu número dos, Francisco Granados (cosa que no li va impedir ser fitxada com a consellera per una empresa de caçatalents!). Amb Aguirre, Telemadrid ha batut rècords de manipulació. I de catalanofòbia. Recordin aquell reportatge rodat a Catalunya el 2008: “Esto es una panadería y, sin embargo, el rótulo pone «forn de pa»”. Aguirre és el que Rajoy entén per renovació i neteja.
http://m.ara.cat/firmes/antoni_bassas/Aguirre-escandols-manipulacio_0_1316268512.html#.VPt9EoOPXJs

Bump:
Cita:
Generositat o xantatge

TONI SOLER | 07/03/2015 21:27

Segueix-me

REACCIONS. Seguint una dinàmica acció-reacció de manual, el triomf del PP a Espanya va alimentar l’independentisme català; i aquest, al seu torn, va ser la causa directa del naixement de Ciutadans. A Espanya, la reacció a l’hegemonia del PP la va protagonitzar Podem, i el terror al seu èxit ha mobilitzat recursos i visibilitat mediàtica cap a Ciutadans, concebut com una doble vacuna contra el procés català i contra la regeneració social a Espanya. El partit d’Albert Rivera -jove, indefinit i amb una desimbolta fatxenderia- es troba a la intersecció de totes les equacions; pot ser tant un recanvi com un aliat conjuntural dels grans partits. És també la baula que uneix -políticament- Catalunya i Espanya, i una eina per bloquejar els seus respectius processos de renovació democràtica. Les bones perspectives de Rivera al nostre país són del tot lògiques, perquè cavalquen sobre la residualització del PP català i del PSC. En el fons, l’espanyolisme català no va ni amunt ni avall: només està canviant de pell.

DUALITAT. El catalanisme també ha mudat la pell, i com a resultat el pròxim Parlament serà el més independentista de la nostra història. És un canvi d’una gran envergadura i potser -potser- tindrà una importància decisiva per al futur del país. Però la suma de CiU, ERC i la CUP no serà gaire més àmplia que les grans majories pujolistes dels anys vuitanta. En aquells anys, va ser possible un consens entorn de l’autonomia, la normalització del català i el suport actiu a la modernització d’Espanya. Pujol somreia quan el feien español del año i el PP català no gosava dir en públic que Catalunya no és una nació. Aquest marc mental compartit -i, en part, fingit- va tenir el seu cant del cigne quan l’Estatut del 2006 es va aprovar amb 120 vots (de 135) al Parlament català. Com que això no només no va impressionar els espanyols, sinó que els va empènyer a una reacció virulenta, el sobiranisme es va obrir camí, però va espantar una part del país, temorosa de sentir-se exclosa. Ara ens trobem a Catalunya una dualitat més sincera, però menys porosa, en què els uns defensen el que els altres consideren inacceptable.

TERRENY DE JOC. La sinceritat té més bona premsa que la indefinició; però cap país no pot tirar endavant sense uns mínims compartits que garanteixin l’ordenada administració del dia a dia. Tots -Mas, Junqueras, Iceta, Rivera... i els líders espanyols- saben que aquest no és país d’unanimitats, i que tard o d’hora hauran de seure per tornar a definir un terreny de joc que eviti la cronificació del conflicte polític. Però aquest terreny de joc forçosament serà nou de trinca, sense motxilles ni drets adquirits; i haurà de respondre a un nou equilibri de forces, un mapa polític en què, si fem les coses bé, el sobiranisme tindrà una posició central i l’haurà d’exercir. Potser tenen raó els que diuen que no hi haurà la majoria aclaparadora necessària per imposar la ruptura, però s’equivoquen si pensen que una minoria, per qualificada que sigui, pot bloquejar els grans canvis, sobretot si no s’empara en els vots, sinó en la força d’unes institucions amb seu a 600 quilòmetres d’aquí. La generositat de la majoria és necessària, però només quan desapareix l’amenaça del xantatge de la minoria. Només així retrobarem el camí compartit.
http://m.ara.cat/opinio/Generositat-xantatge_0_1316868347.html#.VPuBBoOPXJs

Bump:
Cita:
‘La Razón’ deixa d’interessar-se pel cartell del Carnaval de Solsona

ÀLEX GUTIÉRREZ | 07/03/2015 18:57

Segueix-me

En l’últim any, La Razón només ha parlat de Solsona per la polèmica del presumpte cartell del seu Carnaval, que animava a “matar espanyols”. Hi ha dedicat cinc notícies, algunes amb títols tan inspiradors com “ Hazañas bélicas ” o “Yihad en carnaval ”, en les quals subratllaven el caràcter violent de l’independentisme, etcètera. Un dia fins i tot en van parlar en portada. “Un jutge que va donar suport al 9-N investiga el carnaval de Solsona que incitava a «matar espanyols»”, titulaven, donant per fet que el cartell pertanyia al Carnaval, tot i que tant els organitzadors com l’Ajuntament se n’havien desvinculat i hi havia poderosos dubtes sobre l’autoria del cartell de marres.

Bé, doncs resulta que en sabem més coses. Ho explica amb detall el blog de l’usuari de Twitter @LaRetaguardia i ho publicava també Regió7 : els Mossos investiguen la veracitat d’una captura de pantalla filtrada a les xarxes socials on es veu una conversa de WhatsApp d’un grup de Societat Civil Catalana. Un dels participants que hi surt retratat és el militant de Ciutadans a Sitges Dani Caverd, que reconeixia ser l’autor del cartell. Muntatge? La policia dirà, però de moment Marco Antonio Fernández -regidor del PP a Mataró i que també apareixia a la captura de pantalla- ha admès que ell havia participat de la conversa (censurant el cartell).

Bon gir de guió, oi? Busco a les pàgines de La Razón les últimes informacions sobre aquest cas, que tant els ha interessat durant els últims dies. No en trobo ni una trista línia. Res, ni un míser editorialet demanant la revisió del premi Ciudadano Europeo atorgat a SCC. Però és que ni la inevitable gracieta de l’Ussía, trobo. Quin interruptus, francament.
http://m.ara.cat/firmes/alex_gutierrez/Razon-dinteressar-se-cartell-Carnaval-Solsona_0_1316868328.html#.VPuFDYOPXJs
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 08/03/2015, 16:07   #3798
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
Vicent Cucarella: 'El missatge del dèficit fiscal comença a arrelar fort al País Valencià'

08.03.2015 06:00

'De la submissió al canvi necessari.' És la divisa que ha portat Vicent Cucarella a escriure el llibre 'El finançament valencià' (Bromera, 2015). Cucarella és economista i investigador de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE). Ha fet nombrosos estudis i articles acadèmics sobre els comptes públics i el sistema de finançament. Però ara ha decidit de saltar al terreny més divulgatiu i ha escrit un llibre amb una claríssima voluntat didàctica (podeu llegir-ne unfragment ací). Amb les dades necessàries i explicacions entenedores, Cucarella desgrana els problemes i les característiques del finançament públic del País Valencià, el dèficit fiscal i apunta algunes solucions possibles. Hi hem parlat perquè ens expliqués quins són aquests problemes i solucions que ens proposa.
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticia/4234536/20150308/vicent-cucarella-missatge-deficit-fiscal-comenca-arrelar-fort-pais-valencia.html

Bump:
Cita:
Desinflats? En parlem l'endemà del 27-S

Jordi Palmer | Actualitzat el 07/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot, 27-S, procés català

Si algú va dir un cop que una mentida repetida mil vegades esdevé veritat, també algú altre va dir que un desig repetit mil vegades es transforma en realitat. Almenys aquest és l'únic argument plausible per entendre el mecanisme mental que porta a l'unionisme a repetir, els tres últims anys, que l'independentisme va de baixa. A algun dels seus ideòlegs li deuria semblar brillant la metàfora del suflé, aquest plat que si no es cuina amb precisió es desinfla en un tres i no res, i en un ostentació d'enginy van decidir insistir sistemàticament que el sobiranisme no és més que un suflé i que com a tal, es desinflarà fatalment.

I així estem, el sobiranisme porta tres anys desinflant-se i resulta que com més va, més capacitat de mobilització demostra. Potser es tracta d'un estrany fenomen de desinflament invers, perquè està clar que, amb números a la mà, l'independentisme ha crescut del 2012 ençà malgrat els somnis humits del govern espanyol. Fins i tot l'entitat unionista Societat Civil Catalana va desmentir el ministre espanyol de l'Interior i va avalar amb el seu recompte que a la Via Catalana hi havia just el doble de gent que havia calculat Jorge Fernández Díaz. I no deixem de banda tampoc que, en ple desinflament del 9-N, 1,9 milions de ciutadans es van significar clarament per una Catalunya independent amb tots els ets i uts.

I segons sembla, l'independentisme segueix desinflant-se i arribarà al 27-S totalment buit. I n'hi ha que es feliciten per això perquè fan bona una teoria rocambolesca segons la qual, no només el pretés suflé sobiranista es desinfla, sinó que ho fa per errors propis i amb la total inacció dels que ara es freguen les mans. De cap de les maneres. El sobiranisme és més viu que mai, i si no ha assolit encara els seus objectius és per la contumaç oposició de l'Estat espanyol, que ha preferit fer costat a una mínima part de la societat catalana abans de preguntar a la majoria quin són els seus plans de futur. Ras i curt, l'unionisme s'ha desinflat elecció a elecció i mobilització a mobilització, i hores d'ara només aguanta gràcies a la respiració assistida que li atorguen els òrgans de poder polític i judicial amb seu a Madrid. Desinflats? Que menteixin tant com vulguin, en parlem l'endemà del 27-S.
http://www.naciodigital.cat/noticia/83667/desinflats/parlem/endema/27-s

Bump:
Cita:
Un gec de gols per a recuperar el lideratge

«6 a 1, un altre rècord per a Messi (el de hat-tricks fets a la Lliga) i ocasió aprofitada per recuperar el lideratge que tan maldestrament s’ha deixat perdre el Reial Madrid»

Jordi Badia | Actualitzat el 08/03/2015 a les 14:06h

El millor atac contra la millor defensa planteja un problema irresoluble. En canvi, quan dos equips fan un plantejament idèntic, la solució és inequívoca: guanya qui més qualitat posseeix. És el que passa amb els enfrontaments entre el FC Barcelona i el Rayo Vallecano. Si el bo (el Barça) juga tan bé com sap i està encertat, li clava un gec de gols al menys bo (el Rayo). Si no ho està del tot, el partit l’acaba guanyant igualment per una diferència de gols més curta. Però si el menys bo es queda amb jugador menys amb més de mitja hora de joc per endavant, llavors l’equació es resol sense més dificultat: 6 a 1, un altre rècord per a Messi (el de hat-tricks fets a la Lliga) i ocasió aprofitada per recuperar el lideratge que tan maldestrament s’ha deixat perdre el Reial Madrid.

El Rayo Vallecano s, d’un temps ençà, un equip simpàtic i agraït per als aficionats culers: es deixa fotre un gec de gols cada vegada i encabat s’ho agafa d’allò més bé. No sempre ha estat així. De bon principi, era un tràmit que més aviat feia nosa, sobretot quan s’havia de jugar al camp del carrer del pallasso Fofó. Causava indiferència. Més endavant, quan era propietat de José María Ruiz Mateos i el presidia la seva dona Teresa Rivero, que va arribar a posar-li el nom a l’estadi.

Per, des que lentrenador n’és Paco Jémez, el Rayo s’ha convertit en un equip simpàtic i agraït. I no només pels gols que li cauen a cada volta. Ho és per raons futbolístiques, per l’aposta tan agosarada que fa el seu tècnic sigui quin sigui el seu rival, amb jugadors que ni de bon tros tenen la qualitat tècnica dels equips del capdamunt de la classificació. No hi fa res: “Tant me fa perdre per un com per set”, explica Paco Jémez.

I ho s tamb per raons extraesportives. Jémez també en té bona part de culpa. L’exemple més recent i clar és pel fet d’haver pagat el deute d’una anciana de 85 anys que havia de ser desnonada per haver avalat el seu fill. Per una i altra raons, el Rayo Vallecano de Paco Jémez, en un temps de corrupció, compravenda de partits, populismes, contractes multimilionaris, hipocresia, resultadisme i altres xacres, dignifica el futbol.
http://www.naciodigital.cat/opinio/10322/gec/gols/recuperar/lideratge

Bump:
Cita:
Bauzá amnistia els infractors

MACIÀ BLÁZQUEZ | 08/03/2015 01:19

Segueix-me

El govern presidit per José Ramón Bauzá, del Partit Popular, ha legislat per amnistiar les infraccions urbanístiques. De la seva corda, el conseller Gabriel Company ha promogut lleis i decrets que legalitzen parcel·lacions i tota mena de construccions disseminades, que envaeixen la ruralia i els espais naturals. Aquests són els artífexs de tancaments, nous vials i asfaltats de foravila, explotació de pous de vena sense control, esteses elèctriques, abocaments d’aigües residuals a fosses sèptiques i tota mena d’usos urbans il·legals i inapropiats del camp. Segons càlculs cartogràfics del 2006, només a Mallorca hi havia 226.590 edificacions aïllades que es poden usar com a habitatges, devers 50.000 de les quals es calcula que són il·legals. Amb la política urbanística popularista de Bauzá i Company es dóna benzina a aquesta “pigota” de casetes i mansions que desfiguren el paisatge, expulsen l’agricultura i la ramaderia, l’enjardinen i esquiten de piscines, per al lloguer turístic, amb malbaratament d’aigua i negocis al marge de la legalitat. Aquesta urbanització difusa i il·legal de foravila transforma el sistema urbà, social i ambiental, convertint les Balears en illes-ciutat.

L’any 2008 el Consell de Mallorca, governat pel Pacte de Progrés, decidí crear l’Agència de protecció de la legalitat urbanística i territorial de Mallorca. Menorca té un Consorci supramunicipal amb funcions equivalents, mentre que Eivissa no en té, malgrat ser on més dispersió urbana difusa de cases i xalets hi ha. La competència insular i no municipal facilita la independència dels procediments d’inspecció, denúncia, obertura d’expedients d’infracció i, si escau, demolició d’obres il·legals. Els criteris d’inspecció d’ofici de l’Agència mallorquina vigilen amb especial cura foravila i en particular els terrenys protegits per la Llei d’Espais Naturals (ANEI i ARIP). L’any 2014, per exemple, l’Agència va fer 318 actes d’inspecció, obrí 28 expedients sancionadors que sumaren 1,5 milions d’euros i acordà 18 expedients de demolició. Sis municipis tenen delegades les competència a l’Agència per aplicar la disciplina amb més rigor i independència dels infractors: Campanet, Puigpunyent, Marratxí, Algaida, Son Servera i Montuïri. Valldemossa s’ha donat de baixa de l’Agència recentment. Hi té a veure la recaptació de les multes per infracció urbanística; a més a més si s’apliquen com una “legalització” encoberta, amb la renúncia a obrir expedients de demolició.

Fer els ulls grossos i multar infraccions urbanístiques, per legalitzar-les sense promoure’n l’esbucament, és un negoci per a les hisendes municipals i per a la collita de vots clientelars. Qui sí que compleix la norma n’és el principal agreujat, en comparar-se amb la impunitat dels infractors. A més de deixar en ridícul l’ordenació del territori, que es rebaixa a ser una mascarada dúctil per encobrir l’enriquiment d’uns pocs delinqüents i perpetuar al poder pusil·lànimes, sicaris i corruptes.
http://m.ara.cat/premium/societat/Bauza-amnistia-infractors_0_1316868464.html#.VPxxv4OPXJs
Aviso a Organizadores   Citar
Plataforma
Colabora en un libro sobre los clientes
Antiguo 09/03/2015, 07:47   #3799
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Cita:
Albert Rivera jubila Duran Lleida

Salvador Cot | Actualitzat el 08/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

El règim del 78 intenta salvar-se i, per aconseguir-ho, necessita recuperar el partit frontissa que li permetia construir i estabilitzar majories parlamentàries. Una funció que CiU ha perdut, arrossegada des del carrer per la societat catalana. D'aquí que la gran operació sigui convertir Albert Rivera en el futur Duran i Lleida, un personatge ben tractat pels mitjans de comunicació espanyols perquè no posa en qüestió el capitalisme d'amics madrileny i, alhora, legitima la subordinació política de Catalunya.

A favor de Ciutadans convergeixen la major part de les forces vives del règim, espantades per un Podem que, per ara, es nega a acatar els dogmes de la transició. Un bon resultat del partit d'Albert Rivera -com el que anticipa l'enquesta d'El País- asseguraria la continuïtat de l'alternança PP-PSOE a curt termini perquè Podem quedaria encapsulat pels altres tres partits, que es repartirien el poder institucional. A més, Albert Rivera estaria encantat d'entrar en qualsevol govern, sense la malfiança tradicional de CiU.

Per tot plegat, crida l'atenció la miopia de la direcció convergent quan evita considerar-se un partit independentista. No els servirà de res perquè a Espanya fa temps que han passat de considerar-los un soci potencial a un enemic a combatre des de tots els fronts, clavegueres incloses. Nacionalistes? Els nacionalistes són a Madrid.
http://www.naciodigital.cat/noticia/83711/albert/rivera/jubila/duran/lleida
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 09/03/2015, 13:35   #3800
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:
Mai tants de cans amb collars espanyols

Cristina Ros | 08/03/2015 21:20

Segueix-me

No descobresc res si dic que el sentiment de l'espanyolitat és sobretot a Madrid. I potser només Burgos, per raons històriques clares, superi el fervor que es percep a la capital de l'Estat. Sigui com sigui, aquesta passió per Espanya i els seus símbols -ups, he dit símbols?- mai no s'havia vist tant a peu de carrer per Madrid.

Desconec qui fabrica els collars de cans dels colors de la bandera espanyola, però per la quantitat que se'n passegen, una diria que als afores hi ha tot un polígon treballant 'full time' per abastir la demanda que genera la comunitat madrilenya. Els cans no voten ni trien el collar que es volen posar, però si l'exhibició de la bandereta espanyola la té un partit gairebé en exclusiva, l'elecció d'Aguirre i de Cifuentes, el Madrid Party, està més que garantida.

Més enllà, diuen que els qui exhibeixen símbols són els radicals separatistes, i fins i tot els prohibeixen a les escoles i els veuen malament pel carrer. Això sí, com sempre, mentre els símbols no siguin els que posen als seus cans o que es col·loquen de polsera.
http://m.ara.cat/premium/Mai-tants-cans-collars-espanyols_0_1316868582.html#.VP2V5IOPXJs

Bump:
Cita:
Peça clau de la recentralització

JORDI MUÑOZ | 08/03/2015 20:22

Segueix-me

La frenada i marxa enrere autonòmica és un programa polític dissenyat en primera instància per la FAES aznarista que per aplicar-se ha involucrat tots els poders de l’Estat. El TC n’era una peça clau i la dreta espanyola no ha dubtat a utilitzar-lo sense manies per reforçar un procés de recentralització que està capgirant l’statu quo autonòmic. I és que, com passa a l’estat espanyol amb totes les institucions de designació parlamentària (i en això Catalunya no és gaire diferent), el Constitucional ha acabat capturat pels partits, fins al punt de nomenar president un militant del PP. Si féssim un repàs de les coses que no funcionen bé en la democràcia espanyola, aquesta hauria d’estar, sens dubte, al capdamunt de la llista. De fet, és un bon exemple de com no s’ha de concebre i tractar un Tribunal Constitucional.
http://m.ara.cat/tema_del_dia/Peca-clau-recentralitzacio_0_1317468274.html#.VP2YEYOPXJs

Bump:
Cita:
I si ens quedem a Espanya...

Mentre a Espanya fan la revolució a Catalunya ens entretenim en lluites caïnites i de baix contingut. Mentre Espanya les seves forces polítiques treballen per fer la revolució per no canviar res, a Catalunya seguim perdent el temps en paraules buides,discussions entre partidaris del procés cap a la independència, però no avancem amb la rapidesa recomanable per evitar el desencís de la majoria.

Després del 9N i el seu èxit sense pal·liatius es va dir que calia encara convèncer a uns quants milers de persones i resulta que mesos desprès encara estem més lluny de la majoria necessària per aconseguir una gran victòria el 27S, no solament això, sinó que ens deixem fer autogols, com el que es va produir en la reunió del Pacte Nacional pel dret a decidir. No havíem superat això del dret a decidir? No estàvem en la fase de definir si o no a la independència? Doncs no, resulta que encara estem en la fase del dret a decidir, els contraris a la independència estan d’enhorabona tal com van celebrar-ho Joan Herrera i Dolors Camats.

Malgrat tot, la independència és més possible que mai, tant sols manquen lideratges polítics i socials que s’ho creguin, que pensin menys amb ells i més amb el país, perquè l’alternativa a la independència és nefasta pels interessos de tots els catalans i catalanes, sigui quin sigui el seu origen. A data d’avui no existeixen arguments que demostrin que si ens quedem a Espanya estarem millor, al contrari, seguir a Espanya desprès de tot l’actual procés és un suïcidi com a poble, Espanya mai ens ho perdonarà i seguirà augmentant la pressió sobre els catalans, ni tant sols ens respectarà com a “espanyols”.

Avui el procés cap a la independència té problemes, però encara es guanyador si els seus líders polítics i socials pensen de debò amb el poble de Catalunya i prenen les decisions posant per endavant el país al partit o l’entitat que representen. Podem guanyar el 27S, però cal actuar amb contundència i unitat política i social, seguir a Espanya és un suïcidi col·lectiu, no ens ho podem permetre.
http://www.directe.cat/editorial/390297/i-si-ens-quedem-a-espanya

Bump:
Cita:
Catalunya gairebé duplicarà els ingressos amb la Hisenda pròpia

La Generalitat passarà d’ingressar 36.132 milions d'euros a 69.206 milions quan recapti i gestioni íntegrament els impostos generats

Bernat Vilaró

El Cercle Català de Negocis (CCN) ha actualitzat les dades de l’Estudi Primer Pressupost de la Generalitat de la Catalunya Estat que va presentar l’any 2012 i ara rellança amb les xifres corresponents a data d’avui. D’aquest se’n conclou que la Generalitat passarà de tenir uns ingressos de 36.132 milions d'euros a 69.206 milions, una vegada recapti tots els impostos generats pels agents econòmics a Catalunya.

A aquesta xifra encara s’hi hauran d’afegir els ingressos provinents de la concessió i l’explotació dels béns públics de Catalunya, com ports, aeroports, ferrocarrils, autopistes, loteries, xarxes elèctriques, espai radioelèctric i tota mena de concessions administratives, de les quals, actualment l’Estat espanyol n’és l’únic titular i beneficiari.

El traspàs de les concessions públiques aportaran uns 12.000 milions d'euros addicionals a les arques de la Generalitat, cosa que situarà els seus ingressos en més de 81.000 milions. Tanmateix, la successió en la titularitat de les concessions públiques no es podrà fer efectiva fins a la proclamació efectiva de la independència. En canvi, la resta d’ingressos (69.206 milions) dependran exclusivament de la recaptació íntegre dels impostos per l’Agència Tributària Catalana.

Sense dèficit

Catalunya no podrà disposar de les transferències de l’Estat espanyol, però des del CCN constaten que tampoc li’n faran falta. Amb la recaptació de tots els impostos i sense dèficit fiscal, el govern català podrà assumir per sí sol totes les despeses associades a la seva administració i als serveis socials propis de l’Estat del benestar.

Però, a més d’eradicar el dèficit fiscal, tindrà l’oportunitat de redefinir la prioritat d’altres partides de despesa de l’Estat espanyol, no incloses en algunes metodologies de càlcul del dèficit fiscal català, com per exemple les despeses de defensa.

Podeu llegir l'informe complet en aquest enllaç.
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/03/catalunya_gairebe_duplicara_els_ingressos_amb_la_hisenda_propia_106999.php
Aviso a Organizadores   Citar
Responder
SexEvents
Estudio trabajo sexual y salud mental

(0 foreros y 10 invitados)
 


vBulletin® - Copyright ©2000 - 2024, Jelsoft Enterprises Ltd. - La zona horaria es 'Europe/Madrid'. Ahora son las 06:51.
Página generada en 0,665 segundos con 220 consultas.