“L’Estat mai ha vist l’extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora”

Entrevista al periodista Xavier Vinader

El periodista, al seu despatx

 

/ Victor Serri

GEMMA GARCIA

17/02/2015

Morir de fred a València

Entitats de la societat civil exigeixen que Artur Mas es personi en la causa judicial contra Cristina de Borbó

Aprofitant que avui s'estrena a Sense Ficció el documental Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, alliberem al web l'entrevista al periodista que vam publicar setembre 2014 a l'edició en paper de la Directa.

Les activitats dels elements de l’extrema dreta “són controlades d’alguna manera pels Serveis d’aquesta Jefatura Superior”. Ho reconeixia un document de la Direcció General de Seguretat (DGS) de l’any 1977. Aquell any, s’havia perpetrat la matança d’Atocha, l’assassinat de l’estudiant Arturo Ruiz o l’atemptat contra la revista El Papus. Precisament, durant els temps convulsos del tardofranquisme i la transició, abans que transcendís el document de la DGS, el periodista Xavier Vinader es va bolcar a desemmascarar la ultradreta i els seus vincles amb les forces de seguretat.

Es va infiltrar a Fuerza Nueva durant un any i, en aquell període, va arribar a reunir-se amb el líder del partit feixista Moviment Social Italià (MSI), Giorgio Almirante. Com a conseqüència del seu treball, es va convertir en un dels objectius d’aquests grups: va patir dos atemptats i un intent de segrest. El 1979, Vinader va publicar tres reportatges centrats en la guerra bruta al País Basc, que el van dur a l’exili i a la presó. ETA va assassinar dos dels ultradretans que s’esmentaven en un dels reportatges ( Jesús García i Alfredo Ramos) i Vinader va ser condemnat a set anys de presó per “imprudència temerària professional”.

Després de passar més de tres anys a l’exili, va ingressar a Carabanchel, fins que, un mes i mig més tard, va aconseguir l’indult. El domicili de Vinader és una immensa llibreria que, en bona part, repassa la història de l’extrema dreta, el terrorisme, la intel·ligència militar i el crim organitzat. Al voltant de 15.000 relats omplen les estanteries de qui va ser pioner del periodisme d’investigació a casa nostra. Conversar amb ell és submergir-se en una manera d’informar rigorosa, valenta i compromesa i acostar-se a les clavegueres de la transició espanyola.

El terrorisme d’extrema dreta, les xarxes europees, la guerra bruta que es produí al País Basc, els cossos de seguretat i els serveis d’intel·ligència... Va ser als anys 70, quan va néixer el periodisme d’investigació a casa nostra?

Érem comptats, els que en fèiem; vam ser-ne pioners. De fet, aquesta tasca no té tradició al llarg de la nostra història i, a més, el que hi havia es va acabar amb la Guerra Civil. Van començar 40 anys de sequera i ens va tocar inventar-nos-el de soca-rel. Ara bé, teníem un cert avantatge: la majoria veníem de les escoles de periodisme i també de l’escola de la clandestinitat. Vam aplicar les ensenyances d’aquesta última a la praxi periodística. Sabíem perfectament com ficar el nas a tot arreu, estàvem ben orientats políticament i teníem un gran desig d’aixecar les catifes del poder i recuperar la memòria històrica. Ens va tocar iniciar el camí amb una legislació en construcció. Per una banda, era perillós perquè desconeixíem on eren els límits, però, per l’altra, era interessant: la línia roja imaginària no estava definida i podies forçar. Vam parlar de les presons, de les tortures a les comissaries o de la història dels maquis, de la ultradreta i de les seves connexions amb els serveis de seguretat de l’Estat...Eren fets que aquest país no havia escoltat mai. Al carrer, hi havia set d’informacions d’aquest tipus.

Vosaltres ho teníeu clar, però, per quines raons una empresa com Interviú apostava per un periodisme costós i incòmode pel poder?

L’empresari es volia fer un forat en el mercat i va veure que això tenia ganxo. Hi havia una redacció jove, llançada, valenta i políticament activada: semblava la cinquena galeria de la Model, perquè tots havíem passat per la presó en algun moment o havíem estat detinguts. Algun venia del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), l’altre del Partit Comunista Espanyol (PCE), hi havia anarquistes.... Existia una ànsia de periodisme polític i, satisfent-la, la revista va aconseguir col·locar-se al milió d’exemplars. Per explicar l’èxit d’Interviú, s’ha parlat de la famosa foto de la Marisol despullada en portada; però aquest només va ser el detonant, perquè cada setmana destapàvem alguna cosa –les presons franquistes, les fosses, la matança de Badajoz–, entrevistàvem algun membre d’ETA o del Grapo... Publicàvem articles punyents i vam començar a donar veu a persones que no n’havien tingut mai. La gent va identificar la revista amb una mena de jutjat de guàrdia de paper a qui explicar històries que no explicaria a ningú més. Hi havia erotisme, però també denúncia.

Actualment, els equips d’investigació són pràcticament inexistents, però aleshores eren imprescindibles. Com treballàveu?

Érem una colla de franctiradors que ens posàvem d’acord fàcilment. El perill d’enfrontar-nos a un enemic tan gran i tan important ens unia. Per exemple, compartíem la informació i, així, ens asseguràvem que, si passava qualsevol cosa, la investigació no s’aturaria. No hi havia competència ni personalismes. Es va crear una mena de fraternitat que s’ha repetit poques vegades i menys ara, que el periodisme s’ha convertit en una professió molt individualista. Inclús, si jo havia de tancar un reportatge i em quedaven pistes per estirar, les passava a altres col·legues perquè continuessin. No hi havia l’ego de la meva exclusiva perquè el més important era que surés la veritat. Mai no et senties sol; érem conscients del que teníem davant i l’important era desmuntar aquell immens aparell, al qual només li havien fet un lífting. Eren la mateixa gent que manava abans, però, de cop i volta, es parlava de viure en democràcia. En aquell context, vam endinsar-nos en el món de l’extrema dreta i el terrorisme d’Estat.

Abans de la mort de Franco, però, ja et comences a interessar per aquests temes...

A principis dels anys 70, es comencen a exhibir alguns llibres en català a través d’editorials com Enlace o Cinc d’Oros i hi ha tot un seguit d’atemptats a Barcelona. Els grups d’ultradreta van col·locar explosius en alguns aparadors i van incendiar alguna distribuïdora. També van apallissar capellans que deixaven les seves parròquies per fer reunions clandestines. Llavors em vaig començar a interessar per aquell terrorisme de baixa intensitat, sense morts, que només apareixia en notes breus als diaris. Vaig començar a posar el nas entre els aparells del règim: la Falange, els Requetès (forces de xoc del carlistme), la guàrdia de Franco... Aquest món desprenia una certa fascinació perquè estava verge: eren persones que manaven, gaudien d’una impunitat total i se’n vanagloriaven. Abans de començar a escriure, em vaig passar molt temps documentant-me. Vaig llegir llibres clàssics del feixisme: Primo de Rivera de dalt a baix, Ramiro Ledesma Ramos, Onésimo Redondo, el Mein Kampf...

El fet que no es produís una ruptura amb el règim franquista, sinó una continuïtat dels òrgans judicials, policials i funcionarials va donar ales a les accions violentes?

L’extrema dreta estava en plena operativitat perquè actuava amb el paraigua de les forces de seguretat. Estava cobert i era impune. S’ocupava de la feina bruta, d’allò que no podia fer qui duia uniforme. De cop i volta, es va popularitzar la paraula incontrolats, tot i que mai no ho van ser: hi havia plena coordinació amb els cossos de seguretat. La majoria d’investigacions en aquest camp les vam forçar nosaltres des del periodisme. Competíem amb la policia i això t’obligava a arribar als llocs abans que ella. Era un exercici perillós. Pensa que, durant molt temps, la gent del Grup Zeta no volia sortir amb mi de la redacció per por que em disparessin o m’agredissin. La revista rebia amenaces i va arribar a contractar una empresa de seguretat israeliana per posar detectors de metall a l’entrada.

En un moment de màxima intensitat del terrorisme d’extrema dreta al País Basc, l’any 1979, vas publicar tres reportatges que et van portar a l’exili i a la presó. Per què et van jutjar?

El 1979, feia més de deu anys que investigava aquest món, per això sempre he subratllat que no em van processar per aquell fet concret, sinó per tota una trajectòria. Tenien dues solucions: eliminar-me físicament o empaperar-me. Van optar per la segona opció, que era més fàcil, perquè ETA va assassinar dues persones esmentades en un dels reportatges. Vam descobrir tota aquella trama gràcies al policia nacional Francisco Ros Frutos, que es va apropar a nosaltres per explicar-nos que la policia utilitzava la ultradreta al País Basc en operacions encobertes a un costat i altre de la frontera. Planejava atemptats amb el Batallón Vasco Español o la Triple A contraabertzales, simpatitzants abertzales, persones de l’entorn d’ETA... Basant-nos en les informacions obtingudes, vam posar en marxa un equip de seguiment per documentar-les. Frutos es va convertir en un talp, li vam fer fotografies amb els ultres, en els seus llocs de reunions i d’entrenament... Vam poder explicar els projectes que tenien entre mans, com un atemptat contra Telesforo Monzon, que va ser líder del PNB durant la república i fundador d’Herri Batasuna. Què hagués passat en un país normal? Que l’aparell judicial s’hagués posat en marxa per aclarir les responsabilitatsque se’n derivessin...

En el periodisme d’investigació que fèiem a ‘Interviú’ no hi havia competència ni personalismes. Es va crear una mena de fraternitat que s’ha repetit poques vegades i menys ara, que la nostra s’ha convertit en una professió molt individualista

Es va posar en marxa, però contra el missatger. Un jutge vinculat a Fuerza Nueva us va condemnar a tu i a Frutos. Com va afectar el periodisme aquest procediment?

Crec que va significar un abans i un després. Hi ha qui, des d’aquell moment, va decidir anar amb compte. No podem oblidar que la petició fiscal era de dotze anys i, finalment, me'n van caure set, una condemna confirmada pel Tribunals Suprem i el Constitucional. Vam mantenir un enfrontament terrible amb el poder judicial, que estava disposat a aturar els peus a la premsa. El que no ha transcendit, però, és que Frutos no va ser l’únic que va cantar, van venir altres policies, però no ho vaig fer públic per evitar més processos judicials. Per les mateixes raons, tampoc no hem explicat mai quin equip va participar en la investigació. Aquells reportatges apuntaven la mare dels GAL: mai no s’ha explicat qui marcava els objectius i quina informació es facilitava. La repressió evidencia que, quan es parlava de les clavegueres de l’Estat, et donaven un ventallot perquè el periodisme reculés.

El 80% dels crims de l’Estat i de l’extrema dreta comesos entre 1975 i 1987 resten impunes. La impunitat arriba fins als nostres dies, però, només cap a la dreta?

Sí, ha estat endèmica. Quant temps va estar a la presó l’assassí de la jove militant del Partit Socialista dels Treballadors Yolanda González? Ningú va ser condemnat per l’atemptat de l’any 77 contra la revista El Papus; els crims de Montejurra van acabar en amnistia; no es va produir cap condemna per l’assassinat de l’estudiant Arturo Ruiz... La llista és molt llarga. Els cossos de seguretat mai no han estat depurats, han estat formats per qui han estat formats i tenen unes tradicions que encara continuen. De fet, en aquest país, l’Estat mai no ha vist la ultradreta com un perill, sinó com un ens col·laborador, a diferència de l’esquerra. Tot el que faci olor de nacionalisme o independentisme, d’anarcorevolució o islamisme radical, genera alarma. En canvi, l’apologia del nazisme o la negació de l’holocaust no tenen conseqüències. Es generen contrastos sorprenents. Perquè s’han detingut persones per fer comentaris sobre la monarquia a Facebook, i s’han registrat i desmantellat ateneus llibertaris amb excuses similars.

Des que vas començar a investigar-la, l’extrema dreta ha canviat d’enemic. Conserva la capacitat de crear alarma social en benefici propi?

La seva capacitat d’adaptació és molt gran i molt més flexible que la de l’extrema esquerra. La seva activitat al ciberespai, la seva utilització de les xarxes, és anterior i més potent. Quan vaig començar a investigar-la, l’enemic era el comunisme, calia defensar Europa dels rojos. A partir dels 90, quan cau el mur de Berlín i hi ha la davallada de l’Est, s’agafen ràpidament a un altre pal de paller que és la invasió de l’estranger, de les persones emigrants. I si porta gel·laba, turbant i barba, pitjor encara! Són grups que protagonitzen la perversió de la paraula nacionalista: hi ha qui lluita perquè la seva nació sigui lliure i qui realça els valors identitaris de superioritat. El posicionament de la ultradreta sota aquests plantejaments identitaris comença a mitjan dels 80, amb el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen. És la primera vegada que una formació es presenta a unes eleccions i entra al joc electoral; fins aleshores, eren extraparlamentaris. Han canviat d’enemic i ja no volen fer por. L’embolcall ha canviat, però les idees són les mateixes. Ara, el dret a decidir també és enemic perquè la unitat nacional aglutina i lliga amb els vells ideals. Barrinen coses, per això estic cansat de dir que és un moment per estar atents. No cal generar alarmismes, però, si la policia està tan pendent de “cèl·lules dorments” de suposats gihadistes, també haurien de vigilar l’extrema dreta.

Tot el que faci olor de nacionalisme o independentisme, d’anarcorevolució o islamisme radical, genera alarma. En canvi, l’apologia del nazisme o la negació de l’holocaust no tenen conseqüències

Quina responsabilitat té l’esquerra en l’avenç de la ultradreta?

Cal preguntar-se per què té èxit la Casa Pound a Roma. O per què existeix la Lliga de Defensa Anglesa (EDL), que fa ombra al Partit Nacionalista Britànic (BNP) i té força als barris de Londres on hi ha més atur i més droga. Aquests moviments apareixen quan hi ha un buit o un abandonament de l’Estat. Estan omplint els forats que deixen l’administració i també una esquerra que ha abandonat el treball de masses marxista: treball de consciència i de cohesió. Les organitzacions cíviques les està recuperant la vostra generació.

Hi ha un cert debat sobre si, per combatre l’extrema dreta, cal silenciar-la o desemmascarar-la. Què en penses?

Crec que s’ha d’elaborar un contradiscurs. Al fanatisme, se’l combat denunciant-lo, però també contraposant-li un discurs, explicant el perill dels totalitarismes: d’on ve, què ha fet, on apunta. No sóc partidari de silenciar, sinó d’evidenciar i elaborar alternatives, que és el que no fa part de l’esquerra. I el periodisme ha d’actuar com a servei públic, sense fer cridòria a la recerca d’un titular. Hem d’actuar amb pedagogia perquè hem de convèncer, no sols vèncer.

L’ESCÀNDOL D’HISENDA

Fa dues setmanes han confluït diverses informacions sobre fiscalitat, frau fiscal i corrupció/

1. Es publica la llista dels evasors a Suïssa que ja estava a disposició del Govern de l’Estat des de feia temps. I és ara que es persegueix jurídicament al banc suís per facilitar l’evasió, però des de fa quatre anys no s’ha mogut ni un dit per perseguir els grans evasors que formen part de l’oligarquia. I en altres casos d’evasió, com el del Santander, PPSOE li van fer un vestit a mida per desinculparlos judicialment./

2. Al Parlament hi hagut la compareixença de Mas. Mas només es responsabilitza d’ell i la seva dona. Se n’ha sortit prou bé. Però la remor de fons és la que continua produint el cas del clan Pujol. Aquesta setmana amb els comptes de JPF bloquejats per una jutgessa a Andorra. La trama Pujol i d’altres derivades similars que pul•lulen per la Catalunya interior mostren el paper caciquil que l’oligarquia va encarregar a la seva delegació catalana: intermediar favors a canvi de l’encaix Catalunya-Espanya. Quan els cacics no han pogut aturar el moviment democràtic i de regeneració independentista, se’ls ha deixat caure./

3. A l’àrea metropolitana, el paper intermediador va a ser (encara és?) desenvolupat pels notables socialistes. L’ascensor social dels grans ajuntaments metropolitans ha creat petits monstres com la presumpta trama Bustos, a Sabadell, ara amb un nou episodi propi de Gomorra, amb el seu germà i els kosovars. O trames sociovergents com en el cas Pretòria. Només l’acumulació d’errors i de corrupció han fet esclatar aquests casos./

4. En canvi l’eficiència de les autoritats fiscals a descobrir possibles fraus individuals en les llistes de Podemos, en el cas Monedero, és espectacular. És l’ús, al límit del delicte, de les dades fiscals dels ciutadans de forma discriminatòria. Perquè no es publiquen amb pèls i senyals els estats financers dels centenars de personalitats de la casta, inclosos els alts funcionaris de l’Estat i els dirigents del PP i del PSOE?

5. El President del Barça, declara davant del jutge. Molt bé. Si no han fet bé les coses, endavant. Però, qui es creu que en el Fútbol espanyol aquest sigui l’únic i el major cas? Perquè d’una punyetera vegada, no es denuncia l’estat d’impagament dels clubs a Hisenda i la Seguretat Social? Perquè no es prohibeix per decret que institucions públiques o parapúbliques, com les Caixes, continuïn finançant alguns clubs esportius, en un Estat amb la quarta part de la població en atur?

6. Se’ns anuncia una protesta de la Federació d’entitats esportives de Catalunya per la complicació dels controls fiscals i burocràtics de l’esport amateur i voluntari. Això produirà una desertització del teixit associatiu de base. Segurament és el què es busca: salvar els fraudulents equips professionals i matar l’esport popular. En canvi, en els models nòrdics, en el camp amateur, s’elimina tota burocràcia i es permeten compensacions amb diner directe a entrenadors, voluntaris o altres suports sorgits de la benvolença dels aficionats./

7. Ens visita a la Fundació Irla, la Federació Ramon Muntaner d’entitats culturals i centres d’estudi locals, i ens pinten un panorama similar al de l’esport amateur. La nova normativa obligant a molta burocràcia i a presentar l’impost de societats està condemnant a centenars d’entitats voluntàries de Catalunya a desaparèixer. Si això no és un genocidi cultural instrumentalitzat a través d’hisenda, què és?/

8. Encara ressonen les crítiques que la Nit dels Goya va deparar al ministre WERT que al mateix temps que aconsegueix que la cultura voluntària desaparegui, fa que la cultura professional vagi a l’atur, amb el 21% de l’IVA. Quasi semblaria que revivim, de forma incruenta, aquella frase que l’autor teatral Hanns Johst posa en boca d’un protagonista en l’obra Schlageter, estrenada amb bombos i platerets per l’aniversari de Hitler, el 20 d’agost de 1933: "quan sento parlar de cultura li trec el fiador(seguro) a la meva Browning". Que més tard, Hermann Göring, transformaria en “Quan sento la paraula cultura, trec la pistola”./

Mentre passa tot això a l’Estat, continua el cas dels EROS i dels Cursos d’Ocupació a Andalusia i no dimiteix ningú del PSOE. I el cas Bárcenas, continua viu i aquesta setmana ha esclatat de ple al PP de València i Balears, demostrant que es va finançar de forma corrupte els seus locals; i no dimiteixen ni Bauzà ni Fabra. Així que riguin el que vulguin de Podemos, ataquin a mort a l’independentisme regeneracionista, però si ho fan, estan avalant un estatu quo que porta a una desigualtat social explosiva, a una clandestinització de la societat civil activa i voluntària, i a l’exili del pensament, la recerca i la creativitat cultural./

I sobretot, avalen la funció sectària que s’està donant a les polítiques i organismes fiscals i tributaris per part del Partit Popular, al servei de la casta oligàrquica i de la reacció; i en contra les classes populars i la il.lustració. El malestar entres els professionals d’hisenda per aquest sectarisme comença a fer vessar el got. El president dels Tècnics d'Hisenda (Gestha), Carlos Cruzado, ha afirmat que l'Agència Tributària podria estar filtrant informació al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, perquè és "dubtós" que ell pugui conèixer determinades dades./

Així que vostès mateixos. Si tenen intenció de fer frau i entrar en xarxes de corrupció, facin-se unionistes i no militin en l’esquerra alternativa, perquè si no aniran per vostès./
Publicat fa dies a Economia Digital

Una aliança de classes


Una de les virtuts del cas Pujol és que ha obligat la societat catalana a encarar-se al mirall. Certament, detractors de tot tipus han tractat d’instrumentalitzar l’afer per desautoritzar un partit o la causa sobiranista, tanmateix, mirat en perspectiva, els pecats familiars de l’expresident tenen molt a veure amb una culpa col·lectiva. En els anys de la Transició, i posteriors, era un secret de domini públic que bona part de l’empresariat català evadia impostos. Concorrien factors diversos per motivar aquest capteniment (les incerteses polítiques, la por a les esquerres…) encara que es podria resumir en la desconfiança respecte al país i un cert egoisme de classe.

Tanmateix, la realitat mai no és estàtica. El pacte tàcit entre les classes dirigents catalanes i espanyoles segons el qual hi havia una utilització mútua per preservar interessos respectius, s’ha trencat. L’Estat, en un retorn a les pràctiques i nissagues franquistes, encapçalat per un capitalisme madrileny predador, no permet ja altra relació que la subordinació incondicional. La “casta”, terme tan de moda entre la nova política, no deixa altra alternativa que la “valencianització” dels grups dirigents “regionals”.

Aquesta circumstància és una de les que expliquen la rapidesa amb què els estrats socials benestants del país –entre els quals bona part de l’empresariat– hagin optat per l’independentisme. Hi ha raons pràctiques. Emergeix un nou entramat empresarial català amb capacitat innovadora i exportadora, amb bona formació, cosmopolita, poliglota, ben connectat amb el món, conscient que la permanència a Espanya els condemna a l’esterilitat i la marginació; una mena de nova burgesia en conflicte amb els vells dirigents addictes al patriciat madrileny –el pont aeri– supeditats als negocis vinculats al BOE i que formaven part, des d’una posició subalterna, de la cleptocràcia postfranquista. És precisament aquesta disputa entre grups dirigents catalans el que explica tant les maniobres estatals d’intentar dividir el país, com les disputes internes entre i a dins d’uns partits condemnats a competir per l’hegemonia política futura.

Fóra fàcil, tanmateix, atribuir amb exclusivitat la responsabilitat de tots els mals a les elits. Contràriament a la temptació populista actual, classes mitjanes i treballadores no resten exemptes de responsabilitat. Massa sovint s’han deixat atrapar per xarxes clientelars, s’han deixat anestesiar políticament, han abusat d’un còmode discurs victimista o han contribuït, per acció o omissió a bombolles especulatives. Amb tot, els seus pecats principals han estat la indolència, l’absència d’un pensament crític, i el sovintejat menyspreu per la cultura i l’educació. La cruesa de la crisi, i l’egoisme suïcida de la cleptocràcia hispànica i les elits neofranquistes són les que les han obligat a optar per l’independentisme com a la sortida més factible a la involució d’aquests anys, una veritable oportunitat per redreçar la situació, una fórmula viable per, en termes d’una coneguda marca, “redecorar les nostres vides” en “la república de casa nostra”, és a dir, partir de zero, cercar un estat d’acord amb la voluntat de millorar l’existència col·lectiva.

En aquest context, deixar la tasca en mans dels polítics és un error. El serial organitzat per CiU i ERC; el galdós paper exercit per les formacions d’obediència madrilenya, o el surrealisme (groucho)marxista de determinades formacions d’esquerres ens plantegen que la solució no passa pels partits. Qualsevol pacte que pugui fer viable la independència, i el que és més essencial, la construcció d’un estat, requereix consensos. I malgrat les retòriques revolucionàries i un cert abús de l’estètica, aquest ha de consistir en una aliança de classes socials. La darrera vegada que això succeí a Europa (socialdemocràcia amb democratacristians), el resultat fou un poc espectacular, encara que extraordinàriament útil estat del benestar capaç de beneficiar una generació.

La coneguda (i injustament criticada) abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez tingué una càrrega metafòrica important. Una Catalunya independent hauria d’incorporar un pacte de classes que ens blindés de la tendència a l’egoisme de l’empresariat i al dogmatisme indolent de la classe treballadora. Una aliança que permetés actuar simbiòticament. Sóc conscient que això és utòpic. Tanmateix, és inviable i contraproduent crear un estat sense l’intent de delimitar un espai de convivència on tothom en pugui sortir beneficiat.

Nota: article publicat a l’edició nacional d’ El Punt Avui.

Il·legalitzar el PP

Ahir es va saber que les aportacions del PP valencià a la 'caixa B' d'Orange Market --a Gürtel, per tant-- van ser de tres milions d'euros i mig entre el 2006 i el 2008. I també que aquests diners eren pràcticament el cent per cent dels ingressos de la trama dirigida per Álvaro Pérez, 'el Bigotes'. Els diners provenien sempre d'actes públics o actuacions del Partit Popular i, segons la investigació judicial, van servir per a finançar tota mena de despeses. Especialment de dirigents del PP, familiars o gent pròxima. Van ser, doncs, pagaments sense factura del PP, opacs, que servien per a pagar també de manera opaca activitats de l'empresa que feia les feines brutes del PP.



El cercle es va tancant cada vegada més sobre el PP valencià i sobre Francisco Camps i la seua colleta de col·laboradors. El rastre dels diners ja és visible i sobre bona part de la cúpula popular ja plana una demanda de presó que pot ser fins a trenta anys. Ahir, a les Corts Valencianes, Alberto Fabra es va defensar a la desesperada dient que fins que no hi haja sentència no ha d'haver-hi reacció i que ell no té obligació de fer res. És una resposta cínica, si tenim en compte les proves que van acumulant-se, covarda i sobretot interessada: Fabra vol guanyar temps per mirar de vèncer encara a les eleccions del maig. Dopat, efectivament, amb els diners que no han tornat i que van acumular criminalment.



Ja vaig dir fa temps que si la justícia espanyola fos seriosa hauria d'entendre el PP com una organització que, a partir d'un moment determinat --deixem-ho en la trama Gürtel--, s'organitza per a delinquir. Ja no podem creure en la teoria de l'ovella negra ni la iniciativa personal. El dibuix és massa precís i involucra de ple a ple aquesta organització, que hauria de ser perseguida com a tal organització i no pas individualment, ara aquest i ara aquell.



Tanmateix, la lentitud exasperant de la investigació permetrà que el Partit Popular es presente encara a les eleccions del maig amb ombres públiques sobre la seua actuació però intacta, com si fos un altre partit qualsevol. I no ho és. Aquesta és la diferència que cal assenyalar. El PP era un partit polític però va deixar de ser-ho. I parlem d'una altra cosa…


director@vilaweb.cat

La transició ens vigila des de l'Ebre

Salvador Cot | Actualitzat el 22/02/2015 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

La denúncia contra l'alcalde de Tortosa per mantenir un monument franquista posa en qüestió tot un país. El monòlit que Franco va inaugurar el 1966 "como guirnalda de inquebrantable adhesión y cálido entusiasmo" desapareixerà igualment, sigui per conviccions democràtiques o per l'acció del temps, que el deteriora implacablement. Per això perllongar-li la vida artificialment, sense atrevir-se a restaurar-lo ni a desmuntar-lo, posa en evidència la pitjor cara de la política, la que aconsella no fer res perquè així no s'enfada ningú i mai no es perd cap vot.

El fet és que aquest país té a Tortosa -i a d'altres llocs- un Valle de los Caídos en petit. Un monument que ens recorda qui va guanyar la Guerra Civil però, sobretot, com es va fer la transició i per quina raó el règim del 78 és tan pobre democràticament. Són 45 metres de ferro forjat que, amb la seva perennitat, expliquen per què els torturadors franquistes i els jerarques de la dictadura són protegits, amb fúria, per tots els estaments polítics, jurídics i institucionals de l'estat espanyol.

Dit això, les accions judicials contra l'alcalde de Tortosa són justes, però molt incompletes. El monument de l'Ebre apel·la a la societat sencera, a tots i cadascun dels ciutadans. Fins fa ben poc, a Catalunya no hi ha hagut prou convicció cívica i política per exigir una democràcia transparent i de qualitat. I aquell ferro ens recorda, cada dia que es manté, que hem estat, durant dècades, una societat cívicament passiva i políticament immadura. D'això, els alcaldes de CiU, ICV i PSC que han governat Tortosa només n'han estat un reflex.

Albert Rivera o l’operació Roca a la inversa

XAVIER CASALS | Historiador | 23/02/2015 00:00

Segueix-me

“Hi ha una estratègia per fer creure que un català no pot fer política a Espanya”, sosté un Albert Rivera abocat a la política estatal. Ciutadans - Movimiento Ciudadano ha anunciat candidatures a 120 municipis catalans -que representen “entre el 80%-90% del cens electoral”- i prop de 600 a la resta de l’Estat, i un sondeig del diari El País li atribueix el 12,2% de vots, davant del 4,5% d’UPyD. La cúpula del PP, alarmada, ha decidit identificar-lo com un partit “català” sense “projecte per a Espanya” per barrar-li el pas. També ha demanat als dirigents al·ludir-hi amb el seu nom català. Curiosament, en la nova web de C’s ha desaparegut la versió catalana, que no tornarà fins a l’abril.

Aquest anticatalanisme que coneix ara l’operació Rivera no és nou, en la mesura que constitueix una operació Roca a la inversa. Fem memòria. Als comicis del 1982 el PSOE va aconseguir la majoria absoluta i l’Aliança Popular de Manuel Fraga semblava incapaç d’erigir-se en alternativa a curt termini. Per desbloquejar la situació, CiU va impulsar l’any 1983 el Partit Reformista Democràtic (PRD) com a frontissa entre el PSOE i el PP. Miquel Roca en va ser el rostre públic i la va definir com “una proposta catalana per a la modernització de l’Estat”.

Per fer-la viable, Roca va sumar-hi el liberal Antonio Garrigues Walker, quadres d’UCD com Florentino Pérez, i suports regionalistes. Tanmateix, no va aconseguir incorporar-hi Adolfo Suárez -aleshores líder del Centre Democràtic i Social-, amb qui coincidia en termes estratègics, malgrat que segons Andreu Farràs i Toni Soler (Roca, 1996) li hauria cedit “el tron, la corona i el ceptre”.

Els vincles del PRD amb CiU van generar una oferta confusa als comicis del 1986, com han explicat Farràs i Soler, en expressar “un projecte amb dues cares i massa ambigüitats”. Per fer campanya, Roca va suprimir el segon cognom, Junyent, i va signar algunes cartes com aMiguel. Va topar amb traves socialistes -TVE el va mostrar parlant en català amb subtítols- i els rivals van instrumentalitzar el seu origen català, “des de Fraga fins a Carrillo, que en broma l’anomenava el suizo, és a dir, l’estranger ric”. Finalment, el PRD es va estavellar. Només va captar el 0,9% dels vots.

Diferències respecte als 80

Ara Rivera capgira l’operació Reformista en la mesura que abandera un partit sorgit contra el nacionalisme català que aspira a modernitzar l’Estat. Malgrat tenir una sintonia ben diferent de la de Roca, la melodia és similar: C’s es presenta com “l’alternativa viable i sensata per canviar Espanya”. Al mateix temps, Rivera no vol incidir tant en l’articulació territorial de l’Estat com en el seu bon funcionament. Així ho plasmen les seves propostes estel·lars: assolir un pacte estatal en l’educació, garantir la independència judicial, fer eficaç l’administració, reformar el sistema electoral i els partits, i dotar de contingut al Senat. No obstant això, la cerca d’eficiència de C’s ja ha topat amb una important barrera invisible: els subsidis del sud. Rivera ha constatat la dificultat de canviar-los quan va anunciar que ensenyaria “a pescar a Andalusia, no a repartir peix”, per la qual cosa va rebre una allau de crítiques a les xarxes socials.

Arribats aquí, amb el seu salt estatal Rivera -salvant les distàncies que es vulguin- esdevé una mena de Francesc Cambó a l’espanyola, perquè vol encarnar alhora un Bolívar alliberador del “nacionalisme obligatori” a Catalunya i ser un Bismarck d’Espanya. En conseqüència, hi ha àmbits polítics estatals que comparteixen el seu discurs i estan disposats a aclamar-lo com a resistent, però no a compartir l’electorat. Per evitar-ho, un bon recurs és remarcar la catalanitat de C’s. Aquesta mena de retrets no són nous. Carlos Martínez Gorriarán, promotor i dirigent d’UPyD, ja va atribuir a Movimientos cívicos (2008) la manca d’acord d’aquesta formació amb Ciutadans al fet que “va néixer massa relacionada a les condicions imperants a Catalunya i a l’habitual impaciència per obrir noves vies” quan, a parer seu, per bastir un partit estatal cal un “compromís programàtic molt menys local i bastant més ambiciós”.

C’s, en suma, reflecteix que l’afany d’intervenir a l’Estat va més enllà del catalanisme polític, però també que una cosa és alçar la veu des de Catalunya sobre els afers d’estat i una altra és voler remenar les cireres a Madrid. Rivera ho nota ara en la seva pell, igual com ho va notar Miquel Roca quan va encapçalar el PRD.

Manifest unitari en defensa del valencià


La normalització lingüística d'una situació remet a la normal utilització d'una llengua en els diferents àmbits de la vida en societat: carrer, escola, administració i mitjans. Quatre eixos que han intentat atacar reiteradament des de fa anys els que no volen que es parle, s'escriga o es pense en valencià. Els mateixos, com deia l'Ovidi, que no volen que es parle, es pense o s'escriga.

Ens trobem de cap en el segle XXI i som ja ben conscients que no tots els mals vénen d'Almansa. Els nostres mals, tant lingüístics com socials, vénen dels qui han procurat fer del País Valencià un producte del folklorisme més ranci i un territori assimilat.

Van matar els mitjans públics en la nostra llengua: primer TV3 i RAC1; després la nostra, RTVV, amb excuses barroeres d'una crisi que ens han creat ells a cop de taulell. Ja era oficial, als valencians no ens quedava cap mitja públic en la nostra llengua. Però el govern de la Generalitat, amb el vist i plau de l'Estat, no volia quedar-se ací, havia de rematar la feina. Ara li tocava a l'escola.

És per això que a finals de l'any passat, en veure el PP la possible i propera eixida de les institucions valencianes, el govern de la Generalitat planteja l'últim atac: la supressió de línies educatives amb l'excusa de la crisi i, per suposat, majoritàriament línies en valencià. Amb un desplegament de l'oferta en l'educació ja de per sí pobra en tots els terrenys (que no la demanda: veiem tots els anys com milers de joves que volen estudiar en valencià no poden per falta de places), aquesta era la peça final de la jugada anti-valenciana.

La joventut valenciana està farta, diem prou. Diem prou al folklorisme ranci impulsat pel PP que arracona i minoritza la nostra llengua. Diem prou a la vergonya que ha suposat durant anys seguir el joc a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, una colla d'indocumentats (cap d'ells filòleg) que intenta buscar la diferència entre el nostre valencià i el que es parla a Catalunya, les Illes, la Franja i el Rosselló. Diem prou a l'intent d'inventar assignatures per adoctrinar els xiquets en el seu folklorisme rònec. Diem prou a no tindre mitjans públics en la nostra llengua. Diem prou a no poder estudiar amb normalitat en valencià.

JOVES PEL VALENCIÀ
Mitjans, administració, escola i carrer.

Col·lectius de joves:

Assemblea de joves (A.J.) de Castelló de la Ribera
A.J. Pro-Ràdio Lliure
A.J. Meruts
A.J. Patraix
A.J. Greixers
A.J de Castelló-Renaix!
A.J. Benissa
A.J. Nules
Assemblea Cau del Llop
Assemblea de Poblenou de Benitatxell
Associació Juvenil l'Espurna de Betxí
Joves Socarrel Cocentaina
Joves Serra de Mariola
Ateneu de l'Estació
Casal Popular de Vila-Real
Casal Popular d'Alzira
Casal Popular d'Atzeneta
Reviscola
Joves pel Dret a Decidir
Independència Total
La Cosa Nostra Castelló

Sindicats estudiantils:

Bloc d'Estudiants agermanats (BEA)
Front d'Estudiants del País Valencià (FEPV)
Acontracorrent València (ACC)
Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans-UJI (SEPC-UJI)
Front d'Estudiants per la Universitat Pública (FEUP-UJI)
Acontracorrent Castelló
Front d'Estudiants Unificat- València (FEU- Vlc)
Front d'Estudiants Unificat d'Alcoi (FEU-Alcoi)
Front d'Estudiants Unificat d'Ontinyent (FEU-Ontinyent)
Front d'Estudiants Unificat d'Alacant (FEU-Alc)
Front d'Estudiants de les Comarques del Sud (FECS)
Sindicato de Estudiantes Independiente (SEI-Elx)
Sindicato de Estudiantes Miguel Hernández (SEMH)

Un 24-M farcit de raons per votar en clau independentista


Segons la recent enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) adscrit a la UAB sobre les properes eleccions municipals, només un 12% de l’electorat orientarà el seu vot en clau nacional. Essent com és que tots els sobiranistes, des dels liberal-conservadors als anticapitalistes, passant pels socialdemòcrates, disposaran d’opcions electorals amb possibilitats plenes d’obtenir representació a la majoria d’indrets del país. Essent com és que es tracta d’una contesa electoral absolutament clau per disposar d’institucions de base (les més properes als ciutadans) que donin suport al procés d’independència. Tenint, d’entrada, tot això en compte, resulta absolutament imprescindible que (parafrasejant en sentit invers el Círculo Ecuestre i Joan Herrera) cap vot sobiranista es distregui de l’objectiu essencial que tenim a les mans per respondre a les necessitats socials, econòmiques i culturals bàsiques dels nostres conciutadans: la capacitat de governar-nos nosaltres mateixos, en funció dels nostres interessos.

Hi ha, però, en el context de conflicte amb l’Estat espanyol on som, un altre argument determinant per dipositar tots els vots independentistes en els cistells dels partits sobiranistes. És cert que dependrà bastant del grau de desesperació del moment, però és del tot raonable no descartar a hores d’ara un escenari que doni encara més protagonisme polític als nostres governs municipals durant els propers mesos: és possible que el 27-S no puguem votar. No pas, com diuen els dels narcòtics habituals, perquè no es convoquin eleccions, sinó perquè el Govern espanyol, sigui per la via de la llei de partits o qualsevol altra que s’empesqui a voluntat, impedeixi materialment la seva celebració en plenitud democràtica. Probablement, el resultat de les eleccions autonòmiques a tretze comunitats i la pèrdua de nombroses places fortes desfermarà la bèstia. Convindrà aleshores al Partido Popular presentar-se com l’únic baluard contra el repte sobiranista. L’estiu, el mes d’agost per ser més exactes, pot ser un moment ideal. I, aleshores, només els ajuntaments que triarem el proper 24-M tindran legitimitat per defensar-nos i seran l’eina clau per organitzar la resistència. Pensem-ho abans de dipositar el vot.

L'arbitrarietat en l'estat de dret


Fa uns dies que vaig sentir Montserrat Tura en una tertúlia, i em va agradar, com gairebé sempre: m'agrada el seu aplom i el seu tacte quan parla sense ambigüitats, sense por, de les qüestions més delicades. Però això no vol dir que hi estigui d'acord: aquest dia, en concret, li hauria rebatut la majoria dels arguments. N'agafo un d'exemple.

Els tertulians debatien sobre el contracte de Neymar. I treien conclusions del fet que el Barça hagi pagat a Hisenda els 13,5 milions d'euros que el jutge Ruz ha establert com a import d'impostos presumptament eludits. Tura, en concret, va afirmar que el pagament implicava assumpció de culpa. D'això del Barça i l'embolic amb el senyor Neymar pare no en sé res, ni ganes: potser han actuat de bona fe, potser s'han equivocat, potser s'han volgut passar de llestos, ara tant se val. A mi m'interessa que la conclusió de Montserrat Tura és genèricament errònia. M'explico.

Com suposo que tants i tants ciutadans, jo també he rebut algun requeriment d'Hisenda. I no tenien raó. La primera vegada presentar-hi un recurs i demostrar-ho em va costar més diners que no hauria pagat si simplement hagués acceptat la diferència que Hisenda m'exigia. Per això quan l'any següent l'error es va repetir, vaig decidir fer un paga que és gata, i llestos. Tot sovint, acceptar el requeriment i pagar no necessàriament vol dir assumir l'error o la falta que Hisenda t'atribueix, sinó, només, estalviar-te temps i diners.

Anem més enllà, a les qüestions de fons. Ens agrada dir que vivim en un estat de dret, i prou que en molts aspectes ho és. Però cal admetre que, en alguns altres, les situacions d'indefensió i aparent arbitrarietat sovintegen massa. Sobretot en les relacions amb tota mena d'instàncies de l'administració. De les administracions, totes, des de les de l'Estat fins a les dels municipis. I això deu ser per alguns vicis fundacionals.

N'és un que l'administració tracti els ciutadans com a sospitosos per defecte. Per exemple, Hisenda dóna per fet que li amagaràs ingressos. O els ajuntaments ja preveuen que quan intentes donar d'alta una activitat els enganyaràs (que declaris la meitat de les neveres, posem-hi). I si no ho fas se'n riuen i et tracten de poca-pena. Sense dissimular.

Un altre: l'autoreferencialitat i la sacralització dels procediments administratius. Aneu a fer una consulta i quan hàgiu explicat què us du a la finestreta corresponent us diran, amb menyspreu, ah, vostè vol fer un assabentat, o això és un 111, o un 347, o on es pensa que va sense el TC. I no vulguis saber què hi ha rere la identificació cabalística: això no es pregunta, vostè què es pensa, se sap. Reivindico el dret del ciutadà de peu pla a ignorar el nom en clau dels impresos amb què ensopegarà en l'estúpida dimensió administrativa de la seva pobra existència.

En dono fe: quan et trobes dins l'administració has de fer un veritable esforç per no oblidar que, si tot allò té cap sentit, és el servei al ciutadà. I no oblidar-te'n i recordar-ho a aquells funcionaris de vocació que més aviat se n'han anat descuidant segur que t'hi fa quedar bastant antipàtic. Doncs també és per aquestes coses que necessitem un estat de debò, propi: per a tenir, almenys, l'oportunitat de refundar l'administració i donar tot el sentit al concepte de servei públic. De manera que, aleshores sí, les afirmacions que va fer Montserrat Tura en aquella tertúlia siguin, totes, indiscutibles.

L'adéu patètic de Rita

El vídeo ha corregut com la pólvora. Les imatges d'una batlessa de València incapaç de lligar quatre paraules seguides de manera coherent han desfermat una allau de comentaris entre irònics i encesos. La majoria, i jo mateix n'he fet, molt crítics amb la degradació lingüística a què ha sotmès la llengua que el seu partit tant diu defensar.



Però em sembla que tenim davant alguna cosa més que això. Rita Barberá és incapaç de fer la més mínima intervenció pública en valencià, i ho és per pròpia voluntat, no per cap discapacitat psíquica. Ho és per menyspreu a un idioma que considera prescindible i molest, al qual recorre únicament per imperatiu folclòric quan arriben les falles, i amb una notable i orgullosa incompetència. N'ha fet una grandiosa ostentació en l'acte d'aquesta crida des de les Torres de Serrans, un insult amplificat pels potents altaveus quan feia poques hores que milers de ciutadans havien ocupat el centre de la ciutat per demanar una educació que tant trobem a faltar en aquests dirigents polítics.

Siga com siga, més enllà d'aquest evident menyspreu públic al nostre idioma, crec que hem assistit a un dels episodis que retraten la caiguda imminent d'un règim putrefacte, conscientment insostenible. L'imperi que es pensaven haver construït es desfà com un terròs de sucre, i a hores d'ara les teatralitzacions es converteixen en representacions afectades i insultants a mans d'uns actors que han perdut els papers i es mostren, dramàticament, patètics.

Atzagaiades dels al·lèrgics a la llibertat

"No fa gaire, Ana Mato, ministra espanyola de Foment, també es va voler afegir a aquest joc dels disbarats dient que 'és difícil enraonar amb algú que vol fer una consulta'"

Víctor Alexandre

Ignoro si existeix en algun lloc del món un museu de l’atzagaiada, però si no existeix caldria crear-lo perquè és fascinant la quantitat de barbaritats que s’han arribat a dir i que es diran al llarg de la història. Només amb el material polític, el gènere humà ja podria fornir uns quants palaus. És veritat que hi ha moments de major i de menor intensitat, d’acord amb els esdeveniments, però, en general, la producció és constant. El procés català, concretament, ha propiciat una allau gegantina d’atzagaiades que en el futur, a més de ser negades pels seus autors, provocaran que els seus descendents s’amaguin sota les pedres cada cop que hom en faci esment. La senyora Alícia Sánchez-Camacho, en aquest sentit, ja fa temps que és en si mateixa una font inesgotable d’atzagaiades. Són tan hilarants, que té garantida una bona carrera professional com a humorista a Espanya, país on diu que anirà a raure perquè no podria suportar viure en una Catalunya independent. És la mateixa al·lèrgia que pateixen Albert Boadella o Félix de Azúa. Tan bon punt n’arrepleguin tres o quatre més ja podran crear una associació d’al·lèrgics a la llibertat i addictes a l’absolutisme.

No fa gaire, Ana Mato, ministra espanyola de Foment, també es va voler afegir a aquest joc dels disbarats dient que “és difícil enraonar amb algú que vol fer una consulta”. Déu n’hi do, la frase. Val la pena analitzar la ideologia que es requereix per dir una cosa així, perquè, per fer-ho gràfic, es tracta de la reacció de l’amo que s’irrita en veure que el captiu només pensa a alliberar-se malgrat que ell, que és un amo benvolent, estaria disposat a negociar el nombre de grillons de la cadena. Com a amo, pot entendre que el captiu li demani una cadena més llarga –el captiu, ja se sap, té el vici de la queixa–, però troba ofensiu que la vulgui segar. No li entra al cap que els captius puguin decidir si s’estimen més la captivitat o la llibertat.

La cosa, però, s’agreuja encara més si l’amo és un tigre de paper, és a dir, si és algú que vol aparentar una fortalesa que no té, com és el cas de l’Estat espanyol. Aleshores perd els papers i arriba a extrems que el posen en evidència. És capaç, fins i tot, d’il·legalitzar la respiració. La negació al poble català del dret a vot en un referèndum, n’és un exemple. Així ho va denunciar el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, dient que la intenció de l’Estat és que els catalans, a més de no poder votar, no puguin protestar, cosa que demostra, va remarcar, “la voluntat d’humiliar Catalunya”. Com era d’esperar, aquestes paraules van tenir una rèplica immediata per part del diputat Santi Rodríguez, membre de la guingueta catalana del PP, afirmant que “el govern de Catalunya ha volgut humiliar l’Estat espanyol”.

S’adona el lector del truc dialèctic? És un truc que han practicat tots els totalitarismes del món, que és el d’intentar fer passar els botxins per víctimes. Representa que, atès que la llibertat no només és il·legal, sinó que també ho és demanar-la, el captiu que hi persisteix és algú que pretén “humiliar l’amo”, i, és clar, l’amo, que és un tros de pa per naturalesa, no té més remei que treure el fuet i castigar-lo perquè recordi qui mana. Amb tot, no és pas aquesta, l’atzagaiada més gran que ha dit l’esmentat diputat del PP. Talment com si volgués batre la seva pròpia marca, ha manifestat que “la independència de Catalunya no és una competència del govern de Catalunya”, ni tampoc del seu Parlament. En altres paraules: la llibertat dels catalans no és competència dels catalans. O dit d’una altra manera: nosaltres no som ningú per decidir sobre nosaltres mateixos. Ho enteneu, oi? El captiu no pot decidir, altrament deixaria de ser captiu. I ara!

Que hi hagi gent que es pugui guanyar la vida amb un sou públic dient aquestes barbaritats, demostra l’amplària de la democràcia, però també demostra –si és un català qui les diu– l’autoodi i la profunda corrupció intel·lectual a què hom pot arribar per mirar de ser el captiu preferit de l’amo. En realitat es tracta d’una carrera professional predestinada, ja que el captiu amarat d’autoodi i al·lèrgic a la llibertat només se sent realitzat quan el nomenen tècnic de manteniment de la presó.

No, senyor Mayor Oreja

"El procés català és democràtic i s'ha fonamentat des de bon començament en la voluntat de celebrar un referèndum"

Editorial

L'eurodiputat del PP Jaime Mayor Oreja ha afirmat que "ETA no és només una organització, també és un projecte. I aquest projecte ha arrelat a Catalunya", en una entrevista a 'El Mundo'. L'intent de l'exministre de l'Interior per relacionar el procés sobiranista de Catalunya amb el terrorisme etarra no té ni cap ni peus, és un despropòsit descomunal. El procés català és democràtic, integrador, obert, i s'ha fonamentat des de bon començament en la voluntat de celebrar un referèndum, que per cert sempre ha trobat el veto de l'Estat. Potser fa molt temps que Mayor Oreja no visita Catalunya, i s'atreveix ara a criticar el catalanisme des de posicions tacticistes exacerbades, que han desconnectat de la realitat. Però no és acceptable que des del partit que dóna suport al govern espanyol es mostrin posicions tan radicalitzades. No, senyor Mayor Oreja, el que diu és només mala fe.

L’alcalde de Solsona: “Un militar espanyol pot amenaçar amb enviar l’exèrcit a Catalunya, i no pas en carnaval, i no passa res”

La maquinària unionista ha trobat en el carnaval de Solsona un filó per atacar el procés sobiranista


--------------------------------------------------------------------------------
L’alcalde de Solsona, el republicà David Rodríguez, veu "desproporcionada" la polèmica del Carnaval i denuncia que "s'estan barrejant coses de manera intencionada i s'utilitza l'excusa del carnaval per perjudicar el procés independentista". En declaracions al directe.cat l’alcalde ha reclamat no treure les coses de lloc i respectar la llibertat d’expressió de l’Associació de festes del Carnaval de Solsona, una entitat independent que organitza el carnaval des de fa anys. Rodríguez ha recordat que aquesta és una festa transgressora i absolutament grotesca. “Aquí llepa tothom, el carnaval de Solsona se’n riu de tot i tothom perquè la sàtira extrema és a l’arrel de la festa, agradi més o menys el resultat”, ha dit.

“La festa solsonina és molt transgressora i grotesca, però que no hi ha cap voluntat d'ofendre ni fer mal a ningú"

Rodríguez ha lamentat els atacs i crítiques que ha rebut l’ajuntament sense tenir cap responsabilitat en la festa del carnaval i ha destacat que hi ha hagut amenaces d’enviar l’exèrcit a Catalunya per part de militars, i no pas de carnaval, i tothom ha calalt, inclosos aquests que ara s’esgarrifen.

La convivència a Solsona està absolutament garantida, malgrat SCC

L’alcalde també s’ha defensat de les acusacions de SCC que posa en qüestió la convivència i la concòrdia a la Catalunya interior a causa del procés sobiranista, i ha assegurat que a Solsona la convivència està absolutament garantida i ha afegit que amb un 15% d’immigració no hi ha cap problema d’integració.

"Ningú sap d'on ha sortit" el cartell que anuncia 'Vine a matar espanyols"

Arran de la decisió de la Fiscalia de Lleida d'obrir diligències d'investigació penal per un possible delicte d'incitació a l'odi en relació a la difusió d'un cartell del Carnaval de Solsona on es podia llegir 'Vine a matar espanyols en un ambient festiu, pacífic i familiar', l'alcalde de la localitat ha afirmat que "aquest cartell no és l'oficial i ningú sap d'on ha sortit".

El que no és broma és l’actuació de SCC

Societat Civil Catalana en un comunicat equiparava el Carnaval Solsona, al discurs del president Mas, que titllen de “bel•licista”, perquè “no fomenta la convivència i la concòrdia entre catalans”. Ara bé, que Boadella amb una màscara contra infeccions a la cara titlli els catalans sobiranistes de nazis i negui la repressió franquista a la seu de la Generalitat a Madrid, amb l’assentiment còmplice de l’exdiputat de Ciudadanos, Jordi Cañas (que va aprofitar per comparar l’independentisme amb el virus de l’Ebola), i del president de Societat Civil Catalana, J. R. Bosch que reclamava a l’estat que augmenti la pressió contra el procés), és per SCC, un exemple de foment de la convivència i la concòrdia entre catalans.

El franquisme s'infiltra a Europa

Salvador Cot | Actualitzat el 24/02/2015 a les 21:13h

Arxivat a: Nació.cot

Sempre ha de ser benvingut quan algú arriba a la democràcia. En el cas del president de Societat Civil Catalana, queda clar que l'aterratge ha estat recent i no pas a una edat precoç, però això no exclou la sinceritat de la conversió. En qualsevol cas, a un ciutadà que fa només un any escrivia que Blas Piñar era "una gran persona" i "Arriba España" se li ha d'exigir que certifiqui les recents conviccions democràtiques amb una condemna, pública i expressa, de la seva ideologia de tota la vida. Josep Ramon Bosch ha de reprovar, sense cap mena de dubte ni matís, les idees que el van portar, fa un any i mig, a participar en un homenatge a Franco al Coll del Moro (Terra Alta). Per a la immensa majoria de la societat civil catalana, la de debò, és fàcil dir-ho: Blas Piñar era un feixista i Franco un criminal. Ara li toca a Bosch.

El fet és que l'entitat espanyolista ha estat considerada al més alt nivell. Els seus dirigents han estat rebuts, amb tots els honors, per Mariano Rajoy a la Moncloa i fins i tot pel president de la Generalitat. Tenen el suport de nombrosos dirigents del PSC, que han assistit a alguns dels seus actes més emblemàtics, com la presentació per la Diada de Sant Jordi o la concentració de Tarragona l'últim Onze de Setembre. Fruit de les gestions del PP rebran avui -suposo que amb alguna incomoditat- el Premi Ciutadà Europeu 2014, atorgat per l'Europarlament.

Europa va derrotar el feixisme, però Espanya no. L'estat espanyol s'ha integrat en aquest espai polític sense condemnar el franquisme i menys encara els franquistes, per més esgarrifosos que fossin els seus delictes contra la Humanitat. I ara és l'Eurocambra qui assumirà, amb el seu nom, una decisió presa pels eurodiputats espanyols. Arriba Europa, doncs.

Pot semblar llarg, però és a tocar!


De vegades pot semblar que el camí no fa baixada, però no és cert. El que estem fent a Catalunya, el que està protagonitzant la societat catalana és extraordinari. Cert també que no és pas cosa senzilla fer possible un escenari que permeti construir un nou país i començar de nou per tal de bastir un Estat, la nostra República, que possibiliti socialitzar la riquesa i gaudir d’una democràcia d’excel•lència en la qual els poders polítics no estiguin supeditats als poders financers. De fet, si l’empresa no fos titànica, ben segur que altres generacions que ens han precedit, possiblement més valentes i sacrificades que no pas nosaltres, ja haurien assolit l’objectiu.

I que quedi clar, hi ha a Catalunya qui mira de sabotejar el procés. En podríem dir l’oligarquia, és a dir els poders econòmics que durant tants anys han viscut prou bé gràcies al BOE per poder acumular beneficis i que s’han casat de totes totes amb l’oligarquia espanyola. Tenen diners, i molts, i pressionen, compren, financien. Ara, el darrer objectiu és crear un estat d’ànim general per fer creure que el “procés” s’ha diluït i que s’està fonent. Compten, és clar, amb opinadors i tota mena de tertulians que actuen per encàrrec, ben peixats. No ens ha d’estranyar pas. Era previsible.
Es per això que cal tenir en compte aquesta variable i ser capaços de no caure en la trampa. En primer lloc, cal tenir una certa perspectiva històrica per calibrar la magnitud del procés i de la velocitat de vertigen amb què està transitant. Només fa quatre mesos del 9-N, només fa poques setmanes que s’assolí l’acord de la convocatòria de les eleccions del 27-S (que tindran caràcter plebiscitari inevitablement) i tenim l’oportunitat de convertir les eleccions municipals del mes de maig en la pista d’enlairament del “caixa o faixa” del 27-S.

I encara hi ha qui creu que el procés s’ha aturat? Al revés, el procés és vertiginós. Això sí, cal que s’acompleixin algunes variables, que, altrament, només depenen de nosaltres. En primer lloc, les forces sobiranistes no només han de ser presents en la totalitat dels ajuntaments, sinó que han de mirar de governar-los. Si ho aconseguim, molt possiblement l’endemà del 27-S existirà una majoria absoluta sobiranista en el Parlament, per la qual cosa serà possible fer una declaració nominal d’independència a fi que el món s’assabenti indefectiblement que ja hem entrat en el darrer tram en què exercirem la independència. I acte seguit podrem obrir el procés constituent.

Procés constituent, sí, que les esquerres haurem de garantir que es faci de baix a dalt, participatiu, mobilitzador. En definitiva, també, tan accelerat com il•lusionant. Tot plegat acompanyat de l’elaboració per part del Parlament de les necessàries lleis de “desconnexió” i l’establiment de les negociacions necessàries amb l’Estat espanyol i les institucions europees. I, finalment, elaborada la Constitució, convocatòria de referèndum, pas previ per tal de proclamar la república Catalana, si així ho avalen els ciutadans i ciutadanes amb llurs vots plebiscitaris.

I encara queda algú capaç de manifestar la poca intensitat del procés en el propers mesos?

Al revés, quin goig i quina responsabilitat poder participar del part de la República!

El PP, Matas i Florentino Pérez enfangats amb les comissions del 3% del PP balear
Un exregidor del PP confessa al jutge Castro que el PP de Matas, amb la connivència del PP a nivell nacional, exigia un 3% en comissions amb cada adjudicació pública

--------------------------------------------------------------------------------

L'ex regidor d'Urbanisme de l’Ajuntament de Palma, Rodrigo de Santos, condemnat per dues causes de corrupció ha confirmat davant el jutge del cas Palma Arena que el PP de Jaume Matas (2003-2007) exigia un 3% en comissions amb cada adjudicació pública i que l'empresari Antonio Pinal li va confessar que havia finançat il·legalment al PP amb el pagament de la nova seu a Palma a canvi de la concessió de contractes públics. Santos també ha assenyalat que el PP va reclamar nou milions d'euros a canvi de la concessió de les obres per a la construcció del centre hospitalari de So n’Espases, que va recaure en mans de Florentino Pérez (Dragados)


Matas, Florentino i el tresorer cunyat de Matas

Santos ha explicat que sabia per tercers que Matas li va demanar una "quantitat important" de diners al president d'ACS -de la qual és filial Dragados-, Florentino Pérez, a canvi d’adjudicar la construcció i explotació de So n’Espases, aprovada el 2006. No obstant això, Florentino Pérez va assegurar en la comissió d'investigació impulsada pel Parlament desconèixer el tema i “aquest tema ni haver parlat amb Matas "ni d'obres, ni adjudicacions". Santos ha declarat que va ser el delegat de l'àrea de Construcció de Dragados a Balears, Juan Antonio Esteban, qui li va dir que Matas havia demanat nou milions d'euros a l’empresari i ha apuntat, a més, que el tresorer del PP i cunyat de Matas, Fernando Areal, era qui intervenia en el cobrament de les comissions.

Finançament de la seu del PP balear

En relació a la seu del PP, Santos ha manifestat que aquesta va ser finançada en part per l'empresari Antonio Pinal, propietari de Bruesa, qui li va comentar que va ajudar a les obres de la seu del PP a canvi que li adjudiqués el desenvolupament d'un projecte urbanístic a les casernes de Son Busquets. L'extresorer del PP Luis Bárcenas va afirmar durant la comissió de So n’ Espases, a través de videoconferència, que un empresari gallec, en al·lusió a Pinal, va col·laborar en l'adquisició i finançament de la seu del partit juntament amb altres empresaris.

El negativisme espanyol


Tenim la gran oportunitat de construir un país, i això és un luxe a l'abast ara mateix de pocs països i societats en el sentit de començar de zero en les estructures d'estat i en com volem que sigui el nostre país. És molt important doncs, més enllà de la construcció d'estructures d'estat, reflexionar sobre com volem que sigui aquest, què construïm de nou, què heretem i què no de la nostra convivència de tres segles amb Espanya, on no tot ha estat dolent, i també què no heretem.

És en aquest àmbit on hi ha un dels aspectes dels quals podem fugir, oblidar o procurar no heretar de la nostra convivència amb Espanya. És el seu negativisme, la seva actitud autodestructiva, diuen que iniciada a finals del XIX, amb la pèrdua de les darreres colònies per part de l'estat espanyol. És aquesta actitud, que va de l'acudit a la realitat, de criticar-ho tot, de destruir i no construir, de complex que deriva en tancament, de no veure res positiu i tot negatiu, de veure sempre el vas mig buit i no mig ple. I tot plegat deriva en manca d'idees, de projecte, de plantejaments.

En moltes coses els catalans i els espanyols ens assemblem, son molts anys vivint junts, moltes coses en comú, sentiments inclús, però crec que aquesta de l'autodestrucció no és autòctona nostra, i si que correm el risc d'heretar perquè també és present a la nostra societat. Són molts els àmbits doncs on cal reflexionar, molts per a conservar, molts aspectes que cal renovar, inventar o crear de nou, però crec que aquest negativisme autodestructiu, sincerament no.

Pobre Albert Rivera

"El PP promou i s’aprofita de nou de la catalanofòbia, sense importar-li la profunda immoralitat que això suposa, com és el seu costum"

Marçal Sintes

A alguns personatges molt poderosos els ha interessat en els últims temps subministrar aire i combustible a Albert Rivera, de Ciutadans.

Primer, perquè era un bon cisell per fracturar la societat catalana, tot ampliant i mobilitzant el camp de l’unionisme.

Més recentment, però, li han trobat una altra missió al jove Rivera: fer-lo servir per canalitzar el vot dels milions d’espanyols emprenyats. Val més Rivera, que es proclama liberal i que ha fitxat al cèlebre economista Garicano, que no pas que Podemos continuï fent-se gros fins a convertir-se en un gegant embogit.

Tanmateix, al PP, histèric pel perillós –per als seus interessos- cicle electoral que comença, ha decidit que cal frenar Ciutadans, ja que li pot prendre part del seu electorat. Així, s’han donat ordres perquè als de Rivera se’ls anomeni només en català, és a dir, Ciutadans, i mai Ciudadanos, a fi de recordar que l’invent té el seu origen a la pèrfida regió rebel.

El PP promou i s’aprofita de nou de la catalanofòbia, sense importar-li la profunda immoralitat que això suposa, com és el seu costum.

Albert Rivera ha reconegut per la ràdio que, efectivament, el PP utilitza la seva catalanitat per perjudicar-lo. “Hi ha una estratègia des del PP per fer creure que un català no pot fer política a Espanya”, s’ha planyut.

Sí, Albert, ni tan sols a tu respecten. Tanta demagògia vessada tots aquests anys, tant d’ardor en primera línia de foc, tanta ‘sana camaradería’ amb l’espanyolisme més pervers, tantes nits perdudes i energies invertides... per acabar descobrint que mai dels mais et consideraran un dels ‘seus’, que et menystenen profundament.

Amb alguns la vida és realment injusta.

O no.

Se’n podria fer broma, però és indignant

CARLES CAPDEVILA | 25/02/2015 19:21

Segueix-me

EN UNA HORETA el TC ha suspès la convocatòria del 9-N. No ens han prohibit encara el que va acabar passant, un procés participatiu, però falta poc: a banda de vetar el futur, pretenen esborrar el passat. La notícia genera perplexitat, donarà per a gags amb la màquina del temps, per fer-ne conya. I convindrà que en fem, perquè hi ha un humor terapèutic que rebaixa les llagues a l’estómac, que impedeix fer-te’n mala sang, que rebaixa la duresa dels fets, que s’enriu dels nostres fantasmes. I ara hi ha un fantasma que és el de la prohibició massiva. I prohibició de coses tan sensibles com consultar, participar, decidir. Que, de fet, una cosa porta a l’altra, ja se sap que comences deixant pensar la gent, després els deixes parlar, els consultes i s’acaben agafant la llibertat de decidir coses. Avui no tinc gaire ganes de fer-ne broma, ni d’agafar-hi distància; aquesta indignació renovada quan anul·len també la llei de consultes, quan et diuen que queda prohibit consultar, és bo que sigui allà. L’hem de tenir gestionada, perquè convé intel·ligència i prudència sempre, però l’allau de prohibicions no pot fer que ens hi acostumem. Ningú que aspiri a ser lliure s’ha de relaxar gens quan li prohibeixen expressar-se. I tenim clar que un procés democràtic portat de manera cívica, educada i avisant de cada pas no pot ser prohibit de cap manera. Prohibir-ho els desacredita, i no de manera opinativa -a mi em cauen malament i per tant a un altre li deuen caure bé-. És un descrèdit que hauria de sentir tota persona que cregui en el progrés. No ens podran prohibir el que ja va passar, jo hi era, allò va existir, ni tampoc ens podran prohibir el que vulguem majoritàriament que passi en el futur.

‘El problema catalán’

FRANCESC CANOSA | 25/02/2015 20:29

Segueix-me

No s’enganyin. Els taquígrafs del Congrés no transcriuen els discursos dels diputats. No. La taquigrafia espanyola té una altra missió: comptar tots els cops que es diu “ el problema catalán ”. Com més ho repeteixen els diputats més punts obtenen al Candy Crush i el guanyador s’endú una bosseta de sugus. Aquests dies de debat s’ha tornat a repetir: “ el problema catalán ”. I anar sumant. Perquè el Candy Crush problema catalánRewind.

EL 29 DE NOVEMBRE DE 1901 també hi ha debat al Congrés. Dia simbòlic: mor Francesc Pi i Margall, pare del federalisme. L’hemicicle el recorda i com aquell qui enterra la sardina anem per feina i a caçar la foca catalana. El Rajoy de l’època, el president Práxedes Mateo Sagasta, agafa l’arpó: “ No; el catalanismo no es cierto que lo haya invadido todo en Cataluña. Esto no es posible. Si fuera verdad que fueran muchos, nada bastaría para curarles el mal y no habría ya problema que resolver; estaríamos frente a una conflagración y nos opondríamos por medio de las armas, de todos modos, porque España no puede dejar que se le arrebate impunemente ni un pedazo de su tierra, ni un pedazo de su sangre. […] Yo llamo la atención de los catalanistas respecto a la anomalía de querer constituir una división dentro de una misma nación hoy que todo el mundo tiende a agruparse. […] En cambio vosotros queréis fabricar la patria catalana dentro del territorio español, sin comprender que esto es vuestra ruina ”. Aplaudiments, punts i caramels. El problema catalán a Espanya és la patent crònica d’un copy-paste Candy Crush.

EL FUTUR DEL FUTUR també estava inventat. I fa un segle podem veure el dia que arribin Ciutadans o Podemal Congrés. Diputat Alejandro Lerroux, producte de laboratori R+D d’entrepans populistes per injectar a les masses. Regenerador d’ell mateix. I, clar, pedagog, científic de la veritat. 27 de novembre de 1902: “No vengo a hablar hoy como jacobino, sino como español, del problema catalán. [...] Es de desear que la prohibición del catalán se extienda también a la enseñanza en los Seminarios, pues el sacerdote tiene gran importancia e influencia en la sociedad.[...] El problema catalán está en el estado de evolución en que estaba hace quince años Cuba. Allí todos son autonomistas, o por mejor decir, separatistas. Los que no tienen cultura intelectual odian a España a consecuencia de las campañas de propaganda ”. Aplaudiments, punts i piruletes.

ESCAFANDRE, SEIEM en un calamar descapotable i a bussejar. Revisin les transcripcions del Congrés: Cánovas, Azaña, Ortega y Gasset, Suárez, González, Aznar, Zapatero... Fins avui. I a jugar una nova partida al Candy Crush. Tornin al 16 de desembre de 1810. Primer dia de taquígrafs a les Corts. Dies d’elaboració de la primera Constitució espanyola. Dies de parlar de “ el problema catalán ”. Gràcies a la taquigrafia sabem que el polític Ramon Llàtzer va quedar transcrit en Ramón Lázaro. El català substituït i submergit tractava de surar explicant que abans del 1714 a Catalunya ja hi havia vida, llibertat: “ Los catalanes dirán: cuando teníamos la libertad y la Constitución que quieren hacer revivir las Cortes, los Reyes y nosotros éramos más felices: entonces nuestras leyes del consulado de Barcelona se hicieron más famosas en todo el Mediterráneo que la ley Rhodia en la legislación romana: entonces en el mar, con feliz navegación, en Italia, en la Grecia y en las extremidades del Asia Menor, hacíamos respetar el nombre de nuestros Reyes con gloriosos triunfos ”. Llàtzer fa llista de tot el que ha perdut Catalunya. Demostra l’espoli fiscal que pateix des de 1714. Risas, punts i confits. Problema catalán? Cap. Això d’ara és inventat, propaganda, manipulació, globus de tómbola punxat. El Tribunal Constitucional esborra Catalunya amb Photoshop. El Congrés juga a Candy Crush. Tot arreglat, Pinotxo. Aplaudiments, punts, caramels i que creixi la nàpia.

Adoctrinar no és educar

SALVADOR CARDÚS | Sociòleg | 25/02/2015 22:45

Segueix-me

La publicació al BOE dels continguts curriculars i les competències de l’assignatura de religió catòlica de tots els cursos de l’educació primària i secundària obligatòria, a proposta de la Conferència Episcopal Espanyola, mereix tres comentaris d’urgència. El primer, de caràcter polític. Tot i que el ministre Wert ja ha esgotat tota la nostra capacitat de sorpresa amb el seu autoritarisme improvisat, cal dir que en aquesta ocasió es tracta d’un currículum redactat per la Conferència Episcopal i que, per tant, els continguts no són del ministre. En aquest pla polític, el que cal analitzar és quins són els fonaments normatius d’aquesta intromissió en el sistema educatiu i la conversió d’aquesta assignatura en voluntària però avaluable. És a dir, caldria saber quines contrapartides polítiques han obtingut cadascuna de les parts, govern i Església catòlica, i quins interessos econòmics i electorals han satisfet.

El segon és educatiu. Queda clar que no es tracta d’una assignatura de formació religiosa, de “cultura religiosa”, sinó de doctrina catòlica. De catecisme. I aquesta és la qüestió: ¿s’ha d’escolaritzar, l’adoctrinament? Sobretot sabent que l’entrada de l’adoctrinament a l’escola pública crearà necessàriament una nova font de debat i conflicte. Perquè, ¿caldrà garantir qualsevol altra doctrina religiosa que demanin els pares i donar-hi entrada? ¿Només hi tenen dret les que tenen “concordat”, si els bisbes apel·len als drets humans? Qui en regularà el currículum? I qui posarà els límits del que són les Esglésies tradicionals per distingir-les d’agrupacions confessionals poc o molt esotèriques? Per entendre’ns: hi haurà classes de l’Església de la Cienciologia?

Finalment, es podrien escriure moltes pàgines de consideracions estrictament religioses sobre el currículum catòlic proposat pels bisbes. Ells diuen que l’assignatura “ajudarà a eixamplar els espais de racionalitat”, i no pas de la fe. Però, llegit amb calma, ¿com cal agafar-se allò que de Déu “se’ns imposa la seva existència com a evident”, o que cal aprendre a “identificar la necessitat d’un Salvador per ser feliç”? Davant d’aquest currículum, si jo volgués una educació catòlica per als meus fills, evitaria que agafessin aquesta assignatura.

Marta Rovira: 'La independència és l’oportunitat de posar fi a un sistema polític i econòmic’26.02.2015 06:00

La secretària general d'ERC, Marta Rovira, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of Independence' de l'edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.

—Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?

—Vull la independència perquè és l'oportunitat de posar fi a un sistema polític i econòmic que només beneficia uns quants i que, per tant, perjudica el conjunt de l'economia i el conjunt dels ciutadans. Deixeu-me'n posar exemples. És incomprensible que, en un país amb tant de sol com el nostre, els ciutadans hàgim de pagar per tenir plaques solars, de manera que, a la pràctica, l'autoconsum esdevé inviable. Mentrestant, als països del nord d'Europa, on hi ha moltes menys hores de sol l'any, els ciutadans que instal·len plaques solars s'estalvien una part molt considerable de la factura energètica. Això només s'explica perquè el parlament i el govern espanyols massa sovint legislen i regulen no pas en benefici dels ciutadans, sinó escandalosament al servei de les grans empreses elèctriques. De fet, malgrat que a l'estat espanyol els costos de producció de l'electricitat són un dels més baixos d'Europa, els ciutadans i les empreses hem de pagar la factura de la llum més cara de la Unió, només darrere de dues illes, Xipre i Irlanda. Això no pot ser. Volem un país on les lleis defensin els interessos dels consumidors i la competitivitat de les empreses petites i mitjanes, i no pas els interessos de les elèctriques. Com també volem unes institucions que construeixin d'una vegada el corredor mediterrani tan necessari per a l'ocupació i la productivitat, en comptes de TGV sense passatgers. I també necessitem una Agència Tributària que persegueixi el frau i l'evasió fiscals amb tota l'eficiència del món --pel cap baix, a nivells europeus--, perquè aquests diners es puguin reinvertir en l'economia i a l'estat del benestar.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?

—Per una banda, els estats de mida petita o mitjana serveixen millor l'interès general, atès que els ciutadans poden exercir un control més estricte sobre les decisions polítiques i, a més, les normes sobre un territori relativament homogeni poden ajustar-se més bé a la realitat. I, per una altra banda, beneficien el conjunt de la comunitat internacional. Bàsicament, per una qüestió de la condició dels estats petits i mitjans: a diferència dels grans, són plenament conscients que la cooperació és la manera de fer avançar les seves posicions, mentre que la confrontació --en tots els àmbits: militar, econòmic, etc.-- només els pot perjudicar. Els països petits o mitjans solen tenir més obertura comercial que no pas els grans, de manera que la interdependència amb els altres estats és curulla de relacions. És ridícul que un estat petit ambicioni l'hegemonia i, en canvi, té tot el sentit del món que creï aliances de tota mena.

A més, en el cas específic de Catalunya, malgrat els desafiaments que tenim, crec que podem exportar un molt bon model de convivència, de pluralitat i de cohesió en la diversitat. També podem aportar la cultura de l'esforç en el treball i de la feina ben feta. El nostre país, fet a redós del comerç a la Mediterrània, ha tingut sempre iniciativa. Vam saber fer la Revolució Industrial, malgrat no disposar de tres matèries bàsiques per a fer-la (carbó, ferro i cotó). I també vam poder introduir durant el segon decenni del segle XX l'electrificació en el processos de producció. Així mateix, en els darrers decennis, hem tingut taxes de creixement molt altes, malgrat el llast --sense precedents a Europa-- del dèficit fiscal amb l'estat espanyol. A partir d'ara, doncs, ambicionem alliberar el nostre potencial emprenedor amb un nou estat sense rèmores.

Les fronteres i ells

«Aquesta gent té una obsessió veritable amb les fronteres i, a tort i a dret, s’entesten a alertar que nosaltres volem alçar-ne»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 26/02/2015 a les 00:01h

La inauguració de la contestada línia MAT, amb els presidents Mas, Rajoy i el primer ministre Valls, ha servit, novament, per a tornar a constatar les claus ideològiques del nacionalisme espanyol. El monolingüe Mariano Rajoy, que sembla que només havia parlat gallec amb l’àvia, va tornar a recitar l’enfilall de tòpics tronats i falsos que, de segles ençà, senyoregen per Espanya i la seva política, tant a la dreta com a l’esquerra. Els missatges habituals acostumen a insistir en uns quants aspectes, no gaires, però perfectament identificables, expressats amb un cert sentit comú, per tal de presentar cada afirmació com el raonament més sensat i pacífic del món, malgrat que, generalment, vagin carregats d’una càrrega de violència discriminatòria i es vegin desautoritzats per la seva pròpia història, en tots els continents on ha brillat l’espasa espanyola.

És curiós perquè, en realitat, les afirmacions que, com un dard verinós acusatori, pengen a l’esquena dels partidaris de la independència catalana, són, de fet, un exemple magnífic d’allò que ells són i defensen, però no pas les víctimes dels seus penjaments, ans al contrari. Estan obsessionats a presentar com a punts febles o defectes dels altres, justament, els seus propis senyals d’identitat. Aquesta gent té una obsessió veritable amb les fronteres i, a tort i a dret, s’entesten a alertar que nosaltres volem alçar-ne. En realitat, ara i tant, l’única frontera que els catalans tenim és la frontera francoespanyola i, amb això de “franco” i “espanyola”, ja queda clar que és una frontera que no l’hem posada nosaltres, sinó ells, i que nosaltres no la volem, perquè la patim. El model d’estat espanyol és antiquat, ranci i fa olor de resclosit, perquè es mou, encara, amb paràmetres d’expressió de la sobirania propis de segles enrere, però no pas dels nostres dies. Precisament, en tot Europa, qui té la frontera més vergonyosa, més separadora de pobles i cultures, la que més atempta contra la dignitat de les persones, és Espanya a la ciutat africana de Melilla. Les imatges d’immigrants jugant-se la vida, enfilats dalt del reixat durant hores, no són, en tot cas, gaire edificants. Amb una frontera així, real i existent cada dia, no estàs gaire legitimitat per a acusar uns altres sobre realitats inexistents, ni menys encara per a donar lliçons a ningú.

Qui mal fa, mal pensa, diu la dita i amb raó. I Espanya acusa els altres que faran allò que, ara i tant, fan ells. El famós discurs de la separació de ciutadans per raó d’origen o llengua, si hi ha un lloc on s’aplica amb tot el rigor és, precisament, a Espanya. Ho he dit altres cops i ho repeteixo: la diferència fonamental entre la idea espanyola de nació i la idea catalana, als antípodes, és que mentre l’espanyolisme és ètnic, el catalanisme és integrador, inclusiu, cívic. El lloc on es tenen en compte els orígens i la llengua que parles és a Espanya, no al nostre país. Per això a les institucions d’Espanya (senat, congrés, casa reial, exèrcit, RTVE, diplomàcia, etc) es practica diàriament la discriminació ja que només s’hi empra un sol idioma: el seu. I el català hi és del tot absent, ben diferentment  a estats com Bèlgica, on la diversitat lingüística hi és protegida i practicada en igualtat de condicions, sense privilegis ni primacies. El lloc on tenen en compte el lloc de naixement i no la voluntat de la gent és Espanya, al contrari de Catalunya. El procés independentista no hauria mai agafat la volada que ara té, sense que en fossin actors i se’n sentissin protagonistes tants i tants centenars de milers de catalans que, potser, a casa seva no parlen català i que tenen les seves arrels familiars i una part de la seva identitat que ve de fora del país. Aquesta és la nostra victòria principal i el punt feble d’Espanya.

Perquè aquí ningú no ha de triar entre ser una cosa o una altra, perquè ja hem triat, cadascú ja sap el que és sense haver-ne de donar explicacions a ningú i, a més, no és això el que discutim. Aquí no ens preocupa si som catalans només o catalans també, o més una cosa que una altra, sinó qui mana a casa nostra: ells des d’Espanya, o nosaltres des de Catalunya. S’equivoquen i ho saben, Rajoy i Sánchez i tutti quanti quan afirmen, com la cançó de l’enfadós, que obliguem la gent a haver d’escollir entre ser espanyols o catalans, quan per a molta gent aquest és un tema menor, perquè ja fa temps que tenen una opinió feta al respecte. Allò que vam votar el 9N, i que tornarem a votar tants cops com  calgui, no és pas la identitat dels ciutadans del país, que cadascú té la seva, sinó el seu futur polític: dependent o independent. I no hi ha mitges tintes... L’operació reformista fracassà, entre altres coses, perquè qui pretenia arreglar Espanya era un català, mentre la revista Tiempo es demanava a portada “¿Puede un catalán ser presidente del gobierno?” i S.Carrillo afirmava que “Espanya todavía no está preparada para tener un presidente del gobierno que sea catalán”. Qui és, doncs, que discrimina, que separa, que utilitza la identitat com a barrera o frontera? Ells, nosaltres no. Que li ho preguntin, si no, a Albert (no pas Alberto) Rivera i al seu partit C’s i a la llengua que, finalment, han eliminat de la seva pàgina web. On són, doncs,els separatistes, els excloents i discriminatoris? On es troben els que alcen fronteres entre els ciutadans? Aquí, no.

Artur Bladé: "Hi va haver intents de llençar catalans per la borda"

El fill gran de l’escriptor Artur Bladé i Desumvila explica episodis de catalanofòbia protagonitzats per republicans espanyols

Nerea Rodríguez

El fill gran de l’escriptor Artur Bladé i Desumvila, Artur Bladé Font, explica avui en una entrevista a ‘La Vanguardia’ que en el viatge cap l’exili a Mèxic que va iniciar la seva família al perdre la Guerra Civil espanyola, es van produir episodis de catalanofòbia protagonitzats per republicans espanyols que també fugien. Fins i tot va haver intents de llançar catalans per la borda, a qui acusaven de la derrota bèl·lica.

El seu pare va ser fundador d’ERC i Bladé Font acaba de publicar un quadern que va trobar del seu pare on explica el viatge a Mèxic. Explica que hi havia 800 republicans espanyols en el vaixell, dels quals 250 eren catalans, i que durant el viatge va morir una nena de vuit mesos per broncopneumònia, filla de catalans. La van vetllar en un fèretre blanc, amb una bandera portuguesa als peus perquè navegaven amb el Nyassa, de bandera portuguesa.

Els pares de la nena, però, van posar finalment a la capçalera una bandera catalana, “per sentiment”, explica, cosa que va suposar un conflicte amb republicans espanyols. Un andalús i un càntabre van etzibar, davant de la nena morta: “Observem que no hi ha aquí la bandera nacional. És que el pare de la nena no és espanyol?”, i van portar llavors una bandera republicana hispana. Un d’ells va escalfar altres espanyols, segons explica Bladé Font, fins que un valencià va cridar: “A l’aigua, a l’aigua! Els catalans ens han fet perdre la guerra!”. I assegura que “en un altre vaixell ja hi va haver intents de llençar catalans per la borda...”

Un amic de Bladé i Desumvila va acabar sortint en la seva defensa: “No diuen que Catalunya és Espanya? La bandera catalana és una bandera espanyola”; mentre que un altre insistia preguntant: “Però son vostè espanyols o no?”. Bladé Font revela que el seu pare “tenia una visió federalista... Crec que el procés independentista actual l’il·lusionaria, però sempre des del seu escepticisme vital”.

Marc Crosas al TC: "Gràcies per una empenta més, un plaer ser anticonstitucional"
El futbolista del Lleons Negres mexicans format al planter del FC Barcelona clama per la independència a les xarxes socials

--------------------------------------------------------------------------------

“Encara no han entès res?? Gràcies TC. Gràcies per una empenta més. Un plaer ser anticonstitucional ... Independència! ", amb aquesta piulada a Twitter el futbolista Marc Crosas ha deixat constància del què en pensa de la sentència d’aquest dimecres del Tribunal Constitucional que ha declarat inconstitucionals, i per tant nuls, la convocatòria del decret de convocatòria del 9-N i el nucli de la Llei de consultes no referendàries. Un plaer que elprocés sobiranista compti amb esportistes que donen la cara com fa Marc Crosas.




Ambaixador de la causa catalana a Mèxic

Marc Crosas va incendiar la xarxa el febrer d efa dos anys amb la piulada “tornarem a xiular (l'himne), tornarem a gaudir, tornarem a vèncer!!”, per animar els aficionats a xiular l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei de fa dues temporades. Per aquesta piulada en Marc Crosas va rebre un munt d’insults i va ser víctima d’una campanya contra la seva persona, però sembla que no ha defallit. Crosas també ha declarat en diverses ocasions que somia amb escoltar Els Segadors i veure la bandera catalana en uns Jocs Olímpics.

No digueu Tribunal Constitucional, digueu España.


La recent Sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei de Consultes aprovada pel Parlament de Catalunya, era tant esperada que ja ha provocat més riotes que una altra cosa.

No cal per tant entrar a discernir el contingut de la Sentència, ni la seva fonamentació jurídica, ni res de res, tant li fot el que diguin. Observem, això si, que significa:

Primer, no hi ha cap mena de possibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per tal que els catalans i les catalanes puguem decidir el nostre futur en plenitud i alerta: això no canviarà ni amb el PP, ni al PSC-PSOE, ni amb això de Podemos, ni amb en Duran Lleida.

Segon, el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya han de començar a actuar ja d’una vegada per totes sota una consciència d’Estat, no d’autonomia. Tots els organismes de l’Estat estan al servei de la unitat d’Espanya: el Tribunal Constitucional amb les seves sentències, el Consell General del Poder Judicial expulsant els jutges independentistes, Televisió Española donant la informació més manipulada de totes les televisions públiques de la Unió Europea, Hisenda prenent especials mesures de persecució i control a Catalunya, el Ministeri de l’Interior manipulant documents per atacar líders polítics catalans, la Fiscalia interposant querelles contra els nostres representants, les ambaixades manipulant informació i boicotejant actes a l’estranger, fins i tot Rouco Varela, ara ja ex-cap de la Conferència Episcopal Española va dir que l’independentisme era immoral. De les institucions espanyoles no cal esperar cap mena d’objectivitat ni justícia: són l’àrbitre que treballa a sou de l’equip contrari.

Per tant no ens confonguem més, no entrem al seu joc, no perdem el temps en allò que només ens distreu del nostre objectiu. Només hi ha una actitud possible: prendre decisions per nosaltres mateixos! Creem un Estat al marge del que ens imposen, que ja recapti tots els nostres tributs (a partir d’aquí es decideix sobre la resta), que estableixi les seves relacions internacionals, que marqui les regles de joc.

Només tenim un camí: El 27 de setembre proper ha de ser la data de la Declaració Unilateral d’Independència del poble de Catalunya. És sota aquesta premissa que cal treballar ja a partir d’avui.

Ignasi Planas,
Candidat de Millor Barcelona (Reagrupament + Solidaritat) a l’Alcaldia de Barcelona.

Desvotar el 9N

"No votar la independència seria pitjor que perdre la votació"

Quim Torra

No som res. Literalment. Catalunya no és res, res que pugui decidir per ella mateixa, ni tan sols una consulta. Tot anul.lat, i és que com es pot pretendre que res decideixi sobre alguna cosa? El TC es limita a aplicar allò que és una veritat universal a l’Estat espanyol: Espanya una.

Just constatada per enèsima vegada aquesta inexistència, l’amic Pere Carles, company d’Òmnim, es plantejava: “I ara haurem de desvotar?”. I suggeria un lema pel 27S: “El 27 S, vine a desvotar amb nosaltres!” Em sembla magnífic, m’apunto a desvotar. Perquè per Espanya tant és si votes com si desvotes, res no serà mai acceptat, perquè res no pot ser mai acceptat per qui ho és tot. Hem superat l’estadi colonial, ja no som ni una colònia, som res.

Cinc anys d’històriques manifestacions, i ara podem afirmar que els milers de catalans que col·lapsaven la Via Catalana feien el turista, que a la Diagonal o la Gran Via s’hi van plantar 2 milions de persones àvides per comprar a les botigues i que el 9N no va existir. Us semblava haver anat a votar? Aquelles fotos que molts de vosaltres guardeu, de debò que creieu que van existir? Aquella emoció que sentiu encara, us penseu que us va succeir? Doncs no, no vau fer res, ni les fotos existeixen, ni vau sentir res perquè no sou res. Com se us pot ocórrer, catalans, voler decidir alguna cosa?

Aquesta és la història que s’explicarà a Espanya, de la mateixa manera que s’explica lo bé que va anar la desfeta de 1714 pels catalans. I si volem canviar-ho, només hi ha una via, sentir-nos majoria, guanyadors, líders del país i fundadors d’un nou estat.

I endavant, a votar o a desvotar, que només podem guanyar, fins i tot, si és necessari, contra nosaltres mateixos. Però que algú té cap dubte que ni un tan sols dels 1,9 milions de votants per la independència el 9N tornaran a votar, cada un d’ells, per la independència el 27S? Catalunya s’abocarà al que ella decideixi, i confio que sigui la decisió de la seva llibertat i deslligar-se d’Espanya. La independència de Catalunya és una temptació massa gran com per a no caure-hi, si qualsevol s’hi encara amb un mínim sentit comú i responsablement. La prudència i el seny, avui són independentistes declarats. Té raó aquell telepredicador que des de la trona ens crida a acceptar que el suflé s’ha desinflat; i tant que s’ha desinflat, ara s’ha convertit en un pa de pagès de quilo.

Ha arribat un punt, que sóc dels que afirmo que no votar la independència seria pitjor que perdre la votació. Si ara no arribem al final, res no haurà tingut sentit. Dit d’una altra manera, haurem de donar la raó a Espanya i acceptar que no som res. Hem de ser conscients del punt de no retorn en el que ens movem. L’independentisme no és una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. La independència de Catalunya és un manament del poble, expressat democràticament. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal.

Les darreres sentències d’ahir haurien de suposar també un canvi de denominació de la Taula del Dret de Decidir. Se n’hauria de dir Taula del Deure de Decidir. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú, que mai no arribarà; el que hem de fer és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. I exigir-nos-el diàriament, insistentment, sense defallir, fins el 27S, que votarem i desvotarem. Per què serem independents? Molt senzill, perquè ja no podem ser una altra cosa. Per què guanyarem? Perquè volem ser.

"El que no és lícit per la llei, ho fa lícit la necessitat"


El Tribunal Constitucional ha perpetrat aquest dimarts l'enèsima humiliació a Catalunya, anul·lant definitivament el moll de l'os de la llei de consultes aprovada pel Parlament i la totalitat del decret de convocatòria del 9N original. Un fet no tan dolorós com altres sentències, ja que era evident que l'Alt Tribunal no faria un gir de guió surrealista per aprovar la votació ara. A més, ni totes les forces de l'Estat juntes van poder evitar la celebració d'una consulta el 9 de novembre on 2,3 milions de persones van parlar. En tot cas, la decisió dels dotze famosos jutges acaba de confirmar que l'única via per organitzar una mena de referèndum d'autodeterminació vinculant és mitjançant les eleccions del 27 de setembre. Algú té una alternativa millor? Esperar l'arribada del messies Pablo Iglesias?

Correcte, Mariano Rajoy. Correcte, amics del TC. La Constitució Espanyola no permet referèndums autonòmics, però... Amb tota la seva formació, trajectòria i bagatge, no coneixen l'antic aforisme jurídic 'Quod non licitum est in lege, necessitas facit licitum'? O el que és el mateix: 'El que no és lícit per la llei, ho fa lícit la necessitat'. No s'adonen de la necessitat, i no veuen que si no s'adapta la legalitat per a satisfer-la, Catalunya trepitjarà més fort i la posició espanyola cada vegada serà més feble, i menys justificable a nivell internacional. De moment les grans potències han tapat bé les vergonyes de l'Estat, però arribarà un moment que els serà impossible fer-ho. Les topades Catalunya-Espanya cada vegada seran més grans.

A tot això, el debate del estado de la nación ha acabat sense pena ni glòria, només destaca un aplaudiment espontani de la bancada popular quan el diputat d'ERC Alfred Bosch ha anunciat l'auto del Tribunal Constitucional. Uns minuts després, en venjança, el republicà els ha etzibat un "nos vemos en la ONU, bon vent i barca nova!". Per arrodonir l'enèsim dia de regressió a l'època on els jous i les fletxes campaven lliures, el BOE ha publicat el currículum de la 'nova' assignatura (d'oferta obligatòria pels centres, però optativa pels alumnes) d'educació primària: Religió Catòlica. En formaran part els temes "la creació com a regal de Déu", "Déu, pare de la humanitat, vol la nostra felicitat" o "Déu acompanya l'home a la història", i un dels criteris per aprovar serà "reconèixer la incapacitat de la persona per a arribar per si mateixa a la felicitat". Què s'esperava d'un temari marcat per la Conferència Episcopal? Espanya continua viatjant cap al passat.

Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés

Les incògnites que (no) genera la dependència


Heu llegit bé: em refereixo a la dependència, l’etiqueta que correspon a l’estatus polític contrari al que desitgen per al seu país milions de catalans. Tot sovint, saberuts opinadors partidaris de l’ordre, l’estabilitat i l’statu quo (molts d’ells, per cert, que es reclamen decididament d’esquerres!), als quals veiem, sovint amb vergonya aliena, al servei i de bracet de l’establishment per aturar el procés d’independència del nostre país, acostumen a posar de relleu en les seves compareixences als mitjans, a la mínima oportunitat, les múltiples incerteses que genera el procés. Tot és dubte i foscor, combinada amb una exigència absoluta de certesa en el que passarà. Un filar prim que, naturalment, no apliquen a l’altra cara de la moneda, al revers, a les conseqüències del manteniment de la situació actual de dependència. Aquí no cal explicar res. És l’estat natural de les coses. Cap referència a què serà de les nostres pensions dins Espanya. O del pagament d’un deute desbocat als nostres creditors internacionals.

Fa anys que alguns ens esforcem a avisar. Cal deixar caure el lliri a la mà. Algú (amb mala llet, la mateixa que hi posen ells) ha d’encetar d’una vegada el debat públic, seriós, en tots els àmbits, amb dades prospectives, sobre les conseqüències de no assolir la independència en un termini de temps raonable. Cal començar a emprar també (com fan tots els qui volen blindar l’statu quo arreu del món) l’estratègia de la por. Expliquem-ho ben clar: el percentatge dels espanyols que volen immobilisme en el repartiment del poder territorial al Regne d’Espanya o fins i tot menys autonomia és d’un 64% (inclosos catalans i bascos!). És a dir, mantenir la dependència ens garanteix una ofensiva brutal contra les escorrialles que ens queden d’autogovern de manera permanent, especialment, quan els cicles polítics portin al poder la dreta espanyola continuadora del franquisme. Expliquem-ho arreu i a tothom: la independència té costos de transició; la dependència, de liquidació.

El Govern accentua la internacionalització del procés cara el 27-S

Homs creu que a part de l'Estat "els pot més estar en contra de Catalunya que el sentit comú de defensar l'essència de la democràcia"

--------------------------------------------------------------------------------

(ACN).- El Govern de la Generalitat ha encarregat al Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) un informe que avaluï tots els camins que s'ha seguit per intentar exercir el dret a decidir i les respostes de l'Estat. Quan el tingui, l'executiu català enviarà el document a les institucions europees i a diferents governs de països rellevants del món per tal de poder "donar a conèixer" els motius que fan del 27-S "l'últim recurs" que li queda a Catalunya per "exercir el dret a decidir". Així ho ha explicat el portaveu, Francesc Homs, que ha lamentat que a l'Estat hi hagi polítics i ciutadans als que "els pot més estar en contra de Catalunya que el sentit comú de defensar l'essència de la democràcia".


A més el document servirà també, segons Homs "per saber el nivell de qualitat democràtica que té l'Estat" detallant quina ha estat la resposta d'Espanya a cada intent. Per al Govern, aquest informe permetrà, sobretot, "explicar la conveniència d'utilitzar l'únic recurs" possible per exercir aquest dret a decidir: "les eleccions del 27 de setembre".

Un cop estigui enllestit i redactat aquest document del CATN, el Govern l'enviarà als països de la UE, a les institucions europees i a altres estats que l'executiu considera rellevants dins l'ordre polític internacional. Es tracta, segons Homs, de que "puguin conèixer la capacitat de resposta de l'Estat espanyol davant la voluntat de decidir del poble de Catalunya" i d'intentar fer entendre el perquè de la convocatòria del 27-S. "No esperem cap resposta, si més no de manera immediata; simplement volem que sigui conegut tot això", ha afegit el portaveu.

L'altre pilar sobre el que es recolza la resposta del Govern a la darrera sentència del TC és la propera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, convocada pel divendres 6 de març. En aquesta trobada, l'executiu creu convenient que, després de l'última resposta de l'Estat, "la societat catalana es reafirmi envers el dret a decidir". "Els representants polítics, les institucions i la pròpia societat catalana implicada al Pacte Nacional tindrem l'oportunitat de posar de manifest el nostre compromís en l'exercici del dret a decidir, i és necessari que ho fem", ha considerat Homs.

"La via jurídica està exhaurida"

D'altra banda, el portaveu ha descartat que el Govern recorri la decisió del TC al Tribunal Europeu dels Drets Humans. "La via de caràcter jurídic entenem que està exhaurida", ha comentat, tot recordant que després de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut es va intentar i es va "estudiar" aquesta possibilitat i va ser desestimada. "Nosaltres ja hem encetat una via estrictament política i tenim un últim recurs que és el de les eleccions, per la via legal i democràtica", ha conclòs.

Depuració ideològica al Poder Judicial

El CGPJ suspèn per tres anys el jutge Santiago Vidal per redactar un esborrany de Constitució catalana

Xavier Lladó

Depuració ideològica al Poder Judicial. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha acordat aquest dijous suspendre per tres anys el jutge de l'Audiència de Barcelona Santiago Vidal per haver redactat un esborrany de Constitució catalana en el seu temps lliure. Es descarta l'expulsió definitiva.

En una llarga reunió plenària, aquest òrgan ha debatut la proposta d'expulsió que el promotor de l'Acció disciplinària del Poder Judicial, Antonio Fonseca-Herrero, responsable dels expedients disciplinaris als magistrats, havia elevat al ple. La proposta de Fonseca era l'expulsió de la carrera judicial del jutge per dues faltes molt greus.

En el seu escrit, pel qual finalitzava l'expedient disciplinari, Fonseca considerava provat que Vidal ha participat "activament" en l'elaboració d'una "Constitució catalana" i "ha efectuat de forma reiterada declaracions públiques en defensa de la independència de Catalunya".

Ampli ressò al 'NY Times' de la sentència del TC contra el 9-N

El diari nord-americà assegura que, malgrat la decisió del tribunal, "Catalunya continua endavant"

Bernat Vilaró

La notícia que ha publicat el 'New York Times' sobre la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra el 9-N és dels articles que ha tingut més ressò al prestigiós diari nord-americà. Concretament, ha sigut la desena notícia que més s'ha compartit a través del correu electrònic, segons es pot veure en el gràfic de més avall.

L'article del 'New York Times' explica que el TC espanyol ha declarat per unanimitat que la votació "de la poderosa regió de Catalunya és inconstitucional", "però Catalunya continua endavant, amb un referèndum informal amb l'objectiu d'esquivar l'ordre de suspensió".

"Mas buscarà tenir el suport independentista el 27-S", afegeix el diari nord-americà, que destaca que "els fiscals han presentat demandes contra el president Artur Mas" per posar les urnes.

Convoquen una concentració de suport al jutge Vidal

Tindrà lloc demà a les 13 hores davant el TSJC al passeig Lluís Companys de Barcelona

Xavier Lladó

S'ha convocat una concentració de suport al jutge Vidal. Tindrà lloc demà a les 13 h davant el TSJC al passeig Lluís Companys de Barcelona. Ho ha donat a conèixer el Cercle Català de Negocis per mitjà de Twitter.


CCN PARTICIPA Demà 13h concentració a la porta del TSJ amb el lema "Santi Vidal, en defensa de la llibertat d'expressió". Us hi esperem!

— CCN (@CCatalaNegocis) February 26, 2015

Vidal ha estat suspès aquest dijous per tres anys per haver redactat un esborrany de Constitució catalana en el seu temps lliure. Ho ha acordat el Consell General del Poder Judicial desprès d'un ple maratonià. El promotor de l'Acció disciplinària del Poder Judicial, Antonio Fonseca-Herrero, responsable dels expedients disciplinaris als magistrats, havia elevat a aquest òrgan jurídic la proposta d'expulsió.

Plebiscit

«Es més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que el TC reconegui el dret dels catalans a decidir el seu futur»

Eduard Voltas | Actualitzat el 27/02/2015 a les 00:02h

Ara que volen que els nostres fills tornin a resar a l'escola i reconeguin que no poden assolir la felicitat sense Déu si volen aprovar, deixeu-me que grati en la meva cultura religiosa per retratar el moment polític. Perquè aquesta setmana m'ha vingut al cap unes quantes vegades aquell passatge del Nou Testament. "Jesús digué als seus deixebles: us asseguro que difícilment un ric entrarà al Regne del Cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que un ric entri al Regne de Déu" (Mateu 19, 23-30)

Aquesta setmana ha tornat a quedar clar, per exemple, que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que el TC reconegui el dret dels catalans a decidir el seu futur polític lliurement (sentència anul·lant la consulta del 9N).

Que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que els partits espanyols acceptin Catalunya com a subjecte polític (resolucions del Debat de l'Estat de la Nació).

Que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que Espanya sigui realment l'estat aconfessional que proclama la seva Constitució (publicació al BOE del demencial curriculum de l'assignatura de religió).

Que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que un partit espanyol no sigui nacionalista espanyol (Pablo Iglesias reclamant una actitud "patriòtica" per evitar que Espanya sigui "una colònia d'Alemanya" i callant davant la sentència del TC que anul·la el 9-N).

Que és més fàcil que un camell passi pel forat d'un agulla, que no  pas que funcioni la separació de poders a Espanya (suspensió del jutge Vidal per tres anys sense base legal).

I és per això, perquè els catalans ens hem cansat d'intentar que el camell passi pel forat de l'agulla, que les eleccions del 27 de setembre són ja un plebiscit sobre la independència de Catalunya.

#‎TotsAmbSantiVidal‬, nou referent de l'independentisme

Avui l'estat espanyol ha convertit a un jutge català ben normal, que només va tenir la gosadia d'escriure al seu temps lliure una suposada i futura Constitució Catalana, en un nou màrtir, en una icona de com funciona la justícia a Espanya i en un nou referent de l'independentisme. Una justícia totalment polititzada on la llibertat d'expressió no hi és ben rebuda quan va encontra de la seva oligarquia. On l'estat permet que el president del TC pugui tenir carnet del PP, que hi hagi magistrats que admirin Franco o hi hagi jutges a Madrid que cobrin primes d'empreses privades quan està totalment prohibit i casualment fallen a favor d'aquestes empreses. Però escriure Constitucions, és castigat amb una suspensió de 3 anys. I no l'han expulsat pel que dirien a Europa.

En fi, és un nou argument per a que els indecisos s'ho pensin, per marxar, per declarar la independència des del Parlament Català, per donar-nos pressa, per descobrir que el diàleg mai no serà possible.

Espanya transforma un jutge en polític



Catalunya surt del son latent per defensar el jutge màrtir. Espanya ha transformat un jutge en polític, i aquest ja medita omplir el buit del número 2 de la candidatura d’Alfred Bosch a la ciutat de Barcelona. La jugada pot acabar de manera nefasta per Madrid. Aquest migdia, centenars de persones –incloses personalitats de l’ANC, Òmnium, ERC i ICV- s’han concentrat davant la seu del TSJC per donar escalf al magistrat que ha començat a omplir portades després que comencés a ser perseguit per escriure un esborrany de la Constitució Catalana en el seu temps lliure.


L’Estat és així. Davant la dicotomia entre diàleg i modernitat, Madrid sempre ha triat la humiliació i la Inquisició. La suspensió de tres anys, per por a no expulsar definitivament Santiago Vidal, ho torna a posar en evidència, el mateix dia que el Tribunal Constitucional ha tombat definitivament l’impost als dipòsits bancaris que volia la Generalitat. I esperin, que avui Soraya Sáenz ha justificat la decisió del CGPJ espanyol amb l’argument que “és per despolititzar la justícia”. I ho diu tan tranquil·la com si a Espanya cap partit hagués nomenat cap òrgan judicial. El propi president del TC, per començar, és militant del PP i això és només la punta de l’iceberg. Se’ns pixen a la cara i diuen que plou. Ara ja n’hi ha prou, el got fa temps que vessa. És l’hora de sortir de la son latent i tornar a empunyar l’estelada de la pau i la llibertat.


Paral·lelament a això, l’enrenou ocasionat pel poder judicial espanyol ha deixat en un segon pla el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries català, que tirava enrere ahir les cinc esmenes referents a les estructures d’Estat pactades per CiU i ERC per incloure als pressupostos que es votaran la setmana vinent. Avui aquests dos partits han presentat un nou acord d’esmenes, en la línia del procediment seguit per a constituir la seguretat social pròpia, que sí que ha estat acceptada, i que es donarà a conèixer com a sistema de protecció social. Quan l’engranatge funciona, Catalunya avança.


Article escrit per Oriol Jordan

És possible un estat lliure i sobirà català dintre de l’Estat espanyol ?


És possible un estat, lliure i sobirà català, dintre de l’Estat Espanyol ? Com es podria aconseguir aquesta (gairebé màgica) fórmula política, amb efectivitat i realisme de debò, tal com proposa ICV ?

Ho veig difícil. D'entrada, al meu entendre caldria una reforma de la part dogmàtica de la Constitució espanyola; és a dir, del títol preliminar i el capítol primer; potser també del títol vuitè de la CE. De fet, per aconseguir el que proposa ICV seria imprescindible, com a mínim, consolidar tres punts bàsics. 1/. Un concert econòmic per a Catalunya a imatge i semblança del concert basc i navarrès. 2/. Un blindatge total de la llengua catalana; la llengua catalana hauria d'esdevenir llengua d'estat, per tal de situar-se en igualtat de condicions que el castellà i poder ser utilitzada a Europa sense cap mena de problemes. 3 / Una reforma, de debò, de l'Administració de Justícia; amb competències plenes de justícia pel govern de la Generalitat; és a dir, que s'apliqués, pel que fa a la justícia, el model confederal de Bèlgica. Això ho acceptarien una majoria de ciutadans de l'Estat espanyol, ja no dic del PP o el PSOE ? Ho veig molt difícil.

El que està molt clar és que Catalunya s’ha enfortir i treballar amb molta més unitat i intel•ligència política . I sobretot tenir en compte que la Unió Europea -malgrat que actualment les seves polítiques socials provoquin un rebuig important a casa nostra i, en el conjunt del vell continent- és la que, en el fons, tindrà la clau de la nostra llibertat nacional. Lògicament, el 27-S ha de significar una autèntica “revàlida” per tal de demostrar a Europa, i al món sencer, que els catalans anem de debò en la nostra justa reivindicació de construir un estat -més net, més just, més pròsper, i més democràtic- en què valgui la pena poder exercir de ciutadà, amb tots els ets i uts.

Concentració pel Banc d’ADN dels desapareguts a la guerra civil

L'acte tindrà lloc aquest dissabte al migdia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona

Redacció | Actualitzat el 27/02/2015 a les 19:00h
Arxivat a: Societat, guerra civil, Batalla de l'Ebre, Banc d'ADN



Passa el temps, es perden testimonis genètics, i mentrestant la roda de la identificació de les restes de les víctimes de la guerra civil a Catalunya, bona part de les quals enterrades a les Terres de l’Ebre per la transcendència de la però Batalla de l'Ebre però també arreu del país, seguix sense girar. Malgrat el mandat del Parlament de Catalunya, la divulgació sobre la tasca que du a terme el Banc d’ADN dels desapareguts a la guerra civil, una de les potes necessàries per a una futura identificació de restes, és inexistent per part del Govern. Però els promotors del Banc d’ADN van rebent suports. Demà dissabte, la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes ha convocat la seua 58ena concentració per donar suport explícit al projecte del Banc d'ADN català i demanar l'obertura sistemàtica de totes les fosses comunes. Serà a partir de les 12 hores a la plaça Sant Jaume.

“Exigim que s'obrin les fosses, no una l'any com proposa la Generalitat, perquè si tenim centenars de fosses a Catalunya, d'aquí que s'obrin totes només trobarem pols sense identitat. El seu ADN té data de caducitat, els familiars directes que poden aportar les seves dades genètiques per a cotejar, per llei de vida cada dia són menys. No tenim temps a perdre, per això fem difusió de la iniciativa del Banc d'ADN gestionat per la Fundació Bosch i Gimpera i la Universitat de Barcelona”, afirma la Mesa.

De fet, precisament pels incompliments governamentals en la matèria, hi ha una queixa oberta davant el Síndic de Greuges, a la qual es poden adherir familiars, particulars i entitats de memòria que vulguen reivindicar este dret humanitari.

La sanció al jutge Vidal és un retorn accelerat al franquisme

La sanció contra Santiago Vidal és un fet molt greu que confirma els passos endarrere que fa Espanya des de fa uns quants anys. És un retorn al franquisme absolutament accelerat, sense que ningú hi posi fre. Demostra que, juntament amb totes les lleis que s'han anat fent (com aquesta última amb l'assignatura de religió), tot va enrere a passes gegantines.

La sanció contra Santi Vidal és una ignomínia. Per primera vegada se sanciona un jutge que treballa puntualment i amb exquisidesa. Deixant de banda que hom pugui estar d'acord amb les seves resolucions judicials i les seves opinions personals, és evident que és un jutge reconegut pel compliment meticulós de les seves obligacions. Em consta que el Consell General del Poder Judicial no li ha trobat cap sentència —entre milers que n'ha fet— que contingui cap element irregular o que subverteixi la constitució. La llei l'obliga a fer complir la constitució en l'exercici de les seves funcions i a dictar sentències d'acord amb la seva independència. Independència com més va més difícil de trobar en el camp de la justícia.

Els poders legislatiu, executiu i judicial són cada vegada més barrejats, a l'estat espanyol. Els estaments judicials estan comandats pel poder executiu i això és un incompliment flagrant dels principis democràtics. Repassar les decisions judicials de determinats tribunals d'estat els últims anys és escandalós.

Santiago Vidal és un home que ha complert estrictament la llei. Que en el temps de lleure faci exercici de la seva llibertat d'expressió és un dret constitucional. El poder judicial el tracta d'una manera completament diferent de com tracta els magistrats i jutges que sí que estan al servei dels partits dominants de la política espanyola. És esperpèntic, com ho és aquesta comparança: Pasqual Estivill, condemnat pel gravíssims delictes de prevaricació i detenció il·legal, va ser inhabilitat per sis anys i ara Santiago Vidal l'inhabiliten per tres anys sense haver fet res.

Què passarà ara? El jutge Vidal ja va anunciar que portaria el cas al Tribunal Suprem i, si calia, al Tribunal de Justícia Europeu. Així doncs, la batalla jurídica hi serà. Ell l'ha promesa i la durà fins al final. I hi haurà joc, especialment a Europa. Però sabem que això serà llarg. No parlem d'una resolució d'aquí a sis mesos. Això durarà anys. Mentrestant, ell restarà suspès tres anys de les seves funcions. No podrà exercir la seva professió mentre no hi hagi una resolució europea. En el futur serà restablert al seu lloc. O pot ser que ja siguem un país independent i es pugui incorporar a la justícia catalana...

Tot això, al final, demostra que hem de marxar d'Espanya tan aviat com sigui possible. Perquè això no té solució. La gent que pensa en el federalisme i en Podem s'enganya. Hi ha una dreta a Espanya que és cavernícola, ultradretana i franquista. I la dreta que no ho és tant, al final acaba fent el mateix que aquests. És un problema que no té solució ni a curt termini ni a termini mitjà. Evidentment que a Catalunya també tenim i tindrem una dreta criticable que de vegades és corrupta i que cal foragitar, però no és ni de bon tros, ni serà mai, com aquesta dreta espanyola que hem d'aguantar avui.


Jordi Domingo, advocat.

Còmplices, complicitats

«És realment esgotador veure que cada pronunciament d'una institució de l'Estat espanyol, hi ha una cursa de declaracions entre indignades i reptadores per part del catalanisme»

Joan Carretero | Actualitzat el 27/02/2015 a les 13:12h

És realment esgotador veure com, cada vegada que hi ha un pronunciament d'una institució de l'Estat espanyol, hi ha una cursa de declaracions entre indignades i reptadores per part de l'anomenat catalanisme, que va des del catalanisme autonomista fins a l'independentisme institucionalitzat. És obvi que totes i cadascuna d'aquestes resolucions espanyoles són un intent d'anorreament de Catalunya, sense matisos, amb l'orgull propi del nacionalisme espanyol. Per part dels catalans, de l'estat espanyol només se'n pot esperar l'aniquilació cultural, econòmica, social, en definitiva, l'anihilació nacional.

Vull recordar que l'Estat espanyol actual és, sense cap mena de dubte, l'hereu de l'estat franquista. És l'estat franquista reformat. Molts recordaran que, en la darrera etapa de la vida del general Franco i en l'inici del regnat de Joan Carles I, es va discutir, sense molta convicció, entre reforma i ruptura i es va decidir que el que calia era reformar l'estat franquista. Esmentar que l'actual monarquia espanyola fou instaurada pel dictador Franco no està de més. A l'Estat espanyol no hi ha hagut res semblant a un trencament absolut amb la dictadura, ni cap condemna solemne del passat ignominiós i cruel del franquisme. Ara mateix governa amb majoria absoluta un partit que es nega rotundament a condemnar el franquisme.

Tots aquells catalans que, per presumptes "polítiques socials", voluntats federals i/o confederals, idearis tronats "d'esquerra", tots aquells que volen tornar a reformar Espanya, que diuen cercar terceres vies que no porten enlloc, no cal dir aquells que abracen i combreguen amb tot el que fa l'estat espanyol, són, encara que s'omplin la boca de consignes populistes, còmplices absoluts del franquisme i del seu estat hereu,  estat que té com a un objectiu fonamental acabar amb el "problema catalán".

Tots aquells polítics catalans, que preconitzen la independència de Catalunya, que pel 27 de setembre no cerquin, d'una manera franca i generosa, bastir un moviment unitari, amb l'objectiu d'assolir una majoria parlamentària prou sòlida que pugui assumir un acte de sobirania, una declaració unilateral d'independència amb la proclamació immediata de la república catalana, estan treballant, de facto, per aquest çestat espanyol que, en paraules del seu fundador, preferia "antes roja que rota". Només a partir d'aquest acte de sobirania i l'assoliment de l'estat al marge, el trencament amb Espanya i la creació real de tot el que cal pel funcionament de l'estat català, arribarà la independència de Catalunya.

L'esquinçament de les vestidures, les declaracions grandiloqüents, els moviments lúdico-reivindicatius i altres activitats que els catalans dominem molt, ens poden donar moltes satisfaccions, gairebé de caire onanista, però continuarem com el ruc lligat a la sínia de l'Estat espanyol pels segles dels segles. La complicitat amb l'Estat espanyol té aquest preu.

L’Estat espanyol al rescat del procés

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

--------------------------------------------------------------------------------
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-Mai ens fallen. Just a temps d’escalfar motors per al mig any més decisiu. En sintonia amb el clima que construeixen cada dia als mitjans els seus fidels servidors, segons el qual, el procés està mig mort, l’Estat espanyol ha decidit tirar pel dret i tancar qualsevol escletxa a la negociació per la via quebequesa. Així doncs, ni tan sols la voluntat d’una conjuntural majoria parlamentària podria aprovar un referèndum a Catalunya perquè, agafeu-vos fort, segons la doctrina del Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, “hi ha coses que ningú pot preguntar a ningú”. De traca demofòbica. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.



Albinyana, Roger (responsable de l’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya).
Escalfant l’horitzó.
Convidat pel Parlament escocès, va exposar fa uns dies quines són les característiques de la política internacional de la Generalitat i les traves que (de la ridícula censura a la presentació d’una novel·la al boicot de conferències organitzades des del món acadèmic) està desplegant la xarxa diplomàtica del Govern espanyol. En la seva intervenció, a més, va llançar un interessant avís a navegants, potser el primer, tan nítid, per part del Govern Mas: si el 27-S es constitueix una majoria parlamentària sòlida i un Govern independentista eficaç, en el cas que el Govern espanyol no s’avingui a negociar un procés de secessió pactat, s’acabarà per fer una Declaració d’Independència. De cara en fora i de cara en dins convé que tot plegat estigui molt i molt clar quan abans.

Bosch, Josep Ramon(president de Societat Civil Catalana).
Força vella.
L’entitat nascuda a instàncies del PPSOE, refosa sota la inspiració de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, la virreina “Llanetes” (segons terminologia Sánchez-Camacho a la Camarga), ha estat premiada aquesta setmana (a proposta dels seus mateixos impulsors, estil Juan Palomo) per una dilatadíssima trajectòria de set mesos plena d’èxits espaterrants de convocatòria al servei de la unitat d’Espanya. Alhora, nomes alguns mitjans catalans han volgut difondre les vinculacions del seu portaveu amb la ultradreta espanyola. Que les institucions europees guardonin una entitat amb cares com aquesta, directament feixistes de sentiment i acció, no és precisament una passa endavant per consolidar una imatge de la UE que, al nostre entorn, es va deteriorant de manera imparable. Així sí que ens acabaran fent fora. I, de fet, si són aquests els valors que volen potenciar, ens faran un favor.

Espadaler, Ramon (secretari general d’Unió).
Escac i mat.
Amb la prudència que els caracteritza i sense deixar-se empentar, UDC va fent les darreres passes abans d’assumir que el 27-S defensarà un projecte independentista compartit amb CDC. Sí o no? Només apareix a l’horitzó el dubte que el partit no posi a votació dels militants el programa comú acordat pel conjunt del sobiranisme, sinó algun altre plantejament més moderat, pensat precisament per matisar-lo, per rebaixar-lo. Si així fos, aquesta pirueta podria arribar a afectar seriosament la credibilitat de l’aposta independentista de CiU, de manera que tornaria a posar la pilota, una altra vegada, a la teulada de CDC. I és que, encara que sigui a empentes i rodolons, s’anirà aclarint el panorama: la gran virtut del caràcter plebiscitari del 27-S és que ningú podrà escapar a definir-se en favor o en contra de la independència. I els que no ho facin patiran.

Forcadell, Carme(presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Escalfant motors.
Amb la benzina de la repressió a tot gas, aquesta setmana l’ANC ha decidit arrencar novament la campanya que ens ha de conduir fins el 27-S. Després de tants mesos justificant el nostre dret a votar, finalment, podrem entrar a fons en el debat sobre les conseqüències de la independència. Sé que em faig pesat però caldria també encetar la discussió sobre les de la dependència: només podrem valorar adequadament els suposats costos de marxar si tenim en compte, simultàniament, els de quedar-nos en un estat que camina cap a una regressió sense precedents. Hi ha, a més, molta feina a fer de cara a les municipals: cal convèncer els (com a mínim) dos milions de votants actius independentistes que el 24-M la seva tria serà fonamental per disposar d’unes institucions de base, els Ajuntaments, ben alineades amb el moment culminant del procés.

Pujol Ferrusola, Jordi (empresari intermediari).
Símbol d’una època.
Potser ha nascut una estrella. Moralment buida, això sí. D’una fatxenderia en molts moments repulsiva. Davant l’escassa dedicació/preparació dels seus oponents, repetint la seva declaració davant del jutge i amagant amb la posada en circulació d’una versió de la Camarga en realitat antiga. Més enllà de la seva capacitat de seducció (entre altres conegudes facultats), el pas del fill gran dels Pujol per la comissió parlamentària que tracta l’afer de l’ex-president, ha servit per retratar tota una època (més de dues dècades) de la política i l’economia a l’oasi autonomista català. El gran intermediari, l’aconseguidor, el comissionista, ha construït una fortuna sobre la seva capacitat per barrejar-ho tot. Catalunya i el president. El país i el partit. Catalunya, el president i el partit amb el patrimoni personal i familiar. Una autèntica pena. Sí, no ens ho mereixem. Desterrem-ho per sempre.

Pujol Soley, Jordi (expresident de la Generalitat).
Autonomisme liquidat.
La nova escenificació dels Pujol al Parlament és un veritable símbol de la fi de l’autonomisme, justament del que volem des de sempre els independentistes. La fi d’un model de relació política entre Catalunya i l’Estat espanyol basat en la tolerància del campi qui pugui a canvi de no molestar massa. De donar recolzament aritmètic-parlamentari a la majoria de torn en dificultats al Congrés, cada vegada que fos necessari, a canvi de les corresponents engrunes. Tot això, s’ha acabat. També, caldria, tota manera de fer que confongui el desplegament dels legítims interessos personals en l’àmbit privat amb l’ocupació de i l’acció des de les esferes del poder públic. Tot això, s’ha acabat. És una gran virtut d’haver posat en marxa el procés cap a la independència. Si no fos així, continuaríem al fangar. En voleu encara més proves de la conveniència del camí iniciat?

Infraestructures: se'n riuen

Miquel Riera / mriera@presencia.cat - @mrierapla

01/03/15 02:00 -

Un cop més –i en van quants?– el Ministeri de Foment espanyol llista un munt de projectes d'infraestructures públiques a Catalunya –molts d'ells ideats o, simplement, empantanegats des de fa anys– i anuncia que, finalment, hi farà l'aportació pressupostària necessària i, per tant, els començarà a fer, els reprendrà o, anant bé, els acabarà. És una pràctica habitual entre els titulars de la cartera, siguin socialistes o populars, i des de fa anys. De fet, a Catalunya, malgrat els milers de milions que aportem a les arques de l'Estat, Foment sempre hi ha practicat la mateixa política pel que fa a les infraestructures: les justes i necessàries i fent-se pregar pel govern i la societat civil i econòmica catalanes. El TAV, per exemple. Primer de Madrid a Sevilla i no pas cap a Barcelona i la frontera, com una lògica política de connexió amb Europa dictava i que, fins i tot, havia respectat el franquisme. Més, les rondes de Barcelona. Reclamades durant anys i anys i mentre a Madrid ja feia temps que les tenien –fins i tot, duplicades–, aquí vam haver d'esperar els Jocs Olímpics del 92 perquè es fessin. Això sí, les rondes i el desviament de les vies al Poble Nou i poca cosa més. L'enllaç a l'aeroport? No. El metro a l'aeroport? Tampoc. No ens passéssim.

El TAV finalment sí que ha arribat, però amb obres conflictives i amb retards considerables. Res a veure, això sí, amb els retards que acumulen les obres de l'autovia Tarragona-Montblanc, els enllaços entre l'AP-7 i l'A-2 a Castellbisbal o el desdoblament de l'N-II al pas per les comarques gironines, empantanegades fa anys i panys. Un projecte que ha permès lluir ministres com José Blanco, rei de la promesa incomplerta. I això que a Catalunya manaven els seus!

La hipocresia i la malícia espanyoles, però, arriben al seu màxim amb el corredor ferroviari mediterrani que Foment es resisteix a fer, malgrat les peticions de l'empresariat valencià. Deu ser que a Madrid li fa ànsia que Catalunya i el País Valencià tinguin unes bones comunicacions per tren? Per què, si no, els retards en l'obra? O per què continua havent-hi només una sola via entre Salou i l'Hospitalet de l'Infant? No cal ser malpensats. Només veure'n les proves, i aquestes són ben clares. Així com els culpables: els governs socialistes i populars que han governat Espanya.

Mare de Déu!!

01/03/15 02:00 - XEVI XIRGO

Un pecat. Això és el que és el nou currículum que el ministre Wert ha aprovat per l'assignatura de religió dels alumnes de primària. Un pecat i un escàndol. En un estat laic, i en un sistema educatiu que es declara laic i aconfessional, del nou currículum desapareix qualsevol referència a cap altra religió que no sigui la catòlica. I no només això: es treuen les referències que es feien fins ara a qüestions com ara l'avortament i l'eutanàsia, no fos cas que contradiguessin el dogma de l'Església. Mare de Déu. Ara, pel temari dels alumnes de primària, segons el currículum que ha elaborat la Conferència Episcopal Espanyola i que Wert, el nostre amic Wert, ha acceptat, s'ensenyarà els alumnes sobre “l'origen diví del cosmos” i se'ls explicarà, segons es fa constar, que “el cosmos no prové del caos o l'atzar” i que no hi ha felicitat sense Déu. De cop, amb el nou model, desapareixen d'aquesta assignatura les referències a l'islam, al budisme, al judaisme o a l'hinduisme. Ni una. Res. No m'he amagat mai que sóc agnòstic. Però tampoc de defensar que el coneixement de les religions, de la història de les religions, és el de la història de tots plegats. I que si alguna utilitat té l'assignatura de religió és quan és plural, quan el que s'explica, vull dir, és la història de les religions. No només perquè és història, sinó perquè et fa adonar que el món és plural, com ho és la manera d'entendre'l. Però això justament és el que evita l'acord entre l'Estat i la Conferència Episcopal. No n'hi ha, de pluralitat. Hi ha una sola religió i una sola manera de veure el món. I, si ens despistem, d'aquí a quatre dies tots a resar a classe una altra vegada. Volen tornar el país al color sèpia, a l'olor de naftalina? No és a ells que els agrada tant la Constitució, aquesta Constitució intocable? Doncs que es llegeixin l'article 16.3, on queda clar que som un estat aconfessional on “cap confessió tindrà caràcter estatal”. Hi podrien haver afegit: “...excepte que governi el PP.”

Un altre cop de porta

01/03/15 02:00 - DAVID MARCA

Aquesta vegada, el cop de porta que ens han donat unànimement els membres del Tribunal Constitucional ha estat a la part més dolorosa del nas: la interior posterior, d'os tendre, molt sensible, adossada a l'esquelet. El Punt Avui, dijous passat a primera plana, citava i comentava el seu propi editorial de manera que, simbòlicament, convidava al poble català a ballar l'últim ball de festa major –el vals jota amb refilets de trompeta– amb la més lletja, el Tribunal Constitucional, que d'uns anys ençà gairebé no ens deixa sols i ens persegueix com una pubilla soltera, jove, maca i rica, d'aquelles que el papà va sovint a no se sap què fer a Luxemburg. A les fotografies publicades dels membres reunits, després de les votacions, se'ls veu riure satisfets a tots, membres catalans inclosos. Un altre obstacle –pals a les rodes– a la consulta prevista la tardor vinent per traçar i iniciar el viacrucis inevitable de la somniada llibertat d'identificació, com a país, persones, història, economia i, la més preuada, la llibertat que sols ens pot donar la independència. La persecució vertadera, fins fa uns anys –amb algunes excepcions–, es manifestava de manera discreta, com “un mal menor per a la verdadera autoprotecció dels catalans”. Llegit així, quedava força bé i no semblava agressiu. Les coses han canviat i ara els nostres protectors –tribunals, jutges, polítics i més–, en lloc d'amagar-se'n, en presumeixen obertament. A la península caçar catalans –sense escopeta, simbòlicament, és clar-– s'ha convertit en l'esport nacional. Pot ser que no ho sembli, però també és avançar!

Mas –si d'alguna manera els franctiradors l'han tocat, no ho manifesta– admet el cop de destral a la sobirania, amb l'anulació dels articles de la llei de consultes que emmascaraven un veritable referèndum i que, tal com ha quedat, sols l'Estat podrà ara efectuar. La història es va escrivint dia a dia, capítol a capítol, per a la posteritat que ens jutjarà a tots i possiblement li costarà d'entendre que, entrat el segle XXI, un país de la vella Europa tingués tantes dificultats polítiques, barrejades amb les problemàtiques dels humans, tals com l'enveja i la cobdícia, que passessin per sobre de la democràcia, la llibertat, d'escollir el seu estatus i de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Es preveu la redacció d'una Constitució provisional de Catalunya, abans del 27-S per si arriba la independència i ens trobéssim sense poder-la estrenar. L'autor, Carles Viver i Pi-Sunyer, comissionat per a la transició nacional ha dit: “La norma serviria perquè Catalunya no fes un salt al buit el dia de la desconnexió d'Espanya.” La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ha dit en veure la dispersió de problemes i l'obstrucció i la il·legalitat dels mateixos: “No ens deixen gaires camins.” “Ni ha prou amb un!”, li haurà dit el president. És inesgotable! Acabi com sigui, li serà reconegut degudament?

Un Estat Català sobirà i a pedals

Salvador Cot | Actualitzat el 01/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

La facilitat i rapidesa amb què ICV s'està dissolent dins d'un altre projecte polític només és possible des de la més absoluta de les inconsistències ideològiques. Una solubilitat que comença quan el vell PSUC decideix empassar-se el règim del 78 a canvi de complementar les majories allà on al PSC li faltessin un parell d'escons o de regidors. Una operació totalment simètrica i acompasada a la del PCE de Santiago Carrillo i el PSOE de Felipe González.

Però la decadència accelerada del PSC ha fet inviable la supervivència d'ICV i, conseqüentment, la dels seus càrrecs. Els electors fugen en massa i s'anuncien unes municipals catastròfiques per als alcaldes socialistes que encara resisteixen a la conurbació de Barcelona. Davant del fenomen implacable, els ecosocialistes estan demostrant un instint de supervivència molt més acusat que els seus socis tradicionals i, al capdavall, uns escrúpols ideològics encara més adaptables que els de Nicaragua. O sigui que, quan encara governen plegats a dotzenes d'ajuntaments importants, els quadres d'ICV són perfectament capaços de regirar-se, rabiosament, contra el PSC. Colau pot ser alcaldessa? Som-hi.

Després d'una maniobra d'aquesta envergadura, el de menys és inventar-se un artefacte insòlit com aquest Estat Català lliure i sobirà que proposen crear dins d'Espanya. Total, més difícil era imaginar uns avets a pedals.