Quatre iugoslàvies

Salvador Cot | Actualitzat el 15/02/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

L'entrevista d'Oriol Junqueras a Tele 5 va ser interessantíssima. Però no tant per conèixer la proposta política d'ERC -perfectament identificada aquí, increïblement desconeguda allà- sinó per percebre amb claredat la ignorància abismal en què viuen els mitjans de comunicació de Madrid. D'entrada, Isabel San Sebastián és un indicador terrible de l'estat de la professió a Espanya. Quatre cops va invocar Iugoslàvia, enmig d'expressions com "se matanderraman mucha sangre" fins que, al final, ella mateixa fa provocar el primer escac i mat de la nit: "¿Es necesario que usted me amenace?". Junqueras, per KO.

Els altres col·legues, ambdós del Grup Prisa, van muntar una societat expenedora de tòpics catalanòfobs i banalitats polítiques. Fernando Garea va insistir en allò de què per ser d'esquerres s'ha de ser espanyolista mentre, paradoxalment, feia un magma confús (ell i els altres) entre ERC, Pujol i Artur Mas. Però va ser Ana Terradillos (un híbridinquietant entre periodista i guàrdia civil") qui es va lluir de debò. Va confondre Jordi Pujol Ferrusola amb el seu germà Oriol i va brillar amb llum pròpia quan va voler informar a Junqueras sobre un suposat malestar de les bases d'ERC ("me informao, me informao") amb el procés sobiranista. Que tot seguit afirmés, engoladament, que "la gente en Barcelona no quiere la independencia" ja només va servir per a què Oriol Junqueras s'ho passés bé humiliant-la amb un parell de xifres.

I així va acabar l'entrevista, imagino que amb un bon grapat de ciutadans espanyols asseguts al sofà amb una alarmant sensació de perplexitat respecte als seus mitjans de comunicació. Per si de cas, al següent video, el que informava de la Llista Falciani, li van col·locar Els Segadors de música de fons. Ei, ben ufans i ben superbs.

Parlar d'Andalusia«Albert Rivera, que vol manar a Espanya com a català de forta vocació espanyola, no en tenia ni idea, de tot això»

Vicent Sanchis | Actualitzat el 16/02/2015 a les 00:02h

Cada vegada que els catalans parlen d’Andalusia l’estaquen fins al mànec. Senzillament, perquè a Andalusia Catalunya és el veí ric i indesitjable. La terra on ha anat a parar centenars de milers de compatriotes a la força. El país de les vaques grasses. La sangonera que s’ha emportat la gent més inquieta. Això no és fàcil de pair. Perquè la referència maligna en realitat evidencia de manera descarnada les pròpies mancances. En aquest sentit, Andalusia és com Extremadura, com Aragó. Fins i tot, ai!, com el País Valencià. El viver que s’estimaria més no ser-ho.

Hi ha trampa en aquesta percepció? Molta. Perquè als andalusos que miren amb recel Catalunya no se’ls acudeix aplicar la mateixa reticència a Madrid. També la capital de l’Estat és el punt d’arribada de centenars de milers de compatriotes que aspiren, senzillament, a trobar una feina digna. Però Madrid és el lloc de destinació “natural”, la seva gran capital en definitiva. Barcelona, o Catalunya, no. Catalunya és una “regió”, a la mateixa alçada que Andalusia, que no hauria de ser diferent. Si n’és, de diferent, l’anomalia no agrada. Per això el discurs anticatalà entre andalusos és molt més contundent que l’antimadrileny, que mai ha estat atiat entre les classes privilegiades, els principals inductors de la pobresa andalusa durant segles.

Entendre tot això és més aviat complicat. Per això, els polítics catalans han deixat córrer l’esforç. S’han estimat més no complicar-se la vida i no fomentar, de manera involuntària, el lerrouxisme entre els centenars de milers d’andalusos que viuen i treballen a Catalunya. El discurs dominant sobre Andalusia a Catalunya és prudent i políticament correcte. El discurs dominant sobre Catalunya a Andalusia és descarat i trampós.

Albert Rivera, que vol manar a Espanya com a català de forta vocació espanyola, no en tenia ni idea, de tot això. Estúpidament ingenu, dissabte va proclamar, a recer de la dita xinesa, que ensenyaria “ a pescar” els andalusos i que deixaria de donar-los peix. Criatura. La reacció ha estat fulminant. El líder de Ciutadans no ha entès que, per molt espanyol que se senti i es proclami, no deixa de ser català. I els catalans han d’apamar molt bé què diuen a Espanya. I encara més a Andalusia. O a Extremadura o a Aragó. Al final, Rivera ha hagut de demanar perdó. Com sol passar i com sempre.

I tenia més raó que un sant. Perquè és cert que a Andalusia només hi ha peix i les canyes no acaben mai d’arrancar. Que després de dècades de subsidis, el 40 per cent de les famílies freguen el llindar de la pobresa, que hi ha un 40 per cent de fracàs escolar i un 30 per cent d’atur. Per no parlar dels treballadors de la funció pública i de la gran corrupció institucionalitzada. Però això no es pot dir des de Catalunya. Encara que el qui ho digui tingui una gran vocació espanyola. Això, no ho pot dir ningú, tret dels mateixos andalusos. I ells, per desgràcia, ho diuen poc perquè no els agrada sentir-ho. Albert Rivera se n’acaba d’assabentar. Ser “espanyol”, també a Catalunya, és això, enganyar i enganyar-se, senyor Rivera.

La pífia de Rivera

Albert Rivera estava molt pagat amb l'ascens de Ciutadans a les enquestes espanyoles. I amb el fet que Pablo Iglesias gairebé l'assimilàs amb el Podem de la dreta. Ja apareixia a les enquestes com a quart partit i tot semblava anar com oli en un llum. Però una frase, una sola frase, l'ha deixat sec com una moixama.

Rivera se'n va anar a Andalusia i va dir que Ciutadans no prometia peixos als andalusos, sinó que els ensenyaria a pescar. I els andalusos, en general, s'han enfadat molt amb aquest 'senyorito' català que ve a dir-los que no treballen però que ell ja els n'ensenyarà. Estic segur que Rivera no va ser conscient de què deia. Però quan fas política pensant només en la televisió aquestes coses passen. Has de cercar sempre un titular i a voltes simplificar tant les coses per encabir-les en un titular acaba passant factura.

Tanmateix, hi ha un aspecte de la polèmica que m'ha intrigat especialment. Això que ara ha dit Rivera ho va dir Puigcercós fa anys i aleshores Rivera mateix se li va tirar al damunt com un llop. Amb aquest precedent, com és que la frase ha acabat en boca seua?

Hi ha unes quantes teories possibles. Els metges tenen identificada fa anys la criptomnèsia: que una idea que has sentit a un altre apareix de sobte en el teu cap i l'assumeixes com a pròpia perquè oblides que no és teua. Però això ho fas perquè creus que la idea és bona. I si fos aquest el cas, la pregunta seria: per què la idea és bona ara i no ho era quan ho va dir Puigcercós?

També és evident que Rivera està sotmès a un excés mediàtic i això sempre acaba malament. Per més bo que sigues. A Ciutadans veuen clar que els importa fer televisió i prou, però l'experiment no sempre reïx. No es pot ser enginyós permanentment i encertar-la cada dia amb l'acudit de torn. I a l'inrevés: una pífia per televisió costa molt més de superar que a la vida real.

Però, finalment, crec que Rivera hauria de considerar si el fet de ser català l'afecta. Per més antiindependentista que siga. Faria bé de mirar el contingut i el to de les reaccions, com també les reaccions cada vegada que escriu un piulet en català --que, com més va, menys n'escriu. Que ho mire i que pense. Perquè seria una paradoxa divertida. Que Rivera pagàs políticament el preu de ser català no em direu que no tindria la seua gràcia.

La seua gràcia i la seua coherència també, diguem-ho clar. Perquè a Espanya els polítics catalans no hi han triomfat mai, per més decennis, canvis i règims que hagen passat. I això és únicament una constatació estatística, però també indica alguna cosa que el líder de Ciutadans no hauria de menystenir.

Nostàlgia del 78

Salvador Cot | Actualitzat el 16/02/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot
Han passat només tres mesos del 9N i s'ha escampat una curiosa sensació d'eufòria entre els sectors més conservadors de l'establishment del 78, encapçalats pel diari El País. Alguns dels noms més emblemàtics del Pont Aeri periodístic, com Lluís Bassets o Xavier Vidal-Folch, ja han donat per acabat el procés d'emancipació d'aquest país. Com que només hi veuen dos milions d'independentistes contrastats, opten per atribuir-se la resta i, voilà, conviden CiU als despatxos del futur règim espanyol, el que vindrà de la mà d'un PSOE i un PP -ara sí que sí- condescendents amb els catalans amb l'ajuda d'un BOE amable i benefactor, fruit de la recuperació econòmica.

I tot això ho basen en l'única novetat de les desavinences entre Mas i Junqueras, que haurien provocat una desilusió infantiloïde entre una ciutadania desinformada i crèdula. Segons aquesta percepció, les grans mobilitzacions s'han acabat i ara només queda garantir que les elits catalanes abandonin en bloc la societat que les ha generat, com en la novel·la de Sànchez-Piñol. Tan fàcil com en un capítol de Cuéntame.

Només unes consideracions. També podria ser que el que no existeixi sigui una majoria unionista que ningú no ha detectat mai enlloc. Fins i tot és possible que el règim del 78 estigui tocat de mort -i no només a Catalunya- i resulti que amb ell també desapareixerà un sistema pensat i organitzat per excloure els ciutadans de les decisions polítiques més bàsiques, com va passar durant la transició. És més, podria ser que res que no sigui una consulta a l'escocesa ja no sigui acceptable per la majoria dels ciutadans de Catalunya, digui el que digui qualsevol que acabi de sortir d'un dinar a Madrid.

Qui sap, potser resulta que, al final, el dret a decidir dels catalans s'ha escapat del Majestic i del Palace i ha baixat al carrer, sense retrocés possible. Però, en fi, sigui com sigui, no cal patir. El 27 de setembre hi haurà més respostes de les que desitgen.

L’atac a les ‘ambaixades’ catalanes

"El govern català obre oficines a l’exterior perquè les oficines espanyoles no sols no satisfan els interessos de Catalunya, sinó que hi van en contra"

Víctor Alexandre

L’obertura de les delegacions catalanes a Roma i a Viena, que s’afegeixen a les que ja tenim a Brussel·les, París, Londres, Berlín i Washington/Nova York, ha tret de polleguera el govern espanyol i ha reaccionat com era d’esperar: menyspreant Catalunya, negant-li el dret a comunicar-se amb el món per si mateixa i amenaçant amb l’ús de tots els aparells de l’Estat per tancar-les. Com més insegur és un govern, més repressiu es mostra. “Si la Generalitat vol presència a fora, la convidem a fer servir les ambaixades d’Espanya”, ha dit Alícia Sánchez-Camacho, que, cada dia, amb el seu carret, reparteix la propaganda que li ordena Madrid per les bústies catalanes. I aquesta propaganda diu que les oficines del govern de Catalunya a l’exterior envaeixen competències de l’Estat, que els catalans, com a menors d’edat que som, no podem anar sols pel món, que necessitem que se supervisi tot allò que fem o diem, i que “obrir ambaixades en plena crisi no té cap sentit, ja que el que cal és centrar-se en els problemes reals dels ciutadans”. En el manual del nacionalisme espanyol sempre hi apareix això dels “problemes reals dels ciutadans”. Deu ser per això que esmerça tanta energia a perseguir els ajuntaments que no pengen la bandera espanyola al balcó, i que requisa estelades en estadis de futbol tot apallissant les persones que les porten.

Arribats aquí, cal aclarir algunes coses. En primer lloc, el govern català obre oficines a l’exterior perquè les oficines espanyoles no sols no satisfan els interessos de Catalunya, sinó que hi van en contra. L’Estat espanyol és enemic declarat dels interessos dels catalans, com ho proven els atacs a la nostra llengua i identitat, l’espoliació escandalosa que ens practica i la imatge degradant que difon del nostre país, talment com quatre províncies perifèriques al servei d’una metròpoli anomenada Madrid. Per altra banda, com pot ser que envaïm competències de l’Estat, si justament obrim oficines per compensar la incompetència d’aquest Estat? Que no diuen que l’Estat espanyol és “el més descentralitzat del món”? Com s’entén, doncs, aquesta dèria centralitzadora? Finalment, si ens diuen que en temps de crisi no té cap sentit obrir oficines, deu ser perquè pensen que quan no hi ha crisi sí que en té. Ens estan dient això? No, és clar que no. No vaig sentir pas que les demanessin, quan no hi havia crisi. Passa, però, que la mentida, la demagògia i la difamació són l’únic recurs de qui no té arguments.

Allò que el demagog no diu, allò que amaga, és que mentre el nombre de persones que treballen en les oficines catalanes a l’exterior és d’una trentena, a les ambaixades espanyoles n’hi ha, pel cap baix, set mil cinc-centes. Són ambaixades situades en edificis sumptuosos amb un cost al voltant dels deu milions d’euros, conjuntament amb les no menys sumptuoses residències personals dels ambaixadors –com ara la del Marroc (sis milions d’euros) o la de Jordània (cinc milions d’euros) i les despeses monumentals en banderes, escuts, jardins, coberteria, serveis de luxe, il·luminació especial de celoberts i, entre altres ornaments, els retrats dels Borbons per valor de més de setanta mil euros.

Davant d’aquest estat de coses, és molt positiu que el president Mas, en la presentació del Pla d’Acció Internacional 2015, digués que no farà cas de les amenaces de l’Estat i que intensificarà la política exterior. És una actitud assertiva. Deixem que l’Estat espanyol cridi, blasmi i amenaci. És el seu tarannà. Ho ha fet sempre i hi té la mà trencada. Mentrestant, nosaltres, centrem-nos en la divulgació del Procés, en la internacionalització de la nostra economia i en la projecció de la nostra identitat, llengua i cultura. Treballar en silenci és molt més productiu que fer-ho immersos en la cridòria.

Fotos: L’ostentosa desproporció de les ambaixades espanyoles

Publicat el 15 de febrer de 2015 per Vicent partal

Ja que volen que parlem d’això parlem-ne. Ací trobareu una sèrie de fotografies de diverses ambaixades espanyoles en el món. Luxoses, desproporcionades per a les necessitats reals. Teniu en compte que a més de les ambaixades hi ha els consultats i les residències dels ambaixadors, generalment més luxoses i tot que les ambaixades. I les ciutats, Roma, Brussel·les… on Espanya té més d’una ambaixada.
I una dada per a comparar: Dinamarca té 82 ambaixades al món. Àustria 85, Portugal 73, Eslovènia 39, Islàndia 19… Espanya 121. 121.
I ara algunes fotografies de les més divertides (per dir-ho d’alguna manera)

Espanya i els toros

"La intenció de l'Estat de blindar les corrides és un atac a la sobirania del Parlament, que lliurement va decidir que a Catalunya no es durien a terme aquestes pràctiques"

Editorial

El govern espanyol prepara el retorn dels toros a Catalunya. El subsecretari d'Educació, Cultura i Esport, Fernando Benzo, ha assegurat durant la presentació del I Congrés Internacional 'La tauromàquia com a patrimoni cultural', que el ministeri està "en camí", a través d'una sèrie d'actuacions, perquè la tauromàquia torni a Catalunya, a més d'estar legislant perquè "jurídicament" el que ha passat al Principat "no torni a passar" en cap lloc més de l'Estat espanyol. Les competències sobre espectacles són de la Generalitat, però el govern espanyol vol usar la via de protecció cultural per blindar les corrides de toros. És tota una ironia que l'espectacle dels toros es consideri un bé cultural en ple segle XXI. Però a més la intenció de l'Estat és un atac a la sobirania del Parlament, que lliurement va decidir que a Catalunya no es durien a terme aquestes pràctiques. Espanya a vegades sembla anar en el sentit oposat d'on va el món.

L'encertada anàlisi del Deutsche Bank

"Els grans actors econòmics ja estudien com pot ser el nou Estat de Catalunya i quin impacte tindrà"

Editorial

Catalunya seria "més pròspera" si tingués un Estat propi. Ho afirma un estudi del Deutsche Bank, que conclou que el principat guanyaria un grau substancial de prosperitat gràcies a la independència. L'estudi del banc alemany no és cap proclama secessionista, sinó una anàlisi seriosa de pros i contres. Reconeix que el nou país tindria despeses com la de la diplomàcia o la d'un exèrcit, a més d'haver d'assumir part del deute espanyol, i que Catalunya en aquest aspecte ha de ser capaç, arribat el cas, de pagar-se la independència. Però alhora reconeix que el dèficit fiscal amb Espanya desapareixeria, i que això afavoria l'economia catalana. L'anàlisi del Deutsche Bank, que podeu llegir aquí, és molt encertada i demostra que els grans actors econòmics ja estudien com pot ser el nou Estat de Catalunya i quin impacte tindrà. Aquest sol fet és un desmentiment amb tota rotunditat a les prediccions del ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo.

La força de la confusió

"Veure l'Ubasart parlant del futur de Catalunya és igualment grotesc com veure en Montoro perdonant-nos la vida"

Marc Gafarot

Alguns mitjans de premsa espanyols darrerament no s'estan de mostrar la seva fruició d'arrel onanista per una suposada crisi d'unitat i projecte del moviment sobiranista. Per ells la febrada independentista que s'ha allargat en el temps molt més del que mai podien imaginar, ara comença a deixar pas a una certa indigestió davant un procés que es fa llarg, tediós i feixuc. Un procés on Ítaca ni sabem què és, ni encara menys, com s'hi arriba. I on els lideratges es comencen a qüestionar de manera oberta. Aquests mateixos mitjans parlen de manca d'unitat i projecte, de desencís i desconcert general per part d'una població que comença a despertar d'un malson. De vegades també s'atreveixen a subratllar que les coses han anat massa lluny i que els radicals d'un cantó i els de l'altre, donant-se la mà, han artificialment alimentat una situació que mai hauria d'haver-se produït. Per acabar-ho d'adobar o d'arrodonir els de Podemos, que al pas que van seran més de la banda Groucho que de la d'en Karl de la família o nissaga Marx, ens diuen, en boca de la seva líder a Catalunya, que ells estan per una via escocesa a Catalunya, i així diuen recolzar un referèndum legal i qui sap si vinculant. I d'aquesta manera es queden tan amples assumint la fal·làcia desvergonyida que Rajoy és com Cameron. Els de Podemos cada dia recorden més en relació a Catalunya a una colla d'il·luminats que no cerquen altra cosa que continuar amb l'estratègia de confusió endegada pels partits professionals espanyols i resta de poders fàctics o no. Si els de Podemos i/o els seus cercles ens han de dur cap a l'Autodeterminació prenent com a referent el populisme chavista, la "democràcia cubana", els calés d'en Monedero, ironia de cognom, i el seu festeig amb la Rússia d'en Putin o amb l'Iran dels ayatollahs és que la cosa no pot, en cap cas, ser gaire neta i ja ens podem imaginar que el més calent resta a l'aigüera. Veure l'Ubasart parlant del futur de Catalunya és igualment grotesc com veure en Montoro perdonant-nos la vida i esbroncant-nos pel nostre suposat dèficit, el PSOE defensant les classes populars o l'Albert Rivera parlant i embolicant-se amb peixos i canyes de pescar a Andalusia. L'estratègia d'un estat seriós passa, entre d'altres coses, per jugar a confondre l'adversari i amb això a fe que Espanya ens l'ha clavat històricament del dret i del revés. Per a fer reeixir aquesta comesa necessiten, en llur tergiversació, dues coses prou simples: comptar amb cinquenes columnes, això és gent infiltrada dins les forces vives catalanes i que es mostrin radicalment contraris o moderadament dubtosos però que ho siguin suficientment per generar la necessària incertesa o desafecció que possibiliti que res, de bo, s'acabi movent. També, per altra banda, necessiten una bona colla de ximples útils que des de l'essencialisme o el bonisme, i la bona fe, defensin i pregonin uns posicionaments allunyats del sentit comú i la correcció més elementals. Amb aquests ingredients n'hi pot haver prou per fatigar a una població o desnivellar la balança en favor de l'unionisme. Quebec i Escòcia ho palesen.

No és cert que l'indepentisme sigui una mera febrada com tampoc és cert que Catalunya té una identitat i un particular sentiment d'autogovern gràcies a la Constitució espanyola del 1978. Sense l'amenaça militar o un poder coercitiu fort i l'amenaça d'un boicot comercial, Catalunya bé prou que faria temps que hauria seguit un camí propi independent d'Espanya. Alguns no ho admeten per bé que ho saben, d'altres no ho admeten perquè no els convé saber-ho i d'altres ho volen canviar tot, notablement les coses que no cal canviar, per fer-ho humanament impossible. Amb Espanya ens passa Com els animals de la granja d'Orwell que tots són iguals però, ves per on, uns, els porcs, més iguals que no pas la resta. Quan hom a Catalunya comença a adonar-se i a denunciar fets com aquests, ens surt la colla de Podemos i ens diu que tothom està podrit i que només ells, casualment, són lliures de pecat. Llavors entre cinquenes columnes i ximples útils els ajudaran a fer la feina.

Potser el procés sobiranista es troba en un moment complex, potser calen nous lideratges, i potser calen nous argumentaris i noves propostes que acabin de convèncer i seguir il·lusionant a la gent. Tot això és possible i raonable. Per guanyar cal ser audaç i pragmàtic i, és clar, valent i convençut del sentit moral de la teva lluita. Però, en cap cas, ens cal seguir l'estratègia que marca l'adversari, el convers dubitatiu o el ressentit cobdiciós. Eisenhower, que també passà les seves misèries durant la guerra i les crítiques foren pluja de maig fins la victòria final, ho tenia clar: avantposar interessos als ideals més d'hora o més tard et fa perdre ambdues coses. Algú amb seny podia arribar a pensar que això seria un camí de flors i violes i de vies i manis multitudinàries? La nostra força guanyadora ha de ser institucional i creïble davant les instàncies que valoraran i validaran el nostre procés. Contes de la lletera i cants de sirena són elixirs de l'eterna pertinença catalana dins d'Espanya. Les jeux sont faits i el demés històries amanides de cabòries.

Parlem de qui és més corrupte?17.02.2015 15:00Vicent Partal

No voldria ser mal interpretat: considere qualsevol corrupció una taca injustificable per a la societat que la consent. I no només pels diners que s'escolen. A mi la brutícia moral em pareix molt més greu, socialment, que no els diners. La corrupció de vegades és difícil de detectar però una societat que l'accepta és una societat podrida, molt més enllà de l'economia.

És des d'aquest enfocament bàsic que vull comentar la interessant reflexió que el periodista Ernesto Ekaizer va fer ahir al Parlament de Catalunya. Ekaizer hi va dir que era absurd que Espanya intentàs estroncar el procés independentista amb les acusacions de corrupció. Perquè l'una cosa i l'altra no tenien res a veure i sobretot perquè la voluntat popular no pot ser qüestionada per l'actuació d'un individu, de dos, de quatre o de deu.

Cal agrair una manifestació tan clara i contundent i cal assumir què implica, que no és poca cosa. En primer lloc, que Espanya 'fa ús' de la corrupció com a eina política. Cosa que és greu. Perquè vol dir que al govern espanyol, de fet, no li importa la corrupció pròpiament, sinó l'ús polític de la mateixa. Com a arma. L'actuació del govern espanyol a Andorra n'és un exemple paradigmàtic. Tot hi va ser permès fins que no va caldre actuar contra l'independentisme.

I, segonament, cal entendre també que quan la corrupció esdevé una eina política es perverteix automàticament, altra volta perquè no importa la corrupció, no importen els fets, sinó l'ús propagandístic contra 'els enemics'. 

D'ací a uns anys, quan algú mire la premsa espanyola d'ara i escolte els discursos dels polítics, tindrà la sensació que els catalans som els més corruptes del món, cosa que no és certa en absolut. Vegeu només una dada, extreta d'un diari madrileny gens sospitós: El Mundo. Segons el seu rànquing de polítics corruptes, a Catalunya hi ha 0,39 encausats per cada 100.000 habitants, mentre que a Madrid n'hi ha 0,69, al País Valencià 1,32, a les Illes 3,87 i a Melilla 22,72 (no és cap errada: 22,72). I una altra dada: la meitat dels casos de corrupció de tot l'estat espanyol són vinculats al Partit Popular (48,9%), però si hi sumes els casos vinculats al PSOE la xifra puja al 79,3. O siga, que tres casos de corrupció de cada quatre tenen vinculació amb els dos grans partits del règim. 

Tanmateix, l'estat espanyol, que sap perfectament aquestes dades, es pensa que pot aconseguir alguna cosa a còpia d'emmerdar (disculpeu-me la paraula) el país sencer i el moviment sobiranista amb filtracions interessades, exageracions fora de lloc o, ras i curt, mentides oficials. I tot perquè no vol parlar de política ni dialogar, cosa que faria qualsevol govern decent i consistentment demòcrata en vista de la crisi política creada al Principat.

Hi insistesc: ni una sola d'aquestes dades no justifica ni empara ni un sol cèntim d'euro que cap polític català haja pogut balafiar mai. Però si es posen sobre la taula, especialment en el context de la reflexió d'Ekaizer, es fa difícil de rebatre que el cinisme de la classe política i mediàtica espanyola és extraordinari. I, per cert, el d'alguns diputats del Parlament de Catalunya, també.

El carnicero franco multaba por hablar catalan (sic), ahora multan por rotular en español, desconozco el nombre del carnicero actual, iluminame.

Maese Perez el ogro de perpignan pacto con ETA la "legalizacion" de los asesinatos de estado (euskal herria) contra cualquiera que difiera de sus ideas (si no es catalan)

Respecto a las televisiones estoy en contra de cualquiera que este al servicio del gobierno (tv1, tv2, tv3, canal 33, canal catala, etc, etc) te rogaria me enseñaras a contar, aunque creo que tu solo sabes contar hasta 1. Por cierto, los 20 canales en castellano, son [...]

El carnicero franco multaba por hablar catalan (sic), ahora multan por rotular en español, desconozco el nombre del carnicero actual, iluminame.

Maese Perez el ogro de perpignan pacto con ETA la "legalizacion" de los asesinatos de estado (euskal herria) contra cualquiera que difiera de sus ideas (si no es catalan)

Respecto a las televisiones estoy en contra de cualquiera que este al servicio del gobierno (tv1, tv2, tv3, canal 33, canal catala, etc, etc) te rogaria me enseñaras a contar, aunque creo que tu solo sabes contar hasta 1. Por cierto, los 20 canales en castellano, son empresas [...]

El seu país no és tan petit...

EMPAR MOLINER | 16/02/2015 19:01

Segueix-me

Divendres a la Cadena SER diversos tertulians indignats parlen de Grècia: “És que és molt fàcil establir mesures antiausteritat quan els diners són dels altres”, diu un, aproximadament. “És que hem de recordar que els diners de Grècia també els hi ha deixat Espanya...”, diu una altra, aproximadament. És una idea que es repeteix en moltes tertúlies: “Ara el govern grec pensa readmetre els funcionaris acomiadats, però si es poden permetre aquest, diguem-ne, luxe, és perquè paguen o han pagat els altres. I pagar els luxes dels altres a ningú no li agrada, sobretot quan també la balla magra”.

Els sento i ric, perquè justament aquesta sensació que tenen de cornuts i pagar el beure és la sensació dels catalans independentistes amb Espanya. Però quan es tracta de Catalunya pagant a Espanya en diuen “solidaritat”. Jo també m’indigno com ells quan sento el president de la Junta d’Extremadura, José Antonio Monago, que diu que tornarà la paga extra als funcionaris de la seva comunitat. Amb quina pasta? Com és que té superàvit? Quan la solidaritat sempre va en la mateixa direcció i és obligatòria, llavors ja no és solidaritat, és tribut.

Els tertulians que es queixen que Grècia fa el que fa perquè Espanya paga diran que no és el mateix. Que Catalunya ha de seguir aportant el que aporta en solitari (no demanen el mateix a altres comunitats riques d’Espanya) i rebent el que rep perquè formem part del mateix país, i entre paisans ens hem d’ajudar. És molt lògica la idea. Només hem de saber, ja que els que ajudem som nosaltres, si estem d’acord en els límits mentals d’aquest país. El meu és Catalunya. El seu és Espanya. La meva prioritat és solucionar els problemes dels catalans primer de tot, perquè són la meva família. Em resulta tan il·lògic aportar diners per pagar la paga extra dels funcionaris d’en Monago com aportar diners per pagar la readmissió dels funcionaris d’en Tsipras.

Les dobles vares

Andreu Grimalt | 16/02/2015 20:52

Segueix-me

Resulta com a mínim sorprenent que aquells que han pagat la reforma de la seva seu amb doblers negres i que gairebé des de la seva creació han portat una comptabilitat paral·lela siguin els primers que exigeixen dimissions. O que el secretari general d'un partit que és a l'epicentre d'un desfalc descomunal afirmi que ell hauria cessat immediatament de la seva executiva qualsevol que hagués fet el mateix que Juan Carlos Monedero. És cert que el cofundador de Podemos no ha actuat bé, i que seguint el missatge d'ètica i transparència que propaguen pertot arreu hauria d'haver presentat la dimissió, però una cosa és la necessària demanda de respostes i una altra el desplegament polític i mediàtic que s'ha fet al voltant d'aquest cas.

Coincidint amb això, aquests dies s'està publicant part de l'anomenada llista Falciani, on figuren persones molt rellevants de les finances, l'esport o l'espectacle. Persones que, aprofitant un sistema muntat precisament per defraudar, esquivaven l'acció de les agències tributàries, tot evitant pagar uns imposts que molt bé haurien anat a les nostres malmeses arques públiques. El ministre Montoro diu que aquesta llista és antiga (és cert, perquè les dades són de 2006 a 2008) i que suposen només un aperitiu del que s'està investigant actualment a Espanya; no recorda, però, que molts d'aquests defraudadors foren "convidats" pel govern anterior a regularitzar la seva situació ni que es beneficiaren de l'amnistia fiscal elaborada expressament per a ells.

Aquí m'agradaria fer un incís per mostrar el meu rebuig a la utilització política que està fent Cristóbal Montoro de dades tributàries que ni tan sols hauria de conèixer, amb l'habilitat d'un equilibrista per no traspassar la línia vermella de la il·legalitat, per desprestigiar o amenaçar persones o col·lectius crítics amb la gestió del govern del Partit Popular. Si aquest fos un estat mínimament seriós, faria estona que Mariano Rajoy l'hagués fet cessar.

Tornant al tema que ens ocupa, Emilio Botín, que fou fins a la seva mort president del Santander i un dels espanyols que més doblers tenia en la famosa llista, és encara recordat com un gran home que comportà grans beneficis al país i a qui s'ha d'agrair el seu treball. Per què un banquer que amagava 2.000 milions a la hisenda pública és tan respectat i un polític que intenta pagar menys (amb mecanismes fraudulents, és cert) és lapidat pels grans mitjans? A qualsevol persona mínimament perspicaç no se li escaparà la resposta.

Una resposta idèntica a la de les preguntes: per què un president del govern que dóna suport a tresorers corruptes i menteix en seu parlamentària continua sent president del govern? Per què s'amnistia sense càstig els grans defraudadors? Per què es continua permetent l'existència de paradisos fiscals a la Unió Europea? Per què Juncker, que amb pràctiques irregulars permetia a grans empreses pagar menys imposts quan era primer ministre de Luxemburg, continua sent president de la Comissió Europea? Per què alguns continuen defensant Rodrigo Rato, una peça clau en l'esfondrament de Bankia, i considerant-lo el millor ministre d'economia de la història d'Espanya? Per què es permet que les agències de qualificació que "no varen veure venir" l'esclat financer continuïn sent les que marquen les regles del joc? Per què Syriza és una amenaça per a l'estabilitat de l'euro i les pràctiques menyspreables del monopoli bancari mundial són acceptades i els seus ‘errors’ ràpidament tapats amb doblers públics?

La doble vara de mesurar s'ha institucionalitzat de tal manera que alguns ja no la veuen, molts no la critiquen i gairebé tots la utilitzen a conveniència. El pitjor de tot, no obstant això, és que els que la usen, aquells que amaguen la seva merda (i intenten justificar-la amb excuses increïbles quan la pudor ja és insuportable) però assenyalen cínicament el pet més insignificant de l'adversari, s'han erigit en els adalils de la rectitud i la transparència. Ens donen lliçons de moral els que fa temps que l'han perduda, els que es beneficien d'un sistema podrit i caduc sobre el qual estan còmodament instal·lats, els geperuts que no es veuen la gepa.

Diem prou, doncs, a aquestes pràctiques que només minen la ja gastada credibilitat ciutadana en les institucions i exigim uns representants responsables, que siguin capaços d'admetre els seus errors, que no recorrin a l'’i tu més’ cada cop que se'ls demana i que, en definitiva, ens tractin com a ciutadans i no com a una guarda d'ovelles incultes que potser sí belen per protestar quan el farratge no els agrada, però que acaben dormint allà on diu el pastor.

PP i PSOE eviten il·legalitzar els partits feixistes

Els populars voten en contra i els socialistes s'abstenen en una proposta de CiU per excloure'ls del registre

Xavier Lladó

PP i PSOE han evitat il·legalitzar els partits feixistes. Els populars han votat en contra i els socialistes s'han abstingut en una proposta de CiU per excloure'ls del registre en una votació que s'ha fet aquest dimarts al Congrés de Diputats. Es tractava d'una proposició no de llei impulsada per Convergència i Unió per a l'exclusió del registre de partits d'aquelles formacions que facin apologia del feixisme i del totalitarisme.

Els populars han expressat la seva "enèrgica repulsa" a tots els nacionalismes extrems, al feixisme i al totalitarisme però han argumentat que la iniciativa "no preserva l'esperit garantista de la Constitució". Els socialistes han posat com a excusa que la proposta de la federació deixa en mans del govern de torn la revisió i la decisió d'excloure aquestes formacions, a la qual cosa s'oposen.

El diputat de CiU a la cambra baixa Feliu Guillaumes, que ha defensat la iniciativa al Congrés, ha afirmat que és "incomprensible" la tolerància actual respecte de determinats grups d'ideologia totalitària feixista. "Estem molt estranyats amb aquest tipus de tolerància", ha subratllat Guillaumes, per afegir que "la cosa va arribar a l'extrem quan vam llegir la legalització a l'Estat espanyol del grup obertament nazi Alba Daurada". "En aquest cas, el terme 'nazi' no és cap eufemisme, perquè han cridat en diverses ocasions 'Heil Hitler'", ha assenyalat.

Fernández Díaz, en entredit

"Les afirmacions d'Ekaizer són una acusació gravíssima contra el ministre de l'Interior, sobre qui cauen repetides sospites d'actuar amb objectius polítics"

Editorial

El periodista Ernesto Ekaizer, expert en informació judicial, ha assegurat a la comissió del Parlament que investiga el frau, que l'Estat ha activat el seu "departament criminal" per intentar aturar el procés sobiranista a Catalunya. Segons Ekaizer, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i també el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, “han arribat a la conclusió que el millor per a desactivar el procés sobiranista és confiar en el departament criminal del govern, que és el ministeri de l'Interior”. Un departament criminal que ha definit com a "clavegueres de l'Estat" i que ha filtrat informacions per "treure'n rèdit polític". Les afirmacions d'Ekaizer són una acusació gravíssima contra el ministre Fernández Díaz, sobre qui cauen repetides sospites d'actuar amb objectius polítics. Ja s'han demostrat falsos diversos informes policials o de la UDEF, des del que acusava el president Artur Mas enmig de la darrera campanya electoral al que també culpava l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias. Els dos es va confirmar que eren falsos, però ningú se n'ha fet responsable ni ha dimitit. Espanya és un Estat en què el control democràtic de les institucions és feble i un punt atzarós. Això tampoc no funciona.

Que Déu ens agafi confessats

"La rígida política d’austeritat inspirada per Alemanya està a punt de provocar-nos la tercera recessió en els darrers sis anys"

Francesc Sanuy

La cadència quinzenal de les meves col·laboracions fa que inevitablement s’acumulin diverses qüestions en forma de miscel·lània. Avui, p. ex., l’actualitat passa per d’altres temes, però no puc reprimir-me a l’hora de felicitar l’amic Albert Sánchez Piñol pel magnífic article que acaba de publicar per a declarar-se fervorós partidari de la creació d’un nou museu militar a Barcelona que propugna l’Inspector General de l’Exercit i Capità General de Catalunya. Realment, té molt de mèrit que l’autor català més traduït mostri la seva conformitat amb aquest projecte precisament quan acaba de ser víctima d’un acte de censura antidemocràtica per part del ministre d’Afers Estrangers, Garcia Margallo, que tant presumeix d’haver estat defensor d’unes llibertats que ara vulnera i trepitja amb la prohibició que el llibre “best-seller” Victus (sobre la guerra del 1714) es presentés a Holanda en un acte cultural ja convocat i organitzat. Segurament, és per això que Sánchez Piñol supedita el “ nihil obstrat” i la conformitat al fet de que el museu sigui un fidel recull de totes les atrocitats comeses per l’exèrcit espanyol contra la població civil de Catalunya en actes de genocidi des del 1640 fins a l’actualitat, passant per la lapidària frase de que Barcelona ha de ser bombardejada cada 50 anys. Es veu que ja toca altra vegada que es facin actes d’heroisme des del Castell de Montjuic contra la població indefensa, perquè Utrera Molina exministre del Movimiento i sogre de l’exministre Gallardón i avi del noi que va tenir un accident i va fugir a casa on els escortes del pare van foragitar la guàrdia urbana que li volia fer la prova de l’alcohol i dels estupefaents, ja s’ha postulat, malgrat la seva provecta i avançada edat per a tornar a invadir-nos amb la Legión. Afanyem-nos, doncs, a presentar de forma didàctica les proeses del General Espartero i de l’artilleria feixista italiana, l’aviació nazi i els mercenaris magribins, que necessiten, en efecte, el nostre museu de l’holocaust.

També voldria dedicar un comentari a l’ínclit M.A.R., Miguel Angel Rodríguez, aquell inefable portaveu del govern Aznar que, en to de burla contra la petició de tenir seleccions esportives catalanes, va dir que només podríem competir, si de cas, al joc de les “caniques”. Quin mal gust el d’Aznar a l’hora de triar col·laboradors, amics predilectes (com Blesa), socis (com Murdoch, Gaddafi, Ecclestone i un llarg etc. d’indesitjables)! Per cert, aquest personatge també va tenir un greu accident de cotxe i no consta tampoc que li fessin les proves preceptives sobre possible embriaguesa ni que li hagin retirat el carnet de conduir. Això si, aquest any tots els campions mundials de motociclisme han estat catalans. I, per si fos poc, al “All Stars” de basquetbol dels EUA, els dos millors equips del món tenien de pivots titulars els dos germans Gasol, catalans de Sant Boi de Llobregat. Be vaja que de “canicas” res. En canvi, un altre predilecte protegit d’Aznar (el Niño Nicolas) que seia a la seva dreta als actes de la FAES com a íntim col·laborador del Secretari d’Estat i “capo” de la Fundació Garcia Legaz (que encara no ha dimitit) acaba de ser detingut per un fet que a la premsa de Ginebra en diuen “filouterie d’auberge”, és a dir, marxar de l’hotel o del restaurant sense pagar. Be vaja, “canicas” i potser l’altra noticia que a Suissa atès que no hi passa mai res pot cridar l’atenció amb noticies d’accidents de trànsit com ara “octogénaire renversé”, naturalment per un ciclista.

Mentrestant, la setmana va començar amb la reunió de les noves autoritats de Grècia i els designats per la Unió Europea per a estudiar possibles vies de solució per l’endeutament greu que té venciments peremptoris en un país on el 35% de la població ja viu per sota del llindar de la pobresa i en el qual amb el nom de memoràndum expressió que significa el final del rescat i l’escassa predisposició per a quitances, diferents dels pagaments i negatives a fer aportacions urgents de 9.000 m. d’euros. Els arguments passen per recomanar la privatització dels aeroports regionals, la venda d’hotels després d’una bona temporada turística, la recomanació de cedir a la Xina el port del Pireu, etc. Hi ha, però, com a factor nou la possible inestabilitat que representi el nou govern de Sorinya encapçalat pel primer ministre Tiseras que inspira temors semblants als que Podemos seria capaç de suscitar a països com el nostre on la gent ja està tipa de suportar una creixent desigualtat, la laminació de la classe mitjana i la sorda protesta contra una corrupció generalitzada. Per tant, que no es refiïn els partits tradicionals pensant en alguns tímids indicis de recuperació. Que la Revolució Francesa va esclatar precisament quan semblava que les coses començaven a millorar una mica.

En realitat, s’estan complint els sinistres pronòstics de fa tres mesos i la rígida política d’austeritat inspirada per Alemanya està a punt de provocar-nos la tercera recessió en els darrers sis anys. Draghi des del Banc Central Europeu ens va prometre que aplicaria totes les mesures que calguin, però abans de que entri en vigor el pla de facilitats quantitatives ja ha topat amb una baixada dels preus que col·loca el bloc econòmic de la UE que representa el 20% de la producció mundial en condicions d’estancament i deflació. Tenim tots ben present el cas del Japó que viu en aquetes condicions des del anys 90’s sense conseqüències absolutament apocalíptiques, però l’endeutament és una malaltia perillosa, sobretot, si els polítics populistes volen aprofitar-se de les circumstàncies encara que això signifiqui posar en perill la moneda única. Paradoxalment, el país que més tem la inflació des de la catàstrofe que va significar la República de Weimar, és a dir, Alemanya, pot estar propiciant una deflació de conseqüències més funestes encara. L’esquema és que si cau la demanda pot créixer la insolvència i conduir-nos a una nova Gran Depressió. Es cert que algunes rebaixes poden tenir efectes positius com ara, p. ex. la del preu del petroli (compensada en part per la pujada del dòlar), però el fet és que als països de l’OCDE ( els industrialitzats) hi ha 45 m. d’aturats. A més a més, la combinació entre l’endeutament i uns mercats del treball escleròtics poden tenir conseqüències funestes i Europa sembla encaminada en direcció autodestructiva. Potser ha sonat l’hora del Banc Europeu d’Inversions i dels grans projectes d’infraestructures, però, en tot cas, ja no serveix el mètode d’anar tirant de la rifeta, especialment si ens estem convertint en el més gran problema econòmic mundial. Pensem que el deute mundial era l’any 2000 de 87 trilions( milions de milions) de dòlars i que al 2014 ja era de 199 trilions. Caldrà, doncs, veure si el triomf electoral de Syriza a Grècia serà un despertador o un malson. I caldrà evitar les guerres monetàries en uns moments de maledicció derivada d’una feble demanda global. I Rajoy no pot seguir amb la pueril comèdia de que per culpa del grecs que no tornen els crèdits, ell no pot apujar-nos un 38% les pensions i un 50% l’atur. Ell que no ho va fer quan podia o ha tingut d’altres prioritats que han conduit a una retallada salarial i social sense precedents.

El país on el feixisme desgrava

Salvador Cot | Actualitzat el 17/02/2015 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

"Sento en la meva sang la gratitud per la seva confiança i en el meu cor l'admiració total que va suscitar en mi la seva immensa talla d'estadista". La frase es refereix a un dels dictadors més sanguinaris d'Europa: Francisco Franco. Però no es va escriure en temps de la dictadura, sinó ara mateix. Pot llegir-se -amb el conjunt del text hagiogràfic- en la web de la Fundació Nacional Francisco Franco, una entitat que l'estat espanyol reconeix legalment com una associació que es dedica a fer una "activitat benèfico-docent i cultural" i és per això que els donatius que rep impliquen desgravacions fiscals que van entre el 25% i el 35% de l'import cedit i que, tal i com ells mateixos anuncien, poden arribar fins el 75 per cent. Amb tot plegat munten actes d'exaltació feixista on s'homenatgen individus perseguits per la justícia internacional com José Utrera Molina, exministre de la dictadura i autor del text que encapçala aquest article.

Òbviament, en un estat on les lloances a Franco desgraven a Hisenda no és d'estranyar que PSOE i PP es neguin a il·legalitzar cap dels grupuscles falangistes i nazis que actuen de forma descarada cada cop que els sembla oportú. Per això els falangistes són capaços d'atacar la seu de la Generalitat a Madrid i, l'any següent, manifestar-se davant la porta amb total tranquil·litat. Al contrari, són ells els qui exigeixen que s'actuï contra el president de la Generalitat.

Per això em sembla una bona idea la proposta de Joan Tardà en el sentit que la futura República Catalana inclogui el deure constitucional de perseguir els criminals feixistes, inclosos els espanyols. I per això desitjo una llarga vida a personatges com Utrera. Vull que ho vegin.

Wert torna a fer botifarra al traspàs de beques després de 20 anys que l’estat incompleixi la llei

El percentatge d’estudiants que reben beca a Catalunya anualment està un 20% per sota del del conjunt de l’Estat, 120.000 beques no han arribat als estudians catalans en aquest període.

--------------------------------------------------------------------------------

El ministre d'Educació, Cultura i Esport, José Ignació Wert, ha tornat a fer botifarra al traspàs de la gestió de beques al Govern de la Generalitat, un traspàs que encara és hora que el Govern espanyol compleixi després d'una sentència del TC de 2001, que reconeix competències a la Generalitat de Catalunya en aquest àmbit. Wert ha dit que només parlarà del traspàs si “es garanteixi la competència de l'Estat a l'hora d'emetre la legislació bàsica". És a dir, si voleu beques haureu de passar per l’adreçador. Wert ha respost així durant la sessió de control al govern espanyol, la pregunta del diputat de CiU al Congrés, Martí Barberà, que li ha demanat que posi data per reprendre una negociació que resta pendent des de 2007.

-----------------------

Arguments d’insult per no complir la llei

Wert ha assegurat que hi ha diferents lleis educatives que estableixen "amb claredat" la competència de l'Estat en matèria de "legislació bàsica". "Aquesta competència de l'Estat inclou l'establiment dels barems econòmics i de rendiment acadèmic", ha dit, per afegir que "si es respecta no hi ha cap inconvenient en seguir aprofundint en la descentralització de les beques".

Segons la Generalitat, fa més de 20 anys que l’Estat incompleix la llei en matèria de beques.

El1994, el Ministeri d’Educació i Ciència va dictar una ordre a través de la qual es convocaven beques i ajuts per a ensenyaments universitaris. Aquell mateix any, la Generalitat va interposar un recurs al Tribunal Constitucional (TC). Al cap de set anys, el 2001, el TC va reconèixer que la titularitat d’aquesta competència requeia en el Govern de la Generalitat. Des de llavors, tot i els esforços constants i requeriments de la Generalitat davant el govern espanyol perquè es compleixin les sentències del TC, a dia d’avui el traspàs de les beques universitàries encara no s’ha produït.

120.000 beques universitàries menys per als catalans des del curs 2000-2001

Cal recordar que en aquest període d’incompliment cada any, 9.000 dels 180.000 universitaris catalans han deixat de rebre una beca per cursar els seus estudis. En definitiva, des del curs 2000-2001 Catalunya ha rebut 120.000 beques universitàries menys del que hauria correspost.

El doble discurs espanyol

"La tibiesa de PP i PSOE a l'hora d'il·legalitzar formacions feixistes, algunes de les quals han provocat fets violents, contrasta amb la duresa que van mostrar quan el 9-N a Catalunya es van posar urnes"

Editorial

PP i PSOE van evitar ahir il·legalitzar els partits feixistes. Els populars han votat en contra i els socialistes s'han abstingut en una proposta de CiU per excloure'ls del registre, en una votació que s'ha fet aquest al Congrés de Diputats. La proposició no de llei demanava l'exclusió del registre de partits d'aquelles formacions que facin apologia del feixisme i del totalitarisme. Els dos grans partits espanyols s'han mostrat sempre contraris a il·legalitzar els partits ultres, al contrari del que es practica a la majoria de països europeus, especialment a Alemanya. La tibiesa de PP i PSOE davant les formacions feixistes, algunes de les quals han provocat fets violents, contrasta amb la duresa que van mostrar quan el 9 de novembre a Catalunya es van posar urnes per votar sobre la independència. Contra les urnes, tot van ser amenaces i prevencions, i ha acabat amb el president Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau processades. No hi ha qui ho entengui.

No era tan ideal, no


El magnífic reportatge de Xavier Montanyà sobre Xavier Vinader, que TV3 va oferir despús-ahir, posa en relleu les ombres més obscures de la transició espanyola. Si no l'heu vist, us el recomane. És contingut en les formes, però radical en el fons. La transició espanyola, que ens van vendre com una transició modèlica, en tenia ben poc, de modèlica. La pervivència de l'estat franquista, sense Franco, i després l'assumpció per part del PSOE de la guerra bruta il·legal --el pitjor llegat de la dictadura-- obliguen a repensar tot aquell període. L'escena en què Felipe González diu que la democràcia es defensa a les clavegueres, vista avui, fa vomitar. Però, vista el dia que la va dir, a mi em va fer molta por. Me'n recorde perfectament.

Però cal entendre quina és la base d'aquesta decepció. I la base és que la transició no va ser una ruptura, sinó una derrota atenuada de les forces democràtiques, que es van trobar obligades a pactar amb el franquisme. Aquesta és la diferència amb Portugal o Grècia, aquesta és la diferència amb Alemanya. Ací no es va derrotar el franquisme. I la transició es va dissenyar amb una doble lectura: aparentment era la derrota del règim, però a la pràctica era, també, la salvació dels seus. El cas més clar, la llei d'amnistia, que vam viure com un triomf democràtic i que, tot i que va ser un cert triomf democràtic, amb els anys es va veure que era especialment una llei de punt final destinada a protegir els franquistes. Es pot comprovar encara avui, en ocasió de la querella argentina.

No parle, doncs, d'un passat remot. Aquesta setmana PP i PSOE han impedit que s'il·legalitzassen els partits feixistes i d'extrema dreta. També aquesta setmana l'ONU ha tornat a exigir al govern espanyol que reobri les fosses on jauen, encara desconeguts, els morts de la República. I, per acabar d'aclarir a qui fa costat l'estat, aquesta setmana hem vist com un diplomàtic espanyol retia homenatge a una unitat nazi, la División Azul. I no ha passat res.

L'any vinent farà quaranta anys de la mort de Franco i, per tant, del fracàs de la transició. És evident que, venint de la dictadura, el règim juancarlista era millor. Però, vist amb la perspectiva d'avui, i sobretot des de la possibilitat de ruptura real que significa ara la independència, es fa difícil de no preguntar-se com és que, com a país i com a ciutadans, hem aguantat tant sense prendre cap decisió forta i rotunda. I la veritat és que moltes de les respostes possibles són molt tristes i molt inquietants.

La gota de Foment en el mar dels incompliments: l'editorial d'Antoni Bassas

Antoni Bassas | 19/02/2015 14:00

Segueix-me

Vídeo

El conseller Santi Vila ha anunciat que el ministeri de Foment desencalla totes les obres pendents a Catalunya: la B-40 –el Quart Cinturó–, que fa temps que està començada i abandonada, amb les bardisses que hi creixen, es reprendrà aviat; 306 milions per a Rodalies ja anunciats al seu dia; el corredor mediterrani –el dia que es dignin a fer-lo, amb doble via–... Tot això, ahir es va anunciar que es desbloquejava.


Notin, per tant, que el que avui és notícia és que un acord que ja estava pres, ara, per art de màgia, es convertirà per fi en pic i pala.


És una bona notícia que el nostre cap de societat,**Albert Solé, explica amb tots el seus detalls.*Per exemple, que a la molt deficient línia de tren Barcelona-Vic-Puigcerdà no s’hi dediquen els 700 milions que costaria desdoblar-la, sinó 95 per fer tres desdoblaments parcials.


Naturalment, el truc d’aquesta màgia que amb un toc de vareta màgica permet desencallar les obres té un nom: *eleccions. Vénen eleccions, muntanyes d’eleccions, i el govern del PP juga a causar una bona impressió en un electorat català que deu pensar que té la memòria curta. Però al marge d’aquest clàssic, l’anunci d’ahir del conseller Vila mereix ser rebut amb totes les cauteles.


Tothom sap que en matèria d’infraestructures, a Catalunya no li val de gaire ser la sempre alabada locomotora econòmica, exportadora d’Espanya. Només cal comparar com estan les Rodalies de Madrid amb les de Catalunya, o els més de 20 anys per portar l’alta velocitat a la frontera amb França. **


Per això els recomanem*l’anàlisi que firma avui el nostre subdirector David Miró, que recorda l’anunci que fa quatre anys va fer el govern espanyol, aleshores socialista, del corredor mediterrani. “Quatre anys després -diu Miró- només s’ha invertit de debò en els ramals que connecten amb Madrid, per exemple el d’Alacant, que curiosament també es consideren corredor mediterrani”.


De manera que si davant l’anunci de les inversions han sentit desconfiança, escepticisme, incredulitat o una amarga indiferència, sàpiguen que no són els únics.


Com amarga és la columna que ara els recomanaré, encara que no necessiti recomanació. És de*l’Empar Moliner, que es deté sobre un intercanvi dialèctic que hi va haver ahir al Parlament. Un diputat del PP li va etzibar a la consellera de Benestar i Família: “No tenen diners per a la pobresa energètica i sí que tenen 26 milions per fer unes eleccions anticipades”. Moliner recorda que va ser el PP el que va portar al Tribunal Constitucional el decret llei de pobresa energètica que havia aprovat la Generalitat. Potser és per coses com aquesta que cal fer unes eleccions anticipades amb la independència com a programa.


I, finalment, una observació que arrenca en la política però que enfonsa les seves arrels en la cultura i en la història. Ahir els explicàvem que Ciutadans, el partit que presideix Albert Rivera, està rebent suport mediàtic i financer important de cara a la cascada electoral que ens espera. El seu paper seria el de recollir el vot de descontents amb el PP i el PSOE i procurar que aquests vots es quedin al centre –així presenten Ciutadans– i no pas a l’extrem de Podem.


Doncs bé, el PP ha ordenat als seus dirigents que quan parlin de Ciutadans en públic els diguin així, Ciutadans, en català, i no Ciudadanos, com el partit es fa dir a Espanya. Es tracta d’identificar Ciutadans com un partit català perquè l’anticatalanisme dóna vots. A Espanya, ho hem dit moltes vegades, només es considera veritablement espanyol allò que és castellà, la resta són ganes de molestar. El que li passa a Ciutadans ara no és nou: li va passar a Miquel Roca amb l’operació reformista, a Joan Rosell quan es va presentar de president de la patronal CEOE, a la mateixa Carme Chacón quan va intentar liderar el PSOE, i ara li passa a un partit que sempre ha condemnat el victimisme i gairebé ha negat que hi hagi raons perquè existeixi. Per cert, com ha reaccionat Ciutadans? Ha fet desaparèixer el català de la seva web.

Albert Rivera, l’antídot de l’establishment contra Podem

DAVID MIRÓ | Subdirector | 19/02/2015 21:55

Segueix-me

El debat de política general que començarà dimarts vinent al Congrés de Diputats serà el més desconnectat de la realitat política espanyola que s’haurà produït en la història recent. Si una televisió privada aconseguís programar a la mateixa hora del debat entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez un cara a cara entre Pablo Iglesias i Albert Rivera, els dos polítics de moda a Espanya, arrasaria davant del senyal oficial de TVE.

Els discursos a l’hemicicle de Rajoy, Sánchez, Cayo Lara, Rosa Díez i Duran i Lleida sonaran a Cuéntame, la música i la lletra d’un sistema polític en ple procés de demolició que ja s’ha superat al carrer i als estudis demoscòpics. Ja veurem qui queda d’aquí un any dels protagonistes del debat. Mentrestant, les forces emergents de la política espanyola, Podem i Ciutadans, estan acampades a les portes del Congrés esperant l’hora d’entrar-hi i prendre possessió, però cadascuna té una estratègia molt ben definida. Vegem-ho.

L’establishment ha trobat en Ciutadans, i sobretot en la figura de Rivera, l’antídot que fa temps que buscava contra Podem (¿recorden Josep Oliu demanant “un Podem de dretes”?). I el diputat català ha trobat el nínxol ideològic que fa temps que perseguia per fer-se un lloc en el mapa polític espanyol: el centre liberal. Rivera és jove, un orador brillant i un parlamentari experimentat. Es mou millor en actes de petit format i platós de televisió que en grans mítings. El fitxatge d’economistes de prestigi com Luis Garicano i Manuel Conthe, més el suport mediàtic dels principals rotatius amb seu a Madrid (i que avui dia estan en mans dels bancs), l’han acabat d’impulsar fins a superar UPyD, un partit que ha acabat assemblant-se massa a la seva presidenta-fundadora: antipàtic i estrident, negatiu i negativista, més producte del despit i l’amargor que de la il·lusió.

La fi del “xantatge nacionalista”

Per contra, Rivera (el somni de qualsevol assessor d’imatge) apareix com a optimista, simpàtic i fresc, sense hipoteques i sense passat com a governant, i amb el pedigrí d’haver-se enfrontat al nacionalisme català, que, a ulls de l’espanyol mitjà, és el súmmum de la corrupció i la manipulació política. Però alerta: Rivera ja no és el típicantinacionalista català, a qui tothom raspalla a Madrid però ningú li fa cas. Ara és el regenerador per qui l’Espanya que viu bé i vibra amb la roja sospira. L’home que pot desmuntar els excessos de l’estat autonòmic, acabar amb les baronies i els regnes de taifes. Amb ell, per fi, Espanya estarà lliure del xantatge nacionalista de CiU i PNB.

El seu pla, doncs, és convertir-se en el partit frontissa espanyol, el que decanta majories en un escenari on les majories absolutes difícilment tornaran a curt termini. Aquesta és una diferència cabdal amb Iglesias. Rivera no aspira a guanyar les eleccions sinó a configurar un grup parlamentari de 20-30 diputats. El seu és un discurs de laboratori dirigit a les elits liberals de grans nuclis urbans com Madrid, València, Màlaga, Sevilla i Saragossa desencantades amb les pujades d’impostos del PP i espantades davant la força del moviment rupturista. Beu tant del PP més centrista com del PSOE més jacobí, i és un excel·lent dic de contenció per als que tenen la temptació d’estripar les cartes i abraçar Podem.

Tsunami contra microcirurgia

La política espanyola del futur es dirimirà, en bona part, en el pols Rivera-Iglesias. El polític madrileny ja és un fenomen global que dóna entrevistes a la CNBC, però sap que només té una bala, una oportunitat: o guanya o perd. La seva és una estratègia de tsunami; es tracta de crear una onada guanyadora que arrossegui la massa descontenta i el porti a collibè fins a la Moncloa. Iglesias necessita missatges forts i mobilitzacions massives, mentre que Rivera aposta per la microcirurgia, cercles selectes i reduïts però molt influents i amb capacitat de crear opinió i dinàmiques de boca-orella en els despatxos i tribunes on es decideixen les coses.

Si Rivera aconsegueix els vots necessaris per evitar una victòria de Podem, ja haurà complert el seu paper històric i s’haurà guanyat un lloc a l’Olimp de l’Espanya eterna. Per a les direccions centrals del PP i el PSOE pot ser, a més, l’excusa perfecta per escometre el desmuntatge autonòmic que ells mateixos van construir i van convertir en grans maquinàries clientelars i corruptes.

Rivera pot ser, des de Prim, el català que haurà arribat més lluny, amb més poder que Jordi Pujol o Narcís Serra. I, com Cambó, serà ben recompensat per evitar la revolució. L’únic dubte és si, a més de frenar Podem, podrà aturar també, des de Madrid, el procés català.

Operació Riverista

Salvador Cot | Actualitzat el 19/02/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

El 22 de juny de 1986, Miquel Roca va comprovar com dos anys d'esforços i un dineral s'escolaven per la claveguera la mateixa nit electoral en què l'Operació Reformista fracassava rotundament. Un 0'96 per cent dels vots per a un dels redactors de la Constitució del 78 va ser prou humiliació com per allunyar, definitivament, Miquel Roca de la política espanyola. Per dir-ho en termes podemites, havia quedat clar que els espanyols no necessitaven la casta catalana per a res perquè ja en tenien una de pròpia. Igual de paràsita, però sense aquelles eles palatals.

Han passat trenta anys i hi tornen. Amb una diferència. Ara és la pròpia casta madrilenya la que ha adoptat Albert Rivera de forma autodefensiva. No es tracta de dos grups de poder competint pel BOE, sinó de salvar el règim del 78 d'un PSOE en descomposició accelerada i un PP amenaçat des de tots els jutjats. Ja no confien en Díez ni Díaz, perquè se les veu massa a prop de la porta giratòria i massa lluny de la renovació. Albert Rivera és jove, parla bé i defensa el que ha de defensar. A sobre és el català ideal, què més poden demanar?

Però tant se val. A Albert Rivera li aplicaran la mateixa medicina que van fer empassar a Miquel Roca. Des del PP l'assenyalen amb el dit i l'acusen de ser català, implacablement. Ciutadans ha eliminat la versió catalana de la web del partit i, últimament, Rivera només intervé en castellà al Parlament. Podrà assemblar-se a ells, però mai no serà un d'ells.

No és un cabreig

«Podemos treu el cap a les enquestes i Ciutadans millora resultats, sí, però no penetren al nivell que ho fan a Espanya»

Eduard Voltas | Actualitzat el 20/02/2015 a les 00:02h

L'Ibex 35, propietari directe (via endeutament) i indirecte (via inversió publicitària) dels grans mitjans de comunicació d'Espanya, ha decidit que ara toca Albert Rivera. El telefonista (sic) del club de les cotitzades ha passat la consigna i diaris, ràdios i televisions s'han afegit a la promoció del nostre petit Lerroux, candidat in pectore a la Moncloa a les eleccions de la tardor.

Diria que els amos d'Espanya han encertat el diagnòstic. El cabreig social és monumental i moltíssima gent té ganes d'etzibar una coça al tauler de joc. I tot i que Podemos està fent esforços ben visibles per centrar-se i resultar menys agressiu, l'establishment veu en els nois de Pablo Iglesias un perill de desestabilització massa gran. Cal, doncs, dividir el vot del cabreig oferint a la gent una opció política que també cotitzi en el mercat de la novetat i la regeneració però que sigui més controlable que Podemos.

El bombardeig ha estat tan intensiu des de la tornada de les vacances de Nadal, que els sondeigs d'opinió ja mostren Albert Rivera com a quart home i pujant a gran velocitat. Una correspondència tan immediata entre pressió mediàtica i intenció de vot no s'havia vist en molt de temps (cal recordar que Podemos es fa un lloc per ell mateix i des de les xarxes socials, i l'estrellat mediàtic de Pablo Iglesias és posterior; la prova és que la nit de les europees la majoria es preguntava qui coi eren aquests que havien tret un milió de vots). I és que hi ha tanta gent orfe de vot que ara mateix és relativament fàcil col·locar una mercaderia nova. Si es disposa dels mitjans, és clar. Fa un any a Espanya hi havia PP i PSOE. Ara hi ha PP, PSOE, Podemos i Ciudadanos. Dos actors polítics nous en dotze mesos en el país del bipartidisme, Déu n'hi do.

I a Catalunya, què? Estabilitat dins de la revolució. Podemos treu el cap a les enquestes i Ciutadans millora resultats, sí, però no penetren, ni de lluny, al nivell que ho fan a Espanya. I la suma dels partits proindependència es manté al voltant dels 74 escons actuals en totes les enquestes. Què passa, que a Catalunya no hi ha cabreig? Sí, sí que n'hi ha, però fa temps que una part molt important de la societat catalana va passar del cabreig sideral al projecte concret, i possiblement per aquest motiu es mostra tan resistent al tsunami mediàtic de Podemos i Ciudadanos. Aquesta és la principal fortalesa del procés: ha superat la fase de la indignació i s'ha convertit en una decisió. És la meva impressió, i em fa l'efecte que el 24 de maig començarem a certificar-ho en vots.

Catalanofòbia com a estratègia electoral

L’espanyolisme pretén incrementar l’odi a tot el que sona català i algun eixelebrat encara no entén perquè som independentistes.

Mentre el partit majoritari a Espanya menysté un partit polític anomenant-lo en català, aquest en qüestió, elimina la llengua catalana del seu portal web per a rapinyar algun vot. Ser català o respectar la llengua de milions de persones no és positiu ni atrau al seu electorat. Així és Espanya, així ho volen els polítics que seguiran governant en aquesta fosca, desolada i moribunda Espanya.

El PP ha demanat als seus líders que facin referència el partit de “Ciutadans” en català i deixin d’anomenar-lo “Ciudadanos”. D’aquesta manera el PP ataca a Ciutadans presentant-lo com un partit català. Quin desastre, són catalans!

Per altra banda, i no menys greu, el partit que fa uns dies deia que ensenyaria a pescar als espanyols del sud, se li han pujat els colors perquè els han desemmascarat, són catalans! I per rebaixar la tensió han fet allò que mai els hi ha costat fer; desdir del que són (o diuen ser aquí), catalans.

Ciutadans ha ocultat la versió catalana del seu portal web perquè a Espanya això no està ben vist. Ha silenciat el català perquè allò de l’Espanya plurinacional ja queda molt lluny i ara es porta més l’enyorada Espanya monolingüe de Franco.
Avui l’Espanya que coneixem és enemiga, però l’Espanya que s’apropa també ho seguirà sent. Juguen a crear i potenciar l’odi al català i s’estranyen quan la majoria de catalans volem segar cadenes.
Què fan els catalans que no es declaren independentistes? No tenen un xic d’orgull? No els importa que els menystinguin per ser catalans, per parlar en català?

Cosmopolites de províncies

"Es veu que essent espanyol ets cosmopolita per definició, però si vols ser català no"

Quim Torra

Fa un parell d'anys es presentava a la societat catalana un manifest, "300 intelectuales de izquierda y federalistas” amb el que es criticava "la ola secesionista alimentada desde CiU", acusant els independentistes de "convertir España en el chivo expiatorio sobre el que cargar todos lo malestares", etc, etc., ja s'ho imaginen. També els deuen venir al cap els noms habituals: Mario Vargas Llosa ("de izquierdas y federalista", Verge Santa), Martínez Reverte, Elvira Lindo, etc. Aleshores, un paràgraf del Manifiesto va cridar-me l’atenció: “La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado”.

Fa pocs dies que hem sabut que s'ha constituït una nova associació de vocació provincial, en la línia de les SCC i la Tercera Via, el Centro Libre Arte y Cultura / Centre Lliure Art i Cultura. Gent que parla de cosmopolitisme, però que ho fan des de la seva adhesió inefable a continuar essent part de les 4 províncies catalanes dins del Regne d'Espanya. Es veu que essent espanyol ets cosmopolita per definició, però si vols ser català no. És una lògica aparentment estranya, però porten anys dient-ho. Alabat sigui Déu.

La tesi és que avui Barcelona és una ciutat avorrida, "ensimismada", sotmesa al poder polític i que des del Born (!) s'inflama l'odi a la població. Bàsicament crec que és això. Els seus signants proposen, en canvi, una Barcelona irreverent, insubmisa, "abierta a los tiempos", que obri les portes i deixi respirar.

Algun dia parlarem de la "marginació" de tots aquests intel.lectuals i professionals catalans, amb tribunes als principals mitjans de comunicació, càtedres, premis catalans de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona i emparats per l'Estat espanyol a través de les seves variades ramificacions (premis espanyols, Instituto Cervantes, ambaixades, fundacions, universitats, empreses públiques, etc.).

De debò que un escriptor en castellà a Catalunya es pot sentir marginat? De debò que els senyors i les senyores que signen aquell manifest no es poden guanyar la vida? De debò que no tenen altaveus? I, en canvi, a un escriptor català, com li va? quin futur li espera? en quins mitjans de comunicació de masses pot intervenir? qui el pot escoltar? el 15% de share de TV3? com pot aspirar a omplir el carro de la compra produint cultura en català?

Aquí sembla que les coses són com són perquè la mare natura ens ha fet així. És a dir, aquí sembla que la ruïna cultural del país i la desfeta i la reculada de la llengua catalana siguin fets que s'han produït sense cap causa al darrere, perquè sí, perquè tocava, perquè havien de passar. Ahir va ploure i avui ja només parlem català menys del 40% de la població, compren llibres en català 1 de cada 10, és impossible veure cap pel.lícula doblada en català als cinemes i de canals de TV en castellà m'he descomptat.

Avui, que podem mirar enrere, ens enlluerna la Catalunya republicana. El projecte noucentista, basat en la cultura i en l'ensenyament, que bevia de les arrels del país per projectar-se al món. En paraules de Pompeu Fabra: "Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.”

De quin cosmopolitisme parlem, de Fabra, Gaudí, Llimona, Toldrà, Casas, Casals, Pla, Carner, Xammar o de què caram estem parlant? I per què Catalunya assoleix aleshores, justament aleshores, la seva edat d'or? Perquè tots aquells artistes, escriptors i intel·lectuals es basaven en un projecte de país, sobirà, lliure, intensament civilitzat, normal, que ens connectava al món, sense passar, ai las, per Madrid.

Però tot allò va desaparèixer. El feixisme s'encarregà de donar el cop precís allà on calia. Som com som perquè el franquisme ens ha fet així, deia la Roig, a qui m'agradaria llegir què diria avui de tot plegat. Per això, per acabar amb el franquisme i la província volem la independència, precisament. I per això parlem de “normalitzar”, perquè una monstruosa desnormalització, un intent de genocidi nogensmenys, va remoure brutalment els fonaments d’una cultura, d'una història i d’un país. Avui intentem recuperar-los, com podem, amb el que podem, conscients del desequilibri bestial que hi ha en joc, i angoixats per la batalla contra el temps que ens encalça. Ens hi juguem el futur com a poble. Sí, ens hi juguem ser realment cosmopolites, tenir una Barcelona capital d'un estat, participar com a catalans en l'obra de millorament i progrés de la humanitat.

Rivera, a pensar

«Difícilment podran inventar que als patis de les escoles de Sevilla s’obliga els nens a parlar en andalús per arrencar vots»

Manel Lucas | Actualitzat el 21/02/2015 a les 00:01h

De tots els elements que es desprenen de l’operació per dur Albert Rivera a la política espanyola, un que em sembla complicat de resoldre és que, ara, haurà de pensar un programa polític de debò. Ciutadans és un partit identitari, que se situa exclusivament en l’eix nacional, a la banda unionista, és clar. Això té un sentit a Catalunya, on pot anar fent camí limitant-se a criticar la política lingüística, TV3, el procés sobiranista, i “ancha es Castilla”. En termes de política social, sanitat, ensenyament públic o privat, pensions, etcètera, no sabem exactament què defensa. Dubto fins i tot que hi hagi una opinió ni tan sols mínimament homogènia.

En canvi, ara, aquest partit pensat en termes genuïnament catalans –és a dir, basat en les peculiaritats pròpies de la política catalana- vol ser una alternativa a Espanya. Un terreny on la defensa de la unitat nacional no és un tret gaire diferencial. Rivera i companyia hauran de prendre partit per una colla d’assumptes que, segurament, hores d’ara ni tan sols els ocupen un minut del seu temps. Vull dir que difícilment podran inventar que als patis de les escoles de Sevilla o Granada s’obliga els nens a parlar en andalús per arrencar vots.

Les primeres passes del Rivera candidat espanyol no prometen molta concreció política. Ha tirat del tòpic més suat amb el símil del peix i la canya. Demagògia passada de moda (hauríem d’inventar alguna altra metàfora, perquè, seriosament, algú creu que saber pescar amb canya ens trauria de la pobresa al segle XXI?). En tot cas, si alguna cosa demostra la frase del líder de Ciutadans és que manté el vell complex de superioritat respecte d’Andalusia. Algun polític catalanista ha caigut en aquest complex temps enrere i ha hagut de rectificar. Que algú li expliqui a Rivera que, quan patina, també ho fa com a polític català.

Per triomfar a la política espanyola

TONI SOLER | 21/02/2015 18:10

Segueix-me

COMPETINT. Pel que sembla, el PP i Ciutadans es preparen per competir sobre el seu nivell de catalanofòbia, donant per descomptat que això els ajudarà a conquerir un espai central de l’electorat espanyol. El PP s’esforça a menysprear els seus rivals anomenant-los Ciudatangs (Alzamora dixit), per provincialitzar-los. I Rivera s’hi torna parlant en castellà al Parlament i eliminant la versió catalana de la seva web per problemes tècnics (això és el català per a ells: un problema tècnic). Serà interessant veure cap on porta aquesta cursa desbocada, que no és precisament nova. Durant el pujolisme PP i PSOE s’acusaven mútuament de ceder al chantaje nacionalista, quan es tractava de minúcies com el 15 per cent de l’IRPF o el desplegament dels Mossos. Amb l’Estatut del 2006, el PP va recollir firmes en contra. Ara que la reivindicació catalana ha pujat de to, la resposta de la metròpoli per força hauria de ser més contundent: qui catalanegi pringa. Pablo Iglesias farà mans i mànigues per evitar caure en aquesta trampa mortal, i ja veurem si se’n surt. En qualsevol cas, fins a les eleccions generals no hi haurà gestos de desglaç amb el govern català.

HISTÒRIA. Albert Rivera acusa el PP de voler demostrar que un català no pot governar Espanya. Això, en termes històrics, no és cert. Hi ha hagut catalans amb poder a Madrid; el que no hi ha hagut és catalanistes (a menys que acceptem Joan Prim com a catalanista, la qual cosa és anar una mica lluny). Hi ha Cambó, que volia ser president de “l’Espanya gran”, i el van acusar de voler fer de Bismarck i de Bolívar, versió èpica de la puta i la Ramoneta. Hi ha, també, les dues excepcions republicanes; l’experiment federal del 1873, amb els efímers governs Pi i Margall i Figueras; i els trepidants anys 30, amb la Generalitat restaurada, quan trobem Carner, D’Olwer, Domingo, Companys, etcètera, fent de ministres a les ordres d’Azaña. Però des del 1939, quan un català ha volgut fer de ministre ha hagut de passar per totes les fases de desintoxicació imaginables. I aleshores sí, se l’ha rebut amb els braços oberts, perquè un català no catalanista, a Madrid, triomfa més que un caramel a la porta d’una guarderia. Si no, ho poden preguntar al cuñadísimo Serrano Súñer, al tecnòcrata López Rodó, a Landelino Lavilla, Narcís Serra, Josep Piqué o Carme Chacón.

COMPLEXOS. Albert Rivera té moltes virtuts com a polític, i es pot entendre que en una Espanya cada cop més bipolaritzada la fórmula neutra de Ciutadans tingui cert espai a conquerir. Però el seu líder s’ha fet un lloc a l’escena política espanyola, sobretot, perquè és un català que presumeix d’una espanyolitat sense complexos, i que presenta Catalunya com un femer i una quasidictadura. Rosa Díez també ho deia, però no és catalana; no fa la mateixa il·lusió. Rivera és un patriota amb un marc mental estrictament peninsular (per això la seva biografia diu que la seva mare, d’Almeria, procedeix “ del otro extremo del Mediterráneo”). És un personatge que en qüestions importants es mulla poc -la nova política- però quan es tracta de Catalunya sempre va una mica més enllà que els altres: és català i hi està obligat. Si s’apliqués el seu receptari, de la Generalitat només en quedaria la façana, Artur Mas seria a la presó per sedició, TV3 no existiria i el català s’encaminaria cap a la residualitat folklòrica. Això, més que cap altra cosa, és el que ha obert a Rivera les portes de les televisions privades, que és on s’estan decidint les tendències de fons. La platocràcia.

La MAT, l’AVE i les fronteres al Rosselló

ANTONI BASSAS | 20/02/2015 22:16

Segueix-me

Que Rajoy proclami que cal “enderrocar fronteres artificials en lloc d’erigir-les” al Rosselló resulta irònic, pel cap baix. La frase va ser pronunciada ahir, al costat de Manuel Valls, en l’acte d’inauguració de la MAT, celebrat a Montesquiu d’Albera, localitat que va passar a l’altre cantó d’una frontera artificial gràcies al Tractat dels Pirineus i que ara es coneix com a Montesquieu-des-Albères. I, d’altra banda, la passió transfronterera amb França dels successius governs espanyols va quedar plenament en evidència durant els tristos 21 anys que van anar des de la inauguració del primer TGV a la Península, el Madrid-Sevilla, el 1992 i la connexió ferroviària amb França, el 2013. Com a enderrocadors de fronteres se n’han vist de més sincers.

Tres-cents un anys després

Jordi Palmer | Actualitzat el 21/02/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot, PP

Milers de persones van manifestar-se ahir a València en adhesió a la crida feta per la plataforma Escola Valenciana per reclamar un canvi en les polítiques educatives del País Valencià. A principis de mes, Santiago de Compostel·la vivia una protesta similar,convocada per Queremos Galego, en defensa de l'educació en gallec i en protesta per la mateixa manera de governar que el Partit Popular desenvolupa a Galícia i al País valencià. La mateixa que a les Illes Balears. La mateixa que aplicarien a Catalunya si en tinguessin l'oportunitat. Per això el Partit Popular es pot omplir la boca d'amor a Catalunya, que amb els fets ja paguen.

Hi ha una teoria segons la qual la Guerra de Successió va ser pura i simplement un conflicte entre monarques. Es tracta d'una teoria que rebutja cap component polític més enllà de preferir una dinastia o una altra i que per tant desvincula la guerra amb cap problema identitari. Podria ser que de bon començament tot plegat fos així, però no pas a les acaballes de la guerra, quan el Principat de Catalunya sabia molt bé el pa que s'hi donava, perquè ningú va poder ocultar com es van comportar els borbons a l'Aragó i el País Valencià.

Tres-cents un anys després sabem perfectament com es comporta el Partit Popular allà on ostenta el poder. No cal dir res més.

L’espanyolisme bàrbar

"Observem la paradoxa d’un estat que fa servir eines antidemocràtiques per garantir la pervivència d’una democràcia ad hoc tocada de mort des del mateix moment que accepta l’herència del franquisme"

Francesc de Dalmases

La mateixa setmana que Ciudadanos ha decidit evidenciar el seu monolingüisme tot fent desaparèixer el català de la seva web, hem pogut llegir una entrevista al seu màxim dirigent, l’Albert Rivera, en què és mostra contrari a la definició de matrimoni homosexual perquè “genera tensions innecessàries i evitables”. Què té a veure una cosa amb l’altra? Molt. I ens ajuda a entendre el progressiu procés de desconnexió política i social entre la societat catalana i la societat espanyola.

El catalanisme polític ha generat amb un moviment inclusiu i amb vocació de futur –el procés de transició nacional- que compta amb lideratges polítics tan sòlids com diversos –Mas, Junqueras, Fernàndez, Arrufat...- que sumats compten amb el suport majoritari d’una societat catalana que, alhora, ha sabut generar estructures eficaces de participació des de la societat civil organitzada (parlem sempre d’Òmnium i de l’ANC però és una simplificació d’un entramat cívic tan ric com complex i divers, herència d’una cultura de substitució per la negació espanyola del fet nacional, cultural i lingüístic de Catalunya).

La suma d’aquests factors fa del catalanisme polític un moviment que es distingeix per la seva vocació cívica, pacífica i democràtica. La pròpia obsessió a situar el dret a decidir com a sistema principal de presa de decisions del nostre present i futur polític garanteix la pervivència d’aquestes característiques i en garanteix, n’estic convençut, la seva centralitat i suport majoritari a Catalunya.

En contraposició, l’evolució política espanyola majoritària ha degenerat cap una sacralització acrítica de les estructures constitucionals foragitant-ne els principis democràtics essencials. Observem la paradoxa d’un estat que fa servir eines antidemocràtiques per garantir la pervivència d’una democràcia ad hoc tocada de mort des del mateix moment que accepta l’herència del franquisme: no existeix una separació de poders efectiva i real, no s’accepta el dret a decidir com a part integral del sistema democràtic, no s’accepta la diversitat lingüística ni cultural i, finalment, hi ha una regressió del fet patriòtic entès només com a proposta política excloent. Només així s’entén la paradoxa que el màxim líder del suposat principal moviment renovador a l’estat espanyol, Pablo Iglesias, necessiti apel·lar al patriotisme espanyol i hagi abandonat a les hemeroteques la defensa del dret a l’autodeterminació com a única via per a la resolució pacífica dels conflictes.

Amb tota la cautela que imposa qualsevol generalització podem dir que l’espanyolisme no és un moviment democràtic estandaritzable perquè en rebutja els seus principis essencials i en renega quan es vol fer majoritari. Per això Rivera necessita reforçar el seu monolingüisme i oferir un discurs ranci quan aborda qüestions com el matrimoni homosexual. Per això el PSOE s’ha d’empassar la cadena perpètua quan malda per mantenir certa visibilitat política. Per això Podemos pateix amnèsia i nega que Catalunya sigui un subjecte polític i una dona intel·ligent com Usabart fa el ridícul quan defensa que la qüestió catalana l’hem d’acordar “amb el conjunt de la societat espanyola”. I per això el PP pagarà els deutes amb les pies rouques amb una nova llei de l’avortament evitant molestos tràmits parlamentaris.

I per això, també, una majoria de la societat catalana ha decidit que més enllà de qüestions històriques o emocionals li cal un estat propi. Perquè vol viure en democràcia.

Albert Borrell i Junyent

"Si un català -que nega la condició de nació de Catalunya- resulta que no pot presidir Espanya perquè és català potser sí que s’acabarà convencent que Espanya és una cosa i Catalunya una altra"

Jofre Llombart

Conec l’Albert Rivera des del 2010. Vaig seguir la campanya electoral de Ciutadans a les eleccions al Parlament per Catalunya Ràdio. Ell acabava de ser pare d’una nena preciosa i jo només li portava uns mesos d’avantatge en això de portar nens al món. Parlar de la paternitat i de les preocupacions pròpies de novells va derivar en una relació més que cordial. A ell li fascinava el fet que a vegades hagués de fer cròniques de 12 segons, una absurditat fruit d’aquesta absurditat que es diuen “blocs electorals”. A mi em fascinava que, conscient d’aquest topall de 12 segons, fos capaç de fer-ne servir només 5 per colar un missatge.

D’aquella campanya electoral n’ha quedat una relació personal que intentem regar sobretot a base de whatsapp’s. Una foto dels nens per aquí, un ‘feliç aniversari’ per allà i abraçades sonores cada vegada que –si els platós de Madrid li ho permeten- passa per la ràdio. Jo sé com pensa ell, ell sap com penso jo. Ell vol carregar-se la immersió lingüística jo sóc autor del llibre “Doncs jo ara votaré sí”. I malgrat això hi ha espai per la concòrdia. Quan parlen de l’oasi català, crec que és això, no pas la suposada omertá que –segons ell mateix- hi ha a Catalunya per tapar-nos les vergonyes i que cada dia que passa queda desmentit. Que al Parlament hi hagi una comissió Pujol i al Congrés no hi hagi una comissió Bárcenas demostra que l’oasi és a Madrid i no a Catalunya.

L’Albert Rivera té una concepció de Catalunya diferent a la meva. Jo la concebo com una nació amb dret a decidir si vol esdevenir un estat i ell considera que és una comunitat autònoma que no pot decidir res si no és amb el concurs de tota Espanya. No crec que es consideri catalanista en el sentit clàssic del terme. Però tal com dic això també us asseguro que mai s’ha fet dir Alberto per obtenir rèdit electoral. És més, en alguna ocasió ha corregit a l’interlocutor que se li ha adreçat així. Ell es diu Albert, com Josep Lluís es diu Josep Lluís a la Xina, la república popular i l’altra.

Ara però a l’Albert Rivera se li ha posat cara de Josep Borrell o de Miquel Roca. No pas perquè comparteixi ideologia amb el PSOE o amb CiU (en el camp social sí que té punts en comú en aquestes dues formacions) sinó perquè està patint en carn pròpia el simple fet de ser català. El PP està temorós de l’ascens de Ciutadans a l’Estat i de la consolidació d’UPyD i no ha dubtat a subratllar l’origen català de Ciutadans per fer-ho servir com a avantatge electoral.Bé, tècnicament, no per obtenir més vots sinó perquè Ciutadans n’obtingui menys. No cal dir, com va denunciar l’Arcadi Espada, que a UPyD li ha faltat temps per imitar l’estratègia.

No sé si els lectors més joves recorden el que li va passar a Roca i a Borrell. Miquel Roca va intentar crear –des de Barcelona- un partit reformista de centre que fes de falca entre PSOE i PP (aleshores Alianza Popular, era el 1986). Per aquesta aventura, Roca tenia padrins tan emergents com Florentino Pérez. Res. Ni un diputat. CiU va tenir sort que va preservar la marca a Catalunya i va poder mantenir la representació al Congrés aquella legislatura. Algú dubta que si Miquel Roca no hagués estat català aquell partit de centre hauria obtingut com a mínim un diputat (si no més)?

Aquell fracàs va ser sonat però no escandalós perquè, finalment, van ser els votants els que van enfonsar aquell projecte, i ja se sap que la voluntat de les urnes és insuperable (a no ser que siguis magistrat del Tribunal Constitucional). El que sí va ser escandalós va ser el que li va passar a Josep Borrell. En la primera aplicació a l’estat de l’invent de les primàries d’un partit, Borrell es va presentar per aspirar a la presidència del govern espanyol en nom del PSOE. Borrell va guanyar aquests comicis interns perquè va obtenir un 55% dels vots. Joaquín Almúnia, el seu contrincant, va obtenir el 45%. Això va passar el 24 d’abril del 1998. Tres setmanes després, la direcció del PSOE fulminava Borrell i imposava Almúnia com a cap de cartell. Les enquestes internes indicaven que el PSOE s’enfonsava, que el PP obtindria majoria absoluta i ho van atribuir a la catalanitat de Borrell. De res va servir: dos anys més tard, el PSOE es va enfonsar, el PP es va obtenir majoria absoluta i Joaquín Almúnia va dimitir aquella mateixa nit electoral.

Aquests han estat els casos més sonors però potser a aquest paquet hi podríem afegir, com a annex, el congrés del PSOE perdut per Carme Chacón. Després d’haver-se fet perdonar els pecats del catalanisme, després d’haver-se posat del costat del PSOE enlloc del PSC en la votació al Congrés sobre el dret de Catalunya a votar i després d’haver-se canviat de nom per Carmen (ella sí que ho ha fet) semblava que la exministra ho tenia tot de cara per tombar la decrèpita carrera d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Doncs no, més val càntabre conegut que catalana per conèixer.

En els últims dies, com ahir el Toni Aira en un article en aquest mateix portal en què va fer una lectura més semiòtica de la cosa, s’han succeït opinions sobre aquest cas. Als que hem intentat explicar la cosa ens han plogut comentaris com “no sé perquè els defenseu” o altres que conviden a l’Albert Rivera a “tastar la seva pròpia medicina”. Bé, abans que res, cal dir que conec l’Albert i –per començar- té prou habilitat com per defensar-se solet. I en segon lloc sí, i com diria el ministre Fernández Díaz... “i?”. Evidentment no defenso Ciutadans, partit que també se sap defensar solet i del qual no en soc precisament militant. Defenso que una persona, per més antípodes ideològiques a les que estigui, no sigui discriminada per raó de gènere, origen ètnic, orientació sexual o qualsevol altre criteri per raó de ser. Vaja, que defenso que hi hagi un president espanyol que es pugui dir Albert, no perquè tingui cap simpatia per qui hi ha a La Moncloa, sinó pel fet que un català pugui triomfar allà on li peti (la NBA, la lluita contra el càncer o la política espanyola) podent presumir que és català sense que se n’hagi d’amagar. Perquè si un català -que nega la condició de nació de Catalunya- resulta que no pot presidir Espanya perquè és català potser sí que s’acabarà convencent que Espanya és una cosa i Catalunya una altra.

Ningú s’ha descavalcat del procés cap a la independència

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

--------------------------------------------------------------------------------

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Els nervis a ICV i UDC demostren exactament tot el contrari del que els nostres estimats rondinaires del procés no paren d’esbombar als quatre vents: que som l’estadi final de la nostra victòria. Iniciativa mai ha apostat per la independència. Unió tampoc. Que ara no ho facin no és cap sorpresa, ni cap desengany, ni cap descavalcament. La pantalla del dret a decidir ja és aigua passada. Arribem al moment decisiu amb la força de tres grans espais centrals en el sobiranisme, que abasten tot l’espectre ideològic: els independentistes, pensin com pensin, siguin conservadors, liberals, socialdemòcrates o anticapitalistes tenen a qui votar. I ho faran. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Lesmes, Carlos (president del Tribunal Suprem).
El corporativisme de sempre.
Causa entre hilaritat i pena. El nivell de salut democràtica de les institucions espanyoles és on és. Per terra. El poder judicial és, sense dubte, un dels seus pilars. Darrerament, el veiem actuar amb descarades motivacions polítiques contra el president Mas, perseguir els jutges que investiguen la corrupció i eternitzar-se per perseguir els corruptes. Quan no, “perdre” la documentació de causes que afecten directament el partit del Govern. Ara, després que multitud de persones i institucions s’hagin vist afectades per demandes sense cap més fonament que la represàlia i la propaganda política, instades per part de l’autoaunomenat sindicat Manos Limpias de filiació feixista, resulta que el Tribunal Suprem actuarà contra els demandants en haver-se ficat amb dos jutges. Una patètica reacció corporativista que allunya encara més els togats del carrer.

Monedero, Juan Carlos(dirigent de Podemos).
Víctima tardana.
Després de la gran manifestació del 31 de gener ja ho vàrem constatar. Ara, es repeteix. Aleshores, mai havia existit una manifestació com la seva (cinc, sis, set o vuit vegades més peita que les tres darreres Diades); ara, mai a ningú se l’ha perseguit com a ells. Felicitats, com diu Toni Soler en un brillant article, poseu-vos a la cua. I és que, en la lluita contra l’adversari polític, si algú practica tàctiques bolivarianes és el Govern espanyol: tots els aparells de l’Estat posats al servei dels interessos d’un partit polític. Els ministres Montoro i Fernández Díaz, des de l’Agència Tributària i la unitat de policia política organitzada a Interior disposen de tots els mitjans del món per destruir els seus adversaris polítics. Els propers mesos, decisius aquí i allà, a manca de tancs i de soroll de sabres, serviran per constatar-ho de manera capa vegada més àcida.

Pastor, Ana(ministra espanyola de Foment).
Prendre’ns el pèl.
La moto perd oli per tot arreu. El motor està, més que cremat. És completament invendible. No la comprarà ningú. Menys encara si pretenen fer-te creure que hi podràs anar a 200 km/h. Resulta que ara, per art de màgia, el Govern espanyol han ordenat desbloquejar tots els projectes aturats a Catalunya, per valor de centenars de milions d’euros. Miracle, miracle, és apropar-se les eleccions i desencallar-se de cop i volta, oficialment, totes les inversions previstes. Sí, segur. Alhora, el ministre Montoro, per afegir-se a la festa, a través del diari comtal, ens fa saber que després de les municipals i autonòmiques del maig proposarà un nou sistema de finançament. Ja. Serà justament quan les inversions promeses tornin a entrar al calaix dels mals endreços per sempre més. Més ben dit, fins a la negociació sobre el repartiment d’actius i passius entre el Regne d’Espanya i la República Catalana.

Rivera, Albert(president de Ciudadanos).
Salvapàtries.
Tanta hiperactivitat es paga. No només familiarment. De fet, sorprèn veure’l entrevistat per Ariadna Oltra al Parlament, institució que cada dia trepitja menys. El nivell de sobreexposició als mitjans del candidat de Ciudadanos li comença a gastar males passades. El seu menysteniment als andalusos (als qui ell ensenyarà a pescar, que es veu que no en saben) ha constituït la primera relliscada de la gran aventura espanyola del nou lerrouxisme nascut a Catalunya. Com en el cas de Podemos, l’”establishment” està decidit a llançar-los a l’estrellat, a base de pàgines senceres a la secció de política i d’hores i hores de televisió, convençut que són l’antídot per la dreta contra el procés sobiranista català. Probablement, es tracta de forjar un soci per al proper govern popular en minoria a partir de 2016. El que havia de reformar la Constitució espanyola per encabir-nos.

Ubasart, Gemma(secretària general de Podemos a Catalunya).
Estafa sucursalista.
La nova responsable del partit de Pablo Iglesias al Principat ha fet la seva ronda pels mitjans. Si no ho tinc malentès, només un 15% dels inscrits han participat finalment en la seva elecció. És normal: les primàries de Podemos comencen a semblar el futbol, com explica la dita, aquell esport que juguen onze contra onze i sempre guanya el designat pel Gran Líder. Regenerar a base de votacions en les quals el de dalt ungeix un candidat és, com a mínim, una manera sorprenent de nova política. Diguem-ne, poc creïble. Tan poc creïble com afirmar que es defensa l’autodeterminació de Catalunya essent simple sucursal d’una marca que ho decideix absolutament tot des de la Puerta del Sol. La comparació amb la CUP, francament odiosa. Formiguetes i tsunamis. Esperit constructiu de base popular d’uns contra revenja dirigida des de dalt dels altres.

Vintró, Eulàlia (ex-regidora d’ICV a Barcelona).
Guardiana de l’statu quo.
Els ha anat bé. Fantàstic. De cine. Trenta-cinc anys alternant l’ocupació del poder i l’exercici del funcionariat universitari. Per què nassos haurien de voler cap canvi? Són la tropa dels revolucionaris instal·lats. La participació de la Vintró a la tertúlia d’en Cuní de dimecres va resultar un prodigi de maniobres dialèctiques d’embull, histèriques, contra les 156 mesures que el Govern del president Mas (molt ben fet, encara que sigui amb dos anys de retard), ha presentat per començar el camí de la desconnexió des d’ara mateix. Llançada a defensar l’statu quo de la dependència, em va saber greu no poder aclarir si l’exregidora barcelonina d’Iniciativa durant només setze anys (1983-1999) ha donat també suport a la “nova ciutat” que proposa la candidatura Barcelona en Comú encapçalada per l’Ada Colau. Passaria al museu de l’autoesmena.