Probablement

«El procés no només no s'ha desinflat, sinó que està més encarat a barraca que mai»

Eduard Voltas | Actualitzat el 06/02/2015 a les 00:04h

Coses que probablement passaran d'aquí al 27-S (i no necessàriament en aquest ordre):

Probablement, les eleccions andaluses catapultaran la figura de Susana Díaz com a única dirigent socialista capaç de guanyar el PP i Podemos. El flanc sud del PSOE es reforçarà mentre els probablement desastrosos resultats municipals del PSC reduiran al mínim el seu pes dins del socialisme espanyol.

Probablement, les eleccions municipals i els pactes de govern posteriors a cada municipi faran créixer el nombre de ciutats i pobles adherits a l'Associació de Municipis per la independència (AMI). Avui en són 710 de 947.

Probablement, CDC farà un congrés de refundació per deixar anar llast (corrupció) i clarificar l'objectiu nacional (independència). Probablement en surti una nova marca política.

Probablement, ERC ampliarà visiblement el seu espai sociopolític sumant col·lectius i persones rellevants de l'esquerra nacional.

Probablement, amb tensions, estira-i-arronses i nervis d'última hora, CDC, ERC i CUP acordaran un full de ruta per a l'endemà del 27-S i el convertiran en l'únic punt compartit dels seus programes electorals. Probablement en la resta de temes xocaran molt durament.

Si hi ha full de ruta, Josep Antoni Duran i Lleida defensarà que UDC no l'assumeixi i concorri a les eleccions al Parlament en solitari i amb un altre programa. Si els òrgans de govern del partit li donen suport, probablement hi haurà una escissió socialcristiana per anar amb CDC a les plebiscitàries defensant la independència. En canvi, si Duran perd el pols intern, probablement deixarà la política.

El govern de la Generalitat farà avenços concrets en les estructures d'estat, particularment en la Hisenda pròpia. Aquests avenços, sumats a l'acord sobre el full de ruta, probablement provocaran una reacció virulenta de l'estat.

Probablement o Artur Mas o Santiago Vidal, o tos dos, seran castigats legalment pel seu compromís amb el procés, generant un fort escàndol polític i una onada popular de solidaritat.

Probablement, l'ANC tornarà a convertir l'11 de setembre, dia de l'arrencada de la campanya electoral plebiscitària, en una nova (i definitiva?) demostració de força al carrer.

Probablement, les llistes pro-independència, sumant els seus escons, assoliran una clara majoria absoluta el 27 de setembre i constituiran el primer Parlament independentista des de la pèrdua de les llibertats nacionals.

Probablement aquestes coses i moltes d'altres aniran passant els propers 8 mesos. I és precisament perquè les veig probables que penso que el procés no només no s'ha desinflat, sinó que està més encarat a barraca que mai.

El relat espanyol de Podem

Jordi Palmer | Actualitzat el 07/02/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot, Podem

Deia Josep Pla que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, i és una observació que, des d'una perspectiva sobiranista, porta anys demostrant-se com a certa. Pel que fa a Catalunya, les diferències entre el PP i el PSOE són de forma però no de fons, i fins i tot cal reconèixer als de la dreta la virtut de la honestedat, perquè diuen 'no' a tot però almenys no enganyen, mentre que els de l'esquerra comencen prometent allò tan bonic de 'apoyaré' per després passar-nos pel adreçador.

Amb aquest panorama, la irrupció de Podem no ens portarà cap sorpresa ni cap canvi significatiu. Només cal escoltar el seu discurs sobre el trencament del bipartidisme per entendre que parlen d'una realitat diferent a la nostra. El relat de la formació de Pablo Iglesias no va més enllà de brandar una bandera republicana i apuntar-se a la retòrica buida de la plurinacionalitat alhora que es preparen per concórrer a Catalunya en unes simples eleccions autonòmiques.

No oblidem que durant la guerra del 36 al 39, mentre uns deien 'antes roja que rota', els de l'altra banda de la trinxera asseguraven, en referencia als catalans, que 'si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco', i al capdavall tots simpatitzaven amb la idea que cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys.

Avui en dia han canviat les formes però el discurs de fons continua sent el mateix, per tant, creure que Podem pot ser la solució a les demandes dels catalans és tan ingenu com creure que la solució passava per Adolfo suárez, Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero o Mariano Rajoy. Cap d'ells va solucionar res, i tampoc ho farà Pablo Iglesias.

Podemos com el PP: Constitució, constitució i constitució

«Si volem transformar radicalment el país tan sols ens podem refiar de la CUP (CDC i ERC mentrestant es barallen). Fins a quin punt volem canviar radicalment el país?»

Ferran Catarineu | Actualitzat el 06/02/2015 a les 00:02h

El més fervent dels desitjos per una part molt important de la ciutadania catalana –no entro si la majoria o no, això s’ha de veure en un referèndum o unes eleccions que el substitueixin- és aconseguir la plena sobirania, la independència, formar un estat propi, nou de cap a peus on es puguin corregir els seculars i greus vicis de la democràcia espanyola tant socials com econòmics.

A priori, sembla que Podemos és una força que vol canviar els esquemes socials espanyols, avançant cap a un sistema més just política i socialment. D’aquest interès de canvi de model no en dubtem pas. Però, quan se’ls pregunta pel dret dels catalans a construir un país independent si una majoria ho vota, sempre surt el procés constituent. Però no el procés constituent català, sinó l’espanyol. Primer canviem la constitució espanyola i després ja ho veurem. Amagant el que és obvi: la impossibilitat d’un canvi en la constitució espanyola que permeti l’autodeterminació del poble català, quan faria falta el vot de tres quartes parts dels diputats al Congrés i un referèndum a tot Espanya. Total, res, fum, PP.

En una entrevista televisiva, un referent de Podemos, al preguntar-li com veuria una declaració d’independència, si guanyessin els partits que en són partidaris, no va tenir cap escrúpol en declarar que, ara, s’ha de complir la constitució. Que no ho permet. Total, res, fum, PP.

Usabart, la gironina, que encara no és ningú a Podemos, jugant-se el triomfar en la seva aspiració de liderar Podemos a Catalunya, afirma que està a favor d’una consulta a la escocesa. Sona molt bé, però tornem a topar amb la constitució vigent, que defensa Podemos –ho han repetit manta vegades-, mentre no sigui una realitat la constitució impossible que proposa. Més fum.

Una constitució que, segons Pedro Sánchez (PSOE), es basaria en un federalisme que no acceptaria el pacte fiscal, ni el dret a decidir, ni el català com a llengua cooficial, ni el reconeixement de Catalunya com a nació. Ras i curt: un federalisme igual a l’actual autonomisme. Més PP. I Podemos? Res de nou, ja s’ha vist.

Si volem transformar radicalment el país tan sols ens podem refiar de la CUP (CDC i ERC mentrestant es barallen. De la resta de partits ja ni cal parlar-ne). I ara ve la pregunta del milió: fins a quin punt es vol transformar radicalment el país? Algú sap que volen dir uns i altres quan volen “transformar el país”? Quina pregunta! Solament les eleccions poden dir-ho.

Josep Tarradellas també va redactar una constitució catalana

El professor Joan Oliva i la Comissió per la Dignitat asseguren que el document va ser confiscat per la Gestapo i rau a l'arxiu d'Àvila

Quico Sallés , Barcelona | Actualitzat el 09/02/2015 a les 00:30h
Arxivat a: Política, Josep Tarradellas, Constitució, procés català


Josep Tarradellas visita una indústria de guerra. Foto: Museu d'Història de Catalunya


El magistrat Santi Vidal, la sectorial de Juristes per la independència de l'ANC o les deu personalitats exteriors no són els únics que han bastit un projecte de constitució catalana per a Catalunya en els darrers cent anys. De fet, n'hi ha vàries però aquesta setmana ha sortit a la llum un esborrany d'un alt voltatge simbòlic: la que va redactar el president Josep Tarradellas el novembre de 1936.

Aquest document es troba a l'Arxiu Històric Militar d'Àvila i prové del decomís que va fer la Gestapo a París el 1940 de documents que el Govern exiliat va portar cap a França. Segons va explicar, Josep Cruanyes a Nació Digital, el professor Joan Oliva no ha tingut accés al document físic però sí que ha pogut transcriure l'índex de les 22 carpetes de documents robats en les que es trobaria la Constitució.

La proposta de de Tarradellas era una constitució per fer de Catalunya un "territori independent antifeixista, en cas que la República perdés la guerra". El document estaria datat a novembre de 1936. Un document que s'emmarcaria en el Consell de la Generalitat antifeixista que va desgranar un programa de pràcticament d'un estat sobirà.

De fet, ho recull els dietaris de l'expresident Tarradellas que el professor Jordi Casassas va recollir en dos toms de la Crònica de la Guerra Civil a Catalunya Volums 1 i 2, (DAU Edicions 2009). En l'acta de la constitució d'aquell Consell s'escriu com objectiu i causa final : "Tots els elements polítics i socials que són representats en el Consell proclamen el reconeixement del dret dels pobles a regir la seva pròpia vida segons els principis de l'autodeterminació i són fervents defensors de les llibertats de Catalunya".

Obsessionats amb Matrix

"L’Estat ha actuat contra una consulta simbòlica, una constitució fictícia i uns euros sense valor"
Jofre Llombart

Alguna cosa es deu està fent bé des del sobiranisme popular i institucional si els simples gestos de simulacre d’independència posen en alerta permanent l’Estat. En les últimes setmanes hem vist com el govern espanyol s’ha querellat contra el president català i dues conselleres per una consulta simbòlica, la justícia és a punt d’expulsar un jutge per una constitució fictícia i la fiscalia ha obert una investigació per uns euros sense valor.

Des de la conyeta i el menysteniment unionista s’acusa l’independentisme de viure a Matrix, és a dir, una realitat virtual inventada on els separatistes es masturben pensant en l’arcàdia feliç. Com si els prop de dos milions i mig de persones que van anar a votar el 9N (incloent-hi els quasi 400.000 que van votar per Sí-No i No) fossin robots. El cas és que, per ser que és Matrix, deu n’hi dó amb la resposta de món real que està donant l’Estat.

La consulta va passar de ser una patxanga a posar firmes tots els aparells de l’Estat, els que treballen a la superfície, els subterranis i els cibernètics. El president Mas va passar de ser un il·luminat a un querellat. Una consulta sense valor legal que, recordem-ho, va mobilitzar tot l’aparell legal de l’Estat i a més en cap de setmana: Govern espanyol, consell d’Estat, fiscal general de l’Estat i Tribunal Constitucional. Tots treballant en diumenge per tombar una consulta de la que se’n van riure fins i tot del material del que estaven fetes les urnes que, per allò de l’austeritat, eren de cartró i no de plàstic dur.

A Santi Vidal estan a punt de matar-lo professionalment per haver-se imaginat, juntament amb altres juristes, una constitució catalana sobre la qual, per cert, s’ha generat un debat en clau de futur i de contingut molt interessant. Si enlloc d’escriure una constitució hagués fet un llibre de receptes de cuina, el Consell General del Poder Judicial no hauria fet res. El cas és que actualment tenen la mateixa validesa jurídica una cosa i una altra. És un absurd propi d’una monarquia bananera. La mateixa que permet que tot un president del TC militi al PP però un jutge provincial no pugui escriure un best-seller de justícia-ficció al seu temps lliure.

I l’últim episodi també va en la mateixa línia: una societat filatèlica proposa fer unes monedes de recordatori del Tricentenari i la fiscalia obre una investigació per falsificació. Si el Reial Madrid fa unes monedes sobre el seu Centenari l’any 2002 no passa res (perquè no ha de passar res) però si la Generalitat cedeix l’escut del Tricentenari per un detall de col·leccionista llavors la cosa acaba al jutjat. Un afegitó: per si no quedava prou clar, al revers de la moneda posa amb lletres ben clares i en francés, anglès i català les paraules “Essai, Trial, Prova”, és a dir, un aclariment ben destacat que allò no té validesa de cap mena. Però malgrat tot això, el fiscal –que no deu tenir altres prioritats- s’ha afanyat a investigar-ho i el PP a demanar la compareixença al Parlament dels consellers Homs i Mas-Colell.

Per què aquesta furibunda reacció cap a uns gestos de cartó pedra? Per espantar. Per aplicar, amb fets, l’anomenat discurs de la por. S’està actuant contra l’assaig general perquè no es faci l’obra. Si vosaltres feu un simulacre d’Estat, nosaltres responem amb foc real perquè l’únic estat que hi ha és l’espanyol. Fixeu-vos: s’han atacat els pilars simulats d’un estat de dret: la democràcia popular (consulta), el seu marc legal (la constitució catalana) i l’economia (els euros). Alguna cosa més? Sí, les anomenades ambaixades catalanes, que estan a punt de còrrer la mateixa sort. Com que una de les potes de tot estat és el seu reconeixement internacional, el govern espanyol s’ha afanyat a tombar les fa poc creades oficines de Viena i Roma abans que els seus representants posin els peus a territori austríac i italià.

Si tot això passa amb el cartró-pedra imagineu-vos que no passarà el dia que la hisenda pròpia comenci a caminar de debò. Bé, de fet ja s’hi ha actuat. El motiu pel qual el PP ha paralitzat els pressupostos de la Generalitat és precisament aquest: perquè els comptes generals destinen un 0,2% de la seva despesa a imaginar-se l’estat. La resta, el 99,8%, són partides destinades a tots els catalans, independentistes i no independentistes, però reals al capdavall. Qui viu a Matrix?

La Vanguardia censura un article "incomode" d'Albert Sánchez Piñol
La xarxa se’n fa ressò i el professor Sala i Martín recorda al director del diari, Màrius Carol, que “censurar en l’era d’internet és no entendre els temps en els que vius”.

--------------------------------------------------------------------------------

L’article “Sí al museu militar!” d’Albert Sánchez Piñol només va estar uns moments penjat al web del diari dissabte al vespre, després va desaparèixer misteriosament i tampoc ha estat publicat al diari en paper. La xarxa s’ha fet ressò del fet i ha penjat l’article en el què amb to irònic Sánchez Piñol aposta pel museu militar sempre i quan el tinent general de l’exèrcit que ha proposat la creació del museu, Ricardo Álvarez Espejo, dediqui una galeria a les “massacres que l'exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana”, una secció “Bombes sobre Barcelona”, un apartat sobre “els malalts de psicopatia que s'han enfundat l'uniforme militar i han recalat a Catalunya”, un sobre es governadors militars i al seva relació amb Catalunya, o un sobre “La premsa militar i Catalunya”.

Sala i Martín en una piulada espera que Jordi Basté i Pilar Rahola preguntin al director de La Vanguardia, Màrius Carol, que expliqui aquest dilluns a RAC1 el motiu de la desaparició de l’article


El tuitaire @RafaelCubi, el va poder capturar i l’ha publicat en la versió en castellà. Esperem què ha de dir Màrius Carol

Sí al museu militar!

El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera “ambicioso e irrenunciable”. Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.

Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.

Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: “Bombas sobre Barcelona”, donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.

Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.

Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.

El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de “blando”. Anido le exigió que le dejara fusilar a “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.

Y puesto que nos referimos a “palabras malsonantes”, también se podría dedicar una sección del museo a la temática “La prensa militar y Catalunya”. En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las “palabras malsonantes”, que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo “¡Un paso al frente!”, en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.

Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado “Otro paso al frente”, una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.

Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto

Coses que passen quan tens un delegat del Ministerio del Interior al consell de redacció

Aquest diumenge al tard ens hem vist sorpresos per la constatació que el diari degà de la premsa catalana moderada, “La Vanguardia”, havia retirat per via d’urgència l’article setmanal de l’Albert Sánchez Piñol. A aquestes hores encara no hem escoltat les versions dels protagonistes, així que potser aquest apunt és precipitat. El rectificaré amb gust. El que sí sabem és que l’edició en paper d’aquest diumenge no contenia la contribució habitual de l’escriptor i que la versió digital del diari va penjar l’article durant alguns minuts, temps suficient perquè alguns lectors el pesquessin al vol. És el que passa avui, en aquest món digital nostre tan traïdor, que tot deixa rastre. En Bernat Puigtobella n’ha fet la primera denúncia des de núvol.com i les xarxes ja baixen ben plenes. Ben mirat, l’article és ben simple: una enumeració (només parcial) incontestable de les barbaritats que l’exèrcit espanyol ha comès a Catalunya des de l’assassinat a sang freda de set-cents cambrilencs el 1640 (un acte que deixa en ridícul les delirants execucions de l’EI) fins tres segles més tard.

Clar, fer un repàs a la història. D’entrada, el bo d’en Màrius podia haver encarregat un article de signe contrari, que narrés les atrocitats comesos pels catalans a Castella, els bombardejos de Madrid per l’exèrcit català, o les paraules de menyspreu dels governadors civils principatins a la vila i cort. Però es veu que ningú s’ha vist amb cor de fer-lo. És així com han decidit censurar-lo. Direu que és una mesura extrema. Què va. Quan estàs tan històricament entrenat com els Godó és molt més fàcil i si a sobre tens al consell de redacció un ex-alt càrrec del mateix Ministerio del Interior que ha fabricat la Llei Mordassa, aleshores és bufar i fer ampolles. Naturalment, tal mesura d’excepció serà un èxit espaterrant. Ben aviat l’article d’avui d’en Sánchez Piñol serà el més llegit dels que ha publicat/no publicat a “La Vanguardia”. Això sí, ja no en tornarem a llegir cap altre. I és que, recordeu: Felip VI és el capità general de tots els exèrcits i per molt menys els militars van assaltar la redacció del “Cu-cut” fa cent deu anys.

Tancar ANOVO-Euroteminal per endur-se la telefonia mòbil a Madrid

Volen el Mobile World Congress a Madrid, que ningú no s’enganyi! Tot i que el govern espanyol parla a dojo de recuperació econòmica i de racionalitat en la política industrial, els fets ens demostren dia a dia, desgraciadament, que tot ho fien a la improvisació (els resultats són calamitosos per als treballadors de tantes i tantes empreses al llarg del país arran de la incompetència d’un ministeri d’indústria que no es planta davant de les transaccionals que deslocalitzen, tot exigint el rescabalament dels beneficis públics rebuts a manera de subvencions, quan no és ell mateix que estimula el procés de recentralització de l’activitat econòmica.
Això és el que hi ha darrere de la greu situació que pateixen més d’un centenar de treballadors de l’empresa de L’Hospitalet de L. ANOVO Barcelona-Euroterminal, dedicada a la reparació de telèfons mòbils d’ençà l’any 2001 que s’hi instal.là. Situació, certament, difícil arran del fet que la direcció ha plantejat un ERO per extinció de contractes amb data 19 de gener a fi de traslladar tota la seva activitat de reparació de mòbils a Madrid, a la seu madrilenya d’ANOVO, que no para d’oferir llocs de treball.
I el govern del senyor Rajoy mirant-s’ho des de la distància. Al Congrés dels Diputats de manera repetida el Partit Popular presenta iniciatives instant a la racionalització i la planificació industrial, però alhora es desentén d’una empresa i una activitat en un sector de gran interès instal·lada en l’àmbit barceloní on s’allotja el Mobile World Congress i on tants esforços s’han esmerçat per convertir-nos en un centre de referència mundial de les tecnologies relacionades amb la telefonia mòbil, just a l’entorn del projecte Mobile World Capital.
El fet és tan lamentable com preocupant: ANOVO-Madrid “ha anat traient (tal com afirmen els treballadors) canals de reparació i has anat copiant logístiques d’aquí per reproduir-les a la seva seu al centre de la península, és a dir, ha tret la feina d’aquí i l’ha duta a Madrid”.
I al darrere Orange, que és el principal client d’ANOVO. No ens enganyem, hi ha una voluntat de dur el congrés mundial de telefonia mòbil a Madrid i el primer pas ha de ser centralitzar la feina. Interessos, doncs, aliens a la lògica econòmica, però cada vegada més actius i més agressius.
Ara, el que cal és denunciar-ho i fer un acte de solidaritat envers els ciutadans afectats de forma directa, els treballadors i treballadores, i de responsabilitat ciutadana perquè ens hi juguem el futur.
Recordeu que milers i milers de catalans són usuaris d’Orange. Tenim prou força! Al Congrés, demà mateix, ho denunciarem!

Laporta i Benedito s’equivoquen, Bertomeu té raó

El govern espanyol no perdona el Barça, com a eina al servei del procés independentista és una massa poderós i res del que ha passat ha estat innocent, volen apartar el club del procés i el xantatge és la seva eina

--------------------------------------------------------------------------------

Algú es creu que deixar el camp del Barça per fer un concert per a 100.000 espectadors reclamant la independència de Catalunya provoca alegries a la capital d’Espanya? Algú es creu que deixar que la via catalana passi pel mig del Nou Camp provoca una gran felicitat al govern espanyol? Algú es creu que el govern espanyol li perdona al Barça que sigui un puntal del procés independentista i celebri que la principal entitat d’importància internacional signi pel pacte pel dret a decidir? Ni alegries, ni felicitats, el govern espanyol no li perdona al Barça que sigui una de les eines principals de tot el procés, sobretot, per internacionalitzar el conflicte, i això sol explica “la mà negra” que va denunciar el president Bertomeu i que van negar membres de la seva junta i candidats a la presidència del Barça com Laporta i Benedito.


Ni el cas Messi, ni el cas Neymar existirien, ni les imputacions del club i el seu president s’haguessin produït amb un Barça contrari al procés independentista

Desestabilitzar el Barça és un objectiu establert per la comissió destinada a fer descarrilar el procés independentista creada pel govern de Mariano Rajoy que burxa en tot allò que serveixi per debilitar el procés. Un cop caigut el president Pujol i tot el que representava (amb una confessió que tant sols un xantatge pot fer entendre), un cop activades les diferents operacions de corrupció a Catalunya molt allunyades amb importància de la corrupció a la resta de l’estat, calia tocar una institució referent del país i aquesta havia de ser el F.C. Barcelona, calia desestabilitzar el club, els seus jugadors i la seva directiva.

Si Messi és el màxim pagador a la hisenda espanyola, Espanya és un frau generalitzat...

Fer fora Messi del Barça podria desestabilitzar el club i la seva afició i quina millor manera de fer-ho via les inspeccions fiscals i les amenaces d’un judici per portar el seu pare a la presó i a ell condemnat per delicte fiscal. Qui no marxaria d’Espanya, i Messi ho podria fer demà mateix, davant un procés tant lamentable com aquest. Imputar els presidents del Barcelona per un fitxatge com el de Neymar seria raonable en un país normal, però a Espanya forma part del procés de pressionar a un club que ni que sigui de manera suau aboni el procés independentista.

Ara toca negar que La Moncloa està al darrere de la persecució del procés

I la veu de La Vanguardia és l’eina per fer-ho possible, aquest diumenge explicava Manel Pérez que Mariano Rajoy estava preocupat per la crisi del Barça pel cas Neymar i la seva repercussió en les properes eleccions com a cost electoral per al PP. Una veritable hipocresia, primer actuen contra el Barça i ara fan veure que hi tenen res a veure, tot plegat amb un xantatge evident primer a Sandro Rosell (algun dia esperem expliqui la seva fugida) i ara a Bertomeu i la seva junta directiva (inspeccions fiscals a diferents empreses dels directius blaugranes). SI el Barça s’aparta del procés independentista, tot acabarà bé.

Primer el cas Pujol, ara el cas Barça i en preparació el cas Assembla Nacional Catalana

Fa uns mesos es va fer públic que l’ANC, la principal pota de la societat civil en el procés, era objecte d’una inspecció fiscal. Aquesta inspecció segueix endavant i pendent de com l’utilitzaran, segons reconeixent fonts de la mateixa agencia tributaria la inspecció segueix oberta malgrat que ja porten moltes hores de trobades, les ordres són mantenir obert el tràmit d’inspecció i d’aquesta manera poder instrumentalitzar el cas en contra del procés. En sentirem a parlar en els propers mesos o setmanes.

El Barça i el govern espanyol

"Al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l’univers simbòlic que l’acompanya"

Víctor Alexandre

Confesso que no sento cap simpatia per la junta actual del F.C. Barcelona, com ho demostren els articles que vaig escriure sobre la presidència de Sandro Rosell en contraposició a Joan Laporta, que ha estat, sens dubte, el millor president de la història del club. Només cal mirar les copes, els títols i el prestigi aconseguits durant el seu mandat; a banda de la visió catalanocèntrica amb què dirigia l’entitat. Però el Barça, com sabem, és més que un club. Molt més. Ho és per la seva idiosincràsia, per la seva massa social, amb cent cinquanta mil socis, per la càrrega simbòlica que l’acompanya en l’àmbit polític, per una representativitat nacional sense parangó al planeta, pels espectaculars índexs d’audiència que comporta tot allò que l’afecta i per les controvertides passions que desperta. Tot aquest conjunt de coses l’han fet un club únic al món, i, per tant, un club admirat, envejat, estimat, odiat... sempre en grau superlatiu. Això explica que hagi esdevingut una de les principals institucions de Catalunya i que tot allò que fa o que deixa de fer la persona que el presideix tingui un ressò internacional.

Sempre he pensat que una singularitat d’aital magnitud, tan especial, tan gegantina –tan anòmala, fins i tot, si es vol– només s’explica per la anormalitat en què viu la nació catalana, una nació sotmesa als designis d’una altra nació. Si a Catalunya no se li haguessin arrabassat les seves llibertats nacionals i fos un Estat lliure i sobirà, és obvi que la seva representativitat política en l’àmbit esportiu –poques coses hi ha en aquest món més polítiques que l’esport d’elit– estaria canalitzada no pas a través d’un club de futbol, sinó de la selecció i dels èxits aconseguits pels esportistes en les diverses modalitats. Just el que passa a tot arreu. El Barça, per tant, hauria estat un club de futbol important, molt important, però difícilment l’entitat de la magnitud simbòlica actual. De fet, serà interessant veure com incidirà la independència del país en aquesta magnitud simbòlica.

Però el present és el present i encara no hem recuperat les nostres llibertats, encara no som un Estat lliure i independent. Som encara una nació sotmesa a la voluntat d’una nació que se’ns declara superior i el més calent en matèria de seleccions nacionals i de Jocs Olímpics és a l’aigüera. En altres paraules, el Barça continua essent l’entitat esportiva que amb la seva força compensa aquestes mancances i en la qual una part majoritària de la societat catalana projecta els seus anhels de reafirmació nacional. Per això hi ha tantíssims socis o seguidors de clubs com el Girona, el Sabadell o el Llagostera que alhora ho són també del Barça. No hi veuen cap incompatibilitat. Només en cas d’enfrontament directe, poden desitjar la derrota del Barça. Però estimen ambdós clubs perquè allò que representen ocupa llocs molt precisos i ben delimitats en el seu cor.

Tanmateix, com dèiem, aquesta representativitat del Barça, aquesta càrrega simbòlica del club té molts enemics. Com és natural, el primer nom que ve al cap de tothom, en parlar d’enemics, és el Reial Madrid, però la cosa va molt més enllà. Si l’únic enemic fos el Madrid i aquest club no tingués al seu costat tots els organismes de l’Estat espanyol, no caldria amoïnar-s’hi, perquè les seves maniobres serien únicament de naturalesa econòmica. El problema és que la seva llotja –presidida per un home de negocis tèrbols i protegit per la casta– constitueix l’aparador de tot allò que després es cou als despatxos polítics de Madrid i que adquireix forma d’operacions d’aparença jurídica, apolítica, neutra i immaculada. Com comentava el periodista Lluís Canut dies enrere en el seu magnífic programa ‘Efectivament’, del Canal Esport-3, resulta curiós, si més no, que un soci del Barça que treballa en una farmàcia pugui assumir per iniciativa pròpia els enormes costos judicials d’una causa –cas Neymar– que, un cop engegat el ventilador, decideix abandonar. Posats a investigar, seria interessant investigar qui hi ha al darrere d’una maniobra com aquesta. La maniobra, tanmateix, és intel·ligent: en comptes de bombardejar des de fora, s’introdueix un cavall de Troia que dinamiti des de dins i que faciliti als òrgans judicials espanyols la coartada per actuar. I perquè tot sembli encara més pur i més immaculat, el cavall de Troia es presenta davant les càmeres dels mitjans de comunicació lluint una estelada a la samarreta amb la reivindicació del dret a decidir. Realment fantàstic! Una trama digna de Graham Greene. Només hi ha una errada. Una errada que Greene mai no hauria comès, i és que ‘l’independentista’ interposa la seva querella criminal, no pas a Catalunya sinó a Madrid, a l’Audiència Nacional espanyola, institució hereva del franquisme amb un passat (i un present) de persecució sistemàtica i ferotge de les llibertats de Catalunya i dels seus defensors.

Diu el senyor Josep Maria Bartomeu, president del Barça, que l’assetjament que està patint el club des de les instàncies judicials pot tenir a veure amb el fet que “un any va cedir el Camp Nou per fer-hi el Concert per la Llibertat, i potser això no va agradar” i que tampoc no va agradar que “la Via Catalana passés per l’estadi”. Naturalment que això no va agradar al govern espanyol, per bé que va ser la pressió social, no pas cap iniciativa de la junta, com insinua Bartomeu, el que va determinar aquests decisions. Però al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l’univers simbòlic que l’acompanya.

Cal no oblidar que l’Estat espanyol és a les mans d’un govern d’arrel totalitària capaç de les baixeses més abjectes per tal de dinamitar el procés català. Estem parlant d’un govern que manipula eleccions, que intenta desprestigiar internacionalment Catalunya i les seves institucions, que porta a terme un pla d’extermini de la llengua catalana, que criminalitza el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona mitjançant la fabricació d’informes falsos i que elabora lleis d’inspiració feixista amb l’objectiu de controlar el pensament, d’escoltar converses privades, de conceptuar l’independentisme com a terrorisme i d’inhabilitar presidents, consellers, jutges i funcionaris demòcrates tot instaurant un règim policial en una societat pretesament tenallada per la por. Això és feixisme, senyors. Feixisme. Què més necessitem que passi per prendre’n consciència?

Hom dirà que si el fitxatge de Neymar s’hagués fet bé, les clavegueres de l’Estat no tindrien on agafar-se, però no és cert. Santa innocència i santa autoflagel·lació! Les clavegueres, com ja hem vist, no estan al servei de la veritat, estan al servei del poder, i allò que aquest poder no té s’ho inventa. És veritat que la mentida sovint té un recorregut curt i que algunes veritats, tard o d’hora, acaben surant –ho hem vist en la clara innocència del president Mas i de Xavier Trias, acusats falsament de tenir diners a Suïssa–, però cobreix l’objectiu de calumniar i desacreditar persones a través dels telenotícies. L’intent de criminalització de Catalunya en l’àmbit internacional –i això inclou el Barça, per descomptat–, forma part d’una operació que arribarà al paroxisme en els mesos que resten per a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

El Cercle Català de Negocis deixa en evidència Margallo

Albert Pont desmunta les afirmacions del ministre en les quals considerava impossible el reconeixement internacional de Catalunya

Bernat Vilaró

El Centre Català de Negocis (CCN) ha respost les declaracions dels últims dies del ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, que aquesta setmana ha afirmat que "el reconeixement internacional de Catalunya és inimaginable", ha engegat la maquinària contra les ambaixades catalanes, i fa unes setmanes assegurava que, "per a Catalunya, és un bon negoci ser a Espanya i a la UE".

Ara el president del CCN, Albert Pont, ha respost al ministre: "No ha donat explicacions pel fet que Espanya no està afrontant el procés català amb la mateixa maduresa i consciència democràtica amb la que Anglaterra i Canadà han afrontat processos de secessió semblants".

Reconeixement de l'Estat català

"En lloc d’això -continua Pont-, Margallo ha abusat novament del discurs de la por, malgrat que de por ja no en fa a ningú". A partir d'aquí, el president del CCN deixa en evidència Margallo, i tira per terra els arguments del ministre espanyol: "Les seves apreciacions sobre el reconeixement d’Estats són incorrectes". "El reconeixement d’Estats no és un acte constitutiu". "Actualment, es considera que el reconeixement d’Estats és un acte polític en el que es reconeix una realitat preexistent", explica Pont.

Expulsió de la UE

D'altra banda, Pont afegeix que la legislació europea fa una referència a la integritat dels Estats, "però en cap cas justifica l’expulsió automàtica del territori secessionat d’un Estat membre. La interpretació que fa el Sr. Margallo és prevaricadora perquè aquest supòsit no existeix ni implícita ni explícitament en el Tractat de la UE".

"L’aplicació dels tractats de la UE i de tota la seva legislació a Catalunya estarà garantida per aplicació unilateral, ja que Catalunya compleix tots els requisits necessaris perquè actualment ja es un territori de la UE".

Encàrrec final

Per acabar, Pont convida a Margallo "a explicar als ciutadans espanyols les implicacions de la independència de Catalunya per a la personalitat jurídica de l’Estat espanyol i per l’assumpció del seu deute, ja que, al meu entendre, l’aplicació del principi de continuïtat dels Estats al que Espanya s’acull per mantenir la seva permanència als organismes internacionals, també s’hauria d’aplicar en l’àmbit de l’assumpció del deute públic espanyol. I això és una pasta gansa".

L’impossible programa dels no independentistes

EMPAR MOLINER | | 09/02/2015 18:11

Tots els votants de partits polítics catalans contraris a la independència han de saber-ho. Els seus programes polítics no es poden dur a terme a Catalunya. El d’Iniciativa, per descomptat que no. No tenim ni tindrem ni un duro si seguim a Espanya. I, per tant, si aquest partit volgués -és un dir- aprovar un decret de pobresa energètica, que és el decret que fa que, aquests dies de fred inhumà, no tallin la calefacció a cals pobres, no podria. El govern central se’l passaria per la carn d’olla, com va fer. No sabem del tot quina política econòmica seguiria per exemple Ciutadans (d’ells només sabem que cultiven en exclusiva el calçot identitari) però hem de creure que voldrien una vida digna per a tots els aturats. Què podrien fer? Per descomptat que els de Podem, els d’Avancem, tots els que tenen partits que s’acaben en em no tindrien capacitat de maniobra per fer res, perquè el govern central ho impediria com fins ara. Cap millora per als ciutadans catalans seria acceptada amb l’excusa -que van posar amb això de la pobresa- que fóra discriminatòria amb els ciutadans espanyols. Potser els únics que podrien governar a Catalunya amb coherència són els del PP. Ells sí que tenen un programa polític basat exclusivament a acatar les ordres del centre del Regne. I qui no ho admeti o ens enganya o no hi és tot.

No estem com els navarresos ni estem com els bascos, que tenen concert econòmic. Tampoc no hi estarem. No estem com els extremenys ni estem com els andalusos, que reben més del que envien. Tampoc no hi estarem. Siguem honestos. Si a les properes eleccions no surt una majoria que pugui declarar la independència -per després, si cal, fer que governi (jo què sé...?) Podem en coalició amb UPyD i Iniciativa-, tenir un Parlament de Catalunya és una pèrdua de temps i, sobretot, de diners.

La guerra contra la llengua de Ciudadanos al descobert

Un document de Francisco Caja enviat a Albert Rivera al que ha tingut accés el directe.cat revela l’objectiu de Ciudadanos de crear tensions socials amb la llengua i de retornar el català a la situació de 1978

--------------------------------------------------------------------------------



El maig de 2011 el president de Convivència Cívica, Francisco Caja s'adreça al president de Ciudadanos, Albert Rivera, per tranquil·litzar-lo. Mesos abans es produïa la primera gran manifestació del 10-J contra al sentència de l’Estatut i 1,5 milions de persones sortien al carrer per reclamar la independència. Caja diu a Rivera que estigui tranquil que FAES i Denaes els ajudaran a aconseguir que el 2013 o el 2014 milers de pares es revelin contra la immersió lingüística, però que de moment “costa molt que els pares es moguin” perquè veuen molt violent “marcar” els seus fills. Caja li retreu que no busqui acords amb “Alícia” i explica a Rivera que el moment estratègic de “noquejar” el català i “retornar-lo a les masies” vindrà amb el moment polític i augura que entre tots retornaran el català a la situació de 1978, és a dir, “matar-lo de gana i desproveir-lo del prestigi que ha obtingut a costa del castellà”.


La via Ulster a través de la llengua

Caja augura que CiU i ERC es posaran d’acord en l’aventura “secessionista”, però que “l’aventura independentista es podrà descarrilar amb facilitat des de l’estat , amb o sense intervenció militar”, i afegeix que fins i tot en el cas que la secessió anés endavant, la llengua seria una eina formidable “per fulminar el nou estat” perquè tindrien “un camp abonat per a la revolta” en el moment en que els separatistes moguessin fitxa per “imposar el seu idioma”, i assegura que encara que els d’ERC passin del tema, això és pura estratègia. “Llavors serà una arma considerable per desestabilitzar “l’estadet” català de cartró pedra”, perquè se’ls hi anirà la mà en voler corregir la debilitat de l’idioma per la falta de natalitat que tenen.

A l’espera de l’esclat de la majoria castellanoparlant

Caja assegura que “la dona catalana, tan sensual ella, els ha sortit estreta a l’hora de parir” i assenyala que serà llavors “que els ho farem pagar” i la profecia de Don Leopoldo sobre l’aportació de la immigració prendrà cos i la població majoritàriament castellanoparlant “esclatarà”. Caja argumenta que això serà així per la comoditat de la població amb el castellà i la incomoditat amb el català, que farà que la gent es rebel.li.

Rivera, l’escollit per rematar la feina que Franco no va acabar

Caja continua la missiva mostrant-se convençut que tard o d’hora el castellà tornarà a “senyorejar” a Catalunya, i no només als tribunals i a l’economia, i diu a Rivera que el seu paper en aquesta “noble escomesa” serà decisiu i que “Ciudadanos ha de ser el màxim beneficat de la guerra de la llengua. Una guerra que guanyarem contra els que volen imposar un idioma del passat que, per desgràcia, Franco no va acabar de posar al seu lloc”.

L’acte del teatre Goya colofó de la catalanofòbia

Caja s’acomiada de Rivera explicant que aquestes “reflexions” són per tranquil·litzar-lo i que aviat es veuran. Gairebé un any després, Ciudadanos, el PP, Convivencia Cívica i altres entitats espanyolistes van pactar el camí per acabar amb la immersió lingüística, en un acte ple de violència dialèctica que va omplir el teatre Goya. Francisco Caja en l’acte va assegurar que “La immersió lingüística és de totes totes incompatible amb la democràcia”, i Rivera sentenciava que: “Hem tingut mala sort, els catalanoparlants i els castellanoparlants, perquè quan s’agafa una llengua, una raça o una religió com un patró únic s’exclou a part de la població”.

El govern espanyol colla el port de Barcelona

El ministeri de Foment posa traves per fer els enllaços ferroviaris, essencials per a l'exportació a Europa, segons Sixte Cambra

Xavier Lladó

El govern espanyol colla el port de Barcelona. El ministeri de Foment posa traves per fer els enllaços ferroviaris, essencials per a l'exportació a Europa, segons Sixte Cambra. El president del Port de Barcelona ho ha explicat aquest dimarts a 'El Matí de Catalunya Ràdio'. Ha assenyalat el Ministeri de Foment per l'endarreriment dels accessos ferroviaris. "El projecte que correspon fer a ADIF es va anunciar que es licitaria imminentment, a dia d'avui encara no s'ha licitat i el motiu que se'ns ha donat són 'problemes jurídic tècnics' per compartir el traçat de via amb els Ferrocarrils de la Generalitat (FGC)", ha dit Cambra; aquestes obres han de dotar el port d'uns accessos ferroviaris per a l'exportació a Europa.

Ha explicat que "la Generalitat de Catalunya i FGC estan posant les facilitats necessàries perquè es resolgui aquest problema". Ha dit també que la quantitat econòmica que ha d'aportar el govern espanyol "és important però no astronòmica". Són al voltant d'uns 60 milions d'euros. La Generalitat n'aporta l'altra meitat, i la suma fa un "uns 110, 120, milions", ha dit Cambra, que és l'import total de l'obra. Aquests diners, ha explicat, es van acordar "en un protocol signat el setembre de 2013". Cambra confia que en les reunions de les pròximes setmanes amb representants del ministeri de Foment s'aconseguiran "resoldre els problemes juridicotècnics" que fan que a hores d'ara encara no s'hagin licitat les obres dels accessos ferroviaris.

Pastor, abocada a les autopistes en fallida de Madrid

El Ministeri de Foment proposa integrar les vies en una empresa 100% pública

Nerea Rodríguez

La ministra de Foment, Ana Pastor, s’està abocant a les autopistes en fallida de Madrid. La ministra espanyola ha manifestat que "no està només" en la seva mà solucionar el problema de les vuit autopistes de peatge que actualment estan en risc de fallida, però assegura que segueix treballant per solucionar la situació d'aquestes infraestructures.

"El Govern va posar una proposta sobre la taula i se segueix treballant amb una sola finalitat, que passa per que la solució mai suposi un rescat, ni suposi un euro per als espanyols", va indicar Pastor durant la seva intervenció en els esmorzars informatius d’Europa Press. Pastor va manifestar el seu desig que la situació de les autopistes pogués quedar resolta aquest any, si bé va reconèixer que no depèn només del Ministeri de Foment. "Tant de bo, però no està només a la meva mà", va indicar sobre aquest tema.

El Ministeri de Foment ha proposat integrar les vies en fallida en una empresa 100% pública, després de realitzar una quitació del 50% al deute de 3.400 milions d'euros que actualment suporten i convertir la resta del passiu en un bo a 30 anys. En l'actualitat, aquest pla està pendent que el Govern espanyol aconsegueixi un acord amb els bancs creditors internacionals de les autopistes i, en general, amb tota la banca respecte al tipus d'interès que reportarà el bo.

Les vies que estan en problemes són les quatre radials de Madrid, la que uneix la capital espanyola amb l'aeroport de Barajas, l'Ocaña-La Roda, la Madrid-Toledo i la Cartagena-Vera.

Pel Deutsche Bank, Catalunya seria «més pròspera» amb la independència

Reconeix que la integració europea "ha disminuït els riscos d'independència per als països petits"

"Cal tenir la capacitat per pagar" les noves estructures que hauria de tenir l'Estat, avisa

Bernat Ferrer | Actualitzat el 10/02/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Economia, Alemanya, Deutsche Bank, procés català

Estudi del Deutsche Bank 'Better off on their own?' (pdf)

El Deutsche Bank analitza pros i contres dels nous estats que volen emergir a Europa. Foto: D.B.


Una Escòcia independent i una Catalunya independent "han de guanyar un grau substancial de prosperitat gràcies a la independència". Així ho assegura un estudi realitzat recentment pel Deutsche Bank, que veu que amb la secessió "desapareixerien les transferències fiscals a d'altres parts de l'Estat" i, per tant, l'Estat català tindria una capacitat econòmica molt més solvent que l'actual, dins del marc espanyol. Tot i això, tot seguit també alerta dels "enormes riscos" de la independència i de les noves despeses que hauria d'assumir la Generalitat -exèrcit, diplomàcia, assumpció de part del deute espanyol...-, per acabar avisant que tot plegat s'haurà d'acabar podent pagar: "En d'altres paraules: hom ha de ser capaç de pagar [la independència]."

L'estudi, publicat el 6 de febrer amb el títol Better off on their own? Economic aspects of regional autonomy and independence movements in Europe (pdf), parteix de la premissa que la independència aportaria "pocs" avantatges a Catalunya. "Potser el més obvi és la desaparició de les transferències fiscals a d'altres parts de l'Estat", apunta de passada, en tant que es mira el procés només des del punt de vista econòmic. "Els nacionalistes argumenten que estan discriminats per l'Estat, però els seus raonaments sovint són molt difícils de seguir. A qualsevol efecte, aquestes [...]

Un Podem de dretes

«Rivera ofereix el que l’establishment demana, un vot alternatiu que no qüestioni el que és substancial»

Pol Cruz | Actualitzat el 11/02/2015 a les 00:02h

El president del Sabadell va ironitzar fa mesos sobre la necessitat de crear un Podem de dretes que, dit en altres paraules i perquè ho entenguessin els que ho han d’entendre, serveixi per a què tot canviï una mica sense tocar gaire res. I ja és aquí: Ciudadanos.

Com que no tinc el gust no vull dir que Oliu pensés en Rivera ni que hi tingui cap mena de fília política, però fa l’efecte que allò que anomenaríem casta li ha comprat la idea per frenar el fenomen de Pablo Iglesias.

Per molt que Iglesias sembli disposat a seguir evolucionant fins a fer innecessari Rivera, el cert és que una Syriza espanyola seria encara un problema per una classe política i social que fins fa poc semblava encaminada a superar la devastadora crisi sense haver assumit canvis en allò important.

Si hom compara les agendes de C’s i de Podemos se n’adona que la de Rivera té poc a envejar de la d’Iglesias. Al contrari, C’s té presència en mitjans de gairebé tots els grups de comunicació, mentre que Podemos la té concentrada en uns de concrets. Si fins ara la sobreexposició de Rivera es devia al seu anticatalanisme balsàmic, ara, a més, se l’exposa per la possibilitat que té de redreçar els vots mal encaminats a Iglesias: doble oportunitat per ell, dues tasses per nosaltres.

Rivera ofereix el que l’establishment demana, un vot alternatiu que no qüestioni el que és substancial. Rivera mesura molt bé contra qui i contra què carrega. Els seus blancs són els excessos del poder polític, la corrupció i l’independentisme. Són crítiques còmodes, per aquells que necessiten algú que canalitzi el cabreig en la bona direcció.

Segurament aquest és un dels passos en fals de Rosa Díez, d’entrada més ben posicionada que Rivera per jugar el paper d’alternativa sensata que ara té el segon. Rosa, et vas equivocar. Mira que tenies coses a explicar-nos, però querellar-te contra Rato i tot el consell de Bankia era començar a entrar en terreny prohibit. Una cosa és fer-se el revolucionari contra quatre regidors de poble enganxats en algun cas de corrupció i l’altra molt diferent és trepitjar el jardí de segons qui. I Ciutadans ho cuida, això.

Díez i UPyD han estat completament defenestrats dels mitjans espanyols. Les tertúlies de Telecinco o La Sexta inclouen representants dels tres partits tradicionals i dels extraparlamentaris Podemos i C’s, però exclouen UPyD sense contemplacions. D’haver-se tractat d’un partit de l’esquerra alternativa, un boicot així hauria generat acampades permanents a Sol i a Torrespaña. Ho sento, Rosa, però el que hi ha en joc és molt important i ara fas nosa. A més, el culebrot de la sagrada unitat (dels partits) ha acabat en favor de Rivera i la qüestió generacional el posa al nivell d’Iglesias.

Mentrestant, al “centro izquierda no nacionalista” li plouen suports de tot el ventall de prohoms de la dreta més aviat nacionalista: Isabel San Sebastián, Hermann Tertsch, Jiménez Losantos o Bertín Osborne. I al País Valencià, Carolina Punset ja ha dit que, si poden, mantindran el PP al govern.

L’aperitiu de Montoro

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 10/02/2015 22:57

Hi ha un tipus de cinisme que abunda dins la política espanyola i que es fa especialment difícil de suportar. És el que va exhibir ahir el ministre Montoro, inefable en la seva condició de torrapipes, en afirmar que la ja cèlebre llista Falciani de defraudadors fiscals a la banca suïssa és només “un aperitiu” de la informació que ha recopilat l’Agència Tributària espanyola. Amb un afegit interessant: que tots els casos es refereixen a les dues legislatures anteriors, durant les quals el PP no va governar. És a dir, que el PP posa ordre i, com la Reial Acadèmia Espanyola, limpia, fija y da esplendor. En canvi, quan governen els pèrfids socialistes, els diners se’n van cap als paradisos fiscals amb la mateixa facilitat que vostè i jo ens fiquem dins el llit en una nit d’hivern.

Un aperitiu, diu Montoro, per deixar clar que la Hisenda espanyola ha recopilat dades de frau encara molt més greus que les que figuren a la llista Falciani. Està bé. Curiosament va ser aquest mateix ministre el que va declarar no fa gaire, amb motiu de la mort d’Emilio Botín, que aquest banquer va ser “un líder empresarial, partícip i artífex del creixement econòmic espanyol”, i que la seva defunció significava “una gran pèrdua per a l’economia espanyola”. Potser la pèrdua per a l’economia espanyola era encara més sagnant si comptabilitzem els dos mil milions d’euros que el patriarca Botín guardava fora d’Espanya en condicions més que avantatjoses, tal com reflecteix la llista Falciani. Si aquest és l’aperitiu del qual presumeix Montoro, no em vull imaginar com seran les postres. Tot fa pensar en un àpat coronat amb una traca de rots i flatulències. Esclar que l’elogi de Montoro a Botín s’havia de sumar als d’altres prohoms de l’estat espanyol. Per exemple, el rei emèrit Joan Carles, que no va estalviar pólvora en salves a l’hora d’afirmar que el financer va ser “un home grandíssim que va fer molt per Espanya”. O el president Rajoy, que el va qualificar de “gran ambaixador de la marca Espanya”. En efecte, la marca Espanya s’està fent internacionalment famosa per la seva capacitat de produir (presumptes) delinqüents a gran escala.

Però tot això, afirma Cristóbal Montoro, és herència socialista i és un aperitiu del que ens haurem de menjar pròximament, molt probablement en dates preelectorals. Es preparen informes, dossiers i dades que els partits consideren que necessiten no ben bé per guanyar les eleccions, sinó més aviat per anorrear l’adversari polític. No es treballa per crear il·lusió entre la ciutadania, sinó per portar el vot a la reducció a l’absurd. S’ha obert el concurs de veure qui és més corrupte que l’altre, que també afecta fins i tot un partit que, com diuen des del mateix Partit Popular, encara no gestiona res, com és Podem/Podemos. Montoro ens convida a un aperitiu, i tot fa pensar que d’aquí pocs mesos ens pegarem una panxada. Si el ministre ho diu, deu ser que és veritat: ens convindrà molta sal de fruites per gosar poder tornar a exercir, com hauria dit el poeta, el nostre dret al vot.

Podemos/Podem, la fi de l’antisistema

IU FORN | 11/02/2015 17:46

Segueix-me

El pitjor del fenomen Podemos/Podem és que no es carregarà el sistema sinó l’antisistema. I per molt de temps. Els de Podemos/Podem ni tan sols tenen un dels 68.230 regidors que hi ha a Espanya, però acumulen tantes sospites de comptes poc clars per metre quadrat que més que un partit semblen la cruïlla de Shibuya de Tòquio, per on passen un milió de persones cada dia. I ells (i elles), que eren la regeneració, han reaccionat exactament igual que la crosta a qui denuncien. I ells, a qui se’ls demanava un plus d’honestedat, tenen els dits tacats de tinta de bitllet sense haver ni ensumat el poder. I això serà demolidor per a qui va considerar possible acabar amb el sistema corrupte (o almenys canviar-lo). Quan per fi arribava la cavalleria a rescatar-nos, va resultar que els bons eren els indis. I això reforçarà el sistema i penalitzarà el discurs de la regeneració per mooolt de temps.

L’infinit cinisme del sistema, que ho aguanta tot, li ha dit a qui es presentava com un aire fresc: “Jo faig coses lletges perquè sóc el poder i el poder fa coses lletges, però vostè, que no pot ni fer trampes al parxís, ¿on va comptant 40 cada cop que es menja una fitxa? Au, va, que el moqui la iaia”. I després ha dit a la ciutadania: “Què, s’adonen que el nostre sistema és l’únic possible, oi?” És la gran frase de Vicente Martínez Pujalte, diputat del PP campió de les més brutes baralles de fang parlamentari: “Podem és un partit corrupte abans d’arribar al poder”. Ah, el maleït subconscient li ha fet dir: “Mira que sou enzes, sou com nosaltres però sense ni haver tocat ni poder”. Terrible.

Un Barça polifacètic i contundent

TONI PADILLA | 11/02/2015 23:03

Segueix-me

Minut 70 de partit. Messi força un penal de Musacchio i l’argentí, després de xerrar amb Neymar, li cedeix el penal, que el brasiler falla. Messi, però, el va animar aixecant el cap ràpidament per seguir atacant un Vila-real que aguantava com podia. El Barça va saber sorprendre un rival molt més defensiu que ara fa pocs dies a la Lliga i va aconseguir un bon resultat de cara al partit de tornada (3-1). Va sorprendre tant en el penal com en la capacitat de trobar recursos ofensius contra un rival atrinxerat. Demostrant que és un equip polifacètic, el Barça va sobreposar-se a l’ensurt del gol de l’empat groguet, un xut de Manu Trigueros que Ter Stegen va empassar-se, i es va emportar un resultat que l’acosta a la final. Cada gol va tenir el seu relat, de fet. El primer, pispant la cartera. El segon, atacant en estàtic amb Iniesta creant espais. I el tercer, de Piqué, dissenyat a la pissarra del cos tècnic. Un Barça polifacètic amb molts recursos, per sentir-se més fort i defensar un bon resultat al Madrigal.

El Barça s’ha convertit en un equip que avança, que evoluciona de mica en mica, explorant nous camins sobre la base d’un bagatge. Els últims dies l’equip s’ha dedicat a jugar-se la vida en partits d’anada i tornada, oberts. Intercanvis de cops en què la davantera del Barça estaborneix els rivals. I el Vila-real, conscient que deixar-li espais seria un mal negoci, va tancar-se en defensa, i va portar els aficionats a un viatge al passat, ja que el Barça es va trobar atacant com abans, tancant el rival sense trobar espais per entrar. Aquest model de partit va anar en contra de Neymar, molt fluix, i va elevar el futbol d’Iniesta, que va tornar a ser protagonista. Messi, sempre encertat i sempre demanant la pilota, va aliar-se amb el manxec per anar creant espais de mica en mica. Si Iniesta jugava com fa anys, aprofitant aquesta experiència, Suárez va aprofitar una errada defensiva visitant per pispar la pilota i cedir-la a Messi, que va fer el primer gol.

El Barça, per sobre de tot, ara se sent segur d’ell mateix. Els jugadors mosseguen i la decisió de posar Mascherano al mig del camp va ser un encert, ja que l’argentí va liderar la pressió. I això que al segon temps una greu errada de Ter Stegen va fer tremolar l’equip. Iniesta, però, va solucionar-ho tot inventant-se la jugada del 2-1. Piqué va fer el tercer i Neymar va desaprofitar l’oportunitat del quart amb el penal que va fallar, un resultat que hauria deixat mig mort un Vila-real que va saber patir i evitar la golejada. Al final el Barça va acabar cansat i insatisfet per no haver fet més gols. Les ocasions les va crear. Messi va jugar com sempre. I el dia que Neymar va desaparèixer, Iniesta va fer un pas endavant. La importància de tenir molts recursos.

Els néts a la recerca del paradís

JOAN M. TRESSERRAS | 11/02/2015 18:30

Segueix-me

Els recomano un llibre: Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro. És un llibre magnífic, de cocció lenta, al marge de les subordinacions que imposa l’actualitat més estrident. És, en primera instància, una biografia de l’avi de l’autor, Vicente Villatoro Porcel (1889-1977), que va marxar de la població cordovesa de Castro del Río quan tenia seixanta anys per anar a viure a Terrassa. El llibre és el resultat d’una recerca minuciosa. Fotografies, relats, records, documents, converses amb altres terrassencs de Castro, anades a Andalusia a revisitar llocs, parents, amics del pare. I el llibre és també un assaig d’introspecció familiar. Un esforç per comprendre i donar sentit global a una trajectòria personal i familiar que és única i intransferible però que, alhora, és compartida en molts aspectes per moltes altres persones i famílies. L’obra de Villatoro, amb elements d’autobiografia sentimental, és un assaig sobre l’emigració de Castro del Río a Terrassa i, més en general, d’Andalusia a Catalunya. Un assaig fet a partir d’un cas, dels afectes bàsics i de la vivència directa. No és un tractat. No és costumisme. És la vida que passa. La vida d’uns personatges -especialment l’avi- que, des de la modèstia dels seus neguits i ambicions, s’obren camí en un món que només pren ple sentit a través de les seves vicissituds particulars.

Un home que se’n vaés també una reflexió sobre una part substancial de les arrels de la Catalunya contemporània. Una part fonamental, constitutiva, de la Catalunya d’ara té l’origen a Andalusia i en les raons que, en pocs anys, van fer que centenars de milers de persones decidissin anar-se’n i optessin per venir a Catalunya. No és una novel·la, però és apassionant. No és un llibre d’història, però és rigorós i documentat. De fet, és un llibre de pensament sobre el que és concret. És des de l’observació persistent, des de l’experiència directa continuada, que podem endinsar-nos millor en els replecs i misteris del que no és mesurable ni objectivable. El punt de partida són detalls, gestos, fets aparentment menors però que decanten itineraris personals. L’anècdota significativa, la reinterpretació de la mirada captada en un retrat, una frase atribuïda, la carta rellegida 50 anys després, el perfil inclòs a l’expedient condemnatori d’un jutge militar. I, sempre, el rerefons de la gran història que tot ho engloba i tot ho pot trasbalsar: la guerra, la presó franquista, la tràgica inundació.

La tesi que travessa tota l’obra i l’explicació de fons que Villatoro ens acaba suggerint és que la clau de qualsevol procés migratori és la decisió de marxar. L’emigració és, sobretot, marxar. Anar-se’n. Buscar algun altre lloc per poder començar altra vegada, sense les servituds que us condicionaven a tu o a la teva gent, això ve després. Quan la decisió de marxar ja és ferma, la tria de destí depèn de tot un seguit de circumstàncies i de factors d’oportunitat. L’atzar i la història s’entortolliguen. Els de Castro del Río arribats a Terrassa als anys quaranta fan de reclam i de primera xarxa d’acollida dels que arriben als anys cinquanta i seixanta. I Terrassa no és precisament el paradís somiat. Però hi ha alguna oportunitat més. Poder recomençar. De les cases blanques de Castro a la grisor de les fàbriques, el soroll dels telers, l’autoconstrucció que s’endinsa en els descampats. Encarar el futur.

Els meus avis no eren de tant lluny. Un va haver de marxar i no va poder tornar mai. Sigui com sigui, tots, també els que es van quedar aquí, inevitablement derrotats i lluny del paradís, van haver de tornar a començar. Enmig de la misèria i l’esclafament del franquisme. Ara, dues o tres generacions després, molts esforços i adaptacions després, molts néts i nétes tenim un neguit semblant que ens empeny. Covem una disconformitat que ens fa voler disposar també d’una oportunitat de començar un projecte nou. I la tenim. L’altre lloc per anar pot ser aquest mateix lloc. Si ens el fem nostre. Apropiant-nos-en democràticament, amb totes les conseqüències. Junts. Els del Penedès, els de Castro, els de Caracas i els del Senegal. Aquí. Si volem i en sabem.

¿Per què la possibilitat de construir avui un projecte nou, aquí, hauria de ser un estímul menys poderós que la necessitat de marxar que va moure l’avi Villatoro? ¿Quina mena de generació donaria per bo l’horitzó llegat per un passat de violència, imposició i corrupció, podent escollir traçar-ne un de nou, a l’altura de les pròpies aspiracions? No hi ha pitjor covardia generacional que deixar al passat i a l’atzar la configuració del futur que podem determinar per la pròpia voluntat i mitjançant l’acció política. 27-S: mandat democràtic.

El PP torna a vetar ERC a la comissió de secrets oficials: 'Cal un plus de lleialtat amb l'estat' 12.02.2015 14:39


El diputat del PP José Antonio Bermúdez de Castro ha dit que per formar part de la comissió de secrets oficials del congrés espanyol cal 'un compromís de discreció i un plus de lleialtat amb l'estat'. Així ha justificat el vet del PP a l'entrada d'ERC a la comissió. Diu que els discursos dels republicans van en direcció 'contrària' a aquestes premisses. El diputat d'ERC Joan Tardà considera que la negativa del PP es deu a raons ideològiques i al caràcter independentista de la formació. És per això que ha demanat als grups de l'oposició el vot nul a la incorporació del portaveu popular al congrés, Rafael Hernando, a la comissió.

El congrés ha acabat aprovant l'entrada d'Hernando a la comissió gràcies a la majoria del PP, i amb el suport del PSOE. La majoria de les formacions del grup mixt --totes excepte UPN-- i de l'Esquerra Plural s'han solidaritzat amb ERC i no han assistit a la votació per a incorporar Hernando a la comissió, que hi entra per a substituir l'actual ministre de Sanitat, Alfonso Alonso. Finalment, Hernando ha rebut 252 vots a favor, 19 vots nuls, 7 en blanc i un en contra, el de Joan Tardà. 

Tardà ha criticat la seva exclusió: 'Vivim instal·lats en una anomalia perquè ERC va ser vetada a l'inici d'aquesta legislatura malgrat formar part del grup mixt'. És per això que ha demanat a la resta de grups de l'oposició el vot nul per 'visualitzar aquesta anomalia i injustícia patida duran aquests últims tres anys'. 'No hi ha res més injust que ser víctimes d'aquest atropellament i que la cambra ho hagi oblidat', ha afegit.  

Per la seva banda, el diputat del PP Rafael Bermúdez de Castro ha lloat la figura de Rafael Hernando i la seva 'idoneïtat' per formar part de la comissió. També ha carregat contra els republicans, i ha dit que, de la mateixa manera que Tardà té 'tota la llibertat' per pujar a la tribuna a dir 'el que li vingui de gust', els altres tenen 'la mateixa llibertat per decidir sobre la idoneïtat de qui ha de formar part d'aquesta comissió'.  

Des de l'Esquerra Plural, Joan Josep Nuet ha explicat que no tenen res en contra que Hernando entri a formar part d'aquest grup però ha justificat l'absència del seu grup en la votació perquè troben 'una anomalia democràtica' que no hi puguin accedir totes les formacions a la comissió.      

Aquesta és la cinquena vegada que el PP veta l'entrada d'ERC a la comissió de secrets oficials. 

Arguments per a la gran decisió

ANTONI BASSAS | 12/02/2015 20:46

Segueix-me

Convergència i Unió han viscut anys i panys units per una esquerda. La novetat d’aquests dies és que a l’esquerda ja no li queda gaire recorregut perquè la paret s’està acabant. CiU ha decidir si va a les eleccions del 27-S com a sinònim de sí a la independència. Davant la gran decisió, és fonamental recordar com hem arribat al final de la paret. Un dels que més eficaçment acostuma a fer-ho és el conseller Mas-Colell. En el curs de la presentació de les previsions del BBVA per al 2015-16 (creació de 195.000 llocs de treball a Catalunya), va dir: “Malauradament, pel que fa a les finances de la Generalitat no puc ser optimista. Pel govern del PP, les autonomies [encarregades de la sanitat i l’educació] són viscudes com un error”. Arguments per a la gran decisió.

El cònsol espanyol a Sant Petersburg homenatja la División Azul nazi
Per haver participat amb les tropes de Hitler en el setge de Leningrad




Entre el 8 de setembre del 1941 i el 27 de gener del 1944 la ciutat de Leningrad, l'actual Sant Petersburg, fou sotmesa a un dels setges més llargs i mortífers de la història. Durant gairebé nou-cents dies van perdre la vida més d'un milió d'habitants de la ciutat, molts dels quals per causa de la fam les malalties. La División Azul espanyola va ajudar l'exèrcit nazi en aquesta empresa. I aquesta setmana el cònsol espanyol a Sant Petersburg, Juan Antonio Martínez-Cattáneo, ha retut homenatge a aquesta unitat armada.

El cònsol va fer que es col·loquessin unes roses amb els colors de la bandera espanyola al camp de Krasni Bor, el lloc d'una de les batalles en què van participar els soldats espanyols que van combatre al costat dels nazis. Ho ha publicat en la seva pàgina de Facebook la Hermandad de la División Azul, que ha agraït aquest gest a Martínez Cattáneo. Ha estat descobert i difós des de Twitter, mitjançant usuaris com @jordiborras i @CatDiuProu.


A banda de dilapidar centenars de milions d''€ resulta que la missió dels diplomàtics esanyols és homenatjar nazis pic.twitter.com/Eb3kz0Supl

— Jordi Borràs (@jordiborras) February 11, 2015
El cònsol és fill d'un ex-combatent de la División Azul, l'enginyer Antonio Martínez-Cattáneo, tal com es pot comprovar en una de les esqueles del diari ABC que ha trobat per la xarxa l'usuari @Failderalisme.

Quan Son Goku ensenyava valencià

'Mentre diumenge a TV3 celebren vint-i-cinc anys del primer capítol de "Bola de Drac", nosaltres ens les hem d'enginyar com puguem perquè el xiquet puga veure dibuixos animats en valencià.' M'ho deia un amic que em va convidar dissabte a sopar a sa casa. I és així de trist. No cal dir que en un context de minorització com el que hem de suportar, el poder de la televisió per a normalitzar la nostra llengua és clau --encara que em fastigueja el poder de la tele en general. En aquest sentit, sempre recorde els meus amics de barri quan m'asseguren que van aprendre valencià amb Son Goku, Arale o Musculman. Ja siga a TV3 o a Canal 9. Doncs ara, trenta-dos anys després de la primera llei que legalitzava la nostra llengua, el panorama és ben curiós. Malgrat que tenim desenes de canals a la TDT, els progenitors militants com el meu amic han de connectar el portàtil a la tele i posar-los vídeos de YouTube en català. Però quants n'hi ha que en tinguen voluntat, temps i ganes?

Com sabeu, aquesta és una de les conseqüències immediates a què ens han abocat els qui ens han apagat TV3 i RTVV. Per bé que també n'hi ha alguns altres que ja vam assenyalar en aquest article. Doncs bé, amb l'arribada a les corts de la ILP en defensa d'una Ràdio i Televisió públiques i en valencià --avalada per noranta mil signatures--, la dreta sucursalista que ens governa s'ha tornat a parapetar en la demagògia habitual. Conscients de l'error tàctic que cometeren amb el tancament de RTVV, ara volen aprofitar el fruit de la societat civil per mirar de redreçar el càlculs electorals propis. El procediment és el mateix que van aplicar al congrés espanyol amb la ILP per a la dació en pagament, impulsada per la PAH: han permès que es debatera i ara la volen aprovar amb una rastellera d'esmenes que no solament la fan inviable, sinó que pretén legitimar el seu model nefast i deixar-los com els pobres defensors impotents de la tele i la ràdio pública.

L'estratègia no és nova. És la que utilitzen els franquistes reciclats a tot l'estat: els qui anaven contra de la constitució ara en són els fanàtics; els qui dinamitaven els estatuts ara s'embolcallen en les seues limitacions; els qui abominaven els mitjans públics en llengua pròpia ara ens volen fer creure que sempre els han volguts i que es troben obligats a tancar-los --després d'haver-los saquejat-- per a salvar escoles i hospitals. De la mateixa manera, els qui reprimeixen les mobilitzacions populars després se n'adjudiquen les fites. O, en versió valenciana, els qui sempre han atacat qualsevol avenç per a dignificar el valencià, ara s'omplen la boca en defensa de 'las señas de identidad'. Mentrestant, nosaltres continuem pagant els plats trencats. I ens les hem d'empescar perquè els nostres fills puguen viure i créixer amb la llengua dels seus avantpassats.


xavisarria@mesvilaweb.cat

no hace mucho comente que este hilo parecía un monologo y hoy lo confirmo, los 16 ulimos post son del "company" buticular, a mi me gusta oirme, pero con moderacion.

por otro lado iba a escribir esto y una de las ultimas frases de su post (por principios no los leo, solo los cuento) decia que el PP por quinta vez ha vetado la entrada de ERC en la comision de secretos oficiales, cuestion que años despues de haber pactado su lider, exlider? Jose Luis Perez (alias Carod Rovira) con ETA en Perpignan no es de extrañar.
Y ante todo ruego:
disculpas a todo el que pueda ofenderse, nada mas [...]

La bogeria de l’AVE espanyol: estacions fantasma per a pujar a trens buits.

Publicat el 12 de febrer de 2015 per Lluis_Patraix



El passat mes d’octubre alguns mitjans de comunicació ens sobresaltaven amb la notícia de què la zamorana Ministra de Foment espanyola, Ana Pastor, assegurava amb totes les de la llei que la localitat d’Otero de Sanabria (oh casualitat!, pertanyent a la mateixa província de la qual ella és natural) tindria una estació d’AVE de la línia en construcció Madrid-Valladolid-Zamora-Galícia.

A més a més de la província en què es trobava la dita localitat, el que més cridava l’atenció de la notícia era la ingent població amb la que comptava la megaurbs d’Otero de Sanabria: 28 habitants. Una megaurbs que forma part de l’extensa i superpoblada àrea metropolitana amb què compta el municipi de Palacios de Sanabria: 282 habitants.
Al seu torn, la poblada comarca en què es troba aquesta vasta concentració poblacional compta amb 6.656 habitants, segon dades del propi Institut Nacional d’Estadística.



La promesa de la ministra responia, segons apuntaven els diaris, a “una reivindicació veïnal històrica de tota la comarca de Sanabria per no perdre el tren de les comunicacions” (sic), i al seu torn recollia un altre antic compromís subscrit pel PSOE de la època de Zapatero de què Otero de Sanabria tindria la seua estació d’AVE.
La notícia també apuntava que el que va ser Secretari d’estat d’Infraestructures, Rafael Catalá, actual ministre de Justícia, havia garantit que Otero de Sanabria es beneficiaria de la declaració de la línia Madrid-Galícia com a Servei Públic Obligatori, el que significaria que passaria de la seua condició inicial de “Lloc de Avançament i estacionament de trens” a “Estació d’AVE”. Perquè, que caram!, els 28 residents del poble es mereixien tota una estació d’AVE de primera categoria, pressupostada en més de 5 milions d’euros, res de plats de segona taula, que per això la senyora ministra és també de Zamora.

Doncs bé, tots aquests fets tan desgavellats i irracionals, més propis d’una cacicada característica del segle XIX que d’una decisió racional i analitzada pròpia d’un governant d’un estat modern del segle XXI, es complementen a la perfecció amb una sucosa informació que fa uns dies publicava el setmanari el Temps, en què referien les xifres de passatgers que havien registrat les estacions de la xarxa de l’AVE espanyoles durant els anys 2013 i 2014, xifres, per cert, que havien estat deliberadament invisibilitzades pel govern espanyol.

Doncs bé, en aquesta informació s’assenyalava que les estacions de Segòvia, Tardineta (Osca), Antequera i Requena havien registrat, respectivament, les fantàstiques xifres de 348, 449, 3.147 i 7.122 passatgers que havíen pujat a l’AVE durant tot l’any 2014. És a dir, que teníem des de la marejant xifra d’un passatger de mitjana al dia en el cas de Segòvia, fins als 20 passatgers diaris que agafen el tren a l’estació de Requena.





Segons dades d’Adif, l’ens públic propietari de les xarxes ferroviàries espanyoles, dels 30.822 milions d’euros invertits en les dues últimes dècades per implantar a Espanya la xarxa bàsicament radial d’alta velocitat, aproximadament 1.100 s’havien destinat a remodelar o fer de noves a les 29 terminals ferroviàries previstes d’alta velocitat, comptant-hi els 5 milions i escaig de la nova estació de Tardienta.

Per cert, aquesta mega-ciutat de 1.000 habitants que és Tardienta, és parada obligada de la línia d’AVE que es va construir en l’época de Alvarez Cascos expressament per connectar Saragossa amb Osca. Dues ciutats separades per la impressionant distància de 80 km.

La despesa per establir aquest servei entre les dues ciutats va ser de 80 milions d’euros de recursos públics, posant un AVE amb unes limitacions de velocitat màxima de 160 quilòmetres per hora entre Osca y Tardienta, i de 200 entre Tardienta i Zaragoza, per les pròpies característiques tècniques de la línia.

Les dades oficials diuen que el 2012 aquest servei AVE va ser utilitzat entre Saragossa i Osca per 1.808 persones (5 al dia). En sentit invers, d’Osca a Saragossa, van viatjar 1.631 persones (4,4 viatgers per jornada). Aquest flamant tren de la sèrie 102 de Renfe, fabricat per Talgo i per Bombardier, compta amb 318 places, tot i ser ocupat tan sols per quatre o cinc viatgers de mitjana que cada dia va i torna entre Saragossa i Osca.



Aquest AVE s’atura sempre religiosament a l’estació de Tardienta, tot i que en el 90% dels viatges ningú puja ni baixa en l’estació. Segons l’estadística de Renfe, durant l’any 2012 de l’estació de Tardienta van eixir 7 viatgers amb destinació a Calataiud, 6 amb destinació a Guadalajara, 7 amb destinació a Osca, 371 amb parada final a Madrid-Atocha i 35 amb destinació a Saragossa.

Al remat, una estació buida per servir de passatgers a un tren buit. Una total bogeria.

A França, un informe del Tribunal de Comptes va destrossar les perspectives econòmiques del TGV (l’AVE francès), i va acusar els dirigents de “previsions exagerades” i de “pressions polítiques” per voler instal·lar un tren que era de tot menys rendible. França tindrà el 2015 la meitat de quilòmetres d’AVE (2.000 km) que Espanya, tot i tindre 25 milions més d’habitants i una mitjana de més de quatre vegades d’utilització d’aquest servei per habitant i any.
Però açò és Espanya, no Europa. Veient aquestes irracionalitats, entenem el perquè molts europeus pensen que Àfrica comença als Pirineus.


València, a 12 de febrer de 2015.

Notícies i opinions sobre el procés sobiranista

Primer, els fonaments

Salvador Cardús

En un dels seus darrers -i excel·lents- articles, Francesc-Marc Álvaro deixa clar que malgrat la insistència d’alguns a dir que Podem i el sobiranisme català són resultat d’un mateix malestar, de fet són de naturalesa ben diferent. I, fent memòria del gran debat que va ocupar la Transició, Álvaro assenyala la diferència fonamental: mentre que Podem és un cas de “reforma” política, el sobiranisme català ho és de “ruptura”. (…)

ÉS JUSTAMENT, PERÒ, aquest fet que assenyala Álvaro el que paradoxalment dóna un marge més gran a Podem per fer propostes agosarades, mentre que al sobiranisme no li queda més remei que tocar de peus a terra. (…)

LA PRIMERA LLIÇÓ de tot plegat és que als reformistes els és més fàcil mantenir-se en l’escuma de les promeses, fins que arriben al poder. En canvi, als rupturistes no els queda més remei que mirar cara a cara les dificultats que comportarà el seu gest fins que tingui èxit, i han de saber ajornar les promeses per l’endemà d’haver-hi arribat. La segona lliçó és que si bé és cert que la independència està intrínsecament vinculada a la voluntat de fer un país més just i pròsper, no es pot perdre de vista que allò que realment la justifica és el desig de llibertat. (…)

LA INDEPENDÈNCIA, doncs, demana més determinació que no pas efervescència. O, dit d’una altra manera: al sobiranisme, per triomfar, més que no pas enlluernar-se en promeses de compliment incert, li és necessari tenir una radical pulsió de llibertat i una profunda confiança en el propi país i en la capacitat dels catalans per saber-se governar bé en el futur.

Si cal, poseu-vos guants

Jofre Llombart

Una majoria social que podria guanyar qualsevol votació. Uns líders polítics, fins ara, a l’alçada de les circumstàncies. Una base civil absolutament pacífica, democràtica i simpàtica. Un reconeixement internacional ‘de facto’ sobre l’existència del conflicte nacional. Un adversari en crisi i amb desprestigi interior i exterior. I per si fos poc, una èpica i una estètica en forma de somriure. Mai, absolutament mai, s’havien donat tant bones condicions per canviar el curs dels esdeveniments. El recurs de l’Exèrcit ja no és possible (l’OTAN prohibeix intervencions internes als territoris dels seus estats membres) i per tant l’escenari tan repetit de derrota militar pot, per primera vegada, esquivar la història.

Així les coses, què pot frenar-ho tot plegat? Que, per la raó que sigui, els promotors del procés desisteixin. I què els pot fer desistir? que s’atemoreixin, que es cansin o que es divideixin. I aquestes tres coses poden combinar-se entre sí de manera diabòlica amb una salsa que ho lliga tot: la desconfiança. (…)

Doncs bé, ara es tracta de demostrar que aquests rumors són falsos o que, com a mínim, tenen una part de veritat minoritària i secundària. En definitiva, que l’encreuament històric en què ens trobem és més important que la tradició i el safareig. (…)

Com si d’una capçalera de manifestació es tractés, cal que els líders avancin agafats de la mà. És possible que en altres circumstàncies aquest gest, donar-se la mà, li produís fàstic a uns i altres. Doncs si cal poseu-vos guants. Però agafeu-vos de la mà. Ja us els traureu quan hagueu arribat al final del camí. I si en algun moment teniu dubtes mireu enrere i veureu a uns que van de la mà, sense guants, amb somriure, sense fàstics però tampoc sense parar: ja no deixaran de caminar i passaran per damunt d’aquell que es quedi plantat.

Joan Iglesias: “Espanya té una fiscalitat ineficient i carrega el mort del seu fracàs sobre els ciutadans”

El govern va fitxar Joan Iglesias el 2013, inspector d’Hisenda de l’Estat i professor de dret tributari, per dissenyar la principal estructura d’estat. Ara acaba de publicar Una hisenda a la catalana (Angle Editorial), on en dibuixa les parets mestres.

Iglesias aposta perquè la futura administració tributària de Catalunya corregeixi la situació actual en què “el factor treball és el que està més gravat i el factor capital el que menys”. Segons explica en el llibre, el sistema fiscal espanyol no és equitatiu i genera “importants distorsions” perquè les rendes del treball suporten un pes proporcionalment més alt que altres indicadors com el patrimoni o el consum. La correcció s’ha de fer, segons ha defensat, sense enfrontaments tenint en compte que els contribuents cada vegada escullen més on viuen i on paguen els seus impostos.

L’administració ha de donar prestigi a les empreses que paguen en comptes d’estar “obsessionada” pels que no paguen.

Continguts disponibles a lliureimillor.cat

“La seguretat i la defensa”, per Miquel Sellarès

Miquel Sellarès

President del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC)

Des de fa unes setmanes diversos opinadors i informacions d’alguns mitjans, i també redactors de projectes de constitució catalana, han portat a l’actualitat el tema de la seguretat i la defensa en un futur estat català. El CEEC, que m’honora presidir, és l’única entitat que des de 1984 ha intentat influir amb rigor i seriositat en la necessitat que Catalunya tingui plantejaments clars sobre seguretat i defensa, una cosa molt difícil en la nostra societat, que fa més de 300 anys que està mancada d’estructures d’estat i de consciència nacional de seguretat –i menys encara d’estructures de defensa.

Aquests darrers dies m’he sentit com si fos transportat pel túnel del temps, cap als principis de 1980, quan un equip plural de persones vam posar les bases de la Policia de Catalunya (Mossos d’Esquadra i Policia Local) i vam trobar l’acomplexament d’una bona part de la població catalana –i més greu encara: de la nostra classe política–. Van haver de passar anys fins que es va entendre que no hi ha poder polític si aquest no ve acompanyat del poder coercitiu, i si aquest, al seu torn, no assegura la seguretat de tots i cadascun dels ciutadans. Fou un començament extraordinàriament difícil. Ni la pròpia classe política no creia que Catalunya seria capaç de construir un model policial i que podríem ser la Policia Integral del país, substituint així els Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat. Ara, més de 30 anys després, tenim 17.300 mossos d’esquadra i més de 10.000 policies locals. El cos té encara deficiències en el seu funcionament, estructura i formació, però cal reconèixer la seva implantació, el seu reconeixement per part dels ciutadans, i que avui la Policia de Catalunya és un fet irreversible que ja ningú posa sota qüestió. ¿Hauria estat possible el procés de transició nacional actual sense la Policia de Catalunya?

Ara, en una societat com la catalana, fortament influenciada pel pacifisme i per l’acomplexament vers els aparells de l’Estat, es vol portar al debat públic i polític el debat sobre si Catalunya ha de tenir o no forces armades en el cas que hi hagi un mandat democràtic per la independència. El CEEC creu –i ha fet pedagogia en els darrers mesos de forma discreta– que parlar de les futures forces armades catalanes no és un afer prioritari, i que abans de fer aquests plantejaments cal sortir de les beceroles en què estem per assolir un mínim de consciència nacional de seguretat, avui pràcticament inexistent.

Podeu continuar llegint l’article aquí.

"¿y?"

Siempre he manifestado que en un mal Estado, el gobierno, es la mayor arma de represión sobre sus ciudadanos.

No hace mucho el alcalde de Barcelona, Xavier Trias (CiU), afirmó que hasta que el Ministro del Interior, Jorge Fernández Díez, se disculpara con él por haber filtrado a la prensa informes falsos sobre supuestas cuentas millonarias suyas en el extranjero, procuraría no coincidir con él y no le saludaría.

El alcalde de Barcelona por esas falsas alusiones en los medios, solicitó una nota pedida por él mismo que certificaba que no ha había tenido cuenta bancaria en la suiza UBS en los últimos diez años, pidiendo la dimisión del citado  ministro del Interior español, al que acusaba de haber "presionado" para que se publicara la información.

Estos hechos son un gravísimo atentado a la justica si esta ha quedado impasible a esas amañadas y falsas filtraciones por parte del Ministerio de Interior. Un estado que se jacta de democracia no puede nunca dejar de lado tan hipócrita artimaña fuera de la ley.

Y lo peor es el sarcasmo del que se cree por encima del bien y del mal en este asunto.  El periodista Jordi Évole del programa ‘Salvados’ insta este domingo a Fernández Díaz por la filtración de los informes de la UDEF, preguntando al ministro sobre las acusaciones vertidas por políticos, a lo que este éste responde: "¿y?". Es fácil intuir que el peso por obedecer a su cúpula, debido al proceso soberanista catalán, está detrás de esa aberrante desazón y soberbia.

Ese Ministerio de Interior sigue con las mismas artimañas de siempre. Con las artes de guerra sucia preconstitucionales ya conocidas y hasta mejoradas. Eso hace perder la credibilidad de cualquier comunicado, como el que ha destacado Fernández Díaz en el que afirma que España es el tercer país ‘más seguro’ de la UE, por delante de Francia o Alemania. Estos países, según el ministro, tienen tasas "muy superiores" a las españolas. ¿Seguro en qué? Si hay que estar batallando con tu propio ministerio pocas garantías de protección quedan ya.

Sobre el término 'prisión permanente revisable', que se ha establecido recientemente, el ministro asegura que "no tiene nada que ver con la cadena perpetua" y apuesta porque "es constitucional". Según entiendo la palabra permanente, significa fijo, constante, continuo... Esperemos no acabar con las ejecuciones de antaño, pasándolas a llamar sacrificiosconclusiones o desempeños…
 
J L Herrera Vega
Ciències de la Informació i de la Comunicació
El Comunicado

Com qui no fa la cosa

A España si alguna llengua s'ha de protegir i estudiar és el castellà, l'espanyol de tots, d'una pàtria tancada en si mateixa a pany i forrellat i re-inflada, com gall enmig del galliner, a bombo i plateret -o pandereta-. En aquesta manera de veure la seva pròpia realitat no hi entra ni hi ha lloc per les altres maneres de parlar que hi pot haver dintre del seu mateix territori, amb els seus propis noms, amb les seves pròpies arrels i la seva pròpia història viscuda a través dels segles. Fins i tot, on es gosa parlar-les fora de casa seva s'ha de prohibir directament, com abans, o, si això als nostres temps ja no es pot fer així -que seria el més fàcil per a qui no te cap argument ni capacitat de parlar-ne- s'ha d'aprofitar una majoria absoluta aconseguida amb promeses que mai s'han complert, ans el contrari, per dictar les lleis oportunes i expresses per afeblir-les, incomplint a la vegada el que està escrit a la Constitución (Título Preliminar.-Art.3: El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. Las demas lenguas españolas seran tambien oficiales en las respectivas Comunidades Autònomas de acuerdo con sus estatutos. 

La llengua que es parla als mai dotats d'status oficial “Països Catalans”, que s'anomena “català”, com es podria dir d'una altra manera però que, en tot cas, identifica uns territoris determinats, són el més viu exemple d'aquests incompliments:

Al País Valencià es va voler discriminar i trobar diferències on no n'hi ha, tret de l'accent i vocables particulars, com passa a qualsevol indret de Catalunya.

A les Illes es va implantar una llei, anomenada TIL, per la que es tracta de difuminar entre el castellà i l'anglès la variant del català que es parla allí.

A la Franja de Ponent, no contents amb l'invent del “lapao” per no dir-li “català” a la seva manera de parlar ara, el 2015, els hi esborren totalment del mapa.

Per la Llei de Patrimoni Cultural d'Aragó de 1999 s'ha mantingut fins el 31 de desembre de 2014 el reconeixement de les tres llengües parlades allí (aragonès, català i castellà) per unes 60.000 persones, tot i que el 2013 ja es va perfilar aquest final fulminant.

Visual i simbòlicament, els cartells de circulació que al travessar per aquelles zones fins ara eren bilingües deixaran de ser-ho i la gent d'allí sabrà que entra en una terra, la seva terra, on oficialment es parla d'una manera diferent a la seva de tota la vida.

Així, com qui no fa la cosa... Així s'imposa el que per la via de la consulta i el consens se sap que no es podria aconseguir, si més no, sense abans parlar-ne amb les parts afectades directament. I ho fa qui vaticina que una simple consulta a Catalunya portaria a algunes persones, a familiars i amics, a sentir-se estranyes a casa seva.

El projecte lerrouxista de Podemos

«L'enèssim intent d’allunyar la població metropolitana, néta de la immigració espanyola, del catalanisme, del projecte nacional català»

Patrícia Gabancho | Actualitzat el 15/02/2015 a les 00:02h

Fem molta broma amb els tripijocs dels nois de Podemos (mentre sigui un projecte espanyol ho direm en castellà), tot i que no n’hauríem de fer; i riem quan mostren una autoritat central ferrenya que escombra qualsevol alternativa perifèrica, tot i que tampoc ho hauríem de fer. Però no hem de deixar passar  el contingut de la proposta. Que considerin Artur Mas un enemic de classe és cosa de la ideologia que proposen, hi tenen tot el dret. Que el considerin “casta” és un error de percepció, perquè la “casta” catalana està en contra d’Artur Mas, i l’Estat no diguem.

Però fa quatre dies l’Ara transcrivia el document de base de la candidatura de Gemma Usabart al lideratge català de Podemos. L’estratègia parteix de l’àrea metropolitana, però ho fa amb la intenció de confrontar amb el país diguem-ne pujolista (dir país pujolista ja és mala bava, perquè el projecte del pujolisme està enterrat).

Escolteu, es tracta d’”articular un projecte nacional amb realitat metropolitana”. I diu això: “L’escletxa entre realitat i imaginari polític de les classes populars metropolitanes ha sigut explotada i amplificada des del pujolisme”. Per què? Per això: “a partir de diferents mecanismes, incloent-hi la política lingüística i els mitjans de comunicació, va tractar d’excloure aquestes classes populars metropolitanes del suposat oasi català”. Ho firmaria C’s, ho explicaria Intereconomia sense tocar una coma.

O sigui: la política oficial va excloure aquestes classes populars que tenen vida pròpia a través de la política lingüística i de comunicació –un imaginari—per tal d’assentar-se en el poder. Les classes populars catalanes, que també deuen tenir vida i existència, no hi compten. Ara es tracta de confrontar-nos per un “projecte nacional” que no diu de quina nació es tracta. Dit d’una altra manera, l’enèssim intent d’allunyar la població metroplitana, néta de la immigració espanyola, del catalanisme, del projecte nacional català.

Lerrouxisme? Podemos. Diguem no!