Forero Bloqueado
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
|
//*// Donec Perficiam //*//Un article que s'ha de llegir sí o sí:
Cita:
La Vanguardia censura un article "incomode" d'Albert Sánchez Piñol
La xarxa se’n fa ressò i el professor Sala i Martín recorda al director del diari, Màrius Carol, que “censurar en l’era d’internet és no entendre els temps en els que vius”.
--------------------------------------------------------------------------------
L’article “Sí al museu militar!” d’Albert Sánchez Piñol només va estar uns moments penjat al web del diari dissabte al vespre, després va desaparèixer misteriosament i tampoc ha estat publicat al diari en paper. La xarxa s’ha fet ressò del fet i ha penjat l’article en el què amb to irònic Sánchez Piñol aposta pel museu militar sempre i quan el tinent general de l’exèrcit que ha proposat la creació del museu, Ricardo Álvarez Espejo, dediqui una galeria a les “massacres que l'exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana”, una secció “Bombes sobre Barcelona”, un apartat sobre “els malalts de psicopatia que s'han enfundat l'uniforme militar i han recalat a Catalunya”, un sobre es governadors militars i al seva relació amb Catalunya, o un sobre “La premsa militar i Catalunya”.
Sala i Martín en una piulada espera que Jordi Basté i Pilar Rahola preguntin al director de La Vanguardia, Màrius Carol, que expliqui aquest dilluns a RAC1 el motiu de la desaparició de l’article
El tuitaire @RafaelCubi, el va poder capturar i l’ha publicat en la versió en castellà. Esperem què ha de dir Màrius Carol
Sí al museu militar!
El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera “ambicioso e irrenunciable”. Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.
Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.
Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: “Bombas sobre Barcelona”, donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.
Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.
Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.
El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de “blando”. Anido le exigió que le dejara fusilar a “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.
Y puesto que nos referimos a “palabras malsonantes”, también se podría dedicar una sección del museo a la temática “La prensa militar y Catalunya”. En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.
¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las “palabras malsonantes”, que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo “¡Un paso al frente!”, en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.
Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado “Otro paso al frente”, una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.
Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto
|
http://www.directe.cat/noticia/386586/un-article-incomode-de-sanchez-pinol-desapareix-de-la-vanguardia
Bump:
Cita:
Coses que passen quan tens un delegat del Ministerio del Interior al consell de redacció
Aquest diumenge al tard ens hem vist sorpresos per la constatació que el diari degà de la premsa catalana moderada, “La Vanguardia”, havia retirat per via d’urgència l’article setmanal de l’Albert Sánchez Piñol. A aquestes hores encara no hem escoltat les versions dels protagonistes, així que potser aquest apunt és precipitat. El rectificaré amb gust. El que sí sabem és que l’edició en paper d’aquest diumenge no contenia la contribució habitual de l’escriptor i que la versió digital del diari va penjar l’article durant alguns minuts, temps suficient perquè alguns lectors el pesquessin al vol. És el que passa avui, en aquest món digital nostre tan traïdor, que tot deixa rastre. En Bernat Puigtobella n’ha fet la primera denúncia des de núvol.com i les xarxes ja baixen ben plenes. Ben mirat, l’article és ben simple: una enumeració (només parcial) incontestable de les barbaritats que l’exèrcit espanyol ha comès a Catalunya des de l’assassinat a sang freda de set-cents cambrilencs el 1640 (un acte que deixa en ridícul les delirants execucions de l’EI) fins tres segles més tard.
Clar, fer un repàs a la història. D’entrada, el bo d’en Màrius podia haver encarregat un article de signe contrari, que narrés les atrocitats comesos pels catalans a Castella, els bombardejos de Madrid per l’exèrcit català, o les paraules de menyspreu dels governadors civils principatins a la vila i cort. Però es veu que ningú s’ha vist amb cor de fer-lo. És així com han decidit censurar-lo. Direu que és una mesura extrema. Què va. Quan estàs tan històricament entrenat com els Godó és molt més fàcil i si a sobre tens al consell de redacció un ex-alt càrrec del mateix Ministerio del Interior que ha fabricat la Llei Mordassa, aleshores és bufar i fer ampolles. Naturalment, tal mesura d’excepció serà un èxit espaterrant. Ben aviat l’article d’avui d’en Sánchez Piñol serà el més llegit dels que ha publicat/no publicat a “La Vanguardia”. Això sí, ja no en tornarem a llegir cap altre. I és que, recordeu: Felip VI és el capità general de tots els exèrcits i per molt menys els militars van assaltar la redacció del “Cu-cut” fa cent deu anys.
|
http://in.directe.cat/per-a-bons-patricis/blog/13330/coses-que-passen-quan-tens-un-delegat-del-ministerio-del-interior-al-consell-de-redaccio
Bump:
Cita:
Tancar ANOVO-Euroteminal per endur-se la telefonia mòbil a Madrid
Volen el Mobile World Congress a Madrid, que ningú no s’enganyi! Tot i que el govern espanyol parla a dojo de recuperació econòmica i de racionalitat en la política industrial, els fets ens demostren dia a dia, desgraciadament, que tot ho fien a la improvisació (els resultats són calamitosos per als treballadors de tantes i tantes empreses al llarg del país arran de la incompetència d’un ministeri d’indústria que no es planta davant de les transaccionals que deslocalitzen, tot exigint el rescabalament dels beneficis públics rebuts a manera de subvencions, quan no és ell mateix que estimula el procés de recentralització de l’activitat econòmica.
Això és el que hi ha darrere de la greu situació que pateixen més d’un centenar de treballadors de l’empresa de L’Hospitalet de L. ANOVO Barcelona-Euroterminal, dedicada a la reparació de telèfons mòbils d’ençà l’any 2001 que s’hi instal.là. Situació, certament, difícil arran del fet que la direcció ha plantejat un ERO per extinció de contractes amb data 19 de gener a fi de traslladar tota la seva activitat de reparació de mòbils a Madrid, a la seu madrilenya d’ANOVO, que no para d’oferir llocs de treball.
I el govern del senyor Rajoy mirant-s’ho des de la distància. Al Congrés dels Diputats de manera repetida el Partit Popular presenta iniciatives instant a la racionalització i la planificació industrial, però alhora es desentén d’una empresa i una activitat en un sector de gran interès instal·lada en l’àmbit barceloní on s’allotja el Mobile World Congress i on tants esforços s’han esmerçat per convertir-nos en un centre de referència mundial de les tecnologies relacionades amb la telefonia mòbil, just a l’entorn del projecte Mobile World Capital.
El fet és tan lamentable com preocupant: ANOVO-Madrid “ha anat traient (tal com afirmen els treballadors) canals de reparació i has anat copiant logístiques d’aquí per reproduir-les a la seva seu al centre de la península, és a dir, ha tret la feina d’aquí i l’ha duta a Madrid”.
I al darrere Orange, que és el principal client d’ANOVO. No ens enganyem, hi ha una voluntat de dur el congrés mundial de telefonia mòbil a Madrid i el primer pas ha de ser centralitzar la feina. Interessos, doncs, aliens a la lògica econòmica, però cada vegada més actius i més agressius.
Ara, el que cal és denunciar-ho i fer un acte de solidaritat envers els ciutadans afectats de forma directa, els treballadors i treballadores, i de responsabilitat ciutadana perquè ens hi juguem el futur.
Recordeu que milers i milers de catalans són usuaris d’Orange. Tenim prou força! Al Congrés, demà mateix, ho denunciarem!
|
http://in.directe.cat/joan-tarda/blog/13331/tancar-anovo-euroteminal-per-endur-se-la-telefonia-mobil-a-madrid
Bump:
Cita:
Laporta i Benedito s’equivoquen, Bertomeu té raó
El govern espanyol no perdona el Barça, com a eina al servei del procés independentista és una massa poderós i res del que ha passat ha estat innocent, volen apartar el club del procés i el xantatge és la seva eina
--------------------------------------------------------------------------------
Algú es creu que deixar el camp del Barça per fer un concert per a 100.000 espectadors reclamant la independència de Catalunya provoca alegries a la capital d’Espanya? Algú es creu que deixar que la via catalana passi pel mig del Nou Camp provoca una gran felicitat al govern espanyol? Algú es creu que el govern espanyol li perdona al Barça que sigui un puntal del procés independentista i celebri que la principal entitat d’importància internacional signi pel pacte pel dret a decidir? Ni alegries, ni felicitats, el govern espanyol no li perdona al Barça que sigui una de les eines principals de tot el procés, sobretot, per internacionalitzar el conflicte, i això sol explica “la mà negra” que va denunciar el president Bertomeu i que van negar membres de la seva junta i candidats a la presidència del Barça com Laporta i Benedito.
Ni el cas Messi, ni el cas Neymar existirien, ni les imputacions del club i el seu president s’haguessin produït amb un Barça contrari al procés independentista
Desestabilitzar el Barça és un objectiu establert per la comissió destinada a fer descarrilar el procés independentista creada pel govern de Mariano Rajoy que burxa en tot allò que serveixi per debilitar el procés. Un cop caigut el president Pujol i tot el que representava (amb una confessió que tant sols un xantatge pot fer entendre), un cop activades les diferents operacions de corrupció a Catalunya molt allunyades amb importància de la corrupció a la resta de l’estat, calia tocar una institució referent del país i aquesta havia de ser el F.C. Barcelona, calia desestabilitzar el club, els seus jugadors i la seva directiva.
Si Messi és el màxim pagador a la hisenda espanyola, Espanya és un frau generalitzat...
Fer fora Messi del Barça podria desestabilitzar el club i la seva afició i quina millor manera de fer-ho via les inspeccions fiscals i les amenaces d’un judici per portar el seu pare a la presó i a ell condemnat per delicte fiscal. Qui no marxaria d’Espanya, i Messi ho podria fer demà mateix, davant un procés tant lamentable com aquest. Imputar els presidents del Barcelona per un fitxatge com el de Neymar seria raonable en un país normal, però a Espanya forma part del procés de pressionar a un club que ni que sigui de manera suau aboni el procés independentista.
Ara toca negar que La Moncloa està al darrere de la persecució del procés
I la veu de La Vanguardia és l’eina per fer-ho possible, aquest diumenge explicava Manel Pérez que Mariano Rajoy estava preocupat per la crisi del Barça pel cas Neymar i la seva repercussió en les properes eleccions com a cost electoral per al PP. Una veritable hipocresia, primer actuen contra el Barça i ara fan veure que hi tenen res a veure, tot plegat amb un xantatge evident primer a Sandro Rosell (algun dia esperem expliqui la seva fugida) i ara a Bertomeu i la seva junta directiva (inspeccions fiscals a diferents empreses dels directius blaugranes). SI el Barça s’aparta del procés independentista, tot acabarà bé.
Primer el cas Pujol, ara el cas Barça i en preparació el cas Assembla Nacional Catalana
Fa uns mesos es va fer públic que l’ANC, la principal pota de la societat civil en el procés, era objecte d’una inspecció fiscal. Aquesta inspecció segueix endavant i pendent de com l’utilitzaran, segons reconeixent fonts de la mateixa agencia tributaria la inspecció segueix oberta malgrat que ja porten moltes hores de trobades, les ordres són mantenir obert el tràmit d’inspecció i d’aquesta manera poder instrumentalitzar el cas en contra del procés. En sentirem a parlar en els propers mesos o setmanes.
|
http://www.directe.cat/noticia/386512/laporta-i-benedito-sequivoquen-bertomeu-te-rao
Bump:
Cita:
El Barça i el govern espanyol
"Al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l’univers simbòlic que l’acompanya"
Víctor Alexandre
Confesso que no sento cap simpatia per la junta actual del F.C. Barcelona, com ho demostren els articles que vaig escriure sobre la presidència de Sandro Rosell en contraposició a Joan Laporta, que ha estat, sens dubte, el millor president de la història del club. Només cal mirar les copes, els títols i el prestigi aconseguits durant el seu mandat; a banda de la visió catalanocèntrica amb què dirigia l’entitat. Però el Barça, com sabem, és més que un club. Molt més. Ho és per la seva idiosincràsia, per la seva massa social, amb cent cinquanta mil socis, per la càrrega simbòlica que l’acompanya en l’àmbit polític, per una representativitat nacional sense parangó al planeta, pels espectaculars índexs d’audiència que comporta tot allò que l’afecta i per les controvertides passions que desperta. Tot aquest conjunt de coses l’han fet un club únic al món, i, per tant, un club admirat, envejat, estimat, odiat... sempre en grau superlatiu. Això explica que hagi esdevingut una de les principals institucions de Catalunya i que tot allò que fa o que deixa de fer la persona que el presideix tingui un ressò internacional.
Sempre he pensat que una singularitat d’aital magnitud, tan especial, tan gegantina –tan anòmala, fins i tot, si es vol– només s’explica per la anormalitat en què viu la nació catalana, una nació sotmesa als designis d’una altra nació. Si a Catalunya no se li haguessin arrabassat les seves llibertats nacionals i fos un Estat lliure i sobirà, és obvi que la seva representativitat política en l’àmbit esportiu –poques coses hi ha en aquest món més polítiques que l’esport d’elit– estaria canalitzada no pas a través d’un club de futbol, sinó de la selecció i dels èxits aconseguits pels esportistes en les diverses modalitats. Just el que passa a tot arreu. El Barça, per tant, hauria estat un club de futbol important, molt important, però difícilment l’entitat de la magnitud simbòlica actual. De fet, serà interessant veure com incidirà la independència del país en aquesta magnitud simbòlica.
Però el present és el present i encara no hem recuperat les nostres llibertats, encara no som un Estat lliure i independent. Som encara una nació sotmesa a la voluntat d’una nació que se’ns declara superior i el més calent en matèria de seleccions nacionals i de Jocs Olímpics és a l’aigüera. En altres paraules, el Barça continua essent l’entitat esportiva que amb la seva força compensa aquestes mancances i en la qual una part majoritària de la societat catalana projecta els seus anhels de reafirmació nacional. Per això hi ha tantíssims socis o seguidors de clubs com el Girona, el Sabadell o el Llagostera que alhora ho són també del Barça. No hi veuen cap incompatibilitat. Només en cas d’enfrontament directe, poden desitjar la derrota del Barça. Però estimen ambdós clubs perquè allò que representen ocupa llocs molt precisos i ben delimitats en el seu cor.
Tanmateix, com dèiem, aquesta representativitat del Barça, aquesta càrrega simbòlica del club té molts enemics. Com és natural, el primer nom que ve al cap de tothom, en parlar d’enemics, és el Reial Madrid, però la cosa va molt més enllà. Si l’únic enemic fos el Madrid i aquest club no tingués al seu costat tots els organismes de l’Estat espanyol, no caldria amoïnar-s’hi, perquè les seves maniobres serien únicament de naturalesa econòmica. El problema és que la seva llotja –presidida per un home de negocis tèrbols i protegit per la casta– constitueix l’aparador de tot allò que després es cou als despatxos polítics de Madrid i que adquireix forma d’operacions d’aparença jurídica, apolítica, neutra i immaculada. Com comentava el periodista Lluís Canut dies enrere en el seu magnífic programa ‘Efectivament’, del Canal Esport-3, resulta curiós, si més no, que un soci del Barça que treballa en una farmàcia pugui assumir per iniciativa pròpia els enormes costos judicials d’una causa –cas Neymar– que, un cop engegat el ventilador, decideix abandonar. Posats a investigar, seria interessant investigar qui hi ha al darrere d’una maniobra com aquesta. La maniobra, tanmateix, és intel·ligent: en comptes de bombardejar des de fora, s’introdueix un cavall de Troia que dinamiti des de dins i que faciliti als òrgans judicials espanyols la coartada per actuar. I perquè tot sembli encara més pur i més immaculat, el cavall de Troia es presenta davant les càmeres dels mitjans de comunicació lluint una estelada a la samarreta amb la reivindicació del dret a decidir. Realment fantàstic! Una trama digna de Graham Greene. Només hi ha una errada. Una errada que Greene mai no hauria comès, i és que ‘l’independentista’ interposa la seva querella criminal, no pas a Catalunya sinó a Madrid, a l’Audiència Nacional espanyola, institució hereva del franquisme amb un passat (i un present) de persecució sistemàtica i ferotge de les llibertats de Catalunya i dels seus defensors.
Diu el senyor Josep Maria Bartomeu, president del Barça, que l’assetjament que està patint el club des de les instàncies judicials pot tenir a veure amb el fet que “un any va cedir el Camp Nou per fer-hi el Concert per la Llibertat, i potser això no va agradar” i que tampoc no va agradar que “la Via Catalana passés per l’estadi”. Naturalment que això no va agradar al govern espanyol, per bé que va ser la pressió social, no pas cap iniciativa de la junta, com insinua Bartomeu, el que va determinar aquests decisions. Però al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l’univers simbòlic que l’acompanya.
Cal no oblidar que l’Estat espanyol és a les mans d’un govern d’arrel totalitària capaç de les baixeses més abjectes per tal de dinamitar el procés català. Estem parlant d’un govern que manipula eleccions, que intenta desprestigiar internacionalment Catalunya i les seves institucions, que porta a terme un pla d’extermini de la llengua catalana, que criminalitza el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona mitjançant la fabricació d’informes falsos i que elabora lleis d’inspiració feixista amb l’objectiu de controlar el pensament, d’escoltar converses privades, de conceptuar l’independentisme com a terrorisme i d’inhabilitar presidents, consellers, jutges i funcionaris demòcrates tot instaurant un règim policial en una societat pretesament tenallada per la por. Això és feixisme, senyors. Feixisme. Què més necessitem que passi per prendre’n consciència?
Hom dirà que si el fitxatge de Neymar s’hagués fet bé, les clavegueres de l’Estat no tindrien on agafar-se, però no és cert. Santa innocència i santa autoflagel·lació! Les clavegueres, com ja hem vist, no estan al servei de la veritat, estan al servei del poder, i allò que aquest poder no té s’ho inventa. És veritat que la mentida sovint té un recorregut curt i que algunes veritats, tard o d’hora, acaben surant –ho hem vist en la clara innocència del president Mas i de Xavier Trias, acusats falsament de tenir diners a Suïssa–, però cobreix l’objectiu de calumniar i desacreditar persones a través dels telenotícies. L’intent de criminalització de Catalunya en l’àmbit internacional –i això inclou el Barça, per descomptat–, forma part d’una operació que arribarà al paroxisme en els mesos que resten per a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.
|
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/02/el_barca_i_el_govern_espanyol_106294.php
|