M'han agradat molt aquestes dues respostes pel respecte i així mantindré jo els meus comentaris.

Jo es que apart de tenir les meves idees, llogic, no soc capaç de veure el camí dels que penseu que aixó pot arrivar a bon fi perque continuen sense resoldre's les principals incognites.....

i parteixo de que l'unic punt fort, molt fort de tot aixó es la movilització de una part molt important i nombrossa de la societat catalana, encara que els experts diuen que els hi manquen o manquerien encara 300.000 vots per començar a fer un plantejament una mica serios...... [...]

Primus, el que jo no entenc és com.................

I sobre els revolts i giragonses del Procés doncs tu mateix ens dones la clau:

"caminante no hay camino, se hace camino al andar y al echar la vista atrás......"

A despit de tot, seguim i seguirem endavant!

Només ens faltes tu, ens plauria molt que decidissis emprendre aquest meravellós camí cap a la llibertat al nostre costat

Donec Perficiam!

Un ‘think tank’ que assessora el govern alemany veu “irrompible” el desig sobiranista a Catalunya

ISAAC LLUCH | Munic | 01/02/2015 17:00

Catalunya és un laberint polític i en aquest atapeït any electoral es veurà abocada a definir el seu camí, bé cap a la independència o bé cap a una reforma constitucional. Aquest 2015 no es concretaran solucions, però en funció del nou repartiment de poders que es derivi de les eleccions al Parlament català i a les Corts espanyoles, a partir del 2016 podrien arribar ofertes a Catalunya i obrir-se debats sobre canvis a la Constitució. I si això no es produeix, ja no es pot descartar una separació de Catalunya de la resta de l’Estat.

Aquesta és l’anàlisi de base que ha formulat, a través d’un article, la Fundació Ciència i Política, de l’Institut de Política i Seguretat Internacional, un 'think tank' alemany que assessora el govern d’Angela Merkel en afers exteriors. Els autors de l’informe, Kai-Olaf Lang, cap de recerca de l’Institut, i la professora de ciències polítiques Susanne Gratius, sostenen que és d’interès de la Unió Europea, pel seu afany d’estabilitat i de trobar respostes, animar Catalunya i Madrid a “prosseguir el camí de diàleg i negociacions o, com a mínim, començar-lo”.

“Les posicions de totes dues parts només es tornen constructives si el govern central presenta una oferta sobre reformes estructurals que tingui continguts substancials i sigui creïble”, apunten els investigadors polítics alemanys, conscients, alhora, que l’afeblit president del govern espanyol, Mariano Rajoy, “no es pot permetre fer àmplies concessions a Catalunya” en ple any electoral a Espanya.

En el seu article, titulat 'El laberint català. Independència o reforma constitucional?', Lang i Gratius repassen escrupolosament els esdeveniments que han marcat el procés sobiranista i destaquen com, “a Madrid, ni el govern ni l’oposició van poder ignorar el senyal polític que es va derivar del 9-N”. El posterior acord entre Artur Mas i Oriol Junqueras sobre les eleccions anticipades del 27 de setembre demostra que “el desig d’una autodeterminació i sobirania és irrompible”.

Polarització Barcelona-Madrid

L’article retrata que la distància entre el president català i Mariano Rajoy “ha crescut tant com la polarització entre els nacionalistes a Madrid i les forces separatistes a Catalunya”. “El govern central munta una barricada sota la Constitució, en comptes de negociar, i entrega la seva responsabilitat política a la justícia. El Tribunal Constitucional i la Fiscalia s’han transformat en les últimes instàncies en la discussió entre Catalunya i Madrid”, avaluen els politòlegs alemanys.

També es fa esment de la irrupció de Podem, que “podria esgarrapar part de l’electorat d’esquerres i debilitar el moviment independentista”. “Per tot plegat, sembla previsible que la política catalana el 2015 estarà dominada no només per la qüestió de la independència, sinó que els temes socioeconòmics tindran un pes més gran que el 2014”.

Els resultats electorals de 2015 “podrien possibilitar una sortida al laberint català, com a mínim acabar amb l’actual bloqueig”, comenten Lang i Gratius. “Una Constitució federal, que concedeixi a les tres nacions històriques, País Basc, Galícia i Catalunya, més drets i competències que a les altres 14 comunitats autònomes seria una resposta possible a la qüestió catalana”, apunten els politòlegs, al temps que també descriuen la possibilitat d’un estat català dins d’Europa.

Hi ha alguns aspectes que fan preveure que una Catalunya independent estaria d’entrada fora de la UE, “però hi ha uns mecanismes que podrien evitar que caigués en el no-res”. Cal comptar que hi ha països lligats estretament a l’economia catalana que “no mirarien de forma passiva” com Catalunya queda fora dels mecanismes solidaris i d’ajuda. Tot i que Madrid tindria més pes a la UE, “Catalunya podria disminuir la asimetria” refusant la seva part de l’adopció de deutes estatals, plantegen. Situacions, però, encara hipotètiques abans que es resolgui el “laberint català”.

Possiblement coincideixo amb quasi tot l`anàlisis però no coincidirem en les propostes i solucions. A mès a mès ningú no les tenim totes ni tenim les bones. A més aixó - tot aquest l'asumpte -, no es un plantejament reacional, sino emocional de com ho sentim, com ho vivim, com sentir el barça o un altre equip o la religió que professem - apart d'aquesta de les noies boniques -, i per aixó de difícil discussió encara que tractem de racionalitzar ho.
Jo ja estic d'acord en el que diuen: "madrid nos roba" i a més jo afegeixo: "y lo peor es que se lo gastan en restaurantes, coches, [...]

Els ‘esvorancs’ del corredor mediterrani

DANI REVENGA | Tarragona | 03/02/2015 00:00

Ferrmed ha posat la directa. Aquest organisme, que representa cambres de comerç i sectors econòmics de l’àrea que travessa el corredor mediterrani, ha passat a l’acció elaborant un informe que revela retards en la construcció de la infraestructura, identifica les prioritats i proposa solucions als principals problemes tècnics del projecte. Aquests problemes en gran part són polítics, ja que l’aposta del govern espanyol per l’AVE -aquest 2015 volen construir mil quilòmetres més malgrat l’evidència que és deficitari- en detriment del corredor.

A curt termini, el pla d’acció de Ferrmed planteja que, si els governs espanyol i francès reaccionen i posen fil a l’agulla, el 2017 el corredor mediterrani pot estar operatiu entre Almeria i Torí. Amb aquest salt endavant, s’activaria el tram que es considera l’espina dorsal del corredor: les connexions entre València, Catalunya i el sud de França. En les pròximes setmanes aquest pla es presentarà en diverses reunions d’alt nivell amb els dos governs, entre les quals n’hi ha prevista una amb la ministra de Foment, Ana Pastor. Ferrmed confia a fer valer la seva força -i la de les empreses i els sectors que representa- per aconseguir un canvi d’actitud, especialment del govern espanyol, i una aposta decidida per accelerar les obres.

El corredor mediterrani es veu des dels sectors empresarials com una infraestructura clau per potenciar les exportacions i els fluxos comercials amb Europa. Aquest eix vertebraria una zona que concentra prop del 45% de la població espanyola, el 50% del PIB, el 55% de la indústria i el 50% de la producció agrícola, però que genera reticències al centre de l’Estat.

És un problema de voluntat política

“El corredor mediterrani fa por perquè aïlla Madrid i perquè connecta un territori que concentra la meitat del PIB de l’Estat”. Així sintetitza Joan Amorós, secretari general de Ferrmed, les resistències que aquest projecte ha de vèncer a la capital de l’Estat, malgrat que la Unió Europea el considera prioritari. Tant el govern de Zapatero com l’actual del PP han jugat al gat i la rata amb aquesta infraestructura: suport públic, però poca concreció pressupostària, sense oblidar la reiterada amenaça de rescatar el corredor central, que connectaria Algesires amb Europa passant per Madrid i travessant els Pirineus, una opció que Europa considera inviable. “Hi ha trams amb obres licitades i adjudicades que no han començat. Això és un reflex de la poca voluntat política que desperta el projecte”, diu Amorós, que lamenta que Foment prioritzi “trens d’alta velocitat de passatgers que no serviran per a res”. “Es construeixen infraestructures sense pensar en la rendibilitat, senzillament basant-se en esquemes polítics, en la vella concepció radial de l’Estat”, etziba.

De Barcelona cap al sud, només un 10% construït

L’execució íntegra del corredor mediterrani, fins a Estocolm, és progressiva i està prevista fins al 2030. Però, segons Ferrmed, acumula ja un mínim d’un any i mig de retard. Bona part d’aquesta lentitud es concentra dins l’estat espanyol. La primera dificultat és enllaçar Algesires amb la frontera francesa amb una via d’ample internacional amb doble sentit de circulació i reservada al trànsit de mercaderies. Això, en funció del tram, significa adaptar l’amplada de les vies, construir variants, resoldre els problemes de saturació i de convivència amb el trànsit de passatgers o, directament, construir les vies des de zero. És el que passa a l’extrem sud. Des d’Alacant fins a Algesires està pràcticament tot per fer. Ferrmed estima en un 10% la part del corredor ja construïda al sud de Barcelona. Per això, el lobi exigeix al govern espanyol que acceleri la planificació d’aquests trams i que nomeni un coordinador que impulsi el ritme de concreció dels projectes.

La importància dels estàndards

Una de les lluites de Ferrmed és que el corredor mediterrani es dissenyi seguint uns estàndards tècnics que garanteixin que serà una infraestructura competitiva i que utilitzar-la sortirà a compte a les empreses i als operadors que mouen mercaderies a la zona. Per això és bàsic, per exemple, que els trens que hi circulin puguin tenir, com a mínim, 750 metres de llargada per ser més rendibles (als EUA arriben a tenir fins a tres quilòmetres), que els gàlibs -alçada- dels túnels permetin vagons de cinc metres d’alt i que els desnivells màxims del traçat no superin el 12 per mil. Uns paràmetres que no es respecten en bona part de la xarxa ferroviària europea i dels quals cal persuadir els governs que fan les inversions. Segons Amorós, “tots aquests estàndards s’aconsegueixen amb pressupostos ambiciosos, però no són capricis, són inversions per fer possible que la infraestructura sigui una veritable oportunitat econòmica, amb retorn en forma de creació de riquesa”.

El pastís de les mercaderies asiàtiques

Un altre dels efectes que tindria el corredor mediterrani seria la capacitat d’atracció que exerciria sobre les mercaderies que circulen pel Mediterrani en direcció al centre d’Europa, un pastís molt llaminer que s’estima que creixerà un 65% més d’aquí al 2020. Actualment, els vaixells que vénen de la Xina, el Japó i altres països envolten la Península per acabar desembarcant en ports com Rotterdam, Hamburg o Anvers, una operació en la qual perden tres dies però que han d’assumir perquè els ports del Mediterrani no disposen d’infraestructures de transport competitives per situar les mercaderies al centre d’Europa. El corredor mediterrani capgiraria aquesta situació, ja que permetria que aquestes mercaderies arribessin abans al centre d’Europa descarregant-se en ports com els de Barcelona, Tarragona o València, que hi estarien connectats. Això provocaria un important impacte econòmic, ja que incrementaria el trànsit en aquests ports, però també fomentaria la creació de llocs de treball en activitats logístiques.

Primera gran assignació de finançament europeu

El corredor mediterrani és una de les nou infraestructures ferroviàries considerades prioritàries per la Comissió Europea. Per això, els governs responsables de construir-lo poden optar a obtenir finançament europeu per fer-lo realitat. Els recursos comunitaris poden arribar a cobrir fins a un 30% del cost de la infraestructura. Però cal fer els deures i presentar els projectes a les institucions europees a temps i seguint el procediment establert. Un camp en el qual, a les portes de la primera gran assignació de finançament europeu per al període 2014-2020, el mes que ve, el govern espanyol tindrà una nova oportunitat de fer una declaració d’intencions sobre un projecte que fins ara ha defensat només en les declaracions polítiques.

3 de febrer: 'Si obliguessin Podemos a triar un altre nom, es diria Partido Radical'

VICENÇ VILLATORO | | 02/02/2015 18:36

Sí, com el partit de Lerroux. Ja sé que la referència a Lerroux provocarà a alguns una certa fatiga. A Catalunya, lerrouxismes’ha convertit en sinònim exclusivament de cavall de Troia espanyolista i populista contra el catalanisme. I el Partido Radical va ser més coses (però també aquesta). El catalanisme ha fet de vegades una caricatura del lerrouxisme. Però també hi ha una caricatura de l’ús de la paraula des del catalanisme: al professor Culla se li han volgut fer dir coses que no deia al seu esplèndid llibre sobre el republicanisme radical. El Partit Radical va ser una escissió d’una Unión Republicana que trobaven massa tèbia amb els catalanistes. Però va provocar per damunt de tot una renovació i una modernització -en aquell temps- del llenguatge polític. Una primera lectura de què volia dir fer política en la societat de comunicació de masses incipient. La intuïció que la radicalitat verbal, la generació de titulars o de consignes, tenia més eficàcia que l’avorrida retòrica parlamentària. Lerroux va revolucionar la política del seu temps a través del llenguatge, d’una manera que s’assembla a la de Podem. No sé si el que va venir després ens ajuda a preveure ara el que vindrà.

Descobreixen a Àvila documents de la Generalitat requisats per la Gestapo

Es tracta de documentació "compromesa" que el Govern va dur a París i que, amb l'ocupació nazi, va passar a mans de Franco

Cruanyes: "L'Estat té el deure de restituir les víctimes"
ACN | Actualitzat el 03/02/2015 a les 12:33h


Un dels documents que ha descobert l'historiador Jordi Oliva. Foto: Comissió de la Dignitat

L'historiador Jordi Oliva ha descobert a l'Arxiu Militar d'Àvila (Castella i Lleó) uns nous 'Papers de Salamanca'. Es tracta de documentació "important" i "compromesa" de la Generalitat que el Govern es va endur a París durant l'exili. Quan l'any 1940 França va ser ocupada pels nazis, va ser intervinguda per la Gestapo, que la va lliurar a la policia espanyola. Fa uns anys, Catalunya va recuperar una part d'aquests nous 'Papers' que havien quedat a París, però la resta de documentació es troba a l'arxiu d'Àvila. Es tracta d'informes sobre la indústria catalana de guerra, documents sobre l'organització de l'exèrcit durant la Guerra del 1936-39, la relació de morts a la rereguarda i, fins i tot, discursos de Companys.

El portaveu de la Comissió de la Dignitat, Pep Cruanyes, ha explicat en declaracions a l'ACN que és una documentació que ha de ser retornada perquè és "importantíssima" per a la història de Catalunya. Davant d'això, demanaran a l'Estat el seu retorn i animen la Generalitat a iniciar els tràmits perquè es faci efectiu.

En cas d'una possible negativa, Cruanyes ha recordat que l'Estat "té deure de restituir la documentació i el patrimoni a les víctimes de la repressió, complint així els principis de dret internacional". "Si no ho aconseguim, seguirem denunciant a nivell internacional la cara veritable del govern espanyol", ha reblat.

"Xantatge" i "burla" en el retorn dels 'Papers'

Cruanyes també ha volgut abordar la situació "lamentable" que es dóna amb la negativa a retornar l'últim lligall dels 'Papers de Salamanca' que encara es troben a l'arxiu espanyol. Al seu entendre el retard en la darrera tramesa és "inacceptable". "No es pot admetre que el ministeri se salti la llei", ha precisat.

Cruanyes ha titllat de "xantatge" i de "burla a les víctimes" la situació actual, que és "com fer cas omís de la manera com es va cometre la requisa".

La Comissió de la Dignitat també ha volgut respondre al a demanda del govern espanyol que Catalunya retorni els 'Papers ' que no han trobat propietari. "Si n'hi ha que no ho han pogut trobar el seu propietari és, precisament, a causa de la repressió, persecució i destrucció d'institucions que no es van poder reconstruir", ha argumentat, considerant que "no val cap tipus d'excusa".

Per aquesta documentació a la qual no s'ha trobat el propietari legítim, la Comissió de la Dignitat aposta perquè resti als arxius catalans, ja que es tracta "d'un patrimoni de tots".

Personalitats a favor del retorn

Amb aquestes reivindicacions i coincidint amb els 76 anys de la requisa dels 'Papers de Salamanca', la Comissió de la Dignitat ha fet públic un manifesta signat per un centenar de personalitats, catedràtics, professors universitaris i de professionals de la cultura de Catalunya, l'Estat i de tot el món que donen suport a les seves reclamacions. L'objectiu és, en paraules del portaveu de l'entitat, mostrar que aquesta "no és una qüestió interna" sinó universal.

Entre els signants destaquen personalitats com l'expresident del Parlament Joan Rigol, Noam Chomsky, Paul Preston, Borja de Riquer, Carles Duarte, Josep Fontana, Pilar Aymerich, Colita, Miquel Calçada, Matthew Tree, Isona Passola i Rita Marzoa, entre molts d'altres.


L'Arxiu Militar d'Àvila, on s'ha trobat documentació de la Generalitat requisada l'any 1940 per la Gestapo a París. Foto: Comissió de la Dignitat

I ara, la universitat

MARINA SUBIRATS | | 03/02/2015 18:22

Falten pocs mesos per a unes eleccions generals que indubtablement modificaran a fons el panorama polític. No hi fa res: el Sr. Wert tracta encara de fer l’educació a la seva mida. Probablement l’any vinent ja no serà vigent, atès que tota l’oposició s’ha compromès a escombrar-la de seguida que es pugui. Ara amb un perfil baix, sense exhibir-se gaire, Wert segueix intentant complaure els seus, engegant, de pressa i corrents, una reforma universitària. L’enèsima atzagaiada, però amb uns objectius ben discutibles.

Els graus universitaris estaven previstos fa anys, en la seva majoria, per a una duració de 5 cursos. Després es va passar a 4, que podien ser completats amb un any de màster, perquè teòricament això suposava una possibilitat de més especialització. Amb un petit detall: el cost dels màsters és superior al dels graus, gairebé el doble, de mitjana. El canvi suposava, doncs, una despesa més gran per a qui el cursa. Ara, un pas més: el grau podrà durar tres anys i el màster dos. Amb l’afegitó que cada universitat pot fer el que li sembli.

Què s’hi guanya, amb aquest canvi? Teòricament s’avança en l’especialització, cosa que sona bé per ajudar la gent jove a inserir-se en el mercat de treball. Però, ¿és real l’argument de l’especialització? Més de 25 anys de professora de sociologia de l’educació m’han mostrat a bastament que la docència universitària no va així. El professorat coneix uns temes, té el seu discurs, la seva metodologia, i el que fa és adaptar-la a l’estructura docent vigent en cada moment. I amb tota la raó, perquè, si per passar a cinquè curs cal tenir unes determinades bases, obviar-les seria absurd, si només canvia el nom. Si en lloc de quart curs en diem primer de màster, ¿què canvia? Els continguts seguiran sent els mateixos o molt similars, potser amanits d’una altra manera. Els coneixements tenen un ordre de progressió lògic, sigui quina sigui l’etiqueta que hi posem.

Des del punt de vista de la formació, aquesta reforma no aporta res. Per què es fa, doncs? Per dos tipus de raons: unes d’immediates, de caràcter econòmic, i unes altres més de fons, de caràcter social.

Les econòmiques: una manera d’augmentar els preus que pagarà la població universitària, digui el que digui el ministre. Les taxes universitàries no han parat de pujar: segons un estudi recent de l’OSU, els estudiants, a Catalunya, han passat de cobrir un 21,6% del cost de la docència l’any 2008 a cobrir-ne un 41,6% l’any 2012. I això malgrat que el reial decret llei 14/2012 estableix que el cost que s’ha de pagar per a les primeres matrícules de grau i de màster s’ha de situar entre el 15% i el 25% del cost total. Atès que el cost del màster és superior al dels graus, la diferència amb el canvi de nom suposa un augment del preu que pagaran les famílies, si poden, esclar. Altrament, caldrà plegar als tres anys de carrera, i anar pel món amb un títol que té un valor de títol mitjà, amb tendència a minvar.

Perquè aquesta és la segona raó de fons: ja és prou evident que el model social del PP és el d’aprofundir les desigualtats, sense complexos, com recomana el neoliberalisme. Si hi ha menys llocs de treball per als titulats universitaris, no cal invertir per produir-ne tants. I, posats a disminuir-ne el nombre, fem-ho directament per raons econòmiques: que estudiï qui s’ho pugui pagar, i no en parlem més.

Així doncs, hem retrocedit a l’etapa franquista, la de la selecció en funció dels diners. Un concepte superat en l’etapa democràtica. La inversió en educació té una característica: afavoreix alhora l’individu i la col·lectivitat i, a més, la igualtat d’oportunitats educatives és una prova que tots els talents es poden aprofitar i que la posició de cada persona depèn d’ella mateixa, no de la posició familiar. La igualtat d’oportunitats no ha estat mai assolida entre nosaltres: l’any 2006, per exemple, la probabilitat de fer estudis superiors era 3,5 vegades més elevada per algú que naixia en una família de classe alta que per algú que procedia de la classe treballadora; malgrat tot, hi havia un progrés: uns anys abans la proporció era de 5 a 1. Estàvem, doncs, en el bon camí.

La crisi i les polítiques neoliberals han invertit la tendència; a Catalunya, fins al curs 2011-12, va pujant la quantitat d’estudiants matriculats; en els dos darrers cursos ja ha començat a baixar, és a dir, hi ha menys persones fent estudis superiors. Tot indica que aquesta baixada s’anirà accelerant. Fins quan haurem d’assistir impotents a la destrucció del benestar i la cohesió social aconseguits?

Jordi Cuixart: 'A l’empresa catalana li calen unes institucions públiques que no li vagin a la contra'


Jordi Cuixart, empresari i fundador de l’empresa Aranow, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of Independence' de l'edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.

—Perquè i per a què voleu la independència de Catalunya?

—Sóc independentista perquè Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà i com a tal té tot el dret de decidir el seu futur en el concert de nacions del món. Això ho ha proclamat múltiples vegades el nostre parlament autonòmic, sempre per una majoria de més de 2/3 parts i fins i tot ho recull la constitució espanyola sota el terme de nacionalitat. No sóc nacionalista. Em sento català i mediterrani i, tot i defensar el projecte de la Unió Europea, crec que de moment s’està percebent massa com només una unió econòmica i que no acaba d’estar alineada amb la voluntat i interessos del conjunt de la ciutadania, malgrat tots els esforços. Necessitem eleccions per votar el president d’Europa o el projecte deixarà de ser creïble.

L’opció independentista per Catalunya és avui la millor empresa per millorar la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país, per lluitar contra les desigualtats socials i per una millor redistribució de la riquesa. La nostra societat és molt solidària i compta amb un teixit d’associacions i ONG molt potents que massa sovint substitueixen els servies que hauria d’oferir l’estat. No em queixo dels impostos que paguem, em queixo de la seva administració i la seva gestió. El dèficit fiscal que pateix Catalunya no només afecta la competitivitat econòmica de les nostres empreses, també a les classes més desafavorides: Barcelona té un índex de pobresa crònica que fan esgarrifar. El que ha passat amb la banca i el seu rescat és una de les majors estafes que ha viscut el nostre país i ho ha fet a plena llum del dia.

També vull un nou estat per acabar amb la corrupció. Un estat que trenqui amb l’amiguisme i la impunitat amb què actuen tota una sèrie de personatges que estan del tot integrats en l’estructura encara franquista de moltes de les institucions espanyoles i que no passaran mai per la justícia. Això és indignant i el pitjor exemple per les generacions futures; Quin pare o mare voldria avui que el seu fill fos empresari o polític? I, per contra, són dos actors importantíssims en les societats modernes.

La nova Catalunya independent ha de decidir el model de societat i els seus referents: pot emmirallar-se amb les nacions del nord d’Europa o bé mantenir models caducs d’estats asfixiants on el ciutadà no participa de les institucions. Jo opto per una democràcia directa, que combati les desigualtats de gènere i les injustícies socials, que persegueixi la corrupció, amb unes polítiques de conciliació laboral potents, i un suport total a l’emprenedoria, la creació d’empreses i la generació d’ocupació i riquesa. No pot ser que tots aquests conceptes siguin incompatibles a la nostra societat.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?

—Nosaltres [l’empresa Aranow] som fabricants de maquinària d’envàs i embalatge en format flexible i Catalunya n’és una potència a escala mundial. Catalunya compta amb empreses amb un alt percentatge d’exportació (en el nostre cas del 95%) i en el conjunt de fabricants de béns d’equip som més de sis-centes empreses amb una facturació de 3.500 milions d’euros i una ocupació del voltant de dinou mil persones (si ampliem el radi als nostres proveïdors, podem parlar de més de trenta mil llocs de treball). Tot això, que representa el 23% del sector a l’estat espanyol, ho estem fent amb un estat que no vetlla pels nostres interessos -ni de mercats ni d’infraestructures-, sinó que massa sovint tot al contrari (vet als vols intercontinentals a l’aeroport de Barcelona, la lluita contra el corredor mediterrani a la UE, el lamentable estat de la nostra xarxa ferroviària, etc.). Malgrat tot això, les empreses catalanes han resistit a la crisi econòmica i tornen a generar ocupació. Tenen un grau d’innovació i creixement comparable a les del nord d’Itàlia o el sud d’Alemanya. El gran repte que tenim és la dimensió: ens cal dimensió i per això ens cal la complicitat d’unes institucions públiques que no ens vagin a la contra. L’empresa s’ha de comprometre amb la societat: crear llocs de treball de qualitat i repartir els beneficis, en retorn social però també econòmic. La complicitat amb les universitats i institucions de govern és essencial perquè puguin exercir la seva funció de cohesió social i motor de progrés.

Amb un estat propi Catalunya pot oferir al món un gran conglomerat industrial del segle XXI capaç d’afrontar els reptes energètics per la fi del combustible fòssil i les emissions de CO2, una nova indústria basada amb el valor afegit, transversal i creador de coneixement i serveis. La marca Catalunya no aprofita tot el seu potencial. Està centrada a Europa i, tot i que creix a Amèrica i Àsia, ho fa poc (si prenem de referència la força que té a Europa). En canvi, té tots els ingredients per convertir-se en els anys vinents en una marca de garantia i qualitat, amb uns productes molt eficients i amb respecte pel medi ambient i plena sintonia amb les persones i les seves necessitats.

Descobreixen més 'papers' de la Generalitat a l'arxiu militar d'Àvila requisats per la Gestapo

El govern republicà va portar aquesta documentació a París · Amb l'ocupació nazi, va passar a mans de la policia espanyola


Conferència de premsa de la Comissió de la Dignitat (fotografia: Lluís Brunet).


L'historiador Jordi Oliva ha descobert a l'arxiu militar d'Àvila uns nous 'papers de Salamanca'. És una documentació 'important i compromesa' de la Generalitat que el govern s'havia endut a París durant l'exili. L'any 1940, quan França va ser ocupada pels nazis, la Gestapo la va requisar i la va lliurar a la policia espanyola. Ho ha explicat la Comissió de la Dignitat en una conferència de premsa aquest matí.

Fa uns quants anys, Catalunya va recuperar una part d'aquests nous 'papers', que havia quedat a París, però la resta és a l'arxiu d'Àvila. Són informes sobre la indústria catalana de guerra, documents sobre l'organització de l'exèrcit durant la guerra civil, la relació de morts a la rereguarda i, fins i tot, discursos del president Companys.

Arxiven la petició de detenció per extradir dos exministres franquistes

Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina tenen un cas obert a l'Argentina per diversos crims comesos pel règim dictatorial espanyol

J.P./ACN | Actualitzat el 03/02/2015 a les 16:38h

Arxivat a: Política, Rodolfo Martín Villa, franquisme, José Utrera Molina

El titular del jutjat d'Instrucció número sis de l'Audiència Nacional, Eloy Velasco, ha arxivat aquest dimarts la petició formulada per l'Associació Pro Drets Humans d'Espanya (APDHE) d'executar l'ordre de detenció dels exministres franquistes Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina dictada per la jutge argentina María Servini per tal d'extradir-los per diversos crims comesos durant el franquisme. Velasco considera que l'Associació peticionària no té la "legitimació activa" necessària per intervenir en els processos d'extradició entre l'Estat espanyol i l'Argentina. Així ho argumenta en una interlocutòria que s'ha donat a conèixer aquest dimarts.

El jutge Eloy Velasco argumenta en el seu escrit que la Llei 4/85 dde 21 de març d'extradició passiva defineix aquests processos com "un acte de sobirania entre estats", i afegeix que l'extradició es basa una premissa fonamental: "les parts que intervenen no són particulars sinó Estats reconeguts per la comunitat internacional".
La mateixa interlocutòria subratlla que "la legitimació activa per sol·licitar l'extradició només la té l'Estat que la requereix", i que la pot sol·licitar per la via diplomàtica, mitjançant una carta al ministeri de Justícia o a través d'una organització policial internacional, en cas d'urgència. "Per tant exclou tot tipus de legitimació activa a associacions com l'APDHE", assenyala el mateix escrit judicial.
L'Associació Pro Drets Humans pot recórrer aquesta interlocutòria en què el jutge Eloy Velasco especifica que "la qüestió és aliena a l'Audiència Nacional i que només participa en la part judicial i no en la política del procés d'extradició". Per aquest motiu, afegeix que el ministeri de Justícia pot engegar el procediment per extradir els dos exministres franquistes i disset persones més en cas que rebi l'ordre per part del jutjat de Buenos Aires encarregat del cas.

A Banda, de Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, entre les persones reclamades per Argentina hi ha els també exministres Antonio Carro Martínez, Licinio de la Fuente, José María Sánchez Ventura o Antonio Barrera de Irimo.

És possible una Espanya diferent?05.02.2015 15:00Vicent Partal

El CIS d'ahir dibuixa una situació al parlament espanyol diferent de la que ha tingut durant tota la democràcia. Per primera vegada s'hi trenca el bipartidisme. Ja no hi haurà dos partits grans sols, sinó tres. La irrupció de Podem, si es consolida, significarà un revulsiu en la manera de governar Espanya. La pregunta, tanmateix, és si també significarà, o no, un revulsiu en la manera d'entendre Espanya.

Ningú no hauria de negligir la importància d'aquest trencament del bipartidisme. El bipartidisme ha estat un dels grans mals de la democràcia espanyola i si desapareix serà positiu, de totes passades. Per això em va sorprendre tant la reacció de Podem ahir, quan es féu pública l'enquesta. De seguida van reivindicar un nou bipartidisme PP-Podem i van considerar cosa feta la desaparició del PSOE. Menystenint-lo, com un partit menor. El bipartidisme és dolent però si un dels bi és Podem aleshores és bo. Caram, caram.

Aquesta sobtada reivindicació del bipartidisme és un més dels molts símptomes sorprenents que destil·la la formació de Pablo Iglesias. Es presenten com el gran canvi, però fins on volen que arribe aquest canvi? Només a la substitució del PSOE per ells? Francament… 

Francament perquè si els de Podem ni en això no són capaços de pensar albirant un canvi real, tenint al cap un model alternatiu, com voleu que entenguen coses infinitament més complicades, com ara la realitat plurinacional de l'estat espanyol? Pregunte.

Albert Rivera, va, fes pedagogia

"Quan un dia Albert Rivera usa tímidament el català, els seus simpatitzants no ho entenen i es desconcerten"

EditorialEl president de Ciutadans, Albert Rivera, va escriure ahir un tuit anunciant que anava a TV3 i va rebre nombroses crítiques des dels mateixos espanyolistes que li reclamaven que usés l'espanyol. Eren tuitaires de fora de Catalunya, que no acceptaven que el català s'usi amb

normalitat. Si el tuit hagués estat escrit en anglès naturalment ningú no hauria prostestat. El fet demostra com n'és de fictici el projecte espanyol que defensa l'unionisme. Espanya no ha acceptat mai cap realitat plurinacional fins al punt que situar aquesta animadversió com un dels seus fets constitutius. I, esclar, llavors resulta que quan un dia Albert Rivera usa tímidament el català, els seus simpatitzants no ho entenen i es desconcerten perquè intueixen que aquest no és el model que deia representar el líder de Ciutadans. Doncs va Albert Rivera, fes pedagogia entre els teus. Ja pots començar, que de feina en tindràs.

De moment és Podríem

TONI SOLER | | 04/02/2015 22:00

Costa molt jutjar una enquesta que té com a protagonista un partit que no s’ha presentat mai a unes eleccions, que no s’ha hagut de comprometre en cap pacte o votació, i amb un programa tot just en fase de debat. L’esclat de Podem és, sobretot, la conseqüència d’un estat d’ànim, i això, a un any de les eleccions generals, no és una indicador gaire fiable. Caldrà estar molt atents a l’agenda política (eleccions andaluses, municipals i catalanes, tres reptes del tot desiguals per al partit de Pablo Iglesias) i a l’evolució de l’economia, abans de poder afirmar que estem davant d’una alternativa de govern. Si es confirma la tendència, la substitució del PSOE per una esquerra soi-disant antisistema pot tenir un efecte pendular, radicalitzar el PP i dinamitar l’espai de centre, cosa que a Espanya no porta bons records.

Bloquejar els altres, ni fer ni deixar fer

CARLES CAPDEVILA | | 04/02/2015 18:50

TENIM NECESSITAT que passin coses, i potser per això hi ha tantes forces intentant que no passi res. El PP intentant bloquejar els pressupostos catalans, mentre no aporta alternatives des del govern a Madrid. Ni fer ni deixar fer. He de dir que és una tàctica bastant habitual a la política, i a la vida. Hi ha partits més preocupats per no perdre que per guanyar. Que l’altre no se’n surti. També és pràctica habitual del sistema, fins i tot ara que fa aigües, o potser sobretot ara que fa aigües. Impedir que algú el canviï, ser extremadament conservador quan ser conservador és suïcida, perquè el que hi ha no funciona. En general a les organitzacions, a l’administració, a les institucions, hi ha una tendència perillosa a anar posant figures que frenin qualsevol avanç. Es maten il·lusions, conviccions. Molta gent accedeix al poder amb ganes de fer una cosa, cada cop ha de dedicar més temps i energies a mantenir aquell poder fins que, si hi porta massa temps, ja ha oblidat què en volia fer, d’aquell poder. I ja ha assumit que canviar les coses és molt difícil, perquè és ple d’estructures internes de bloqueig, de fre, de dilatació. Comissions que exploren opcions, que és la millor manera de garantir que no hi haurà opció. També això crea desafecció en aquest abstracte que anomenem la gent, els ciutadans que necessiten que s’actuï. Mai arribarem a la paràlisi total, perquè es trobaran maneres d’obrir escletxes. Però en un món carregat de gent que ni fa ni deixa fer, cal molta moral per no deprimir-se, molta constància per sortir-te’n i cal fugir dels que ens volen fer confondre la prudència amb l’immobilisme, perquè no moure’s ara és una imprudència enorme.

Consciència contra corrent

JOAN M. TRESSERRAS | | 04/02/2015 19:57

Impressionant. Quanta gent! Quina passada! La característica més subratllada del moviment cívic català per la sobirania és, sens dubte, l’enorme capacitat de mobilització i d’autoorganització. Les successives demostracions de força efectuades han tingut visibilitat justament per la seva indiscutible representativitat i pel seu excepcional poder de convocatòria i d’enquadrament ordenat de la multitud. Els observadors externs que han pogut assistir a les grans jornades reivindicatives han coincidit a remarcar-ho. I, tot seguit, n’han assenyalat també el caràcter cívic i festiu (una gernació que s’expressa i reclama poder decidir amb arguments i il·lusió, no pas amb irritació); la transversalitat (social, generacional, cultural); el sentit propositiu (un estat europeu nou, més net i més just); el compromís escrupolós amb els procediments democràtics; la fermesa en l’assumpció d’un protagonisme polític directe.

Tant la capacitat d’autoorganització com les virtuts cíviques i democràtiques que els involucrats en el procés han volgut fer seves remeten, però, a un factor bàsic: el canvi en les concepcions d’una munió de gent. Un canvi de grans proporcions en la consciència i la mentalitat d’amplíssims sector socials de Catalunya. Llargament covat, però accelerat d’ençà del 2010, aquest canvi de mentalitat és l’element que ha predisposat centenars de milers de persones a fer un pas endavant i adoptar actituds noves. A gosar pensar en uns termes diferents; i a voler fer-ho cadascú amb altres, amb qui han compartit la descoberta i l’itinerari que hi ha conduït. Sense cap assaig previ, companys, veïns, coneguts, saludats, s’han reconegut xiulant i taral·larejant una tonada similar. Per sobre del caos i els desafinaments, s’hi endevina una certa harmonia. És molt més del que teníem abans. Hem tastat la sensació d’una incipient sintonia mental, d’unes coincidències bàsiques que no havien aflorat abans i que ara van emergint. I la desinhibició dels uns ha estimulat la dels altres; i la d’aquests ha refermat la dels primers. Això no s’oblida, i és una base sòlida per a les unitats que caldran i vindran.

Alguns comentaristes menystenen aquest plantejament centrat en el canvi de mentalitat. El troben una simple derivada de la hipòtesi del declivi de les classes dirigents tradicionals a Catalunya, mancades de projecte. No accepten que s’hagi produït un desplaçament de l’hegemonia social, ni la consolidació d’un nou bloc històric i polític català que sostindria -i s’hi reconeixeria- la nova consciència col·lectiva, encara en procés de consolidació. Creuen que el procés té unes bases socials precàries. Que és molt més superficial i inconsistent del que sembla. Que les anàlisis que parlen del canvi d’hegemonia són precipitades i que només expressen els desitjos de qui les fa. Que no es podrà mantenir la iniciativa popular del procés per davant o més enllà de les formacions i els lideratges polítics coneguts... Aviat disposarem de més indicis. En pocs mesos tindrem a l’abast més elements de judici i una perspectiva una mica més llarga. Que el canvi de mentalitat s’ha produït em sembla indiscutible. El passat Onze de Setembre i, malgrat tots els problemes, l’èxit extraordinari del 9-N n’haurien de ser proves suficients. El 27 de setembre també ho serà, i compto que amb conseqüències més decisives.

Entre els senyals que poden donar idea de la profunditat i l’abast d’aquest canvi de mentalitat en voldria destacar dos. Primer, que s’ha produït en una escala, amb una rotunditat i amb uns efectes pràctics que desborden el marc dels girs anteriors coneguts i han generat nous vincles i comportaments en els espais públics. I segon, i sobretot, que s’ha produït en contra del corrent aclaparadorament dominant en l’ecosistema d’informació i de comunicació. L’agregació de les audiències televisives o dels lectorats de la premsa, a Catalunya, mostren el predomini de les televisions espanyoles i d’uns diaris locals ben poc entusiastes del procés. Els canals d’expressió del sobiranisme continuen sent minoritaris a l’interior de Catalunya i gairebé inexistents a l’exterior.

L’espanyolisme no ha estat víctima de cap “espiral del silenci”, sinó de la seva falta de propostes i de la reducció negacionista del procés. Ells han tingut constantment a disposició un nombre incomparablement superior de plataformes per defensar les seves posicions. Però, en canvi, ha estat la transversalitat sobiranista popular la que, contra corrent, ha estat capaç de llegir la realitat d’una manera nova i s’ha proposat transformar-la. I, encara que sigui contra corrent, si continua eixamplant el seu arrelament social, ho aconseguirà.

La premsa espanyola ja prepara el pacte PSOE-PP

ÀLEX GUTIÉRREZ | | 05/02/2015 12:00

Les dades del CIS són una garrotada al PSOE molt relativa: tot i el descens sever, es configura com a partit frontissa que decidirà si a Espanya governa el PP o Podem. I com que el desgast serà intens en qualsevol dels dos casos, ja s’ho cobraran. La premsa espanyola ja ha decidit quina de les dues opcions prefereix i greixa ja un futurible pacte sòcio-popular. L’exemple més diàfan era El País. En portada preferien no fer sang del PSOE i relegaven el tema a una columneta en què la notícia no era la patacada del PSOE sinó l’ascens del partit de Pablo Iglesias, però explicat de manera crítica: “Podem creix tot i ser percebut com a extrema esquerra”. L’editorial es titulava “Pactar no és trair” i de la lectura quedava clar que no era una lloança general a la cultura de l’acord, sinó que el diari abona el pacte PP-PSOE, no pas el del PSOE i Podem. Habituals crítics amb els socialistes, com El Mundo, el vénen ara com a partit de centre: “Si cau en la temptació d’imitar el discurs de Podem correrà el risc de ser fagocitat, com li ha passat a IU”, diu l’editorial. També La Razón - La Razón!- està trista per l’infortuni del PSOE: “Espanya necessita un PSOE fort, cohesionat i amb capacitat de governar”, escriu el diari, entre llàgrimes de cocodril. Aquestes apel·lacions a la centralitat del partit socialista funcionen com a cant de sirena: si el PSOE ara és centre, no hi hauria d’haver problema perquè pacti amb la dreta del PP (sí, la de la cadena perpètua, la de les medalles del ministre de l’Interior a la Verge i la que estudia la criminalització de l’avortament, per posar tres exemples). En tot cas, s’obre una etapa divertida per als lectors de premsa: veurem columnistes cavernaris de pro cantar lloances i ditirambes del PSOE, a compte de la seva graaaan capacitat de govern.

Vidal l’expulsen per nosaltres06.02.2015 15:00Vicent Partal

Ahir va quedar clar que el Consell General del Poder Judicial planifica l'expulsió del jutge Santiago Vidal. Tal com explica avui Josep Casulleras, ara només és cosa de trobar el moment de fer efectiva la decisió. Serà un dimarts, segurament. Molt probablement, el darrer dimarts d'aquest mes de febrer.

Santiago Vidal serà expulsat de la carrera judicial i perdrà la feina i el sou. Serà expulsat no pas per haver redactat una constitució en el seu temps de lleure, sinó per haver redactat una constitució per a la república catalana, concretament per a la república catalana. Quant a l'actuació del CGPJ, seria tan poc raonable l'una cosa com l'altra. Però, quant a nosaltres, és radicalment diferent. Santiago Vidal l'expulsen per nosaltres, l'expulsen perquè aquest país ha convertit la independència en una possibilitat immediata i això ha desfermat la por i la histèria a Madrid. En qualsevol altre supòsit hauríem de reaccionar contra allò que evidentment és una injustícia, però el fet que siga expulsat per nosaltres ens obliga encara més.

I què farem? Més de quinze mil persones hem signat un manifest de suport, que ha estat convenientment enviat al Consell General del Poder Judicial. Acabarà en una paperera, ja ho sabem. De manera que, demane, què més cal que fem? Com hem de protestar contra aquesta aberració? I faig la pregunta directa: com hem d'ajudar un magistrat que perdrà la feina immediatament a passar el tràngol?

Qualsevol idea és bona, perquè l'única cosa que no podem acceptar és la inacció, no fer res. Santiago Vidal ha estat escollit per algú perquè siga el cap de turc, com una amenaça als funcionaris de l'estat disposats a donar la cara per la independència. Santiago Vidal ha estat escollit per algú per a demostrar que l'estat et pot arruïnar la vida si fas costat als rebels. Santiago Vidal ha obligat Espanya a mostrar la cara més fosca que té. I això, tot això, ens involucra a nosaltres i és també una responsabilitat nostra, que no podem defugir de cap manera. Ells ens han volgut donar una lliçó i això ens obliga a donar-los una lliçó a ells. Propostes?

Lliuren al CGPJ 25.000 signatures de suport a Santiago Vidal 06.02.2015 13:39

L'anunci de proposta de sanció contra Santiago Vidal per haver fet una proposta de constitució catalana ha generat nombroses mostres de suport al jutge. Moltes s'han vehiculat a través de la recollida d'adhesions a un manifest (pdf) en què s'exigia que s'arxivés l'expedient disciplinari i es considerava aquesta acció 'una represàlia per la seva contribució pública, al marge de la seva activitat professional i en l'exercici del dret a la llibertat d'expressió, al moviment sobiranista de Catalunya'. Avui els promotors de la iniciativa han envia al Consell General del Poder Judicial 25.000 signatures de suport.

El manifest demanava als membres del CGPJ que creguessin en una societat democràtica 'on cap persona no pot veure's perseguida i sancionada per les seves idees' i, per tant, abandonessin la via de l'expedient disciplinari contra Vidal. Entre els signants del manifest hi havia personalitats destacades de la societat civil, acadèmics i escriptors com ara Quim Torra, Sílvia Bel, Albert Sánchez Piñol, Carme Forcadell, Xavier Sala i Martín o Muriel Casals.

Les lliçons de Savané, pivot de la Penya, a un presentador de 13TV06.02.2015 09:24

Arran d'aquesta entrevista a El Periódico, el jugador senegalès de la Penya Sitapha Savané, va rebre un atac directe des de Twitter d'un dels presentadors estrella de la cadena 13TV, Alfonso Merlos, que va piular: 'Sitapha Savané dóna suport a Podem després de demanar la independència de Catalunya. És allò que se'n diu un basquetbolista complet.' Savané va alertar dels insults i atacs a la xarxa que van seguir aquell piulet. I després hi va respondre amb un discurs i sensibilitat política.

Per començar, el pivot va piular: 'La veritat és que em xoquen menys els insults ignorants que la teva manca de professionalitat, Alfonso Merlos, de no esbrinar abans d'opinar.'

La verdad es que me chocan menos los insultos ignorantes que tu falta de profesionalismo,@alfonsomerlos, para no averiguar antes de tuitear

— Sitapha Savané (@SitaphaSavane)February 2, 2015I després fou entrevistat per Jordi Basté a RAC-1. I hi va parlar tant de Podem com de la independència de Catalunya.

'Sóc una persona d'esquerres', diu Savané. 'En la meva família, els pares tendien més aviat al trotskisme. I jo sóc d'esquerres. Quan llegeixo que diuen que Podem és d'extrema esquerra em sorprèn, perquè quan veig les propostes de Podem més aviat dubto si es pot fer això que diuen o no per tots els condicionants actuals. No veig que diguin que vulguin arribar i suprimir la propietat privada a Espanya, ni de bon tros.'

'Et diuen que ets independentista –continua– perquè dius que la gent hauria de poder opinar sobre el seu futur. I et diuen que ets de Podem perquè opines que no són d'extrema esquerra.' Sobre Catalunya, explica, ha après moltes coses aquests últims dos anys i mig, d'ençà que va arribar a Badalona des de les Canàries. 'Abans seguia la política catalana de més lluny, i vaig començar a assabentar-me de qui era cadascú pel programa "Polònia". I després ja ho vaig anar sabent d'una manera més directa, qui són i què opinen.'

'Amb Artur Mas, hi pots estar d'acord o no, però has de reconèixer que és un gran polític i és capaç de navegar en les aigües polítiques d'una manera impressionant. Ara mateix Catalunya viu un procés que, per mi, com a fan de la política, és molt interessant. Espero ser aquí per a veure fins on arriba.'

I sobre el procés d'independència: 'A Catalunya, he trobat a faltar un debat com el que hi va haver a Escòcia, sobre les coses a favor del sí i a favor del no. Cal debatre durant molt temps i amb molts detalls perquè el dia que s'arribi a votar tothom vegi molt clar què ha de votar. Avui no ho veig així, i aquest és el principal perill de la situació actual, perquè hem perdut molt de temps amb un debat que realment no s'havia de fer, sobre si la gent d'un lloc té el dret de decidir sobre el seu futur, que és una cosa que em sembla bastant òbvia. I les lleis s'han de canviar i adaptar per solucionar els problemes de la societat. Per a qui ve de fora és molt difícil d'imaginar Espanya sense Catalunya i Catalunya sense Espanya.'

La Hisenda pròpia esquiva el veto i fitxa els primers experts de l’Estat

ROGER MATEOS | Barcelona | 07/02/2015 00:00

El dic aixecat per l’Estat per prevenir fugues d’experts tributaris cap a la Hisenda catalana comença a esquerdar-se. Les traves subterrànies de l’Agència Tributària espanyola per evitar que personal qualificat de les seves delegacions fitxi per la Generalitat van aflorar el juny de l’any passat, en plenes proves d’accés al nou cos tècnic de gestors tributaris. Bona part dels 49 preseleccionats eren funcionaris d’Hisenda, però abans que demanessin marxar en comissió de serveis -procediment habitual que els permet conservar la plaça per si algun dia volen tornar- el director de recursos humans de l’administració tributària espanyola, Manuel José Rufas, va enviar una carta a la Generalitat per advertir que no hi posaria cap facilitat. Mig any després, el Govern ja va trobant la manera d’esquivar els esculls.

Un dels desllorigadors és el projecte de llei d’ordenació dels cossos d’adscripció exclusiva a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), que conté una clàusula per donar cobertura als funcionaris d’altres administracions disposats a treballar per a la Hisenda catalana. Per neutralitzar el poder de dissuasió de l’Estat -que els aboca a agafar una excedència, sense garanties de poder recuperar la seva plaça-, la Generalitat els oferirà un paraigua legal per integrar-se en les seves estructures de manera gairebé automàtica. I per assegurar que el projecte sigui aprovat abans de les eleccions del 27 de setembre, la mesa del Parlament ha acordat tramitar-lo d’urgència.

Perfils d’alta qualificació

Abans que la proposta es discuteixi a la cambra -només el PP i Ciutadans hi han presentat esmenes a la totalitat- ja comencen a aterrar a l’ATC els primers tècnics de l’Estat. Entre gener i febrer mitja dotzena d’especialistes s’hi estan incorporant, segons diverses fonts coneixedores de l’operació consultades per l’ARA. El Govern no n’ha fet gens de publicitat. Es pretén que els passos que es facin siguin discrets, tot i que la primera a assabentar-se de la fuga de cervellsés la mateixa administració espanyola. Els que estan marxant són perfils d’alta qualificació, fins ara amb responsabilitats en llocs estratègics a les delegacions de l’Agència Tributària espanyola a Catalunya.

Han hagut de demanar excedència -i molt probablement es trobarien amb un cop de porta si decidissin fer marxa enrere- però l’oferta del Govern “no es podia rebutjar”, descriuen fonts coneixedores dels detalls contractuals. A l’espera que s’aprovi la llei que els obrirà les portes de la funció pública catalana, se’ls ha brindat un contracte previ que millora el seu estatus. Si fins ara pertanyien als nivells 22 o 24 en l’escala funcionarial, ara se’ls promociona al nivell 26. A la retribució que pertoca a aquest escalafó -14 pagues d’aproximadament uns 3.000 euros- s’hi afegeix, en alguns casos, un complement específic per acabar de fer atractiva l’oferta.

Una de les primeres a incorporar-s’hi, al gener, ha sigut Ester Codina, experta en procediments de recaptació. Codina és una de les funcionàries de l’Estat que va presentar-se a les proves d’accés al cos tècnic de gestors tributaris i, segons consta en la proposta provisional de nomenaments, del 28 de juliol del 2014, va obtenir una de les puntuacions més elevades. Amb ella arriben altres noms que també havien superat els exàmens de preselecció, com Beatriz Zomeño, Maria Dolors Corretgé o Octavi Salvat. Xavier Grifoll, en canvi, no havia entrat en el primer grup d’escollits però sí que ha rebut l’aval en un procés d’entrevistes posterior. Grifoll, ben considerat entre la plantilla de la delegació d’Hisenda a Barcelona com a especialista en sistemes informàtics, serà una de les peces clau per desenvolupar un dels principals projectes que la Generalitat té entre mans.

Per poder gestionar algun dia tots els impostos que paguen els catalans, la Hisenda pròpia ha de dotar-se d’un programa informàtic per recopilar informació fiscal de ciutadans i empreses. Un programa que ja està en fase de desenvolupament. Segons fonts nacionalistes s’han d’afinar, a més, els procediments de recaptació executiva i els sistemes de control sobre els defraudadors. CiU i ERC han acordat afegir una aportació extraordinària de 10,8 milions d’euros als pressupostos per al 2015 destinada a reforçar l’ATC.

L’estructura s’eixampla

En els pròxims mesos aquesta estructura d’estat -en el disseny de la qual juguen un paper decisiu Joan Iglesias i Jordi Boixareu, dos fitxatges del 2013 procedents precisament de la Hisenda espanyola- anirà agafant volum. El conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, ha anunciat que enguany es convocaran 168 places d’inspectors, tècnics i personal especialitzat. I s’espera que una part d’ells provinguin de l’Estat. Des de Gestha, el sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda, denuncien que ja fa 12 anys que no hi ha promoció interna i protesten pels obstacles amb què topen els que volen canviar d’aires. L’alternativa catalana pot seduir una part dels treballadors de la Hisenda estatal a Catalunya. I això és, justament, el que tem el ministeri.

Rajoy vol impugnar les oficines a Viena i Roma

El govern espanyol ja dóna per fet que recorrerà davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’obertura de les delegacions de la Generalitat a Viena i Roma. Així ho assenyalen fonts de la Moncloa, que van més enllà i asseguren que, de forma complementària, també s’està estudiant presentar un recurs al Tribunal Constitucional en contra de la llei d’acció exterior del Govern. “La direcció de la política exterior correspon al govern de la nació”, va advertir ahir la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, després del consell de ministres.

L’independentista instrumental

EMPAR MOLINER | | 06/02/2015 20:20

Podria ser el títol d’un llibre d’aquests corals, escrits ja amb la idea que algú els porti al cine. El qualificatiu és de Santi Vila, que diu que se’n sent, d’independentista instrumental. Que “podria tenir llaços sentimentals i afectius més lligats a la unió amb Espanya”, però que “de forma autònoma ens podríem governar millor”.

Ser independentista instrumental és tan lògic com ser partidari del quilòmetre zero. No té sentit fer venir maduixes de l’altra punta del món quan aquí en tenim, i no té sentit enviar els impostos a un lloc tan llunyà com la capital d’Espanya perquè allà hi hagi qui els reparteixi com li surti de la carn d’olla i decideixi què li va bé de tornar-nos en format almoina. Entenc i comparteixo això dels llaços afectius amb Espanya. No és el meu cas, però sí que puc dir que segurament tinc més en comú amb un ciutadà de Madrid que amb un del meu poble. De la mateixa manera que molts catalans que van viure el franquisme tenen una unió afectiva amb França i la seva cultura que no s’esborrarà mai, malgrat que sigui un altre país.

Sóc una independentista instrumental, una feminista instrumental, una animalista instrumental, una defensora de la infància instrumental, una defensora dels drets homosexuals instrumental. Quan siguem normals, deixaré de ser-ne. No em domina cap sentiment quan veig una bandera, quan sento El cant de la senyera o el Virolai. L’única cosa que em fa patir de la independència és que el nostre himne sí que té lletra i que ens farem un fart de cantar-lo als partits de la lliga anglesa quan hi jugui el Barça. No sabeu el que ens hem estalviat pel fet que l’himne espanyol no en tingui, de lletra. M’imagino la Soraya, la Llanos de Luna, l’Alícia o en Rivera amb la mà al pit i executant-lo “desacomplexadament” mentre en Rajoy, que encara no se l’hauria après del tot, feia playback.

Dos milions de Quixots

TONI SOLER | | 07/02/2015 19:23

LA GENT. 'Santiago Vidal, ¿víctima o heroi?' es preguntava dijous passat el programa '.Cat' de TV3. La figura de l’heroi solitari -com la del culpable solitari- té un gran predicament en la història dels conflictes humans. Però a Catalunya presumim que el procés ha estat una obra col·lectiva. El sobiranisme no té un Pablo Iglesias, té l’ANC; els líders van tots darrere, i quan hi ha hagut intents de personalització de l’èxit, com va fer Artur Mas el 2012, no van rebre el premi esperat. Això no vol dir que no es valorin les actituds quixotesques, sobretot si tenen un cost personal, com és el cas del jutge Vidal i la seva poc ortodoxa manera d’iniciar un procés constituent. Però la força del procés radica en la massa organitzada, cristalitzant en forma de V o acudint a votar de forma multitudinària en la consulta camuflada del 9-N. Dit això, és evident que un gran poder comporta una gran responsabilitat, com bé saben els superherois. I si el camí cap a la independència està en mans de la ciutadania, els danys col·laterals també s’hauran de socialitzar.

PRESSIÓ. Fem molt bé de pressionar CiU, o de pressionar ERC perquè pressioni CiU, perquè al cap i a la fi un procés polític s’ha de materialitzar en decisions polítiques. Però hem de tenir present que, en un cert moment, la pressió recaurà també sobre els ciutadans. Si la Generalitat decideix exercir la sobirania i entrar en col·lisió amb la legalitat constitucional, la seva primera obligació serà governar -és a dir, manar i fer-se obeir-. Com és de suposar, el govern espanyol farà el possible per impedir-ho. I en aquell moment serem nosaltres, els administrats, els que sentirem en pròpia carn tota la pressió d’un conflicte institucional. ¿Estem preparats per quan arribi aquest moment? Per esmentar un exemple que tots tenim al cap: la hisenda pròpia que teòricament està bastint la Generalitat no tindrà cap valor -cap- si no té la capacitat de recaptar els nostres impostos. Això vol dir instar-nos a pagar a la hisenda catalana (com ho faria qualsevol estat) i protegir-nos de les previsibles represàlies de la hisenda espanyola.

CÒMPLICES. Els que hi entenen diuen que aconseguir tot això, sense ser un estat, és molt difícil. Però fer un estat sense recaptar és encara més difícil. Heus aquí la paradoxa que ens tenalla. Per tant, tard o d’hora la situació dependrà del voluntarisme dels contribuents catalans. Segur que molts d’ells no en voldran saber res, de la hisenda catalana; els uns per rebuig ideològic, i els altres per prudència o per por. Tot i que les represàlies les rebrà el país sencer, de la mateixa manera que el dèficit fiscal crònic no distingeix entre sobiranistes i unionistes. Aconseguir que una part substancial de la població (tots els que van votar sí-sí el 9-N, per exemple) es faci còmplice de la sobirania fiscal ja seria prou per generar un conflicte descomunal -el conflicte necessari perquè les aspiracions catalanes siguin tingudes en compte-. Però per arribar fins aquí, per esdevenir un exèrcit de Quixots, tots hauríem de tenir clar que el govern català va a totes, i que en nom nostre farà front als gegants.