Les Fundacions vinculades a CIudadanos i al PPC amaguen el seu fosc finançament

Malgrat que Albert Rivera i Alicia Sanchez-Camacho ens alliçonen cada dia, els seus partits incompleixen la llei de finançament i amaguen els seus comptes, volen tapar els finançaments rebuts


--------------------------------------------------------------------------------
Barcelona (ACN).- Dues fundacions vinculades a C's i una altra relacionada amb el PPC no van presentar els seus comptes del 2013, segons l'informe que ha fet la Sindicatura de Comptes sobre retiment de comptes dels partits polítics i de les associacions i fundacions vinculades. Es tracta de l'Associació Egara Civitas i l'Associació Cataluña Constitucional - Catalunya Constitucional, en el cas del partit d'Albert Rivera, i la Fundació Col·labora, Fundació Privada per l'Estudi i la Formació, afí als populars. En el cas d'Egara Civitas, es tracta ja del segon any que no ret els seus comptes.


Fosc finançament de Ciudadanos i Partit Popular

El 16 de juliol del 2014, la Sindicatura va enviar un escrit a les formacions per confirmar les fundacions i associacions vinculades als partits polítics. C's va declarar-ne dues, Fundació Tribuna Cívica i Associació Cataluña Constitucional-Catalunya Constitucional. Ara bé, l'ens fiscalitzador va enviar llavors un escrit a la Direcció General d'Entitats Jurídiques, adscrita al Departament de Justícia i que gestiona el Registre d'Associacions i Fundacions, i aquesta li va comunicar que l'Associació Egara Civitas també està vinculada a Ciutadans.

Aquesta associació, que el partit de Rivera inicialment no va reconèixer però que va cobrar subvencions de la Generalitat, ja va provocar polèmica fa poc més d'un any i, de fet, no va presentar tampoc el seus comptes del 2012.

La Generalitat presenta recurs a l'Audiència espanyola per a reclamar la tornada completa dels papers de Salamanca

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, calcula que queda per tornar menys d'un 10% del total de la documentació requisada pel franquisme


La tornada dels anomenats papers de Salamanca encara la via judicial. La Generalitat ha presentat un recurs contenciós administratiu a l'Audiència Nacional espanyola per a reclamar al titular del Ministeri de Cultura, José Ignacio Wert, la tornada completa de la documentació republicana confiscada després de la guerra del 1936-1939.
En aquests moments, la Generalitat identifica quins són els documents requisats durant la guerra que encara no han tornat a Catalunya incomplint, així, l'acord de la comissió mixta del 2013. En declaracions a Catalunya Ràdio, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha calculat que queda pendent de tornar menys d'un 10% dels papers que establia la llei de 2005.

Altafaj: "A la UE hi ha certa admiració pel procés català"

El representant de la Generalitat davant la UE assegura que és difícil explica perquè els catalans "no hem pogut votar encara"

Nerea Rodríguez

El nou representant de la Generalitat davant la Unió Europea, Amadeu Altafaj, assegura en una entrevista avui al diari ‘El Punt Avui’ que “hi ha una comprensió més àmplia del que de vegades es vol fer creure, dels principis i valors que inspiren aquest procés a Catalunya”, i afegeix que, sobretot, “hi ha una certa admiració per com s'està fent aquest procés, de manera exemplar, sense confrontació, sense violència; al contrari, amb civisme, i això té molts pocs precedents en la història europea recent, malauradament”.

Altafaj també aprofita per recordar que la Comissió Europea “no s’ha mostrat a favor, però tampoc en contra” del procés sobiranista i de la independència de Catalunya. “A més, estem parlant d'un cas sense precedents, d'una ampliació interna, de la independència d'un conjunt de ciutadans que ja són membres de la UE amb tota una sèrie de drets adquirits. La UE és una unió d'Estats, però també de ciutadans!”, exclama.

El representant de la Generalitat davant la UE també explica en què consisteix la seva feina: “Es tracta d'explicar que una amplíssima majoria dels catalans volen decidir el seu futur de manera democràtica, com es fa arreu de la UE, és a dir, a les urnes”, i assenyala que el que és més complicat és explicar “per què no hem pogut fer-ho fins ara, tot i que hi havia vies legals, que s'han esgotat, i al final s'ha hagut de recórrer a la consulta, com es va fer el 9-N, a través d'un procés de participació popular, però amb la voluntat que el dia 27 de setembre els ciutadans puguin expressar-se democràticament sobre el model de país que volen”.

El que ara ve

"L'única esperança per a l'espanyolisme és la pugna entre els partits sobiranistes, i que la fomentarà tan com pugui"

Editorial

L’exministre socialista i economista Jordi Sevilla ha constatat durant una entrevista al programa ‘Els Matins’ de TV3 que “Espanya s’ha trencat”. “Alguns dels problemes que estem tenint és perquè ens falta un projecte de país", s'ha queixat Sevilla. L'exministre ha certificat l'evidència que actualment Espanya com a projecte polític està desllorigada. És l'únic Estat d'Europa on la fórmula estatal no coincideix amb la voluntat de la ciutadania en territoris amplis, com és el cas de Catalunya. La unitat d'Espanya no es fonamenta en hores d'ara a Catalunya cap pulsió transversal, en cap idea de futur consensuada, sinó en les amenaces de l'aparell de l'Estat i la demagògia de les tertúlies d'alguna televisió per excitar un segment de l'electorat. Té raó Sevilla quan certifica que l'unionisme no té un projecte de país. Davant d'això, cada cop és més evident que l'única esperança per a l'espanyolisme és la pugna entre els partits sobiranistes, i que la fomentarà tan com pugui. Quan un equip de futbol no sap crear joc, es dedica a la puntada de peu a la canyella. Doncs això és el que ara ve.

Nazis i llops

"Si els catalans haguéssim tingut un estat que protegís la nostra producció cultural, el nom d'Amat-Piniella s'hauria escrit amb lletres d'or al costat de les de Primo Levi"

Odei A.-Etxearte

La Hermandad Nacional de la División Azul ha organitzat una missa el 15 de febrer a Barcelona per commemorar l'aniversari de la batalla de Krasni Bor. Una part del món recorda que ha fet setanta anys de l'alliberament d'Auschwitz i un reducte de nostàlgics es reuneix per honorar els seus caiguts en una de les batalles més sagnants durant el setge de Leningrad, un dels crims més terribles del segle XX. La cita religiosa amb els soldats de la División és al passeig Torras i Bages 122, a les velles casernes de Sant Andreu. La democràcia a l'Estat espanyol és així. Mai és un bon moment per obrir velles ferides, diuen els protectors postmoderns del franquisme i el nazisme. Justícia, dieu? Va morir Franco i els seus adeptes es van fer passar per demòcrates en una transició vergonyosa. Els dirigents del règim van continuar anant a la feina i portant els nens a l'escola, sense assumir cap responsabilitat, i alguns van fer política i es van mantenir a les institucions com si res no hagués passat. Set dècades després, quan no hi ha cap marge de dubte sobre l’abast de la barbàrie genocida, n’hi ha que atresoren l’orgull pels soldats voluntaris que es van allistar per lluitar amb els nazis contra la Unió Soviètica i continuen celebrant-ho. En el nom de Déu.

“Tot estava organitzat per degradar l'home, per convertir l'home en un llop contra l'home”. Montserrat Roig definia així els camps d'extermini nazis. Ella, que va escriure L’agulla daurada, un llibre imprescindible sobre el setge de Leningrad, i que va recollir rigorosament el patiment dels catalans als camps del Tercer Reich, de ben segur que denunciaria homenatges com aquest enèsim a la División. En el bagul de les virtuts de Roig hi ha tot el que va deixar dit sobre Joaquim Amat-Piniella i la seva gran novel·la, K.L. Reich. Si els catalans haguéssim tingut un estat que protegís la nostra producció cultural, el nom d'Amat-Piniella s'hauria escrit amb lletres d'or al costat de les de Primo Levi. Però ni tan sols hem estat capaços de situar-lo en el lloc que es mereix en l'imaginari popular de la literatura catalana contemporània.

Així que tots arribem a Amat-Piniella per diverses vies: per una recomanació sobtada, mitjançant l'estudi literari o per l'atzar d'haver trobat la seva obra en una llibreria de vell. I llavors lamentem no haver-lo llegit abans, que ningú ens n'hagués parlat fins llavors. Com pot ser? I descobrim, al darrera, el segell del Club Editor i de Joan Sales. “Imagineu-vos un home a qui li hagués agradat escriure, portar una vida més o menys activa dins de la política, més o menys activa, que de sobte es va trobar en un món en què absolutament tot està organitzat per degradar-se, per envilir-se. Era normal que per poder-te salvar tu potser haguessis de matar un altre home. Molts es van negar a això. A alguns no se'ls va matar, a altres sí”. Un camp d’extermini, tal com relatava Roig, era això. “Quan els nazis estaven d'ofensiva, perquè estaven molt empipats perquè havien perdut alguna batalla al front, dedicaven el dia a fer ofensiva i això volia dir que estimbaven jueus per la pedrera. No els agafaven i els estimbaven. Els posaven en fila i obligaven el jueu del darrere a estimbar el de davant. I així successivament. Si no ho feies, et tiraven un tret al clatell. Els dies que hi havia ofensives, els altres presos respiraven alleujats perquè pensaven: ara no aniran per nosaltres; quan van pels jueus, nosaltres podem descansar. És clar, és difícil d'imaginar-s'ho. Podeu pensar: jo no ho pensaria, això. Què sabem?” En aquesta web podeu escoltar una interessant conferència de Roig del 1974 sobre l’escriptor. D’aquí provenen les citacions anteriors.

Què és un home? Com pot viure un ciutadà amb totes les contradiccions de l’època en què li ha tocat néixer? Com es pot sobreviure a la maquinària d’un camp de concentració? L’obsessió d’Amat-Piniella era descriure la batalla personal per vèncer l’esperit del “camp nacional-socialista”, aquell verí ideat per aniquilar l’ànima dels presos per després desfer-se’n del cos, xemeneia amunt. I d’això va K.L. Reich. L’escriptor va ser empresonat durant cinc anys quan en tenia poc més de vint. Però no va voler relatar l’experiència en primera persona. En va fer una novel·la. “Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”, va escriure. És sobrer dir que la millor manera de combatre tots els homenatges i espurnes d’apologia al nazisme a casa nostra és llegir aquesta obra mestra, i la de Roig, i difondre-la. Amb indignar-se no n’hi ha prou.

Aznar, el neguit del petit dictador«Serà un bon moment per fer-li pagar les barbaritats que es van cometre a l’Iraq i fer-lo seure davant d’un Tribunal Penal Internacional»

Víctor Alexandre | Actualitzat el 31/01/2015 a les 00:02h

En el to dictatorial que el caracteritza, més a prop de la caricatura que de la intimidació, José María Aznar ha tornat a fer declaracions apocalíptiques relacionades amb Catalunya. Ha repetit que abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya i ha demanat als partits espanyols “una política nacional clara” per combatre el procés català. Per a Aznar, el Partit Popular és massa tou amb l’independentisme, en el sentit que no actua amb prou contundència, cosa que li suposa una fugida de vots cap a formacions més hermètiques. Com és habitual en Aznar, per altra banda, la vida a l’Estat espanyol es divideix entre persones normals i nacionalistes catalans. És nacionalista català qui no és nacionalista espanyol, i és persona normal qui no defensa la llibertat de Catalunya.

Veiem també com els afanys dictatorials d’Aznar, en referir-se a la independència del nostre país, el porten a emprar un llenguatge militar i a parlar de “desafiament”. La llibertat de Catalunya, doncs, seria per a Espanya un desafiament en la mateixa mesura que l’afany de llibertat d’un captiu constitueix un desafiament per al seu segrestador. Per això ell afegeix que “ningú no té dret a dividir o a enfrontar una societat ni a fer cap pols a la democràcia”. I és que per a Aznar i per a tots els qui controlen la vida política espanyola, la democràcia no es fonamenta en la llibertat, sinó en el sotmetiment. Així, el captiu que desperta la consciència dels seus i els fa insubmisos esdevé un enemic de la convivència entre segrestadors i segrestats i ha de ser neutralitzat. I la maniobra per intentar aconseguir-ho consisteix precisament a fer creure als segrestats que els veritables segrestadors són els qui fomenten la insubmissió.

S’entén, per tant, que Aznar faci una crida al nacionalisme espanyol per tal que “Catalunya no quedi segrestada per l’independentisme”; i s’entén també que es vegi obligat a recórrer a la mentida en afirmar que Espanya “omple la caixa [dels catalans] perquè puguin cobrar a final de mes”. El que no diu és que els diners que “omplen la caixa a final de mes” són els diners catalans prèviament espoliats. És així de pervers: l’Estat espanyol espolia Catalunya i, per si fos poc, fa negoci extra amb la seva asfíxia per mitjà dels interessos que generen els préstecs que li concedeix. No és estrany que Aznar, el petit dictador, estigui tan neguitós amb el procés català i que tingui ganes de tornar. Que ho faci. Serà un bon moment per fer-li pagar les barbaritats que es van cometre a l’Iraq i fer-lo seure davant d’un [...]

Un militar de la caserna del Bruc atropella i mata un mosso i després es dóna a la fuga
El mosso ha mort atropellat en un control de trànsit en una zona de discoteques a la C-58 a Sabadell

--------------------------------------------------------------------------------

(ACN).- Un mosso d'esquadra ha mort atropellat aquest dissabte al matí en un control de trànsit a la C-58 a Sabadell. El sinistre s'ha produït a les 07.15 hores a tocar de la plaça del Mil·lenari d'aquesta població del Vallès Occidental. Segons ha pogut saber l'ACN, un turisme -un BMW sèrie 3 de color platejat- s'ha volgut saltar el control i ha envestit un dels policies, un caporal de trànsit, que ha mort a causa de les ferides. El vehicle s'ha donat a la fuga però ha estat interceptat 45 minuts després a l'entrada de Barcelona ciutat. El conductor, un membre del Grup Militar d'Alta Muntanya de la caserna del Bruc, ha estat arrestat i traslladat a dependències policials.

Jasikevicius: “Si els catalans són valents, Catalunya serà independent”

L’ex-jugador del Barça de bàsquet parla clar en una entrevista a Catalunya Ràdio

Sarunas Jasikevicius, que va ser jugador del Barça de bàsquet des del 2000 al 2003 i la temporada 2012-2013, ha expressat en una entrevista a Catalunya Ràdio el seu convenciment que Catalunya aconseguirà la independència. En una conversa emesa al programa Catalunya Vespre, el periodista Ernest Macià li ha preguntat si estava seguint el procés polític que viu Catalunya i el jugador lituà ha assegurat que “S’ha d’anar a per totes, els catalans han de ser valents. Penso que Catalunya vol ser independent i si els catalans són valents, ho serà. No serà fàcil però si és el que vol la gent de Catalunya, endavant”.

Jasikevicius va aconseguir 1 Eurolliga, 3 lligues i 3 Copes del Rei en les 4 temporades que va defensar la samarreta del Barça. Des del principi es va guanyar l’estima del públic pel fet de ser un jugador de caràcter i explosiu a la pista. Per aquest motiu i pel fet que Lituània també va aconseguir la independència de la Unió Soviètica, fa gairebé 25 anys, l’opinió de Jasikevicius pot ser un referent per la gent de l’esport, i en especial del bàsquet, de Catalunya.

Viendo como plantean algunos la consulta final.Uno se pregunta si valia la pena llegar tan lejos y el desperdicio de recursos que supone el proceso soberanista.

Cuando se planteo a principio de legislatura ,realizar aquí ,lo mismo que Escocia ,Québec , etc…. .Se sabia muy bien ,constitución en mano ,imposible y que jamas la cambiarian PP-PSOE ,para su realización.Y esto lo sabian todos.

Como hacerlo ,1º por las buenas y si lo tumban todo ;finalmente consulta camuflada ,bajo las propias leyes españolas ,formato ; unas autonomicas ordinarias . Como punto unico ; Crear un [...]

Esto lo vengo diciendo desde hace meses.ERC y otros son ,para mi culpables de un futuro fracaso.Se ha perdido otra oportunidad de hacer el referendo dentro de 2 meses.No quieren unirse a CIU ,ni siquiera renunciando todos a ideologias propias.Son independentistas de boquilla .Primero es el partido y quitar votos al que manda , la creacion de un nuevo pais, secundario.

No doy un duro por el actual proceso.Al no haber acuerdo CIU - ERC ,se retrasa hasta Septiembre para ver si al final lo hay.Una huida hacia adelante.En las municipales tendremos respuesta.
Si en estas, CIU pierde alcaldias y [...]

Esto lo vengo diciendo desde hace meses.ERC y otros son ,para mi culpables de un futuro fracaso.Se ha perdido otra oportunidad de hacer el referendo dentro de 2 meses.No quieren unirse a CIU ,ni siquiera renunciando todos a ideologias propias.Son independentistas de boquilla .Primero es el partido y quitar votos al que manda , la creacion de un nuevo pais, secundario.

No doy un duro por el actual proceso.Al no haber acuerdo CIU - ERC ,se retrasa hasta Septiembre para ver si al final lo hay.Una huida hacia adelante.En las municipales tendremos respuesta.
Si en estas, CIU pierde alcaldias y [...]

Muy bien la autocita.

Ahora, no das pie con bola en otros aspectos, si no entiendes que no se va a crear un nuevo país, que se trata de uno existente, no puedes comprender de que va el proyecto para la independencia.

Sí es crearà un nou país... de qué va si no la presentació de les possibles constitucions??? (Per cert, trobo una boutade això que proposen alguns de prescindir d'un exèrcit. Vivim en el món en què vivim, no el que voldriem... i mentre hi hagi Estats Islàmics, Rússies, Corees del Nord, Boko Harams, Irans... hauriem de contribuir, en la justa proporció evidentment, amb el món occidental i les democràcies del planeta)

Un país de bell nou, que forjarem democràticament, però fonamentat en una vella nació, això és el que pretenem, oi?

Salut

Desde que muere Franco...

Desde que muere Franco y se restablece la democracia,siempre han habido partidos en Pais Vasco , Cataluña ,que proponen largarse de España y que lo vienen trabajando.Pero nunca han ganado unas autonomicas , ni se han presentado jamas con un programa rupturista.Bildu no lo propuso y CIU - ERC tampoco.
En el supuesto de que hayan elecciones , en Septiembre ,(cosa que dudo) ,CIU-ERC como minimo ,lo tendran que proponer.
¿ Seran capaces de hacerlo al unisono ? .

De momento hay un pacto ,cogido entre alfileres.Para un acuerdo programatico ,pero con listas separadas.Si no fuese por las [...]

Així que t'adscrius a qualsevol tesi que et presenten? Que ho has llegit en algun article? Catalunya ja existeix, ja és un país, el que s'ha de crear és un estat, no entenc que ens ho neguin desde l'estat espanyol, però quan es fa des d'aquí em resulta indignant.

Quan, segons sempre el que tu dius, tu votaves botifler, ja hi havia gent treballant pel nostre país, és fantàstic que per fi hagis vist la llum, però no intentis adoctrinar a gent que ja seguia un camí quan tu t'hi oposaves, no se si coneixeras algun partit com estat català i les gents que n'han format [...]

El comissari Olivera

Quico Sallés*| Actualitzat el 31/01/2015 a les 02:44h

Arxivat a:*Nació.cot,*José Luis OLIVERA,*UDEF,*procés català

El 29 d'octubre de 2012,*en plena precampanya electoral al Parlament, el comissari principal José Luis Olivera Serrano va viatjar a Barcelona, acompanyat del comissari en cap de la Unitat d'Afers Interns de la policia espanyola, Marcelino Martín-Blas, ara molt conegut per la detenció de “El pequeño Nicolás”.*

Tots dos es van reunir*amb els fiscals anticorrupció Emilio Sánchez Ulled i Fernando Bermejo. Els policies tenien l'encàrrec suposadament del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, de convèncer els dos fiscals per tal que fos escorcollada “amb tota la parafernàlia” la seu nacional de CDC en plena campanya electoral.*

La proposta no va colar.*Els fiscals van malfiar que dos policies aliens al cas proposessin l'escorcoll de la seu convergent pel cas Millet amb un indicis poc convincents. De res no va servir que a l'expedient d'Olivera hi constés haver destapat la trama Gurtel durant la seva faceta de cap de la temuda UDEF (Unitat de Delictes Fiscals i Financers).*

Els dos fiscals*es van queixar als superiors, al Consell Fiscal. Tots dos coneixien Olivera. I tothom en la biosfera mediàtica judicial sabia que Olivera, en tant que havia estat cap de la UDEF (2005-2012), coneixia els fiscals. Olivera, tot i haver estat exclòs de la Unitat Econòmica, es va convertir en el comissari de confiança del ministre. Potser no tota la informació la va exposar a l'expedient del cas Gurtel.*Gairebé un any després, Olivera i el seu company Martín-Blas van ser condecorats amb la Creu al Mèrit Policial amb distintiu vermell, medalla al valor, amb pensió vitalícia.*

Des de dimarts,*Olivera, nascut el 1957 i que va ingressar a l'Escola de Policia el 1978, és el nou director del Centre de Intel·ligència contra el Terrorisme i Crim Organitzat. L'home que volia registrar la seu de CDC amb passamuntanyes i armilles va prendre possessió davant del ministre i la cúpula estatal de seguretat ,que va incloure el cap del CNI, Fèlix Sanz Roldan. El comissari Olivera portarà sis mil casos en coordinació amb la Guàrdia Civil, CNP i la Guàrdia Aduanera, així com l'Exèrcit de l'Aire i l'Armada. Mentre Olivera ja sap tots els secrets, en ser el màxim responsable de la Intel·ligència policial, aquí els màxim responsables polítics s'entretenen dibuixant un consagrat full de ruta. Macu,

http://www.alfdurancorner.com/articulos/LA-CONJURA-DE-LOS-NECIOS.html

Dispensar si ya lo habéis leido por esas tierras, a mí me llega por medio de un buen amigo y me ha parecido de interés , a disfrutarlo...y reflexionarlo.

¿Puc escrire en català encara que no sigui indepe?

Catalunya lliure, aprofitem la llibertat per fer el que toca.

Les notícies ¿de quin canal?

TONI SOLER | | 31/01/2015 21:00

AUTOPISTA. Jaume Perich va publicar la seva cèlebre antologia Autopista el 1971. El contingut és de primera, i molts encara recitem alguns dels seus aforismes de memòria, però encara és més admirable que l’autor i l’editorial esquivessin la censura en ple franquisme. Allà s’hi podia llegir, per exemple: “ Televisión Española es una de las mejores televisiones de España”. Avui dia l’acudit no té cap solta, però el 1971 sí, perquè només hi havia una tele -l’oficial- i, per tant, un únictelediario. Potser per això, per fugir d’una realitat grisa i monolítica, Perich es va inventar un noticiari alternatiu, lesNoticias del 5º Canal, que ha estat la millor expressió de la paròdia periodística a casa nostra. Avui dia hi ha molts canals a la televisió, i la informació ja no només viatja a través seu, sinó també a través de la premsa digital i de les xarxes socials, unes autopistes que en Perich no podia ni tan sols concebre. Pel que fa al cinquè canal, hi surt sobretot la Belén Esteban en pijama.

CANALS. Si passem del cinquè canal al sisè, hi trobarem fàcilment en Pablo Iglesias (a qui, per cert, només li falta anar-hi en pijama). Líder fabricat al plató, demostra una capacitat d’incidència política i social molt superior al que imaginava cap responsable de la cadena. El cas és que el noi dóna audiència, com també en dóna el seu arxienemic Eduardo Inda. És per això, suposo, que està amoïnada Soraya Sáenz de Santamaría; ho està tant, que ha demanat als responsables de la cadena que deixessin d’ensabonar el de la cueta. Els governs i les grans empreses tenen interessos, de vegades coincidents i de vegades no; els uns parlen en vots i els altres en euros, però no necessiten intèrpret. Dissabte Pablo Iglesias afirmava, compungit, que “la tele crema”, i que “caldria revisar certes estratègies”. Alguns diuen que la seva última intervenció a La Sexta nocheva ser desencertada i prepotent. Potser sí. O potser la Soraya és molt persuasiva. El cas és que ahir, al programa, no hi va sortir Pablo Iglesias, sinó Iñigo Errejón. Ah, i Albert Rivera, of course.

RIVERA. El tema d’en Rivera és diferent perquè a la Soraya no li preocupa tant; al contrari, és el seu ariet contra el sobiranisme català i un més que possible aliat a Espanya en la legislatura vinent. Mentre es porti bé i carregui contra elnazionalismo catalán, tindrà el seu seient reservat, encara que l’Alícia Sánchez-Camacho supliqui -a Lara, a Soraya, a tothom- que vol ocupar la seva plaça. Per tant, mentre la mejor televisión de Españafa fora Cristina Puig per no obeir consignes, i Tele 5 ens distreu amb Belén Esteban, els catalanets ens hem de resignar que el nostre portaveu mundial sigui el líder de la cinquena força parlamentària, que es fa dir ciutadà però destaca gràcies a un pacte de ferro amb les elits patriòtiques. Ja no hi ha només una tele, com a l’època d’en Perich, però totes les que hi ha tenen clar a qui han de deixar parlar i a qui no. El més curiós de tot, en aquest país de mesells, és que malgrat aquest escandalós panorama alguns considerin que el problema de representativitat el té TV3.