decia este señor, amigo intimo de hitler, que una mentira a fuerza de repetirla llegaba a ser verdad, o al menos a creersela la gente.
Me refiero a esto por que hoy, estando aburrido, me he puesto a contar los post de este hilo y de las tres ultimas paginas, conformadas por 61 post, 33 eran del compañero Buticular, 11 del compañero stilxxx, y 17 del resto del foro.
Dicho esto, deduzco quien o quienes son los discipulos del sr Goebbels.
Por cierto, no es la unica similitud entre movimientos alemanes caducos (reemergentes) y "otros".
Lo que hece el aburrimiento, eh? [...]

PODREU?

En el proper cicle electoral ha aparegut un nou actor polític que totes les enquestes donen com a guanyador parcial. La virtut dels seus dirigents ha estat saber veure que darrere la revolta catalana hi havia el símptoma del fracàs del règim de la transició. La societat catalana sempre és el termòmetre precoç que detecta les convulsions socials i polítiques de l'Estat. És una societat oberta, on el domini de l'Estat augmenta les contradiccions socials per sobre dels territoris que viuen sota l'empara d'ell./

La bandera nacionalista espanyola ja no funcionava en els darrers temps com l'anestèsia, davant de l'allau de casos de corrupció que esquitxen els principals partits del règim; davant la greu situació social i econòmica, i davant la involució democràtica i cultural. Llavors, en veure l'immobilisme polític i ideològic de l'única força que ha arribat bastant sencera fins aquí, la comunista i postcomunista, alguns rebrots procedents d'aquest magma esquerranós han estat capaços de definir un enemic de classe prou comprensible: la casta./

Aquesta concreció, de la qual n'han fet un ús abusiu, els ha permès obviar el llenguatge més primitiu, i que bona part de les capes populars no comparteixen, de presentar-se com a alternativa anticapitalista. Però, són inventors d'aquesta anàlisi? De cap manera. Si vostès ressegueixen els papers estratègics i doctrinals de moltes de les esquerres sobiranistes veuran que la definició del subjecte de la democràcia social avançada són les classes populars, com es deia en els papers del Partit Socialista d'Alliberament Nacional ja als anys setanta; i als vuitanta ho deia Nacionalistes d'Esquerra, forces llavors marginals. Aquesta filosofia impregnà de cap a peus la nova declaració ideològica d'Esquerra Republicana aprovada el 1993, en la redacció de la qual hi vaig tenir un paper rellevant./

Allà es defineix l'enemic nacional i de classe en l'àmbit del capitalisme especulatiu i financer i de les oligarquies que controlen un Estat com l'espanyol. Aquesta definició permet aglutinar una aliança estratègica entre els sectors pertanyents a l'economia productiva, siguin petits i mitjans empresaris, siguin treballadors o altres classes subalternes. Per tant, permet un front interclassista amb molta més potència per a l'hegemonia que si els partits es dividissin estrictament en línies ideològiques clàssiques: socioliberals, socialdemòcrates, comunistes, etcètera./

Ara bé, aquesta coincidència actual en la definició de l'enemic i del marc de les aliances, que s'ha produït a l'Estat i que està tenint derivades a Catalunya, amaga un greu error o, volgudament una trampa. En un estat plurinacional sense democràcia territorial, l'Estat no és un aparell neutre que només cal conquerir per fer la revolució. L'Estat esdevé la principal maquinària de fabricació de noves promocions de la casta, que es limiten a substituir generacionalment les anteriors. Un Estat on l'oligarquia que s'hi identifica basa el seu suport social en l'exasperació del sentiment uniformista i en la repartidora de subsidis o de llocs de treball funcionarials en determinats territoris en detriment d'altres, mai no permetrà cap canvi substancial de polítiques democràtiques i socials./

Si fos espanyol, i com a potencial votant de Podemos, vist que no hi ha res més a l'aparador que prometi un canvi, estaria molt preocupat davant la posició ultraconservadora adoptada per la majoria dels seus dirigents en relació al dret democràtic a l'autodeterminació. De veritat creieu que sense desconstruir l'Estat espanyol fareu cap canvi que no sigui cosmètic? Podreu?/

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/815662.html

En la consulta voté SI/SI ....más que nada por ejercer mi derecho al voto y no someterme a la voluntad de un gobierno corrupto y sinvergüenza que nos dirige desde Madrid.

Pero sinceramente, visto lo visto, en unas elecciones plebiscitarias....no sé, no sé...tengo mis dudas.

Familia Pujol, Millet, 4-F...limpiemos nuestra casa y después unifiquemos criterios...como hicieron en Eslovenia

Mañana hablaran los griegos ( Syriza )...después..ya veremos.

En la consulta voté SI/SI ....más que nada por ejercer mi derecho al voto y no someterme a la voluntad de un gobierno corrupto y sinvergüenza que nos dirige desde Madrid.
...

...
Tras siglos de imposiciones y miserias españolas, exactamente a qué debemos esperar, a que nos liquiden del todo? ¿A que no tengamos ya la menor posibilidad de arreglar nada?
...

Qui pot parlar en nom dels catalans?

Jordi Palmer | Actualitzat el 24/01/2015 a les 23:59h

Quan afirmem que la Gran Bretanya i la Unió Soviètica van guanyar la Segona Guerra Mundial i que Alemanya i el Japó la van perdre assumim què és lícit parlar en nom d'aquests països perquè els seus governs, les seves institucions, van prendre el partit que van considerar convenient. Aquest fet és extensiu als seus ciutadans, entenent que majoritàriament, per grat o per força, seguien les decisions dels seus respectius mandataris. Però això no treu que afirmacions com 'els britànics van guanyar la guerra' o 'els japonesos la van perdre' no siguin necessàriament certes al cent per cent, perquè en totes dues bandes, de fet com a tots els bàndols de tots els conflictes, hi va haver-hi nacionals d'un país que anaven amb els altres. Malgrat tot, l'ús habitual, convingut i establert ens permet fer les afirmacions prèvies sense equivocar-nos de gaire.

Aquesta reflexió ve a tomb d'aquesta insistència cada cop més contumaç amb què les files unionistes critiquen que el sobiranisme parli en nom de Catalunya i dels catalans. És evident que hi ha catalans que no volen la independència, és possible que conformin una part significativa de la societat catalana i fins i tot seria bo poder-los quantificar en un referèndum. Però el cas és que, a dia d'avui, el sobiranisme és majoritari, perquè així ho demostren els resultats electorals dels darrers anys.

És des d'aquesta hegemonia electoral que el sobiranisme té dret a parlar en nom dels catalans, precisament perquè en democràcia són les majories les que donen i treuen legitimitats, i per això sempre serà més fiable que el president de la Generalitat parli en nom dels ciutadans del país que governa que no que ho facin representants de partits -o assimilats- que, amb números a la mà, representen sectors minoritaris de la societat i que, a sobre, s'atorguen ells el dret a parlar en nom dels catalans emparant-se en imaginatives fórmules no assimilables a cap democràcia avançada com ara la fantasiosa majoria silenciosa, que no és altra cosa què parlar en nom del no-res.

No volem un país mort

«Molta gent que fa poc criticava els "plantejaments infantils" de l'independentisme que pregona la necessitat de canviar-ho tot ha entès ara que canviar-ho tot és l'única sortida possible»

Eva Piquer | Actualitzat el 25/01/2015 a les 00:01h

La pastanaga de la classe mitjana duia anestèsia incorporada. No feia falta fer la revolució si la majoria de gent del nostre entorn podia aspirar a una hipoteca i una tele amb pantalla plana, equivalent de fa uns anys al somni petitburgès de la caseta i l'hortet.

Però va esclatar la crisi, l'atur massiu i les retallades van venir per quedar-se, i a les "economies desenvolupades" es van accentuar les desigualtats entre rics i pobres. La pèrdua de poder adquisitiu dels que fins llavors havien tingut sous diguem-ne normals va disparar les alarmes: avançàvem sense fre cap a la desaparició de la classe mitjana. I això feia por, perquè la classe mitjana sol ser la que es lleva ben d'hora ben d'hora per aixecar el país. És més: sense classe mitjana no hi ha democràcia.

Dramàticament empobrida, l'antiga classe mitjana ha adquirit amb retard consciència de classe. Quan has de fer mans i mànigues per pagar el rebut de la llum o la quota d'autònoms, quan t'adones que l'ascensor social s'ha espatllat sense remei, costa molt assumir que estàs mantenint una colla de pocavergonyes que obtenen més privilegis que mai a costa de la precarietat col·lectiva. Avui, quan es destapa un cas de corrupció, mirar cap a una altra banda no és una opció.

Molta gent que fa poc criticava els "plantejaments infantils" de l'independentisme que pregona la necessitat de canviar-ho tot ha entès ara que canviar-ho tot és l'única sortida possible. La independència no hauria de ser forçosament un gest revolucionari: podríem construir un nou estat sense qüestionar el sistema de dalt a baix. Però cada cop són més els que creuen que la independència és una oportunitat per fer un país amb més justícia social i amb més democràcia. Cada cop són més els que ho volen tot.

El discurs de "primer la independència i després ja decidirem quin país fem" perd adeptes per moments. Per la mateixa raó que ens indigna viure en una ciutat morta, ens sembla que no té cap sentit fer néixer un país mort.

Rajoy reivindica la trajectòria

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 25/01/2015 18:57

Se li ha d’admetre al president espanyol, Mariano Rajoy, una habilitat especial per escollir maneres desafortunades d’expressar els missatges que vol transmetre. Aquesta capacitat per espifiar-la l’acosta al mític Joan Pich i Pon, que fou alcalde de Barcelona l’any 1935 i que ha passat a la posteritat per haver pronunciat en públic enunciats com “el conflicte nipojaponès” o “la guerra anglobritànica”. Una vegada va presentar un nebot seu, que era filatèlic, dient: “Aquí el meu nebot, que és sifilític”. I es va lluir quan, en una ocasió que li ensenyaven una espasa antiga, la va agafar i va afirmar que se sentia “com un radiador romà”.

El senyor Pich i Pon, en qualsevol cas, com a mínim feia riure el personal amb les seves ficades de pota, que van ser conegudes com a pich-i-ponades, gairebé un gènere literari unipersonal. Rajoy, en canvi, fa molta més pena que gràcia. Aquest cap de setmana passat, per exemple, entre moltes d’altres efusions descomunals, es va referir als casos de corrupció que han fet famosa l’Espanya que ell governa per dir que li preocupa el següent: “Alguns dels nostres no han sabut estar a l’altura de la trajectòria del PP”.

Anem per parts, com aconsellava Jack l’Esbudellador. Com sobre altres tantes matèries, de cinema Rajoy no en deu tenir ni idea. Si en tingués, sabria que l’expressió “un dels nostres” remet gairebé inevitablement al film de Martin Scorsese del mateix títol, que és un clàssic del cinema de gàngsters. No sembla la millor idea que el líder d’un partit polític al qual li plouen els processos per corrupció i prevaricació es refereixi als membres de la seva formació com “els nostres”, com si es tractés d’una mena de banda secreta. Ja sé que molts polítics la fan servir, aquesta expressió, però de tot un president d’Espanya se n’hauria de poder esperar una mica més de tacte. Però ja se sap que d’allà on no n’hi ha, no en raja.

L’altre punt inquietant és aquesta exhortació a “estar a l’altura de la trajectòria del PP”. Quina trajectòria, Don Mariano? ¿La que va marcar Jaume Matas, a qui vostè posava com a model de bon govern i que ara és a la presó per lladre? ¿La trajectòria de la trama Gürtel, amb personatges tan recomanables com el Bigotes o Francisco Correa? ¿La trajectòria definida per Rodrigo Rato, la Comunitat de Madrid i Bankia? ¿L’estel·lar trajectòria dibuixada per Carlos Fabra des de la Diputació de Castelló fins a la garjola, passant per l’aeroport? ¿La trajectòria com a tresorer de l’innominable Luis Bárcenas, que ara s’enfot de vostè a la cara recordant allò de “ Luis, sé fuerte ”? ¿La trajectòria cap a les Canàries del president extremeny Monago a mil euros el bitllet d’avió, a costa de l’erari públic? ¿La trajectòria de la multitud de càrrecs i carreguets del PP arreu d’Espanya, que han vist créixer el seu patrimoni de formes encara inexplicables i inexplicades?

Sí que és difícil estar a l’altura d’aquesta llarga i espessa trajectòria: no tothom té les galtes ni la falta d’escrúpols que es requereixen per seguir-la.

Un govern patriota i un poble digne

ANTONI BASSAS | | 25/01/2015 23:04

D’acord amb totes les anàlisis, els grecs haurien donat la victòria a l’esquerra radical per dignitat, un cop les retallades havien esdevingut amputacions. Pablo Iglesias deia que els grecs estaven a punt de votar un govern patriota, és a dir, amb seu a Atenes i no a Brussel·les. D’acord amb aquest relat, els grecs protagonitzaven una lluita emocionant per recuperar la sobirania nacional i tenien la solidaritat del món. La dignitat és el respecte que mereix algú. La pàtria és el país al qual es pertany com a ciutadà. Dignitat i pàtria, dos conceptes que l’anticapitalisme a l’alça utilitza sense manies, exactament igual que la dreta i l’esquerra els han utilitzat tota la vida. Per què ha de ser Catalunya l’únic país del món que no els pugui fer servir?

Tornem a la granja d'Orwell?

Vaig trobar aclaridor com resumia el flamant secretari general de la formació a Barcelona, Marc Bertomeu, què és Podem: un mètode, deia. I per això, reblava, encara no tenen la resposta de moltes qüestions que els presenten: abans han d'analitzar-les, discutir-les i, així, formar-se'n una opinió i formalitzar-hi una proposta. Impecable. Massa. Perquè és difícil d'acceptar que no tinguin posició presa sobre res. Que encara no hagin discutit ni s'hagin pronunciat sobre gairebé cap dels temes clau. És clar que cal estudiar-se'ls bé. Però això tampoc no es fa des de la neutralitat que aparenten. Des de l'asèpsia. No: l'anàlisi i la discussió mateixes ja duen vernís ideològic. I és això que els màxims portaveus de Podem semblen voler dissimular. Parlen com si fossin tecnòcrates. Tan alternatius com us vulgueu creure, però purs tecnòcrates al capdavall.



Trobo sospitós que, d'aquesta manera, aspirin a presentar-se sense ni una lleu màcula d'ideologia. Com si tant els fos blanc com negre. Com si el color final del seu programa pogués desprendre's racionalment, naturalment, inevitablement, de l'estudi i la discussió. Això també és una mena de demagògia. Perquè construeix un discurs que sembla voler-se situar, a la fi, per damunt de la discussió mateix. Amb aparença de ciència. Encara que formalment l'articulin al voltant de decisions de l'assemblea. Ja som de ple en el populisme.



No vull dir res del to quasi-messiànic que Pablo Iglesias ha mostrat en el resum televisiu d'algun míting (és un record deformat o hi ha un tall de veu que comença: 'en verdad os digo…'?). Però sí de com sembla que els agrada presumir de formació universitària tot aparentant modèstia. Fixeu-vos-hi: ells no volen ser polítics com els que coneixem; ells són estudiants estudiosos disposats a analitzar amb rigor els problemes i proposar respostes no condicionades per l'statu quo. Ells apliquen el mètode. Són, en aquest sentit, modèlics. Gairebé uns escollits. Em fa l'efecte que de seguida veurem com pren cos una altra mena de casta…



Mentre feia tombs a aquest comentari m'ha anat tornant al cap la faula de George Orwell escrita en ple estalinisme: els animals van fer la revolució per alliberar-se del jou de l'home. Però no van trigar gaire a adonar-se que els porcs ocupaven el seu lloc i el jou es renovava… A propòsit de 'Animal Farm', Orwell va escriure: 'Si la llibertat vol dir res, és el dret de dir a la gent allò que no vol sentir.' Doncs com més va més tinc la impressió que Podem vigila molt, precisament, de no parlar amb llibertat. No fos cas que diguessin res que espantés el poble ampli, el vot del qual percacen. Amb aquest fer amaguen res, o només l'afany de poder? No ho sé, però dubto que així ens ajudin a ser gaire més lliures.



Ja veieu què sé de Podem: poca cosa. Me n'he fet una idea (idea, és clar, que estic disposat a qüestionar-me, sense manies, tant com els fets m'hi obliguin) a partir de les entrevistes a la ràdio a dos dels líders del partit, Iglesias i Bertomeu. I és des d'aquestes impressions que fa un parell d'articles els vaig adreçar, de passada, a propòsit de les conteses electorals que vénen, una guitza suau. Ara he mirat d'argumentar per què els veig tan demagògics i sectaris com bona part dels actors de l'antiga política. Ho he fet abans de saber fins a quin punt el resultat de les eleccions gregues d'ahir els permetrà d'estarrufar-se més encara. Sigui com vulgui, de segur que haurem de tornar a parlar de la puixant força protopolítica espanyola.


izquierdo@partal.cat

Manifest de suport al jutge Santiago Vidal

L'ofensiva del Consell General del Poder Judicial espanyol contra el jutge Santiago Vidal per haver redactat un esborrany d'una hipotètica constitució catalana ha originat tot de mostres de suport. La darrera és un manifest (PDF) en què s'exigeix que s'arxivi l'expedient disciplinari que té obert i que és considerat 'una represàlia per la seva contribució pública, al marge de la seva activitat professional i en l'exercici del dret a la llibertat d'expressió, al moviment sobiranista de Catalunya'.

Entre els signants del manifest hi ha personalitats destacades de la societat civil, acadèmics i escriptors, entre més. Els primers signants són: Quim Torra, Sílvia Bel, Eduard Hugh, Albert Sánchez Piñol, Xavier Sala i Martín, Carme Forcadell, Ventura Pons, Muriel Casals, Patrícia Gabancho, Francesc Marc Álvaro, Pep Cruanyes, Gemma Calvet, Mònica Sabata, Montserrat Pinyol, Pere Comes, Sixte Garganté, Pilar Rebaque, Rafa Calderón, Eladi Crehuet, Albert Testar, Rafael Grasa, Lluís Mombiela, Josep Maria Gasch, Eulàlia Pascual, Sílvia Julià, Josep Santacana, Lluís Mestres, Conchi Cruz, Lluís Humet, Ferran Josa, Amor del Álamo, Enric Lizarbe, Xavier Castellvell, Xose-Senen Rodríguez, Carles Solà, Marc Sanglas, Cristina R. Grau, Montserrat Campillo, Josep-Lluís Salvadó, Marion Hohn, Eduard Carbonell, Montserrat Casals, Dolores Alegre, Joan Carles Aranda, Vicenta Font i Anna Grau.

També el podeu subscriure vosaltres enviant un correu electrònic a suportaljutgevidal@gmail.com, o bé omplint aquest formulari.

Guanyem credibilitat, comencem a desobeir
Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

--------------------------------------------------------------------------------



Montserrat, Dolors(diputada del Partit Popular).
Metralladora d’incoherència.
La que molts situen com a substituta d’Alicia Sánchez Camacho després de la Gran Batacada popular del 27-S, s’ha distingit per unes declaracions plenes de coherència. D’entrada, per demanar el tancament de TV3 arran d’una suposada manca de pluralisme, just pocs dies després que el delegat del Partit Popular procedís a acomiadar Cristina Puig per no seguir les directrius de la direcció de TVE a Catalunya, escàndol majúscul que aquesta setmana han denunciat els mateixos treballadors de l’ens. A més, per rematar-ho, ha acusat àcidament de pur tactisme electoral a Artur Mas només uns segons després de recomanar a Mariano Rajoy que convoqui les eleccions espanyoles també el 27-S. Apoteòsic. Apostoflant.

Recio, Miguel Ángel (responsable dels arxius i biblioteques de l’Estat espanyol).
Memòria del feixisme.
“Conforme a la sentencia del Constitucional [de gener de 2013], la obligación de la Generalitat no es custodiar para siempre los documentos de los que no haya hallado a los legítimos propietarios. No son más que gestores.” Es pot dir més alt, però no més clar. És la visió de les competències plenes sobre el nostre patrimoni documental del Govern espanyol; la que ha permès que s’hagi negat a retornar una part de la documentació acordada amb la Generalitat, tot incomplint la llei en vigor que especifica que és l’encarregada del procés de devolució. A més, Recio ha requerit ja el lliurament de la documentació catalana que no ha estat fins ara reclamada per ningú; normal: el mateix estat del que és hereu es va encarregar de requisar els documents a punt de baioneta ara fa just setanta-cinc anys.

Sánchez, Pedro(secretari general del PSOE).
Mostrari de bajanades.
De visita per les colònies, arcaic de nova i agradosa aparença, ha vingut carregat amb el catàleg arnat dels tòpics habituals del dependentisme. Gens ni mica originals, per cert: "Cap governant pot obligar a triar algú entre la identitat catalana i l'espanyola": és exactament el que els independentistes volem fer, establir que existeixi l’opció de la doble nacionalitat. Qui no vulgui obligar a triar ho té fàcil: que no calgui en cas de separació. El que, en qualsevol cas, no sembla gaire coherent és que estigui molt, molt malament obligar a triar identitat i en canvi no ho estigui obligar a milions de catalans (la majoria) a renunciar a que aquella que senten com a principal o única pugui existir al mateix nivell que la resta de les nacionalitats del món. Però clar, com ell no la sent com seva, això a Pedro Sánchez l’importa un rave.

Sánchez Camacho, Alicia(presidenta del Partit Popular Català).
Servar la tradició.
La líder popular ha estat hiperactiva als mitjans aquesta setmana. Ha sortit pràcticament a desbarrada diària, des de totes les tribunes que se li posen als peus. Naturalment, considera que això del procés se soluciona en un plis-plas donant-nos el peixet d’un nou finançament. Continua (en tots els sentits) a la Prehistòria. De tots els missatges llançats, des del seu pedigrí de plançó d’una membre de la Benemèrita, destaca a “La Razón” la seva afirmació que l’estat es farà més present a Catalunya a través “de instituciones respetadas”, com ara l’exèrcit i la Guàrdia Civil; vaja, el de sempre. Més estopa quan calgui. Súper-engrescador. Tot, perquè “Cataluña no está condenada a que una oligarquía soberanista siga mandando”, que ella es veu que no és casta. Fins a la seva defenestració la nit del 27-S ens esperen vuit mesos d’humor.

Vila, Enric(periodista, historiador i escriptor).
Credibilitat, ja!.
L’article de la setmana és sense dubte aquest d’Enric Vila.Després del sotrac de les setmanes posteriors al 9-N, ara, com més aviat millor, tenim l’obligació d’emprendre d’una vegada per totes el camí. Però de debò. Prou ambigüitats. De cara a barraca. Només així conservarem plenes possibilitats de guanyar. Cal fer-ho demanant als polítics que posin el coll i, si cal, el càrrec i fins i tot la llibertat personal. Naturalment, amb el compromís també de milers i milers de catalans de carrer que, estic convençut, també estan disposats a jugar-se-la. La manca de compromís real, el “ya tu sabes”, el sí però no, el fem-ho bé sempre a la boca, ja no cola. És temps d’anar fins a les darreres conseqüències. Cal començar a desconnectar de debò. Busquem amb intel·ligència qui i a on, però fem-ho, perquè si no ens desacreditem nosaltres solets davant dels nostres conciutadans.

Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esports).
Món paral·lel.
El Partit Popular continua la seva pressió contra la nostra llengua arreu dels Països Catalans: aquesta setmana hem sabut que, amb gran escàndol de les mares i pares afectats, les autoritats aragoneses han substituït la denominació Llengua catalana per “Llengua oriental” als butlletins de notes de l’escola pública de Mequinensa. Entretant, el ministre Wert ha consumat el ridícul del seu encalçament contra immersió lingüística a Catalunya denegant les tres úniques sol·licituds que han arribat al Ministerio amb la pretensió de cobrar per manca d’oferta de centres amb el castellà com a llengua vehicular. Pel que sembla, les tres famílies aspiraven per aquesta via obtenir finançament perquè els seus fills estudiessin en centres privats on s’ensenya, bàsicament... en anglès! El ridícul ha estat tan majúscul que, de la nit al dia, el Ministeri n’ha hagut d’inventar-se 300 més.

La nostra Syriza és la independència

No és el procés grec, per més que molts ara vulguin veure amb la victòria de Syriza l’exemple clau per Catalunya. Grècia no és Catalunya i no creiem que Catalunya hagi d’emmirallar-se en Grècia, la nostra “Syriza” la tenim a tocar i tant sols les incapacitats dels nostres líders polítics ho poden impedir, la nostra “Syriza” és la independència i la resta és una manera més de perdre el temps i diluir el procés independentista.

Ja ha començat la campanya per diluir el procés independentista amb la victòria de Syriza a Grècia, les primeres piulades dels contraris a l’autodeterminació de Catalunya parlen d’aquest èxit comparant-lo amb l’efecte Podemos/Guanyem, un partit que en cap cas prioritza i accepta el procés independentista a Catalunya, recordem que el seu líder ni tant sols ha contestat la carta que li va enviar la CUP en aquest sentit, però alguna cosa uneix les esquerres federals i la dreta espanyola, han vist que si cal “millor Roja que rota.”

Una de les principals propostes de Syriza és renegociar i disminuir el deute grec, són un estat independent i ara democràticament decidiran el seu model, però a Catalunya deixar l’esperança en mans de Podemos/Guanyem es seguir com fins ara, seguir pagant a Espanya, seguir patint l’espoli i mantenir la mateixa estructura d’estat, que només ens vol per seguir pagant, sobre tot, la festa dels líders polítics espanyols, siguin del PP, del PSOE de Podemos/Guanyem, tots tres neguen el nostre dret a la llibertat.

Líders de CiU, ERC i la CUP, o us espavileu i primer anem sense pausa i amb empenta cap a la independència o patirem la demagògia dels nous escenaris de la política espanyola, tenim pressa i la victòria de Syriza ja comença a ser utilitzada pels contraris a la independència per prometre una nova política, però que en clau espanyola no ens allibera de res, més aviat al contrari, ens aboca a seguir pagant la festa, encara que aquest cop sigui la de la “Syriza espanyola”.

Fins i tot fan ressuscitar l'Aznar

26/01/15 02:00 - Carles Ribera

L'aquelarre que ha celebrat aquest cap de setmana el nacionalisme conservador espanyol, valgui la redundància triple, ens fa adonar que en els mesos que ens esperen fins a les eleccions que ens han d'obrir la porta de la gàbia els catalans serem l'ase dels cops de tota la llopada cavernícola. Calcem-nos ben calçats perquè s'està covant un redoblament dels esforços intoxicadors i un increment de l'agressivitat derivats de la necessitat del senyor Rajoy i companyia de trobar alguna excusa per desviar l'atenció de la ferum cada dia més irrespirable del podrimener que hi ha sota la manta de Bárcenas.

Catalunya serà, si és que ha deixat mai de ser-ho, el centre d'atenció, i de tensió, d'un model de nacionalisme canònic que sempre busca l'enemic exterior (no és un error, en el fons sempre hem estat l'enemic exterior més proper, per als espanyols) per alliberar energies, amb la cordial empenta fraternal de bons patriotes del PSOE. I de Podemos, que ja fa dies que ensenyen la poteta nacional.

En unes altres circumstàncies es podria arribar a la conclusió que qualsevol menyspreu, atac, insult o diatriba que ens arribi de Madrid és motiu de joia i celebració perquè contribueix a mantenir la moral alta i la motivació ben greixada per l'efecte de la indignació, i més en aquests moments que el procés ha entrat en una via d'èpica discreta, de prosòdia monòtona, d'una certa flacciditat anímica. El problema és que a aquestes altures del procés fa molta mandra fotre cas a tota aquesta colla d'energúmens que s'esgargamellen arravatadament. Pell morta, ferro fred, conductes auditius d'entrada i sortida automàtica resulten ara alternatives més recomanables contra l'ofensa verbal i la iniquitat política. Hi ha prou feina construint un estat per haver de perdre el temps escoltant els esgarips dels que estan ensorrant el seu. Ni cas, encara que ens amenacin amb fer tornar l'Aznar.

L'independentisme mata

26/01/15 02:00 - Quim Torra

L'agost del 2013, el diputat del PSC Xavier Sabaté piulava: “Ningú no es pregunta a la Catalunya anestesiada per què tantes morts a les platges? Avui 2 morts més. I el govern? Ah! Prepara la cadena.” Una setmana després, insistia: “Ahir un nou mort a la platja. Celebro que el govern se'n preocupi per fi”, tot acompanyant el tuit amb un link a una notícia de l'ACN on s'explicava que Interior i Sanitat dissenyarien un pla per lluitar contra els ofegaments d'ancians. Ara fa un parell de setmanes, el Sr. Sabaté hi tornava: “El desgovern del senyor Mas i del senyor Junqueras mata”, arran de la polèmica per la mort d'un veí de Tarragona el dia de Nadal. El Sr. Iceta va córrer a donar-li suport. Un cop, mira tu, no sé; però dues vegades no deixen opció: sembla clar que pel Sr. Sabaté, l'independentisme mata. Els independentistes, obsedits, anestesiats, zombis mutants, actuant bojament, presos d'uns irreparables danys mentals psiquiàtrics, acabem matant d'una manera o altra. La tesi portada a l'extrem és impressionant: mai no serem independents perquè ja haurem estat tots aniquilats pels independentistes.

Com hem arribat aquí? Com un diputat del Parlament de Catalunya és capaç de dir aquestes monstruositats? Però abans de respondre, primer resolguem totes aquestes morts. Poques hores després de la piulada dels ofegats del 2013, els dos bussejadors alemanys desapareguts, presumptament morts perquè el govern preparava la cadena, apareixien sans i estalvis. Encara corprèn més conèixer el cas del mort denunciat pel diputat del PSC pel mal funcionament del servei d'hemodinàmica del Joan XXIII. Resulta que, segons va informar Albert Pereira per Twitter, aquest servei, que ara funciona 12 hores/7 dies, funcionava 9h/5d quan va ser creat, el 2009. Gairebé la meitat d'hores. I com es preguntava en Pereira, “qui governava el 2009 (només 45 hores d'hemodinàmica)? Sí, el tripartit. I qui era el delegat del govern a Tarragona? En Xavier Sabaté. Doncs si maten els qui tenen un servei obert 84 hores a la setmana, quins criminals no serien els qui l'hi tenien només 45 hores, no?”. La demagògia és un artefacte perillós, que tendeix a explotar en els moments més imprevistos.

Reprenem ara la pregunta: com hem arribat fins aquí? Perquè fins ara l'unionisme s'ha refugiat en la força de l'imperi de la llei de les institucions espanyoles, l'insult i la frivolitat. Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel·lectual d'una certa alçada. És hora que encara hàgim d'escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya que no sigui el de la por, la legalitat o l'expulsió al cosmos o a illes desertes.

Per què creu el Sr. Sabaté que ens convé seguir a Espanya? Que ho argumenti, que miri de convèncer-nos. Per exemple, com podem millorar la gestió del Joan XXIII, seguint a Espanya o tenint tots els controls econòmics dels nostres recursos des de la República Catalana? El 27-S és això, és debatre sobre les xifres, els valors i les idees. Senyor Sabaté, l'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi debat. Aquest llarg procés, que ens ha portat a fer un referèndum en forma d'eleccions, ens allibera per fi de les anècdotes i de la conjuntura, ara ja ens podem centrar en la categoria i els continguts. Ja no discutirem més sobre la burocràcia del procés, ni sobre dates, ni sobre calendaris o llistes. El 27-S votarem a favor o en contra de la independència. Atrinxerats en el “no es pot votar” vostès han viscut fora del debat. Això s'ha acabat. Els estem esperant des de fa molts anys, però vostès, els jugadors del No, encara no han sortit al camp. Fins ara s'han encomanat a l'àrbitre –espanyol– i deixant que el partit sigui suspès. Però davant de la gran final que ve, això ja no serà possible. Surtin a jugar. Però juguin net, deixin la demagògia al vestidor, sisplau.

Banyuts i pagar el beure


En la qüestió de les infidelitats i les traïcions es poden donar moltes situacions diferents. Només parlaré d’unes quantes d’elles. Una persona pot ser enganada i temporalment no saber-ho. Quan no ho sap, té un comportament, però quan coneix l’existència de la traïció el seu comportament pot fer un gir de 180º. Un segon cas seria el d’una persona a la qual se li està cometent una infidelitat i ella no té cap sospita i viu feliç. La persona que es burla d’ella dissimula molt bé i la persona traïda viu tota la vida enganada. El tercer cas que tractaré és el d’una persona que viu enganada i ho sap, però com que li convé viure enganada perquè hi té molts guanys econòmics, socials o del tipus que siguin, prefereix viure en la indignitat i mantenir la seva conveniència. El darrer cas que tractaré és el d’aquell que és traït, que és enganat i quan se n’adona i vol arreglar la situació, és a dir, deixar de tenir una relació amb una persona que t’ha perdut el respecte i que no t’estima, no pot fer-ho, li ho impedeixen i el fan viure en una situació d’amo i esclau, ja que és com si estigués condemnat a viure d’aquella manera.

Ara cadascú podrà fer l’anàlisi i conèixer en quin tipus d’infidelitat viuen moltes persones respecte dels seus orígens, la seva identitat, la seva pertinença, la seva terra, la seva llengua... En el meu cas, durant els meus estudis se’m va amagar tot. No sabia que qui m’ensenyava, per diferents motius i en segons quins aspectes m’era infidel, també perquè el poder dictatorial existent l’obligava a ser-ho. Em feia aprendre tot el que passava lluny i no m’ensenyava res d’aquí, de qui era, de quina era la meva llengua, de per què no servia per a aprendre, ni quina era la meva terra, les meves muntanyes, els meus torrents; en canvi em mostraven els llunyans, fins que un dia vaig descobrir aquesta infidelitat, i vaig decidir fer un gir de 180º a la meva vida. I em trob en aquesta situació encara, decidit a restituir tot el que perdérem enguany farà 300 anys.

Llavors em deman a veure què passa amb els governants d’aquí i de Madrid que ens volen continuar enganant, per què hi ha tanta gent que continua relacionant-se amb aquests infidels. No volen saber quina és la realitat (la veritat és massa fort) i moriran sense haver-ho descobert? Coneixen la realitat, però els convé fer com si no la coneguessin? Hi tenen guanys socials, econòmics i polítics? Se’n foten de la corrupció? Són corruptes? És ben segur que n’hi ha molts que coneixen la realitat i la volen amagar, o perquè no els convé o perquè estan empegueïts de demostrar que la coneixen.
La demostració més palpable és la d’una persona que va estar afiliada molts anys al PP i que va arribar el més alt possible, aquí, a les Illes Balears, va arribar a president del Govern. I avui, el 2015, manifesta això a un número especial de La Humanitat que publica Esquerra Republicana de Mallorca. L’expresident del Govern i exafiliat del PP, Cristòfol Soler, creu que és impossible que les Illes puguin encaixar dins Espanya i ho explica així: “L’any 1996 vaig demanar a José María Aznar per què prenia en consideració la millora de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó i no feia el mateix amb el de Balears. Ell em va respondre que perquè a Aragó governaven amb el PAR. Aquí va ser quan vaig descobrir com funcionava Espanya, i ara ja estic en una altra fase. Aquest sistema autonòmic que tenim el veig trucat i no li veig més possibilitats.

L’Estat fa una simulació dels recursos que volen destinar a cada comunitat autònoma. Els dos partits sistèmics –PP i PSOE- tenen unes preferències –uns a Andalusia i Extremadura, i els altres a Castella i Galícia- i acorden assignar-los uns recursos per mantenir la pau social a Espanya. Se cerca una fórmula que provoqui aquest resultat i el duen a terme, amb unes ponderacions en funció de si necessiten –o no- els catalans per governar.
Allò que hem aportat els Països Catalans a la caixa espanyola des del restabliment de la democràcia és gairebé equivalent als recursos que ha rebut de la Unió Europea des que en forma part. Ens veuen com unes illes allà enmig, creuen que aquí som tots rics i no comprenen la nostra realitat. A més, ja és una cosa de la mateixa concepció de l’Estat. Espanya és Castella elevada al seu ideal. Nosaltres i la Corona d’Aragó som territori conquerit.
Ells ho tenen claríssim. Tant, que el Senat mai no s’ha reformat per evitar que, si es dóna el pes a cada territori d’acord amb la seva població, puguin quedar trastocats els equilibris entre Castella i la “perifèria”. Aquest argument l’he sentit dins executives estatals. Amb l’estructura actual que tenim de l’Estat, heretada dels Decrets de Nova Planta, no tenim cap possibilitat de decidir res. S’han de cercar altres vies, sempre partint d’un punt zero, que és recuperar la nostra sobirania.”

Una explicació magistral d’una persona que ha viscut el pensament dels cappares del PP i que no està disposat a continuar fotut i pagant el beure de manera voluntària. Quan això ho descobreixin els seus votants, el panorama polític canviarà de cap a peus.

«La cosa» pinta refotudament bé!

«Amb una Espanya feta una piltrafa, ho tenim tot de cara per guanyar d'una punyetera vegada»

Josep Sort | Actualitzat el 26/01/2015 a les 20:31h

Contràriament a molts ocells de mal averany, penso que “la cosa” pinta refotudament bé. Em refereixo, és clar, al procés. Anem a pams. En Mariano Rajoy està tocat i enfonsat. En el moment d'escriure aquestes línies, no paro de sentir les declaracions d'en Barcenas inculpant-lo de cobrar comissions a punta pala. Tocat i enfonsat, diria jo. Espero que a la Unió Europea se n'atipin d'aquest individu i el vetin per decència. El PP igual ens fa el favor de tornar a llançar-se als peus d'Aznar. I això no farà més que multiplicar per mil els conversos a la Independència.

Del PSOE no cal dir res. No fos cas que els donéssim una idea. Els hem de deixar que es coguin en la seva salsa, o com deien a Salveu el Soldat Ryan, “Don´t Shoot. Let them burn!” No dispararé, doncs, i deixaré que es cremin ells solets (i soletes).

Dels “pablemos”, cada cop es més evident que són, com ja vaig escriure en l'anterior article, un producte intel·lectual de la factoria FAES. Ara, el propi Iglesias diu clarament que només hi ha dues opcions: o ells o el PP. És a dir, tal i com pinten les coses, o ell o l'Aznar, de manera que són com vasos comunicants, que es retroalimenten mútuament. Més clar, l'aigua. Aquests espanyols no saben com fer-se-les per salvar (la seva) Espanya, que fa figa per tot arreu. Ja ni l'Alatriste, els serveix... Després de tantes esperances posades en l'Águila Roja i, sobretot, aquest insult a la intel·ligència que era la sèrie Isabel, una veritable basòfia amb aspiracions a assimilar-se als Tudors, però que no li arribava ni a la sola de la sabata. Tan desesperats estan que ja se senten veus de la necessària reintroducció del servei militar obligatori... Un cop restablerta la cadena perpètua... ja no ve d'aquí, oi?

Total, que no tenim excusa. "In Spain We Trust". Els espanyols es mataran entre ells, que és el que saben fer. Amb una Espanya feta una piltrafa, ho tenim tot de cara per guanyar d'una punyetera vegada. Recomanaria, doncs, que no ens l'agaféssim amb paper de fumar. Hem d'anar cara a barraca. S'ha arribat a un acord, i hem de tirar endavant. Ens queda molt poc camí per recórrer, però ho hem de fer amb il·lusió i ganes. Deixeu de buscar els errors i les imperfeccions. La perfecció és un ideal, i no estem ni per idealismes, ni per a somnis. Estem per a guanyar el més aviat possible i deslliurar-nos d'aquest llast que es diu Espanya.

Que l'endemà, ja tindrem temps de llançar-nos, si ens plau, a la jugular de l'altre.

Syriza i la nació

La decisió de Syriza de formar govern amb el partit dretà dels Grecs Independents ha desconcertat alguns dels entusiasmats aliats europeus de la Coalició de l'Esquerra Radical. Com diu Jordi Lleonart, en política internacional la discussió sempre és matisada per la voluntat política local de qui discuteix. Discutim sobre Grècia, doncs, però assumim que discutint sobre Grècia discutim també sobre nosaltres.



Els Grecs Independents són un grup polític situat a la dreta de Nova Democràcia; a la dreta del PP, per a entendre'ns. Són xenòfobs, populistes i reaccionaris. Quina explicació hi ha, doncs? Com s'explica que la immaculada Syriza haja tardat hores, només hores, a entendre-s'hi i formar-hi govern?



No és pas el primer pacte entre els Grecs Independents i Syriza. Al parlament grec, durant la legislatura anterior tots dos grups ja havien pactat unes quantes vegades, sobretot per plantar cara a les mesures de la troica. Comparteixen essencialment la idea que Grècia és tractada per Europa com una colònia, i beuen en el ric pou de l'anticolonialisme grec, de la lluita per la independència i la sobirania del país.



Amb això n'hi ha prou per a fer govern? Personalment, pense que és anar massa lluny. A mi aquesta coalició em costa massa de pair. El líder dels Grecs Independents és 'casta', per a fer servir el llenguatge de moda, i de la més rància. Però al final és tal com Tsipras ho ha decidit i, vist des del nostre país i des de la nostra situació, des d'algunes de les nostres polèmiques, no negaré que la cosa siga interessant.



CiU, per a entendre's, és gairebé socialista posada al costat dels Grecs Independents. Així doncs, si la dignitat de la nació grega justifica un acord entre Syriza i els independents, no em sembla pas gaire forassenyat de dir que la dignitat nacional catalana podria justificar també un acord entre Iniciativa, Esquerra Unida o Podem i CiU.



La qüestió, al cap i a la fi, és preguntar-se, com el vell Lenin: 'Un acord per a fer què?' És evident que aquest acord de Grècia és anticolonial, pensat per a recuperar la sobirania nacional. I a Catalunya?



No hi insistiré més. La magnífica victòria de Syriza remarca sobretot que Europa és un projecte impossible i inviable si ens empobreix als europeus. Però aquesta victòria també, ves per on, explica la pervivència de la nació com a àmbit de sobirania que permet als ciutadans de reaccionar i canviar el sistema de soca-rel. Ep!, amb totes les contradiccions que calga assumir.



PD. Un avís: Pablo Iglesias estigué la setmana passada a Grècia i quan en tornà, després d'haver parlat amb Tsipras, envià missatges d'amor a Ciutadans. Mireu-vos-ho també des de les decisions d'ahir. Perquè a veure si ara resultarà que aquests dos també formaran un govern 'patriòtic' sense manies, mentre nosaltres continuem acudint a la retòrica…

De la llengua ni parlem

«Pablo és un descastat en la denúncia econòmica, però s'encasta fins la medul·la en qüestions identitàries»

Xavier Borràs Pla | Actualitzat el 27/01/2015 a les 00:02h

Segons les cròniques locals, Pablo Iglesias ha rubricat aquest diumenge a València el seu míting més multitudinari. 10.000 goles aclamaren el discurs contra la “casta”. Sabem molt al País Valencià de castes dominants, de morritorts i desvergonyits que s'emporten els diners a cabassades. No ho ha tingut difícil el líder de Podemos a l'hora d'articular un predicat verídic i convincent. Ho podria fer qualsevol, de fet.

El que a mi em resulta cridaner d'aquest home és el que no diu. Vindre a València i no parlar del dèficit d'infraestructures o del model de finançament estatal admet excusa: potser li faltara temps per abordar qüestions tan concretes, o potser no tinga un posicionament definit tot i ser assumptes de la màxima rellevància per als valencians. El que, al meu parer, no admet perdó és vindre a València i obviar la irresolta realitat nacional o els abusos lingüístics. Ací és on jo veig un silenci calculat, una perversió interessada.

Fins on puc entendre, la “casta” d'Iglesias són tots aquells estaments que, ancorats en un règim de privilegi exclusiu i reservat, obtenen benefici del perjudici general. Com no estar d'acord si hom és també un desposseït? La casta, però, no solament funciona per xavos. Quan els diners han estat assegurats, la classe dominant valenciana s'ha entretingut liquidant la llengua autòctona i el sentiment de país, oferint-los a Madrid com qui regala una troballa inservible. Desconèixer-ho és d'ignorants.

Ni tots els abusos els cometen les empreses de l'Ibex ni totes les imposicions estan monetaritzades. Si Pablo Iglesias pretén, tal com predica, redimensionar la dignitat de la gent i eliminar injustícies, ha de diagnosticar-les amb major precisió. Pablo és un descastat en la denúncia econòmica, però s'encasta fins la medul·la en qüestions identitàries. No està tan allunyat de l'oficialisme com ell creu. El míting de Barcelona va ser una oda a l'omissió, i el de València un cant a la indefinició. El de sempre, vaja. I si quan ve per aquestes terres vol cantar les veritats del barquer, que es done un tomb per l'horta i capte la misèria en què viuen els llauradors. Ol a enciclopèdia aquest xic.

Tsipras i la sobirania nacional

TONI SOLER | | 26/01/2015 23:03

El mal costum de l’extrapolació té una llarguíssima tradició a Catalunya. A causa d’un mimetisme infantil, una part del país es va deprimir amb la derrota de l’independentisme escocès al novembre, i una altra va saltar d’alegria diumenge passat, amb la victòria grega contra latroica. Els d’ICV estaven tan excitats que van sortir a valorar els resultats de Syriza abans que els mateixos guanyadors. I van anticipar que, per l’ona expansiva hel·lena, aviat els tocaria el rebre a Merkel, Rajoy i Mas, reconeguts austericides (terme del tot incorrecte, per cert: austericida és precisament qui mata l’austeritat).

Que la gent d’esquerres s’alegri del triomf d’Alexis Tsipras em sembla ben lògic, i que hi hagi curiositat i esperança per les seves propostes, encara més: l’Europa devastada necessita que algú s’arrisqui a intentar alguna cosa diferent. Ara bé, que a casa nostra Syriza s’utilitzi com a ariet contra els acords pressupostaris entre CiU i ERC ha deixat de tenir sentit, perquè Alexis Tsipras, demostrant rapidesa, cintura i sentit pràctic, ha pactat la seva investidura amb la dreta nacionalista grega -sí, sí, la dreta-, que està contra l’austeritat, però té fama d’antieuropea i xenòfoba. Heus aquí la lliçó del nou líder grec: quan hi ha un objectiu important en joc, les forces polítiques dialoguen i pacten. De quin objectiu parlem? Doncs ni més ni menys que fer possible que “els grecs recuperin la seva sobirania nacional”, segons ha dit Pablo Iglesias. Extrapolem? Val més que no. Catalunya i Grècia són realitats molt diferents.

Aznar

27/01/15 02:00 -*ISABEL-CLARA SIMÓ

L'aparició d'Aznar en la vida política pública (“nunca me he marchado”, ens va recordar), és quelcom que posa la pell de gallina. És cert que té un inevitable costat còmic: parlar en mexicà a Bush, posar els peus damunt la taula, tirar un bolígraf per l'escot d'una periodista, en la seva època frívola, la gradual desaparició del seu bigotet, la boda principesca de la seva filla (amb Francisco Correa com a invitat principal), el desdeny amb què va tractar en públic la mort del periodista Couso, etc. Però l'Aznar que portem tots en la memòria és l'hereu directe del franquisme, de l'España una, grande y libre, de l'aquí mando yo, de la intransigència. I també és, amb les dades històriques a la mà, l'inventor i impulsor de la colossal corrupció a l'Estat espanyol. Perquè, com en el cas de qualsevol jerarca, els ciutadans estan dividits en dos: “los míos”. És la fórmula per proclamar:”España va bienHa sido ETA”.

El cas és que l'altre gran partit espanyol, el PSOE, està en plena batalla interna. Els fervorosos amants d'Espanya tenen tendència a l'autodestrucció, de la qual només l'aparato*els salva. Ara, la sola presència de Pablo Iglesias ha trencat totes les convencions que els permetien somriure en públic. Tant que l'estimeu, la vostra Espanya, i l'esteu deixant a tires. Per això, que un jove digui el que la gent vol sentir és un fenomen que ha remogut el fang del fons i us ha deixat en l'obscuritat.

En el sud d'Europa, en els anomenats*pigs, el sotrac és enorme, i la figura d'aquest ambiciós xicot ja és un referent a tot arreu. En el contrapunt, el creixement desmesurat dels partits filonazis o d'extrema dreta que assoten Europa sencera, o gairebé. No en tingueu cap dubte: Aznar torna de debò, i el seu*compi*Bárcenas és al carrer. I, a sobre, Mario Draghi aboca una pluja de diners sobre tothom, inclosos els del sud. És com llançar ginebra sobre uns alcohòlics. No és que vulguem marxar: és que necessitem marxar.

Les referències

27/01/15 02:00 -*VICENT SANCHIS

No són determinants, però sí il·lustratives, les referències. És del tot il·lustratiu conèixer
d'on prové la veta de pensament que alimenta la ideologia dels partits. En el cas del PP, per exemple
i per començar, és l'Estat. Registradors de la propietat (Rajoy), inspectors de finances de l'Estat (Aznar), advocats de l'Estat (De Cospedal, Sáenz de Santamaría)... Els alts càrrecs populars eren abans
alts càrrecs de l'administració. El pinyol del PSOE de Felipe González també procedia de les facultats de dret. Però en aquells anys setanta, ai!, del dret laboralista. I Podemos? Podemos s'alimenta de la universitat. De la Complutense, en el cas de Madrid, i una mica de la de Girona, en el de Catalunya. Molts dels seus dirigents són politòlegs, una nova ciència que tracta la política com una matèria de laboratori. Quan parlen sovint semblen forenses perpetrant l'autòpsia d'una granota. S'ho miren des de dalt, això de la política, sovint amb una certa displicència. I fan servir l'argot de l'ofici, que
els facilita paraules tan curioses com “el relat” o metàfores tan sucoses com les teatrals –“l'escenari”, “els actors”...–. Es fa necessari extraure'n algunes conclusions. Mentre que els advocats laboralistes
del PSOE volien salvar Espanya per a la democràcia,
els alts funcionaris del PP actuen des de l'arrogància
del poder de l'Estat. I Podemos? Sembla que vulguin aplicar a la realitat les teories obtingudes amb el joc
de provetes. Però aquesta és una anàlisi simplista. Un joc de periodista.

L'Holocaust i els «sense vergonya»«Ahir al Senat eren majoria absoluta els que s'han negat reiteradament a condemnar la dictadura militar espanyola»

Dídac Boza | Actualitzat el 28/01/2015 a les 00:01h

A Auschwitz, el record viu de l'horror. A tot Europa, actes de la màxima sobrietat institucional, de rostres greus, de memòria inesborrable per als supervivents i imprescindible per a tots els que hem nascut després. També per aquells que ens vindran al darrere. A Alemanya, un necessari acte de constricció pública –un més- des de la màxima representació política d'un país que, des de fa set dècades, intenta aprendre la lliçó més dura de la seva història, després d'haver comès l'error terrible de bressolar i alimentar la monstruositat humana més gran de tots els temps.

I com es va viure el dia de la memòria l'Holocaust a les institucions espanyoles? Aparentment, cap nota discordant amb la resta de països europeus on s'han commemorat els 70 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau. Silenci respectuós al Senat mentre dos supervivents espanyols encenen espelmes en memòria dels milions de persones que van ser eliminats a les fàbriques de la mort nazis. Paraules del president del Senat, dels representants dels col·lectius de víctimes de l'Holocaust, discurs del rei. Tot molt correcte, molt a l'alçada. Tot, si no fos per la gran assignatura pendent!

Ahir al Senat eren majoria absoluta els que s'han negat reiteradament a condemnar la dictadura militar espanyola que el poder nazi establert a Berlín va ajudar a instituir. No reneguen del règim que va col·laborar obertament amb Hitler simulant una posició neutral i de no bel·ligerància en la Segona Guerra Mundial que no era més que ficció. No trenquen amb el militar colpista elevat a dictador que, després de la caiguda de Hitler, intentà fer creure que havia actuat activament per salvar la vida de desenes de milers de jueus. Ni el president del Senat, ni els tres ministres del govern Rajoy que ahir presenciaven la commemoració, ni la major part dels senadors (PP) han rebutjat explíciticament el franquisme, els seus crims i les seves complicitats, que van ser evidents a ulls del món sencer i de les Nacions Unides, acabada la Guerra Mundial.

La "gran vergonya" que ha confessat la cancellera alemanya Angela Merkel aquest dimarts hauria de tenir correspondència amb, almenys, una mica de “vergonya espanyola”. La vergonya d'un partit que no vol trencar amb la seva condició d'hereu directe del franquisme polític perquè sap que part del seu cos electoral més fidel s'emmarca en l'anomenat “franquisme sociològic”. Vergonya d'un Estat que –insòlitament a Europa- és capaç de subvencionar entitats nostàlgiques d'un règim de repressió i de connivència amb el nazisme, o fins i tot de condecorar-les, com van veure fa només un parell d'anys aquí, a Catalunya. El reconeixement de la vergonya també és necessari en tot acte de memòria històrica. Sense vergonya alguns gestos poden semblar impostura.

Nazisme i franquisme, memòria i vergonya«Espanya no en volia saber res del seu passat més fosc. Amnistia. Oblit. Una actitud tan covarda com denunciable»

Jordi Finestres | Actualitzat el 28/01/2015 a les 00:03h

Aquesta setmana el món ha recordat el 70 aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau. I diguem-ne extermini, amb totes les lletres, si us plau, deixem-nos d'eufemismes ofensius per les víctimes i els seus familiars com ara camp de concentració. Auschwitz només tenia una única funcionalitat: matar, assassinar, exterminar éssers humans.

Tot i que han passat set dècades de l’alliberament d’aquest camp de la mort crec que encara hi ha alguns estats al món que no han fet una revisió històrica prou potent, una profunda reflexió del passat, per analitzar quina fou la relació governamental amb l’Holocaust i perquè es va permetre que l'espècie humana arribés a aquell punt de no retorn en ple segle XX.

Un d’aquests estats és l’espanyol. Parlo de manca de revisió en termes històrics. D’un passat no tan llunyà en el temps. Perquè a Espanya el franquisme no va amagar en els primers anys de dictadura una fascinació gens dissimulada cap a les lleis racials de l'Alemanya nazi de Hitler, aliat natural, estratègic i ideològic del feixista Franco durant la Guerra Civil i bona part de la postguerra espanyola i, per tant, durant bona part de la Segona Guerra Mundial. Amb honrades i valentes excepcions per part d’alguns diplomàtics espanyols, l'aparell propagandístic del franquisme va vendre les excel·lències del nazisme a una població tan intoxicada informativament com preocupada pels problemes domèstics

A partir del 1944 i sobretot ja el 1945, amb la victòria de les potències aliadesFranco va ser prou hàbil per acostar-se als vencedors de la guerra car aquests veien en la dictadura espanyola una garantia perquè la sempre geoestratègica península ibèrica no caigués en mans del comunisme. Començava la guerra freda i Franco va comptar amb el perdó diplomàtic d’uns aliats que, democràcia en mà, haurien d'haver foragitat el miserable general gallec per haver estat aliat incondicional de Hitler i Mussolini. La premsa oficial espanyola va oblidar per art de màgia el filonazisme espanyol que havia arrelat en les elits socials i econòmiques i es va vendre allò de la neutralitat espanyola. La falsa neutralitat espanyola. Preguntin a les víctimes republicanes que van morir als camps nazis de quina neutralitat parlem.

Després de la mort de Franco Espanya es va concentrar en recuperar els mínims democràtics i es va oblidar de fer la profunda reflexió sobre el seu passat pronazi. Polítics, empresaris i personatges que en el seu dia abraçaren l’esvàstica van ser amnistiats vergonyosament. Jurídicament, les lleis espanyoles situaven a la mateixa alçada els defensors de Hitler amb els presos polítics que també van ser amnistiats per haver defensat la democràcia. Tots van ser perdonats, tots, i els col·laboradors del nazisme i els simpatitzants de l’antisemitisme durant la primera meitat dels quaranta van viure sense cap remordiment. El cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, per exemple, va morir el llit al 2003, als 101 anys, sense haver estat jutjat per un tribunal estatal o internacional. Quan fou ministre d'Afers Exteriors el 1940 va tenir contactes permanents amb les autoritats nazis (el 13 de setembre d'aquell any s'entrevistà amb Hitler a Berlín i uns dies després acompanyà Franco a la trobada amb el Führer a Hendaia). Sempre que des de Berlín li preguntaven què calia fer amb els republicans espanyols capturats per la Gestapo a la França ocupada Serrano es remetia als acords de cooperació entre les policies espanyoles i nazi del 1938. És a dir, se’n rentava les mans. Milers d'espanyols van morir als camps de la mort per culpa de sinistres personatges com Serrano.

L'any 2008 vaig viatjar a Jerusalem per dirigir un documental sobre el funcionament d'entitats israelianes que treballen perquè els darrers criminals de guerra nazis que encara viuen al planeta s’asseguin davant un tribunal de justícia. Quan vaig preguntar al seu director, Efraim Zuroff, quina col·laboració tenien per part del govern espanyol em va contestar que res. Zero. Era el 2008 i a Espanya manava el PSOE de Zapatero. Tampoc havien tingut més sort amb els governs Aznar i González. Espanya no en volia saber res del seu passat més fosc. Amnistia. Oblit. Una actitud tan covarda com denunciable. Hi ha feina a fer, memòria per recuperar i mentides per desemmascarar.

Que inventin ells!


La inversió en recerca i desenvolupament (R+D) continua baixant a Espanya per tercer any consecutiu. El nombre d’investigadors ha baixat des del 2010 en 11.429 persones. Les Comunitats Autònomes amb un descens més lleu són Andalusia i Catalunya. I Només Madrid i Extremadura continuen creixent. Només el País basc amb el 2,09% sobre el PIB, Navarra amb el 1,79%, Madrid l’1,75% i Catalunya l’1,5% del PIB estan per sobre la mitjana espanyola. Això però, no és cap consol si ho comparem d’on venim i amb la resta d’Europa. Aquests darrers anys s’ha trencat la tendència a la confluència en R+D amb la mitjana europea. I amb el que seria la xifra ideal situada per molts experts en el 3% del PIB./

N’hem parlat d’altres vegades però no hi fa res. Espanya té uns problemes de fons que no permeten abordar seriosament aquest dèficit creixent que ens allunya de l’Europa avançada. Catalunya en comparteix algun d’aquest problemes, però allà on estaria ben situada per recursos i qualitat del sistema de recerca, li falla la capacitat pressupostària totalment laminada pel dèficit fiscal estructural./

Problema número 1. Les polítiques predominants a l’Estat i en moltes de les Comunitats Autònomes es basen en inversions faraòniques en infraestructures de transport per motivacions polítiques de prestigi o de centralisme, sense cap efecte positiu sobre l’economia. Pel contrari, provoquen i provocaran una situació de fallida dels pressupostos públics degut a la impossibilitat de manteniment./

Problema 2. Les inversions en universitats i recerca han primat també més allò que en dic sector immobiliari del coneixement, que en dotar de personal preparat i eficient. Molta inversió en la caixa que ha de contenir els centres d’investigació o les facultats, i misèria en l’aposta per l’excel•lència del personal./

Problema 3. El corporativisme de la recerca universitària i el vedetisme de la no universitària. El model funcionarial de recerca predominant a Espanya a l’entorn del CSIC i d’algunes universitats ho és tot menys garantia de resultats. Només cal veure la posició en els rànquings internacionals i si es fessin ràtios entre despesa i resultats encara seria pitjor. Catalunya va idear un sistema autònom de recerca des de Mas Culell, sistema que personalment vaig seguir potenciar i intentar endreçar, que ha donat, com a mínim grans fruits a nivell de posicionament internacional. Per resultats, Catalunya i Israel són les dues úniques zones per sota del paral•lel que passa per Suïssa homologables amb els espais més avançats d’Europa/

Problema 4. Aquesta recerca exitosa a Catalunya i de segona a Espanya tenen una qüestió afegida. Generen molt poca transferència. El coneixement no arriba a convertir-se en millores per la societat que paga aquesta recerca. La focalització i la priorització dels objectius de la recerca per a cada país és una obligació, que Catalunya va complir amb l’aprovació per ampli consens del Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. Però el seu desplegament ha quedat a mig fer. Ara mateix, sembla que culminarà la fusió dels Centres Tecnològics i la seva especialització. Però, això mateix no ha passat en la recerca bàsica. En aquesta, crec que el pes de la recerca mèdica sobre el conjunt és excessiu si atenem a la capacitat pressupostària del país i sobretot a la necessitat de retorn social d’aquesta recerca. S’ha volgut fer fitxatges mediàtics de gent molt bona sense valorar si la seva línia era sostenible econòmicament i si produïa resultats socials a casa nostra. Catalunya no disposa d’indústries farmacèutiques capaces de rematar moltes de les línies de punta que s’estan investigant aquí. Per tant, aquestes acabaran potser en patents a Estats Units. En canvi, tenint com tenim uns clústers elèctrics, del metall de la informàtica potents podríem excel•lir en tecnologies mèdiques que vincularien la investigació amb resultats pràctics facilitant l’ampliació de llocs de treball en aquestes empreses que disposem./

Problema 5. Les empreses no inverteixen prou i no aprofiten el saber dels doctors i recercadors universitaris. A Espanya hi ha la meitat de percentatge d’empreses innovadores que a Alemanya. El setè lloc per la cua a Europa. Les grans empreses espanyoles de l’IBEx quasi no investiguen perquè estan vinculades al sector serveis, però malgrat això copen molts cops els ajuts per a simulacres d’investigació que els serveixen per quadrar números davant del fisc. I les petites de vegades no tenen prou volum per incorporar aquest coneixement a dins. Per això eren essencials els Centres tecnològics com a corretja de transmissió entre empresa i coneixement. I per això, malgrat els esforços que en l’etapa 2003-2010 vam fer per ells, per ara, l’únic exemple reeixit a tot l’Estat és el del País Basc./

El règim i la casta han ajudat a aquesta situació. Però veient l’extracció funcionarial de molts dels dirigents de Podemos i Syritza dubto que plantegin solucions raonables per aquest gros problema del sud d’Europa.

Publicat a Economia digital diumenge passat

Les mentides i calúmnies de Pedro Sánchez i Miquel Iceta

"Si Pedro Sánchez no pot presentar proves dels diners que diu que el president Mas i Oriol Junqueras s’emporten a Suïssa i Andorra, la querella hauria de ser immediata"

Víctor Alexandre

Les barbaritats que Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, ha deixat anar recentment durant el seu pas per Catalunya formen part del pla d’assistència a la casa en ruïnes en què s’ha convertit la seva sucursal catalana. L’assistència, com era d’esperar, no ha servit de res, ja que fa molt de temps que aquesta sucursal té un paper irrellevant en la vida política de Catalunya, però es tractava d’esgarrapar, ni que fos per la via de l’estirabot, uns segons de glòria als telenotícies. És la praxi habitual. Tota sucursal rep la visita d’un peix gros de la central si es troba al caire de la fallida. El problema és que la central també està totalment desprestigiada i no té cap ascendència a Catalunya. Per això Pedro Sánchez, conscient de l’avorriment que provoca el seu discurs, ha optat per les mentides més abjectes sobre el nostre país i per les calúmnies de caràcter personal contra el president Mas i contra Oriol Junqueras.

D’entrada, cal ser molt cínic i molt mentider per dir, com va dir el senyor Sánchez, que el Partit Socialista vol “una Catalunya lliure (!) en què els catalans tinguin els drets garantits”. Ho diu ell, que va votar en contra que el poble català pogués exercir el seu dret a decidir sobre si mateix i que no sols diu que aquest dret no existeix, sinó que fins i tot el criminalitza. També cal ser molt cínic i molt mentider per dir, com va dir el senyor Sánchez, que el PSOE donarà a Catalunya “l’oportunitat de progressar”. Ho diu ell, que dirigeix un partit que, tant des del govern espanyol com des de l’oposició, ha practicat sistemàticament l’espoliació de Catalunya.

Però la part més forta del discurs, és a dir, la frase destinada a esdevenir titular mediàtic, era la referida al president Mas i a Oriol Junqueras. Primer els cita pel seu nom i tot seguit diu: “menteixen quan diuen que volen construir una pàtria i el que veiem és que s’emporten el seu patrimoni a Suïssa i a Andorra”. La frase és una calúmnia tan forta que em pregunto a què esperen el president Mas i Oriol Juqueras a portar el senyor Sánchez als tribunals. Ja sabem que el PSOE i el PP són tan diferents com dues gotes d’aigua i que els socialistes van intentar treure tot el rèdit electoral que van poder dels informes falsos elaborats pels populars sobre un suposat capital del president Mas a Suïssa. Just la mena d’informes que també volien incriminar l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, amb el mateix argument. Però, com també sabem, els informes s’han revelat falsos en tots dos casos i ha quedat clar que es van fabricar a les clavegueres de l’Estat, les mateixes clavegueres que el PSOE coneix tan bé, perquè va ser allà, justament allà, durant el seu govern, on va sorgir la banda terrorista GAL. Arribats aquí, si Pedro Sánchez no pot presentar proves dels diners que diu que el president Mas i Oriol Junqueras s’emporten a Suïssa i Andorra, la querella hauria de ser immediata.

Com és natural, Miquel Iceta somreia i aplaudia feliç en sentir aquestes mentides injurioses i, en arribar el seu torn, va voler estar-hi a l’alçada vinculant la independència de Catalunya a persones que moren per infart. Exactament la mateixa mentida repugnant que havia escopit públicament el diputat del seu partit, Xavier Sabaté, en dir que “el desgovern del senyor Mas i del senyor Junqueras mata”. Sabaté, a més, és el mateix personatge que l’any passat ja havia vinculat la Via Catalana amb les morts a les platges (!). Gent així, gent com Iceta i Sabaté, que escampa mentides, que llança calúmnies i que utilitza sense escrúpols els morts per afavorir els seus interessos de partit, és indigna d’ocupar un escó en qualsevol Parlament democràtic del món. La part bona de tot plegat, és que la demagògia, la mentida, la calúmnia i la difamació són l’última bala del qui no té res a dir. Res de res.

Bones relacions de Podemos amb el Banc de Santander

El candidat a Madrid lloa la família Botín i diu que contribueix al "benestar social"

Xavier Lladó

Bones relacions de Podemos amb el Banc de Santander. El candidat a Madrid ha lloat la família Botín i diu que contribueix al "benestar social". Ho recull el diari 'El País', on Jesús Montero, que és també secretari municipal de la formació a Madrid, explica que "Hi ha dues cultures empresarials. Una és casta; l'altra vol contribuir al benestar social, com la família Botín en el Banc Santander".

Montero amplia que "estic convençut que hi ha empresaris de bona voluntat. Hi ha sectors del capitalisme emprenedor que saben que necessiten un país amb menys desigualtat social, que entenen que així expandeixen el seu mercat".

El candidat de Podemos a Madrid diu sense embuts que Pablo Iglesias s'asseuria a parlar amb Ana Botín, donant a entendre que ambdós convenen en aquesta qüestió. "Segur que Ana Botín [presidenta del Banc Santander] es veuria amb Pablo Iglesias i parlarien d'aquestes coses", assegura.

La família del traspassat banquer Emilio Botín controla el major grup bancari de l'Estat espanyol, el Banc de Santander, i té connexions amb la gran banca internacional i diverses empreses.

Montero va ser escollit secretari general de les Joventuts Comunistes quan tenia 20 anys i va ser un dels fundadors de Izquierda Unida l'any 1986 i, ara, en una nova etapa, aspira a la secretaria general de Podemos a Madrid amb una candidatura avalada per l'equip de Pablo Iglesias.

Homenets

«S’obre un nou combat a la política espanyola amb un final previsible que firmaria el mateix Lampedusa»

Josep Tubau | Actualitzat el 29/01/2015 a les 00:00h

Aznar surt del faristol i arrenca l’aplaudiment unànime dels quadres del PP. Sense bigoti, però com si encara en portés, perquè l’ombra del seu bigoti és allargada, acabava de declamar el full de ruta de la FAES per contrarestar el sonambulisme de Rajoy: lluita contra la corrupció, unitat d’Espanya i imperi de la llei, tres eixos programàtics que el feien baixar de l’estrada com un cabdill victoriós un dia abans de tancar la comèdia conservadora. Havia tornat l’esperança. L’etern retorn de l’homenet. L’autèntic.

Mentrestant, en un apartament de Vallecas, al quarter general de Podemos, un altre homenet, aquest amb cueta, s’ho mirava de reüll i evitava reaccionar a la proposta d’Aznar perquè ja devia saber que, si l’aliança grega Syriza s’emportava el gat a l’aigua però no el podia ofegar del tot, s’ho podria fer amb l’aliat de votació de legislatura de dreta extrema amb qui ja se somreien des de feia molts mesos a la bancada de l’oposició. Iglesias, i també l’esquerra tradicional, per no ser menys, s’ho jugaven tot a una sola carta amb Tsipras, però tots estaven inquiets perquè depenien que obtingu´rd la majoria absoluta al país de les ruïnes…

El desenllaç de Grècia –com Espanya, un altre cas de vell bipartidisme, de corrupció mediterrània i de submissió a la troica- ho era tot. I comença a no ser tant. Podemos –i per extensió tots aquells que es presten a ser subsumits per ser coalició, com Syriza-, hauria de començar a vigilar: els ha sortit l’homenet de les Açores llançat com un cavall al galop amb el partit al darrera quan tot fa pensar que ha perdut un bon pessic de vots en benefici dels d’Iglesias. I, a sobre, encara que li pugui costar unes eleccions anticipades a mig termini que farien molt de mal al sud europeu, el jove excomunista atenenc, amb una de calenta i una de freda, els ha fet el llit amb un pacte infame amb la dreta extrema, que, per més que s’entestin a negar-ho a Vallecas, és casta. Esclar que si ara algú diu que tampoc ho són els Botín…

Hi ha votants que, al llarg del teòric any llarg que queda per a les generals, s’ho començaran a rumiar i, si no és que Aznar tria un altre home de palla, que, per què no?, podria ser una dona, apostarien per ell per poder tornar a veure un bigoti a la trona de La Moncloa. A Podemos li ha arribat l’hora dels equilibris i ja li comencen les urgències perquè el sorpasso que tant s’anunciava comença a ser un terròs en remull del qual tots els que li han fet seguidisme s’haurien d’allunyar si volen mantenir, per ara només mantenir, el tipus. A Catalunya n’hi ha que ni han entrat al drap.

La desolació general és que el "turnisme", que no havia marxat mai, torna amb un actor diferent per incompareixença d’un dels que hi ha hagut fins ara i que l’últim tren de la regeneració del sistema dual de partits es comença a allunyar de la nostra vista.

S’obre un nou combat a la política espanyola amb un final previsible que firmaria el mateix Lampedusa. En la brega, hi continua el PP, i Podemos hi substituirà, més d’hora que tard, el PSOE més decadent de la història. La dreta rància, amb l’èpica del jo sola i tancant files, buscarà renovar el poder. L’esquerra postideològica virtual, un cop haurà absorbit la tradicional i l’hagi desnonat de les cadires que té (vegin l’”opa en construcció” de Barcelona i l’assemblea per la unitat de l’esquerra a Madrid), buscarà complicitats per governar si no se’n surt amb la majoria absoluta, com li ha passat a Syriza.

Per si això passa, que és més que probable perquè el PSOE sobreviurà com a tercer, Podemos ja escruta de lluny la nova remesa de formacions amb perfil anticasta de cara a les generals. A Vallecas, després de captar de les llistes de l’INEM llicenciats en Ciències Polítiques per tancar candidatures, s’interroguen: Vox, potser? No, que faríem igual que Tsipras. UPyD, potser? No, que ja sabem com les gasta aquella dona que amb la cara paga. Ciudadanos, potser? Potser sí. Iglesias, que ja els va tirar la canya fa pocs dies desitjant-los molta sort, es deu dir: “Aquests ens fan més el pes perquè, d’entrada, ho tenen tot per fer-nos companyia. Bones expectatives a les espanyes, regeneradors com nosaltres, antisobiranistes i amb un altre homenet de cap de cartell. A Rivera encara no se li ha passat l’arròs i encara es pot exhibir a pit descobert. I, a més a més, té una facúndia bilingüe que el converteix en un paradigma de la supervivència a la immersió exterminadora de l’escola catalana. Una bona guinda per fer un acto de soberanía. Més o menys com a Grècia”.

¿I si ens deixem de collonades espanyoles i comencem a passar d’una punyetera vegada deixant de costat tantes lluites intestines per acordar l’acte de sobirania que hi ha pendent?

Vostè, indecís

«Vostè, indecís, que és castellanoparlant i potser encara veu amb recança aquest procés d'alliberament que li han venut identitari»

Eric Herrera | Actualitzat el 28/01/2015 a les 23:09h

Un cop ha acabat el vodevil de les llistes i la treva s'ha imposat entre els dos grans partits del sobiranisme, ara per fi podrem començar a parlar de política amb majúscules i treballar incansablement per fer el salt més important de la història d'aquest país. Ara la intel·ligència, l'estratègia, la resistència i la sang freda s'hauran d'imposar per sobre d'hiperventilacions i de psicodrames. Per dir-ho d'una altra manera, comença la feina de la política institucional, ara és l'hora dels grans polítics. Concórrer amb llistes separades sota uns punts en comú ha estat un gran encert, i reconec que el fet de convocar les eleccions per al mes de setembre, sobretot després de l'acarnissament de les últimes setmanes, és l'opció més òptima per encarar millor unes eleccions que seran decisives. Tenim 8 mesos per convèncer els indecisos que manquen -que n'hi ha molts encara!- i, sobretot, per esclarir d'una vegada el panorama polític català. Ara ja podem dir que les velles putes i ramonetes han acabat el seu show a Catalunya, perquè caldrà que tothom ensenyi definitivament les seves cartes. Nosaltres, des del convenciment fort, el que hem de fer a partir de ja, sense descans, és explicar per què aquest país serà millor si d'una vegada per totes pot autogovernar-se de veritat. Jo, doncs, començo...

Vostè, indecís, que amb tota la racionalitat del món mostra paüra per uns esdeveniments que no sap com acabaran, i pateix per la seva pensió o pel seu sou de funcionari, vull dir-li, per començar, que amb 16.000 milions d'euros cada any de més que surten de Catalunya i no tornen, un pressupost que equival al pla Obama del 2009 per salvar l'economia americana, el nostre país podria assegurar de sobres els seus serveis socials bàsics. Vostè em dirà, però, que tots els polítics són igual de dolents siguin d'aquí o de fora i que, en conseqüència, també malgastaran aquests diners. Servidor li respondrà que vostè té moltíssimes raons per pensar així, però que la qualitat de benestar d'un territori depèn bàsicament per la capacitat de produir riquesa i exportació dels propis ciutadans sense que un govern que està a 600 quilòmetres de la realitat del país s'emporti els diners per invertir-los en llocs erms que no reverteixen en la pròpia economia. Vostè ha de donar una oportunitat als polítics catalans de fer-ho bé o d'equivocar-se, el drama actual és que no hi ha llibertat sense tuteles per fer-ho malament, perquè les grans decisions venen marcades des de fora.

Vostè, indecís, que està tan fart de la corrupció que assota la política espanyola i catalana, potser hauria de saber que la corrupció és filla directa d'un concepte d'estat atàvic i mastodòntic, que segurament té els dies comptats al nou món. Ha estat la hipertrofiada administració i el poder acumulat de velles castes d'alts funcionaris lligats a l'estat, que ha produït aquesta gran podridura de l'ens públic. Molt diner acumulat en un monopoli -l'estat- és massa llaminer per als qui el gestionen. La picaresca del Lazarillo hi ha fet la resta. Catalunya té una oportunitat única per fer saba nova en tot això perquè no té cultura d'estat jacobí. De fet, mai l'ha tingut. La intenció, ja anunciada, és fer una constitució de nova planta molt més reduïda en lleis intervencionistes, concisa i evolutiva. És a dir, no petrificada ni santificada.

Vostè, indecís, que és castellanoparlant i potser encara veu amb recança aquest procés d'alliberament que li han venut identitari i que d'identitari no en té res perquè si una cosa té aquest tros de terra, són les ànsies de llibertat més que un estancament nacionalitzador. Pensi que les identitats no han significat ni significaran un problema a Catalunya, ans al contrari, i vostè en el fons ho sap perfectament. Totes les sacsejades socials i/o nacionals que hi ha hagut a la història de Catalunya no han tingut a veure amb les essències pàtries, sinó amb la llibertat de les seves constitucions i el benestar dels seus conciutadans. A Catalunya no es discrimina pel lloc d'origen. La revolució catalana actual, dins un món i globalitzat, és un moviment que acceptarà i protegirà totes les llengües i creences tal com ha fet al llarg dels segles, perquè dins del concert de les nacions modernes i civilitzades, del qual Catalunya forma part, la identitat no servirà per confrontar nacions sinó per comerciar-hi.

Vostè, indecís, que potser viu a la conurbació de la ciutat de Barcelona, hauria d'entendre que la històrica emprenedoria d'aquesta ciutat -que a tots ens impregna- sempre restarà coartada per la seva condició de capital de províncies d'un estat subsidiari eternament subvencionat. Barcelona sense un estat a favor al darrere no podrà brillar com li pertoca, i el benestar de la seva gent sempre restarà subjecte al temperament d'una gent que no entén ni entendrà mai la manera de comerciar dels catalans.

Vostè, indecís, faci confiança al país que l'ha vist créixer o que l'ha acollit, vostè que és conservador de dretes o d'esquerres, liberal, o res de res, voti "sí" a la maduresa i a la llibertat. Més fàcil no li podem posar, té partits de diverses ideologies que volen que aquest país sigui tan normal com els altres, una normalitat que mai cap altre país ha volgut deixar. Una normalitat que s'aconsegueix, com tothom ha fet, si s'ateny a la independència.

El rating financer català estaria per sobre de l'espanyol si Catalunya fos independent

Catalunya tindria un qualificació d'A+ set esglaons per sobre del ràting actual de bo porqueria si fos independent, segons un informe del Col.legi d'Economistes. El rating espanyol baixaria.

--------------------------------------------------------------------------------

L'estudi del Col·legi d'Economistes “Aproximació al risc sobirà d'un estat català”, signat per pels economistes i membres de la comissió d’Economia de l’entitat, Joan Elias i Joan Maria Mateu, assegura que amb una Catalunya independent, sense arrossegar el dèficit fiscal històric que es manté amb Espanya, la nota de solvència estaria ''com a mínim'' al mateix nivell del País Basc i permetria l'accés als mercats, que avui té tancats per captar finançament. L’estudi també destaca que el rating financer català estaria per sobre de l'espanyol en una Catalunya independent i que el rating espanyol baixaria.


Segons informa l’ACN, els economistes Joan Elias i Joan Maria Mateu són els autors de l'estudi 'Aproximació al risc sobirà d'un Estat català' encarregat des de la comissió d'Economia del Col·legi d'Economistes de Catalunya i que vol posar llum a la situació que tindria una Catalunya independent per captar recursos econòmics del mercats quan actualment té l'accés tancat i s'ha de finançar a través de la via del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) posat en marxa des del govern espanyol.

Els autors de l'estudi parteixen que l'escenari de la Catalunya independent s'arribaria sense sortir de la Unió Europea i amb un procés d'acord no bel·ligerant amb les autoritats de l'estat espanyol i amb l'aval de la Unió Europea.

Per aquest motiu, els autors de l'estudi assenyalen que les conclusions de l'estudi es basen amb dades objectives a partir del pes econòmic de Catalunya i de la seva capacitat d'internacionalització.

Amb aquestes dades objectives i amb un escenari de país independent que deixaria de tenir el llast de les transferències de recursos a l'estat espanyol com a conseqüència del dèficit fiscal ''que s'arrossega històricament'' l'estudi defensa que les agències de qualificació posaria una nota a Catalunya d'A+, set esglaons de la nota actual que és de BB i que equival al bo porqueria, cosa que l'impedeix accedir als mercats per captar recursos.

Els autors també defensen que només que Catalunya tingues un tracte fiscal ''similar'' al País Basc i a Navarra, ''no tan sols no tindria actualment problemes de finançament de cap mena, sinó que de ben segur gaudiria d'una qualificació com a mínim igual a la que tenen aquestes dues autonomies''. En l'actualitat, Catalunya amb la nota del bon porqueria no té cap marge en matèria de finançament i per tant no té accés als mercats internacionals per captar recursos en l'emissió de deute sobirà.

Joan Elias ha defensat en el transcurs de la presentació de l'estudi que aconseguir l'estatus d'una Catalunya independent només es podrà arribar per la via ''racional'' i d'acord amb l'estat espanyol amb l'aval de la Unió Europea. ''Un altre escenari suposaria fer fora de la Unió Europea a 7 milions d'habitants i fer fora a una economia de més de 200.000 milions d'euros'', ha reblat Elias.

L'estudi parteix de valorar i posar nota a dos segments diferenciats de la realitat catalana que s'agrupen en la categoria del segment institucional i econòmic i el segments del sector exterior, finances públiques i política monetària. Un cop avaluats aquest segments, els autors posen la corresponent nota de qualificació en base a la metodologia utilitzada per Standard & Poor's, una de les tres agències internacionals internacional de ràting.

En el primer segment institucional i econòmic la nota que posen els autors és de 2,5 punts en una franja que va de l'1 per indicar la nota més solvent fins el 6 que seria la pitjor nota. Per als autors en aquest segment Catalunya obté una nota de 2,5 cosa que equival a una qualificació d'una economia ''forta'' que fixaria un ràting que oscil·laria entre l'AA+ i el BB-.

L'estimació de l qualificació del segment exterior, finances públiques i política monetària la conclusió final dels autors és fixar una nota de 3,2 corresponent a un perfil que es podria qualificar d'una economia ''moderadament forta''. Una nota que amb la metodologia de les agències de qualificació deixaria una nota que aniria d'AA+ fins a B+.

Joan Elias ha explicat que amb aquestes notes, la qualificació final obtinguda per Catalunya seria d'A+ tot i que en la banda baixa podria ser d'A. La primera nota seria en base a què Catalunya assumiria un deute de l'estat espanyol equivalent al 9% de l'actual deute que arrossega l'estat espanyol valorat en un bilió d'euros, mentre que la segona nota més baixa, l'A, seria en cas que Catalunya assumís una part del deute similar al PIB de Catalunya en l'economia espanyola, a l'entorn del 19%.

Els autors defensen que aquesta nota suposa millorar set esglaons la nota actual de Catalunya i situa la nota de solvència d'A+ dos esglaons per sobre del País Basc i Navarra (A-) i quatre esglaons per sobre de l'estat espanyol que ara té la nota de BBB.

Els autors recorden que en aquests moments els mercats financers internacionals observen a l'economia catalana sense cap autonomia, depenent de forma ''absoluta'' en matèria fiscal i financera de l'estat espanyol, adverteixen el autors.

76 anys després: història d’una reparació

Avui toca un relat viscut amb intensa emoció. No sé si us la sabré transmetre amb tota la força que mereixeria. Tot plegat s’esdevé en 26 de gener, desgraciat aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Punt culminant d’una operació d’ocupació que portarà aparellat l’espoli físic, material i moral de centenars de milers de persones i l’inici d’un dolorós exili interior i exterior. Tants anys després, quan l’actual “democràcia” espanyola dissenyada també pels hereus dels vencedors presenta encara resistències inconcebibles a la reparació de les víctimes, tinc el privilegi professional de treballar un una de les poques escletxes obertes després de dècades d’esforç polític i de reivindicació pública. En aquest cas concret, cerco els hereus de l’alcalde republicà d’una població de la província de Barcelona, polític destacat d’Esquerra Republicana i de la Unió de Rabassaires. Un retrat fotogràfic de 1938, amb l’estat de guerra ben marcat, presenta la família amb esguard seriós: ell, dret, posa la mà sobre la seva esposa, que protegeix la nena petita asseguda al costat; a l’altra banda de la mare, drets, els dos nens.

Després de buscar per la xarxa i fer unes quantes gestions telefòniques he pogut accedir a la informació referent a un homenatge rebut pel vell alcalde en 2007. Sembla que tinc a les mans un telèfon mòbil, el de la néta. Només sé que tots van emigrar a Colòmbia, on el pare, l’exalcalde republicà, va morir el 1971. Parlo amb la néta i l’emoció es desborda. Les seves paraules barregen l’accent mixt d’un català de Sudamèrica. Agraeix infinitament les gestions que duem a terme i tenir la possibilitat de recuperar la documentació confiscada pels franquistes al seu avi. Em confessa que la seva mare, la nena de la fotografia sèpia de 1938, va morir ahir. Uns segons de silenci. Com li hauria agradat sentir a ella la notícia que em dones. A mi (em diu), em serveix per donar-me un punt d’alegria en un dia com avui. Penjo el telèfon amb pell de gallina i penso que aquesta història de reparació és una de tantes que la lluita política de tantes persones pels mal anomenats “Papers de Salamanca” està fent possible, tot i els esforços dels hereus dels vencedors.

Flors per a Bankia

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 28/01/2015 21:30

Entre les despeses dels 78 directius (setanta-vuit, sí) de Caja Madrid / Bankia carregades a les targetes black o opaques de les quals gaudien, es repeteixen una sèrie de conceptes: restaurants de luxe, roba de luxe, viatges de luxe i, evidentment, senyoretes que ofereixen un acompanyament de luxe. Se’n solen dir escorts, que és una manera fina de dir putes. Es diferencien en el fet que la prostituta de carrer cobra 50 euros per servei i, en canvi, una escort una mica decent en cobra 500. Ah, amics meus, no és el mateix. L’ escort proporciona al seu client la possibilitat de presentar-la en públic, vestir-la amb roba de les millors botigues com si fos la Julia Roberts dePretty woman i asseure-la en una taula de delinqüents d’alta gamma sense por que fiqui la pota. Per descomptat, l’escort llueix un físic espectacular i ben cuidat, i mai de la vida es depilaria amb una gillette. Són prostitutes black o opaques, com les targetes dels seus clients. No se les pot tractar com a fulanes qualssevol, sinó que cal fingir que se’ls dispensa la mateixa atenció que a una nòvia o a una consort. Pensaran vostès que això és un disbarat, però per a aquests prohoms tan ocupats el fet de dur penjada del braç una senyora o senyoreta de bandera que els faci sentir mascles importants (mentre les seves legítimes esposes fan el que sigui, a condició que no molestin) no té preu. Per a la resta, la targeta black.

Potser això explica que un altre dels conceptes més freqüents que registren aquesta mena de targetes es refereixi a la compra de flors. El mateix senyor Rodrigo Rato, tan circumspecte ell, es veu que va fer un gastòrum important en flors, i el mateix succeeix amb els registres de senyorots com Miguel Blesa o Ildefonso Sánchez Barcoj, que, per cert, també tenia tirada als rellotges de 12.000 euros. Però deixem aquests detalls de banda.

El que volíem dir és que tant d’interès per la floricultura entre aquesta mena d’homes de negocis suposadament tan durs resulta commovedor. Què prefereix el senyor Rato, el clavell o la rosa? El senyor Blesa és més de les orquídies o dels pensaments? Compraven rams o es decantaven pels cossiols? Les enviaven per dotzenes i amb dedicatòria? Les acompanyaven degudament amb un collaret o unes arracades? Regalar flors a una dama, ni que sigui una dama de pagament, és un art que no s’improvisa.

Ara bé, esperem que alguna vegada tinguessin l’ocurrència d’enviar flors també a les seves mullers, aquelles a les quals solien dir que aquella nit no anirien a dormir a casa perquè els havia sorgit una reunió de feina a Toledo o allà on fos. Ni que fos per dissimular. Perquè, com cap pètal d’aquest tou de flors no hagi aparegut mai a les seves llars, les legítimes esposes deuen estar un pèl irritades. I això pot fer que aquests genis de les finances, que tant han fet pel benestar dels seus clients, ho passin més malament que davant del jutge, i aleshores hauran de recórrer als lliris i als crisantems. Pel seu bé, que el gremi de floristes els agafi confessats.

La capsa de mistos mortal

FRANCESC CANOSA | | 28/01/2015 18:03

Encenem el misto. Ens convoquen a una reunió la nit del 24 al 25 de gener de 1939. És així. El general Juan Hernández Sarabia, cap de les tropes republicanes a Catalunya, crida els directors dels diaris. A La Vanguardia. Senyors, això s’acaba. Barcelona és “ciutat oberta”. Ciutat fantasma. Campi qui pugui. L’enfonsament. I, senyors, ja no es publicarà premsa a partir del 25 a la tarda. La Vanguardia encara pot treure el darrer número. Titular de traca i mocador de bogeria: “El Llobregat puede ser el Manzanares de España. Las tropas españolas contienen con heroísmo los intensísimos ataques de la divisiones italofacciosas ”. L’endemà l’exèrcit nacional entrava a Barcelona. Dilluns feia 76 anys. Ara posem a fer cafè la nit del 24-25 de gener.

CATALUNYA VA SER un bufet lliure el 26 de gener. Recordem. Només a la capital: 1.690 escorcolls, 160 tones de documentació. Ho van cremar, robar, es van apropiar de tot. Poc s’ha recuperat. Molt encara no se sap. La gent té la punyetera mania de viure. Podent fer ganxet al taüt. És que... Mira, aquest dilluns l’Ateneu Enciclopèdic Popular iniciava una campanya per tornar a dir que no té seu des de 1939. Més mortal encara és l’autòpsia que fa la XarxaAteneu: més d’una setantena d’ateneus i associacions de Catalunya a les quals els hi van pispar tot. Continuen trobant cadàvers. Quins nassos de pebrot escalivat té la gent d’existir i demanar el que és seu. Tan bé que es viu a les adossades del cementiri. Però hi ha un mort que rosega estranyament la caixa i... Avui, un nou capítol d’històries de la ultratomba. Amb noves aventures per sucar-hi flors de plàstic.

ÉS POSSIBLE QUE els soni la víctima. Al marbre hi diu CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). Ja el van intentar pelar perquè era l’associació catalana més viva, plural. Tenia com a socis des d’Andreu Nin fins a Francesc Cambó, passant per Manuel Serra Moret, Macià, Carrasco i Formiguera... Per això va patir l’espoli més gran després del de la Generalitat. A banda de papers, comptes, mobles... no se’ls han retornat més d’una cinquantena d’edificis de la seva propietat i... la seva seu de Rambla Santa Mònica, 10. Presa per la dictadura i presa per la democràcia. Caminem cap al forn crematori d’avui.

EL 6 D’OCTUBRE PASSAT el CADCI repicava a la caixa presentant un recurs patrimonial a la Dirección General del Patrimonio del Estado per demanar el retorn de la seva seu. La cosa pot anar per anys i planys i ens hem pogut morir 2.356.789 vegades. Però el present és de vetlla de missa negra amb all deshidratat i dol prêt-à-porter. Entrem a veure el difunt cuejant. El 1984 el ministeri de Treball cedeix l’edifici del CADCI al sindicat UGT. L’ocupa. I el 1997, gràcies a la mediació de la Generalitat, es deixa al CADCI un despatx espelma de mig dit de cera en un edifici que és legalment seu. Des d’aleshores l’ombra dels xiprers ha anat construint el taüt del CADCI. Però el gran moment de vudú no es coneix i s’allarga des del 29 d’agost de 2013. El CADCI rep una carta de la UGT. Els comuniquen que han decidit per decret fúnebre unilateral que abandonin el despatx capsa de mistos moribund. No han marxat. Diuen que els hauran de treure amb els peus per davant. Surrealisme mortuori. Com el de la nit del 24-25 de gener de 1939. El president del govern de la República, Juan Negrín (PSOE), volia resistir com un suïcidi col·lectiu fins al final. D’aquí el titular deLa Vanguardia. El criteri de la Generalitat al final es va imposar per evitar caos, morts absurdes. Comença la retirada. I el joc de l’oca: d’incautació a incautació.

SI LA UGT, SINDICAT germà del PSOE (fundat per Pablo Iglesias el 1888 a Barcelona), creu que s’ha d’arrasar mortalment tot, també, avui (bé, sepultar els altres). Si les nostres institucions passen el rosari. Si perdem les capses de mistos que ens queden. Qui encendrà la foscor d’un país fantasma?

Quixotades i deliris

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 29/01/2015 22:07

“ Teneos, mi señor, que aquestos que aquí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento ”. Són les paraules que l’escuder Sancho Pança adreçava a l’hidalgo Alonso Quijano en un dels episodis més famosos d’ El Quixot, obra mestra universal de Miguel de Cervantes, de qui aquests dies es diu que n’han trobat els ossos.

Una altra frase de la literatura castellana, també clàssica però d’atribució dubtosa, diu: “Los muertos que vos matáis gozan de buena salud ”. Totes dues són aplicables a les declaracions d’ahir del portaveu del PP, Rafael Hernando, sobre el seu estimat extresorer Luis Bárcenas, que amb la seva gentilesa habitual l’havia acusat d’haver-se arrossegat “com una serp”, a la qual cosa el senyor Hernando, conegut per la seva habitual i aferrissada defensa dels valors democràtics (varen haver de subjectar-lo entre uns quants perquè no pegués a Alfredo Pérez Rubalcaba i va acusar les víctimes del franquisme de voler cobrar subvencions) va respondre ahir d’aquesta guisa: “Bárcenas viu en un deliri personal, la presó l’ha afectat”. I encara va afegir: “Que un delinqüent m’insulti és un honor”.

King Kong contra Godzilla, o de com l’ase li va dir orellut al porc. Em repugna tant la idea que els diners dels meus impostos (i els dels seus, amable lector) serveixin per pagar les nòmines de càrrecs públics d’aquesta estofa que em vénen ganes d’aprofitar la meva fortuna per obrir una sicav a Suïssa amb el mateix Bárcenas. Rafael Hernando no és res ni ningú, el dia que el PP hagi de desallotjar el poder ningú mai més se’n recordarà d’ell (com no siguin Hisenda i la justícia), i que un personatge com ell s’ompli la boca amb la paraula honor constitueix un pur i simple trànsit il·legítim entre categories.

A l’altra banda del ring, l’esmentat Bárcenas no representa res millor, sinó potser un punt més de sofisticació dins la podridura. Haver d’assistir a un combat diguem-ne dialèctic entre individus d’aquesta classe, que es comporten en públic com goril·les que es piquen el pit abans d’una brega, certament mitiga els ànims de qualsevol. ¿No hi ha sostre per a la immundícia i la infàmia? No n’hi ha, i el que seria d’esperar (ço és, que el president del govern espanyol actués resolutivament en qüestions com aquesta) no es produirà, perquè ell mateix hi està enfangat fins a les celles. No és la primera vegada que ho dic, però no em vull estar de repetir-ho: estem governats per una banda de presumptes delinqüents (he dit presumptes), i això no és gens tranquil·litzador. Les alternatives que s’ofereixen tampoc no ho són. Tant si guanyen els uns com els altres com els de més enllà, sembla que estiguem condemnats a viure dins el corral de la Pacheca. Espanya no és Grècia, com s’ha repetit fins a l’assaciament aquests dies, però la paciència es pot acabar igualment tant en un indret com en un altre. Només se m’acudeix una solució, i és sortir del corral d’una vegada, abans no s’encengui una guspira que dugui a una deflagració col·lectiva. Els senyals són massa alarmants.