Un consultor gal·lès defensa la viabilitat de l'Estat català

"Si Catalunya hagués estat independent li hagués anat millor que com a part d'Espanya", creu Adam Price

ACN | Actualitzat el 17/01/2015 a les 10:15h


L'expert Adam Price durant l'entrevista. Foto: Laura Pous.


L'economia catalana "hagués anat millor" si Catalunya hagués estat un estat independent, segons l'economista i exdiputat a Westminster pel Plaid Cymru Adam Price, autor d'un informe de Harvard sobre el potencial econòmic dels països petits. "Els països petits a Europa, de mitjana, ho han fet molt millor que els grans" en les últimes dècades, segons Price, que afirma que "si Catalunya hagués estat independent, com a país petit, probablement li hagués anat millor del que li ha anat com a part d'Espanya". L'expert creu que és "molt difícil" defensar que amb la independència Catalunya no prosperaria. "Es pot debatre sobre els costos de la transició", admet Price, però "a llarg termini no hi ha dubtes" del potencial.

Segons Adam Price, que treballa per la consulta britànica Nesta, els països petits tenen més potencial a nivell econòmic que els grans, i acostumen a generar un "ambient fèrtil per a la innovació". "Hi ha una major agilitat, més capacitat per respondre ràpid a les crisis", assegura en una conversa amb l'ACN. A més, economies de la mida de la catalana tendeixen a exportar "de forma natural" i a ser "sensibles a l'ambient canviant" del seu voltant perquè no disposen d'un gran mercat domèstic.

Per aquest expert, un altre dels avantatges dels estats petits és que "són millors" a l'hora de cohesionar la societat i tenen "un major sentit de pertinença" que afavoreix la col·laboració entre diferents sectors econòmics i socials. Però això també genera riscos, com la possibilitat que es creïn corrupteles.

"La part negativa és que pot haver-hi una tendència a que tothom tingui les mateixes idees", explica Price, que cita com a problema la creació d'una "elit molt petita hiperconnectada" com va passar amb la crisi de Grècia, Irlanda o fins i tot Islàndia. "Tenir uns mitjans bons i independents, un sistema judicial independent i unes universitats fortes ajuda a garantir que els líders siguin honestos", recomana.

La viabilitat econòmica de la independència

Adam Price, que va ser diputat a Westminster pel Plaid de Gal·les, considera que "ningú pot dir que una Catalunya independent serà pobra". Com a país, explica, Catalunya té "grans actius", especialment una població qualificada i amb habilitats. "Això no desapareix amb la independència", recorda Price, que considera que "amb el canvi sorgeixen noves oportunitats, i si tens una població emprenedora, aquestes oportunitats s'exploren".

Price considera que es poden "debatre els costos de la transició" cap a la independència, però apunta que a llarg termini "els països que prenen les seves pròpies decisions tendeixen a anar millor". "Pots dissenyar les teves polítiques econòmiques específicament, d'acord amb la teva situació, les teves oportunitats i els teus reptes", assenyala.

"Els partidaris del 'no' diuen que ser part d'un estat més gran et permet compartir els riscos", admet aquest expert, que considera que al final, cada persona ha de prendre la seva pròpia decisió. "Un s'ha de basar en com valorar el llarg termini respecte al curt termini; si s'està disposat a assumir un cert risc a canvi de la possibilitat d'un millor resultat més endavant", remarca.

Solucions insuficients per a Catalunya

ANTONI BASSAS | | 18/01/2015 22:34

PSOE i Podem plantegen reformes constitucionals. Totes dues pretenen donar resposta a l’encaix de Catalunya. La reforma del PSOE ja la va capar la líder a l’ombra Susana Díaz, contrària al reconeixement nacional de Catalunya. (De repartir diners d’una altra manera, no cal ni que en parlem.) Per la seva banda, Pablo Iglesias sí que admet el referèndum a Catalunya, però supeditat a la reforma espanyola. Però ahir a El País es despenjava amb una demagògica preferència per la qualitat de la sanitat per sobre de la llengua d’atenció al pacient, com si aquí només parléssim d’això. És políticament impossible que hi hagi reforma sense el PP, i si hi acabés anant arrossegat, els límits estan clars. O sigui que ja ens podem anar buscant una sortida.

Arguments de l’unionisme a la Gran Bretanya i a Espanya

MODEST GUINJOAN | | 18/01/2015 18:42


Després que es convoqués el referèndum sobre la independència d’Escòcia, el març de 2013, l’unionisme britànic va anar desgranant les previsibles conseqüències econòmiques negatives de la separació. Ho va fer amb més precisió un cop es va conèixer el llibre blanc de la independència, Scottish future. Agafant el que va dir el prestigiós The Economist un es pot fer una idea bastant precisa del debat econòmic que hi havia obert. L’argumentari del saberut setmanari anglès girava bàsicament al voltant de sis punts. Ara que el procés català té a l’horitzó les eleccions del 27 de setembre, convé que contrastem aquests punts amb el cas espanyol enfront del procés català.

Primer: el petroli del mar del Nord. The Economist estenia dubtes sobre l’abast dels beneficis del petroli que pregonaven els independentistes escocesos, argumentant bàsicament que les millors reserves ja havien estat explotades, que molts camps quedaran secs en la propera dècada, que obrir-ne de nous seria cada vegada més car i requeriria preus de mercat més elevats i que l’economia escocesa estaria molt concentrada en un sol sector (un 18% del seu PIB), per cert de preus molt volàtils. A Catalunya no hi ha petroli i l’economia està molt diversificada; l’argumentari unionista no té cap recorregut en aquest àmbit.

Segon: la lliura com a moneda. La proposta escocesa de mantenir la lliura com a moneda es veia com una temeritat. Significava aplicar una unió monetària sense una unió política i fiscal (com la zona euro) i requeria establir acords amb un Londres ressentit. L’alternativa d’utilitzar la lliura sense un acord amb el Banc d’Anglaterra deixava òrfena Escòcia davant de possibles problemes monetaris; l’alternativa, crear una nova moneda pròpia, era un trasbals ple d’incerteses i de riscos. Els tres dubtes plantejats els haurien subscrit la major part d’economistes del món. A Catalunya hi ha l’euro i, sigui integrats a la UE o no, l’euro continuaria essent la moneda. No participar en el BCE és considerat un cost menor.

Tercer: balances fiscals. En un país on no es publiquen balances fiscals, The Economist afirmava que Londres gasta a Escòcia 1.200 lliures més per càpita que en el conjunt del Regne Unit. Els independentistes afirmaven que Escòcia seria més rica en 1.000 lliures anuals per habitant. El setmanari ho matava dient que Escòcia guanyaria amb impostos el que perdria en subsidis de Londres. A Catalunya els comptes estan molt més documentats. Hi ha un acord força general que el país hi sortiria guanyant... i molt.

Quart: mantenir l’estat del benestar. Els serveis públics a Escòcia han estat històricament més generosos que a la resta de la Gran Bretanya, i la proposta independentista afirmava que això encara milloraria en el futur. El setmanari ho dubtava perquè l’augment de la despesa es feia descansar en el petroli, que plantejava els dubtes indicats abans. A Catalunya els serveis públics, tan malmesos en els darrers anys, podrien millorar considerablement amb els recursos de més de què disposaria l’estat català.

Cinquè: sector financer. A Escòcia el sector financer és molt important (12,5% del PIB), i els seus bancs tenen actius de més de 12 vegades el PIB escocès (4 a la resta del Regne Unit, 3 a Espanya). Això feia el país molt vulnerable, incapaç de respondre en cas de problemes. Els grans bancs escocesos, deia The Economist, marxarien cap al sud i Edimburg perdria la seva categoria de centre financer. Catalunya no és un centre financer i el sector hi té molt poc pes (3,5% del PIB). Una hipotètica fuga dels serveis centrals de CaixaBank i del Banc Sabadell seria una pena, però ¿renunciarien aquests bancs a ser presents en el mercat català? I el Santander i el BBVA, ¿també en prescindirien?

Sisè: el deute. S’havia de negociar quina part del deute britànic assumia Escòcia, i el setmanari es preguntava si el nou estat seria capaç de tornar-lo i a quin interès. En una mostra de finezza algú va estimar, i el setmanari ho va reproduir, que pagarien un interès entre 1 i 1,5 punts superior al que paguen els britànics. A Catalunya l’independentisme sosté la solvència catalana en cas d’assumir una part justa del deute espanyol, però ni l’Estat ni els economistes unionistes han entrat seriosament en aquest debat.

Malgrat que els editorials de The Economist eren clarament unionistes, el setmanari no amagava virtuts de la independència, com per exemple que, quedant-se, els escocesos (que tenien vocació europea) corrien el risc de sortir de la UE si la Gran Bretanya així ho decidia; o que, amb estat propi, podrien abaixar impostos per captar inversions estrangeres. Tampoc s’estalviaven proclamar que la Gran Bretanya necessitava Escòcia per molts motius i que el poder de Westminster s’havia de descentralitzar ja, que feien tard. A Espanya no més de quatre il·luminats defensen coses semblants.

Finalment, en una actitud que l’honora, The Economist sostenia que, per bé que ells consideraven que la distància de poder entre la devolution vigent i la independència era petita, si els escocesos volien ser independents per raons identitàries, culturals o polítiques, endavant! Que no serien ells qui s’oposarien a la voluntat del poble. I a Espanya? Vostès mateixos.

19/1: La Guàrdia Civil és la principal garantia de llibertat?

VICENÇ VILLATORO | | 18/01/2015 19:55

Ho ha dit la vicepresidenta espanyola, Sáenz de Santamaría. I m’inquieta. Perquè sembla transparentar la idea que la garantia i el fonament de la llibertat són la por a la garrotada si et passes de la ratlla, més que no pas la voluntat positiva de ser lliure i de respectar la llibertat dels altres. Amb tot el respecte per la Guàrdia Civil, es pot dir que és la garantia del compliment de la llei. Però això ho seria ara, ho hauria estat en temps de Franco i també, amb matisos, durant la República. I la llei no seria, en tots aquests períodes, sinònim de llibertat. El diferencial, a favor de la llibertat, no és doncs qui fa complir la llei, sinó qui garanteix que la llei sigui sinònim de llibertat. I això ho fan la voluntat de la gent, la cultura política democràtica, la convicció i el compromís de la societat amb la idea i amb la pràctica de la llibertat. No és un debat metafísic. El que m’inquieta és que en la cultura política de Sáenz de Santamaría, si fem cas a la seva frase, que no desentona amb algunes de les seves actuacions, la coacció és més decisiva que no pas la convicció. Li importa més fer complir la llei que aconseguir que la llei sigui efectivament garantia de la llibertat.

L’escàndol de l’AVE: Com malbaratar els diners de l’espoli als Països Catalans

Segons explica aquesta setmana la revista El Temps les xifres d’utilització de l’Alta Velocitat Espanyola són un dels grans secrets més guardats, cal amagar el malbaratament dels recursos

--------------------------------------------------------------------------------

Com explica El Temps i confirma el Grup Parlamentari de CiU, Madrid amaga des del 2011 les dades de passatgers per estacions i d’aquesta manera oculta la poca utilització de la xarxa d’alta velocitat, el que confirma el malbaratament de diners que els governs del PSOE i l’actual del PP han fet i segueixen fent en la construcció de la xarxa de l’alta velocitat. Milions d’euros llençats per aconseguir que a Segovia o a Osca tant sols hagin utilitzat l’AVE 348 i 449 viatgers respectivament, unes dades guardades sota pany i que El Temps destapa aquesta setmana.


CiU demanarà les dades aquesta setmana al ple del Congrés dels Diputats

Exigirà que el Ministeri i ADIF tornin a donar les dades per estacions i separant les dades de l’AVE i d’altres trens com l’ALVIA i llarga distància que ara apareixent conjuntament i en la seva globalitat. Segons explica El Temps, ADIF assegura que l’any 2014 els passatgers de l’alta velocitat i llarga distància han augmentat el 20%, una excusa per intentar justificar les costoses inversions en alta velocitat en ciutats que mai tindran clientela per garantir uns números mínims d’utilització que justifiquin les altes inversions.

Invertir 1.000 milions més d’euros en noves estacions sense passatgers i negar les inversions a tots els PPCC

Segons El Temps la no publicació de les dades per estacions i serveis ferroviaris els permet intentar justificar les altes inversions que encara manté el ministeri malgrat la poca utilització de la xarxa d’alta velocitat. Invertir en despropòsits i castigar els PPCC, aquesta és la conclusió de les dades d’inversió que té l’alta velocitat i els territoris de parla catalana.

El frau del TGV, al descobert

"El Temps" publica les xifres de passatgers per estacions d'alta velocitat del 2013 i el 2014, que Adif es nega a fer públiques

Tardienta (Osca) i Segòvia no arriben als 500 viatgers en un any

Redacció , Barcelona | Actualitzat el 19/01/2015 a les 10:40h

L'Estat ha pressupostat per al 2015 una inversió de 3.561 milions d'euros per a vuit trams de TGV que enllaçaran diverses ciutats amb Madrid. 1.000 quilòmetres més de vies que contribuiran a engreixar el desastre de l'alta velocitat espanyola i a donar una estocada probablement definitiva a Adif i Renfe. Però com ja ha advertit la UE, l'alta velocitat espanyola no és rendible. Cap línia ho és, només alguns serveis aconsegueixen no tenir pèrdues d'explotació alguns anys, però en cap cas no han amortitzat ni amortitzaran el cost de construcció i manteniment. I què passa amb estacions d'AVE construïdes en poblacions d'uns pocs milers d'habitants? Oficialment, ningú no ho sap, perquè Adif i el ministeri de Foment es neguen a donar aquesta informació, i de fet, des del 2011 les dades de passatgers de TGV -sense incloure llarga distància, una altra trampa que fa Adif per inflar les xifres d'alta velocitat- no apareixen a les memòries de les empreses públiques ni es proporcionen als mitjans de comunicació que ho sol·liciten.

Però el setmanari "El Temps" ha publicat aquest dilluns les xifres que amaga el govern espanyol corresponents als anys 2013 i 2014, que posen de manifest el gran fracàs del TGV i la gran mentida sobre la que s'han construït moltes estacions, la rendibilitat social. Doncs bé, Segòvia, Tardineta (Osca), Antequera i Requena s'emporten la palma en la llista d'infraestructures fantasma, amb 348, 449, 3.147 i 7.122 passatgers que han pujat al TGV en aquestes estacions el 2014. De la resta d'estacions, només València, Màlaga, Saragossa i Sevilla estan entre 1-1,5 milions de passatgers, Barcelona arriba als 2,5 i Madrid als 6,8 milions de viatgers que pugen en aquesta estació.

"El Temps" també posa de manifest la trampa que fa Adif per engreixar les xifres del servei d'alta velocitat, incloent en el mateix paquet el servei d'ALVIA, que Foment considera alta velocitat, i presenta els passatgers globals d'AVE i llarga distància tot i que són serveis diferents.

El grup parlamentari de CiU presentarà aquest dijous una pregunta al Congrés dels Diputats per tal de demanar explicacions sobre el fet que les dades desglossades per estacions hagin desaparegut de la informació pública des del 2011, alhora que sol·licitarà totes les dades referents a la prestació del servei de TGV, com la rendibilitat de cada línia i la despesa de cada estació.

Calcem-nos«Passem full per no obrir més ferides, però conjurem-nos tots perquè una tal situació no es repeteixi»

Teresa Casals | Actualitzat el 19/01/2015 a les 00:00h

Després d'un parell de mesos de fortes tensions entre els dos partits que lideren el procés sobiranista, sembla que la tempesta ha minvat. Ara toca refer-se dels estralls que ha provocat, que no han estat pocs. La societat civil catalana sobiranista ha patit en silenci, però ha patit. Milions de catalans  hem invertit molt en aquest procés i, francament, l'espectacle que uns quants han provocat no augurava res de bo. Passem full per no obrir més ferides, però conjurem-nos tots perquè una tal situació no es repeteixi. Reforcem el lideratge del president de la Generalitat, fem-li costat i actuem per facilitar l'entesa entre els partits polítics amb els quals compartim l'objectiu final. Segurament que durant els vuit mesos trepidants que ens esperen hi haurà moments difícils, desacords, punts de vista diferents... Serrem les dents i endavant!

Els catalans que volem la independència i que estem més a prop que mai d'aconseguir-la, hem de tenir molt clar qui és el nostre enemic i quins són els nostres contrincants. Estem fent un camí excepcional i desconegut i és lògic que hi puguin haver posicions diferents de com arribar al final d'aquest camí. S'han d'agafar dreceres o és millor un camí una mica més llarg, però més segur? Cal estudiar l'estratègia, pactar-la i actuar sense recels ni retrets. Si hi ha d'haver discussions, que n'hi hauran, no les ventilin a través de les xarxes, sisplau. No ens afeblim nosaltres mateixos ni afeblim els nostres representants polítics. Reservem totes les nostres forces, totes, per fer front als atacs que, sense contemplacions, aquells que no volen que ens en sortim, ens plantejaran. I ells sí que ho faran tots junts. Tots. Des de la dreta més rància a l'esquerra dita progressista. I cal tenir en compte que aquests atacs ens vindran des de dintre de Catalunya i des de fora. Cal tenir ben present que la lluita és desigual. Ells tenen tots els elements d'un estat que treballen a favor seu i nosaltres només ens tenim a nosaltres mateixos.

Calcem-nos. És veritat que només ens tenim a nosaltres mateixos però la nostra força és molt gran. Lluitem per aconseguir un objectiu noble, per acabar amb segles d'humiliacions, d'espoli, lluitem pels que ens han precedit i pels que vindran. Lluitem perquè tenim raó i perquè aquesta vegada volem guanyar. Està en joc ser o no ser una nació lliure. Conjurem-nos per no permetre'ns perdre ni un minut en baralles ni discussions que malmetin les nostres forces. Ens queden  vuit mesos per explicar el nostre projecte de país, per crear "l'estat al marge" i per convèncer aquells que encara dubten. El nostre objectiu és guanyar, però també convèncer que la Catalunya que proposem és per a tots els catalans que hi vulguin ser. Que l'hem de fer entre tots i per a tots. Que la volem solidària, acollidora, neta i justa. No ens quedem a casa. Sortim al carrer i gaudim d'aquest moment excepcional que ens ha tocat viure.

Mas-Colell posa la directa per enllestir l'Agència Tributària Catalana el 2015

Economia convoca 170 places i incrementa el pressupost fins els 43,9 milons

Q.S. , Parlament | Actualitzat el 19/01/2015 a les 17:23h


Les famoses estructures d'Estat s'han d'enllestir aquest 2015. Així ho apunta el pacte entre CiU i ERC per celebrar les eleccions plebiscitàries el 27-S. Una d'aquestes estructures té el qualificatiu de principal, la Hisenda pròpia. Per això, el departament d'Economia la prioritza en el pressupost fins al punt que ha augmentat la dotació en un 25% per enguany, fins arribar als 43,9 milions.

Segons ha explicat el conseller del ram, Andreu Mas-Colell, aquest matí al Parlament, l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) preveu també incrementar un 50% el seu personal aquest any amb la convocatòria de 170 places.

Comptat i debatut, el Govern vol proveir 18 places d'inspectors tributaris, així com incorporar 10 especialistes en processos i procediments, cinc juristes, tres especialistes en organització i 10 especialistes en anàlisi funcional, a més de convocar 20 places d'inspector i 40 de tècnic.

1.400.000 persones denuncien a organismes internacionals l’actitud antidemocràtica del Govern espanyol pel 9-N

L’acta notarial i les signatures digitalitzades es lliuraran de manera oficial i solemne a les Nacions Unides, al Parlament europeu, a la Comissió europea, al Consell d'Europa i a l’OSCE.

--------------------------------------------------------------------------------

La recollida de signatures es va fer a les portes dels col·legis electorals i va ser impulsada per entitats de la societat civil i els partits sobiranistes. Al text de denúncia signat per 1,4 milions de persones s’afirma que l’Estat espanyol “vulnera el dret del poble català a decidir el seu futur polític i li impedeix l’exercici de la democràcia mitjançant qualsevol sistema de consulta reconegut internacionalment”. A més, a l’escrit se sol•licita a les instàncies internacionals a les que es dirigiran les signatures que “duguin a terme les actuacions necessàries per garantir que el poble català pugui decidir, democràticament, el seu futur polític”.


1.386.628 ciutadans i ciutadanes de Catalunya i 3.703 càrrecs electes van signar el passat novembre del 2014, coincidint amb la celebració de la consulta sobre la independència, una denúncia contra l’actitud antidemocràtica del Govern espanyol envers el dret a decidir dels catalans. La recollida de signatures va ser promoguda per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència, CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i la CUP; i es va dur a terme el mateix 9 de novembre a les portes dels col·legis electorals, en el cas de la denúncia ciutadana; i del 5 al 9 de novembre, en el cas de la denúncia dels càrrecs electes.



Les signatures ciutadanes acompanyen i donen suport a les signatures de denúncia dels càrrecs electes del país als diferents parlaments on hi ha representació catalana, als consells comarcals i als ajuntaments de Catalunya. Aquesta recollida va fer-se del 5 al 9 de novembre amb la implicació de l’AMI i l’Associació Catalana de Municipis (ACM).

Des del 9 de novembre, l’ANC ha estat la responsable de la logística i de la digitalització de tota la documentació. Els fulls de signatures s’han organitzat per municipis, per facilitar-ne la classificació i numeració posterior. S’ha fet també una acta notarial amb els textos de les denúncies i els fitxers amb tots els fulls de recollida de signatures, digitalitzats i convenientment ordenats i relacionats.

Ens torturen i ens estafen

Salvador Cot | Actualitzat el 19/01/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

Aquest ha estat un bon cap de setmana per al periodisme. Ciutat Morta i Castor, un negoci rodó? han estat líders d'audiència a Catalunya amb dues peces -molt diferents, però igualment valuoses- de denúncia contra els abusos del poder. Ambdues han estat emeses per la televisió pública catalana, el que significa que els mecanismes de la llibertat de premsa encara són capaços de funcionar, tot i què en el cas de Ciutat Morta hi hagi hagut tota mena d'entrebancs.

La Guàrdia Urbana de Barcelona ha de fer la catarsi corresponent, així com els Mossos d'Esquadra, els funcionaris judicials i fins i tot els serveis mèdics, que són els que acabaran atenent les víctimes de possibles maltractaments policials. Probablement una de les poques mesures assenyades que es van prendre a Interior en l'època de Joan Saura va ser la d'instal·lar càmeres a les cel·les dels detinguts, una precaució que s'ha d'aplicar a la totalitat de les instal·lacions policials. Fins i tot com a protecció contra les denúncies falses. Només amb això s'hauria evitat un calvari als acusats del cas 4F.

Castor, un negoci rodó també ha entrat en els circuits foscos, els que amaguen decisions abusives. En aquest cas, contra els impostos que paguem. És a dir, contra la justícia social i la protecció del benestar públic. Aquí la denúncia periodística tindrà un recorregut més difícil, perquè afecta al vèrtex de l'estat.

Som lluny d'una democràcia efectiva. Però, encara que sigui a la perifèria, hi ha mecanismes de control. Comencem a saber quin país no volem.

Vicent Partal
20.01.2015

No el podem deixar sol

A Santiago Vidal no el podem deixar sol. És evident que, pel fet de ser qui és i per la seua trajectòria, el poder judicial espanyol vol escarmentar-lo i convertir-lo en un boc expiatori. Les notícies que arriben sobre possibles càstigs parlen d'una decisió imminent. De manera que cal que el país expresse ràpidament el suport al jutge i a la persona. Santiago Vidal, això és públic i notori, fa anys que demostra una gran valentia amb decisions difícils, que han aixecat polèmica i han fet avançar la justícia en aquest país. Però ara ha topat contra el govern dels jutges per un afer que ni tan sols és jurídic. O que és remotament jurídic, per a ser exactes. A Vidal no li perdonen que siga la cara pública de l'equip que treballa en la redacció d'una constitució provisional de la república catalana. No li perdonen el seu compromís polític a favor de la majoria.



L'acusació és un autèntic bunyol, indigne d'un país democràtic. Però hi és, i pot tenir conseqüències en qualsevol moment. Personalment, sempre he pensat que el volen castigar d'una manera especial per la seua condició, en tant que jutge, d'alt funcionari de l'estat. I perquè amb ell la revolta catalana entra dins la ciutadella i això no ho poden consentir.



Tanmateix, l'acusació i la persecució de Santiago Vidal també ha de servir perquè el país ensenye la seua millor cara i isca a defensar el jutge en massa. El manifest fet públic ahir per un seguit de personalitats reclama centenars de milers de signatures, que cal que arriben tan prompte com siga possible al correu electrònic suportaljutgevidal@gmail.com. Ja ho sabem que això segurament no aturarà les sancions. Però servirà per a deixar clar el sentiment del país envers un dels seus prohoms, ajudarà a palesar el caràcter de repressió política pura i dura d'aquest afer i, en definitiva, serà una lliçó per a tothom. Una lliçó que diu que en aquest país no deixem a l'estacada la nostra gent, no ens oblidem d'aquells que s'esforcen tant pel bé comú com ho ha fet el jutge Vidal.

El cas Santiago Vidal

"Talment com en les dictadures, tota activitat privada que no concordi amb la ideologia del règim està tipificada com a delicte"

Víctor Alexandre

El cas del jutge Santiago Vidal, que el govern espanyol, mitjançant els òrgans judicials, pretén inhabilitar per haver participat en la redacció d’una Constitució catalana, és una mostra fefaent de fins a quin punt l’Estat espanyol és una democràcia totalitària. Talment com en les dictadures, tota activitat privada que no concordi amb la ideologia del règim està tipificada com a delicte i els qui la practiquin s’exposen a patir càstigs que els afectaran tota la vida. Situats en aquest punt, és una sort que siguem al 2015 i no pas al 1940. En aquella època, per una acusació com l’esmentada, els qui manaven haurien convidat el jutge Vidal a fer turisme pel Camp de la Bota. Ara, en canvi, les depuracions són molt més civilitzades. I també més profilàctiques. Ara ningú no s’embruta les mans. Ara, com en les mascarades de luxe, les depuracions tenen un caràcter solemne, amb molta barba blanca i altíssims tribunals, tant altíssims que només Déu hi arriba estirant una mica el coll.

No és gens estrany que cada cop hi hagi més catalans que vulguin marcar distàncies amb l’Estat espanyol. Ningú no vol viure en un Estat que conculca les llibertats bàsiques i que criminalitza, persegueix i castiga els ciutadans desafectes al règim. El 19 de desembre passat, Santiago Vidal va haver de viatjar a Madrid per declarar davant el Consell General del Poder Judicial espanyol sobre el terrible crim d’haver-se dedicat a redactar una Carta Magna catalana en les seves hores lliures, i ara, per tant, ja tot és a punt perquè sigui llançat a les flames del foc purificador. Hi ha tres opcions: suspendre’l de feina i sou durant tres anys, allunyar-lo de Catalunya aplicant-li la pena de desterrament –com si fóssim al segle XVI– o l’expulsió de la carrera judicial. Ho sabrem aviat, ja que en els règims dictatorials el principal delicte és pensar, i Vidal ha comès precisament aquest delicte: pensar. El pensament és el més gran enemic de l’Estat. Per això tota persona que no sols s’ho permet, sinó que empeny els altres a fer-ho, esdevé una cèl·lula subversiva que amenaça l’estabilitat del poder i ha de ser depurada. Polvoritzada.

Aquest és, doncs, l’extrem a què hem arribat. Un govern que elabora informes que es demostren falsos sobre presidents i expresidents catalans i alcaldes de Barcelona, que expulsa del territori persones xineses per saber parlar català sense saber parlar espanyol, que es nega a condemnar el franquisme, que subvenciona una entitat que n’exalça el nom, que condecora nazis, que legalitza formacions d’aquesta ideologia, que dispara contra immigrants indefensos mentre neden per salvar la vida, que restringeix el dret de vaga i que criminalitza la llibertat d’expressió, no és estrany que vulgui tenir també el control del pensament. Ja ho demanava un líder de la ultradreta de Grècia, transcrit per Vassilis Vasilikos i Jorge Semprún, a la segona meitat del segle XX: “Les malalties ideològiques s’han de combatre de manera preventiva, ja que són degudes a l’acció de gèrmens mòrbids i paràsits de diverses espècies. Per tant, la polvorització dels homes és indispensable. Les escoles, en aquest cas, són el nostre primer objectiu. És allà, si se’m permet la metàfora, on els brots joves no han assolit els dotze o quinze centímetres. La segona polvorització s’ha de fer poc abans o poc després de la floració. Es tracta, naturalment, de la universitat, de la joventut obrera, per tal de salvar l’arbre sagrat de la nació de la infecció d’aquesta malaltia ideològica”.

Estaria bé que algunes d’aquestes noves formacions i plataformes que es vanten de ser d’esquerres i de defensar els drets humans es pronunciessin sense ambigüitats sobre el cas Santiago Vidal, un cas flagrant de conculcació del dret a la llibertat de pensament i d’expressió. Llevat, és clar, que considerin que tot ésser humà té dret a pensar i a expressar el que vulgui, sempre que no sigui en favor de la llibertat de Catalunya.

No, senyor García-Margallo

"Comptat i debatut, és evident que ser a la UE és bo per a Catalunya, però respecte a ser a Espanya, les dades indiquen el contrari"

Editorial

El ministre d'Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, ha afirmat que per a Catalunya és "un bon negoci ser a Espanya i a la Unió Europea i un pèssim negoci ser-ne fora", i ha assenyalat que ens els sis mesos que queden fins a les eleccions plebiscitàries hi ha temps per transmetre "aquesta realitat". Comptat i debatut, és evident que ser a la UE és bo per a Catalunya, perquè a fora tindria moltes dificultats de tota mena. Altra cosa és la pertinença a Espanya, perquè totes les dades indiquen el contrari. L'Estat espanyol veu amb recel la llengua catalana, com es veu en les ofensives contra l'escola. Fa una inversió en infraestructures incompresible des del punt de vista català, enterrant milions en línies d'AVE deficitàries, i deixant de banda l'eix mediterrani. I no cal ni recordar els 16.000 milions anuals de dèficit fiscal. Margallo deu pensar a favor seu en les engrunes del crèdit del fons de liquiditat autonòmica (FLA), el qual fins fa poc la Generalitat havia de retornar amb interessos, i que posa a la nostra disposició la Marca Espanya. Però això no és res en el platet de la balança. S'hi haurien d'esforçar realment molt més i no hi estan disposats, ni els passa pel cap.

L'Estat falseja les dades d’inversions estrangeres a Catalunya per intoxicar sobre el procés

Segons el conseller d’Empresa i Ocupació, el 2014 les inversions estrangeres van créixer un 35% i no es van reduir un 45% com afirmen les dades del govern espanyol

--------------------------------------------------------------------------------

El conseller d'Empresa i Ocupació, Felip Puig, ha acusat aquest dimecres el govern espanyol d'haver “oblidat” 1.563 milions de la inversió estrangera que va rebre Catalunya el 2014. Aquesta xifra correspon a la compra del negoci respiratori de la farmacèutica catalana Almirall per part de la divisió americana de la multinacional Astrazeneca, segons recull l’ACN. "Ho podríem interpretar com un error tècnic si no fos per la rapidesa amb què ha arribat als fòrums que combaten sistemàticament la transició nacional", ha opinat. Si s'hagués comptabilitzat, la inversió estrangera a Catalunya hagués estat el 2014 un 35% superior a la del 2013 i no pas un 45% inferior com reflecteixen les dades del ministeri d'Economia.


Oblit voluntari per intoxicar sobre els efectes negatius del procés

Puig ha criticat que el ministeri consideri "deslocalitzada" la inversió i, per tant, no l'atribueixi a la inversió estrangera captada per Catalunya el 2014. Tot i que podria tractar-se d'un "error tècnic", el conseller apunta cap a un oblit voluntari de l'executiu estatal per vincular el procés sobiranista a una suposada baixada de les inversions a Catalunya.

Catalunya capta més inversió estrangera que la resta de l'Estat

Després d'una anàlisi "exhaustiva" de les dades, la conselleria sospita que la inversió d'Astrazeneca pugui haver estat comptabilitzada al registre del ministeri d'Economia sense especificar la comunitat autònoma en la què s'ha produït. Puig ha afirmat que l'economia catalana continua internacionalitzant-se més que l'espanyola i que Catalunya també capta més inversió estrangera que la resta de l'Estat, fet que el conseller creu que fa evident que el debat sobre la independència no afecta la recuperació econòmica del país.

A principis de novembre del 2014, AstraZeneca va assumir la propietat dels drets de desenvolupament i comercialització del negoci respiratori de Laboratoris Almirall. L'acord va ser signat a l'estiu per valor de 1.563 milions d'euros i va ser avalada posteriorment per la Comissió Nacional del Mercat de Valors.

Contra la impunitat feixista. Solidaritat amb el casal Jaume I d’Elx.

El divendres passat, un grupuscle feixista espanyol atacà el Casal Jaume I d’Elx. Més amenaces en forma de forts colps als vidres amb intenció de trencar-los, crits, insults, adhesius clamant per la SEUA unitat, identitat i, fins i tot, “prioritat”. La gent de la PDaD-PV està al costat de les persones que, a dins del casal, patiren aquell atac. I, per suposat, està al costat de Casal Jaume I i de totes les entitats que fan cultura i vida “normal” en valencià a Elx.

Com denuncia el Moviment contra la Intolerància, el País Valencià és al capdavant de la llista RAXEN sobre atacs racistes, xenòfobs i LGTBIfobs, elabora a través de l’Observatori Europeu contra el Racisme i la Xenofòbia. La gent i les organitzacions que defensem i promovem la cultura, la llengua i la identitat valenciana són objectius permanents del terrorisme feixista, responsable de centenars d’atacs violents i amb moltes víctimes a les seues esquenes.

Com sempre, el nostre record és pel Miquel Grau, assassinat pels feixistes el 1977 a Alacant, i el Guillem Agulló, a qui ens mataren el 1993. Tampoc podem oblidar el Vicent Andrés Estellés, que morí el 1981, amb poc més de 68 anys, colpit per l’assetjament i per les bombes que estigueren a punt de matar la seua família (una, la dels nadals de 1978, li arribà en forma de torró dins d’un paquet “regal”). I el Joan Fuster que, entre el molt que hagué de patir, hem de comptar les dues bombes de 1978 i les altres dues del 1981 a sa casa.

Tampoc podem oblidar l’atac al Centre Social Terra de Benimaclet del 2010, amb un grup de feixistes, molt enfadats pel fracàs de les seues manifestacions al barri, que cridaven amenaces de mort a l’orella de la gent. O aquells vídeos del 2008 que altre grup de feixistes penjà amb orgull a les xarxes, on apareixien agredint salvatgement persones, una d’elles tancada a dins d’un cotxe al que li botaven foc, al barri valencià d’Orriols. Fa pocs dies, al Cedre, es produí l’última agressió a València.

Aquesta gent sempre ha campat al seu gust pel País Valencià, amb total impunitat, mentre l’estat espanyol es presentava al món com a enemic del terrorisme. A l’operació Panzer se’ls confiscà un arsenal d’armes que comptava amb un llançador de projectils furtat a l’exèrcit espanyol i, mentre els responsables eren absolts per defectes formals de la investigació, l’estat no va veure necessària una reacció contundent davant una nova farsa que recorda la del judici per l’assassinat de Guillem Agulló.

Els feixistes, amb els hereus del franquisme al capdavant, mai han deixat d’atacar la llibertat i la convivència amb les seues pintades, els seus adhesius i les seues amenaces, els seus avisos de fins on poden arribar. I l’estat espanyol mai ha deixat de permetre-ho, deixant-nos molt clar que el Dret a Decidir és la nostra única eixida front a les agressions, les amenaces i la impunitat.


Plataforma pel Dret a Decidir. PDaD

El PSUC mort

Salvador Cot | Actualitzat el 21/01/2015 a les 23:59hArxivat a: Nació.cot

El que no va aconseguir ni la Guerra Civil, ni la dictadura, ni la transició s'ho ha apuntat un tertulià de la Sexta. Tot el patrimoni de tradició i lluita del que va ser el PSUC, amb el peatge humà de milers d'anys de presó i tones de sacrifici, ha quedat dissolt dins d'un magma d'activisme sense més identitat que la que li confereix, a la contra, un règim decrèpit.

Potser era inevitable. O potser no. Però el fet és que a ICV i EUiA han avantposat el pànic demoscòpic a qualsevol altra consideració i han acceptat una mena de suïcidi ritual que, paradoxalment, no els evitarà l'acusació de casta per part dels nous companys de viatge. Ada Colau vol absorbir poca cosa més que els blocs electorals dels mitjans públics i, des de l'altra banda, els càrrecs de confiança del partit -repartits per dotzenes d'ajuntaments, l'Àrea Metropolitana i la Diputació de Barcelona- ni tan sols aconseguiran resistir una onada imparable que se'ls endurà. A ells, abans que a la casta de veritat.

Més enllà d'això, el catalanisme polític ha perdut un espai, el del PSUC i ICV, que ara es ressitua cap a un projecte de regeneració espanyola. Bon negoci per a la CUP, mal negoci per al país.

Europa sí que ajudarà al corredor mediterrani

El Parlament europeu aprova una esmena impulsada per Ramon Tremosa que reclama que el BCE compri bons del projecte ferroviari

Bernat Vilaró

El Parlament Europeu (PE) ha aprovat avui una esmena de l'eurodiputat Ramon Tremosa (CiU) a l'informe anual del Banc Central Europeu (BCE) perquè compri bons per a construir el corredor mediterrani. Així, si el BCE intervé en els mercats, ho farà per comprar bons que financiïn infraestructures d'elevat interès europeu (les anomenades TEN-T) en els camps del transport, l'energia i l'agenda digital.

Entre les infraestructures estratègiques de transport, la Comissió Europea va proposar el corredor mediterrani ferroviari de mercaderies l'any 2012, aprovat finalment el 2013. Davant la falta de voluntat política del govern espanyol per a construir-lo, les accions del BCE i del Banc Europeu d'Inversions podrien ser vitals per a desencallar-ne la construcció.

Tremosa ha lamentat que alguns governs com l'espanyol estiguin més pendents de reclamar compres massives de deute públic al BCE que de fer reformes estructurals per millorar la competitivitat de la seva economia.

Empaperar l’arxiu de Salamanca

"I ara, el lladre demana que se li torni el botí que va robar a cop de pistola"
Quim Torra

Fa uns mesos, l’”Asociación Salvar el Archivo de Salamanca”, que impulsa el Sr. Policarpo Sánchez, va començar una campanya que va acabar en un manifest demanant que la Generalitat “retornés els centenars de milers de documents” que manté il.legament en el seu poder. Posteriorment, aquest manifest va rebre el suport de tots els partits polítics espanyols: PP, PSOE, IU, UPyD, Ciudadanos, VOX, Foro Asturias, ‘Seguí por Valencia’ i URCL.

Aquesta setmana, el nou director general de Belles Arts i Arxius i Biblioteques d’Espanya, Sr. Miguel Ángel Recio, en plena sintonia amb el Sr. Policarpo Sánchez, ha dit que ja ho ha reclamat formalment a la Generalitat. “Es tiempo de que Cataluña devuelva los papeles de Salamanca sin dueño”, titulava l’ABC, en l’entrevista que li dedicava.

Pausa. Respirin. Tot això que vostès han llegit, increïblement, és veritat. El Sr. Policarpo Sánchez existeix, i també una Asociación Salvar el Archivo de Salamanca, i també que tots els partits espanyols li donen suport i que el secretario de Archivos de España en reclama la devolució.

Forma part del festival en el que vivim. Hi ha qui ha tornat a lamentar-se d'aquesta enèsima burla, de l’escarni sistemàtic. Personalment, fa anys que he deixat de fer-ho, renunciant a intentar entendre com i perquè actuen així els espanyols. Per mi és un misteri, com les migracions de les papallones del Canadà o l'aparellament dels calamars. Aquestes coses passen i ja està. Les papallones migren, els calamars s’aparellen i els Sr. Policarpo Sánchez i Miquel Ángel Recio i tots els partits polítics espanyols volen que retornin els papers que els feixistes van saquejar en la invasió per a l’alliberament nacional – de la seva nació- de Catalunya. La natura és així.

De què serviria recordar, per exemple, a la senyora Teresa Rovira, filla d'Antoni Rovira i Virgili, que només li van retornar, després d'un procés inquisitorial, els llibres de la Biblioteca familiar que ella, l'estiu abans de marxar a l'exili, va catalogar en la seva casa d'Horta -també expropiada, naturalment-. Va tenir sort, dos anys abans de morir, de poder tornar a tenir entre les mans una petitíssima part del robatori. Molts, desenes de centenars, no han tingut la mateixa sort. I ara, el lladre demana que se li torni el botí que va robar a cop de pistola. Papallones, calamars, etcètera.

Som uns sense papers. Acceptem-ho. Tots els catalans som uns sense papers, fins que aquesta infàmia no s'acabi. Van guanyar i es van endur els papers. Fins que nosaltres no guanyem algun dia, això no s'acabarà mai. (I no tenim temps avui per parlar dels milions de papers saquejats que són en arxius militars, de la policia o de l’administració espanyola).

I, doncs, què fer? Volen papers? Donem-los papers. Molts papers, una orgia de papers, tots els papers del món!

Ja ho vaig proposar fa uns anys, i hi torno avui. Papers? Cap problema, home!, però si els catalans som uns sense sostre! Us proposo que a partir d'avui, doncs, comencem a enviar-los, cada mes, fotocòpies dels papers més interessants que entren a casa, rebuts de la llum i l'aigua, cartes de la comunitat de veïns, factures del gas, domiciliacions, etc... Tot es pot aprofitar. Recordeu, sou uns sense papers.

Per si algú vol sumar-se a la iniciativa, l'adreça és:

Centro Documental de la Memoria Histórica
C/ Gibraltar, 2 (ex Calle del Expolio)
C.P. 37008. Salamanca (*)

(*) Va ser una llàstima que canviessin el nom de “Calle del Espolio” pel de “Gibraltar” - tot i que ben mirat en la seva mentalitat té la seva lògica. Recordem-los-hi, siguem educats.

22 de gener: 'L’Estat no pot suportar que hi hagi jutges independentistes'

VICENÇ VILLATORO | | 21/01/2015 20:24

Segurament no li agrada gens que hi hagi periodistes, historiadors, metges o polítics independentistes. Però ho pot arribar a suportar. En canvi, el treu de polleguera que hi hagi jutges que estiguin per la independència de Catalunya. Perquè l’Estat ha decidit enfrontar-se a la demanda democràtica del sobiranisme parapetat darrere la llei. La llei entesa com a trinxera o com a burladero. No ha decidit discutir-ho en l’àmbit polític ni tan sols entrar en un debat seriós en termes econòmics o històrics o culturals. La trinxera és la llei, i això evita tots els altres debats. Per tant, que hi hagi persones que per formació i per funció professional i social tenen per missió aplicar i interpretar la llei, com són els jutges, que diguin que la independència no tan sols és desitjable, sinó que també és viable i és legítima, va directe contra la principal línia de defensa (i d’atac) de l’Estat, contra la seva Línia Maginot. Per això la proposta de mesures contra el jutge Santiago Vidal és tan desproporcionada, incomprensible i indefensable. Perquè aquí es troben desmentits allà on es volien fer forts. Per això també tota la solidaritat (emocional, però també legítimament interessada) amb el jutge Vidal.

Pólvora mullada (aeroportuària)

IU FORN | | 21/01/2015 20:41

De vegades costa distingir informació de propaganda. De vegades és tan senzill que fa coseta agafar el propagandista en qüestió i dir-li: “Neeen, però on vas?” I de vegades la propaganda disfressada de notícia provoca l’efecte de la manta curta, en què volent tapar-te el cap et destapes els peus (i viceversa i de forma i manera infinita).

Titular triomfant: “El trànsit aeri de l’aeroport de Castelló superarà el de 15 aeroports espanyols el primer any”. I com que aquí ja fa dies que ens afaitem (o ens depilem) hem de llegir: “Ho veieu com era un aeroport necessari i a partir d’ara això serà un no parar?” Problema? La lletra petita. Ser el 34è aeroport d’un total de 48 (que realment són 52 i desconec per què n’han desaparegut 4 de la llista), amb 35.000 passatgers i 250 operacions anuals vol dir, bàsicament, dues coses. 1) ¿Espanya ha de tenir 48 aeroports? Sí, de veritat? Alemanya, amb el doble de població, en té 39, i en tenen més que prou. A veure si aquesta incomprensible inflació aeroportuària hispana és una de les causes que explicarien que només 8 dels 47 aeroports que gestiona Aena tinguin resultats operatius positius... 2) ¿Un estat es pot permetre gastar milers de milions d’euros construint no un sinó 15 aeroports on opera de mitjana un avió cada dos dies i per on passen 96 passatgers cada jornada? Aeroports com el d’Osca, per on l’any 2011 van passar 7,6 passatgers per dia. Ah, i després cal mantenir-los i pagar els sous de la plantilla.

Conclusió: visca el resultat de l’aeroport de Castelló, que ens demostra que el model és un desastre!!!!

23 de gener: 'Sánchez i Rajoy diuen el mateix 'no', però polifònic'

VICENÇ VILLATORO | | 22/01/2015 19:15

Davant de la reivindicació catalana, la cançó i el text d’un i altre són els mateixos. Ho diuen a dues veus. La demanda que se’ls fa és clara: si una majoria ho vol, el conjunt dels catalans tenen el dret a decidir el seu futur i per tant com es relacionen amb l’estat espanyol. Davant d’això, Mariano Rajoy diu que no. Pedro Sánchez diu: reforma constitucional. Aparentment, són respostes diferents. Però quan li pregunten a Pedro Sánchez què entén el PSOE per reforma constitucional i si la reforma preveu que els catalans decideixin el seu futur, si ho vol la majoria, la resposta és també que no. El mateix no de Rajoy, però allargant-ne el trajecte, fent una escala (a més, aritmèticament i políticament poc viable). Pot ser que una reforma constitucional sigui la solució a algun problema espanyol actual. En tot cas, no és una solució per a la reivindicació catalana. Potser perquè darrere dels nos que canten amb la mateixa música i una veu diferent Rajoy i Sánchez hi ha el mateix error de diagnòstic: no existeix un problema català i, en cas d’existir, encara es pot solucionar venent-los fum. Demanes pa, et diuen que ni parlar-ne, que potser et donaran aigua (que no demanes) i encara diuen que t’escolten.

El ‘cervell’ de la Hisenda veu viable “pagar” un estat líder

JOAN SERRA | Barcelona | 23/01/2015 00:00

L’onzè punt de l’últim esborrany debatut a la taula de forces polítiques i socials per a l’estat propi, que perfila el full de ruta del procés sobiranista, fixa la necessitat de prioritzar “la creació i la posada en funcionament de les estructures d’estat” per “culminar” el camí cap a un nou horitzó nacional. Completar la Hisenda pròpia en el trajecte cap al 27-S, avançar en la musculatura de la Seguretat Social i reforçar l’acció exterior figuren entre els deures prioritaris que s’ha marcat l’independentisme civil, així com els partits partidaris del sí, malgrat que aquesta setmana la CUP i ICV hagin evidenciat la distància que els separa de CiU i ERC. Fins ara en un discret segon pla, Joan Iglesias és el cap visible de la futura Hisenda catalana, i ahir va assegurar davant una munió d’empresaris, convocats per l’ANC, que els contribuents catalans poden “pagar” les despeses que requereix un “estat capdavanter”. En síntesi, bastir una administració tributària d’un eventual nou estat que sustenti “polítiques públiques avançades” és plenament viable perquè els catalans generen la riquesa suficient per pagar-les.

Davant d’un auditori inquiet -pel calendari de construcció de les estructures d’estat però també per com es recolliran les dades fiscals o es pagaran les pensions en un futur estat propi-, Iglesias va vertebrar un missatge tranquil·litzador i va esbossar el concepte a partir del qual creu que s’ha d’edificar el model d’administració tributària. “Una Hisenda que només amenaça és una Hisenda que fracassa”, va raonar el director del programa per a la definició d’un model d’administració tributària de Catalunya, partidari de convertir el contribuent en un “client” que entengui la pressió fiscal com un bé col·lectiu. Per Iglesias, el model català ha de reproduir el d’estats moderns, que apliquen el “paradigma de la confiança” per davant del “paradigma del control” per amenaçar l’infractor fiscal.

Consciència fiscal

El cap visible de la futura administració tributària -que acaba de publicar el llibreUna Hisenda a la catalana (Angle Editorial)- considera que la Generalitat ha de superar l’exemple espanyol, solvent des del punt de vista organitzatiu, però incapaç de combatre el frau fiscal amb solvència. Una lectura que remet al discurs teixit pel Govern aquesta setmana. El conseller de la Presidència, Francesc Homs, va afirmar dimarts que el repte de Catalunya és concebre una arquitectura tributària més “eficaç” que l’espanyola, ancorada en uns “nivells de frau fiscal insuportables”. Homs, però, no es va atrevir a garantir que la Hisenda pròpia estigui plenament operativa aquest any. Sense especificar tampoc detalls ni terminis, Iglesias va optar per cenyir-se a l’essència del projecte que lidera i va minimitzar els inconvenients de recaptació fiscal en el trànsit cap a l’estat propi. “La sobirania s’exerceix votant i pagant els impostos”, va sentenciar.

Per completar el missatge a l’empresariat, el diputat Pere Aragonès (ERC) es va mostrar “convençut” que la independència s’aconseguirà de “manera acordada” per necessitat, i Carme Forcadell (ANC) va instar la ciutadania a eixamplar la base social del sobiranisme.

Sánchez nega per a Catalunya el concert basc

El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va rebutjar traslladar a Catalunya la fórmula del concert econòmic basc perquè, a parer seu, seria insolidari. Així ho va argumentar ahir el màxim dirigent socialista en declaracions a RAC1, on va respondre amb un taxatiu “no” a la possibilitat d’implantar a Catalunya el model basc en cas que el PSOE assumís el timó del govern espanyol. Sánchez va afirmar que un tracte fiscal singular d’aquestes característiques, semblant al del País Basc, no seria solidari amb la resta de l’Estat. Segons Sánchez, cal el “compromís” de la Generalitat per poder pagar la sanitat i l’educació a tot Espanya. Sánchez va raonar que el concert basc es fonamenta en drets històrics i forals, una singularitat que no reconeix per a Catalunya. El líder socialista va apostar per reformar el sistema de finançament perquè amb l’actual els catalans “no tenen garantits” els recursos suficients per finançar els serveis socials elementals.

Ciutat viva

Salvador Cot | Actualitzat el 23/01/2015 a les 02:56h

Arxivat a: Nació.cot

Ciutat Morta és més democràcia. Al marge de si una versió és més convincent que una altra, el fet és que s'ha obert un debat sobre el funcionament dels engranatges més bàsics del sistema, els que atribueixen l'ús de la violència als cossos policials. En una democràcia avançada ha de ser possible, precisament, arribar a l'estadi de Ciutat Morta, que implica fiscalitzar els que utilitzen la violència legítima per assegurar que, efectivament, es tracta d'això: Violència legítima.

No sé si algú va tirar un test o no. Però comença a ser evident que hi ha delinqüents que no han passat pels jutjats i innocents -o, millor, no culpables- que s'hi han quedat. La Guàrdia Urbana de Barcelona queda caracteritzada com un cos incapaç de localitzar un homicida espontani, per més que actués enmig dels aldarulls. De fet, si aquest cos policial no és capaç de detenir qui ha deixat paraplèxic un dels seus agents, sense premeditació ni coartada, el més raonable és dissoldre el cos per inoperància.

Els temps de la impunitat s'han acabat. Ara és el gruix de la societat qui demana responsabilitats i això imposa peatges molt seriosos. Qui la faci que ho pagui, tant se val si és policia. La Catalunya del futur és exactament això.

Se fue el caimán, se fue el caimán

"Els ciutadans han percebut que el bipartidisme monàrquic està esgotat i que les grans decisions sobre el seu destí no depenen del que passi a les Corts espanyoles"

Iñaki Anasagasti

A les acaballes dels anys cinquanta aquesta cançó de la costa Carib colombiana va ser prohibida per la censura franquista. El mateix havia passat finalitzant els anys quaranta a Nicaragua quan un grup d’opositors li va xiular al general Anastasio Somoza. És un ‘porro’ tan enganxós que en un poble a la riba del riu Magdalena li han dedicat al seu autor una plaça i un monument. I em vaig recordar d’ella quan el 19 de desembre tots els diaris de la Villa i Corte destacaven la fotografia d’un Alfonso Guerra marxant enmig d’un aplaudiment satisfet de diputats del PP, PSOE i UPyD a la porta dels lleons.

El caiman andalús marxava definitivament a Sevilla, que no a Barranquilla, i deixava el Congrés després de 37 anys d’activitat parlamentària. Era per a mi la millor foto del bipartidisme monàrquic de gairebé quatre dècades acomiadant a un dels més seus. “Què puc trobar a faltar?”, deia l’exvicepresident de Felipe González, “probablement la imatge de l’edifici i de l’hemicicle: la resta no”. És a dir, no les relacions personals, sinó el refugi.

El president Jesús Posada, pota negra conservadora del PP, va qualificar d’“honor” l’haver compartit escó amb ell. Com se sap, Espanya enterra molt bé els seus morts, però aquest ha sigut un de molt especial, sense comptar les aventures d’un tal Juan Guerra, l’home de la mà llarga que va muntar un despatx d’influències a la delegació del govern espanyol a Sevilla, sense que el seu poderós germà aparentment s’assabentés de res.

I tampoc sense que ens oblidem de les seves frases rotundes tan gràfiques com aquell bon diagnòstic que “Montesquieu havia mort” (és a dir, la separació de poders), o aquella altra quan deia que “el dia que marxem, a Espanya no la reconeixerà ni la mare que la va parir”, o “tó p’al pueblo” o les lloances a Juanito el descamisat, o descriure Súarez com “el tafur del Missisipi”, sense oblidar els insults a dirigents bascos. Curiosament, ni mu sobre un Juan Carlos que acaba de passar el seu cap d’any no en un menjador popular sinó a Beverly Hills.

En el comiat escrit no hi havia ningú del PNV, d’ERC, de CiU ni del Bloque. Els maleïts perifèrics. D’haver-h estat haurien entonat el “Se va el Caimán, se va el Caimán, se va para su Sevilla...”. I el gran Caiman potser hauria somrigut pensant que amb ell no s’havia perdut la vella Espanya, que és del que es tracta. Res a veure amb aquell congrés de Suresnes amb la seva barba de capuccino, cabell llarg, vestit de jaqueta de pana i un pin de Marx a la solapa que perquè si, com a imatge, hagués volgut Monedero fa dos anys. I és que d’aquell marxista espanta empresaris dels anys setanta, només queda aquesta foto de comiat d’un PSOE i un PP satisfets per la feina realitzada d’un dels seus.

Sense oblidar la por al cos que van posar ell i Felipe González a certs espanyols, quan recent escollits diputats al desembre de 1977 van marxar a Moscou, en plena Unió Soviètica i van ser rebuts amb més protocol que Carrillo pel secretari general del Partit Comunista. Podemos no inventa res.

El temps i el poder, i sobre tot el pacte continu amb el PP, han domesticat Alfonso Guerra, un fals progre, asusta viejas amb l’entrada d’Espanya a l’OTAN en el seu dia i en aquests mítings de la festa minera asturlleonesa que cada setembre organitzava a Rodiezno amb Zapatero i amb el seu amic de l’ànima, el cap Villa, exlíder de la mineria asturiana que va ocultar 1,4 milions a Hisenda mentre aixecava el puny desafiant junt amb el càustic sevillà. Quan van descobrir els manejos de Villa, a l’Hórreo de Laviana, una desena d’antics dirigents del sindicat SOMA-UGT celebrava la caiguda en desgràcia del tal Fernández Villa, cantant “¡Se va el Caimán, se va el Caimán!”.

Curiosament, en aquests primers dies de gener tant ell com el PP han coincidit en els seus dicteris contra Podemos. En la revista que dirigeix, Temas para el Debate, els defineix dient que “el llenguatge de Podemos recorda al que van usar als anys trenta els feixistes i estalinistes”.

Alfonso Guerra, el “cepillador” de l’Estatut català a riallada neta, persona que a més va jactar-se’n, i el president Rodríguez Zapatero que va incomplir la seva paraula en relació amb el que va sortir aprovat del Parlament català decidint que ell se’l faria seu, el mateix socialista que es va aliar amb Mariano Rajoy per al 2005 fer marxa enrere el pla del Lehendakari Ibarretxe aprovat pel Parlament Basc, i qui va canviar amb Rajoy la Constitució en una setmana per fixar el sostre de despesa, són vells caimans que estan preocupats pel que pugui venir.

I és que la sensació donada és de democràcia segrestada. Els ciutadans han percebut que el bipartidisme monàrquic està esgotat i que les grans decisions sobre el seu destí no depenen del que passi a les Corts espanyoles. Per si fos poc, des del rei fins a persones principals dels partits esmentats han resultat persones corruptes. Amb la barreja d’ambdues coses dius: “Mira, si no tens capacitat per decidir i si el que votes no es compleix i ningú et dóna explicacions i l’únic que fan és enriquir-se, s’ha acabat”.

Ha sigut una combinació letal perquè a més no s’ha entès la revolució tecnològica que estem vivint des de 2004, quan la penetració d’Internet a Espanya era del trenta i era està propera al vuitanta per cent. Si tradueixes l’edat a la societat digital ves que els partits grans s’han quedat amb la societat analògica. No significa que entre els seus votants no hi hagi gent amb Internet. Això no només significa que t’has quedat amb una societat envellida, sinó que la teva organització no està sabent respondre al canvi de mentalitat que significa la societat digital. Pots criticar molt però l’Estat espanyol és el cinquè país en xarxes socials. I en les xarxes socials les exigències d’informació són enormes, així com la capacitat de contrastar informacions falses. Això significa una societat més ràpida i més vigilant. Qualsevol mentida es descobrirà i denunciarà. És una societat a la qual no t’hi pots dirigir amb un eslògan. És una societat més subtil, més vigilant, més informada i que exigeix que facis les coses millor. Abans hi havia un control sobre la informació i tot això s’està acabant.

Per això els responsables que aquí no hi hagi hagut una real separació de poders, els que han mantingut una justícia a dos amb els àrbitres comprats, els que van crear el GAL sense que aparentment ningú s’adonés de res, els que es van carregar les centenàries caixes d’estalvi, els que van mantenir i permetre sous, comissions i donatius multimilionaris mentre l’atur creixia fins a la lluna, els que segueixen mantenint a Franco al Valle de los Caídos i en els comptes a desenes de milers d’esquelets de socialistes i republicans, els que han conviscut tan a gust amb un rei corrupte, els que sense una noció d’història ens diuen que el Concert Econòmic és un privilegi, els que han trigat trenta-cinc anys en aprovar una llei de Memòria Històrica i de Transparència, els que prefereixen la doctrina Botín a la doctrina Atutxa i l’apliquen segons els convé, els que no mostraven el menor sotrac davant pobres persones desnonades mentre ells marxaven de cacera, els que segueixen sense completar l’Estatut de Gernika, tots aquests entenc que estan espantats.

Però nosaltres? Ja sabem el que donen de si aquests caimans al poder. Li ho vaig dir a Pablo Iglesias a finals de desembre en el seu programa La Tuerka, quan em va convidar per una llarga entrevista. Preocupats per què? Per l’antecedent veneçolà? L’Estat espanyol està a la UE i no té petroli.

El PSOE, gràcies entre d’altres a Guerra, està en una situació de greu risc que li passi com al Pasok grec si no reacciona a temps i recompon la seva relació amb la societat. El PP també està malament, però el seu electorat ha marxat a l’abstenció i això és menys perillós que marxar a un altre partit. IU té el risc que el vot útil de l’esquerra se l’emporti Podemos.

De tot això el que sí que ens pot preocupar, com a bascos, són les majories absolutes a Madrid com la que hem tingut aquests tres anys amb Rajoy. Han matat el Parlament i la política. I això crec que és el que cal denunciar mentre ens alegrem que els caimans marxin. I que no tornin.

Estat espanyol: drets humans o drets dels castellans?

La sessió d'avaluació del respecte als drets humans a l'estat espanyol tingué lloc a Ginebra el 21 de gener. Es tracta d'un examen periòdic (Universal Periodic Review) que formalment té l'objectiu de monitoritzar el grau de respecte que cada estat observa en relació amb aquests drets.

Com calia esperar, l'exposició del representant espanyol, el secretari d'estat d'Afers Exteriors, Ignacio Ybáñez, fou un exercici d'autocomplaença, en què fins i tot arribà a traure pit pel fet que l'estat espanyol reconeix el matrimoni entre persones del mateix sexe. Com tothom sap, el seu partit s'ha oposat aferrissadament a aquest dret que, de fet, fou aprovar en una legislatura anterior i sota govern d'un altre partit.

També va dir que l'educació, a Espanya, és inclusiva, igual, obligatòria i gratuïta. La pregunta que, òbviament, ni formulà ni respongué, és per a qui és igual? No ho és, per exemple, per als valencians, que no tenim el mateix dret d'accedir a una educació en el nostre idioma, de què sí que gaudeixen els castellans. També els que viuen al País Valencià, mentre que milers de famílies valencianes, que han expressat el desig d'educar els fills en els programes d'immersió lingüística, no ho poden fer perquè la Conselleria d'Educació no sols no dota les línies educatives que es demanen, sinó que en tanca algunes (tantes com pot) de les que hi ha obertes.

Més decebedores van ser les successives intervencions dels representants dels estats. Dins una tonalitat d'exercici de la diplomàcia, que solia incloure un grau elevat de condescendència, ni un sol delegat dels que prengueren la paraula no va esmentar el respecte als drets lingüístics. A tot estirar, hi havia alguna referència a drets culturals, que s'emmarcava fonamentalment en el respecte als drets dels migrants, i contenia sovint referències a la llibertat religiosa.

Això sí, no em va semblar que la percepció general que hom té d'Espanya fos la d'un estat d'excel·lència democràtica. Molts dels intervinents van fer esment explícit de les tortures, la incomunicació de llarga durada dels detinguts, l'ús de força excessiva per part de la policia i la brutalitat de les accions dutes a terme a les infaustes fronteres de Ceuta i Melilla, contra migrants desarmats i indefensos.

També hi abundaren les recomanacions de combatre amb molta més eficàcia els delictes d'incitació a l'odi i la xenofòbia, que no contenien cap referència explícita a la catalanofòbia extrema que es podria constatar ben fàcilment amb una simple mirada a molts diaris espanyols, i que podria ser la porta d'entrada als grans absents de la sessió d'ahir: els drets lingüístics.

Sembla que a l'ONU no hi ha consciència que els drets lingüístics formen part dels drets humans. I resulta ben curiós, perquè és difícil d'imaginar l'exercici efectiu de la majoria d'aquests drets sense el recurs a un idioma o un altre. Com és possible d'accedir a l'atenció sanitària o a l'educació en una no-llengua? Hom pot exercir la llibertat de culte sense recórrer a l'ús de cap idioma? I l'educació: és universal perquè s'imparteix sense usar cap de les més de 6.000 llengües que fem servir els éssers humans?

Tot i que durant la sessió, només els estats tenien dret a l'ús de la paraula, posteriorment hi hagué una conferència de premsa en què, en tant que membres de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), els representants d'Acció Cultural del País Valencià, Plataforma per la Llengua, Escola Valenciana i la Mesa pola Normalizacion Lingüística gallega, vam poder exposar el nostre punt de vista, i comunicar als presents que l'estat espanyol practica un supremacisme lingüístic d'alta intensitat.

El castellà gaudeix a Espanya d'un estatus legal superior, que converteix, de fet, els seus parlants en ciutadans amb més drets que els altres. Entre aquests altres hi som nosaltres, els catalanoparlants, per molt que el nostre idioma tinga un estatus cooficial en gran part dels territoris on es parla (no en tots: vegeu el cas de la Franja). També hi ha, però, qui està encara pitjor, com passa amb aragonesos o asturians, que no tenen reconegut cap estatus legal.

En definitiva, però, no hi ha una diferència essencial. Estatus cooficial o no, tot es converteix en lletra morta quan són les institucions i els funcionaris qui cometen la major part dels abusos lingüístics. Els jutjats que haurien d'actuar com a garants dels drets humans figuren entre els organismes que més violen els drets lingüístics dels ciutadans que prefereixen usar un idioma distint del castellà, prescindint olímpicament de l'estatus legal que tinga. Les forces policíaques, davant les quals hauríem de presentar queixa si considerem que algú ens falta al respecte en virtut de la nostra opció lingüística, arriben a assaltar i lesionar físicament persones que han gosat de parlar-los en català. Si això no és supremacisme, quina actitud hi ha en el món que siga mereixedora d'aquest nom?

És per això que hem d'acudir a instàncies internacionals, perquè l'estat espanyol no ens considera iguals. Perquè l'estat espanyol practica un supremacisme lingüístic que, alhora que garanteix els drets d'uns ciutadans, limita greument o impedeix del tot els d'uns altres. Espanya confon drets humans amb drets dels castellans, i és així com li ixen els comptes i es presenta davant de l'ONU com a estat de dret. Podria ser veritat si no fos que els drets humans els han d'exercir les persones, i que, per a la immensa majoria de les seues activitats, les persones parlen. I és impossible de parlar en un no-idioma. O parlem en una llengua o en una altra. I els drets humans haurien de ser comuns a tots els humans i, per tant, a tots els parlants, i no únicament als de la llengua que ells consideren superior.

Recordem que el llenguatge és un producte del cervell humà. Probablement, un dels més sofisticats i evolucionats que hem estat capaços de fabricar. I que, de la mateixa manera que tots els humans tenim un cervell, tots els pobles humans han estat capaços de generar una llengua. I igual que els nostres cervells són equivalents i el grau d'humanitat de tots els pobles del món, idèntic, els idiomes són equivalents i els drets de què han de gaudir els seus parlants han de ser els mateixos.

Ja només hi ha dues vies

"Ni tan sols el PSC compra aquest no-federalisme de Sánchez"

Jofre Llombart

Dijous, el Basté va aixecar acta de defunció del federalisme com a solució socialista a l’independentisme. En una entrevista a Madrid amb el líder secretari general del PSOE, Basté va ser testimoni que la proposta federalista del socialisme espanyol no contempla ni el dret a decidir, ni el reconeixement de Catalunya com a nació ni el pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc. És a dir, el federalisme del PSOE obliga a una de les dues parts federades a formar part del tot. Es que las blancas son mías. Y las negras? También, también.

Una cosa se li ha d’agrair a Pedro Sánchez. La sinceritat. Sánchez no és Zapatero. Almenys Sánchez diu les coses tal com les pensa i no s’amaga darrera d’un “apoyaré”. Això clarifica molt més les posicions i facilita no perdre tant el temps. (Aquesta setmana ha fet NOU ANYS que Zapatero i Mas van pactar l’Estatut a La Moncloa).

La davallada del PSC i del PSOE és multifactorial però una de les causes segur que té (o tenia) a veure amb la seva inconcreció sobretot en l’àmbit nacional. L’any 2012 Pere Navarro es va presentar a les eleccions amb un doble NO al seu lema “No a la independència, no al centralisme”, un eslògan que pretenia erigir-se en la solució del mig però que qualsevol manual de campanya desaconsellaria per ser un lema que va a la contra enlloc de proposar. Com a extensió de tot això, Navarro va anunciar que –en tota la legislatura- el PSC s’abstindria en tot el que tingués a veure amb la independència. Després va votar en contra (amb cinc excepcions) de la Declaració de Sobirania, és a dir, de dir que Catalunya tenia dret a decidir el seu futur, el que fos.

Ara Sánchez és tan nítid com paternalista i ho és amb un triple no: no nació, no dret a decidir, no concert econòmic. S’hi hauria d’afegir un quart no: s’oposa a que l’Espanya federal reconegui ascendeixi una de les seves llengües constitucionals (el català) al rang de cooficial. Res més lluny, per exemple, del federalisme suís: Als quatre cantons, les quatre llengües comparteixen oficialitat. I quan el Basté li va preguntar perquè Catalunya no es mereixia aquest tracte fiscal, Sánchez va apelar a la solidaritat. Llavors se li va recordar que Euskadi disposa d’aquest sistema. I arribats a aquest punt va escudar-se en què és allò del País Basc i Navarra és “un dret històric”. És a dir, un dret històric val més que la pretesa solidaritat. Molt d’esquerres tot plegat.

Aquesta transparència del líder del PSOE tomba també un altre tòpic i obre un escenari nou. Sempre s’havia dit que una reforma federal de la constitució era fum perquè al PSOE li feien falta els vots del PP per tirar-la endavant. I és clar, un PP com l’actual en cap cas acceptaria els postulats socialistes i tal i tal... Bé, després del plantejament fet públic aquesta setmana per Pedro Sánchez als micròfons de Rac1 potser sí que PP i PSOE són capaços d’entendre’s per fer una nova Constitució. Si el PSOE no vol reconèixer Catalunya com a nació, no vol que tingui dret a decidir i no vol concedir-li el pacte fiscal... en què poden discrepar PSOE i PP? Com a molt en el blindatge de les competències de la Generalitat en Educació i Cultura que, per ser justos, els socialistes sí estan disposats a concedir i el PP no (com ha demostrat la llei Wert).

Per tant, en què quedaria la discussió sobre aquesta paradisíaca Espanya federal; en si els mestres catalans poden ensenyar la història de Catalunya sense patir? On es farien aquestes classes? En uns barracons enlloc d’una escola normal perquè a causa de la crònica solidaritat catalana el Departament d’Ensenyament no pot disposar dels diners que Catalunya genera? Francament, aquest debat pot tenir el seu interès, però el tenia molt més fa vint anys, quan estava vigent. Ara diria que ni tan sols el PSC compra aquest no-federalisme de Sánchez. Perquè... suposo que el PSC vol el concert econòmic oi? I que una constitució federal reconegui que Catalunya és una nació, oi? I que aquesta nació té dret a decidir, no? Si les tres respostes són sí, el PSC té un problema. I si són no, també.

Parlant del PSC: El 2011 Carme Chacón va ser escollida novament cap de llista dels socialistes per Barcelona. Pedro Sánchez és secretari general del PSOE des del juliol del 2014. En sis mesos, Sánchez ha passat més per Catalunya que no pas Chacón en tres anys i mig.

4.000 M€ per blindar un monopoli

MARIONA FERRER I FORNELLS | Madrid | 24/01/2015 00:00

El govern de Mariano Rajoy ha tancat la porta per complet a l’aeroport del Prat perquè emprengui el vol. El consell de ministres va fer ahir l’últim pas per impulsar la privatització parcial d’Aena: va aprovar la sortida a borsa d’un 28% de la companyia l’11 de febrer. Aquesta venda se suma a la privatització a mans de tres accionistes d’un 21% de l’empresa pública que gestiona la majoria dels aeroports espanyols. Però Aena continuarà sota el control ferri, per ara, de l’Estat, que blinda el monopoli quedant-se el 51% de la companyia. Amb aquest pas, l’executiu de Mariano Rajoy calcula ingressar fins a 4.000 milions d’euros i garantir la “cohesió i vertebració territorial” en un futur, segons defensava ahir la ministra de Foment, Ana Pastor, durant la roda de premsa posterior al consell de ministres.

La sortida a borsa arriba després d’un intent frustrat fa gairebé tres mesos per problemes amb l’elecció de l’auditor. Ara, però, el govern espanyol espera que la millora en les perspectives econòmiques i els bons resultats de Barajas a principis d’any, així com també l’anunci del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, d’una compra massiva de deute, ajudin la sortida a borsa de la companyia. D’entrada, ja s’ha decidit apujar fins a un euro i mig el preu previst en les accions fa tres mesos. D’aquesta manera, el rang de preus serà d’entre 43 i 55 euros per acció, que suposaria una recaptació de fins a 2.310 milions si hi ha una forta demanda dels inversors. A aquesta quantitat s’hi han de sumar els beneficis de la venda d’accions a Corporació Financera Alba (família March), Faerco (Ferrovial) i el fons britànic TCI (The Children’s Investment Fund), que obtenen el 21% del capital social del gestor aeroportuari.

D’aquests ingressos, cap govern autonòmic no en veurà ni un cèntim, tal com ha reclamat la Generalitat. Però ahir Pastor va voler defugir la idea que l’Estat privatitzi per diners. De fet, fins i tot va presumir dels beneficis rècord d’Aena el 2014, que de gener a setembre van créixer un 8,7% fins als 371 milions. “El que estem fent és enfortir la xarxa i garantir que en el futur, a Espanya, no es trossejaran els aeroports”, va assegurar, i va detallar que tots els treballadors de l’empresa continuaran sent públics. En preguntar-li sobre la necessitat de vendre una empresa que té beneficis, la ministra va insistir que, amb l’entrada de capital privat, augmentarà “la competitivitat i eficiència” d’Aena en un entorn de “dura competència amb altres operadors internacionals”. Així, mentre s’evita que el Prat pugui eclipsar Barajas blindant el monopoli, el govern espanyol intenta apostar pel desenvolupament internacional de la companyia, després d’haver convertit Aena en accionista majoritari de l’aeroport britànic de Luton.

La gran privatització de Rajoy

Rajoy tanca així un dels seus grans plans de privatització per a aquesta legislatura, després d’haver intentat trencar l’històric monopoli de Renfe al trànsit ferroviari de passatgers. Les condicions per al nucli estable d’accionistes són, al final, molt bones. Només s’han hagut de comprometre a quedar-se un any i tenen el dividend assegurat. Així, d’aquí dotze mesos Aena podria passar a unes altres mans.

Els partits carreguen contra un “nefast” negoci per al país

D’un “atac a la competitivitat del Prat” a un “espoli” per als ciutadans, però un “gran negoci” per als amics del govern espanyol. L’oposició va carregar ahir durament contra l’últim pas de l’executiu del PP per privatitzar gairebé la meitat d’Aena. CiU insisteix que Foment només persegueix vetllar per una xarxa d’aeroports centrada a alimentar exclusivament Barajas, tot recordant que el ministeri s’acaba de negar a concedir un vol diari entre Barcelona i São Paulo amb l’únic objectiu que l’aeroport de Madrid mantingui l’exclusivitat a l’Amèrica Llatina.

Tant PSOE com IU i també alguns membres de Podem es van unir ahir a la protesta convocada pels treballadors d’Aena a les escales del Congrés. Els socialistes, que obvien ara que un dels plans de José Luis Rodríguez Zapetero era obrir Barajas a la competència i el Prat, titllen la privatització de “nefast negoci per al país”. IU denuncia que s’està davant la venda d’una “empresa absolutament viable” i Podem ho considera directament una “gran estafa”.