No entiendo esta necesidad de convocar elecciones ahora.

Gane quien gane, independientemente de la forma en que se convoquen (plataformas unitarias vs partidos tradicionales), enfrente vamos a tener a los mismos: el PP. Vamos a seguir dándonos contra la pared

Quien piense que vamos a conseguir la independencia en contra del estado español, me parece ingenuo. Incluso me parece ingenuo pensar que se va a conseguir la independencia con cierto beneplácito del estado. Porque, posiblemente, un referéndum de la independencia daría como ganador al NO.

Se perdió una [...]

Ells no són Charlie

La manifestació multitudinària d'ahir a París és un consol: gent de totes les condicions socials, de tots els orígens i creences, per damunt de les ideologies, van saber retre homenatge als periodistes de Charlie Hebdo, als clients del supermercat jueu i als policies morts en uns atacs que marcaran durant anys la vida política francesa i europea. L'escalf de la gent del carrer, la seua sinceritat republicana, hauria de servir per a infondre coratge a aquells qui defensen la llibertat d'expressió i de premsa, a tot el món.



Tanmateix, la utilització vergonyant dels fets per part de la classe política va projectar-hi una ombra amarga. A primera fila de la manifestació van desfilar líders polítics que no tenen el dret de defensar Charlie Hebdo, en vista d'allò que fan en els seus països. Turquia és un dels tres països del món amb més periodistes empresonats. Què caram hi feia, doncs, el primer ministre turc? Què hi feia el ministre d'Afers Estrangers de Putin, responsable entre més de l'assassinat d'Anna Politkòvskaia? Que hi feia la primera ministra d'Irlanda si al seu país la blasfèmia implica presó? Què hi feia el primer ministre Netanyahu, responsable de les accions militars que van causar l'any passat la mort de set periodistes? Què hi feia el rei Abdal·là mentre Jordània condemna periodistes a quinze anys de presó pel fet de publicar articles que el critiquen? Què hi feia el fiscal general dels Estats Units, país on la policia arresta periodistes del Washington Post a Ferguson? Què hi feia el president palestí, que el 2013 va fer tancar tot de periodistes dient que l'insultaven? I Cameron? No va ser ell qui va amenaçar The Guardian pels papers publicats per Greenwald? I què n'hauríem de dir de Rajoy?



Un dels supervivents de la matança, el dibuixant Bernard 'Willem' Holtrop, va dir ahir que li venien ganes de vomitar, en veient aquests personatges al primer rengle de la manifestació.



És una reacció més que comprensible, oimés tenint en compte amb quina rapidesa, ahir mateix, els ministres de la Unió Europea van aprofitar l'emoció del moment per a presentar noves mesures contra les llibertats civils. Es van reunir els ministres d'Interior, no pas els de Cultura. I, primer de tot, van parlar de possibles mesures per a restringir la lliure circulació dels ciutadans i per a censurar internet, no pas de com eixamplar la llibertat d'expressió. Fernández Díaz --qui havia de ser, si no--, arribà a exigir, en nom d'Espanya, que es tornassen a instaurar les fronteres dins la Unió Europea. Quina barbaritat! I què poc sorprèn que Marine Le Pen ràpidament l'aplaudís en públic.



Repugna, repugna molt, que aquesta gent faça ús precisament de l'assassinat d'uns llibertaris per a justificar allò que em fa l'efecte que serà la versió europea de la Patriot Act. L'esperança és que els milions de persones que ahir van defensar la llibertat a París i tots els europeus siguem conscients de l'engany interessat on uns pocs ens volen portar. I no el tolerem.

No vull pensa per dolor dels pares de Irene, pero no vull pensar L´Embaixada Espagnola, estaban de vacacens.

Si us plau, no es pot jugar amb els esers........................

És allò de la repatriació del cadàver, oi?

No he vist la noticia, me la van comentar.

No vull pensa per dolor dels pares de Irene, pero no vull pensar L´Embaixada Espagnola, estaban de vacacens.

Si us plau, no es pot jugar amb els esers........................

En aquest temas no pot haver vacances totals, hi ha d,haver algun reten. Que fagi vacances un altre dia.

Amb Catalunya nou Estat, no pot passar aixo

Ara resulta que dos milions són molts

IU FORN | | 12/01/2015 18:35

Dos milions de persones, ¿a quanta part de la societat representen? Bé, o milió i mig... o un milió, que aquí el fet és més important que la xifra. Quan l’opinió políticament correcta de qui s’atorga la majoria social considera que una manifestació és “bona”, ¿llavors dos milions són molts i representen una onada social imparable? Sí? Ah, doncs va bé saber-ho. O sigui, qui dóna carnets de representativitat social, traça una línia i diu: els vostres dos milions (o milió i mig, o milió) no representen cap majoria perquè la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sí, seria això? ¿La cosa seria que en la lluita per col·locar arguments que desacreditin els contraris passa com a les discoteques a les 6 del matí, que es despatxa tot? Perfecte, doncs ja ho tenim. Problema? L’argument és bo mentre qui ha traçat la línia no s’apunti a una causa que inclogui la sortida al carrer de la sevagent per defensar la seva causa. Encara que sigui una causa defensada per pur oportunisme fruit del bonisme ensucrat que ens inunda. Esclar, perquè el dia en què tu, per conveniència electoral i d’imatge, t’apuntes a vendre com a valor positiu una mobilització de carrer, corres el risc que algú et digui: escolti, ¿però no havíem quedat que la representativitat que compta no és la de la gent que surt al carrer sinó la de qui es queda a casa?

Però, sap el més divertit de tot? És que, a sobre, qui s’atorga estar amb la majoria pel sol fet d’haver anat a una manifestació és, justament, qui no té cap legitimitat per defensar el que diu que defensa anant a la manifestació. Només cal mirar els fets. IN-SU-PE-RA-BLE!!!

Tots els francesos que ahir no van sortir al carrer formen la majoria silenciosa partidària d'assassinar dibuixants càustics?

La ‘llei mordassa’, una llei feixista

"El feixisme és també una ideologia que es fa present en les estructures de poder d’estats mancats de cultura democràtica com l’espanyol"

Víctor Alexandre

Les atrocitats comeses pels règims instaurats per Mussolini, Hitler i Franco van ser tan sanguinàries, que gairebé han endolcit totes les violacions de drets més moderades que van cometre. Es pot dir que el llistó de la malignitat el van posar tan alt, que gairebé sembla que tot el que en queda per sota és innocu. Però no és pas veritat. I això és un perill, perquè ens desarma, ens fa indolents i submisos, i fa que avui no ens escandalitzi ni la promulgació de lleis feixistes, ni la satanització de principis democràtics, ni la criminalització de drets fonamentals. Diem que “no hi ha dret”, sí. Però d’aquí no passem, i el compliment de lleis feixistes ens fa còmplices dels qui les redacten. L’anomenada ‘llei mordassa’, aprovada recentment al Congrés espanyol per mitjà de la majoria absoluta del Partit Popular, és una llei feixista, i, per a qualsevol demòcrata –ho entén, senyor Espadaler?–, incomplir-la hauria de ser una qüestió de principi. Això no treu –esperem-ho– que europarlamentaris com Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras s’encarreguin de denunciar a Brussel·les el paroxisme totalitari a què està arribant el govern espanyol en contra de les llibertats individuals i col·lectives.

D’acord amb la llei mordassa, ningú no podrà fotografiar cap policia, ni tan sols si està apallissant algú o cometent un crim. El policia, d’acord amb la mentalitat feixista, s’erigeix en un ésser superior amb impunitat d’acció, i el ciutadà esdevé un element sospitós per naturalesa, com en la dictadura franquista, i qualsevol presentació de prova gràfica pot ser multada amb 30.000 euros.

De res no serveix, per altra banda, que l’article 15è de la Constitució espanyola digui que ningú no pot ser sotmès a “penes o tractes inhumans”, i que l’article 21è especifiqui que “es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes” i que “per a l’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia”. La llei mordassa legalitza la cadena perpètua i obliga les persones que facin una reunió al carrer a demanar-ne permís. Si no ho fan, la llei preveu sancions econòmiques. En un Estat policial, el ciutadà sempre és sospitós.

La llei mordassa, però, encara va molt més lluny i criminalitza tota persona que gosi blasmar un desnonament o un abús d’autoritat policial, o que es manifesti davant del Congrés o del Senat espanyols, encara que sigui pacíficament. Igualment dóna potestat a la policia per fer “devolucions en calent” dels immigrants que arribin a Ceuta i Melilla, i, com en la dictadura, obliga tota mena d’espectacles a reservar una fila zero per a policies, guàrdies civils i altres autoritats que –parem compte!– podran ordenar suspendre l’acte en el moment que vulguin si hi ha alguna cosa que no els agrada. Qui gosi oposar-s’hi podrà ser sancionat amb 30.000 euros.

Com deia abans, el feixisme no és només el resultat d’alguns dels episodis més tenebrosos de la humanitat; el feixisme és també una ideologia que es fa present en les estructures de poder d’estats mancats de cultura democràtica com l’espanyol, fins a l’extrem d’atorgar un valor religiós a la nació –“la unitat d’Espanya”– o de criminalitzar el dret de vot i la llibertat d’expressió. El Diccionari de la Llengua Catalana defineix el feixisme d’aquesta diàfana manera: “ideologia política l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.” i “l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s’imposa a una persona o a un grup”.

Le llei mordassa és filla de tot això. És una llei feixista que viola drets humans; que converteix el ciutadà en un súbdit; que consagra la ‘presumpció de veritat’ de la policia –en el sentit que la seva paraula preval per damunt d’acusats i testimonis–; que imposa l’ordenament penal franquista –contra les peticions de la Unió Europea i d’altres països– a fi de restringir el dret de vaga i satanitzar la protesta laboral, que permet tractar els immigrants no pas com a éssers humans, sinó com a escòria –sense dret a assistència lletrada i sense verificar si són menors d’edat o refugiats–; i que atempta contra la integritat física i mental dels presos, ja que la cadena perpètua conculca el dret a la reinserció del reu, li nega el retorn a la societat, li lleva tota esperança, l’enfonsa en la desesperació i no li deixa cap més sortida que la fuga, la revolta o la violència contra tercers o contra si mateix.

La llei mordassa, com totes les lleis feixistes, no és res més que una expressió de l’aversió del totalitari a la llibertat. La llibertat individual i la llibertat col·lectiva. Per al feixista, l’individu és un ésser inferior i imprevisible que cal tenir ben fermat i contra el qual tota previsió és poca. La repressió, per tant, s’exerceix ‘per la seva pròpia seguretat’. Cal un Estat policial que en tingui cura i que redueixi tota rebequeria a la mínima expressió. I una manera de fer-ho és espantant la gent. La gent espantada és submisa i manejadissa. En realitat, tanmateix, darrere d’una llei mordassa, com darrere de tota prepotència i arrogància, no hi ha res més que por. I també molta covardia i un gran complex d’inferioritat. El feixisme no és res més que això: covardia, acomplexament i por. Molta por.

Temps que demanaran herois
Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

--------------------------------------------------------------------------------

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Mentre l’espanyolisme que tanca diaris, segresta revistes, persegueix humoristes i fa lleis mordassa pretén donar lliçons al món de solidaritat en la defensa de la llibertat d’expressió; mentre la querella contra Mas, Ortega i Rigau, gran bunyol jurídic forçat pel Govern espanyol, es desfà com un terrós de sucre, el Consell General del Poder Judicial nomenat pel PPSOE amenaça amb una possible expulsió del jutge Santiago Vidal de la carrera judicial. És un signe dels temps que venen. El mateix magistrat ha dit que a aquest país d’aquí un any no el reconeixerà ningú. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.


Galdón, Gemma(membre del Consell Ciutadà espanyol de Podemos).
D’exigent a exigida.
Els qui ens dediquem a la crítica política als mitjans tenim un risc màxim: dedicar-nos un dia al tema. Comença a ser, ja, fins i tot abans de fer el gran salt a la palestra, el problema de l’ex-tertuliana Galdón. Assot dels altres, comença a tastar la pròpia medicina i a posar de relleu com l’extrema exigència pot mudar, per art de màgia, en comprensió absoluta en el cas dels seus. Durant setmanes la vàrem escoltar i llegir hiper-crítica amb els condicionants logístics de la Consulta del 9-N, en vetlla permanent per la puresa democràtica del procés. I vet aquí com aquest filar prim s’ha convertit en empassar-s’ho tot quan, en el procés d’elecció dels càrrecs locals de Podemos, la participació en el vot a internet ha estat en algun municipi del 600% dels inscrits. Nova política, sí senyora.

García Albiol, Xavier(alcalde de Badalona).
Ensumar vots.
Amb una irresponsabilitat al·lucinant, el representant més destacat del poder municipal del partit del Govern espanyol a Catalunya, va decidir, amb els cadàvers de les víctimes de la massacre de París encara calents, utilitzar el dolor de tot un país en un acte de campanya contra la immigració a la seva població: “Quizá es el momento que la UE se plantee si puede seguir con la política que cualquiera tiene todos los derechos”. És ben immoral aprofitar l’execrable maldat d’uns quants radicals per defensar la privació de drets de manera arbitrària determinats col·lectius en funció de criteris abstractes; persones a les quals, quan convé, no només se les utilitza com a força laboral de xoc, sinó també com a argument d’una campanya que ja s’albira a l’horitzó. Que la nit del 24 de maig puguem dir que Catalunya és un país una mica millor.

Messi, Leo (davanter del FC Barcelona).
Víctimes col·laterals.
Fa dos anys que Messi no és qui era. En alguns partits se’l veu vagar, desarborat, sense rumb definit. Com en gairebé tot a la vida, l’explicació, segur, és multifactorial. Potser la manca d’entesa amb els entrenadors i amb la directiva ha tingut a veure, combinada amb problemes físics, més o menys evitables. Potser, la paternitat el distreu. Hi ha un altre element, però, innegable: el Govern espanyol l’ha marcat com a objectiu a abatre. És una víctima col·lateral del procés. No hi ha dubte que els nostres veïns (i l’establishment català que els dóna suport i que n’és l’instrument tan sovint) consideren el Barça com a una institució clau per al control moral dels catalans. I s’hi apliquen amb el seu actual buc insígnia. I Messi, que ni li va ni li bé, tot i que ha viscut més anys en aquest país que a l’Aregntina, s’hi ha cansat. I ja fa les maletes.

Morenés, Pedro (ministre espanyol de Defensa).
Memòria de la repressió.
El tradicional discurs del Borbó de torn a la Pasqua Militar, les declaracions espanyolistes del cap de policia de Girona i l’anunci de la voluntat d’obrir novament un museu militar patrocinat per Madrid a Catalunya. Ja se sap que les grans ofensives de l’exèrcit espanyol contra Catalunya sempre són al gener. D’acord amb la seva trajectòria històrica, el nostre país mereixeria un bon museu militar, completament d’acord, però no precisament concebut pels hereus dels qui tants drets i tants valors han trepitjat al nostre país. Dels causants de tanta violència. Com ha recordat el diputat republicà Alfred Bosch, el Govern espanyol podria cedir a la Generalitat els seus edificis de la façana marítima de Barcelona, després d’invertir per dotar la capital catalana de dues infraestructures que només hi manquen a una sola capital provincial “espanyola”: una biblioteca i un arxiu històric provincial.

Pastor, Ana(ministre espanyola de Foment).
De frenopàtic.
És profecia i ho sap tothom: una part notable (potser majoritària) de la infraestructura actual de l’AVE haurà de ser abandonada: no és només que la inversió feta fins ara sigui impossible d’amortitzar algun dia, és que directament les despeses del manteniment en servei dels seus trens buits és directament insostenible en un futur no gaire llunyà, amb o sense la mamella catalana. Una ment normal atendria, doncs, a un estudi en profunditat de reformulació de la xarxa actual. No pas el Govern espanyol del PP. Al maig hi ha eleccions i ara toca prometre i prometre. La ministra ha anunciat la construcció per a 2015 de mil nous quilòmetres d’AVE, el que significa el major creixement de les línies en un sol any des de la seva posada en marxa el 1992. Directament, de frenopàtic. De bogeria pagada per tu.

Puig, Felip (conseller de Comerç, Consum i Turisme).
Trepitjar-nos el coll.
Més que de rebaixes, som en temps de liquidacions. De liquidació total de l’autonomia (tal i com desitja la major part de l’opinió pública Cinca enllà). El Govern espanyol aspira a que sigui, si és possible, per defunció de la nostra comunitat nacional. L’espectacle de les rebaixes esglaonades, imposant la normativa comercial espanyola contra el parer majoritari del sector i la legislació pròpia del país. És una imatge d’un fenomen d’abast general. No hi ha competència que resisteixi l’empenta recentralizadora, liquidadora, del Govern veí. I més enllà de la denúncia, de moment, de la Llei Wert a la imposició del retorn kafkià dels documents confiscats pels feixistes al denominat Arxiu de Salamanca, només sentim de la Generalitat laments inconcrets sense voluntat de desacatament. Si volem desconnectar hauríem d’anar començant en algun moment. Per la part que em toca, jo hi estic disposat.

Un ministre del PP parla de posicions extremes

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 12/01/2015 21:07

El ministre espanyol d’Economia, Luis de Guindos, va tenir ahir la gentilesa de desembarcar a Mallorca, terra incògnita, per pronunciar una conferència. Hi va deixar anar una idea fonamental: que la irrupció arreu d’Europa de moviments d’extrema dreta i d’extrema esquerra (aquí mirava Podem/Podemos) té relació directa amb la durada de la crisi i amb els casos de corrupció, que, segons ell, en la seva major part “tenen molt més a veure amb el passat que amb el present”.

És a dir, que la corrupció és un mal que passava abans però que ara ja no, com els assalts dels víkings. Ens consola extremament, el ministre De Guindos. Només faltaria que ara haguéssim de patir que aparegués algun altre polític corrupte del PP i ens veiéssim obligats a fer-nos de Podem. I és que la ciutadania, quan llegeix o escolta per exemple alguna informació sobre Bárcenas o la trama Gürtel, es torna instantàniament d’extrema esquerra i surt a cremar esglésies.

L’extrema esquerra, tant a Espanya com a Catalunya com a les Balears, afortunadament no existeix, i per molts d’anys. L’intent reiterat de ficar dins aquest sac tant la CUP, com Podem, com Compromís o fins i tot la coalició balear Més (ja que De Guindos va amollar la seva al·locució a Palma) no és altra cosa que un falsejament de la realitat que causa vergonya aliena. Pot haver-hi gent que simpatitzi amb ideals més o menys reformistes o fins i tot col·lectivistes, però no conec ningú que avui en dia reclami la guerra de classes i la dictadura del proletariat, coses que sí que identificarien una certa extrema esquerra. Hi ha grupuscles que destrossen caixers automàtics i que fan pintades a les façanes de les oficines bancàries, és cert. Però no representen ningú ni res, si no és ells mateixos i la seva obnubilació. I en l’eventualitat d’haver-los de qualificar d’alguna cosa, abans que fer servir l’expressió extrema esquerra, em conformaria a titllar-los de brètols o de curts de gambals.

En canvi, m’atrevesc a dir que existeix una extrema dreta espanyola ben viva i poderosa, infiltrada dins el govern d’Espanya. És aquesta dreta que quan és a l’oposició instal·la arreu del territori meses petitòries contra l’Estatut de Catalunya, i que, no contenta amb això, porta el mateix Estatut al Tribunal Constitucional perquè se lo cepillen, amb l’aquiescència del centreesquerra que suposadament representa el PSOE. És aquesta mena de gent que organitza o tolera agressions contra centres culturals, com va passar a la llibrera Blanquerna de Madrid o com ha succeït en diversos llocs del País Valencià. És aquest personal que tant li és insultar la infermera Teresa Romero per haver sobreviscut a l’Ebola o qualsevol català pel simple fet de ser-ho. És tota aquesta genteta que dia rere dia inventen i divulguen fabulacions sobre casos inexistents de xenofòbia a Catalunya o a les Balears. És la Fundación Francisco Franco, o la Fundació Jaume III. És, en definitiva, tota aquesta gent que rep subvencions del PP. Extrema dreta dura i en estat salvatge.

Ambició i sort 13.01.2015 15:00Vicent Partal

Som en la setmana clau. Abans de divendres sabrem si hi ha eleccions i de quina manera hi acudeix el sobiranisme. És lògic que després de dos mesos llargs d'estira-i-arronsa els nervis siguen literalment a flor de pell, especialment entre els qui n'han de ser els màxims protagonistes: entre els partits, CiU i ERC; a la societat civil, l'ANC.

La impressió que m'arriba des de tots els costats és que la bola de l'acord ja roda cap avall i d'una manera un xic descontrolada. Novament, és lògic això, car mana el rellotge i tothom sap que, com en un bon partit de bàsquet, ara sí que cada cistella és definitiva. Fa unes setmanes que tots teníem al cap un dibuix clar dels límits de la negociació, les anomenades línies vermelles. Però aquests límits s'han desdibuixat amb la precipitació de les darreres hores. Ara sembla evident que Mas podria acceptar de convocar eleccions fins i tot si no hi ha la candidatura unitària que ell deia que era imprescindible. I tinc la sospita que Junqueras, segons com es posen les coses, podria arribar a acceptar la candidatura unitària que considerava inacceptable. El tic-tac del calendari negociador ha fet miques les posicions de partida de tothom i fins i tot ha excitat l'ANC, que ahir va convocar de sobte i un poc nerviosa un repic d'atuells d'alt risc.

Però calma. Ara és l'hora de la política amb majúscules i tot allò que puguem dir els qui en som fora ja té poc sentit. Dijous o divendres, quan arribe l'acord, ja ho explicarem i ja mirarem d'entendre entre tots, amb la informació que n'emergirà ràpidament, què ha passat i com és que ha passat. Però, sincerament, no crec que puguem influir gens, ningú ja, en la recta final d'aquest tombant d'any esgotador. Ara la partida és a les mans dels grans jugadors i nosaltres no en traurem res, de neguitejar-nos. 

Malgrat això, avui cal recordar unes obvietats a Artur Mas, a Oriol Junqueras i a qui negocie en nom de la societat civil. 

La primera és que l'ambició ha de ser desmesurada. Éreu molt lluny l'un de l'altre i ara torneu a tenir-vos molt a prop. No us atureu. No ho deixeu estar quan l'acord semble suficient i passable vist des d'on venim: intenteu encara un acord millor. Simplement perquè aquestes eleccions seran les més importants de la nostra vida, les més decisives de la història de Catalunya i, com més cohesionat hi acudesca el bloc sobiranista, millor. Cohesionat en tots els sentits. Cohesionats en el programa, cohesionats en la formació del pròxim govern, cohesionats en la llista si pot ser, però sobretot cohesionats en la proposta que ens fareu als ciutadans.

La segona, en aquesta mateixa línia, és recordar que la responsabilitat dels representants de la societat civil és particularment gran. L'ANC, Òmnium i l'AMI saben que poden trobar-se obligats a fer una campanya discreta, a mig gas i per no molestar ningú, si l'acord no és tan ambiciós i complet com caldria, i que ara sembla que ja ho pot tornar a ser. I això seria una pena molt gran i un error històric. Al final la pressió de la societat civil és la que hauria de ser capaç de tombar tots els recels i això cal que l'ANC, especialment, ho assumesca sense gens de por aquests dies.

I tercer i darrer recordatori, especialment a Artur Mas i Oriol Junqueras: no us preocupeu per allò que heu dit o us han fet dir. Aquests dos mesos han estat decebedors i han causat molta tensió. Alguns no sabran espolsar-se-la del damunt ràpidament, però estic cert que la gran majoria del país ho sabrà fer. No us sentiu, doncs, presoners dels titulars de les setmanes passades, de les frases que ara voldríeu esborrar. En aquesta negociació no hi haurà, perquè no pot ser-hi, cap perdedor. Necessitem que ens oferiu un pacte que ens faça guanyadors a tots i que obri de bat a bat la fase final del procés d'independència. Aquesta serà la victòria de tots.

Per això teniu avui tot el meu suport i us desitge especialment bona feina en aquestes hores vinents. Sigueu ambiciosos i recuperarem el futur.