Joan-Lluís Lluís
05.01.2015

Quan la casta finançarà Podem


Ignoro del tot si Podem va ser concebut per un grup de militants idealistes que creuen de debò que és possible de reformar Espanya o per una colla de politòlegs i intel·lectuals amb l'única ambició de conquerir el poder polític. També ignoro si del punt de vista dels serveis d'intel·ligència espanyols són, o no, allò que Lenin anomenava 'idiotes útils': utopistes manipulats que participen sense adonar-se'n gaire en una empresa diferent de la que els motiva. Perquè, sens dubte, en darrera instància, la missió de Podem serà d'impedir la independència de Catalunya. És clar que quan va sorgir aquest moviment, ara fa tot just un any, Pablo Iglesias va fer declaracions que podien ser esperançadores pel que fa al respecte cap al poble de Catalunya. Però, amb poc més de tres mesos de perspectiva, el seu 'no sóc ningú per a dir als catalans quina relació han de tenir amb Espanya' del 2014 recorda furiosament el famós 'donaré suport a la reforma de l'Estatut de Catalunya que aprovi el Parlament de Catalunya' de José Luis Rodríguez Zapatero del 2003.

La presa del poder implica sovint la renúncia a certs principis fundacionals. I, de la mateixa manera que cada setmana que passa el programa de Podem és més eurocompatible, també és més hispànicament correcte. Ignoro moltes coses d'aquest nou partit però és versemblant que, en algun moment, Pablo Iglesias i els seus companys hagin rebut un sondatge d'opinió, elaborat per exemple pels serveis d'intel·ligència espanyols, que evidencia la diferència d'intenció de vot cap a Podem segons la seva posició oficial envers Catalunya. Així s'explicaria més bé el canvi de rumb d'Iglesias, des del respecte cap a la intransigència, una intransigència encara avui maquillada de bones intencions però que cada vegada serà més semblant a la intransigència ordinària que impera a Espanya. 


Des d'aquest punt de vista, que Podem, a Catalunya, representi només una redistribució d'escons entre partits unionistes no tindria gens d'importància. És normal i previsible que algun partit acabi atraient la majoria de sufragis espanyolistes. És molt més greu, és clar, el fet que ara per ara Podem il·lusioni votants federalistes que s'anaven decantant cap a la independència com a única forma realista de canvi social i polític a Catalunya. Que il·lusioni fins i tot alguns votants independentistes. Conec un d'aquests independentistes. Un noi del Maresme, intel·ligent i amb estudis, fins ara votant d'ERC o de la CUP, segons les circumstàncies. Es declara fascinat per Podem i Pablo Iglesias i si en un referèndum sobre la independència votaria que sí amb entusiasme, en les eleccions al Parlament de Catalunya està decidit a votar un partit que s'acabarà decantant del tot contra la independència. Sent per Iglesias la mateixa mena de devoció que van sentir tants nord-americans el 2008 quan van votar Obama. Iglesias, en pocs mesos, ha esdevingut una icona que sembla enterbolir la capacitat de raonament d'alguns, tot i que els seus discursos incloguin una crida a l'ús constant del raonament com a eina de decisió. 


Més enllà d'aquest carisma, que, per a alguns electors, és com si poguessin votar Bruce Springsteen o Bono, el futur polític d'Iglesias serà probablement bastant banal: tant si guanyi les eleccions espanyoles com si no, s'haurà de convertir en un líder acceptable per la Unió Europea. Podria ser, fins i tot, que ben aviat el seu ascens fos impulsat pels seus enemics més irreductibles: la casta i el gran capital. Imagino molt bé algunes multinacionals catalanes i espanyoles finançant Podem d'amagat i ajudant-lo a aconseguir el poder a condició que impedeixi la independència de Catalunya. Avui com ahir, els poders fàctics repeteixen allò de 'antes roja que rota' i, doncs, si han d'escollir entre una Espanya sense Catalunya i una Espanya més o menys vermellosa, escolliran la segona opció. Ja deuen haver escollit. El fet interessant, és clar, seria saber si Podem refusaria de sopar amb el dimoni quan el dimoni és tan generós.

Eduardo Reyes: 'Molts que encara crèiem en seguir a Espanya, ens hem adonat que és impossible'

Ens pot presentar la seva evolució personal respecte a la qüestió catalana? S'hi va apropar per aspectes culturals, socials, econòmics, històrics o per tradició familiar?

Em vaig involucrar en el procés català únicament davant l'impediment per part del govern d'Espanya d'exercir el dret a decidir, sobretot després de la sentència del 2010 contra l'Estatut. No entenia que es carreguessin un pacte ja aprovat per ciutadans i institucions, en teoria dipositàries de la sobirania, i després de quatre anys en vigor. A partir de llavors vaig posar més atenció a la política, a la qual -com molts ciutadans- li havia perdut tota confiança. Calia una regeneració, ja que els que ens governaven ens prenien i ens segueixen prenent per uns veritables ximples amb els què es pot jugar eternament. I com molts, vaig dir ... ja està bé. Ja n'hi ha prou.

Com més escoltava les declaracions dels nostres ministres i altres dirigents, i les accions dels diferents governs en contra dels ciutadans, em vaig convèncer que l'única manera de tirar endavant, l'única sortida que ens deixaven, era deixar enrere aquest sistema polític fracassat i començar de nou. Per dignitat.

Com a ciutadà què escolliria, llistes unitàries o separades?

En el debat de la llista o llistes està havent-hi massa soroll i poca anàlisi objectiva. No guanyarem únicament amb il·lusió, sinó construint una majoria veritablement àmplia i transversal entre tots, com vam fer el 9N, que reforci el procés. L'objectiu és aconseguir aquesta majoria sense que ningú quedi fora, i no el mitjà o el format escollit. Ja hem perdut un mes... i necessitem avançar i no perdre més temps.

Aporta res al procés independentista? Si és així, de què es tracta?

Intento esforçar-me perquè cada vegada molta més gent s'impliqui en el procés de construir una Catalunya millor. Sóc president d'una associació, Súmate, on -braç a braç amb tots els que formem part d'ella com a socis, col·laboradors o voluntaris- intentem explicar per què creiem que és el moment de construir un nou país, de fer que el nostre futur estigui a les nostres mans i depengui de nosaltres, escoltant els dubtes i pors de la gent, dels nostres veïns, dels nostres familiars... És una tasca molt modesta comparat amb la trajectòria i el treball ingent d'altres organitzacions molt més grans i competents, però creiem que és el millor que podem fer per sumar, perquè cada vegada siguem més i construir un país de tots i per a tots.

Com valora la reacció del govern espanyol i la reacció internacional sobre el procés que estem vivint?

Al govern espanyol se li ha escapat de les mans una gran part d'Espanya. Han estat governant en contra dels ciutadans, no únicament contra els catalans. És un govern en contra dels espanyols. I ja fa anys que estan subestimant -i fins i tot prenent-se a broma- aquest "escalfament" o la "febre independentista". No han estat capaços d'entendre ni adonar-se que aquest "desafiament”, com li diuen, era un veritable procés destituent. Amb les seves accions i atacs han fet que molts que encara crèiem en seguir a Espanya, en reformar-la, en un model de país diferent, ens hàgim adonat que és impossible.

A escala internacional és normal que en aquest moment es vulguin mantenir al marge. Espanya és un estat i nosaltres encara no, i els que juguen al tauler internacional són bàsicament els estats. Però aquests estats juguen d'acord amb els seus interessos, i en el moment que es vegin obligats a posicionar-se i a prendre decisions ho faran en funció dels seus propis interessos. I un país com Catalunya, econòmicament solvent i ben situat geoestratègicament, pot resultar molt interessant. Sobretot perquè serem el millor soci que pugui tenir Espanya, assumint part del deute o defensant els nostres interessos comuns en el si de la UE. És normal que hi hagi recels, però al final s'imposarà el pragmatisme.

Si demà Catalunya es convertís en un estat, quins aspectes generals considera que s'han de canviar amb més urgència?

Cal donar-li la volta al sistema polític i institucional. Tindrem l'oportunitat d'aconseguir una Constitució del segle XXI, amb la participació decisiva de la societat i la ciutadania. Tindrem l'oportunitat de construir un sistema judicial modern i eficaç. Tindrem l'oportunitat d'aconseguir institucions més netes i transparents. Que sigui diferent del que tenim ara només dependrà de nosaltres.

Quins aspectes -més puntuals - canviaria de l'actual situació d'autonomia respecte a un estat català? (Per exemple, jo demanaria un abordatge i una legislació seriosa del maltractament animal i la violència de gènere)

Cal establir mecanismes efectius perquè la participació de la ciutadania no es limiti a votar cada quatre anys. La lluita pel dret a decidir no pot quedar oblidada, i si aconseguim treure les urnes al carrer el 9N, hem de seguir lluitant perquè no se les tornin a emportar. Les consultes i referèndums, permetre a la ciutadania expressar-se i decidir sobre tot allò que els afecta, hauria de ser una norma i no l'excepció en el país que volem construir.



Nom i cognoms, professió

Eduardo Reyes Pino, exempresari. (@eduardorepi)

Entrevista realitzada per Aïda Fadrique @gatadenit

Miri, senyora Merkel

"L'AVE s'està usant com una forma més d'articular l'Estat, amb un objectiu polític, i això fa que no es prenguin decisions raonables econòmicament"

Editorial

El tren d'Alta Velocitat espanyol arribarà a deu noves ciutats durant el 2015, quan està previst que es posin en servei un total de 1.000 quilòmetres més de trams de línies AVE. La xarxa connectarà llavors directament al voltant de 40 ciutats i arribarà a una longitud de 4.000 quilòmetres, en una despesa rècord que no té comparació a Europa. La xarxa d'AVE espanyola serà la segona més gran del món, només per darrere la Xina, tot i que Espanya no és cap primera potència econòmica. Que ni els Estats Units ni Alemanya s'hagin plantejat mai una despesa econòmica tan monumental per part de l'Estat demostra com és d'errònia la política que han seguit tant el PP com el PSOE. La gestió política és fixar prioritats, i que Espanya tingui com a projecte número 1 l'AVE és un total despropòsit des d'un punt de vista econòmic. Moltes d'aquestes vies tindran un ús irrisori de passatgers, com ja succeeix amb algunes de les actuals, i seran una font de problemes. L'AVE s'està usant com una forma més d'articular l'Estat, amb un objectiu polític, i això fa que no es prenguin decisions raonables econòmicament. Senyora Merkel i els companys seus de coalició de l'SPD, mirin què fan en aquest sud d'Europa que a vegades tant els critica.

Podemos, «made» in FAES

«El missatge de Podemos, més de dos anys després, intenta precisament això, la ruptura interna de Catalunya»

Josep Sort | Actualitzat el 29/12/2014 a les 21:01h

La Catalunya del post 9-N està assistint a un seguit d'esdeveniments que cal analitzar-los amb molta atenció. Abans de fer-ho, però, cal partir de la base que la consulta va ser un èxit absolut, sobretot amb un impacte internacional que, naturalment, s´ha intentat minimitzar des de posicions espanyolistes. Però la veritat és que ens va situar políticament al mapa mundial, a l'agenda dels dirigents globals, i va ser un avís per a navegants, que aquí anem a per totes.

La prova més fefaent d'això que dic ens la dóna la reacció furibunda del govern espanyol. Ofensiva dels ambaixadors espanyols intentant boicotejar els actes del Diplocat arreu del món. Naturalment, ofensiva judicial contra el president de la Generalitat (l'odien a mort), la vicepresidenta (per cert, d'Unió), i la consellera d'Educació (li tenen jurada), als quals volen empresonar (ja que no poden executar-los, no seria estètic). I darrerament, també, ofensiva des de l'Audiència Nacional, que s'ha tret de la màniga l'Operació Pandora, contra col·lectius anarquistes, una acció totalment esbojarrada, que pretén estendre un cert terror entre la població que encara conserva la imatge que el franquisme i la transició va donar a aquest moviment contestatari (recordem el cas Scala, per cert). Es tracta, és clar que posar la por al cos, i donar la imatge que Catalunya és ingovernable, tret de si es governa directament des de Madrid. En aquest tipus de polítiques del terror, cal remarcar-ho, sempre s'implica a algun tonto útil (per ser benèvol), tal com el conseller d'Interior, que va perdre una bona ocasió o bé per callar o bé per no entendre de què va tot plegat.

Per cert, tampoc m'estranyaria que en les properes setmanes, el Ministeri de l'Interior, o la pròpia Audiència Nacional, es despengés amb una, diguem-ne, operació Mohamed, que difongués arreu del món que Catalunya, a més de ser el centre de la corrupció, de l'anarquisme del món mundial, també ho és del jihadisme en totes les seves diverses branques: des de l'Isis, a Al-Qaeda, als talibans pakistanesos i si m'apures, també del Front Moro, de Boko Haram i de Hamas. De manera que fem atenció, que no trigarà gaire en donar-se.

Però potser l'operació que fins ara ha aixecat més butllofes, és la de Podemos. Tots recordem les paraules d'Aznar a la FAES (recordo que aquestes sigles també concorden amb les de Falange Española, per cert), el mes d'octubre del 2012, quan va dir que una ruptura d'Espanya només seria possible si abans Catalunya patís una pròpia ruptura interna. Bé, doncs ja som al cap del carrer. El missatge de Podemos, més de dos anys després, intenta precisament això, la ruptura interna de Catalunya. En aquest sentit, Podemos és un producte de laboratori de la FAES. No cal dir que els interessos del PP i de Podemos es reforcen mútuament. Uns assumeixen el monopoli de l'espanyolisme, i els altres el monopoli de la suposada revolta antisistema, que, naturalment, és una pura enganyifa, perquè a les primeres de canvi ja s´ha vist que la seva rebaixa de plantejaments és brutal.

En un déjà-vu que tomba d'esquena, amb els anys vint i trenta, quan es parlava de la Torrassa, ara sentim a parlar de Nou Barris, com el referent de la Catalunya de Podemos, fins i tot, es compara amb Vallecas o altres barris populars, de Madrid, naturalment. D'on si no? Roda el món i torna al Born, però en versió neoespanyolista.

Per acabar de treure's la careta, el gran dirigent Messies del tema, s'exclama contra l'abraçada més famosa de la història recent de Catalunya. Una foto que a les persones ben parides, per cert, ens va omplir d'orgull i de satisfacció. I és que Espanya té terror a la unitat del poble català, al seu potencial transversal que ja ha sacsejat, en els darrers tres anys, els mitjans de comunicació globals, i naturalment ha cridat l'atenció de molts governs i dirigents d'arreu del món.

Podemos ha nascut intel·lectualment del laboratori d'idees que es la FAES, i naturalment comparteixen objectius, a l´hora que han de fer veure que no es poden veure. Però això ja ho hem vist abans. No hi ha res que s'assembli més a un espanyols de dretes, que un espanyol d'esquerres. I encara que no s'abracin en públic, sí que ho fan en la intimitat dels seus caus.

La independència serà acordada, i tant!


Un dels ítems que el dependentisme, del Partido Popular a Podemos, repeteix darrerament dia i nit és aquell que afirma que la independència, si és que algun dia s’assoleix, només podrà ser si és pactada amb Espanya. Tanta insistència té un objectiu clar, que no amaguen els enemics de la plena sobirania del nostre poble, el d’evitar a tota costa la imminent convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries que desemboquin, com ho faran, de manera natural, davant del tancament en banda del Govern espanyol, en una Declaració d’Independència. De fet, amb tanta insistència, el que pretenen sobretot es confrontar en l’imaginari les dues coses: DUI i pacte. Assolit l’objectiu de blocar per terra, mar i aire la possibilitat de convocar una consulta a l’escocesa, ara es tracta d’evitar l’única alternativa, la que la majoria dels països que han obtingut la independència a l’Europa dels darrers cent anys han emprat: una votació parlamentària com a conseqüència d’unes eleccions que hagin generat un mandat democràtic clar i diàfan sobre la voluntat d’independència de a comunitat política afectada.

I no, amigues i amics, per més que s’entestin. Procés pactat entre parts i Declaració d’Independència no només no són incompatibles, sinó que només (radicalment, només!) la segona pot generar l’escenari per fer la primera possible. Certament, no podem declarar la plena sobirania al Parlament sense assegurar-nos prèviament que, bàsicament, amb el control del territori i la hisenda, serem capaços de sostenir-la al dia següent i començar a recavar els primers reconeixements internacionals. Però també, tal i com ens ha deixat ben clar fins ara, des del Partido Popular a Podemos (amb el seu intent de retornar-nos al bucle de la reforma constitucional), està meridianament clar que el Regne d’Espanya només serà obligat a pactar el procés d’independència per part dels seus creditors internacionals (interessats a prevenir l’esclat de la bomba del deute), quan el món sàpiga que la nostra voluntat de secessió és ferma i definitiva, és a dir, després d’haver-la declarat solemnement al nostre Parlament. Així que sí, la plena sobirania del nostre país només serà possible de manera acordada, però just després que Declarem la independència. Només hi haurà negociació sobre la independència després de declarar-la.

Tanquem el parèntesi qatarià

Salvador Cot | Actualitzat el 05/01/2015 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

L'única entitat important que, al llarg d'aquests últims anys, ha evolucionat en sentit contrari al corrent central del catalanisme polític ha estat el FC Barcelona. El Barça de Sandro Rosell es va resistir a identificar-se, successivament, amb Barcelona Decideix, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i les grans convocatòries socials que han omplert els carrers de Barcelona. Un itinerari invers, cal dir-ho, al de l'Espanyol que, tot i venir de l'altre extrem, ara està presidit per Joan Collet, una persona identificada amb el país.

Aquesta és una raó, però no l'única, que ha retornat el nom de Joan Laporta com a gran possibilitat de futur per al Barça. Laporta tindrà tots els defectes que es vulgui, però va fer del club una entitat admirable, i no només esportivament. Va ser aquella Junta la que va passar l'escombra dins la massa social, deixant-ne fora els elements indesitjables i violents. I això es va fer des de la convicció, no pas empesos pels titulars posteriors a una desgràcia. Ara el Camp Nou és un lloc segur per portar-hi la canalla, i això també forma part dels actius de la presidència Laporta. Aquella que tenia conviccions.

En definitiva, aquestes juntes qatarianes han convertit el club en una entitat vulgar, insensible, sense identitat al món. Per això Laporta ja és més futur que passat, especialment si demostra la capacitat integradora que li va faltar al final del seu mandat i és capaç de col·laborar amb persones com Agustí Benedito, un barcelonista valuós que porta temps treballant des de la base. Tanquem el parèntesi i oblidem-lo.

La invasió competencial horària

"Som davant d’una mesura que suposa la instauració d’un model nord-americà de societat"

Víctor Alexandre

En aquests moments hi ha una gran preocupació en la Confederació de Comerç de Catalunya davant l’intent del govern espanyol de posar les seves urpes sobre el comerç català i imposar uns horaris uniformes a tot l’Estat que envaeixen les competències de la Generalitat en aquesta matèria i que van en contra de la voluntat dels petits comerciants catalans i de la llei catalana que els protegeix. I és que, certament, el campi qui pugui, quant a horaris, destrueix les botigues de tota la vida, que es veuen incapaces de competir amb les grans superfícies i amb totes aquelles firmes poderoses que es poden permetre el luxe de tenir molts treballadors i obrir tots els dies i hores de l’any. En tot cas, és Catalunya, no pas Espanya, qui ha de decidir els horaris dels comerços catalans.

En realitat som davant d’una mesura que suposa la instauració d’un model nord-americà de societat. Es veu que no en tenim prou amb la importació grotesca i provinciana de les festes i dels símbols culturals dels Estats Units, com el Pare Noel, el Halloween, el dia de Sant Valentí o la collonada del Black Friday. Ara, a més, es pretén que agafem el cotxe i que ens passem el dia tancats en aquests nous grans temples de la vida moderna que són els centres comercials. Uns centres pensats per al consum compulsiu com a element de diversió i dels quals se’n burlava Woody Allen en un film de l’any 1991. Talment com si, temptats per les ofertes, el nostre gaudi consistís a gastar-nos els diners amb coses que no sols no necessitem, sinó que, a més, no teníem la més mínima intenció de comprar.

Per això crec que el govern de Catalunya s’ha de mantenir ferm contra aquesta invasió competencial i intervenir en els casos de puges desmesurades de lloguers a botigues emblemàtiques, ja que el teixit social català es fonamenta bàsicament en les petites i mitjanes empreses de caràcter familiar. N’hi ha prou d’observar què està passant en un gran nombre de municipis, començant per Barcelona, en què establiments històrics que en altres països serien patrimoni protegit es veuen obligats a plegar i a cedir el seu lloc a franquícies de tota mena.

Hauríem de reflexionar sobre aquesta qüestió, ja que la uniformitat de les nostres viles i ciutats no sols ens desnaturalitza com a col·lectivitat, també ens fa més anodins i ens pren el més valuós que tenim els pobles mediterranis: l’animació, la calidesa i la humanitat dels nostres carrers.

Podemos fa inepte el catalanisme?

Salvador Cot | Actualitzat el 06/01/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

Un sol míting, el de Pablo Iglesias al pavelló de la Vall d'Hebron, ha generat una cadena espasmòdica de reaccions catastrofistes al si del catalanisme polític, amb tant més estrès com més a l'esquerra se situï l'emissor del missatge. L'alarmisme ha estat de tal dimensió que, en alguns casos, ha semblat que un grup elitista de professors universitaris, connectats amb els electors a través del Grup Planeta, hagin trobat la fórmula definitiva per acabar amb un segle llarg de catalanisme popular.

Els partits enquadrats dins del sobiranisme poden haver comès alguns errors durant aquests quatre anys de procés. De fet, ara se'n constaten molts dels defectes. Però un missatge com el de Podem/Podemos és essencialment insuperable, perquè dóna a entendre que ho resoldrà tot, però sense comprometre's específicament a res ni, menys encara, a alterar una estructura fonamental com és l'estat. Pablo Iglesias va sortir a l'escenari sense definir, per exemple, de quina manera resoldrà la llosa immensa del deute públic espanyol o si emprendrà -o no- el camí per instaurar la III República a Espanya i, de fet, ningú no li ho va demanar. La qüestió catalana va quedar resolda amb un simple "la casta espanyola ha insultat els catalans". Res més.

En definitiva, Iglesias i els seus s'adrecen, bàsicament, al votant català més despolititzat. A grans trets, la base social que el PSC va esforçar-se en clientelitzar durant tres dècades a través de la combinació d'un discurs populista -en època de campanya- i una acció intensa de satel·lització política de qualsevol estructura als barris metropolitans.

Però és il·lusori pensar que el catalanisme polític ha tingut una possibilitat real de trencar aquesta successió de mercat entre el PSC/PSOE i Podemos/Podem. Ni tan sols ha tingut accés als mitjans de comunicació que conformen la dieta mediàtica d'aquests sectors socials, molt pendents dels continguts que es distribueixen des de Madrid. El problema tampoc no és que el conjunt del catalanisme hagi estat poc d'esquerres; de fet Podem/Podemos ni tan sols se'n defineix. La clau és, justament, que la construcció d'un nou estat és una opció massa rupturista com per accedir, en molt poc temps, a un electorat que ha fet un recorregut ideològic tan curt com el que va de "Por el cambio" a "Sí se puede".

La constitució per a la República Catalana del jutge Vidal, a punt de sortir a la llum 07.01.2015 06:00


Avui és previst que es faci pública la proposta de constitució per a la República Catalana que ha preparat el jutge Santiago Vidal amb un equip de deu juristes, a iniciativa pròpia i no pas per encàrrec del govern ni del parlament. Quan surti a la llum, es crearà una pàgina web perquè els ciutadans puguin fer-hi esmenes. Aquestes últimes setmanes se n'ha filtrat una part del contingut. En aquest article repassem els punts principals d'aquest esborrany de constitució.

República amb president i primer ministre

La proposta de Vidal dibuixa una república parlamentària amb un primer ministre com a cap de govern i un president amb funcions representatives: 'Inspirada en els models nòrdics de Noruega, Finlàndia i Islàndia, però també en el centreeuropeu de Suïssa, la constitució proposada pels juristes opta per reservar al Parlament de Catalunya --que tindria 105 diputats com a màxim-- la representació de la sobirania.' Hi hauria un primer ministre i cap del govern escollit per una majoria de diputats. La nova figura de president de la República, amb una funció representativa i no executiva, seria triada per votació directa dels ciutadans.

Limitació de mandats

Els mandats tindrien una durada màxima de cinc anys. La proposta de Vidal limita els mandats dels polítics a dues legislatures. També estableix una limitació del sou dels representants polítics: un màxim de deu vegades la 'renda bàsica de vida digna'. Els experts del jutge Vidal consideren que la institució jurídica dels aforats és un privilegi inadmissible i estableixen que la llei sigui igual per a tothom.

Ensenyament primari gratuït

La proposta de constitució estableix l'ensenyament primari gratuït i obligatori per als menors de setze anys. I diu que 's'haurien de posar a disposició de l'escola pública els recursos humans, materials i financers necessaris per a garantir el màxim nivell de qualitat'.

Sense exèrcit

A més, la constitució del jutge Vidal no preveu l'existència d'un exèrcit català, sinó tan sols una policia encarregada de la seguretat pública, perquè Catalunya es defineix com 'una nació de pau, lliure d'exèrcit i forces armades'.

L'espanyol, cooficial

També s'estableix el català com a llengua oficial i pròpia de l'administració, si bé els ciutadans que vulguin podrien adreçar-s'hi en espanyol, com a llengua cooficial. En la proposta, l'aranès és la llengua oficial i pròpia de la Vall d'Aran en règim de cooficialitat amb el català. A més, s'hi reconeix la doble nacionalitat a tots els ciutadans que la sol·licitin el primer any de vigència.

Sense tribunal constitucional

Vidal i els experts del seu grup proposen que no hi hagi tribunal constitucional. Seria la sala de garanties constitucionals del Tribunal Suprem l'encarregada de dirimir aquests afers. Aquesta sala fóra formada per cinc membres escollits per un nou sistema: un per sufragi universal, un per jutges i fiscals, un per una majoria de tres cinquenes parts dels diputats, un per juristes i un altre pels síndics locals.

Segons el Punt Avui, aquesta proposta de constitució ha estat elaborada per deu juristes: dos professors de dret constitucional, un de dret internacional públic, un de ciències socials i econòmiques, dos de ciències polítiques, dos jutges i dues jutgesses --un dels jutges, Josep Maria Miquel, es va morir l'1 de desembre proppassat.

Un rei jove amb un discurs ranci

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 06/01/2015 22:21

El rei d’Espanya, que porta el nom francament desgraciat de Felip VI, té quaranta-set anys, però en els seus discursos (especialment en el de la Pasqua Militar d’ahir) fa servir una retòrica i unes expressions no ja pròpies de son pare, sinó del seu antecessor Alfons XIII, que per cert era un gran aficionat a la pornografia i va encarregar la filmació de les primeres pel·lícules eròtiques fetes a Espanya per al seu gaudi personal (dada col·lateral que res té a veure amb el tema de l’article). Apel·lar, com va fer ahir el Borbó, a les forces armades com a garants de la unitat d’una “Gran Nació”, deu fer molta gràcia al Marhuenda mentre escolta la Marxa Radetzski, però per a molts ciutadans del segle XXI (no necessàriament només els catalans) sona com una regressió de mal gust a èpoques que voldríem oblidades. És clar que el monarca al cap i a la fi només està invocant, en essència, l’article vuitè de la Constitució, de plena vigència, però això no treu a l’al·locució reial aquest aire de broma pesada. “Us animo a seguir treballant amb la mateixa abnegació, disciplina i lleialtat [...]. Visca Espanya!”

Si amb proclames com aquestes la Corona espanyola pretén renovar la seva imatge i acostar-se a l’Espanya que ha engendrat el fenomen Podem, em sembla que podem dir que van ben arreglats. També podem dir que ens és indiferent. Però que un jove monarca que ha rebut el seu càrrec per la simple i pura gràcia de Déu, i que ha estat antecedit per un senyor pare que ha destruït el prestigi d’una estructura d’estat a força de passar una senectut excessivament entretinguda, recorri a aquesta mena de tracamanyes retòriques per mirar de tirar endavant un recorregut cada dia més ranquejant és poc menys que remarcable.

Felip VI no ha fet res, ni bo ni dolent. Ha nascut, ha crescut (força, s’ha d’admetre), s’ha reproduït i un dia o altre, com tots nosaltres, inevitablement es morirà. El seu pas per la història haurà estat clarament menor, com no sigui que hereti la fortuna paterna de viure un cop d’estat que li permeti lluir-se una mica (després de moltes hores de dubtes) i viure de rendes la resta de la seva vida. En cas contrari, em veig a venir una proposta al Congrés de Madrid demanant una retallada severa de les funcions del cap de l’estat, i que no necessàriament hagi de ser presentada per l’esquerra malvada ni pels pèrfids nacionalistes. N’hi hauria prou que un PP amb majoria absoluta, com l’actual, acabés d’expressar oficialment la seva tradicional animadversió amb la institució monàrquica.

A Espanya, l’esquerra és més o menys republicana per algun vestigi de convenciment, i la dreta és antimonàrquica per la convicció que no els agrada que els toquin el que no sona. Vull dir que sense un paper estel·lar com va tenir el seu pare durant la Transició, Felip VI sembla tenir-ho magre per completar el seu regnat fins a l’extinció biològica, i molt menys per dipositar-lo en algun hereu o hereva. Visca Espanya.

Pablo Iglesias: el nou Azaña

«És per això que, si Catalunya ha d’assolir la independència ha de ser ara, amb el govern del PP. O ara o mai»

Francesc Puigpelat | Actualitzat el 08/01/2015 a les 00:02h

“El seu gest era diligentment oportunista. Postulà la reforma, no pas per satisfer uns drets –uns drets elementals per al poble del Principat-, sinó per evitar un mal més gros: el separatisme possible. Obrava, encara aleshores, com un jacobí, com un jacobí intel·ligent que prefereix “perdre” a “més perdre”. L’autonomia impedia la fuga de Catalunya”. La frase és del mestre Joan Fuster al seu Dietari cívic, i explica l’actitud de Manuel Azaña en el moment de donar suport a un primer Estatut, retallat com tots, el del 1932.

Azaña era el jacobí intel·ligent, contraposat a la dreta cavernícola de l’Espanya del moment. Va entendre que, amb quatre paraules amables i una propina, els catalans callarien o, com a mínim, tindrien tema per esbatussar-se entre ells una bona temporada. La va encertar de ple. I, com ell, l’han encertat posteriors dirigents de l’esquerra espanyola, com Felipe González o José Luis Rodríguez Zapatero, que han assolit cotes insòlites de popularitat a Catalunya.

Aquestes esquerres són les jacobines espanyols intel·ligents. Per oposició, hi haurà d’haver els jacobins espanyols rucs: la dreta, des de la CEDA de la República fins al PP actual. Cal remarcar-ho: el catalanisme s’inflama en contacte amb la dreta troglodítica espanyola. Es va inflamar contra Aznar i ho ha tornat a fer contra Rajoy. El mèrit de l’enorme creixement de l’independentisme és del PP, i no dels febles, dubitatius i dividits partits catalanistes.

És per això que, si Catalunya ha d’assolir la independència ha de ser ara, amb el govern del PP. O ara o mai. Cal votar d’una vegada en unes plebiscitàries. Que no surten els números? Ningú no ho sap, però mala sort, però la democràcia és exactament això. Es pot guanyar o perdre. I no vull morir-me sense, almenys, haver-ho intentat un cop.

D’aquí a un any hi haurà a Espanya un govern de PSOE i Podemos. A partir d’aquell moment, el suflé català sí que es desinflarà, perquè començaran a arribar-nos els cants de sirena de Madrid, les promeses buides i les rialles amables. Pedro Sánchez ja no se’l creu ningú. Però Pablo Iglesias és el nou Azaña. Les paraules que Joan Fuster li va dedicar al dirigent republicà encaixen exactament en la ideologia del líder de Podemos. És llest: sap que és millor donar-nos una propina que no pas que declarem la independència.

Llengua i casta

«És sobrer de dir, en aquest cas, quin únic idioma va emprar el monolingüe president del govern espanyol»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 08/01/2015 a les 00:01h

No sé on he llegit, no fa gaire, que quan el llavors príncep d’Espanya, Juan Carlos, va demanar a un català destacat què li aconsellava de fer, en relació a Catalunya, aquest li digué: “Si mai té un fill, no li posi Felip de nom”. No li va fer gens de cas, clar, tal i com ha anat l’experiència reproductora de la monarquia espanyola, si més no en qüestió de noms. Llavors encara no havia sortir el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines. Ben mirat, encara que hagués sortir, tampoc no se l’hauria llegit... Cas d’haver-ho fet, hi hauria trobat què en pensava el gran filòleg de “l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els segles XVIII i XIX, com el més gran enemic de la pàtria. És sabut que (...) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip”. M’ha vingut al cap, tot plegat, arran del discurs nadalenc del nou rei, un discurs en què la sola llengua emprada per a adreçar-se a tots els ciutadans de l’Estat espanyol va ser el castellà, malgrat que hi hagi, en aquests territoris, fins a cinc llengües oficials des del punt de vista de la legalitat espanyola. El nou rei parla –o llegeix- un català prou correcte, com hem pogut comprovar en diferents ocasions, en viatges a Catalunya. No tinc present, però, si fa el mateix quan va a les Balears o al País Valencià. Si és capaç de parlar català aquí, vol dir que no hi ha cap impediment tècnic, fonètic, lingüístic, que li impedeixi de fer-ho també allà. El problema, doncs, no és filològic sinó polític. El castellà és bo perquè el sentin en un discurs els ciutadans de tot l’Estat, sigui o no aquesta la seva llengua, però el català no, ni el basc, ni el gallec, ni l’occità, per no esmentar l’asturià o l’aragonès que no són oficials. El rei, per tant, ha fet una opció política clara i en comptes d’optar per contribuir a visualitzar la diversitat lingüística com una riquesa i donar-li rang d’estat, ha optat pel de sempre: un estat, una sola llengua. Ha desaprofitat una oportunitat magnífica per a demostrar que, amb ell, les coses anirien de manera diferent i que s’iniciava una etapa nova. Però no. La casta és la casta i no té espai reservat per a més d’una llengua.

Unes setmanes abans, Mariano Rajoy s’havia desplaçat a Barcelona a predicar als seus, en una visita llampec, sense cap contacte ni relació, ni tan sols de caire protocol·lari, amb les autoritats del país. És sobrer de dir, en aquest cas, quin únic idioma va emprar el monolingüe president del govern espanyol. Doncs, exactament el mateix que el va fer servir, a la mateixa ciutat, Pablo Iglesias, en un míting multitudinari que recordava la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall. No era a l’acte en qüestió i, en conseqüència, prenc com a referència el fet que cap mitjà d’informació no destaqués que, en algun moment, hagués tingut la cortesia i la sensibilitat d’adreçar-se als assistents en la llengua pròpia del lloc que visitava i on era tan afablement acollit. Aquesta és una pràctica que, habitualment, fan tots els polítics quan van a un altre lloc. Ho fan els de fora de l’stat quan vénen aquí a donar suport en campanyes i ho fan els catalans de tots els partits de tradició democràtica quan, a Galícia o al País Basc, hi pronuncien uns mots de salutació en el seu idioma. Els usos lingüístics per part de personatges públics i en actes públics, més encara si aquests ocupen llocs destacats de responsabilitat o bé tenen l’aspiració d’ocupar-los, no són mai detalls menors. En realitat, són l’expressió de com cadascú valora, positivament o no, el plurilingüisme i veu les diferents llengües com un patrimoni que enriqueix o bé, en realitat, com un obstacle o una nosa que irrita. En aquest terreny, doncs, pel que fa a la llengua catalana, tenen la mateixa actitud la casa reial espanyola, la dreta espanyola de sempre i l’esquerra espanyola regeneradora, alternativa i antisistema. Per a dir-ho en expressió per a ells familiar i fàcilment comprensible, “tanto monta, monta tanto”. La casta és la casta i sempre es comporta exactament igual a tot arreu.

Crònica d’una negociació discreta sota pressió civil

ROGER MATEOS | Barcelona | 08/01/2015 00:00


El fins ara estèril estira-i-arronsa entre Artur Mas i Oriol Junqueras manté en permanent neguit l’ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Turmentats pel risc que el procés embarranqui a causa del xoc d’estratègies entre el president de la Generalitat i el líder d’ERC, els caps visibles de les tres entitats del sobiranisme civil van decidir moure peça. Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal es van reunir al desembre per debatre com ajudar a desencallar les plebiscitàries. La trobada es va celebrar en ple onatge polític, després que Mas i Junqueras contraposessin els seus plans en públic: llista unitària al voltant del president o candidatures separades. Davant d’aquest bloqueig, Forcadell, Casals i Vila d’Abadal van convenir veure’s amb Mas i Junqueras per exigir-los una sortida que permeti convocar eleccions per al primer trimestre del 2015. Tots dos s’hi van avenir i van reservar a les seves agendes el dissabte 27 de desembre.

La cimera a cinc va tenir lloc aquell matí a la Casa dels Canonges, adjacent al Palau de la Generalitat. Durant una hora i 45 minuts, Mas i Junqueras van reproduir davant dels seus interlocutors el seu pols negociador. Segons fonts coneixedores de la trobada consultades per l’ARA, va ser Casals qui va encetar els torns de paraula i els va emplaçar a arribar a una entesa. Vila d’Abadal els va transmetre la preocupació dels alcaldes de l’AMI pels efectes de la divisió sobiranista. Forcadell va fer una crida a no malbaratar l’oportunitat de celebrar ara unes eleccions per posar rumb cap a la independència.

La solució mixta

Mas i Junqueras seguien enrocats en les seves posicions. La pugna per les llistes arrossegava la conversa cap a un punt mort. Mas va deixar clar que no avançaria eleccions si no havien de ser diferents d’una contesa electoral clàssica amb llistes tradicionals de partits competint per alterar l’actual equilibri de forces al Parlament. Va subratllar que, sense una fórmula heterodoxa, un avançament electoral comportaria massa riscos: amb l’espai independentista dividit i afeblit, Podem podria fer perillar la majoria parlamentària de què ara disposa el sobiranisme. Mas fins i tot va suggerir a Junqueras que, si no hi hagués eleccions aviat, una opció seria formar un Govern d’unitat i aprofitar la majoria CiU-ERC per anar bastint noves estructures d’estat.

Mas va deixar caure que, si no fos possible l’acord, les eleccions quedarien postergades fins al primer trimestre del 2016. L’horitzó d’un any d’espera no va agradar gens als tres representants de la societat civil, per qui les plebiscitàries són inajornables. Una altra possibilitat que sospesava Mas era convocar per a la tardor del 2015. Junqueras no s’hi va oposar frontalment, però les entitats civils insistien: les plebiscitàries, abans de les municipals del 24 de maig.

Per mirar d’acostar posicions, Vila d’Abadal (amb l’aquiescència de Forcadell i Casals) va posar sobre la taula una solució mixta: dues llistes separades, però només una d’elles, la del president, de caràcter transversal, sense sigles de partit i farcida de noms propis de la societat civil. Els dos destinataris de la proposta, segons les fonts consultades, van quedar desconcertats. Mas va expressar les seves reserves pel fet d’haver de prescindir d’actius del seu partit. Junqueras encara ho va veure menys clar: no estava disposat a confegir una llista estrictament d’ERC, sense incloure-hi independents.

Semblava que el desllorigador proposat per les entitats civils s’havia estavellat contra les trinxeres negociadores. Dos dies després, però, Mas va discutir-ho amb el seu cercle i tot va fer un gir. Tal com va avançar l’ARA, es va obrir per primer cop a concórrer amb una llista pròpia sense ERC, sempre que es respectessin les condicions plantejades per les entitats. Dilluns Mas va traslladar a Junqueras la seva predisposició a competir en llistes separades, sempre que ell pogués aglutinar en exclusiva el suport de personalitats civils. A ERC ho consideren una “condició impossible” d’assumir i s’oloren que Mas pretén estirar la legislatura fins al 2016 amb alguna remodelació de govern aviat per guanyar temps. A la negociació, però, encara li queden els últims cartutxos. Sobre la base de la proposta híbrida de les entitats, hi podria haver un últim acostament si Mas i Junqueras acotessin l’abast dels suports civils que podria reunir cadascú al voltant de les seves candidatures. En una setmana, el desenllaç.

Museu Militar

Com que assumeixo la meva Mauvaise Réputation em sento plenament identificat amb Georges Brassens que assumia que per la festa nacional preferia restar al llit perquè la musique qui marche au pas /cela ne me regarde pas. Com bona part dels lectors, l’autor d’aquest post va fer el que va poder (i se’n va sortir!) per estalviar-se el pas per l’exèrcit espanyol, percebut més com una ofensa que com a un instrument de defensa. Ja se sap, haver de servir en una institució que havia llençat bombes contra la casa del meu pare, no resulta precisament estimulant.
Tanmateix, la proposta d’ahir de reobrir un museu militar a Catalunya mereix un debat en profunditat. Devia ser a la dècada dels setanta quan em van portar a la col·lecció que hi havia al sinistre castell de Montjuïc (estàtua del caudillo inclosa). També m’he pogut passejar per algunes de Toledo i Madrid, de la mateixa manera que he pogut veure alguns dels objectes dipositats al Castell de Sant Ferran de Figueres. A diferència de l’Imperial War Museum de Londres (un museu que té una visió més contemporània”, les col·leccions militars espanyoles desprenen una olor de naftalina. A més, el paper militar de Catalunya, dins de l’exèrcit, ha estat exercir de blanc militar o camp de tir. M’agradaria que algú fes l’estadística, encara que sospito que l’exèrcit espanyol, des del segle XVIII ençà, deu haver tirat més bombes a Barcelona que a tota la resta de conflictes on ha participat. Si més no, és on els bombardejos artillers deuen haver fet més baixes. Aquest és un problema greu que, per moltes accions suposadament de pau on ha intervingut l’exèrcit contemporani, no pot amagar que la institució ha tingut com a paper principal tasques de repressió interna i de defensa dels interessos de les classes dominants.
Costa muntar un museu de l’exèrcit, perquè caldria un gran esforç de guionistes per justificar el seu paper. Espanya no ha guanyat cap guerra internacional des del segle XVII. Els seus escenaris de batalles es redueixen amb conflictes colonials (en general desatrosos) i un corol·lari de guerres civils. De fet, el seu propi paper de repressió interna promovia una estructura que el feia només apte per enfrontar-se a gent desarmada o amb escassos recursos, és així en bona mesura com s’explica la neutralitat en les dues grans guerres mundials.
Ara bé, jo sí sóc partidari de comptar amb un museu de l’exèrcit. Encara que no el que els empleats dels Godó voldrien. Penso que caldria un museu on expliqués la relació entre els catalans i la guerra, des dels seus orígens fins a l’actualitat. Al cap i a la fi, tenim una rica tradició militar, tal com constaten els historiadors Xavier Hernández o Gabriel Cardona. Això implicaria la capacitat de rellegir el paper militar de l’era medieval i moderna, fins a 1714, i també explicar els diversos conflictes en els quals els catalans hem actuat militarment. Això implica coses no massa ben explicades, com les milícies ciutadanes de la guerra del francès o de les revoltes del XIX, els diversos grups informals de Miquelets o Somatens, els carlins, la intervenció catalana a la Primera i Segona Guerra Mundial, les milícies llibertàries o nacionalistes de la guerra civil, l’exèrcit republicà de Catalunya o el maquis urbà i rural. Esclar que això representa una memòria polèmica, perquè en aquests casos, i a partir del constatable en la història militar contemporània catalana, hi ha hagut un oponent habitual: l’exèrcit espanyol, aquest que pretén reivindicar el seu paper aquí (el paper d’agressor, esclar).
Farien bé els militars, i molt especialment el seu ministre, de dedicar-se a coses molt més útils des del punt de vista museogràfic. Concretament a donar accés total i absolut a la documentació militar, de difícil, per no dir impossible accés per als historiadors. El problema, esclar, és que així podríem documentar les innombrables misèries d’una institució que ha tingut Catalunya com a l’enemic habitual.

Jutges contra el valencià: el cas del valencià d'origen xinés. Per Sal·lus Herrero

L’Audiència ‘Nacional’ Espanyola ha denegat la nacionalitat espanyola a un ciutadà xinés que ha sigut incapaç d’aprendre a parlar castellà en els onze anys que duu a l’Estat espanyol. La sala de Madrid considera que el sol·licitant de nacionalitat espanyola no ha justificat prou el grau d’integració a la societat ‘madrilenya’ o castellana, a pesar que està casat amb una ciutadana de l’estat espanyol des del 2001 i s’expressa en valencià. El sol·licitant, que treballa a la cuina d’un restaurant, va al·legar que podia comunicar-se també en valencià, per no li ha servit de res. Perquè per als jutges madrilenys, el valencià o català del País Valencià, tot i que a la seua Constitució diga, sense esmentar-la, que la nostra és també llengua oficial ‘en les respectives comunitats aut nomes’. És evident, per , pels discursos polítics, per la prohibició perquè es parle al parlament de Madrid, al Congrés i al Senat, per la llei Wert, pel tacament de RTVV, la censura de les TV en català i per algunes d’aquestes impresentables sentències i pràctiques concretes, la realitat és que el català (basc o gallec) és molt menys que el castellà. Es diu i es proclama que és oficial, per en realitat és només ‘cooficial’, una cooficialitat que considera el castellà objecte de prioritat, privilegi i preeminència i al català (èuscar i gallec) de consideració molt menor, subalterna, subordinada i perfectament prescindible. A excloure del tot. A eliminar.

La sentència contra el xinés que només sap valencià adverteix que la ‘nacionalitat’ concedeix un estatus i uns drets superiors als derivats de la mera residència legal a Espanya pel que les lleis exigeixen els sol·licitats un grau d’adaptació major. En realitat la sentència és una vegada més, un insult contra els valencianoparlants o catalanoparlants, euskalduns o gallegoparlants, perquè, des de Madrid, es considera que el valencià no té cap valor, com si encara visquérem en una dictadura castellana.

Des de València Acull, recorregueren la denegació de la sol·licitud de nacionalitat presentada el 4 de febrer de 2009 i denegada el 22 d’abril de 2013 perquè deien que “es pot mantenir una conversa per amb dificultats, i li costa entendre i respondre prou”, va diagnosticar el magistrat del Registre Civil, el 2009. No obstant aç , des de València Acull, en recurs, indiquen que pel seu treball com a cuiner “coneix i parla el valencià”, a més que compleix el requisit legal de residència legal en haver-se casat amb una persona de nacionalitat de l’Estat espanyol el 2001. Consideren els jutges de Madrid, que la manca de coneixement del castellà justifica i és causa suficient per a la denegació de la nacionalitat espanyola, i no consideren que en saber valencià hi ha prou perquè entenen que el valencià és una llengua que no té valor jurídic per a la integració social a l’estat espanyol. Al meu parer, és un ‘puntelló’ als catalanoparlants en el cul del xinés que sap valencià. Encara hi ha qui es pregunta per què volem el dret decidir per a exercitar la independència? Des de Madrid ens diuen que les classes de valencià-català, èuscar o gallec no tenen cap valor jurídic per a la integració a l’estat espanyol.

Des res val tampoc que València Acull diga que des del 2013 assisteix “amb profit a quatre hores setmanals a les classes de castellà de nivell inicial des d’abril de 2013”. La integració al País Valencià en valencià-català no la contemplen els jutges de Madrid, ni tindran preparat personal competent per comprovar-ho i certificar-ho. Catalanofobia. Com podem veure que inclús els jutges valencians progressistes, quan arriben a jutges deixen de fer servir la seua pr pia llengua als espais públics i privats i fan servir -únicament i exclusivament- el castellà. La mentalitat en la judicatura de tot l’estat, tret de casos excepcionals, és que aix de “las otras lenguas”, no serveix per a res. A Espanya només es reconeix el castellà o espanyol, les altres llengües, inominades, els jutges les llancen al femer, tot i que sense un reconeixement igualitari de la diversitat lingüística que hi ha a l’estat espanyol no hi ha democràcia que valga. Hi ha qui diu que han mancat “afectes”, el que ha sobrat i sobra és l’opressió, un odi infinit i immens que ens tenen des de Madrid; un odi i autoodi que s’ha inoculat després de segles d’opressió lingüística, cultural, jurídica i nacional i que arriba fins a tots els mitjans de comunicació en espanyol i afecta inclús les clavegueres sucursalistes perifèriques; un odi incommensurable contra les altres llengües i cultures distintes a l’espanyol, des d’un monolingüisme castellà continuador del la idea de l’Espanya castellana del franquisme.

Per últim, si deixar de parlar i entendre l’espanyol és objecte de pèrdua de nacionalitat espanyola, la independència dels països de parla catalana té fàcil solució: parlem sempre i només la nostra llengua; fem com el valencià d’origen xinés: mostrem dificultats per a entendre l’espanyol, parlem només en el català de València. No és una solució ideal perquè saber llengües és molt positiu, per ens forcen a aix , a desaprendre el castellà com a manera de sobreviure. En defensa pròpia.

Tot un any llençat a les escombreries- El 2014 continua tot igual. FELIÇ ANY 2114. El quart centenari serem imparables.

http://blogs.lainformacion.com/treintaymuchos/2014/10/14/dos-ejemplos-actuales-y-graficos-de-odio-espanol-uno-burdo-y-otro-sutil/

Todo ello es BURDO, pero el VIDEO con los discursos ultrafachas, ¡qué oratoria! ¡qué lirismo tan excelso!... si no os hace vomitar es que aguantaréis ya todo. Ved y difundirlo. Por cierto muchos actuan a cara descuierta, ¿estarán fichados, no? Sobre todo ese energúmeno que apela al ODIO

Tu sabrás que haces con tu tiempo, pero aquí en Catalunya, el país ha avanzado mucho, en la mesura en que le ha permitido el estado español pero superando las trabas de la necedad y prosiguiendo un camino racionalmente escogido.

En el 2114 Catalunya serà un país recuperado, de hecho no hace falta que te vayas tan lejos, 5 años después de habernos deshecho del yugo imperialista ya verás como seremos un ejemplo de sociedad moderna, de como se puede convivir en una Europa más justa y limpia.

La CECOT assegura que el 56% dels empresaris volen un nou Estat

Antoni Abat, el president de la Patronal catalana, també recorda que “l'immobilisme té greus conseqüències econòmiques”

“El 98% dels empresaris diu que no podem continuar com fins ara, el 56% vol un nou Estat”. Aquesta ha estat la xifra que ha difós aquesta nit el president de la patronal catalana CECOT, Antoni Abad, per exposar l'opinió dels seus associats sobre el procés polític que viu Catalunya.

En una entrevista al programa 2324 emès aquesta nit, Abad també ha insistit que “les empreses exportadores i internacionalitzades no tenen problema en manifestar que volen un nou Estat". Una situació que ha contraposat al discurs de Madrid davant el procés: “L'immobilisme té greus conseqüències polítiques, però també econòmiques".

En aquest sentit ha acusat l'Estat de tenir una “democràcia en minúscules que en 36 anys no s'ha volgut adaptar”. Així mateix ha criticat de manera contundent la indemnització pel projecte Castor que ha titllat "d'inacceptable" de causar "estupor".

Com veieu el tema?