L'arbre de les tres branques

Salvador Cot | Actualitzat el 28/12/2014 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

La política catalana acaba 2014 amb símptomes de defalliment. Les diverses onades de mobilitzacions populars no han desembocat en una ruptura del mapa tradicional de partits, sinó en una diversificació creixent de les opcions. A grans trets, aquest increment de l'hegemonia política del sobiranisme català n'ha ocasionat l'enfortiment de tres branques que tendeixen a igualar-se en força i proporcions: Un neoindependentisme de centre-dreta amb gran poder institucional, però molt depenent de l'actiu electoral que significa Artur Mas i massa identificat amb la vella política; un independentisme que aspira a ocupar l'espai socialdemòcrata, però amb una estratègia poc definida i que xoca frontament amb el lideratge anterior i, finalment, un tercer independentisme, que ve del rupturisme clàssic, enquadrat dins l'esquerra que qüestiona el sistema, però brutalment assetjat per l'esquerra regeneracionista espanyola.

En definitiva, les mobilitzacions populars han tingut totes -des de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional fins el 9.N- un fort component unitarista però, en paral·lel, el moviment independentista s'ha anat fraccionant de forma progressiva. Això no ha afectat la capacitat de mobilització del catalanisme popular, perquè els tres lideratges són vistos com a complementaris per la base social. Però sí que ha arrenglerat les estructures de les tres forces en estratègies diferents, quan no divergents.

2015, per tant, serà un any decisiu. Si la capacitat d'acord supera l'instint de compentència, es podrà afrontar amb garanties un procés d'emancipació política dirigit des de les institucions. En cas contrari, s'imposarà una estratègia defensiva tendent a observar l'evolució de la política espanyola. Si és així, el catalanisme probablement serà capaç de mantenir la força social i l'hegemonia política, però haurà perdut una nova oportunitat històrica.

Covardia borbònica

Crec recordar que el discurs reial de la vetlla de Nadal ha esdevingut com una tradició més, desposseïda de significat, com l’encesa de llums dels carrers comercials o el primer anunci de torró. És per això que em meravella la capacitat d’anàlisi d’alguns opinadors i tertulians, que examinen, com antics kreminòlegs sobre la significança d’aquest gest, abraçada, mot o to per tractar d’endevinar, a la manera dels tarotistes, indicis polítics d’aspecte cabalístic.

Per a mi és una música de fons, de l’estil elevator song, que apareix intrusivament a totes les cadenes de televisió. Aquest any no ha estat l’excepció, de manera que em va caldre llegir el text l’endemà –i mirar algunes imatges- per documentar aquesta crítica.

A mi el discurs de Felip VI ha representat la constatació de la tradició familiar de covardia borbònica. Ha estat conservador en el sentit que té molt clar que el negoci familiar resta subjecte a la continuïtat de la Constitució i el règim sorgit durant la Transició, que és una mena d’acudit dels dentistes entre el franquisme sociològic i l’esquerra domesticada. No ha arriscat en absolut, no ha fet cap gest que pugui incomodar els poders fàctics que el sostenen. El senyor Felip coneix perfectament la seva fràgil situació, que no és gaire apreciat per la societat civil hispànica, més enllà dels incondicionals de l’Hola. Per això renuncia al protagonisme o a la iniciativa personal, i per això la nissaga s’esllangueix entre escàndols econòmics i personals.

Si hagués de definir d’una manera a ell i la seva família és la covardia. Les paraules buides dedicades a Catalunya (amb una genèrica apel·lació als sentiments) només pretenia esdevenir un gest cara a la galeria terceraviïsta i nacionalista espanyola, un signe inequívoc que ofereix “más de lo mismo”. Una actitud valenta seria demanar perdó a Catalunya en nom dels seus avantpassats: perdó per Felip V i el genocidi provocat contra la societat catalana, de Ferran VII per practicar el terrorisme d’estat, d’Isabel II per mantenir la societat catalana subjecta a bombardejos constants, d’Alfons XIII per trair reiteradament les promeses autonomistes o del seu pare per propiciar un cop d’estat que permetés fer involucionar el procés autonòmic. També hauria d’haver fet el gest de fer el discurs en els quatre idiomes del seu reialme (fins i tot el rei belga en fa una part en francès, belga i alemany).

De tota manera, puc entendre i acceptar que no ens estimi massa. Al cap i a la fi, devem ser dels pocs ciutadans d’aquest país que li muntem pollastres cada vegada que trepitja el territori. El que no estic disposat a comprendre és la passivitat que mostra davant les brutalitats que succeeixen al seu estat. Pot tenir una actitud comprensiva respecte a aturats, desnonats o treballadors empobrits. I en canvi, ni una acusació respecte els culpables i responsables d’aquest drama. Penso que és de la decència més elemental que hi ha desnonats perquè un govern criminal va rebutjar les propostes de dació en pagament i lloguer social de la PAH. Que hi ha aturats caiguts en la misèria per una reforma laboral elaborat pel club dels juristes sàdics. Que hi ha treballadors empobrits, perquè així ho van exigir els Rossell de torn, i acatat pels Rajoys que actuen de lacais dels propietaris d’aquest gran cortijo anomenat Espanya.

És normal que mostri una indiferència criminal respecte aquests problemes. Va en la naturalesa de la seva família, incapaç d’enfrontar-se a les injustícies, perquè la monarquia, conceptualment és injusta. És normal que actuï amb covardia, com els seus avantpassats. Al cap i a la fi és com una mena de Petit Nicolàs, algú que apareix a fer-se fotos entre qui realment mana, entre qui és a prop del poder, entre qui fa negocis amb la misèria aliena.

Us ho dic amb tota sinceritat. Un altre dels motius per la independència és estalviar-nos, cara a l’any que ve, la molesta música d’ascensor que apareix parasitàriament durant les vetlles de Nadal.

Els dipòsits bancaris i el TC


El govern espanyol fa servir el recurs al Tribunal Constitucional com un dispositiu per ofegar tots els catalans. Ara contra l'impost als dipòsits bancaris, perquè d’aquesta manera la Generalitat no pugui recaptar i els catalans cada dia tinguem un estat del benestar més degradat . Així no és pot viure: això és una dictadura encoberta. Ja n'hi ha prou d'aquest color senyors de Madrid. Els catalans ja no podem seguir en un Estat espanyol tan poc respectuós envers la justícia fiscal, la diversitat i els fets diferencials. Ja esten farts de pagar-ho tot i a, a més, ser diàriament insultats i menyspreats. Hem de marxar de totes totes .

No pot ser, de cap de les maneres, que Catalunya arrossegui un dèficit fiscal monumental, que d’ençà de 1986, és de 16.000 milions anuals. De fet, no hi ha dubte que, en els darrers temps, el recurs al Tribunal Constitucional s’ha convertit, per part de l’executiu del Sr. Rajoy, en el millor mecanisme per recentralitzar l’Estat espanyol i, sobretot, per laminar el, ja molt degradat i minoritzat, autogovern de Catalunya. Perquè no és només l’impost als dipòsits bancaris, sinó que també són una infinitat de lleis, des dels horaris comercials fins a la Llei Wert, en què el govern espanyol interfereix d’una forma intolerable i fa la vida impossible al govern català. I tot això,té una repercussió directa molt negativa a Catalunya; és a dir, és una autèntica mortificació de la vida diària dels ciutadans de Catalunya.

El discurs del rei

ANTONI VIVES | | 28/12/2014 18:24

No em fa res dir-ho: el rei d’Espanya queda bé a la pantalla. És un xicot ben plantat, que parla un bon espanyol, que té ganes d’agradar i ho fa amb un aire d’humilitat creïble, perquè sap d’on surt, i sembla que sap cap on vol anar. El rei Felip VI, malgrat que ostenta un nom que és obertament una provocació als catalans (el rei faria bé de fer-se explicar l’anècdota de la trobada entre el seu pare i el doctor Trueta) i a la història, és un rei modern, constitucional, demòcrata i conscient de quin és el seu rol de moderador, com a cap d’estat no electe que és.

La monarquia constitucional espanyola és una anomalia històrica, un fet absolutament sense precedents en un país poc avesat als matisos.

El que no sembla que comprengui Felip VI és que per esdevenir el representant del joancarlisme revisitat, és a dir, per representar el paper que va representar el seu pare davant de les Corts que havien jurat fidelitat als principios generales del Movimiento, haurà de tergiversar o reinterpretar la major part dels conceptes clau del seu primer discurs institucional de Nadal.

A què em refereixo quan parlo de joancarlisme revisitat? Doncs a dir una cosa i estar pensant a fer-ne una altra que respongui als veritables reptes del present i del futur. Joan Carles I ho va comprendre. Ho va comprendre tant que fins i tot es va canviar el nom per tal de convertir-se en corol·lari de totes les tradicions monàrquiques d’Espanya, així com per no violentar la memòria del seu pare, rei sense corona. A més, Joan Carles I, en l’època daurada del seu regnat, es va convertir en veritable gota d’oli de la Transició, donant joc als descamisats de Suresnes, obrint els braços a l’oportunisme eurocomunista de Carrillo i aïllant els immobilistes del búnquer franquista.

Avui Felip VI té la mateixa oportunitat. Les seves apel·lacions agòniques a la Constitució podrien esdevenir el cant del cigne del constitucionalisme arnat que va de la dreta dura a Podem. Tots ells, representants de l’immobilisme més dur, que va del conservadorisme catòlic més estripat al postmodernisme més lerrouxista, despietat i demagògic que s’hagi vist en els darrers anys per aquests verals, no tenen res més a les mans que paraules. Són els conservadors del sistema, als dos extrems del sistema, i en el fons els principals enemics del que representa de debò la democràcia constitucional.

El rei ha de comprendre que les relacions entre Catalunya i Espanya estan trencades. En podem discutir les causes. El que passa és que ja hem fet tard. Les apel·lacions a les arrels familiars dels uns i dels altres fan angúnia, i demostren el desconeixement radical de la realitat catalana dels qui li han escrit el discurs... o d’ell mateix. La catalanitat no sap d’avis, ni de pares. La catalanitat beu dels fruits del passat compartit, del present treballat en comú, i de l’esperança de tots en un futur més pròsper i lliure, no importen el cognom o el nivell social.

El rei diu que cada espanyol duu Catalunya al cor. No és cert. Si fos així tindríem càtedres de català escampades per les universitats espanyoles; les traduccions de les obres literàries catalanes serien tan comunes a Espanya com ho són les d’autors anglosaxons, com a mínim; el respecte per la nostra llengua i per la nostra cultura seria exquisit; es potenciaria l’economia catalana, com a locomotora que és de l’economia del Mediterrani sud-occidental; les infraestructures no serien un dolor permanent, sinó que l’esforç que s’hi faria seria directament proporcional a la nostra aportació real a la riquesa de l’Estat (no em crec de cap de les maneres que Catalunya aporti només el 19% del PIB espanyol; és molt més, segur; com diu repetidament Ramon Tremosa, qui controla les fonts de les estadístiques econòmiques, en controla les explicacions).

El rei Felip VI ha de comprendre fins a quin punt el trencament sentimental (el veritable encert del seu discurs) entre Catalunya i Espanya és irreversible. No és ni anecdòtic, ni conjuntural. Són més de trenta-cinc anys de camins divergents que han situat imaginaris, sentiments de pertinença, banderes, símbols i interpretació de la normativa en camps diferents, si no antagònics. Apel·lar ara a la Constitució, quan l’Estat se l’ha passada pel folre del Tribunal Constitucional, fa riure.

El rei, si vol seguir sent el rei de tots, i no només el bon noi que surt per la televisió, haurà de fer com el seu pare: haurà d’abdicar d’algunes afirmacions. Si és intel·ligent, que ho sembla, ho faràsintiéndose el efecto, que no el cuidado. Si no ho és prou, o no ho són els seus col·laboradors i aduladors mesetaris (o catalans), es convertirà en un nou aliat de la nostra causa. Temps al temps.

Sobre els dubtes 29.12.2014 15:00

Vicent Partal

A voltes pense que dec ser molt rar. Per exemple, aquests dies observe amb molta sorpresa la por que s'ha instal·lat per la irrupció de Podem. No és que no entenga el valor del fenomen. És que no entenc per què una cosa tan elemental com aquesta ha de fer témer a la gent que l'independentisme s'acabarà, com si tot allò que hem bastit aquests anys fos un castell de cartes.

Veig que hi ha qui pensa que cada bandera que hi ha als balcons, cada samarreta que ha aparegut els Onze de Setembre i cada vot del 9-N perillen tan solament perquè ha nascut Podem. I açò em sembla poc seriós. Però cride l'atenció sobre el mecanisme i sobre l'eficàcia que té. Perquè darrere aquest pessimisme només s'amaga la marca de l'esclau. 

Quan ells creen la por --afavoreixen la por-- que Podem liquide l'independentisme fan ús de la mateixa tècnica que abans, però ara amb un subjecte diferent. I quina és aquesta tècnica? Una de les que ha funcionat més bé en la història de la humanitat: negar que siguem capaços de pensar per nosaltres mateixos.

Que feien justament això quan l'espanyolisme afirmava que els catalans en realitat no volíem la independència, sinó que érem manipulats per l'escola i la televisió. Han d'inventar una raó que explique això que ens passa. No poden creure que pensem lliurement.

I passa això quan l'espanyolisme diu que si hi ha milions de persones implicades en la independència no és perquè hi creguen, sinó perquè tenen por de ser assenyalades, pel clima que s'ha creat. Han d'inventar una raó que explique això que ens passa. No poden creure que pensem lliurement.

I fan també això quan ens diuen que ara sí, que finalment Podem ens salvarà i ens farà veure com n'anàvem, d'errats. Amb Iglesias n'hi hauria d'haver prou per a apartar-nos de pensaments impurs, perquè ells han d'inventar una raó que explique això que ens passa. No poden creure que pensem lliurement.

Són extremadament coherents. Tres-cents anys de poder deixen un pòsit indeleble. Ells manen fins i tot mentre dormen. I nosaltres dubtem de nosaltres mateixos fins i tot mentre dormim: tres-cents anys d'opressió també deixen una marca indeleble. Ara, és una condició ineludible que per a ser independents, abans i tot de tenir un estat, entre tots, eliminem la mentalitat que ens fa pensar com un ésser inferior. I això ho ha de fer cadascun de nosaltres. Seure en una taula no et fa dinar, necessàriament. Ni haver nascut espanyol no et fa espanyol obligatòriament. Alliberar-se'n, entendre-ho, és feina de cadascú. Íntima i privada.

I el cas és que, contra allò que ens volen dir alguns, aquest país pensa i pensa en llibertat. Mireu si no què ha passat aquest 2014: només pensant lliurement podríem haver arribat a la conclusió que érem iguals que els altres. Només perquè ja pensem lliurement, hem sabut actuar com una nació lliure. 

Ens queden marques del llarg trajecte que hem hagut de passar d'ençà que els espanyols van trencar les defenses del Regne de València, a Almansa. Naturalment. A qui no li quedarien marques després de tres-cents anys? Però el gran canvi és que aquestes generacions que som, ara, hem après a pensar soles i per primera vegada en tres segles hem decidit, conjurats per milions, que un estat propi i nostre és l'única garantia que serem iguals i que viurem amb dignitat. Per això fem això que fem, per això els sorprenem com els sorprenem, per això hem anat tan lluny com hem anat, ja. I per això no entenc que hi haja qui dubte encara que hem canviat el curs de la història, no entenc que alguns trontollen amb el primer colp de vent, no entenc com pot ser que hi haja qui vacil·le, vist tot això que hem vist aquests darrers anys, vist com ha reaccionat aquest país, cada vegada que ha estat cridat a reaccionar.

La causa de la llibertat

SALVADOR CARDÚS | | 29/12/2014 18:47

Ara que entrem a la darrera fase del procés sobiranista i a favor de la independència de Catalunya, es veuen amb més claredat les seves fortaleses, però també les febleses que hauria de corregir. Entre les fortaleses, una de les qualitats més admirades de les mobilitzacions sobiranistes ha estat la cordialitat amb què s’han desenvolupat. En contra de les advertències de crispació i divisió de la societat catalana, l’expressió de l’aspiració a la independència no tan sols ha estat pacífica, sinó que ha creat un marc de bon rotllo exemplar. Bon rotllo i, de passada, una sensibilitat especial per filar molt prim en la seva fonamentació, de manera que s’evités l’identitarisme excloent, l’antiespanyolisme agressiu o el mercantilisme egoista.

ARA BÉ, ÉS AQUESTA MATEIXA virtut allò que es pot transformar en feblesa. I és que, a mesura que el desafiament a l’estat espanyol avanci, les dificultats creixeran de manera exponencial. S’ha vist amb la celebració del procés participatiu, quan s’ha convertit una festa democràtica en un cas de desobediència a l’Estat i causa d’una querella al president i dues conselleres de la Generalitat. Imaginem-nos, doncs, tot el que vindrà en el moment de la ruptura definitiva! Llavors, les expressions festives i simpàtiques ja no seran suficients per avançar. La pregunta és: quina és la capacitat del sobiranisme per resistir un clima de confrontació amb l’estat espanyol, si resulta que ja fa senyals de desmoralització cada vegada que hi ha dificultats per a l’acord intern?

ÉS EN AQUEST SENTIT que em sembla ingenu que esperem dels partits que han de liderar aquest tram final que es comportin amb el mateix estil que ho ha fet la societat civil. No els podem demanar que deixin de pensar en el suport electoral que necessiten per seguir liderant el procés. Ni que valorin de manera distinta quines són les formalitats democràtiques que ens han de garantir el reconeixement internacional. Ni podem esperar que els lideratges abandonin la prudència política que ha de portar a l’èxit final. Per seguir endavant ja no n’hi ha prou ni amb el bon rotllo. Cal molta astúcia, càlcul i estratagema.

TAMBÉ CREC QUE HI HA un excés de susceptibilitat emotiva tant en la impaciència davant la complexa negociació dels acords que han de permetre avançar, com un excés d’inseguretat davant l’aparició de noves formacions polítiques a les quals es dóna, per anticipat, un lloc que encara han de guanyar-se. Si tot el suport a la independència fos tan insegur com es dóna a entendre, voldria dir que ens hem estat enganyant a nosaltres mateixos i, finalment, que tindrien raó els que ho descrivien com un suflé que tard o d’hora es desinflaria.

PERSONALMENT, I MALGRAT els alarmismes, segueixo pensant que la força del sobiranisme és profunda. I m’ha reafirmat en aquesta confiança una frase de Ramon Trias Fargas -enguany ha fet vint-i-cinc anys que va morir- citada fa poc per Joaquim Ferrer, actual president de la Fundació CatDem. En una conferència de 1984, fa trenta anys, Trias Fargas deia: “Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la de la llibertat. [...] No voldria que oblidéssim que som una nació d’homes i dones lliures, units per una llengua comuna, ferms d’unes fondes arrels històriques que s’enfonsen en la terra catalana, mare de tots, i units per una il·lusió de futur que mira enllà cap un demà de modernitat i progrés, que s’adreça a Europa, que respecta a tothom, que vol millorar la vida de tots els qui viuen aquí”. Impossible de sintetitzar-ho millor. I ens en sortirem, abans o després, perquè per als catalans la causa de la llibertat mai no ha estat un suflé: ha estat la raó i la força de la nostra [...]

Les agendes, com més pròpies millor

CARLES CAPDEVILA | | 29/12/2014 22:27

HI HA UNA TEMPTACIÓ d’algunes parelles amb el primer fill que és intentar planificar quin mes de l’any és millor que neixi la criatura. Si és millor de primers d’any, o de finals, o que el tercer trimestre d’embaràs no coincideixi amb l’agost, que fa molta calor. Quan ja ha nascut t’adones que allò era anecdòtic, que el nen és per a tota la vida, i que posats a fer potser hauria sigut millor calcular quants anys tindràs tu quan ell en tingui 16 i les negociacions de dissabte a la nit s’endureixin. Hi penso ara que sembla que els calendaris polítics s’han de coordinar, i discutim què és millor. Ja parlàvem de si el referèndum escocès condicionava el procés, si ajudaria que fos abans o després, ara parlem de si les eleccions gregues van bé per a Podem, de si convé esperar el resultat del novembre a Espanya... Són observacions tàctiques interessants, semblants a les del corredor que va mirant enrere i va calculant les forces dels altres i administra les seves. Però aquesta obsessió pel calendari, per si esperem això o allò, igual que la fixació amb elements que condicionen el teu projecte, poden posar en evidència que el teu projecte depèn de tants factors que en el fons és oportunista. Si tens clar on vas, i què vols, si allò que busques és per a tota la vida, em sembla molt més recomanable portar la iniciativa, liderar. Tenir en compte el context, com canviarà l’entorn, però no condicionar-ho a elements que no depenen de tu. Tornant a l’exemple de l’embaràs, n’hi ha que diuen que sí, que i tant que volen ser pares, però quan hagin conegut món, tinguin feina estable i un pis ben gran. Que és una manera de dir que no els ve d’un any ni de tres: pot esperar, i no depèn del tot d’ells.

Permitidme que hoy haga una excepción dentro del marco del hilo Efemérides y es que:

Pau Casals, cuyo nombre completo era Pau Carles Salvador Casals i Defilló (Vendrell, 29 de diciembre de 1876 - San Juan de Puerto Rico, 22 de octubre de 1973), también conocido como Pablo Casals a nivel internacional, es uno de los músicos españoles más destacados del siglo XX. De padre catalán y madre nacida dentro de una familia de catalanes indianos en Puerto Rico, Casals es considerado uno de los mejores violonchelistas de todos los tiempos.

Además de destacar como [...]

2015

«2014 ha estat any per plantejar grans reptes. 2015 serà l'any en què han de començar les resolucions»

Dídac Boza | Actualitzat el 31/12/2014 a les 00:00h

2014 ha estat un any de plantejaments, 2015 haurà de ser any de resolucions. Durant els darrers mesos s'han obert, com mai fins ara, debats tan essencials com el de la possible independència de Catalunya, la imprescindible regeneració democràtica o la reforma d'un sistema econòmic que s'ha demostrat com a gran generador de desigualtats socials. L'any nou no podrà ser -de cap manera- un any de continuïtat en cap d'aquests àmbits. El pols social i el dens calendari electoral dels propers mesos –el de Catalunya, el d'Espanya i fins i tot del Grècia- actuaran com a antídots contra qualsevol manera d'immobilisme. És clar que la vida no s'acaba el 2015 i que ningú no no ha d'esperar solucions definitives a tot en un període de 365 dies. Però és evident que aviat moltes coses començaran a no ser com les hem conegut en les darreres dècades.

En pocs dies sortirem de l'impàs de les últimes setmanes en el procés català. Previsiblement tindrem nova data per les urnes i amb la fórmula i amb els diferents accents polítics que –amb més o menys acord i fortuna- acabin determinant els dirigents dels partits. Ells, els líders, són els primers que hauran de gestionar una realitat que és més complexa que no pas voldrien. Ha quedat clar que no és possible plantejar el debat de la independència fent abstracció de la resta de coses, com va plantejar fa setmanes el president Mas i que tampoc no sembla gaire factible actuar des del minut 1 com si l'Estat hagués desaparegut i com si el calendari electoral espanyol no tingués influència en el procés i en els passos a donar a Catalunya, com es llegeix en l'horitzó dibuixat per Junqueras. El repte, no fàcil però imprescindible i urgent, és definir una estratègia guanyadora a Catalunya i nítidament clara a ulls del món.

Aquest 2015 no hi haurà gaire espai per al negacionisme. Tot i la previsible retòrica electoralista que fan i faran servir els uns i els altres en aquesta llarga marató electoral, arguments com “Artur Mas no és interlocutor polític per a Podemos” (Pablo Iglesias), o “Podemos pot ser el cavall de Troia del sobiranisme” (Josep Rull) no serviran de gaire i no portaran enlloc. Tant els representants polítics del sobiranisme, com els dirigents de la força política emergent en el mapa polític espanyol i català estan abocats a reconèixer l'altre amb qui haurà de negociar, discutir, acordar o discrepar. L'actitud i les intencions de Podemos pel que fa a Catalunya i al dret a decidir són confuses i més aviat dubtoses, però la seva previsible irrupció amb força a la política espanyola i una probable representació –més discreta però segurament destacada- al Parlament de Catalunya suposa l'entrada d'aire nou en l'àmbit de l'unionisme. L'independentisme també necessita que hi hagi algú a l'altre costat que plantegi propostes que vagin més enllà de manifestacions amb banderes “rojigualda” i de declaracions d'amor buides de contingut, rònegues i sospitoses d'impostació com la frase “llevamos a Catalunya en el corazón” (rei Felip VI, en el seu missatge de Nadal)

Les successives convocatòries electorals dibuixaran un mandat democràtic complet.Els vots diran quin és l'estat que volem, com volem que es gestioni el nostre municipi, quina ha de ser la resposta social a la crisi i a les desigualtats o quina és la relació que volem tenir amb els nostres veïns espanyols i europeus. 2014 ens ha demostrat que una societat es mobilitza i respon de manera activa davant plantejaments de transformació que siguin reals clars i entenedors. En moments de canvi com els que vivim la gent vol dirimir qüestions bàsiques i simples: dret a decidir si constituïm un estat independent o si seguim a Espanya, clam per un país net de corrupció, exigència d'un nou model de justícia social. L'any 2015 ens ensenyarà que els grans conflictes col·lectius es poden plantejar de manera simple però que la resolució dels mateixos és, forçosament, complexa.

L'any de la llibertat

«Per fer-ho cal generositat de tothom, amagar les sigles dels partits tot el que calgui i més, fer-se seu el discurs del company del procés»

Jordi Finestres | Actualitzat el 31/12/2014 a les 00:02h

En uns dies el jutge Vidal i un equip de juristes ens presentaran una Constitució catalana que ha de ser la carta magna que regeixi el futur de Catalunya. Però tanmateix encara no tenim data per les eleccions/referèndum just en la cruïlla històrica que tenim una majoria política i social a favor de la independència. Una greu contradicció en els ritmes entre l’anhel popular majoritari i els moviments polítics que no ajuda gens ni mica a fer prosperar un procés que fins ara s’ha fonamentat bàsicament en exercitar una acció política després de cada acció ciutadana.

Com que em sembla que ningú pot demostrar que l’anomenada llista unitària sumi més que l’anomenada llista paraigües –i viceversa- i com que el calendari és el que és –el maig hi ha eleccions municipals- ara és l’hora (ara sí) que els dos principals actors de la política catalana, Artur Mas i Oriol Junqueras, arribin a un acord que no es pot demorar més. Començo a entreveure símptomes d’esgotament per part de molta bona gent que vol que el procés culmini de l’única manera que pot culminar –no hi ha marxa enrere ni terceres vies possibles-. Però ens cal un mandat parlamentari referendat pel poble. I davant aquest repte nacional majestuós, el més gran de la nostra història, és grotesc que els que volem el mateix ens passem hores i hores discutint-ne la fórmula.

No hi ha enquestes que ho desvelin ni estratègies partidistes acceptables ens aquests moments, insisteixo. I desconfieu de qui cregui tenir la veritat absoluta en aquesta qüestió. El que cal són eleccions plebiscitàries/referendàries, treballar les estructures d’estat i declarar quan got estigui ben a punt –especialment la Hisenda pròpia- la independència per la via parlamentària, és a dir, democràtica. Per fer-ho cal generositat de tothom, amagar les sigles dels partits tot el que calgui i més, fer-se seu el discurs del company del procés sense manies, incorporar tothom que vulgui fer el gran viatge cap a la llibertat i deixar-nos, permeti’m l’expressió, de punyetes.

Oblidi’ns de si aquell no votarà tal llista perquè hi és tal qual. Estem a unes hores del 2015. L’etapa autonòmica s’ha acabat i els prejudicis de si el viratge cal fer-lo tombant una mica cap aquí o cap allà també s’hauria d’enterrar en aquests moments decisius. Fora dogmes! Fora sectarismes! Fora sigles i fora tota misèria pròpia d’uns temps potser necessaris, ara ja obsolets. No som ni la demagògia ni la casta, no som la porqueria corrupta que ha generat l’autonomisme i les males ànimes d’alguns ni som els guardians de la puresa. No som ni serem millors ni pitjors que els altres. Volem ser un poble quer visqui en normalitat els seus encerts i les seves errades, que foragitem amb tot el pes de la llei qui robi i aplaudim qui gestioni amb excel·lència els béns dels altres.

Volem ser un poble integrador que acabi amb l’autonomisme que ha arribat a fabricar ciutadans de primera i de segona en funció d’uns paràmetres que rebutgem. Volem ser els ciutadans de la Constitució catalana democràtica que ens estan preparant. I la volem votar i referendar en un Parlament sobirà que volem escollir en les properes setmanes. Imagineu-vos si el repte és gran i la feina és magna que ara només ens faltaria perdre el temps en com farem la llista, com si fóssim al segle XX. Ni parlar-ne. Que es posin d’acord. I si no en són capaços que en vinguin uns altres. De ciutadans amb capacitat de lideratge i amb anhels de llibertat no ens en faltaran. Però m’agradaria que, per trajectòria, per capacitats i per compromís amb el país, els miralls fossin avui els senyors Artur Mas i Oriol Junqueras. L’ordre és el del menys. Ja ho decidirà el poble, que ara calla, però tot ho veu.

Bon any!

Sense unitat som una autonomia

Salvador Cot | Actualitzat el 30/12/2014 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

"En aquestes properes setmanes caldrà prendre noves decisions complicades i no exemptes de risc", deia ahir Artur Mas en el missatge de Cap d'Any. Aquesta és la clau. Cal arriscar i cal fer-ho ara perquè, en cas contrari, Catalunya tendirà a desaparèixer de l'agenda internacional. Alguns mitjans importants, com The Economist, ja comencen a considerar que el procés català s'està reconduint cap a una hipotètica devolution que deixaria empantanegada la política catalana durant anys. Hi ha pressa.

Però també hi ha una oportunitat. Com deia el president de la Generalitat, "la unitat és el que més tem l'estat" perquè permet fer visible i explícita la voluntat d'emancipació política de Catalunya. Sense unitat d'acció, som una comunitat autònoma de règim comú. És més, si no hi ha un acord solidíssim serà impensable convocar unes eleccions i, pitjor encara, es farà impossible imaginar un Govern posterior amb marge de maniobra suficient com per buscar suport internacional.

Els 1'9 milions de persones que van votar sí-sí el passat 9-N tenen un objectiu prioritari i molt ambiciós, com és la conformació d'una República Catalana. No es tracta d'unes eleccions autonòmiques, ni tan sols d'un canvi d'hegemonia dins del catalanisme polític. Estem parlant d'una revolució democràtica. No intentar-ho seria infinitament pitjor que perdre.

La unitat té molts camins 31.12.2014 15:00Vicent Partal

El missatge anual del president de la Generalitat, Artur Mas, no va servir per a convocar les eleccions, com ERC li demanava. Era previsible. Si ho hagués fet molta gent ho hauria interpretat més com un signe de feblesa, com una cessió davant els republicans, que no pas com un gest responsable. Tanta pressió mediàtica, tanta interpel·lació pública, tanta exigència verbal i escrita no faciliten pas les coses ni a l'hora de negociar ni encara menys a l'hora de presentar acords públicament; uns acords que a mi em sembla que s'assoliran.

I s'assoliran simplement perquè no hi ha cap més remei. L'amenaça dels convergents de governar tots sols fins el 2016 és poc creïble. I Mas ha restat com presoner d'un bumerang. És ell qui proposa eleccions per a proclamar la independència en un període curt de temps i li seria molt difícil d'explicar que no ho fa i abocar tota la culpa als altres. Mas és cert que ha demostrat que s'ho juga tot per tot, quan creu necessari fer-ho. I per tant no es pot descartar res: si creu que és millor esperar al 2016 ho farà. Però Mas també és conscient, ho va dir en el seu discurs, de com d'especial és l'oportunitat. I això l'ha de moure a aprofitar-la.

A més, per les informacions que en tinc, els problemes gruixuts, els de debò, estarien resolt pràcticament tots. O s'han encarrilat a través de propostes diverses d'una manera acceptable, tant per CiU com per ERC. Com serà el govern de transició, quines polítiques haurà d'aplicar i durant quants mesos. Els enginyers de la política han bastit aproximacions que podrien compartir fàcilment els uns i els altres i que situarien aquest país en l'estadi polític completament nou i revolucionari que tants esperem.

No diré que, amb això, el problema de com ha de ser la llista siga menor. No ho és, de cap manera. Però si ve un moment que la llista és l'únic problema, serà inevitable de resoldre'l. Ningú no ho entendria altrament. 

I per a fer-ho tenim tècniques a l'abast, tantes com n'haguem de menester. Fins i tot si al final és inevitable de presentar-se en llistes separades, aquestes llistes es poden comprometre a formar un únic grup parlamentari. O es poden esquivar al màxim les arestes partidistes creant llistes ideològiques en comptes de llistes de partit --per exemple, amb algun socialdemòcrata de CiU presentant-se a la mateixa llista que Junqueras o algun liberal d'Esquerra posat oficialment, amb sigles i tot, a la llista on hi haja Mas. Els independents de tot tipus, evidentment, poden tenir-hi també un paper determinant i ser majoritaris. I encara queda el recurs de fer-ho tot a l'inrevés: que siga la societat civil que presente candidatura i els partits que s'hi sumen. De tècniques per a no convertir el combat electoral en una batalla fratricida n'hi ha a cabassades. Perquè la qüestió és aquesta: sobretot que les eleccions no es convertesquen en un combat entre les forces que l'endemà han de menar-nos juntes cap a la independència.

No tenim tota la vida per a anar pensant-hi, però un parell de setmanes, sí, encara. O ens n'anirem ja a l'escenari de les eleccions el 2016...

1/1/1900

En España se aprueba un nuevo artículo del Código Penal para combatir legalmente los nacionalismos catalán, vasco y otros que comienzan a irrumpir en la escena política española.

El retorn de la «conllevancia»

«Els redactors espanyols de la Constitució mai no van entendre la qüestió catalana ni van intentar resoldre-la: la van "conllevar", simplement»

Francesc Puigpelat | Actualitzat el 01/01/2015 a les 00:02h

La conllevancia es un neologisme encunyat per José Ortega y Gasset durant la tramitació de la Constitució republicana del 1931. Davant l’aparent incompatibilitat de les propostes catalanes amb els esquemes rígids del nacionalisme unitarista espanyol, Ortega va afirmar: “El problema catalán es algo que no se puede resolver. Sólo se puede conllevar”. La traducció de la parauleta al català podria ser: només és possible el qui dia passa any empeny.

Ortega va resultar passablement profètic. El problema catalán es va conllevar durant la República, després Franco va intentar resoldre’l a sang i foc, i després de la Transició es va tornar a la conllevancia, que és la millor definició que escau al pacte constitucional del 1978. Els redactors espanyols de la Constitució mai no van entendre la qüestió catalana ni van intentar resoldre-la: la van conllevar, simplement. Per això era una cosa cantada que, passat el primer moment de debilitat del nacionalisme espanyol amb el cos del dictador encara calent, Espanya intentaria fer marxa enrere.

És d’una candidesa gairebé entendridora que Jordi Pujol o Miquel Roca es queixessin de l’incompliment del pacte constitucional per part d’Espanya o de la marxa enrere en l’”esperit de la Transició”. Aquest esperit només va existir a les ments dels senyors Pujol i Roca. Per la banda espanyola només hi havia una cosa: com que el 1978 se sentien febles i culpables, van conllevar a l’alça. Però com que ni Felipe González ni Aznar ja no es van sentir febles ni culpables, van començar a conllevar a la baixa.

La conllevancia a la baixa va culminar amb el ribot a l’Estatut del 2006 i la sentència del TC que va acabar de fulminar el poc que en quedava. Davant la humiliació, el 2012, el conjunt del catalanisme va donar un cop de puny sobre la taula i van emprendre en camí de la independència. Artur Mas va arribar a la conclusió que el problema catalán no s’havia de conllevar, sino de resoldre. Una idea revolucionària. I resoldre’l per la via d’un referèndum sobre la independència. Resoldre’l com es resolen els problemes a les democràcies: votant.

Però la desunió entre CiU, ERC i la CUP està portant el procés independentista a un carreró sense sortida. I altre cop sonen les veus de la conllevancia. Com que la conllevancia amb el PP i el PSOE s’ha demostrat inviable, el cant de sirena ve de Podemos. La temptació és allà. Tornar a embrancar-se en una reforma de la Constitució en clau conllevancia i peix al cove. Això és el que comença a besllumar-se a l’horitzó. A no ser, és clar, que Mas i Junqueras es deixin de jugar a la puta i la Ramoneta i s’uneixin d’una vegada.

Bon ani, presidente

Salvador Cot | Actualitzat el 31/12/2014 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

De la collita de cafè d'enguany, el missatge més impactant ha estat, una vegada més, el del sempre impressionant José Antonio Monago. El president de la Junta d'Extremadura ha necessitat el doble de temps que Artur Mas per adreçar-se als seus ciutadans. Però és que Monago tenia una llista de regals per als extremenys d'una llargària tal que pot deixar sense feina els Reis d'Orient.

D'entrada, el president extremeny ha recordat la baixada d'impostos de 2014 per, oh meravella, afegir-ne una segona per a 2015. I, a més, aquesta rebaixa fiscal no només no tindrà cap mena de cost social, sinó que es complementarà amb un extens catàleg de nous serveis i aportacions públiques. Monago ha promès un lloc de treball per a tots i cadascun dels joves sense feina, amb l'única condició que aprovin l'ESO; ha anunciat que la paga extra de què ja disposen els jubilats amb menys recursos s'incrementarà un 11 per cent; també ha garantit una renda bàsica per a tothom i una compensació en diners a les dones de més de 75 anys que no hagin cotitzat mai. Finalment, ha afirmat que els treballadors públics recuperaran el poder adquisitiu que hagin pogut perdre al llarg d'aquests anys de crisi.

José Antonio Monago diu que tant li fa l'esquerra com la dreta i que vol arribar a acords amb tothom, Podemos inclòs. Això sí, els posa una condició: "cal expressar un no rotund a la independència de Catalunya". Bon ani (sic), ha dit en acabar. I, sí, ja veiem que tots són bons anis per a vostè, presidente.

Constitucionalistes: el que mai obtindran

XAVIER ROIG | | 31/12/2014 19:19

Els dies van passant, i aquells que prefereixen continuar formant part d’Espanya, aquells que han d’oferir una reforma de la Constitució amb la qual la majoria de catalans se sentin còmodes, no concreten -malgrat partir d’un model ja existent sobre el qual poden treballar i fer simulacions-. M’avanço i goso detallar aquells aspectes mínims que, penso, hauria de recollir una nova Constitució espanyola que permetés que un bon nombre de catalans s’hi sentissin confortables.

Reconeixement de principis. Reconèixer que, en el passat, Catalunya ha estat una nació menystinguda, els drets constitucionals de la qual van ser devastats per la Guerra de Successió. Fer explícit que l’estat espanyol i la Corona treballaran activament per reparar moralment els greuges acumulats: persecucions culturals i ideològiques, condemnes vexatòries (com la del president Companys), etc.

Reconeixement nacional. Deixar clar que a Espanya hi ha quatre nacions: Catalunya, Euskadi i Galícia (aquestes dues últimes, si així ho manifesten i desitgen motu proprio ) i l’Espanya castellana. L’Espanya castellana s’articula en regions autònomes. Catalunya, i les altres nacions, poden tenir un Estatut o una Constitució propis que passarien a formar part, alhora que constituirien, la Constitució espanyola completa. Les nacions haurien de tenir reconeixement internacional a efectes de seleccions esportives i altres qüestions de rellevància.

(Aquest punt persegueix evitar la generalització d’allò que ha de reservar-se només als fets nacionals; ha quedat demostrat que la generalització igualitària, a més de ser artificial, fa que Espanya esdevingui ingovernable, inviable econòmicament i -important per als nostres interessos- aconsegueix diluir el fet diferencial català.)

Drets històrics i altres. El reconeixement de Catalunya com a nació deriva de la seva història i de la seva vocació. En conseqüència, Catalunya té llengua i dret propis que articularà com ella desitgi mitjançant les seves lleis corresponents. Com s’expliqui la història i la realitat de Catalunya a les escoles de la resta d’Espanya serà matèria d’especial atenció a la Constitució espanyola, i es castigarà la mentida i la xenofòbia.

Llengua i cultura. Reconeixement explícit que el català ha estat una llengua perseguida. I que si bé ara manté una certa igualtat en el nombre de parlants respecte del castellà, el fet és degut a la persecució i imposició dels successius governs espanyols, no pas fruit del darwinisme lingüístic. Fer explícit en el text constitucional que si bé la dictadura franquista va significar opressió per a tots els espanyols, en el cas dels catalans aquesta repressió va ser doble, ja que es va patir un genocidi cultural.

El català passa a ser oficial a tot Espanya, no pas amb l’objectiu que els seus ciutadans hagin d’aprendre’l obligatòriament, sinó amb la intenció que siguin d’aplicació forçada totes les disposicions de mercat i culturals en vigor a tot el territori espanyol en igualtat de condicions (via adoptada a Suïssa i el Canadà per solucionar, d’una vegada, i entre d’altres, el problema d’etiquetatge de productes, per exemple).

Concert econòmic. Catalunya recaptarà tots els impostos i pagarà a l’estat espanyol l’import corresponent pels serveis rebuts. Addicionalment es pagarà un plus de solidaritat voluntari (negociable anualment segons els objectius, l’ús que es faci dels fons i la situació econòmica de l’entorn).

Legislació i participació internacional. No hi haurà competències compartides i l’estat espanyol només mantindrà aquelles que, per lògica i eficàcia, no té sentit passar a nivell subsidiari (exèrcit, impressió de moneda, aplicació de tractats internacionals encara que afectin Catalunya si abans han estat acordats amb nosaltres, etc.). S’articularà la forma de representació de Catalunya a la UE basant-se en el que ja fan altres països i es proposaran iniciatives als organismes internacionals per donar representació a les nacions sense estat.

Conclusió. Aquests són uns punts mínims als quals, penso, aspiren la majoria dels que no volen trencar amb Espanya. De fet, és el que obtindrà Escòcia, sense anar més lluny. M’atreveixo a dir que fins i tot els votants catalans del PP subscriurien aquests punts -perquè tots els catalans, íntimament, aspiren a aquests mínims-. La qüestió és: ¿si tots plegats sabem que mai, mai a la vida, obtindrem aquests mínims, em volen explicar els senyors Iceta, Duran, Herrera i altres per què es dediquen a practicar la frivolitat i l’engany de manera descarada i sostinguda?

Moure fitxa

«No és el mateix afrontar l'imminent tsunami de la política espanyola amb 24 diputats independentistes que amb 70 o 75»

Eduard Voltas | Actualitzat el 02/01/2015 a les 00:02h

Fa dies que circula per les xarxes socials un quadre comparatiu sobre el que deia Podemos fa un any sobre una sèrie de temes clau i el que diu ara sobre els mateixos temes. És un donde dije digo digo diego massiu. Iglesias i els seus saben que potser guanyaran les eleccions però que per governar cal una majoria estable d'almenys 176 diputats, i aquesta només la podran assolir pactant amb el PSOE. I també saben que el PSOE únicament rebrà el nihil obstat de les oligarquies a un pacte d'aquest tipus si el programa de govern és d'un reformisme suau que no amenaci res d'allò que és fonamental per a elles.

L'espectacular rectificació programàtica confirma que Iglesias no té gens de ganes de passar quatre anys a l'oposició. Ell i els seus companys van parir Podemos per assaltar el poder i ara que ho veuen a prop no deixaran que un programa de màxims elaborat a les catacumbes del 15-M s'interposi entre ells i la Moncloa. A més, el darrer any ha descobert que el que la gent compra no és el seu programa (qui es llegeix els programes?) sinó el seu diagnòstic i la seva retòrica. I la novetat, sobretot la novetat. Un tuitaire que votarà Podemos ho definia l'altre dia de forma sublim: "Vull que em decebi gent nova".

Estic dient que el govern Podemos-PSOE ja està fet? No, segur que no, però sí que dic que Iglesias farà el que calgui per aconseguir aixecar el veto de la casta al seu accés a la Moncloa. I sobretot estic dient que, si jo fos Rajoy, no donaria per fet que el poders fàctics forçaran la gran coalició PP-PSOE. Potser arriben a la conclusió que els convé més fer baixar el mal humor social a través d'un acord de govern PSOE-Podemos que creï sensació popular de canvi, combinat amb un acord no tan visible casta-PSOE que marqui els límits que no es poden traspassar. La recuperació de l'economia faria la resta.

Resoldrem la incògnita a la tardor, a no ser que Rajoy decideixi fer un gest d'audàcia i passi a l'atac avançant les eleccions generals per fer-les coincidir amb les municipals i autonòmiques del maig, hipòtesi molt comentada els darrers dies. En qualsevol cas, a la política espanyola estan a punt de passar coses molt rellevants, i Artur Mas ha de decidir si vol afrontar-les amb l'actual Parlament o amb un de nou. Avui, al Parc de la Ciutadella només hi ha 24 diputats (21 d'ERC i 3 de la CUP) escollits amb un programa independentista. Cal recordar que el programa que tenen al darrere els 50 diputats actuals de CiU no parla de la independència.

És una relació de forces (24 de 135) que no reflecteix la realitat social catalana de 2014. Si hi ha eleccions plebiscitàries, en canvi, sabem que la xifra de diputats amb un mandat per la independència pujaria a mínim 70, segons la més pessimista de les enquestes. No és el mateix afrontar l'imminent tsunami de la política espanyola amb 24 diputats independentistes que amb 70 o 75. Jo diria que Catalunya és més forta si mou fitxa primer. No?

L’any de la revolta democràtica

JOAN SERRA | Barcelona | 01/01/2015 21:52


El president espanyol, Mariano Rajoy, s’ha esforçat en les últimes setmanes a vincular el 2015 amb el concepte de recuperació econòmica. “La crisi ja és una història del passat”, va afirmar Rajoy l’11 de desembre en una trobada empresarial a Madrid, una frase que va generar crítiques de l’oposició i, fins i tot, incomoditat en el PP. Conscient que hem entrat en un any electoral -amb dues cites segures, l’una al maig i l’altra cap a finals d’any; a l’espera del que passi a Catalunya amb les plebiscitàries-, l’executiu dels populars ho fia tot a la bandera de la recuperació per mantenir l’hegemonia electoral a Espanya. Però més que l’any en què es farà el tomb a la crisi, el 2015 s’endevina com l’exercici en el qual es traslladarà a les urnes la desafecció cap al model institucional sorgit de la Transició. Podem amenaça de trencar el bipartidisme a l’estat espanyol -així ho albiren almenys el reguitzell d’enquestes sorgides en els últims mesos-, un fenomen polític alimentat pels estralls de la crisi i l’impacte de la corrupció, un dels substantius més utilitzats el 2014.

Mentre Espanya es prepara per a un any de sacsejada a les urnes -el líder de Podem, Pablo Iglesias, vaticinava aquesta setmana que l’avançament electoral a Grècia, on les enquestes situen Syriza com a força guanyadora, era el preludi d’un canvi en cadena a Europa-, Catalunya enfoca un any clau per al sobiranisme. Al davant hi té el repte de vehicular la mobilització ciutadana viscuda el 9-N, que va superar les previsions més ambicioses, també del Govern. Però el procés català, de pronòstic incert, haurà de conviure amb les turbulències que es viuran a l’Estat. Les forces partidàries de l’estat propi aspiren a evitar els danys col·laterals del debat obert a Espanya i miren de trobar el desllorigador que els permeti concretar el trànsit cap a la independència, un estadi en el qual ja s’ha anat situant un ampli sector de la ciutadania. El 9-N va generar unes expectatives que de moment encara no s’han situat al calendari. L’escenari de xoc amb l’Estat ara es complementa amb una falta d’entesa entre les forces sobiranistes pel format dels comicis i el full de ruta cap a l’estat propi.

El calendari català

Les plebiscitàries, el moment de la veritat del procés sobiranista

Mentre CDC i ERC busquen la resolució a la incògnita de les plebiscitàries -si són abans o després de les municipals-, la societat civil continua reclamant eleccions anticipades de manera immediata. Ho va verbalitzar la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, en una entrevista dilluns a l’ARA: “Ja vam dir que consideràvem el 9-N la primera volta d’unes eleccions, ara falta la segona volta i no es pot fer gaire lluny de la primera”. L’ANC, Òmnium i l’Associació de Municipis per la Independència han exercit de mediadors, com en la discreta cimera de dissabte passat, per fer cristal·litzar aquesta segona volta del 9-N. El president de la Generalitat reclama una llista unitària per enfilar en 18 mesos el camí cap a un nou estat, mentre que Oriol Junqueras entén que la majoria sobiranista en una convocatòria plebiscitària -uns comicis que serien constituents d’aquest nou estat- serà més àmplia amb la fórmula de llistes separades.

La negociació està encallada i el calendari del 2015 és complex. Mas insta ERC a refer la unitat per no debilitar el procés i recorda que té la clau de l’avançament electoral, mentre Junqueras pressiona per la data. Els republicans empenyen perquè la cita amb les urnes sigui en el primer trimestre de l’any. Tot i les manifestacions públiques del president, no serà fàcil que Mas esgoti la legislatura fins al 2016 -en minoria i sense suports estables al Parlament-, mentre a l’Estat el 2015 es consoliden altres debats, com el que catalitza Podem, decidit a posar data de caducitat en les eleccions generals -cap al novembre- a les opcions polítiques que s’han alternat al poder des de la Transició.

Pressió a l’establishment

La sacsejada de la primavera, preludi del cop al bipartidisme

Mentre l’independentisme ha ocupat la centralitat de la política catalana contemporània, a l’Estat ha emergit una nova esquerra fornida per la desafecció a la política tradicional, que ha presentat una esmena a la totalitat a l’actual sistema de partits i també a l’economia de mercat. Les enquestes vaticinen que Podem redefinirà el mapa bipartidista quan arribin les eleccions generals a finals d’any, però les municipals i autonòmiques del 24 de maig poden ser el preludi d’aquesta explosió de l’ statu quo. Podem aspira a irrompre amb força als Parlaments autonòmics i, tot i que no es presentarà amb la seva marca a les municipals, està construint estructura orgànica en gairebé 800 municipis de l’Estat per fer-se un lloc als ajuntaments de les principals ciutats, ja sigui amb llistes d’agrupacions d’electors o integrant-se en d’altres candidatures, com Guanyem a Barcelona, també amb bones perspectives electorals.

La cita del maig servirà per calibrar l’empenta de la nova esquerra, que pretén convertir-se en un tsunami a les generals. L’aparició de Podem amenaça de contenir el progrés d’IU a les urnes, en procés de regeneració interna per bastir nous lideratges i amb una càrrega ideològica comuna a la formació de Pablo Iglesias. Però també està en perill el pes d’UPyD, que sembla haver perdut la bandera de la regeneració a Espanya i també la condició de frontissa.

Confluència o destorb

L’efecte de Podem en la fortalesa del sobiranisme és una incògnita

El procés sobiranista coincidirà en el temps amb el setge de la nova esquerra a l’establishmenti ara mateix resulta agosarat pronosticar quines conseqüències tindrà aquest solapament. La confluència de moviments de canvi a Catalunya i Espanya pot alimentar la mobilització de l’electorat, amb l’objectiu comú de reformular l’autonomisme de regust anacrònic, però des de sectors del sobiranisme ja s’han encès les alarmes pel destorb que pugui generar Podem. L’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) li atorgava entre 9 i 11 diputats al Parlament i la victòria en les generals a Catalunya. Iglesias, que diu que no reconeix Artur Mas com a interlocutor, sap que pot esgarrapar vots sense assumir cap compromís en clau sobiranista. La seva defensa del dret a decidir ha quedat diluïda amb el lema de decidir per canviar-ho tot. En el viratge cap a l’electorat socialdemòcrata, el partit d’Iglesias calcula les incomoditats del debat sobiranista davant d’un PP que ja ha plantejat la unitat d’Espanya com un dels eixos programàtics d’aquí a les municipals. Arrenca el 2015, l’any de la revolta democràtica.

2015: l'any de la desconnexió

"La batalla es lliura aquest any", dèiem ara fa 365 dies. Quin balanç hem de fer de l'any que havia de ser una revolució? Potser per sota de les expectatives, ja que la gent visualitzava un 9N decisiu. Ja fos perquè Catalunya podria per fi exercir el dret a l'autodeterminació mitjançant un referèndum, perquè hi hauria plebiscitàries, o bé perquè no hi hauria res d'això però sí un desemmascarament de la intransigència espanyola que fes agafar embranzida el procés a nivell internacional. Cap d'aquests escenaris ha succeït, però el 2015 comença amb la consciència col·lectiva que el plebiscit està pendent. Amb el final de l'any en què idíl·licament la independència havia d'arribar, constatem que el full de ruta s'ha seguit però el procés de cocció és un punt més lent.

No obstant això, i tenint en compte també l'auge de Podemos, ja és un triomf que la força de l'independentisme es mantingui tot i que el 2014 no complís amb el que se n'esperava. La V de l'11 de setembre i la consulta simbòlica del 9N han estat claus, ja que hem tingut part de la batalla que pronosticàvem. Un 2015 com l'anterior, però, no en tenim prou. No podem optar a una mera batalla amb l'Estat, a una mera desobediència però sense avançar -sí, el 9N va ser una desobediència però sense conseqüències pràctiques-, sinó a la desconnexió.

El 2013 havia de ser i va ser l'any del diàleg, però es va allargar de manera estèril fins l'any següent. Tot i que el 2015 també n'hi ha d'haver, ha de ser entre iguals. L'any que acaba de néixer no és ja el del bloc pel dret a decidir per a poder exercir-lo, sinó el del bloc per la independència per a poder exercir-la. Què fa falta? Molt senzill: un bloc i exercir-la, és a dir, unitat -anar més lluny dels partits polítics que arriben a acords puntuals- i també desconnexió d'Espanya. És un concepte amb què el membre del CATN Ferran Requejo explicava el fet de trencar amb la legalitat vigent per anar utilitzant la que el Parlament de Catalunya vegi creant ad hoc. És clar, per engegar un procés d'aquestes característiques el poble hi ha d'apostar de manera ferma, així que la celebració d'eleccions és imprescindible. La força que s'ha d'aconseguir ha de passar de manera folgada els 68 que marquen la majoria i ha de ser sòlida. Que si es posen malalts deu o quinze diputats els números surtin, i que si una de les formacions implicades té una divergència no amenaci de carregar-s'ho tot a la primera de canvi. Si no hi ha full de ruta i govern conjunts tot fracassarà.

On serem l'1 de gener de 2016? L'escenari de desconnexió desitjat hauria de portar idealment a un escenari d'incompatibilitats constants amb l'actitud espanyola tal, que la Unió Europea ja hauria d'estar mediant en els propers 364 dies per, potser, exigir un referèndum definitiu. En cas contrari, encara no haurem arribat prou lluny i el procés encara anirà més al xup-xup. Ara bé, sent realistes, és fàcil també de visualitzar la impossibilitat d'implantar elements com la hisenda pròpia amb la recaptació del 100% dels impostos i la decisió d'esperar a veure si bufen nous vents a la Moncloa el Nadal vinent.

El calendari pot ser el següent: formació de nou govern català aquesta primavera, inacció fins les municipals, començar amb els preparatius i mínim diàleg amb Madrid durant l'estiu, vacances i campanya per les espanyoles. Amb tot, la debilitat d'un estat inherent a la celebració de comicis, possiblement aguditzada per en aquest cas per uns resultats més repartits, haurà de ser aprofitada durant la tardor vinent. La Diada tornarà a indicar que el xup-xup està a punt per fer els primers passos de la desconnexió.

Anar de Chacón a Galdón
«No hem d’esperar res de Podemos, però hauríem de saber aprofitar el desig de canvi per atreure votants al projecte català»

Patrícia Gabancho | Actualitzat el 04/01/2015 a les 00:01h
Mesos abans de la República, les forces que volien canviar Espanya es van reunir a Sant Sebastià per al famós pacte, que incloïa el reconeixement del dret a l’autonomia de Catalunya. Catalunya portava anys bregant per tenir un espai propi dins d’Espanya i en aquell moment va sentir que tocava el cel amb les mans: era l’oportunitat de tenir un bon encaix espanyol. Ja sabeu com va anar: no només es va esfumar l’”Estat propi” –literalment- sinó que l’Estatut de Núria va perdre, a les Corts, 18 articles i el preàmbul. Més o menys el mateix que va passar durant la Transició: un nou pacte i tota la maquinària pesant de l’Estat aplicada a frenar l’autonomia, per part de la dreta, de l’esquerra i de més enllà. I amb els catalans –CiU en aquest cas- estintolant l’estabilitat, pel que pugui passar. En aquells anys, la promesa d’una nova Espanya, federal és clar, l’encarnava Carme Chacón.

La nova Espanya és avui Podemos. Canviarem Carme Chacón por Gemma Galdón, que diuen que serà la candidata d’Iglesias a les generals. Una dona potent, radical, intel·ligent i a qui la independència no li fa ni fred ni calor. Un projecte espanyol. És veritat que Podemos vol canviar Espanya, com volien els republicans dels anys 30, però no pas a favor de Catalunya, això li és indiferent. Podemos no reconeix Catalunya com a subjecte polític. Catalunya és una part qualsevol del seu projecte espanyol. Per tant, busca el mateix electorat que votava massivament a la Chacón: periferia metropolitana, que parla més castellà que català, que no és excessivament espanyolista, que és progressista, que té una edat i que encara venera Felipe González. Canviar Espanya. I Catalunya, que s’apanyi dins d’aquest marc.

Bé: no hem d’esperar res de Podemos, però hauríem de saber aprofitar el desig de canvi per atreure votants al projecte català. La regeneració catalana l’ha de fer el sobiranisme. La regeneració espanyola l’ha de fer Podemos. Una aliança? Pablo Iglesias no pactarà ni amb la seva mare.

​Independència o revolució
Jordi Palmer | Actualitzat el 03/01/2015 a les 23:59hArxivat a: Nació.cot, Podem
Quan l'any 1936 els avis ideològics del Partit Popular van decidir fulminar la Constitució vigent per la força de les armes, els que van quedar del costat de la legalitat es van veure en la dicotomia de triar entre esmerçar tots els esforços en guanyar la guerra o bé en fer la revolució, un enfrontament que van dirimir, també a trets, pels carrers de Barcelona el maig del 1937. Van guanyar els partidaris de guanyar la guerra, però com que no van reeixir, tampoc no van fer la revolució.

Salvant les distàncies encara avui hi ha qui planteja, en termes moderns, la mateixa necessitat de triar. Afortunadament sense guerra ni violència, és a dir, sense necessitats extremes que reclamen solucions extremes. És per això sorprenent que en els debats del nostre present n'hi hagi que insisteixin que abans que la qüestió nacional hi va la qüestió social, perquè en actuar d'aquesta manera renuncien a fer totes dues coses alhora, quan res indica que necessàriament calgui triar o una cosa o l'altra i quan sembla evident que la independència pot servir per construir un país socialment millor, mentre que l'ordre invers no deriva necessàriament en la llibertat del poble català. 

De fet, posar per davant la política social a la nacional en lloc de situar-les en el mateix pla només s'explica quan hi ha una intenció clara de deixar la qüestió de la sobirania en un segon pla, probablement per restar-li importància i, si molt convé, oblidar-se del tema. I això és el que fa Podem. Si fos per ells tornaríem a perdre la guerra.

La resistència al canvi d’Espanya

JOSEP RAMONEDA | | 03/01/2015 17:59

Què li passa a Espanya? Històricament el centre ha tingut un poder polític fort, mentre que el poder econòmic ha estat més perifèric, sobretot a Catalunya i el País Basc. Aquest desajust -Madrid es converteix en capital global ja en democràcia, fruit de la privatització de les empreses públiques- és una de les causes de la frustració de la nació espanyola, que mai ha aconseguit tancar un estat nacional homogeni, a l’estil francès. La història recent també ve d’una transició que va produir un règim homologable, però que s’ha encallat en una autocomplaença que impedeix veure que la vida va per davant de les institucions.

L’ordre franquista es va desintegrar quan ja només era una superestructura sense ànima, incapaç de seguir el ritme de la societat. I en aquell moment d’il·lusions i de pors, la construcció de la democràcia, a partir d’un pacte que salvava els interessos de les elits franquistes, es va fer sota l’obsessió per l’estabilitat. La democràcia no podia ser un altre episodi efímer. Quan l’arribada del PSOE al poder consolida el sistema, es forja un règim vertebrat sobre dos partits molt jeràrquics (el que es mou no surt a la foto), amb hegemonia del poder executiu sobre els altres poders de l’Estat, rígid i opac. L’estat de les autonomies, la solució que s’adopta per resoldre les demandes de Catalunya i el País Basc, desenvolupa bombolles de poder regional, versió postmoderna del caciquisme de sempre.

Aquest sistema ja estava esgotat el 2008. La crisi l’ha posat en evidència. S’han aixecat els vels de l’opacitat. I ha emergit una realitat feta de desigualtat, fractura social, corrupció, crisi territorial i immobilisme d’unes institucions incapaces de reconèixer la necessitat imperativa de reformes. Per això s’ha trencat la confiança, i han ocupat l’escenari projectes que demanen una redistribució real de poder, ja siguin els moviments socials i les seves emanacions polítiques o l’independentisme social i polític. Els poders espanyols han reaccionat tancant-se. Negant-se a veure que les institucions han perdut l’ànima. Avui, el mal d’Espanya és la resistència de les seves elits a fer canvis inajornables.

Lara i el seu imperi al servei de les clavegueres de l’estat per avortar el procés independentista

Des dels serveis d’intel·ligència i des de la comissió de crisi ministerial de caire intern, creada per estudiar com derrotar la major amenaça contra el model polític de l’estat espanyol, és a dir una comissió per acabar o fer fracassar el procés independentista, han descobert que Podemos/Guanyem és la millor eina creada per dividir i liquidar el procés a Catalunya.

Amb l’excusa de la revolta política que diuen representar Podemos/Guanyem han començat a fer forat per que Catalunya sigui un altre cop la salvació d’Espanya

Podemos/Guanyem no parlen de l’espoli fiscal, del model de finançament, de la persecució de la llengua catalana i com diuen els seus líders no volen ni desitgen parlar de la independència de Catalunya, ni tant sols volen parlar de les mobilitzacions més grans fetes mai a Catalunya a favor de la independència. Han obert forat per dividir el procés en base a fer neteja de la casta catalana, i han fet forat a ICV-EUIA en major mesura i també en l’estratègia d’ERC, i en menys mesura dins la CUP que veu perplexa com amb quatre frases i el suport mediàtic guanyen espai polític sense ni tant sols explicar programa i lideratges.

Articulistes i mitjans anomenats progressistes ja aposten clarament per un govern alternatiu a CiU amb ERC, Podemos/Guanyem/ICV-EUiA i restes socialistes

Els donen suport per aconseguir que ERC i el seu líder vegin o es creguin que sense CiU i amb Podemos/Guanyem i el seu satèl·lit IC-EUiA és més fàcil aconseguir la independència per la via federal, via la revolució de Podemos, un intent de fer repetir els errors històrics de sempre. Recuperar l’idea que Catalunya ha d’esser un cop més la salvació d’Espanya.

Podemos/Guanyem i els seus satèl·lits són segurament el problema principal per aconseguir la independència, el seu discurs de nou lerrouxisme pot fer fracassar el procés per acontentament de la casta política espanyola

El cas sorprenent de Guanyem i la seva líder Ada Colau és la mostra d’aquest perill, sense mullar-se amb els problemes del país està aconseguint un suport mediàtic fora de lloc, i de moment ja ha aconseguir que Joan Herrera i la direcció d’ICV-EUiA hagi diluït el patrimoni polític del seu partit i del PSUC en un moviment sense cap mena de programa apart de paraules demagògiques però sense contingut. De moment han cridat l’atenció d’ERC per governar Barcelona i fer fora “la Casta” això si treballant per una Barcelona capital de la comunitat autònoma de Catalunya, tenen prohibit parlar d’independència, d’espoli fiscal, de la persecució de la llengua catalana, per a Guanyem és el castellà la llengua que avui encara està sent discriminada, per això fan la major part dels seus discursos, vídeos o pagines web primer en espanyol, per ells primer és Espanya

Podemos/Guanyem fan possible recuperar l’orgull de ser espanyols, a diferència de Ciudadanos o del PP ells no són nacionalistes, són casta espanyola de veritat

El discurs d’Ada Colau gravat en vídeo tant sols en castellà no és un fet aïllat, és una manera de fer, de normalitzar que som Espanya, amb demagògia 2.0 aconseguir reconduir els independentistes cap a la solidaritat amb Espanya.

El clon de la transició

Salvador Cot | Actualitzat el 04/01/2015 a les 23:59h

L'últim argument de l'unionisme és inventar-se un còctel que incklou algunes enquestes, les expectatives de Podem/Podemos i la guerra civil entre CiU i ERC. El resultat és pura prestidigitació política: El sobiranisme català, diuen, ha perdut sense necessitat d'aplicar la força, tot i que el referèndum decisiu hagi estat prohibit i el president, la vicepresidenta i una consellera estiguin processats a causa, precisament, del 9-N.

El parany és senzill, però eficaç. Si no es convoquen eleccions és perquè, segons aquesta visió, el procés ha entrat en decadència a causa de la irrupció política dels de Pablo Iglesias, la davallada electoral de CiU i les limitacions d'ERC, que hauria tocat sostre. En definitiva, la situació política seria la mateixa que la de l'endemà de la victòria de l'unionisme escocès, però sense necessitat d'arriscar-se a perdre el referèndum.

Només tenen un problema. Aquest escenari necessita la cronificació de l'enfrontament en el camp sobiranista, que hauria de mantenir la inacció durant un temps prou llarg com per anar generant una desmobilització progressiva de les bases socials del catalanisme polític. Això, sumat a la unitat d'acció de l'espai que va del PP a Podem/Podemos, desactivaria el conflicte Catalunya-Espanya durant, almenys, una generació.

Res de nou. Un itinerari clonat del de la transició de finals dels setanta, amb la diferència que, aquesta vegada, el sistema espanyol només podrà mantenir la subordinació política de Catalunya a través de l'autodestrucció interna. En definitiva, per primer cop a la història, perdre és perdre's i no pas haver estat derrotat.

«La formació de la identitat catalana»

«El procés sobiranista ha despertat la curiositat de molta gent per entendre un fenomen que, a primera vista, resulta difícil d’explicar»

Jordi Llompart | Actualitzat el 05/01/2015 a les 00:01h

Recomano moltíssim la lectura del llibre de Josep Fontana La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. L’autor descriu els principals passatges de la història del país, des dels orígens medievals fins ara, amb un traç vigorós i vibrant, absolutament captivador, aconseguint que ens fixem en totes les circumstàncies històriques rellevants que han fet que Catalunya preservés una identitat pròpia, diferent, a pesar de tots els intents per negar-la, diluir-la o destruir-la.

La recent embranzida del procés sobiranista ha despertat la curiositat de molta gent per entendre un fenomen que, a primera vista, resulta difícil d’explicar. Tots coneixem persones d’aquí i d’allà que consideren inconcebible que una Catalunya pròspera, interconnectada amb l’economia global, al segle XXI, vulgui emprendre el camí de la independència d’Espanya. Doncs bé, crec que el llibre de Fontana és un dels millors als quals acudir per entendre-ho millor.

El llibre explica la història amb l’objectivitat necessària, i destrueix tòpics o idees errònies sobre les relacions amb la resta de la Península. Catalunya no ha forjat la seva identitat en base a un aïllament polític, social, cultural o geogràfic d’Espanya –com de vegades sostenen alguns- sinó en base a una aspiració de llibertat per “voler ser” i “progressar” que es comença a manifestar a l’època medieval i que impregna generació rere generació fins a l’època contemporània.

El regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) va significar un moment decisiu en la culminació d’un estat nacional català que s’havia forjat des dels comtats francs amb la vertebració d’un sistema productiu agrari propi, de jurisdicció pròpia, d’usos i costums propis i d’institucions pròpies. Catalunya era una potència comercial a la Mediterrània en el context de l’associació amb l’Aragó, València i les Illes, tenint la ciutat de Barcelona i el territori català com a sostenidors d’un equilibri socioeconòmic profitós, ben singular, ben diferent del de la resta de la Península.

Els segles posteriors, amb la fi de la dinastia dels comtes reis de Barcelona i la intensificació de la relació político-dinàstica amb Castella, s’anirà posant de relleu la falta d’entesa entre dos models ben diferents de construir una nació. Catalunya aspirarà a mantenir les llibertats que sostenien el seu progrés, basant-se en una economia més dinàmica i diversa, volent construir un país més modern i democràtic, mentre que l’Espanya castellana aspirarà a un règim absolutista ocupat en la gestió del poder polític i de les aventures militars, dominador en lo polític, exigent en la recaptació impositiva per finançar-se, i endarrerit en lo econòmic.

Els nombrosos episodis d’insubmissió i rebel·lió dels catalans contra el poder espanyol, manifestats sobretot en les guerres de 1652, 1714, i també 1939, van comportar duríssimes reaccions de repressió i d'intolerància cap als catalans, sobretot cap al seu sentiment identitari, el de “ser diferents”, que, malgrat tot, ha arribat amb vigència fins als nostres dies. Aquest sentiment no és, entenc jo, el d’un poble que s’aixopluga en la contemplació romàntica del passat, sinó el d’una societat que creu que el seu model de país és millor que no pas el que li proposa l’Estat Espanyol, pel fet que tantíssimes vegades en la història ha frenat o retardat el seu progrés... L’any que ara comença, el 2015, potser mereixi un llibre apart.