Espanya regala un cavall gran de fusta a Catalunya

“No s’entén, però respecto plenament les decisions de l’àmbit judicial”. Aquesta ha estat la resposta d’Artur Mas a la notícia que s’ha conegut avui, l’admissió a tràmit de les querelles contra Mas, Ortega i Rigau pel 9N per part del TSJC. No sense tirar d’ironia, Mas ja ha deixat clar que aquesta no se la pensa engaltar. Queda evident que cal persistir en la petició de demanar la convocatòria urgent d'eleccions anticipades.


La resposta d’Espanya va lenta però està ben treballada. Podemos, com explicava ahir en Guifré, s’està convertint en el veritable cavall de Troia que pretén fer saltar el procés barrejant casta amb independència. Pablo Iglesias ha passejat aquest matí el seu discurs fàcil acompanyat de múltiples cants de sirena pels mitjans públics catalans. Iglesias demana que els catalans ens oblidem de tot i el votem fent-li confiança cega per a què iniciï un hipotètic nou procés constituent a Espanya. Altre cop l’eterna pastanaga.


La resposta d’Esquerra Republicana, ha estat franca i clara: l’únic que farà és allargar el miratge. A la xarxa fa molts dies que creix la malfiança contra aquest partit, amb el record del fracàs del “revolucionari” Felipe González. L’atac d’ahir a la CUP ha despertat algunes consciències, entre les quals la de Joan Herrera que encara que tard, li ha vist les orelles al llop.


Ara mateix les darreres enquestes donen d’1 a 2 diputats per a Izquierda Unida+ICV al Congreso espanyol. Fa un any els en donaven de seixanta a vuitanta, com a UPyD. A Catalunya, la formació d’Herrera cediria la meitat del seu patrimoni, i podria quedar-se en 6-8 diputats, fins i tot darrera de la CUP. Podemos es veu tant forta que ha rebutjat reiteradament qualsevol coalició amb IU o ICV, la qual cosa ha fet saltar totes les alarmes a la formació verda, que segueix cridant enmig del desert: “Pablo Iglesias no pot derrotar tot sol Artur Mas”, ha dit Herrera.


Si Iniciativa hagués estat més valenta i hagués fet l’aposta per la independència, amb el procés constituent i el nou estat català, Podemos desapareixeria i ICV podria seguir ocupant tranquil·lament l’espai del partit verd del nou Parlament. Ells creien que mantenint l’ambigüitat potser perdien algun vot sobiranista que es podien permetre, i es troben que en perdran encara més per l’altre flanc. Però per aconseguir això, cal que Iniciativa faci el pas endavant que la seva direcció no té prou valor per a fer.

La pinça Montoro-Iglesias

Salvador Cot | Actualitzat el 23/12/2014 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot


Fins ara, el procés d'emancipació nacional de Catalunya patia, essencialment, la pressió de l'estat i dels seus delegats polítics i institucionals a Catalunya. Un assetjament de dimensions enormes, però molt direccionat de dalt a baix, amb el conglomerat polític, financer, mediàtic i institucional madrileny orientat a intimidar les elits catalanes i, en paral·lel, a aconseguir una asfíxia gradual del marge de maniobra de la Generalitat. El deteriorament dels serveis públics n'ha estat la conseqüència més evident.

El fet és que aquesta estratègia, més que aturar el procés ha tendit a eixamplar-ne la base social. El sobiranisme ha sabut deixar al descobert els engranatges de subordinació que han fet possible l'apropiació crònica d'una part substancial dels recursos que necessita la societat catalana. La solució política ha consistit en visualitzar l'itinerari cap a una República Catalana lliure dels peatges i condicionants que imposa el règim setantavuitista.

Però ara comença a tancar-se sobre Catalunya l'altre braç del que resulta ser una formidable pinça política. Des d'un extrem, Cristóbal Montoro ofega els recursos de la Generalitat, obligant l'administració catalana a retallar sobre les retallades. I, de l'altre, Pablo Iglesias denuncia furiosament el defalliment dels serveis públics a Catalunya ignorant, de forma deliberada, que els recursos de la Generalitat són una decisió, lliure i premeditada, del govern de Madrid. Així doncs, políticament, el dèficit social aconsegueix negar el dèficit fiscal.

No és un complot Casta-Podemos perquè estaria massa ben pensat, però és evident que el temps comença a córrer en favor d'Espanya. Antes morada que rota.

Negocis a compte de l’Estat

MARCEL CODERCH | | 23/12/2014 21:10

L’emmagatzematge de seixanta dies de consum de gas ve dictat per una directiva de la UE que pretén garantir l’abastiment en cas d’una crisi geopolítica. Un servei d’aquest tipus, que és d’interès general, no es pot deixar en mans del mercat, i l’ha d’assumir l’Estat, bé directament, bé amb una concessió a una entitat privada. Les condicions de la concessió i la retribució del servei són cabdals perquè es respecti l’interès general. Quan el govern de torn actua en connivència amb els interessos privats particulars, privatitzant els beneficis i socialitzant els riscos i les pèrdues, s’acaba amb un forat de 1.350 milions d’euros que pagarem els ciutadans, a més d’una quantitat semblant que farà falta per fer un magatzem que sí que funcioni.

Pablo Iglesias i l'abraçada amb els aiatol·làs de l'Iran

Un professional del periodisme si vol, si el seu estomac i la seva decència personal i democràtica ho permet, pot treballar per un règim dictatorial, pot fer-ho també per un règim dictatorial i teocràtic, pot fer-ho per un règim dictatorial, teocràtic i criminal que porta un ritme d'execucions d'unes 1300 persones a l'any, on les dones no existeixen i els homosexuals són executats, cada un de nosaltres té els seus propis límits, cobrar 3000 euros a la setmana és un preu interessant per posar-se els principis a la butxaca, no està res malament, personalment penso que compren barat, però aquesta és la xifra que cobra Pablo Iglesias – Podemos, per fer el seu programa Ford Apatxe pel canal públic iranià Hispan TV. Una quantitat que acumula amb el seu sou de parlamentari europeu, sembla que no és incompatible treballar per una sagnant dictadura i fer part de la subcomissió dels Drets Humans del Parlament Europeu, estic convençut que és absolutament legal, el que no està clar és la moralitat de treballar per un estat criminal i ser el secretari general d'un partit que declara "Quiero que los Derechos Humanos se conviertan en la brújula política de nuestro país y de Europa".

Així és la política em direu, sembla que ell també ho va dir quan algú li va demanar per aquestes petites contradiccions, el negoci és el negoci! Potser algú pensarà i no mancat de raó que ara la dreta feixista del PP li cerquen les pessigolles sobre els negocis i contradiccions d'en Pablemos perquè tenen por, és veritat, és així, n'estic convençut, una part de la premsa de dreta que va potenciar Podemos per aflebir l'altre partit del règim, ara té por de perdre el poder i ataca el demagog polifacètic que dirigeix Podemos, però el que la dreta espanyola digui o deixi de dir no té cap importància, el fet important és que aquest personatge a sou dels iranians i de la família legionària feixista dels Lara, es permet el luxe donar lliçons d'ètica i venir a explicar-nos amb qui poden fer-se abraçades els líders polítics catalans d'esquerra.

La darrera esperança blanca de la segona restauració borbònica, el Felipe González del segle XXI, el senyor que acabarà abraçat al nou monarca per intentar organitzar un altre engany col·lectiu, un procés constituent “espanyol” que salvi les essències de la seva pàtria i que obligui als catalans a continuar pagant el seu estat corrupte, no té cap autoritat moral ni política per fer cap objecció sobre la sincera abraçada entre David Fernandez i Artur Mas, no té cap autoritat moral i política per declarar que l'actual President de la Generalitat no és un interlocutor vàlid per negociar les relacions de Catalunya amb l'estat espanyol.

Segurament serà difícil d'entendre per algú que treballa pels aiatol·làs iranians, que abraçar-se amb en Mas no és el mateix que donar-li la maneta al nou borbó o abraçar-se amb en Rajoy, dos hereus biològics i ideològics del franquisme. El més gran desafiament democràtic que ha patit el règim de la segona restauració borbònica ha estat la convocatòria del 9-N, segurament és complicat per algú que treballa per l'Iran acceptar que els interlocutors polítics surten de les urnes, que els interlocutors polítics no els pots triar i que el President Mas és el legitim President dels catalans, com abans o foren Pujol, Maragall i Montilla, quatre persones a les quals no vaig votar mai, però si algun dia el senyor Iglesias haurà de negociar alguna cosa amb els catalans haurà de fer-ho amb els seus legítims representants siguin del color que siguin. Que aquests galtes fabricat a les tertúlies de les televisions d'en Lara i subvencionat pels iranians es presenti com el nou defensor de la democràcia, és simplement pura marca espanya, el representant de la nova Casta espanyola 2.0

Iglesias, el tarannà i el dèficit fiscal

«Què està disposat a fer Pablo Iglesias per Catalunya? Resposta: quatre jocs de triler federals, cert reconeixement nacional, rialles i tarannà»

Francesc Puigpelat | Actualitzat el 25/12/2014 a les 00:02h

La visita de Pablo Iglesias ha estat productiva i il·luminadora, perquè a la fi ens hem assabentat de les propostes del partit per a Catalunya. Jo ho resumiria amb una frase: Pablo Iglesias es el nou Zapatero. Ha vingut a Catalunya bàsicament a vendre tarannà (talante, que en diuen en castellà). Ha vingut amb la rialla i el bon rotllo per davant. “La casta espanyola ha insultat als catalans”. És a dir, que com que ell no és “casta”, no ens insulta i ve de bon rotllo.

I, és clar, això ha causat molt bon efecte. Després de tots els insults que en els darrers dos anys han plogut del PP, el PSOE i el Madrid oficial, trobar algú que no insulta s’agraeix molt. El paral·lelisme amb el ZP del 2004 és claríssim: després de patir José María Aznar, la rialla del president-seguidor-del-Barça-que-mai-no-va-anar-al-Camp-Nou era tota una novetat. I totes aquelles apel·lacions a l’Espanya plural, i tots aquells “apoyaré” que va popularitzar Polònia!

El problema de Zapatero, com es va veure després, és que rere el tarannà no hi havia res. A penes demagògia, manca de projecte i feblesa. Pablo Iglesias no em sembla gaire diferent. I explicaré el que en penso en relació als dos problemes bàsics que té Catalunya: el reconeixement nacional i el dèficit fiscal.

Pel que fa al reconeixement nacional, no tinc motius de dubtar de la sinceritat de Pablo Iglesias. És una home a qui es pot qualificar de nacionalista espanyol moderat, molt allunyat de l’ultranacionalisme del PP, d’UPyD i d’amplis sectors del PSOE. Això implica que seria un polític disposat a fer concessions a Catalunya pel que fa a temes d’autogovern i a blindar les competències de la Generalitat en llengua i cultura, per exemple. D’Iglesias em puc creure una determinada mentalitat procliu a un federalisme real (no verbal, com el de Pedro Sánchez).

Ara bé: on Iglesias no farà ni la mínima concessió és en l’assumpte del dèficit fiscal. I per un motiu molt senzill: ni tan sols no reconeix que existeixi. Algú li ha sentit parlar dels 16.000 milions d’euros que volen cada any de Catalunya i no tornen? Per a Iglesias, no són cap problema. Per a ell, el problema són la casta i les grans proclames abstractes d’esquerra. I aquí som al cap del carrer. Què està disposat a fer Pablo Iglesias per Catalunya? Resposta: quatre jocs de triler federals, cert reconeixement nacional, rialles i tarannà. I aquesta misèria, a canvi de 16.000 milions. Algú compra?

Mor el cas Trias i el ministre ho continua sent

IU FORN | | 24/12/2014 19:27

Avui 25 m’he llevat molt aviat. M’he abrigat per combatre el fred de la matinada i he corregut cap al quiosc per ser el primer. Quan hi he arribat ja hi havia unes 200 persones (o més) neguitoses i expectants. Es notava perquè feien petits saltironets. Sí, esclar que en part era per passar el fred, però també hi havia un component nerviós. Home (i dona), és que la cosa s’ho valia. Dues hores més tard calculo que ja érem uns 600 (150 segons la Delegació del govern). Com que la gent ja havia agafat confiança, comentaven obertament la jugada. “Recordes la portada, oi?” “I tant! A 5 columnes: « Investigan una cuenta de 12,9 millones del alcalde de Barcelona en Andorra» ”. “Sí, però a mi encara em va agradar més la de l’endemà, quan Trias ja havia dit que es querellaria. Recordes la resposta del diari, oi?” “A baix i només a tres columnes, però afirmant i res de condicional: « UBS nº 7651162-3445.954. Éste es el número de cuenta suiza de Xavier Trias en la que estaban los 12.986.730,80 euros que fueron transferidos a Andorra en febrero de 2013» ”. “Ha, ha, ha...”, vam esclatar els 600.

I per això érem allà, per veure la portada del diari que publicava això el 27 i 28 d’octubre el dia que el fiscal ha arxivat la causa. I en aquell moment va arribar el quiosquer mig clapat. En veure la gentada només va poder exclamar: “1) a Madrid avui no hi ha diaris, o sigui que no hi ha portada, i 2) no sabeu que les portades es poden veure per internet?, què foteu aquí emprenyant?” Total, que haurem d’esperar a demà 26 per veure la segura rectificació i les disculpes... Perquè, ho faran, oi?

El franquisme es reivindica

La Fundació Nacional Francisco Franco homenatja els exministres encausats per la justícia argentina per crims contra la Humanitat

Nacio Digital , Madrid | Actualitzat el 25/12/2014 a les 19:05h

Mentre la justícia argentina persegueix els jerarques franquistes, a Madrid la Fundació Nacional Francisco Franco (FNFF) organitza actes públics de desgreuge contra els encausats, com els exministres Licinio de la Fuente i José Utrera Molina, sogre d'Alberto Ruiz Gallardón. Més de dues-centes persones van assistir a l'acte, convocat a principis d'aquest mes de desembre, tot coincidint amb la data de naixement del dictador.

Així, sota la presidència de Carmen Franco, Duquessa de Franco, es van atorgardiplomes i reconeixements a personatges públics com l'actriu i cantant madrilenya Nati Mistral i a organitzacions com l'Associació Nacional de Combatents Italians a Espanya o la Unió Militar Russa, definida com a "l'associació dels russos blancs combatents a la nostra Croada d'Alliberament Nacional".

L'homenatge als combatents feixistes i tsaristes va fer que, en la cloenda, sonessin l'himne italià i el dels russos blancs abans que l'espanyol "el qual van cantar tots els assistents amb la lletra de Pemán": ¡Viva España! Alzad los brazos hijos del pueblo español...

La FNFF està reconeguda legalment com una entitat que fa una "activitat benèfico-docent i cultural" i és per això que els donatius que rep impliquen desgravacions fiscals que van entre el 25% i el 35% de l'import cedit.

D'abraçades i de casta

«Demanar a Catalunya que, per decidir, primer ha d’esperar que Madrid mogui peça, és el que fa 34 anys que demana la casta»

David Bassa | Actualitzat el 27/12/2014 a les 00:02h

Aquesta ha estat la setmana de les abraçades. La setmana en què el cupaire David Fernández i el podemaire Pablo Iglesias s’han abraçat virtualment, ara tu, ara jo. I tot plegat perquè, en el seu primer míting a Catalunya, el líder de Podem tot just començar a parlar, va dir: “Us prometo una cosa, a mi no em veureu fent-li una abraçada ni a Rajoy ni a Mas”. Pam! Una autèntica atzagaiada al diputat de la CUP, per haver abraçat el president Mas el 9-N.

Per a Iglesias abraçar-se, acostar-se o pactar res amb qualsevol representant del que ell en diu “casta” és un pecat que assegura que no cometrà. N’estarem molt pendents tots plegats, perquè l’atzagaiada del líder de Podem va provocar una allau de piulades crítiques, moltes de les quals duien fotos d’Iglesias abraçant-se al controvertit jutge Baltasar Garzón (encobridor de les tortures a independentistes el 1992), o encaixant la mà amb Felip VI. El Twitter té aquestes coses, que et passa el cotó quan menys t’ho esperes.

Però l’atzagaiada d’Iglesias no va ser una febrada del moment. A les seves notes manuscrites i hi havia cinc punts marcats, i el primer de tots, amb el número u, diu “sí que prometo no abraçar-me”. Va disparar contra la CUP a consciència, havent-ho pensat i reflexionat, i havent-s’ho escrit com a primer punt del seu guió català. I així mateix li ho va explicar, primer via Whatsapp al David Fernández, i després en antena a tota l’audiència d’El Matí de Catalunya Ràdio, quan va dir que “si no vols pols, no vagis a l’era, la política té aquestes coses”.

I la resposta d’en David Fernández, també via Whatsapp amb l’Iglesia i en antena a El Matí de Catalunya Ràdio, va ser demolidora: “No es pot parlar de nova política amb tics de vella política”. Pim, pam! Com més ha anat avançant la polèmica, més s’ha anat veient que l’ús partidista de “l’abraçada” ha estat un error estratègic del líder de Podem. Un error estratègic perquè evidencia un biaix malintencionat a l’hora d’analitzar el procés català, personalitzant-lo en la figura del president Mas. Vaja, en la mateixa línia del PP i Ciutadans!

Per tant, més enllà de la bullimenta tuitaire i de les referències recurrents als Teletubbies (amb tanta abraçada amunt i avall), la polèmica de la setmana ha servit per aclarir, si més no, quina és la posició de Podem davant del procés català. Una posició legítima com totes, però que no haurien de seguir venent com a revolucionària, moderna i postnacional, adjectius tots aquestes escoltats en boca seva. Perquè, com diu en David Fernández en referència al procés constituent que proclama Podem com a pas previ al dret a l’autodeterminació, “demanar a Catalunya que, per decidir, primer ha d’esperar que Madrid mogui peça, és el que fa 34 anys que demana la casta”. Es pot dir més alt, però no més clar.

La pinça Felip VI-Pablo Iglesias contra la independència

Arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme

Jofre Llombart

El nou rei i el nou Felipe han engegat la neo-transició en què un dels seus principals objectius és evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Tant Felip VI com Pablo Iglesias II han entès que la reacció continuada de l’Estat al ‘problema’ català ha estat contraproduent als interessos espanyols. Ara toca canviar d’estratègia. I heus ací com s’ha passat d’ignorar la qüestió a que ocupi una part del discurs de Nadal del Rei. S’ha passat de tractar amb menyspreu la cosa catalana a fer veure que escolten la seva veu. S’ha passat de la llei Wert a fer tuits en català per mostrar simpatia cap a la nostra llengua.

En resum, com que el sobiranisme no atenia a raons amb el ‘poli dolent’, ara arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme. El problema és que potser ja arriba massa tard. El nou monarca ha entès que si hi ha alguna esperança de convèncer els catalans dubtosos de voler seguir sent membres de l’Estat no s’ha d’anar per la via testicular sinó per l’emotiva. Per això el discurs de Nadal va apel·lar directament a les emocions, a les famílies i als vincles personals entre catalans i espanyols. (Obro parèntesi: és evident que és un bon intent, però no crec que una família catalano-andalusa deixi de veure’s per Nadal si els Estats que els regeixen són diferents. El que trenca una família és que un dels fills se n’hagi d’anar a Berlin a guanyar-se la vida).

Com si s’haguessin posat d’acord, un i l’altre s’han adreçat amb pocs dies de diferència al poble de Catalunya. I, com si s’haguessin repartit els papers, tots dos s’adrecen bàsicament a dos sectors que seran cabdals per fer tombar el procés en un sentit o en un altre: El rei a l’empresariat català que no és independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 39 anys (els del regnat del seu pare). I Podemos es dirigeix a aquells ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona, castellanoparlant, d’esquerres i que no es independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 36 anys (els de la vigència de la Constitució). Per això Felip VI parlava tant del paper dels catalans a Espanya. Per això Pablo Iglesias deia que ell, que és de Vallecas, se sent a casa quan és a Cornellà.

Felip VI i Pablo Iglesias són el relleu generacional de l’espanyolisme amable. Encarnen al 2014 el que al 1975 va suposar Joan Carles I i al 1982 Felipe González. Igual que aleshores, tots dos es necessiten mutuament per tranquilitzar els públics respectius. Com serà que Pablo Iglesias va dir que no reconeix Artur Mas com a líder català perquè malgrat haver sortit de les urnes "és casta". En canvi, tot i ser republicà, el líder de Podemos sí que reconeix Felip VI com a Cap de l'Estat malgrat que ho és per herència i no per elecció popular. I en el cas concret de la independència, són conscients que acabarà triomfant només que una part d’aquests dos importants sectors (la patronal upper i el cinturó vermell) prescindeixin d’Espanya com a Estat vàlid per dur a terme les seves aspiracions.

I evidentment el rei Felip i Pablo Iglesias no generen els anticossos que sí provoquen un Montoro, una Cospedal, un Wert o un Alfonso Guerra. Per tant, ni la reacció cutània ni la resposta política serà la mateixa. És d’esperar que a bones maneres s’hi contesti amb bones maneres. Però tampoc cal oblidar que la principal divisa de l’espanyolisme és que Espanya es mantingui unida. I per aconseguir-ho farà el que calgui: amenaçar amb querelles, predicar el discurs apocalíptic o inventar-se comptes falsos a Suïssa. I quan vegin que així no se n’han sortit ho intentaran tot de nou un altre cop. El que calgui: fins i tot aconseguir caure bé.

Pablo, Felipe i els pallassos de la tele

"Resulta sorprenent que un cap d'Estat que vol mostrar una imatge renovadora es deixi escriure un discurs que segueix fil per randa un raonament tan poc raonat"

Francesc de Dalmases

“Espanya s'ha convertit en el millor altaveu per reiterar que és impossible la regeneració democràtica dins d'aquest Estat.” Ho afirma un diplomàtic retirat de vacances a Barcelona. En una xerrada informal contraposava l'actitud del govern de Londres vers Escòcia amb el de Madrid en relació a Catalunya. Quan va saber els insults que havia rebut Joan Manuel Serrat per cantar en català a TVE em va recordar la campanya dels músics anglesos a favor de la permanència dels escocesos al si del Regne Unit -Let's Stay Together (Mantinguem-nos junts)- que promovia el ‘No’ a la independència d'Escòcia en el referèndum del 18 de setembre. Paul McCartney en va ser una de les cares més destacades amb raonaments com ara “La decisió d'abandonar el nostre país és, per descomptat, absolutament vostra i només vostra. Tot i així, volem que tingueu present quant apreciem els llaços de ciutadania que ens uneixen a vosaltres, així com expressar-vos l'esperança que el vostre vot servirà per renovar aquest vincle”. La nit i el dia.

El mateix dia havia pogut escoltar el discurs del nou cap d'Estat espanyol per obra i gràcia de la transmissió sexual, Felip VI, i es mostrava sorprès de com havia ventilat la qüestió catalana amb una apel·lació tramposa a la qüestió sentimental -“em preocupa que es puguin produir fractures emocionals, desafeccions i rebuigs entre famílies, amics o ciutadans”- i fent seu el discurs miop del PP tot tancant files amb la Constitució espanyola com a garant divinitzat de la unitat de l'Estat. La sorpresa, em deia, venia de la reflexió compartida a l'escena internacional sobre la necessitat de trobar una resposta política al repte que planteja Catalunya tot assumint que les argumentacions estrictament jurídiques evidencien, precisament, l'obsolescència de la Carta Magna espanyola. És a dir, si Rajoy queda en evidència a l'exterior quan a les demandes massives i democràtiques que planteja Catalunya respon dient que no hi ha res a negociar i que totes les respostes possibles han d'estar dins la Constitució, resulta sorprenent que un cap d'Estat que vol mostrar una imatge renovadora es deixi escriure un discurs que segueix fil per randa un raonament tan poc raonat.

I finalment, l'exambaixador es feia un tip de riure amb la feblesa de Pablo Iglesias i Podemos anorreant amb una sola visita a Catalunya qualsevol possibilitat d'incidència o entesa amb el gruix del moviment de regeneració política que integra el procés de transició nacional: en poc més de 48 hores va pretendre deslegitimar un president electe, Artur Mas; va insistir en el ridícul ubicant en el seu mantra particular de la casta al propi David Fernández, i va acabar celebrant la Nochebuena (sic!) fent públiques les seves coincidències -i aquí tanquem el cercle, mai és ben dit- amb l'hereu coronat de l'hereu franquista. Com diríem si fóssim a Twitter: et felicito fill.

De la seva estada a Madrid durant el temps de la televisió en blanc i negre el nostre amic diplomàtic en recordava els pallassos de la tele i a la tercera copa ja els comparava amb Rajoy, el Borbó i Pablo Iglesias: “Sembla mentida que s'estiguin jugant més del 20% del PIB d'una forma tan matussera”.

Hem començat dient que Espanya és, per ella mateixa, la millor prova per poder afirmar que no existeix cap opció vàlida per a Catalunya que impliqui continuar com a part integrant d'aquest estat. Però això només resol la meitat de l'equació. L'altra meitat l'hem de resoldre a casa.

Felip VI, desacreditat pels seus

Jordi Palmer*| Actualitzat el 27/12/2014 a les 23:59h

Arxivat a:*Nació.cot,*unionisme,*felip VI

La mateixa nit de Nadal,*just després que el rei espanyol Felip VI assegurés dur Catalunya al cor, un grapat d'intransigents donava un bany de realitat en tota regla al monarca,*insultant Joan Manuel Serrat*per tenir la gosadia d'emprar el català en un programa de la televisió pública espanyola. Les paraules del rei, desacreditades per la via dels fets quan encara no s'havien ni refredat.*

I és que aquesta Espanya de fantasia*que ens volen vendre no s'aguanta per enlloc, perquè quan es grata una mica sota la crosta del discurs oficial apareix la intransigència de sempre, el rebuig de l'altre, la defensa de l'assimilació, el menyspreu per utilitzar una llengua que no és la seva.*

Construir una Espanya de tots és una quimera,*i ho demostra el fracàs de l'acte de vassallatge de Serrat a La 1, on al del Poble Sec només li va faltar demanar disculpes per cantar en català, i ni així se'n va sortir El rei Felip es pot omplir la boca en proclames antidivorci, però al capdavall fa seu un argumentari absurd segons el qual dues persones que no s'aguanten han de seguir juntes només per honorar una suposada tradició d'agermanament.

Ja és prou rocambolesc que als independentistes*ens vulguin convèncer que hem de ser compatriotes d'allò que anomenem espanyols, quan ha quedat prou clar que no en tenim cap ganes, però que a sobre siguin els que tan pagats estan de ser espanyols els que li donin un bany de realitat al seu rei i mostrin amb tota la seva cruesa què en pensen dels catalans ja és el súmmum del disbarat. * **

Per això el país que somia Felip VI*està abocat al fracàs, perquè ni els seus se'l creuen.

El primer a sortir guanya

TONI SOLER | | 27/12/2014 22:05

TERCERA VIA. Les enquestes més recents vaticinen que Podem entrarà amb la força d’un tsunami al Parlament espanyol i també al Parlament basc (en tots dos casos com a segona força, trepitjant els talons de PP i PNB). A Catalunya, les seves perspectives són falagueres, però una mica menys, i no afecten la solidesa del bloc independentista, que manté posicions i fins i tot les eixampla: segons l’últim CEO, la suma de CiU, ERC i la CUP passaria de 74 a 78-79 escons. Podem es fa espai a costa de PSC, PP, ICV i Ciutadans. Per què, doncs, la seva irrupció ha generat tant de nerviosisme entre els sobiranistes? Doncs perquè el mateix sondeig refreda les expectatives del sí en un eventual referèndum sobre la independència. I tots els analistes coincideixen que bona part de la culpa la té Pablo Iglesias, que és vist coml’autèntica tercera via per tots els federalistes o confederalistes que, fins ara, pensaven votar sí a la independència com a mal menor, perquè consideraven que Espanya no tenia solució.

LA PRESSA. Per tant, l’embranzida de Podem potser no afecta el nucli dur de l’independentisme, però compromet de forma seriosa les seves possibilitats de creixement. En alguns casos, es tracta d’una qüestió ideològica, o identitària (molts catalans prefereixen una opció rupturista que no impliqui trencar l’estat espanyol), però en molts altres es tracta purament d’un tema d’oportunitat. Fa només un any, Espanya semblava condemnada a l’immobilisme, mentre que a Catalunya tot era possible; ara és el procés català el que sembla cronificar-se, després de moltes victòries simbòliques però cap d’efectiva. En canvi, Espanya entra en un any electoral amb opcions certes d’un canvi de paradigma. Municipals, autonòmiques, generals: a partir de la primavera l’agenda política ja no la marcarà Catalunya. I la gent continua anhelant canvis! L’eslòganTenim pressa té més vigència que mai a casa nostra, però l’independentisme, si no s’espavila, pot perdre’n la titularitat. L’emotivitat és un material voluble.

ACTUAR. Un cop assumit que ERC no s’integrarà en una candidatura unitària, Artur Mas continua desfullant la margarida electoral. Escolta les opinions dels que volen eleccions immediates per evitar que baixi el suflé sobiranista, i els que volen esperar a la tardor, convençuts que el sufléque baixarà és el de Podem. Però mentrestant la hiperactivitat (i la hiperexhibició mediàtica) dels nois de Pablo Iglesias posa en evidència la falta de concreció d’un horitzó independentista que no arriba mai del tot, mentre la crisi econòmica s’abat sense pietat sobre els sectors més necessitats. Una vegada i una altra, el poder autònom català no pot fer altra cosa que constatar la seva impotència i la seva total subordinació als interessos d’uns ministeris que, si poguessin, el liquidarien sense manies. En aquestes condicions, si una cosa sembla evident és que la fase autonòmica s’ha acabat. O exercim la sobirania per arreglar els nostres problemes des d’aquí, o esperem que Pablo Iglesias (o qui sigui) els solucioni de Madrid estant. Qui s’hi posi primer, té totes les de guanyar.