Érem, som, serem

«I 2014 hauria de culminar essent l'any de la política en majúscules, de posar el país per davant»

Marta Pascal | Actualitzat el 17/12/2014 a les 00:00h

Tot i que encara falten uns dies perquè s'acabi l'any, el mes de desembre és sempre un mes que fa olor de fer balanços. Si mirem enrere, el 2014 és i haurà estat un any extraordinari per la història del país. Recordo pràcticament estrenar-lo a la Seu Vella de Lleida amb els actes del Tricentenari. Fou un acte solemne però bonic, d'aquells que recordes haver viscut. Un país que ve de molt lluny i que hi vol anar encara més, que rememora la seva desfeta de 1714, però que ret homenatge als valents defensors de la pàtria. 1714 fou l'any en què els Borbons van esborrar un món i en van imposar un altre. Van imposar el seu: centralisme, repressió i espanyolització. Aquest 2014, 300 anys després, els catalans del segle XXI hem fet als nostres l'homenatge íntim i col·lectiu que mereixien.

I 2014 és també l'any on hem donat la veu al poble. On malgrat un Estat ranci que allà on hi veu paraules hi posa tribunals, els catalans ens hem mantingut ferms en la nostra voluntat d’expressar-nos. Una lliçó de democràcia a la qual el món no ha fet veure que no veia. Ans al contrari, el món n'ha pres nota. No calen estridències. Senzillament el món s'hi ha fixat, ho ha seguit, i n'ha pres nota.

I 2014 hauria de culminar essent l'any de la política en majúscules, de posar el país per davant i el d'entendre que la situació que vivim requereix decisions valentes, extraordinàries i fins i tot creatives. Pels que hi eren, pels que hi som i pels que vindran, estiguem a l'alçada.

El PP proclama que el Valle de los Caídos no té cap «connotació política»

Els populars rebutgen reconvertir el mausoleu de Franco i emplacen el PSOE a "deixar descansar els morts"

J.P./EP | Actualitzat el 17/12/2014 a les 20:59h




Al Valle de los Caídos hi ha la tomba del dictador Francisco Franco

El PP ha rebutjat aquest dimecres al Congrés una iniciativa del PSOE, acordada amb l'Esquerra Plural (IU-ICV-CHA) per instar el govern a reconvertir el Valle de los Caídos, mausoleu dels feixistes Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera, amb l'objectiu que deixi de ser un "símbol de greuge i exclusió de bona part de la ciutadania". Pels populars, el recinte no té "cap significació política" i per tant a acusat els socialistes de plantejar demandes que "traspuen odi" i els ha emplaçat a "deixar descansar els morts".

El debat ha tingut lloc a la Comissió de Cultura, on el socialista Odón Elorza ha defensat la resignificació del monument on reposen les restes del dictador Francisco Franco i del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, i en les criptes romanen les restes de més de 30.000 combatents de la Guerra Civil de tots dos bàndols, sense cap mena d'identificació ni possibilitat d'exhumar els cossos a petició de familiars.

El text del PSOE pretenia que la cambra sol·licités al govern espanyol la transformació del polèmic recinte en un "planter de pau" i a deixar clar que, 39 anys després de la mort de Franco, el Valle de los Caídos segueix sent un lloc "contrari a la cultura de la convivència i de la pau, a la concòrdia cívica, a la reconciliació de la ciutadania espanyola i a la rehabilitació de la memòria col·lectiva democràtica de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura franquista".

Exhumar les restes de Franco i Primo de Rivera

A més, el PSOE ha acceptat una esmena de l'Esquerra Plural en què demanava a l'Executiu que prengués mesures per exhumar les restes de Franco i Primo de Rivera, identificar les restes que romanen en les criptes i atendre les reclamacions de les famílies d'aquells que van ser allà enterrats sense el seu consentiment. La iniciativa ha estat finalment rebutjada amb els vots del PP i de Foro Asturias i ha comptat amb el suport d'Esquerra Plural, CiU, PNB i ERC.

L'encarregada d'exposar la posició del PP ha estat la diputada per Toledo Rocío López que ha subratllat que legalment el Valle de los Caídos "és una església i un cementiri" és a dir, "un recinte sense cap significació política" sobre el qual el govern no pot prendre decisions sense comptar amb l'aval de les autoritats eclesiàstiques, de l'Ajuntament de l'Escorial i la Comunitat de Madrid.

"Deixin d'una vegada descansar els morts en pau i cicatritzar les ferides que tan dolorosament van tenir obertes dues generacions d'espanyols", ha reclamat, incidint en que els "espanyols d'avui" han de "deixar de mirar al passat i afrontar un futur de concòrdia i reconciliació".

López ha arribat a afirmar que la iniciativa del PSOE "traspua odi" i ha acusat el primer partit de l'oposició de voler "convertir el passat en arma llancívola" utilitzant el Valle de los Caídos, que és "un lloc pacífic i no conflictiu" que no pot considerar legalment una "fossa comú" i en el que no poden realitzar actes que suposin "manifestacions de tipus polític".

ERC recorda iniciatives precedents

Des d'ERC, el diputat Joan Tardà ha donat suport al text del PSOE però sense deixar passar l'oportunitat de subratllar que la iniciativa recollia les demandes que altres partits com el seu van realitzar quan es va tramitar en 2007 la Llei de Memòria Històrica i que llavors es van topar amb el rebuig dels socialistes.

També ha donat suport a la proposta en nom del PNB, Joseba Agirretxea, que ha denunciat que encara pervisqui la simbologia franquista i ha asseverat que "la situació de José Antonio Primo de Rivera i de Franco" en un lloc preeminent de la basílica, "és una llosa més gran que la que cobreix" les seves tombes.

http://www.naciodigital.cat/opinio/9746/erem/som/serem

Bump:

http://www.naciodigital.cat/noticia/79790/pp/proclama/valle/caidos/no/cap/connotacio/politica

18/12: No diràs la paraula ‘terrorista’ en va

VICENÇ VILLATORO | | 17/12/2014 20:10

Tampoc feixista. O nazi. Certament, hi ha terroristes (i feixistes i nazis). Però el concepte és tan extrem que la paraula s’ha de reservar per als casos indiscutibles (i, en termes periodístics, més per a l’opinió que per a la informació). De la mateixa manera que no s’hi val dir que algú és un nazi perquè s’ha saltat un semàfor o feixista perquè et nega la paraula en una assemblea, tampoc s’ha de fer servir terrorista com a sinònim de violent. La violència és condemnable, rebutjable, no mereix cap simpatia. Però confondre tota violència -o tota voluntat de violència- amb el terrorisme, amb la voluntat de provocar el terror per motius polítics, és pitjor que una imprecisió, és una banalització d’una cosa terrible. S’ha dit que va haver-hi a Barcelona una operació contra el terrorisme anarquista. No m’agrada l’expressió. Si hi ha grups violents, anarquistes, d’extrema dreta, d’un club de futbol o que practiquen la violència gratuïta, se’ls ha de perseguir i castigar. A Catalunya hem tingut algun episodi concret i limitat de violència. Condemnable. No, per fortuna, una situació de terrorisme. Es fa estrany perseguir terroristes allà on no hi ha terrorisme (i criminalitzar una ideologia sencera a través de la paraula).

Ara vostè es posarà de mala llet

IU FORN | | 17/12/2014 18:08

El Tribunal de Comptes de la Unió Europea ha fet públic un informe sobre la gestió aeroportuària espanyola. I després de llegir-lo, gestió no és la millor paraula per definir el que ha passat. Un cop estudiades les inversions pagades pels contribuents de tot Europa als aeroports de Còrdova, Badajoz, La Palma, Múrcia, Vigo, Fuerteventura, Burgos i Madrid-Barajas, i que signifiquen el 24% del total gastat per la UE en aquest apartat, la conclusió és demolidora.

S’han construït instal·lacions no justificables des de cap punt de vista de necessitat i eficiència, que no corresponen a cap estratègia i descoordinades amb la resta de la xarxa de transport. Un exemple significatiu és el de l’aeroport de Còrdova, que amb subvencions de 80 milions d’euros ha aconseguit reduir la xifra de passatgers en un 68% (¿potser perquè té 3 aeroports a menys de 2 hores en cotxe?). En canvi a Fuerteventura van calcular 7,5 milions de passatgers anuals i van passar de 10 a 24 portes d’embarcament i de 34.000 a 93.000 metres quadrats... i van passar dels 4,6 milions de passatgers del 2006 als 4,3 del 2013. Èxit total.

El Tribunal de Comptes conclou que hi ha massa aeroports, que no aporten res a l’economia, que van ser finançats amb desmesura i que la majoria tancaran abans de 20 anys per falta de passatgers. Però això no és el pitjor. El més terrible és que no passa ni passarà res, ningú anirà a la presó, no tornaran els diners i alguns dels responsables polítics del desori seguiran guanyant eleccions. Ah, i per haver-ho explicat un servidor quedarà com un pesat que vol amargar el dia a la pobra gent.

El dependentisme pot ser d’esquerres?

«El naufragi de l’esquerra espanyola és extraordinari i és de doldre que no vulguin adonar-se de la realitat»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 18/12/2014 a les 00:01h

Recercant unes referències de caràcter històric, per internet, m’he topat amb un seguit d’articles d’autors espanyols, escrits exclusivament en espanyol, que es qüestionen que algú pugui ser d’esquerres i, alhora, defensar la independència de Catalunya. No m´ha vingut de nou el tema, més vell que l’anar a peu, sinó que me n’ha sorprès, per a dir-ho de qualque manera, que en ple segle XXI, un cop s’ha comprovat que la ciència avança que és una barbaritat, que als cinemes ja no hi fan el NODO i que a l’aparell de televisió ja hi ha més d’un canal, puguin dir les mateixes coses que fa un segle, sense immutar-se ni una iota ni un àpex. No acostumo a dedicar gaire temps a rebatre segons quines posicions, perquè estic convençut que hi ha millors maneres d’ocupar el dia, però en aquest cas no em puc estar de fer algunes consideracions.

És curiós com quan es refereixen a una publicació catalana, sempre remarquen que és “escrita exclusivamente en catalán, com si això fos una excentricitat incomprensible i injustificable i, per aquest motiu, m’he permès de tornar més amunt la referència, per a veure’n l’impacte. Els mateixos que s’expressen així, mai no dirien d’una publicació francesa que és escrita exclusivament en francès, d’una d’anglesa en anglès i, per descomptat –por supuesto- en espanyol d’una d’espanyola. I tindrien la mateix actitud davant del danès, el finès o l’islandès si estiguessin al corrent de l’existència d’aquestes llengües, amb menys parlants que la nostra. La normalitat per a ells, doncs, els la dóna l’estat. Sense estat, no s’és una llengua normal. Motiu, doncs, per a tenir-ne, entre d’altres. Durant el franquisme, ens sentíem a dir allò del “catalán es la lengua de la burguesía”, mentre la policia ens feia una cara nova a comissaria, parlant-nos no pas, precisament, en català... Ja fa angúnia, a hores d’ara, haver de recordar que els idiomes no són ni bons ni dolents, que tots tenen la mateixa dignitat i serveixen per a les mateixes funcions, però que no és ben bé el mateix parlar en espanyol al Parlament de Catalunya que fer-ho al Senat de Puerto Rico. La intencionalitat i la significació del seu ús hi és ben diferent.

Un dels tòpics habituals de la retòrica espanyolista, tant de dretes com d’esquerres, apel·la a la solidaritat. Però, de fet, aquesta és sempre un gest lliure i conscient, no pas obligatori, com ara. Es dóna per suposat que, eternament, els catalans –de tots els orígens, inclosos els de llengua familiar castellana-, han de destinar una part del seu sou a sufragar projectes diversos en altres indrets de l’estat, projectes que, sovint, no ens podem permetre en el propi país. D’entrada, aquesta pràctica de Catalunya, Balears i País Valencià no és general, ja que no es produeix al País Basc, atès que ni Navarra ni la Comunitat Autònoma Basca no hi destinen ni un euro, sense, però, que ningú els acusi d’insolidaris. La nostra independència seria, segons ells, una expressió d’egoisme, ja que destinaria els recursos dels catalans a Catalunya i no a Espanya. Si no vaig errat de comptes, això és el que fan tots els països del món. O és que Espanya dedica, per llei, una part dels seus diners a altres territoris del món? Ca, barret! La seva solidaritat, com el seu univers de  referències, arriba just fins a la frontera i s’hi acaba. En això, si més no, la dreta ha estat més sincera, com és el cas de l’acord del parlament extremeny, on s’oposen a la nostra independència perquè, en aquest cas, reconeixen que no podrien mantenir el nivell de prestacions i qualitat de vida de què ara disposen. Altrament dit, amb una Catalunya independent, qui els pagaria la festa?

Crida l’atenció, també, llegir articles de gent que es reclama de l’esquerra revolucionària, antisistema, alternativa i que citen Marx i Lenin, per a assegurar que defensar la independència no és d’esquerres perquè, llavors, quedaríem fora de la Unió Europea i fins i tot de l’euro. Marededéu, quina esquerra, aquesta! O sigui que ara l’extrema esquerra espanyola està a favor de la UE i de la moneda única? El naufragi de l’esquerra espanyola és extraordinari i és de doldre que no vulguin adonar-se de la realitat. La seva obsessió antiindependentista catalana els impedeix de veure què passa i el seu discurs i la seva mirada no sembla diferir de la dreta més rància, com quan asseguren que els anhels d’independència dels catalans són cosa de la burgesia. Només calia mirar per TV les imatges de l’11-S o bé del 9-N per a adonar-se que el nombre de burgesos fent la V, o anant a votar, era més aviat modesta, per no dir ínfima. De fet, acaben dient el mateix que la dreta, que Rajoy, Wert, Margallo, Montoro i tota la colla, que no són, precisament, trosquistes altermundistes. Potser hi té quelcom a veure el fet que, con deia aquell, la ideologia dominant és la de la classe dominant i mentre a Espanya aquesta no és ben bé allò que abans en deien proletariat, aquí són les classes populars i les classes mitjanes les que empenyen el procés i el fan possible.

En fi, els recomano una joia que, fa ja uns quants anys, vaig regalar a un polític espanyol important, quan va dir-me que la qüestió nacional no tenia res a veure amb la idea d’esquerres: Marxisme català i qüestió nacional catalana, editat a l’exili parisenc. O, si no ho entenen perquè  hi ha textos en català, que llegeixin, directament, Andreu Nin, Joaquim Maurín o Jordi Arquer, que també escrivien en castellà... Arribats aquí, és bo que ens demanem, els que ens considerem d’esquerres: oposar-se a la independència del poble català, combatre les nostres aspiracions de sobirania igual que fa la dreta espanyola, ser partidari del dependentisme, defensar que hem de continuar depenent d’Espanya, és progressista? Ser dependentista, com Alicia Sánchez Camacho, Albert Rivera, Democracia Nacional, Vox, UPyD i la Falange, amb JONS o sense, és d’esquerres? Au, bones festes!

Catalunya, com Grècia

«Si no fos per la generosa contribució catalana a la “solidaritat”, Catalunya tindria un superàvit de 12.500 milions d’euros»

Francesc Puigpelat     | Actualitzat el 18/12/2014 a les 00:00h

L’enginyeria financera espanyola segueix avançant. Primer teníem Andalusia pagant operacions de canvi de sexe i Extremadura rebaixant impostos, mentre que Catalunya havia de demanar el rescat al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Després venien els senyors del PP, PSOE i Ciudadanos dient que Catalunya pot sobreviure i pagar nòmines gràcies a la generositat i altruisme d’un Estat que ens estima, Espanya. Ara arriba la darrera almoina: el ministre Montoro concedeix a Catalunya, que no pagui interessos del deute.
 
Mariano Rajoy pot treure pit i explicar que el seu govern dóna molt de suport a Catalunya , malgrat que Artur Mas estigui perdut en l’”órdago soberanista”. I Montoro vesteix els nombres amb els seus jocs de triler, per a qui s’ho vulgui empassar
 
La veritat, però, és tota una altra. Si agafem l’any 2013, el dèficit de la Generalitat va ser de l’1,97% del PIB, en torn als 3.500 milions d’euros. Davant dels que acusen la gestió de la Generalitat de catastròfica, cal recordar que, el mateix any, el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat era de 16.000 milions d’euros, prop del 9% del PIB. En resum, que si no fos per la generosa contribució catalana a la “solidaritat”, Catalunya tindria un superàvit de 12.500 milions d’euros.
 
Aquests són els números reals, i no hi ha més cera que la que crema. Montoro pot dir el que vulgui, però així són la “generositat” i la “solidaritat” espanyoles. A Espanya ja hi ha qui comença a adonar-se que Catalunya, tal com està el sistema de finançament actual, és com Grècia: mai no podrà pagar el que deu. Per això afluixen la soga del coll.  L’afluixen una mica, només. L'afluixen per no matar del tot la gallina dels ous d'or.
 
La pregunta és: ¿serem els catalans capaços de treure’ns la soga del coll per ser lliures i pagar honradament les nostres factures? No hi ha molt on triar: o la independència o ser la segona Grècia.

El Valle de los Caidos se construyó a mayor gloria de esos dictadores. ¿Donde estan los mausoleos de Hitler y Mussolini, por ejemplo?

Y lo que ya es completamente irrenunciable es que se puedan exhumar e identificar los restos de todos aquellos que fueron echados ahí sin su consentimiento...

Salud, Joan





http://m.ara.cat/firmes/vicenc_villatoro/desembre-No-diras-paraula-terrorista_0_1268873102.html#.VJKDVoOPXJs

Bump:

http://m.ara.cat/firmes/iu_forn/Ara-voste-posara-mala-llet_0_1268873103.html#.VJKTF4OPXJs

20/12: Figura que avui el ‘no’ guanyaria un referèndum per la independència

VICENÇ VILLATORO | | 19/12/2014 20:12

És possible. I és possible que no. Les enquestes no serveixen per preveure resultats, sinó per constatar tendències i estats d’ànim. I en aquest sentit, l’enquesta del CEO confirma una percepció de fa dies. Els partidaris del novan veure el 9-N que això va de veres i s’han mobilitzat. Els partidaris del sí han entrat en una mena de desinflament en intuir que es dóna per tancada l’època excepcional de la unitat. Després del 9-N, l’unionisme comença a parlar seriosament de la independència. Després del 9-N, el sobiranisme deixa de parlar de la independència i comença a parlar de quantes llistes, de la corrupció, de si dretes o esquerres i de qui hauria de governar. I un puja i l’altre baixa. El CEO és una alarma per als sobiranistes. Però no crec que hagi de provocar l’eufòria unionista. Al cap i a la fi el discurs unionista fins ara no es basava en el fet que eren més (això equivaldria a dir que, si fossin menys, endavant amb la independència) sinó en la prohibició constitucional. Ara diu el govern espanyol que el CEO confirma la seva tesi. Ben cert. La seva tesi habitual que les enquestes només són significatives i s’han de prendre en consideració quan figura que els van a favor.

L’esfondrament

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 18/12/2014 21:29

Una de les característiques que permeten identificar un mal president és la quantitat de cadàvers polítics que deixa al seu pas. I, en aquest sentit, Mariano Rajoy està fet un autèntic killer. En tres anys al govern li han dimitit els ministres de Justícia i de Sanitat (Gallardón i Mato), li han ficat a la presó el tresorer del partit (Bárcenas, “ Luis, sé fuerte ”), han empresonat també tot un exministre i expresident de les Balears (Matas, a qui Rajoy havia posat com a exemple a seguir), ha ingressat també a la garjola un expresident de la Diputació de Castelló (Carlos Fabra, que potser es fa fer una estàtua a presidi, o un aeroport) i Francisco Camps i Ricardo Costa no varen arribar a tocar el presidi ben bé pels pèls, però varen quedar neutralitzats per sempre. Han dimitit també una alcaldessa de Madrid (Ana relaxing cupBotella) i la presidentíssima Aguirre. A un portaveu com Alfonso Alonso, que no té ni idea de la matèria, l’ha posat a Sanitat (total, per al que serveix) i com a portaveu ha col·locat un personatge, Rafael Hernando, conegut per haver volgut pegar al cap de l’oposició i per haver insultat les víctimes del franquisme. I per no ser exhaustius (ens caldria tot el diari), la llista de càrrecs grans o petits del seu partit relacionats amb corrupció i amb menyspreu de la democràcia ha adquirit dimensions llegendàries, que desperten l’estupor internacional. Fins i tot li ha abdicat un rei d’Espanya, que ja és dir.

Ara a la col·lecció de caiguts il·lustres s’hi suma el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce. En teoria aquesta figura no té res a veure amb el president del govern, sinó que n’hauria de ser completament independent, però tothom sap que Torres-Dulce plega per les pressions sofertes en relació al 9-N i per la degradació que això significa per a l’autoritat que en teoria ostentava. El fiscal ha adduït l’expressió formulària dels “motius personals” per justificar la seva decisió, però, com tantes coses arrossegades dels últims quaranta anys, aquesta mena d’explicacions per a tontos (els tontos se suposa que som els ciutadans) ja no passen per enlloc.

Torres-Dulce es va veure obligat pel govern de Rajoy a presentar una querella absolutament vergonyosa contra el president Mas i alguns membres del seu govern, només per fer revenja política a través del poder judicial. Fins i tot Alícia Sánchez-Camacho ens ho va anunciar abans que no hagués passat. Torres-Dulce es va empassar el gripau i ara marxa fastiguejat. Així de clar.

Que a un president de govern li passin totes aquestes coses faria riure si no fos que suposa un maltractament constant i sostingut dels purs fonaments de la democràcia que cal entendre que en principi ell defensa i representa. No sabem què ens pot dur el futur, però un personatge tan grotesc, incompetent i nociu com Mariano Rajoy serà difícilment repetible. Quan un president aconsegueix que tot un fiscal general plegui és que definitivament ha tocat fons. I encara que s’ho pensin, no poden dissimular l’esfondrament.

Una altra provocació del PP

19.12.2014 15:00Vicent Partal

Els valencians som avesats a les provocacions constants del nostre govern i del Partit Popular. Però la d'avui és particularment greu. Avui volen obligar les escoles valencianes a demanar als pares si no s'estimarien més de ser escolaritzats en espanyol. Formalment no és aquesta, la pregunta, no és tan descarada; però la intenció sí, que és aquesta. Ho va fer Bauzá a les Illes i ara ho fa Fabra al País Valencià: convertir artificialment el català en un conflicte, fer pressió a favor de l'espanyol i castigar els pares i mestres compromesos amb el país, la cultura i la llengua.

La consulta és una provocació, sobretot és una provocació. I per això mateix, poques hores abans de fer-la, la conselleria ni tan sols s'havia molestat a enviar les instruccions d'aquest peculiar referèndum. Se sap, a més, que els resultats tan sols es faran públics si interessa al govern. Què explica aquest comportament si no que l'abast de la maniobra és purament partidista, polític i provocador?

Perquè la maniobra és molt desvergonyida. Enguany més de dotze mil xiquets valencians s'han tornat a quedar privats de poder estudiar en la línia on havien demanat de ser inscrits i han hagut de matricular-se per força a l'escola en espanyol. I, a desgrat d'això, la conselleria ha tancat impunement centres i línies que ensenyaven en català. El fet és que trenta-un any després de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament només el 29% dels alumnes valencians reben les classes en català. I que el nombre baixa sistemàticament des que governa el PP. 

Què pretenen doncs, ara, demanant a aquells que ja van escollir el català quan s'inscrigueren a la seua escola si n'estan segurs? Perquè no insinuen al 71% restant que potser els aniria millor de rebre les classes en català? Per què no es comprometen a complir la llei i assegurar una plaça escolar en català a cada xiquet que la demane?

Contra aquest cinisme, la resistència de les famílies, dels mestres, dels claustres és exemplar. I són ells que ha fet de barricada contra la barbàrie del govern Fabra --tot esperant que l'any vinent els perdem de vista per tant de temps com siga possible. Precisament aquesta possibilitat de futur, l'electoral, és la clau de la provocació. Una nova provocació que ara reclama la resposta de la no-participació. Simplement, el menyspreu.

Cap a un estat d'excepció encobert

«Encara ens queda un any suportant aquesta dictadura que ens deixarà dècades de decadència»

Miquel Mallafré | Actualitzat el 18/12/2014 a les 22:52h

CAP A UN ESTAT D’EXCEPCIÓ ENCOBERT

Per fi a vist la llum. L’aprovació de la Llei mordassa (versió adaptada de la franquista llei de “vagos y maleantes”) per part del PP i qualificada per ells mateixos com : "avantguardista en matèria de drets i llibertats”, és el cop definitiu a l’estat democràtic i de dret. Encara ens queda un any suportant aquesta dictadura que ens deixarà dècades de decadència. Una llei restrictiva i liquidadora dels drets ciutadans que no deixa de ser una defensa del capitalisme i la repressió. Els drets que s’han conquerit al llarg dels temps amb molta lluita, el PP se’ls acaba de carregar amb la seva majoria absoluta i sense cap mena de pudor. Ja no se n’amaguen, han aconseguit implantar un sistema policial, que només les dictadures poden igualar, ningú queda lliure d’aquesta nova tirania i del que és tolerable.

No és casual, respon a uns paràmetres i una manera de pensar. Han criminalitzat la quota de ciutadans que molesta perquè no obeeix. Aquesta llei enfortirà els processos de repressió tova, la que no es veu, amb la precarització i l’exclusió a través de les sancions econòmiques. Es tracta de fer veure que coses que no haurien de ser legals, a partir d’ara ho seran. És així com s’engreixa el populisme punitiu i la deriva autoritària. La vulneració de drets fonamentals? Doncs sí, ja que ataca els drets de reunió, de manifestació, d’informació i d’expressió. Atorga molt més poder a la policia i, el poder polític tindrà més competències per poder prescindir de l’administració de justícia. Ens han traslladat a una situació preconstitucional, anem cap a un estat d’excepció encobert, els títols dels drets els reconeixen, però, a l’hora de la veritat, no es podran exercir. Buidar les lleis de contingut, aquest és l’objectiu.

La Llei Corcuera -la de la patada a la porta-, intentava violentar drets de manera molt més laxa. Es ficava en qüestions netament jurídiques i, va topar amb el Tribunal Constitucional, va aixecar molta polseguera i prou. Tot i això, a nivell pràctic, no ha tingut molt recorregut perquè les actuacions delictives estaven controlades per un jutge i, en aquell punt, es tombaven molts processos. Amb aquesta nova llei, hi ha un salt qualitatiu important perquè la Llei Corcuera no tocava les bases fonamentals del dret com aquesta sí que toca. Ens situa a les lleis vigents abans de la Constitució del 78. No poden resoldre qüestions d’ordre públic quan, darrere, hi ha una situació d’inseguretat ciutadana brutal. És molt complicat plantejar un model diferent, si no garanteixes les necessitats bàsiques per que la gent visqui, no pots pretendre mantenir l’ordre a través de l’ús de la força i la vulneració de drets. La misèria no és pot ordenar mai, el que cal és canviar les coses, per tant el conflicte social segueix.

Aquí tenim el nou projecte d’un govern provinent del feixisme, que vol recuperar aquelles pràctiques negres i imposar l’estat policial, davant l’estat de dret. Per aquest govern la ciutadania ha esdevingut esclava i enemiga. Tres ja som multitud. El monjo que estem patint com a ministre de l’interior, ens ha dut al costat més fosc de la dictadura. A partir d’ara haurem de tractar els agents de l’ordre amb al grau d’educació i delicadesa que no tornar-li una salutació de bon dia, podria ser nefast. Surt més a compte intimidar al poble que empresonar a tots els responsables de la crisi, inventem una nova llei al més pur estil nazi i la cosa ja funcionarà. Desitjo que només ens quedi el 2015 amb aquesta llodrigada de govern, i que després aquestes lleis es netegin i es redactin unes de noves per embargar-los a ells i elles o fotre’ls a la presó. El PP ha arribat al paroxisme i la desesperació, ja no saben què fer per frenar la crítica a la seva corrupció i la seva ineficàcia. Quan s’uneixen maldat, religió i estupidesa, sorgeixen lleis “bumerang” aquelles que un cop llençades es giren contra els que les van perpetrar des del govern, és llavors quan saltaré d’alegria i em prendre un parell de copes, o tres.

La vella estratègia del conflicte lingüístic


Atenció: la Generalitat Valenciana és favorable a les consultes populars. Sembla un titular del Mundo Today, però no ho és. Avui en fan una per a escollir el model lingüístic en què s'estudiarà a l'escola. Suposadament, és clar. Perquè ni queda clara la pregunta, ni hi haurà recompte de vots —perquè és telemàtica—, ni s'ha marcat un mínim de participació. Quin despropòsit. Després de retallar i degradar l'ensenyament públic fins al límit, després d'anys i anys de tenir els alumnes estudiant en barracots, després de liquidar desenes d'unitats escolars, després de deixar sense feina centenars d'interins, després de forçar a l'exili milers de treballadors de l'educació, després de suprimir els plans d'ensenyament en llengua pròpia, després d'esclafar qualsevol crítica a la llei Wert, ara tenen el cinisme de dir que volen consultar les famílies.



No els serà gens fàcil. L'oposició al desficaci és molt forta. Entitats com Escola Valenciana o la principal confederació d'associacions de mares i pares han fet una crida a no participar-hi. Normal. És una vergonya que els més grans enemics del diàleg, ara es vulguen disfressar de demòcrates imposant una consulta que vol augmentar la identificació entre ‘valencià' i ‘problema'. Una consulta que juga a confondre els conceptes, de la qual no han donat gaire informació i que ni tan sols és vinculant, entre més raons perquè les preferències de llengües ja es van expressar en la pre-matrícula. Un procés que ja va contra la llengua minoritzada i que, a més, cada any deixa milers d'alumnes sense poder estudiar en valencià perquè la Generalitat no n'ofereix prou places. D'això no se'n queixen, és clar. Sinó que, a sobre, s'escuden en una consulta sense cap garantia per mirar de justificar les intencions privatitzadores i uniformadores de sempre.



La raó de l'hostilitat és senzilla. Són conscients que, acabat el franquisme, la primera democratització de l'ensenyament públic ha canviat moltes mentalitats al País Valencià. I que, malgrat totes les ombres i els entrebancs, ha anat sembrant llavors de coneixement entre el jovent. L'altre dia m'ho recordava un bon amic que fou adolescent a principi dels anys noranta a València. 'Saps que no sabia que es parlava valencià fins que no m'ho van ensenyar a l'institut? Tot i que allí tampoc no el parlava ningú. Només era una assignatura.' Aquesta és la realitat a què alguns voldrien tornar. Però no ho diuen obertament, és clar. Prefereixen escampar la confusió, dividir la gent i criminalitzar els qui pensen d'una manera diferent. És la vella estratègia que va començar la UCD i que tan bons resultats els va donar. Però ara ja no som als anys setanta. L'escola ha servit d'antídot contra la demagògia. I la societat valenciana cada vegada està més farta dels qui camuflen les vergonyes atiant conflictes allà on no n'hi ha.

La fiscalia es querella contra Francisco Camps per la Fórmula 1

L'acusa de malversació, prevaricació i delicte societari en la compra de l'empresa Valmor per la Generalitat



La fiscalia anticorrupció de València ha presentat una querella contra l'ex-president de la Generalitat i actual diputat a les Corts, Francisco Camps, l'ex-consellera Lola Johnson, i l'ex-pilot Jorge Martínez Aspar per malversació, prevaricació i delicte societari en la compra per la Generalitat de l'empresa Valmor, que va gestionar les primeres edicions Fórmula 1 a València. Així ho han anunciat als mitjans tant el PSPV com EUPV, formacions que varen interposar denúncies a la fiscalia. La querella ha estat presentada al Tribunal Superior de Justícia perquè es dirigeix contra un aforat: Francisco Camps.

La fiscalia ha descartat d'entrada denunciar també el president Alberto Fabra, que és qui va signar l'operació de compra de Valmor, perquè considera que els delictes es van cometre en la negociació i confecció del contracte de compra-venda. Fabra va signar el contracte quan va arribar al govern, però era Camps qui havia negociat i gestionat l'operació.

Què en fem, del 9-N?

TONI SOLER | | 20/12/2014 18:33


EL DILEMA. Com és ben sabut, la dissolució del Parlament és una competència exclusiva del president Mas. Per tant, només ell sap si s’avançaran els comicis previstos per al 2016. Mas ha dit que només anirem a votar si les eleccions tenen caràcter plebiscitari, la qual cosa sembla ben poc probable, perquè ni ERC ni la CUP no volen integrar-se en una eventual llista unitària. Per tant, si no hi ha un acord alternatiu, CiU es podria arriscar a exhaurir la legislatura, fins i tot quedant-se en minoria al Parlament. És una opció legítima, encara que les dificultats per a la governabilitat, sense un soci estable i amb una situació financera pròxima a la fallida, semblen molt difícils d’entomar. Però es planteja una qüestió que encara hauria de condicionar més la decisió presidencial; una qüestió que no és precisament menor: què en fem, del 9-N?

EL DESAFIAMENT. L’endemà del 9 de novembre tots plegats -jo també- vam reconèixer que el procés participatiu va ser, per damunt de tot, un èxit personal del president. És veritat que les giragonses prèvies van minar la confiança entre els partits del bloc pro consulta, i ara ho estem pagant; però al cap i a la fi, donades les limitacions, el 9-N va ser un triomf sense pal·liatius; tant és així que Mas torna a situar-se per davant en les enquestes d’intenció de vot. Però un èxit com aquest també comporta una responsabilitat. No estem parlant de qualsevol cosa: en un insòlit desafiament col·lectiu a la legalitat espanyola, el govern català va portar a les urnes 2.350.000 catalans, dels quals el 80% va expressar el seu desig que Catalunya esdevingui un estat independent. ¿No se’n deriva cap mandat, de tot plegat? ¿Ni tan sols una reflexió? Tot i no ser tècnicament una consulta, tot i no ser vinculant, tot i l’abstenció, el procés participatiu va ser un acte de mobilització sense precedents, i el primer que ho va posar en relleu va ser precisament Artur Mas. Si ara el president decideix que tot continua igual, podrem preguntar-nos, amb tota la raó: ¿de què carai va servir el 9-N?, ¿quin sentit haurà tingut aquesta legislatura?

OPCIONS. Es pot adduir que les xifres del 9-N (impressionants tractant-se d’una votació il·legal) no permeten aventurar el resultat d’un referèndum de debò. Però resulta, paradoxalment, que no tindrem aquest referèndum mentre no tinguem sobirania. I resulta també que el PP -els que ens prohibeixen votar, els que intenten dur el president als tribunals- no representa gaire més que un 10% del cens català. La democràcia té molt clar quin és el seu bàndol: el de les urnes, i no el dels fiscals.

El 9-N va ser una jornada de gran rellevància, tal com ho va reflectir l’opinió pública mundial, i per tant ha de tenir conseqüències polítiques. Estic segur que el president Mas, que n’és l’inspirador, també ho pensa. Així doncs, el president té dues sortides: o convoca eleccions de manera immediata -que és l’opció més lògica i clarificadora- o bé presenta davant del Parlament un pla per executar el resultat del 9-N i dotar Catalunya de les estructures pròpies d’un estat independent. Si no fa cap d’aquestes dues coses, Mas estarà ignorant l’opinió dels ciutadans que ell mateix va conduir cap a les urnes. I sincerament penso que ni ell, ni el procés, ni el país no s’ho poden permetre.

El vell verí de les il·lusions il·luses

ALBERT PLA NUALART | | 20/12/2014 19:58

Més enllà del que diguin sondejos que, com explicava ahir Jordi Muñoz, reflecteixen més un canvi de mètode que d’opinió, el triomf del sí o el no a un estat propi és tan ajustat que una alteració substancial de l’actual marc polític pot fàcilment decantar la balança.

I si és cert el que tothom afirma, que la puixança del PP ha sigut una fàbrica d’independentistes, seria irresponsable ignorar que la seva de- cadència -cada dia més ineluctable- pot ser una fàbrica de cagadubtes i federalistes.

Aquest estat que, ens agradi o no, és encara el nostre marc polític patirà el 2015 un fort sotrac que, a més d’enterrar el bipartidisme, alimentarà moltes il·lusions. També les dels que han necessitat veure-ho tot negre per fer-se independentistes i només necessiten una tènue llum al final del túnel perquè reviscoli el seu inveterat pactisme.

El gran perill ara mateix -ho deia Carles Boix en el seu últim article- és que tornem a entrar en el bucle de l’Espanya que sembla que per fi es reforma per al final contrareformar-se de cop (sovint de cop d’estat) amb tràgiques conseqüències per als il·lusos que s’hi havien apuntat.

La crisi, convertint classes mitjanes en classes depauperades, ha inflat una bombolla de ràbia i menyspreu contra la dreta de sempre i tot el que representa. ¿També contra el nacionalisme, culturalment genocida, que vol fer de l’Estat una única nació?

Avui Pablo Iglesias, com ahir Manuel Azaña, ens dirà que sí, ens dirà que Espanya pot deixar de ser la mare desnaturalitzada que no sentia el clam de Maragall. ¡I són tants els que somien en truites sucoses que no demanin trencar cap ou!

La història demostra que quan algú diu el que tothom vol sentir el lúcid passa a ser aixafaguitarres. Jo també vull creure Iglesias però no puc evitar saber que el nacionalisme espanyol no és només de dretes i que, així que baixi el suflé antisistema, tornarà a aplegar massa vots perquè un líder estatal, per bona fe que tingui, se’n pugui desmarcar.

El franquisme del segle XXI i l’emergència excepcional

Ara i aquí, a Catalunya, hauríem de procurar no fer massa ostentació i despesa supèrflua en aquestes festes de Nadal i Any Nou. A casa nostra ho estem passant molt malament : molta gent, incloses gran part de les classes mitjanes i menestrals, ja no poden seguir . Ens cal l'autonomia de Portugal i un pla de xoc econòmic per fer front a una situació d'emergència social molt excepcional que, massa vegades, s’intenta amagar amb una retòrica manipuladora, buida de contingut, segons la qual ja hem superat la crisi : això és totalment fals. Cal tenir present que, a dia d’avui, els efectes de la crisi econòmica estructural són més greus que fa un any: els desnonaments, la precarietat laboral, les desigualtats socials, la impunitat dels poderosos i la pobresa severa estan augmentant de forma galopant. Els darrers informes de Càrites són esfereïdors .

Patim una situació radicalment complicada (social i nacionalment parlant). Ens cal una “sotragada”, una proposta integral que doni esperança i solucions reals als problemes de la intersecció de la qüestió nacional i la qüestió social. No podem seguir especulant. Cal rescatar Catalunya i la seva gent, i deixar de fer el panxacontent. Per altra banda, és urgent, és vital que ens desempalleguem d’un gran càncer, anomenat franquisme del segle XXI, el qual és la causa d’una situació d'ofegament –econòmic, polític i social- total, la qual cosa podria provocar la destrucció absoluta de la cohesió social i l’anorreament de la nostra llengua pròpia; és a dir, l’anihilament de la nostra estimada nació catalana. Ja no podem perdre més temps : encara som a temps de reaccionar i sortir de l’atzucac.

Podemos: un partit espanyol més



A un any de les eleccions espanyoles, Pablo Iglesias no perd el temps i es dedica a fer campanya electoral a Barcelona. I tot i presentar-se com el Messies de la nova Espanya, ho fa de la manera més clàssica: intentant aixafar els seus adversaris. Des del PP fins la CUP, passant per Merkel, Pujol, Mas i l'independentisme en general. Podemos és conscient que en el panorama català, l'únic partit que li pot disputar l'hegemonia en el discurs antiestablishment són els cupaires. Per això el seu líder els ha llançat un míssil al partit que representa David Fernàndez: "No em veureu fent una abraçada ni a Rajoy ni a Mas". Just després diu que el partit no és ell, sinó el poble. Que ningú s'enganyi: tenen molts principis, però un discurs tan destructiu com tots els altres, sense distingir. Podem és un partit més, que es vol imposar a la resta a qualsevol preu.

Prova d'això és que faci campanya per fer front a l'independentisme. Aquest diumenge a la Vall d'Hebron ha barrejat sobiranisme amb Jordi Pujol i la corrupció, i ha afirmat estar d'acord amb el dret a decidir, però dret a decidir-ho tot. Dos arguments que ens ens són familiars, provinents de formacions que rebutgen la plena sobirania catalana. La representant de Podem a Catalunya Gemma Ubasart ha carregat contra aquells que volen plebiscitàries: "l'únic que trobaran és el plebisicit de fer-los fora a ells, i a les seves polítiques d'austeritat". Ja sap Podem que Mas no està sol en la idea d'organitzar unes eleccions que serveixin de referèndum d'independència? L'ANC ha demanat aquest mateix diumenge que es convoquin uns comicis de caràcter plebiscitari abans de finals de gener. I l'ANC no és només Carme Forcadell. Parlar de tot el procés focalitzant-lo en una persona, un altre argument familiar.

Tot i que Iglesias ha parlat de bastir ponts entre Catalunya i Espanya i de comparar la independència amb aixecar murs, diu que si s'obre un procés constituent es podrà discutir de tot. Ens l'hem de creure? Algú creu que serà dialogant i transigent havent escoltat el seu discurs d'avui? Permetrà un referèndum d'autodeterminació català havent donat a entendre que l'independentisme també és establishment? De moment, no ho ha dit. El nou partit no és el primer que intenta esperançar Catalunya amb una nova Espanya que els afavorirà, perquè com ha recordat avui a Twitter Eduard Voltas, no abraçarà Mas, però ja ha abraçat Villarejo o Garzón.

Potser el discurs de la casta política totalment aliena a la ciutadania ven a l'Estat, perquè la gent està més lluny que mai dels partits. Els catalans, però, després de passar per la mateixa situació de desorientació dels espanyols, ja fa un parell d'anys que donen un vot de confiança a les formacions sobiranistes per un projecte que no és complementari al de Iglesias. Com a mínim, compartint estat. El Principat serà la pedra a la sabata de Podem, que si es presenta al Parlament i treu representants, tindrà un problema més que una alegria. En les votacions difícils, haurem d'aguantar les incongruències d'un segon 'partit titella', governat de facto des de Madrid, com el PSC? Quina mandra.

L'ANC engega una campanya per promoure l'"autoinculpació massiva" en solidaritat amb Artur Mas

ARA | | 22/12/2014 16:46

L'Assemblea Nacional Catalana ha engegat aquest dilluns una campanya d'autoinculpació "massiva" en "solidaritat" amb el president de la Generalitat, Artur Mas, la vicepresidenta, Joana Ortega, i la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Ho fa arran de l'admissió a tràmit de la  querella interposada per la Fiscalia per haver organitzat el procés participatiu del 9 de novembre.

Es tracta d'una jornada d'autoinculpació que s'iniciarà demà dimarts de manera "descentralitzada" a tots els jutjats de guàrdia i també al Tribunal Superior de Justícia (TSJC). Al document d'autoinculpació, els signants admeten haver participat a la consulta del 9-N sense haver-hi estat obligats per cap institució o persona i denuncien "la manca de garanties democràtiques de l'estat espanyol, on la divisió de poders és inexistent".

D'aquesta manera, l'Assemblea demana a "tots els demòcrates" que omplin el document que difonen a través de la web autoinculpacions9n.assemblea.catper entregar-lo al jutjat de guàrdia més proper, i en el cas de Barcelona, el TSJC. Així, convoquen demà dimarts a les 12.00 davant d'aquest òrgan per iniciar les autoinculpacions.

Efectívamente, ya van cayendo las máscaras y es un partido español, como ya nos lo esperábamos muchos. Unos españolazos de tomo y lomo. Creo que solo le van quitar votos, al menos en Euskal Herria al PSE/PSN, quizas algo a la franquicias de IU, igual algo al PP y UPyD, nada más, a BILDU, con ese discurso no le rasca ni un voto, ni al PNV. El PSE va a tener un gravísimo descalabro. En Catalunya, no lo sé, no me atrevo a decir nada y meter la pata, pero creo que pasará algo parecido

L'ANC convoca a una autoinculpació massiva

L'Assemblea crida els catalans demà a les 12 hores davant el TSJC per fer els tràmits, en solidaritat amb Mas

Xavier Lladó

L'Assemblea Nacional Catalana ha convocat una autoinculpació massiva després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) hagi admès a tràmit avui la querella de la Fiscalia general de l'Estat interposada contra el president del President de la Generalitat, Artur Mas, la vicepresidenta, Joana Ortega, i la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, pel 9-N.


Passos per a l'autoinculpació

L'Assemblea ha cridat als catalans demà a les 12 hores davant el TSJC per fer els tràmits, en solidaritat amb Mas i les conselleres. Per fer-ho cal descarregar-se prèviament el full d'autoinculpació que s'ha de lliurar emplenat correctament. També caldrà presentar el DNI. La seu del TSJC a Barcelona és al Passeig Lluís Companys, 14, de Barcelona. En l'acte, assistiran diversos membres del Secretariat Nacional de l’ANC, i el coordinador de la comissió de Desobediència, Andreu Porta.

L'ANC ha explicat que l'autoinculpació també es pot fer també adreçant-se al registre del jutjat de guàrdia més proper. Informa que "en diversos punts del territori es faràn lliuraments massius" d'acord amb les convocatòries que facin les Assemblees Territorials i recomana afegir-s'hi. "Si no us va bé anar-hi, suggerim que us hi sumeu un altre dia, si pot ser amb més gent", explica en un comunicat. Per saber quin és el jutjat de guàrdia més proper es pot consultar a través d'aquest enllaç.

Amb l'autocinculpació es vol denunciar, en primer lloc, la nul·la separació de poders a l’Estat i, en segon terme, la manca de garanties democràtiques d'aquest mateix Estat, que impedeix que la gent opini lliurement i persegueix les autoritats que ho afavoreixen.

Efectívamente, ya van cayendo las máscaras y es un partido español, como ya nos lo esperábamos muchos. Unos españolazos de tomo y lomo. Creo que solo le van quitar votos, al menos en Euskal Herria al PSE/PSN, quizas algo a la franquicias de IU, igual algo al PP y UPyD, nada más, a BILDU, con ese discurso no le rasca ni un voto, ni al PNV. El PSE va a tener un gravísimo descalabro. En Catalunya, no lo sé, no me atrevo a decir nada y meter la pata, pero creo que pasará algo parecido

De todas maneras en unas generales podria pescar voto útil. De hecho (al menos a mi) me suscita más simpatia Podemos que PP y PSOE que em van angunia.

Solo un 15,7% de los votantes de Podemos votaria "si" en un referendum sobre la independencia de Catalunya, frente a un 80,4 que "no"... por lo tanto como bien dices no creo que quite muchos votos a ERC i la CUP en las proximas (cuando sean) elecciones catalanas. Además cualquier votante independentista se va enfriando con sus nuevos posicionamientos.

De todas maneras en unas generales podria pescar voto útil. De hecho (al menos a mi) me suscita más simpatia Podemos que PP y PSOE que em van angunia.

Por supuesto, porque espero que en el resto del Estado cambien las relaciones de fuerzas y quiten de en medio a Rajoy y al putrefacto y neofranquista PP de una vez para siempre.

Solidaritat*23.12.2014 15:00Vicent Partal

Ahir el Tribunal Superior de Justícia va acceptar a tràmit la querella contra el president Mas, la vice-presidenta Ortega i la consellera Rigau per l'organització del 9-N. Això obre la porta a un judici que, si acaba fent-se, estic segur que tindrà conseqüències importants. Si més no, com les que ha tingut la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'estatut del 2006.

Molta gent destaca avui com és d'estrany que en un país democràtic, occidental, membre de la Unió Europea un president siga portat davant un tribunal. Ho és, certament. Però hauríem de destacar, si de cas, com és d'estrany que en un país democràtic, occidental, membre de la Unió Europea siga prohibit el dret de votar i els tribunals siguen utilitzats d'escut per a impedir la negociació política. Això és un conflicte obert i constatable, que es pot solucionar amb les urnes i amb la negociació. Espanya és això, ho sabem tots, però acceptar l'evidència no lleva ni un gram de gravetat als fets, a l'actitud demostrada.

El president de la Generalitat de Catalunya serà processat per haver posat les urnes que em van permetre de votar el 9 de novembre i, en vista d'això, jo no tinc cap més opció que solidaritzar-m'hi. Ho faig de bon grat i sense posar-hi cap límit. Amb el president i amb la presidència. Que són dues coses diferents encara que recaiguen en la mateixa persona.

Em solidaritze amb el president Mas i amb les conselleres Ortega i Rigau. I, a més, faig constar la meua condició d'independentista d'esquerres. Raó per la qual expresse també la solidaritat amb la presidència de la Generalitat, la institució que, juntament amb el Parlament de Catalunya, és la màxima representació del Principat, la que encarna la perseverança d'aquest país per a esdevenir normal. La presidència de la Generalitat ha hagut de suportar situacions duríssimes en el curs de la història, molt més dures que l'actual. I per això és especialment significatiu que, dècades després de ser reconeguda legalment per Espanya, torne a ser acusada i perseguida. Com si res, o poca cosa, hagués canviat.

No té cap sentit que a la demanda de respostes polítiques per part dels catalans Espanya hi responga només amb la repressió. Però si és així, contra la repressió tan sols hi cap la solidaritat i contra la repressió tan sols ens fa forts la solidaritat.

Difícil d’explicar...

«Un sindicat ultradretà signant la denúncia que acabarà portant davant la justícia un president democràticament escollit»

Marta Lasalas | Actualitzat el 23/12/2014 a les 00:03h

Les querelles i denuncies pel 9-N contra el president Artur Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Irene Rigau que ahir va acceptar a tràmit el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’acumularan en un únic procediment, el primer, el que va presentar el sindical ultradretà Manos Limpias. Tot un símbol. Un sindicat ultradretà signant la denúncia que acabarà portant davant la justícia un president democràticament escollit.

Tan simbòlic com el fet que cinc dies abans d’aquesta decisió, el fiscal general de l’Estat Eduardo Torres-Dulce presentés la dimissió. El mateix Torres-Dulce que va haver de quadrar els fiscals catalans després que aquests s’amotinessin en contra de la querella pel 9-N que els reclamaven els seus superiors. El fiscal general que va haver de suportar que la líder del PP català s’encarregués d’anunciar públicament la resposta de la fiscalia al procés participatiu. El mateix que un any enrere va haver de fer plegar el seu amic Martín Rodríguez Sol com a fiscal en cap de Catalunya perquè aquest va assegurar que potser caldria escoltar els catalans.

El procés està fent grinyolar tots els ressorts de l’Estat. I el de la justícia és segurament el que grinyola de manera més cridanera. No n’hi ha per menys. El president de la Generalitat, la vicepresidenta i la consellera hauran de fer front finalment a una querella per haver dut a terme un mandat aprovat repetidament i àmpliament pel Parlament de Catalunya. Així de senzill.

La del TSJC era una decisió anunciada, però el fet de ser previsible no rebaixa gens ni mica l’extraordinària gravetat de la situació. Ja es poden fer tantes lectures com es vulgui sobre l’efecte que pot tenir en l’impuls del procés o sobre el suport que pot suscitar al voltant de la figura de Mas. Fins i tot es pot assenyalar el TSJC com un mal menor enfront del Suprem. Tant se val. El cert és que l’aparell de la justícia s’ha dirigit contra un president democràticament escollit.

Amb tot plegat, el sorprenent no és doncs que els ressorts estatals grinyolin. El realment sorprenent és que resisteixin com si res davant d’una embranzida d’aquesta magnitud i profunditat contra un govern i un Parlament. Possiblement, aquest és el pitjor símptoma de la situació que travessa aquest Estat.

Una impunitat superlativa

Massa vegades es comenta, molt retòricament, que vivim en un estat de dret molt “garantista”; i que el que diferència una democràcia, europea/occidental, d’un règim autocràtic, més o menys tercermundista, és que, en el primer grup, el ciutadà normal pot fer front a les arbitrarietats de l’Estat o dels grups econòmics oligàrquics. Doncs bé, això a l’Estat espanyol cada dia es pot posar més en qüestió. Un exemple alliçonador d’aquesta qüestió tan vidriosa el tenim en la petició, abusiva i plutocràtica, de l’empresa TP Ferro, la qual vol una altra indemnització pel tram fronterer del TAV, perquè no hi passen prou trens. Aquesta exigència antidemocràtica va en la línia de l’escàndol del cas Castor, i d’altres corrupcions i corrupteles que pretenen imposar els homes “onmipotents” blindats per la gràcia d’un deu molt terrenal .

No hi ha dubte que la gran majoria de la població vivim en una societat injusta,però que jo anomenaria de la indefensió inqüestionable i la manca total de transparència democràtica; sobretot en relació amb els grans poders econòmics privats, que no saben ni volen saber que és una veritable societat oberta, amb una economia, social, de mercat. No pot ser, de cap de les maneres, que davant d’una crisi econòmica estructural gravíssima, que està provocant un efectes socials i humans devastadors, alguns poders molt “superdotats” que, teòricament, defensen aferrissadament la lliure competència capitalista, a l’hora de la veritat, quan no se’n surten amb els negocis ( molt mal planificats i estructurats) pretenen que el “pare” estat els vingui a solucionar els seus problemes. De fet, alguns voldrien que la gran majoria de la població patís una devaluació absoluta de l’Estat del benestar, però que l’Estat es dediqués exclusivament a socialitzar les pèrdues de les seves insostenibles empreses. Cal remarcar que aquesta impunitat, des de dalt, contra la gran majoria ciutadana no succeeix només per la qüestió del TAV( cal tenir present que el tren convencional cada dia és més car i, per contra, l’Estat espanyol no para de construir línies d’alta velocitat que empíricament sap que seran molt deficitàries) sinó que es pot ampliar als serveis de subministraments (bàsics aigua, gas, electricitat, telèfon/internet). Cada dia aquests serveis -imprescindibles pel 100% de la població- provoquen més indefensió al gruix de la ciutadania. Cada dia, la gran majoria dels mortals patim més retallades i precarietat social/laboral i, per contra, la minoria més minoritària gaudeix d’una impunitat superlativa.