La via de la veritat

TONI SOLER | | 14/12/2014 02:49

DE CARA.*És bastant segur que l’independentisme peca d’il·lús, de maniqueu, de simplificador i d’emocional. Però crec, en canvi, que no practica la mentida conscient. És per això, justament, que s’ha passat tant de temps en la marginalitat política: perquè ha anat sempre de cara, venent un programa polític de complicadíssima execució. L’ideal de la independència va tenir una presència microscòpica en la Catalunya del segle XIX, anecdòtica -malgrat Macià- en la primera meitat del segle XX, menor des de la Transició fins al tripartit. El seu apogeu actual es deu a una suma de factors que seria llarg d’enumerar, però s’ha de concedir que en la base del sobiranisme català hi ha convicció, i no oportunisme. En cas contrari s’hauria dissolt fa molt de temps en l’oceà del possibilisme i del seny. Dic això perquè em sembla molt injust que els nous defensors de l’anomenada*tercera via, que últimament surten com bolets, es presentin davant l’opinió pública com a estendards del realisme, i com a víctimes sufocades per l’omnipresència delmonotema... quan fa només 10 anys ells eren els omnipresents, els omnímodes i els monopolitzadors de totes les palanques del poder.

FALSEDAT.*Per defensar els seus grandiloqüents postulats (que d’altra banda són molt respectables), els defensors de la tercera via tendeixen a amagar la realitat de forma més o menys conscient. La tercera via és falsa, en primer lloc, perquè s’atribueix el suport majoritari de la ciutadania mentre nega a aquesta mateixa ciutadania el dret a opinar. Ho és, perquè els seus dirigents s’han tret de la màniga unes alternatives (federalisme, confederació) que fins ara no han defensat mai de veritat, tot i tenir responsabilitats de govern. Ho és, també, perquè suggereix projectes de reforma institucional d’Espanya que van molt més enllà de qualsevol utopia. Ho és perquè pressuposa uns cataclismes -boicots comercials, fractura de la convivència, sortida de la UE- que no poden verificar-se de cap de les maneres. I finalment, ho és perquè els seus caps visibles, tant polítics com socials, no han mogut ni un dit fins que els carrers plens d’estelades els van ficar la por al cos.

REACCIÓ.*La tercera via és falsa perquè no encarna una proposta, sinó una reacció defensiva i conservadora. No hi ha cap impuls ciutadà al darrere, tot és fruit de la maquinació de certes elits i de la insistència de determinats altaveus. Si volguessin fer una manifestació, els de la tercera via no omplirien ni la plaça del Pi. ¿I es permeten dir a la gentada que va fer la Via Catalana i la V que els seus sentiments són il·legals, inoportuns, perniciosos? ¿Que el que s’ha de sotmetre a votació és*la seva*via, la que només reclamen ells? Això equival a dir als ciutadans que la seva opinió no val per a res si no s’adiu amb el que ordenin els poders establerts, començant pel judicial. Jo preferiria una mica menys de melmelada i que reconeguessin, amb totes les lletres, que l’Estat té dret a impedir la independència per la força. La sinceritat d’un Jorge Fernández Díaz, és el que necessitem, per saber a què ens enfrontem; i no pas aquesta col·lecció de discursets amanits de diàleg i convivència que, si el 1978 van permetre que ens empasséssim el gripau de la Transició, avui ja no serveixen ni per enganyar els més il·lusos.

La falsedat federalista

"El darrer intent de fer una Espanya federal i plurinacional va ser l'Estatut que Espanya no va acceptar"

Editorial

Una desena d’intel·lectuals pròxims al PSC i a Podemos han fet un manifest on defensen el federalisme com “la solució política més raonable per controlar les tensions internes i explotar les sinergies del present”. El text, titulat “El que no volen escoltar, però hem de proposar: cap a una Espanya federal”, és en realitat la insistència en un projecte fallit. Espanya no és federal ni ho vol ser, i per tant és impossible una federació amb Catalunya. No cal dir que el PP no acceptarà mai aquesta opció. I pel que fa al PSOE, només escoltareu que la defensa quan és a l'oposició, i sempre amb declaracions genèriques que no esparverin el socialisme andalús. El darrer intent de fer una Espanya federal i plurinacional va ser l'Estatut que Espanya no va acceptar, com tampoc va acceptar els federalistes del segle XIX i del segle XX. Ara des del PSC o des de Podemos poden tornar a brandar el federalisme per poder aglutinar una mica la seva gent, però ja no és creïble que tingui opcions reals d'estructurar-se. Espanya no vol que la canvïin des de la perifèria.

El PP contra TV3

"Els populars passen per alt que 'Polònia' és un programa d'humor i paròdic, i que per tant té un registre diferent al d'un informatiu"

Editorial

El PP català està atacant TV3 a Brussel·les. La formació popular ha impulsat al Parlament Europeu un document perquè els eurodiputats expressin el seu rebuig al fet que el programa 'Polònia' de TV3 "banalitzés el nazisme" en un 'gag' on, asseguren, "comparava" al president Mariano Rajoy amb Hitler. El PP passa per alt que 'Polònia' és un programa d'humor i paròdic, i que per tant té un registre diferent al d'un informatiu. El programa va fer una al·lusió a la pel·lícula 'El hundimiento', però amb to caricaturesc i a més amb cura, perquè en cap moment van aparèixer a l'esquetx símbols nazis. Ironitzava sobre el revés per al govern espanyol que va significar que se celebrés la consulta del 9-N. Diferent és quan en un informatiu, com ha fet en diverses ocasions Telemadrid, s'acusa algú seriosament de "nazi'. Un informatiu no és un programa paròdic sinó que explica la realitat, i en aquest cas entrar en aquesta dialèctica sí que es tracta d'una evident banalització del nazisme. La visió del PP és la del món al revés. D'on haurien de sortir les acusacions de nazisme és dels informatius i de les tertúlies. Mentre aquestes hi siguin, que un programa d'humor faci la torna amb ironia no és res punible.

Rajoy en el seu laberint

Jordi Palmer | Actualitzat el 13/12/2014 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot, Mariano Rajoy, Rajoy

Han passat 36 anys des de la celebració del referèndum constitucional i alguns segueixen tan il·lusionats com el primer dia, en el benentès que aquell primer dia donessin suport al text, extrem pel qual no posaríem les mans al foc per molts líders del PP, inclòs algun expresident del govern espanyol.

El cas es que a Mariano Rajoy només li queden dos recursos per mantenir-se en el poder, el seu bla-bla-bla sobre la recuperació econòmica i el seu tancar files sobre una constitució que ja tothom menys ell i els seus veuen com obsoleta.

Bé, de fet té un tercer recurs, l'atac sistemàtic a la voluntat del poble català, que sempre dóna rèdits electorals, com aquella cèlebre recollida de signatures «contra Catalunya», qüestionant la capacitat dels catalans de decidir per ells mateixos.

I és que Rajoy és ja un líder en retirada, algú a qui només respecten els seus, confiats a salvar els mobles davant d'un enfonsament cada cop més previsible. I en aquestes que l'encara president del govern espanyol intenta sobreviure tancat al seu propi laberint, fent veure que viatja a Catalunya quan de fet, es teletransporta des de la Moncloa allà on té la seguretat que trobarà qui li aplaudirà les ocurrències per retornar sempre ben ràpid a la seva zona de confort. Rajoy viu ara mateix el seu enfonsament, encara que no s'hagi adonat.

La mòmia de Franco, a l'armari del 78

Salvador Cot | Actualitzat el 14/12/2014 a les 23:59h


La matinada del 12 de febrer de 1978 un gran soroll va despertar els veïns de la modesta localitat de Santa Comba Dão, a l'interior de Portugal. Algú havia col·locat un artefacte explosiu contra l'estàtua d'Antonio de Oliveira Salazar, el dictador portuguès -amic i aliat del general Franco- que havia mort poc abans que la Revolució dels Clavells destruís completament el règim tirànic que ell s'havia fet a mida. L'estàtua va quedar decapitada i els veïns del poble on havia nascut el dictador van deixar aquell home metàl·lic sense cap tal i com havia quedat durant molts anys, fins que van retirar el monument sencer.

Salazar està enterrat al cementiri del seu poble. Com Benito Mussolini, el cos del qual va ser salvatgement vexat després de ser executat. Nicolae Ceaucescu va ser afusellat i enterrat, sota nom fals, fins que, passat el temps, els familiars van poder identificar la tomba i traslladar-ne les restes. El cos de Stalin també va ser retirat del mausoleu on se'l va sepultar inicialment.

Les cendres d'Augusto Pinochet estan en mans de la família per la negativa de l'exèrcit xilè a rendir-li honors militars. Videla està enterrat en un cementiri privat, després de passar el final de la seva vida a la presó. Els cossos de Hitler i Pol Pot van ser cremats amb benzina pels seus últims partidaris i ni tan sols tenen tomba.

Només estan en mausoleus els cadàvers de tirans que encara són venerats pel règim que van fundar. Kim Il Sung i Kim Jong Il estan en estances visitables a la capital de Corea del Nord i Mao també està momificat a la plaça de Tiananmen. Exactament igual que Francisco Franco. Repeteixo: Exactament igual que Francisco Franco.

La mare pàtria que cobra interessos

"Si Catalunya fos independent, no patiria problemes de liquiditat perquè la gran majoria d'ells estan causats per la forma com s'ha articulat històricament l'Estat espanyol"

Editorial

El ministre d'Economia, Luis de Guindos, ha declarat que "per a la Generalitat de Catalunya, els mercats eren la madrastra i Espanya és la mare. Nosaltres sempre estem allà". De Guindos ha fet la trampa de considera que Catalunya no podria sortir-se'n si no hi hagués Espanya per protegir-la. Però parteix de dos supòsits erronis. El primer és que fa referència al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), que no és cap ajuda sinó simplement un crèdit que s'ha de retornar amb interessos. En aquest sentit el govern espanyol actua com qualsevol entitat bancària quan algú hi acudeix per demanar un crèdit o una hipoteca. A més De Guindos amaga que aquests crèdits, motivats perquè els mercats internacionals estan tancats o són molt restrictius per a Catalunya, és produeixen amb una Generalitat autonòmica que pateix un dèficit fiscal anual de 16.000 milions d'euros. Si Catalunya fos independent, no patiria aquests problemes, o els patiria de forma molt més matisada, perquè la gran majoria d'ells estan causats per la forma com s'ha articulat històricament l'Estat espanyol. Un Estat que, en essència, ningú vol reformar quan es tracta de resoldre aquests problemes.

De terceres vies i d'enganys

"L’associació Tercera Via agrupa socialistes, democratacristians i conservadors per defensar la unitat d’Espanya amb accent federal, per bé que el que es proposa ara és antic i un gran engany"

Agustí Colomines

No sé per què però els socialistes tenen una predilecció per fer actes transcendentals al Saló del Tinell. Aquest Saló, organitzat en un seguit d'arcs de mig punt, és l’estança més emblemàtica del Palau Reial Major, residència dels comptes catalans des del segle XIII fins a principis del segle XV, amb la bella torre-mirador del rei Martí a un costat. Només entrar a la plaça del Rei es percep la majestuositat de la història. De vegades no sé, perquè amb els socialistes no se sap mai, si els agrada per això o bé perquè, aconsellats pels seus historiadors de referència, volen ressaltar la “modernitat” borbònica, ja que després del setge de Barcelona de 1713-1714 s'instal·laren al Palau part de les tropes filipistes fins al 1720.

Sigui com sigui, el 2003 els socialistes van escenificar al Tinell el pacte a tres bandes amb ERC i ICV-EUiA per formar el primer tripartit. Divendres passat van tornar-hi, però amb la tropa minvada per les baixes dels protagonistes de llavors, per mostrar el seu suport a l'encaix amb Espanya en la presentació pública de l'associació “Tercera Via”, “que neix de la necessitat de trobar una sortida realista a l’actual situació d’atzucac o bloqueig en la relació institucional i política de Catalunya amb la resta d’Espanya”. El llenguatge no és mai neutre i en aquest paràgraf tan sintètic hi ha tots els vicis de sempre. Típica fraseologia d’aquells per als quals la “identitat nacional” no té res a veure amb la sobirania ni amb la nació, que eviten de designar.

A les primeres files hi havia l'expresident de la Generalitat, Jose Montilla; l'exprimer secretari del PSC, Pere Navarro; el portaveu del PSC al Parlament, Maurici Lucena; l'alcaldable pels socialistes a Barcelona, Jaume Collboni; la regidora socialista Assumpta Escarp i també el vicepresident primer de l'entitat unionista Societat Civil Catalana, Joaquim Coll, crescut sota la protecció de la Diputació de Barcelona quan estava dirigida pels socialistes, i avui aliat del PP i C’s en la croada unionista. Tot per Espanya.

Al convit del Tinell no hi podien faltar destacats militants d'UDC propers a Josep Antoni Duran i Lleida: l'exdelegat del govern a Madrid Jordi Casas —aplaudit per la seva presència encara que sigui un senyor més de dretes que Felip Puig, posem per cas— i l'exconseller de Treball Ignasi Farreres, a qui van encausar pel cas de corrupció derivat del finançament il•legal del democratacristians però que en va ser absolt. Entre el públic també hi havia velles glòries del socialisme català, començant per Gonzalo Bernados, avui tertulià a preu fet, que va deixar anar la frase de la nit, que venint d’ell fa riure a tots el que el coneixem: “El debat no és independentisme sí o no, el debat és dreta o esquerra”. Ostres, un unionista que coincideix fil per randa amb els sobiranistes que propugnen no sé quantes llistes amb la coartada del debat ideològic.

Entre els signants del manifest fundacional de la nova associació unionista hi ha un munt de personatges que sempre s’han mogut en l’àmbit socialista: l'exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, Xavier Roig (el que treballava pels Maragall); els periodistes Margarita Riviere, Enric Sopena, Andreu Missé, Siscu Baiges, Manel Manchon, Rosa Cullell, Xavier Sardà, Toni Bolaño i Jordi Garcia Solé, presentador de l’acte; l'actual secretària d'organització del PSC, Assumpta Escarp, o els exdiputats socialistes Higini Clotas, Anna Balletbò i Albert Solé. També hi eren, de bracet de la plèiade socialista, el catòlic Daniel Arasa i el neocatòlic Arturo Sant Agustín, als quals acompanya Carlos Jiménez Villarejo, que està en la salsa de la casta i de l’anticasta de Podemos segons si es tracta de defensar Espanya o no, ja que no fa fàstics de coincidir amb Josep Ramon Bosch, un dretà extremista reconegut i actual president de SCC, i amb l’inefable comte de Sert, que no renuncia al títol nobiliari ni per anar al bany. I entremig de tot ells, Josep Maria Sala, el sempre fidel servidor del que faci falta per la causa socialista, fins i tot de menjar-se els “marrons”.

Aquesta associació planteja, curiosament, el mateix que va proposar Miquel Iceta en la seva conferència, que és la proposta estrella dels socialistes quan són a l’oposició: la reforma de la Constitució. El manifest fundacional no ho diu d’una manera tan clara, perquè és força lleuger i vague, i tanmateix hi diuen: “Estem convençuts que som una gran majoria els ciutadans que desitgem reformar en positiu el projecte democràtic i plural d’Espanya i que estem disposats a reconèixer i impulsar un projecte futur on càpiga tothom. Es tracta de la Tercera Via dels que volem, mitjançant el diàleg, arribar a un acord que assoleixi una solució àmpliament compartida, real i possible.”.

Els seré franc. Si bé és veritat que la independència de Catalunya és un objectiu difícil d’assolir, la Tercera Via és directament una presa de pèl. I no tan sols per una evidència que és fàcil de constatar, que ni el PP ni Mariano Rajoy tenen cap intenció de reformar ni una coma de la Constitució de 1978, sinó perquè els socialistes han tingut dues oportunitats molt bones al capdavant del govern, que en conjunt sumen 21 anys dels 36 que portem de democràcia, per fer l’Espanya federal que ara prometen. “El prometre no fa pobre” deu pensar ara Josep-Lluís Carod-Rovira, tan enganyat com Artur Mas per l’últim prestidigitador socialista, José-Luis Rodríguez Zapatero, que va prometre l’oro i el moro l’any abans d’entrar a governar el 2004.

L’escenari del Saló del Tinell deu ser una d’aquelles dimensions espacials que s’han convertit en grans arguments de la literatura fantàstica, l'art i, sobretot, de les teories científiques. Ho dic perquè proposar com a solució al plet sobiranista allò que no es va fer el 1982, perquè l’herència del 23-F va acabar amb el “cambio” almenys en aquest sentit, ni el 2006 o el 2010, diferint les culpes del fracàs de l’Estatut al PP, és senzillament una història de ciència ficció. Un gran engany. La dimensió desconeguda.

Les multes més polèmiques de la 'llei mordassa' aprovada pel PP

La nova llei preveu sancions pel fet d'impedir un desnonament, manifestar-se davant de seus parlamentàries o fer reunions al carrer sense permís



Enmig de protestes dels partits de l'oposició i de moltes organitzacions i entitats cíviques, la majoria absoluta del PP va aprovar dijous al congrés espanyol la controvertida llei de seguretat ciutadana. Entre més coses, aquesta llei tipifica com a infraccions les manifestacions no comunicades davant institucions com el congrés espanyol, el senat o els parlaments, i estableix un mecanisme per a fer legals les anomenades 'devolucions en calent' a la frontera de Ceuta i Melilla. I impedeix a cossos policíacs com els mossos d'esquadra d'accedir a les bases de dades internacionals, reservades només a la policia espanyola. En aquest article recollim les principals limitacions que implica la llei.

En aquestes llistes enumerem alguns dels fets que la llei preveu de sancionar amb multes, sempre que no siguin considerats delicte i vagin per la via penal. És una tria dels casos que han suscitat més polèmica.

Multes de 100 euros a 600. Enregistrar la policia; faltar al respecte dels agents; fer reunions en llocs públics sense haver-ho comunicat; ocupar qualsevol immoble aliè i contra la voluntat del propietari, com seria el cas d'ocupar entitats bancàries; no portar el DNI al damunt i no haver-ne denunciat la pèrdua o robatori, si és el cas; perdre el DNI tres vegades o més durant un any; escalar edificis sense autorització; participar en una entrompada, és a dir, consumir begudes alcohòliques en llocs públics; i la venda ambulant.

Multes de 600 euros a 30.000. Manifestar-se davant el senat espanyol o el congrés 'pertorbant greument la seguretat ciutadada'; desobeir o resistir-se a l'autoritat; negar-se a dissoldre una reunió o manifestació; entrar en infrastructures o instal·lacions de serveis 'bàsics per a la comunitat', incloent el fet de sobrevolar-les; intentar impedir a una autoritat o treballador públic l'exercici de les seves funcions i 'el compliment o l'execució d'acords o resolucions administratives o judicials' (seria el cas de les accions de la PAH per a impedir desnonaments); consumir drogues en llocs públics; i l'ús no autoritzat d'imatges dels agents de les forces de seguretat de l'estat.

Multes de 30.000 euros a 600.000. Reunir-se o manifestar-se sense comunicació prèvia en instal·lacions considerades 'bàsiques per a la comunitat', entrar-hi, sobrevolar-les… (els responsables seran els organitzadors o promotors de les accions); utilitzar, distribuir o emmagatzemar armes, explosius o articles pirotècnics incomplint la normativa; fer espectacles públics o activitats recreatives eludint una prohibició o suspensió; projectar llums làser sobre pilots o conductors de mitjans de transport.

A més, la llei preveu de legalitzar les 'devolucions en calent' a la frontera de Ceuta i de Melilla amb el Marroc dels immigrats que entrin en territori de l'estat espanyol.

Primera desconnexió de la Hisenda catalana

El govern preveu que a la primavera les diputacions de Catalunya s'encarreguin de la recaptació dels impostos catalans

Bernat Vilaró

La Hisenda catalana tira endavant. Tal i com publica 'El Punt Avui', el govern de la Generalitat preveu una primera desconnexió amb l'administració espanyola a la primavera del 2015. Així, l'Agència Estatal d'Administració Tributària deixarà de fer la recaptació dels deutes dels impostos que gestiona la Generalitat i se n'encarregaran les diputacions, que ja fan proves pilot per poder assumir aquesta nova funció.

Segons informa 'El Punt Avui', fonts de l'executiu han confirmat que l'Agència Tributària de Catalunya signarà a la primavera un conveni amb les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona perquè els seus ens autònoms de gestió de tributs facin de manera ordinària la recaptació executiva dels impostos propis de la Generalitat i dels cedits que recapta.

Amb aquesta mesura el govern català s'estalviarà 9 milions d'euros l'any perquè l'agència espanyola cobrava per exercir aquestes tasques, fins ara inassumibles per la Generalitat com a conseqüència de la falta de personal.

El Suprem fa pagar 600 euros a la Generalitat pel 9-N

El TS rebutja el recurs contra la suspensió del procés participatiu i recorda a Mas que la llibertat d’expressió es reconeix a persones i "no a governants"

Nerea Rodríguez

El Tribunal Suprem (TS) ha fet pagar 600 euros en costes a la Generalitat pel recurs que va interposar per l'executiu català contra la impugnació del 9-N davant del Tribunal Constitucional.

La sentència, que rebutja per falta de competència el recurs interposat per l’executiu d’Artur Mas, recorda a la Generalitat que la llibertat ideològica, la llibertat d'expressió i el dret de participació estan reconeguts en la Constitució "a les persones, no als governants". "A aquests els toca respectar-los i garantir-los en la seva actuació, però això no els transforma en els seus titulars ni els autoritza per reclamar davant dels tribunals la seva satisfacció", adverteix.

La Sala del Contenciós-Administratiu acull la posició de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat en no admetre el recurs del Govern català davant de la falta de jurisdicció per conèixer el seu objecte i la inexistència de l'actuació recurrible, ja que es tractava d'un acord de l'executiu central anunciant la seva intenció d'impugnar la consulta sobiranista.

En aquest sentit, els magistrats recorden que la decisió correspon al TC i que la pretensió de la Generalitat "donaria lloc al resultat absurd de situar en òrgans i jurisdiccions diferents la mateixa decisió sobre la conformitat a Dret d'un acord del Consell de Ministres, que es limita a sol·licitar del Tribunal Constitucional la instauració d'un procés específic".

Doctrina del TEDH

La sentència recorda el pronunciament del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) no admetent la demanda del Govern basc contra la Llei de Partits el 2004 en afirmar que el Conveni de Protecció de Drets Humans només permet recórrer les persones físiques, organitzacions no governamentals o grups de particulars que es considerin víctimes directes d'una violació, per part d'un Estat signant.

"En aquest sentit, ha de recordar-se que el TEDH no reconeix legitimació als Estats ni als ens territorials en els quals s'organitzen, ni encara que gaudeixin del més ampli autogovern per fer valer les seves pretensions com les que la Generalitat ha volgut articular aquí", conclou.

28 bascos jutjats després de fossin maltractats a can Rubalcaba

Mentre Fernández Díaz tira endavant la llei Mordassa i es tramita el nou Codi Penal que encara endurirà més l’actual que avui dia ja és dels més durs de la UE, l’Audiència Nacional està jutjant des del mes de setembre 28 joves bascos, a les quals s’acusa de pertànyer a Segi. Els demanen sis anys de presó. Aquestes persones, quan foren detingudes els anys 2010 i 2011, foren incomunicades i passaren posteriorment a presó individual (entre sis i divuit mesos) abans d’assolir la llibertat provisional després de pagar, entre totes elles, quasi 800.000 euros.
Mentre Fernández Díaz tira endavant la llei Mordassa i es tramita el nou Codi Penal que encara endurirà més l’actual, que avui dia ja és dels més durs de la UE, volen que païm que dinou d’aquests ciutadans hagin patit tortures i maltractaments a mans de la policia. De fet, la imputació es basa en les declaracions que s’obtingueren arran d’aquesta vulneració flagrant dels drets civils.
Mentre Fernández Díaz tira endavant la llei Mordassa i es tramita el nou Codi Penal que encara endurirà més l’actual, que avui dia ja és dels més durs de la UE, es repeteix altra vegada aquest comportament fastigós. Perquè fa pocs mesos, la mateixa audiència Nacional va haver d’absoldre 40 joves que foren imputats a través de declaracions conseqüència de tortura.
Mentre Fernández Díaz tira endavant la llei Mordassa i es tramita el nou Codi Penal que encara endurirà més l’actual, que avui dia ja és dels més durs de la UE, el govern permet i avala que la policia se salti la mateixa legislació estatal i, evidentment, la internacional: article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans.
Mentre Fernández Díaz tira endavant la llei Mordassa i es tramita el nou Codi Penal que encara endurirà més l’actual, que avui dia ja és dels més durs de la UE, el govern espanyol continua criminalitzant l’independentisme just quan la societat basca, en el seu conjunt, i el sobiranisme, en particular, han fet passes transcendentals en favor de la resolució política del conflicte heretat, la reparació de totes les víctimes i l’assoliment de reconciliació.
Mentre Fernández Díaz tira endavant la llei Mordassa i es tramita el nou Codi Penal que encara endurirà més l’actual, que avui dia ja és dels més durs de la UE, reclamem, no només que totes aquests persones siguin absoltes, sinó que s’investiguin les denúncies i que se’ns depurin les responsabilitats.
Aquest és el pa que es dóna a can Fernández Díaz. El mateix que s’hi donava a can Rubalcaba quan el dirigent socialista ocupava el ministeri d'Interior i s'esdevingueren els fets. Demà serem al judici i farem costat a les persones jutjades.

‘Seni’

Cada vegada que algú diu 'seni' per voler dir 'seny' ens explica unes quantes coses que donen per a un article. Si en descartem la ignorància, el fet de pronunciar 'seni' (o 'Companis') en un estat on tothom assegura tenir 'amigos catalanes' i estimar 'esta tierra española que es la catalana', demana perseverança. Perquè quan fa trenta anys, quaranta, cinquanta que vius a l'estat espanyol, saber com es pronuncia la 'ny' catalana és més fàcil que no saber-ho, tret que a) t'importi un rave, o b) visquis en una bombolla.

La bombolla. Jo hi crec, en aquesta bombolla. Comença a formar-se al final d'una conferència de premsa, d'unes declaracions carxoferes, d'una presentació cultural, amb una veu que diu: '¿Lo puede repetir en castellano?' L'interpel·lat, pel motiu que sigui, i avui no hi entrarem, es presta gratis a fer la feina de traductor per a uns mitjans que, pel motiu que sigui, i avui tampoc no hi entrarem, només els interessa emetre el tall 'en castellano'. Ara multipliquem-ho per generacions senceres de receptors del missatge i ja ho tenim: un efecte més que s'ha aconseguit sense que es noti 'el cuidado', perquè la pista reveladora, el '¿Lo puede repetir en ...?', només la sentim a Catalunya una mica abans de canviar de canal.



Per fer-nos una idea de la bombolla: si TV3 o Catalunya Ràdio, que com se sap són els únics mitjans a què tenim accés els catalans, ens passessin sempre els madrilenys o els andalusos parlant en klingon, seria normal de pensar que, a Madrid o a Andalusia, el castellà hi és una articulació excepcional i folklòrica, si no una invenció per tocar-nos els ous quan pugen amb nosaltres a l'ascensor. Conclusió: l'emmascarament sistemàtic de l'ús normal de l'idioma català és apologia de la ignorància en la mesura que oculta la realitat catalana a generacions successives de receptors.



Fem un salt a 'El Tema', que ara feia dies. De tant en tant surten enquestes destacant que el suport a la independència és aclaparadorament més ampli entre els catalanopensants que no pas entre els castellanopensants. La idea és atribuir a una causa identitària allò que seria conseqüència d'una discriminació: la bombolla, altra vegada. Qui no hagi patit en sa carn la xenofòbia lingüística, l'abús de tot un estat que et recorda cada dia com és de negligible la teua manera de dir —la teua veu!— s'ha estalviat un greuge essencial en tota aquesta història de la 'desafecció': un greuge que no es pot passar per alt tan fàcilment com es passa per alt una declaració en català en un informatiu o en un postpartit de lliga. Diguem que és més fàcil d'esdevenir 'indepe' per dignitat que per causes sobrevingudes. I qui en dubti, que en faci una enquesta.



Quan la discriminació ja ha fet tot el forat que podia fer, una hom es fixa en els detalls. I, com a detall, el fet de pronunciar 'seni' em sembla una manera refinada de menysteniment: és aquest paternalisme de qui 'et vol bé' i t'ho diu així, estil còmplice, perquè l'entenguis, però a la seua manera: tampoc no en fem un gra massa, de les concessions. I perquè els entenguis a la seua manera esgarrapen el teu petit idioma, en fan una boleta i l'utilitzen per cridar-te l'atenció: ei, pel teu bé, tingues 'seni', fes bondat: una doble, triple humiliació. A la meua època, 'seny' era la paraula amb que les àvies et prevenien perquè no et deixessis entabanar pel primer borinot que et regalava les orelles amb promeses vanes. Em sembla que no cal dir res més.

16/12: No pots dir que parles en nom de la majoria de catalans sense exigir poder-ho demostrar

VICENÇ VILLATORO | | 15/12/2014 20:46

Aquests últims dies, tant Miquel Iceta com diverses plataformes favorables a la tercera via, entre l’independentisme i l’Espanya realment existent (és a dir, la via d’una Espanya profundament diferent), han presentat les seves propostes. Són interessants i cal escoltar-les. Sempre, però, amb la mateixa sensació: quan parlem de tercera via, no és el mateix que es plantegi com una carta als Reis feta des de Catalunya o com una oferta feta des d’Espanya. En qualsevol cas, en aquests actes s’ha tornat a afirmar que la majoria dels catalans no són independentistes. Potser sí, o potser no. No ho sabem. Però si parles en nom del que creus que volen la majoria dels catalans, immediatament has d’exigir que t’ho deixin demostrar. Que t’ho permetin preguntar obertament i clarament: exigir doncs un referèndum sobre el tema. Els qui no volen referèndum són aquells a qui tant els fa el que vulgui o deixi de voler la majoria, ja en tenen prou amb el que vol o deixa de voler la Constitució. Si a tu et sembla rellevant el que vol la majoria, pregunta-ho. Per demostrar que la teva hipòtesi és certa. I si no ho és, per acceptar el que vol la majoria.

La vacuna del procés

DAVID MIRÓ | | 16/12/2014 23:00

D’alguna manera el cas Pujol ha actuat com una vacuna del procés sobiranista, que ha comprovat com la inoculació en el cos social d’una dosi important de corrupció nostrada no feia flaquejar la fortalesa del moviment, al contrari, potser n’ha reforçat la solidesa interna. Ara bé, les vicissituds de la investigació i del procés judicial contra l’expatriarca i la seva família obliguen, això sí, a reforçar el contingut regenerador del projecte independentista. Si la majoria sobiranista aspira a eixamplar-se necessita marcar una frontera molt nítida amb les velles maneres de fer política que van caracteritzar l’època pujolista. Desterrar tant el sectarisme com el paternalisme, l’opacitat i l’arbitrarietat administrativa, tota forma d’essencialisme i victimisme mal entès. El nou país serà molt diferent del passat o no serà.

S’ha acabat la crisi (per 356.891a vegada)

IU FORN | | 16/12/2014 17:50

I apareix Rajoy i ens diu que la crisi s’ha acabat. Ah, molt bé. I nosaltres ens el creuríem, pobre home, ni que fos per la carona que fa quan ho comunica. Problema? No podem. És la vegada que fa 356.891 que ens ho diu, i cap de les 356.890 vegades anteriors ho ha encertat. El primer dubte és saber l’estranya raó per la qual els que manen s’entesten a dir-nos que s’ha acabat la crisi. ¿Potser tenen un assessor expert en dansa de la pluja que els aconsella repetir-ho a veure si la mateixa crisi, de tant escoltar-ho, s’avorreix i se’n va? ¿O potser això és com la loteria, que si no hi jugues no toca? (Traduït seria: tu vés repetint que s’ha acabat la crisi que algun dia l’encertaràs.) Però al cap d’una setmana de dir que la crisi s’ha acabat, torna a aparèixer Rajoy i diu que sí, que naturalment que no hi ha crisi, però que potser una miqueta sí que n’hi ha. No gaire, sap, però tampoc estem tan bé. I aquí ens brolla el segon dubte. Escolti, bon home, quina necessitat té d’anar repetint que s’ha acabat la crisi si la realitat el desmenteix cada cop? I, el que és pitjor, si vostè mateix es desmenteix. Per què ho fa? Per què s’enfonsa en la misèria vostè sol? Per què cau insistentment en el ridícul?

Un que diu que hi entén va dir-me un cop que és una tàctica per motivar la ciutadania. I, la veritat, l’excusa encara és més sorprenent: 1) ¿es pensen que som curtets i no ens adonem de les coses? i 2) ¿el seu paternalisme és tan gran que estan disposats que els condemni a fer el ridícul eternament? No ho sé, prou complicada està la vida per complicar-te-la encara més tu solet, no?

Segons Cospedal, vostè i jo som corruptes

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 16/12/2014 22:48

El ventilador engegat a màxima potència. María Dolores de Cospedal, estricta governanta del PP i del govern espanyol, va declarar dilluns a la cadena Cope (elspeperos acostumen a triar mitjans de referència per emetre les seves admonicions) que “hi ha tanta corrupció a la societat com als partits”. Encara hi va abundar: “La corrupció no és patrimoni de ningú, sinó de tots. Jo crec que si en una societat es realitzen conductes irregulars, es realitzen en tots els àmbits de la societat”.

O sigui, que segons la senyora Cospedal tots en som, de corruptes, i que qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. És una teoria molt agradable, com tot el que ens arriba del govern espanyol. S’ha de ser extremadament cínic i desaprensiu per dir una cosa així i quedar-se tan tranquil·la.

Com que em penso que formo part de “la societat” a la qual es refereix Cospedal, donaré el meu testimoni. No conec gairebé ningú que cobri sobres en negre, ni que percebi comissions, ni que disposi d’una targeta bancària opaca, ni que defraudi Hisenda, ni que sigui a la presó per delictes de prevaricació.

He dit “gairebé ningú” perquè sí que en conec uns quants, molt pocs. Gent que he saludat o amb qui he creuat quatre paraules en algun moment de la vida, perquè la vida és breu però l’art és llarga i un acaba coneixent de tot. Sí que conec gent que respon a les característiques mencionades. Gairebé tots són polítics, i gairebé tots són del PP.

La resta de gent que conec (posem-hi un 98%) s’aixeca al matí per exercir honestament la seva feina. Són manyans, pagesos, metges, editors, professors, fusters, comerciants, flequers, enginyers, funcionaris o el que vostès vulguin. La mateixa mena de gent que coneix vostè, lector o lectora sempre amables. No n’hi ha cap d’ells que sigui corrupte: ben al contrari, com vostè o com jo paguen religiosament (sovint esforçadament) els seus impostos, intenten dur endavant la seva vida i les seves famílies i procuren mantenir la seva dignitat personal. A l’hora d’unes eleccions poden votar una cosa o una altra, podem estar més o menys d’acord, però no hi ha sospita de corrupció entre nosaltres. Al contrari, entre tots formem “una societat”, com diu Cospedal, i entre tots empenyem el carro, a pesar del petit però nociu percentatge de pocavergonyes que ens xuclen la sang. I així anem fent.

Que algú que ocupa un altíssim càrrec de govern (en un dels governs més corruptes d’Europa) pretengui estendre l’ombra de la depredació damunt tots nosaltres és un insult intolerable i inqualificable. No es produiran, però unes declaracions com aquestes haurien de tenir conseqüències polítiques fulminants i irreversibles. M’oblidava dels aturats de llarga durada, dels immigrants i de les famílies sota el llindar de la pobresa, que amb els seus magres subsidis (si és que en perceben cap) deuen liderar, segons Cospedal, el rànquing de la corrupció espanyola. Amb governants com aquests, qui necessita enemics exteriors? No es pot tibar tant la corda, per l’amor de Déu.

17/12: “No hi ha nacions, només hi ha classes”

VICENÇ VILLATORO | | 16/12/2014 20:14

És una pintada que vaig llegir l’altre dia a Terrassa, amb firma àcrata. Acompanyada d’una estelada i una esvàstica tatxades. I en castellà, per cert. Com si hi hagués llengües més ben dotades que altres per negar les nacions. Lògicament, hi estic en desacord. Tampoc m’apuntaria a la frase simètrica: “No hi ha classes, només hi ha nacions”. Preferiria en tot cas una doble afirmació: “No tan sols hi ha classes, també hi ha nacions”. En qualsevol cas m’agradaria saber qui la va fer per poder-li regalar el llibre La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, de Josep Fontana, que s’ha presentat aquesta setmana. Un llibre on l’autor, un dels grans noms de la historiografia catalana (i inequívocament situat a l’esquerra), vol fer, a la vegada, història nacional i història social. Després de fer la història del procés de formació de la identitat dels catalans, conclou: “Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir sent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur”. Per desmentir una pintada a Terrassa, quatre-centes vint-i-set pàgines d’història sòlida, més notes i bibliografia.

Vicent Partal
17.12.2014

Abusar de l'adjectiu


L'operació de l'Audiència espanyola d'ahir contra grups anarquistes suscita un munt de dubtes més que raonables. Evidentment, haurem d'esperar a veure de què els acusen, si és que acaben acusant-los de res. Però, ara com ara, de proves d'aquestes presumptes accions terroristes que els imputen no se n'ha vist ni una. I això és escandalós.

No exculpe d'entrada una gent que no conec ni sé què fan. Em limite, en nom de la democràcia --no en nom de l'anarquia--, a demanar proves i moderació. Moderació especialment per part dels qui ordenen les detencions. Perquè és molt preocupant que es puga parlar de 'terrorisme anarquista' sense que ningú recorde ni un sol acte remarcable recent que es puga associar a aquest concepte. Hi ha paraules que no s'haurien d'usar alegrement i que si s'usen alegrement resulten, ras i curt, massa sospitoses.

Una cosa no existeix perquè el govern de torn, o un jutge, diga que existeix. Però des de Margaret Thatcher un dels grans problemes de la política europea és aquesta obsessió de crear 'imatges que fan política' i de reduir el debat polític a flaixos informatius, ben carregats d'intencionalitat. I d'adjectius. Cronometrats per a originar efectes favorables a qui els fa circular. Per culpa de l'abús d'aquest estil de fer les coses, la política ha anat a la deriva massa anys i s'ha obert pas a aquest circ infernal on ens movem ara.

Però 'terrorisme' ve de 'terror'. I jo he de dir que no conec ningú que visca a Barcelona aterrit pels anarquistes. Per tant, de moment més val que posem la guàrdia alta i assumim, si de cas, que això que hem vist i viscut bàsicament és una operació de propaganda, promoguda amb alguna finalitat que tard o d'hora ja descobrirem.

Andreu Barnils
16.12.2014

Terrorisme anarquista? Periodisme d'estat


Aquest matí ens hem llevat amb aquest titular: 'Onze detinguts a Barcelona contra el terrorisme anarquista'. Realment espectacular. Perquè, a veure, si parlem de terrorisme, on són les bombes? On són els atracaments a bancs per a finançar-se? Si parlem de terrorisme, on són les explosions dins els centres comercials, els segrests i els torturats? Enlloc, no són. No n'hi ha perquè, ara com ara, a Catalunya, no hi ha terrorisme. I 'terrorisme anarquista', encara menys.



Un dels llocs on l'Audiència Nacional espanyola, sota les ordres del jutge Javier Gómez Bermúdez, ha enviat la policia ha estat la Kasa de la Muntanya, un centre social ocupat de Barcelona. Des del seu compte de Twitter anaven anunciant què passava: 'Ho regiren tot i s'enduen tota mena de material informàtic, llibretes i material escrit, sense solta ni volta. Si han d'escorcollar tota la casa a fons poden tardar hores. La secretaria judicial de l'Audiència Nacional demana més agents i suport perquè, si no, "podemos estar todo el dia". Diversos agents de paisà de @mossoscat encaputxats ho escorcollen tot i ho enregistren tot amb càmeres.'



Aquest matí, a VilaWeb, s'ha debatut com titular la notícia. Ens semblava tan bèstia, això del 'terrorisme anarquista', que de primer s'ha optat per aquest titular: 'Els mossos entren a la Kasa de la Muntanya en una operació contra el "terrorisme anarquista".' Amb les cometes es volia remarcar que l'acusació mateixa ja era notícia. Que l'Audiència espanyola cregui que a Catalunya hi ha terrorisme anarquista era una cosa a destacar. Hi ha hagut debat, perquè a la redacció alguns creien que, encara que hi posis les cometes, no deixes de fer-los el joc i pots fer creure al lector que a Catalunya n'hi ha, de terrorisme anarquista. Però les bombes no són enlloc, ni els atracaments a bancs, ni els torturats. Al final s'ha imposat l'opció de llevar l'expressió del titular.



A Twitter ha creat realment hilaritat i ha corregut, amb perdó, com la pólvora: 'Terrorisme anarquista. Benvinguts al 1808'; 'Ja era hora, perquè amb tant de terrorisme anarquista, ja no es podia eixir al carrer i ningú no pensava en els xiquets'; 'Collons, amb el terrorisme anarquista, avui no podré dormir'.



Aquest matí, però, hem vist una altra cosa, i més preocupant. Hem vist com molts mitjans de comunicació han fet servir 'terrorisme anarquista' sense cometes, tirant pel dret, de manera que donaven per bona la versió de l'Audiència espanyola. Avui a Catalunya hi ha terrorisme anarquista i hi ha hagut una operació en contra, venien a dir, sense demanar-se —oh, pecat— on són les bombes, els morts i els torturats. Realment espectacular. En fi, si alguns aquest matí han vist terrorisme anarquista, uns altres hem vist periodisme d'estat.

Moscou, més a prop que Madrid

Salvador Cot | Actualitzat el 16/12/2014 a les 23:59hArxivat a: Nació.cotS'acaba l'any 2014 i no és fàcil resumir l'actualitat del món en només quaranta segons. Hi ha hagut guerres com la de Crimea o la de Síria, catàstrofes naturals de tota mena i a diversos continents, epidèmies com la de l'ebola, conflictes econòmics, recerca científica i de l'espai, grans esdeveniments esportius... I Catalunya. Per això Canal 1, la televisió pública de Rússia, anuncia el missatge de Nadal de Vladimir Putin amb un recorregut per l'actualitat internacional que inclou dos plans de la Via Catalana.

Putin s'adreçarà demà als ciutadans russos, en un any especialment convuls per a la Federació. No sabem si es referirà a Catalunya o no, però podria fer-ho perquè els principals mitjans de Moscou han fet un seguiment intensiu del conflicte entre Catalunya i Espanya. Sense anar més lluny, Canal 1 -que és la televisió amb més audiència del país- ha desplaçat a Barcelona diversos equips de reporters que han informat l'audiència russa de les mobilitzacions de l'Onze de Setembre i la consulta del 9-N.

I mentre el món analitza les mobilitzacions de Catalunya, a 600 quilòmetres d'aquí un altre rei d'Espanya s'estrenarà dient no sé què de la convicència i la Constitució del 78 sense ni tan sols pronunciar el nom de Catalunya i els catalans: "Españoles, permitidme interrumpir vuestra celebración familiar de la Nochebuena..."

Un guàrdia civil i un militar, detinguts per la mort de l'ultra del Depor

L'operació policial segueix oberta i no es descarten més detencions
Redacció | Actualitzat el 17/12/2014 a les 12:13h

Entre les 36 persones detingudes per la seva implicació en la baralla entre grups ultres que va acabar amb la mort d’un aficionat del Deportivo de la Coruña, hi ha un guàrdia civil i un militar, els dos en actiu, i dos menors.

A més, també es van detenir els dos presumptes autors materials de la mort del seguidor del Deportivo en la batussa entre els grups ultres Frente Atlético i Riazor Blues. Un és un home de 48 anys i l’altre no es coneix cap detall.

L'operació, batejada amb el nom de 'Neptuno' segueix oberta i no es descarten més detencions.


https://www.youtube.com/watch?v=wSYkvjfMFMY

Les clavegueres de l’estat estan matant el procés independentista

Res es casual, a cada moment arriba el dossier corresponent al seu lloc oportú, siguin periodistes, partits polítics o persones d’influència, “dossiers” que provoquen divisions en el procés i la seva gent

--------------------------------------------------------------------------------

Ho ha alertat més d’un cop un dels periodistes més coneixedors de les entranyes de l’estat, de la policia, del CNI i dels tribunals, Ernesto Ekaicer, gens sospitós d’independentista, que assegura que el govern espanyol ha decidit utilitzar tot el joc brut possible per rebentar el procés. Sorprèn que malgrat el que diu i sabem de com l’estat espanyol manipula els processos i les informacions, alguns a casa nostra caiguin a la trampa; mitjans de comunicació, partits polítics i opinadors. No sabem destriar la veritat de la “merda” intoxicadora de l’estat? No podem permetre que quatre dossiers mal girbats i quatre titulars de la caverna mediàtica posin en perill el procés i, sobretot, les il·lusions de milers i milers de persones.

L’estat espanyol i els actuals dirigents han trobat el punt dèbil del procés i han decidit rebentar-lo, “dossiers” fets a mida i posats en el moment i lloc oportú

Cal tenir memòria i comprovar com i quant surt la corrupció a Catalunya, corrupció exagerada i treta de context, fins i tot amb documents fets pel mateix estat que avui sabem que són falsos. L’estat avui riu més que mai i veu com amb quatre documents i un bon titular va camí de carregar-se el procés de la manera més infantil possible.

De l’il·lusió i l’eufòria de milers de catalans a un veritable atzucac que està posant en perill el procés

Els ciutadans que van fer possible les més grans mobilitzacions de la història del nostre país viuen absorts l’actual situació, carreguem contra un estat que ens roba els diners, que ens maltracta dia a dia amb els incompliments i resulta que donem credibilitat aquest mateix estat quant ens acusa de ser un país corrupte quant resulta que, com a mínim, som molt menys corruptes que la mitjana espanyola. No pot ser que l’estat guanyi la batalla i el procés rebenti per culpa de quatre “dossiers” per la miopia política dels nostres dirigents.

Fins i tot l’actuació dels polítics obre escletxes a l’ANC i en menor mesura a Òmnium

Les pressions d’alguns dirigents polítics a les dues principals entitats de la societat civil del país comencen a provocar tensions, és un veritable suïcidi intentar carregar-se aquestes entitats en funció si són de l’interès polític d’un o d’altre. Cal que aquestes organitzacions es blindin i marquin un clar full de ruta a la política, és el desig de la majoria de la societat civil que ha omplert les mobilitzacions aquests anys. O ens creiem que l’èxit de les mobilitzacions és gràcies a Mas, Junqueras, Herrera, David Fernàndez, Teresa Forcades o Ada Colau?

L’ANC no té cap estudi segons fonts consultades, si que el té Òmnium que de moment es resisteix a fer-ho públic…

Veurem si no serà necessari un cop de puny damunt la taula per part de l’ANC i Òmnium per marcar a la classe política el full de ruta per guanyar, i no caure en la via que ens vol portar l’estat, a la divisió i a la confrontació. Podem guanyar, tant sols manquen lideratges que ho tinguin clar, serià una veritable vergonya històrica perdre aquesta oportunitat.