Lo que es llegeix en aquest article , que fort

Cada vegade mes veig que no ens volen fore de Catalunya, bueno en un dels bagons de l,ave barcelona/Madris

http://www.elmundotoday.com/2014/12/el-ave-madrid-barcelona-tendra-un-vagon-sin-catalanes/

llegiu l, article

Manifest d'un "Doble Polaco"

Vaig néixer el 1984 a París d’un pare català i una mare polonesa, ambdós esdevinguts ciutadans francesos. El meu pare tenia tres anys quan ell i la seva família van deixar Barcelona per raó de les seves idees. Durant molt temps, he estat francès per defecte. Però les meves arrels continuaven vives en mi. Anàvem sovint veure cosins a Polònia, menys sovint a Catalunya: gran part de la nostra família estava escampada per diversos països del món. La meva adolescència va passar i em preguntava mil coses: era francès? català? polonès? europeu? O era un típic americà?

Quan vaig acabar els meus estudis, vaig posar el meu currículum a Internet amb la indicació que parlo polonès i vaig rebre ofertes de treball a Varsòvia i Cracòvia. Vaig finalment acceptar treballar a Polònia per a crear la filial d’una empresa de construcció de Madrid, membre d’un gran grup industrial espanyol. Els meus pares estaven sorpresos i orgullosos: un doble retorn a les arrels, amb la perspectiva d’ésser apreciat pels madrilenys pel que era: un polonòfon amb una mentalitat oberta i europea, el vertader fill dels meus pares. El meu pare havia tingut problemes cada vegada que anava a Madrid però mai no me’n va parlar. Estava content.

Vaig primer passar diverses setmanes a Madrid on vaig aprendre el castellà en tres setmanes. Al meu hotel madrileny rebien els diaris però com sempre jo arribava tard i només quedava La Vanguardia que ningú no volia. Vaig, doncs, aprendre el castellà amb un diari de Barcelona.

Tots eren molt simpàtics. Em van dir que a Madrid, per riure, deien “polacos” als catalans. Estava molt content perquè això significava que jo tenia una identitat ben clara: era “doble polaco”. Gràcies a Madrid, era finalment 100% alguna cosa!

A Polònia, vaig desenvolupar la filial, vaig contractar i formar el personal, vaig treballar tots els dies de la setmana, vaig beure vodka amb els clients potencials que volien sobretot parlar de futbol (del Barça majoritàriament). Vaig finalment aconseguir contractes molt lucratius que em van permetre de llançar definitivament l’empresa a Polònia, amb el 50% de la xifra total de negocis de l’empresa! Fins aleshores ningú no m’havia ajudat, els madrilenys deien que a Polònia no servíem per a res. Però el fet que guanyéssim molts diners ho va canviar tot. Espanya estava en crisi i la crisi ja havia afectat les nostres activitats: de cop i volta, tots a Madrid estaven molt excitats, en volien més, ho volien tot.

Com que els meus caps immediats tenien influència a l’empresa –eren de la seva família– em van prendre el poder de decisió, i un dia vaig rebre un correu dient que jo ja no era responsable de la filial de Polònia. I el meu cap, el director internacional, un francès, també va ser rellevat del seu càrrec. No havíem fet res malament, no havíem robat. Només teníem massa poder i era inadmissible per a la gent de Madrid que dos estrangers tinguessin tant de poder. El meu nou cap a Varsòvia no parlava ni polonès ni anglès, i va passar-se el primer any dient que el problema de Polònia era que no entenien la manera ‘superior’ del treballar dels espanyols. Va voler que celebréssim el seu aniversari amb diners de l’empresa. Va començar a fer coses estranyes amb relació a la gestió financera de l’empresa. Duia sempre uns 1.000 euros en bitllets. Tot era una mica sospitós. Els mateixos que havien bloquejat el meu treball durant dos anys ara venien a Polònia a organitzar-lo de manera autoritària. Ara havia de rebre ordres absurdes de gent que no entenia ni coneixia el mercat polonès.

Mentrestant, havia continuat llegint La Vanguardia a cada viatge a Madrid. Havia sentit insults contra els catalans als despatxos de Madrid i Varsòvia. M’havia adonat que el meu hotel a Madrid era en un carrer amb nom d’un membre de la “División Azul” (que a la Segona Guerra Mundial havia tingut la tasca de frenar els russos en el front de l’Est, i per tant l’alliberament dels camps de concentració on tants dels meus familiars polonesos havien mort).

En aquell temps, un polonès que treballava a l’empresa pensava anar de vacances a Barcelona, però el meu cap li va dir de no anar-hi, que era una mala ciutat. “Quina idea, d’anar a Catalunya!”. Tot m’apropava als catalans que pateixen discriminació, una mica com els jueus en altres societats: són culpables de tot. A la meva empresa també. Com jo havia creat la filial, quan alguna cosa anava malament, el meu cap deia que era culpa meva. Quan tot anava bé, era el seu mèrit i glòria.

Al començament, jo reia, però al final vaig començar a plorar. L’estil no m’agradava i vaig voler canviar.

Primer vaig demanar una autonomia més àmplia en el meu treball, definició d’objectius de venda i de primes. Van negar-m’ho, anava contra la política de l’empresa.

Després vaig demanar de continuar treballant per a ells com a treballador autònom, al meu aire. Però anava contra la política de l’empresa.

Aleshores vaig prendre la decisió de deixar l’empresa i ho vaig fer el 7 de juny, dia de la revolta dels Segadors. En rebre la meva carta de dimissió, van començar les intimidacions per part dels meus caps: “No pots marxar”, “Ens ho hauries hagut de dir abans”, “Marxaràs quan nosaltres vulguem”, “No treballaràs mai més en una empresa tan brillant com la nostra”.

Però jo estava molt i molt content d’ésser lliure. Deixava el meu treball sense tenir-ne un altre, sense salari i sense cap raó per quedar-me a Polònia. Però era feliç. Per a la meva copa de comiat, els vaig convidar a cava català i vaig gaudir mirant-los tot bevent el cava. Alguns feien cara de disgust. Des d’aleshores no paren d’enviar-me correus per demanar-me de tornar a col·laborar amb ells de manera independent.

Vet aquí com jo, que abans de 2008 no parlava ni una paraula de català o de castellà, el 2014 m’he tornat independentista català, provant de convèncer els francesos (tan jacobins ells) de la justa raó de ser de l’independentista català.

Perquè des del meu petit nivell, la història que viscut és una història catalana. A la meva empresa, vaig aportar tota la meva intel·ligència, vaig posar per a ells “una pica a Flandes”, però no em van veure com un dels seus. Van apropiar-se de l’or i la glòria sense compartir-los amb mi. La propera vegada que treballi amb madrilenys, diré que sóc genovès.

Catalunya i Polònia són dos països de tradició democràtica "massa" antiga que pateixen uns veïns absolutistes que no ens entenen. Estic orgullós de ser un “doble polaco” perquè crec en la victòria de la intel·ligència sobre la força, de la democràcia sobre la manipulació.

Molts espanyols o madrilenys són molt simpàtics, tolerants, demòcrates, però sempre hi ha el risc que els altres arribin al poder. El risc és massa gran per a Catalunya. No es pot perdre més temps.

Doncs catalans, si us plau, esdevingueu independents!! Que jo pugui viure-hi la resta de la meva vida i invertir-hi tots els meus diners en aquest nou país. Estarem orgullosos de ser la Califòrnia europea, dinàmica, jove i oberta.
Matthieu Rubio

Nota: No se sap ben bé perquè a la resta d’Espanya diuen ‘polacos’ als catalans, ni de quan és l’expressió. Sembla que el general Franco hauria dit, a finals de 1939, que faria de Catalunya la seva Polònia.

I de aixo Calamar, que n,opinas, no m,agrada aquest economista pero....

Podria ser viable o no, per una Catalunya Independent


http://t.naciodigital.cat/index.php?id=79133

La memòria selectiva sobre la nostra transició prefereix oblidar que a Cataluña també hi va haver terrorisme.
terra-lliure-punt-final-documental-dvbrip-per-petiso-totsrucs.cat-214-0001-1101

Important l’article de Lluís Bassets, Matar per la pàtria, que ens recorda que la violència i el terrorisme no són aliens a la història del nacionalisme, tot i que per sort no van anar a més a Cataluña. Ara que el separatisme torna a dir que “ara o mai” i que “res no pot aturar la voluntat d’un poble”, és important recordar-ho per tal de no tornar a situacions que volem que restin al passat.

Escriu Bassets, a propòsit de l’excarcelació de l’etarra Santi Potros:

“Els catalans vam poder tancar aquests camins quan es van obrir. Ho recordem solemnement cada vegada que es parla d’ETA, però seria millor que no ens regaléssim en la complaença. Aquests camins també van existir entre nosaltres. I alguns encara gosen reivindicar la memòria dels qui els van practicar. En la violència de la transició, que hi va ser, hi pesen greument alguns assassinats, com els de l’empresari José María Bultó i de l’exalcalde de Barcelona Joaquim Viola i la seva dona, que van fer els militants independentistes de l’Exèrcit Popular Català amb bombes adossades enganxades al pit de les seves víctimes. Van ser els primers passos que van conduir cap a Terra Lliure, l’intent més seriós d’organitzar una ETA catalana, on van militar centenars de joves que després es passarien a partits independentistes legals, pacífics i ara triomfants.

Hi ha una memòria selectiva que prefereix no mirar als ulls de l’horror d’aquells temps i del mal moral que l’acompanyava.”

Recordem-ho per estar atents i que mai més no es torni a repetir.

La crisi del règim

JOSEP RAMONEDA | | 09/12/2014 20:40


1 . L’ESGOTAMENT. En el seu sentit més ampli, es podria considerar que la Transició comença amb el pla d’estabilització del 59, i la inserció d’Espanya en el capitalisme internacional, i acaba amb l’entrada a la Unió Europea, el 1985. En el sentit més restrictiu, la Transició comença amb l’atemptat contra Carrero Blanco, el 1973, que deixa el règim sense hereu, i acaba amb l’accés del PSOE al poder. És la materialització institucional d’un canvi fet sobre una confusa avaluació de les relacions de forces -mai sabrem el valor real de l’amenaça militar- que garantia la protecció dels interessos de les elits del règim anterior, amb el rei com a garant. Si ens preguntem per què aquest règim té ara un molt seriós dèficit de legitimitat, ens hem de situar en el moment en què realment es consolida, és a dir, quan el PSOE arriba al poder amb una autoritat política i moral sense precedents.

Després dels turbulents anys de la UCD, en què la dreta no va saber trobar l’autoritat i la cohesió que li permetessin liderar el nou règim; després d’uns anys de violència, d’extrema dreta i d’extrema esquerra, en què es va produir un fet amb el qual quasi ningú comptava: que ETA seguís matant després de la dictadura; després del frustrat cop del 23-F; l’obsessió del PSOE, que acabava d’arribar al poder, va ser construir un règim que garantís l’estabilitat per sobre de tot. I era lògic i comprensible en un país on la democràcia sempre va ser efímera. Però es va traduir en un sistema de dos grans partits, PSOE i PP (l’única i veritable vertebració d’Espanya, deia Fraga Iribarne), amb un poder enorme, gairebé il·limitat, sobre tot l’aparell de l’Estat, construït a imatge i semblança de l’executiu. I així va néixer el bipartidisme rígid, que s’ha anat fent cada cop més tancat, que escup tot allò que s’acosta a les blindades muralles del sistema i expulsa els que hi van aportar la seva complicitat.

La corrupció és la figura en la qual es concentra el descrèdit del règim. Però molts dels casos que surten ara vénen de molt lluny i abans passaven en silenci. El règim ha perdut legitimitat, i per tant capacitat d’ocultació, i la societat de la informació fa més precària la posició d’uns governants que sense l’aura d’autoritat ja no són creïbles. I la situació ve agreujada per un fenomen que és europeu: la incapacitat de generar alternatives reals per part d’una socialdemocràcia que navega sense rumb propi en el capitalisme global. Sense alternativa, la democràcia es desdibuixa. La dreta viu de l’impuls del model de governança dominant i l’esquerra convencional no té projecte, amb la qual cosa les úniques expectatives sorgeixen als marges del règim, a partir dels moviments socials o de projectes prohibits com la independència. Una crisi de règim és aquell moment en què la legalitat existent ja només es legitima per la por, i la nova encara no ha pres cos. La situació actual s’assembla molt a una crisi de règim. I ho confirma l’actitud del que té el poder: no fer res. I en diuen sentit comú.

2 . PROVA. Per als que encara dubtin que la Constitució del 78 es va fer amb cartes marcades, un exemple: l’article vuitè. Diu així: “Les Forces Armades de la Nació, constituïdes pels Exèrcits de Terra, Mar i Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva identitat territorial i l’ordre constitucional”. És una flagrant anomalia respecte als països democràtics de l’entorn europeu. Però és útil recordar d’on ve tot plegat. L’article 37 de la franquista llei orgànica de l’Estat del 1967 deia així: “Les Forces Armades de la Nació constituïdes pels Exèrcits de Terra, Mar i Aire i les forces d’ordre públic garanteixen la unitat i independència de la Pàtria, la integritat dels seus territoris, la seguretat nacional i la defensa de l’ordre institucional”. Podeu jugar a buscar les diferències. Són ben escasses. I, tanmateix, 36 anys després l’article vuitè segueix vigent.

Pablo Iglesias i Felipe González

«Ho diré ben clar: si Iglesias i companyia fossin catedràtics de Harvard, Berkeley, Oxford o Columbia, potser me’ls prendria seriosament»

Francesc Puigpelat | Actualitzat el 11/12/2014 a les 00:02h

A mi mai no m’ha agradat gens Podemos. I no pas perquè sigui un partit típic de l’esquerra espanyola, d’aquella tan sublim i altruista que sempre està preparada a solidaritzar-se amb els sahrauís, els tibetans, els kurds, els indis yanomami o qualsevol grup minoritari excepte, és clar, catalans i bascos. Aquesta característica de la intel·lectualitat progre madrilenya és prou sabuda, i a mi ja no em fa ni fred ni calor. Veig Pablo Iglesias i veig Ana Belén i Víctor Manuel amb alguns anys menys i fent tuits enlloc de cançons.

El que de debò em desagrada de Podemos és el seu origen: la universitat. Ja sé que molta gent estarà en desacord amb mi, perquè el fet que siguin intel·lectuals sembla donar-los un cert pedigrí, que els allunya de tants polítics de tots els altres partits que es mouen per ànsia de diners i de poder. Comprenc aquest puc de vista i puc compartir-lo, en part. Ho diré ben clar: si Iglesias i companyia fossin catedràtics de Harvard, Berkeley, Oxford o Columbia, potser me’ls prendria seriosament. Però és que són... de la Complutense de Madrid. Quin lloc ocupa, en el rànquing mundial? El 400? El 500?

Tinc cert coneixement de primera mà del que és la universitat en aquest país. Ho resumiré: uns institució totalment endogàmica, aliena a la competència, on regna l’amiguisme més demencial i té una productivitat que tendeix a zero. Hi ha excepcions honorables, és clar. Però la realitat és que una part substancial dels professors universitaris, que treballen entre sis i vuit hores lectives a la setmana, són uns perfectes vividors. Un bon exemple és el mateix Iglesias. I no és estrany el cas del seu company Errejón, a qui s’havia concedit graciosament una beca de la Universitat de Málaga per no fer res. El cas Errejón no té res d’estrany: és norma comuna en la incompetència general de les universitats espanyoles.

D’un partit que sorgeix d’uns institució com la universitat, que està sota mínims, no es pot esperar res de bo. Poca cosa més que microcorrupció (el cas Errejón) i demagògia barata. Fa pocs dies n’hem tingut una mostra: Podemos ha publicat un segon programa econòmic que deia exactament el contrari que el primer, publicat fa a penes sis mesos. Què dirà el tercer, quan el facin? I, més divertit encara: què faran, si algun dia arriben a governar?

Com més temps passa més subscric l’opinió que Pablo Iglesias serà el nou Felipe González, que va començar defensant el dret a l’autodeterminació i la sortida de l’OTAN i, quan els poders fàctics l’hi van demanar, va predicar exactament el contrari. No es pot esperar altra cosa d’algú que en sa vida no ha fet sinó arrossegar-se pels passadissos d’una universitat.

El govern d´Artur Mas és el més dropo de la història de la Generalitat.
mas junky
Venid a mi los que estéis parados y hambrientos … que yo me reuniré con Junqueras
El sr Mas es presidente de la Generalitat desde diciembre de 2010. En estos 4 años ha dividido a los catalanes, duplicado el endeudamiento, arruinado nuestras finanzas públicas, disparado los impuestos autonómicos, ahuyentado la inversión extranjera y destruido su partido. Su fiel Mas-Colell ha resultado ser un flop, un académico teórico con aspecto atrabiliario, alejado de la realidad y con nula capacidad de [...]

Nou pas per fer tornar els toros a Catalunya

JOAN RUSIÑOL | Madrid | 12/12/2014 00:00


“Vostès volen competències per aixecar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya”, va afirmar el diputat d’ERC Joan Tardà des de la tribuna d’oradors del Congrés. Des de la bancada del PP, un parlamentari va exclamar: “Sí senyor!” Era, segons consta a l’acta de la cambra baixa, Juan Manuel Albendea, president de la comissió de cultura i reconegut aficionat als toros. D’aquesta manera tan espontània reconeixia les pors de diversos grups de l’oposició sobre l’objectiu últim del projecte de llei de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, que ahir va defensar al ple el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert. La disposició final cinquena de la normativa es refereix, explícitament, a la tauromàquia, que ara fa un any ja va ser declarada patrimoni cultural. L’executiu de Mariano Rajoy va desplegant el full de ruta que, en aquest àmbit, va prometre posar en pràctica a principis de la legislatura.

En la seva intervenció, Tardà va acusar el ministre de “morir espanyolitzant” però el va advertir que, malgrat la nova llei, el govern de l’Estat no podrà capgirar la decisió que va prendre el Parlament per abolir les curses al Principat. “Hi ha [a Catalunya] moltes ganes de perdre’l de vista”, va dir el republicà a Wert. Des de CiU, Montse Surroca també va denunciar que els toros estan en el rerefons d’aquesta legislació. De fet, va posar l’accent en la invasió competencial que, a parer seu, suposa aquesta normativa. L’Esquerra Plural, que inclou ICV, va insistir a acusar els populars de voler imposar “espectacles que es basen en el maltractament animal”.

Segons molts dels portaveus que van participar en el debat, és especialment significatiu que bona part del projecte es dediqui, precisament, a justificar jurídicament la capacitat de l’administració central per regular el patrimoni cultural immaterial. En la intervenció inicial, Wert va negar qualsevol afany recentralitzador. Va assegurar que hi havia una “llacuna administrativa” que calia omplir perquè, fins ara, només hi havia regulació supraestatal i autonòmica. Tot i insistir que l’executiu del PP pretén limitar-se a treballar, colze a colze, amb els territoris, els partits de l’oposició veuen escletxes clares per on pot entrar una voluntat unificadora. Per exemple, quan calgui prendre decisions per salvaguardar “manifestacions” compartides en diferents comunitats o les que requereixen una “comprensió unitària de la tradició”, en paraules de Wert.

Una “cultura nacional”

Els populars van fer servir la majoria absoluta al Congrés per rebutjar les esmenes a la totalitat que diversos partits havien presentat contra el text. Les crítiques no van arribar només des de Catalunya. La diputada del Bloc Nacionalista gallec Rosana Pérez va acusar el ministre d’imposar “una cultura nacional que no existeix” en un estat plurinacional com l’espanyol. Joseba Agirretxea, del Partit Nacionalista Basc, es va sumar a aquests retrets. Segons va dir, al centredreta espanyol la idea d’una única cultura estatal els genera molts “maldecaps”. Per això, creu que Rajoy treballa per crear òrgans per intentar “homogeneïtzar” la societat, malgrat que això no encaixi amb la societat. Per molts el subtext real d’aquesta (altra) llei Wert el va destapar el diputat Albendea.

Completament d'acord amb tu, stylxxx.

No tant d'acord amb marmesor... Em sembla molt adecuada la comparació Felipe-Iglesias, Pzoe-Podemos... Per a mi és una clara maniobra de la caspa (qui si no li ha donat més veu al "coletas"?) per dividir l'esquerra i enviar un altre torpede a l'independentisme.
Passa que el petit Frankenstein se'ls ha escapat de les mans i ja es menja vots del Pp de las JONS fins i tot.

Podem podria ser solució per a Espanya, no per a Catalunya.

No dubtis que Podenos será un obstacle més, amb tones de la més suada demagogia i entonant "la internacional", per a [...]

A què es dedica, doncs, la Fiscalia?

ANTONI BASSAS | | 12/12/2014 00:30

La Fiscalia de Delictes d’Odi ha arxivat la denúncia contra tuits i missatges a les xarxes on es comparava el sobiranisme amb el nazisme. Ho troba “profundament reprovable” (gràcies) però diu que no incita directament a la violència. Si una fiscalia especialitzada en odi no troba que hi hagi res d’odiós en el fet que et diguin nazi (o sigui, genocida pel cap baix), què et deuen haver de dir perquè la mencionada fiscalia es digni a moure un dit? I ara ve el millor. Dir-li nazi a un català que vol la independència no és perseguible, però fer la salutació feixista en un camp de futbol és sancionable. Estava cantat que els neoconversos al zel antiinsult toparien més d’hora que tard amb la tolerància que hi ha a Espanya amb el feixisme i les seves (odioses) aparicions públiques.