El document de l'enrabiada de l'ambaixada espanyola a Roma pel cas català

El cos diplomàtic espanyol no va voler assistir a l'acte d'ahir del Diplocat i hi va enviar un plec de sis fulls

El Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) va organitzar ahir unes jornades a la Universitat Tre de Roma, en què el govern va anunciar que obriria dues noves delegacions, una justament a la capital italiana i una altra a Viena. El secretari general del Diplocat, Albert Royo, va explicar que hi havien convidat l'ambaixador espanyol, però la invitació no va rebre cap resposta. En canvi, el Diplocat sí que va rebre un plec de sis fulls amb un peculiar argumentari jurídic i històric en què es negava el dret de decidir dels catalans.

En aquests fulls, presentats a tall de 'recordatori', s'esmenten els articles de la constitució espanyola sobre la sobirania del poble espanyol i 'la indissoluble unitat de la nació espanyola'. S'hi diu també que el cas català no es pot comparar amb el del Quebec ni amb el d'Escòcia. Per exemple: 'A diferència de Catalunya, Escòcia va ser un regne independent el parlament del qual va decidir de manera lliure el 1707 d'unir-se a la resta del Regne Unit. Això va permetre que el parlament britànic prengués una decisió que va donar poders (perquè així ho permet la llei) al parlament d'Escòcia perquè es fes el referèndum.' I nega que, tant en el cas espanyol com en l'italià, sigui possible l'exercici del dret d'autodeterminació.

Després de criticar el 9-N i la pregunta que s'hi va respondre, el text diu: 'La constitució és reformable, però les consultes o els processos electorals que es volen dur a terme no encaixen, de cap manera, en els procediments que la constitució mateixa estableix per a ser reformada i vulneren, per tant, la legalitat espanyola.'

Una altra frase destacada del document: 'Les propostes de la Generalitat i dels partits que sostenen el "procés' van contra la llei, desborden la democràcia, divideixen els catalans, els allunyen d'Europa i de la resta d'Espanya i perjudiquen greument el seu benestar.' Més: 'Junts ens ha anat bé i a Catalunya li ha anat molt bé.' I afegeix una frase dita i repetida per Rajoy: 'Afortunadament a Catalunya hi ha més catalans no independentistes que no pas independentistes.'

L'ambaixada afegeix que els partits sobiranistes reinterpreten la història i s'aprofiten de la crisi. I rebla que Espanya 'és una nació plural en què el conjunt dels espanyols té el dret de decidir, seguint les regles fixades per la constitució i respectant la legalitat'.

Podeu llegir el document íntegre de l'ambaixada espanyola a Roma sobre Catalunya (PDF). I també el podeu veure ací:

El deute espanyol és el botó nuclear català


El joc de la gallina és un joc central a la Teoria de Jocs basat en crear pressió psicològica sobre el teu adversari mitjançant amenaces creïbles fins que es faci enrere en les seves intencions.

El joc de la gallina va ser utilitzat durant la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica, quan hi va haver una asfixiant tensió mundial degut a l'escalada nuclear, és quan es parlava que va ser el moment en el que es va estar més a prop de la tercera guerra mundial. Les tensions van ser degudes a que en moltes ocasions un d'ells va amenaçar de manera creïble a l'altre amb prémer el botó nuclear que els aniquilaria absolutament, de forma que l'altre evitava prémer el seu propi botó. L'exemple més famós i mundialment conegut va ser la crisi dels míssils quan John F. Kennedy era president dels Estats Units i Nikita Khrusxov president de la Unió Soviètica.

En el nostre cas, el Gobierno de España amenaça Catalunya amb prémer el botó de deixar-nos fora de la Unió Europea, i certament ha deixat paralitzats a molts ciutadans catalans que han quedat mentalment atrapats a les teranyines jurídiques de l'Estat espanyol. Però ni el president Rajoy, ni la seva Cort de bufons, ni encara menys la ciutadania espanyola en el seu conjunt, són a dia d'avui plenament conscients que Catalunya te un botó nuclear anomenat DEUTE que no només és una amenaça creïble sinó que és del tot real.
L'amenaça espanyola te un problema important: no és creïble ni pels fonaments jurídics, ni per les repercussions econòmiques, ni per les essències democràtiques que impregnen l'esperit fundacional de la UE. Però per sobre de tot atempta contra el sentit comú. Si l'amenaça espanyola fos certa, la UE hauria de justificar perquè admet països que s'han separat amb guerres sagnants i que seran receptors net de diners, i en canvi farà fora (sí, sí, fer fora voldria dir expulsar) a un territori i els seus ciutadans per haver decidit independitzar-se de forma pacífica i democràtica, i que a més a més és un territori aportador net de recursos. Oi que "no hase falta desir nada mas" (Bern Schuster dixit)?

De forma oposada a l'amenaça espanyola, l'amenaça catalana té una fortalesa que cal esprémer fins a les darreres conseqüències: Espanya te un deute de més del 100% del seu PIB i està en una crisi molt profunda, que fa que el deute estigui totalment descontrolat i resulti del tot impossible pagar als creditors a curt termini. Imagineu si, a més a més, Catalunya decidís no pagar la part de la qual es podria fer càrrec? Doncs passaria el següent:

si Espanya veta a Catalunya a la UE, Catalunya no ajuda a Espanya, i Espanya farà default (el deute espanyol s'enfilaria d'un dia per l'altre al 120%: de cop i volta Espanya no podria pagar a ningú).
si Espanya fa default no paga deutes, que estan principalment en mans alemanyes i franceses
la UE entraria en una crisi de dimensions desconegudes, i fins i tot podria caure l'Euro.
en el millor dels casos Espanya hauria de sortir de l'euro, tornar a la Pesseta i devaluar-la.
amb la devaluació el deute públic i privat d'Espanya amb altres països es multiplicaria per dos o per tres i li resultaria impossible finançar-se.
aquí veureu que Alemanya i França són de llarg els països més interessats a que Espanya no deixi de pagar (aquí veureu el tipus de deute, privat o públic).
Realment penseu que algú en els seus cabals a la Unió Europea deixarà que això passi?
Per tal que el joc de la gallina funcioni l'AMENAÇA ha de ser real, MOLT REAL. Per això és imperatiu que hi hagin actors polítics, econòmics i/o socials que siguin influents, que reclamin amb contundència no pagar el deute espanyol i que no seria un problema estar fora de la UE doncs podríem viure millor, de fet ja hi ha moviments socials d'esquerres que reclamen fortament la no dependència ni d'Espanya, ni de la Troika, ni de la UE, ni de l'FMI ...

Ara bé, el botó nuclear català també te un punt feble: malauradament no l'estem fent servir amb prou contundència per tal que el Gobierno d'Espanya se'n senti al·ludit. Som nosaltres mateixos i la nostra falta d'experiència com a país lliure i, per tant, d'auto-confiança, allò que ens fa no alçar la veu amb el to necessari per tal de fer saber amb contundència el que passaria si ens volen fora de les constel·lacions i més enllà. La meva proposta és que juguem a veure qui és més gallina, amb Espanya, amb la Unió Europea en general, i amb Alemanya i França en particular.

Hem d'amenaçar amb contundència al Gobierno d'Espanya i els seus creditors (bancs, Unió Europea, Alemanya i França) amb prémer el nostre botó nuclear. Alcem la veu, cridem i gesticulem el que faci falta per tal que s'escolti amb força i claredat que si Espanya ens fa la vida impossible, no negocia, i s'entossudeix a deixar-nos fora de la UE no pagarem el 20% del deute espanyol que aproximadament ens correspondria, ni tampoc el deute de la Generalitat amb el Gobierno d'Espanya mitjançant el FLA. No tenim absolutament res a perdre, i sí tenim molt, moltíssim, a guanyar. Hi ha quelcom fonamental que no hem d'oblidar d'aquest joc, i és que ningú no sap del cert fins a quin punt estem disposats a acomplir la nostra amenaça, o si estem anant de debò. Creieu-me si us dic que si de mi depengués arribaria fins a les darreres conseqüències.

Persecució de la cúpula fiscal espanyola a la democràcia: tot queda en família

Finalment va sortir la notícia: la Junta de Fiscals de Sala dóna suport al fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, i presentaran una querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau "http://www.lavanguardia.com/politica/20141119/54419484673/junta-fiscales-apoya-querella-torres-dulce-9n.html" per permetre votar als catalans el passat 9 de novembre. Concretament els acusen d'usurpació de funcions, malversació de fons públics, desobediència i prevaricació. Notícia, encara que no sorpresa: molts ja sabem que a Espanya "http://es.helpcatalonia.cat/2014/10/la-no-separacion-de-poderes-en-espana.html" no existeix la separació de poders i que això passaria.

Parla d'usurpació quan el govern espanyol ha pres innombrables competències i espoliat milions d'euros al Govern català. Així, sense més. Com a "bons" governants d'aquesta Espanya amb la qual s'omplen la boca fins a l'avorriment, aquesta Nació de Nacions, es poden permetre el luxe de robar el que considerin necessari, de tractar amb inferioritat a les nacions que tant diuen protegir amb la seva Constitució. Com ja vaig dir en un article anterior, una Constitució a la carta: ells es poden permetre violar-la, perquè és la SEVA Constitució.

Però bé, al cap i a la fi tot queda en família, oi Torres-Dulce?

Parla de malversació de fons públics. Ell, que "http://www.elplural.com/2013/11/27/jueces-y-fiscales-con-encanto-genoves/" va ser escollit pel Partit Popular, aquell partit esquitxat per totes bandes per casos de corrupció, evasió d'impostos, malversació i desviament de fons públics. Aquest partit que és absolt judici rere judici per aquests delictes gràcies a la justícia-titella del Govern espanyol. Com a molt es permeten el luxe de tallar el cap dels que no els interessa tenir en el seu propi partit. Sí, a mi també m'ha vingut al cap la imatge d'un grup de hienes. La meva més sincera disculpa cap a aquest animal per la comparació.

Però bé, al cap ia la fi tot queda en família, oi Torres-Dulce?

Parla de desobediència, quan la Fiscalia de l'Audiència Nacional es nega a lliurar a la justícia argentina i a la INTERPOL a quatre ex agents de la policia franquista i "http://www.rtve.es/noticias/20141112/interpol-pide-espana-detencion-varios-exministros-franquistas-para-extraditarles-argentina/1046602.shtml" a dos exministres de Franco per tortures, homicidi agreujat i sostracció de menors durant la dictadura. I encara es permeten el luxe de dir (amb el cap ben alt!) que es neguen perquè "http://politica.elpais.com/politica/2013/09/24/actualidad/1380016266_058074.html" "ho troben innecessari per tractar-se d' uns fets prescrits". Es permeten el luxe d'afirmar que un genocidi pot quedar en l'oblit.

Però bé, al cap i a la fi tot queda en família, oi Torres-Dulce?

Podria allargar l'article posant més exemples, però em tenen avorrida. Senyor Torres-Dulce: deixi de perseguir la democràcia. Persegueixi i arregli el seu país, persegueixi els culpables reals que fan que Espanya sigui la riota i la vergonya del món; persegueixi els seus genocides, els seus lladres, els seus feixistes. Que el seu oncle fos "http://www.boe.es/boe/dias/1964/01/28/index.php?s=2 "el president del Tribunal de l'Ordre Públic, aquell Tribunal franquista que es dedicava a perseguir políticament els sediciosos, no vol dir que vostè hagi de seguir els seus passos. O sí? De casta le viene al galgo, diu l'expressió castellana.

Al cap i a la fi tot queda en família, oi Torres-Dulce?

En fi Torres-Dulce i companyia, si acusaran al nostre President per tots aquests càrrecs, acuseu-me a mi també. És més, acusin als 2.305.290 catalans que vam cometre "http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/consulta-catalunya-directo-3673581"el delicte d'inserir un vot en una urna. Aquestes són les prioritats de la Justícia... Disculpi, del Govern espanyol. Esperi, esperi... A això no s'atreveixen, m'equivoco?

Quedin-se amb la seva rebequeria, nosaltres seguirem recorrent el nostre camí. Perquè, sincerament, no ens semblen en absolut atractius ni vostès, ni la seva mentalitat, ni el seu país ni la seva forma de governar. Adéu, Espanya.

Aïda Fadrique Rubio
@gatadenit

http://in.directe.cat/help-catalonia/blog/12967/persecucio-de-la-cupula-fiscal-espanyola-a-la-democracia-tot-queda-en-familia

Mas-Colell: “Aquí no rebem res que no hàgim pagat abans”

ÀLEX FONT MANTÉ | Barcelona | 05/12/2014 00:00


Tot i que fa més de dos anys que la Generalitat està intervinguda i sense accés als mercats de capitals, el departament d’Economia manté els contactes amb inversors de tot el món, especialment quan Andreu Mas-Colell viatja a l’estranger. En una d’aquestes trobades, l’equip del conseller va sorprendre els inversors amb una informació paradoxal: la Generalitat està sota rescat, però Catalunya té superàvit.

Mas-Colell va presentar ahir els seus càlculs: si se suma el que ingressen els tres nivells d’administració que hi ha a Catalunya (Estat, Generalitat i corporacions locals) i es resta el que hi gasten, el resultat seria un superàvit de 2.405 milions d’euros, l’equivalent a l’1,2% del PIB català.

El Govern considera que aquestes dades demostren que a Catalunya ja no s’han de fer més retallades. “Ja no hi ha necessitat de més consolidació fiscal”, va assegurar ahir Ivan Planas, director general d’anàlisi i seguiment de les finances públiques de la Generalitat. En la seva opinió, el que hi ha actualment és un problema de repartiment entre administracions, però no de falta d’esforços dels ciutadans. “Catalunya no té un problema de solvència”, va concloure Planas.

En realitat, les dades no són exactes, ja que estan fetes a partir del pressupost de la Generalitat per al 2015, presentat dimarts, que encara no se sap si s’aprovarà i, en cas afirmatiu, si s’acabarà complint.

D’entre les tres administracions, només n’hi ha una que tindrà dèficit: la Generalitat, que gasta 1.440 milions més del que ingressa (suposant que es compleixi el dèficit del 0,7% previst als pressupostos). Els ens locals generen un superàvit de 617 milions, però el cas més sorprenent és el de l’administració central, que té un superàvit a Catalunya de 3.228 milions.

“Catalunya és un bon negoci per a Espanya”, va sentenciar Planas. Segons va dir, l’Estat “extreu un generós superàvit a Catalunya que li permet fer altres actuacions” en altres zones d’Espanya.

L’objectiu de l’informe també era rebatre les constants declaracions del govern central sobre l’ajuda que han proporcionat a través del fons de liquidat autonòmic (FLA). “Aquí ningú ens està subsidiant. No hi ha res que rebem que no hàgim pagat -va dir Mas-Colell-. No estem reclamant que se’ns apliqui cap mena de solidaritat”. Posteriorment, Planas va afegir que “Catalunya no genera necessitat d’endeutament per a Espanya”.

Diferències amb el dèficit fiscal

En el nou informe de la Generalitat sorprèn la diferència entre els 3.200 milions de superàvit que té l’Estat a Catalunya i les xifres que apareixen a les balances fiscals, que van dels 11.000 als 15.000 milions d’euros de dèficit fiscal en funció de la metodologia que s’utilitzi. De fet, Planas va explicar que si als 3.228 milions s’hi suma el percentatge dels interessos que assumirà Catalunya en el futur (7.199 milions), el dèficit fiscal per al 2015 se situa en 10.427 milions. Una dada comparable als 11.087 milions de dèficit fiscal (segons el mètode càrrega-benefici) de l’última balança publicada, corresponent a l’any 2011.

Mas-Colell, d’altra banda, va reconèixer ahir que les seves relacions amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, “passen per un període de certes tensions” i que fa un any que no es reuneix amb ell en privat. De fet, a diferència de les ocasions anteriors, Catalunya ha renunciat aquest cop a liderar les negociacions per modificar el sistema de finançament autonòmic. Montoro s’ha limitat a posposar sine die aquesta revisió tot i que, amb el model actual, comunitats del PP -com el País Valencià i les Balears- en surten perjudicades.

La Generalitat indignada prendrà mesures legals per recuperar tots els Papers de Salamanca

Aquest dijous al vespre ha arribat a l'Arxiu Nacional de Catalunya l'última remesa de documents, tot i que el Departament de Cultura assegura que en falten

--------------------------------------------------------------------------------


Sant Cugat del Vallès (ACN).- Aquest dijous al vespre han arribat, a l'Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) els últims Papers de Salamanca. Es tracta d'un enviament que encara no inclou tots els papers que hi havia a la ciutat castellana, un fet que ha indignat a la Generalitat. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha advertit que tem que no hagi arribat tota la documentació que s'esperava i que "si s'ha incomplert la llei emprendrem mesures legals" amb l'objectiu que "no hi ha d'haver ni un sol document que no estigui en mans dels seus legítims propietaris". Mascarell ha lamentat que no hagi arribat tot el contingut que es va acordar en la darrera reunió de la comissió mixta.

La Generalitat prendrà mesures legals perquè tots els Papers de Salamanca arribin a Catalunya, tal i com estava previst per la llei de restitució dels documents confiscats durant la Guerra Civil Espanyola. Aquest dijous ha arribat una nova remesa de caixes a l'Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) però encara no hi són tots els que hi haurien de ser, tal i com han confirmat a l'ACN fonts del Ministeri de Cultura.

El camió que transportava les 238 caixes ha arribat a l'Arxiu a les 19:24 d'aquest dijous. Un cop s'han descarregat les caixes, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha fet una primera revisió a la documentació, en la qual hi havia cartells, propaganda i banderes dels anys 30, i moltes cartes i documentació personal. "La primera impressió que tenim és que no" hi ha tot el que hi hauria d'haver, ha assegurat el conseller.

Tot i que Mascarell s'ha mostrat prudent -"hem de verificar què ha arribat", ha dit, per lamentar que creu que no hi ha el contingut total-, no s'ha estat d'expressat que "si no ha arribat tot el que ha d'arribat i s'han incomplert dels normes de la llei emprendrem mesures legals". Pel màxim responsable del Departament de Cultura, el Govern farà "el que ens correspon perquè finalment arribi tot" ja que "no hi ha d'haver ni un sol document que no estigui en mans dels seus legítims propietaris".

El conseller de Cultura ha celebrat "per les famílies" que hagi arribat aquest material perquè, així, "els hi podrem retornar els documents que han arribat", però ha insistit que "no podrem estar satisfets" fins que no arribi tot. De moment, en els propers dies els responsables de l'Arxiu faran una revisió exhaustiva de tot el material que ha arribat per comprovar què hi ha i què falta. No debades, el contingut dels Papers de Salamanca també es troba classificat en format digital i, en total, està format per 1.429.162 documents.

Mentrestant, el Ministeri de Cultura ha explicat a l'ACN que no ha retornat aquells documents dels quals no se'n coneix el propietari. En total, segons el ministeri, aquest dijous haurien d'haver arribat 238 caixes, 350 llibres, 10 cartells , 2 làmines, 3 mapes i plànols, 4 banderes, 10 pamflets i 8 targetes postals. Aquests documents tenen la Generalitat com a titular i una altra part de particulars, que han de reclamar la documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Alarma! Nou intent de reinstaurar els toros a Catalunya

Wert continua cavalcant de manera desbocada, tot seguint la petja del centralisme homogeneïtzador. Ara, amb la presentació d’una nova llei, d’un nacionalisme tan encès com retrògrada, que pretén (atenció, eh!) la “Salvaguarda del Patrimonio Cultural Inmaterial”. De fet, dit ras i curt, es tracta de laminar les competències de les CCAA, bo i prenent-los llurs àmbits de decisió en aquest àmbit de la política cultural. Perquè (en un Estat normal caldria recordar-ho?) la competència exclusiva en patrimoni cultural depèn, en el cas del Principat per exemple, a la Generalitat (article 127 de l’Estatut). I la llei 9/1993 ja salvaguarda el Patrimoni Cultural Immaterial.
En definitiva, si el projecte de llei que es pretén aprovar no cobreix cap llacuna legal, què és el que persegueix en Wert i el govern de Rajoy? La resposta rau en la llei 18/2013 per a la regulació de la tauromàquia com a patrimoni cultural, amb la qual no van poder culminar l’objectiu perseguit Ara, volen dotar-se d’un nou instrument (toros = a patrimonio cultural inmaterial” i “fiesta nacional”) per aixecar-ne l’abolició aprovada pel Parlament de Catalunya, bo i dissenyant una nova via per protegir la tauromàquia i reincorporar-la a Catalunya. Perquè el projecte de llei obligaria a tots els territoris a protegir un bé immaterial encara que aquest fos aliè a la seva cultura pròpia.
Certament, amb la presentació per part els republicans d’una esmena a la totalitat, que serà debatuda dijous vinent, no n’hi haurà per aturar-ho. Però no els ho posarem fàcil.
Altrament, la societat catalana s’hi resistirà i les nostres institucions, també. En aquest sentit, la feina feta pel Parlament no ha estat baldera. Han estat abolits i la pretensió de reconèixer els toros com a patrimoni cultural per part del govern espanyol (fins ara, si més no) ha tingut contestació arreu del món: més de cent organitzacions de protecció animal de 29 Estats i centenars de milers de ciutadans de més de 135 països, d’entre els quals noms tan significats com l’activista naturalista Premi Príncep d’Astúries Jane Godall o el Premi Nobel de Literatura J.M. Coetzee.
L’alarma, tanmateix, ha tornat a sonar. I encara de manera més forta arran de la no incorporació per part del PSOE de les curses de braus en una iniciativa parlamentària discutida fa poques setmanes que pretenia regular la protecció dels animals en festes i espectacles públics. Per al PSOE, en les curses de braus no es maltracten els animals!
En lloc de garantir el finançament de les CCAA per tal que puguin protegir i difondre els béns culturals, el PP prioritza la croada de l’espanyolització, de la intensificació de la “cultura nacional espanyola”.
Atenció al que passi dijous!

Esquerdes? Cruyff

Quico Sallés | Actualitzat el 06/12/2014 a les 00:10hArxivat a: Nació.cot, procés català, eleccions plebiscitàries

Fer la independència és difícil. Per tant, no cal fer-la més complicada. Per això els que asseguren que la unitat s'ha trencat no sé ni com calibren el concepte d'unitat ni sé com calibren el concepte de la dificultat.

Pel que fa a la unitat, n'hi ha més que sobrada: un president indepe i querellat per ser-ho; una vicepresidenta ex-duranista, indepe i querellada per ser-ho; una consellera d'Ensenyament -la de la immersió- indepe i querellada per ser-ho ( per cert, ara amb la cama trencada, desitgem que es recuperi aviat); més de tres quarts d'un Govern indepe; un cap de l'oposició indepe; la socialdemocràcia republicana indepe;la democraciacristiana franciscana, indepe; la democraciacristiana dominica, indepe; la dreta liberal indepe; molta esquerra funcionarial, indepe; l'esquerra anticapitalista, indepe i una soferta hegemonia cultural, social, intel·lectual i mediàtica, indepe. Si això són esquerdes, potser caldrà fer-nos-ho mirar.

Pel que fa la dificultat, tampoc cal fer-ne escarafalls. Hem arribat fins on som, que és moltíssim i estic segur que anirem molt més lluny encara. En certa manera, el més difícil ja s'ha fet. Per tant, calma. És evident que el catalanisme arrasaria en una sola llista transversal, però també ho farà amb tres llistes transversals. Només cal que siguin una, dues o tres llistes que pactin de manera seriosa, responsable, madura i fil per randa què s'haurà de fer l'endemà de les eleccions. Sense esquerdes, ni ximpleries, ni rebequeries, ni desconsideracions democràtiques o personals. Que d'espectacle ja n'hi ha hagut prou.

Serà l'endemà de les eleccions que per uns mesos Catalunya no es podrà permetre tenir un Govern que sigui el corral de la Patxeca, l'exèrcit de Panxo Villa o una colla d'apòstols del voluntarisme. Sense esquerdes i controlades les dificultats, només resta recordar l'incommensurable Johan Cruyff. “Defensar-nos? Que defensin ells. Si nosaltres tenim la pilota, ells no podran marcar”.

Rull: 'Ara es tracta de començar a redactar la constitució catalana'

El secretari d’organització de CDC argumenta que una candidatura àmplia és l’instrument perquè el resultat d'unes eleccions sigui llegit de manera inequívoca a Europa

El secretari d’organització de CDC, Josep Rull, defensa que una candidatura àmplia per a les eleccions plebiscitàries és l’instrument 'perquè el resultat sigui llegit de manera inequívoca a Europa'. En una entrevista a Catalunya Ràdio, ha argumentat que la unitat, com va passar el 9-N, pot eixamplar la base: 'la unitat no només suma sinó que multiplica', ha dit.

Rull ha reconegut que per aconseguir la independència calen més vots favorables al sí-sí dels que hi va haver el 9-N. ‘Hem d’aconseguir més vots procedents del sí-no’, ha dit. En aquest sentit, ha fet referència a la negativa del PP de reformar la constitució espanyola i ha dit que aquestes posicions eixamplen la base dels favorables a la independència. Així, Rull ha rebutjat completament una reforma de la constitució espanyola. 'És més fàcil arribar a la independència que reformar la constitució', ha dit. I ha apostat per començar a treballar en la constitució catalana: 'Canviar la constitució no és una alternativa a la independència perquè el PP ja ha dit que de cap de les maneres. I el PSOE fa una proposta vaporosa que no inclou el reconeixement del dret de decidir i de Catalunya com a nació. Per tant, ara ja no es tracta de canviar la Constitució espanyola, sinó de començar a redactar la constitució catalana'.

Rull ha explicat que la setmana que ve el president Artur Mas i el líder d'ERC, Oriol Junqueras, s'asseuran a negociar. 'Hem de veure els elements de consens i els de discrepància i veure com els podem resoldre', ha comentat. 'Molts catalans no ens perdonarien si no ens poséssim d'acord per tenir un instrument guanyador', ha reconegut, que també ha constatat que la 'negociació no es pot eternitzar'. 'Però tampoc podem ser esclaus del cronòmetre", ha puntualitzat. Sobre el paper d'Unió i Duran en la negociació, el número dos de CDC ha negat tensions en el si de la federació. 'UDC és el problema? Tant de bo fos aquest el problema! UDC ha tingut un paper fonamental en el procés i és el partit de Carrasco i Formiguera, que va ser afusellat', ha recordat Rull.

Aquí hay una batalla de egos interesante...

Jonqueras (o más ampliamente ERC) siempre ha llevado la bandera de la independencia, y que ahora se lleve la "gloria" de encabezarla Mas (o más ampliamente CIU) que se ha "apuntado" al independentismo a última hora y no tanto por convicciones arraigadas como ERC, sino porque han visto una avalancha de catalanes que apuestan por ella como única vía de salida, le/s toca los cojones de mala manera.

Y una lista única la ven así los de ERC, gloria para Mas (incluso si cierra la lista) y ellos en segundo plano.
Por eso esa resistencia, por [...]

En eso sí que te doy la razón, el señor Mas en sus principios como político no era independentista ni era un movimiento por cual se sintiera identificado , pero a través de la multitud que le exige que represente a UNA PARTE DE LOS CATALANES, y que esa PARTE es significativa, no tuvo más opciones o más objetivos que llevar a cabo y colocarse al timón de un barco al cual no pertenece.
De hecho, es lo único que tiene en mente, durante su mandato no le he escuchado pronunciarse respeto a la educación, sanidad, LO ABSURDO que es que salgas a una hora de BCN y pases como [...]

JUSTAMENTE, independencia para tener menos peajes, mas educacion, mas sanidad.

siempre ha sido el objetivo, estatuto 2010.

INDEPENDENCIA per millorar la qualitat de vida, no es sols un sentiment, es un dret i ara un deure per mi i molts.

I amb mes força per l,actitut del govern espanyol historicament

Una estampa decadent

TONI SOLER | | 06/12/2014 18:22


BERLANGA. Les celebracions del Dia de la Constitució a Catalunya generen quadres escènics d’un to lleugerament berlanguià, amb senyores enjoiades, autoritats militars, empresaris de cognom Ganduxer i de raó social Bonanova (que ben trobat!), una delegada del govern central que, com diu Andreu Barnils, té pinta de burbuja Freixenet retirada, i algun personatge friqui com els que surten a la retransmissió del sorteig de la grossa de Nadal. Ja fa anys que quan l’Estat intenta fer-se present a casa nostra només aconsegueix reunir unes forces vives que, de fet, no fan honor ni al substantiu ni a l’adjectiu; tant és així que quan el president Rajoy es digna venir de visita cap a aquests verals, cobreix l’expedient a velocitat supersònica, envoltant-se només dels fidels del seu partit, en un hotelàs de cinc estrelles. I fa discursos de milhomes, pensats perquè l’escoltin a Madrid, que és on el PP es juga les garrofes.

SOCIETAT CIVIL. Quan les estelades van començar a monopolitzar el paisatge i les balconades, l’unionisme va passar de la consternació a l’autoanomenada majoria silenciosa. Finalment, però, el govern espanyol va decidir que havia de fer-se un lloc en el debat català, seguint la tècnica dels detectius Dupond i Dupont d’en Tintín, és a dir, mimetitzant-se amb el folklore local. Per tant, va decidir posar la Sánchez-Camacho a segona fila i copiar el model de l’ANC. I va crear una assemblea de butxaca, de nom irresistiblement catalanesc -Societat Civil Catalana-. I la va embetumar amb els valors ancestrals del país, és a dir, la cosa transversal, cívica, assenyada, per damunt de les sigles, etc. I amb un senyor de cognom català al capdavant, per si de cas; i amb una volguda elusió dels mots Espanya i espanyol. L’invent funciona fins que els oradors perden l’oremus i comencen les apel·lacions a l’imperi de la llei i al perill de “trencar la convivència”, que és una manera soft de recordar que, si no votem el que ells volen, apareixen els fiscals i la UDEF i el CNI i s’acaba la tonteria.

SOCIALISME. Que en les trobades d’aquestes forces no del tot vives hi hagi la plana major del PSC ja no sorprèn ni escandalitza ningú. Ara que el trencament de l’espai socialista s’ha consumat, i que els hereus de Maragall campen per lliure, ni Iceta ni Navarro no han de demanar perdó per fer front comú amb l’espanyolisme més recalcitrant. Cal dir que en els actes de SCC els reben sempre amb tots els honors, perquè entre tant de fill de l’antic règim uns veterans antifranquistes són trofeus molt preuats. És cert que dijous els socialistes es van haver d’empassar algun gripau, com ara que xiulessin l’expresident Montilla o que Victoria Camps fos literalment esbroncada quan va demanar respecte pel català a Madrid. Però tot això és una minúcia si es té en compte que, just el mateix dia, Mariano Rajoy es va ventilar -en un plis-plas- la proposta d’estudi de la reforma constitucional del PSOE. Quina va ser la resposta del PSC davant d’un desaire tan manifest? Doncs desitjar llarga vida al text del 1978 i fer-se una foto amb l’Alícia Sánchez-Camacho. Una imatge decadent però -pel que es veu- necessària, perquè el PSC d’avui dia no pot menysprear cap foto, encara que sigui amb el Petit Nicolás. Tanmateix, les coses han canviat molt. Per a bona part del socialisme català, aquesta estampa de rialletes forçades, a diferència del brindis de fa un any de Pere Navarro, ja no genera estupor. Només un petit deix de malenconia.

Els últims tres-cents

Salvador Cot | Actualitzat el 07/12/2014 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

Només tres-centes persones s'han quedat aquest pont a Barcelona per defensar la Constitució del 78. Al marge del caràcter decididament freak dels assistents, la micromanifestació va ser una pura exhibició ultra, indistingible de qualsevol altra convocatòria de l'espanyolisme radical. És a dir, 36 anys més tard de la seva aprovació, el text constitucional ha passat de ser una via més o menys acceptable per escapar del franquisme a, per contra, convertir-se en la connexió més directa amb l'Una, Grande y Libre de la dictadura. 

De fet, ni la Constitució del 78 ni la resta de la simbologia del règim espanyol actual no han tingut mai una dimensió popular apreciable. De fet, la Marxa Reial o la bandera són els mateixos que identificaven les trinxeres de l'exèrcit nacionalista durant la Guerra Civil o sigui que, al final, només es va fer un lleuger restyling de l'escut oficial. I això, amb posterioritat a l'aprovació d'una Carta Magna que es va votar després d'una negociació entre elits i sense més alternativa que el colpisme militar.

Els tres-cents constitucionalistes de Barcelona són l'epíleg, tristíssim, d'un règim opac, políticament hipòcrita i econòmicament molt extractiu que, des del punt de vista ideològic, ha estat més un postfranquisme tardà que no pas l'inici d'un cicle històric basat en una democràcia d'estil occidental. Per això la societat catalana ha accelerat en direcció a un projecte propi i fins i tot gran part de les classes mitjanes espanyoles intenten connectar amb la república que els van robar.

JUSTAMENTE, independencia para tener menos peajes, mas educacion, mas sanidad.

siempre ha sido el objetivo, estatuto 2010.

Angeles, revienvenida a Catalunya Independent, ya que dijiste que no ibas a participar mas, me alegro que te lo hayas pensado de volver a opinar.

Por opinion de lista unica o separada pero con el mismo paraguas, ahora estan en conversaciones i pactos de como van a ser estas listas, lisras que seran del Si y que van a llegar a un pacto para convocar elecciones por el President Mas, todos estan predispuestos a hacer listas del Si. ERC, La CUP, CiU , y Nova Esquerra Catalana

Los del no claro esta, pp, sc, cs

Ahora a la espera del acuerdo y del dia de la convocacion, que opino que no sera mas tarde del mes de abril.

Angelita

Perdona, pero eso lo dices tú. En la entrevista en Salvados, con Jordi Evole, Mas dijo básicamente que NO cambiaría NADA en educación, peajes, o en cuanto a las personas mayores.

Os invito a todos que la vean por YouTube.

****Posa el vincle, de totes maneras, Más no sera el president del Nou Estat, nomes sera el president que conseguira la independencia*******

Bump:

Ya... sí. Es que políticamente hablando la pasividad dentro de lo que entra quedarme callada no se me da muy bien que digamos.
Intentaré escribir lo mejor y lo más claro posible para que nadie mal intérprete, [...]

Perdona, pero eso lo dices tú. En la entrevista en Salvados, con Jordi Evole, Mas dijo básicamente que NO cambiaría NADA en educación, peajes, o en cuanto a las personas mayores.

Os invito a todos que la vean por YouTube.

Bump:




Ya... sí. Es que políticamente hablando la pasividad dentro de lo que entra quedarme callada no se me da muy bien que digamos.
Intentaré escribir lo mejor y lo más claro posible para que nadie mal intérprete, aunque siempre hay uno/a que lee lo que le da la gana y se lo toma de manera personal.

Muchas gracias cielo.

La revolta dels súbdits, la revolució ciutadana


En el meu post anterior, ja assenyalava la possibilitat que una candidatura unitària no assolís la majoria absoluta necessària. No seré jo qui em cregui el que diuen les enquestes –principalment perquè la manera de formular les preguntes i la posterior “cuina” de les dades influeixen de manera bastant decisiva en els resultats que es publiquen- però tot apunta que el perill existeix.

Aquest perill es basa en que la pretesa unitat, si només compta amb CDC-ERC, deixa de banda una multitud de ciutadans que no estan disposats a acceptar aquesta mena de reduccionisme.

Nogensmenys, la necessitat de convocar unes eleccions –amb l’adjectiu afegit que li vulgueu posar- el més ràpidament possible és absoluta. No ens podem permetre la pèrdua de temps en una situació que, ni des del punt de vista de la dependència de l’estat ni des del punt de vista de la urgència social, és absolutament insostenible.

Una bona part dels catalans –i les eleccions han de servir per comptar-nos de manera definitiva- ja hem decidit que no volem ser tractats com a súbdits (literalment, “sotmès a un superior amb l’obligació d’obeir-lo”), sinó com a ciutadans, en el sentit més republicà del terme: membre d’una comunitat política amb ple reconeixement dels nostres drets civils. Va ser en tant que ciutadans que vam anar a votar el 9N, en un acte de revolta contra aquest “superior amb l’obligació d’obeir-lo” que és l’Estat Espanyol.

Si la revolta dels súbdits ja l’hem feta, ara ens queda dir, i que ho entengui tothom, que comencem la revolució per ser ciutadans.

Això comença per unes eleccions on totes les sensibilitats polítiques que han arribat a la conclusió que la ciutadania només es pot exercir a partir d’un estat independent (no-dependent de cap altre) puguin presentar-se pactant entre totes elles els punts mínims que facin possible avançar per aquest camí. Ço és, com ja s’està expressant des de diferents àmbits, el compromís de treballar de manera conjunta en la construcció de les estructures d’estat que necessitem; la constitució del Parlament com a Cambra Constituent; la posada en marxa d’un procés participatiu que dinamitzi el debat sobre les bases de la República Catalana Independent; un procés que inclogui l’assumpció d’un programa social de xoc, dins un termini màxim de 18 mesos, després del qual la Constitució resultant seria portada a l’aprovació per referèndum; i el diàleg amb tots els estats i organitzacions internacionals des del moment mateix de la proclamació de l’Estat independent.

Aquest pacte per l’assoliment total de la nostra ciutadania ha d’incloure necessàriament tots els grups i associacions polítiques que ja han entès que només podem ser ciutadans si som lliures. En aquest sentit, comença a ser escandalós que els principals mitjans de comunicació només parlin de Convergència i Esquerra, obviant tothora, per exemple, les CUP –tot i el seu paper de lleialtat insubornable al manament del poble en el 9N-, i quan seria imprescindible, entre d’altres coses, que paressin l’atenció que es mereix a la possible constitució d’una candidatura unitària d’esquerres netament independentista, que sembla que podria tenir èxit en les properes setmanes.

També seria important aconseguir convèncer totes aquelles organitzacions i partits que ara s’amaguen en el sí-però-no-i-jo-no-em-mullo (aquí deixo una mica de banda la part duranista d’UDC però incloc des d’una part socialista que de moment es declara “sobiranista”, fins a ICV-EUIA, passant per una part de Procès Constituent i arribant a l’emergent Podemos i organitzacions variades). Aquests partits i organitzacions que jo anomeno “partits-mirall” perquè tenen un referent específic situat en el Regne d’Espanya. Si de veritat els seus homòlegs espanyols proclamen –com ho estan fent- que s’han de canviar les coses, com és que no s’adonen que el que més els convé és recolzar la independència de Catalunya? Senzillament, l’efecte mirall es produiria en sentit invers, de Catalunya cap a la resta de Països Catalans, cap a Espanya, cap a Occident, propiciaria la revolta dels súbdits per arribar a la tranquil·la revolució ciutadana arreu, com una taca d’oli. L’oli, element essencial en la cultura mediterrània, que no deixa de ser l’omphalos d’allò que anomenem democràcia. El govern del poble, per si algun despistat ha oblidat la definició etimològica.

Ho aconseguirem? O Mas i Junqueras, en comptes de pensar en l’omphalos inicial, grec i mediterrani, el que faran serà mirar-se el seu petitíssim melic?

L'obsessió secular de Castella (i 2)

En la primera part d’aquest article comentàvem que va ser a partir del segle XVI quan els diferents pobles que formaven l’Imperi Espanyol, aquell que mai es ponia el sol, començaren llurs processos d’independència, com ara: Flandes, Portugal, Colòmbia, Paraguai, Veneçuela, Argentina, Xile, Perú, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Panamà i la República Dominicana. I afegíem que un del motius, entre altres, pels quals portà a aquests pobles a lluitar per la seua llibertat, i que està palés ens llurs himnes nacionals, fou la manera de fer, l’obsessió que sempre ha tingut Castella per imposar la seua identitat.
Però a aquests pobles esmentats, els seguiren altres. Setze: Mèxic (1810-1821). Amb el crit al poble de Dolores, s’inicia la guerra de la independència que reclamava anar contra el mal govern i el pagament de tributs. ”Mas si osare un extraño enemiga profanar con su planta tu suelo, piensa ¡Oh Patria querida! que el cielo un soldado en cada hijo te dio”. Désset: Equador (1809-1830). “Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia que pesaba fatal sobre ti [...] Cedió al fin la fiereza española, y hoy, oh Patria, tu libre existencia es la noble y magnífica herència que nos dio, el heroísmo feliz”. Dihuit: Bolívia (1810-1826). Fundada per l’heroi José de Sucre, diu el seu himne: “Aquí alzó la justicia su trono que la vil opresión desconoce, y en su timbre glorioso legose libertad, libertad, libertad [...]Y, en sus aras de nuevo juremos: ¡morir antes que esclavos vivir!”. Dénou: Cuba (1895-1899).”No temáis; los feroces Iberos son cobardes cual todo tirano no resisten al brazo Cubano; para siempre su imperio cayó. ¡Cuba libre! Ya España murió, su poder y su orgullo ¿do es ido?”. Vint: Marroc (1956). En aquest any, sent un protectorat de França i d’Espanya, aconseguí la independència. “Has vivido entre naciones cómo un título sublime, llenando cada corazón, relatado por cada lengua. Por su alma y por su cuerpo, tu pueblo se ha erguido y respuesto tu llamada”. Vint-i-u: Guinea Equatorial (1968). La pressió de l’ONU va dur al règim franquista a consultar els guineans en referèndum sobre el seu futur polític. Amb la secessió, Espanya buidà els bancs i incomplí els acords de transició bilaterals, en matèria econòmica i de seguretat. “Tras dos siglos de estar sometidos por la dominación colonial, [...] Cantemos siempre, libre Guinea, y conservemos, y conservemos la independencia nacional”. Vint-i-dos: Ifni i el Rif (1969). Pel Tractat de Fes, Franco les va cedir a la monarquia marroquina. Vint-i-tres: Sàhara Occidental (1975). A les portes de la mort, el dictador entregà el Sàhara al Marroc i Mauritània. D’aquesta descolonització encara està pendent un referèndum d’autodeterminació d’aquest poble.”¡O hijos del Sáhara![...] Haga la revolución en nuestra nación y siga este camino por ella.[...] O revolucionarios, la patria será gloriosa. Corte los estados en esta región.[...] El levantamiento es para la gente y avanzará en las tierras árabes. Esto producirá la unidad siempre en los corazones y establecerá la justicia y la democràcia”.
Com podem veure, i com no podia ser d’una altra manera, les paraules més desitjades dels himnes d’aquests pobles són independència, justícia i llibertat. Les mateixes que desitja qualsevol poble que es troba oprimit per un altre. Aquestes són algunes de les mostres d’aquesta opressió: “tigres sedientos de sangre, pueblos que logran rendir, ominosa crudeza, cruel servidumbre, tirania, odioso poder, potro sangriento, soberbío león, yugo que impuso, injusta i horrenda desgracia, fiereza espanyola, vil opresión, sometidos por la dominación, mandato imperioso del amo, yugo que te impuso”, etcètera, etcètera. Tot un seguit de greuges que, com veieu, han volgut mantenir en els seus himnes perquè totes les generacions siguen conscients dels patiments i de la sang que van haver de vessar els seues avantpassats per aconseguir ser lliures.
Però, a més d’imposar la seua autoritat al Nou Món, també ho feu a la mateixa península. Després de guanyar la Guerra de Successió (1701-1715), i “por justo derecho de conquista”, sotmetrà la Corona catalanoaragonesa a les seues lleis, costums i llengua. Aquesta actitud secular de voler construir un estat a la seua mida, i de segrestar la identitat d’Espanya, ha portat a que algunes de les nacions que formen l’actual Estat espanyol també es plantegen la desitjada independència. Euskadi fa anys i panys que manté un conflicte polític irresolt amb l’Estat espanyol. Un conflicte que s’ha emportat per davant milers de vides humanes. “Vénen els feixistes i Euskadi s'alça en peus. Anem soldats tots, alliberem la nostra pàtria!”, són algunes de les frases de l’Eusko Gudariak.
Catalunya, però també la resta dels Països Catalans, des que foren sotmesos per Castella al segle XVIII, mai van perdre l’esperança que algun dia recuperarien la llibertat i tornarien a ser una confederació de països independents. Generació rere generació han anat alimentat aquesta fam de llibertat. Però ha estat Catalunya la que ha donat el primer pas: “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba. Bon cop de falç!”, diu el seu himne. Ofegada i espoliada econòmicament, humiliada i maltractada culturalment, asfixiada competencialment i sotmesa a una Constitució inspirada en la llei de l’embut, decidí el 6 de juny del 2007, i per una àmplia majoria (73,9%), aprovar en un referèndum un nou Estatut d’Autonomia, amb l’objectiu de dotar-se de més capacitat d’autogovern. Doncs bé, a partir de la recollida de signatures en contra per part del PP, i la sentència del Tribunal Constitucional que suspenia part de l’esmentat estatut, Catalunya, liderada per la majoria de partits polítics i entitats cíviques, encetà un procés sobiranista. Procés que, després de vàries manifestacions multitudinàries, ha portat els catalans i catalanes a votar el 9-N del 2014. Els resultats d’aquest procés participatiu són força coneguts: 1.861.753 catalans i catalanes, ( 80,76%), van votar per una Catalunya independent.
Comptat i debatut, és evident, com hem vist al llarg de la història, que aquesta obsessió de Castella de voler imposar a la resta de territoris la seua pròpia identitat, ha esdevingut un dels motius claus pels quals aquests pobles, sentint-se oprimits, varen lluitat per aconseguir la independència. I com hem vist tard o d’hora la van aconseguir, tot i que encara hi ha pobles que no. Ni a Euskadi, després d’un llarg període d’enfrontament armat, ni a Catalunya després de sol•licitar-ho formalment, l’estat espanyol no ha acceptat que ambdós pobles puguen celebrar, amb totes les garanties legals, un referèndum d’autodeterminació semblant al d’Escòcia i al de Quebec.
Podran passar anys, o fins i tot menys dels que ens imaginem, però tard o d’hora aquests dos pobles votaran i també aconseguiran la independència, i després en vindran altres. L’estat espanyol els ho posarà difícil, ja ho veiem, però quan un poble ho té clar no hi ha qui el puga aturar. Segurament si Castella hagués sabut acceptar, valorar, conviure i enriquir-se amb la diversitat de tots aquests pobles, el futur d’aquell imperi, i de l’actual estat espanyol, hagués sigut un altre.

Alcoi, 11 de novembre del 2014