"La lluita contra la corrupció ha de ser un dels nervis de les eleccions i del nou estat": Junqueras en quinze frases

F.CASAS / R.TUGAS | Barcelona | 02/12/2014 21:07


En la seva conferència al Palau de Congressos de Barcelona, Oriol Junqueras ha marcat el perfil social del seu discurs en temes com la pobresa, l'educació o la regeneració i ha marcat distàncies amb el full de ruta d'Artur Mas, com ara unes eleccions en 18 mesos per ratificar les plebiscitàries.

1. "Mai havíem estat tant contents com ara perquè mai havíem arribat tant lluny, tants i tant junts. Mai ens havíem ajudat tant entre tots".

2. "Moltes conseqüències de la nostra situació política les veiem en gent que pateix molt. I un alcalde metropolità encara ho veu més".

3. "Els catalans vivim entre l'esperança i la preocupació, en una societat cada cop més desigual i injusta, on alguns viuen amb molt i d'altres amb molt poc".

4. "Hem d'entendre la diversitat com una riquesa, no que dóna més oportunitats només. Som molt diversos i quan es parla d'identitat (i ho fem molt) caldria recordar que la fem servir quan parlem de coses iguals en matemàtiques. I arreu són plurals, elàstiques i dinàmiques".

5. "La pluralitat ha de trobar la seva expressió política. Mandat democràtic el volíem a través referèndum i ara ho hem de fer a través eleccions. La unitat és valuosa quan és dels diversos, és valuosa quan és de realitats molt diferents".

6. "Caldria govern que expressés la pluralitat i prengués decisions molt rellevants. Des del primer moment hauria d'exercir com un estat que vol ser independent. Crear estructures d'estat és indestriable de la independència i fer-ho en el marc espanyol és impossible".

7. "Les negociacions amb un estat que no et reconeix que vulguis ser estat fa les coses impossibles. És impossible negociar com a tot amb qui no et vol reconèixer ni com a part. L'experiència ens ensenya que sempre diuen que no i quan diuen que sí és per incomplir-ho".

8. "Haurem de fer una llei de transitorietat jurídica que expliqui que el marc legal espanyol estarà vigent mentre construïm el marc legal nou; això ha de donar seguretat jurídica a tothom".

*9. "Volem aquest govern de concentració fent un referèndum de ratificació de la proposta. Si les eleccions han de servir per la independència, el referèndum no ha de ser per ratificar la Constitució. Cap país del món ho ha fet, per tant tampoc ho hem de fer nosaltres".*


10. "Ratificar la Constitució serà ratificar el conjunt del procés i les majories seran encara més àmplies que a les eleccions que generin el mandat".

11. "Molta gent que no és independentista entusiasta vol votar-la perquè pensa que és una eina útil pel seu futur. Només ho faran en la mesura que creguin que és útil per millorar condicions de vida de forma immediata i concreta. I n'hi ha que volen donar suport a independència i d'altres ho faran al procés constituent".

12. "La lluita contra la corrupció ha de ser un dels nervis del nou estat i del nou procés electoral perquè ens fa mal des de punt de vista moral i econòmic".

13. "Seria un error i una traïció deixar la justícia social i la lluita per la regeneració en mans de qui no vol la llibertat del nostre país. Segur que molts això no ho volen fer de cap manera".

14. "La millor manera de maximitzar vots és que cap se'n senti exclòs. Tothom ha de trobar un referent polític que el faci sentir còmode. Amb diverses llistes compartissin una part del nom; posant, tant destacat com es volgués, un punt per la independència; o que totes elles es comprometin a un gruix de persones independents en diversos àmbits fent de ròtula entre llistes. I un darrer element de compromís compartit és el govern de màxima unitat possible. És una proposta que hem de compartir i poder treballar".

*15. "El futur estarà més ben garantit si està en mans dels nostres fills i no d'un estat que no ens estima".

http://m.ara.cat/politica/JUNQUERAS-CONFERENCIA-CORRUPCIO-INDEPENDENCIA_UNITAT_0_1259274359.html#.VH4pKnhw3eg

I tan lluny com som…

Oriol Junqueras va començar la conferència d'ahir dient que mai tants no havíem estat tan junts ni havíem anat tan lluny. Té raó. Això que vivim no ho havíem vist mai. I una setmana després de la conferència que va fer Artur Mas al Fòrum, Oriol Junqueras ho ha certificat: hi ha moltes coses en comú en un espectre molt ampli del país, coses que ja són fora de tota discussió.

Hi ha acord que ja no hi ha res a fer amb Espanya. Hi ha acord que cal anar a unes eleccions tan aviat com siga possible. Hi ha acord que aquestes eleccions han d'obrir un procés constituent ràpid. Hi ha acord en la necessitat d'un govern d'unitat, l'endemà mateix de les eleccions. I hi ha acord que no és el moment dels partits tradicionals, sinó que cal anar a les urnes d'una manera diferent, única —amb indiferència que siga junts en una sola llista o separats. Vist amb la perspectiva de només fa tres mesos, i potser amb la de fa tres setmanes i tot, sembla increïble.

Evidentment que al costat d'això pesen les diferències, que també n'hi ha. Però a parer meu no tenen ni de lluny la importància, ni encara menys la dimensió, dels punts d'acord. Hi ha aspectes que mereixen ser discutits a fons, però entenc que no hi ha, de cap manera, obstacles insalvables. Per exemple, a mi em sembla molt més raonable la proposta de Junqueras en el sentit que el referèndum final siga de ratificació de la constitució, que no la que va fer Mas la setmana passada. En canvi el raonament de Junqueras sobre les llistes el veig incoherent i demagògic.

Probablement ho és perquè Junqueras no es deu veure amb cor de dir que ell, en realitat, voldria guanyar les eleccions. Guanyar-les ell, vull dir. I explicar-se a la contra, forçant els arguments per a dir que no vol una llista si no l'encapçala ell però intentant al mateix temps que no es note que diu això, fa que la seua retòrica no aguante ni la mínima anàlisi lògica. Li passaria a qualsevol, és clar, però és preocupant. Junqueras no està fi, i tinc la sensació que s'ha quedat aturat en algun minut pretèrit que no el deixa encertar el present, que li emboira massa la vista.

Siga com siga, ara la cosa important és encarar amb el cap clar aquestes setmanes vinents, que seran molt transcendentals, i recercar al màxim els punts d'acord per construir el nostre futur immediat. Hi ha qui interpreta que Junqueras va dir un no rotund ahir a la proposta de Mas i que això és el final de tot --entre els espanyolistes regna l'entusiasme. Ja veurem com acaba la cosa, que tampoc no es pot negociar si abans no es marca el territori. Però, àdhuc si realment esdevingués impossible la llista de país, abans de convocar les eleccions Junqueras i Mas i Fernàndez i qui siga haurien de negociar totes les altres coses en què l'acord és tan evident i preciós. Perquè el projecte de fons és claríssim, tan clar com no ho havia estat mai, i és compartit.

I si no es posen d'acord només en la qüestió de les llistes, l'única cosa que passarà és que als electors ens obligaran a posar a cadascú en el lloc que amb les seues propostes i actituds s'haurà guanyat. A més a més de votar la independència.

Jo preferiria que no fos així, m'agradaria estalviar-m'ho i evitar les polèmiques estèrils i les rabioles infantils que tots sabem que haurem d'aguantar. M'agradaria estalviar-m'ho, també, pensant en quants centenars de milers de persones hem treballat anys i anys des de la societat civil sense que el color polític del veí importàs gens, pensant que seria així fins al final. M'agradaria estalviar-m'ho perquè la competició dels partits —prou demagògia sobre això, per favor— inevitablement ens afebleix a tots. Però si al final no hi ha cap més remei, amb tants acords tancats com tenim sobre la taula i després de tanta i tanta feina com hem fet, la veritat és que haver de dir amb una papereta en qui confie i en qui no confie em sembla un preu discret a pagar per una república nova.

Creo que Junqueras tiene razón, por mucho que CiU diga ahora que quiere la independencia, no es lo mismo CiU que ERC y mucho menos que la CUP. No sería lo mismo una constitución redactada con un Parlament con mayoría de ERC y CUP, que redactada con una mayoría de CiU. Ahora Mas lo quiere centrar todo en el punto único, La Independencia, de acuerdo es el tema principal ahora, pero no el único.
Yo no soy independentista, pero me siento mas próximo a ERC y CUP que de CiU, que para mí es lo mismo que PP pero pulido.
Una lista con CiU, ERC y CUP, sería lo mismo que una lista del PP, [...]

Sense ells, més lent

«Si l’objectiu de la independència hagués hagut de ser el resultat exclusiu del treball dels independentistes, cal reconèixer que no seríem on som»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 04/12/2014 a les 00:01h

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha fet un viatge llampec a Barcelona. Qualificar-lo d’excursió fóra una llicència exagerada, tenint en compte que un parell d’hores no donen per a gaire, així que millor serà dir les coses pel seu nom i anomenar-ho incursió, és a dir, entrada en un territori amb intenció hostil. Vaig tenir la debilitat d’escoltar-lo una estoneta, no només sentir-lo, i encara, a hores d’ara, em demano com vaig ser-ne capaç. A diferència d’algunes amistats que, diàriament, fan alguna escapada audiovisual a algun dels nombrosos programes franquistes que s’emeten amb normalitat, és un dir, mai no resisteixo més enllà d’uns segons tanta mentida, demagògia i bilis acumulada. Aquests amics, però, ho miren, riuen, s’emprenyen i surten més reforçats en les seves conviccions democràtiques i nacionals. Però, jo no puc, ni he pogut mai. Aquest cop, però, vaig saltar-me la norma i vaig aguantar l’envestida uns quants minuts, prou com perquè el meu organisme ho resistís sense conseqüències posteriors greus. No donava crèdit al que sentia. El tancament mental d’aquesta gent no té remei. Sorprèn i molt com és possible que no vulguin adonar-se del que passa a Catalunya i s’entestin a ignorar la realitat. El gest d’un president espanyol, de viatge a Catalunya, que es negui a entrevistar-se amb el president català, tal i com aquest li havia ofert, és una síntesi magnífica de la cultura democràtica, l’elegància política i les bones arts diplomàtiques que els caracteritzen. No hi va haver, doncs, ni cap contacte institucional, ni cap contacte espontani amb la gent, pel carrer, on el mandatari espanyol hauria pogut fer-se una idea del perquè de tot plegat i, fins i tot, de la magnitud de la tragèdia. Resulta que dos milions tres-cents mil ciutadans van desobeir el govern que ell presideix i no passa absolutament res. En fi,va predicar només per als fidel de la seva parròquia i tal dia farà un any...

Poques hores després, el ministre de justícia, Rafael Català –llàstima de llinatge- tornava, sense cap concessió a l’originalitat, al discurs de la por i la mentida, tot fent comparacions entre la Catalunya d’avui i el que ells en diuen règims totalitaris, és a dir, nazisme i feixisme, oblidant-se, curiosament, com sempre fan tots, del totalitarisme espanyol: el franquisme que ells mai no han condemnat i que, pel que sembla, mai no deu haver existit. Dolores de Cospedal, en la mateixa ona, tornava a repetir la banalitat d’arguments que, de tan suats, ja fan un tuf insuportable. Suposo que, per agrair el ministeri acabat d’estrenar, d’un moment a l’altre caurà una nova invectiva de la banda del flamant titular de sanitat. Tots ells, més el ministre Wert en l’àmbit educatiu, cultural i lingüístic, així com el ministre Montoro o el d’Exteriors, Margallo, la vicepresidenta o el president d’Extremadura, entre d’altres del PP i això sense esmentar els dignes competidors del PSOE o els correligionaris catalans d’ambdues bandes, és just de reconèixer que han fet, fan i confio que continuaran fent, una aportació valuosíssima al procés d’independència.

Al llarg del segle XIX ja trobem manifestacions independentistes o preindependentistes i a principis del XX, a Cuba, apareixen les primeres formulacions inequívocament favorables a la independència de Catalunya, a la seva separació d’Espanya i a la seva constitució com a estat sobirà. De llavors ençà, l’independentisme polític sempre ha estat present al nostre país, generalment en un paper marginal, minoritari o, en tot cas, no determinant. I els millors resultats electorals arriben a 23 escons el 2003 al parlament d’aquí i a 8 al d’allà, l’any següent, lluny, però, d’una majora clara. Si l’objectiu de la independència, com a proposta majoritària, hagués hagut de ser el resultat exclusiu del treball dels independentistes, cal reconèixer que no seríem on som. Tot hauria anat a un altre ritme, més lent i el recorregut a fer seria més llarg. L’hostilitat i la poca traça del sistema polític espanyol, davant les aspiracions catalanes, han aconseguit allò que semblava impossible: accelerar el ritme, avançar molt més del que era previsible i convèncer molta més gent de la necessitat de desconnectar d’Espanya. Si ho hagués hagut de fer tot sol l’independentisme català, no hauríem arribat tan lluny. És per les seves mentides, els seus insults, el seu menyspreu, la seva manipulació, les seves amenaces, la seva fatxenderia, la seva mala bava, les seves prohibicions, que hem arribat a ser tants i a ser on som. Sense ells, sense la catalanofòbia que transpira per cadascun dels seus porus, no hauríem arribat tan lluny, en tan poc temps i és just reconèixer-ho. Gràcies, doncs, a tots ells.

El Tribunal Constitucional es vol carregar el comerç català

L’alt tribunal admet a tràmit el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel govern espanyol a finals de novembre

--------------------------------------------------------------------------------

El Tribunal Constitucional (TC) ha acordat aquest dimecres suspendre "la vigència i aplicació" de la llei d'horaris comercials de Catalunya, després del recurs d’inconstitucionalitat que el govern espanyol va presentar la setmana passada contra la llei catalana. El consell de ministres va argumentar que la regulació de la Generalitat vulnera la legislació estatal perquè estableix un règim més restrictiu per a la llibertat comercial que el contemplat en la normativa estatal aplicable en tot el territori nacional. Segons el TC la Generalitat té competència per dictar la seva normativa autonòmica i l'ordenació del seu comerç interior, però no pot depassar els "límits" establerts en l'article 149 de la Constitució.

El govern de la Generalitat ha tancar un principi d'acord amb representants del sector del comerç per garantir la continuïtat del model d'horaris comercials de Catalunya. Els comerciants, tret de les grans superfícies, van anunciar que obeiran la legislació catalana.

Podemos o l’engany dels sense rostre


Els politòlegs estudiaran durant molts de temps el fenomen d’una formació política capaç de guanyar eleccions sense candidats ni programa coneguts. És realment extraordinari. Imagineu-vos els moments de glòria que la presència de gent com una Gemma Galdón amb altes responsabilitats ens pot deparar. La darrera enquesta de GESOP per a “El Periódico” situava la candidatura sense rostre com a tercera força en unes autonòmiques i com a guanyadora d’unes generals a Catalunya. A banda del fet que no sabem si en tornarà a haver, de generals Catalunya, la dada no hauria de ser interpretada necessàriament com a un indicador dolent per al sobiranisme. Ben mirat, podria ser analitzat com un altre signe de desconnexió: milers de catalans deixarien de voler intervenir amb la tradicional veu pròpia del catalanisme a Espanya i es limitarien a empènyer per desestabilitzar el sistema de la Transició, amb premi per a la candidatura més anti-PP que trobaran al col·legi electoral.

Però no tot són flors i violes, naturalment. El fenomen Podemos suscita també alguna reflexió no tan benèvola. I és que el Procés, el moviment polític de gran abast que viu Catalunya, acaba, tard o d’hora, per retratar totes les impostures dels partits. Els sense rostre diuen defensar (cada vegada més tímidament) el dret a decidir de totes les nacions que conformen Espanya amb aquella fórmula tan usada i incomprensible de la “nació de nacions”. El més coherent, doncs, seria prometre des d’aquest mateix moment que, cas de sumar majoria a les Corts espanyoles que es constituiran a finals de 2015, des de Podemos convocaran un referèndum per tal que Catalunya exercici aquell dret. Però no, d’això ni parlar-ne: manllevant el discurs dels opinadors i les forces més reaccionàries Espanya endins (és a dir, gairebé totes) diuen que per exercir-lo cal una reforma (que tothom sap impossible) de la Constitució de 1978. Que caldrà fer, naturalment, de la mà dels seus amics de la casta. Dit en altres paraules, Podemos: més impostura de vella política.

Quan Espanya se sap observada

FERRAN SÁEZ MATEU | | 02/12/2014 18:35

Si seguíssim dòcilment el joc de les simetries imposades, aquest article es diria “Rajoy se sap observat”. No ens empassarem l’ham, però. Irresponsablement, el nacionalisme espanyol ha jugat a ignorar la profunditat del procés polític que es viu a Catalunya centrant-lo en un sol nom, Artur Mas. D’aquesta manera s’evita acusar col·lectivament uns quants milions de persones d’haver-se tornat bojos, i coses pitjors. Aquest insult fóra molt lleig i recordaria certs episodis sinistres (tampoc ens empassarem el segon ham, el de les comparacions, tot i que aquí són evidents). Qui està actuant antidemocràticament, negant el dret elemental de votar als ciutadans, no és el senyor Mariano Rajoy Brey, sinó la pràctica totalitat de l’espectre parlamentari espanyol, incloent-hi el PSOE. Vull dir, ras i curt, que ni el president Mas és la personificació del procés ni el president Rajoy és l’individu que s’hi oposa en solitari. Si fos així, tot resultaria molt senzill. Però no és així: el contenciós és entre Catalunya i Espanya. Catalunya i Espanya representen en si mateixes nocions abstractes, inanimades i plenes de matisos; això no vol dir que, en conjunt, no tinguin ara mateix interessos manifestament contraposats. La normalitat democràtica fa que aquests frecs, siguin de la naturalesa que siguin, es resolguin votant. Si no és votant, el conflicte no desapareixerà per art de màgia o a còpia de fer-se el mort (mètode Rajoy).

Espanya se sap observada de nou per la comunitat internacional: aquesta és la confessió més estranya, i alhora més clara, del desembarcament del PP a Catalunya dissabte passat. Si actuem com actuem -deien-és per no caure en el descrèdit davant d’altres països; per evitar la foto. Esclafar urnes a cops de culata, posem per cas, genera imatges no homologables a la Unió Europea ni, en general, a Occident. Per això ens hem inhibit. Fantàstic: ara ja ha quedat tot clar i cadascú pot prendre decisions oportunes sobre el tema, no forçosament intel·ligents. Per exemple, pot arribar a dir públicament i amb cruesa que la seva actitud només obeeix a la por a ser retratats, no a veritables conviccions democràtiques. Després, posats a fer coses igualment astutes, pot comprovar si l’oli de la paella està prou calent acostant-hi l’ull ben a prop, per veure si ja esquitxa...

Espanya va ser observada pel món després de la Segona Guerra Mundial, i va quedar fora de l’ONU. Va ser observada durant la Transició, i va causar en aquest cas una bona impressió. La darrera mirada va venir després de la crisi de 2008, quan tothom va constatar que “el miracle espanyol” consistia, en realitat, en un alarmant sobreendeutament i una bombolla immobiliària. Tot era mentida: els trams absurds d’alta velocitat ferroviària, les pretensioses rucades arquitectòniques de Calatrava, la vana il·lusió d’un país que creia haver passat dels bars amb serradura a terra a la fibra òptica. Segons va confessar Rajoy dissabte passat, ara Espanya se sent observada de nou. És ben normal: el partit que la governa per majoria absoluta, el PP, el va fundar un exministre de la dictadura franquista, Fraga Iribarne. Per cert, l’Espanya franquista sí que va formar part activa del deliri nazi, amb la División Azul. Ho dic per les alegres comparacions que s’han fet últimament, i que han quedat impunes (un dia n’hem de parlar, del dret unilateral a comparar!). Ho dic també pels requeriments internacionals de detenció d’altres companys de viatge del fundador del Partit Popular, com ara Martín Villa. És normal, doncs, que es tornin a sentir observats. Durant molts anys hem jugat a fer veure que a la vora de Madrid no hi havia una cosa anomenada Valle de los Caídos, per exemple. Resulta que continua allí, però...

I ara arriba la segona part: Catalunya també està sent observada, però, a diferència d’Espanya, amb una lupa gens indulgent. Qualsevol relliscada serà magnificada, qualsevol resultat que no sigui absolutament nítid serà ignorat i qualsevol decisió que no estigui emparada pel dret, desqualificada. A Kosovo es va tolerar una declaració unilateral d’independència perquè això afavoria els interessos dels Estats Units a la zona després del conflicte amb Sèrbia. Pretendre repetir aquí la mateixa jugada amb l’argument (com acabem d’explicar, ben cert) que Espanya està sent observada és oblidar la idea de proporcionalitat coercitiva en el si del dret internacional. És a dir: aprofitar les escletxes legals no és el mateix que enfrontar-se obertament a la legalitat. Com que ens estan observant -a tots- convé tenir-ho clar.

Bona entrevista a Oriol Junkeres per Catalunya Radio i Tv3.

Hi haura acord sense llista unitaria pero junts, amb un paraiguas anomenat Independencia. A mes dels programes de cadascu.


http://www.catnouestat.cat/aquest-vespre-entrevista-al-cap-de-loposicio-oriol-junqueras/

Es lo mas logico. Una lista unitaria CiU, ERC y CUP, seria como una lista unitaria PP, IU y PODEMOS. Yo no soy de ningun partido, mas bien soy anti-algun partido, en concreto JAMAS votare ni al PP, ni a CiU y hace unos años añadi al PSC, a todos los demas no los descarto

Retenir, pescar

«Veure gent molt diferent, de confiança i amb reputació, prescriptors socials en tots els àmbits, apostant junts per la independència genera seguretat i combat la incertesa»

Eduard Voltas | Actualitzat el 05/12/2014 a les 00:03h

Quan afronten una campanya, d'eleccions o de referèndum, totes les parts tenen dos objectius: retenir els vots que ja tenen i pescar-ne de nous. És una obvietat, sí, però tan fàcil de dir com difícil de practicar. Retenir és una estratègia defensiva, pescar és ofensiva. I fer les dues coses al mateix temps i en la justa proporció és molt complicat.

Segons la gran majoria d'enquestes, aproximadament un 45% del cens diu que votaria “sí” en un referèndum sobre la independència. Aquest 45% del cens equivaldria a un 52% o un 55% dels vots en funció de quina fos la participació final. Si les enquestes són certes i si aquest bloc del “sí” és sòlid, l'independentisme en tindria prou amb una estratègia defensiva: retenir el vot que ja té i no fer res que pugui mobilitzar de forma extraordinària el “no”.

El problema és que les enquestes són enquestes, i que és molt fàcil dir “sí” a la independència quan et truquen per telèfon mentre fas el sopar, i no tan fàcil dipositar la papereta si saps que allò tindrà conseqüències concretes l'endemà. I tenint en compte que la participació en aquests casos acostuma a ser molt alta, tot sembla aconsellar una estratègia doble: retenir i pescar. Defensar i atacar. Arriscar.

Dono per fet, i ho dic sense el mínim rastre d'ironia, que les dues estratègies que tenim sobre la taula (llista civil unitària i marca paraigües per a llistes separades) ens són proposades des de l'honestedat total. Els defensors de l'una i de l'altra només pensen en el millor per aconseguir la independència, no en el millor personalment per a ells o per als seus partits o entitats. És un bon punt de partida per parlar-ne fredament.

I és fredament que opino que l'estratègia de la llista civil unitària és millor, per molts motius. Aquí en van quatre, en positiu:

1) La primera gran dificultat és conseqüència directa de la poca qualitat democràtica de l'Estat espanyol: no podem fer un referèndum perquè no ens deixen ni ens deixaran, i per tant hem d'utilitzar un últim recurs en forma d'eleccions. El primer gran repte que tenim al davant, per tant, és caracteritzar aquestes eleccions com un plebiscit sobre la independència, aconseguir que realment els ciutadans percebin i entenguin la cita com un referèndum sobre la independència. Això no és gens fàcil quan tota la litúrgia és la de sempre d'unes eleccions. Calen gestos extraordinaris, molt extraordinaris, que parlin per ells mateixos i que si pot ser obliguin la contrapart a venir a debatre al teu terreny, a venir a debatre sobre la cosa. Crec que la formació d'una gran llista del “sí” compleix aquest requeriment molt millor que una marca paraigües per als partits de sempre.

2) Com molt bé sap i practica Podemos a Espanya, el monumental cabreig social no pivota sobre l'eix tradicional esquerra-dreta, sinó sobre la sensació de presa de pèl absoluta que té una gran majoria de la població quan mira cap amunt i constata l'estafa a que ha estat sotmesa abans i durant de la crisi. Per això Podemos mai parla des de l'esquerra, sinó que ho fa des de baix. Els ciutadans contra la casta. Crec que en això Catalunya no és diferent d'Espanya, i que la millor manera de condensar el cabreig social a favor de l'opció independentista és una llista de ciutadans, de ciutadans molt diversos i mot representatius del carrer, amb un protagonisme molt petit dels partits. El mínim imprescindible.

3) Un factor d'indecisió, ho diuen les enquestes i ho diu la percepció de tots nosaltres en el dia a dia, té a veure amb la incertesa, la por a saltar la paret per temor a les conseqüències. I si és veritat que ens faran fora d'Europa? I si és veritat que perdrem inversions? Crec que veure gent molt diferent, gent de confiança i amb reputació, prescriptors socials en tots els àmbits, apostant junts per la independència genera seguretat i combat la incertesa.

4) És cert que la crisi també ha consolidat un espai polític d'esquerra radical, minoritari per ara però ja significatiu. I és cert que els ciutadans que s'hi senten identificats, molts d'ells independentistes, són i seran molt reacis a votar una llista que no presenti una esmena a la totalitat del sistema, no només des de baix sinó també des de l'esquerra. No estem parlant de la clàssica dialèctica entre centre-esquerra (ERC) i centre-dreta (CiU) intramurs del sistema, sinó d'una alternativa anticapitalista, extramurs del sistema. Crec que en aquest cas es justifica la formació d'una segona llista independentista, ja que estem parlant d'un espai social i polític que pensa i actua en lògiques diametralment oposades a les de l'actual bloc central del sobiranisme. L'existència d'aquesta llista té, de rebot, la virtut de generar un receptacle alternatiu però també independentista a tots aquells que se sentin incòmodes amb la llista civil unitària però vulguin votar sí a la independència.

Bé, són només algunes raons, i en positiu, per mirar de contribuir al debat fred que reivindicava al principi de l'article. No cal dir que estic disposat a canviar d'opinió. Sobretot, si l'alternativa és resultat d'un gran pacte entre els principals agents del procés.

Compte amb Roma

Bona notícia, ahir, l'anunci de l'obertura imminent d'una ambaixada catalana a Roma. El front exterior és fonamental per a l'èxit del procés d'independència i resulta, per això, inquietant que no es faça tot l'esforç que caldria. Se'n fa molt des del Diplocat i en fa molt el president Mas en persona. Però aquesta eina bàsica que són les delegacions no sembla que siga ni tan aprofitada ni tan ben emprada com convindria. El govern de CiU ho ha fet francament mal en aquest punt. Mantenir a Berlín una delegada com la que hi ha és un escàndol. Tampoc no s'entén molt que a Londres el delegat tinga el perfil d'una persona molt apta per als ambients econòmics, però aparentment desinteressada per la política. En canvi que, recentment, un home tan capaç com Martí Anglada s'haja fet càrrec de l'estratègica ambaixada de París és un senyal evident de millora. L'obertura de les delegacions de Roma i Viena n'és un altre.

Cride l'atenció sobre Roma, especialment. En termes diplomàtics, és una ciutat única al món. El poder del Vaticà és sòlid com pocs i té la mirada més llarga i estratègica del planeta. Tot indica que la relació amb Catalunya és molt fluida. La manera com s'ha evitat el relleu a l'arquebisbat de Barcelona, en paral·lel a la voladura de la cúpula espanyola, ho diu tot. I l'arquebisbe mateix ha protagonitzat anècdotes ben significatives, com ara la presència a Càller durant la visita papal al santuari de Bonaire, ara fa poc més d'un any (foto). Francesc va identificar la seua aparició, ràpidament, amb les quatre barres que senyoregen a l'entrada del monestir mercedari i amb el passat català de Sardenya. I m'expliquen que la conversa va ser sucosa. El papa argentí sap de què parla i, segons que em diuen, té assessors molt pròxims que estan al corrent perfectament de tot això que passa al nostre país i ho segueixen amb la proverbial lupa vaticana.

Més enllà del Vaticà, però, hi ha Itàlia i, concretament, hi ha Renzi. El primer ministre italià, sempre hiperactiu, combina el seu intent d'encapçalar el grup de joves líders socialistes europeus amb camisa blanca, amb una mirada pròpia sobre la Mediterrània i Catalunya, una mirada que li ve de lluny i és ben arrelada. Renzi és de Florença i es vanta d'escoltar més el carrer que no els despatxos. A Itàlia el canvi en la percepció pública del fet català és ben palès. Des de la Via Catalana, els articles crispats que hi havia abans als principals mitjans han esdevingut elogis i fins i tot una certa moda. El nou primer ministre italià ho sap.

A més, Renzi té amics importants que li expliquen amb molta elegància què passa ací i el seu famós 'rottamare' beu directament del futbol de Pep Guardiola, també un bon amic seu. Fa un parell de mesos un elogi públic de l'entrenador del Bayern al primer ministre italià va causar sensació en la premsa cisalpina (vídeo).

Contra allò que alguns es pensen, a més, els desafiaments interns sembla que el motiven a acostar-se políticament a la causa catalana. Amb l'opinió pública italiana cada volta més a favor dels catalans, per a Renzi que la Lliga Nord s'apropie de l'estelada és un mal assumpte. Oimés quan Maroni reclama per a la Llombardia un estatut de regió especial, a votar en un referèndum que ell presenta com una imitació de l'èxit del 9-N i anuncia el seu enèsim intent d'implantar-se fora dels feus tradicionals. Amb el Moviment 5 Estels clarament de baixa, la Lliga Nord és gairebé el principal perill que Renzi té a la vista aquests anys. Per tant, aspira, estratègicament, a tallar-los l'espai tant com puga.

El menyspreu i la mala relació ostensibles del líder italià envers Rajoy també ajuda molt, evidentment. En aquests mesos que fa que ocupa el palau Chigi, Renzi se les ha tingudes públicament amb el primer ministre espanyol més d'una volta, ara pel sabotatge en la compra d'accions a Deoleo, ara per la dependència de les ordres de la 'troica'. A la Moncloa cou encara molt aquella declaració: 'Em fa riure que penseu que Espanya pot ser un model.'

En resum, sembla que el moment és ideal i, per tant, cal aprofitar-lo bé. Sovint volem saber quins països europeus tenim més a favor, com cercant garanties que al final dels divuit mesos de la transició no ens quedarem sols. Assenyalar els uns o els altres és mal de fer, perquè la diplomàcia no es pot permetre relliscades abans d'hora i la discreció és un valor preuat. I perquè al final comptaran tan solament els interessos i nosaltres haurem de treballar molt més i molt millor que no ho hem fet. Ara, si parlem dels grans jo em fixaria cada dia més en Itàlia, tot i que és ben evident, estimat lector, que avui em limite a fer especulacions...