La vergonya de Fresno té fondes conseqüències

27/11/14 02:00 -

L'esport català en general i l'hoquei molt en particular van viure ahir una lamentable commemoració: el desè aniversari d'un dels molts actes d'intolerància de l'Estat espanyol amb Catalunya. Deu anys de la ignomínia de l'assemblea de Fresno en què les pressions de tot tipus dels representants federatius, polítics i institucionals espanyols van forçar la FIRS a revocar l'admissió de Catalunya com a membre de la federació internacional, després de disputar el mundial B amb tots els ets i uts. Amenaces, esbroncades, tensió màxima i presumpta compra de vots de membres de l'assemblea van presidir la lamentable actuació espanyola. A Madrid, potser ja ni se'n recorden. Però quan es posen les mans al cap pel camí que ha iniciat una majoria social a Catalunya cap a la construcció d'un estat propi potser haurien de recordar actuacions com la de Fresno per entendre l'afartament de molts sectors socials del nostre país. Fa deu anys, van frustrar les il·lusions de l'hoquei català per competir internacionalment com a selecció, però van obrir una porta de reacció que farà que més aviat que tard Catalunya pugui competir en tots els esports amb les seves seleccions de l'única manera que ho podrà fer, amb l'aval d'un estat català independent.

“Van afusellar els meus pares per ser mestres de la República”

ELISABET ESCRICHE | | 27/11/2014 00:00

Les restes de la seva mare són en algun voral de carretera i les del seu pare en alguna fossa comuna asturiana. Tots dos eren mestres republicans. A la Hilda Farfante, de 83 anys, encara se li posen els ulls plorosos quan recorda “els quatre dies d’espant”. Tenia només cinc anys quan a la seva mare, de 35, la van agafar un grup de falangistes just quan anava a obrir l’escola que dirigia -i on també treballava el seu pare-, un centre del municipi asturià de Cangas del Narcea. A la mare la van portar a una presó. Era el 9 de setembre del 1936. L’endemà, quan la família se’n va assabentar, el seu pare va anar a buscar-la. També el van agafar. “Aquell mateix matí ja havien matat la mare, i a la tarda el pare”. El matrimoni tenia dues filles més. La petita tenia quatre anys i la gran set. L’avi, espantat, va decidir portar-les amb un oncle que vivia a les muntanyes. Passats quatre dies, la família les va haver de separar perquè ningú tenia prou poder adquisitiu per fer-se càrrec de les tres. “Les he vist, però mai més hem tornat a estar juntes, mai més...”, diu mentre se li trenca la veu. En el repartiment a ella li va tocar anar a viure amb una tieta (una germana de la seva mare). També era mestra i republicana, una professió que la Hilda ha exercit. “Mai he sortit d’una escola. Quan penso en casa meva veig una escola i quan penso en la meva mare veig la mestra”, diu. Amb només nou anys ja ajudava la seva tieta en les tasques de docència. Va estudiar batxillerat i, després, pedagogia.

Fa 32 anys va començar a buscar el seu pare. Una veïna, a la qual també li havien matat el marit, sospitava que les seves restes del seu home estaven amb les del pare de la Hilda i li va proposar excavar una de les onze fosses de la zona on es pensava que les trobaria. L’ajuntament, governat en aquell moment pels socialistes, els va donar un permís “oral” i “ràpid”. “Tenien por que els periodistes se n’assabentessin”, relata. Amb un equip de manobres sense gaire experiència van estar tot un matí movent terra. “No vam trobar res”, explica. La Hilda es va jurar que “mai més” tornaria a fer res pel seu compte per localitzar les restes del seu pare. “L’Estat és qui me’ls ha de tornar tots dos”, deixa clar. Aquell punt d’inflexió la va portar a dedicar la resta de la seva vida a investigar quines eren les idees que defensaven els seus pares i per què van tenir aquest tràgic final. “La meva tia no m’explicava gaires coses perquè tenia molta por que la matessin, i jo no preguntava pel mateix temor”, apunta. Al final de la carrera docent la informació començava a arribar-li en comptagotes. “Al final he descobert que als meus pares els van afusellar per ser republicans, però, sobretot, per ser mestres, uns docents que lluitaven, com passa ara, per una escola de tots i per a tots”, comenta.

Ha plorat molt. Primer d’amagat i després, a mesura que ha anat explicant la seva història, en públic. “Però no s’ha de plorar sinó explicar, i fins i tot cridar”, reivindica. El testimoni de la Hilda és un dels protagonistes del documental Les metres de la República, que vol reconèixer el llegat que han deixat aquestes mestres i la seva contribució a la defensa dels drets de les dones i a la modernització de l’educació. La Hilda està preocupada per la situació actual. “El franquisme no ha marxat mai”, diu. Tot i així té clar que continuarà cridant. “Mentre tingui veu ho seguiré fent per explicar la vida dels meus pares, perquè deixin de ser invisibles”, raona. La seva història -insisteix- s’ha de saber. “No podem girar full com si no hagués passat res, no ho podem permetre”, sentencia.

Un any en negre

28.11.2014 15:00

Vicent Partal

Un any després del tancament de Ràdio Televisió Valenciana per part d'Alberto Fabra la perspectiva ens ofereix la possibilitat d'entendre millor què va passar. I el retrat és interessant, al nord i al sud del Sènia.

Evidentment, no era una qüestió de diners, ni d'estalvis. Vam arribar a sentir frases d'una demagògia incommensurable, segons les quals els diners que s'estalviarien servirien per a arreglar escoles i fer hospitals. Han passat dotze mesos i els diners no els ha rebuts ni una sola escola ni han servit per a millorar cap hospital. Però no únicament això. RTVV, tancada, continua costant diners a la Generalitat Valenciana. Només que ara aquests diners serveixen per a pagar a algunes empreses però no repercuteixen de cap manera sobre els ciutadans.

La penosa brometa de la nova televisió 'de butxaca', anunciada per la Diputació de València i el seu inefable president, no pot amagar gens ni mica la intenció real dels fets d'ara fa un any: expulsar el català de les ones. Efectivament, aquesta ha estat la conseqüència més visible de totes, això volien i això cercaven. Van dir que el centre territorial de TVE augmentaria la producció local i no ha passat. Tampoc no hi ha hagut manera de fer tornar TV3, ni quan els tribunals han reconegut que no es podia tancar. El resultat? Tota la graella televisiva valenciana és en espanyol.

Però no ens enganyem, que aquesta qüestió no és estrictament valenciana. Aquests darrers mesos no tan sols s'ha fet perillar també la recepció de TV3 a les Illes, ans per primera vegada s'ha fet perillar TV3 al Principat i tot, aprofitant la reordenació dels canals digitals.

Al darrere de tot hi ha una voluntat única i constant: perseguir el català i aturar, i si pot ser destruir, qualsevol forma de valencianisme, de catalanisme. A tot arreu. Els Països Catalans som, especialment i ara més que mai, una unitat d'agressió. I l'escola i la televisió, a banda i banda del Sènia, a banda i banda de la mar, són en el punt de mira d'Espanya, són la peça preuada del nacionalisme espanyol. I, per tant, són les bases fermes que hem de defensar tots i a tot arreu.

Ja no podem tornar al dia de la marmota

ANTONI BASSAS | | 27/11/2014 20:36

Al discurs de dimarts i dimecres a 8TV amb el Josep Cuní, Artur Mas va encarnar, amb claredat i convicció, la mateixa evolució que han seguit vora dos milions de catalans: la de considerar que el model de relació de l’estat espanyol amb Catalunya està esgotat i que la sortida que correspon a països com el nostre és el govern dels propis interessos en peu d’igualtat amb qualsevol altre estat del món. Hi ha qui recela de la proposta de Mas perquè hi aprecia càlcul electoral. La proposta pot ser que no sigui la proposta. Discutim-la. Però segur que aquest és el moment. Negociar ara amb Madrid uns punts de finançament, la millora de Rodalies o que deixin d’obsessionar-se amb el català és tornar al dia de la marmota.

Postnacionalisme

«Cap de les persones amb qui he pogut parlar, a peu de carrer, els darrers quatre anys, en qualsevol de les mobilitzacions, no se m’ha presentat com a “nacionalista”»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 27/11/2014 a les 00:01h

Amb una simple ullada, per apressada que sigui, al caramull de textos, manifestos, crides, articles, conferències i llibres que han vist la llum arran del procés sobiranista, n’hi ha prou per a constatar una absència: la desaparició de l’escena pública dels mots “nacionalisme” i “nacionalista”. No apareixen per enlloc, ningú no se’n reclama i no sembla pas que se’ls trobi a faltar. Cap de les persones, nombrosíssimes, amb qui he pogut parlar, a peu de carrer, els darrers quatre anys, en qualsevol de les diverses mobilitzacions, no se m’ha presentat com a “nacionalista”, ni m’ha comentat que hi era per “nacionalisme”. Els mots en qüestió han desaparegut gairebé del tot de tertúlies, debats i taules rodones, a ràdios i cadenes de televisió. Sembla com si, de cop i volta, l’hegemonia de la cultura nacionalista, existent al Principat durant dècades, s’hagi fet fonedissa i ningú no l’enyori, ni recordi, tampoc, que durant 23 anys seguits una coalició nacionalista primer, una federació nacionalista després, va governar Catalunya.

En el darrer article signat pel president Artur Mas a la premsa estrangera, en aquest cas al prestigiós diari francès Le Figaro, el mandatari català assegurava que el dret de Catalunya a decidir el seu futur, així com l’horitzó d’un país sobirà, no tenien res a veure amb el nacionalisme. Em va fer de bon llegir i em va sorprendre gratament aquesta afirmació, com d’altres sortides també del mateix president. Només cinc anys enrere, una afirmació així hauria estat impossible, per a no dir res de deu, quinze o vint anys enrere. Recordo com, el 1996, fa ja 18 anys, a la primera entrevista que van fer-me en assumir la direcció política de partit, vaig definir-me com un català d’esquerres que volia que el seu país fos independent. I que, per tant, jo no era ni havia estat mai nacionalista, sinó independentista. No cal dir que, en aquell moment, l’afirmació va causar una certa incomprensió, però sobretot va permetre que fos anatemitzat, durament, per algun intel·lectual orgànic del nacionalisme que va destinar més d’un article a defensar que això era impossible, que no es podia ser independentista sense ser nacionalista, que això no tenia sentit i que, a més, no se sostenia des del punt de vista intel·lectual. Curiosament, ara no he llegit res de similar, un cop el president de Catalunya ha sostingut aquesta posició “impossible”, davant l’opinió pública internacional...Els temps, doncs, canvien i allò que anys enrere podia semblar excèntric a l’opinió majoritària, avui és del tot normal.

El nacionalisme té mala premsa a Europa i al món i, sobretot, crea un rebuig generalitzat en els països de més llarga i profunda tradició democràtica, ja que acostuma a associar-se a experiències històriques de totalitarisme, holocaust, genocidi, neteja ètnica, etc. Feliçment, cap d’aquestes expressions no té res a veure amb el cas català. En canvi, parlar de patriotisme o de patriotes, cal reconèixer que sí que té bona premsa. Mentre el govern col·laboracionista de Vichy, amb Pétain al capdavant, era titllat de nacionalista, els membres de la resistència armada, els maquisards, eren presentats com a patriotes. I el primer que t’ensenyen, quan has de fer un viatge als Estats Units, en clau política o institucional, és que no facis mai referència al nacionalisme, ni et presentis com a nacionalista, sinó al patriotisme i com a patriota. El novembre de 2009, a la Pedrera, vaig fer una conferència titulada, a consciència, “Adéu al nacionalisme, visca la nació”, on alertava de la necessitat de sortir de la sínia nacionalista, per a endinsar-nos en la nació i defensava la necessitat de construir un país no per als nacionalistes, una part, sinó per als nacionals, tots.

S’atribueix al nacionalisme, en molts casos injustament, una actitud de superioritat de la pròpia nació en relació a d’altres, atorgant-li, doncs, un caràcter etnicista o, directament, xenòfob. Joan Fuster assegurava que un nacionalisme sempre s’alçava, necessàriament, enfront d’un altre nacionalisme i distingia entre el nacionalisme defensiu, d’afirmació de la pròpia identitat davant les imposicions, enfront d’un nacionalisme agressiu que pretén imposar la seva identitat a un altre poble. Durant molts anys, doncs, hi ha hagut un catalanisme nacionalista perquè davant hi tenia un espanyolisme també nacionalista, defensiu el primer, agressiu el segon. En realitat, però, aquest nacionalisme interactiu amb dos únics referents correspon ja a una etapa superada de la història. Avui el catalanisme, el patriotisme dels catalans, ja no és nacionalista, sinó nacional i no es planteja la seva existència en relació només a un poble amb un estat concret –l’espanyol-, sinó en relació i en el context de tots els pobles i tots els estats del món.

En la fase inicial, no consolidada, d’un procés d’emancipació nacional, els estats acusen els pobles en qüestió de nacionalistes i al seu moviment polític de nacionalisme i els afectats semblen acollir-se de grat a aixoplugar-se sota aquests mots. Gallecs, bascos, occitans, sards, corsos i, fins fa poc, catalans, en són bon exemple, entre altres. Correspon al període en què el dit nacionalisme té un paper minoritari o secundari o, en tot cas, no representa cap perill de disgregació per a l’estat on es troba integrat. Al costat d’aquest nacionalisme, però, hi ha el nacionalisme de debò, el que va a càrrec dels pressupostos generals d’un estat, el nacionalisme banal com ha estat anomenat, el més potent: el nacionalisme d’estat, un nacionalisme que, això no obstant, no es produeix amb la mateixa intensitat a tot arreu. A la pràctica, el nacionalisme és limitat i limitador. La nació, entesa a la manera catalana, com un espai d’identitat, referències, interessos i complicitats, pot ser la màxima expressió político-cultural de civisme, ja que pot adherir-s’hi qui lliurement ho vulgui. No tothom és, ja, nacionalista, però tothom pot ser, si ho vol, nacional d’un país i una societat concreta. Per exemple, els nostres.

Mas? Junqueras? Fernàndez? Forcadell? Casals? Independència!

"Si cal posar al davant d’aquesta papereta pel Sí un nom, jo suggereixo el de Neus Català"

Quim Torra

Dimarts a la nit, tot sortint de l’edifici del Fòrum, feia un ventet suau i dolç, com de 14 d’abril. Totes les respostes dels 18 mesos que venen, que canviaran el món, eren en aquell ventet. Només calia escoltar-les.

Encara hi ha algú sorprès de la proposta del president Mas? Deuen ser aquells que si mai algun dia al president se li ocorregués dimitir, l’endemà correrien a criticar-lo i a oposar-s’hi perquè dirien que pretén patrimonialitzar la dimissió. L’antimassisme és una religió i els seus adeptes hi combreguen integralment. Tant se val que el president dimarts es carregués la coalició amb el Sr. Duran Lleida, que comprometés el seu futur polític a un any i mig, que pràcticament es prejubilés, que hagi de respondre a vint querelles, que s’hagi emmanillat als informes del CATN. Tant se val, encara plana la desconfiança. Però si més enllà de què abominis del president, et prens la molèstia d’escoltar la seva conferència o de llegir-la, potser aleshores les coses agafen un altre color i podràs captar alguna resposta.

Ahir el president va plantejar un big bang de la política catalana. Normalíssim. O és que algú es pensa que podrem aconseguir la independència fent les coses com sempre? O és que hem arribat fins aquí fent les coses com sempre?

Dimarts, el president de Catalunya va interpel.lar al seu país. Sense distincions. I ens va proposar una fórmula perquè votem la independència. (Torneu a llegir aquesta frase i espereu uns segons a continuar). Probablement, la fórmula que millor respon a l’esperit del moment, la que s’encadena com un guant al procés. Un referèndum legal per a la independència, vestit en forma d’eleccions.

Que encara hi hagi gent que parli de "llistes", quan el que es tracta és de votar Sí per la independència. Sí o No. Aquesta és la proposta. La mateixa del que vam fer el 9N, la mateixa del que tots els partits pro dret a decidir volien.

Aquí no es tracta de votar persones, ni Mas, ni Junqueras, ni Fernàndez, ni Forcadell, ni Casals. Jo, al menys, no tinc cap mena d’intenció de votar-los. Aquí es tracta de votar sí o no a la independència. Votar l’ideal, el projecte de país nou. I executar-ne el resultat. Tot és molt complicat, fins que es va senzill.

En condicions normals –a l’escocesa, a la quebequesa- hauríem pogut votar un referèndum. Però per alguna cosa som independentistes, perquè volem desaparèixer d’aquest estat hostil i impropi que ens impedeix votar. Doncs bé, en condicions anormals també nosaltres hem de procurar votar de la mateixa manera. Perquè només ens uneix el Sí. I això és un valor immens.

Que la proposta es pot millorar? Parlem-ne, estudiem-la, proposem-ho. Escoltem atentament a Oriol Junqueras dimarts. I a David Fernàndez. I a la Carme Forcadell i la Muriel Casals. I tant, seria de bojos no canviar les coses que poden millorar, ampliar, multiplicar. Però sembla una proposta sòlida, coherent i integradora. Que ens barallarem pels noms? Voleu dir? Segur? Que no tenim tots clar els qui representen avui el punt d’autoritat moral, cívica, científica, cultural del país? Prat de la Riba va anar acompanyat de Pompeu Fabra, Rafael Campalans o Pere Coromines, que no eren del seu mateix partit, perquè eren els millors, els més competents, els qui professionalment podien respondre a aquell repte. Fem la llista de la Mancomunitat del segle XXI. Amb el mateix esperit. Algú dubta de la selecció nacional de Catalunya –intel.lectualment parlant-? I si cal posar al davant d’aquesta papereta pel Sí un nom, jo suggereixo el de Neus Català, una dona que ens porta a les entranyes del nostre país, que ens explica, que ens simbolitza. Qui millor que ella podria obrir la històrica sessió del Parlament de Catalunya que declari al món que ens constituïm en estat independent?

Unitat, urnes i independència. Aquesta és la resposta dins del vent.

'Què ens passa, valencians?' ja es pot veure per internet 28.11.2014 06:00


Després de l'èxit del documentari 'Són bojos, aquests catalans?!' (íntegre, ací), l'alemanya Alina Moser en protagonitza una segona part: va viatjar pel País Valencià amb bicicleta per conèixer la situació del català i el resultat en va ser 'Què ens passa, valencians?', que ja es pot veure a internet. 



En el film, l'Alina vol saber quins mitjans de comunicació escrits en català hi ha, la situació de la llengua a l'escola i la cultura… Per esbrinar-ho, passa per Gandia, Elx, València, Sueca o Alcoi, entre més indrets, i hi parla amb la gent que s'hi va trobant i amb personatges destacats del país, com ara el doctor en psicologia Ferran Suay, el cantant Miquel Gil, el presentador i actor Eugeni Alemany o el president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno.

'Què ens passa, valencians?' s'ha estrenat a València, Perpinyà, Barcelona, Castelló, Ontinyent, Elx i Alacant. Les presentacions encara no s'han acabat, però els responsables del film han decidit de publicar-ho ja a internet perquè tothom el pugui veure. 'El nostre objectiu és de difondre l'estat de la llengua i esperem que aquest documentari hi ajudi', expliquen.

Aquesta és la segona part de la trilogia que ha de servir per a conèixer la situació de la llengua arreu dels Països Catalans. Dirigit per David Valls, el film és protagonitzat per Alina Moser i realitzat per Zeba Produccions. Un projecte finançat a través de micromecenatge, i que ha rebut el suport de la Veu del País Valencià, el Tempir, Tallers per la Llengua, el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, el Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona, el Micalet, Acció Cultural del País Valencià i Escola Valenciana.

http://youtube.com/watch?v=sCRm6RzxTZ0

El dret a no decidir
"Perquè hem d’escollir entre Mas i Junqueras, Herrera o Fernández?"
Jofre Llombart
L’endemà de les eleccions, opció A: els ministres d’afers estrangers de diversos estats obren el diari i veuen que a Catalunya la llista del Sí ha obtingut més de 68 diputats. Es comencen a plantejar que potser hauran d’acabar reconeixent el nou estat.

L’endemà de les eleccions, opció B: els ministres d’afers estrangers de diversos estats obren el diari i veuen que a Catalunya la llista de CiU obté 36 diputats. No es plantegen reconèixer el nou estat perquè els hi havien dit que “al Salmond català” li calien 68. Diplocat truca cancelleria per cancelleria dient que hi ha una altra llista amb un altre Salmond que ha obtingut també 36 diputats i que junts sumen 72 diputats. No way, li diuen.

Aquesta situació per si sola explica ja la idoneïtat de la llista única però n’hi ha unes quantes més, per exemple, l’efecte sorpresa. Aquest procés s’està fent a base de cops d’efecte que provoquen una doble reacció: il·lusionen als que hi donen suport i descol·loquen Madrid. Repassem: quan hom es pensava que Mas anava de farol després del NO al pacte fiscal, el president va convocar eleccions anticipades el 2012. Quan ningú donava un duro per un pacte CiU-ERC, les dues formacions van establir un acord pel govern i la consulta. Quan es creia que no s’arribaria a cap acord per la pregunta i la data, CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP van fer-se un selfie-determination a Palau. Fins que no es va signar el decret de convocatòria ningú es creia que Mas anés a fer-ho. I malgrat totes les dificultats, desencontres i matisos, el 9N es va acabar fent amb gran satisfacció col·lectiva i ennuig estatal. Doncs bé, per mantenir aquesta línia, sembla que la fòrmula més oportuna és la d’una llista únitària (que no única, compte). Unes eleccions anticipades amb llistes separades és un esdeveniment ja conegut i amb lectures conegudes. Eleccions anticipades amb candidatura conjunta és una novetat per a tothom i, més important que això, el que Madrid més tem.

Aquests dos efectes –projecció internacional i conflicte legalitzat amb l’Estat- són molt poderosos, però hi ha un altre argument que per sí sol hauria de fer reflexionar els qui estan en disposició de promoure o frustrar aquesta candidatura. És un argument més sentimental que polític, ho entenc, però la revolta dels somriures i dels ulls humits el 9-N es nodreix també d’aquest component emotiu. L’argument és en realitat una pregunta: Perquè hem d’escollir entre Mas i Junqueras, Herrera o Fernández? Les eleccions tindran, agradi o no, un caràcter plebiscitari i per tant també d’aprovació o rebuig dels que han portat el procés fins aquí. En uns moments en què la classe política té mala premsa en general, és just reconèixer que a Catalunya s’ha estat felicitant els diferents líders més enllà de les simpaties de cadascú. Hem vist votants de Mas felicitant Joan Herrera. Hem vist militants d’Esquerra aplaudint gent d’Unió. Hem vist David Fernández abraçant-se amb el president de les retallades. Com es reconeix tot això? Perquè votant a Mas s’ha de renunciar a votar a Junqueras? Perquè votar ERC ha de castigar CDC? Com pot ser que votant a la CUP es perdi el suport a la resta de formacions que han co-liderat la cosa? O enfocat d’una altra manera: encara no hi ha hagut manera humana de poder ratificar oficialment el pacte del 12 de desembre passat pel qual es va definir la consulta. El que més s’hi va acostar (amb una aclaparadora majoria sobiranista) van ser les eleccions europees però pel simple fet que la CUP no s’hi va presentar, el test ja no val. Però si tenim en compte que el 9N van anar a votar 2.350.000 catalans, els promotors polítics de la consulta sí que es poden sentir avalats.

Si la llista, a més, es defineix com una candidatura de país i no com a una sopa de lletres de partits polítics, l’eina pren més força. Si després de Mas i Junqueras s’hi coloca l’ANC, Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència, Súmate, i altres personalitats de diferents àmbits, la salsa quedarà perfectament lligada: un objectiu homogeni però cadascú aportant-hi els seus ingredients.

El repte que hi ha per davant, doncs, és històric, però també estratègic i –que no ens faci por la paraula, si us plau- patriòtic. Dit d’una altra manera: si una persona de CiU no vol anar a una llista perquè hi ha gent d’ERC, o pel contrari, una persona d’ERC no vol anar a una llista perquè hi ha gent de CiU, el recel és legítim però que quedi clar que, per davant de l’objectiu de la independència hi està posant altres objectius polítics. Uns altres objectius igualment molt legítims, però aleshores que consti pel futur que s’han posat per davant altres coses que s’han considerat més prioritàries que no pas construir un nou Estat.

Rajoy demana respecte per Catalunya

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 29/11/2014 22:01

“ Un poco de respeto a Cataluña ”. Aquesta va ser una de les frases amb què el president Rajoy va reblar la seva intervenció ahir a Barcelona sobre el procés sobiranista català, que només li ha costat tres setmanes d’elaboració d’ençà del 9-N i dues d’ençà que la va anunciar. Va ser una al·locució tan vibrant i i enlluernadora com totes les seves, un orador que seria capaç de causar un atac de son a un grup de cheerleaders en plena celebració de la victòria del seu equip.

Però de les paraules que va ensalivar Rajoy, aquí voldríem destacar aquest prec de respecte cap a Catalunya. Com que no consta enlloc que el discurs del president espanyol tingués cap relació amb els monòlegs d’ El Club de la Comedia, hem d’assumir que ho deia seriosament. Que era paraula oficial, com oficial devia ser tota la bilis que va descarregar damunt el president Mas i damunt els més de dos milions de ciutadans catalans que han demanat una cosa tan indesitjable com poder votar sobre el futur del seu país.

Mariano Rajoy demana respecte per Catalunya. Ho diu l’home que, quan encara era cap de l’oposició, va sembrar Espanya de meses petitòries contra l’Estatut de Catalunya, i que no va descansar fins que va enviar el mateix Estatut (aprovat pel Parlament, el Congrés i la ciutadania catalana) al Tribunal Constitucional, on va quedar convertit en xixines.

Mariano Rajoy és el president d’Espanya i demana respecte per Catalunya. Està molt bé. La pregunta és: ¿per què en lloc de fer aquesta petició en un acte de partit a Barcelona, envoltat i aplaudit pels seus companys de partit, no comença per fer-la al consell de ministres dels divendres? Podria començar per exigir respecte per Catalunya al seu ministre d’Educació i Cultura, un tal Wert que ha bramat i legislat per “l’espanyolització” dels nens catalans. Podria demanar respecte per Catalunya al seu ministre d’Hisenda, un tal Montoro que insisteix una vegada i una altra a negar el finançament que necessita el principal motor econòmic d’Espanya. Podria demanar respecte per Catalunya a la seva ministra de Treball, Fátima Báñez, que no ha mogut ni un dit per reduir les xifres escandaloses d’atur. Podria demanar respecte per Catalunya al seu ministre d’Exteriors, un tal Margallo que ha arribat a enviar verbalment Catalunya a l’espai exterior. Podria demanar respecte per Catalunya al seu ministre de l’Interior, un tal Fernández Díaz que no dubta a utilitzar la Fiscalia i la policia per intentar sabotejar els moviments polítics que es produeixen en aquest país.

El problema és que Mariano Rajoy demanant respecte per Catalunya és com King Kong fent una conferència sobre urbanisme. Té tanta credibilitat com Jaume Matas jurant honestedat. Perquè Rajoy fa molt de temps que no sap què és el respecte. Ni pels catalans, ni per cap dels ciutadans que malauradament governa. Si almenys pot fer el favor de tancar la boca, se li agrairia. Que vagi a parlar de respecte al senyor Bárcenas, aquell a qui li deia per SMS: “ Luis, sé fuerte; hacemos lo que podemos ”.

Un procés, també, als partits01.12.2014 15:00Vicent Partal

Ahir va nàixer el nou partit socialista de Catalunya, amb el nom de Moviment d'Esquerres. Dimarts Artur Mas va fer una proposta política que, si més no, aparcava l'altra gran força política del Principat, Convergència i Unió. Crec que no únicament l'aparcarà momentàniament; el temps ho dirà. Veurem què explica demà ERC, però sembla que l'aparició del Moviment d'Esquerres prefigura una confluència dels dos grans espais del catalanisme d'esquerres a mitjà termini. ICV, mentrestant, mira a la seua esquerra en cerca d'una eixida al debat nacional, i la CUP ha de trescar en un camp que s'ha anat poblant i complicant d'allò més. Duran s'apunta al col·legi d'advocats convençut que la seua època de polític s'ha acabat. I tothom especula sobre què farà Podem, sobre si el PP esdevindrà un partit extraparlamentari a la primavera, sobre si Ciutadans aguantarà i sobre què se'n farà del vell Partit dels Socialistes de Catalunya.

El panorama és literalment impressionant i una mostra més de com va avançada la revolució democràtica catalana. El dia que va començar, el dia de la sentència del Constitucional sobre l'estatut, manava gairebé a tot arreu un tripartit de PSC-ERC-ICV, Convergència i Unió estava acorralada, Ciutadans era una minoria exòtica acabada d'arribar al parlament i la CUP només existia a l'àmbit municipal.

En quatre anys, doncs, el panorama polític del país s'ha girat, es gira, com un mitjó. I encara han d'arribar els divuit mesos trepidants que ens haurien de portar a la independència. Com estarem el setembre del 2016, quan s'acabaran els divuit mesos —si, com sembla, comencen a comptar al març— és una qüestió allunyada dels meus escassos dots endevinatoris. Però o molt m'equivoque o el parlament que sorgirà aleshores, amb els partits ja novament a l'escena política, serà irrecognoscible vist d'avui estant, molt més que no ho és l'època actual vista des de l'estiu del 2010.

I he de dir que no em preocupa gens, això, ans al contrari: és evident que un país nou també reclama una política nova. El procés no és solament la independència.

(PS. No acabe d'entendre que, havent-hi Més a Mallorca, el nou partit faça servir les mateixes sigles.)

La información sobre el primer borrador fue publicada por el diario El Mundo el 16 de noviembre de 2012, a nueve días de las elecciones autonómicas catalanas. El Ministerio del Interior –como ha asegurado que hace con la filtración sobre Trias– abrió una investigación interna que no llegó a ninguna conclusión.

En uno de los SMS que publicó eldiario.es, el jefe de Gabinete de Rajoy dijo a Álvarez: "Si dieses una entrevista, y lo contases todo, salvarías a España".

Tres días antes de la última Diada, elconfidencial.com publicó “un informe de Inteligencia” en el que se aseguraba que Artur Mas supervisaba personalmente el cobro de comisiones a través de cuatro empresas públicas. Las cifras de las mordidas oscilaban entre el 4 y el 6% de las adjudicaciones concedidas, asegura el documento, del que se decía que estaba en poder del Gobierno.

El resultat definitiu del 9-N: 2.344.828 vots

01.12.2014 17:55


El 80,91% dels participants del 9-N va votar sí-sí; en total, 1.897.274 vots. El 10,02% ho va fer pel sí-no i el 4,49% va votar no. Aquest és el resultat definitiu en percentatge que ha fet públic la vice-presidenta del govern, Joana Ortega, que ha anunciat les dades definitives del procés. En total, 2.344.828 persones van participar en la votació, un cop s'han comptat els 26.103 votants del període posterior, entre el 10 i el 25 de novembre, i els 13.435  que van votar a l'estranger.

D'altra banda, Ortega ha confirmat que va apostar pel doble sí en el procés participatiu del 9-N. 'Em sento molt representada i sóc dins de les 1.897.274 persones que suposen l'opció majoritària. M'hi sento perfectament representada aquí, sóc aquí', ha dit en la conferència de premsa.

Heus ací els resultats:

Sí - Sí: 88,91% (1.897.274)

Sí - No: 10,02% (232.848)

Sí - Blanc: 0,97% (22.755)

No: 4,49% (105.245)

Blanc: 0,56% (13.201)

Altres aportacions: 3,05% (71.505)

Dobles vots: 0,01% (400)

No admesos: 0,005% (118)

La ridícula prepotència d'Adif

02/12/14 02:00 -


Els trams urbans del TAV a la ciutat de Girona van costar més de 278 milions d'euros, però va ser el trist estalvi d'algunes desenes de milers d'euros o la ridícula prepotència d'alguns responsables d'Adif davant les recomanacions, advertències i queixes de l'Ajuntament de Girona el que va provocar que diumenge l'estació del TAV es tornés a convertir en un riu navegable i qüestionés una obra monumental que des d'un punt de vista d'enginyeria està ben resolta però que uns nyaps indecents han posat en qüestió. No n'hi havia hagut prou amb la greu inundació de fa dos mesos que va omplir d'aigua el túnel construït sota el riu Ter fins a gairebé vuit metres d'altura i que va aturar la circulació de trens durant una setmana? No va quedar prou clar que un forat que imprudentment no es va voler tapar, situat just al davant de la confluència d'una riera i un riu, era la causa principal de la greu inundació? Per què les decisions que ara sí que Foment s'ha vist obligat a prendre, amb uns treballs declarats d'emergència, no es van portar a terme fa dos mesos? Potser per la picabaralla política amb l'Ajuntament i la Generalitat?
Ara, en poques hores, es netejarà una llera, s'eliminarà una canalització d'obres, es traurà un pont que fa d'embut i es taparà el forat per on es van treure els àrids durant la construcció del túnel i també s'estudiarà si cal tapar el pou d'atac de la tuneladora. Per què no es va fer a començaments d'octubre? S'ha posat en risc la vida dels viatgers, perquè aquesta vegada sí que hi havia un tren a l'estació que feia pocs minuts havia travessat el túnel per sota del Ter. Això exigeix una actuació directa de Foment en forma de destitucions. I resoldre ràpidament, bé i per sempre, el problema.