Mas proposa divuit mesos excepcionals per fer la independència

Demana generositat als partits, proposa una llista amb polítics i membres de la societat civil capaç d'obtenir la majoria absoluta i s'ofereix, 'si convé', a tancar-la

Artur Mas ha fet una proposta excepcional per a fer una cosa excepcional, que és proclamar la independència de Catalunya. Enmig d'una gran expectació i davant de l'auditori del Fòrum ple a vessar, amb tres mil assistents, molts dels quals representants de la societat civil, d'entitats, patronals sindicats i de partits polítics, el president de la Generalitat ha traçat un full de ruta per fer la independència en divuit mesos en cas que el sí sigui majoritari en el parlament que surti d'unes eleccions avançades amb una data encara indeterminada però que s'escaurien la pimeravera vinent, a tot estirar. Per això Mas ha demanat que hi hagi una llista de polítics i gent distingida de la societat civil, que pugui obtenir la majoria absoluta al parlament. I ha arribat a oferir-se, 'si convingués', a tancar la llista. La pilota la té ara Oriol Junqueras.

Heus ací alguns dels moments més significatius de la conferència de Mas:

El president d'ERC ha assistit a la conferència, després d'haver-ho confirmat el mateix dia, acompanyat de la secretaria general, Marta Rovira. Eren entre les primeres files, al costat dret de l'auditori mirant a l'escenari, mirant al faristol des d'on Mas ha anat explicant com s'ha arribat a la situació actual i com s'hauria de tancar aquest procés 'en què ja hem arribat tan lluny'. Els membres del govern, que desconeixien la proposta de Mas, s'asseien també a les primeres files, però al cantó esquerre.

L'expectació erra màxima. I de bon començament Mas ha deixat clar que la feia com a president, i que no hi involucrava cap conseller ni cap membre del govern.

Una llista mixta amb possibilitats

Mas ha proposat que hi hagi una llista a favor del sí a la independència, formada pels partits que hi vulguin prendre part i representants de la societat civil. Però demana que aquesta llista tingui les condicions d'obtenir la majoria absoluta dels diputats del parlament. 'Cal una majoria directa a les urnes', ha dit. I ha afegit encara una altra condició: 'La gent proposada pels partits per a aquesta llista es presentaria per una sola vegada i no repetiria a les següents eleccions, com un acte de servei al país.'

Ha demanat generositat als partits, 'un pas al costat'. I ell mateix s'ha tret de la màniga una darrera proposta sorprenent: 'Puc encapçalar la llista, però també la puc tancar. Puc ser el primer, però també puc ser l'últim.'

Ha dit que només avançaria les eleccions si això havia de servir 'per a fer la consulta que no ens deixen fer'. No s'hi avindrà si les eleccions es demanen per a tractar de qüestions que no siguin dirimir si Catalunya ha de ser un estat independent o no. 'Som capaços de fer una llista prou àmplia, transversal i forta, amb un programa prou clar perquè tingui una majoria al parlament i que evidenciï al món que Catalunya vol ser un estat? Som capaços alguns partits d'aparcar per una vegada les diferències i sumar?', ha demanat Mas.

Si és així, avançarà les eleccions, però vol que hi hagi aquesta candidatura de país, a la qual ha convidat ERC, sense esmentar-la. I ha demanat que la integrin tant polítics com membres distingits de la societat civil.

Si aquesta llista obté la majoria absoluta, una majoria que es podria eixamplar amb més llistes, com la de la CUP, el president es fixa un mandat curt, d'un any i mig.

L'any i mig fins al procés constituent

Durant aquest temps Mas vol que hi hagi un procés participatiu en què la ciutadania faci propostes per a posar les bases d'una futura constitució catalana. 'Si guanya el sí, es comunicarà a les institucions de l'estat, a la UE i a la comunitat internacional la intenció de constituir un estat d'acord amb el mandat de les urnes', ha dit. I ha afegit que caldria proposar negociacions formals amb l'estat, 'amb mediació internacional, si cal'. Durant aquest temps també caldrà 'acabar de preparar les estructures d'estat' necessàries per al nou estat.

I el 2016 hi hauria novament eleccions, amb llistes de partits separades, perquè el parlament que en resulti comenci el procés constituent i es ratifiqui per referèndum la proclamació de la independència de Catalunya.

Un cop acabada la conferència, l'auditori retrunyia amb crits d'independència, i Mas ha rebut abraçades durant una bona estona dels membres del govern i del partit. A l'altra banda, Junqueras, fora del núvol de fotògrafs, esperava tot parlant amb Marta Rovira i altres membres del seu equip. Finalment, a poc a poc, Mas ha avançat fins on era el president d'ERC amb qui ha fet una encaixada de mans, han intercanviat molt poques paraules i s'han acomiadat.

Setmana decisiva

Dimarts vinent, Junqueras farà una conferència al Palau de Congressos de Catalunya amb el títol 'Crida a un nou país: la República Catalana'. Pot ser aleshores el moment que el president d'ERC respongui a la proposta de Mas. Abans, el cap de setmana, hi haurà hagut un desembarcament de Rajoy a Catalunya, en un acte del PP, del qual s'espera que digui què ha fet pels catalans però sense que en surti cap gran novetat, i l'Assemblea Nacional Catalana haurà fet pública la seva Declaració de Novembre, amb un posicionament sobre l'avançament de les eleccions.

Barcelona torna al ‘top ten' de les ciutats amb la reputació més bona

26/11/14 02:00 - BARCELONA - I. VILA

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/798957-barcelona-torna-al-ltop-ten-de-les-ciutats-amb-la-reputacio-mes-bona.html


El govern de Xavier Trias es va plantejar a principi de mandat redefinir la marca Barcelona i associar-la a un seguit de valors positius, com ara la innovació com a motor. És allò de Barcelona com a smart city, el nou mantra. El cap de comunicació del consistori, Marc Puig, en va fer cinc cèntims en una sessió a l'escola de negocis Esade que servia per presentar un estudi precisament sobre la reputació global de la capital catalana. I els resultats abonen sensacions ambivalents.

L'enquesta que Reputation Institute, un ens internacional especialitzat, fa anualment a 19.000 persones sobre cent grans ciutats del món, torna a situar Barcelona en el top ten d'urbs més ben reputades –la novena–, del qual n'havia sortit l'any passat. Una remuntada, doncs, que es dóna en la majoria dels àmbits, des de la qualitat de vida fins al nivell de desenvolupament, però que no suposa gairebé cap millora respecte del 2011, l'any que es va començar a fer l'estudi i també quan es va endegar la nova marca de Trias. De fet, coses de la crisi, la reputació empresarial i la dels líders polítics continuen sent, tot i la millora interanual, pitjors que fa quatre anys. I el director regional de Reputation Institute, Enrique Johnson, va advertir que “la debilitat més gran” de Barcelona rau en la reputació de la qualitat institucional.

La panoràmica la va completar un altre estudi, el que la consultora Accenture ha fet sobre la marca al Twitter, que conclou que de Barcelona se'n parla molt –més d'un de cada mil piulades hi fan referència, una ràtio molt alta, pels autors del treball– i se'n parla bé: en la mostra analitzada –4,3 milions de piulades–, no hi havia gairebé mencions negatives.

Cuando se prepara un evento, un acto, hay que prepararse para todo, hay que anticiparse a las circustancias, no se puede pensar que TODO saldra tal y como lo deseamos.
Ayer el Molt Honorable propuso unas elecciones de caracter plesbicitario, hasta ahi de acuerdo, pero eso de una candidatura de Pais, ¿de que pais, del suyo o del mio? ¿o es que Catalunya es mas suya que mia?. Pero dejemolo estar, los hay que se creen con la facultad de decidir quien es y quien no es catalan, y quien es buen catalan y quien no.
Pero a lo que voy es a que todo puede pasar, imaginaros una lista de la sociedad [...]

23 d'Abril de 2016, Diada de Sant Jordi

Tenim data i tenim full de ruta!

Ara cal seguir treballant per eixamplar la majoria social independentista, bastir les estructures d'Estat i ampliar els consensos a Catalunya.

Visca Catalunya Lliure!!!

Bump:

Creo que no escuchaste el discurso a fondo.

Mas comento que haria elecciones si hay lista del si, y solo en plan consulta,nada de programas. .

El 'pla per la independència' de Mas, tema destacat a la premsa internacional

Us oferim un recull complet de notícies aparegudes en mitjans de tot el món sobre el discurs d'ahir del president de la Generalitat

Tots els grans esdeveniments del procés sobiranista català han rebut l’atenció dels mitjans internacionals. El discurs que va fer ahir al vespre el president Artur Mas a Barcelona, on va exposar el seu full de ruta posterior a la votació del 9-N, no en va ésser cap excepció. Les grans capçaleres europees i mundials se n’han fet ressò i, en el cas del Wall Street Journal, li ha dedicat un espai a la portada.

Els set passos d'Artur Mas cap a la independència

Us exposem el full de ruta proposat pel president de la Generalitat

El president de la Generalitat, Artur Mas, en la conferència que ha fet a l’auditori del Fòrum de Barcelona, ha traçat un full de ruta per a atènyer la independència. Ha definit un camí a recórrer en un any i mig, a partir del moment que al Parlament de Catalunya hi hagués una majoria clara de diputats pel sí. En aquest document us exposem quins són els passos que ha enumerat per a fer-ho possible.


1. Eleccions avançades amb una llista pel sí ‘que tingui prou força’. En paraules de Mas: ‘Si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament. És a dir, a parer meu, el tema no és quantes n’hi ha. El punt decisiu és que una tingui prou força, prou massa crítica, prou acceptació popular, prou majoria perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions.’

Ha de ser una llista mixta, barreja de representants de partits i de personalitats distingides de la societat civil. ‘La llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada de partits polítics, societat civil i professionals experts reconeguts’, ha explicat. I amb aquesta condició: ‘Totes les persones provinents de la societat civil i la majoria —potser no totes— de les proposades pels partits polítics acceptarien de no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per a una sola vegada, com un acte de servei al país.’

El cap de llista podria ser Artur Mas mateix, però s’ha ofert, ‘si convingués’, a tancar la llista simbòlicament: ‘Puc encapçalar la llista i hi estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim.’

El mandat parlamentari hauria de ser curt. Un cop hi hagi una majoria clara i inequívoca per la independència al parlament, la legislatura seria d’un any i mig a partir de la constitució del parlament i l’elecció del president de la Generalitat.

2. Comunicació dels resultats a l’estat espanyol. ‘Es comunicaria a les institucions de l’estat espanyol, de la Unió Europea i de la comunitat internacional la intenció de constituir un estat a Catalunya d’acord amb el mandat rebut a les urnes.’

3. L’obertura de negociacions formals amb l’estat espanyol, si cal amb mediació externa, per a acordar les condicions de la constitució del nou estat ‘amb el propòsit que siguin justes, respectuoses i profitoses per a totes les parts implicades’.

4. Acabar de preparar les estructures d’estat. Fonamentals per a assegurar una transició eficaç fins a la constitució del nou estat. I enllestir el paquet legislatiu necessari, aprofitant els documents del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

5. Endegar un procés de participació per a posar la base de la nova constitució. Seria, segons Mas, un procés obert durant aquells divuit mesos a la ciutadania catalana, al teixit associatiu i del món local per preparar les bases d’una futura constitució catalana, que hauria de ser aprovada en el mandat legislatiu següent. Es faria ‘segons el criteri que establissin aleshores els partits polítics representats en aquell moment al Parlament. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir pot ser una bona base de referència.’

6. Assegurar la majoria parlamentària al govern per poder garantir la governació normal del país i el bon funcionament de l’administració de la Generalitat, com també la prestació dels serveis públics, durant els divuit mesos del mandat.

7. Eleccions constituents i referèndum de proclamació de l’estat català. Així ho va explicar Mas: ‘El parlament i el govern promourien les noves eleccions catalanes, aleshores sí, constituents. I, coincidint amb aquestes eleccions per determinar el vot a cada formació política, convocarien un referèndum a fi que les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissin la proclamació definitiva del nou estat amb ple coneixement de causa de com naixeria l’estat català en el context europeu i mundial. A través d’aquest acte doble i únic, eleccions i referèndum, Catalunya exerciria la seva sobirania, amb l’aval novament de les urnes.’

La clau no són els partits, és la gent

Quan fa una setmana vaig demanar què passaria si el presumpte partit del president no era cap partit, ja vaig avisar que una proposta agosarada en el discurs d'ahir podia fer miques tota la política catalana. Malgrat això, jo no era capaç d'intuir l'abast del pas que Artur Mas va fer ahir al Fòrum. Però només de començar a escoltar-lo vaig captar una frase que em va fer moure de la cadira i em va posar en alerta: 'No es pot tornar als despatxos allò que ja és de la gent, perquè s'ho ha guanyat.' Atenció a la idea, que crec que ho explica tot.



Mas ha insistit sovint, i molts hi convenim, que la baula més feble del procés independentista són precisament els partits. 'Dinamita —en va dir ahir—: la barreja de la condició humana i la política.' Així doncs, què pot garantir millor l'èxit del procés que fer pivotar l'etapa final no pas sobre la baula més feble, sinó sobre la que s'ha demostrat clarament més forta? Mas diu que 'no es pot tornar als despatxos allò que ja és de la gent, perquè s'ho ha guanyat'. I és per això, precisament per això, que fa una proposta pensada per a esquivar els despatxos i obrir el parlament. Per convertir-lo en una mena de convenció nacional, fora del control i els interessos de tothom que forma part de la baula feble. Fins i tot fora del control i els interessos d'ell mateix.



El Mas més cartesià va posar ahir al vespre el país davant el propi espill. Sense contemplacions ni gests buits, amb la precisió que reclamen els grans actes. Volem fer la independència? Si la resposta és que sí, que la volem fer, ell proposa un camí, que és molt nítid i que dura divuit mesos. N'hi pot haver més, de camins, és clar. Però veient això que explica Mas és molt difícil de pensar que si aquests altres camins volen triomfar, si no són un exercici de marginalitat excelsa, puguin fer-se d'una manera diferent de la que va presentar ahir. I serà molt difícil, per tant, d'entendre en què divergeixen i per què.



És cert que ni així la proposta de Mas no convencerà tothom. Molt especialment no convencerà aquells que ja sabem que no li donaran mai el vist-i-plau mai, faça què faça i diga què diga. Però només des de l'emotivitat més parcial es pot negar seriosament que això que va fer ahir Mas fou remoure amb elegància la immensa majoria dels entrebancs que la baula feble de la cadena podia posar en el camí de la independència. I això no és pas poca cosa.



Sobretot perquè ni el partit, ni el govern, ni la ideologia ni la persona del president ja no són condicions per a res. I, per tant, tampoc no poden ser ja l'excusa de res ni de ningú. I no ens enganyem tampoc: després de l'acte d'ahir crec ja no és útil de reduir el debat d'una manera simplista a preguntar-nos si aquest partit ha quedat acorralat o si aquell altre s'hi afegirà o no. Sobre la taula hi ha ara un altre camp de batalla, completament nou. I sospite que el debat sobre els partits i què haurien de fer ja no és ni tan sols el debat essencial. I si no el temps ho dirà, que Mas crec que va aprendre ben apreses unes quantes de les lliçons del 9-N. Això no va de coalicions...



En definitiva, el president de la Generalitat ahir va fer un gest contundent i rotund. Històric. Tan històric, per cert, com veure la platea, aquella platea concreta tan definida i definitòria, cridant independència. Mas ahir va estripar totes les cartes que hi havia sobre la taula per proposar-nos que marxàssem d'Espanya en divuit mesos i reclamar-nos que fos la gent en definitiva, i no els despatxos, qui fes un pas endavant, qui tingués la paraula final i qui decidís si havia arribat l'hora de fer la independència o no.



Realment, aquest novembre del 2014 serà un mes per a recordar durant molts anys...

Mas s'ofereix de grumet cap a Itaca

Salvador Cot | Actualitzat el 25/11/2014 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

Fins ahir, era legítim mantenir algun dubte sobre el grau de compromís d'algú com Artur Mas, un personatge que no deixa de ser, a més de president de la Generalitat, el líder d'una coalició amb una llarga història de renúncies, dobles intencions i, parlem clar, una vocació de negoci no sempre assumible ni des de l'ètica cívica ni des del Codi Penal.

Però Artur Mas ha fet un acte gran. Ell mateix ha ofert als altres partits -és a dir, a ERC- limitar la seva vida política a una forquilla que va entre un any i mig i zero. I aquesta renúncia ha convertit la llista de país en una referència obligada en el camí cap a la confrontació efectiva amb l'estat espanyol. A l'hora de la veritat, el famós Partit del President no ha existit mai i, a més, s'ha acabat el President de partit. O sigui que, després d'això, Oriol Junqueras ha de -com a mínim- obrir un periode de converses serioses i constructives. Un escenari com el que s'acosta no pot solventar-se amb un parell de dades demoscòpiques interessades.

Junqueras ha estat sempre un home de país, com ho va demostrar al Parlament Europeu. I Artur Mas li ofereix entrar en fase decisiva amb una majoria sòlida i arrelada a la societat. ERC té massa història al darrere com per renunciar a la força de la candidatura més il·lusionant des del 1931.

Dit això, també és cert que Mas no va dibuixar quina seria l'alternativa en cas de fracàs d'aquesta operació política. Deixar-ho tot en l'aire amb un simple "eleccions el 2016" és cremar uns vaixells que podrien fer servei més endavant. Però això és el contingut d'un pla B que avui ben poca gent entendria.

Ara sí, arriba la pantalla decisiva del procés

CARLES CAPDEVILA | | 26/11/2014 02:09

En el que té el procés de videojoc duríssim, on es tracta d’anar superant pantalles, i un cop superada cadascuna d’elles no hi ha temps de celebrar res perquè com a premi n’apareix una de més difícil i d’incerta, ahir el president Mas va inaugurar clarament la nova pantalla, la més decisiva, que tindrà etapes internes i té un calendari ideal de 18 mesos. Només un any i mig. És fàcil imaginar quins paranys li esperen, i toca elegir els integrants de l’equip. El líder, jugant-se el crèdit aconseguit fins a arribar aquí, ha establert un tauler de negociació ambiciós i exigent. Ara sí, convé tota la concentració i cometre els mínims errors. Treball en equip, empatia. Caldrà evitar la precipitació en les decisions, mantenir el to i arremangar-se per restablir el màxim de confiança entre els membres del bloc. Que es combini la necessària visió tàctica amb la imprescindible visió estratègica. Que la dimensió històrica no sigui un element paralitzador, per excés de transcendència, sinó un element engrescador que garanteixi alhora pragmatisme i èpica. Ens calen lideratges col·laboratius amb visió, que no els tremoli el pols sabent que tota aposta és de risc, i aquesta té un punt de tot o res, l’amenaça de la musiqueta de game over. Convindrà prudència i respecte, però aparcar la por i les pors. El procés demana coratge i habilitat per fer-lo inclusiu. El sobiranisme té feina encara a sumar, a incorporar el màxim d’indecisos, a construir un projecte de país millor, que pagui la pena. I abans ha de superar un repte intern, ser inclusiu al màxim des de dintre. És fàcil d’escriure i desitjar. I difícil de portar a la pràctica. Però ningú va dir que el procés seria fàcil.

Cremant les naus

TONI SOLER | | 26/11/2014 00:00

Artur Mas està cremant les naus, però les crema a la seva manera, d’una en una. La seva intervenció d’ahir va ser audaç, precisa i arriscada, i per tant hauria de tenir premi. El premi serà, previsiblement, una adhesió social i ciutadana que anirà molt més enllà dels límits de CiU. Arribarà fins a ERC? La pressió per a Junqueras serà enorme, i la generositat de Mas no es pot respondre amb silenci, encara que molts republicans la percebin com un xantatge encobert. Però ahir la incertesa i el neguit no es notaven només en les cares de Junqueras i Rovira: també en les dels quadres i dirigents de CDC -que per la generositat de Mas veuen perillar el seu paper en el full de ruta- i els d’UDC, que previsiblement hauran de triar entre desfer-se del duranisme o bé sortir a aguantar el xàfec electoral sense paraigua. Tot això si hi ha eleccions, esclar... però és que, si no hi ha eleccions, el procés es bloqueja. I el president, amb les naus en flames, potser no s’ho pot permetre.

Buscant mig milió de vots

DAVID MIRÓ | | 23/11/2014 00:00

Un dels missatges inesperats del 9-N va ser l’existència d’un espai consolidat del sí-no que aquell dia va sumar 250.000 paperetes. És una dada important perquè el 9-N estava concebut com una gran manifestació a favor del sí-sí, amb amenaces de la Fiscalia incloses i com a acte de desobediència tàcita al TC. Des de llavors l’obsessió dels partits independentistes és arrossegar aquest sector, que fàcilment pot suposar mig milió de vots procedents tant de l’esquerra (ICV-EUiA) com de la dreta (UDC), cap al sí-sí i forjar una majoria clara a favor de l’estat propi. La querella a Mas hi ajuda perquè, tal com han reconegut Joana Ortega o Rocío Martínez-Sampere, cada vegada hi ha menys espai per a la tercera via. Però, a més, hi ha un tipus d’electorat d’esquerres provinent del federalisme que mira de reüll Podem, sobretot a l’àrea metropolitana, i necessita lligar la independència a un projecte amb contingut social i rupturista. Qualsevol opció que es prengui hauria de tenir en compte també aquesta variable.

La construcció d’una majoria

JOAN M. TRESSERRAS | | 26/11/2014 18:52


El president Mas ha formulat la seva proposta. En tenia la potestat i la responsabilitat. L’ha presentat com una iniciativa personal, relegant el paper dels partits i del mateix Govern. Les reaccions immediates d’elogi o de crítica han sigut les previsibles. Però serà en els pròxims dies que coneixerem les posicions, segurament més matisades, d’actors principals del procés com l’ANC o ERC. Llavors disposarem d’una idea més completa d’allà on som.

L’aposta de Mas, prou detallada, pivota sobre algunes idees bàsiques que li proporcionen solidesa però que plantegen alguns dubtes. Estableix una primera condició prèvia: només hi haurà convocatòria avançada d’eleccions si queda clar que no es tracta d’eleccions convencionals sinó de la consulta, feta ara amb tots els requisits. Les eleccions serien l’únic procediment legal de pronunciament amb les garanties democràtiques. S’obtindria, així, un resultat inequívoc sobre l’existència o no, a Catalunya, d’una majoria partidària de la independència. Uns comicis d’aquest perfil inaugurarien un període d’excepcionalitat que no es podria prolongar més enllà d’un any i mig. Però aquesta excepcionalitat, imposada per l’obstrucció de l’Estat a qualsevol altre procediment democràtic, no pot bloquejar tota la vida política del país. Hi ha massa urgències, massa mancances, massa patiment social.

El president pot establir unes prioritats immediates, orientades a disposar tan aviat com sigui possible dels instruments efectius d’autogovern. Però durant l’any i mig pròxim caldrà, també, pronunciar-se i actuar sobre altres temes, altres polítiques i altres prioritats. Encara que la qüestió de la independència i la construcció de l’estat propi travessi tota la política i ja no es pugui diferir, la mateixa construcció d’una majoria sobiranista sòlida exigeix definicions, compromisos i accions clares en les polítiques sectorials, especialment les de caràcter més social. L’excepcionalitat és ineludible. D’acord. Però ha de ser una excepcionalitat d’intensificació de l’activitat política, no pas de contenció. Una etapa de mobilització de l’interès ciutadà per la política en tota la seva complexitat i totes les seves dimensions; no una etapa de relegació de temes relatius a les necessitats vitals i el benestar. Una etapa que convoqui i permeti l’expressió de tota la pluralitat d’opcions, una veritable apoteosi de la política; no pas un temps d’encongiment i limitació d’objectius. És la perspectiva d’una profunda regeneració del sistema polític i de transformació del sistema social el que permetrà la construcció d’una ampla majoria per la República catalana.

La proposta del president també estableix una segona condició: la confecció d’una llista del bloc sobiranista que expressi la seva unitat fonamental i aspiri a obtenir un molt ampli suport. Seran, però, unes eleccions; i no se’n podrà restringir l’abast ni la transcendència. Hi concorrerà tothom i caldrà parlar de tot. Hi ha dretes i esquerres; i actituds i projectes diferents. Es poden acordar prioritats; però no pas renunciar a les concepcions i la tradició de cadascú, o disfressar-les. La confecció d’una llista transversal del sobiranisme, que hauria de conciliar posicions molt divergents en temes fonamentals, planteja el problema evident de qui i com fa la llista. És difícil pensar en una llista “de país” si el país no hi té cap intervenció. Com s’hi participarà? Primàries obertes? També és difícil pensar en una llista que es vulgui de país i que només acabi incloent dues o tres de les formacions signants del pacte de fa un any. I, encara, com que la justificació última de la llista és l’obtenció d’una folgada majoria, ¿és segur que el millor resultat s’obtindria amb una única llista? ¿O seria més clar amb llistes diferents que comparteixin el camí a la independència però que puguin recollir les diferents sensibilitats polítiques realment existents?

El compromís personal de Mas i la seva caracterització de la llista i el moment, remarcant-ne l’excepcionalitat i desmentint algunes de les intencions que se li atribuïen, són molt rellevants. També la inclusió en el seu full de ruta d’alguns elements de l’esbós traçat per Junqueras fa pocs dies. L’objectiu principal exposat pot ser molt generalment compartit, i les seves indicacions de procediment són clares, encara que no completes. El president ha formulat una proposta que pretén guanyadora, que no pot ser desatesa, i que obliga tothom a pronunciar-se i a fixar posició. Veurem si les aportacions i contactes dels pròxim dies permeten millorar-la i concretar-la. És temps de política. De construcció d’una majoria social ampla per desfalcar els vells models de dominació i discriminació. Tots.

Energia, del capitalisme al bé comú

RAÜL ROMEVA | | 25/11/2014 19:17

Més enllà de la dimensió pròpiament energètica, els casos del Castor, les prospeccions petrolieres a les Canàries i a les Balears, el recurs en relació al decret sobre pobresa energètica o el permanent debat sobre les nuclears, entre d’altres, obliguen a una necessària reflexió sobre el model econòmic i de sistema en el qual estem actualment immersos, i que no és altre que l’anomenada economia de mercat capitalista.

Goliat contra David. La gran indústria i el poder econòmico-político-financer contra la llanxa pneumàtica, l’espelma, el crit, la butlleta, l’urna o la cassolada. Si guanyo, m’ho quedo tot (per això sóc més gran, ric i poderós), si perdo ho pagueu entre tots.

Fa anys que sentim, de manera martellejant, discursos que defensen la victòria del capitalisme sobre la resta de models, especialment el socialisme, o, en la seva forma més injuriada, el comunisme. No seré jo qui negui l’evidència que suposen els fets del 89, i la caiguda dels règims comunistes. Tanmateix, treure’n la conclusió que el sistema capitalista actual és una panacea em sembla, si no cínic, almenys sí que esbiaixat. No oblidem que aquest model és el responsable de les bombolles econòmiques, de l’augment de les desigualtats i de les principals crisis climàtica, alimentària i democràtica que hi ha hagut mai.

Jeff Sparrow va advertir, de manera lúcida, que tot el que temíem del comunisme -és a dir, que perdríem les nostres cases, que se’ns obligaria a treballar eternament amb salaris baixos i que no tindríem ni veu ni vot- ha esdevingut una realitat amb el capitalisme.

Hi ha qui argumenta que el problema és, de fet, que en realitat no estem en un sistema capitalista i de lliure mercat. D’acord amb això se’ns diu que, si hi estiguéssim, no s’haurien rescatat els bancs, ni les nuclears, ni hauríem pagat els 1.350 milions d’euros a en Florentino. Vaja, que se’ls hauria deixat caure. La meva recança, però, rau en la pròpia essència del sistema, en l’ànima mateixa o, més ben dit, en la seva absència. Com diu Sedlácek, vivim sotmesos a un organisme sense ànima, és a dir, a un zombi.

Adam Smith parlava de la mà invisible (la mà de Déu?) i de com aquesta conduiria l’egoisme individual cap al benestar d’un gran nombre de persones. I això gràcies a la competència. Des d’un punt de vista teòric, el raonament té la seva lògica, igual com la tenia la utopia comunista. Però són molts els inconvenients que comporta. Per exemple: que el suposat mercat lliure en realitat no en té res, de lliure; que no tothom neix amb les mateixes oportunitats ni es troba les mateixes facilitats per evolucionar; o que buscar -només- l’enriquiment personal comporta que ens enganyem els uns als altres i, en conseqüència, que supeditem la igualtat i la dignitat a l’obtenció de beneficis econòmics.

A més, l’obsessió capitalista no té en compte dues premisses per a mi fonamentals, com són els límits del planeta i la responsabilitat intergeneracional.

És per tot plegat que quan sento aquell eslògan tan thatcherià de “No hi ha alternativa” no puc evitar visualitzar el desastre que ha suposat la privatització de determinats serveis públics, i les nefastes conseqüències de les polítiques liberalitzadores (digueu-ne retallades socials) actuals.

Es tracta, en definitiva, que siguin els indicadors d’utilitat social els que determinin l’èxit o el fracàs d’una economia, i no els valors de canvi. I el debat energètic no està al marge d’aquesta dicotomia.

“Castor no és culpa del capitalisme”, ens diuen. “En un sistema capitalista, l’Estat no hauria pagat”. És possible. Però un règim capitalista tampoc no ofereix cap garantia que tothom tingui accés a l’energia en igualtat de condicions, ni que la generació d’energia no sigui un càncer per al planeta.

L’energia ha de ser considerada un bé comú, i tenir-hi accés, un dret universal. Sotmetre-la a les regles d’un mercat falsejat, manipulat, dominat per oligarquies d’impossible control democràtic és molt més que una estafa: és un crim. I sí, hi ha alternativa. I no és reprendre el debat anacrònic i passat de moda entre capitalisme i comunisme, sinó mirar endavant, aprenent dels errors i els encerts de la història però construint un sistema econòmic amb ànima, que en lloc de desigualtats aporti dignitat a les persones. Es tracta d’avançar cap a un sistema en què sigui la població la que controli (democràcia) i dirigeixi (sobirania) directament els sectors essencials de l’economia. I l’energia n’és un. Se’n diu economia del bé comú, i ja s’està posant en pràctica en molts llocs. Només fa falta que ens ho creguem.

stylxxx, no sé de donde sacas que abogue por la ¡¡¡¿¿¿3ª via???!!!

Si es por lo de buscar consensos en Catalunya, es eso: buscar consensos entre los partidos y los habitantes de Catalunya. Con las instituciones españolas no hay nada a hacer, no podemos perder ni un segundo con una gente que sólo quiere seguirnos creando problemas.

Mismamente, a CatRadio han possat el tall de so de la reunió de Fresno: patètic, hispañistaní i bananero as usual.

Bump: [...]

http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticia/4221421/20141127/loperadora-parlem-comenca-oferir-servei-veu-dades.html

L'operadora Parlem comença avui a oferir servei de veu i dades 27.11.2014 06:00

Parlem, la nova operadora de telefonia de Catalunya, comença a operar avui amb una oferta integral de serveis de veu i dades que es podrà contractar a través de les webs Parlem.com iParlemTelecom.cat i de l'app de l'operadora. D'entrada ofereix amb la xarxa d'Orange servei de telefonia mòbil a particulars i de telefonia mòbil, fixa i accés de banda ampla a empreses.

Parlem es presenta com l'única operadora de serveis de telefonia i internet catalana per a particulars i empreses, centrada en el mercat català. Per això vol fer del català la llengua habitual de relació, de comunicació i de representació institucional.

Els impulsors de Parlem defineixen tres valors clau de l'empresa: la proximitat, la innovació i la contribució. I diuen que l'empresa vol encapçalar i impulsar 'el creixent ecosistema de desenvolupadors de solucions mòbils a Catalunya'. Darrere Parlem hi ha el fundador, Ernest Pérez-Mas; la societat d'inversió Ona Capital (de la família Font, propietària de Bon Preu, i la família Carandell); FonYou Telecom; i el grup MasMóvil Ibercom.

Per tal d'oferir 'les millors solucions al seu preu real', proposa un pla de tarifes per a particulars i empreses que pretén adaptar-se a les necessitats de cadascú. En el cas dels plans de contracte per a particulars, cada usuari podrà escollir entre quatre opcions de veu. Pel que fa als serveis per a empreses, ofereix una atenció personalitzada i propostes a mida de cada client. Avui també entra en funcionament el servei d'atenció al client i suport tècnic, per a particulars i empreses.

El batlle de Barcelona, Xavier Trias, va fer la primera trucada amb Parlem, acte simbòlic que dóna el tret de sortida a l'activitat de la companyia.

Rajoy, acorralat pel seu propi immobilisme

CARLES CAPDEVILA | | 26/11/2014 22:13

RAJOY DEIXA CAURE Ana Mato. Finalment, a l’últim minut, abans que el taqui del tot a ell. És l’estil Rajoy, intentar que no passi mai res, i acabar fent les coses tard i malament. Sobretot ara que tard és sempre sinònim de malament. És un president acorralat per terra, mar i aire. Pel seu propi partit, pels mitjans que li marquen l’agenda, per l’ombra de la FAES, pel cas Gürtel, pel cas Bárcenas, pel seu passat al partit, pel seu present al govern. Perquè Europa comença a tenir evidències de mala gestió, perquè ara mateix no fer res és la pitjor de les opcions. Els casos de corrupció els té molt a prop. Molt. Tant que cal ser molt generós i imaginatiu i ingenu per creure que van poder passar tants sobres amunt i avall sense que ell en fos conscient, sobretot quan les seves inicials apareixen en els papers de l’amic tresorer “Sé fuerte, Luis”. El PP ha pecat d’arrogància, la té a l’ADN i no la pot evitar quan té majoria absoluta, i aquest mandat se’ls farà molt llarg, els dotze mesos que s’acosten abans de les eleccions espanyoles seran una eternitat. Al maig hi haurà autonòmiques i municipals, primera trompada. El procés català passant pantalles gràcies a l’impuls de les seves negatives. Un dia a dia als jutjats, o a l’atac presentant querelles increïbles o a la defensiva responent de casos de corrupció. La història deixarà escrit que amagar-se darrere de plasmes, anar dient que no compulsivament, xiular i dissimular, donar la mà a Obama sense entendre’l, i sobretot intentar que tot s’arregli sol i els problemes s’oblidin, és la garantia més absoluta de fracàs. L’escletxa de la dimissió de Mato inaugura una etapa que Podem hauria de celebrar amb confeti.