Rajoy és l'antipolítica 20.11.2014 15:00

Vicent Partal

Espanya ha renunciat a la política. És tan trist i lamentable com això. El PP, especialment el PP, ha renunciat a la política com a mètode de gestió de la vida pública. I ara tot són demandes i querelles, amenaces i agressions. Ni un sol gest de debat, ni una discussió, ni una passa per a contrastar idees.

Evidentment, la querella contra el president Mas és el cas més estrident de tots. I el més colpidor. El govern espanyol no únicament no respon a un envit polític amb més política, ans és capaç de violentar completament la separació de poders per aconseguir una querella que és un simple despropòsit jurídic de cap a peus.

Però aquest despropòsit no és pas l'únic, de cap manera. Aquests dies, a les ordres del govern espanyol, hem vist el Tribunal Constitucional espanyol prohibint coses tan diverses com un referèndum sobre les prospeccions petrolieres a les Canàries i la llei catalana contra el 'fracking', o bé eliminant les mesures del govern de la Generalitat per a combatre la pobresa energètica. En cap cas no hi hagut voluntat de diàleg. Només la imposició pura i dura de la versió més fossilitzada de la llei. Rajoy és, doncs, l'antipolítica, un home que viu fora del seu temps.

De fet, tot el seu comportament durant el 9-N ha estat aquest: negar la realitat, negar l'existència d'un fenomen que no vol veure i negar-se a encarar-lo. Potser l'herència franquista els porta a pensar que la llei passa per damunt de la democràcia i de les decisions que prenen els ciutadans. Però aquesta posició, a l'Europa del segle XXI, és simplement absurda, fora de tota lògica. Demencial.

I inútil. Perquè si es pensen que, amagant-se darrere els fiscals i la constitució, podran aturar els canvis que reclamen els països —el nostre i el d'ells— van errats de mig a mig. Haurien d'adonar-se que si forcen tant les costures de la societat acabaran prenent mal, sobretot ells. És clar que per a poder adonar-te d'alguna cosa cal un mínim d'intel·ligència, d'intel·ligència política en aquest cas. I crec que ja han demostrat de sobres, Rajoy i els seus, que no en tenen.

A Espanya ja no hi cap ni Joana Ortega

Salvador Cot | Actualitzat el 20/11/2014 a les 00:56h
Arxivat a: Nació.cot

De forma inesperada, la divisió i l'enfrontament intern s'han traslladat a Madrid. I això ha tingut com a efecte la querella contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Una decisió rotunda que ha segat, definitivament, qualsevol possibilitat de pacte que pogués preservar alguna fórmula innovadora per a un statu quo evolucionat. La duresa extrema del PP ha desorientat fins i tot al PSOE -fins ara fidel aliat de la dreta de tradició franquista- que no sap on col·locar la seva proposta d'un nou café para todos federalista i ara intenta marcar distàncies respecte a l'acceleració embogida de Mariano Rajoy.

El fet és que, després de la querella, a l'Espanya de Rajoy i la FAES ja no hi caben ni Joana Ortega ni Duran Lleida; ni Miquel Iceta ni Pedro Sánchez; ni els jutges sobiranistes ni els fiscals de Catalunya; ni els catalanistes ni els republicans... L'Espanya d'avui ha fet de l'exclusió la característica principal del seu sistema polític i institucional. No es permetran matisos.

Queda per veure quan de temps resistirà un sistema mastodòntic, però corcat per dintre. En aquest sentit, la querella contra Artur Mas és l'evidència de la por que els causa la pròpia feblesa. En fi, que no hi haurà una altra oportunitat com aquesta en tres-cents anys.

L'ECONOMIA DESPRÉS DEL 9N

Segons un analista de referència com Josep Olivé, la conjuntura econòmica europea és fluixa i per tant, el motor de l’Estat no tira. Pel 2015, pinten bastos i per això, l’esperança de Rajoy que el factor econòmic dissuadeixi el procés català, ha esdevingut vana.No només per raons econòmiques, sinó perquè la maldestra política en relació a Catalunya, ha convertit l’afer en una qüestió de dignitat democràtica.

Les amenaces policials i judicials als voluntaris, als funcionaris i als mateixos ciutadans segur que van provocar –sociologia de cafè– uns centenars de milers de reculades de ciutadans; de la mateixa manera que hem pogut saber que es van produir baixes entre els voluntaris després de la furibunda campanya agressiva del Govern del PP. Però si malgrat tot això, 2.300.000 persones van anar a participar en un acte prohibit políticament i suspès judicialment, és perquè l’Estat ha perdut la legitimitat a Catalunya. I això passarà factura estructural.

Per això, les agències de rating com Fitch, diuen que el 9N començarà a passar factura econòmica. Per tant, opten pel millor escenari: un pacte d’un model basc plus, ampliat amb competències exclusives polítiques i culturals. Un estatus pròxim al de l’Estat lliure associat de Puerto Rico. En segon lloc, hi ha l’opció de la independència unilateral que pot acabar pactada i això provocaria uns primers danys colaterals a les dues parts, recuperables fàcilment amb canvis estructurals en els sengles models econòmics;o una secessió sense pactar, i llavors hi perd tothom, però Espanya el doble, perquè fa fallida pel deute. I finalment, la tercera opció, continuar com ara, que per l’agència és el pitjor escenari econòmic: quina fiabilitat pot donar als mercats que el govern d’un Estat estigui enfrontat obertament a la seva regió més productiva i que aporta més al PIB ?

L'agència nordamericana Bloomberg també publica un editorial sobre el procés català amb el títol El vot a Catalunya va ser un èxit. Ara, negocieu. Diu Bloomberg que la votació va posar "les bases per a un acord polític sobre quina és la millor solució". I creu que Rajoy va fer "per primera vegada una elecció encertada" quan va decidir no enviar la policia a la votació. I proposa un pacte per realitzar un referèndum oficial i permetre un debat lliure i obert. I abandonar qualsevol temptació de judicialització del conflicte.

I per rematar, el setmanari britànic The Economist insta en una editorial el govern espanyol a deixar votar els catalans. Creu que hauria de permetre el referèndum, principalment, per raons "pràgmatiques". "Quan una regió té una entitat lingüística, cultural i ètnica reconeguda, no permetre'ls votar pot tenir efectes perversos”. I que quan una gran majoria creu que ha de tenir el dret a decidir " rebutjant la demanda, Madrid està ajudant els separatistes", afirma The Economist.

El diumenge passat l’opinió internacional era majoritària: el govern espanyol ja no controla una part del seu territori. Multiplicar per quatre els 600.000 registrats a la V amb totes les amenaces és un enorme èxit dels convocants catalans. Però el PP que ha anat oscil·lant entre la consideració del 9N com una pallassada o com un cop d’Estat, de moment tira per la via de sempre de judicialitzar un problema polític.

Si el PP acusa Mas de malversació de fons públics per una manifestació, la Generalitat pot denunciar l'Estat per amenaça a un dret fonamental com el de manifestació. I més quan l’ANC ha recollit un milió i mig de signatures per denunciar l’Estat espanyol als organismes internacionals, com ja fa temps que vaig pronosticar.Però posats a denunciar per malversació, podríem denunciar a Fernández Díaz per la que ha fet amb el cost de 519.800 euros en el dispositiu policial del 9-N, per protegir edificis oficials, en un dia que tot era pacífic.

Per cert, escoltant les entrevistes fetes a Mena i Alonso es veu clar que no hi havia cap base legal per anar contra voluntaris. I molt poca, quasi nul·la per anar contra el President. D’aquí les greus contradiccions i emprenyament que està causant entre els professionals de la Fiscalia catalana i espanyola l’abús que fa el PP d’ells, per la covardia de no abordar políticament una qüestió política. Qualsevol continuació de la via de martiritzar Mas empitjorarà la legitimitat d’Espanya a Catalunya. Vegi’s en aquesta clau el comunicat enviat pel Molt Honorable José Montilla on critica una eventual querella contra Mas pel 9-N i assegura que el President comptarà amb tot el seu suport.

Un altre divertiment d’aquests dies són els arguments peregrins, desqualificant el 9N perquè només el 24% del cens va dir sí. En canvi no hi ha problema a admetre que a Escòcia el "no" rebé 2.001.926 vots i per tant un 39,8% de la població va imposar la seva voluntat al 60,2% d’escocesos. O bé que el PP amb 10 milions de vots, un 23% del cens, ha imposat la seva política al 77% dels espanyols.

Finalment, en clau casolana ara ve la digestió dels partits catalans. Els que es veuran obligats a bifurcar com CiU i ICV volen ajornar el procés electoral. I a Mas només li interessa avançar si pot fer la quadratura del cercle, eliminar CiU, i refundar un partit entorn seu. I ERC i CUP d’una banda; i ANC de l’altra, poden pressionar per avançar. Però amb actitud zen. És Mas qui té la responsabilitat de decidir la convocatòria.

Per tant calma, i a continuar treballant els joves i les àrees metropolitanes on encara hi ha feina per fer, precisament de les esquerres independentistes, reformista i alternativa. Què es pot reclamar dels partits sobiranistes? Claredat en el programa polític cap a la independència, un full de ruta clar i el compromís amb un govern de concentració. El tema de si la llistes seran tres o quatre s’ha de valorar en termes d’eficiència electoral global, no partidista.

Les clavegueres de Fernández Díaz denunciades a la Comissió Europea

Terricabras(ERC) diu que el ministeri de l'Interior és al darrere de l'incident i no entén que els cossos de seguretat segueixin "jutges que es reuneixen privadament"

--------------------------------------------------------------------------------

Brussel·les (ACN).- L'eurodiputat català Josep Maria Terricabras ha preguntat a la Comissió Europea pel seguiment policial a jutges i magistrats favorables al dret a decidir. Terricabras vol saber si Brussel·les considera pertinent que s'utilitzin "serveis policials per fer seguiments a ciutadans que manifesten opinions polítiques democràticament" . L'eurodiputat fa referència a una informació apareguda al diari 'La Razón', en què s'haurien consultat fonts de la brigada de la informació de la policia espanyola. Terricabras considera que el ministeri de l'Interior és al darrere de l'incident i creu que "no s'entén que en un estat democràtic la policia es dediqui a seguir jutges i magistrats que es reuneixen privadament".

Les clavegueres de l’estat via La Razón, Marhuenda, Lara i Fernández Díaz

A la seva pregunta a la Comissió, Terricabras fa referència a un article aparegut al diari 'La Razón' el passat 3 de març, sobre "un grup de 30 magistrats catalans que havien firmat una petició favorable al dret a decidir", tots ells identificats amb fotografies, algunes de les quals pertanyien al DNI d'aquestes persones. L'eurodiputat d'ERC recorda que els jutges en qüestió es van querellar contra el rotatiu i que la denúncia va ser admesa a tràmit. En ser consultada, afirma Terricabras, la brigada d'informació de la policia espanyola va reconèixer haver examinat les bases de dades del DNI "per participar en l'elaboració d'uns informes més complexos sobre els magistrats". "Finalment ha transcendit que aquests informes tenien un clar enfocament polític, incloent-hi aspectes de reunions privades, tendències polítiques dels assistents", entre d'altres, diu l'eurodiputat.

Fernández Díaz i un nombrós equip per rebentar el procés català

Terricabras ha manifestat públicament que "no s'entén que en un estat democràtic la policia es dediqui a seguir jutges i magistrats que es reuneixen privadament i que elabori informes sobre ells amb un enfocament clarament polític". "Justament l'única vigilància que hauria de fer la policia és la que té una ordre judicial, i que se sàpiga, en aquest cas no hi és", ha afirmat. "Aquest tipus d'actuacions contravenen l'agenda de la Comissió en matèria de progrés cap a una ciutadania efectiva a la UE", ha assegurat l'eurodiputat, que també opina que s'ha infringit l'informe sobre ciutadania de la UE.

Un servei d'intel·ligència per a la transició nacional?

'Allà on no hi ha sang, no s'hi fan botifarres', diu el refrany. I si ho mirem d'aquesta manera, és ben cert que anem preparant una gran botifarra a un estat que ens ha maltractat tant com ha pogut i que ha mirat d'humiliar-nos com a poble. Ho dèiem fa un temps d'una altra manera: per fer una truita cal haver trencat els ous. Diguem-ne sang, ous o castanyes, però la cosa ja va prenent forma. Ningú no es podia pensar que la faríem tan grossa sense escabellar-nos. Ep! Ni el president Mas! És normal que després d'uns quants advertiments per a espantar una miqueta el personal, finalment vulguin mirar de tombar el capità de la nau.



Ara que ningú no faci el sorprès. Les escenes d'indignació es poden deixar de banda si no es vol fer el ridícul. Ens hem fet farts d'avisar que això no era cap broma i que els lliris s'havien de quedar a casa. Hem votat, hem votat en massa i hem votat en massa per a dotar els dirigents polítics de la transició nacional d'una legitimitat molt clara a fi d'avançar unilateralment cap a la independència. Sí, encara falta el mandat democràtic que marqui la temperatura definitiva de l'independentisme. Però els partits compromesos amb la sobirania de Catalunya van rebre instruccions força clares el 9-N.

La independència no s'ha aconseguit. D'ací a l'estiu del 2015 ens ho juguem tot. Aquests sis mesos llargs pot passar qualsevol cosa. I encara hi ha risc de fracàs. Som més a prop de la victòria que no de la derrota. Però si algú bada mirant els jocs de mans que fan a Madrid amb les possibles aritmètiques espanyoles després de les eleccions espanyoles, haurem begut oli. Qui tingui la temptació d'esperar governs en minoria a Madrid per aconseguir res, s'enganyarà tot solet. De l'estat espanyol, ha quedat clar que no se'n pot esperar res de bo. Per tant, hem de fer camí prescindint del seu calendari. Ajornar el trencament no portarà sinó més problemes.

Ara cal anar de cara a barraca. Consolidar la majoria independentista amb una campanya com no se n'ha vist mai cap a Catalunya. Penso que la llista unitària seria la millor manera de ser un poble que camina unit cap a la llibertat. Però si algú sap trobar una manera més bona de fer-ho, estaré encantat de conèixer-la. De moment, no me l'han explicada. En tot cas, les eleccions, si es guanyen amb la contundència que cal, obriran un període molt dur i esperançador alhora.

Un període dur, sí. Si fins ara el govern espanyol i tots els aparells d'estat que té a disposició ens han fet la guitza, a partir d'aquell moment miraran de fer-nos la vida impossible. No és pas cap expressió retòrica; voldran fer-nos la vida impossible de debò. Activaran tots els mecanismes que tinguin a l'abast per anorrear-nos per la via econòmica, financera, política, jurídica, cibernètica, logística, energètica… I la pregunta és: estem preparats per a això?

L'atac cibernètic del 8 i 9 de novembre van ser un avís que es va poder aturar per la bona feina del Cesicat, que diria que anava ben assessorat. Però tenim els mecanismes per a resistir el setge de l'estat en el moment més fort i intens de la transició? I, una pregunta més important encara: estem disposats a activar els mecanismes d'autodefensa necessaris? Cada vegada que s'ha parlat d'estructures d'estat sensibles, com és ara el servei d'intel·ligència, massa gent ha fet escarafalls i no ha volgut saber-ne res més. I dia vindrà que ens adonarem que fa més falta que no ens pensem.

La revolució la farem amb el somriure, però per guanyar caldrà una mica de mala bava. No vull dir ser malcarats, ja m'enteneu. Vull dir que és important d'arribar a la taula de negociació —amb Espanya o amb la comunitat internacional— amb un grau d'informació estratègica prou alt per a no fer el préssec. I aquesta és la feina dels serveis d'intel·ligència: analitzar tota la informació disponible, aconseguir-ne de sensible i extreure'n conclusions que permetin d'avançar-se als moviments dels adversaris. No conec cap país que hagi aconseguit la independència sense un servei d'intel·ligència, ni que fos embrionari, civil i de voluntaris. Potser Catalunya en serà l'excepció. Però tinguem clar que per a aconseguir-ho caldrà coratge, determinació, intel·ligència i unitat.


perecardus@mesvilaweb.cat

Aires del 1898

TONI SOLER | | 19/11/2014 21:51

Després del vodevil de la Fiscalia, es percep un aire d’escepticisme en l’opinió pública espanyola. Hi ha melangia històrica en les paraules del cap major de l’exèrcit que ens remeten a la debacle colonial espanyola del 1898, o en les d’Arcadi Espada quan es lamenta de “la primera victòria catalana en 300 anys”. En les lamentacions de Victoria Prego o del bisbe Cañizares hi ressona el me duele España d’Unamuno. El més curiós, però, és que el que motiva aquest dolor no és que l’Estat respongui al desafiament català per la via judicial, sinó que la seva capacitat repressiva sigui tan limitada, i que s’exerceixi de manera tan matussera. A Catalunya, en canvi, la querella contra Mas i les conselleres Ortega i Rigau ha donat oxigen al sobiranisme (un pèl ensopit per la ressaca del 9-N) i ha convertit la causa del president en una qüestió de dignitat democràtica. Els convergents estan optimistes; ahir tornava a circular la hipòtesi d’unes eleccions anticipades, amb llista unitària o sense; però Mas no decideix mai en calent.

Notícies de Portugal

«És una veritable llàstima que la incomunicació entre Catalunya i Portugal sigui tan gran per més que, Catalunya sigui el principal proveïdor i el primer inversor ibèric»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 20/11/2014 a les 00:00h

A Portugal, com a tot arreu, les opinions no són unànimes ni coincidents, ni en relació a Catalunya. Darrerament, n’hem tingut algunes mostres. Per una banda, un periodista d’aquell país que apel·lava a una entrevista amb mi de fa una dècada i que criticava que li expressés la voluntat que el meu país no hagués de rebre ordres de ningú i, en particular, d’Espanya. De l’altra, l’expresident de Portugal, Mário Soares, que blasmava el PP i advertia que si l’Estat no es federalitzava, Catalunya aniria molt més enllà. No tinc el més mínim record del periodista en qüestió, però conservo una bona relació amb el president Soares, amb qui, de tant en tant, a través d’amics comuns, intercanviem llibres i notícies.

Fa nou anys va invitar-me a fer una conferència a la seu de la fundació que duu el seu nom, a Lisboa. I allà, al costat seu, vaig defensar la independència de Catalunya com a única sortida viable per a Catalunya, una independència que significaria un nou repartiment del poder a la península i que, per a Portugal, només podria ser beneficiosa. Soares, en el seu exili parisenc, havia conegut Carme Ballester, la vídua del president Companys, que també hi vivia, i me’n parlava amb afecte i un gran respecte. El recordo en un dinar-col·loqui a Barcelona, defensant la condició de Catalunya com a nació i el seu dret a decidir el futur, davant un auditori que no estava gaire per la feina i que se li va adreçar tota l’estona, “por respeto al amigo Mario”, en... castellà, a l’excepció d’un comensal que, “per respecte al president Soares”, se li adreçà en portuguès i en català.

Tinc un record memorable d’un vespre d’hivern en un restaurant d’Alfama, just a sobre el riu Teixo, sopant amb el doctor Soares a una banda i, a l’altra, el poeta Manuel Alegre, el qual em recordava que, just allà mateix, les forces portugueses havien vençut l’armada del Regne de Castella. I ho deia amb aquell punt de complicitat que ja se m’havia fet evident, poc abans, mentre m’explicava que era un lector fidel de poesia catalana. Tinc la majoria dels seus llibres dedicats i és amb un vers seu que vaig voler començar, ara fa set anys, el meu llibre 2014: “Só quem espera verá o inesperado”. Ha estat candidat a les eleccions presidencials portugueses, les dues darreres ocasions, primer per una candidatura popular, d’esquerres, independent, i la segona com a candidat oficial del partit socialista. En el seu exili, milità al grup Frente Patriótica de Libertação Nacional i, des d’Alger, era la veu inconfusible de l’emissora A Voz da Liberdade. Alegre és autor del preàmbul de la constitució del seu país, on el primer valor al qual es fa referència és, justament, la “independència nacional”. Ja des de l’època del seu activíssim exili a Algèria, ha unit sempre els plantejaments d’esquerres amb la defensa de la identitat nacional, sense cap mena de complex, ha fet compatible sempre les seves posicions progressistes amb la defensa inequívoca, serena i normal d’un patriotisme portuguès d’afirmació democràtica. Recordo, també, haver assistit, fa anys, a algun congrés de la Uniao Democrática Popular, avui formant part del grup parlamentari del Bloco d’Esquerda, fervents partidaris del dret a l’autodeterminació de la nació catalana.

És una veritable llàstima que, encara avui, la incomunicació entre Catalunya i Portugal sigui tan gran per més que, avui, Catalunya sigui el principal proveïdor i el primer inversor ibèric a Portugal. És de Catalunya d’on arriben productes de tecnologia mitjana i alta, com ara components de l’automòbil i electrònica. I hi tenen més importància les vendes de productes catalans que no pas les d’estats europeus com la Gran Bretanya o bé Itàlia, de manera que, pràcticament, una tercera part de les inversions originàries de l’Estat espanyol, a Portugal, són inversions catalanes. Però, a més, resulta que Catalunya és la tercera destinació peninsular dels productes portuguesos, a molt poca distància de Madrid i de Galícia. Sorprenentment, o potser no, la realitat és que la nació peninsular més allunyada de la geografia portuguesa és la més pròxima en l’activitat mercantil i les relacions econòmiques.

Si, com hem vist, Catalunya és el primer partenaire comercial i inversor directe a Portugal, entre els països ibèrics, el futur de Catalunya ha d’interessar, necessàriament, Portugal. Potser no tothom és prou conscient que qualsevol canvi, a millor, en l’estatus institucional de Catalunya, afectarà també, de manera positiva, Portugal, perquè ja no hi haurà tants obstacles a vèncer per establir una relació més directa i més intensament beneficiosa per a les dues parts. No són pocs, entre els polítics -no només progressistes-, els intel·lectuals, escriptors i universitaris portuguesos que fan seves les paraules de Teixeira de Pascoaes quan, el 1919, escrivia: “La paraula Catalunya té per a l’oïda portuguesa una entonació fraterna que ve de lluny...de 1640. La història agermana els dos pobles”. Tenim enemics, clar, a Portugal i a Catalunya, però també molts més amics dels que no ens pensem. I a l’hora de la veritat, aquests amics sortiran. Però no podem esperar que ho facin, abans que nosaltres ho hàgim fet allà on correspon als pobles seriosos: a les urnes, amb totes les garanties democràtiques, observadors internacionals acreditats i una victòria inqüestionable. Hi ha gent i països que, mirant la història d’Espanya, tenen ganes de passar-li factura i cobrar-se deutes pendents. Detectem-los i actuem amb intel·ligència, discretament, per a assegurar-nos-en la complicitat per a l’hora de la veritat.

Querella entre dos països

SUSO DE TORO | | 21/11/2014 19:35

Les diferències i els problemes entre Catalunya i Espanya són diversos i diferents. Per si mateixos, tots podrien tenir solució política, però no la tindran fàcilment perquè el diàleg és impossible.

Les relacions de poder són clares. Espanya és l’estat, amb tots els seus instruments i poders. Per la seva banda, Catalunya està encarnada principalment per la ciutadania: una part substancial de la població està molt mobilitzada i la gran majoria expressa la seva conformitat a acceptar les decisions preses col·lectivament. El més interessant del que revelen les enquestes no és tant la base social de l’independentisme com la voluntat de la majoria d’acceptar les decisions col·lectives, un veritable consens nacional. Sobre aquesta ciutadania mobilitzada i en debat, Catalunya té una administració pròpia, encara que limitada i condicionada per l’Estat.

No és un pols fàcil per a cap de les dues parts i, naturalment, té costos per a tothom. No només per a Catalunya. Convé saber que també Espanya en paga. L’èxit polític del 9-N va causar en la societat espanyola confusió i desconcert, i sentiments de ràbia i humiliació en sectors importants.

Si algú amb capacitat volgués gestionar el conflicte, buscaria mediadors, que es trobarien amb una evidència inesperada: que, a banda de les diferències per temes econòmics i polítics, Espanya i Catalunya viuen en dos temps històrics molt diferents.

Per a l’Estat i el poder -pensin en la Cort-, el que passa a Catalunya és “un problema polític”. Els poders cortesans no comprenen la profunda arrel històrica de la reivindicació nacional catalana perquè sempre els va interessar negar-la, i ara són víctimes d’aquesta ignorància interessada: encara que ho volguessin, no comprendrien res del que està passant amb els catalans.

No és una incomprensió que s’expliqui perquè es parlin dues llengües diferents -encara que a Madrid no sàpiguen parlar català, a Catalunya sí que saben parlar castellà-, sinó perquè es viuen dues històries diferents. El que per als poders de l’Estat és un problema espanyol clàssic que ara té un nou episodi, que està precipitant la fi del règim polític, per als catalans és un tràngol col·lectiu dins d’una història nacional agònica. La diferència és que Madrid s’enfronta, tremendament malament, a un problema polític, però una part determinant de la societat catalana està vivint una lluita per l’existència històrica.

No fa gaire, la vicepresidenta del govern espanyol va visitar Barcelona i va coincidir en un acte amb el president de la Generalitat, i hi va haver una disputa pel protocol: quina figura prevalia? La vicepresidenta no comprenia el que és la Generalitat, i va pensar que era un càrrec administratiu de l’Estat. No comprenia el que és políticament. No comprèn que quan l’actual president es refereix a si mateix com el president cent vint-i-nou, com algú que ocupa una institució que es remunta al segle XII o XIII, ho creu, i per a ell i per a molts altres catalans és real. L’espanyolisme, emparat en el confort de l’Estat amb el seu argument i les seves celebracions, no imagina que Mas obté la seva realitat de la memòria de Macià i Companys. Creient-se els estereotips propis de l’espanyolisme, es pensen que als catalans els mou merament l’interès monetari i que això de la llengua és una ximpleria cursi i sense valor. Ho deia fa poc una exministra, socialista, amb totes les lletres: el català no serveix per a res. Desconeixen la vigència d’antecedents com la proclamació de la República Catalana, per exemple.

Madrid, i per tant Espanya, no coneix i no comprèn la força que té la memòria històrica en les comunitats humanes que no tenen estat. D’altra banda, aquests episodis són tan reals o més que les invocacions que es fan cada dia des de l’Estat i des dels partits a Isabel i Ferran i els cinc segles d’“unitat nacional”. I, també, a la gloriosa i exemplar Transició, el nostre mite més recent.

La batalla per la història és fonamental en tot procés de construcció nacional: ho va ser per als historiadors nacionalistes espanyols, des de Modesto Lafuente fins a Menéndez Pidal, i ho va ser també per al polític i assagista Valentí Almirall i per als historiadors bascos i gallecs.

La situació actual és que la sèrie de TVE Isabel resumeix molt bé l’assentament sense rival de l’essencialisme i del casticisme com a ideologia nacional espanyola. En aquest nacionalisme ens van educar, i encara segueixen educant generacions d’espanyols, tant a l’escola com, sobretot, des dels partits estatals, els seus governs i els mitjans de comunicació madrilenys, impermeables a qualsevol llengua que no sigui el castellà o l’anglès. Les altres cultures nacionals van romandre tancades en els seus territoris, i el monolingüisme, unit a la consciència de nació única, és l’únic que han conegut els habitants de l’estat espanyol. Segurament, com que l’existència dels catalans és una evidència que s’ha imposat i la gent s’ha llançat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos ningú a Madrid en volia sentir res, començarem a sentir cançons en català, i qui sap si també en euskera o gallec.

El problema que va tenir Zapatero quan va voler encaixar un nou Estatut -un intent final per actualitzar una Constitució que ja estava extenuada- va ser que la dreta espanyola va mobilitzar aquest nacionalisme. Cal recordar que la campanya de recollida de signatures contra l’Estatut que van fer Rajoy i el seu partit va arribar a la xenofòbia anticatalana explícita. Però el rebuig a la pretensió catalana s’alimentava d’un ingredient profund del nacionalisme espanyol, l’anticatalanisme, i en les dècades després de la mort de Franco no van fer res per informar la població de l’existència d’aquesta diversitat cultural i nacional; va regnar el casticisme.

Mentre va existir, ETA va ser un catalitzador de la nació espanyola unida i centralitzada davant del terror. Des de fa quatre anys, és Catalunya la palanca que serveix per unir els espanyols. Es tracta d’una perversió de la vida cívica, és unir-se contra un enemic interior i no per un projecte comú i integrador.

A la societat catalana hi ha un argument de sobirania, independència, estat propi, molt clar i versemblant. A l’estat espanyol no existeix en absolut un projecte col·lectiu. Aquest és l’ingredient inexcusable per començar a parlar d’una nació, i Espanya, més enllà de la selecció de futbol, no el té. La realitat és que Espanya és un estat sense entitat ni direcció nacional i Catalunya és una nació sense estat.

Efectivament, mentre Espanya sigui incapaç de canviar la seva cultura nacional amb Catalunya o amb qualsevol nacionalitat interior, només queda conllevarse, com repetia aquell famós intel·lectual espanyolista. I conllevarse és pactar. Encara que sigui a contracor, almenys hauran de fer això.

La querella contra Mas cohesiona el pol sobiranista i es gira contra el PP

DAVID MIRÓ | Barcelona | 22/11/2014 00:00


“La impugnació del nou #9N per part del PP és l’acte de miopia política més gran des del recurs contra l’Estatut. És un error majúscul”. El diputat del PSC al Congrés Francesc Vallès va piular aquest clarivident missatge el 31 d’octubre intuint que el recurs al TC es podria convertir en un bumerang de conseqüències molt inquietants per a algú partidari de la unitat d’Espanya com ell. El temps li ha donat la raó. La presentació al TSJC de la querella contra el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau pel 9-N va desfermar ahir una onada de solidaritat que va traspassar els límits del sobiranisme, que ja la donava per descomptada i fins i tot l’esperava. Els més preocupats, sens dubte, eren els que se situen en el no man’s land que encara hi ha entre l’unionisme i l’independentisme. Un bon exemple era aquest tuit de la diputada del PSC Rocío Martínez-Sampere: “Cada dia més impossible l’equidistància. Suport al president i a les conselleres”.

Un altre representant d’aquest sector, Josep Antoni Duran i Lleida, reconeixia que la querella “fa més difícil encara el diàleg”, tot i que exhortava a intentar-ho “per penúltima vegada” i reclamava “ finezza ”. La resposta de Duran va ser molt tèbia si tenim en compte la gravetat del fet d’ahir: la Fiscalia General de l’Estat es querella contra un membre del comitè de govern d’Unió Democràtica. En condicions normals això hauria d’haver sigut casus belli amb qualsevol govern espanyol. Duran, en canvi, ni tan sols es va autoinculpar.

El dirigent democristià se situava així en una estratègia similar a la del govern espanyol, que ahir intentava treure ferro a un fet inèdit en la història catalana recent (al cap i a la fi la querella contra Pujol per Banca Catalana era per fets anteriors a la seva arribada a la presidència). La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, va voler deixar clar que el diàleg institucional continuarà malgrat la querella. És evident, però, que l’executiu espanyol ja no vol fer tractes amb Mas i a partir d’ara buscarà la manera de comunicar-se directament amb els catalans ignorant el Govern i els representants polítics catalans. “Nosaltres també som govern de Catalunya”, va dir abans de confessar que el seu objectiu és traslladar els seus missatges “sense intermediaris”. L’estratègia és clara: a partir d’ara el PP obviarà la Generalitat en tot el que pugui i evitarà qualsevol foto amb el querellat Mas. El ministre català de Rajoy, Jorge Fernández Díaz, no podia ocultar ahir la seva satisfacció al costat de la vicepresidenta.

Les contradiccions del PP

El PP és conscient que la querella alimenta la pulsió independentista de molts catalans, però també necessitava taponar la via que se li havia obert per la dreta arran de la celebració (i l’èxit no reconegut) del 9-N. És en aquest difícil equilibri que es mou el PP, que s’ha trobat en la típica situació trampa en què és impossible no sortir-hi perdent per alguna banda. Cedir a les pressions del sector dur del partit li ha fet perdre el suport del PSOE i també pot tenir costos en l’àmbit internacional, on les principals capçaleres reclamen diàleg i rebutgen la via repressiva amb Catalunya.

La frase que resumeix més bé aquest dilema la va pronunciar el diputat del PP Santi Rodríguez, quan va voler circumscriure l’acció de la fiscalia en la “normalitat democràtica”, quan és evident que una querella criminal contra un president, de “normal”, no en té res.

De fet, a partir d’ara s’obre una etapa d’excepció en la política catalana en què el sobiranisme (uns amb més entusiasme que d’altres) es disposa a aprofitar la querella per ampliar la base social independentista. “El procés continua. No volem ser en un estat que es querella per facilitar la llibertat d’expressió”, va declarar a l’ACN el conseller de la Presidència, Francesc Homs. El portaveu de CiU al Parlament, Jordi Turull, va denunciar una “persecució política” que tindrà “efectes contraris”.

A qui beneficia la querella?

Tot i ser conscients que la querella reforça encara més el protagonisme d’Artur Mas, la resta de partits pro consulta es van sumar a la censura. El diputat d’ERC Oriol Amorós va concloure que l’estat espanyol “deixa de ser el nostre estat i passa a ser un estat que ens va en contra”. ICV-EUiA va criticar que es “judicialitzi la política” mentre que la CUP va veure en la querella una mostra de la “debilitat de l’Estat”.

Però, com dèiem, hi havia més inquietud en el camp socialista, que ahir comptava amb la presència del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, per marcar distàncies amb el PP. “No és moment de querelles, sinó de diàleg i acord”, es va limitar a dir. Més explícit va ser el portaveu parlamentari, Maurici Lucena, que es va mostrar “trist i decebut” per la querella, però va reconèixer que el que més li molestava era que acabaria beneficiant electoralment un Mas “que porta dies de celebració”.

Els càlculs de CiU

Precisament, a CiU l’èxit del 9-N combinat amb l’efecte de la querella ha fet canviar algunes percepcions respecte al futur immediat. Mas, consideren, n’ha sortit reforçat com a líder del procés sobiranista, torna a tenir la paella pel mànec i opcions reals de tornar a guanyar unes eleccions en solitari (tal com pronosticava l’enquesta d’ahir d’ El Periódico ). La massiva campanya d’autoinculpacions a la xarxa i les mostres de solidaritat amb el Govern són la mostra que la iniciativa legal ha tingut ja un efecte rebot per al govern espanyol. Ara, però, cal veure com s’aprofita aquest impuls per encarar la fase final del camí cap a l’estat propi. Aquest cap de setmana Mas està tancat preparant el seu discurs de dimarts amb més trumfos que mai a la butxaca.

És una prova, no un motiu

FERRAN CASAS | | 22/11/2014 00:00

En la decisió del govern espanyol de forçar la Fiscalia a querellar-se contra Mas i dues conselleres pel 9-N hi han pesat diversos factors. Finalment la pressió dels falcons, histèrics pels escàndols de corrupció i atemorits pel focus d’inestabilitat de Podem, ha vençut Rajoy, partidari de deixar que el simulacre del 9-N passés i reprendre el diàleg amb Mas si no desbordava la Constitució. Ahir Sáenz de Santamaría insistia que han estudiat les 23 peticions que, en el marc de la legalitat espanyola, va formular el president al juliol. A Mas la jugada li ha sortit bé i l’ha ajudat a passar pantalla. La setmana que ve anunciarà que en les pròximes eleccions buscarà un mandat democràtic per a la independència. Si li quedaven dubtes de què ha de fer, la querella els hi ha esbandit mentre ensorrava més els partidaris de la tercera via. Rajoy tenia raó quan deia que, encara que ho volgués, un diàleg sobre el dret a decidir no estava a les seves mans. La resposta sobiranista ha de ser contundent, però no reactiva. La querella és una prova més i no un motiu.

L’alcalde que diu mentides de pati de col·legi

CARLES CAPDEVILA | | 21/11/2014 21:09

MANUEL REYES és l’alcalde de Castelldefels. Un alcalde ha de fomentar sobretot la cohesió del seu municipi, i ha d’intentar ser fidel a la veritat. La veritat té moltes cares, i no sempre es troba, però la mentida existeix. Sobretot la mentida podrida, la mentida pura i dura, el que és el contrari de la veritat. Manuel Reyes va sortir diumenge passat al Salvados de La Sexta i va dir que “en algunes escoles es prohibeix als nens jugar en castellà al pati”. I va dir que això era un greu problema. El mateix programa es va acostar a una escola i va comprovar que això no passava. Manuel Reyes sap que no és cert el que diu, per tant, menteix deliberadament. O bé no sap si és cert o no, perquè no trepitja la seva ciutat ni les seves escoles. O bé té un problema de percepció de la realitat, tot i trepitjar-la. Qualsevol dels tres escenaris és un motiu suficient perquè Manuel Reyes deixi de ser alcalde d’una ciutat tan important com Castelldefels. Celebro que ICV-EUiA li hagi presentat una moció de reprovació per haver mentit i per intentar crear un problema greu de convivència on no hi és, i compto que els partits assenyats hi donaran suport. Manuel Reyes, que és del PP, pot al·legar que no està sol. El seu partit va liderar la recollida de signatures contra l’Estatut que ha provocat l’onada independentista, el seu ministre de Cultura intenta espanyolitzar els nens catalans i el govern Rajoy ha arribat a oferir classes privades (a costa de la Generalitat) per a qui vulgui el castellà com a llengua vehicular. Això últim sense èxit, perquè les solucions a problemes inventats no tenen qui les reivindiqui. I les mentides de pati de col·legi ni ens les empassem ni les podem tolerar. Prou, alcalde Reyes.

La querella contra Mas arriba al Times Square de Nova York

Redacció | Actualitzat el 22/11/2014 a les 20:24h

Arxivat a: Fotos de la setmana, Artur Mas, querella, Times Square, Nova York

La querella que va interposar la Fiscalia de l'Estat al president de la Generalitat Artur Mas va arribar als titulars que van apareixent al Times Square de Nova York ahir a la nit. Així ho ha alertat l'usuari Josep Lluís Alay a través del seu Twitter.

El que deia el titular era: "Espanya presenta querella criminal per la votació de la independència de Catalunya".

La «violència» de Jorge Fernández Díaz

«En realitat ens volia dir això: “Hi ha risc que la frustració espanyolista degeneri en violència”»

Víctor Alexandre | Actualitzat el 22/11/2014 a les 00:02h

Hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència”, ha dit el ministre espanyol d’Interior, Jorge Fernández Díaz, des del diari ABC. Però n’hi ha prou de conèixer Catalunya per saber que aquesta frase només és versemblant si en canviem el subjecte. I si en canviem el subjecte, el principal responsable de la violència que hi pugui haver serà el ministre. Ell sap que la humiliació que ha rebut l’Estat espanyol amb el 9-N, davant de tot el planeta, ha estat tan forta que l’espanyolisme cada dia pressiona més perquè s’actuï amb contundència contra Catalunya i perquè “los catalanes sepan de una vez por todas quien manda aquí”. Ja ho deia el comte-duc d’Olivares al virrei català botifler Dalmau de Queralt comte de Santa Coloma: “¡Mano dura, virrey, mano dura!”. En realitat, ja fa força temps que les clavegueres de l’Estat malden per provocar la violència a Catalunya. L’admiració que ha despertat arreu del món el caràcter pacífic, cívic i escrupolosament democràtic del poble català en la reivindicació del dret a decidir el seu futur polític, els treu de polleguera.

Però Fernández Díaz diu un parell de coses més. Diu que “la societat catalana ha de tornar a l’enteniment” i diu també que el volem “considerar estranger dins de Catalunya” i que “no ho acceptarà”. És a dir, el mateix raonament que l’imperialista més despòtic, que considera que els irredempts han anat massa lluny en les seves ànsies de llibertat i s’han tornat bojos. “L’enteniment”, és clar, estaria en la submissió i en el reconeixement de la supremacia espanyola. La pregunta és: què pensa fer el senyor Fernández Díaz, per impedir la voluntat democràtica d’autodeterminar-se del poble català? Què significa aquest “no ho acceptaré”? No acceptarà la voluntat majoritària del poble català expressada a les urnes, si així es manifesta, i exigirà que s’imposi la voluntat de la minoria? I qui és aquesta minoria per declarar-se superior? Qui és Fernández Díaz, a banda d’un polític mancat de tota ètica, que té la barra de romandre en el seu càrrec després que el seu departament hagi formulat acusacions injurioses que s’han revelat absolutament falses contra polítics catalans, com el president Mas i l’alcalde Trias, amb la intenció de manipular les darreres eleccions, en el primer cas, i de desacreditar el procés català, en el segon, tot llançant excrements damunt de persones innocents. Se li entén tot, senyor Fernández Díaz. Se li entén el conscient i se li entén el subconscient. En realitat ens volia dir que els seus estan nerviosos, en realitat ens volia dir això: “Hi ha risc que la frustració espanyolista degeneri en violència”.

La cinquena columna del PP

Podemos és, en l’actualitat, la cinquena columna del PP a tots els efectes. Per què s'han de molestar els conservadors espanyolistes a fer res contra l'independentisme o contra possibles alternatives creïbles d'esquerra, si ja li fa Podemos? Per aquesta raó la televisió i la premsa del senyor Lara ha estimulat el creixement d'aquest partit, -autènticament neofalangista i neolerrouxista- que assegura l'hegemonia del PP a Espanya. Podemos, la cinquena columna del PP, compleix dos objectius, molt valuosos per al govern espanyol actual . 1/. Dividir l’esquerra, en l’àmbit de tot l’Estat espanyol, i fer, aconseguir, que el PP sigui la minoria majoritària 2/.Esdevenir el torpede més eficaç contra la línia de flotació del procés emancipació nacional de Catalunya .

De fet, Podemos actualment és l’arma més eficaç contra les ànsies de llibertat nacional del poble català .

24 de novembre: "Estic força d’acord amb el general Domínguez Buj"

VICENÇ VILLATORO | | 23/11/2014 18:34

La situació espanyola té semblances amb la de 1898. El cap de l’estat major de l’exèrcit espanyol va dir (o vaig entendre que deia, o vaig voler entendre que deia) coses que comparteixo. Una, que la situació catalana no s’arregla a través de l’ús de la força i que l’exèrcit no ha d’actuar de garantia de res, sinó d’eina al servei dels governs democràtics. Una altra, que hi ha una relació directa entre els moviments secessionistes i la fragilitat del projecte espanyol, i que aquesta fragilitat s’ha de vèncer no amb autoritarisme sinó a través de la convicció i la seducció de les persones. Tercera, que avui el projecte espanyol és fràgil, com ho era l’any 1898, perquè no té prou capacitat de convèncer i il·lusionar. Tot això em sembla impecable. Algú s’ha queixat que en la comparació amb el 1898 i parlant de metròpolis el general està tractant Catalunya de colònia, com la Cuba de llavors. No em sembla un bon retret. L’any 1898 Cuba no era per a Espanya ben bé una colònia, era una província d’ultramar. I metròpolis fa de sinònim de projecte unitari. En resum, m’agrada més el que diu Domínguez Buj que el que diu Rajoy. I em sembla que m’entendria abans amb ell que amb el president espanyol de la querella.

La fi de les impostures

TONI SOLER | | 22/11/2014 20:57


MARCO. Una de les moltes virtuts del llibre que Javier Cercas ha dedicat a la vida i miracles d’Enric Marco, El impostor, és que ha posat davant del mirall tota una generació i tota una època. El mateix autor sol dir, potser de forma exagerada, que la impostura de Marco és extensible a tot un país i a un període històric concret, la transició democràtica; que Marco es va inventar un passat antifranquista al mateix moment que tot Espanya va intentar oblidar o fer oblidar la seva complicitat, activa o passiva, amb la consolidació de la dictadura. Potser és per això que El impostor és un autèntic bestseller : a més de la curiositat que tots sentim pel perfil psicològic de Marco, i de les qualitats literàries de Cercas, el que ens motiva com a lectors és la necessitat de desemmascarar tota una època, i també els valors i el sistema vigents, que en són deutors. Marco és l’exemple més extrem d’una impostura col·lectiva. Fa nou anys que es va saber que l’aleshores president de l’Amical de Mauthausen no havia posat mai els peus en un camp de concentració. Però és ara, en el moment que el sistema heretat de la Transició se’n va en orris, quan el llibre de Javier Cercas agafa volada i profunditat, quan esdevé tota una lliçó històrica.

REGENERACIÓ. L’ensorrament dels valors de la Transició es deu al fet que ja no ens resulta tolerable la supervivència d’unes elits polítiques, financeres, judicials i d’altra mena que s’han adaptat als nous temps i a les noves superestructures mantenint bona part dels seus privilegis. La por a la regressió o al conflicte ens va fer tolerants (o submisos, depèn de com es miri), però ara el nostre llistó d’exigència ètica i política s’ha enfilat de manera inversament proporcional al nostre nivell de vida i a les nostres incerteses. Això explica una part de l’auge independentista a Catalunya i la fulgurant ascensió de Podem al conjunt d’Espanya. No són fenòmens equiparables ni intercanviables; és més, sembla que a casa nostra aviat estaran obligats a conviure, i fins i tot a interrelacionar-se, perquè són espais líquids, mestissos, que en part comparteixen el neguit de la regeneració.

BANDERES. El sobiranisme català pot ignorar la irrupció de Podem, però les enquestes diuen que la gent de Pablo Iglesias jugarà un paper en el futur mapa polític català. Difícilment serà un paper protagonista -com en altres llocs d’Espanya- perquè aquí el catalanisme configura un espai electoral central, que vol canvis profunds però es malfia de la radicalitat i el populisme. Malgrat tot, les enquestes vaticinen una irrupció sonada de Podem al Parlament català. Els partits sobiranistes, sobretot els que es reclamen d’esquerres, farien bé d’emmurriar-s’hi menys i preocupar-se que la gent d’Iglesias no s’apoderi de dues de les banderes que el sobiranisme ha enarborat amb més èxit: la lluita contra la corrupció i la defensa de l’estat del benestar. Aquesta aposta per la regeneració és compatible amb els consensos necessaris i amb el desitjable sentit de país. Però s’ha d’exercir cada dia, en cada trinxera. Desdibuixar aquestes prioritats, seguir tolerant les impostures heretades de la Transició, en benefici d’un discurs unívoc, d’estelades i prou, seria un error immens.

La senyora Maria, el petroli, la metròpoli i el fiscal
"Uns dies abans havia escoltat uns herois moderns esforçant-se a mastegar un espanyol rústic en una celebració a Cervera per imposició d’una multinacional espanyola del ram del petroli"
Francesc de Dalmases
La senyora Maria, després de molts anys, dilluns va tornar a sentir com algú parlava de la guerra de Cuba i del que s’hi havia perdut. Ben bé com quan el seu avi feia un mig somriure mentre explicava l’origen de l’estelada i dibuixava una bandera cubana per poder-la comparar.

Va ser el mateix dia i el mateix individu que parlava de la necessitat d’enfortir una metròpoli (sic!) dèbil a força de sabre. I aquí també va recordar l’avi, però aquesta vegada sense el migsomriure.

Uns dies abans havia escoltat uns herois moderns esforçant-se a mastegar un espanyol rústic en una celebració a Cervera per imposició d’una multinacional espanyola del ram del petroli. I sí, aquí també va aparèixer el record de l’avi esforçat dirigint-se en espanyol a un senyor uniformat, amb aquell punt entre la vergonya i l’autoodi. Sense riure gens.

Per caprici dels déus, la festa de Cervera va coincidir amb l’inici d’unes feines de prospecció de la mateixa petroliera brutalment protegida per l’armada espanyola que, sense angúnia, feia servir la violència com a forma de respondre a les protestes pacífiques de la societat civil organitzada. I altra vegada el record de l’avi amb un diari gris a les mans comentant fotos grises plenes de grisos atonyinant manifestants.

La mateixa setmana que a la senyora Maria li ha tocat escoltar un president canari queixant-se, impotent, del tracte colonial que rebia de la metròpoli en relació a aquestes prospeccions petrolieres. I és clar, torna la imatge de l’avi, la metròpoli, Cuba i potser Filipines.

I encara no havia arribat dijous quan un fiscal volgudament obedient i demofòbic va aparèixer a la pantalla del menjador de la senyora Maria per anunciar una querella contra el president de Catalunya per delictes de desobediència, malversació, prevaricació i usurpació. El record de l’avi, però, ja havia fugit per cames.

Deu ser per això que la senyora Maria em va trucar divendres per preguntar-me la data. I jo que li dic “21 de novembre, Maria”, i ella que em respon “I l’any?”, “L’any? 2014, dona.”

No em va dir ni adéu però em va semblar escoltar un “Sort que marxem aviat” seguit d’alguna cosa que començava per vagin continuava per prendre i acabava amb cul.

L’ANC convoca una concentració de suport al president Mas el 24 de novembre

També reclama un full de ruta unitari i la convocatòria d’eleccions d’immediat

--------------------------------------------------------------------------------

L’ANC del Barcelonès ha convocat una concentració el proper 24 de novembre a les 8 del vespre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Sota el lema cap querella no ens aturarà, tots amb el nostre president, les Assemblees Territorials del Barcelonès fan una crida a concentració. A més del suport al president per la querella de la fiscalia, l’ANC reclama la convocatòria d’eleccions “ja”, i un full de ruta unitari perquè segons diu el cartell de la convocatòria “No hi ha marxa enrere”. L’ANC farà el Consell Territorial, Sectorial i Exteriors el proper dissabte 29 de novembre i s’acordarà, entre altres qüestions, si cal mantenir la proposta de candidatura unitària del full de ruta i el grau d’implicació de l’ANC en el procés electoral.



Carme Forcadell en una piulada a Twitter fa dos dies assegurava que “la querella de l'estat espanyol contra el president i conselleres del govern de Catalunya demostra que només hi podem negociar la independència”.

Esperit colonial
24/11/14 02:00 - Josep M. Loste

La guerra bruta està activada

Les darreres actuacions del govern espanyol envers Catalunya són d'un esperit colonial dur i pur. De fet, aquesta mena d'ideologia colonialista es podria ampliar a la gran majoria, de les actuals, altes institucions de l'Estat espanyol i la seva afectació no seria, només, la nostra maltractada nació catalana, sinó que ho podríem eixamplar a d'altres territoris extramurs de l'anomenada nació castellana. En aquest sentit estic pensant en la perforació de sondejos exploratoris a la recerca de petroli, a les aigües de les Canàries, amb la consegüent prohibició d'una consulta promoguda pel govern canari.

No hi ha dubte que la ressaca del 9-N ha incrementat, amb molta intensitat, l'animadversió de la crosta extractiva castellanista, la que fa els negocis a la llotja del Bernabéu, envers la nostra nació catalana. Tot això, en l'àmbit governamental espanyol, s'ha traduït en uns comportaments polítics d'imperialisme furibund, de base colonial al 100%. I atenció, perquè no és només la irracionalitat del PP i del govern espanyol envers casa nostra; en aquests moments també és molt significatiu el gir que s'ha produït, envers Catalunya, de l'actual força política més mediàtica, més de moda, de l'univers hispànic. Sí, benvolguts lectors, estic parlant, m'estic referint al fenomen sociològic de Podem, el partit, podríem dir alternatiu, liderat amb mà de ferro pel professor Pablo Iglesias, el qual en la “qüestió catalana” ja no defensa posicions polítiques avançades i de respecte al dret a l'autodeterminació. Cal tenir molt present que, ara i aquí, la millor definició de Podem seria la del PSOE de l'any 1977, i recordem que el PSOE fins aquell any defensava el dret a l'autodeterminació (sobretot en l'històric congrés de Suresnes de l'any 1974), però quan va arribar al poder, l'any 1982, en aquesta qüestió nacionalitària va fer un gir regressiu de 180 graus. Un altre aspecte essencial d'aquest resclosit esperit colonial ha estat el ciberatac de què van ser objecte molts webs governamentals catalans dies abans del procés participatiu; això només es pot interpretar una guerra bruta postmoderna, amb tots els ets i uts. I cal remarcar que la guerra bruta clàssica ja fa una bona temporada que està activada.

En síntesi, l'esperit colonial castellà, representat principalment pel govern centralista amb seu a la ciutat de Madrid, és una realitat colpidora que cada dia va a més; d'altra banda, això també posa de manifest que el procés d'emancipació nacional de Catalunya ja no és cap febrada: és quelcom que avança a velocitat de creuer.

Carrascal ja ho veu

"L'Estat espanyol se sent dèbil i sense projecte, i per això actua de forma tan descarnada"

Editorial

El periodista i escriptor José María Carrascal ha admès que "els darrers fets indiquen que Catalunya comença a no estar dins d'Espanya". En un article al diari Abc, ha afegit que "Catalunya es va separant d'Espanya com un iceberg de l'Àrtic. Un altre error. I caldrà dir-li adéu". Carrascal, que és un veterà analista, reflecteix la sensació que regna aquests dies a Madrid, després que per primer cop s'han adonat que el procés català va de veritat. Fins ara el menysvaloraven, amb l'eufòria que provoca un Estat que porta 300 anys guanyant. Però això ja no funciona i ara l'Estat espanyol se sent dèbil i sense projecte, i per això actua de forma tan descarnada. A Madrid ha fet molt efecte que no puguin comptar ben bé ni amb el conjunt de la fiscalia, perquè en el seu gruix aquesta va optar a Catalunya per criteris professionals i no pas polítics. Al final s'ha imposat la llei de la jerarquia, però Carrascal ja intueix que els catalans han anat molt lluny i que la separació no té marxa enrere, com l'iceberg de l'Àrtic. Intentar variar la trajectòria d'un iceberg de dimensions notables gairebé és impossible, literalment.

Quina setmana!
24/11/14 02:00 - Jordi Creus

La setmana que va morir ahir
passarà a la història d'aquest procés nostre com la Setmana de la
Querella. Davant de la mostra de civilitat que més de dos milions de persones van oferir el passat 9-N, la resposta de la fiscalia de l'Estat ha consistit en una denúncia contra els considerats responsables d'haver posat les urnes perquè la ciutadania pogués expressar-se. Tot molt pulcre, vaja, com la brillant teoria de Carlos Floriano i el virus creat en laboratoris separatistes per tal de rentar cervells i comprar voluntats, fins i tot dels fiscals de casa nostra.

Realment, a l'Espanya de Rajoy, l'ideòleg continua sent Manolo el del Bombo i no pas Montesquieu!

Tot aquell desgavell va coincidir amb la mala setmana d'un altre insigne personatge: Antonio Cañizares, arquebisbe de València i prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments.

Monsenyor ens advertia que “la unitat d'aquesta mil·lenària nació (és clar, Espanya) és un bé moral”. Carai!

Judicatura, classe política i Església. Només faltava la milícia per acabar-ho d'adobar. I a fe que ho va adobar!

El cap de l'Estat Major de l'exèrcit de Terra, el general Jaime Domínguez Buj va treure pit i va comparar la situació actual d'Espanya amb la dels moments previs a la pèrdua de Cuba, el 1898.

I, certament –si fem veure que no hem sabut llegir les amenaces amagades en les seves declaracions–, haurem de reconèixer que l'home no va tan desencaminat. Revisin, si no, les hemeroteques i busquin què deien els polítics i la premsa de la caverna poc abans de la independència de l'illa. Després, canviïn Cuba per Catalunya i hauran fet un salt de 116 anys en el temps gairebé sense adonar-se'n.

La Setmana de la Querella.

Justament també la setmana que s'ha presentat en societat un altre grup de catalans que novament aposten per allò que es fa dir la tercera via. Amb tot el que ha passat només els puc desitjar que santa Llúcia els conservi la vista. De tot cor!

Els jacobins abandonen Madrid

Salvador Cot | Actualitzat el 24/11/2014 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

Ideològicament, la posició de Madrid és insostenible. Negar les urnes als catalans amb la sola excusa de la Constitució de 1978 és una estratègia del tot insuficient per aconseguir no ja la simpatia, ni tan sols la comprensió de l'opinió pública internacional. Cada dia que l'estat espanyol es nega a entrar en el debat és una renúncia a afrontar el conflicte des de la democràcia i una afirmació autoritària i colonial. Espanya encara pensa, erròniament, que la solidaritat entre estats constituïts és suficient per mantenir els catalans dins la gàbia jurídica que es va pactar a finals del franquisme. Però aquesta manera despòtica d'actuar ha fet que, poc a poc, els arguments del sobiranisme català hagin estat valorats i analitzats, fins el punt que comença a percebre's un corrent de simpatia creixent i explícit.

Així ho ha entès la premsa anglosaxona, no gens habituada als cops de puny sobre la taula ministerial. Mitjans de prestigi internacional com Financial Times, The Wall Street Journal o Bloomberg s'han mostrat obertament partidaris de la via escocesa per a Catalunya i, en algun cas, han relacionat l'agressivitat del govern de Madrid amb els casos de corrupció que l'assetgen i el deslegitimen. A d'altres països, com Itàlia, Alemanya i Portugal, el debat és encara molt intens, però amb símptomes creixents de simpatia cap a les posicions catalanes.

Però la sorpresa és que comença a haver-hi esquerdes importants en l'opinió pública francesa, que acostuma a solapar republicanisme amb centralisme. D'aquí la importància de l'informe de l'Institut de Relations Internationales et Stratégiques (IRIS), un centre d'estudis situat en l'òrbita de l'esquerra que defineix l'estratègia del govern de Madrid com una "herència del franquisme" i dóna per bons la major part dels arguments del sobiranisme català, com el dèficit fiscal o les agressions deliberades contra la llengua... No hi ha res guanyat, però quan fins i tot el club dels jacobins arrufa el nas és que algú s'ha quedat un capítol enrere de la Història.

Per què els fiscals no imputen el Govern presidit per Rajoy?

La majoria de fiscals catalans no veien cap tipus de delicte al fet que el president Mas hagués ajudat a fer complir el desig de la majoria del seu poble. Si no és la majoria la que va votar, s’hagués pogut conèixer amb autorització del Govern central de Rajoy de fer el referèndum. El Govern de Rajoy, que governa des de la metròpoli, i de manera dèbil segons el general en cap de l’estat major, no va voler fer cas al poble català i no va autoritzar el referèndum. Per tant, el president Mas va fer una consulta, com si fos una enquesta, que es realitzava a través de la participació popular, i va aconseguir que dos milions tres-centes mil persones i escaig votassin. També més de les tres quartes parts varen votar que volien tenir un estat propi i que no volien continuar dins l’Estat espanyol. Tot això va causar una reacció irada del Govern de l’Estat i dels pensadors i escriptors unionistes (que són quasi tots) d’aquest Estat, que varen clamar accions contra qui havia gosat desafiar el poder de la metròpoli.

Davant aquesta situació, el fiscal general de l’Estat, empès per les circumstàncies o per ordres directes, ha posat una querella contra el president Mas i dos dels seus consellers, querella per desobediència i per haver actuat contra la Llei, contra la Constitució, encara que la majoria de fiscals catalans no hi vessin cap tipus d’infracció delictiva. Quina devia ser la Llei que havia infringit el Govern català? Doncs, la que emana de la Constitució espanyola de 1978. Aquella que a l’article 149.1diu: “L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents:” I a la 32a proclama: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum.” En Rajoy no va autoritzar el referèndum i en Mas no ha fet cap referèndum. Però com que ha fet una consulta-enquesta participativa i han pogut saber coses del poble català tampoc no els ha agradat. Primer varen dir que era una costellada i se’n reien, però al final han demostrat que pensen que era una cosa molt important, perquè han cabussat les forces de la seva justícia.

En un altre ordre de coses, ara s’ha sabut que una dona de 85 anys havia estat treta de casa seva, on feia 60 anys que hi vivia, perquè havia estat fiadora d’un préstec de 40.000 euros d’un fill seu. Les forces de l’Estat s’han encarregat de desnonar una dona que vivia tranquil·lament a casa seva. I aquells que varen utilitzar els nostres doblers per salvar els bancs, per què no han salvat la casa d’aquesta dona i la de tantes persones que cada any són desnonades? Per què el fiscal general no actua contra el Govern de l’Estat, president i uns quants ministres, si l’article 47 de la Constitució espanyola de 1978 diu: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’es­peculació.
La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció ur­banística dels ens públics.”Què han fet els poders públics per salvar l’habitatge digne d’aquesta dona, d’altres desnonats o per impedir l’especulació? Doncs n’haurien de respondre davant la Justícia per no actuar com mana la Carta Magna.

Quants de milions d’espanyols no tenen feina? Uns cinc milions? Què fa aquest Govern, perquè tothom tengui treball? És la reforma laboral el camí per obtenir una remuneració suficient? Són massa les persones que tenen sous de misèria, gràcies a aquesta reforma. En canvi, la Constitució espanyola de 1978 a l’article 35.1 diu: “Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe.” No està demostrada també la discriminació de les remuneracions per raó de sexe? Què esperen els fiscals a imputar els responsables d’aquesta situació?

Reben totes les persones jubilades una pensió que garanteixi la seva suficiència econòmica? Han estat actualitzades com era necessari durant els darrers anys? S’han promogut els serveis socials necessaris per solucionar els problemes de moltes persones de la tercera edat? Com s’està desenvolupant la llei de la dependència? Doncs, la Constitució espanyola de 1978, a l’article 50 diu: “Els poders públics garantiran la suficiència econòmica als ciuta­dans durant la tercera edat, mitjançant pensions adequades i actualit­zades periòdicament. Amb independència de les obligacions familiars, en promouran el benestar mitjançant un sistema de serveis socials que atendran els problemes específics de salut, habitatge, cultura i lleure.” Farien una bona feina els fiscals si se llegissin detingudament la Constitució espanyola de 1978, i les múltiples lleis que se’n deriven, i tendrien feina per unes quantes vides. Es veu que fan els ulls grossos quan l’incompliment és totalment objectiu. En canvi, actuen, quan no està gens clar que s’hagi comès cap delicte.

Jo personalment veig que Mas ho vol fer be, segur i clar.

Jo desde fa temps l,he cregut, i avui ha sigut el si va Mas millor dit despres del discurs que ha fet, clar i Catala.

Ara si que va de debo, segons ell ara hi haura la decisio de votacio de la gent en una resposta clara, vol que Catalunya sigui un Estat independent. Si o No, si guanya el si hi haura un proces de constitucio de un estat en un any i mig per persones politicas de la societat civil, que ell com jo he dit varies vegades deixara la politica en aquest any i mig, perque ja no es presentara a las properes elecciobs de [...]