Pues vaya una mentalidad, dice lo que muchos, que hay que cambiar para seguir igual, parece no darse cuenta de que las cosas evolucionan y que no pueden volverse a aplicar estrategias fracasadas en el pasado.
Culpa al partido popular porque estos son menos sivilinos que otros, el bipartidismo lleva a los niveles de corrupción a los que hemos llegado, los socialistas cambiaron de lealtades en su formación para jurársela al mismo dios que los peperos, solo conservan algún color y pequeñas iconografias que son muestra de su falta de escrúpulos.
Y si por cambio no se refiere al psoe, ¿a [...]

La violència espanyola contra el 9 N

Hi ha la imatge “anecdòtica i divertida” d’un grup de feixistes atacant un col·legi electoral i finalment desarticulats per un jugador de Rugbi i la gent que anava a votar. Cinc individus, que van decidir rebentar la votació del 9 de novembre, van anar encaputxats a un dels punts de votació de Girona, a l'Escola d'Hoteleria i van entrar-hi cridant les coses habituals en ells, “arribes espanyes” i altres cançons del repertori feixista-unionista, van trencar plats, gots i dues urnes. Els atacants van provar de fugir, però un grup de persones capitanejades per un component de l'equip de rugbi del GEiEG de Girona, que era a l’escola per votar, van aconseguir retenir tres d’ells, els van treure la caputxa i els van fer fotografies, finalment els Mossos acabarien per detenir-los a tots cinc i posats en mans del jutge. Una anècdota divertida que deixa en evidència l’autoritarisme de part de l’unionisme, certament aquell feixista i violent, que gira als voltants del PP i Ciutadans.

Però aquest atac és purament folklòric, la violència real i brutal la va exercir l’estat espanyol a través dels seus serveis d’intel·ligència i els diversos aparells de les clavegueres de l’estat, hi ha una imatge errònia en la qual tenim la percepció que l'estat no va actuar amb violència contra Catalunya el 9 N, no és veritat, és una percepció falsa, l'estat va atacar les estructures informàtiques del país, va intentar fer saltar la consulta amb la ciberguerra i no ho va aconseguir, aquesta és la realitat que hem d'interioritzar tots els demòcrates i que el govern actual i el que vindrà hauria de tenir molt clar, al segle XXI hi ha molts terrenys on traslladar el conflicte violent i un d'ells és en el camp de les infraestructures.

Per aquells interessats a conèixer la intensitat de l’agressió espanyola hi ha el vídeo del professor de la UAB Jordi Herrera on es pot veure gràficament l'atac que hi va haver el 9-N. Tal com explica Herrera, es tracta d'una animació ones i podem veure l'evolució durant els dies previs al 9-N, el 9-N i els dies posteriors, de manera que es pot apreciar l'augment d'atacs durant el procés participatiu. Hi ha una concentració d'atac informàtic al màxim a escala mundial concentrat a Catalunya, al gràfic apareix el centre de la península perquè és un programa que treballa partint dels estats.

La guerra informàtica de l'estat espanyol contra Catalunya ha estat dura, l'objectiu era fer saltar el procés per aquesta via, podem dir que les infraestructures del govern de la Generalitat han resistit. Moltes gràcies als funcionaris catalans que han salvaguardat les nostres llibertats.

¿Motivos reales para seguir en el estado español? ¿Vamos a creernos cualquier patraña que nos cuenten? ¿Van a inventarse algún cuento que no hubierámos comprado en un pasado y comprobado su engaño? ¿Se puede negociar con una caterva de ladronzuelos chapuceros sin escrúpulos y encima fiarnos?
Basta de mentiras, basta del yugo, labrémonos un futuro que nunca nos ofrecerán, vi unas declaraciones de Antoni Bassas harto más acertadas que las de Gabilondo (quizá sobretodo por la postura que defiende cada uno(es que hay cosas que no son defendibles)) en la que decía que hablando con los americanos estos le decian que no debiamos pedir la independencia, go and get it, está es la filosofía correcta democráticamente, no tienen que ofrecernos nada desde España, la independencia está en nuestra mano y debemos tomárnosla como la oportunidad que es.

...me gusta escuchar a Gabilondo que desde el lado unionista, dice cosas bastante sensatas.

Es cierto que en el vídeo deja la capacidad de Rajoy de resolver los grandes problemas a la altura de una zapatilla vieja, y eso da a entender que con alguien medio decente en el gobierno se puede evitar la independencia de Catalunya, que es algo que tu (y yo, y muchos) vemos inevitable en las circunstancias que vivimos.

Pero a nivel teórico tiene razón, sin la actitud del gobierno de Rajoy (pero no de ahora, sino de siempre, o , al menos desde que presentaron recurso contra el Estatut de [...]

...
Es decir,con un Cameron gobernando España y aceptando y promoviendo un referéndum, con una campaña donde se explicaran las dos posturas al detalle, y todas las consecuencias vinculantes, seria bastante posible que ganara el no.
...

...
Y de votos van necesitados, ahora que las encuentas les están bajando mucho, por múltiples razones:
...
El gobierno de Rajoy, para mi ha perdido toda autoridad, que sigan poniendo recursos al Tribunal constitucional, son todos sus miembros puestos a dedo por políticos interesados, y para más inri con su presidente con carnet del PP, que en Catalunya y espero que en toda España, nos da la risa.
...

Indignació per la indemnització a Florentino Pérez pel Castor 14.11.2014 13:41


El govern espanyol ha indemnitzat Escal UGS, en mans d'ACS (l'empresa de Florentino Pérez), propietària del magatzem Castor, amb 1.350 milions d'euros pel fiasco del projecte. La xifra ha causat la indignació de diversos actors: la Generalitat, el síndic de greuges, associacions del territori i de consumidors i usuaris. El criteri de valoració de la indemnització serà un dels arguments centrals de la denúncia en contra del decret aprovat pel govern espanyol del govern. Aquest mateix argument servirà per al recurs que prepara també davant e l Tribunal Constitucional.

Des del govern, el conseller d'Empresa i Ocupació, Felip Puig, considera fora de lloc que la promotora hagi de rebre el 100% de la inversió per un projecte que 'acumula negligències en la seva tramitació i es basa en un contracte lesiu per als interessos generals'. Amb aquest plantejament, el govern ja s'ha adreçat a la Comissió Europea perquè analitzi el finançament atorgat pel Banc Europeu d'Inversions (BEI).

La Plataforma del Sénia denunciarà a Europa infraccions de la llei de competència

La plataforma ciutadana ha criticat la velocitat del govern espanyol a l'hora d'aprovar la indemnització a la concessionària, sense haver-li exigit responsabilitats prèvies.

Reverter ha insistit que, a més, s'ha produït una infracció de la normativa ambiental per l'adjudicació de finançament públic comunitari al projecte "sense haver tingut en compte tots els riscos". La denúncia de la Plataforma també es farà arribar al Defensor del Poble Europeu i se sumarà a la que ja es va presentar al Banc Europeu d'Inversions, que va aportar finançament al projecte.

La Plataforma es desplaçarà el 2 de desembre a Brussel·les, juntament amb altres entitats ecologistes i de la mà d'eurodiputats, amb la voluntat d'aconseguir un pronunciament "seriós" per part de la Comissió Europea sobre aquest cas.

Indignació a Alcanar

L'alcalde de l'Ajuntament d'Alcanar (Montsià), Alfons Montserrat, ha considerat 'desafortunat i inadmissible' que s'hagi pagat la indemnització de 1.350 milions d'euros a Escal UGS per la renúncia al projecte Castor, i ha criticat també la 'celeritat' amb què s'ha dut a terme el procés. '35 dies no és el període mig de pagament que té l'administració central', ha manifestat, i 'no entenem a quin objectiu o quin interès respon', ha dit. Montserrat ha qualificat també d''inadmissible' que s'hagi pagat aquesta compensació a un projecte que ha ocasionat més d'un miler de terratrèmols. Per tot plegat, el consistori s'assessorarà i buscarà recursos 'per evitar que això es materialitzi o que no quedi així'.

El ministre José Manuel Soria i Soraya Sáenz de Santamaria han defensat la gestió del govern espanyol en la crisi del projecte Castor. Soria, a més ha assegurat que el govern espanyol no ha fet el pagament i n'ha negat la celeritat.

Mário Soares, ex-president de Portugal: 'Rajoy maltracta Catalunya' 14.11.2014 12:36


'L'Espanya actual es troba en una situació difícil. Especialment a Catalunya, que ha estat maltractada pel president del govern, Rajoy, cosa que ha agreujat les manifestacions que els catalans han fet sempre pacíficament.' Són paraules de l'ex-president de Portugal Mário Soares, en un article al diari portuguès Público. Soares creu que Espanya ha d'esdevenir un estat federal. Altrament, Catalunya 'es trobarà obligada a anar més enllà'.

'Diumenge passat 2,3 milions de catalans van assistir a una consulta informal promoguda pel president català, Artur Mas, una figura respectada no tan solament a Catalunya, sinó també a la resta d'Espanya i fins i tot a Portugal, on sempre s'ha demostrat un gran afecte i respecte per Catalunya', diu. Soares també recorda: 'La recuperació de la independència de Portugal fou deguda a la lluita desfermada per Felip IV contra Catalunya, que deixà Portugal en pau.'

'Rajoy, que és gallec, hauria de tenir un tracte molt més flexible amb Catalunya. Però malauradament no l'hi ha tingut', lamenta.

Soares defensa que Espanya sigui un estat federal, 'perquè, altrament, [Catalunya] es trobarà obligada a anar molt més lluny'; i ací cita els socialistes espanyols Felipe González i Pedro Sánchez.

Demana que es tingui en compte el referèndum del 18 de setembre a Escòcia, 'avui penedida de no haver votat majoritàriament per la independència del Regne Unit'.

Una proposta a la italiana 17.11.2014 15:00

Vicent Partal

Aquests dies la gran discussió és si cal avançar les eleccions i si cal fer una llista unitària, o tan unitària com siga possible per a guanyar la majoria absoluta. Sempre he expressat la meua posició amb claredat: crec que no té gens de sentit que en unes eleccions per a proclamar la independència els partits s'hi presenten separats, i encara menys que cap força política no aconseguesca, almenys, la majoria absoluta. Pensem en la reacció d'Europa i dels països del món que necessitarem que ens reconeguen: com els expliquem que no som capaços d'unir-nos ni per a això? Quina imatge donaríem? Quina credibilitat tindríem a partir d'aleshores?

Em sembla evident, tanmateix, que la llista unitària és impossible. CiU sembla que la vol, però els altres no, i no sóc mai partidari de demanar impossibles. Però l'altre dia Amadeu Abril va exposar una possibilitat que crec que podria ser interessant i conciliar les diverses posicions. L'explique.

Es tracta de fer una llista a la italiana —més o menys a la italiana. És a dir que CiU, ERC i CUP, i si ho vol ICV o qualsevol altre partit, es presenten separats però incloent una referència única. Seria, per exemple, CiU - Llista per la Independència, ERC - Llista per la Independència, CUP - Llista per la Independència. Això permetria que cadascú rebés els vots per a ell i que per tant quedàs clar quin suport real té cada partit, si és que això importa tant. Però…

Però al parlament es formaria un sol grup: Llista per la Independència. Un grup flexible, en què tots sabríem quants diputats té cadascú i en què no caldria votar conjuntament res que no fos relacionat amb el procés. D'aquesta manera, podríem mostrar als altres estats la força del conjunt i obtindríem possiblement una majoria absoluta clara i contundent, suficient per a reclamar el reconeixement internacional.

Ja ho sé, que aquest no és l'únic tema i que això és complicat a causa del reglament del parlament. Ja ho sé que caldrà pactar moltes més coses que aquesta. Però crec que la proposta que Abril posa sobre la taula és una mirada innovadora que caldria tenir en compte, si més no. Abans d'esguerrar-ho tot.

Finalment: durant anys molts lectors m'han qualificat d'optimista. Crec que els fets m'han anat donant la raó i, doncs, que allò que explicava diàriament no era fruit de l'optimisme sinó de la realitat, que s'ha anat confirmant. Però avui he de dir, i ho dic tan serenament com sé dir-ho, que l'odi partidista d'alguns, un odi irracional i desbocat des de fa dies, fa perillar el procés d'independència. I jo, per primera vegada en molts anys, veig possible que no hi arribem. Ho diré més clar: estic convençut que no hi arribarem si ens deixem arrossegar per aquest camí.

El ministre que fa profecies de violència

CARLES CAPDEVILA | | 16/11/2014 23:00

Escric moltes hores després d’haver llegit la portada de l’ Abc on el ministre Fernández Díaz diu: “Hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència”. He procurat anar domesticant la ràbia i la indignació, la nàusea moral que m’ha ofegat al moment de veure-ho de bon matí. He passat un diumenge feliç al Penedès en companyia de famílies d’una coral infantil esplèndida, a la casa de colònies que porta el nom de la gran Marta Mata, he cantat i tot, per espantar els mals, hem dinat al costat del Museu Pau Casals al Vendrell, he mirat l’estàtua del mestre a la plaça i li he agraït un cop més el seu compromís amb la pau, he rellegit íntegre el dossier de filosofia #arapensem, he comptat fins a cent un parell de cops. I continuo pensant que les paraules del ministre són indecents, imprudents, injustes. Un ministre que predica la violència, que en fa profecia, un cas inaudit, sense precedents a cap país democràtic. Tant se val que el procés no pari de fer exhibicions mundials de civisme, el màxim responsable de la nostra seguretat, en lloc de fixar-se en els incidents a Madrid, a Blanquerna, o l’agressió feixista a Girona el 9-N, criminalitza sense base l’independentisme, com va acusar sense proves Xavier Trias, com ha fet perseguir els jutges pro consulta per la policia (vegeu la nostra exclusiva d’avui), com no ha aclarit els informes de la UDEF, com empaita els immigrants de Melilla. Quan Espanya sigui democràtica de debò, se sabrà tot i es jutjarà tot, també aquesta guerra bruta, seguríssim. Però, mentrestant, la perillosa conducta del ministre, inacceptable, per imprudent, per l’abús de poder, ens genera una altíssima inseguretat.

Deixo un vídeo de la jornada del 9N vista desde dins dels punts de participació, voluntaris, votants, obertura i tancament de portes...

https://www.youtube.com/watch?v=Hcq66iJA_J4#t=296

Madrid i el món, dues visions de Catalunya

Salvador Cot | Actualitzat el 16/11/2014 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

Una de les poques veritats que utilitza la propaganda de l'estat espanyol és que la indepenència de Catalunya no interessa a cap govern del món. Certament, als catalans no ens dóna suport cap potència internacional i els beneficis que podrien obtenir tercers estats sempre són discutibles i no prou definits com per avantposar-los al manteniment de l'statu quo. Aquí ningú no s'autoenganya, no ens regalaran res.

Però la qüestió fonamental és que la comunitat internacional també considera que el millor intrument per al manteniment de Catalunya dins d'Espanya és la negociació i el referèndum. Els editorials dels principals diaris internacionals marquen aquesta via com a l'òptima per resoldre el conflicte i atribueixen a Madrid la responsabilitat de fer una oferta prou atractiva als catalans com que sigui aquesta l'opció que doni consistència programàtica a un unionisme guanyador de l'estil escocès o quebequès. No hi ha cap mitjà important -zero, ni un- que hagi escrit que el no a tot sigui una possibilitat realista.

Així les coses, l'obsessió autoritària de Madrid ha acabat obrint una escletxa clara per la qual la independència dels catalans adquiriria legitimitat internacional. Si l'estat espanyol no és capaç de fer la seva devolution max per fer guanyar el no, es veuria com a inevitable que Espanya perdés Catalunya. I si fins i tot nega la possibilitat de la consulta, un dia no gaire llunyà el món encongirà les espatlles i enviarà ambaixadors a Barcelona. I serà l'estat espanyol qui s'haurà quedat sol.

Mentalitat colonial

«Potser Fernández Díaz, més que evitar la violència, la vol incitar. Pot voler fer-ho per convertir el “problema català” en una “qüestió d’ordre públic”»

Vicent Sanchis | Actualitzat el 17/11/2014 a les 00:02h

Diu la Viquipèdia que Jorge Fernández Díaz, nascut a Valladolid, és “un polític castellà establert a Catalunya, fill d’un militar falangista i membre de l’Opus Dei”. La definició no demana ser salpebrada. Amb això n’hi ha prou. Si no és cert o si el ministre d’Interior considera que no li fa estricta justícia, sempre pot canviar-la. Les definicions de la Viquipèdia tenen això. Es deixen modificar.

Ser polític castellà i fill de falangista són dos atributs que no determinen, però marquen i condicionen. Dins aquests paràmetres tan clars s’entén l’actitud de l’actual ministre d’Interior. Cada vegada que a Catalunya hi ha mobilització, sobretot si es tracta d’una mobilització sobiranista, Jorge Fernández Díaz envia tropa antiavalots al Maresme. Perquè s’hi passegen, perquè mai tenen l’oportunitat d’actuar. A càrrec del contribuent. Que paga però no calla.

L’excusa que addueix el ministre quan la gent de més bona voluntat que ell li demanen per què ho fa és sempre la mateixa: tenen com a missió “la protecció dels edificis públics de propietat de l’Estat”. La raó és estrictament colonial. La metròpoli no es refia de la policia indígena. Només la Policia Nacional pot vigilar edificis de l’Estat i protegir-ne els interessos. Els altres no compten. Perquè vés a saber. Només cal mirar com van acabar els sipais...

Aquests agents que vénen i van Catalunya endins i enfora són el complement vistós d’una altra dotació més maliciosa encara: els homes del Centre Nacional d’Intel·ligència que borinotegen per Barcelona amb l’estúpida intenció d’avançar unes estratègies que tothom coneix. Si el ministre vol saber, en lloc de punxar telèfons, pot trucar directament a Artur Mas, a Oriol Junqueras, a Carme Forcadell o a Muriel Casals. I si vol sabotejar mòbils o sistemes informàtics, que no pateixi, ho pot fer des de Madrid.

Potser Fernández Díaz, més que evitar la violència, la vol incitar. Pot voler fer-ho per convertir el “problema català” en una “qüestió d’ordre públic”. Més aviat de desordre. On ell i el Partit Popular navegarien amb molta més traça. Alguns no entenen de política, però sí de repressió. És en la repressió que se’n surten.

I si alguna ànima càndida es pensa que tot això no és actitud colonial, només ha de llegir l’entrevista que ahir Jorge Fernández Díaz va dispensar al diari ABC. El ministre va deixar anar, com qui és menja un gínjol: “El català és un poble molt sentimental. Però quan els sentiments no són moderats per la raó, es desborden en passions i d’aquí a la radicalització hi ha un pas”. Són paraules que podria subscriure senceres Sir Sidney Rowlatt referides al caràcter indi. Els indígenes sempre són “sentimentals”. I com que no controlen els seus sentiments, cal domar-los des de la metròpoli. Jo, Tarzan; tu, negrot! Jorge Fernández Díaz pensa, parla i actua com una autoritat colonial. Això també podria aparèixer a la Viquipèdia.

El ministre remata l’entrevista alertant que “hi ha risc que una frustració independentista desemboqui en violència”. El risc de debò és que la frustració espanyolista no la faciliti per poder-la després reprimir. Això és també exactament colonial. No, bwana!

Miente-miente-que-algo-quedara

“Es preciso saber lo que se quiere; cuando se quiere, hay que tener el valor de decirlo, y cuando se dice, es menester tener el coraje de realizarlo” .Georges Clemenceau, político y jefe de gobierno durante el régimen de la Tercera República Francesa (1841 - 1929).


‘Jugada maestra’, es lo que hace unas semanas se advirtió desde aquí que había sido la nueva propuesta para el 9N. El cambio por una secular y atípica Consulta Participativa, sin echarse atrás para realizarla, era lo que tocaba. Pasados unos días de la misma, ya se ha oido de todo como se esperaba; desde "en Catalunya hay más catalanes que independentistas" de Mariano Rajoy, al "no conozco a nadie en Catalunya que quiera separarse de España", de Mario Vargas Llosa, pasando por “en cuestión de horas la Fiscalía va a presentar una querella contra Mas” de la Alicia Sánchez Camacho. Desde el comienzo del proceso, el gobierno va dando palos de ciego, y ahora el PP puede ser un espantajo en manos de ese nacionalismo recalcitrante de la derecha española que está en la sombra desde el siglo pasado, como poco. Miedo a más amenazas no hay. Todo dependerá de cómo se desarrollen los acontecimientos y como se gestionen desde Cataluña.


Día a día este Gobierno español está perdiendo la poca credibilidad que le queda. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, ha precisado este viernes que el Ejecutivo español buscará el acuerdo con el resto de sus socios europeos antes de proceder al reconocimiento de Palestina, que es una competencia de cada país. El hecho de reconocer el Estado Palestino, justo después de haber puesto trabas a la consulta alternativa en Catalunya, deja al Estado español sin argumentos serios de cara a la opinión pública, tanto la de aquí como la Internacional. Y si eso no fuera todo, la número dos del Gobierno ha comparado la consulta participativa del 9N con la que se hizo en la región italiana del Véneto. La vicepresidenta ha querido restar importancia al éxito en la participación el pasado domingo en Catalunya diciendo que "este año también hubo una consulta en el Véneto, que tampoco valía para nada pero participó el 63% de la población". Lo que Sáenz de Santamaría no ha dicho es que la participación en efecto, superó a la del 9N, pero en el caso de la región italiana del Véneto la consulta se hizo por internet y por teléfono, sin control de ningún tipo sobre los votantes. El Partido Popular en su línea de arrogancia no para de ningunear el 9N con falsos mensajes propagandísticos en los medios, pero tampoco dice que ganaron las últimas elecciones generales con mayoría absoluta en el que tan solo votó el 30 % del censo electoral.


Como infundía y aleccionaba el tristemente perverso maestro de la propaganda nacionalsocialista alemana, Joseph Goebbels, “miente, miente que algo quedará”. La vicepresidenta faltando a la verdad ha recordado que es la Fiscalía quien "de manera autónoma" decide sobre si se debe poner una querella contra los responsables del 9N. Y ha aludido a los que promovieron la consulta diciendo que "están como están" y "han dividido" a la sociedad catalana. "La fractura siempre genera fractura y en este caso entre los partidos", ha resaltado, para invitar "a todo el mundo a la serenidad, la moderación" y a dedicarse a gobernar Catalunya ¿?. Son especialistas en tergiversar la realidad. Ya solo pueden desvirtuar lo obvio. Como dijo ese estadista Republicano, Clemenceau, de magnificas frases lapidarias, “No conozco nada que sea superior a la necesidad de los hechos”…


J L Herrera Vega

Madrid inaugura l'estàtua d'un almirall que va bombardejar Barcelona

Malestar de l'Ajuntament de la capital catalana per la insensibilitat de l'acte en ple Tricentenari
Lluís Bou

Madrid ha inaugurat aquest migdia l'estàtua de l'almirall Blas de Lezo, que va capitanejar els bombardejos contra Barcelona el 1713 i el 1714, per part de les tropes borbòniques. A l'acte inaugural, a la plaça Colón on també oneja la gran bandera espanyola, hi han assistit el rei Joan Carles I, l'alcaldessa de Madrid, Ana Botella, l'almirall en cap de l'Estat Major de l'Armada, Jaime Muñoz-Delgado, i l'expresidenta autonòmica Esperanza Aguirre.

Botella ha lloat en un discurs el monument a Blas de Lezo com "el darrer triomf del mariner sobre els qui pretenen quienes donar per caducada una gran nació com es Espanya". A Espanya valoren també aquest almirall perquè va derrotar la flota britànica a Cartagena de Indias.

El monument, que ha estat sufragat per subscripció popular, ha causat malestar a l'Ajuntament de Barcelona, perquè coincideix amb el Tricentenari dels fets del 1714. El tinent d'alcalde Jaume Ciurana ho va deixar patent ahir fins i tot en un tuit.

L'estàtua de Blas de Lezo

"És significatiu que en un moment polític tan delicat les institucions espanyoles no hagin tingut cap mena de prevenció a fer un homenatge a qui va bombardejar Barcelona"

Editorial

Madrid ha inaugurat aquest cap de setmana l'estàtua de l'almirall Blas de Lezo, que va capitanejar els bombardejos contra Barcelona el 1713 i el 1714, per part de les tropes borbòniques. A l'acte inaugural, a la plaça Colón on també oneja la gran bandera espanyola, hi van assistir el rei Joan Carles I, l'alcaldessa de Madrid, Ana Botella, l'almirall en cap de l'Estat Major de l'Armada, Jaime Muñoz-Delgado, i l'expresidenta autonòmica Esperanza Aguirre. És sorprenent que en un moment polític tan delicat les institucions espanyoles no hagin tingut cap mena de prevenció a fer un acte d'aquestes característiques, que pot ser considerat ofensiu per una part del territori. Espanya està tan allunyada de tenir una concepció plurinacional de l'Estat, és tan impossible que es reformi per incorporar-la, que ni després de la derrota política que va patir el 9-N és capaç de corregir la seva visió amb una actitud de prudència. Els patrons històrics són profunds, i no es poden canviar fàcilment. Per això no és creïble la via d'intentar resoldre el contenciós català amb una reforma de la Constitució. Quan ells parlen de reforma constitucional, des de Pedro Sánchez a Pablo Iglesias, no pensen en cap cessió de sobirania.

La (in)dependència de Castor

"Que no ens vinguin amb la cançoneta de la llei igual per a tothom i la indestructible unitat d’Espanya"

Jofre Llombart

Dijous a la tarda ens vam assabentar per la porta del darrera que el govern espanyol ha pagat 1.350 milions d’euros a Florentino Pérez com a compensació per haver provocat 500 terratrèmols a la costa de les Terres de l’Ebre i de Castelló. Dic per la porta del darrera perquè aquesta vegada ni tan sols va sortir Rajoy en plasma ni cap ministre amb micròfon enganxat amb celo. Aquesta vegada va ser un paper només a l’abast d’experts en finances: un comunicat de la Comissió Nacional del Mercat de Valors en què s’informava dels resultats trimestrals de determinades empreses. Quan s’arribava al capítol dedicat a ACS (l’empresa de Florentino) la xifra dels resultats remetia a la lectura d’un paràgraf amb un annex. Calia anar a aquest annex per entendre que l’augment sobtat d’ingressos es devia al pagament d’aquests 1.350 milions d’euros.

Aquesta recargolada manera ha estat la manera com els ciutadans ens hem assabentat d’aquest pagament express. El govern espanyol s’havia autoimposat pagar la indemnització a ACS en un màxim de 35 dies hàbils després d’haver pres la decisió (el 3 d’octubre). Al final han estat 32 dies hàbils comptant com a bons els dissabtes i que el 10 de novembre era festiu a Madrid. Segons una informació de TV3, el pagament va ser dimarts 11, és a dir, un mes i una setmana després d’haver-ho decidit.

En un temps rècord, el govern espanyol ha aconseguit reunir els diners a través de l’acció concertada d’onze bancs i així poder pagar trinco-trinco. 1.350 milions d’euros de cop, no fos cas que Florentino no tingués cash per pagar el lloguer. Per al 2015 el govern espanyol està tramitant uns pressupostos en què el capítol per a persones amb dependència és, en total, 1.177 milions d’euros. La partida d’inversions per a Catalunya és la xifra ja sabuda de 1.072 milions d’euros. Tant en el Sistema d’Atenció a la Dependència com amb Catalunya les xifres són previsions pressupostàries, és a dir, després caldrà anar a comprovar si s’han executat; en el cas de Florentino no: ja s’han cobrat. I caldrà comprovar-ho perquè, per més inri, la llei de Dependència és una d’aquelles competències que l’Estat ha traspassat a les autonomies amb un finançament absolutament insuficient. Es traspassen competències amb un cost molt elevat, se les dota de pocs recursos i llavors la Generalitat ha d’endeutar-se per poder-les satisfer. Heus ací com es genera el forat de les administracions autonòmiques i llavors es crea el pervers mecanisme del FLA (et deixo uns diners que són teus i te’n cobro interessos)

Però si el finançament ja és escàs d’origen, en els últims anys s’ha vist especialment agreujat. Entre el 2013 i el 2014, l’Estat ha retallat 936 milions d’euros els diners traspassats a les comunitats autònomes per aquesta matèria. I qui ha acabat patint aquesta retallada? La persona depenent i la seva família. La Generalitat li comunica que pot rebre unes ajudes, l’afectat hi compta i a l’hora de la veritat l’Estat tanca l’aixeta. A la persona depenent se li endarrereix o suspèn l’ajuda i la Generalitat queda com a deutora. I tot per 936 milions d’euros repartits entre totes les administracions autonòmiques, 400 menys dels que s’han pagat de cop a ACS.

S’ha dit que aquests 1.350 milions d’euros els acabaran pagant tots els ciutadans de l’Estat en els pròxims 30 anys. Tots? No. Els bascos i navarresos no. Com que Euskadi i Navarra tenen un sistema fiscal propi, els seus governs decideixen en tot moment quins conceptes cobren a través dels seus impostos. També tenen competència pròpia en la gestió financera de la Llei de Dependència, de manera que els afectats tampoc noten igual les penúries econòmiques de la cosa pública. I a sobre ara fa un mes i mig, els governs espanyol i basc han pactat, ras i curt, que la Llei Wert no s’apliqui a Euskadi. La imposició del castellà com a llengua vehicular no serà obligatòria al País Basc. A Catalunya s’intenta que sigui així però situant la consellera Rigau al límit de la llei. A Euskadi es fa igual però certificat per la llei. No critico que a Euskadi gaudeixin de tot plegat (la no aplicació de la norma Wert i la no asfíxia financera), és més, millor per a ells. Però aleshores que no ens vinguin amb la cançoneta de la llei igual per a tothom i la indestructible unitat d’Espanya. Pel que convé, aquests dos principis es poden passar per l’entrecuix constitucional. I aquest és l’Estat en què ha tocat viure als catalans: siguis d’on siguis, parlis la llengua que parlis, votis el que votis. Perquè sí, encara que diumenge passat votessis No, Sí-.No, Sí-Sí, o siguis de la suprema majoria silenciosa, des del 9N fins avui dissabte, els ciutadans catalans (insisteixo, tots) han aportat a l’Estat 135 milions d’euros en concepte de dèficit fiscal. 135 milions que ja no veuran mai més. En cinc dies, una desena part del què ha cobrat Florentino Pérez. 135 milions d’euros de menys que han pagat els catalans, amb independència de si són depenents, independents, dependentistes o independentistes.

Rècord històric de les exportacions catalanes

També han crescut les vendes a l'estranger entre gener i setembre d'enguany en relació a l'any passat
Xavier Lladó

Rècord històric de les exportacions catalanes. Han crescut un 10,3% al setembre en relació al mateix mes de l’any passat, assolint els 5.269 milions d’euros. Es tracta del mes de setembre en què s’han registrat més vendes a l’exterior d’empreses catalanes de tota la sèrie històrica.

A més, entre gener i setembre les exportacions han augmentat un 2,3% respecte al mateix període de l'any passat arribant als 44.752 milions d'euros, un nou rècord històric.

Segons dades del Ministeri d’Economia i Competitivitat, els sectors amb més pes en les exportacions han estat els productes químics, els béns d’equip i les manufactures de consum.

El creixement de les exportacions catalanes al setembre ha estat superior al de països de referència a Europa com Alemanya (8,5%), França (5,9%) o el Regne Unit (-4,5%). A nivell internacional, les vendes a l’exterior han crescut un 3,9% als Estats Units i un 6,9% al Japó.

Atac cibernètic

"Del Cesid al Gal, senyor ministre, també només n’hi va haver un, de pas. El mateix que hi ha de l’atac cibernètic a l’atac amb explosius"

Vicent Sanchis

De fa mesos les brames sobre la presencia descarada d’agents del Centre Nacional d’Intel·ligència a Barcelona s’han desbocat. Hi ha periodistes honrats a Madrid que la certifiquen. I n’hi ha de cínics que la neguen. Els rumors són tan intensos, que fins i tot algunes fonts precisen exactament el lloc on aquests senyors es concentren i s’organitzen: la residència d’oficials que hi ha a la Diagonal de Barcelona, tot just davant El Corte Inglés. Aquella que vol destacar gràcies a una bandera espanyola enorme. Tan gran, que el dia que va morir Adolfo Suárez la van haver de substituir perquè l’habitual no permet hissar-la a mig pal. L’ocupa tot.

El ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, tampoc ha negat la dada. Encara que sigui falsa, Fernández trau tot el pit que pot. Es pensa, el molt ministre, que l’exhibició testosterònica d’agents i espies espantarà els més fràgils. Per això cada vegada que hi ha alguna manifestació independentista n’envia més. Es passen tres o quatre dies al Maresme i se’n tornen a Saragossa, a València o a Madrid. A costa del contribuent. Per arronsar.

En aquest context, tan viril, l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i la Generalitat van partir un atac cibernètic sense precedents els dies anteriors a la consulta del 9-N. Els dirigents de l’Assemblea i Òmnium van ser discrets. Van resoldre el problema com van poder i van callar. Magnificar-lo és fer més feliços als agressors. Artur Mas, aquesta vegada, el va denunciar amb contundència. El president de la Generalitat va afirmar que l’ofensiva informàtica havia afectat el Servei d’Emergències Mèdiques, el Servei Meteorològic de Catalunya i fins i tot la recepta electrònica. Poca broma amb els pirates.

Ahir el director del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya, Jordi Puigneró, va aclarir que no es tractava d’una agressió d’aficionats. L’atac havia estat ben finançat –el va valorar almenys en 100.000 euros–, el van perpetrar experts informàtics i havia partit de bases logístiques situades als Estats Units, la Xina i la Rússia. Això no es extrema dreta. O sí. Però potser amb credencial oficial. Afirmava ahir en una entrevista al diari ABC Jorge Fernández Díaz que els catalans són “sentimentals” i que del sentiment a la passió de la passió a la violència “només hi ha un pas”. Ell s’ho diu i ell s’ho creu. Del Cesid al Gal, senyor ministre, també només n’hi va haver un, de pas. El mateix que hi ha de l’atac cibernètic a l’atac amb explosius.

Bwana Mariano

Salvador Cot | Actualitzat el 17/11/2014 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

Finalment, Mariano Rajoy vindrà a Barcelona dissabte 29. Segons ha dit ell mateix, intentarà "explicar millor" una idea permanent, que és que la societat catalana no és capaç de governar-se a si mateixa. Per demostrar-ho, Rajoy ha avançat que utilitzarà com a argument el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) i les diverses transferències de recursos, així com les inversions que es fan a Catalunya per decisió de Madrid. En aquest sentit, Rajoy no ha acabat de deixar clar si la idea és que no podem autogovernar-nos perquè som pobres o si és al revés; som pobres perquè hem fracassat a l'hora de prendre una part de les decisions. En qualsevol cas, el concepte és que depenem d'ells.

Rajoy, per tant, ve a fer-nos adonar que ells ens fan el bé quan administren els nostres recursos. I, com que els fluxos financers són justos i equitatius, si no tenim diners per pagar escoles i hospitals és perquè ens els han deixat gestionar i no n'hem sabut prou. Però, tot i així, Rajoy i els seus ministres no ens ho tenen en compte i ens fan arribar un préstec cada final de mes. Com pot ser que, a sobre, Catalunya estigui plena separatistes?

El sistema és ideològicament colonial. L'home blanc és el que sap decidir i administrar, mentre que els indígenes només fan que barallar-se entre ells, fomentar la idolatria i procrear en una eterna minoria d'edat. Un supremacisme tan antic que fins i tot François Hollande, ahir de visita a Nova Caledònia, el va deixar enrere tot reconeixent que els ciutadans d'aquella illa "trobareu la solució per vosaltres mateixos, al final d'aquest procés. Ningú no la coneix, sou vosaltres els qui la formulareu. França serà al vostre costat en tant que Nova Caledònia ho vulgui". En resum, hi haurà un referèndum.

«Las provincias del nordeste»

«Estem, un cop més, davant de l’insult a la intel·ligència dels contribuents catalans, que provoca tanta satisfacció a les orelles espanyoles»

Xavier Roig | Actualitzat el 18/11/2014 a les 00:05h

Dues setmanes abans de que tingui lloc ja ens estan amenaçant amb la visita que el senyor Rajoy farà a Catalunya. Tant de rebombori per voler fer-nos veure que, encara que ve poc, ens estima a la seva manera. Tot plegat em recorda les vingudes paternalistes que, de tant en tant, feia en Franco per visitar “las provincias del nordeste”. Els llepes locals, unes setmanes abans, ja es desfeien en elogis tot explicant les excel·lències del seu amo, i de com ens estimava. Com ara, si fa no fa.

D’entrada vindrà a dir-nos que no, no i no. Això ja ho sabíem. Perquè si, en un determinat moment, el senyor Rajoy tenia alguna feblesa o dubte, abans passarà per Madrid a curar-se-la. Per la seu del PP -que és on els hereus polítics del franquisme tenen el seu quarter general-.

Però, sobretot, la visita està perfectament plantejada. Perquè un registrador de la propietat mai dóna les gràcies. Perquè el seu talant és el del típic funcionari que, evidentment, no sap qui és que li posa el rostit a taula. I, si em permeten, aquest és el tema. Com a bon alt funcionari de l'Estat (bé, funcionari en excedència disfressat de president de govern), el senyor Rajoy es pensa que els contribuents són una subespècie creada per Déu amb l’únic objectiu de nodrir les arques de l'Estat. Arques que no tenen altra missió que mantenir gent com ell i el cortijo que representa. Si, a sobre, es tracta de contribuents catalans, la cosa esdevé frenètica.

Tot això ho dic perquè sembla que, de pas que ens dirà que “no” un cop més, ens voldrà explicar com l’Estat ha ajudat financerament Catalunya. Oi que té pebrots la cosa? El símil més adequat seria el d’aquell que et pispa els diners per, de pas que t’insulta, després prestar-te’n una part, al temps que va pregonant a tort i a dret que sobrevius gràcies al seu préstec. No és nou. Aquesta ve sent una tècnica emprada de fa temps per tots els partits espanyols. Uns ho fan grollerament, com el PP. Altres sibilinament, com el PSOE.

Com veuen, estem, un cop més, davant de l’insult a la intel·ligència dels contribuents catalans, que provoca tanta satisfacció a les orelles espanyoles. En lloc de venir a presumir dels diners que l’Estat ha donat a un territori (diners que, primer ha recaptat com a impostos) un governant responsable vindria a passar comptes. És a dir, a explicar en què s’han gastat els diners recaptats i que no han tornat a Catalunya. Però, és clar, tot això no es pot demanar a una Espanya que, no només fa pudor a rància, sinó que, a sobre, li cau la baba davant de funcionaris que són capaços d’arribar a president de govern i d’insultar-nos. Perquè, no s’enganyin, el tema no va de partidismes. Intolerància, insult i insolència són les claus per governar Espanya. No n’hi ha d’altres.

Societat adoctrinada

«Ha estat una exhibició de com el ridícul és proporcional al poder: quan més poder té el censurador major és el ridícul quan fracassa»

Pilar Antillach | Actualitzat el 18/11/2014 a les 00:00h

Des de les tribunes de l'unionisme radical, no necessàriament reaccionari, s' insisteix en atribuir l'èxit del 9-N a l'adoctrinament de la societat catalana, que de manera disciplinada i mesell va fer cua per poder votar. L' afany per desqualificar una part dels catalans es pot atribuir al desconcert de veure el què mai s'havien imaginat. La flagrant contradicció de relacionar adoctrinament i desobediència, només pot ser fruit de la desesperació.

Una “societat adoctrinada” no qüestiona el poder i molt menys l'autoritat del poder i de cap manera passa de l'autoritat del poder de l'Estat, que és el que van fer els 2,3 milions de catalans que el 9-N van anar a votar. Com diuen des de les mateixes tribunes: “En Catalunya el Estado ha desaparecido". Però, ignoren que la “societat adoctrinada” ha sabut diferenciar entre poder i autoritat. I d'aquí que el 9-N s'hagi convertit en un acte de desobediència col·lectiva, i alhora en una lliçó de civisme, sense precedents a Catalunya i a Espanya.

El civisme ha fulminat el discurs de la por, que és el mes antidemocràtic de tots els discursos; només per això ha valgut la pena el 9-N. El civisme no pot ser mai ni “estèril” ni “inútil” –adjectius del govern espanyol per definir la jornada del 9-N- i, en situacions de conflicte, té inqüestionable validesa democràtica, tot i que ells ho neguin. Tres dies de silenci del president Rajoy, precedits de quatre crits al Senat de la vicepresidenta Sáez de Santamaria, per assegurar que no permetran que els catalans puguin decidir (igual que van dir que el 9-N no podrien votar ), emmarquen la reacció del govern espanyol sobre el 9-N (“esa cosa”), que ha deixat atònites a les cancelleries de mig món i la premsa internacional, desplaçada a Barcelona.

Ha estat una exhibició de com el ridícul és proporcional al poder: quan més poder té el censurador major és el ridícul quan fracassa. Per tant, estem davant una colla (“tropa” que diria Rajoy, parafrasejant al comte de Romanones) de fracassats per no saber reaccionar quan una societat avantposa el civisme per sobre de qualsevol d'altre supòsit. La democràcia inclou a tothom, fins i tot els que no ho són. El civisme només a qui el practica. Primera lliçó del 9-N.

El president dels observadors explica l'emoció que li va causar el 9-N

'Era difícil de no commoure's quan la gent aplaudia per haver pogut votar', escriu Ian Duncan

El president de la comissió internacional que va supervisar la votació del 9 de novembre, l'eurodiputat unionista escocès Ian Duncan, ha explicat l'impacte i les impressions que li havia causat el 9-N. En un apuntament al seu bloc, enumera els punts febles que va tenir la votació, pel fet d'haver estat prohibida pel Tribunal Constitucional, i explica que 'fou tan ben fet com podia ser ateses les circumstàncies'. En conclou que no es pot dir que la gent que no va anar a votar fos favorable al 'statu quo'.

Duncan comença relatant la impressió que li va fer la visita a primera hora d'un col·legi del barri de Gràcia de Barcelona, i concretament del moment en què obrien les portes, a les nou del matí: 'La gentada va esclatar en un aplaudiment espontani. Em va commoure. Era difícil de no sentir-se així quan una multitud de centenars de persones aplaudia amb força el seu dret de votar. En alguns altres col·legis, la gent cantava l'himne nacional català.'

Resumint, Duncan diu: 'Vam ser testimonis d'una votació ben menada en unes circumstàncies extraordinàriament difícils.'

Quines eren aquestes circumstàncies: no hi havia cens, els funcionaris tenien prohibit de prendre part en l'organització, no era possible de fer servir les urnes oficials i no es podien utilitzar edificis oficials.

Per tant, es demana: 'Com va ser possible de dur a terme una votació d'aquesta manera?' I ell mateix respon: 'Cada solució va ser una gesta impressionant d'enginy, de compromís individual, de sentit comú de necessitat.'

De les solucions que el govern va trobar per a poder votar diu Duncan que el fet d'haver-se de registrar no era pas ideal. I sobre el recurs als voluntaris, que eren quaranta mil, opina: 'Com a observador diria que això era una feblesa en el procés. Però fou un compromís impressionant i necessari per la circumstància. La solució de les urnes fou elegant. La gent de Catalunya es va fer la seva; mai no havia vist una urna amb una finestra.'

I acaba dient que el nombre reduït de col·legis va ser un problema, però que no va impedir que tothom qui va voler votar ho pogués fer.

Destaca els 2,3 milions de catalans que van acudir a votar. I replica a Rajoy que els dos terços que no hi van anar no poden ser utilitzats per dir que tots són partidaris de la situació actual.

Així mateix, fa algunes consideracions finals, com ara l'avís als catalans que a la UE 'hi ha poca cosa amb què els catalans es puguin consolar'. 'La UE és una unió d'estats membres. El fet que Catalunya o Escòcia en formin part dependrà de la bona voluntat i del suport de tots els estats membres, inclòs Espanya.'

18/11: L’orgull ferit és el motor de la història

VICENÇ VILLATORO | | 17/11/2014 21:12

Ho vaig escriure en un dietari, fa anys, pensant en l’Europa dels trenta i ara ho repesco pensant en el procés català i les conseqüències del 9-N. Sé que exagero: hauria de dir un motor de la història. Entre d’altres. Però com que domina una lectura economicista que situa el motor únic de la història en la confrontació d’interessos, cal emfatitzar que les persones i les comunitats es mouen també per altres coses. La humiliació, la manca de respecte, l’orgull ferit, tenen una immensa capacitat mobilitzadora. El procés català neix al meu parer d’una confrontació d’interessos. Neix també d’una cosa menys economicista, com és la voluntat de ser, la tossuda persistència de les identitats culturals. Però s’alimenta d’un sentiment d’humiliació. Ara, dos milions llargs de catalans van fer una cosa molt valuosa i molt important. Quan des del govern i l’establishment espanyol es diu que això no val per a res, que és una farsa, que som de fet quatre gats, i a sobre totalitaris, la gent se sent ferida. Diu que Rajoy vindrà a Catalunya a intentar convèncer els catalans. Si no vol que li surti el tret per la culata, val més que no vingui a menystenir. No cal que ens ensaboni. N’hi ha prou que no ens insulti. Que ens respecti.

Multa per portar una estelada, honors per apologia del franquisme

El jutge imposa 300 euros el seguidor de la Penya però també vol que es denunciïn els cinc testimonis perquè considera que van faltar a la veritat


Badalona (ACN).- El jutjat d'instrucció número 5 de Saragossa ha sentenciat a Alex Molina, el seguidor del Fiatc Joventut de Badalona que va ser retingut per la policia espanyola per exhibir una estelada a pagar una multa de 300 euros. El jutge explica que Molina "portava una bandera catalana de considerables dimensions" i per això creu que l'actuació policial va ser "legítima" ja que es va produir una "situació de gran alteració amb crits antiespanyols". A més, el magistrat vol que s'obrin diligències contra els cinc testimonis del judici perquè creu que van cometre un delicte de fals testimoni "faltant a la veritat de forma evident". L'advocat del jove, Marcel Molina, ha assegurat que recorreran la sentència.

Repressió contra Catalunya

La sentència considera com a provat que Alex Molina va fer una falta de desobediència i ofensa als agents perquè va dir "fills de puta" i "espanyols de merda" als policies. El jutge, a més, apunta que és el DVD aportat per la defensa en el que s'evidencia "la producció d'una situació de gran alteració de crits antiespanyols".

Acusació de fals testimoni per part de la justícia espanyola

A més, el magistrat avisa que els testimonis són "familiars o amics de l'acusat que integraven el grup d'aficionats de l'equip visitant" i, per això, han "faltat a la veritat de forma evident després de ser adequadament alliçonats de les conseqüències penals d'aquesta actuació", motiu pel qual procedeix d'ofici a deduir testimoni en contra d'ells.

Pendent d’una multa de 4.000 euros i un any sense entrar als recintes esportius

D'altra banda, la Subdelegació del Govern espanyol a Saragossa manté la seva petició de 4.000 euros de multa i un any sense que Àlex Molina pugui entrar als recintes esportius a instàncies de la Comissió Antiviolència.

Hi ha alguna institució espanyola que no faci aigües?

Repassant l'organització política espanyola és ben fàcil veure com algunes de les institucions més bàsiques estan qüestionades o han perdut la legitimitat. Cap estat és perfecte, però cada vegada el sistema de canonades d'Espanya fa aigües cada vegada per més bandes. I la fiscalia és l'última esquerda. Les pressions polítiques perquè el fiscal general de l'Estat i la fiscalia de Catalunya actuïn és evident, les declaracions barroeres de Sánchez Camacho fa una setmana i de Carlos Floriano aquest dimarts -posant en dubte els fiscals catalans- en són la prova. Les desavinences entre uns i altres per presentar o no la querella contra Mas també denota que la qüestió és més aviat política que jurídica.

Tot emana de la sacrosanta Constitució Espanyola. Un text que la majoria de la població ara en vida no va votar, anterior a la creació de les comunitats autònomes i a l'adhesió a la UE, que encara fa prevaldre l'home a la dona per la successió monàrquica, i que ja no té el consens darrere. Com a mínim Catalunya ja no el signa. De la Carta Magna penja el Rei com a cap de l'Estat. Què es pot dir dels últims anys de la monarquia espanyola, la família Borbó? Despilfarros, manca de respecte a la societat, corrupció, influències...

El rei modera, segons la Constitució, el funcionament regular de les institucions. I la base de totes elles és la separació de poders. D'entrada, les últimes setmanes no han estat les millors per exemplificar que el poder judicial és independent de l'executiu. Tot el PP anunciant què faria en tot moment el Tribunal Constitucional, Sánchez Camacho avançant les decisions de la fiscalia... Analitzant poder per poder, el resultat no és molt millor: el legislatiu consta del Congrés i el Senat. El primer canvia de parer a cada legislatura en temes tan bàsics com l'educació, tallant sempre les ales a les generacions que vénen amb els nombrosos canvis. I dels 266 membres del segon no se'n coneix la utilitat pràctica.

Pel que fa al poder executiu, el seu president actual és la viva imatge de la immobilitat. La pèssima habilitat per comunicar a la ciutadania i la manca de coneixement de llengües són altres vergonyes de Rajoy. Sobre la resta de l'executiu, és més discutible la gestió, però des de la transició les decisions dels successius gabinets han fet que 40 anys després l'Estat sigui un dels PIGS a Europa. Tant l'executiu com el legislatiu estan envoltats per l'ombra de la corrupció, i el sistema de comunitats autònomes, que pengen d'aquests poders, simplement és insostenible. Ni que sigui només pel fet que una d'elles hagi decidit voler ser un estat. Independent o no.

I què dir del poder judicial? Per sobre de tots els tribunals s'hi troba el Constitucional: lent, antiquat, de vegades amb membres morts o exercint més enllà del seu mandat i, sobretot, polititzat, ja que és escollit pels grans partits polítics i sempre està disposat a ser un recurs per solucionar problemes eminentment polítics. El Consell General del Poder Judicial, que controla tots els jutges, també està escollit pel poder legislatiu. Una bona contradicció tenint en compte que Espanya es regeix per la separació de poders. El ministeri fiscal és una eina que "defensa la legalitat, dels drets dels ciutadans i dels drets dels ciutadans [...], així com vetllar per la independència dels tribunals". El fiscal general de l'Estat ja va quedar en evidència l'any passat amb la pressió al fiscal en cap de Catalunya perquè saltés quan aquest va afirmar que al poble se li ha de donar l'oportunitat d'expressar-se. L'episodi d'aquesta setmana ja l'ha deixat amb la mateixa legitimitat que les altres institucions espanyoles amb la reputació sota mínims.

"Quan la metròpoli es fa dèbil, és quan es produeix la caiguda". És la frase lapidària d'aquest dimarts del cap de l'estat major de l'Exèrcit de Terra. A qui li sorprèn que [...]

L’oportunitat 19.11.2014 15:00

Vicent Partal

De totes les coses que podíem pensar que veuríem arran del 9-N, n'hi ha una que crec que no havia passat pel cap de ningú: la rebel·lió històrica dels fiscals catalans contra l'ordre de processar el president de la Generalitat. Poca broma. És una decisió d'unes conseqüències polítiques incalculables. I al mateix temps és una mostra diàfana de tot això que passa a Catalunya, i que és molt gros: l'estat espanyol s'ha esfondrat. Cosa que, sorprenentment, veu amb molta claredat el cap del seu exèrcit.

El 9-N més de dos milions de ciutadans simplement vam negligir l'existència de l'estat espanyol. El govern de Catalunya també ho va fer, perquè en desobeí clarament les decisions, i ningú no pot negar que això era molt més complicat. A mi no em perseguiran per allò que vaig fer, però a ells sí. Va ser, doncs, un gest decidit que caldrà apuntar-se per al futur immediat. Un gest, una actuació política, que ha dinamitat l'estat de les autonomies i ha originat això tan gros que vivim ara.

Tot és molt senzill d'explicar: els fiscals tenen dependència orgànica. No es poden rebel·lar. De fet, no s'havien rebel·lat mai, no n'hi ha cap precedent, d'això que passa ara. Si un fiscal vol prosperar, sap que no pot desobeir. Pot discutir tan fort com ho crega convenient i argumentar fins a l'extenuació, però no pot plantar-se i sobretot no pot desobeir ordres directes del fiscal general. Així doncs, que els fiscals catalans —col·lectivament, a més— es planten davant Torres-Dulce té un valor polític immens i serveix per a explicar on som millor que no pas cap altre pronunciament o esdeveniment. Perquè aquesta gent no són precisament independentistes.

Si sumem la desobediència dels fiscals, alts funcionaris, a la desobediència en massa dels ciutadans durant el 9-N i a la desobediència del govern català, és fa visible que l'estat espanyol mostra signes de col·lapse a Catalunya, com ha captat perfectament el cap de l'estat major de l'exèrcit de terra espanyol: 'Quan la metròpoli esdevé feble es produeix la caiguda.' Bufa!

L'esfondrament de l'estat és una condició prèvia, de manual, de qualsevol independència. Condició que resulta que també es compleix. És obvi que el fiscal general imposarà el seu criteri, però també és obvi que l'esquerda que s'ha obert és immensa, sobretot tenint en compte que Mas ha de ser jutjat pel Tribunal Superior de Catalunya.

Em reafirme, doncs, en allò que dic ja fa dies: anem arribant a un punt ideal i només hi ha el perill de les nostres errades. Les setmanes vinents em sembla que són el moment clau, el punt perfecte, per a emprendre el final del procés d'independència. El desconcert de l'estat és impressionant, a causa de la seua incapacitat per a fer front a les decisions que s'han pres des de les nostres files. Especialment la de convocar el 9-N i portar-lo a terme assumint-ne les conseqüències.

El 9-N va ser el dia de la ruptura. I això, com més temps passe, més clar és veurà. Res no serà igual, ja. De manera que ara cal concretar el procés d'independència i fer-lo efectiu de seguida. Per a la qual cosa hi ha una condició que ningú no pot eludir ni inventant-se discussions bizantines: cal guanyar les eleccions amb una contundència enorme. Unes eleccions que em sembla molt més que probable que les farem abans no cremen les falles a Bétera. 

PS. Potser en l'editorial d'ahir no em vaig expressar prou bé. Uns aclariments, doncs, per a esvair malentesos:

—Crec que és imprescindible de fer les eleccions aviat, aprofitar el moment.

—Crec que cal bandejar l'odi entre partits i criticar els qui el fomenten: cap dels estats que ens han de reconèixer no es fiaria d'una Catalunya barallada i incapaç de sumar ni tan sols a l'hora de presentar-se a les eleccions més importants de la seua història. No és un problema de com es fa la llista, és un problema de si entenem en quin punt som o no.

—No crec en l'ara o mai i per això vaig dir que si no era ara seria en un altre moment, és a dir, que passe què passe no hem de rendir-nos. Però sí que crec que hi ha oportunitats ideals i estic convençut que la que s'obre ara és insuperable. I que, per això, la sabrem aprofitar.

Cròniques de la colònia

«La revolta dels fiscals catalans demostra que la desconnexió ja no és exclusiva del sector independentista»

Dídac Boza | Actualitzat el 19/11/2014 a les 00:01h

Ni en el cap del més optimista d'entre els dos milions llargs de persones que van participar en la jornada del 9-N –inclosos aquells hi que vam fer de voluntaris- hi cabia una resposta tan rellevant de la ciutadania per a una consulta simbòlica feta en mig de prohibicions, amenaces i ciberatacs. Però el que resulta encara més impressionant és fins a quin punt aquest gest de revolta cívica i democràtica ha trasbalsat les estructures de l'Estat i del govern espanyol als quals estem veient fins i tot retorçar-se de dolor en públic i, en alguns casos de ràbia, com no ho havíem vist mai fins ara.

La revolta dels fiscals catalans contra les pressions del fiscal general de l'Estat, transmissor directe de l'alta corrent de nervis que s'han al govern espanyol, té una significació que va més enllà de la discrepància sobre presentar o no una querella contra el govern català. El portaveu del Partit Popular, Carlos Floriano, ha dit que els fiscals catalans estan influenciats per la “contaminació de l'ambient”. Només des del més absolut sectarisme i desconeixement del que passa a la societat catalana és pot fer una afirmació com aquesta, però sí és cert que el cas dels fiscals exemplifica clarament que la desconnexió ja no és una exclusiva del sector independentista. Hi ha altres àmbits de desconnexió, fins i tot de sectors i col·lectius socials que no combreguen amb la idea de la independència de Catalunya però que també han desconnectat d'una determinada manera “espanyola” d'entendre el poder i l'equilibri entre els poders de l'estat.

Per si els nervis de Madrid i un regust evident de derrota no eren prou visibles entra en escena un alt comandament de l'exèrcit espanyol –ni més ni menys que el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra- amb unes declaracions del tot sorprenents. La comparació entre el procés sobiranista català i la pèrdua de les colònies espanyoles del 1898 sorprèn tant pel contingut com pel fet que surtin públicament de llavis del general amb més responsabilitat en les forces armades espanyoles. Ja veurem si aquest pronunciament públic del general Domínguez Buj sobre qüestions polítiques acaba tenint algun efecte disciplinari però és interessant quedar-nos amb una de frases dites per aquest alt comandament militar: “Quan la metròpoli es fa feble, es produeix la caiguda”.

No els falta part de raó als altaveus del búnquer madrileny quan es lamenten de la pèrdua d'autoritat de l'estat a Catalunya. És el resultat guanyat a pols i a consciència per aquells que fa ja prop d'una dècada van decidir recollir signatures per fer del combat contra la voluntat d'autogovern de Catalunya una autèntica causa política “de todos los españoles” com tant els agrada dir al Partit Popular. Per cert, és del tot procedent parlar de búnquer per referir-se a l'immobilisme i a la ceguesa de la Moncloa davant el que passa a Catalunya. Que el Partit Popular de Catalunya pretengui ara dissimular el seu ridícul post 9-N intentant criminalitzar un gag del programa Polònia demostra l'encert de la sàtira protagonitzada de forma brillant per Queco Novell. “Amb la Fiscalia hem pres mal –deuen pensar a la seu del PPC- però fer soroll amb el CAC té menys riscos”.

Fuego!, fuego!, fuego!

Salvador Cot | Actualitzat el 18/11/2014 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

"Dile a mis hijos que morí como un buen vasco, armado y defendiendo la integridad de España y del Imperio. Gracias por todo lo que me has dado, mujer (…) Fuego!, fuego!, fuego!" diu la placa de l'estàtua, de set metres d'altura, que s'ha inaugurat fa pocs dies a la plaça de Colón de Madrid, ben a prop de la megabandera espanyola que s'hi va instal·lar per ordre de José María Aznar i al costat de la de Cristóbal Colón. L'acte patriòtic va ser presidit pel rei jubilat i ha estat molt elogiat per la premsa nacionalista de Madrid.

Es diu que aquelles frases, ara escolpides en marbre, van ser les últimes paraules de Blas de Lezo i Olabarrieta, un militar basc que va atacar tot el que es movia si se li ordenava des de Madrid, inclosa Barcelona, per descomptat. Successivament, va anar perdent una cama, un ull i un braç, uns fets que només van fer que incrementar-li la mala llet, a l'estil del Cavaller Negre dels Monty Python. L'únic que no va fer mai Blas de Lezo va ser negociar i menys encara amb els catalans, que li havien fotut enlaire el braç dret l'Onze de Setembre de 1714.

L'home era de canonada fàcil i va fer destrosses per tot el món. Era un basc armat, però era bo perquè el que defensava a trets era la integritat d'Espanya. "Fuego!, fuego!, fuego!" contra tothom. Espanya sempre s'assembla a si mateixa.

El Parlament demana la dimissió de l'ambaixador espanyol a Holanda per haver censurat «Victus»

Només PP i C's s'hi oposen

Q.S. , Parlament | Actualitzat el 19/11/2014 a les 15:46
hArxivat a: Política, Victus, unionisme, internacionalització, Censura

La Comissió d'Afers Institucionals del Parlament ha aprovat aquest matí amb els vots de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP i en contra de PP i C's una proposta de resolució que insta el Govern a sol•licitar la "immediata destitució" de l'ambaixador espanyol als Països Baixos, Fernando Arias González, per la polèmica amb la presentació de la novel•la d'Albert Sánchez Pinyol, 'Victus', a Utrecht. Una resolución contundent contra la censura que va patir el llibre per la diplomàcia espanyola.

La proposta de resolució presentada pel diputat d’ICV-EUiA, Jaume Bosch, rebutja també les declaracions del cap de gabinet del president Mariano Rajoy, Jorge Moragas, que ha considerat que la novel•la d'Albert Sánchez Piñol era "un llibre manipulador de la història".

El PP carrega contra el 'Polònia' per la paròdia de l'esbroncada de Hitler
En el gag, Rajoy escridassava els ministres per l'èxit del 9-N

El PP de Catalunya ha anunciat que denunciaria al Consell de l'Audiovisual de Catalunya el programa de 'Polònia' que va emetre TV3 la setmana passada. Hi apareixia una paròdia de la famosa escena del film 'Der Untergang' ('L'enfonsament') en què Hitler esbronca els seus generals. En el gag de dijous passat, és Mariano Rajoy qui blasmava els seus ministres per l'èxit del 9-N.

El portaveu del PP català al parlament, Enric Millo, deia que aquest gag, elaborat amb recursos públics, 's'aparta de la democràcia' i fa 'apologia directa o indirecta de l'ús de la violència, emetent imatges que fomenten l'odi i el menyspreu i la discriminació'. 'És absolutament inacceptable, intolerable i indigne d'una televisió pública', ha dit. Millo ha demanat a la resta de partits que condemnin aquests fets i ho ha comparat amb la petició per part del govern català d'un informe del CAC sobre continguts de Telemadrid on es banalitzava el nazisme. El popular ha denunciat que el programa de TV3 compara el màxim dirigent d'una formació política democràtica elegit per més de 11 milions de persones amb un dictador, i membres del seu govern amb dirigents nazis.

L'emissió d'aquest gag ja va causar un cert rebombori a Twitter, perquè molts usuaris no trobaven adient la comparació que s'hi feia. De fet, aquesta escena, mantenint la imatge del film original, és una de les més parodiades a YouTube, afegint-hi subtítols diversos. Des del compte de Twitter original, 'Polònia' va explicar-se així:

El franquista Utrera Molina amenaça en denunciar les víctimes del franquisme

El sogre de l’exministre de justícia espanyol, Ruíz Gallardón, reclamat per la Interpol per crims del franquisme assegura que és víctima d’una persecució política



--------------------------------------------------------------------------------

L’ex ministre de Franco, José Utrera Molina, reclamat per la justícia argentina i la Interpol per les responsabilitats de l’assassinat del militant antifranquista Salvador Puig Antich, en una nota publicada al web de la Fundació Francisco Franco, posa en dubte els fonaments legals de la querella contra crims del franquisme i amenaça en denunciar les víctimes del franquisme. En el comunicat, l’ex ministre secretari general del Moviment durant la dictadura assegura que la "suposada acció judicial” instada des de l’Argentina contra ell i els altres 19 franquistes encausats es una iniciativa política.

Utrera Molina en el comunicat es declara innocent i afirma que la “suposada” acció judicial duta a terme per la Jutge argentina, María Servini, contra ell i els altres membres “del govern de la nació”, no pot ser considerada com a tal perquè “constitueix una iniciativa política dirigida a l'ombra pels que a Espanya no van poder dur a terme la seva iniqua i prevaricadora instrucció penal, per no tenir fonament legal”. I conclou que no descarta exercir les accions judicials pertinents en la seva defensa.

[

No els amoïna el 9-N, els amoïna el que ve tot seguit

"Espanya ens voldrà dur al quadrilàter de la boxa, però el nostre terreny és el tauler d’escacs"

Víctor Alexandre

No hi ha hagut mai ningú que hagi contribuït tant a la independència de les colònies espanyoles, al llarg de la història, com ho ha fet Espanya. Espanya ha estat, de sempre, l’eina més poderosa que han tingut tots els moviments independentistes del seu imperi per assolir la llibertat. Tota sola els ha fomentat, els ha alimentat, els ha vigoritzat i els ha refermat. És un cas interessantíssim de paradoxa exacerbada que la converteix en campiona de derrotes. Les col·lecciona de totes les formes i colors a través dels segles sense moure’s ni un mil·límetre. La col·lecció d’ultramar, per exemple, és esplèndida, una autèntica joia del declivi. I ara en comença una altra, la col·lecció peninsular, que manté expectants els historiadors d’arreu del món.

En defensa d’Espanya, tanmateix, cal dir que té criteri. Passi el que passi, sempre és fidel a si mateixa, sempre actua de la mateixa manera. Arriba a un lloc, el domina per la força, el sagna econòmicament, hi imposa les seves lleis, n’anorrea la identitat, la cultura i la llengua i al cap de quatre dies diu als conquerits que no són ningú, que els seus drets històrics s’han esvaït i que el dret de decidir no existeix, que no ha existit mai. O és que potser els captius van poder decidir que no volien ser conquerits? Oi que no? Doncs ja està. Assumpte resolt. El problema és que és difícil trobar un poble que vulgui viure per sempre més sota un jou com aquest. Tard o d’hora, fins i tot els que han perdut la llengua pròpia, com ara els d’ultramar, desperten la seva memòria col·lectiva, trenquen la legalitat espanyola i declaren la independència. La història ho explica fil per randa.

I ara, ves per on, ha arribat el moment de Catalunya, que serà seguida immediatament pel País Basc. Però abans que això s’esdevingui, Espanya continuarà essent la nostra eina més poderosa, l’eina que ens ha d’obrir la porta de la presó i permetre’ns respirar aire pur. Espanya és una eina valuosíssima, que fa una feina impagable a còpia d’intolerància, de totalitarisme i de menyspreu absolut pels principis més bàsics de la democràcia i les llibertats. Tot el seu món és força bruta en forma de lleis, de nacionalisme i de negació de l’altre. L’altre, com dèiem abans, no existeix, l’altre ni tan sols no és reconegut. Només existeix Espanya –“la nación más antigua del mundo”, diuen sense rubor.

Per això, Espanya, no té resposta intel·lectual al procés català. Simplement s’indigna, li puja la tensió arterial i llança improperis, amenaces, insults i desqualificacions. La seva violència verbal és filla de la seva impotència intel·lectual. Dels seus llavis només surten pulsions, en cap cas reflexions. Pulsions que neixen al ventre i que van directament a la gola sense passar pel cervell. Així, tenim un exportaveu del govern espanyol que diu que el president Mas hauria de ser afusellat; un diputat que diu que no és una consulta, sinó un psiquiatre, el que necessitem els catalans; una Conferència Episcopal Espanyola que diu que l’independentisme hauria de passar pel confessionari; un dramaturg amb nom de pantà empordanès que diu que “cal ficar entre reixes el president Mas”, que “la població catalana està mentalment malalta” i que “l’Estat hauria de tractar-la sense pietat”; un escriptor cordovès que diu que els catalans pateixen inestabilitat mental; una diputada que diu que el dret de decidir és contrari a la democràcia; una altra diputada que diu que prohibir que Catalunya voti és una victòria de la democràcia; un president del govern espanyol que diu que prohibir un referèndum és propi d’una democràcia avançada; un filòsof que diu que els catalans som imbècils; un expresident espanyol nascut a Sevilla que compara Catalunya amb el franquisme; un ministre d’afers exteriors que relaciona el procés català amb el nazisme; un eurodiputat basc que diu que l’independentisme és terrorisme; uns manifestants que criden “¡Artur Mas, cámara de gas!”; una associació de militars espanyols que diu que cal declarar l’Estat de guerra a Catalunya i actuar-hi amb les armes; un periodista que diu que la independència de Catalunya comportarà l’assassinat i el genocidi... En fi, podríem seguir dies i dies amb aquesta mostra d’impotències, perquè creix cada minut que passa i perquè Espanya comença a adonar-se, per bé que no ho reconeixerà, que el procés d’independència de Catalunya és irreversible i això la treu de polleguera. De fet, ja fa temps que ho sap, només cal observar tota la seva política governamental, així com la desesperació que li provoca el corredor mediterrani i les presses per endur-se el petroli de Tarragona. Deu pensar que no li cobrarem quan negociem els actius i els passius.

Mentrestant, no en tinguem cap dubte, ja ha començat a ordir una trama per dinamitar les eleccions de caràcter plebiscitari que han de venir. Diu pestes de la consulta del 9-N, perquè l’ha viscuda com una humiliació, però el que l’angoixa de debò és no poder actuar militarment contra la Declaració Unilateral d’Independència que ha de seguir a les eleccions. Sap que Catalunya es troba en el centre del focus internacional i que tota acció de força contra la legitimitat democràtica que li atorguin les urnes serà vista com un exercici de totalitarisme. Un exercici que el món democràtic toleraria en alguns punts del planeta, però que jutjaria inadmissible en el si de la Unió Europea. S’acosten, per tant, moments que no oblidarem mai i ens cal mantenir el cap fred. Espanya ens voldrà dur al quadrilàter de la boxa, però el nostre terreny és el tauler d’escacs.

Que mal que lo tienen algunos con las hemerotecas...
Enric Millo defendiendo la comparación del catalanismo con el fascismo.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4114991/20130514/enric-millo-torna-encendre-polemica-propaganda-nazi.html

Vaya un ímbecil mutante.

La síndrome de Cuba

"Als cercles de poder espanyols regna la sensació d'impotència que els ha deixat que se celebrés el 9-N"

Editorial

El cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, Jaime Domínguez Buj, ha afirmat, preguntat per la situació a Catalunya, que "quan la metròpoli es fa feble" és quan "es produeix la caiguda", i que "processos" de aquest tipus es tenen lloc "quan el poder central és feble". El general ha recordat que això ja va passar quan Espanya va perdre Cuba el 1898. Domínguez Buj ha posat de manifest el que passa pel cap aquests dies als cercles de poder de l'Estat, que no és més que la sensació d'impotència que els ha deixat que se celebrés el 9-N. La feblesa que té en aquests moments el projecte espanyol s'ha vist ara també amb la crisi que s'ha obert a la fiscalia, dividida davant la decisió de presentar una querella contra el president Artur Mas simplement per haver posat les urnes. Un Estat en aquesta situació pot caure en l'error a més de passar-se de frenada prenent decisions errònies, cosa que acceleraria els esdeveniments a Catalunya. El sobiranisme té el vent a favor i només ha d'estar pendent de tres coses: De prevaler la unitat de cara a les pròximes eleccions, de treballar per eixamplar-se, i de mostrar-se tranquil i obert.