LES NOVES TASQUES DESPRÉS DEL 9N

Abans que res felicitem-nos. I felicitem en primer lloc als 2,3 milions de ciutadans que van exercir la sobirania. Tots els votants els del sí-sí, els del sí-no i els del no van fer el gest de considerar Catalunya un subjecte polític i als seus ciutadans amb drets a decidir l’estatus d’independència, federació o lliure unió./

En segon lloc els voluntaris que malgrat amenaces de tot tipus fins al final van estar a les meses de votació, van obrir els locals van donar la cara, malgrat diverses disfuncions organitzatives governamentals que formen part de la microhistòria que algun dia s’explicarà./

En tercer lloc a les organitzacions de la societat civil ANC-Òmnium i els seus voluntaris que van apuntalar de forma clara les dificultats o imprevisions de l’organització governamental del procés participatiu. I van recollir milers de signatures contra l’Estat. Esperem tots els signants que se’n tregui el màxim de suc d’aquesta denúncia política./

En quart lloc als partits sobiranistes que malgrat discrepar de la fórmula emprada per la pseudovotació, van acabar donant el suport al dia 9N, sense aquest suport, l’escenari podia haver estat un fracàs de la diada i l’excusa per aquè els sectors més conservadors nacionalment del bloc, ajornessin “ad Kalendas graecas” el següent pas del procés./

I finalment al Govern, perquè malgrat el canvi de rumb no acordat i les múltiples canvis de ritme, vacil•lacions al final va aguantar l’envestida. /

El Govern de Madrid va passar de la burla a l’amenaça, però al final, alguns assessors una mica intel•ligents devien aconsellar que malgrat l’erosió que li està comportant ara mateix des de la banda més dretana i ultraespanyolista, embrancar-se de veritat en una suspensió violentada comportava un alt risc de un Maidan a la catalana i vaga general d’alta tensió en els dies següents al 9N./

Ara, per acontentar als hooligans que ha creat concentrarà el foc de la fiscalia en el President i tres Consellers. Segons molts experts sense gaires esperances que pugui prosperar res. Tothom estarà al costat dels representants del Govern i també al costat de tots els procediments legals per denunciar als jutjats pròxims i internacionals l’abús de poder del Govern d’Espanya./
Dit tot això. I ara què?/

Hi ha diversos tempos que fan complexa la situació i caldrà molta habilitat, poc partidisme, però molt de pragmatisme per anar encaixant totes les peces./
1. Hi ha dues coalicions abocades a un procés de clarificació que pot tenir un punt de traumàtic. Un cop s’ha exercit, ni que sigui parcialment, però massivament, el dret a decidir, entrem en la fase clarament independentista. I en les properes eleccions es demanarà un programa clar i un full de ruta transparent. Per tant, la gent que a CiU i ICV-EUiA són legítimament federalistes haurien de presentar un programa propi en llistes pròpies. Si no és així, i lamentant-ho molt, la població que ha votat sí-sí haurà de saber que aquestes coalicions no el poden representar en les properes eleccions.
2. Les forces que ja es defineixen com independentistes, ERC, CUP, tenen altres problemes. No per gesticular més aconseguiran canviar una realitat en les cúpules de les opcions que encara estan fent la transició cap a l’independència. El risc de sobreexcitació i de confondre desig amb realitat sobre la velocitat que es podrà imprimir al procés pot tenir un efecte boomerang sobre elles. També caldrà mesurar molt bé que l’espai a créixer sobretot, és l’espai metropolità amb molta gent situada en un terreny indefinit nacionalment però que formen part d’una massa creixent d’indignats amb la situació social i de degradació política. Caldo de cultiu que o bé es cuida cap a la banda de l’esquerra independentista o caurà de la banda d’un inconcret Podemos. Per anar segurs, necessitaríem uns 500.000 sí-sí més que només poden sortir de les àrees metropoliatnes.
3. Les organitzacions civils ANC-Òmnium, cansades de tants anys d’esforç per arribar al 9N, poden fer una fuga endavant dient que a partir d’ara tot és cosa dels polítics i per tant, centrar les seves pressions en la confecció de la llista única, sense valorar tots aquests altres factors que he descrit anteriorment i que si ens obsessionem en una sola estratègia ens poden fer errar. I oblidant també que encara ens en falten 500.000 per anar segurs.
4. Per això crec sincerament que les tasques que tenim al davant ara mateix són:
4.1 Continuar la divulgació dels avantatges de l’Estat propi cada cop més en clau democràtica, social i alternativa per entrar a les franges fluixes: joves (pocs van anar a votar), i catalans castellanoparlants (cal donar encara més força a Súmate).
4.2 Accelerar la divulgació internacional per la via de la denúncia i el suport. Ara ja estem definitivament en els titulars polítics; calen milers d’ambaixadors i d’ambaixades movent-se des d’ara fins a la proclamació.
4.3 A l’interior, empènyer el procés de clarificació dels partits que estan en trànsit. I això es fa amb la proposta d’un programa comú que contingui el compromís per unes eleccions Constituents que aboquin a un Govern de Concentració pactat prèviament amb un programa definit: la DUI, el calendari de construcció d’estructures d’estat, de declaració de la fi de la vigència de la legalitat espanyola en àmbits estratègics, els passos de reconeixement internacional i finalment la Proclamació.
4.4 El compromís que en el marc del Govern de Concentració, la presidència i la seva configuració no es faran sobre càlculs aritmètics de llistes, sinó en funció de quina sigui la millor imatge i garantia d’èxit per aquest període transitori. Crec sincerament que aquest és el plantejament que ens pot fer avançar. Qualsevol intent de començar la casa per la teulada, la llista, sense haver definit el què i el com, pot ser una greu errada, encara que revestida d’una cel.lofana de bones intencions, que malbarataria el capital dels 1,8 milions de sí. /
Estic convençut que ho farem bé.

És ben clar, stylxxx, les plebiscitàries s'han de convocar quan abans millor. A principis del 2015 seria la data idònia i fer la DUI el 23 d'Abril de 2015!

Ara que en Mas enviï la carta i tal està bé perquè ens donarà més raons encara, per si en faltaven, de cara a la comunitat internacional. Ningú podrà dir que des de Catalunya no s'ha fet tot el possible per dialogar i arribar a pactes, acords i negociacions, però el feixisme implícit en els sostenidors i garants del decorat que ens va llegar el dictador (Ppzoe) impossibiliten cap sortida que no sigui decidida per nosaltres, [...]

Despres de sentir a la "porky"...es clar que la unica via que queda es la DUI!!!!!!!.......,ó cambiar de Govern y partit majoritari a Espanya........,que segur que seria el millor per a tots!!!!!,a tomar per cul el PP!!!!!!...(con perdon de sus señorias...."Gibraltar Español")....

Estònia o Kossove 12.11.2014 15:00

Vicent Partal

El president Mas va aclarir poca cosa, ahir. Allò que va dir, més o menys, ja ho sabíem tots: que enviaria una carta a Mariano Rajoy proposant-li un referèndum a l'escocesa i que activaria la fase següent del procés.

Però del seu parlament, en retinc dues coses. Primera, que la demanda del referèndum és només un pas pensant en els altres estats, però què ell no confia gens que siga acceptada. Explícitament, va comentar que volia acabar de deixar clar a la resta del món que el govern de Catalunya sempre havia estat disposat a negociar i que si la independència arribava per la via del trencament i, per tant, creava problemes a Catalunya, a Espanya i a Europa l'única responsable en seria Espanya. 

I la segona cosa que en retinc és que no hi ha termini per a la resposta. Va dir que paral·lelament obre la tanda de consultes amb tots els partidaris del dret de decidir amb vista a unes eleccions plebiscitàries que siguen el referèndum final —naturalment, el referèndum d'independència. O siga que la carta a Rajoy no es farà servir en cap cas per a frenar el procés.

Diumenge a la nit, parlant en anglès, Mas va llançar un missatge a Europa que em sembla molt ben calculat: va dir i no ho havia sentit dir mai tan clara abans, que ell no volia fer mal a Espanya. Hom pot interpretar-ho en termes polítics i de manera hipercrítica, és clar. I Inferir qualsevol cosa de la definició. Tanmateix, a mi em va semblar un acte de negociació. Un primer acte de negociació internacional.

Espanya no la voldrà negociar mai, la independència. Però s'hi trobarà obligada. Perquè Espanya ja no és un país independent i la Unió Europea li pot imposar decisions que no li agraden però a les quals no pot escapar. A parer meu, tot allò que vam veure diumenge a la nit i ahir va, doncs, en aquesta línia: aconseguir que els països que finalment decidiran es posen al nostre costat i se n'adonen sense cap mena de dubtes que la intransigència espanyola és el perill. Per a tots.

Si el preu d'això és esperar unes quantes setmanes —no pas mesos, ni encara menys un any—, francament em sembla prou bé de preu. Perquè una cosa sí que l'hem de tenir tots ben clara: la independència negociada amb Espanya, ni que siga amb una Espanya forçada a fer-ho, és infinitament millor que no el trencament. En l'un cas ets Estònia, et reconeix tothom i seus a les Nacions Unides des del primer dia; en l'altre ets Kossove i has de batallar d'estat en estat pel reconeixement internacional. Si no hi ha cap més remei, aquesta primavera ja farem de Kossove i endavant. Però a hores d'ara encara no m'ha convençut ningú que tinguem tanta i tanta pressa que no puguem esperar ni una sola setmana per intentar ser una Estònia qualsevol.

Ojala tengais razon y Mas convoque elecciones a principios del 2015.
Sobre la lista unica, yo personalmente, no creo que sea la mejor opcion, si hay una lista unica en un lado, bien puede haber otra lista unica en el otro, el enfrentamiento seria practicamente inevitable y las consecuencias las pagariamos "como siempre" los ciudadanos. Yo prefiero que cada partido se presente por si mismo, eso si, con su posicion en el punto 1 de su programa electoral sobre la independencia o no de Catalunya.
Yo tambien pediria a los partidos politicos, que manifestaran publicamente el acatamiento del [...]

Diversos pares demanen ser indemnitzats pel cost de l'escola en català durant el franquisme

Els reclamants sol·liciten 6.000 euros per alumne i esperen que es faci justícia
ACN | Actualitzat el 05/11/2014 a les 13:00h

Pares i mares de 12 escoles catalanes estan preparant una reclamació pel ministeri d'Educació ja que volen que se'ls indemnitzi pel cost que els va suposar escolaritzar els seus fills en català durant el franquisme.

Els reclamants demanen 6.000 euros per alumne i curs, la mateixa xifra que el ministeri d'Educació està disposat a abonar per garantir l'ensenyament en castellà a Catalunya. Segons han explicat els impulsors de la iniciativa, confien que el govern espanyol respondrà amb ''justícia'' i repararà ''un dany històric''.

Els pares i mares que encapçalen aquesta iniciativa són de les escoles barcelonines Santa Anna, Nabí, Costa i Llobera, Pompeu Fabra, Estel, Ginesta, Tàber, Cooperació escolar, Àngels Garriga i Betània-Patmos. I dels centres de Badalona Jungfrau i Artur Martorell.

En la reclamació de cada pare i mare es detallarà el centre i fills que van escolaritzar, així com els cursos, fins que l'ensenyament en català es va normalitzar. Els impulsors d'aquesta iniciativa han fet una crida a les famílies que es van trobar en la mateixa situació perquè se sumin a la petició abans no l'enviïn a Madrid.

La Interpol reclama a l'Estat que detingui 20 excàrrecs franquistes

José Utrera Molina o Rodolfo Martín Villa, entre els reclamats per la justícia argentina per la sentència de mort de Puig Antich i per la repressió d'una concentració de treballadors a Vitòria

EP | Actualitzat el 12/11/2014 a les 15:31h

La secció de la Interpol de l'Argentina ha cursat una comunicació "molt urgent" a la seva oficina de Madrid sol·licitant la detenció preventiva amb fins d'extradició de les vint persones investigades per la jutgessa María Servini per crims del franquisme, entre els quals s'hi troben els exministres José Utrera Molina o Rodolfo Martín Villa.

En un dictamen de 307 pàgines, el Ministeri Públic argentí ha demanat la imputació d'exfuncionaris de la dictadura franquista i que es dicti ordre de detenció internacional i d'extradició en el marc de la denominada Querella Argentina. La sol·licitud de declaració indagatòria per suposats crims durant el franquisme recau sobre ministres i membres dels aparells judicial i de les forces armades.L'escrit presentat davant del jutjat, recollit per Europa Press, demana també totes les dades identificatives dels imputats com a requisit "indispensable" per emetre una ordre de captura internacional completa.

Tot i això, dins del marc de cooperació policial internacional existent amb els col·legues espanyols, Interpol-Argentina ja ha reclamat que proporcionin la totalitat dels registres que posseeixin sobre els investigats.

Els imputats

La magistrada argentina, a més d'imputar a Martín Villa (ministre de Governació entre 1976 i 1979) i a Utrera Molina -sogre de l'exministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón-, també imputa els exministres Antonio Carro Martínez (1974-1975), Licinio de la Fuente (vicepresident entre 1974 i 1975), José María Sánchez Ventura (ministre en l'últim govern franquista), Alfonso Osorio García (ministre de Presidència entre 1975 i 1976) i Antonio Barrera de Irimo, que va morir al setembre.

En concret, acusa a Utrera Molina, Licino de la Fuente, Carro i Barrera d'haver convalidat amb la seva firma la sentència de mort de Salvador Puig Antich el 1974. A Rodolfo Martín Villa el considera responsable de la repressió d'una concentració de treballadors a Vitòria (País Basc) el 3 de març del 1976, en què van ser assassinats cinc treballadors i hi va haver més de cent ferits, molts d'ells per armes de foc.A l'exministre de Presidència Antonio Carro l'acusa de convalidar la sentència de mort de Puig Antich i dels últims afusellaments del règim franquista el 27 de setembre de 1975 a Madrid, Barcelona i Burgos, en què van ser executats José Humberto Baena Alonso, José Luís Sánchez Bravo Sollas, Ramón García Sanz, Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui Echeverría.


José Utrera Molina


Rodolfo Martín Villa, governador civil i 'jefe provincial del Movimiento' a Barcelona el 1974. Foto: Europa Press.

El 9-N no és d'Artur Mas

Salvador Cot | Actualitzat el 11/11/2014 a les 20:03h

Cal reconèixer a Artur Mas la tenacitat i la intel·ligència amb què ha aconseguit una victòria incontestable. Per primera vegada en moltes dècades, els catalans hem aconseguit materialitzar una decisió sobirana, al marge de les prohibicions de Madrid. A més, el 9-N ha tingut un ressò internacional important perquè, efectivament, el procés català ha aconseguit tenir una projecció exterior seriosa i destacada. Això s'ha fet des de la base, com sempre, però el president de la Generalitat n'ha estat una peça clau. Molt poca gent ho qüestiona.

Dit això, Artur Mas no pot aprofitar aquest èxit per passar comptes amb la direcció d'ERC. No és això el que la societat catalana espera del seu president, ni tampoc el que interessa a la premsa internacional o a les cancelleries del món. El Govern no és propietat de CiU i potser no s'hauria quedat en minoria parlamentària si hagués fet tots els esforços possibles per integrar els republicans. ERC, a més, ha col·laborat lleialment a tots els municipis per assegurar l'èxit del 9-N. Si Mas reconeix que l'encert és col·lectiu no pot aprofitar-lo per arraconar un dels actors. I més quan CiU encara projecta alguns dubtes importants.

S'acosten unes setmanes decisives. Els prop de dos milions d'independentistes que van anar a les urnes no estan interessats en la batalla per l'hegemonia política que arrosseguen CiU i ERC, sinó en materialitzar l'objectiu polític més important que pot plantejar-se qualsevol nació. Algun dia podrem viure amb tranquil·litat la pugna entre partits, però aquest moment encara és lluny.

"Vaig viure la guerra civil i no creia que veuria això"
Dignitat, esperança i eleccions plebiscitàries han sigut els ítems més repetits entre votants de totes les edats

La Concepció té 94 anys. És del 1920 i va passar la guerra civil amagada en una casa de Valldoreix, al Vallès Occidental. Tenia aleshores 16 anys. Avui ha anat a votar a l’Institut Vila de Gràcia de Barcelona, al carrer Riera de Sant Miquel. Ho ha fet amb el seu bastó, el cap ben clar i acompanyada de la seva filla. Ella ho ha viscut tot en quasi un segle, la república, la guerra –quan van assassinar un tiet seu per roig i van cremar la fàbrica del seu pare pel contrari-, el franquisme i la democràcia. “Vaig viure la guerra civil i no creia que veuria això”, ha afirmat al sortir del col·legi electoral. “Mai hagués pensat que poguéssim votar sobre la independència. És la força del poble. He pensat molt en el meu marit, que li hagués agradat ser avui aquí”, ha afegit, emocionada, sota el xirimiri que queia a mig matí. “El que més joia em fa es veure el civisme que hi ha en tot aquest procés. Fins i tot m’han deixat passar per l’edat que tinc”, ha bromejat.

La Concepció, però, no era la més gran de la cua. En una cadira de rodes, la Conxita, de 96 anys, esperava el seu torn i recordava que va estar al multitudinari enterrament de Francesc Macià, el 1933. Amb 15 anys va acompanyar el seu pare en aquell comiat històric al líder republicà. “Estic molt il·lusionada. Com quan es va aconseguir que les dones tinguéssim els mateixos drets que els homes”, ha dit. Tot i que el vot és secret, tant la Concepció com la Conxita han confirmat que han votat sí-sí. Per què amagar-ho? Com elles dues, milers de ciutadans, joves, adults i gent gran, han passat per les urnes. La pluja intermitent no ha fet disminuir l’afluència de persones i el bon ambient s’ha palpat des de primera hora.

“No pot ser tanta anormalitat quan tanta gent vol ser escoltada i agafar un rumb”, ha indicat el Ricard, un home de 64 anys, un metge pediatra a punt de jubilar-se. “És un acte de dignitat i d’esperança. És un dia molt important, ens donarà força de cara a l’exterior. Per mi, té un gran valor”, ha reflexionat i ho ha argumentat: “És un gol per l’escaire a Rajoy. S’ha passat mesos dient que no es votaria i avui hem votat. I per altra part, si es confirma l’èxit, això pot arrossegar a molts indecisos”. “Ara cal que el govern convoqui eleccions i tot s’acceleri definitivament”, ha conclòs.

"És un simulacre, però és el que tocava"

Més jove, el Marc, amb 30 anys i habitual votant, era una mica escèptic, però entenia que avui no podia fallar. “No ho acabo de veure clar. És una mica com un joc, un simulacre, però és el que toca”, ha incidit. “Ara, suposo, que el que aniria bé són les plebiscitàries per convertir-ho tot plegat en real”, ha comentat, abans d’anar a fer el vermut a la plaça de la Revolució amb els seus amics. Ni el Marc ni ningú consultat per aquest digital ha dit tenir confiança en què el govern espanyol accepti un referèndum legal.

El Joel estava exultant. Nascut el 1998, va fer 16 anys a l’agost i ha estat la primera vegada que ha votat. Ha vingut sol, sense els seus pares, i amb la papereta preparada. Curiosament, no ha volgut desvelar el seu vot. Les idees, clares. “Tinc la sensació que és un dia transcendent, però això s’ha de referendar amb una votació de veritat. Penso que tinc sort de poder decidir ja de tan jove”, ha reconegut, coneixedor de la traumàtica història de Catalunya, plena d’alts i baixos, de prohibicions i passes endavant, la que lliga la seva generació amb la de la Concepció o la Conxita.

Diner públic d’ús privat

"En la mesura en què creixen els rengles dels anticatalans sistemàtics, s’eleva el nombre dels que sembla que rebin un càstig"

Francesc Sanuy

Hi ha dies en què a un poble maltractat, ofès, menystingut, insultat i que sent constantment la bafarada de l’odi dels veïns tal com ens passa als catalans, la vida els dóna alguna petita alegria. Sóc perfectament conscient de que no hauríem de ser mesquins ni alegrar-nos de les ensopegades o afliccions dels qui ens demostren de forma permanent una animadversió tan hostil i profunda. Però al capdavall, és inevitable somriure en veure que són víctimes dels entrebancs que, ells tot sols, s'han guanyat a pols, sovint al marge de la llei.

Per tant, es mereixen que els apliquem aquell proverbi xinès que, traduït al francès, diu “souri à tes ennemis, ça les rend fous”. M’estic referint, naturalment, als que han quedat retratats com a destacats delinqüents de la corrupció sistèmica d’una Espanya que en una sola generació han reinstaurat el franquisme sociològic i polític, han recentralitzat l’estat de les autonomies i s’han carregat el model d’una falsa transició que no ha reinstaurat les llibertats previstes ni assegurat un model de convivència viable i acceptable per part d’una classe mitjana en via d’extinció i unes classes populars víctimes d’una injusta i creixent desigualtat. De fins on ha arribat l’espoli practicat per l’insadollable cobdícia dels delinqüents instal·lats a les esferes del poder polític que saquegen les partides dels pressupostos públics, en dóna una idea ben clara el fet que les 20 persones més riques del país acumulin més riquesa que el 14 milions de ciutadans més pobres. I òbviament això és inviable de cara a un futur que ja dóna símptomes d’haver començat.

Entre les satisfaccions que produeix el canvi que ja s’albira, hi ha petites anècdotes que ens causen una lògica satisfacció. Per exemple, les que afecten a personatges sinistres que amb insolent altivesa s’han dedicat a fomentar la retòrica anticatalana més primària. Posem per cas, l’imbecilitat d’aquell portaveu del govern Aznar que, en comentar la petició catalana de seleccions esportives pròpies, va dir allò tan despectiu de que només podíem estar reivindicant una selecció que jugués a les “canicas”. Doncs bé, aquell personatge que ara destil·la verí a les tertúlies i que, en tenir un accident i el·ludir la guàrdia urbana, a fi de no passar controls d’alcoholèmia o d’altres substàncies, ja torna a tenir carnet de conduir. Perdonin, però no he pogut evitar de recordar aquell ésser tan primari i de pensar quina cara li hauria quedat en assabentar-se que al campionat mundial de motociclisme, per primera vegada a la història, els tres guanyadors a les diferents categories siguin de la mateixa nacionalitat: la catalana.

És curiós, però, en la mesura en què creixen els rengles dels anticatalans sistemàtics, s’eleva el nombre dels que sembla que rebin un càstig. El cas del Jimènez de Parga que va arribar a presidir aquest Tribunal Constitucional (que es dedica a derogar l’Estatut de Catalunya aprovat al nostre Parlament, en referèndum i també a les Corts Generals de Madrid, després que Alfonso Guerra digués que ell ja li havia “passat el ribot” de la retallada), és un cas ben il·lustratiu. Recordin com sense que tingués cap exigència del guió per a badar la boca, va dir allò tan ben documentat, tan amable i tan exacte de que els catalans érem uns desgraciats, perquè ell i tots els de Granada (Granà, casi nà!) ja tenien fa segles sortidors i fonts d’aigua de llum i de colors, mentre aquí no ens rentàvem ni els caps de setmana. Segur que no es va adonar que parlava del territori musulmà poblat per àrabs i que no va entendre que les fonts de Bohigues a Montjuic no es van poder fer abans d’inventar la il·luminació elèctrica, que en aquells segles allà no hi havia ni Jimènez ni Pargues i que, en aquells segles, fins al 1492 no hi havia ni calendari laboral ni cap de setmana. Queda, doncs, clar que l’odi junt amb la ignorància condueix al ridícul i deixa en evidència els qui durant anys van ser ben acollits a Barcelona i, després mosseguen la mà generosa que els va ajudar a prosperar. Ai, “cuore ingrato”! Quina satisfacció s’experimenta quan el prejudici condueix el teu atacant a la demostració d’una inexcusable ignorància.

Un altre episodi que provoca sens dubte la mateixa reacció és el cas del President d’Extremadura, José Antonio Monago (reduït ara a la condició de “monaguillo”) després d’haver insultat a Catalunya en la mateixa línia vitriòlica d’aquell antecessor seu que es deia Rodríguez Ibarra: S’ajunten en aquests cas dos elements que, combinats, ajuden a prosperar: el rendiment electoral dels atacs a Catalunya i el falsejament de les causes de l’atur i el sots desenvolupament propi. Cosa que va permetre a aquest fill d’un guàrdia civil que va exercir la noble professió de bomber, però no garanteix per allò de les idees de bomber que qualifiqui per a governar i exercir amb eficàcia la menys noble professió de polític. Passa, però, que si s’ha fet bandera de la lluita contra la corrupció, resulta particularment penós que t’enxampin en unes irregularitats elementals. I es dóna la fatal coincidència que Monago, quan era senador, va fer en un any i mig (2009 i 2010) 35 viatges a Tenerife a trobar-se en caps de setmana alterns amb la seva amiga veneçolana Olga María Henao. Tot això en vols en 1ª classe que feia passar al Senat sense cap justificació. Ell encara estava casat amb Ana Mª Cordón i una Cambra Territorial com el Senat no té ni pot tenir actuacions que no siguin a la zona de residència dels senadors.

A part que de vegades s’absentava quan s’hauria de votar la millora del finançament a l’Extremadura. Se’n va anar justificant que tenia contractat un creuer per les illes gregues. Curiosament, mentre això passava, la mateixa senyora també rebia quinzenals visites d’un altre diputat del PP per Teruet. En fi, que probablement Monago no tenia present allò que li va dir un dia Zaplana; no te metas tanto con Cataluña ¿quien te crees que paga las peonadas? Potser podríem evocar també les despeses d’uns promotors del turisme balear (govern PP Matas) que van presentar una nota de despeses del Club Rasputin de Moscou, pensant que els salvaria l’alfabet ciríl·lic, però, es clar, la paraula acabada en Putin va donar una pista i, naturalment, un escàndol. I és que encara que un pèl femení pugui estirar més que una maroma de barco, hi ha despeses d’una certa naturalesa que no es poden pagar amb càrrec al pressupost de l’Estat. D’altra banda Esperanza Aguirre hauria de dimitir del seu càrrec en una empresa de “caçatalents” de Barcelona, després d’haver triat com a nº 2 del seu govern un personatge perseguit ara per la justícia per tota mena de possibles delictes de corrupció. I sembla que el seu únic mèrit era el de negociar ajuts al PP amb Spottorno (de la Casa del Rei) i Rato a la CajaMadrid. Granados també va gestionar per ordre de la ministra Mato la col·locació a la Caja d’un amic de Rajoy, mentre el cap de Telefónica que té de col·laboradora la dona de Rajoy també l’han situat a la Caja: Són, per tant, favors recíprocs que causen la reticència a expulsar del partit, ningú que pugui explicar coses i que, concretament, en el cas de Monago, el líder passiu i Don Tancredo, s’hagi mostrat disposat a recolzar l’infractor. Els nivells d’exigència són, per tant, menors que els de l’Institut de l’Empresa Familiar on el cessament dels implicats és automàtic. No com a la CEOE on presumeixen de Codi Ètic, però no fan fóra ningú i el president, després d’arribar al càrrec es va veure agraciat amb cinc places de consells d’administració de participades de La Caixa, entitat que, per cert ha concedit un crèdit per valor de 684.000 euros (serà condonat o ho eren els de la Caixa de Girona?) però d’això ja en parlarem un altre dia, perquè la hipoteca no és d’un piset de senyora estalviadora, sino una mansió de més de 100m. de les antigues pessetes. Vaja, en la línia dels Urdangarín pel que fa a l’allotjament on no es recompensa el gendre i la filla del monarca, sino la “pucelle d’Orlèans”, és a dir, la donzella Joana d’Arc que predica des de la puresa, la salvació de la pàtria.

La caiguda del mur espanyol

"El nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l’abast de l’ostatge que desobeeix les lleis del segrestador"

Víctor Alexandre

La data del 9 de novembre de 2014 restarà per sempre més a Catalunya com a símbol de la llibertat d’expressió. Serà recordada com el dia que el poble català, reafirmant-se en els seus principis democràtics, es va revoltar pacíficament contra un Estat absolutista, que no sols li nega el dret a la llibertat, sinó fins i tot la condició de poble, i va traçar una línia més enllà de la qual ja res no serà com abans. És cert que hem trigat molt a arribar fins aquí, molt més del que alguns volíem, però tot procés d’alliberament d’un poble és un procés col·lectiu, i, per tal que això s’esdevingui, cal primer una tasca titànica, com és la conjuminació de milions de processos individuals. I encara bo, si només fos això, perquè aquests processos, en el cas català, han hagut de descodificar les claus d’una colonització mental de tres-cents anys. És a dir, els catalans no sols hem hagut de despertar la nostra consciència col·lectiva, també hem hagut de lluitar contra un poder que ens l’estabornia i que ens deia que no teníem ni passat ni futur perquè no érem ningú.

El 9 de novembre ha transmès un missatge molt nítid a l’Estat espanyol. Li ha dit que les amenaces i els averanys apocalíptics contra Catalunya només provoquen en nosaltres el mateix somriure que provoca el gosset petit que borda sorollosament per disfressar la seva inseguretat. Prohibir que la gent voti, prohibir que la gent s’expressi per mitjà d’una papereta en una urna, és un signe diàfan d’inseguretat i de pànic. Pànic d’afrontar la realitat, pànic d’admetre el fracàs espectacular de la tirania. Per això, com més volen intimidar-nos, com més furibunds són els insults que rebem, com més delirants i rabioses són les desqualificacions que ens adrecen, més palesen la seva impotència i la desesperació que els causa saber que han perdut.

Fixem-nos en quina ha estat l’evolució de la reacció espanyola davant del procés català, aquests darrers anys. Va començar amb menyspreu i maniobres de ridiculització; tot seguit, en veure que el procés no s’aturava, va recórrer a la por i als mals averanys; després, esbalaïda davant la nostra fermesa, va emprar l’amenaça i les mesures intimidatòries; i ara, desconcertada, enfurismada i sobreeixint de despit, intenta bloquejar la nostra vida política. Encegada com està pel seu absolutisme, ni s’adona del descrèdit internacional que aquest comportament li genera. Un descrèdit que ara mateix, més enllà dels dos mil casos de corrupció que arrossega, es veu incrementat per la demanda de la justícia argentina de detenir dos exdirigents feixistes, Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, per la seva responsabilitat en crims contra la humanitat. Espanya no sols es nega a investigar aquests crims, sinó que protegeix els seus responsables perquè restin impunes.

Mentrestant, Catalunya manté el cap fred, no cau en el parany de les provocacions i es manté ferma en el seu camí vers la llibertat. El mur, ja ho veiem, és a punt de caure per la força de la gent. El mur de l’absolutisme, de l’arrogància i del menyspreu és a punt de ser abatut amb molta més facilitat que milions de catalans no es pensaven. L’any 2006, quan vaig escriure el llibre “La paraula contra el mur”, per explicar de quina manera i per quines raons la paraula catalana s’estavellava indefectiblement contra el mur espanyol, l’independentisme encara era minoria. Avui, en canvi, el nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l’abast de l’ostatge que desobeeix les lleis del segrestador. Som molt a prop de ser lliures, i quan això s’esdevingui entendrem que érem febles perquè no sabíem que érem forts.

L'Estat espanyol fracassa

"Més de 2 milions de persones han acudit a les urnes, en una consulta ideada per Mas a la qual pocs donaven inicialment ni un duro"

Editorial

Que més de 2 milions de persones hagin votat a una consulta que l'Estat espanyol volia aturar, és d'una transcendència a nivell europeu. Els votants van acudir a votar malgrat la desautorització del Tribunal Constitucional i fins i tot malgrat l'amenaça de la fiscalia general de l'Estat. Això és molt gros, és una desconnexió en tota regla, un èxit aclaparador del procés. No té cap mena de sentit comparar els votants del 9-N amb els de qualsevol elecció. A més del fet que s'han pogut posar en marxa molt pocs punts de votació, el cas és que el 9-N s'ha hagut de celebrar en un escenari de total excepcionalitat per l'actitud enrocada del govern espanyol. Dissabte mateix la Generalitat va patir un atac informàtic que només no va afectar el 9-N perquè precisament n'havien protegit el sistema de forma expressa. Doncs, amb aquest panorama, més de 2 milions de persones han acudit a les urnes, en una consulta ideada per Mas a la qual pocs donaven inicialment ni un duro. I tot plegat només té una conclusió: un fracàs evident de l'Estat espanyol a Catalunya, i un èxit de la fórmula que es va empescar Mas per poder finalment votar, que ara fa saltar de pantalla el procés. Cal aplaudir que Mas assumís personalment qualsevol persecució penal. El president ha actuat amb el lideratge que es demana als polítics. Cal agrair també avui l'actitud dels voluntaris que han fet possible el 9-N amb molt d'encert, i també la dels votants, que han actuat amb una maduresa i civisme excepcionals.

Catalunya té poder

"La trompada que ha rebut l'Estat ha provocat una crisi en l'espanyolisme que fins i tot es pot endur per endavant Mariano Rajoy"

Editorial

Peret va cantar en el concert de l'ANC del Camp Nou que Catalunya té poder. I cada cop és més veritat, va ser un bon auguri caló. Només comencem a veure la transcendència històrica que tindrà que 2,3 milions de persones facin un acte de desobediència i que participin en una consulta tot i el veto de tot un Estat. Això implica un terratrèmol polític de primera magnitud, una crisi tremenda. El govern espanyol ha perdut el pols més gran que estava fent des de fa dècades i això és d'una evidència palmària. Ara vindran les conseqüències, s'aniran desgranant. A Madrid encara no les han ni començat a païr. La trompada que ha rebut l'executiu ha provocat una crisi en l'espanyolisme que fins i tot es pot endur per endavant el president espanyol, Mariano Rajoy. El sector aznarista del PP li demana la dimissió, i Vox UPyD es pensen querellar contra la Moncloa. Això només acaba de començar. Catalunya té poder, a partir d'ara es veurà molt clar.

El govern denuncia l'estat espanyol a la CE per la suspensió del decret contra la pobresa energètica

L'executiu català vol que Brussel·les obligui l'el govern de Rajoy a complir la directiva europea

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha anunciat que el govern havia acordat avui de denunciar el govern espanyol a la Comissió Europea. Demanarà que li faci complir la directiva que obliga a dictar normes per impedir que les persones vulnerables es quedin sense llum a l'hivern.

El govern va acordar dimarts passat de sol·licitar al Tribunal Constitucional espanyol l'aixecament immediat de la suspensió cautelar del decret llei contra la pobresa energètica, amb l'objectiu de garantir que les famílies en situació de vulnerabilitat tinguin protecció aquest hivern contra talls de subministrament de gas i electricitat. A més, el govern prepara un fons solidari i ha establert converses amb empreses energètiques amb l'objectiu de pal·liar els efectes de la suspensió del decret.

Espanya maniobra per eludir una ordre de detenció contra 20 càrrecs franquistes

ROGER MATEOS | Barcelona | 13/11/2014 00:00


La catifa de silenci sota la qual fa més de tres dècades van quedar sepultats els crims del franquisme per no haver de passar comptes amb la dictadura en plena transició cap a la democràcia va rebre ahir una sacsejada sense precedents. La secció argentina de la Interpol -acrònim de l’Organització Internacional de Policia Criminal- va remetre una comunicació “molt urgent” a l’oficina de l’organisme a Madrid perquè detingui preventivament vint antics càrrecs del règim feixista. És la llista de peixos grossos de la dictadura que investiga la jutge argentina María Servini per la seva presumpta implicació en crims de lesa humanitat. Una llista que inclou noms il·lustres del franquisme i de l’època just posterior, com els exministres Rodolfo Martín Villa, José Utrera Molina, Antonio Carro Martínez i Alfonso Osorio.

En l’escrit, amb data de 4 de novembre, es demana a Espanya que enviï totes les dades necessàries per tramitar l’ordre de captura internacional contra els acusats. L’eufòria entre les associacions de víctimes que han promogut la querella contra els crims del franquisme investigats per la jutge Servini des de Buenos Aires es va desbordar ahir en transcendir la notícia. Però ben aviat el govern espanyol va refredar les seves expectatives.

Madrid no preveu extradicions

El ministre de Justícia, Rafael Catalá, es va afanyar a vaticinar que l’Audiència Nacional denegarà l’extradició a l’Argentina de la vintena d’antics capitostos franquistes. Què és el que li fa pensar que la petició de la Interpol no anirà enlloc? Va esgrimir dos motius: els crims pels quals se’ls pretén jutjar ara a l’Argentina ja han “prescrit” a Espanya i, a més, el 1977 va entrar en vigor una llei d’amnistia que “intentava superar una etapa tràgica” de la història espanyola. Invocació, doncs, d’una llei preconstitucional com a argument per no remoure mai més el passat.

Les paraules del ministre resumien les reticències amb què l’Estat ha encaixat l’escrit de la Interpol. La Policia Nacional no té intenció de detenir els acusats i, de fet, els responsables espanyols de la Interpol -vinculats a la direcció general de Policia- han al·legat davant la seu central de Lió que hi ha una resolució de l’organisme adoptada el 2010 en què s’eximeix un estat d’haver de detenir un ciutadà si les autoritats d’aquell país simplement eleven una protesta dins d’un termini de 30 dies, informa Europa Press. Amb aquesta escletxa jurídica, l’any passat ja van eludir la detenció dos reconeguts torturadors dels calabossos franquistes: Antonio González Pacheco, conegut com a Billy el Niño, i Jesús Muñecas Aguilar.

L’advocat Carlos Slepoy, un dels impulsors de la querella interposada a l’Argentina, acusava ahir el govern espanyol de “protegir” els vint “criminals” reclamats per Servini. ¿Però realment l’estat espanyol es pot estalviar les detencions demanades? Si la jutge argentina en reclamés l’extradició, el govern de Mariano Rajoy estaria obligat a pronunciar-se. Si les autoritzés, seria l’Audiència Nacional qui tindria l’última paraula per decidir-ho. Però l’executiu central no sembla que comparteixi la filosofia que hi ha al darrere. Abans de l’estiu va promoure una reforma legal per suprimir el principi de justícia universal en la legislació espanyola, per restringir la persecució de delictes de lesa humanitat comesos en altres indrets.

De moment, els encausats contenen la respiració. Dels vint noms de la llista, n’hi ha un que cal descomptar perquè ha mort fa poc: Antonio Barrera de Irimo. També hi figuren els exvicepresidents del govern Licinio de la Fuente i Fernando Suárez, l’exministre José María Sánchez-Ventura, vuit expolicies, dos antics jutges i un ginecòleg, Abelardo García Balaguer -pel cas d’un infant desaparegut-, entre d’altres. Les entitats en defensa de la memòria de les víctimes exigeixen que s’arribi fins al final, però l’Estat no sembla disposat a posar-ho fàcil.

El mur ha caigut. Ara no ens falleu

La independència de Catalunya no és la construcció d'un mur que ens separarà de les altres nacions. Per accedir a la independència, contràriament a la imatge que alguns han mirat d'escampar, cal fer-ne caure uns quants, de murs. Són murs mentals i psicològics, individuals i col·lectius, que no es poden saltar o foradar i prou. Cal enderrocar-los. Fer-los caure. I aquest diumenge en va caure un de molt important. Potser el més important de tots.



Diumenge els catalans vam fer caure el mur de la por. Una por col·lectiva que ens havien empeltat durant tres segles d'aplicar amb mà de ferro el dret de conquesta. Guillem d'Efak ho va denunciar d'aquesta manera: 'Han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem.' Han estat tres segles d'humiliacions, de persecució i d'espoliació. I aquesta llarga nit va deixar una marca molt difícil de superar entre els catalans. La marca de la por.



Sabeu què els passa als elefants, que quan són petits els lliguen una pota a una estaca amb una cadena? Que primer miren d'escapar-se, però no tenen prou força. Més endavant, quan sí que en tenen, s'han acostumat a estar lligats i ja no proven de deslliurar-se de la cadena. Aquest és el principi d'indefensió apresa, que va ser descrit per Martin Seligman. I aquesta indefensió apresa era la nostra condemna com a poble. Però l'elefant ha tombat l'estaca. I ho va fer el 9-N.



Alguns n'han volgut dir desobediència. I certament, ha estat una desobediència política clara. Alguns n'han volgut dir obediència a la voluntat del poble català. I, certament, també ha estat això. Alguns n'han volgut dir mobilització de denúncia. I també ho ha estat.



Ha caigut el mur de la por. Ara tot és possible, ja. La sobirania catalana s'ha exercit sense por. I amb alegria. Amb esperit de construcció. Recordant tots els petits elefants que van estirar la cadena. Mirant de deixar el camp lliure d'estaques. I, un cop deslliurats d'aquest mur, cal encertar la manera de sortir de la presó.



Aquest mur ha caigut per moltes raons acumulades. Sobretot per tres: la voluntat innegociable d'un poble alçat; l'encert polític de trobar la fórmula per a arribar al 9-N i poder votar; i la tossuderia de l'estat espanyol d'aplicar el diplomàtic mètode 'Por mis cojones'. Però ara és el moment dels polítics.



Els ciutadans s'han mobilitzat amb molta força i civisme cada vegada que ha calgut. I ara cal concretar com prendrem la decisió definitiva. Els màxims dirigents dels partits que voleu la independència no teniu cap dret de sacrificar la il·lusió i el projecte col·lectius pels vostres interessos particulars. Hem demanat generositat en molts moments d'aquest procés. Diria que ara és quan farà més falta. No ens falleu.

Mark Demesmaker: 'La UE ja hauria d'haver intervingut en el procés català'

Entrevista a l'eurodiputat flamenc i observador internacional del 9-N

Diumenge, vuit eurodiputats formaven una delegació internacional que va seguir ben de prop el 9-N. El flamenc Mark Demesmaeker n'era membre i explica a VilaWeb com va viure la jornada i com entén el procés català. Una qüestió que assegura que Europa hauria d'haver encarat fa temps. Així mateix, considera que el govern espanyol no és coherent amb les seves polítiques exteriors i interiors i que en una Europa moderna no es pot permetre que es neguin drets fonamentals com la llibertat d'expressió.

—Què en penseu de tot allò que vau veure el 9-N?

—Va ser una experiència extraordinària. També vaig ser aquí per la Diada, i veure una altra mobilització, com aquesta, va ser impressionant. Per mi és una afirmació de la voluntat del poble català de dir què pensa. Vaig veure molta emoció, la gent dipositant el vot en un ambient amigable i tot fet amb un esperit molt democràtic.

—No va ser una votació normal...

—És clar, no és un referèndum legal, no és ni tan sols una consulta i no és, tampoc, allò que els catalans havien demanat. Cada nació d'Europa té el dret de decidir sobre el seu futur, però Madrid el nega als catalans i és per això que, sense més remei, es va optar pel procés de participació. Tot amb tot, és un pas polític important.

—Els unionistes diuen que no hi havia garanties. Com ho vau veure?

—Volen dir que no va ser un referèndum legal, però jo, en una delegació internacional amb parlamentaris d'arreu d'Europa, vaig veure que era un procés molt democràtic. Una consulta general on tothom va tenir el dret de votar, i molt ben organitzada; encara més, organitzada, segons nosaltres, amb estàndards internacionals, totalment dins els paràmetres democràtics, sense cap pressió. Un procés obert i inclusiu de gran valor.

—Quina interpretació en fa, la comunitat internacional, del resultat del 9-N?

—A mi em preocupa que les institucions europees no canviaran el seu punt de vista, ara com ara. La Comissió Europea no ha manifestat cap posició oficial, però aquí, a Brussel·les, es continua dient que és un afer intern d'Espanya. Crec que ens toca de fer pressió sobre la comissió i els parlamentaris escollits per fer canviar de posició la comissió, que hi ha de reflexionar molt profundament.

—Això perjudica Europa?

—I tant, això que passa a Espanya té un efecte a la resta d'Europa. Perquè quan el govern de Madrid usa les seves eines legals, la constitució o els jutges contra la democràcia i contra certs valors, com ara el dret d'expressió i de decidir, la resta d'Europa té un problema. Aquests no poden ser els estàndards europeus.

—Què en penseu, de la reacció del govern espanyol?

—No l'entenc. Tenen un concepte totalment diferent d'una nació, d'una llengua, d'una cultura... Neguen la diversitat i la pluralitat, fins i tot la plurinacionalitat. De fet, ignoren la realitat, tenen un problema amb la democràcia; això no hauria de passar, a l'Europa moderna.

—El president Artur Mas i alguns consellers poden ser condemnats i inhabilitats. Com reaccionaria la comunitat internacional si passés això?

—Seria totalment inacceptable. Si des d'Europa demanem a països com Ucraïna o Geòrgia que no facin aquesta mena de coses, com ara condemnar els seus oponents polítics, i els collem perquè facin reformes i apliquin processos democràtics, com podem aguantar això a la UE? Seria ridícul. Hi ha d'haver coherència entre la política exterior d'un país i la interior. Si Espanya fa també aquestes peticions per a aconseguir una nova democràcia, una nova justícia, per a evitar la discriminació de la justícia... no pot actuar en sentit contrari dins les seves fronteres. I no pot ser que la Unió Europea no actuï. Perquè això qüestiona la credibilitat dels projectes europeus.

—Quan ha d'intervenir, doncs, la comunitat internacional en el procés català?

—El moment ja ha passat.

—Ha fet tard?

—Sí. Madrid ha administrat malament la situació: va tenir l'oportunitat de començar a dialogar i va tancar la porta. Crec, com he dit, que tenen una percepció errònia d'allò que hauria de ser un estat-nació. Cameron, per exemple, ha reconegut moltes vegades que el Regne Unit és format per una família de quatre nacions diferents i, a partir d'aquest reconeixement, es va permetre a Escòcia que decidís el seu futur. Perquè hi té dret i perquè va ser un procés molt democràtic. Cameron va decidir com fer-ho i es va poder obrir el debat i la discussió. Madrid no ha entès Espanya com una família, en absolut, i ara tenim un problema. La comissió fa molt temps que hi hauria hagut de prendre posició. Rajoy ha creat independentistes i cada dia en crea més; el procés és cada vegada més important.

—Ara el debat se centra en unes eleccions plebiscitàries. La comunitat internacional n'acceptaria els resultats com si fossin els d'un referèndum?

—Fa de mal dir. No veig clar quin hauria de ser el pas següent ni quin suport haurien de tenir aquestes eleccions. No sé si els partits han d'anar en una llista única o com hauria de ser. Veig clar que, quan un parlament, amb majoria i legitimitat, declari la independència, us agradi o no, haureu de negociar, perquè necessiteu el reconeixement internacional.

—Necessitem amics...

—Exacte, la declaració és una cosa, però l'endemà, o fins i tot abans, haureu de negociar amb Madrid, amb Brussel·les... En el cas escocès, tot això s'havia preparat prèviament. Cal aconseguir el reconeixement internacional. Haureu d'obrir diàleg, sabent que a Madrid estan tancats i que ja ho haurien d'haver fet en les vint o trenta ocasions en què ho heu demanat.

—Què hauria de fer el govern espanyol? Posar-se d'acord amb el català i organitzar un referèndum?

—Deixeu-me que us ho digui: que vagin a reunir-se amb Cameron a Londres i sabran com ho han de fer. Ningú no pot dir què passarà en un referèndum legal. Potser quan hi hagi el debat obert, els catalans adoptaran una altra actitud, però a la gent se li ha de donar l'oportunitat de fer-ho. La voluntat del poble no es pot menystenir per sempre.

—Ara per ara, quina representativitat tenen aquests 1,8 milions de vots per la independència?

—És impressionant. Vaig veure com Madrid no tan sols deia que era il·legal, sinó que també provava d'intimidar els directors d'escola i instituts... Com intervenia fins i tot en els serveis postals per evitar la consulta. I, malgrat tot això, és un nombre impressionant.

—Catalunya ho fa bé?

—N'estic totalment segur.

Trista defensa passiva dels alts càrrecs franquistes

ÀLEX GUTIÉRREZ | | 13/11/2014 14:04


A aquestes altures de la pel·lícula, ningú es posarà a reivindicar perles franquistes com Rodolfo Martín Villa (ministre de Relacions Sindicals durant la matança de cinc treballadors que feien vaga a Vitòria, l’any 1976) o José Utrera Molina (partícip del procés que va desembocar en l’execució de Salvador Puig Antich). El Mundo castiga amb l’equivalent d’un semàfor vermell María Servini, la jutge que vol jutjar-los i que ha fet que la Interpol els reclami a Espanya per detenir-los. Ho argumenta dient que és una “pretensió inútil després de l’amnistia política de fa 40 anys”. Però s’oblida d’explicar que, quan es tracta de crims de lesa humanitat (com la magistrada defensa que és el cas), aleshores no es poden aplicar lleis de punt i final. Sí que ho apunta en canvi El País, que recorda que l’ONU “l’hi ha retret a Espanya” i que “recomana que els crims del franquisme siguin jutjats aquí”. Això sí, El Mundo, almenys, és l’únic dels diaris de Madrid que treu el tema en portada -i entrevista la jutge, ni que sigui per estomacar-la-, mentre que en el cas dels de Barcelona, apareix a les primeres pàgines d’ El Periódico, El Punt Avui i l’ARA. Un altre exemple de defensa passiva: quan l’Abc hi dedica només un paràgraf, en un breu perdut a sota de tot en una pàgina esquerra. O quan La Razón titula “Espanya rebutja detenir alts càrrecs de Franco com li demanava Argentina”, que ho ven com un conflicte diplomàtic entre estats i, en les 62 línies de la peça, no troba lloc per recordar la dada rellevant de quins crims han comès els reclamats. Cap foto tampoc: ni a l’escarni de la pena de telenotícies els sotmeten.

La Transició va amagar la memòria històrica sota la catifa i encara ho fa, de tant en tant, sota les pàgines d’alguns diaris.

Gràcies, Mariano
«La seva capacitat de convèncer més i més catalans d’abraçar la causa de la independència pot acabar esdevenint llegendària»
Francesc Puigpelat | Actualitzat el 13/11/2014 a les 00:02h
Després de la roda de premsa d’ahir de Mariano Rajoy, ho vaig veure claríssim: aquest home és un infiltrat de l’independentisme català a Madrid. La seva capacitat de convèncer més i més catalans d’abraçar la causa de la independència pot acabar esdevenint llegendària. La futura República Catalana li haurà de fer una estàtua, dedicar-li carrers i avingudes i fins i tot donar-li mitja dotzena de Creus de Sant Jordi.

A qualsevol polític amb una visió mitjana i passablement informat de la situació de Catalunya, li hauria resultat fàcil desactivar l’onada sobiranista catalana. Senzillíssim. Ja n’hem tingut un exemple: Zapatero. Us en recordeu? Va arribar a president espanyol en plena ebullició d’ERC a Catalunya i amb la ressaca del pitjor Aznar. Però Zapatero en va tindre prou amb el famós tarannà, amb quatre rialles amunt i avall, quatre proclames boniques i una promesa vaga d’Espanya plural. Els catalans vam ser tan rucs que vam caure als seus peus i, en unes eleccions espanyoles va arribar al 40% dels vots i 25 diputats. Quins temps!

A Rajoy no li hauria sortit tan barat, desactivar la segona onada sobiranista. Més que res perquè, després de l’experiència de Zapatero, de l’Estatut i del TC, el català mitjà ja no és tan crèdul com abans. Però vaja: amb algunes rialles, quatre promeses de reforma federal, fer algun discurset en català, obrir una ponència sobre la reforma del finançament, augmentar la inversió a Catalunya als pressupostos de l?Estat (peix al cove!) i quatre gestos més ens hauria tingut entretinguts una temporada i hauria donat arguments a Josep Antoni Duran i Lleida per trencar CiU i, de retruc, el front sobiranista. I tenint en compte fins a quin punt Duran és hàbil i tossut, potser se n’hauria sortit.

Ara bé: Rajoy no ha fet res de tot això. Només ha tingut orelles per a l’ala FAES del seu partit i només li ha preocupat que UPyD y Ciudadanos no li arrabassessin el lideratge de l’ultranacionalisme espanyol. I així hem arribat a la situació actual. El 9-N hi va haver canvi de rasant. Ja hi ha desobediència i la premsa anglosaxona parla obertament que Rajoy s’equivoca i cal un referèndum. Davant d’això, què fa Rajoy? Manipular grollerament la Fiscalia General de l’Estat per dur Artur Mas als tribunals. I per què no a la presó? Artur Mas, el nou Gandhi! El nou Mandela! Quin regal, a ell i l’independentisme!

O sigui que ja no hi ha dubtes. Mariano Rajoy ha de ser un infiltrat. I ja podem començar a pensar quina carrer li dedicarem. Què tal convertir la plaça Catalunya en plaça Mariano Rajoy, pare de la pàtria

Ceguesa i impotència

«No creiem que prosperi la inhabilitació jurídica del president i la vicepresidenta, però el que sí que ja ha prosperat és la inhabilitació política total dels governants espanyols»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 13/11/2014 a les 00:01h

“No hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure”, assegura la saviesa popular. I aquesta és, ara mateix, la ceguesa voluntària en què s’ha instal·lat el govern d’Espanya, els partits d’Espanya i una part molt important de la societat espanyola en relació a Catalunya. Negar la realitat, deformar-la, disfressar-la, no la modifica. Ben al contrari, amb aquesta manera de fer no s’aconsegueix més que, aquells que se n’adonen, vagin decantant-se, progressivament, cap a la convicció que continuar dintre d’Espanya no és bo per a Catalunya. És realment increïble que, en plena Unió Europea, més de dos milions tres-centes mil persones (més de la meitat de la població de l’Uruguai, més d’un milió que la d’Estònia, tanta com la de Letònia, més de quatre vegades la de Luxemburg) surtin a votar, pacíficament, en un ambient festiu, d’afirmació democràtica i nacional, i el govern de l’Estat del qual depenen ho qualifiqui de farsa, despropòsit o desafiament a la democràcia. I que es quedin tan amples...

Les afirmacions, en boca dels màxims representants governamentals, per no parlar dels mitjans de comunicació sense excepció i alguns opinadors professionals, tan fanàtics com indocumentats, han estat fetes tant abans del 9 de novembre, com després d’aquesta data. Fins i tot quan tota la premsa internacional s’ha fet ressò del que ha passat aquí i n’ha subratllat el caràcter alegre i il·lusionant de la jornada, als antípodes del pretès clima d’enfrontament, tensió i violència que alguns pronosticaven i, probablement, desitjaven. La seva capacitat de mentir i intoxicar l’opinió pública és extraordinària. Per una banda, prohibeixen que es dugui a terme una consulta amb caràcter no vinculant (!) i barren també el pas a qualsevol de les diferents solucions polítiques que s’haurien pogut adoptar, des de la legalitat vigent, per a trobar una sortida raonable per a conèixer l’opinió dels catalans. Per l’altra, un cop prohibida la consulta per ells mateixos, diuen que aquesta no és pot fer perquè és il·legal i no té garanties jurídiques i democràtiques per a ser duta a terme. Però com les ha de tenir, si ells mateixos ho han impedit?

Conec ja alguna persona que va optar pel “sí-no”, que ara mateix ho faria pel “sí-sí”. I el canvi no és res més que el resultat del menyspreu, la conseqüència d’haver fet cua una bona estona, pacientment, per a ficar una papereta amb la teva opinió a l’urna i veure com, des de Madrid, et diuen que sigui quina sigui la teva visió sobre el futur de Catalunya, tu no comptes per a res i el que fas és inútil, perquè el nostre futur el decideixen ells, no nosaltres. Es necessita molta barra per a qualificar d’inútil el gest de 2.300.000 ciutadans votants i, a sobre, sentir-te dir que el que fas és antidemocràtic, que votar va contra la democràcia. Contra la democràcia orgànica del franquisme, certament, no hi ha dubte que sí. Ara ja només caldria que anessin prosperant iniciatives més repressives contra els màxims membres del govern català! Només faltaria això, perquè el món prengués consciència d’allò en què s’ha convertit Espanya. Sobretot, quan s’expliqués els motius d’una més que improbable inhabilitació jurídica del president de Catalunya: “I per què diu que l’han inhabilitat? Perquè el govern ha fet possible que la gent expressi la seva opinió a les urnes...” I és just en aquest instant quan tothom s’aixeca a consultar a Google si Franco és viu o mort i si Espanya va arribar mai a entrar o no a la Unió Europea...

No creiem que prosperi la inhabilitació jurídica del president i la vicepresidenta de Catalunya, però el que sí que ja ha prosperat és la inhabilitació política total dels governants espanyols i la pràctica totalitat dels seus polítics. La seva incapacitat per a trobar solucions democràtiques a problemes polítics és absoluta. La seva incompetència, la seva impotència són paoroses. No fan res que no sigui continuar amenaçant, continuar mentint, continuar insultant, continuar menyspreant un poble que ja ha perdut la por. Sincerament, crec que fan el ridícul i, aquí, la gent se’n fot de la virolla menys i tot que del govern del PP i tota la caspa hispànica, atrinxerada amb una constitució a la mà que, per cert, no van votar favorablement, sinó en contra! Branden lleis en què no creuen, com si el nostre problema fos de legalitat i no de voluntat. T’assenyalen des de l’aparell jurídic, perquè són incapaços de reconèixer que no és de lleis que discutim, sinó de política. I que les lleis les fan els pobles, fins que decideixen fer-ne unes altres de millors per a les seves necessitats. No saben què fer, és cert. En democràcia, els dubtes només es resolen traspassant als ciutadans la capacitat de decidir, a partir de la seva opinió, és a dir, votant. Per al seu bé, més val que s’hi avinguin ara, perquè com més passa el temps, pitjor per a ells. Tots sabem que, al final del procés, els dos governs, el català i l’espanyol, s’hauran de seure i parlar. Tant si ens hi quedem, com si ens en anem. Però això només tindrà sentit fer-ho, un cop hàgim expressat què volem, clar i català, al lloc on aquestes coses es decideixen en democràcia: a les urnes...

'Amb Parlem qualsevol client dels Països Catalans tindrà servei de telefonia i atenció en català' 14.11.2014 06:00


Un mes després de la presentació oficial, d'aquí a pocs dies una nova operadora de telefonia catalana veurà la llum. Quan comenci a funcionar, com a operadora virtual amb la xarxa d'Orange, Parlem oferirà ja serveis de telefonia mòbil per a particulars i telefonia fixa, mòbil i banda ampla per a empreses. Ho farà, explica el fundador i conseller delegat Ernest Pérez-Mas, basant-se en tres grans valors que la singularitzen en el competit mercat de les telecomunicacions: la proximitat, la innovació i la voluntat de contribució com a estructura de país. Això vol dir, també, que la llengua vehicular i per defecte de relació, comunicació i representació institucional serà el català: 'Qualsevol client de qualsevol població dels Països Catalans tindrà servei i atenció en català. O a Madrid, on hem detectat una important comunitat catalanoparlant', assegura.

Ernest Pérez-Mas va començar a pensar a crear una operadora de telecomunicacions nacional fa poc més de dos anys, el temps que ha trigat a compartir la idea, desenvolupar un pla de negoci i arribar fins el llançament, previst per abans del final de novembre. 'Com a idea, això de fer una operadora no té cap gràcia: en el cas de Parlem, la clau és la constatació que calia cobrir un buit de mercat. Quan veus que Catalunya acostuma a representar el 20% de qualsevol sector i en el de les telecomunicacions no hi ha cap companyia local que hi doni servei, doncs és fàcil de decidir-se a fer el pas. Perquè fins ara n'hi havia hagut alguns intents, però o eren d'accionistes no catalans o no eren d'iniciativa privada i no van acabar de reeixir.'

Parlem començarà donant servei de telefonia mòbil a usuaris particulars com a operadora virtual fent servir l'espectre radioelèctric i la infrastructura d'Orange: 'Tindrem la cobertura d'Orange a qualsevol territori de l'estat espanyol.' A més de telefonia mòbil, des del primer moment també oferirà a empreses serveis de centraleta virtual, de numeració fixa i d'accés amb fibra i ADSL. 'El primer trimestre de l'any vinent ja serem capaços de subministrar als clients particulars solucions fixes, de fibra, ADSL i mòbil, a més de continguts de vídeo i TV. El nostre objectiu és que abans del 30 de juny de 2015 Parlem sigui una companyia amb tots els serveis que avui qualsevol operadora gran ofereix al mercat, perquè  la nostra voluntat és convertir-nos en l'operadora de telecomunicacions de Catalunya, i no en una operadora 'low cost' de mòbil més', assegura el conseller delegat, que aspira a guanyar un 1% de quota de mercat cada any i arribar, en cinc anys, a ésser la quarta operadora amb un 6% o 7% de quota (sis-cents mil clients): 'És el compromís que tinc com a conseller delegat.'

Per aconseguir-ho, Pérez-Mas ho té clar: 'Necessitem que el país ens cregui. Si el país ens creu, ho farem en un tres i no res.' Però també identifica tres 'molècules de valor' de Parlem que han d'ajudar a posicionar-la com a empresa referencial:

Primer: és una companyia catalana i això vol dir no sols que els accionistes 'molt majoritàriament' siguin catalans o que la idea hagi nascut aquí, sinó també que els socis tecnològics són d'aquí i que la seva catalanitat també es contributiva. 'Barcelona és la capital mundial del mòbil quatre dies l'any i en canvi no té cap seu de companyia mòbil. És un contrasentit. Catalunya, com a país, té un consum habitual de 4.850 milions d'euros l'any en telefonia que no van a parar a cap empresa d'aquí ni tampoc s'hi generen, per tant, llocs de feina, ni s'hi recapten els imposts ni s'hi reparteixen els dividends corresponents, com tampoc no s'ajuda a crear un ecosistema mòbil al país.' Parlem, doncs, també neix per contribuir a tot això i, sobretot, per ésser 'el pal de paller' del sector de les telecomunicacions: 'A Catalunya hi ha 650 empreses de desenvolupament de solucions de telefonia mòbil i no tenen cap companyia amb qui provar les seves solucions al mercat per mirar de fer el salt al món. Nosaltres volem assumir aquest rol creant espais de coworking, d'incubadora...'

Segon: la proximitat. 'Vol dir que els centres d'atenció al client són a Catalunya i t'atendran en català, la llengua vehicular i per defecte de la companyia. Hi ha un alineament cultural amb els consumidors i a més intentarem que les nostres tarifes segueixin l'eslògan 'parlem clar i català': hem de ser concrets, flexibles i transparents. L'arrogància i la prepotència, no formen part dels nostres valors.'

Tercer: Parlem també vol ésser diferent en l'àmbit de la innovació. El fet que parteixi amb una filosofia d'empresa lleugera facilita la introducció de solucions innovadores que, en grans operadores, costen d'implementar. 'Amb Orange vam topar amb un problema amb la bústia de veu que ens oferia: sols era en castellà. Ho hem solucionat amb una app', ho exemplifica Pérez-Mas.

Quant a preus, la mare dels ous, aquesta estructura molt lleugera de l'empresa, sense grans despeses d'infrastructura fixa, permet a Parlem de proposar tarifes competitives entre un 10% i un 20% per sota de les companyies més grans del mercat. 'I, a més, d'aquí a pocs mesos oferirem exactament els mateixos serveis que proposen. Amb això esperem fer forat al mercat.'

¿Habéis visto el comentario de Iñaki Gabilondo al día siguiente del 9N

Es brutal, no os lo perdáis porfa, es en formato vídeo:

http://blogs.elpais.com/la-voz-de-inaki/2014/11/malas-noticias-hay-que-ponerse-a-trabajar.html

Espanya paga a Florentino Pérez 1.350MEUR, però no paga a Catalunya

L'empresa concessionària del magatzem de gas va rebre la compensació el passat dimarts 11 de novembre. Rafael Ribó demana a partits, governs i parlaments que recorrin davant del TC per fer reversible el pagament

--------------------------------------------------------------------------------

Tortosa (ACN).- L'empresa concessionària del magatzem de gas Castor, Escal UGS, ja ha cobrat els 1.350 MEUR d'indemnització, acordats pel Consell de Ministres, a través d'un Reial Decret. Segons ha informat ACS, companyia que presideix Florentino Pérez i que té més d'un 66% d'Escal UGS, a la Comissió Nacional de Mercats i Valors (CNMV), la compensació va ser abonada el passat dimarts 11 de novembre. Aquesta indemnització, tal i com preveu el decret del govern espanyol, serà carregada al rebut del gas durant 30 anys. Espanya paga molt ràpid als especuladors, no sigui que s’emprenyin.

El Síndic de Greuges veu "escandalós" que el govern espanyol pagui tant ràpid la indemnització pel magatzem Castor

El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha considerat que és un "escàndol" que el govern espanyol ja hagi pagat al propietari del magatzem de gas Castor, ACS, els 1.350 milions d'indemnització que va aprovar en un reial decret a principis d'octubre. Ribó, que ha presentat informes tècnics i jurídics que criticaven aquest pagament, lamenta que s'hagi fet de forma tant ràpida, en un termini que l'administració pública mai compleix, i a la vegada que es retalla en serveis socials, salut i llei de la dependència. Per això, demana a les instàncies que poden fer-ho, que recorrin la decisió davant del Tribunal Constitucional.

Ribó s'ha mostrat indignat per la realització d'un fet que ja estava anunciat

En aquest sentit, ha criticat que el ministre d'Indústria, José Manuel Soria, s'hagi "precipitat" en el pagament i comprovi, a posteriori, si es complien les condicions per fer-lo efectiu. "Un bon governant, ètic i legal, abans de pagar res ha de mirar si s'han complert condicions, que no hi hagi res il·legal", ha dit. Però, per Ribó, "si el govern espanyol fa cas de la sentència del Tribunal Suprem, sap que la plataforma no és operativa i hi va haver negligència", en instal·lar-la, ja que no es van tenir en compte informes geològics adversos, cosa que impediria a ACS tenir dret al cobrament de la indemnització per la 'hivernació" del magatzem.

Que Europa investigui el pagament

Per tot això, el Síndic de Greuges ja va demanar a les institucions europees que estudiessin el cas, però aquesta via és lenta. En el mateix sentit, demana que les institucions que tenen potestat per fer-ho, recorrin la indemnització davant del Tribunal Constitucional. Qui ho pot fer és la Defensora del Poble, Soledad Becerril, 50 diputats o senadors, cosa que permetria fer-ho al PSOE, o els parlaments i governs autonòmics.