Joan aquest tipus de gent nomes volen provocar, no aporten res ni busquen dialogar, son extremistes radicals ja que nomes veient el tipus de fotos que mostra ja es sap de quin peu calça,

No habra consulta light ,pero el sarao que se montara y que puede desembocar en movilizaciones y una metralla de actos de desacato que se veran en el mundo entero,quiza valga la pena.

La justícia argentina ordena detenir Martín Villa i Utrera Molina
La mort de Puig Antich, la matança de Vitòria i els afusellaments del 1975, al centre de la causa

Quico Sallés | Actualitzat el 31/10/2014 a les 22:00h

La jutgessa argentina María Servini ha ordenat la detenció preventiva dels exministres Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, a més d'altres 18 acusats en la causa en què investiga crims i desaparicions durant el franquisme., que qualifica de "crims contra la Humanitat".

La magistrada ha dictat aquesta resolució, a la qual ha tingut accés Europa Press, en què indica la seva intenció de prendre'ls declaració indagatòria en aquesta causa, que invoca el principi de la justícia universal. La decisió final, però, dependrà de les autoritats judicials espanyoles.

A Utrera Molina --que és sogre de l'exministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón-- l'acusa per haver convalidat amb la seva firma la sentència de mort de Salvador Puig Antich, i a Martín Villa per la mort de cinc treballadors en el desallotjament policial d'obrers en vaga d'una església de Vitòria, el març de 1976.

Entre els altres 18 reclamats, hi ha ministres franquistes com Licinio de la Fuente, Antonio Barrera de Irimo i Antonio Carro Martínez, i fins i tot l'oficial de la Policía Armada que va dirigir la repressió a Vitòria. Del cas Puig Antich, hi apareix també Carlos Rey, el capità instructor que va redactar la sentència de mort del jove llibertari català i que ha exercit d'advocat d'Alicia Sánchez Camacho en el cas Camarga.

El fiscal argentí Ramiro González ha demanat fa uns dies a la jutge María Servini que imputi cinc exministres espanyols, dos juristes, vuit expolicies i un ginecòleg denunciat per haver intervingut presumptament en sostracció de menors.

Video emotiu, perque el 9De novembre del 2014, anem a votar en massa. Visualitzeu aquest video i junts fen força el 9N


http://t.naciodigital.cat/index.php?id=77000

Y ojo amb aqueta enquesta , perque la cosa va en serio que opineu

49% si.si
19% no
12% si.no
6% indecissos

http://www.vilaweb.cat/noticia/4217611/20141031/si-simposaria-494-vots-ceo.html

Què podem fer amb Podem

TONI SOLER | | 01/11/2014 19:06


IGLESIAS. La irrupció de Podem en el panorama polític català es pot analitzar amb el cap o amb el cor. Si ho fem amb el cor, ens podem plànyer que un fenomen bàsicament importat obtingui un èxit fulgurant en un territori on l’esquerra alternativa porta dècades picant pedra al carrer i a les institucions. En un ventall en què una persona que se situa a l’esquerra del PSC té tantes opcions per triar (ERC, ICV-EUiA, CUP, Procés Constituent, i, en el cas de Barcelona, Guanyem), que les enquestes regalin més de 10 diputats a Podem pot semblar una mostra de sucursalització mental. Per altra banda, el desembarcament dels de Pablo Iglesias genera moltes incerteses: Podem no té cares catalanes, ni objectius específics per a Catalunya; però si opten al nou Parlament català, caldrà estar atents a les seves propostes sobre el futur del país; i, de moment, només hem sentit declaracions contradictòries sobre el dret a decidir. Iglesias intenta informar-se bé i té bona relació amb gent de la CUP i de Guanyem; però també sap que qualsevol paraula de més sobre Catalunya pot comprometre les seves excel·lents expectatives al conjunt de l’Estat, on, segons sembla, pot arrossegar fins i tot exvotants del PP.

INDEPENDENTISME. L’enquesta del CEO indica que els vots de Podem procedeixen sobretot del PSC, ICV i Ciutadans. Si a això hi sumem que els indepes d’esquerres ja tenen opcions per triar i remenar, la lògica indica que Podem tendirà a un discurs de tall federalista, que posi l’accent en la necessitat que la revolta democràtica arribi solidàriament al conjunt d’Espanya. El risc del lerrouxisme sempre hi és, sobretot perquè en l’àmbit metropolità Podem està acollint rebotats del PSC o de Ciutadans, però dubto que aquesta estratègia convingui a Pablo Iglesias. Això sí: molts votants que començaven a flirtejar amb l’independentisme, perquè imaginaven el PP governant Espanya a perpetuïtat, tenen ara una alternativa que els és més agradosa. Per tant, Podem pot causar efectes oposats: alentir l’expansió de l’independentisme, marginalitzar l’unionisme clàssic (PP i PSC) i posar un topall a Ciutadans, que ja ha perdut la bandera de la regeneració. Si pensem amb el cap, i no amb el cor, potser no és tan mal negoci; l’equilibri de forces entre independentistes i unionistes no sembla que s’alteri gaire (el sondeig del CEO torna a situar el sí-sí entre el 55% i el 60%, segons la participació; aquest sembla el seu sostre, i no és precisament un sostre baix, sobretot si el comparem amb l’irrisori 19% del no).

SIGLES. Però la irrupció de Podem pot tenir conseqüències importants en les eleccions plebiscitàries. La més important, pel que sembla, és que acabarà de convèncer ERC de fer llista en solitari (Junqueras està segur que, si comparteix cartell amb Artur Mas, Podem li arrabassarà milers de vots metropolitans). Això no exclou estratègies unitàries o paraigües compartits... però tampoc no exclou que finalment no hi hagi eleccions. Mentrestant, les altres esquerres també desfullen la margarida. A ICV molts sospiren per un acord estratègic amb Podem. Això no convenç els sectors sobiranistes d’ICV; però no falten veus que asseguren que aquesta seria la millor manera d’evitar que Podem s’alineï amb l’unionisme en un moment decisiu del procés... El cor i el cap, el cap i el cor. Pel que fa a la CUP, manté una bona expectativa de vot i busca acords amb Procés Constituent (a Catalunya) i Guanyem (a Barcelona). Ada Colau ha dit que votarà sí-sí. Però no vol girar l’esquena a Podem, especialment a les municipals. Complex? Sí. Com Catalunya. La Catalunya d’esquerres, particularment.

La solvència d’una Catalunya independent

NÚRIA BOSCH | | 02/11/2014 18:19


Actualment les agències de ràting qualifiquen el deute de Catalunya més o menys de bo porqueria. Això fa que alguns diguin que la independència portaria a una situació de col·lapse financer per a la Generalitat, ja que no trobaríem qui ens deixés diners, a més d’haver d’assumir una part del deute actual de l’estat espanyol. En aquest últim cas, però, cal dir que només l’hauríem d’assumir si hi hagués negociació i pacte amb el govern espanyol.

Davant d’aquesta argumentació, el que primer s’ha de dir és que la raó bàsica de la baixa qualificació del deute actual de la Generalitat s’ha de buscar en el seu sistema de finançament, que comporta una total dependència de l’Estat i no li proporciona liquiditat ni recursos suficients.

La Generalitat és completament dependent de les transferències de recursos que li fa l’Estat, ja que, malgrat que tingui cedits el rendiment d’impostos estatals, entre ells part dels ingressos generats pels grans impostos (50% de l’IRPF, 50% de l’IVA i 58% dels impostos especials), aquests impostos estan gestionats per l’Agència Estatal d’Administració Tributària i, per tant, s’han de traspassar periòdicament els recursos a la Generalitat. Del total d’ingressos tributaris de què disposa la Generalitat, només al voltant del 10% provenen d’impostos que la Generalitat administra i gestiona. El fet que la Generalitat s’hagi de refiar dels recursos impositius que li passa l’Estat i no els recapti i gestioni ella mateixa ocasiona que les agències de ràting la considerin poc solvent, malgrat que té una capacitat fiscal alta per generar ingressos gràcies al seu nivell de renda i riquesa.

L’informe sobre la viabilitat fiscal i financera d’una Catalunya independent elaborat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional estima que si el 2011 Catalunya hagués sigut un estat independent hauria ingressat 45.317 milions d’euros addicionals (incloent-hi els ingressos per cotitzacions socials), que corresponen als recursos que ara paguem a l’administració estatal. Si obviem els ingressos per cotitzacions socials, que representen uns 25.000 milions d’euros, amb aquests recursos addicionals la Generalitat multiplicaria per 2,5 els seus ingressos tributaris actuals.

A més a més, la independència suposaria la desaparició del dèficit fiscal amb el sector públic central espanyol (un 8% del PIB i uns 16.000 milions d’euros anuals) i el fet que la Generalitat pogués disposar anualment d’un guany fiscal net a l’entorn del 6% del PIB (entre 11.000 i 12.000 milions d’euros), una vegada cobertes les noves despeses addicionals que hauria d’assumir com a estat, de les quals les més rellevants serien les prestacions econòmiques de la Seguretat Social.

Davant d’aquesta situació, les agències de ràting i els creditors canviarien la qualificació que ara fan de la situació financera de la Generalitat. El creditor per atendre les sol·licituds de crèdit analitza si qui el demana té ingressos suficients per retornar el deute, i la Generalitat posaria en evidència que els tindria.

Una petita prova de la tesi que sostinc és que fa pocs dies l’agència Moody’s suposava que el procés català es podria acabar amb una millora del sistema de finançament, ja que considerava que la independència no era un escenari previsible. Però fins i tot en aquest cas deia que aquesta millora del finançament seria positiva per al ràting de Catalunya i, en canvi, negativa per al d’Espanya.

Davant d’aquesta tesi es pot argumentar que la creació del nou estat català pot comportar costos principalment al començament o en els primers mesos vinculats a les incerteses del procés, i més quan sembla que el més previsible és que l’estat espanyol no adopti una actitud cooperativa, sinó de confrontació. En conseqüència, aquest fet podria afectar negativament el finançament i la solvència financera de la Generalitat.

Segons la meva opinió, aquesta situació d’incertesa durarà molt poc, perquè no només tindria costos per a Catalunya sinó també per a Espanya, la Unió Europea i l’euro. En el moment que el món s’adoni que la independència de Catalunya és un fet inevitable, ja que així ho volen la gran majoria dels seus ciutadans democràticament i pacíficament, la mateixa Unió Europea intervindrà finalment en el procés per minimitzar aquests costos, ja que serien negatius per a tothom, obligant el govern espanyol a canviar d’actitud i obrir un procés de negociació amb Catalunya. A més, el govern espanyol s’hi veurà forçat; en cas contrari, tindria una situació insostenible en haver d’assumir la totalitat del deute, al voltant del 100% del PIB. Es veurà abocat a negociar per la pressió de la UE i els creditors.

En conclusió, els catalans hem de seguir sense defallir el camí que hem començat; això sí, sempre de la manera més democràtica i pacífica possible. Si ho fem així, ens en sortirem!

El GAL mediàtic 03.11.2014 15:00

Vicent Partal

'Mort civil'. És un concepte intrigant que vaig sentir per primera vegada al Vaticà. Ells, experts com ningú en aquestes coses, havien descobert que al segle XXI ja no calia matar físicament i que la 'mort civil' podia ser igualment efectiva. Consisteix a apartar una persona de l'escena, matar-lo pel que fa a la presència pública, amb una campanya eficaç de desprestigi o mitjançant amenaces personals. Penseu en Ratzinger.

Ara l'estat espanyol sembla que ha entès el concepte. La setmana passada vam viure'n un episodi increïble. Un diari, El Mundo, es va inventar una informació per a desprestigiar el batlle de Barcelona. I castigar-lo. I el ministre d'Interior espanyol en persona es va dedicar a fer circular aquesta informació perquè els diaris la donàssem per bona. Quan s'ha demostrat que era del tot falsa, el mal ja era fet. I el diari no tan solament no ha rectificat, ans encara ha gallejat, sabent-se acomboiat pel poder polític. El batlle ha presentat un plet, però aquest plet tardarà anys a substanciar-se i quan arribe el moment ja no importarà a ningú.

L'episodi, encara que haja fracassat, no és nou ni és casual. Ara ha estat Trias, fa dos anys va ser Mas, acusat falsament la setmana de les eleccions. I també han rebut Santiago Vidal i els jutges partidaris de la consulta —que van veure, sorpresos, com es filtraven els seus carnets d'identitat i els publicava un diari. I encara més: l'ANC és sotmesa a tota mena de notícies infundades, tornen a dir que Carod-Rovira té diners ací i allà...

Més enllà de les lamentables anècdotes, la qüestió important és que vivim en un estat democràtic on la policia viola sistemàticament el principi de neutralitat que hauria de protegir els ciutadans i fa ús de tots els recursos que pot, de manera il·legal, per atacar políticament una part de la població. I açò passa, com diem, sistemàticament, car no és cap incident aïllat, cosa que ho agreuja molt més encara.

Una actuació sistemàtica com aquesta és simplement impensable en qualsevol país democràtic del món. La mort civil que volen imposar als ciutadans que discrepem del seu concepte d'estat és, al capdavall, una metàfora de la mort real que els mateixos aparells de l'estat van imposar en una altra època. En compte de calç viva, ara hi ha mentides i calúmnies orquestrades políticament des del govern espanyol. Però, fet i fet, l'esquema és el mateix. I això que vivim ara, això que Jorge Fernández Díaz dirigeix, es pot definir d'una manera molt gràfica com l'aparició del GAL mediàtic: l'estat se situa fora de la llei per fer una feina bruta contra els seus oponents polítics.

Es pot ser espanyol, honrat i votant del PSOE/PP?
Salvador Cot | Actualitzat el 02/11/2014 a les 23:59hArxivat a: Nació.cot
A hores d'ara potser l'únic lloc on té sentit votar el PP és a Catalunya. Almenys aquí el discurs i la praxi de la gavina tenen una relació clara, en el sentit que faran tot el possible perquè els catalans no puguin decidir el seu futur. Alícia Sánchez-Camacho brama des del Parlament i Jorge Fernández Díaz escampa dossiers des de Madrid, tot plegat de forma coherent i coordinada. En el cas del PSC, tres quarts del mateix. El que queda de Nicaragua continua, fidelíssimament, a les ordres de Ferraz. O sigui que, si se'n comparteix l'immobilisme, se'ls pot votar sense sorpreses.

El que ja no queda clar és qui pot votar PSOE o PP fora de Catalunya. Els electors espanyols preocupats per la corrupció no poden agafar cap de les dues paperetes; els que creguin que cal regenerar els partits i obrir les llistes, tampoc; qui pensi que cal reformar l'administració ho té impossible per votar-los; els que considerin que cal regularitzar la dació en pagament de les hipoteques, res; els ciutadans que tinguin la voluntat de canviar la política econòmica, impossible que els votin; els republicans perden el temps; qui pretengui acabar amb els milers d'aforats s'equivoca si els dóna suport; qui vulgui limitar els mandats no pot ni considerar les paperetes de PSOE i PP...

Per això si algú a Madrid, Sevilla o Saragossa diu que votarà Rajoy o Sánchez només té dues motivacions possibles. O forma part del negoci o fa anys que va desconnectar de la realitat... I de la decència. Ep, o és un unionista català que està disposat a passar per tot per salvar la unitat d'Espanya. Abans podrida que trencada.

Què es vota el 9N?

"Què diu o què deixa de dir la papereta ha deixat de ser determinant en la consulta"
Vicent Sanchis
Què diu o què deixa de dir la papereta ha deixat de ser determinant en la consulta popular que es farà diumenge. I és aquesta paraula, popular, la que explica l’afirmació. L’ha impulsada, la consulta, sí, el govern de la Generalitat. Però l’han encarrilada les entitats cíviques més actives del país i la garantiran els voluntaris i tots aquells que, malgrat tots els obstacles dels poders de l’Estat, els desafiaran i acudiran a urnes.

La consulta del 9 de novembre és això, un desafiament. La paraula els agrada a Madrid, però en fan una lectura única. No serà la gent qui desafiarà l’Estat. És l’Estat qui ha desafiat la gent, el Parlament i el govern de Catalunya. Desafiament? Sí. D’aquells que han usurpat el nom de la democràcia i de la llei i s’han arrogat una representació discutible, perquè ningú no els ha facultat per fer-ho i perquè ningú els ha donat un poder omnímode. D’aquells que, a més, ara mateix queden qüestionats, una vegada i una altra, en totes les enquestes d’intenció de vot. Quan s’haurien d’avançar eleccions? Quan la distància i la discrepància entre la societat i els seus electes s’haguessin alterat profundament a causa d’uns fets irrebatibles. Ara mateix l’impacte de la corrupció sobre la societat és indiscutible. Seria, doncs, hora d’avançar eleccions. Per lògica democràtica. Encara que Mariano Rajoy i el Partit Popular en tinguin molt poca. Si no ho fan, que no ho faran, almenys haurien d’estalviar-se els actes d’agressió i d’arrogància. Com el que ara perpetren contra la majoria social i parlamentària de Catalunya. Són ells els qui desafien.

I la resposta popular és el suport a la consulta de diumenge vinent. Ahir mateix ho va concretar la presidència de l’Assemblea Nacional Catalana. Carme Forcadell va afirmar que el dia 9 allò que hi ha en joc és la dignitat democràtica i la llibertat d’expressió. Exactament és això. Ara el resultat té una importància relativa. Haurien d’anar a votar, i ho faran, els del sí i sí. Haurien d’anar a votar, i ho faran menys, els del sí i no. Haurien d’anar a votar igualment els del no. Encara que no reconeguin Catalunya com a nació. No és això. Catalunya els pot ser una regió. Però encara més important són la democràcia i la llibertat. Ells se n’omplen la boca sovint. Ells o els que diuen representar-los. Diumenge dia 9 cal anar a votar per la llibertat. Contra la usurpació, l’autoritarisme i l’arrogància del poder.

Votarem… i tornarem a votar sí-sí cada vegada que ens hi convoquin


Ho confesso: espero amb emoció i amb il·lusió que sigui diumenge, el 9-N, el dia 9 de novembre. Per a votar. Per a tornar a votar. Per a demostrar amb el meu vot que vull votar, i que votarem. Que votarem incansablement, una vegada i una altra, fins que la suma dels nostres vots faci a la fi inevitable el que ja és inevitable: proclamar la independència del país per dotar-lo d'un estat propi.



D'entrada, quan el president Artur Mas va anunciar que calia abandonar la consulta i va proposar de reconvertir-la en una mena d'enquesta, molts ens vam posar nerviosos: hi vèiem una renúncia, un pas enrere. Ara és clar que, per contra, la maniobra havia de permetre d'eludir la suspensió cautelar que el govern espanyol havia arrencat, sense gaire esforç, del seu Tribunal Constitucional. Eludir-la per fer possible el 9-N i, alhora, previsiblement, deixar en evidència la debilitat democràtica de l'estat espanyol. I amb quin patetisme s'obstinen a fer, i fan, ben reals les previsions…



D'entrada, sí, alguns van fer escarafalls: una enquesta no és una consulta! Però, recordem-ho, la consulta que intentàvem tampoc no era el referèndum que hauríem volgut. Que ens han negat. Que, si no canvien molt moltes coses, no tindrem mai. I no per falta de ganes o de capacitat, no. Ni referèndum acordat ni consulta tolerada, se'ns diu. Res de res. Ni aquest procés de participació o enquesta amb paperetes, si trobaven la manera de barrar-nos el pas a les urnes.



I ho intenten ridículament volent posar-lo en ridícul: aquest procés no té garanties democràtiques, diuen amb un cinisme incommensurable els qui s'emparen abusivament en el seu propi entramat jurídic per prohibir l'ús del cens, la convocatòria formal, la constitució dels col·legis electorals. Per impossibilitar les garanties democràtiques més elementals. Per prohibir que expressem tranquil·lament el nostre projecte de futur col·lectiu. I tant ho intenten i ho intentaran que ens assenyalen el camí: diumenge cal anar a votar. Cal que sortim al carrer i fem via fins al punt de participació assignat amb la papereta a la mà. Cal que siguem tants, que arribem a fer petites les xifres que fins ara hem fet posar damunt la taula.



Segur que algun escèptic deu pensar va, home, el nou 9-N serà a tot estirar un altre èxit de mobilització de la societat civil i para de comptar. Però no. L'endemà no hi pot haver sinó una convocatòria avançada d'eleccions. Si ho fem bé i som molts que hi anem i som prou que votem sí-sí, aquestes eleccions esdevindran per força constituents.



El parlament que en resulti proclamarà la independència i nomenarà un govern d'unitat que tindrà la missió de posar els fonaments del nou estat i negociar-ne la creació i el reconeixement amb les instàncies corresponents. Ja es veu per on vaig: en aquest moment del procés els partits polítics hauran de quedar en segon terme. Perquè ha de ser un procés conjunt i compartit entre tots els qui hi creguin i hi vulguin ser. Per generositat i per sentit d'estat.



Espero amb il·lusió i amb emoció el dia 9. Per a votar sí-sí. I acostar-me així, amb tots vosaltres, a la votació de debò, la final, la definitiva. Totes les convocatòries electorals que viurem en endavant des d'aquest mes de novembre –tant se val si són europees o municipals o autonòmiques o generals–, totes sense excepció ens en donaran l'oportunitat. L'oportunitat que, si som prou els qui ho volem, quan serem prou qui ho voldrem, ens durà a declarar la independència.

El terror no ha triomfat

«Ara intentar espantar la gent, ja no és possible. Acostumats com estem a les xarxes, a les pantalles, veiem el que veiem, no ens estranya res»

Josep Sort | Actualitzat el 03/11/2014 a les 09:44h
Malgrat tots els intents, el terror no ha triomfat. Em refereixo, és clar, a la campanya de la por que durant mesos ha portat a terme el govern i la societat espanyoles per evitar que els catalans votem. No ho han aconseguit, ni per activa, ni per passiva. La victòria democràtica i catalana és total i absoluta. La derrota carca i espanyola, també.

Recordo que el dia de la votació d'Arenys de Munt, a primera hora del matí –bé, cap a les 8.00, que és quan vaig arribar- quan caminava cap al Centre Moral, vaig sentir uns crits que sortien d'un pis. Una típica discussió domèstica, en aquest cas entre una mare i el seu fill o la seva filla. La mare finalment, va tirar pel dret i va bramar “I a més a més no aniràs a votar”, la qual cosa em va fer deduir que probablement es tractava d'un o d'una jove d'entre 16 i 17 anys. Naturalment, no vaig saber el final de la història, no sé pas si va anar a votar o no, el o la jove. Però l'episodi demostrava que en la intimitat de la llar -bé en aquest cas no gaire íntim, atès que els brams se sentien des del carrer- encara hi havia por o que no les tenien totes.

Han passat uns quants anys, pocs, però sembla una eternitat. I en aquests anys, hem anat molt lluny, de forma que quasi no ens podem creure que ara som on som. Però hi som. I anem a per totes.

Avui en dia és impensable que el Martín Villa de torn, és a dir, el Fernandez Díaz, s'atreveixi a muntar un operació per a desactivar el procés. Ja no som en els anys setanta, com es va fer amb el moviment anarquista, amb un èxit absolut, i com es va intentar fer amb l'independentisme, amb no tant èxit, atesa la situació actual, però sí que va servir per endarrerir unes dècades el procés, a l´hora que es donava aire a l'autonomisme, a la tercera via, que amb el pas dels anys s'ha demostrat un cul-de-sac.

Ara intentar espantar la gent, ja no és possible. Acostumats com estem a les xarxes, a les pantalles, veiem el que veiem, no ens estranya res, ni res ens ve de nou. I el més divertit és que quan un fatxeta qualsevol fa l'imbècil, per exemple, al Parlament, al cap de res ja sabem qui és, on viu i tot el seu, diguem-ne, currículum.

Així doncs, que el diumenge votarem. Votarem amb un somriure a la boca. Amb un record per als qui no ho podran fer. Per als qui es van deixar la pell perquè nosaltres ho poguéssim fer. Per als qui vindran i que d'aquí vint o trenta anys, ens diran que no els expliquem batalletes, que ja cansa.

Votarem.

Diumenge veurem qui mana a Catalunya
Salvador Cot | Actualitzat el 03/11/2014 a les 23:59hArxivat a: Nació.cot
Una de les respostes que tindrem aquest diumenge és qui mana a Catalunya. O, dit d'una altra manera, constatarem si el poder de l'estat s'ha vist erosionat de forma significativa per la força de la societat civil catalana i per la voluntat política de l'administració de la Generalitat. Un grau alt de desobediència serà percebut -de forma interna i externa- com un símptoma inequívoc de l'afebliment de l'autoritat de Madrid. Per contra, el simple acatament implicaria un inici de reflux de la marea sobiranista.

Cal ser conscients de tot això quan es materialitzi la segona suspensió del Tribunal Constitucional. És necessari desobeir tant com sigui possible, amb els mitjans de què es disposi. Hi ha moltes maneres de fer-ho i fins i tot un avançament de les eleccions es pot plantejar com una forma de desobediència. Però cal actuar.

Sabem que el 9-N no és l'hora de la veritat, encara. Però sí que és un punt de no retorn que ha de desencadenar la fase decisiva del procés. Aquest diumenge, durant unes hores, la societat catalana té l'oportunitat de comportar-se com si ja fos la propietària del seu destí. La dignitat d'aquest país és a l'interior de 10.800 urnes de cartró, que no ho oblidi ningú.