¡Volvemos al lugar del crímen, eh!... buscando y rebuscando algo que creamos odioso para poder odiar justificadamente... el hecho diferencial... la pequeña diferencia de nuevo...

En el marco legal que nos permitan las leyes, todo... las normas del juego son para respetarlas todas.... no sólo las que nos gustan y nos benefician... también las que no nos gustan ni nos benefician.... ahí demostramos nuestra coherencia... ser personas de principios... éticos... comprometidos con un estado de derecho...

Ahora, que si lo que queremos es ir respetando sólo lo que nos benefician [...]

Bueno lo de que no se puede tocar ya se ha visto (dando ejemplos antes) que no es así, lo que pasa es que se modifica para lo que los políticos quieren, y para lo que no quieren sí que es sagrada, en eso tienes razón XD

A mi me parece más factible una declaración unilateral de independencia. Ya has visto que el PP con su mayoría absoluta nunca dejará hacer una consulta/referendum (además lo apoya el PSOE), y aún menos la modificarán para que eso pueda suceder xD

Lo de la Constitución de USA lo que pasa es que allí la gente está orgullosa de ella, la aceptan, y no tienen el [...]

¡Volvemos al lugar del crímen, eh!... buscando y rebuscando algo que creamos odioso para poder odiar justificadamente... el hecho diferencial... la pequeña diferencia de nuevo...

En el marco legal que nos permitan las leyes, todo... las normas del juego son para respetarlas todas.... no sólo las que nos gustan y nos benefician... también las que no nos gustan ni nos benefician.... ahí demostramos nuestra coherencia... ser personas de principios... éticos... comprometidos con un estado de derecho...

Ahora, que si lo que queremos es ir respetando sólo lo que nos benefician [...]

A ver, las leyes se hacen para el pueblo. Si éstas no benefician al pueblo, se deben modificar, porque de lo contrario, sólo sirven para limitar su libertad y expresión. Las leyes tampoco son un mandamiento sagrado equivalente a un axioma o verdad absoluta. Por ejemplo, la Ley Seca de los EEUU: un día puedes beber alcohol, y al siguiente (cuando se aprueba dicha ley) ya no puedes... así, sin más, sólo porque lo dice la ley (que el día anterior contemplaba como algo totalmente legítimo). Terminó legalizándose otra vez por absurda, y precisamente porque esa prohibición dañaba más [...]

No te he pedido el rosario, ni el himno de la infanteria solo te he preguntado.


¿Derecho a votar si ó no?

la respuesta se compone de un monosilabo tanto si es afirmativo como si es negativo.

En 15 años de juez, cuando alguien en un declaracion se le preguntaba si ó no y su respuesta era una redaccion, todos los de la sala sabiamos lo que pasa.

Apa si quiere contesta y si no, me da igual. yo soy democratico, y si hay que votar como en Suiza para saber si el barendero tiene que cobrar mas ó no, hay que votar.

Contundent editorial del New York Times: 'Primer els escocesos, ara els catalans'

L'endemà que Mariano Rajoy publiqués un article a l'edició digital en català d'El País dient que només s'avenia a negociar sobre el procés català si es respectaven 'els pilars de la llei', el prestigió diari The New York Times publica un editorial contundent contra la posició del president espanyol. 'Quelcom tant complex i emocional com la identitat nacional no pot ser reduït simplement a un afer legal; requereix de solucions polítiques.'

L'editorial es titula 'Primer els escocesos; ara els catalans' i compara el cas d'Escòcia amb el de Catalunya, destacant que 's'ha demostrat que si a la gent se li permet de prendre part en un debat obert i en una votació democràtica sobre l'autodeterminació, pot ben bé d'optar per romandre en la forma de govern més àmplia.'

I avis: 'La posició dura d'Espanya envers dels nacionalistes catalans demostra que si les ambicions nacionals es frustren, no només s'enfortiran sinó que seran més apassionades i potencialment més perilloses'.

Heus ací la traducció al català de l'editorial:


Primer els escocesos, ara els catalans

Els escocesos i els catalans són ambdós cultures europees antigues que van passar a formar part d'entitats polítiques més grans fa segles, però que conserven identitats diferents. Totes dues viuen una forta onada de nacionalisme i anhelen més autogovern. Hi ha una gran diferència, però, en com aquest fet s'està desenvolupant en cadascun dels casos.

El referèndum d'Escòcia del mes passat, com abans els referèndums del Quebec, demostren que si es permet a la gent de tenir un debat obert i de votar democràticament sobre l'autodeterminació, és possible que optin per quedar-se en el sistema de govern més ampli. La línia dura d'Espanya amb el nacionalisme català, demostra el contrari: si es frustren les ambicions nacionals, aquestes s'enforteixen, es tornen més apassionades i són potencialment més perilloses.

El referèndum escocès va ser observat de prop a Espanya, però des de diferents perspectives. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, no va ocultar la seva oposició a la independència d'Escòcia i va arribar a suggerir que bloquejaria l'entrada a la Unió Europea a una Escòcia independent. Els nacionalistes catalans es van centrar en el procés en sí com a prova que votar sobre l'autodeterminació és un dret legítim.

L'Onze de Setembre, una setmana abans del referèndum escocès i en el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona a la Guerra de Successió, centenars de milers de catalans van formar una 'V' d'onze quilòmetres de llarg, simbolitzant la paraula 'votar' als carrers de Barcelona, la capital. Poc després de la votació dels escocesos, el 18 de setembre, el parlament català va votar gairebé unànimement per demanar formalment a Madrid per fer una consulta d'autodeterminació que s'hauria de fer el 9 de novembre. Si haurien de formular dues preguntes: 'Vols que Catalunya esdevingui un estat?'. En cas afirmatiu, 'Vols que Catalunya esdevingui un estat independent?'

Rajoy va refusar immediatament la consulta, basant-se en què s'estaria violant la 'indissoluble unitat' consagrada a la constitució espanyola. Els catalans argumenten que la votació no seria vinculant i que, per tant, no seria inconstitucional, però el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre la votació. Ara hi ha pendent una sentència definitiva que podria trigar mesos en arribar.

No obstant això, una cosa tan complex i emocional com la identitat nacional no pot reduir-se a una qüestió purament jurídica, requereix solucions polítiques. La llarga guerra contra els separatistes bascos va acabar només quan ambdues parts van acordar negociar. Aquí hi ha espai per a una solució política, també. Una queixa important entre els 7,5 milions de catalans és que representen el 16% de la població espanyola i el 19% del seu Producte Intern Brut, però reben només el 9,5% del pressupost nacional. Les enquestes d'opinin mostren que mentre que hi ha un frec a frec entre els favorables a la independència i els unionistes, una sòlida majoria votaria per quedar-se a Espanya si senten que reben una porció justa del pastís econòmic.

Una de las características del "demócrata de toda la vida" es la de decirle al prójimo como tiene votar....

Otra es la de no querer enmarcar el por qué... las cosas son mucho más sencillas para él... o bueno o malo... o blanco o negro... o a favor o en contra... así la vida es mucho más fácil.... no hay que pensar ni reflexionar mucho....

No... no te da igual... y tu lo sabes... te mueres por que conteste lo que deseas oir, y así ya justificar tu prejuicio hacia mi... seamos sinceros... no hace daño...

Pues tienes razón... si queremos votar si el barrendero tiene que [...]

Per cert no recordo qui era per aquí que estaba preocupat pels de "Ara és l'hora" que farien una campanya amb voluntaris per preguntar casa per casa el que la gent pensa, que no volia que tinguessin la seva informació. Doncs bé, recentment m'han fet la enquesta i molt amablement et diuen que si vols donar la teva informació ho pots fer (cosa que he fet), i que si vols que sigui anònima doncs no dones ni el teu nom ni res i ho deixen tot en blanc. Jo he estat 1 minut per contestar-la, vull dir que no donen la tabarra ni discursos ni molt menys.

P.D: Spartagorgo, seamos sinceros, todos [...]

¡Ah!.... ¿que la gente necesita que les digamos lo que tienen que hacer.... que es lo normal, vamos?...

Me parece una visión un tanto "paternalista" y una visión un tanto "reducida de la capacidad de tomar decisiones", libre, reflexionadas y espontáneamente por parte de nuestros conciudadanos....

Pareces no fiarte mucho del derecho a ejercer su libertad personal en la toma de una decisión social y participativa por parte de tus congéneres.... que tu guía e ilustración les son necesarias.....

"Semper Fidelis"

Alejandro

L'Ebola de la corrupció

«Espanya ha creat un model propi de virus de la corrupció, de “xoriço”, que té ja tantes o més soques que qualsevol altre virus en constant mutació»

Jordi Llompart | Actualitzat el 13/10/2014 a les 00:00h

Tinc la sensació que, en aquestes quatre ratlles, poques coses puc afegir a l’hora de comentar la indignació que ha causat el cas de l’Ebola i el cas de les targetes dels directius de Bankia. Tots dos casos certifiquen la demolidora decadència d’un país (o d’un Estat, si ho preferiu), que ha bescanviat els somnis de grandesa pels malsons de la indecència, i això, per sort o per desgràcia nostra, segurament tindrà les seves conseqüències.

Ja feia molts mesos que l’amenaça de l’Ebola planava sobre el planeta com una pandèmia que calia prendre’s molt seriosament; però aquest govern de pa sucat amb oli del PP, fent gala de la ignorància i supèrbia acostumades, s’ho va agafar com un nou repte a la seva testosterona: “Per hospitals, els nostres!; res home, res, que portin a casa els missioners malats i així ensenyarem al món que tenim els millors hospitals, el millor personal i els millors tractaments!”.

Ara hem sabut, després del malaurat contagi d’una infermera, que l’hospital Carlos III ni estava prou preparat ni era un centre d'excel·lència per afrontar aquest tema, i que, malgrat la disposició encomiable del personal mèdic, hi ha hagut improvisacions clamoroses en tots els protocols. La roda de premsa del Govern per explicar el cas ja ho va posar en evidència, va ser tot menys tranquil·litzadora... I, per acabar-ho d’adobar, un conseller de la Comunitat de Madrid va tenir els nassos d’acusar la infermera de fer-li la guitza al govern, culpant-la no tan sols d’infectar-se sinó també de sabotejar una suposada campanya de promoció d’ Espanya com a primera potència en el tractament de l’Ebola.

Al costat d’aquest escàndol, l’altre: S’ha posat al descobert que la frase “No hay pan para tanto chorizo” no és un acudit per riure a les manifestacions sinó una frase totalment descriptiva sobre la tràgica realitat de la nostra societat. Tots aquells que d’alguna manera o altra pugen a cavall del poder polític i econòmic (les caixes d’estalvi van facilitar-los anar-hi al galop) es dediquen a arrabassar tot el que poden sense cap fre ètic ni estètic. I, a sobre, tenen la barra d’utilitzar l’autoritat del càrrec que ostenten per donar lliçons morals i per dictar les normes que han de forçar que un pobre ciutadà caigut en desgràcia perdi la casa, perdi els estalvis o perdi la dignitat. Encara ressonen les declaracions hipòcrites de banquers i polítics culpant els pobres ciutadans de la crisi, per haver “estirat més el braç que la màniga”, per “no haver-se llegit bé els contractes de les hipoteques” o “per haver-se llençat a invertir en idees poc productives”.... Pregunto: N’hi ha prou amb indignar-se?

Espanya potser serà algun dia un model en la lluita contra pandèmies víriques com l’Ebola. Potser sí. Aquesta és una conjectura basada no en la mala qualitat dels polítics sinó en la bona qualitat dels metges i dels científics... Però, de moment, el que està clar és que Espanya ha creat un model propi de virus de la corrupció, de “xoriço”, que té ja tantes o més soques que qualsevol altre virus en constant mutació. El repte científic per aturar-lo és descomunal!

¡Ah!.... ¿que la gente necesita que les digamos lo que tienen que hacer.... que es lo normal, vamos?...

Me parece una visión un tanto "paternalista" y una visión un tanto "reducida de la capacidad de tomar decisiones", libre, reflexionadas y espontáneamente por parte de nuestros conciudadanos....

Pareces no fiarte mucho del derecho a ejercer su libertad personal en la toma de una decisión social y participativa por parte de tus congéneres.... que tu guía e ilustración les son necesarias.....

"Semper Fidelis"

Alejandro

Primeres crítiques de França a l'enrocament de Rajoy contra el 9-N

La revista econòmica La Tribune afirma que l'estratègia del president espanyol amb Catalunya "sembla cada dia més un fracàs"

La revista La Tribune, una de les publicacions econòmiques més influents de França, ha fet una dura crítica a la política del president espanyol, Mariano Rajoy, respecte a la consulta catalana. Segons La Tribune, "l'estratègia de Mariano Rajoy sembla cada cop més un fracàs". I assegura que "no és pas segur" que sigui una bona notícia per a Madrid que no se celebri la consulta del 9-N. Són les primeres crítiques que arriben de França contra l'enrocament del govern espanyol.


Segons La Tribune, hores d'ara no se sap del cert si el 9-N es podrà celebrar la consulta, perquè el govern català i l'espanyol tenen parers enfrontats. Recorda que la darrera opció serien unes eleccions plebiscitàries, amb la negociació de la independència com a punt central del programa dels sobiranistes.

"Mas considera un cas extrem aquesta opció i precisa que encara no hi ha consens entre els partits catalans en aquest punt. Però és un fet que l'opció està sobre la taula. Per a Madrid és inquietant, perquè es trobaria llavors davant un govern català "de combat". L'estratègia de Mariano Rajoy sembla doncs cada cop més un fracàs. La negativa de Madrid de seguir la via escocesa es podria entendre tenint en compte el pes de Catalunya en l'economia espanyola. Però recordem que la consulta del 9 de novembre no era un referendum sobre la independència. Es tractava de donar un mandat al govern de Barcelona per impulsar una modificació de la Constitució espanyola. Era doncs, en cas de Sí -només en aquest cas- una porta oberta a la negociació", apunta fent més una interpretació jurídica que no pas política.

No dubta a preguntar-se qui es radicalitza més. Madrid o Catalunya?. Si es veta la via dialogant del 9-N, per a la revista francesa tot serà molt més dur i una dificultat afegida per a l'Estat. "La negativa per principi de Madrid té el risc de conduir a una radicalització de les posicions catalanes. El perill seria un bloqueig de la situació català perllongat. Potser el president del govern espanyol considera que així hi ha una manera de tancar el cas. Però tenint en compte les expectatives de la majoria dels catalans sobre el tema (58% d'ells estaria a favor de la independència), seria molt arriscat, tot i que, de moment, una deriva violenta sembla absolutament descartada", assenyala.

¡Ah!.... ¿que la gente necesita que les digamos lo que tienen que hacer.... que es lo normal, vamos?...

Me parece una visión un tanto "paternalista" y una visión un tanto "reducida de la capacidad de tomar decisiones", libre, reflexionadas y espontáneamente por parte de nuestros conciudadanos....

Pareces no fiarte mucho del derecho a ejercer su libertad personal en la toma de una decisión social y participativa por parte de tus congéneres.... que tu guía e ilustración les son necesarias.....

"Semper Fidelis"

Alejandro

L’Estat es desfà

«Suposo que qualsevol estratega diria que s’ha d’aprofitar la feblesa de l’Estat per plantejar un repte colossal. Però cal creure-hi. I jo no sé si això hi és»

Patrícia Gabancho | Actualitzat el 12/10/2014 a les 00:01h

Vist des de fora, hi ha d’haver una raó que expliqui per què ara es craqueja l’estructura de l’Estat amb tantes coincidències desgraciades. Resulta que al mig de la crisi de l’Ebola, gravíssima per la incompetència arrogant que ensenya, apareixen les obscenes targetes opaques de Bankia. La “pomada”, com m’agrada de dir-ne, aquesta gent que okupa el poder des de sempre, que compaginen amistats amb consells d’administració –les dues coses van juntes-, que avui són ministres i demà milionaris, que juguen amb l’Ibex com nosaltres al dòmino, aquesta gent es va lliurar amb una indecent cursa a veure qui petava abans la targeta, i s’ho gastaven en caceres (això, que no falti), en luxe, en hotels i discoteques, en plaers en definitiva, amb una cobdícia i una premura que fan sospitar que es veien a venir el pitjor.

Llavors se’ls desfà la gestió de l’Ebola. Com en tots els casos anteriors, van tirar d’error humà i la víctima és la culpable, però la gestió no s’aguanta per enlloc, i ja no hi ha qui es cregui res. De manera que Soraya, amb el seu estol d’advocats de l’Estat, agafa el poder i arracona Mato, esquitxada fa temps per la corrupció, mentre segueix en el seu càrrec el més destraler i ofensiu dels consellers, el que ja ha dinat, el que insulta, el que després de garlar diu –com la senyora Oriol- que ha estat mal interpretat. Bravo.

Tot plegat fa pudor. Pudor de descomposició. I és aquest Estat el que es gira contra Catalunya, pensant que som encara més dèbils que ells, que amb nosaltres sí que poden, que ens aixafaran, que començaran amb el jutge Vidal i després continuaran fins a l’últim ciutadà que gosi fer un gest. Aquí se senten forts. Fan figa les manis però no el poder. No? La consulta de Catalunya el 9-N, malgrat tots els mals indicis que giravolten sobre la Generalitat, seria una altra prova que les coses no pinten bé a ca la Moncloa. Suposo que qualsevol estratega diria que s’ha d’aprofitar la feblesa de l’Estat per plantejar un repte colossal. Però cal creure-hi. I jo no sé si això hi és.