No creo que no sea el lugar, es que creo que no es justo achacar falta de valor a aquellos que resisten mientras les muelen a palos, más aún cuando dices haber sufrido en propias carnes algunos ejemplos de represión.

Tampoco es una competición para determinar donde fueron más salvajes, lo fueron y punto... Aunque las barbaries perpetradas en ultramar fueron vergonzantes.

Bueno.... También podrías colocar los gastos del día de la diada, nooo??? O sea, me parece una bestialidad en ambos casos, porque seguro no fueron 4 pesetas lo que se gastó la Generalitat. España incluyendo la Generalitat tienen la " buena" costumbre de derrochar en cosas banales en vez de educación, pensiones, sanidad, etc.


Yooo sigo pensando que tanto la Diada como el 12 de octubre son pretexto, pantallas para tapar las carencias y abusos del gobierno hacia los ciudadanos.

Quin atractiu té ser espanyol?

12/10/14 02:00 - evilanova@elpuntavui.cat - Esteve Vilanova


Imaginem-nos que algú d'aquests que avui es manifestaran a Barcelona flamejant banderes i insígnies espanyoles, espero que constitucionals, i cridant per la sagrada unitat d'Espanya, tingués l'acudit de pensar un moment i veiés que el seu acte, més o menys majoritari, no serveix per res perquè ja posats en la situació que estem, només calen arguments i no emocions. I imaginem-nos, doncs, que ens volen donar arguments als que en volen marxar per fer-nos entendre que és millor junts. Quin atractiu té ser espanyol? Sincerament, penso que tindria molt difícil d'explicar-nos-ho, si vol ser creïble.
En pocs dies han passat tres fets, que curiosament fins i tot diria que no són pas els més importants, però han tingut la virtut de fer que, de cop, ens veiéssim les vergonyes, fins i tot aquelles més grosses i que alguns intentaven amagar. Castor és l'evidència clara del capitalisme emprat durant tot aquest temps i que s'ha anat repetint en multitud d'ocasions. Les targetes de crèdit black de Caixa Madrid i Bankia són l'evidència clara que la cleptomania dels poderosos és transversal. I l'incident de l'Ebola és l'evidència clara que el país és el país de les chapuzas (nyaps) fent bo l'advertència de Murfi: tot allò que pot sortir malament, surt malament. Si pels fets els hem de conèixer, ara ja els coneixem a tots i sabem que tots ells són els més eficients antisistema ja que amb les seves accions, l'estant enfonsant fins a límits irrecuperables. Al seu costat, Podem són uns aprenents.
És un fet demostrat científicament que l'endogàmia engendra regressió biològica, i aquest principi no només és aplicable a la reproducció, també és aplicable a la política i a l'empresa; per tant, no pot sorprendre a ningú que hàgim caigut tan baix. La llista dels beneficiats de les targetes ens serveix de mostra per clarificar aquest endogalar-se amb què s'ha convertit l'Estat espanyol amb aquest maridatge entre política i empresa. D'aquests 86 consellers que gaudien de targetes opaques, 28 són militants del PP i 15 del PSOE, és a dir, el 67% eren polítics i la resta, repartit entre UGT, CCOO i patronals empresarials. Però en la llista també hi podem trobar la cunyada del president de la Comunitat de Madrid, la dona de l'exsecretari del PP de Madrid, la filla d'Eduardo Zaplana, l'excunyat de Rodrigo Rato... Però tot aquest escàndol de les targetes només suposa 15,5 milions d'euros, una fotesa comparada amb els 22.000 milions d'euros en ajudes directes que ens ha costat a tots la seva mala gestió o, en algun cas, potser, gestió fraudulenta i dolosa.
Aquesta llista del deshonor inclou bona part del nucli dur de l'entramat de la marca España, i l'evidència que no hi ha voluntat de depuració la tenim amb el fet que molts d'aquests encara avui s'asseuen en consells d'administració de grans empreses. És un fet que també demostra la poca exigència ètica o la impossibilitat de regeneració, d'aquestes grans corporacions mantingudes a l'ombra del poder. I l'escarni més gran és que en aquesta llista negra hi ha inspectors fiscals en accidència i encara avui l'Agència Tributària no ha fet cap comunicat informant-nos de la seva expulsió del cos d'inspectors d'Hisenda. Això vol dir que potser un empresari honrat un dia tingui la visita d'alguns d'aquests per fer-li una inspecció. Entenen per què a l'Estat espanyol hi ha més d'un 20% d'economia submergida?
La decadència dels sistema és tan manifesta i l'autoprotecció dels seus interessos tan evident que el president de l'Organització d'Inspectors d'Hisenda de l'Estat, Julio Ransés Pérez Boga, divendres passat en una ponència feta sobre la reforma fiscal 2015 a la Cambra de Comerç de Reus, en resposta a una pregunta sobre les inspeccions fiscals a Catalunya, reconeixia que on es fan menys inspeccions fiscals, atenent el nombre d'empreses registrades, és a Madrid.
I torno al principi, a l'interpel·lat manifestant d'avui; per a un català, quin atractiu té ser espanyol?

Esvàstiques i còmplices

11/10/14 02:00 - Vicent Sanchis

Un any més, el 9 d'Octubre –durant la transició, Diada Nacional del País Valencià, i ara, Dia de la Comunitat Valenciana– grups nazis han aprofitat la denominada “processó cívica” per fer apologia de l'esvàstica i del genocidi perpetrat pel nacionalsocialisme alemany. Al costat de les autoritats del Partit Popular, pagadíssimes, i d'una més pagada encara representació del món faller. No és la primera vegada. Ni de bon tros. Fa anys que les mateixes agressions i els mateixos gestos es repeteixen amb una impunitat abrasiva. Pitjor encara, amb la complicitat dels agents destacats de la Policia Nacional, que mai han identificat els autors del delicte de lesa humanitat.

Tots aquests senyors han aprofitat cada any la dita processó per agredir els representants municipals del Bloc Nacionalista Valencià, que sempre han aguantat estoicament empentes, cops de puny i la pluja persistent de vidres i projectils diversos. Tothom sap, a més, qui hi ha al darrere d'aquesta violència. Al costat dels nazis, amb ells i barrejant-s'hi, hi ha les banderes d'España 2000, una força política d'extrema dreta que compta amb totes les benediccions legals, i José Luis Roberto, líder del partit i propietari d'una empresa de seguretat privada, Levantina de Seguridad, que rep sucosos contractes de les administracions valencianes. El lector que en vulgui saber més, que tingui fetge per saber-ne més, només ha d'anar a la xarxa i buscar la biografia i les heroïcitats d'aquest empresari que tracta tan bé el règim del Partit Popular.

L'exhibició nazi descarada del 9 d'Octubre és la cara més grotesca d'un
règim, el que ha propiciat el PP, que, des del control absolut de totes les institucions valencianes, ha devastat el país. La columna central del denominat “eix de la prosperitat” –Illes Balears, País Valencià i Madrid– s'ha ensorrat amb un esclafit que encara dura.
El “model valencià” dels populars és terra cremada. Els grans projectes, les enormes instal·lacions, els fastos desmesurats, l'arrogància desbocada, tot ha fet llenya acompanyat d'una acció judicial que ha imputat un percentatge desorbitat de càrrecs públics en trames de corrupció. Com a reacció amb pretensions electoralistes, el president de la Generalitat, Alberto Fabra, va afirmar el mateix 9 d'Octubre que el seu govern i el seu partit representen “l'estabilitat de l'actual model de convivència contra els moviments separatistes i rupturistes”.

Però els fets –i la catàstrofe– són obstinats, i les enquestes d'intenció de vot, cada vegada més decantades. Segons un darrer sondeig que es va publicar el mateix dia 9, el Partit Popular passaria de 55 diputats (majoria absoluta) a tenir-ne només 32 si es fessin eleccions avui. El PSPV-PSOE també baixaria de 33 a 29. Podem irrompria a les Corts Valencianes amb 17 diputats. Compromís saltaria de 6 a 14. I Esquerra Unida en sumaria 2 als 5 que ara té. Totes aquestes pujades i baixades equivalen al gran canvi que la societat valenciana demana a crits desesperats i que van tenir el primer gran reflex en les passades eleccions europees. La gran incògnita és determinar quina serà la combinació que substituirà al govern de la Generalitat el PP. Per ara, sembla que serà el candidat socialista, Ximo Puig, qui haurà de sumar el suport parlamentari
necessari. Però també podria passar que Compromís i Podem s'ajunten i que sigui la seva més que previsible candidata, Mònica Oltra, qui acabi presidint la Generalitat. Hi ha una segona constatació, més amarga. Quan el Bloc Nacionalista Valencià es va ajuntar amb Iniciativa pel País Valencià el seu nacionalisme es va diluir una mica. Compromís ha acabat sent més una opció socialment indignada que nacionalment alterada. Ara l'acord amb Podem encara pot esbravar més el vell nacionalisme valencià.

Però, sigui com sigui, hi ha un món que boqueja. Gràcies als déus i als propis errors. I un altre que despunta i que haurà d'esborrar dues dècades de malson. Que així sigui i que, almenys, el pròxim 9 d'Octubre els nazis no campen alegrement pel centre de València. Seria un bon primer senyal.

Tal vez lo que no se sepa es que el 9 de noviembre... que es de la fecha que estamos hablando al parecer a diario y a todas horas.... se conmemora la fundación del Tercer Reich aleman.... curiosa coincidencia... ¿verdad?...

Si us plau, don Florentino

12/10/14 02:00 - Francesc Cabana

El constructor de la plataforma petroliera Castor, davant del delta de l'Ebre, rebrà una indemnització de més de mil milions d'euros per desmuntar-la, després que es comprovés que era la causa de terratrèmols a la zona. La indemnització la pagaran tots els ciutadans espanyols durant un llarg termini d'anys. L'Estat ha fet un gran favor al constructor, que és l'empresa ACS, que inicialment volia dir Actividades de Construcción y Servicios SA. El seu president és Florentino Pérez Rodríguez, Don Florentino, president del Real Madrid. ACS és una de les primeres empreses espanyoles amb una facturació de prop de 40.000 milions d'euros el 2013. La seva figura no està vinculada a operacions brutes o de corrupció, sinó de favors compensats. M'explico.

Don Florentino va començar com a polític amb la UCD –Unión de Centro Democrático– d'Adolfo Suárez. El 1979 era subdirector general en el Ministeri d'Indústria. Quan UCD va perdre les eleccions el 1982, va deixar la política i entrà en el món dels negocis. Comprà una empresa de Badalona que es deia Construccions Padrós SA, controlada en aquell moment pel Banc Industrial de Catalunya, vinculat al grup de Banca Catalana. Comprar actius d'aquell banc i d'aquest grup era com comprar duros a quatre pessetes, ja que el venedor era el Fons de Garantia, controlat pel Banc d'Espanya, i els venia per aquell preu. Durant una temporada, Florentino Pérez venia a Barcelona els dilluns i tornava a casa seva el divendres, o sigui, a l'inrevés de molts catalans. Va tornar un temps a la política, en formar part de l'operació Reformista, liderada per Miquel Roca, amb qui té una bona amistat. Un dels seus primers socis va ser Joaquín Garrigues Walker, germà de l'advocat, amic meu i ministre en un govern d'Adolfo Suárez.

L'empresa es va fer gran gràcies a fusions i absorcions. Va comprar una constructora al Banco Hispano Americano i una altra als germans March –no Marx–, amb qui va establir una aliança. L'operació més important serà l'absorció de Dragados l'any 2002, que havia estat una de les perles del Banco Central del valencià Ignasi Villalonga, i aleshores ho era del BSCH dels Botín. La principal virtut de Don Florentino és la seva bona relació amb tothom: amb els March, que es mantenen discrets darrere seu a ACS, però que tenen un gavadal de diners; amb el PP, quan manava Aznar; amb els socialistes. No cal dir que la llotja del Santiago Bernabéu li permet convidar Don Mariano Rajoy, que igual que alguns membres del seu govern, és fanàtic del Real Madrid. Don Florentino és amic de tothom i dels que fa favors, sempre que els hi tornin.

El seu estil no seria el meu model d'empresari. Aquestes amistats es valoren sobretot en un estat com l'espanyol. Cal ser madrileny o viure a Madrid i ser simpàtic. Posats a demanar un favor: si us plau, Don Florentino, demani a Don Mariano que ens autoritzi la consulta, el dia que el Madrid jugui contra el Barça!

Obsessions

12/10/14 02:00 - Vicent Sanchis

Repeteixen, fins a mil vegades, els dirigents del PP i els ministres de Mariano Rajoy que el govern de Catalunya, obsedit amb la independència, ha descuidat la gestió diària. Que és un mal govern. Les obsessions s'encomanen. La biga i la palla. La de Rajoy, el seu govern i el seu Estat és Catalunya. Fins al deliri. Fins al ridícul, ara mateix, de tenir apostats un grapat de policies dits nacionals davant la seva delegació a Barcelona no sigui que hagin de fer front a una concentració de Boys Scouts. Fins a la idiotesa de traslladar, fins a mil vegades, mig miler de policies més per salvar l'honor i els interessos de la metròpoli. Els portaran, aquests policies, avui també que l'extrema dreta celebra la seva festa? O, com en el cas de València, els nazis no mereixen pena ni atenció? Entelats per aquestes obsessions, Rajoy i els seus han perpetrat una sèrie d'errors en cadena que han convertit Espanya en el primer Estat europeu on s'ha declarat un cas d'Ebola. Desorientats per les pròpies limitacions, els errors s'han agreujat més per les declaracions i les actuacions absurdes i arrogants de la ministra de Sanitat i el conseller del mateix ram de la comunitat de Madrid. Espanya va decidir repatriar dos missioners infectats d'Ebola per patriotisme, que volen a la mateixa altura dels Estats Units, però el patriotisme espanyol sempre se salda amb incompetències. I amb impertinències. Potser si deixessin de mirar
epilèpticament a Catalunya,
no l'estacarien tant. O potser sí.
Són així.

Un règim amb continuïtat

Miquel Riera / mriera@presencia.cat - @mrierapla

12/10/14 02:00 -

Pel referèndum de la Constitució del 1978 vaig poder votar per primer cop. Va anar ben just perquè no va ser fins quinze dies abans que un decret llei d'urgència va canviar l'edat legal dels vint-i-un als divuit anys. Vaig votar no perquè no em convencia la manera com s'havia fet la transició des del règim franquista i també perquè no veia, de cap manera, que aquella carta magna, redactada amb múltiples pressions militars, fos una bona solució per a Catalunya.

Gairebé trenta-sis anys després, la Constitució ha esdevingut una eina inútil per a les aspiracions dels catalans i no pas perquè aquesta no tingui, ben segur, múltiples viaranys, sinó perquè els grans partits espanyols l'han segrestada, des de fa temps, en protecció dels seus interessos. Tot plegat ha deixat en evidència més que mai la feblesa de la lloada Transició espanyola i ens ha refermat en les raons del vot negatiu a la carta magna: la continuïtat, en gairebé tots els àmbits de la societat, l'administració i el govern, d'aquells que ens havien sotmès durant la dictadura franquista. Una continuïtat que, amb el pas del temps, s'ha anat diluint, menys allà on convenia més que ho fes: a Madrid, on hi ha la majoria de les grans estructures de l'Estat. Cert que els que manen ara no són els funcionaris, ni els directors generals, ni els ministres de fa quaranta anys , sinó els seus descendents. Uns fills, néts, joves o gendres amb cognoms franquistes que ocupen llocs clau als ministeris, a l'exèrcit, als tribunals, a la policia, a la banca i als grans partits Uns alts càrrecs imbuïts, molts d'ells, de l'esperit repressor i immobilista dels seus predecessors. Esperit que es fa, si és possible, molt més evident davant el procés sobiranista català. Un petit exemple: l'advocada de l'Estat que va presentar al TC el recurs contra la llei de consultes és filla de l'exministre franquista i fundador del PP, Federico Silva Muñoz, aquell a qui, en plena dictadura, els escolars de Vinaròs van haver de rebre obligats amb una cantarella que molts d'ells encara recorden: ¡Señor Silva Muñoz, bienvenido a Vinaroz! Cal afegir-hi res més, a part que, després de la trista –i cara– polèmica del projecte Castor, a Vinaròs difícilment hi és benvingut ara cap ministre?

Interesante cruce historico el de hoy.
Yo siempre he dicho que no es bueno aferrarse a la historia, a lo que nos han contado o a lo que interpretamos de la historia. Los argumentos del siglo XXI deberian ser otros, pero parece que es algo imposible de erradicar.
Nadie en Europa esta libre de culpa de lo que paso en America, Africa, Asia, Oceania.....ya no hay mas sitios.
No voy a explicar ningun fragmento historico , solo recomiendo que os deis una vuelta por nuestra estatua de Colon. Fijaos en el guerrero que de forma muy altiva acaricia la cabeza de un asustado indio. Vale, ya se que el [...]

No dejas de asombrar al foro.

"Follas bien", esto dices.

Y buenos conocimientos históricos que tienes. Esta coincidencia no la habia oido o leido. Esta aportación que haces al unionismo es extraordinaria. Felicidades. Se hablara mucho de esto.

El dia del socialista fatxa
Salvador Cot | Actualitzat el 12/10/2014 a les 23:59hArxivat a: Nació.cot
L'any que ve no cal que hi tornin, ha quedat clar. Aquest diumenge, l'espanyolisme, a Barcelona, ha tingut un suport popular equivalent al d'una fira d'embotit a qualsevol capital de comarca. No n'hi ha més. Uns -pocs- milers de persones que es manifesten per demanar a l'estat que imposi el que a ells els convé.

El fet és que ni l'extraordinari suport propagandístic dels mitjans de Madrid, ni els diners en publicitat als diaris de Barcelona, ni els espanyols de guàrdia a cada tertúlia no els han servit de res i aquest 12 d'octubre encara hi ha hagut menys gent que l'any passat. Tant és així que fins i tot el Telediario de TVE els ha deixat de fer cas, per irrellevants, i ha tornat a centrar-se en el que consideren essencial: La cabra de la Legió i la Guàrdia Civil a cavall. Ramon Casas ja els pintava així. 

La pròpia Espanya és conscient que, a Catalunya i des de la democràcia, no passa de ser una hipòtesi minoritària. Més encara quan els espanyolistes del PSC repeteixen el discurs nacionalista madrileny, sense matisos. "Una operación de agitación y propaganda sin parangón desde la Segunda Guerra Mundial", deia Joaquim Coll, en l'enèsim circumloqui per acusar de nazis els sobiranistes. Una calúmnia que, per cert, deixa al descobert la simpatia de Coll pels falangistes de la llarguíssima barbàrie franquista, els mateixos que són a l'origen de l'entitat que codirigeix.

Lo cierto es...

Es más... cuando la Corona Catalo-Aragonesa dominaba medio Mediterráneo.... no fué a base de repartir Aromas de Montserrat y Mel i Mató.... más bien con mercenarios de lo más sangrientos del momento.... con topas Almogávares... al mando de Roger de Flor y Roger de Lauria... catalanes de pro... nada anti belicistas ni pacifistas... (coño con tropas moras como Franco)

Es más...

¡Ostras que otra vez la história nos tira todo por el suelo y ser catalán o castellano no es garantía de nada!

Mira que yo intento creer la [...]

Mi querido Chiripitiflaútico...

La história es lo que somos... de donde venimos... nuestro cúmulo de acierto y de errores... es como la família...

Y por eso ese empecinamiento de modelarla de acorde a nuestros prejuicios e intereses... a nuestros complejos, fobias y filias... por eso es tan importante controlar la enseñanza por parte de los partidos políticos...

Y tan importante es... como que de ella debemos apender nuestros errores y aciertos... y claro... hay quien quiere asignarle los errores habidos y no habidos a unos... y quieren asignarle los aciertos habidos y no habidos [...]

Es puerilmente ridículo el abuso del y tu más y tu que y encima querer hacer pasar bou per bestia grossa.
No se si simplemente utilizas la wikipedia o tienes algún conocimiento de historia, sea como fuere de nada sirve el concimiento si no se utiliza correctamente, si lees bien lo dicho, es que hasta cierto punto no importa donde fueron mayores las atrocidades cometidas por el imperio español, el saltar diciendo ¿y tu que? pues eso, un fiel retrato, más aún cuando se habla de un ejercito mercenario (No estaban por la expansión del imperio catalán) que fue traicionado lejos de algún [...]

“Tots els catalans són...”

SEBASTIÀ ALZAMORA | | 12/10/2014 23:00

L’anomenat afer Galinsoga és prou conegut, però està bé recordar-lo de tant en tant. Luis Martínez de Galinsoga (1891-1967) va ser un periodista que feia gala de les seves conviccions franquistes: havia desembocat a la Falange després d’haver passat, en la seva joventut, per diaris com l’ Heraldo de Aragón o l’ Abc, del qual va arribar a ser director. En reconeixement als serveis prestats, el molt sinistre Ramón Serrano Súñer el va nomenar digitalment director d’un diari anomenat La Vanguardia ( La Vanguardia Española, segons se li va indicar al comte de Godó des del triomfant règim franquista). Corria l’any 1939 i a Martínez el Facha, més conegut com a Galinsoga, li esperava un còmode futur com a director de la gran capçalera periodística catalana: seria director de La Vanguardia Española fins al 1960, acomplint sempre amb tota lleialtat la tasca que li havia encomanat Serrano Súñer: “ Procurar, por encima de todo, castellanizar la publicación, para evitar que parezca regionalista ”. Pot semblar-ho, però no ens inventem res.

Un dia del 1959, el bo d’en Galinsoga, com tenia per costum, va assistir a missa. Era home de missa diària, no cal ni dir-ho. I quina sorpresa va tenir quan es va trobar que el sermó era predicat en català: era un diumenge, i els diumenges es deien quatre misses en castellà i dues en català (la litúrgia es feia en llatí).

Al gran Galinsoga, aquell atreviment li va semblar intolerable. Va anar de pet a la sagristia i va muntar un ciri (mai més ben dit) sobre aquell incident. Es veu que se li va escalfar la boca i va arribar a dir, dins la Casa del Senyor, que “el señor cura y todos sus feligreses son una mierda ”. No satisfet amb això, a la sortida del temple va ampliar la panoràmica i va proferir la frase que l’ha fet passar a la posteritat: “ Todos los catalanes son una mierda ”. Aquestes paraules varen generar una forta contestació popular encapçalada per un tal Jordi Pujol i Soley, que va acabar a la presó per antifranquista i que ara té algun fill en risc d’ingressar a la garjola per motius lleugerament diferents.

Fins i tot en temps del franquisme, la frase de Galinsoga va sonar massa estrepitosa: el nostre home va ser retirat de la direcció de La Vanguardia i rellevat per un altre prestigiós periodista anomenat Manuel Aznar, que amb el temps acabaria essent avi d’un cert president del govern espanyol, que en la seva joventut escrivia articles contra la Constitució precisament a l’Heraldo de Aragón. A Galinsoga, tanmateix, només se li pot retreure haver dit en públic el que sentia. Més de cinquanta anys després, la seva docta opinió sobre els catalans segueix perfectament viva entre els governants d’Espanya i els seus mitjans de comunicació afins. Ni Billy Wilder a Primera plana hauria desenvolupat un argument sobre el periodisme tan mesquí i risible com aquest. Vist en perspectiva, Luis Martínez de Galinsoga va ser un avançat al seu temps. I va iniciar una síndrome que en els nostres dies coneix un rebrot inusualment virulent.

Es muy fácil copiar y pegar... Un día me gustaría verte a ti, ver cómo escribes, qué y cómo lo defiendes.... A mí en particular un copia y pega no me dice nada. Hablo por mí. Igual a los demás sí.

Es muy fácil copiar y pegar... Un día me gustaría verte a ti, ver cómo escribes, qué y cómo lo defiendes.... A mí en particular un copia y pega no me dice nada. Hablo por mí. Igual a los demás sí.

Cuando se trasmite las informaciones, es mas facil copiar y pegar.

Son puntos de vista de gente, gente que tiene un prestigio, por un tema o por otro.

Es para evitar, Cidi, en lugar de Cede.

Cariño, yo también puedo copiar y pegar la constitución realizada y firmada por muchos miembros ilustres incluidos catalanes y¿ a que no todos estamos de acuerdo con algunos puntos de lo que ea la constitución, ley de leyes?. . O sea, cada uno tiene su opinión y a mi me gusta leerlas.