Querido Tunel:
1-conozco perfectamente el programa de CiU y por eso no me creo nada de ellos y asi lo expreso libremente
2-tu no sabes nada mi, y por tanto no sabes que hago ni a que me dedico, tu puedes seguir la lucha escribiendo en este hilo de este foro, cosa muy noble y respetable. Yo mismo lo he hecho por un tiempo. Yo dejo de escribir aqui sobre este tema porque soy un hombre libre y he decidido dejar de hacerlo. Mis razones son mias y no te las voy a decir, principalmente porque las has cuestionado sin conocerlas. La lucha la continuare de la forma que mejor considere y en el lugar [...]

Bloomberg i altres ‘ajuts’ que arriben

CARLES CAPDEVILA | | 01/10/2014 22:13

LA LEGITIMITAT internacional és bàsica en el procés català, i alhora és molt difícil trobar complicitats. Per això cal remarcar fets com l’editorial de Bloomberg, un grup mediàtic molt influent en economia, que diu a Rajoy que els catalans han de votar. Són fets excepcionals, encara, que s’han guanyat a base de fer bé les coses i explicar-les bé i esperar que des de la cultura anglosaxona, més democràtica i pragmàtica, s’entengui bé el cas. També ho va fer el New York Times fa poc en l’editorial en què celebrava que Escòcia i Catalunya decidissin buscar solucions democràtiques. Són petites victòries morals, que a més a més en donen, de moral, i indiquen que la constància a vegades dóna fruits. Però no poden desfermar cap eufòria. Com s’està comprovant, i fins que a efectes seus sigui més irreversible, els estats europeus practiquen la norma de no tenir amics ni enemics, sinó interessos, i protegeixen els altres estats. Fins que ets un estat, esclar. No ho posaran mai fàcil. Hi ha gent amb molt bona fe que confia que “el món ens ajudarà, perquè ens ho mereixem”. El món no ajuda qui s’ho mereix, només l’has de veure, el món. I tampoc no és just, és obvi. Per desgràcia a la vida no solem obtenir el que ens mereixem, sinó el que ens guanyem. I per sort ens ha tocat una època en què es pot guanyar convencent. Però això requereix intel·ligència i control del temps, i molt d’esforç diplomàtic i pedagògic. Una cosa més: tan cert és que el món no sempre ajuda les causes justes, com que les causes justes ben defensades acaben trobant els seus aliats, sobretot si els busquen amb empatia i bona feina. Cada petit èxit mereix una brevíssima celebració, agafar aire, i continuar per aquest camí.

Economia? Avui no toca
"No és per tant, gens estrany que el govern, sense cap clarividència ens pugui anunciar cada dia tot el que dictarà el Tribunal a l’endemà"
Francesc Sanuy
A hores d’ara, en condicions normals estaria probablement comentant els mètodes del Draghinonnics com a instrument de reactivació econòmica, la represa de les vendes d’or a l'Índia que és el primer mercat mundial per a la joieria o les crítiques que s’han formulat als cercles financers internacionals per la fulminant designació d'Ana Patricia com a successora del seu pare E. Botin a la presidència del Santander, el primer banc d’Europa, només 24 hores després de la defunció del seu pare. Sorprèn, en efecte, que amb una part tant petita del capital la família pugui exercir un domini tant absolut sobre una entitat financera que cotitza a borsa. I, en efecte, ha estat una ocasió malaguanyada del consell d’administració per a separar les funcions executives de les supervisores. També hauria segurament fet referència al rebot de les borses malgrat el fracàs del creixement previst a la zona euro on segueix vigent l’amenaça de deflació o bé a la cara de poker de Rajoy quan explicava a uns atònits xinesos ben informats la gran solidesa de la inexistent recuperació de l’economia espanyola de la qual ja no gosa vantar-se ni el ministre Guindos a la vista d’un euro que ha baixat per sota de 1,28 dòlars. I és que ara ja no es tracta de seguir els consells de Jack Lew, Secretari del Tresor dels EUA, que reclama a Europa que estimuli la demanda abans que la ventada es transformi en tempesta. Actualment en un clima de casino s’ha de lluitar per un creixement net en aquesta hora de canvi climàtic, perquè encara hi ha esperances de no quedar atrapats en la misèria perpètua. De tal manera, que molts observadors també s’han dedicat a interpretar una estranya revifalla del nacionalisme.

En realitat, fa més de 25 anys que, amb la perspectiva de la globalització, prediquem la inexorable caiguda de les fronteres i dels estats – nació. Ara, però, la sorpresa és que Escòcia, Catalunya, el Quebec, etc. reivindiquen un status direfent. Una de les veus que s’ha pronunciat en aquests termes és la de Gideon Rachman que, casualitats de la vida, és estrella invitada per a dirigir una taula rodona que ha organitzat per a un dia d’aquests el govern de Madrid conjuntament amb el F. T. Serà interessant de veure si els experts consideren que les creixents desigualtats, la pobresa i la immigració descontrolada poden influir en moviments de base identitària que arribin a conduir la Gran Bretanya al Britexit d’abandonar la UE. S’han d’acabar, doncs, les bromes i els menyspreu de les minories per part de l’altivesa dels governs centrals. Igual que Jiménez de Parga, Peces – Barba, Bono, Monago i un llarguíssim etcètera fan burla i expressen una hostil animadversió contra els catalans, a Londres feien conya amb la definició d’un escocès, persona que, deien, “prays on his knees” (que resa agenollada) i “prays (que en aquest sentit vol dir que s’apodera) “on anything else he can” (de tota qualsevol altra cosa que pot). Doncs bé, quan aquests sentiments es desvetllen, ja no es poden tornar a practicar amb impunitat ni poden agreujar el maltractament sistemàtic, la discriminació, l’espoli fiscal i el règim d’indústria extractiva de model colonial al qual estan sotmesos en mig d’una asfíxia financera premeditada en la via de retorn en forma de inversions.

És en aquestes situacions que es fan perceptibles els sentiments de rebuig amb clixés de vegades una mica infundats, però d’una absoluta eficàcia per a refermar el desig de dir “atureu el vostre país, que jo vull baixar”. Val la pena fixar-se en l’hostilitat que provoca, per exemple, el cas d’Esperanza Aguirre que, com a expresidenta de Madrid, havia de sotmetre’s a la sanció de la guàrdia urbana i, en canvi, accelerava el cotxe, feia caure la moto de l’agent i fugia cap a casa seva, perquè “Vd. no sabe con quien està hablando”. I aquí ja entren en el tema que ens ha caigut al damunt degut a la convocatòria de la consulta no vinculant sobre la forma d’estat que volen els catalans. Doncs, bé, sembla que volem un país on la possible candidata del PP pensi que si es disculpa ja no ha de ser jutjada per desobediència. Volem també un país que tingui un poder judicial independent i no un país on Montesquieu (L’Esprit des Lois) no estigui mort i enterrat com a dir: Charles de Secondat, Baron de la Brède et de Montesquieu, tal com va dir, amb gran fruïció, Alfonso Guerra. Ni volem tampoc que al portaveu del govern Aznar, Miguel Angel Rodríguez, alias M.A.R. l’enxampin en un accident conduint begut o havent pres alguna cosa i ell, que es burlava de les seleccions catalanes reduint-les a la de “canicas”, ja torni a circular al volant “por ser vos quien sois”. Ni ens resulta acceptable tampoc que el fill de l’exministre (precisament de Justícia!) Gallardón tingui un accident i per a no fer-se les proves fugi ràpidament i, sobretot, quan, delatat per la matrícula, els urbans es presenten a casa seva, els policies d’escorta els facin fora a fi d’impedir que el noi fos examinat i denunciat. És clar que el xicot és nét d'Utrera Molina, aquell vell capo suprem de la Falange que l’altre dia ens va anunciar als catalans, que estava disposat a tornar a envair Barcelona amb els legionaris.

La nostra capacitat de quedar astorats no s’acaba, però, aquí. Ara mateix, quan el procés de la consulta no referendària tot just ha passat el tràmit de la publicació al DOG, el primer organisme que, amb instantània i màxima celeritat, dóna llum verda al recurs del govern central, és el Consell d’Estat que casualment té de president J.M. Romay Becaria, ex nº 2 de la presidència de la Sanitat i de la del govern durant la dictadura feixista de Franco i, últimament, successor de Bárcenas com a titular de la tenebrosa tresoreria del PP. També al Tribunal Constitucional hi ha un magnífic exemple de guardià imparcial de la Llei que es diu Cobos i és un vestigi de la Magistratura del Treball a l’època del sindicat vertical, afiliat i militant del carnet de PP a la boca. No és per tant, gens estrany que el govern, sense cap clarividència ens pugui anunciar cada dia tot el que dictarà el Tribunal a l’endemà. Ni tampoc que ens pugui anunciar cada dia tot el que dictarà el Tribunal. Ni tampoc que en aquella casa s’anul·lés, emasculés i es “passés el ribot de Guerra un a Estatut d’Autonomia aprovat per un govern socialista de la Generalitat, pel referèndum del poble català, el pel nostre Parlament i, no s’ho creuran, també per les “Cortes Generales”. Ja veuen, doncs, que la destrucció del caràcter exclusiu (que vol dir també excloent) de les competències, la recentralització i la destrucció del gran pacte d’estat autonomia hagin estat i segueixin essent paper mullat. Quin sentit té això de pactar la convivència amb un trampós? A més a més, s’està fent un ús absolutament partidista dels aparells de l’estat que, per definició haurien de ser neutrals. Per exemple, l’Agència Tributària que ho consenteix tot i no persegueix els amics (com ara en les herències de Juan de Borbón o Botin – “todos iguales ante la ley”) i, en canvi, assetja els adversaris, p. ex. l’ANC inspeccionada. O bé el cas del contraban de drogues al vaixell – escola de la Marina, J.S. Elcano, sobre el qual es guarda silenci. Tampoc no ens diuen qui pagava les celebracions del 23- F o per quin motiu és ascendit a Coronel el fill del colpista Tejero que va organitzar la festa potser pagant nosaltres els contribuents. Ho dic amb dolor, perquè durant molts anys em vaig honorar amb l’amistat del General Gutierrez Mellado. I amb l’estupefacció de veure que la delegada del govern espanyol Llanos Luna organitza actes oficials d’homenatge a la División Azul. I pitjor encara a la Legió Cóndor que em va bombardejar quan era un infant víctima del primer crim de guerra d’aviació contra la
població civil indefensa en una gran ciutat com a mostra de suprema covardia. En resum, és perfectament possible que, destruïda per la involució reaccionària, l’autonomia solemnement acordada, ara molts autonomistes s’hagin arrenglerat amb el sobiranisme. Perquè al Regne Unit hi ha un primer ministre, Cameron, que diu que podria haver bloquejat o ajornat el procés, però, tot i desitjant preservar la unió, abans que res, és un democràta i havia de respectar als escocesos la llibertat d’expressar-se. Al Financial Times d’abans d’ahir es destacava una carta al director que acabava així; “si, al menys, Espanya tingués un primer ministre que també fos un demòcrata”.

http://www.elsingular.cat/cat/notices/2014/09/economia_avui_no_toca_103467.php

Immersió, trilingüisme, i més... a l’educació

El sector de la societat que es dedica a l’educació i totes les persones que hi estam relacionades formam la comunitat educativa. Aquest sector de la societat tan nombrós ha tengut i té molta paciència amb els polítics que ostenten el poder, especialment amb els responsables del funcionament del sistema educatiu. Que massa polítics d’avui en dia tenguin una escassa formació és un greu problema per a l’administració de tot el que ocorre en qualsevol territori, però que aquests polítics no dissimulin la seva ignorància en les matèries que els correspon dirigir, frega l’estultícia i el ridícul més espantós. A qui s’adrecen? Quin és el públic que els aplaudeix? O és que es creuen que la gent pensa que el poder polític atorga ciència infusa?

El president del Govern i altres polítics del seu entorn afirmen que anul·lar el TIL (Tractament Integrat de Llengües) de les escoles suposa privar els alumnes del meravellós trilingüisme, que ells oferien, i abocar-los a la més absurda mediocritat de la innecessària immersió. Encara que no ho diguin amb aquestes paraules, això és el que volen donar a entendre. I si això és així, no saben res de res sobre educació i ensenyament, ni hi entenen un borrall. El mal és que hi hagi algunes persones formades que no els assessorin ni els expliquin aquests conceptes. Aquests venuts al poder són els vertaders responsables d’aquesta desastrosa gestió. Com es pot voler ser còmplice, per a sempre, de la voluntat de fer un vertader genocidi? Per què volen passar a la història com a renegats i com a traïdors?

La immersió lingüística és un mètode d’ensenyament que s’utilitza per a ensenyar a uns alumnes determinats una llengua que desconeixen. Ha estat el cas del temps en què han arribat tants d’immigrants, procedents de qualsevol país del món que han pogut començar aprenent la llengua de l’escola, el català, per exemple, pel mètode de la immersió lingüística. Una vegada han après la llengua que al principi desconeixien deixen de fer immersió lingüística a l’escola. La immersió lingüística és un mètode que serveix per aprendre qualsevol llengua; per exemple, si a Badajoz hi acudeix un grup d’immigrants de qualsevol indret del globus terraqüi, i aquests envien els seus fills i filles a l’escola, aquesta faria el que cal si empràs la immersió lingüística per ensenyar-los l’espanyol. Per tant, immersió no és sinònim de cosa abominable, sinó d’un gran mètode no superat per a l’ensenyament de llengües.

El trilingüisme no és cap mètode, sinó que és la capacitat de qualsevol persona d’usar tres llengües diferents per comunicar-se. Es pot dir que una escola aplica el trilingüisme, quan procura que els seus alumnes puguin acabar l’escolarització podent-se relacionar en les tres llengües que aquesta escola ha ensenyat. La immersió lingüística només ha estat temporalment a les escoles i no a totes, però el trilingüisme fa anys i panys que hi és, i també es poden trobar escoles on s’ha cultivat el multilingüisme, ensenyament de més de tres llengües.

A qualsevol govern d’un territori determinat li interessa planificar que les escoles hagin de preparar els seus alumnes perquè es puguin relacionar en tres o quatre llengües. El Govern, la conselleria d’Educació, també pot voler avaluar quina és la preparació que obtenen en acabar els estudis, en cada una de les llengües que pretenia ensenyar l’escola i també estudiar si cal canviar les metodologies o proporcionar més recursos perquè es pugui aprendre millor qualsevol de les llengües corresponents. El professorat, els lingüistes i els pedagogs saben que l’ensenyament d’una llengua depèn del context i de l’entorn on es pot usar. La llengua que es troba a l’entorn familiar és la primera que s’aprèn, l’escola només la perfecciona i ensenya la varietat estàndard d’aquesta llengua perquè els estudiants es puguin relacionar oralment i per escrit amb tots els que la coneixen. Si com a exemple, ens referim al català, al castellà i a l’anglès, s’ha de manifestar que la que té més entorn, persones que l’usen, mitjans de comunicació (diaris, ràdios i TV) és el castellà. El català, com a llengua pròpia del territori segons la nostra Carta Magna (l’Estatut) no es troba massa a l’entorn, ni als mitjans de comunicació, i amb dificultats a l’Administració, per tant, l’escola ha de resoldre aquestes mancances, i ha de ser la llengua de l’escola, especialment si així s’aconsegueix que sigui apresa a usar, encara que no se n’aprengui tant com el castellà (això ha passat sempre). A més, aquestes són les dues llengües oficials que la nostra Constitució (que és l’Estatut) mana que s’aprenguin. El darrer paràgraf el dedicaré a la tercera llengua, en el nostre cas, l’anglès.

El Govern ha de vigilar si en acabar els estudis obligatoris és té un bon domini de l’anglès. Si aquest bon domini no s’aconsegueix, perquè no existeix entorn en anglès (recordem que les persones que tenen diners envien els seus fills a un entorn anglès per aprendre’l), el Govern parlarà amb els professionals de l’escola, de la universitat, de la lingüística i de la pedagogia per determinar com es pot fer perquè s’aprengui l’anglès necessari per poder comunicar-se o estudiar en aquesta llengua. D’aquesta manera sortirien idees de projectar per la televisió autonòmica pel·lícules originals en anglès i subtitulades al català, de posar ajudants d’anglès al professorat, de canviar la metodologia d’ensenyament, de fer desdoblaments, etc., i d’aquesta manera la conselleria d’Educació estaria en condicions de posar en marxa un tractament integrat de llengües adequat i didàctic, que l’escola acceptaria.

VISCA EL PA.
VISCA EL VI.
VISCA LA MARE QUE LA VA PARIR.

Godax

osea que eso es lo que quieren hacernos los independentistas..............ting por....

3 d’octubre: 'L’any 1900 hi havia a Europa 20 estats. Ara n’hi ha 51'

VICENÇ VILLATORO | | 02/10/2014 21:11

En bona part nascuts els últims vint anys. Com carai pot tornar a dir llavors Rajoy que la creació de nous estats va en contra dels signes dels temps, que és un anacronisme, que està contra la dinàmica actual europea? Dels 20 estats que hi havia el 1900 no n’hi ha cap que s’hagi ajuntat amb un altre per fer-ne un de nou. Molts s’han dividit. I estem parlant d’Europa, de l’Atlàntic als Urals. Si parléssim de tot el món, el naixement d’estats nous encara és més espectacular. Rajoy pot dir que no li agrada. Que és un desastre. Però no pot dir que passa el contrari del que passa. De tota la retòrica buida que fa servir per parlar del tema, aquesta és l’afirmació més absurda, perquè els números canten. Té raó Rajoy, això sí, quan diu que la dinàmica europea avui és d’integració. Hi ha més estats, però conflueixen cada vegada més en un projecte europeu compartit. Per tant, el que va contra els signes dels temps no és l’aparició de nous estats (n’hi ha més del doble dels que hi havia!). El que seria anacrònic i aniria contra els signes integradors dels temps seria expulsar contra la seva voluntat un nou estat (amb set milions d’europeus) de l’espai comú al qual ja pertany.

L’abisme entre Barajas i el Prat

JOAN SERRA | Barcelona | 02/10/2014 00:00


A l’aeroport de Barajas hi arriba el metro, la xarxa de Rodalies i, properament, també un tren llançadora. Això és el que preveuen els pressupostos de l’Estat per al 2015, que inclouen una partida que voreja els 40 milions d’euros per finançar la nova connexió entre Madrid i el seu aeroport. Mentrestant, Barcelona encara no disposa d’un enllaç ferroviari amb el Prat i la Generalitat ha hagut de trobar una fórmula amb l’ajuda del sector privat per accelerar l’arribada del tren a l’aeroport, després d’acumular negatives del ministeri de Foment per calendaritzar la inversió pública. La infraestructura del tren llançadora al Prat -un projecte que ja va rebre el vistiplau de la ministra Ana Pastor- es pagarà amb fons privats i l’operador rebrà la concessió del servei, que podria entrar en funcionament el 2017. Ara mateix, aquest és l’abisme entre els aeroports de Barajas i el Prat, entre Madrid i Barcelona.

Els nous pressupostos de l’Estat, presentats dimarts, destinen a Catalunya un 9,5% de tota la inversió territorialitzada, una dècima menys del que s’hi va destinar en els comptes del 2014 (9,6%), que llavors ja contenien un 25% de retallades en inversió. Es tracta del percentatge més baix d’inversió estatal dels últims 17 anys. El Govern va verbalitzar ahir el seu malestar per la confecció dels comptes en matèria d’infraestructures. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, va posar l’exemple de la connectivitat amb Barajas per retratar el greuge que pateix la Generalitat i va retreure a la ministra de Foment que no complís el que havia expressat en seu parlamentària. “Són massa menyspreus, és absolutament inadmissible”, va raonar Vila al Parlament.

El conseller va qualificar els pressupostos de “decebedors i discriminatoris” -vegeu més informació a la pàgina 26- i va lamentar que castiguin els territoris de l’arc mediterrani quan “haurien de ser regions tractores per consolidar la sortida de la recessió”. De fet, els comptes estatals per al pròxim exercici destinen més de 2.400 milions d’euros a la xarxa d’alta velocitat, més del doble del que l’Estat destinarà l’any que ve a Catalunya (1.072,29 milions), amb inversions importants a Galícia i Castella i Lleó. “És un pressupost que s’obsessiona amb l’alta velocitat espanyola”, va apuntar Vila. Mentre que aquesta xarxa acumula recursos públics, el document d’actuacions prioritàries a Rodalies que el departament de Territori va pactar amb Foment -per un valor inicial de 306 milions d’euros- no ha sigut atès com el Govern hauria desitjat. Per a l’exercici 2015 només s’hi ha comptabilitzat una partida d’uns 30 milions. “Ho han demorat”, van admetre ahir portaveus de la conselleria. Tanmateix, a Catalunya arribaran 153 milions al conjunt de la xarxa de Rodalies per a altres actuacions planificades per Foment.

Sempre que es dissimuli

XAVIER ROIG | | 02/10/2014 20:05


Aquest columnista va tenir clar des d’un principi que la discussió sobre la consulta -fins i tot sobre la independència mateix- constituïa una polèmica que havia de ser resolta políticament, no pas discutint sobre la Constitució. No vaig arribar a aquesta conclusió perquè sigui un expert en política -això que ara s’anomena politòleg, i del qual m’agradaria conèixer-ne el manual de procediments-. Tampoc sóc advocat. Va ser per vies atzaroses que vaig arribar a la conclusió que la llei no valia per discutir el nostre problema.

Recordo que a col·legi -jo era un adolescent- rebíem instrucció d’un dels delegats de la Falange a Tarragona. Es deia Cerdán. Camisa blava, fumava com un carreter. Emprava el castellà característic de l’invasor. Era el professor de Formación del Espíritu Nacional (FEN). També ens feia classes de gimnàstica. Encara que jo no era un estudiant brillant, anava sobrevivint. Però recordo que només vaig suspendre les assignatures que ens feia aquell tal Cerdán -del qual no sé que se’n deu haver fet-. M’ha quedat, de llavors, però, la inesborrable sensació que la gesticulació mecànica dels exercicis gimnàstics i les grans concentracions de masses motivades per l’esport s’adiuen molt amb l’estètica dels moviments totalitaris.

El cas és que el llibre de FEN contenia una fotografia i una frase al peu que em van quedar enregistrades per sempre. La foto era la d’un quiosc de la Rambla de Barcelona. Al peu hi deia, més o menys: “ El Fuero de los Españoles garantiza el ejercicio de la libertad de expresión, siempre y cuando no atente contra los Principios Fundamentales del Movimiento ”. Entre nosaltres, els alumnes, ja llavors fèiem befa d’aquest tipus d’afirmacions sense sentit -un comportament, suposo, que no va ser aliè al fet que em suspenguessin l’assignatura-. Ja adult, passats els anys, em vaig trobar amb una afirmació similar que venia de lluny. Alguns mitjans reproduïen les declaracions d’un dels aiatol·làs de l’Iran que deia: “Tenim una democràcia on tot es pot discutir, sempre que no contradigui l’Alcorà”.

No ha estat fins fa un temps que no he hagut de tornar a sentir una estupidesa del mateix calibre que la dels capitostos iranians i que l’expressada per aquell llibre de FEN amb el qual pretenia adoctrinar-nos l’invasor Cerdán. Ara hem de suportar el persistent i tossut missatge esgrimit pel PP, el PSOE i altres partits espanyols contra el dret a poder votar. Esgrimeixen idèntics arguments. Per tant, així, d’entrada, no els puc veure d’altra manera que com uns antidemòcrates. Són, per a mi, la versió actualitzada d’aquella fotografia del llibre: “[... ] siempre y cuando no atente [...]”. Va ser per atavisme, doncs, que vaig comprendre, des del principi, que estàvem davant d’un fet merament polític.

Recordo, també, que quan vivia Franco les relacions entre els que defensaven el règim -molts més dels que ara se’ns vol fer veure- i la resta no deixaven de ser cordials. Deu tenir lloc a totes les dictadures, altrament la vida seria socialment insuportable. La cordialitat, però, sovint es trencava quan es deixava de dissimular i entraven en escena temes com la llibertat i el catalanisme. Això darrer ho dic perquè l’acte de dissimular i no voler tocar determinats temes ha constituït la tònica general a Catalunya per no tenir problemes. Fins i tot en democràcia. Un cas paradigmàtic el constitueix el senyor Fernández Díaz. Recorden les tertúlies? Tots contents i riallers. Els de CiU, els del PSC, els periodistes i opinadors més coneguts... “En Jordi! L’home del PP moderat que comprèn el que es respira a Catalunya!” Fins que un dia ens ha vingut de gust parlar dels nostres desitjos, de la nostra llibertat i de la nostra democràcia tal com l’entenem i la pretenem exercir. Aleshores ha sortit en Jorge.

Parlar ara de fragmentació de la societat catalana és un acte de cinisme. La societat catalana està dividida des de fa segles entre els que sempre han somniat, amb més o menys intensitat, en més llibertat institucional per al país, i els que d’això no en volen ni sentir a parlar. Tots som amics sempre que no es posin sobre la taula determinats temes. Una de les dues parts de Catalunya ha estat especialment tolerant i despistada durant trenta anys. “Que maca que és la Carmeta, no?” Fins que un dia hem dit que la fira s’havia acabat. I les Carmetes han passat a dir-se Carmen. Perquè tots els ex-Jordis, ex-Carmes, etc., mai havien estat individus que s’haguessin integrat. Simplement nosaltres fèiem veure que no preguntàvem i ells feien veure que es deien Jordi o Carme. ¿O algú no se n’havia adonat?

Llei segrestada; democràcia al carrer

JOAN M. TRESSERRAS | | 01/10/2014 17:57


Llei de consultes i decret de convocatòria. Un pas necessari. Vam quedar que exploraríem totes les vies legals de la seva legalitat. No és un referèndum; només una consulta. Preàmbuls i advertiments perquè quedi clar. Però actuar amb transparència i voluntat pedagògica, de cara a l’interior i a l’exterior, té servituds. A Madrid ja ho tenen tot a punt. Quan arribi Don Mariano, es reuniran i només hauran de signar. Per ells, el nostre futur és més passat. Torna Rajoy de la Xina, de donar records de part d’un rei inventat. A la reunió d’urgència, efectivament, només cal signar. Tot suspès. És il·legal. És una irresponsabilitat. Divideix la societat. Aboca a la frustració. Ara, que el TC també ho signi. Ja està? Unanimitat. Una i indivisible. Regalims de bava.

Entre unanimitat i unanimitat, en compareixença pública, Rajoy recita que la Generalitat en tota la història no havia tingut mai tant poder com ara. I tot gràcies a la Constitució espanyola. Pedro Sánchez és el seu eco. No acabo de tenir clar si és que s’ho creuen de veritat o bé s’estan fotent de nosaltres. I tampoc no sabria dir, ben bé, què és més greu en aquest cas, si la ignorància o el cinisme. Aquesta combinació de desinformació i d’arrogància, aquest desinterès per la realitat de les coses, per la seva complexitat, molesta. Potser sí que, sobretot, expressa feblesa i acabarà beneficiant el sobiranisme; però molesta.

La Constitució i la legalitat teixida al seu voltant són el terreny triat per l’Estat per a la seva confrontació amb el catalanisme. En té el control i en pot abusar. És inevitable que la legalitat que exploren els partits catalans per trobar vies que puguin ser internacionalment validades sigui fonamentalment l’espanyola. Però parlem d’una Constitució elaborada en condicions precàries per poder deixar enrere la dictadura. Per obrir un procés democratitzador; no pas per tancar-lo. I, en canvi, s’ha utilitzat per impedir que la població catalana pugui reclamar i exercir la seva sobirania i els seus drets democràtics. La Constitució i la legalitat política que en deriva han acabat esdevenint -no només, però també- la cobertura jurídica que perpetua la vella dominació a Espanya; nacional i social. L’Estat s’ha apropiat de la llei i dels òrgans que la interpreten i administren, per instrumentalitzar-los i per dictaminar quina mena de democràcia considera vàlida i quina no. L’Estat ha segrestat la llei per fer “legalment” inviables la sobirania catalana o el pronunciament sobre la forma d’estat. No hi ha neutralitat, no hi ha separació de poders, no hi ha arbitratge ni garanties. Quan s’ha sentit interpel·lat per la gent i les institucions catalanes, l’Estat -el govern, els seus aparells i l’oposició més lleial- ha exercit la violència legal contra les aspiracions democràtiques. I ha afirmat que no hi ha democràcia fora d’aquesta legalitat.

Sabíem que arribaríem a aquest punt. Bé, ja hi som. Cal ser prudents; d’acord. Cal mantenir una unitat tan àmplia com sigui possible; d’acord. Cal anar llegint la situació a cada moment i mesurar molt bé les reaccions; d’acord... Però sabem que l’Estat no es mourà de la seva posició. L’exploració de vies legals i l’acumulació d’arguments i raons pensant en l’opinió internacional han de tenir un sostre. Ja no en podem ser més esclaus. És possible que el Govern i el president hagin de ser especialment pacients i curosos amb qui no vol escoltar ni entendre. Però no cal que aquest capteniment involucri tothom. La mobilització ciutadana pel dret a decidir ha exhibit sempre un comportament exemplar. Ha fet del civisme, el pacifisme, la transversalitat inclusiva, el respecte o la proposta positiva, els seus estendards distintius. Per convicció democràtica i per dignitat; no per cap imperatiu legal; no per obediència ni obligació. Per això aquests valors s’han de mantenir durant tot el procés. Però el terreny de confrontació ja no pot ser, preferentment, el de la legalitat imposada. Ara la qüestió és qui, quan i com trenca definitivament amb aquesta legalitat.

En l’últim acte públic que vam compartir, l’enyorat Miquel Caminal afirmava que “el nacionalisme espanyol només cedeix en situacions límit; si no, no cedeix”. Per via legal no cedirà. No oferirà cap tracte perquè, per fer-ho, hauria de modificar els seus propis fonaments. Només la pressió popular i una majoria política enfortida i decidida els poden fer veure que els límits s’han sobrepassat. I que l’esforç exigit per mantenir-nos sotmesos serà superior als beneficis que en puguin obtenir. Estem en campanya per guanyar la democràcia. Som a places i carrers. Pel 9-N. I per l’endemà.

Jo tinc por de seguir el martiri del govern i companyia de espanya, no podem aguantar mes.

Els consumidors pagaran durant trenta anys la retirada del projecte Castor

El govern espanyol posa en 'hibernació' el magatzem de gas

El consell de ministres espanyol ha aprovat el decret llei que accepta, definitivament, l'extinció de la concessió de la plataforma Castor, a canvi d'una indemnització de 1.350 milions a l'empresa Escal UGS, participada en un 67% pel grup de Florentino Pérez ACS.

La indemnització, l'avançarà Enagás Transporte, empresa de distribució controlada per l'estat. Aquesta recuperarà l'import, durant trenta anys, a través del rebut de gas dels consumidors.

Segons la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría, es posa en 'hibernació' el magatzem i el gestor tècnic del sistema gasista Enagás Tranporte es farà càrrec del manteniment de les instal·lacions, de les quals es prohibeix l'extracció de gas natural. De moment, el govern espanyol no opta pel desmantellament.

Tots els estudis fets fins ara han atribuït a la plataforma Castor l'origen dels centenars dels nombrosos terratrèmols esdevinguts l'any passat al Sénia.

Els partits, compromesos a tirar endavant el 9-N

Després de tot un matí de reunió mantenen la convocatòria de la consulta


CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP estan compromesos a mantenir la convocatòria del 9-N i a tirar endavant la consulta, però ara examinen tots els detalls per a poder-ho fer en les millors condicions possibles. Així ho ha explicat el portaveu del govern, Francesc Homs, que ha explicat que la reunió s'allargarà força, com a mínim aquesta tarda i fins i tot podria continuar el cap de setmana. Els partits han acordat, d'una banda, 'mantenir la convocatòria amb la voluntat que la ciutadania pugui participar i exercir dret de vot el 9-N'; en segon lloc, exigir al Tribunal Constitucional que, amb la mateixa celeritat que va suspendre la llei de consultes i el decret, n'aixequi la suspensió.
Finalment, Homs ha dit que en la reunió que ha començat a les onze del matí, els representats dels partits faran 'una anàlisi exhaustiva de com garantir, en les millors condicions, la convocatòria de la consulta del 9-N'.
Els dirigents de les formacions que donen suport al 9-N són reunits al Palau de la Generalitat per acordar l'estratègia a seguir després d'haver aprovat ahir el decret de nomenament dels membres de la comissió de control del 9-N. El president de la Generalitat, Artur Mas, la vice-presidenta, Joana Ortega, i el portaveu del govern, Francesc Homs, rebut Oriol Junqueras i Marta Rovira (ERC), Jordi Turull i Ramon Espadaler (CiU), Joan Herrera i Joan Mena (ICV-EUiA) i David Fernàndez i Quim Arrufat (CUP), que posen aquest matí a prova la unitat d'acció dels partits pro-consulta.
El president del grup parlamentari de CiU, Jordi Turull, s'ha mostrat convençut que hi haurà unitat dels partits malgrat tot. En declaracions als mitjans abans d'entrar, la republicana Marta Rovira ha manifestat la seva p'reocupació', però també han dit que estaven 'esperançats'. 'Esperem sortir amb un acord', ha dit Rovira, que ha entrat minuts després que el president del seu partit, Oriol Junqueras.
El coordinador general d'ICV, Joan Herrera, també ha dit que esperava mantenir la unitat. 'Espero que treballem junts, que estiguem a l'alçada, que donem resposta, que la demanda de poder votar li puguem donar canalització i el que cal és fermesa, unitat, serenitat, poc càlcul', ha subratllat.
El diputat de la CUP David Fernández ha receptat 'intel·ligència, audàcia i unitat'. 'I a posar les urnes', ha afegit.
ERC, ICV-EUiA i la CUP ja han demanat al govern que fixés una data límit per constatar que la consulta no es pot fer amb prou garanties democràtiques.

'Els catalans, compromesos a fer el referèndum', notícia d'última hora a la BBC

'Desafien el blocatge legal del govern espanyol', afegeix

CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP estan compromesos a mantenir la convocatòria del 9-N i a tirar endavant la consulta, i ara examinen tots els detalls per a poder-ho fer en les millors condicions possibles. Així ho ha explicat el portaveu del govern, Francesc Homs, que ha explicat que la reunió s'allargarà força, com a mínim aquesta tarda i fins i tot podria continuar el cap de setmana. Tot just després de a compareixença, les paraules d'Homs han estat notícia d'última hora a la web de la cadena britànica BBC.

'Els dirigents a Catalunya han acordat de tirar endavant el referèndum del 9 de novembre, desafiant el blocatge legal del govern espanyol', comença dient la notícia. I afegeix: 'Un portaveu del govern regional ha dit que maldaran perquè 'els ciutadans puguin exercir el seu dret de vot'.

Les clatellades dels mitjans internacionals a Rajoy

El mexicà La Jornada i Los Angeles Times s'afegeixen a les crítiques llançades per l'agència Bloomberg

El contundent editorial de l'agència d'informació econòmica Bloomberg sobre els errors comesos pel govern espanyol en relació amb la consulta no és pas una excepció. Aquesta setmana mateix han aparegut més texts i opinions molt crítics amb l'actitud del president espanyol, Mariano Rajoy, respecte de Catalunya;

La Jornada: 'L'estat espanyol contra Catalunya'

És el cas de l'editorial del diari progressista mexicà La Jornada. Titulat 'L'estat espanyol contra Catalunya', parteix de la decisió del Tribunal Constitucional d'admetre a tràmit, 'amb una rapidesa que dóna compte de la seva supeditació política', els recursos del govern espanyol 'contra les disposicions que fonamentarien l'exercici democràtic: la llei de consultes, aprovada pel parlament català, i el decret de la Generalitat que convoca al plebiscit sobre el futur polític del que encara és una comunitat autònoma'.

Pel diari, 'potser sense proposar-s'ho el govern de Madrid ha posat en evidència el caràcter antidemocràtic de la constitució vigent i de l'estat espanyol, i ha posat en contrast la intolerància i el tancament de mires amb la mostra de civisme oferta fa pocs dies a Escòcia'.

La política menada per Rajoy, considera l'editorialista, té conseqüències greus perquè 'la relació institucional entre Madrid i Barcelona s'ha portat a un atzucac en què tothom hi perd'. 'La moneda és en l'aire', conclou.

'Deixeu votar els catalans', al Los Angeles Times


També parteix de la decisió del Tribunal Constitucional de dilluns l'opinió signada pel professor universitari William Cole a les pàgines de Los Angeles Times. Al titular es pregunta si 'es pot salvar el matrimoni entre Espanya i Catalunya'. I al mateix títol s'ho respon: 'Deixeu votar els catalans.'

Parlant des de l'experiència d'haver viscut els últims vint anys al nostre país, aquest professor novaiorquès destaca inicialment les nombroses diferències de fons i sobretot de forma entre Escòcia i Catalunya. De casa nostra, en ressalta el fet que l'independentisme no hagi estat majoritari fins els últims anys, quan 'el panorama va canviar de soca-rel arran del començament de la crisi financera'.

Tot i les marcades diferències amb Escòcia, l'autor sí que veu en el referèndum del 18 de setembre passat una possible solució al cas català: 'Fou un gran moment en la història d'Europa. I no perquè els escocesos van decidir de votar contra la independència, sinó perquè van decidir per si mateixos, de manera democràtica i transparent. Els catalans no es mereixen pas menys.'

'Deixeu votar els catalans', a La Presse

Al diari quebequès La Presse, hi ha un article signat pel periodista André Pratte, titulat 'Deixeu votar els catalans'. Hi diu: 'Vist des del Canadà, és difícil de concebre que Madrid provi d'impedir als catalans d'expressar-se sobre la qüestió [de la independència]'. Relata els passos fets pel govern espanyol i pel Tribunal Constitucional per suspendre la consulta i afegeix: 'És probable que el Tribunal Constitucional s'avingui als arguments de rajoy. El 2010, el tribunal va invalidar nombrosos article de l'estatut d'autonomia de Catalunya després de quatre anys de deliberacions.'

En aquest sentit, Pratte fa la següent reflexió: 'Madrid compta amb els tribunals per frenar les aspiracions autonomistes dels catalans. L'estratègia probablement té l'efecte contrari: la sentència del 2010 va alimentar la flama independentista'.

I acaba: 'Madrid sap que si un dia, la població catalana parla clarament a favor de la independència, la resta d'Espanya no podrà ignorar-ho. I, digui el que digiu el Tribunal Constitucional, tard o d'hora, aquest dia arribarà.'

Harvard Political Review

D'una altra banda, la Harvard Political Review, la revista sobre política dels estudiants de la prestigiosa universitat nord-americana, ha publicat un contundent article titulat 'Catalonia in contention' (Catalunya en disputa) escrit per Ali Hakim. Aquí es pot llegir sencer en anglès. L'article se centra sobretot en els aspectes econòmics, però avisa que no són els únics. N'hi ha d'altres, 'com la llarga història de la regió com a entitat sobirana, la seva llengua pròpia, parlada juntament amb el castellà per una gran majoria de la població, i la seva cultura única que per exemple denuncia 'per 'inhumanes les conegudes 'corrides' de toro de la cultura espanyola'.

Vegeu un resum en català de l'article a Com Espanya parasita Catalunya, a la Harvard Political Review

Primera acció sobirana

Salvador Cot | Actualitzat el 02/10/2014 a les 21:00h
Arxivat a: Nació.cot

Artur Mas vol guanyar i això, amb l'actual aposta, implica assumir riscos polítics, però també personals. I això és el que ha fet firmant el decret de nomenament dels set membres de la Comissió de Control del 9-N, un gest polític de desobediència clara contra els magistrats del Tribunal Constitucional que han congelat la consulta. Primer desafiament, doncs.

Però també és una acció intel·ligent, perquè ningú al món no podria assumir la [...][/b]

A Madrid també veuen legal la consulta

L’advocat Beltrán Gambier, especialista en Dret Administratiu i amb bufet a Madrid, assegura a Diariojurídico.com que la consulta és legal. Rajoy té un nou problema.

L’advocat argumenta en un extens article que “ la consulta pot ser absolutament lliure pel que fa als continguts i a les preguntes”, i que malgrat “això pugui irritar a alguns” no concep possible que “la llibertat d'expressió d'un poble, i la dels seus governants per esbrinar, pugui contravenir normes legals o constitucionals” i recorda que “el dret ha de seguir el sentit comú”. Beltrán defensa també que les comunitats autònomes tenen poders implícits i inherents a la seva autonomia política sense que amb el seu exercici s'afecti l'àmbit competencial de l'Estat”, i apel.la al principi jurídic de que “tot el que no està prohibit està permès” i la consulta, no està prohibida.

El propòsit secessionista no és antijurídic

L’advocat assegura que “el desig independentista és lícit” i “lluitar per aconseguir-ho, dins de la legalitat, no suposa ni tan sols una deslleialtat envers l'Estat espanyol”, i es remet a l'article 122 de l'Estatut català que regula les consultes populars i que el TC el 2010 va sentenciar a favor, com va recollir l’ABC el 2010.

La consulta catalana no és un referèndum i està a l’esència de la Constitució

Beltran argumenta que Catalunya ha dictat, d’acord amb l’Estatut, una llei de consultes no referendàries i que com la consulta no és un referèndum, no conculca normes constitucionals, perquè una cosa és preguntar el que pensa (consulta) i una altra és preguntar el que es pensa per portar endavant una decisió (referèndum). I conclou aquest punt sostenint que les “consultes tenen a veure amb les competències de la Generalitat i que les preguntes vinculades amb el procés sobiranista són legals”, i va més enllà quan afirma que considera que saber què és el què vol i què és el que pensa el poble de Catalunya està a l’essència de la Constitució.

L'escenografia de la batalla juríca grinyola

Beltran també explica que la interposició dels recursos d’inconstitucionalitat interposats pel Govern espanyol gairebé l’instant després del dictamen del Consell d’Estat i la velocitat “inèdita i gairebé sobreactuada celeritat, fins i tot innecessària” del TC, formen part de l’escenografia de la batalla jurídica, i considera que en el cas del Govern, es podria explicar per “una autogenerada necessitat de mostrar una actitud de to alliçonador”.

La falsa imatge de "deliberació" i unitat del TC

L’advocat subratlla que és a curiosa la manera en què es va presentar als mitjans de comunicació la imatge de "unanimitat", perquè, assegura, no podia no “hi havia un altre resultat possible quan es tracta d'aplicar una norma constitucional que resol l'assumpte en termes de tutela cautelar”, ja que el president espanyol va invocar l'article 161.2 de la Constitució, hi ha una sola solució possible: la suspensió. I conclou que ja es veurà si el TC, després d'escoltar les parts, no acaba per aixecar la suspensió

La seva por i la meva

"A la Moncloa no són de guanyar el partit per un gol sinó per deu i, si es pot, escopint al capità"

Odei A.-Etxearte

La força més incontestable que creu tenir el govern espanyol contra el 9-N és la por: una lleu amenaça, que corri el rumor i que l'especulació i la incertesa facin la resta. És l'atreviment del Tribunal Constitucional, aquell que va trigar quatre anys a sentenciar l'Estatut, convocant un ple extraordinari per matar la consulta el segon dia en una inèdita operació d'Estat. Veieu quina eficiència? I ara, il·legals, què? És la gosadia del senyor Enric Millo quan demana que els diputats votin un per un el nomenament de la comissió de control del 9-N per fer-ne una suposada llista i denunciar-los allà on sigui per després fer-se enrere sabent, com sap, que l'advertència no té fonament jurídic. Amenaçar? Jo, mai.

La seva por és el desvergonyiment d'Alícia Sánchez-Camacho amb Artur Mas, quan avisa al president de la Generalitat que la justícia actuarà contra ell per designar per decret els membres de l'ens equivalent a la junta electoral. Ui, Companys. És el popular José Luis Ayllón assegurant que l'advocat de l'Estat ja estudia el comportament del Parlament. El codi penal: recordes? És la determinació d'Eduardo Torres-Dulce reunint la cúpula de la fiscalia catalana perquè la premsa es pregunti el perquè de la reunió i comenci a córrer la brama que es preparen per fer judicis ràpids als indefensos que col·laborin amb la consulta. Atreveix-te, si goses, mort de gana. És permetre que tot un ministre com José Manuel García-Margallo apunti que no descarten suspendre l'autonomia. Si la Generalitat no pot ni comprar deute als mercats. O què et pensaves, il·lús? És, en definitiva, que Jorge Fernández-Díaz enviï una dotació de 200 antiavalots i arrengleri unes desenes de furgonetes de la policia nacional en uns terrenys de la platja de Pineda. Fotografieu-la i feu-ho córrer, si us plau.

La meva por és tota una altra. La meva por és que ens creguem que el viatge fins a la independència és massa llarg i costerut i que l'imperi de la llei espanyola no serà mai combatible. És que la unitat de porcellana fina s'esllangueixi entre els interessos partidistes de Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez i s'esmicoli en mil pedaços d'una vegada per totes. És que ara tots ells s'oblidin que van ser elegits per fer una consulta sabent que el TC la suspendria, que han tingut dos anys per preparar l'estratègia i que no ho hagin fet. És que algú tingui la temptació de mentir i que no reprenguin la campanya institucional ni, sobretot, el dispositiu del 9-N, sabent que cada dia que passa és més difícil que es voti. Perquè les urnes no es col·loquen un dia i llestos: potser sí al carrer però mai als col·legis electorals, que és on han de ser.

La meva por és haver de començar a dir a la família i als amics que es preparin, que anem a eleccions anticipades, i sentir aquell decebut “no, què dius, no pot ser”. És imaginar-me el fracàs del procés com la derrota definitiva. Seria la residualització, que deia aquell. I és que vindria una recentralització huracanada, per més que la disfressessin de reforma de la Constitució. El llop amb pell de xai. A la Moncloa no són de guanyar el partit per un gol sinó per deu i, si es pot, escopint al capità. La meva por és perdre el projecte polític més engrescador que hem defensat mai mentre tota la resta es corrompia; l'horitzó que unia neoliberals i antisistema i que prometia obrir una escletxa enlluernadora per repensar-ho tot. La meva por és admetre que la meva llengua serà per sempre menystinguda. És que quan arribi el moment no us vingui una ànsia desbocada de plantar-vos allà on sigui amb la pancarta i ens refermem plegats en la revolució més admirable, pacífica i valenta, per vèncer definitivament totes les pors a les places i al carrer.

bostezo...


la gente aqui no tienen trabaja (peor por la gente 20 - 29 anos). entonces hacen este de independencia...

mientras estados unidos tiene desempleo a la 5.9%. y en solo catalonia es 22.1%. (no se puede culpar a espana por el desempleo aqui)

no quieren trabajar - pero quieren independencia.

Si penses pudrias fer-hu millor, proposa les teves solucions, en cas contrari, no cal et doni el meu pare, ok.
ok = 0 killer

bostezo...


la gente aqui no tienen trabaja (peor por la gente 20 - 29 anos). entonces hacen este de independencia...

mientras estados unidos tiene desempleo a la 5.9%. y en solo catalonia es 22.1%. (no se puede culpar a espana por el desempleo aqui)

no quieren trabajar - pero quieren independencia.

la solucion - olvida la tonteria de independencia. catalonia no es mejor de ningun otro parte de espana.

http://en.wikipedia.org/wiki/Ranked_lists_of_Spanish_autonomous_communities#By_unemployment_rate

es en el medio por desempleados (# 9 sobre 18 total). todo este es un grande perdido de tiempo.

independencia es mas importante que trabajar por la gente. bravo.