Muy bien vist company, pero poder no votar el 9n, tambe poder com una victoria espanyola, no creus? Lo que esta clar que s,haura de fer eleccions pesblicitaries i aqui el cagarret al cul del govern espanyol.

Para ser justos en esta teoria de la relatividad,
Podríamos agregar:
Caso Banca Catalana
Caso Palau
Caso Pujol
Todavía sin resolver.
Vamos ,no seamos obcecados. El trayecto a seguir estaba mal dirigido. Hay que trazar un nuevo itinerario y a ser posible mejor dirigido para conseguir lo que el pueblo queremos en su mayoría.
Pero señores es importante castigar a los chorizos del color que sean
Saludos

No veo a ningun catalan defendiendo nada mas que su bolsillo , como lo hace Felix Millet.
Perdoneu pero algu havia de dir....

Marta Silva

30/09/14 02:00 - Tian Riba

El govern espanyol va enviar ahir l'advocada general de l'Estat a presentar al registre del Tribunal Constitucional els recursos contra la consulta del 9-N. La senyora en qüestió es diu Marta Silva, però hi hauríem d'afegir el seu segon cognom: De Lapuerta. No sé si els sona, perquè resulta que la noia és neboda d'Álvaro Lapuerta, també advocat de l'Estat, extresorer del PP entre el 1993 i el 2008, excap de Luis Bárcenas, i imputat en el cas de la caixa B del partit. Aquest és l'oncle. El pare, Federico Silva Muñoz, va ser ministre de Franco. Marta Silva de Lapuerta pertany a La Gloriosa, la promoció d'advocats de l'Estat del 1996 –l'any de l'arribada d'Aznar–, que ara ocupen llocs destacats en el sottogoverno de Rajoy. Entre aquests hi ha Jaime Pérez Renovales, subsecretari del Ministeri de Presidència, que ocupa la també advocada de l'Estat Soraya Sáenz de Santamaría, el marit de la qual, Iván Rosa, assessor jurídic de Telefónica, també forma part de La Gloriosa. Un grup ara més conegut com a sorayos i disposat a aconseguir el poder absolut. Per cert, en el Madrid-Barça del març passat, a la directiva culer els va sorprendre trobar-se a la llotja del Bernabéu l'advocada de l'Estat que representava l'Agència Tributària en el cas Neymar. El seu nom, ho han endevinat, és Marta Silva. Perquè la noia és molt del Madrid. Tant, que va formar part de la junta directiva de Florentino entre el 2004 i el 2006, com a secretària general. Com hi va anar a parar? Doncs perquè va ser secretària general de la constructora Sacyr, entre el 2003 i el 2009, com a persona de confiança de l'aleshores president Luis del Rivero, que va ser directiu del club blanc, imputat en el cas de la comptabilitat secreta del PP per haver donat 380.000 euros entre 2004 i 2007. S'entén de què va això, companys? S'entén què és la casta acampada sobre l'Estat des de fa segles i que no vol perdre privilegis?

Entre tots ho hem d'aconseguir

Entre tots ho hem d’aconseguir
Suggereixo, que la ciutadania que estem a favor de la consulta , que Artur Mas a convocat per el dia 9N, col·laborem amb una mínima aportació econòmica , de 10€ cadascun, a fi d’apaivagar les despeses que aquest esdeveniment pot provocar , i que afectin el mínim possible a les arques publiques catalanes, que en aquests moments hi ha altres sectors , que també s’han de tenir en compta, i no es poden desatendre.

Se que no tothom estarà d’acord, però crec de sentit comú , en aquests moments tant importants i decisius , que la col·laboració ciutadana ha de ser incondicional , fer-me i responsable, si volem arribar a port, que vol dir a votar; per la V varem comprar samarretes i pagar desplaçaments , i varem emprar tot un dia i mes, per aconseguir l’èxit desitjat , doncs ara cal fer un penúltim esforç de col·laboració , conscients que hi ha molta feina per fer, i per transmetre als opositors i detractors de la consulta, que la majoria dels catalans volem votar, per poder decidir SI-SI; SI-NO ho NO-NO.
Aqueta iniciativa , no la pot plantejar el Sr. Mas, l’hem de plantejar els ciutadans que hem pressionat per arribar allà on som , que s’ha de reconèixer , que s’ha arribat molt lluny, i no podem recular ni un pam.

Per posar les coses fàcils per a tothom, crec que aquesta aportació , es podria fer efectiva en el moment d’anar a votar , donant la facilitat d’aportar cadascú segons les seves possibilitats, perquè també soc conscient, que no tothom esta en disposició econòmicament, per aportar 10€.
Si al costat de cada urna si posa una caixa-guardiola que nomes tingui entrada sense sortida , podem tenir la seguretat d’una recaptació integra , si no s’extravia cap caixa pel camí; tantes urnes , tantes caixes, i que tothom aporti segons les seves possibilitats.

Es de suposar , que per entrar el problema que el PP a plantejat, al Tribunal de l’Haia, també comporta despeses econòmiques , que en aquests cas, hem de ser conscients que pot ser necessari recórrer a aquesta possibilitat, per posar al Constitucional al seu lloc, que es al servei de tots els ciutadans i de la democràcia , en comptes d’estar al servei del govern de torn, amb membres amb antecedents d’afiliació i afins al PP i al PSOE.
Màrius Viella La Bisbal d’Empordà 30-IX-2014 T/. 972640762

El procés català vist des del Japó

KO TAZAWA | | 30/09/2014 18:10


El dia 23 de setembre vaig ser convidat al programa televisiu Miyaneya, una mena de news show, perquè parlés de la independència de Catalunya. Quan em van trucar em vaig sorprendre molt, perquè aquest programa, que s’emet de dilluns a divendres a partir de les 14 h i durant un parell d’hores, té més d’un 12% d’audiència. El 12% d’audiència en un país d’una població d’uns 120 milions d’habitants representa moltes persones. I aquest programa volia dedicar uns 20 minuts a la qüestió de la independència de Catalunya. A més a més, el dia 23 queia en festiu, cosa que vol dir que els treballadors que normalment no són a casa a aquestes hores també el veurien. Podria qualificar el fet, sense exagerar gaire, d’extraordinari, perquè fins ara al Japó no hi ha hagut un gran interès per la independència de Catalunya.

Per exemple, l’endemà de la Diada d’enguany els principals diaris gairebé no en parlaven. Yomiuri (amb un tiratge de més de 9 milions d’exemplars) dedicava mitja pàgina al referèndum d’Escòcia, però no tocava el tema de Catalunya. Asahi (7 milions) també dedicava un espai prou gran al referèndum escocès, i al final de tot afegia en una sola línia que el resultat del referèndum podria influir en la situació de Catalunya.

Tornant a la televisió, després de la manifestació de la Diada del 2012 vaig ser convidat als telenotícies internacionals del canal satèl·lit de la NHK (Emissora Estatal del Japó) perquè expliqués el rerefons històric i la situació actual del nacionalisme català. Aquesta secció va tenir un espai d’uns 15 minuts, que no és poc, però cal admetre que els canals satèl·lits tenen una audiència força limitada: els solen mirar només la gent d’un nivell cultural alt. L’any següent no va haver-hi cap notícia, que jo sàpiga, sobre la cadena humana. I aquest any, al mateix canal estatal per satèl·lit no va haver-hi dossier especial dedicat a la Diada. En canvi, això sí, almenys dos canals de la televisió terrestre van emetre notícies breus sobre la Diada.

Em semblava que l’interès per la qüestió catalana, que havia augmentat per la manifestació massiva del 2012, es desinflava. Però estava equivocat. Continua havent-n’hi, i de fet fins i tot ha augmentat, potser gràcies al referèndum d’Escòcia. Si no, un programa de gran popularitat com Miyaneya no hi dedicaria tant d’espai!

Abans de començar l’espai esmentat estava una mica nerviós. El motiu de la meva inquietud era que, mentre que al programa del canal satèl·lit podia parlar com en una classe de la universitat, a Miyaneya, en canvi, tenint en compte el perfil de l’audiència, el contingut havia de ser més fàcil de pair. Al cap i a la fi, era un xou, un programa d’entreteniment.

Primer van posar un molt bon reportatge de la Diada d’enguany. Al presentador i als comentaristes se’ls va escapar un “Oh!” (en japonès, esclar) quan van veure la V humana de vermell i groc. Vaig haver de començar a explicar coses tan bàsiques com on és Catalunya, que la llengua materna dels catalans és el català i que no és dialecte de cap altra llengua, que Catalunya és la comunitat locomotora de l’economia espanyola, que va patir una opressió molt dura sota el govern de Franco, etc. Després vaig passar a parlar de les raons per les quals molts catalans volen independitzar-se. Alhora, perquè els televidents no s’avorrissin i no canviessin de canal, vaig mirar d’intercalar-hi uns episodis més simpàtics, com ara l’origen català de Chupa Chups, el fet que Dalí va dissenyar-ne el logotip a canvi d’una remuneració important, que el Barça podria seguir jugant a la Lliga espanyola després de la independència, etc. I per acabar, quan van preguntar-me sobre la diferència entre el cas d’Escòcia i el de Catalunya, vaig remarcar la diferència de les actituds dels dos governs en relació al referèndum. En sortir del plató, em va animar molt sentir que una veu deia: “Aquest profe ho ha explicat molt bé”.

Ètnicament, el Japó és gairebé uniforme. Tret de l’ocupació nord-americana de després de la II Guerra Mundial, no ha conegut cap govern estranger. Catalunya és un país molt llunyà, un destí turístic. Per a un japonès mitjà és molt difícil imaginar-se com és la situació a Catalunya. És un bon senyal, però, que un programa tan popular com Miyaneya s’hi hagi interessat, perquè és probable que hi hagi més mitjans de comunicació que segueixin el seu exemple, sobretot de cara al referèndum del 9 de novembre.

I de fet, com per corroborar aquesta impressió, aquest diumenge el diari Asahi -un dels més importants del Japó amb 7 milions de tiratge- va publicar un editorial sobre la qüestió catalana. Arrencava així: “Barcelona no és només una ciutat olímpica i futbolística sinó també la capital orgullosa de la comunitat autònoma de Catalunya. Ara hi parlen d’independència amb fervor i amb un cert risc”.

Topar amb la realitat

SALVADOR CARDÚS | | 29/09/2014 19:02


El drama polític en què es troba l’estat espanyol davant del desafiament català és que n’ha fabricat una versió tan i tan allunyada de la realitat que ara no sap com dialogar-hi sense trair-se a ell mateix. Per explicar l’emergència sobiranista ha recorregut a tota mena de relats que la minimitzaven, la menyspreaven o la demonitzaven. Els seus explicadors de rondalles han pronosticat amb tota profusió de detalls i arguments que el sobiranisme era una expansió emocional vàcua, que es desinflaria al primer entrebanc. Han sostingut que hi havia una majoria silenciosa, ofegada per una espiral de silenci, que no compartia la gran farsa independentista. Han recorregut a una suposada manipulació totalitària dels catalans per amagar tota la màfia governamental sota l’estelada. I, esclar, han diagnosticat sobre la feblesa de l’estat mental dels nostres representants democràticament escollits.

PERÒ QUAN LAKOFF diu que vivim en uns sistemes de metàfores que creen uns marcs d’interpretació que donen sentit i orientació al nostre món, no diu pas que aquests relats es puguin fabricar al marge de la realitat. La realitat pots interpretar-la, però no ignorar-la. Al contrari: els relats són més potents com més s’acomoden a l’experiència concreta. Tanmateix, des de les institucions de l’Estat, en lloc d’inventar una altra interpretació i mirar d’imposar-la en contra de la del sobiranisme, han inventat una altra realitat. I és en aquesta altra realitat fictícia en la que estan atrapats. La seva insistència a convertir una consulta en un referèndum d’autodeterminació, a fer inconstitucional el que no ho és o a denunciar divisions socials on no n’hi ha, és la constatació de la irrealitat en què han quedat empresonats. I si a un governant ja no li és fàcil reconèixer que s’ha equivocat d’interpretació, encara li és més difícil acceptar que s’ha equivocat de realitat.

PEL QUE FA AL SOBIRANISME, que en la seva primera etapa s’ha expressat sota el principi del “dret a decidir” -tant si vol romandre a Espanya com si se’n vol emancipar-, amb la seva agosarada lectura de la realitat no tan sols s’hi ha acomodat sinó que ha sigut capaç de fer-la evolucionar. L’autonomisme polític havia sigut una coartada conservadora que convertia en impossible l’aspiració de ser una nació. Una aspiració que no anava més enllà de la pancarta i el manifest d’autoafirmació sense conseqüències per tornar al relat autonòmic que amagava la possibilitat de l’emancipació que ara es veu a tocar dels dits.

EN LA SEVA SEGONA etapa, el sobiranisme ha hagut de convèncer-se que interpretava bé el país. Del “M’agradaria, però és impossible” ha passat a preguntar-se “Ens en sortirem?”, que enfonsava el primer mur de resistència. Ha sigut una fase en què l’important era refer l’autoestima mentre s’abandonava el victimisme que justificava la inacció. Les mobilitzacions populars i la unitat política han resultat decisives per mesurar la força política interna. I des de dissabte passat, després d’enfonsar definitivament el segon mur, el de la desconfiança, hem entrat en una tercera fase que ens ha de permetre començar a debatre el “Com ho farem” l’endemà d’haver consultat els catalans.

L’ESCENARI IDEAL SERIA que la consulta fos el xoc de realitat -no de trens- que desvetllés l’estat espanyol de la fantasia unitarista que li impedeix dialogar tocant de peus a terra. El govern espanyol i la resta d’institucions al servei de l’Estat haurien de deixar d’embolicar-se amb la bandera d’una Constitució que no els deixa veure la realitat catalana, però tampoc la seva pròpia realitat espanyola. Reconèixer la realitat, interpretacions a banda, ho faria tot més planer.

Pressupostos 2015 by Montoro.

Catalunya, amb un 18,8% de població, rep un 9,5% d'inversió.

Aquí, la noticia.


Com era allò?

Bloomberg a Rajoy: 'Hauria d'anar a Catalunya i reconèixer els errors' 01.10.2014 12:31


Bloomberg ha publicat avui al matí un duríssim editorial contra el govern espanyol, amb el títol 'Primer Escòcia, ara Espanya'. Hi critica la posició que manté de no deixar votar els catalans i exigeix una reforma constitucional a Espanya que inclogui el dret de la seccessió.

Bloomberg és el principal servei econòmic informatiu del món. L'empresa difon informació a través de la televisió, la web, una revista en paper els serveis mòbils i un sistema de terminals propis, àmpliament usat en les places financeres.

Us n'oferim la traducció:

'Com els escocesos, els catalans volen un referèndum d'independència. Però al contrari que els britànics, els espanyols no s'inclinen per deixar-lo fer. És un error i els dirigents espanyols necessiten mostrar-se com a estadistes permetent el vot dels catalans –fins i tot si ells fan campanya per la unió.

El govern català ha convocat un referèndum per al 9 de novembre, però dimarts el Tribunal Constitucional espanyol el va suspendre. És el mateix tribunal que fa quatre anys, en un cas impulsat també pel Partit Popular del president Rajoy, va tallar una llei espanyola del 2006 que garantia més autonomia a Catalunya.

Els catalans han estat disconformes des d'aleshores i el Partit Popular ha empitjorat encara més la situació a còpia de posar un mur contra les demandes dels catalans i de provocar. (El ministre d'Educació va arribar a parlar que calia 'espanyolitzar' els nens catalans.)

El suport a la independència ha crescut més d'un 50%, segons les enquestes, des d'una posició tan baixa com era un 15% el 2007. I això és difícil que disminueixi després d'aquesta sentència. El camí a la independència, no l'aturaran així.

Per a evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot violència, Rajoy hauria d'anar a Catalunya i reconèixer en persona els errors que el seu partit ha comès. Només hauria de mirar cap al nord, més enllà de la mar. Hauria d'oferir de tornar a començar negociacions per a una autonomia més gran de Catalunya i més control dels seus impostos. Com li podria explicar el primer ministre britànic David Cameron, Rajoy hauria de fer probablement aquestes concessions per a poder mantenir unit el seu país.

Rajoy hauria d'estar obert també a una reforma constitucional que hauria de descentralitzar els poders i incloure-hi un procediment per a permetre que les regions espanyoles puguin votar la secessió. No caldria que fos necessàriament en els termes extraordinàriament generosos que Cameron ha acordat amb Escòcia, però això crearia un camí potencial perquè els catalans poguessin fer com a mínim un referèndum no vinculant sobre el seu estatus. Només l'obertura d'unes negociacions com aquestes portaria els catalans a abandonar el seu referèndum actual si creuen que hi haurà eventualment una via legal per a votar sobre la independència.

Mentrestant Rajoy i els altres membres del govern espanyol haurien de començar una campanya per a ensenyar als catalans (i als bascs i gallecs) per què estarien millor si continuen a Espanya. Un dels beneficis de la campanya de dos anys per al referèndum escocès ha estat que ambdós bàndols han tingut l'oportunitat de mostrar els seus arguments.

La secessió de Catalunya seria més traumàtica per a Espanya que no pas la d'Escòcia per al Regne Unit. La regió significa el 16% de la població espanyola i el 19% de l'economia (el doble del que significa Escòcia a la Gran Bretanya). La posició financera d'Espanya és molt precària i Espanya i Catalunya serien molt castigades pels mercats si hi ha la separació.

Atès el cas, els catalans podrien concloure, com han fet els escocesos, que no paga la pena el risc de la independència. Tanmateix, per a convèncer-los d'això caldria un debat robust. I fins i ara Rajoy i el govern espanyol han refusat fins i tot la possibilitat de discutir sobre la independència. Ara és el moment en què haurien de fer-ho per a explicar la unitat.'

Rajoy no sap què ha despertat 01.10.2014 15:00

Vicent Partal

Copsar l'abast de la mobilització d'ahir és més complicat que no ho va ser, per exemple, adonar-se que la V de l'Onze de Setembre era una mobilització sense precedents. Però ahir va ser una nit també impressionant. Els recomptes, les imatges, els testimonis que arriben de tot el Principat parlen de concentracions mai no vistes, per l'abast i la claredat, davant ajuntaments de tot signe polític i de qualsevol mida. La pluja encara va afegir èpica a un moviment que no en necessita més. Urnes engabiades, paraigües com si fóssem a Hong-Kong, edificis il·luminats de groc... Si a Madrid hi havia ningú que es pensàs que aquest 'ordene-i-mane' feixistoide funcionaria en ple segle XXI deu haver quedat ben mocat, suposant que a la Moncloa hi reste la mínima dosi necessària d'intel·ligència política.

Aquests darrers mesos m'ha sorprès trobar ara i adés periodistes i analistes espanyols repetint com lloros que la sentència del Constitucional del 2010 va ser un gran error. Que ho era, que era un gravíssim error, al nostre país ho sabien fins i tot els xiquets de bolquers. Però ells no, aleshores. La ceguesa amb què el conglomerat dirigent de Madrid mira això que se suposa que hauria de ser el seu estat és immensa, fins a un cert punt incomprensible i tot. Què diran d'ací a quatre anys els qui avui comencen a adonar-se que la sentència del 2010 va ser un error? Us ho dic ja ara: diran, m'imagine que compungits, que la prohibició de la consulta va ser literalment l'error definitiu. El que va acabar d'esquerdar-ho tot. 

El govern espanyol comet dues equivocacions greus, que cap polític intel·ligent no assumiria. La primera és no deixar-nos cap marge d'eixida. A 'L'art de la guerra' Sun Tzu ja recordava --i parlem del segle V aC!--, que mai no has d'acorralar tant l'enemic que l'única eixida possible siga passar per damunt teu. 'Perquè aleshores és quan passarà per damunt teu', diu.

Però el segon error és més greu encara. La història ensenya que en cas d'una revolució --i això que vivim ho és-- el comportament més intel·ligent consisteix precisament a alentir el temps. Per aplacar els ànims. Rajoy, en canvi, ha decidit d'accelerar-lo. I amb la seua prepotència de funcionari empipat i ignorant, desdenyós d'aquells que hauria de servir, Rajoy ha encès els ànims d'aquest país molt més que no podrà arribar a entendre mai. 

I quan la velocitat és gran i els ànims encesos sol passar que, sense que ningú no ho puga preveure, de sobte, un gest, un detall, una imatge, una anècdota, una situació desencadena una energia tan colossal que en qüestió d'hores les coses més impossibles esdevenen realitat.

y pujol tambien nos roba!! a qui roba todo cristo catalanes incluidos, que pesadez que no sabeis defender buestras ideas sin atacar a españa todo tiene que ir por la tremenda y el mal rollo tiene que haber un enemigo si o si...que triste

Es patético como los nazionalistas (con Z) catalanes, también se ponen a hacer propaganda política de "lo suyo" en un foro de señoritas, como si no tuviéramos bastante con la coacción de tanta estel.lada ocupando el espacio catalán y los espacios públicos que son de todos. Jo de vosaltres m'ho faria mirar!. Deixeu-nos en pau!. No tothom te l'embriac de la nació!. Fins aquí ha arribat la m.... .

Es patético como los nazionalistas (con Z) catalanes, también se ponen a hacer propaganda política de "lo suyo" en un foro de señoritas, como si no tuviéramos bastante con la coacción de tanta estel.lada ocupando el espacio catalán y los espacios públicos que son de todos. Jo de vosaltres m'ho faria mirar!. Deixeu-nos en pau!. No tothom te l'embriac de la nació!. Fins aquí ha arribat la m.... .

Es patético como los nazionalistas (con Z) catalanes, también se ponen a hacer propaganda política de "lo suyo" en un foro de señoritas, como si no tuviéramos bastante con la coacción de tanta estel.lada ocupando el espacio catalán y los espacios públicos que son de todos. Jo de vosaltres m'ho faria mirar!. Deixeu-nos en pau!. No tothom te l'embriac de la nació!. Fins aquí ha arribat la m.... .

Es patético como los nazionalistas (con Z) catalanes, también se ponen a hacer propaganda política de "lo suyo" en un foro de señoritas, como si no tuviéramos bastante con la coacción de tanta estel.lada ocupando el espacio catalán y los espacios públicos que son de todos. Jo de vosaltres m'ho faria mirar!. Deixeu-nos en pau!. No tothom te l'embriac de la nació!. Fins aquí ha arribat la m.... .