Kobe Bryant: "Me gusta más el Barça que el Real Madrid"

Entrevista amb el Kobe en el diari SPORT


"Kobe Bryant, uno de los mejores jugadores de baloncesto de todos los tiempos, ya retirado de las canchas después de un rosario de lesiones, ha vuelto a declarar su amor hacia el juego del Barça, equipo del que es aficionado desde la época de Ronaldinho en el FC Barcelona.



Eso sí, cuestionado porqué fútbol se decanta, si por el que hace el Barça o el Real Madrid, no duda un instante en afirmar que "me gusta más el Barça, porque su estilo de juego es más divertido [...]

Nadal i pilota

Jordi Sunyer24/12/2016 20:05

Segueix-me

El 1983, quan els clubs encara podien determinar l’horari dels seus partits com a locals, el Brentford londinenc va programar el derbi contra el Wimbledon el dia de Nadal a les onze del matí. Feia divuit anys que a Anglaterra s’havia abandonat una tradició pràcticament coetània de lafootball league,que va néixer la penúltima dècada del XIX. Els rectors del torneig intuïen que jugar durant les dates festives podia significar un magnífic regal per al públic infantil i atraure seguidors. No seguidores: la dona encara no tenia cabuda al futbol del 1890 i, mentre es consolidava el partit nadalenc, arrelava la idea que, aquell matí, el marit i els fills anaven al camp perquè l’esposa cuinés el gall dindi amb tranquil·litat. Quan, noranta anys després el Brentford va rescatar aquest argument masclista, va causar un terrabastall comprensible. No tan sols perquè, uns mesos abans, Mary Donaldson havia sigut elegida com a primera alcaldessa de Londres, fet inèdit en vuit-cents anys. També perquè als aficionats els incomodava cada cop més abandonar la família per planificar un viatge futbolístic en un dia amb un funcionament reduït del transport públic. El partit en qüestió es va acabar jugant la vigília de Nadal amb la segona millor taquilla de la temporada a Griffin Park.

L’adagi sexista que enviava els homes a l’estadi i les dones als fogons, però, no va ser exclusiu de la Gran Bretanya. L’esmenta Xavier García Luque, admirable referent de la historiografia blaugrana, en un article a La Vanguardia el 2013, substituint el gall dindi per l’escudella i carn d’olla, perquè el Barça va jugar per Nadal, intermitentment, durant cinquanta-vuit anys. Tots aquests partits van ser amistosos excepte un, contra la selecció de Copenhaguen, de la Copa de Fires del 1955. El primer s’havia jugat el 1912, i García Luque assenyala entre els més recordats la visita, el 1921, de l’Sparta de Praga, que va reunir trenta mil persones a la Foixarda i va empènyer Gamper a impulsar la construcció del camp de les Corts, o el del 1950, davant del Frankfurter SV, amb dos gols d’un Kubala que encara no podia jugar partits oficials.

L’últim partit nadalenc del Barça va celebrar-se el 1970. Però qui passa per la vora del Miniestadi el dia 25 observa que s’hi juga. Cada Nadal els veterans, l’actual Agrupació Barça Jugadors, salten a la gespa per reviure els seus millors dies, els més joves, o aquelles matinals d’empatx de pilota, de cuir i de carn, els de més edat. Es recupera, així, una tradició també nostrada, si bé amb un matís important. El primer partit s’inicia a quarts de deu: per tant, ningú té excusa per no tornar a casa a temps d’implicar-se en l’elaboració del dinar.

Esport per Nadal (1): Una Copa de Fires de blanc

per Josep Bobé 24/12/2016


L'equip de Barcelona, amb Kubala, a les semifinals de la Copa de Fires del 1958. | FCB

El dia de Nadal de 1955 el F.C. Barcelona jugava el seu primer partit de competició oficial europea, l'anomenada Copa de les Ciutats de Fires (altrament dita trofeu Noël Beard). La idea d'aquesta competició neix el 1950 (un suís, un anglès i un italià en foren responsables) i en ella hi participarien seleccions de ciutats que haguessin estat seu de fires industrials i comercials de caràcter internacional. S'hauria d'esperar, però, fins al 18 d'abril de 1955 quan, a Rheinfelden (Suissa), els representants de dotze ciutats van acordar tirar-ho endavant. Podrien jugar tant seleccions de ciutats com clubs indistintament. Les seleccions de les ciutats varen ser les de Londres, Copenhaguen, Zagreb, Leipzig, Frankfurt, Colònia, Viena i Basilea i els clubs el Birmingham City, l'Inter de Milà, el Lausanne Sport i el F.C. Barcelona. El mateix dia es fundà el comitè organitzador presidit per l'anglès Stanley Rous (posteriorment president de la FIFA durant 13 anys). Dos mesos més tard, el 20 de juny es redactava el reglament aprovat definitivament al congrés de la FIFA celebrat a Londres.

El partit es va jugar a les 11:45 del matí del dia de Nadal, per a seguir amb la tradició dels partits nadalencs que s'acostumaven a jugar contra diferents equips normalment estrangers, i el rival era la "Ciutat de Copenhaguen". Abans a les 9:45 s'havia jugat un partit entre els equips d'afeccionats del FC Barcelona i del Mirasol. Cal ressaltar que a la publicitat de l'època el partit s'anunciava entre la "Ciutat de Copenhague" i la "Ciutat de Barcelona". L'equip, a qui entrenava l'exporter Ferenc Plattkó, sortí al camp amb Ramallets, Seguer, Biosca, Gracia, Bosch, Segarra, Tejada, Villaverde, Areta, Kubala i Manchón. El resultat final 6 a 2 favorable al Barcelona amb 2 gols d'Areta, dos de Tejada, i un de Villaverde i Kubala. El Camp de les Corts registrà una notable entrada amb més de 35.000 espectadors. L'equip fou rebut amb xiulets per una bona part de la graderia. La derrota al camp del Madrid, l'empat a Vigo i la més recent ensopegada contra l'Atlètic de Bilbao a l'estadi feia que una bona part de l'afeccionat estigués dolgut amb els jugadors. A la vegada, un comunicat que havia tret la directiva del club, encapçalada pel falangista Francesc Miró-Sans, home d'absoluta confiança del règim franquista, parlant de la conducta poc edificant d'alguns dels professionals va acabar d'encendre els ànims de part dels assistents que van rebre l'equip amb un manifest descontent.

El partit té dues curiositats. En primer lloc va ser el primer i darrer partit jugat al Camp de les Corts en una competició oficial europea. Pel propi reglament, que establia que els partits devien jugar-se en dates en què coincidiren amb fires, el FCB ja no jugà cap més encontre com a amfitrió fins a les semifinals de la competició que es jugaria contra el Birmingham City el dia 13 de novembre del 1957, dos anys més tard, i ja es disputaria en el recentment estrenat Camp Nou que obria les portes el dia de la Mercè (24 de setembre) d'aquell any.

Per altra banda, el F.C. Barcelona vestia amb camisa blanca, pantaló negre i al pit l'escut de la ciutat. El color blanc no era gens estrany als blaugranes, utilitzat com a segona equipació des de la fundació del club i que seguiria sent-ho fins que el 7 de març de 1979 la va utilitzar per darrera vegada en un encontre jugat a Anglaterra contra l'Ipswich Town en partit de Recopa i amb Josep Lluís Núñez com a president. Des d'aleshores mai més s'ha tornat a vestir amb aquest color. Potser aniria sent hora que deixéssim els complexos de costat i recuperar el que, al llarg de la història del club, ha estat la segona equipació més duradora.


L'equip de Barcelona, en la final de la Copa de Fires, el 1958. | FCB

Aquella Copa de Fires l'acabaria guanyant el F.C. Barcelona a la final disputada a doble partit contra la selecció de Londres. A l'anada, disputada a Stamford Bridge el resultat va ser d'empat a 2 gols. La tornada es va jugar en un Camp Nou amb més de 70.000 espectadors, amb el FC Barcelona entrenat per Domènec Balmanya i jugant amb camisa blava amb l'escut de la ciutat i pantaló blanc. El resultat va ser de 6 a 0 amb un Luís Suárez incommensurable. Era la primera final europea que acollia el Camp Nou.

Esport per Nadal (2): La reobertura del Barça

Milans del Bosch va tancar el club durant sis mesos per la xiulada a la Marxa Reial. El dia de Nadal del 1925, el Barça tornava a jugar un partit

per Josep Bobé 25/12/2016


Llotja de les Corts el dia del partit FCB-Júpiter. D'esquerra a dreta: Cambó, Millet, Gamper, Cabot i Moragues. | AFCEC

El dia de Nadal de 1925 no és un dia qualsevol en la història del Barça. Es jugava un partit enfront l'equip austríac del "First Vienna" com feia anys es jugaven davant equips estrangers aprofitant les festes nadalenques. Però per saber de la importància d'aquell partit cal tirar enrere exactament sis mesos, fins al 14 de juny. El F.C. Barcelona s'enfronta al Club Esportiu Júpiter en un partit d'homenatge a l'Orfeó Català. Els dos equips havien estat campions d'Espanya de les seves respectives categories, el que avui dia podríem considerar primera i segona divisió. Temps de dictadura, habitual en la història del segle XX d'Espanya, de Primo de Rivera, el partit no va ser autoritzat per l'autoritat governativa. Finalment, i un cop una gran concentració d'afeccionats es van aplegar als voltants del Camp de les Corts, es va concedir l'autorització un cop el club va tornar-la a demanar sense fer constar que l'acte era en homenatge a l'Orfeó. Aprofitant l'estada al port de Barcelona de la British Royal Marine, Arthur Witty un dels pioners del F.C. Barcelona i quart president del Club, va demanar a aquesta la participació en l'acte interpretant l'himne espanyol i el "God Save the Queen" anglès. La resposta del públic, uns 14.000, va ser immediata. Xiulada sorollosa contra la Marxa Reial i aplaudiments generalitzats amb l'himne anglès. El F.C. Barcelona era, seguia sent, el símbol de la resistència catalana sobre el poder central.

La resposta per part de les autoritats no es va fer esperar. El 21 de Juny, el Jefe Superior de Policia de Barcelona es dirigia al Governador Civil amb l'expedient realitzat per Justo Conde y Martín Corral, Comandant de Seguretat, demanant "la clausura o disolución definitiva de dicha entidad por ser evidente el agravio inferido en su campo al Himno Nacional, como evidente es tambien la marcada tendencia política que esta entidad desarrolla.... propongo a V.E. la expulsión del territorio nacional del dicho Sr. Gamper.... la tan repetidad entidad ha dado pruebas constantes de su desafecto a España".

El 19 de Juny, el diari ABC publicava aquesta nota: "y que el incidente no pueda sorprender a nadie que conozca el carácter de este Club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear en el Club la bandera española, aun siendo aquél, según su Directiva, tan respetuoso con los símbolos de la Patria, ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español. Pero no es al público adventicio a quien debe la Junta cargar la responsabilidad de lo ocurrido, pues lo que pudiera sorprenderle es qué, educados como lo están, hubieran sus socios procedido de distinta manera a como lo hicieron". Sembla que mai passen els anys.

El 25 de Juny el Governador, Joaquin Milans del Bosch, antic Capità General de Catalunya, màxim repressor de la vaga de la Canadenca i personatge que va armar al Sometent (grups paramilitars d'ideologia ultracatòlica formats per aterrir a vaguistes): "He acordado, haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de SEIS meses el funcionamiento de esta Sociedad, no pudiendo, durante dicho tiempo, dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal Asociación, ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad". El que es clausurava no era tan sols el Camp de les Corts sinó tot el funcionament del club, encara que això se suavitza amb un recurs de la directiva i es permeten les Juntes Directives d'aquesta amb la presència d'una autoritat governativa per a què el club pugui fer front a les activitats quotidianes de pagaments a proveïdors i sous. Gamper renunciava a la presidència al mes de juliol i marxava cap a l'exili.

El dia de Nadal de 1925 es reobria el Camp de les Corts amb una nova Junta Directiva nomenada el dia 17 de Desembre i encapçalada per Arcadi Balaguer, aristòcrata i amic personal del rei Alfons XIII. El resultat final del partit va ser de 2 a 0 favorable als blaugranes que presentaren aquest equip: Plattkó, Planas, Walter, Torralba, Sancho, Carulla, Piera, Arnau, Samitier, Alcántara i Sagi-Barba. Els gols van ser de Samitier i Arnau.

Cal remarcar que durant els sis mesos de suspensió de l'activitat del vlub, les baixes registrades entre els socis van ser menors a les registrades en el mateix període d'altres anys. Com bé deia el Llibre Major de comptes econòmics, començat el juliol d'aquell mateix any, "si t'estimes la teva dignitat, no t'oblidis mai d'aquest bon company".

Fondo de reptiles

Por Rubén Uría
6 de enero de 2011 11:20

El fútbol también tiene ley de memoria histórica. Lo que ocurre es que en el balón, como en la vida, la historia suele escribirse con renglones torcidos y en base a opiniones, más o menos interesadas, de historiadores parciales, rumores infundados y toneladas de leyendas urbanas. Sin embargo, resulta gratificante comprobar que ahora que el periodismo de investigación no se lleva, todavía hay campo abonado para todo aquel interesado en invertir su tiempo en buscar ciertos documentos oficiales que sólo algunas fuentes conservan, oro en paño, y que valen más por lo que callan que por lo que cuentan. Al punto que el Real Madrid siempre ha tenido que soportar que se ensuciara su historial bajo la acusación de ser el equipo de Franco. Durante tiempo inmemorial, el madridismo ha tenido que convivir con ese "sambenito" tan incómodo como inexacto, porque no fue el Madrid el que se aprovechó del Régimen para sumar títulos, sino que fue el Régimen el que usó al Madrid. Sobre todo, para promocionarse más allá de unas fronteras donde el equipo de Bernabéu ejercía funciones de inmejorable embajador patrio y dejaba en buen lugar a Franco, que no gozaba de la simpatía de los demócratas. Del Madrid, sin pruebas contundentes que lo demuestren, siempre se ha dicho que ganaba las Copas de Europa por decreto y que Bernabéu, además de ser un "conseguidor" y un presidente ejemplar, tenía poder de influencia sobre los árbitros. Quien esto escribe siempre ha creído en la presunción de inocencia del Madrid, del Barcelona, del Betis o de cualquier otro equipo, tanto en asuntos federativos como en cuestiones arbitrales. Primero por escepticismo, luego por falta de pruebas y por último, por la firme convicción de que siempre debe primar la presunción de inocencia, hasta que se demuestre lo contrario. Pero después de tener acceso a un documento histórico, me he visto en la obligación de escribir sobre un asunto que, se quiera o no, debe ser de dominio público.

Al grano: En tiempos del General Franco, aquellos periodistas cuya pluma estaba en venta, eran conocidos con un calificativo: "Fondo de Reptiles". A comienzos de los sesenta, ese colectivo hizo su particular "agosto" financiado por el Real Madrid, que pagaba de su bolsillo a un grupo de periodistas de cámara. El asunto podía haber permanecido oculto y no haber salido a la luz jamás, pero el caso es que una carta dirigida al presidente del club rubrica que, en esa época, el Madrid pagaba a periodistas. El documento original, la prueba, es una carta de Raimundo Saporta dirigida a Santiago Bernabéu, donde alerta al presidente blanco de la dificultad económica que atraviesa el club, que finalmente se vería forzado a traspasar a Luis Del Sol por 25 millones de las antiguas pesetas. Saporta, histórico y eficiente hombre de club, escribió de su puño y letra una serie de "medidas draconianas" para paliar la fuerte crisis y evitar la bancarrota del Real Madrid. Entre esas medidas de urgencia destinadas a un ahorro necesario, Saporta hacía constar dos puntos. A saber: El primero, "Supresión de las ayudas a la prensa (nos cuestan dos millones de pesetas)". El segundo, "supresión de los viajes de la prensa con el equipo (nos cuesta dos millones de pesetas)". Saporta confesaba que la tesorería del club tenía "telarañas", que había que buscar nuevas vías de financiación y que el futuro del club estaba en riesgo si no se tomaban cartas en el asunto y se reducían costes. Don Santiago, al que ni siquiera le tembló el pulso cuando el Madrid se iba a Segunda en 1948, tenía ahora motivos para la preocupación.

El Madrid reconocía en 1963 que dotaba cuatro millones de pesetas para gozar del cariño y favor del sector periodístico. Lo curioso es que el Madrid, que según la carta de Saporta, pagaba cuatro millones de pesetas destinados a ese "fondo de reptiles" de la prensa, invertía más en ese campo que, por ejemplo, en su sección de baloncesto, que le acarreaba un gasto de tres millones de pesetas. Saporta, por cierto, también planteaba en esa misiva a Bernabéu la necesidad de "cargarse" esa sección, así como un "fondo de ayuda" al Rayo Vallecano, por valor de un millón de pesetas anuales. La hemeroteca del diario "ABC" todavía recoge que el Real Madrid realizó esas políticas de ahorro y se hace eco de la versión oficial que la Junta Directiva ofreció después de los consejos de Saporta. (ver) Eso sí, no menciona ahí el pago a la prensa afín. Los periodistas que estaban "en cartera" acudían, una vez al mes, a cobrar a una tienda de pianos situada en el centro de Madrid. En aquellos años, el Real Madrid tenía el mejor equipo del mundo y ostentaba una supremacía total en España, llegando a conquistar cinco Ligas en cinco temporadas consecutivas, de 1960 a 1965.

Hoy corren otros tiempos y el fútbol ha evolucionado. Uno se resiste a creer que hay periodistas que están "en nómina" o que reciben un sobre de determinados clubes. Y por respeto a la ética profesional, se debe desechar esa tendencia tan de moda sobre el espíritu de "Lord Jones y las cenas". Pero como todo poderoso suele tener un presupuesto para tapar bocas y periódicos, el fútbol no es menos y extiende sus tentáculos "persuasivos". Hoy es muy complicado encontrar pruebas que acrediten que cualquier club tiene "en nómina" a periodistas. Porque aquellas prácticas han mutado en otras, indemostrables hasta ahora y mucho más sofisticadas en cuanto a su "modus operandi". Ejemplos, varios: Los periódicos son conscientes de que las campañas de productos oficiales de clubes suelen concederse si el medio en cuestión no es demasiado "agresivo" en sus críticas. Saben que los forros polares con el escudo siempre son bienvenidos si uno mira hacia otro lado en según qué cosas. Para una cadena de televisión no es una buena política empresarial criticar a un presidente que es el dueño de un paquete de películas que a la postre, son adquiridas por ese mismo medio. Y para una radio siempre resulta conveniente saber si algún dirigente del fútbol invierte dinero en cuñas publicitarias, no vaya a ser que las retire. Hace años, el Real Madrid se dejaba un ojo de la cara en un "fondo de reptiles". De esto sí hay pruebas. Pasó hace años y de haberse conocido entonces, se habría montado un buen escándalo. Pero como se suele decir en estos casos, quien olvida la historia está condenado a repetirla.

Rubén Uría / Eurosport

Sandra Paños, setena millor portera del món per a la IFFHS

www.fcbarcelona.com - 26/12/2016 | 21:01

La portera del Barça Femení ha estat premiada pel seu gran 2016
La Federació Internacional d’Història i Estadística del Futbol (IFFHS) ha escollit la jugadora del Barça Femení, Sandra Paños, com la setena millor portera del món del 2016. Sarah Bouhaddi (Olympique de Lió), Almuth Schult (Wolfsburg) i Hope Solo (Seattle Reign) encapçalen la classificació feta pública aquest dilluns.

D’aquesta manera, l’alacantina veu recompensat el seu gran any. I és que Paños ja va ser escollida com una de les dues millors porteres en l’onze ideal de la Lliga de Campions 2015/16. A més, va ser la menys golejada de la Lliga passada.

FC Barcelona Lassa - València Basket: Duel de nivell al Palau

www.fcbarcelona.cat - 26/12/2016 | 12:39

Els blaugranes, que no coneixen la derrota a casa a la Lliga Endesa, disputen el penúltim partit de l’any a casa contra un gran rival

El Barça Lassa rep aquest dimarts, a les 19.15 hores i en directe per Movistar+, el València Basket al Palau, un rival realment perillós i que el curs passat va superar els blaugranes a casa i a la Fonteta. Per tant, els de Bartzokas son conscients del nivell i de la dificultat d’un partit que serà el penúltim de l’any per al Barça, però l’últim del 2016 a la Lliga Endesa. El dia 30, però, l’últim plat fort de l’any serà la visita del Darussafaka turc al Palau.

El rival

Es troba en un gran moment i en una gran posició a la classificació de la Lliga Endesa amb un balanç de 9-3 i compartint segona posició amb el Barça. Els de Pedro Martínez, també fent un bon paper a l’Eurocup, són un dels equips més físics de la competició i compten amb grans jugadors per posició. Rafa Martínez, Diot, San Emeterio, Dubljevic, Kravtsov, Sastre o Oriola són alguns dels jugadors més destacats d’un València en el que també poden destacar Sikma, Thomas, Vives, Sato o Van Rossom.

El Barça

Afronta el partit amb molta confiança i ganes després d’haver recuperat el camí del triomf a Europa. En la Lliga Endesa els de Bartzokas es troben en un gran moment, a bon nivell, i volen superar un València que el curs passat va complicar molt les coses al Palau superant els blaugranes a la pròrroga. Per tant, caldrà estar ben atents els 40 minuts per aconseguir la 10a victòria a la Lliga. Els catalans, amb el dubte d’última hora d’Oleson, ja saben que no podran comptar amb els lesionats Perperoglou, Ribas i Lawal.

Esport per Nadal (3): El segon i tercer partit de la història del Barça

Els dies 24 i 26 de desembre del 1899, el FC Barcelona disputà dos partits: un davant el FC Català i un segon enfront del Team Anglès

per Josep Bobé 26/12/2016


La primera fotografia trobada de la història del Barça, datada del 1899. | Revista Iris

El 1899 ja es jugava per Nadal. El F.C. Barcelona, acabat de néixer, jugava el seu segon i tercer partit de la història els dies 24 i 26 de desembre. El rival del primer partit, el també acabat de fundar -i gran rival durant anys- Football Club Català, nascut oficialment el dia 17 de desembre d'aquell any i presidit per Jaume Vila, el mateix que va negar a Gamper i Wild formar part del que seria el seu equip mesos abans per ser de religió evangèlica.

El partit es va jugar, tal com estava previst, el diumenge 24 a les tres de la tarda al ja exVelòdrom de la Bonanova convertit en el camp preferit per jugar a foot-ball. El resultat final va ser de 3 gols a 1 favorable al Foot-ball Club Barcelona. Els gols del Barcelona els van marcar Gamper, per partida doble, i Ernest Witty. Hi havia força gent per veure l'espectacle. El cert és que la diferència entre els dos equips va ser força gran, encara que s'ha d'aplaudir l'esforç que van fer els jugadors del Català, ja que jugar contra Gamper és feia molt difícil. Les combinacions entre els jugadors i les filigranes que va realitzar durant tot el partit van fer que es jugués quasi sempre dins el camp que defensava el Català. Els equips van sortir al camp amb aquests onze jugadors disposats pel partit que va arbitrar el senyor Leack ajudat pel senyor Fermín Lomba:

Foot-ball Club Català: Paniagua, Ortiz, Mir, J.M. Busquets, González, García, R. Busquets, Valdés, Artús, L. Valls i F. Valls.

Foot-Ball Club Barcelona: Henry W. Brown, John Parsons, Walter Wild, Juan Urruela, Bartomeu Terrades, Lluís d'Ossó, Francisco Cruzate, Ernest Witty, Hans Gamper, Arthur Witty i Josep Llobet.

Una de les coses més curioses va ser l'assistència de fotògrafs que volien immortalitzar l'acte i una colla de gent a cavall que s'aturava per presenciar el partit, atrets pels crits i aplaudiments del públic.

El segon partit, el jugat el dia de Sant Esteve, fou una repetició al disputat el dia 8 de Desembre contra el "Team Anglès". Com a curiositat, es disputaria amb membres del Català per poder ser prou jugadors, ja que a banda de jugar-se el dia de Sant Esteve, els jugadors anglesos del Barcelona van voler alinear-se amb l'equip anglès tal com havien fet en el primer partit. Així doncs, tornaven a anar cap al Velòdrom de la Bonanova. De nou a les tres de la tarda. Si dos dies abans hi havia gent, aquell encontre va despertar una gran expectació, fins al punt que es digué que fou el millor partit mai vist a Barcelona.

El resultat va ser de 2 a 1 favorable als del Barcelona, amb els dos gols marcats per Gamper. El cert és que tant el Foot-ball Club Barcelona com el Català van escollir els millors jugadors disponibles per jugar l'enfrontament, de la mateixa manera que l'equip anglès va ser qui va dur el pes del partit, amb combinacions més elaborades i intentant jugar sempre a camp de l'adversari. Les curses de Gamper van ser impossibles d'aturar pels defensors anglesos. Es dóna la circumstància que la primera part, de trenta-cinc minuts, la va arbitrar el senyor Leack, i, la segona, el periodista de La Vanguardia, Albert Serra. Les alineacions que van presentar els dos equips van ser:

Foot-ball Club Barcelona - Football Club Català: Carlos Soley, Manuel Mir, Fermín Lomba, Miguel Valdés, Manuel Planells, Isidre Artús, Hans Gamper, Walter Wild, Juan Urruela, Lluís d'Ossó i Josép Llobet.

Team Anglès: A. Witty, E. Witty, H. Brown, F. Morrison, J. Parsons, Fitzmaurice, F. Ball, J. Ball, J.A. Ball, W. Parsons, J.F. Bastow.

Pel dia 31 de desembre es va acordar la celebració d'un nou partit, aprofitant els dies de festa, però degut a què la colònia suïssa de la ciutat -i en especial el Club Helvetia- celebrava festes, es va decidir ajornar-lo fins al dia 6 de gener.

Eren temps en què als diaris sorgien dubtes com aquest en referència al futbol: «También nos han escrito algunos suscritores y amigos condoliéndose –¿a nosotros con ésas?– de que denomináramos foot-ball al juego del balón. En todos los idiomas que atinamos a comprender, se ha denominado este deporte inglés como se llama en Inglaterra. ¿Existe algún nombre equivalente en castellano o en catalán? Estimaríamos mucho la respuesta, y si nos satisfacía, no titubearíamos en adoptarla.»

Com que no hi va haver respostes que agradessin van seguir anomenant-lo "Football".

Quin és l’origen dels colors del Barça?

CARLES SANTACANA I MANEL TOMÀS - 27/12/2016 | 16:15

Tot i que no existeix la certesa absoluta, el FC Barcelona dóna suport a la tesi que indica que els colors del Club provenien de l’equip de rugbi de l’escola Merchant Taylors, a Crosby (Liverpool), on van estudiar els germans Witty

Al llarg dels anys s’ha especulat molt sobre l’origen dels colors del FC Barcelona, el blau i el grana. Se sap que a la reunió fundacional es va decidir el nom del nou club, però no els colors de la samarreta, per la qual cosa no se sap amb quina indumentària es va disputar el primer partit. A la segona reunió de socis, el 13 de desembre del 1899, és quan van decidir-se per la tonalitat blaugrana a la samarreta, que durant pràcticament deu anys anava acompanyada d’uns pantalons blancs. D’aquelles primeres reunions només es coneix el poc que va transcendir-ne a la premsa, breus notes sobre aquell grup de joves que simplement volien jugar a futbol i que no podien sospitar que estaven posant les bases del club que coneixem avui.

Per explicar el perquè d’aquella decisió s’havien enunciat moltes teories, cap de les quals documentada. Hi havia qui deia que s’havien utilitzat aquells colors perquè era la roba de què disposava la mare d’un dels jugadors, idea descartada perquè el jugador en qüestió, Comamala, no va debutar fins al 1903. També s’ha pogut llegir que els colors triats eren els dels llapis que utilitzaven els comptables a l’època, que tenien dues puntes, una de blava i una altra de vermella. Es va arribar a dir que aquells colors eren els del cantó suís de naixement de Gamper, afirmació que es pot desmentir categòricament. I l’any 2008, quan el sorteig de la Champions ens va emparellar amb el Basilea, es va insistir que el fet de compartir colors indicava que el Barça havia pres els de l’equip suís. Com va documentar fa anys Emma Gamper en un llibre sobre l’etapa helvètica del seu avi, el club del seu país amb el qual Gamper va mantenir un compromís més gran va ser l’Excelsior, i posteriorment el Zuric, que va fundar i liderar personalment, molt més que amb el Basilea, on va jugar molt poc.

De fet, les primeres històries del Club passaven de puntetes per aquesta qüestió. El periodista Daniel Carbó, que el 1924 va redactar l’obra Historial del Futbol Club Barcelona, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del FC Barcelona, va escriure telegràficament: “S’acordà que els colors del Club fossin els blau i grana”. Res més. La història que va fer Albert Maluquer arran de les bodes d’or, el 1949, explicava en 15 línies que hi havia diverses versions, i s’inclinava per atribuir els colors a l’equip suís en què jugava Gamper, però no aclaria a quin es referia. Tot plegat indica que quan encara hi havia testimonis que havien conegut els fundadors no s’havia transmès una versió consolidada de l’origen dels colors, o ningú havia donat importància a la pregunta que ens fem ara.

Una tarda amb els Witty i els Gamper

No cal explicar a cap barcelonista qui va ser Joan Gamper, impulsor i fundador del Club. Però, naturalment, en el petit nucli d’entusiastes que l’acompanyaven també hi havia altres cognoms que són fonamentals. Un d’aquests cognoms és el dels Witty. Els germans Frederick Arthur i Ernest Witty van ser molt actius en aquells primers anys, i van participar en la segona reunió, la del 13 de desembre del 1899, justament la reunió en què es va acordar que els colors del Club fossin el blau i el grana. Els descendents d’aquells joves fa temps que donen voltes al perquè d’aquells colors, i busquen respostes en la memòria de les seves famílies.

Manel Gamper, nét del fundador, sempre es dol de no haver preguntat més coses al seu pare, Joan-Ricard Gamper, que va ser directiu del Club a la dècada del 1970 i que segur que havia parlat moltes hores del seu estimat Barça amb el fundador. D’altra banda, els Witty tenen ganes d’explicar el que havien sentit sempre a casa. Michael Witty és nét de Frederick Arthur Witty, que va assistir a la segona reunió i va ser president del Club del 1903 al 1905. Va tenir la sort que el seu pare va viure fins als 89 anys i van poder parlar molts cops del Barça.

Sempre li va explicar que els colors del club provenien de l’escola on havien estudiat els avis, la Merchant Taylors, a Crosby, Liverpool. Aquesta idea, però, no se sustenta únicament en el record. Com és lògic, arran del 75è aniversari del Club es va tornar a parlar molt de la història de l’Entitat. Va ser aleshores quan Frederick Witty, fill de Frederick Arthur i pare de Michael, veient que ningú parlava de la procedència dels colors, es va decidir a escriure a Liverpool per preguntar-los si, efectivament, el blau i grana eren els colors de l’equip de l’escola. La resposta va ser prou clara: el blau i el grana eren a l’equipació de l’equip de rugbi de l’escola de finals del segle XIX, en el qual havien competit els dos germans Witty mentre feien els seus estudis. La pista era important, però va passar desapercebuda i no se’n va tornar a parlar.

Passaven els anys, i de tant en tant els colors blaugrana han tornat a les converses dels Witty i els Gamper, que van anar forjant una hipòtesi versemblant. I això és el que van voler explicar al Club fa unes setmanes, primer al Centre de Documentació i posteriorment al president Bartomeu. Amb una fotografia de finals del segle XIX de l’equip de rugbi del Merchant Taylors, amb fons vermell i franja blava, i els records que els havien arribat de les seves famílies, Manuel i Xavier Gamper i Michael Witty van voler plantejar que hores d’ara la versió més factible és la següent: a la reunió que va decidir els colors del Club els germans Witty devien proposar els colors del seu equip escolar, i a Gamper, que era l’‘alma mater’ de l’Entitat, devia semblar-li bé, perquè ja els havia dut amb el Basilea el 1896, tot i que en aquell equip hi va jugar molt poc.

Si Gamper hagués fet una proposta d’un antic equip probablement hauria triat l’Excelsior, o el Zuric, que havia fundat posant el nom de la ciutat (com faria amb el FC Barcelona) i del qual havia estat el capità, però que duu uns altres colors. La coincidència de la tria dels colors precisament en la primera reunió en què es van incorporar al Club els germans Witty atorga consistència a aquesta possibilitat. De fet, va ser el mateix nét de Joan Gamper, Manel Gamper, qui es va mostrar més categòric: “És convenient que fem oficial l’autenticitat d’aquest fet, perquè així evitarem que qualsevol es pugui inventar les teories més peregrines. D’aquesta manera, no hauríem de parlar mai més de l’assumpte, perquè aquesta serà la versió oficial del Club.” Per la seva banda, Michael Witty va rememorar: “El meu pare sempre em va transmetre el que li va explicar el meu avi. I jo mateix, de jove, havia arribat a parlar amb l’avi Frederick Arthur d’aquest tema i ell em va confirmar la validesa d’aquesta teoria de la Merchant Taylors, però com que era un home molt modest no hi donava importància”.
Al capdavall, a falta de documentació escrita el testimoni oral sembla clau. Així doncs, la versió proposada per aquestes famílies vinculades a la fundació del Barça es presenta a hores d’ara com la més versemblant i és la que compta amb el suport del Club. Potser algun dia, en el lloc més impensable, apareixerà un document que ratifiqui aquesta teoria. Mentrestant, haurem de continuar explicant que aquesta és la més factible. I de passada recordarem aquells joves entusiastes que van començar a fer rodar la pilota en nom del Barça.

Navarro supera a Granger Hall y ya es el cuarto máximo anotador ACB de la historia

Dar caza a Brian Jackson (8.651 puntos) es el siguiente reto del capitán del FC Barcelona


Navarro sigue haciendo historia | MARC CASANOVAS

Juan Carlos Navarro sigue haciendo historia. El capitán del FC Barcelona Lassa anotó 11 puntos ante Valencia BC y se colocó como cuarto máximo anotador de todos los tiempos en el baloncesto ACB superando a Granger Hall (8.039).

27/12/2017 21:58h
Sergio Vera
@sergio_vera87

A falta de 2:53 para el final del primer cuarto, el escolta anotó un triple con el que sumó su quinto punto del encuentro y materializó su gesta ante la ovación del Palau Blaugrana que vio como el equipo azulgrana se impuso 92-84 al Valencia BC.

Navarro, que ahora registra 8.046 puntos en su cuenta particular, tiene ahora entre sus retos dar caza a Brian Jackson (8.651). Jordi Villacampa (8.991) y Alberto Herreros (9.759) completan el podio de esta particular clasificación.

El escolta, que tiene el honor de ser también el máximo anotador histórico de la Euroliga, sigue recuperando su mejor nivel tras disputar su quinto partido después de superar una lesión que le mantuvo alejado de las pistas durante los dos primeros meses de la temporada. Su cada vez mejor rendimiento es sin duda una excelente noticia para un equipo que necesita a su capitán a pleno rendimiento.

El técnico Georgios Bartzokas se rindió a los pies del jugador: "Soy un afortunado de poder trabajar con él".

Pintar la història del color que toca


"Sobta que ara es vulgui donar per tancat un dels grans enigmes: l’origen dels colors"

JOSEP BOBÉ Autor de 'Quan no érem ni onze’ Actualitzada el 28/12/2016 22:21


Dimarts el Barça va donar validesa a la tesi que els colors blau i grana provenen d’un equip anglès de rugbi escolar. / GETTY

Des de l’endemà mateix de la junta en què es van escollir els colors del FC Barcelona, el 13 de desembre del 1899, aquesta tria ha sigut motiu de controvèrsia. Al cap de dos dies de la reunió s’anunciava a La Publicidad i a La Vanguardia que els colors serien el vermell i el negre -en comptes del blau i el grana-, segurament perquè els periodistes estaven confosos perquè es trobaven al mateix lloc i davant les mateixes persones que una setmana abans havien escollit aquests colors per a la Sociedad Los Deportes.

Un cop aclarit que els colors serien el blau i el grana tradicionals, vam haver d’esperar al 1924 perquè ens n’expliquessin l’origen. En aquest cas va ser en Narcís Masferrer, prohom de l’esport català, qui ho va fer donant com a versemblant la similitud de colors amb el FC Basilea, tot i que Gamper tan sols va disputar amb aquest equip un parell de partits esporàdics. No va caure en el fet que havia sigut capità del FC Excelsior i capità-fundador del FC Zuric, que vestien de blanc i blanc-i-vermell, respectivament, i per tant se’ls hauria de suposar una vinculació més gran.

Amb sorpresa, hem vist com el club, fa un parell de dies, dóna validesa al que podria ser una nova entrega, però que ja data del 1975. És la que ens parla que els colors provindrien de l’equip de rugbi del col·legi anglès Merchant Taylors. És una teoria ja desenvolupada fa anys en el llibre Barça. A People’s Passion, de l’escriptor Jimmy Burns, i que recullen esplèndidament Frederic Porta i Manel Tomàs en el seu Barça, inèdit. I sorprèn precisament pel temps transcorregut. Per què s’ha esperat quaranta anys per fer-la pública? Quina ha sigut la raó? Per què Hans Gamper, president del club el 1924, no va sortir al pas de la informació que donava Masferrer a La Vanguardia? Per què Arthur Witty, quart president (1903-1905), sempre vinculat al club i integrant de la junta gestora l’any 1953, després de la dimissió del president Martí Carreto, que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Reial Madrid, mai va fer públic d’on provenien el blau i el grana?

De cop, sobta que ara es vulgui donar per tancat un dels grans enigmes: l’origen dels colors. Que en un moment en què, com mai, s’escriuen pàgines de la història del club, sigui precisament la directiva la que vulgui tancar aquest tema quan no s’ha significat especialment per l’interès en la història. Perquè si, com diuen, hem de fer cas de la història familiar oral, ¿què els haurem de dir als descendents d’Otto Maier, un dels 12 fundadors, que diuen que els colors provenen de la senyera de Heidenheim, lloc d’Alemanya d’on era originari?

El juego interior sigue buscando soluciones en el mercado

Jonathan Holmes tiene muy complicado continuar en el Barça Lassa
Fichar un '5' sigue siendo uno de los objetivos

Holmes tiene muy complicada su continuidad | JOAN MONFORT/JM AROLAS

El Barça Lassa volvió a sufrir ante el Valencia BC la difícil situación en la que se encuentra el juego interior del equipo. Los problemas de faltas de Ante Tomic y Joey Dorsey obligaron a Bartzokas a tener que jugar los últimos minutos del encuentro con Claver y Doellman como interiores.

Sergio Vera
28/12/2017 17:48h

Una situación táctica que penalizó a una defensa azulgrana sin un 'center' claro en el momento decisivo para acabar de sellar la victoria ante un rival directo. Con la posición de '4' bien cubierta - Doellman, Vezenkov y Claver - el futuro de Jonathan Holmes parece llegar a su fin cuando este próximo 5 de enero finalice su contrato como jugador del Barça Lassa.

"Es obvio que con la vuelta de Doellman y con Vezenkov jugando a bien es muy difícil para Holmes encontrar minutos de juego. Ya informaremos a su debido momento", apuntó Bartzokas tras el encuentro ante Valencia BC.

La condición de extracomunitario de Holmes también es un contratiempo para su posible alineación, sobre todo en Liga Endesa, con Doellman y Dorsey sin problemas físicos.

Pese a la más que probable salida de Holmes, el Barça Lassa sigue atento al mercado para tratar de incoporar un hombre más pesado al juego interior que pueda ser un alternativa a Tomic y Dorsey. Una hipotética lesión de uno de estos dos jugadores pondría en un serio aprieto los esquemas de Bartzokas. Ocupar el hueco del lesionado Shane Lawal sigue siendo un dolor de cabeza.

Si bien en Liga Endesa el equipo podría competir con algo más de garantías pese a un hipotético futuro contratiempo por la baja de uno de sus dos 'centers', la situación en Euroliga podría ser todavía más dramática.

Como ya ocurriera con Alex Renfroe, el gran requisito pasa por encontrar a un interior comunitario y que se ajuste a la situación presupuestaria actual de la sección. A día de hoy las opciones de mercado son complicadas para atar a un refuerzo de nive pese a que Rodrigo De la Fuente no ha dejado de explorar las posibles opciones. Coincide además que la ventana de inscripción de nuevos jugadores en la Euroliga está a la vuelta de la esquina.

Esport per Nadal (4): Stadium Català

El Barça i l'Sparta de Praga van inaugurar l'estadi de la Foixarda el dia de Nadal del 1921

per Josep Bobé 27/12/2016


Partit entre el Barça i l'Sparta de Praga a l'estadi de la Foixarda, el Nadal del 1921.

El dia de Nadal de 1921 s'inaugurava oficialment el que es va denominar Stadium Català, al Sot de la Foixarda, encara ho feu sense acabar. Dissenyat per l'arquitecte Jaume Mestres i Fossas va començar-se a construir a finals del 1920 per ser seu dels Jocs Olímpics de 1924, als quals Barcelona havia sol·licitat ser candidata i que varen acabar disputant-se a Paris. "En el fondo de una extensa y muy antigua cantera (...) puede considerarse situado en la misma ciudad, ya que sólo dista un kilómetro de la Plaza España (...) Se completa el proyecto de nuestro estadio con el pabellón de la entrada principal, que con su vestíbulo y escalera de honor conduce a la gran tribuna cubierta, donde estarán emplazados la presidencia y palcos preferentes, y además el café-bar y las oficinas (...) con el arco de triunfo que dará acceso a las pistas, en la parte superior del cual se encuentra el asta donde se izará la bandera del país a que pertenezca el ganador de cada prueba olímpica (...) El caràcter monumental del Estadio vendrà definido por el de los citados pabellones, por las columnas en la parte superior de las graderías y las estatuas que con las grandes banderas estarán colocadas ordenadamente en el pie del corte de la cantera, resaltando el fondo oscuro de las plantas".

S'ha de dir que, mesos abans, el 10 d'abril de 1921, es va realitzar una inauguració extraoficial -quan encara l'obra estava a mitges- amb un partit de futbol entre un equip d'arquitectes i un altre de periodistes i del què en queda constància gràfica. Aquell dia 25 de desembre al matí es disputà el partit entre el F.C. Barcelona i l'aleshores considerat el millor equip europeu, l'Sparta de Praga. Es calcula que més de 30.000 persones, l'aforament era per a 24.000 espectadors, es varen aplegar no tan sols al recinte sinó als turons que envolten la Foixarda. Per a l'ocasió també hi va assistir el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, el Baró de Güell, membre del Comitè Olímpic Internacional i el governador civil, Martínez Anido. La imponent massa de gent que va aplegar-se a l'estadi va fer que el F.C. Barcelona es plantegés la necessitat de construir un estadi propi que fos capaç de poder acollir una quantitat semblant de gent i així, el 19 de febrer posterior, es posava la primera pedra al que seria el Camp de les Corts, construït en un temps rècord de tres mesos per per ser inaugurat el 20 de maig de 1922, amb un aforament inicial de 25.000 persones.

El F.C. Barcelona va alinear Zamora, Planas, Surroca, Torralba, Sancho, Samitier, Vinyals, Martínez, Gràcia, Alcántara i Sagi-Barba. El resultat final del partit va ser de 2 a 3 favorable a l'equip txec i l'arbitratge va córrer a carreg de Paco Brú, ex jugador del Barça. Els autors dels gols blaugrana varen ser Planas i Paulino Alcántara.

Daniel Carbó, àlies "Corredisses", popular periodista d'aquell temps, escrivia: "El Barcelona (i qui si no!) va realitzar el miracle oferint a la Ciutat la grandesa d'un espectacle desconegut i gravant amb lletres d'or una data memorable del futbol patri, convertida històrica i moment inicial d'una època d'esplendor incomparable".

L'endemà, el dia de Sant Esteve, els dos equips van tornar a jugar un nou partit en el mateix recinte, encara que aquest cop es va disputar a la tarda, sent el resultat de 2 a 0 a favor dels blaugrana i amb encara més públic que el del dia abans. El F.C. Barcelona va alinear Zamora, Planas, Berger, Torralba, Sancho, Samitier, Cella, Piera, Gràcia, Alcántara i Sagi-Barba i l'arbitre de l'encontre va ser el Sr. Cruella. Els golejadors van ser, altre vegada, Planas i Alcántara. L'Sparta de Praga perdia per primer cop després de 63 partits seguits guanyant.

"L'esplèndida victòria del Barcelona, tenint present la categoria del contrincant, va commocionar tota la Ciutat i des d'aquell moment, es van concebre les grans multituds futbolístiques. Una vegada més el Barcelona empeltava de vida el cos esportiu de Catalunya i el feia estremir d'infinita joia". Així resumia Carbó el partit disputat. Mai Barcelona havia acollit, en unes festes esportives, un nombre similar de gent disposada a veure l'espectacle que vint-i-dos homes oferien corrent darrera una pilota.

L'origen controvertit dels colors blau i grana

Els colors del F.C. Barcelona sempre han estat objecte de llegendes i controvèrsies

per Josep Bobé 30/12/2016


El trident del Barça, format per Luis Suárez, Messi i Neymar. | EFE

Els colors blaugranes del F.C. Barcelona sempre han estat objecte de llegendes i controvèrsies des del mateix moment en què es publicaren per primer cop els colors que lluiria l’entitat, als diaris “La Vanguardia” i “La Publicidad”, el dia 15 de desembre de 1899, i on s’explica el contingut de la junta que es va celebrar el dia 13 de desembre, segona reunió fundacional del club. Però en aquests articles es parla de vermell i negre i no de blau i grana (1).


Article publicat a La Vanguardia 15/12/1899 | 1

Quin és el motiu que porta a aquesta confusió? Cal assenyalar que la junta es va celebrar en el local del “Gimnàs Solé”, seu al mateix temps de l'”Asociación Catalana de Gimnástica”, de la “Sociedad Los Deportes”, i de la seva revista del mateix nom, que pretenia ser l’òrgan de difusió de totes les entitats esportives de la ciutat. La “Sociedad Los Deportes”, promoguda per Narcís Masferrer, comptava entre els seus membres amb Francisco Solé, propietari del gimnàs, Alfredo Maristany, Gaston Hegenlheimer, nomenats socis d’honor del FCB al desembre de 1900; Carles Pujol i Alfert, i un suís anomenat Walter Wild, monitor de gimnàstica.

A la revista hi col·laborava un altre suís arribat a finals de 1898 a la ciutat: Hans Gamper. Si pensem que tots ells formen part del grup dels primers socis que té l’entitat, que Wild és el primer president del Club, que Pujol és anomenat entre els primers dotze apòstols i que en Gamper és el capità de l’equip, és fàcil deduir que els periodistes van pensar que els colors que vestiria el club serien els mateixos que els de “Los Deportes”, que tot just una setmana abans havia escollit, en junta, el vermell i negre com a colors de la “Sociedad”. S’hauria d’esperar precisament a l’exemplar de la revista, del dia 17 de Desembre per a llegir en relació al Football Club Barcelona que “los colores que usará esta sociedad serán el azul oscuro y encarnado a rayas perpendiculares” (2).


Article a Los Deportes del 17-12-1899 | 2

Cal esperar el 1924, amb motiu dels actes del 25è aniversari de la fundació del club perquè, Narcís Masferrer, present a les juntes fundacionals del club, ens parlés dels orígens dels colors. A “La Vanguardia” el 29 de novembre de 1924 hi escrivia: ” Se trató extensamente del nombre y colores que adoptaría el club, quedando acordado, como título de la sociedad el de Football Club Barcelona y los colores los azul y grana, que son, sino estamos equivocados, los mismos del F.C. de Basilea, al que ha pertenecido hasta hace poco el ex campeón suizo Hans Gamper, nuestro estimado amigo” (3). Aquest article va ser el que va donar les primeres pistes sobre la fundació del club encara que amb posterioritat s’hi han detectat nombrosos errors, com el fet de parlar-nos d’una sola reunió fundacional quan ara sabem que van ser dues.


Article publicat a La Vanguardia 29/11/1924 | 3

El cert és que la teoria dels colors del FC Basel va ser una de les que va tenir més bona acollida fins i tot per part del mateix club. Però el fet és que Gamper havia jugat en quatre diferents equips a Suïssa. El “F.C. Excelsior”, vestia de blanc, entre 1893 i 1895, del que és capità, i el “F.C.Zurich”, de blanc i vermell fins al 1909 que canvia a blanc i blau, escissió del club anterior i del que Gamper és fundador el 1896 i on juga fins al 1897 un total de 17 partits sent també capità, són els dos clubs on més juga. Esporàdicament també ho fa en el “FC Excelsior Winterthur” on juga 1 partit marcant 4 gols i en “FC Basel”, en dues ocasions, el 29-3-1896 i el 15-11 del mateix any, en els dos primers partits internacionals d’aquest club. Cal ressaltar que en aquella època es podia pertànyer a equips diferents i en Gamper canvia a mesura que la feina el du a diverses ciutats. No té massa lògica per tant que a Barcelona triés els colors de l’equip on hi havia jugat molt poc en comparació amb els de Zurich (on residia) ni amb el de la seva ciutat natal (Winterthur).

Per quina raó Gamper, president en aquell moment del club, o Witty, quart president del club entre 1903 i 1905, i sempre vinculat a l’entitat, integrant de la junta gestora de l’any 1953 després de la dimissió del president Marti Carreto, que va ser la que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Real Madrid, no diuen res ni contradiuen la versió del Narcís Masferrer, personatge per cert present en la junta on es trien els colors?

D’altres teories com la del llapis, comú en aquella època en els comptables, de dos colors (blau i vermell), la de les faixes realitzades per la mare dels Comamala en els dos colors quan encara trigarien temps a jugar al club, o la que ens parla que el Club de Polo va deixar els seus uniformes (en el primer partit del FC Barcelona contra el “Team Anglès” el porter és Juan de Urruela Morales, un dels fundadors del Club de Polo), sense tenir en compte que al polo tan sols hi juguen 4, han estat algunes més de les hipòtesis inversemblants, llançades al vent, fruit, segurament, de la imaginació.

Després, concretament a partir del 2009, ha vingut la teoria que els colors blau i grana tenen el seu origen en la maçoneria donat que un dels primers socis i tiet de Gamper, Emili Gaissert, era col·laborador de Rossend Arús i Arderiu, fundador de la lògia Avant i que l’escut d’aquesta és vermell i blau a ratlles verticals (4). És cert també que els colors blau i grana coincideixen amb els colors del “Royal Arch Mason”, un dels graus elevats de la maçoneria que segueixen el ritual de York. Com anècdota cal dir que una de les marques que fabricava els llapisos de colors blau i vermell, Faber, era propietat d’un reconegut maçó. I posats a parlar de coincidències cal dir que el llibre “De Hans Gamper a Joan Gamper, una biografia emocional” que el 2008 escriu la seva néta, Emma Gamper, va ser presentat a Barcelona a la Biblioteca de Rossend Arús, inaugurada el 1895 en el lloc on havia estat la casa particular del conegut maçó.


Dibuix amb escut de la Lògia Avant | 4

Ara, segons el club, han optat per una teoria que exposen perfectament en el seu llibre “Barça Inédit” en Frederic Porta i en Manel Tomás. Segons aquesta, els colors blau i grana els aporten els germans Witty basant-se en els colors de l’equip de rugbi de l’escola on van estudiar entre 1890 i 1895, el Merchant Taylors de Crosby (Liverpool). Una carta, datada el 27 de febrer de 1975 i dirigida a Frederick Witty, fill de Arthur Witty, per part de H.M. Luft, director de l’escola, corrobora aquest fet. Però aquesta carta ja figura en el llibre escrit per Jimmy Burns, escriptor anglo-espanyol, ja fa uns anys, i titulat “Barça. A People’s Passion”(5). En ella es diu que probablement fou així però també ens parla que el 1885 es canvien els colors a xocolata i blau per a distingir-se dels del Waterloo Football Rugby Club, creat el 1881 i que ens diu que en la seva fundació juguen de vermell i blau fosc a ratlles tot i que a una fotografia d’aquest equip del 1900-01 s’hi observen ratlles blanques (6). Avui en dia, els del Waterloo, juguen de verd, vermell i blanc. Difícil discernir els colors en fotografies tan antigues i en blanc i negre. Per cert, el color marró encara està avui present a l’equipació de l’escola de rugby del Merchant Taylors School. Si partim de la base que Witty hi estudià entre el 1890 i el 1895, ell ja hauria jugat amb la nova combinació de colors, marró i blau, establerts 5 anys abans.


Fragment original del llibre de Jimmy Burns, "Barça. A People's Passion" | 5


Fotografia del Waterloo Rugby Football Club temporada 1900-01 | 6

Pot ser, evidentment, una bona teoria. Una més de totes les que hi ha. Una més de les hipòtesis que constant i cíclicament es fan sobre els colors blau i grana. Per això sorprèn la posada en escena des del mateix club d’aquesta teoria i de les paraules de Manel Gamper, nét del fundador: “És convenient que fem oficial l’autenticitat d’aquest fet, perquè així evitarem que qualsevol es pugui inventar les teories més peregrines. D’aquesta manera, no hauríem de parlar mai més de l’assumpte, perquè aquesta serà la versió oficial del club.”

Perquè ens quedem amb aquesta i no, per exemple, amb la que diu un descendent directe de l’Otto Maier, i traslladada igualment per via oral, que els colors són escollits per ser els originaris de la senyera de Heidenheim (Alemanya), lloc d’origen de l’Otto? (7).


Correspondència amb descendents directes de Otto Maier | 7

Al cap i a la fi, tots els esports que es jugaven entre equips en aquells temps (el polo, el frontó, el futbol jugat abans del naixement del FC Barcelona) es jugaven entre equips que vestien un de vermell i un de blau, i així sortia reflectit a la premsa d’aquells temps. El “team rojo” y el “team azul”. Així es diu ja en el primer partit del qual consta informació escrita i jugat el 1892 (8). I si parlem del primer equip que té el nom de la ciutat, la “Sociedad de Foot-ball de Barcelona” creat el 1893, i on hi ha jugadors que després integrarien el FC Barcelona (els germans Parsons, entre ells) val a dir que vestien de vermell amb pantaló blanc (9) i que tot i desaparèixer aquesta societat el 1896, els seus membres segueixen jugant amb el “Team Anglès”, igualment vestit de vermell, equip que a la segona reunió fundacional del club, el 13 de desembre de 1899, es fusiona amb l’acabat de crear FC Barcelona de Gamper i Wild. No eren pas uns colors tan estranys.


Article a La Vanguardia del 25-01-1895 | 8


Equip de la “Sociedad de Football de Barcelona” | 9

Potser hauríem de pensar que, igual que passaria ara, no deixava de ser un grup d’amics, molt reduït en la seva fundació, que es posaven a jugar a futbol i s’havien de vestir de futbolistes.

Demá fa anys 1 de gener 1913 que Edelmira Calvetó va ser admesa com la primera sòcia , va tenir el suport d'altres dones, com Emma Pilloud ,esposa de Gamper .Avui el club blaugrana té més de 37.000 afiliades
SEMPRE BLAUGRANA AL VENT
BON ANY "=!/