Enhorabona pel Reus, Tunel, però encara cal acabar la feina i assegurar-se la 2a!

hotmail, sí senyor, es nota que ets un paio amb món i cultura. La Biblioteca Arús la tinc pendent de visita, forma part de la Nit dels Museus (dissabte era visitable gratuitament), i té una estàtua de la Llibertat réplica de la de Nova York.

La celebració d'avui començarà realment a les 21:15 i s'homenatjaran els equips de base, l'hoquei patins, l'handbol i el futbol.

Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure!

Mai van deixar de creure en aquest equip

Albert Llimós Enviat Especial / Madrid
23/05/2016 00:00

Segueix-me

Revifades per la prohibició frustrada de la delegada del govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, les estelades van tornar a ser protagonistes en una final de Copa. Sobretot mentre sonava l’himne espanyol, novament xiulat per milers de seguidors catalans sota l’atenta mirada del rei Felip VI, menys incòmode que fa un any al Camp Nou. Els crits d’“independència” previs als decibels de l’himne es van repetir al minut 17.14, uns càntics que van combatre els sevillistes uns instants més tard fent gala del seu amor per Espanya.

Aquest cop, les banderes independentistes que la política va voler fer fora del Calderón però que la justícia va readmetre gràcies a un recurs de l’associació Drets no van ser hegemòniques com la temporada passada a l’estadi blaugrana, anterior seu de la final de Copa, on les estelades van trobar en l’Athletic Club un gran aliat per reivindicar els anhels d’un país. Ahir, a Madrid, n’hi va haver centenars, sinó milers, exhibint la seva clara majoria a la zona dels seguidors culers, on també onejaven algunes banderes espanyoles: els Boixos Nois, sempre presents en aquestes cites, van decantar-se pel bàndol minoritari, mostrant banderes espanyoles sota la gran pancarta que va desplegar l’afició blaugrana a la prèvia amb el lema “Volem el doblet”.

A la graderia andalusa van respondre amb orgull patriòtic, combatent amb milers derojigualdas l’estrella i les quatre barres catalanes. L’associació España Generosa va repartir 10.000 banderoles espanyoles per mitjà d’uns joves encamisats i amb la clenxa perfectament alineada que cridaven crits de “Viva España” per animar els seguidors sevillistes desplaçats fins a Madrid. El partit no només es jugava a la gespa. L’afició del Barça va intentar competir amb la sonoritat sevillista, un cor uniforme i harmoniós que retrona cada quinze dies al Sánchez Pizjuán desplegant a l’aire les bufandes blanc-i-vermelles, una coreografia impactant sense costum ni arrels a Barcelona. Quan van retronar més les graderies culers va ser tot just després de l’expulsió de Javier Mascherano. Ter Stegen va evitar el primer gol sevillista, i l’alemany i Gerard Piqué, conscients del cop que suposava quedar-se amb un menys, van demanar que la gent blaugrana, del nord i del sud, bramés per empènyer un equip necessitat. Fins que va aparèixer Carlos del Cerro Grande. L’àrbitre va provocar la ira culer després d’un eslàlom excels d’Andrés Iniesta tallat per una falta que l’àrbitre no va xiular aplicant una incomprensible llei de l’avantatge. Pitjor va ser la jugada del minut 89, quan novament Iniesta va treure la seva màgia i va fer una passada a Neymar, que va ser caçat per un jugador sevillista -que era l’últim home-. L’àrbitre, però, no va xiular res.

Resistir tot i els contratemps

Tot i que a mesura que avançaven els minuts les males notícies s’encadenaven -primer es va perdre Mascherano, després es va lesionar Suárez-, l’animositat catalana, lluny d’esbravar-se com una ampolla mal tancada que va perdent a poc a poc la seva efervescència, es va mantenir intacta. Els tocava viure un paper desconegut, el de l’afició que veu com el rival et domina i el teu equip ha de resistir.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ho miraven des de la llotja, no gaire lluny del president Josep Maria Bartomeu, que en el dinar de directives que havia muntat la Federació Espanyola va fer un discurs per defensar la llibertat d’expressió. La comitiva culer va arribar dues hores abans a l’estadi per motius de seguretat, i alguns directius es van barrejar entre les aficions per temperar els nervis i veure com respiraven els més de 19.000 culers.

Els aficionats arribaven a la capital espanyola, la majoria ahir al matí, confiats de poder aixecar el quart títol de la temporada. La Fan Zone, ubicada al Parque del Matadero, va ser el centre neuràlgic on es va congregar el barcelonisme durant tota la jornada. No hi va haver pràcticament incidents. Barça i Sevilla, tot i distar molt en sentiments, van conviure plàcidament tot el dia. Hi va haver moments divertits, com el que es va viure davant un dels immobles adjacents al Calderón. Enmig de la festa culer prèvia al partit, un veí va sortir al balcó de casa seva amb una bandera d’Espanya, desafiant orgullós els centenars de seguidors del Barça concentrats sota l’edifici, que el van obligar a resguardar-se a l’interior.

Ja ho havia dit el Jaume a primera hora del matí, amb un gintònic a la mà mentre el seu tren arribava a Madrid: “Les finals se celebren abans del partit”. Però ahir, tirant d’una èpica desconeguda pels blaugranes, també va tocar festa en acabar, quan les dues aficions van cantar “Campions, campions” orgulloses dels seus.

La final del Harbor, l’alcohol del pare

No deu ser gens fàcil estar a milers de quilòmetres de casa i veure com la policia deté el teu pare. I menys quan tens 12 anys i estàs sol amb ell, que té les entrades per veure la final de la Copa. Això és el que li va passar al Harbor, que havia vingut del Regner Unit per veure l’equip de la seva vida. L’alcohol va fer que la Policia Nacional detingués el seu pare, que s’encarava a crits, a pit descobert, amb els agents mentre l’escorcollaven, i el Harbor li demanava des de la distància que callés, amb l’índex als llavis perquè claudiqués. Després de vint minuts rosegant-se les ungles, els agents es van compadir d’ells i els van deixar marxar. El pare es va abraçar al fill, mentre li feia un llarg petó de redempció al cap. “Si no hi hagués hagut el nen, no haurien entrat”, va reconèixer un agent mentre el Harbor s’enduia el pare lluny del bar on l’havien agafat, directe a la final que l’alcohol li havia estat a punt de robar.

Barça campeón me pensaba que iba a ganar fácil contra el Sevilla por los días de descanso. Si el Sevilla hubiera tenido más tiempo para descansar a lo mejor hubiera marcado algún gol ayer. Bien Pique en la defensa, Iniesta como Messi no le paraban solo lo paraban en falta

La final censurada, l'anàlisi transcrita d'Antoni Bassas

Vídeo

Antoni Bassas
23/05/2016 14:00

Segueix-me

Recordo una conversa amb Cruyff, fa molts anys, a finals dels vuitanta, en què em deia que ell preferia fitxar jugadors bascos pel caràcter. Que aquí teníem artistes tècnics però fràgils a l’hora d’enfrontar-se a les dificultats. I que quan un any es guanyava un títol, la temporada següent era fluixeta, perquè com Carles Rexach li havia dit en alguna ocasió, i cito textualment, “els catalans es cansen fins i tot de guanyar”.

Han passat vora trenta anys i el Barça ha demostrat repetidament que sap competir i que no es cansa de guanyar. Fer el doblet és enorme, però fer-l dos anys seguits –més la Champions de l’any passat– vol dir que a la qualitat que se suposa a unes estrelles s’hi ha d’afegir que tenen fortalesa mental i compromís amb la feina.

El final d’aquesta temporada és tot un exemple del que diem: després de perdre amb el Madrid, perdre tres partits seguits de Lliga i quedar eliminat de la Champions, el Barça es va aixecar i ha guanyat sis partits seguits: els cinc de Lliga que li quedaven i la final de Copa, amb un marcador total de 26 a 0, i ha guanyat la Lliga i la Copa. La final d’ahir torna a ser un exemple de gestió de les dificultats: el Barça va jugar 50 minuts amb un de menys i contra un àrbitre que va trigar 73 minuts a treure una targeta als jugadors del Sevilla, però es va endur el títol en un partit magistral d’Iniesta, de Messi i de Piqué. Sobretot d’Iniesta, que ahir es va posar l’equip a l’esquena. I honors per a Luis Enrique i la seva direcció d’un grup que no ha de ser fàcil de tractar.

Però més enllà del futbol, aquesta final ens deixa molts elements per a la reflexió social. El primer, el ridícul espantós de la delegada del govern espanyol a Madrid, que va voler prohibir les estelades, la mateixa delegada que havia autoritzat dissabte una manifestació neonazi. Un jutge va posar les coses al seu lloc. Havia estat un intent de tapar un missatge que no es vol veure.

El segon intent de tapar va ser amb l’himne. Vinga decibels pels altaveus per ocultar la xiulada de part de l’afició del Barça. I el tercer intent de tapar, aquest més reeixit, va ser la realització televisiva, pròpia d’una televisió d’una dictadura i veritable lliçó de com la tele pot construir, construeix, de fet, la realitat fins a fer-ne un relat a mida del poder. Fidels al principi que allò que no surt per la tele no existeix, la realització va ignorar la graderia del Barça i la va tractar la majoria de cops amb plans generals.

Pel que fa a la tele, és greu. En democràcia, la tele no pot ser la de la dictadura. I tot i que un canal és una concessió pública, vés aquest matí a demanar responsabilitats a Telecinco pel senyal que va distribuir. Ara, la realització no és més que una altra conseqüència de la forma amb què l’estat espanyol afronta la reivindicació d’independència de Catalunya: aquest tema ni es planteja ni se’n parla, és lluny de qualsevol pensament pensable racional. Es com allò de Rajoy per la consulta del 9-N: “El referéndum no se ha celebrado”. Se’n recorden? Doncs és el mateix: “¿Esteladas? ¿Dónde?”. En conseqüència, no s’ensenya, no s’ensenya sobretot el dia que el futbol fa coincidir en el mateix espai tot de símbols: la corona, l’himne i les banderes. Són conscients els responsables televisius que han robat la veritat?

Hi ha un últim aspecte a destacar del dia d’ahir. L’horari. La final, com a la majoria de països europeus, havia de ser dissabte. Quan la Federació va veure que el Sevilla podia jugar la final de l’Europa League aquesta setmana, la van passar a diumenge. Però la van posar a dos quarts de deu perquè mana la tele! Resultat? La final va acabar dilluns. La Copa es va lliurar gairebé a dos quarts d’una de la matinada d’un dilluns. Per acabar-ho d’arreglar, la festa al Camp Nou serà avui a la nit, a quarts de quinze, també.

Una Copa guanyada contra tots

Toni Padilla Enviat especial a Madrid
23/05/2016 00:27

Segueix-me

Tornant cada cop rebut, aixecant-se cada cop que era a terra, el Barça va tancar la temporada tal com la va començar: guanyant una copa a la pròrroga contra el Sevilla (2-0). Una Copa guanyada contra tots els elements i contra tothom. Contra un arbitratge horrible de Del Cerro Grande, no tant per una vermella justa a Mascherano com per una sèrie de decisions cruels que van anar fent mal al Barça. Una Copa guanyada contra un bon Sevilla, sempre competitiu. Contra la lesió de Luis Suárez, contra l’intent de dir a l’afició blaugrana quines banderes pot portar, contra els que han intentat dir que aquest equip ja no és el que era.

Una final que semblava perduda. Però el Barça, com els nens petits, gaudeix quan guanya però no vol perdre mai. Després de patir amb 10 homes, va igualar la final forçant la vermella de Banega i a la pròrroga va alliberar tota la ràbia acumulada quan Jordi Alba va batre Rico després d’una assistència de Messi. La lògica, per moments, deia que el Barça perdria. Però Iniesta i Piqué van liderar la resistència. I Messi i Neymar, el contraatac. La 28a Copa del club es va guanyar patint, plorant, lluitant.

Una final èpica, de les que es recorden, no tant pel joc com per les sensacions. Un d’aquells partits viscut més amb la panxa que amb el cap, en què, de mica en mica, els aficionats més escèptics, els que viuen el futbol des de la calma, la van perdent, estirant-se els cabells i cridant com nens petits a mesura que les decisions arbitrals van perjudicant el teu equip. Sí, Del Cerro Grande, amb un arbitratge horrible, va treure de polleguera el barcelonisme, però ni així el Barça va agenollar-se. Malgrat quedar-se amb 10 homes a la primera part i perdre per lesió el seu màxim golejador, el campió va rebel·lar-se contra un destí que semblava condemnar-lo a la derrota. El Barça i el Sevilla, com van fer en el primer partit de la temporada a Geòrgia, l’agost passat, van portar la final a la pròrroga, en què Messi va donar dues assistències de gol, una a Jordi Alba i una a Neymar, per certificar que aquest equip té més vides que un gat.

I això que la final, inicialment, era freda. Després de la xiulada a l’himne, el futbol va ser finalment protagonista, però inicialment, el Barça no se sentia còmode. L’equip de Luis Enrique, amb l’equip de gala, no va aconseguir ser ell mateix durant un primer temps en què va intentar obrir molt el camp, però la defensa d’Unai Emery viu amb certa normalitat el fet de ser assetjat. El Barça no va poder fer res més que passar-se la pilota buscant una idea. Tant tocar i tocar, intentant crear una jugada amb molts arquitectes, i el cop el va rebre el Barça per l’esquena, amb una jugada tant vella com el futbol: servei del porter, Iborra la pentina per dalt al mig del camp i la pilota arriba en dos segons a Gameiro, que guanyant-li la posició a Mascherano el fa fora del partit. L’argentí va caure al parany del francès, va agafar-li la samarreta i va veure una vermella justa. Res a dir. Amb una jugada senzilla que el Sevilla executa dos o tres cops cada partit, el Barça rebia el primer cop. No seria l’últim.

Al descans, Luis Enrique havia de prendre una decisió: calia posar sobre la gespa Mathieu per reforçar la defensa. L’asturià no podia treure un defensa, i no estava disposat a sacrificar un membre del trident. Per tant, calia escollir un migcampista i aquest només podia ser Rakitic, que ja no va sortir al terreny de joc a la segona part. Cada moviment acaba provocant-ne d’altres, i el Barça passava a necessitar més ajudes defensives del trident per intentar aturar l’allau ofensiva d’un Sevilla que va xutar al pal de Ter Stegen per començar, amb una acció de Banega que enviava un avís per a navegants: l’equip andalús s’ho creia. Amb els anys, ha après a somiar i mirar als ulls els rivals, sigui qui sigui. El Barça, el Benfica, el Madrid o el Liverpool. El Sevilla se sent protagonista i va aconseguir controlar la final, convertint en una petita tortura cada aproximació a la frontal de l’àrea catalana.

Al Barça li acostuma a agradar guanyar agradant, controlant en tot moment la situació, però al Vicente Calderón l’equip de Luis Enrique estava destinat a jugar el partit des de l’èpica, superant entrebancs. Si la vermella de Mascherano ja va fer mal, la lesió de Suárez va semblar deixar grogui un equip destinat a enfrontar-se a un rival temible amb 10 homes i amb un trident amb dues cames. Suárez es va trencar intentant controlar una pilota i Luis Enrique va posar sobre la gespa Rafinha, per aportar equilibri, feina i sortida. Semblava com si un bruixot anés clavant agulles a un ninot blaugrana, fent vudú al campió de Lliga. Però cada cop a la línia de flotació blaugrana aconseguia punxar l’orgull competiu del campió de Lliga. Piqué va apuntalar la casa guanyant totes les pilotes per baix, Busquets apareixia per tot arreu per tapar les vies d’aigua i sense el seu amic, i Iniesta va fer seva la pilota. El primer èxit va ser fer oblidar que un dels dos jugava en inferioritat numèrica. El segon, aconseguir, ara sí, jugar en igualtat, quan Banega va veure la vermella a l’últim minut. Tocava anar a la pròrroga i el Barça ja havia capgirat l’estat anímic de la final.

El Sevilla sabia que estava perdut. Neymar i Messi van anar corconejant, apareixent on calia i quan calia, i finalment l’argentí va regalar el gol a Jordi Alba, que, incansable, va creuar tot el camp per batre Sergio Rico. Quan més falta feia, els jugadors del Barça van fer un pas endavant. Tots els que van quedar sobre la gespa van demostrar a tothom qui és el campió. Lluitant contra els elements, van guanyar-se el dret de ser considerats els millors, i van guanyar una Copa en què Neymar va posar la cirereta fent el 2-0 a l’últim minut de la pròrroga. Amb assistència, per descomptat, de Messi. Esclar!

La grada d’animació, per fi

Albert Llimós Barcelona
27/05/2016 00:00

Segueix-me

A la tercera anirà la vençuda. O hauria de ser així si el Barça vol complir amb la normativa que la temporada que ve l’obliga a tenir un grup d’animació al Camp Nou. El club està a punt de tancar un acord amb els grups d’animació per fixar el funcionament d’aquest espai, que s’ubicarà a la primera graderia del gol nord, amb prop de 1.250 localitats. Després de dos intents fallits, primer amb Sandro Rosell i després amb Josep Maria Bartomeu, ara el Barça està obligat a sortir-se’n, amb aquest projecte.

Han fet falta un mínim de quatre reunions, i l’intercanvi de propostes i contrapropostes entre uns i altres, per estar a un pas d’arribar a l’acord definitiu. “Sempre supeditat als Mossos”, remarquen al club. I és que el temps s’esgota. Tots els integrants de l’espai d’animació hauran de quedar registrats i només podran accedir a la zona reservada per als grups -delimitada per un vidre- a través d’un sistema de control biomètric que facilita la LFP, que també disposarà de noves càmeres de 360 graus Avigilon que permetran tenir un control absolut de tot el que passa a l’estadi en qualsevol moment, no només en aquesta àrea restringida del gol nord. Per tant, com que el sistema d’altes i de registre biomètric dels membres de l’espai requereix un període de temps raonable per dur a terme tot aquest procés d’inscripció, que haurà d’anar acompanyat de la verificació dels Mossos d’Esquadra, queda poc marge per tancar l’acord definitiu.

És evident que pel camí s’ha quedat gent fora. Hi ha grups d’animació que no formaran part del projecte, cosa que comporta obligatòriament que no puguin acudir al Camp Nou com a grup organitzat, amb les seves insígnies. De fet, el projecte va néixer amb el peu canviat després del comunicat que va fer públic el Barça el 14 de març, quan va anunciar la creació de l’espai d’animació, marcant les regles sense consultar-ho als grups i sense avisar els Mossos d’Esquadra que es faria públic. El Barça va voler deixar clar en aquell moment que la creació de l’espai d’animació era una imposició de la Lliga de Futbol Professional -en realitat la LFP aplica la llei 19/2007 i el reial decret 203/2010-, cosa que va molestar moltíssim els grups, que així ho van traslladar a l’àrea social. En aquests dos mesos, però, s’han llimat les diferències fins a arribar a l’entesa amb una sèrie de grups. No tots. En la primera trobada eren molts més dels que han acabat treballant de manera conjunta durant les últimes setmanes. Un grup dels que no hi seran són els Boixos Nois, que tot i haver participat en la primera trobada no han continuat treballant en el projecte. De fet, aquest grup acostuma a entrar al Camp Nou de manera disseminada, sense mostrar la seva simbologia, tot i que continuen sent el grup més majoritari i en cada desplaçament evidencien la seva fortalesa, tal com ha quedat palès últimament, quan s’ha fet més visible que mai que els Boixos Nois continuen sent un actor actiu, sobretot en finals i partits a domicili.

Les condicions per formar part d’aquesta grada no estan tancades, i han anat canviant des que el Barça ho va fer públic. Ha sigut una negociació més. Al marge que tothom que vulgui entrar a l’estadi hagi d’estar registrat biomètricament, també haurà de formar part d’un dels grups d’animació -que han d’estar constituïts oficialment com a associació-. El soci que vulgui integrar-s’hi podrà renunciar al seu seient, que passaria a gestionar-lo el club a través del seient lliure, i comprometre’s a participar cada partit en aquest espai d’animació. Per començar, estaran tots drets, i han de tenir predisposició absoluta a participar en les iniciatives que impulsaran els grups. El preu de tota una temporada serà el mateix que paguen els socis abonats que tenen una localitat al gol nord primera graderia, que aquest any ha sigut de 167 euros. Per tant, menys de 200 euros, a part del que s’hagi de pagar per formar part del grup.

Un dels fets que s’han posat a sobre de la taula durant aquests dos mesos és l’entrada dels menors de 16 anys. Els Almogàvers demanaven que, amb autorització i acompanyats d’un adult, hi poguessin accedir els adolescents d’entre 12 i 16 anys. També s’havia plantejat la possibilitat que hi hagués un nombre d’entrades rotatòries, és a dir, que cada grup disposés d’unes quantes localitats perquè pogués entrar al camp, previ registre biomètric, algun dels seus membres que actualment no són socis del club.

Ara mateix entre tots els grups no aconsegueixen omplir aquestes més de mil places, per això s’han suavitzat les condicions que el club va plantejar al març. Els socis sense abonament que estan en llista d’espera poden veure en aquesta iniciativa un projecte interessant per poder anar a tots els partits: haurien de complir amb tots els requisits fixats i donar-se d’alta d’una d’aquestes associacions. De fet, ja no caldran tres anys d’antiguitat, com havia dit el club, sinó que s’ha plantejat que els que tenen el carnet de compromís -tres anys per ser soci- ja podran formar-ne part. Propostes i contrapropostes que s’acaben d’estudiar per fer realitat la grada. Sempre que els Mossos ho validin.

Barça = Catalunya

El Barça sempre ha representat una part de Catalunya, anem a demostrar-ho...
Barça = Catalunya



Bruno Nevado De Wilde
24 Maig, 2016 - 20:10

Molta gent diu que en els últims temps, el futbol s’ha polititzat massa i cada vegada que veus un partit, sembla que estàs observant una reunió en el congrés amb una pilota pel mig. No s’allunyen massa de la realitat exceptuant un concepte, últimament? No senyors no. Des dels inicis del futbol, que aquest ha sigut un mitjà per fer reivindicacions polítiques. Bé, més que reivindicacions polítiques, actes nacionalistes que han sigut respostos d’una forma o una altre.

Si tirem enrere en el temps, podem observar fets polítics que van menjar-se al futbol i el van fer seu. Els anys on s’han produït actes són diversos i nombrosos, però el que recordi més antic va ser el de 1934 on un partit entre Itàlia i França es va convertir en una disputa política entre Mussolini i el Front Popular francès. Un altre exemple pot ser la clara influència de Franco sobre el soccer espanyol durant quasi 40 anys, quasi una vida...

Argentina, Sudàfrica, Suiza, Alemanya o Brasil són altres escenaris on s’han viscut reivindicacions polítiques al llarg de la història. Que sigui correcte o no ja és un altre tema, però per què tanta repercussió negativa? Per què nosaltres som diferents? Per què no respecten les reivindicacions?

Hi ha un gran nombre de la població que no comprèn perquè el Barça es postula a favor de l’independentisme al·legant, que el club blaugrana “també té aficionats arreu de el món”. No em vinguin amb bens negres, no em siguin tan hipòcrites. El Barça com qualsevol equip defèn el seu país, Catalunya. O em negaran les reivindicacions nacionalistes del Madrid, Bayern, Juventus, Athletic o Inter? Siusplau, per la mateixa regla de tres podríem dir que el Reial Madrid està traint als espectadors no espanyols quan fa reivindicacions nacionalistes amb banderes i himnes.

En contra de molts comentaris, el Barça no és un equip que s’acomoda segons la situació política, no. El Barça sempre ha estat donant suport a Catalunya i rebent els pals de forma paral·lela al país. El règim franquista va afectar de forma similar a ambdues parts i negar això és tenir molt poc sentit de la història. L’equip de Barcelona sempre ha estat enganxat, alegrament, amb cadenat als costums i a la història catalana.

Recordo aquella anècdota sobre una xiulada. Una xiulada al himne espanyol que va tenir molta repercussió política on la gent es va esgarrifar nomenant-ho de delit i crucificant al Barça, dient que era l’equip del dimoni i la discòrdia. Que no lluitava per la unitat. Aquesta anècdota es va desenvolupar en el any 1925, quan una estiuenca tarda, 30 000 aficionats van xiular amb força el himne d’Espanya. Una xiulada que va comportar el tancament de l’estadi de Les Corts durant sis mesos i l’exili del fundador, Gamper. Una història amb dues cares no creuen?

Actualment, si es veritat, que s’ha accentuat bastant, però no és una traïció ni una falta de respecte. És una forma de lluitar pel teu país i pels teus drets. Només faltaria que el club es negués a la realització d’aquests actes. Si ho fes, perdria bon tros de la seva història.

Per últim, a tota aquella gent que digui que el Barça és un equip espanyol, que miri la zona superior esquerra de l’escut i que reflexionin sobre el que han dit.

Bruno Nevado De Wilde

24/05/2016

Oiartzun KE - FC Barcelona Femenino (previa): No se rendirán

WWW.FCBARCELONA.ES

28/05/2016 10:01

12h, ETB1: El conjunto azulgrana busca en el País Vasco el décimo triunfo consecutivo, imprescindible para seguir vivo en la lucha por el título


Una de las últimas alineaciones del Femenino / VÍCTOR SALGADO-FCB

El Barça Femenino visita este domingo al mediodía al Oiartzun en un duelo decisivo en la lucha por el título de Liga. Quedan sólo tres jornadas y el Ahtletic Club, el líder, ganaba en el campo del Atlético Féminas (1-2) en un partido adelantado. De esta manera, las leonas se alejan provisionalmente a cuatro puntos de las culés, que no pueden fallar en Oiartzun.

Este recién ascendido ha hecho de su estadio una plaza complicada: las seis victorias que le han garantizado ya la permanencia matemáticamente las ha conseguido como local. Eso sí, las vascas encadenan tres derrotas consecutivas. Todo lo contrario que las catalanas, que buscan el décimo triunfo consecutivo.

Para este partido, el cuerpo técnico convocaba a 18 jugadoras. Son bajas las lesionadas Leire Landa, Andreia Norton, Esther Romero, Pilar Garrote y Andrea Falcón, además de Cristina Baudet, por decisión técnica.

Los equipos profesionales del FC Barcelona, buscando el pleno de Ligas

ROBERT GÜELL

28/05/2016 18:30

El Club puede conseguir un éxito histórico si las secciones de baloncesto y fútbol sala y el equipo femenino consiguen el título de Liga que ya han celebrado el primer equipo de fútbol, de balonmano y de hockey patines


Los equipos de hockey, balonmano y fútbol ya han celebrado una Liga que también pueden ganar el femenino, el baloncesto y el fútbol sala / FCB

El FC Barcelona puede convertirse esta temporada en el Club de las seis Ligas. Con más o menos variantes a lo largo de los últimos años, poder presumir de ser campeón de Liga y de ser del Barça son dos hechos estrechamente relacionados. En el actual ejercicio que finalizará el 30 de junio, esta vinculación todavía puede hacerse más evidente: todos los equipos profesionales del FC Barcelona pueden acabar el curso siendo campeones de Liga.

El primer equipo de fútbol, la sección de balonmano y la de hockey patines ya han celebrado el título de la competición regular, mientras que el baloncesto, el fútbol sala y el primer equipo de fútbol femenino tienen opciones de conseguirlo. En el caso de conquistar las seis ligas, se repetiría el éxito conseguido únicamente la temporada 1998/99. Coincidiendo con el centenario del Club, los cuatro equipos profesionales que había entonces -el primer equipo de fútbol, el de baloncesto, el de balonmano y el de hockey patines ganaron sus respectivas ligas.

A continuación repasamos cómo se han decidido o que falta por conquistar las respectivas ligas regulares:
FÚTBOL

En el campo del Granada, el 14 de mayo y en la última jornada, se consiguió la 24ª Liga del Barça. El equipo de Luis Enrique fue el conjunto más regular en una competición muy disputada. El balance final fue de 91 puntos (29 victorias, 4 empates y 5 derrotas).


Los hombres de Luis Enrique, celebrando el título después de ganar en Granada / MIGUEL RUIZ-FCB
BALONMANO

El equipo azulgrana, intratable en competiciones estatales en los últimos tres años, ya tiene el 23º título de Liga. Es la primera vez en la historia que se ganan seis ligas de forma consecutiva. Esta última se la adjudicó el 30 de abril a falta de cinco partidos por disputarse. Los de Xavi Pascual buscarán el pleno de victorias en la última jornada en Granollers, el sábado 4 de junio.
HOCKEY PATINES

La 27ª OK Liga se celebró el 7 de mayo, tras empatar contra el Vic (4-4). El éxito se logró a falta de tres jornadas para jugar y el título se ha entregado en el Palau Blaugrana este viernes, en el encuentro contra el Reus. La competición se cerrará el 4 de junio en Lleida. Se da el caso de que, por primera vez, el primer equipo y el filial -en Primera División- han sido campeones de Liga.
FEMENINO

Las futbolistas de Xavi Llorens aspiran a la quinta Liga consecutiva. El equipo es segundo con 71 puntos -uno menos que el Athletic Club- cuando se tienen que disputar tres jornadas decisivas. Las azulgranas se muestran invictas, con 22 victorias y cinco empates.
BALONCESTO

Volver a conquistar la Liga dos temporadas después es el objetivo de Xavi Pascual. El Barça Lassa ha sido campeón de la fase regular y, contra el Fuenlabrada en los cuartos de final, ya ha empezado a disputar el play-off por el título con el factor cancha a favor.
FÚTBOL SALA

El conjunto de Marc Carmona también quiere recuperar el título de Liga que se consiguió de forma consecutiva en 2011, 2012 y 2013. Después de superar el Catgas Santa Coloma en los cuartos de final del play-off, el Magna Gurpea es el rival en las semifinales que comienzan este sábado 28 de mayo (18:00 horas) en el Palau Blaugrana.

Carlos Arroyo: "Esperamos un partido de alto nivel en Fuenlabrada"

WWW.FCBARCELONA.ES

28/05/2016 12:00

Carlos Arroyo y Marcus Eriksson han valorado el decisivo partido de mañana en Fuenlabrada, un encuentro en el que, si el Barça Lassa gana, se clasificará para las semifinales del playoff


Arroyo va ser un dels més destacats al matx disputat al Palau Blaugrana / VICTOR SALGADO - FCB

Galerías de fotos

FC Barcelona Lassa - Montakit Fuenlabrada (99-65)

FC Barcelona Lassa y Montakit Fuenlabrada disputan mañana (19.30 Canal + Deportes) el segundo partido de los cuartos de final de los playoffs de la Liga Endesa. El conjunto azulgrana domina la serie por 1-0 tras el triunfo (99-65) conseguido el jueves en el Palau Blaugrana. Ahora el equipo de Xavi Pascual viaja a Fuenlabrada con la posibilidad de cerrar la serie en una pista muy complicada para los equipos grandes en la Fase Regular.

De cara a este encuentro clave, Carlos Arroyo ha querido analizar al conjunto madrileño antes del enfrentamiento de mañana. Para el jugador de Puerto Rico, "el Fuenlabrada se merece estar donde está". "Son un gran equipo y en su casa esperamos que jueguen mucho mejor de lo que lo hicieron en el partido anterior", ha explicado el base azulgrana. "Nosotros vamos a jugar a nuestro mejor nivel y seguiremos igual de motivados que en el partido anterior", ha comentado el '30' del Barça Lassa.

En cuanto a lo que está en juego, Arroyo ha subrayado la importancia "de un partido a vida o muerte" en el que una derrota elimina el equipo entrenado por Jota Cuspinera. "Los playoffs son totalmente diferentes de la Liga Regular. Te estás jugando la vida y, en este caso, aún más por su parte. Están a un partido de la eliminación y esperamos un partido de alto nivel. Tienen mucho orgullo y durante la temporada han demostrado que pueden ganar a los equipos grandes en su pista", ha señalado el jugador puertorriqueño.

Marcus Eriksson también ha dado su punto de vista sobre el partido, y coincide con su compañero en cuanto a la fortaleza del rival en su pista. "Cuando el Fuenlabrada juega en casa son un equipo muy duro. No podemos salir con menos energía que ellos. Tenemos que salir a ganar desde el inicio", ha señalado el escolta. El jugador sueco también ha puntualizado que los partidos de playoffs son totalmente diferentes a los de la Fase Regular. Para Eriksson, enfrentamientos como el de mañana "son partidos en los que no necesitas un extra para tener motivación. Todos los jugadores quieren disputarlos ", ha explicado.

Un triunfo azulgrana en la pista madrileña clasifica al Barça Lassa para las semifinales de la Liga Endesa. Si el conjunto de Xavi Pascual avanza a la próxima ronda se enfrentará al ganador de la eliminatoria que disputan Laboral Kutxa y Herbalife Gran Canaria. De momento, el conjunto vasco domina la serie por 1-0 tras su triunfo por 81-76 en el Buesa Arena en el primer enfrentamiento disputado en Vitoria.

El Barça Lassa busca l’onzena semifinal consecutiva

Àlex Gozalbo Barcelona
28/05/2016 19:47

Segueix-me

El Barça Lassa busca aquest diumenge (19.30 hores, Canal + Deportes) una victòria a la pista del Montakit Fuenlabrada que li permeti disputar les semifinals de la Lliga Endesa per onzena temporada consecutiva. L’equip blaugrana no falla a la cita des de l’any 2005, quan va quedar eliminat per l’Estudiantes en els quarts de final (1-3). Joan Carles Navarro és l’únic jugador que es manté en un conjunt culer en què també hi havia Rodrigo de la Fuente, actual secretari tècnic.

“L’objectiu és que l’eliminatòria no torni al Palau Blaugrana, però quan el Fuenlabrada juga a casa és un equip molt dur. No podem sortir amb menys energia que ells. Hem d’anar a guanyar el partit des de l’inici”, recorda Marcus Eriksson, que dijous va disputar 4:18 minuts. El tirador suec, que l’estiu passat va ser seleccionat pels Atlanta Hawks en el draftde la NBA, no està tenint gaires oportunitats, però no defalleix. “Quan surto a la pista intento ajudar l’equip. No serà un duel tan fàcil com el primer. Els partits de play-off són els que tothom vol jugar, no necessites res extra per tenir motivació”, diu el suec.

Si elimina el Montakit Fuenlabrada, el Barça Lassa disputarà les semifinals contra el guanyador de l’eliminatòria entre l’Herbalife Gran Canària i el Laboral Kutxa, que s’enfronten aquest diumenge (13.30 hores, Canal + Deportes). L’equip basc es va endur el triomf en el primer partit.