El FC Barcelona anuncia el acuerdo total con Nike

El Barcelona se convertirá en el club mejor pagado del mundo gracias a un histórico contrato que puede alcanzar los 155 millones por temporada


Messi seguirá vistiendo la camiseta producida por Nike Joan Monfort

IVAN SAN ANTONIO

21-5-2016 | 08:03 H.

El FC Barcelona y la multinacional Nike han cerrado un histórico acuerdo que une a las dos partes hasta el año 2026, ocho años más del contrato que hasta hoy seguía vigente y que expiraba en 2018. Se trata de un acuerdo que convierte al club blaugrana en la entidad mejor pagada del mundo por una marca deportiva, superando los 96 millones firmados entre el Manchester United y Adidas la temporada pasada.

El club azulgrana anunció el acuerdo total con la entidad deportiva, durante la madrugada del sábado, en un comunicado en el que no se especifican ni fechas ni cifras. Según ha podido saber SPORT, la cifra acordada va de un mínimo de 105 millones de euros fijos por temporada hasta un máximo histórico de 155 millones, en función de variables.

Las negociaciones se han extendido durante varios meses que han servido para acercar posturas y alcanzar un acuerdo total que beneficia a todas las partes. Nike, tras perder al United, necesitaba mantener la relación con el Barcelona, el club más importante de los que viste la multinacional estadounidense. Es por ello que las cifras pactadas aumentan considerablemente las del anterior contrato.

Tras cerrar el histórico acuerdo, previsto desde hace algunos días, y anunciarlo en un comunicado, tocará encontrar una fecha para presentarlo de forma oficial por ambas partes a nivel mediático. La intención es que esta presentación pueda llevarse a cabo la semana que viene, tras la disputa de la final de Copa entre el Barcelona y el Sevilla en el Vicente Calderón.

El nuevo contrato que une a Barça y Nike supone un balón de oxígeno para las arcas de la entidad que preside Josep Maria Bartomeu, sobre todo por el hecho de que, de momento, aún no existe patrocinador para la camiseta de la primera plantilla de cara a la próxima temporada, un tema que el club también espera poder solucionar en las próximas semanas.

El presidente azulgrana declaró que "con este nuevo acuerdo con Nike ampliamos una alianza estratégica para el Club, al mismo tiempo que reforzamos nuestra proyección global, de la mano de la compañía líder en su sector".


Comunicado oficial del Barça

Desgast a la carta del Sevilla d’Emery

Natàlia Arroyo Barcelona
21/05/2016 00:00

Segueix-me

El Barça hauria preferit no agafar-se a aquest argument i arribar a la final de la Copa del Rei amb el perill que la final de la Champions desconcentrés l’equip. Arribar-hi amb les cames carregades d’eliminatòries tenses i jornades de Lliga difícils, amb la dinàmica d’haver estat jugant cada tres o quatre dies com s’ha fet durant tot l’any. Però l’eliminació prematura davant l’Atlètic de Madrid als quarts de final ha permès que la plantilla disputi l’últim mes de competició amb l’única distracció de la Lliga -és a dir, un partit cada set dies- i, ara, la final de Copa.

No és la situació que ha viscut el Sevilla, que dimecres a la nit encara tenia el cap a l’Europa League, la competició que ha compaginat amb la Lliga des del febrer, just quan va aparcar la Copa del Rei. Ara, només quatre dies després de l’eufòria d’haver tombat el Liverpool a Basilea (una victòria que, a més de coronar-los reis de la competició amb cinc títols en l’última dècada, els garanteix una plaça a la Lliga de Campions l’any que ve), els andalusos hauran de competir contra els blaugranes al Vicente Calderón. Ha sigut la dinàmica habitual de tot el 2016: el Sevilla ha disputat 36 partits en 140 dies. És a dir, un cada menys de quatre dies. El Barça s’ha quedat en 32.

Dimecres, però, Gerard Piqué treia importància al possible desgast del rival de cara a la final perquè, a la seva manera, el Sevilla també ha estat jugant un partit decisiu cada set dies. No a la Lliga com el Barça, sinó a l’Europa League. “Fa setmanes que Emery està fent rotacions cada jornada”, destacava el central. Concretament, des del 13 de març sembla que Unai Emery ha fet una mena de pacte de mínims amb els seus jugadors a la competició espanyola. Una victòria davant del Vila-real va deixar pràcticament encarrilada la plaça europea a través de la classificació. Llavors, el Sevilla era cinquè amb 48 punts i en tenia 9 de marge sobre l’Eibar, el primer dels aspirants a colar-se entre les set primeres posicions d’accés a Europa. A més, un empat sense gols davant del Basilea complicava la tornada dels vuitens de final i l’equip va haver de triar. Es va apostar tot a la competició continental, i l’efecte a la Lliga, on van anar jugant els menys habituals, va ser immediat: un empat, una victòria i set derrotes és el balanç dels últims nou partits.

Però Emery estava disposat a pagar aquest preu a canvi d’anar gestionant la plantilla per tenir l’equip titular com més fresc millor. Abans de la tornada de semifinals contra el Xakhtar Donetsk, que el Sevilla va acabar resolent per un clar 3-1, un onze de circumstàncies va saltar a la gespa del RCDE Stadium, on va perdre contra l’Espanyol. D’aquella alineació, només Coke jugaria després a l’Europa League. La dinàmica ja s’havia repetit en l’anterior eliminatòria, en què el Sevilla només va alinear a Mestalla quatre jugadors (Rami, Escudero, Krychowiak i Krohn-Dehli) dels que després serien titulars en el duel europeu davant l’Athletic. De fet, l’onze titular de dimecres contra el Liverpool no s’ha desgastat gens en les últimes tres jornades de Lliga: Escudero, amb 90 minuts, és qui ha jugat més, davant dels 61 de Coke i els 45 de Rami, Carriço, N’Zonzi i Krychowiak. La resta ni tan sols han jugat. Emery ha controlat al detall la fatiga dels futbolistes amb qui aspirava a aixecar dos títols. L’únic partit sencer de Gameiro a la Lliga ha sigut el derbi contra el Betis, perquè el francès s’ha guardat forces per al títol europeu. Igual que Banega o Mariano Ferreira. El cas de Vitolo és encara més radical, perquè no juga a la Lliga des del 10 d’abril, perquè no augmentin les molèsties musculars que arrossega al quàdriceps.

Els tècnics sempre admeten que les finals no computen com a desgast físic. Que el jugador, arribat el moment, té tantes ganes de competir per un títol que els 90 minuts pràcticament no pesen a les cames. La fórmula que val durant tot el curs, i que els obliga a fer rotacions gairebé matemàtiques, no és vàlida en aquesta fase de la temporada. Per si de cas, Unai Emery ha mogut la banqueta amb més llibertat que Luis Enrique i s’ha permès el luxe de repartir més protagonisme entre la seva plantilla -en part, també, perquè hi ha menys diferències entre el seu onze de gala i els seus complements-. En total són 17 els jugadors que han participat en més de la meitat de partits de la temporada en el bàndol andalús, per només 13 entre els blaugranes. Més enllà de la barrera dels 1.500 minuts, el Sevilla té 19 futbolistes, mentre que el Barça es limita a 15. Alguns blaugranes, com Suárez, Neymar, Mascherano, Busquets, Messi i Rakitic, acumulen més de 4.000 minuts, xifres que només afecten Rami entre els sevillans. Minut amunt, minut avall, la final de Copa serà el colofó d’un any llarg i exigent que el Sevilla iniciava el 6 de juliol i el Barça el 13 -amb gira transoceànica inclosa-. “Ja portem molts partits a les cames”, deia Piqué. Que el Sevilla en porti un de més, i recent, no serà cap desavantatge.

Alfred Julbe: “El Barça vol seguir sent competitiu amb més jugadors de la casa”

Àlex Gozalbo Barcelona
21/05/2016 00:00

Segueix-me

L’arribada d’Alfred Julbe al planter del Barça ha servit perquè la secció de bàsquet recuperi la seva autoestima en el camp formatiu. L’entrenador es va proclamar campió d’Europa júnior a Berlín.

Quina importància donava al títol de l’Eurolliga?

Molta importància. Es tracta de dotar una promoció excel·lent de jugadors d’una sèrie de fites que normalment van molt bé per prestigiar la promoció i, de rebot, els individus. Guanyar el títol era important.

La manera com es va aconseguir, fent una defensa molt activa i un atac desinhibit, li afegeix valor.

Els jugadors júniors van demostrar que saben competir a gran nivell. Al Campionat d’Espanya vam ser molt pràctics, però no vam tenir el punt de lluïment i encert que sí que vam tenir a Europa. La pretensió dels últims mesos ha sigut acostar-nos al model universitari americà. Nosaltres ens hem volgut acostar al seu treball defensiu. Quan sentim gent amb criteri que diu que ho hem aconseguit ens agrada perquè sabem que és molt difícil.

Quan va arribar al Barça, ¿què li va demanar el club i què es va posar vostè com a objectiu?

L’encàrrec que se’m va transmetre eren les ganes i la necessitat del club de seguir sent competitiu al màxim nivell, però amb més jugadors de la casa, com passa en el futbol. La metàfora és que el màxim nombre possible de jugadors truquin a la porta del primer equip. Hem de fer la nostra part de la feina, sabent que el primer equip està molt pendent del que fem nosaltres. Els directius, Joan Creus, Rodrigo de la Fuente i Xavi Pascual estan molt al cas del que fem, però tot té el seu temps de maduració.

Des de fora sembla que el primer equip està massa aïllat del planter.

Quan les temporades comencen, l’estrès de la màxima competició fa que es generi una pressió gran. L’únic que puc dir és que les interaccions existeixen i que ens tenen en compte en la planificació. A les reunions conjuntes analitzem moltes coses.

Quan va arribar, ¿li faltava autoestima, al planter del Barça?

No ho sé veure, no hi he pensat gaire. Procuro agafar la part bona de les coses que em trobo.

¿Veu jugadors d’aquesta generació capacitats per guanyar-se la vida professionalment amb el bàsquet?

Clarament. Hi ha uns quants jugadors que són aposta segura. Tenen la voluntat de ser-ho, els agrada molt el bàsquet, estan molt ben educats per les seves famílies i senten molt els colors. Que pugi un jugador per any no vol dir necessàriament que es guanyin molts títols, però quan tens una promoció com aquesta n’acostuma a arribar més d’un. És el que pretenem.

Com ha funcionat el model que heu fet servir aquesta temporada, que ha barrejat la feina de l’equip júnior amb la del filial?

Demana molta organització i la feina dels ajudants és bàsica, però tothom s’hi ha implicat molt i estem molt contents de com ha funcionat. És molt beneficiós compartir cos tècnic, sobretot per als més joves, que treballen amb l’exigència LEB en edat júnior.

Vostè és crític amb la LEB Or pel que fa a la formació.

Sóc molt crític, però vull ajudar a canviar les coses i intento canalitzar-ho internament. Si dic que les millors promocions de jugadors van sortir amb un any més de formació, crec que no molesto a ningú. Tothom ho veu. Als Estats units només alguns privilegiats passen de l’institut a la NBA. La resta utilitza el pont de la universitat. Que uns quants privilegiats com LeBron James, Ricky Rubio o Luka Doncic se saltin etapes no vol dir res. Qualsevol iniciativa per allargar l’etapa formativa seria benvinguda, com una lliga sub-19 amb tres sub-20, per exemple. El jugador jove està tractat desigualment a la LEB i això s’ha de treballar. Denuncio les coses per intentar transformar-les.

¿Aquesta feina li ha arribat en el moment just de maduresa personal?

No, penso que tots aquests anys que no he treballat estava igual de preparat que ara. El més raonable és que hagués treballat, però no vaig tenir ofertes. He viscut l’altra cara del bàsquet durant molts anys i ara agraeixo molt aquesta oportunitat.

Com es passa quan no sona el telèfon?

És un període estrany de la meva vida. Hi ha hagut gent de casa i de fora que ha tingut paraules d’afecte pel que havia fet al món del bàsquet i ho valoro molt positivament. Van ser moments difícils en què no vaig saber tirar cap a una altra professió i, fins a l’últim any, vaig preferir no marxar a Amèrica del Sud. Aquests anys m’han servit per no planificar gaire les coses. He après a viure el dia a dia. Per algun motiu he sigut una persona controvertida per a molta gent.

Carles Font, masón, gran maestre de la Gran Lògia Provincial de Catalunya

Tengo 56 años. Nací y vivo en Les Franqueses del Vallès, en Bellavista. Soy asesor gastronómico. Estoy casado, tengo tres hijos, Víctor (28), Òscar (25) y Nora (20), y una nietecita, Laia (2). Soy liberal y europeísta. Creo en un principo generador, Gran Arquitecto del universo. Soy masón

Víctor Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet


LV | Foto: Ana Jiménez

“Los colores azul y grana del Barça son masónicos”

19/05/2016 01:43 | Actualizado a 19/05/2016 02:40
Nit dels Museus

Este sábado, 21 de mayo, el templo masónico de la Gran Lògia Provincial de Catalunya-Gran Logia de España abre sus puertas al público (Gran Via, 617, bajos, Barcelona), al amparo de la Nit dels Museus (de 18 h a 1 h): son dos salas con densa simbología masónica, columnas salomónicas, espadas, escuadras y compases, granadas y cortinajes, cuerdas de doce nudos y el ojo triangular del Gran Arquitecto que todo lo ve. Merece la pena verla. Aloja la logia Perseverança, cuyo lema campa en un cartel: “El esfuerzo recompensado”. Font, que se mejora cada día, ha inventado un gin-tonic que cambia de color. Y el chocolate Toblerone es triangular porque lo creó un masón, Tobler.

Quién puede ser masón?

Todo hombre libre y de buenas costumbres, amigo tanto del pobre como del rico si es virtuoso.

¿Yo podría?

Te haríamos entrevistas, o para descartarte o para someterte a votación en la logia: dos bolas negras, y no entras.

Y si entro, ¿qué veré?

El primer año no hablarás y verás rituales y conversaciones ordenadas sobre cuestiones filosóficas y simbólicas.

¿Ordenadas?

Uno habla, el resto escucha. Si otro replica, se dirige al gran maestre: ¡nada de piques personales! Si hablas sobre algo una vez, no podrás volver sobre lo mismo: sé preciso. Y prohibido hablar de política y religión.

¿Por qué?

Separan a los hombres. Nuestro objetivo es unirlos, como piedras cúbicas pulidas encajadas entre sí para componer una catedral.

¿Una albañilería espiritual?

Si obrásemos todos como buenos masones, ¡no habría guerras ni egoísmos!

¿Es la masonería una fraternidad?

Sea del país que sea, un masón reconoce a otro en cualquier parte del mundo: bastan unos gestos, palabras y toques. Puedo hasta saber su grado.

Y se ayudan entre ustedes.

Sí, pero la prioridad es trabajar cada uno para pulirse, mejorar: convertir la sabiduría en amor, la fuerza en paz, la belleza en alegría.

¿Es una secta?

En una secta entras fácil y no te dejan salir. En la masonería, al revés: cuesta entrar y sales... dejando de asistir a las reuniones.

Franco los reprimió: ¿por qué?

Todo dictador teme toda reunión de librepensadores. Franco fusiló, encarceló o inhabilitó a 10.000 españoles bajo la acusación de masonería ¡cuando había sólo 6.000! En Sudamérica nos dejan más tranquilos porque muchos libertadores fueron masones.

¿Y hay masones españoles célebres?

Prim, Companys, Cerdà, Cajal..., y los fundadores de ERC, cuya enseña es masónica...

¿Y Gaudí?

No hay prueba. Sí quienes redactaron las normas del fútbol, y el suizo Gamper lo era, y fundó el Barça con colores masónicos...

¿El azul y grana es masónico?

Sí, azul y grana son los colores de un grado especial de la masonería, el Royal Arch.

¿Cómo se hizo usted masón?

Un viajante de vino francés me animó: “Tú encajarías en la masonería”. Y empecé a formarme, hasta ingresar, hace unos años.

¿Cuál es su prioridad en la vida?

La de cualquier masón: primero la familia y el trabajo, luego la logia masónica. Practicamos la filantropía, la caridad y la fraternidad. Y somos antidogmáticos.

¿Qué quiere decir?

Que no observamos mandamientos dogmáticos, me limito a ser cada día más tolerante con todos... excepto con los intolerantes.

¿Puedo ser masón y religioso?

El masón de rito escocés, el que yo sigo, es teísta: cree en un principio generador. Pero siendo masón puedes ser cristiano –protestante o católico– o judío o musulmán.

¿Y qué dice el Vaticano?

Aún condena al masón a la excomunión. Pero conozco católicos –e incluso a algún sacerdote– que son masones.

¿Y si eres ateo puedes ser masón?

Entonces eres masón del rito simbólico: en vez de un libro sacro, en tu logia usas la Declaración Universal de Derechos Humanos.

Su logia es bonita: cielo estrellado, suelo en damero...

Negro y blanco, porque el hombre camina siempre entre la luz y la sombra.

Escuadras y compases, mazas y plomadas, paletas y escoplos...

Nuestra masonería es especulativa, pero inspirada en la masonería operativa, que erigía catedrales. Por eso vestimos mandiles, como los picapedreros...

¿Hay mujeres en la masonería?

Aquí no, y no por misoginia, por pragmatismo: cada sexo necesita mejorar cosas diversas. Existe la Gran Logia Femenina, compuesta sólo por mujeres. Y en la masonería simbólica sí existen logias mixtas.

¿Qué opina un masón del soberanismo?

Hay masones independentistas y unionistas en la misma proporción que en la sociedad.

Mójese.

No. El masón jamás hace proselitismo, ni siquiera de su propia logia masónica.

¿Y por qué me concede esta entrevista?

Para ayudar a disipar falsas creencias, para normalizarnos: un día me preguntaron si mataba y extraía el corazón a un familiar para ingresar en la masonería...

Eso no, pero ¿conspiran?

La masonería no actúa como institución: cada masón actúa por su lado en su ámbito profesional. Así, un masón fundó la Cruz Roja, otro el esperanto, Clavé fundó los coros, otro presidió Estados Unidos...

¿Quién?

Theodore Roosevelt. En su logia debía pedir la palabra a su gran maestre..., ¡que fuera era su chófer! En Estados Unidos ser masón es un plus curricular, el masón lo imprime en sus tarjetas: transmite que eres recto y disciplinado. Aquí... aún recelamos.

El Barça venç totes les dificultats

23/05/16 02:00 -
A aquest Barça no només se'l recordarà pel seu joc ofensiu i el seu fabulós trident, sinó també pel
seu esforç

El títol de la copa d'ahir conquerit a Madrid es va assaborir i es continuarà assaborint d'una manera especial per la forma com es va guanyar el partit. L'equip de Luis Enrique es va haver d'anar reinventant a mesura que avançava el partit i no només se'n va sortir, sinó que va arribar a la pròrroga pletòric contra un dels equips més durs d'Europa, el Sevilla, que va fer honor a la seva fama de joc dur.

Al Barça sovint se'l reconeix pel seu joc d'atac, per les filigranes dels seus jugadors i per un trident d'impacte al davant. Però un equip com aquest no es pot basar mai només en una fórmula, sobretot amb el recorregut vital i esportiu que acumulen jugadors com ara Iniesta, Piqué i Messi. Amb deu jugadors, després de l'expulsió de Mascherano, l'equip lògicament va quedar tocat, però va sortir del vestidor en la segona part amb la consciència ben clara del que calia fer, resistir i esperar la seva oportunitat. Ni tan sols la lesió del seu jugador més determinant en atac, Luis Suárez, va canviar els plans. Amb Gerard Piqué exercint de mariscal –el millor central del món, ara sí–, Iniesta i Busquets multiplicant-se a la zona ampla i amb Neymar i Messi com a puntes de llança, finalment aquesta oportunitat va arribar quan Banega va ser expulsat. Llavors, en el temps afegit, el Barça, és clar, tenia Messi, que tot i fatigat va fer dues assistències màgiques.

Barça campeón me pensaba que iba a ganar fácil contra el Sevilla por los días de descanso. Si el Sevilla hubiera tenido más tiempo para descansar a lo mejor hubiera marcado algún gol ayer. Bien Pique en la defensa, Iniesta como Messi no le paraban solo lo paraban en falta

Company

El Sevilla estuvo casi una hora con un jugador más, tiempo suficiente para intentar marcar un gol

Salut !!!!!!!!

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160519/401888365119/los-colores-azul-y-grana-del-barca-son-masonicos.html

Otro posible origen de los colores blaugrana...