Jennifer Hermoso: "Les últimes Lligues se li han fet eternes a l'Athletic"

Natàlia Arroyo Sant Joan Despí
27/02/2016 17:51

Segueix-me

Ha dinat a la Masia després de l’entrenament. S’asseu al sol, a la graderia de la Ciutat Esportiva, i reconeix que és un luxe “tenir-ho tot fet” quan encara no són les dues del migdia. I tampoc amaga que té ganes que sigui diumenge per jugar contra el líder al Miniestadi (12h, BeIN Sports, Esport3, Barça TV).

Com arriba l'equip a aquest partit decisiu?

Doncs l'equip arriba sent conscient que aquest cap de setmana és una final, una d'aquelles en què només val la victòria. Estem concentrades, sabem què ens juguem, i sabem què podem perdre si no guanyem. La gent està motivada i molt ficada, perquè només ens val guanyar.

Qualsevol altre resultat que no impliqui sumar els tres punts és dolent?

És el que buscarem, la resta ni ens ho plantegem. Un empat potser tampoc seria dolent, tenint en compte com han anat altres Lligues amb l'Athletic al davant i nosaltres havent de remuntar punts. Però seria fer un pas enrere.

"Les baixes estan fent més pinya al vestidor de l'Athletic. Les jugadores estan més unides i compromeses"

JENNIFER HERMOSOJUGADORA DEL BARÇA FEMENÍ

L'Athletic sembla que va just de plantilla. Se li van acumulant les baixes i per a aquest diumenge, perd a Erika per sanció. Com creus que pot afectar-li avui i de cara al que resta de campionat?

Està patint baixes importants, sobretot la lesió greu de Nekane, un dels seus pilars en atac. I perdre a Erika avui serà clau, també. Però també és cert que això està fent més fort l'equip, són més pinya al vestidor. Tenen clar què volen i estan traient els partits endavant, amb molt d'esforç. Les veig més unides, més compromeses.

El vostre vestidor també ha canviat molt en l'últim any i mig.

És cert que han marxat jugadores importants, però han vingut altres, molt joves, molt bones, també, per encetar una mica un altre projecte de futur. Tenim un grup molt sa que s'ha integrat ràpidament i els resultats segueixen sent bons.

Potser l'efecte de tants canvis s'ha notat especialment en el teu rendiment. Ja no tens una sortida fàcil, ara has de ser tu qui assumeixi el lideratge. Com ho estàs vivint?

Abans jugaves amb Soni o Corredera, i és cert que t'ho feien molt fàcil al terreny de joc. Ara em toca assumir una mica més el rol de liderar l'equip, i això m'ha afegit una pressió que potser em perjudicarà. Em fixo objectius que no sé si acaben de ser la meva responsabilitat. Jo mai he sigut golejadora i vaig fent gols, i m'obsessiono en haver-ne de fer més, i això en futbol no és bo. No vull bloquejar-me en això. L'únic que sé és que vull seguir ajudant l'equip a guanyar aquesta Lliga.

"Preferiria no sentir aquesta pressió. Sóc una jugadora que necessito divertir-me per jugar bé"

JENNIFER HERMOSOJUGADORA DEL BARÇA FEMENÍ

Però la pressió ja deu ser alguna cosa amb què heu de conviure. Al final, sou l'equip a batre. Preferiries no tenir-la?

Jo sí que preferiria no sentir aquesta pressió. Sóc una jugadora que necessito divertir-me per jugar bé, per estar a gust. Quan m'obsessiono amb el gol o amb jugar molt i molt bé, ho passo pitjor i no rendeixo bé. Però al vestidor, l'equip és conscient que ha de guanyar-ho tot cada partit, que s'ha de sortir amb aquesta missió, sí o sí. Que un Barça no guanyi, costa d'acceptar, és la conseqüència de l'aposta que està fent el club per nosaltres.

S'ha professionalitzat la secció aquesta temporada. Això ha exagerat aquest sí o sí o és un extra invisible que us imposeu vosaltres com a grup?

Sentim que, si se'ns donen coses, hem de respondre. Entrenar-se pel matí, o esmorzar o dinar a la Masia, és un luxe que molts pocs equips poden tenir, ens sentim privilegiades. El mínim que podem fer és tornar aquesta implicació, amb millor rendiment i encara millors resultats.

Parlant d'implicació i respostes. Esperes que avui hi hagi una bona entrada al Miniestadi, fins i tot superar el rècord d'assistència? L'entrada és gratuïta.

Costarà que s'ompli. En els nostres partits de casa els diumenges, ve molt poca gent, és una realitat. Cada cop enganxem a més gent, però encara costa que ens vinguin a animar. Però espero que la gent entengui que és un partit molt important per a nosaltres, que ens hi juguem molt i que és el Mini, l'hem de fer lluir, com quan juguem en Champions.

Comenceu a notar que cada cop sou més populars o aquestes coses d'autògrafs i fotografies encara queda lluny?

La veritat és que alguna que altra foto ens demanen, no és comparable amb els nois, però sí que qui més qui menys ens reconeix pel carrer i sabem que ja no podem fer segons quines ximpleries. En qualsevol cas, el volum és tan anecdòtic que fins i tot és un elogi que fa molta il·lusió.

Deu fer-ne, també, que els principals clubs europeus es fixin en vosaltres i us vagin fent ofertes econòmicament més potents.

Sempre és una manera de reconèixer la feina diària que estàs fent aquí, una constatació que estàs treballant bé. Sabem que el Barça és l'equip referència a Espanya, fa anys que estem fent bon paper a la Champions, però encara estem un parell de passes per darrere d'altres lligues a Europa. Per això, si arriba una oferta de fora és difícil dir que no.

I quan surts a fora, com vas viure tu a Suècia, i veus que tens un bon nivell, us apuja l'autoestima? De cara a ser ambiciós en els objectius de la Champions, per exemple.

Sí que ajuda. Ara estem a quarts de final, però intentarem passar a semifinals. Per què no? Seria un somni molt bonic, intentarem que al PSG li costi molt l'eliminatòria, intentarem sorprendre-li. D'aquí a poc, crec que podrem pensar seriosament en arribar lluny a Europa.

Abans, tocarà fer gols a la portera menys golejada de la Lliga, Ainhoa Tirapu, i enfrontar-te a una de les millors centrals d'Espanya, Irene Paredes.

Sempre dic que Irene és una de les defenses que t'ho fa més difícil en un partit. Tinc una gran relació amb ella fora del camp, però a dins ens volem matar. És una de les millors centrals, serà un repte bonic enfrontar-m'hi.

I quina pot ser la clau del duel?

Crec que el més important serà com estiguem nosaltres. Quan hem fet mals resultats, ha sigut per errades nostres. Hem d'afrontar el partit amb molt d'esperit col·lectiu, molt unides. Hem jugat molts cops contra elles, però en aquest cas és el Miniestadi, ens ha de donar un plus.

"Encara que guanyem, no depenem de nosaltres. Hauríem d'esperar que l'Athletic punxés"

JENNIFER HERMOSOJUGADORA DEL BARÇA FEMENÍ

Si es guanya, la Lliga és vostra?

Encara que guanyem, no depenem de nosaltres. L'Athletic seguiria un punt per sobre, hauríem d'esperar a què punxessin. Passi el que passi, quedaran molts partits, sobretot el pròxim del València. Hi ha altres equips que també competeixen per ficar-se en Champions, som uns quants a pocs punts i tothom ho vol posar difícil. El que està clar és que guanyar ens donaria motivació i a elles les deixaria sense marge, i aquesta pressió, altres cops ja s'ha demostrat que les fa perdre punts tard o d'hora.

De fet, el Barça fins ara ha demostrat tenir més traça per gestionar aquesta carrera de fons que és la Lliga…

A l'Athletic els últims anys, la Lliga se li ha fet eterna i això el Barça ho ha sabut aprofitar molt bé. Aquesta pressió d'haver de guanyar cada partit per no deixar mai la zona alta, l'hem portat millor nosaltres que altres rivals, i no és fàcil. Espero que la dinàmica torni a ser la mateixa ara.

a pesar de que el zorrete Luis Enrique se las dé de modesto y dirá "todavía quedan muchos partidos,,, etc...". rollo que ya casi suena a coña marinera, ya hoy el Real Madrid puede dada la Liga por perdida, además con los puntos del partido de vuelta chez Barça la diferencia al final de la Liga superará los diez hasta los 15 puntos, más el gol-average

El Atlético de Madrid tampoco es enemigo, ya ayer un jugador de referencia en el equipo colchonero, como Luis Felipe, dijo que ya les sería imposible rebasar al los culés. Por tanto, el Barça CAMPEÖN de la Liga [...]

El Barça no pot contra un Athletic resistent i es manté a quatre punts del lideratge

NATALIA ARROYO Barcelona
28/02/2016 15:06

Les coses no només no es mouen sinó que, a més, s'està una jornada més a prop del final del campionat. Aquesta és la conseqüència de l'1-1 amb què s'ha hagut de conformar el Barça femení després del seu partit davant l'Athletic al Miniestadi, i que manté les blaugranes a quatre punt del lideratge, que seguirà en mans del conjunt basc. En paral·lel, a més, la victòria de l'Atlètic de Madrid a Albacete posa pressió al Barça en la seva defensa, com a mínim, de la segona posició que dóna accés a la Champions.

Davant 2413 espectadors, les catalanes han intentat acostar-se al primer lloc de la Lliga en una jornada que s'havien marcat en vermell al calendari. L'equip de Xavi Llorens era conscient que només valia la victòria, i l'han començada a acaronar al minut 23, quan Míriam Diéguez ha rematat una centrada des de l'esquerra de Melanie Serrano.

L'acció s'ha repetit més cops en un primer temps en què el Barça ha pogut atacar amb especial clarividència per la zona esquerra. El forat deixat per la sancionada Erika Vázquez a les files visitants era massa gran i els reajustos obligats del tècnic Joseba Aguirre han debilitat l'equip al mig del camp. Maite Lizaso feia el que podia, lluny del centre i ajudant a la banda, però s'ha vist desbordada per la tendència de Melanie Serrano a ocupar aquests espais exteriors. Alexia Putellas ha gaudit de dues clares ocasions per marcar, però ha topat amb les aturades d'Ainhoa Tirapu, la millor de les visitants.

Al descans s'ha arribat amb avantatge català, que dominava l'escena amb comoditat. A l'Athletic li faltava velocitat a dalt, més arguments per no només defensar-se. La pausa, però, ha reanimat les energies basques, que han saltat al terreny de joc decidides a capgirar la dinàmica del partit. Confiades en defensar el lideratge a Barcelona. De la seva millor disposició ofensiva, ha arribat l'acció determinant. Una centrada des de l'esquerra d'Eunate Arraiza, en la seva primera i única pujada per banda, ha derivat en un autogol de Melanie Serrano, que havia baixat a defensar l'acció a l'àrea. Era el minut 53.

I tot i que quedava molta estona per tornar a posar-se per davant en el marcador, el Barça no ha pogut reconnectar, nerviós, precipitat, frustrat pel coratge amb què l'Athletic s'ha aferrat al marcador. Tot esforç, el conjunt basc ha acabat defensant-se, fins i tot amb una jugadora menys després de l'expulsió per doble amonestació de Lizaso. A pilota aturada, s'ha insinuat el 2-1, que també ha fregat Jennifer Hermoso amb un xut des de la frontal de l'àrea, però el gol no ha arribat.

Amb l'empat, el Barça es manté a quatre punts de l'Athletic, que la setmana que ve rebrà el Transportes Alcaine a Lezama. Les blaugranes hauran d'anar a Valènciaper enfrontar-se al conjunt xe, que ha ensopegat inesperadament amb el Santa Teresa. El pitjor de la jornada ha acabat sent la victòria per 1-3 de l'Atlètic de Madrid a Albacete, que deixa la segona posició igualada entre culers i matalasseres, amb 44 punts. Falten encara 12 jornades per acabar el campionat.

Últims precedents

De fet, les il·lusions blaugranes passen ara per confiar en què les últimes dotze jornades de Lliga avancin com en els anys en què ha sigut campió, un escenari que insinua una davallada basca en l’últim terç del campionat. "Queda molta Lliga encara, hem d'esperar", admetia després del partitMíriam Diéguez en zona mixta. També el tècnic ha transmès un discurs tranquil i de confiança. "La nostra intenció segueix sent fer la nostra feina fins al final del campionat i no fallar", ha dit Llorens.

Però en les dues temporades passades, també el Barça s’ha deixat més punts dels que ara podria permetre’s no sumar. Dels 36 punts que encara queden per disputar-se, catalanes i basques van sumar 29 l’any passat, una hipòtesi que ara faria campió l’Athletic. Per goal average general, però, s’alçaria amb el títol el Barça si es repetís el patró de fa dos anys, quan el conjunt culer va sumar 31 punts i l’Athletic, 27. El panorama ideal per a l’equip de Xavi Llorens seria el que es va viure l’any 2012/13, quan no es va perdre cap punt per acabar remuntant en l’últim partit, precisament a Bilbao. Per poc també es va guanyar en la primera de les quatre Lligues consecutives, gràcies a un esprint final gairebé impecable amb només una derrota en les últimes 12 jornades.

Serà al que s’obligui el Barça ara, si vol fer història amb el cinquè títol consecutiu.

El Barça trenca la sequera a la Copa d'hoquei (4-1)

XEVI SUNYOL Reus
28/02/2016 18:47

El Barça ha tornat a guanyar la Copa del Rei tres anys després de l’últim títol. Els Blaugrana sumen així el seu vintè títol de la Copa del Rei, el primer de l’era Ricard Muñoz. “El grup ha estat unit i molt treballador, un fet que després s’ha traslladat a la pista” ha dit el tècnic del Barça, feliç de recuperar un títol que se’ls “havia travessat”.

‏El Barça ha demostrat el seu potencial en tots els àmbits del joc i ha sabut jugar contra un Vic que li ha complicat la vida a la primera part. El Club Patí Vic s’ha tornat a posar el vestit de gala i durant la primera meitat ha portat el ritme del partit amb molta autoritat. El Barça, molt més fresc físicament, no ha pogut superar una defensa molt actuva i ha tingut dificultats per arribar a la porteria de Carles Grau. Als tretze minuts, però, Ferran Font ha vist una targeta blava molt rigorosa i ha permès que Pablo Álvarez avancés els blaugrana transformant la falta directa corresponent.

"El grup ha estat unit i molt treballador, un fet que després s’ha traslladat a la pista"

RICARD MUÑOZTÈCNIC DEL BARÇA LASSA

Durant els minuts posteriors al gol, el Barça s’ha sentit molt més còmode i ha pogut jugar amb més tranquil·litat, exercint el seu domini a través de la possessió i obligant a Carles Grau a fer molt bones aturades. A cinc minuts pel descans, però, el Vic ha posat una marxa més i ha tornat a controlar el partit. El Barça, que no se sentia còmode, s’ha carregat de faltes i a les acaballes de la primera meitat ha caigut la desena falta blaugrana. Ferran Font, l’especialista del Vic que a la semifinal en va transformar dues, no ha afinat prou la seva rematada i l’ha enviat per sobre el travesser. El partit se n’ha anat al descans amb un 1-0 que no feia justícia al que s’havia vist sobre la pista.

Al segon temps el Vic ha seguit oposant una bona resistència i ha inquietat el Barça. Quan només s’havien jugat quatre minuts, però, Sergi Panadero ha robat una bola a l’àrea pròpia que li ha permès llançar un contraatac molt ràpid i afusellar Carles Grau des de la frontal de l’àrea. El Barça s’havia col·locat 2-0 i deixava el Vic en una situació crítica. Els de Ferran Pujalte s’han vist obligats a obrir´se i han permès que els blaugrana gaudissin molta més iniciativa per generar molt més perill. El Vic ha tingut l’oportunitat de retallar distàncies amb la quinzena falta d’equip del Barça. Aquest cop l’ha llançat Mia Ordeig, que l’ha enviat al travesser de la porteria de Sergi Fernández. A la jugada següent, el Barça ha provocat la desena falta vigatana i Pablo Álvarez, que ha estat escollit com a jugador més valuós de la final, ha deixat el partit vist per sentència.

El Vic ha disposat de dos penals per tornar a entrar el partit però Mia Ordeig ha errat el primer i només Cristian Rodríguez ha pogut perforar la porteria de Sergi Fernández anotant el segon. Amb el 3-1 el Vic s’ha llançat a l’atac i ha arriscat molt més en la pressió però el Barça ha gestionat de manera impecable l’avantatge. El Vic, desvocat, ha comès la seva vintena falta d’equip i Lucas Ordóñez ha tancat el partit amb el 4-1 definitiu.

El Barça dels rècords iguala els 34 partits invicte del Madrid de Leo Beenhakker

MARTÍ MOLINA Barcelona
29/02/2016 00:00

Deia Unai Emery que per guanyar al Barça no n’hi ha prou fent les coses de sempre. Per derrotar els blaugranes es necessita “un plus”. L’entrenador del Sevilla té l’honor de ser l’últim que va aconseguir vèncer l’equip de Luis Enrique. Ahir, però, no va poder, igual que ningú en els trenta-tres partits anteriors.

El Barça va completar contra els andalusos una volta gairebé perfecta: invicte a la Lliga, finalista a la Copa, amb l’eliminatòria de vuitens de la Champions encarrilada i amb el Mundial de Clubs al sarró. En total, 34 partits sense perdre, el mateix registre que va aconseguir el Reial Madrid de Leo Beenhakker de finals dels vuitanta. I amb l’afegit que aquest Barça encara ha millorat els números: 28 victòries i sis empats, mentre que aquell Madrid tan solsva sumar 25 triomfs.

“Estem en bona línia però els rècords no serveixen per a res. És un més d’aquesta generació magnífica de jugadors, però tot plegat cal rematar-ho amb títols”, deia Gerard Piqué, autor del gol de la victòria contra el Sevilla, la seva quarta diana de la temporada.

En aquell partit de la primera volta contra el Sevilla, el Barça arribava amb dubtes sobre el joc perquè feia poc que havia perdut per golejada contra el Celta. Des de llavors, les estadísiques, de gols i futbol, han sigut immaculades. En aquests 34 partits el Barça ha marcat 101 gols (gairebé tres per partit) i tan sols n’ha rebut 19 (un cada dos, de mitjana). Els blaugranes només han estat dos partits sense marcar, però n’han estat 17 (justament, la meitat) sense encaixar. “El rècord? Si guanyem títols, em dirà moltes coses i serà un fet que podrem recordar. Si no guanyem títols, no em dirà res”, afegia Luis Enrique, entossudit a dir que la Lliga encara no està sentenciada.

“No cal lloar més el Barça -comentava l’entrenador del Sevilla-. Les estadístiques i els números parlen per ells mateixos. El treball de Luis Enrique és espectacular. Ho té tot per seguir en aquesta línia”. El primer pas és dijous vinent, a Vallecas: si els blaugranes acaben invictes contra el Rayo Vallecano, seran el conjunt de la Lliga espanyola amb la millor ratxa sense perdre.

Cristiano, Pérez i el fatxa

29/02/16 02:00 - PERIODISTA - JOAN BEUMALA

Cristiano i Florentino, al Santiago Bernabéu. Foto: EFE.

1

Joan Beumala

Altres articles de l'autor22/02/2016 S'han rendit. Ara, Londres!15/02/2016 Radiografia de can Padrós

Més articles ...

Els crits
de “Florentino, dimissió” es proferien sorollosament en el partit de dissabte des de diversos llocs de l'estadi

L'encarregat de la megafonia de Chamartín va actuar amb diligència. L'àrbitre encara no havia acabat de xiular el final del partit i el nostre home ja havia connectat l'himne a tot drap, amb el risc de rebentar uns quants timpans però amb la missió de silenciar la xiulada general que rugia des delsvomitorios. El senyor Pérez Rodríguez va despatxar Ancelotti i va contractar Benítez, a qui va fulminar a les primeres de canvi per donar l'alternativa a un inexpert
Zinédine Zidane, la gran “esperança” blanca. I tot això, per acabar mostrant contra l'Atlético una imatge d'equip sense ànima, que no va jugar a res i sense ni tan sols poder recórrer als arreones –que diuen ells– dels últims minuts, quan, a manca d'un pla futbolístic ben argumentat, s'apel·la a l'èpica. Ni això. Van acabar fosos.

Des del gol de Griezmann, els crits de “¡Florentino, dimisión!” se sentien clars en la transmissió televisiva i, segons testimonis presencials als quals he tingut accés, es proferien sorollosament des de diversos llocs de l'estadi. L'amo va suportar el xàfec acompanyat de José María Aznar, impassible al seu costat. Després del partit, Cristiano Ronaldo sorprenia la concurrència amb unes declaracions per als annals: “Si tots estiguessin al meu nivell, seríem els primers.” Quin exemple de bon company! Aquest “don mecachis que guapo soy” és el mateix que va menystenir l'amistat entre Messi, Suárez i Neymar...

A l'exterior del camp es van viure escenes d'alt voltatge: càrregues policials per dispersar una afició frustrada, batusses entre detractors i partidaris delser superior, mentre a la sortida del pàrquing dels jugadors un grup d'aficionats radicals increpava, precisament, Cristiano i el francès Benzema al crit de “mercenaris”. A la llotja, Butragueño aportava la seva declaració de qualitat: “És un mal dia per al Real Madrid, cal reconèixer-ho.”

Tota aquesta mala maror els ha de passar factura i, òbviament, no és la millor manera d'afrontar la Champions. Aquest és el tema crucial. Amb l'AS Roma ja ho tenen sentenciat i d'acord que no se'ls ha de subestimar –en absolut–, però ara mateix no són, ni de bon tros, el rival que més em preocupa. Encara més, em costa imaginar-me'ls eliminant un equip dels potents.

Paral·lelament, el mateix dissabte dels fets un altre madridista confés també donava la nota en un altre registre. El tal Javier Tebas Medrano reconeixia públicament que continua pensant el mateix que quan era militant de Fuerza Nueva i, entre altres perles, manifestava el desig que en la seva estimada Espanya aparegués un Le Pen salvador de la pàtria. Ja m'he referit al personatge en diverses ocasions en aquesta mateixa contraportada. És un fatxa, i ja ho sabíem.

Rebutjo els postulats polítics que defensa aquest advocat oriünd de Costa Rica que controla el futbol espanyol, però em barallaria amb qui fos perquè pugui expressar lliurement les seves opinions. Això és la democràcia i aquest és el principi bàsic de la llibertat d'expressió. Oi que sí? El que passa és que la ideologia amb la qual s'alinea el tal Tebas justament combat els valors democràtics.

En aquest món del futbol fa la sensació que hi acostuma a anar a parar el més granat de cada casa, però de veritat que no es pot trobar ningú amb un perfil més acceptable que el d'aquest senyor per presidir la Lliga de Futbol Professional? No? No m'ho crec.

Radiografia de can Padrós

15/02/16 02:00 - PERIODISTA - JOAN BEUMALA

Bale i Florentino, en la presentació del jugador gal·lès. Foto: EFE.

1

Joan Beumala

Altres articles de l'autor29/02/2016 Cristiano, Pérez i el fatxa22/02/2016 S'han rendit. Ara, Londres!

Més articles ...

El context polític espanyol
pot fer trontollar
la posició d'absolut privilegi de què
ha gaudit el senyor Pérez

Acabo de veure com l'Arsenal guanya en l'últim sospir l'admirable Leicester City, que amb 0-1 a favor ha vist com es quedava amb un futbolista menys. Alexis continua evidenciant les mateixes carències tècniques de sempre en la definició. De l'enfrontament decisiu contra l'equip de l'estirat tècnic alsacià Arsène Wenger en parlarem dilluns que ve. Però quedem-nos amb una idea bàsica: si nosaltres estem en disposició de jugar al nostre nivell, en una eliminatòria de 180 minuts els gunnersno són rival i l'única incògnita a desvelar és per quants gols els superarem; ara bé, si flaquegem tindrem seriosos problemes. Aparquem el tema.

Em consta que a la sala noble del club de Concha Espina hi ha nervis i molta preocupació. D'una banda, el context polític espanyol, imprevisible i convuls, pot fer trontollar la posició d'absolut privilegi de la qual ha gaudit en l'última dècada el senyor Pérez Rodríguez i, de l'altra, els aires que bufen des de Brussel·les, on ja no hi ha el senyor Joaquín Almunia per parar els cops, tampoc són favorables. Per rematar-ho, els documents fets públics pel web Football Leaks, que ningú sap qui controla, provoca nits d'insomni. Hi ha pànic i serioses sospites que el que s'ha fet públic fins ara (els contractes de Kroos, Bale i De Gea, aquest últim no consumat) només sigui foc de distracció, l'antesala de documents realment compromesos per al club fundat pels germans Padrós que podrien anar sortint properament. Estem impacients. Molt!

Paral·lelament, fa uns dies, era l'eurodiputat conservador belga Derk Jan Eppink qui demanava a la Comissió Europea (CE) una investigació profunda sobre el fitxatge de Gareth Bale, xifrat en 101 milions d'euros. Segons aquest polític, l'operació es va finançar amb diner públic a través de Bankia, una entitat que, com tothom sap, va ser salvada amb fons europeus. Uns diners que haurem de tornar entre tots. Molt lleig.

També hem sabut aquests mateixos dies que la CE obliga el club del senyor Pérez a retornar els 25 milions d'euros que va rebre de manera irregular en beneficiar-se d'una permuta de terrenys amb l'Ajuntament de Madrid. Un cas que fa anys que cueja (el va destapar The Independent l'abril del 2013, i també explicava l'actitud d'Almunia, aleshores cap del departament encarregat de la investigació). És a dir, que s'ha demostrat inapel·lablement que el consistori va ajudar de manera irregular el Madrid, també amb diner públic. Escandalós. I aquí continua no passant res. Quina pudor!

Girem el focus cap al terreny de joc. Parlem de futbol? Doncs si mires a la gespa veus que el número 9 (Benzema) és un presumpte extorsionador d'un company de selecció (el més baixet de tots, Valbuena), que el número 10 (James) el llueix un fugitiu de la justícia a 200 km/h perseguit per un vehicle policial que patrullava per la zona, que el número 7 (Cristiano) es dedica a agredir rivals amb total impunitat... I si canviem d'escenari i ens traslladem a la pista de bàsquet, resulta que el pivot amb qui van guanyar la lliga i la copa de la temporada passada (Slaughter) jugava amb un passaport falsificat... Certament la radiografia de can Padrós, com diuen els castellans, no deja títere con cabeza.

En un país on si ets un titellaire poca-solta pots acabar amb els teus ossos a la presó, la metàfora m'ha semblat fins i tot graciosa.

El millor equip de la història

28/12/15 02:00 - PERIODISTA - JOAN BEUMALA

Alba, Messi i Neymar celebren un dels gols del Barça en la final del mundial de clubs. Foto: EFE.

1

Joan Beumala

Altres articles de l'autor29/02/2016 Cristiano, Pérez i el fatxa22/02/2016 S'han rendit. Ara, Londres!

Més articles ...

Cap dels grans equips mítics del futbol modern aguanten la comparació amb el Barça

L'exseleccionador anglès Glenn Hoddle explicava admirat que uns amics esnobs, que detestaven el futbol, després de presenciar l'exhibició del Barça en la final de la Champions del 2011 contra el United, li van reconèixer que allò no era futbol sinó “una altra cosa d'una dimensió superior”... Després del recital contra el Santos al Japó, Lobo Zagallo, per a qui als brasilers ningú els havia d'ensenyar res, es rendia a l'evidència i admetia que el Barça estava “indubtablement” a l'altura de la mítica seleção del 70.

Després del 3 a 0 contra River Plate, La Nación(s'edita a Buenos Aires des de 1870) proclamava que el Barça tenia tot “el dret a sentir-se el millor equip de la història”. Perquè mai cap equip ha jugat tan bé i, a més a més i sobretot, perquè ha acompanyat aquest valor estètic sublim d'una capacitat de victòria insaciable (“els jugadors del Barça han nascut per guanyar finals”, manifestava Riquelme a ESPN). El Barça actual és una màquina de guanyar: 21 títols des del 2009, amb 3 Champions (CE) i 3 mundials (M), i amb dos triplets (cas inèdit).

Cap equip en un mateix cicle ha aixecat tantes copes. Si la copa del món de 1974 és el tall a partir del qual parlem de futbol modern (“Avui ens hem adonat que el futbol ha canviat completament”, deia Perfumo, el capità argentí, després del 4 a 0 contra Holanda), observem que ni el llegendari Ajax de Michels/Kovács (1971-73), ni el potentíssim Bayern de Lattek/Cramer (1974-76), amb 3 CE i 1 M cadascun, aguanten tants anys a dalt de tot. I atenció!: en un context actual en què és gairebé impossible mantenir un cicle guanyador (de fet, el nostre és l'excepció), amb tots els clubs poderosos invertint quantitats astronòmiques cada any en un mercat global abans inexistent. La competència és, avui, molt més dura.

Després de guanyar la seva tercera CE, l'Ajax (ja sense Cruyff) és eliminat a Europa pel CSKA de Sofia (7/11/73) i desapareix del mapa. El mateix li passa al Bayern: l'ocàs dels gegants bavaresos es produeix a Kíev amb el Dinamo (16/3/77). El Walhalla dels déus del futbol també és habitat pel grandiós Milan d'Arrigo Sacchi, que continua Fabio Capello (alguns analistes consideren que són equips diferents): entre 1988 i 1994 els rossoneri guanyen 3 CE i 2 M, però la suma total de títols és menor (16). A un altre nivell, no aguanten la comparació ni l'inoblidable Liverpool FC de Bob Paisley (1976-84; l'última campanya amb Joe Fagan) ni –encara menys– el Madrid dels “galàctics”. I tampoc, si mirem a Sud-amèrica, ni Independiente Rey de Copas de les 4 Libertadores i 1 M (1972-75), ni el gran Boca Juniors de Bianchi (2000-03).

Talent i fam de victòria

Capello posava èmfasi en “l'aportació defensiva absolutament nova” del Barça de Guardiola, ja que mentre el seu Milan començava a pressionar al mig del camp, el Barça “inicia la pressió en la primera línia d'atac”. Seguint aquest fil, per crear el seu River Plate, Marcelo Gallardo posava als seus pupils vídeos del Barça, amb música clàssica de fons però sense virtuosismes: els mostrava situacions en què els cracs blaugrana quan perdien la pilota, “semblaven piranyes per recuperar-la en cinc segons”. Això és fam.

Històricament, molts equips han jugat molt bé i molts han guanyat molts títols. Però cap ha guanyat tant, durant tant de temps i jugant tan meravellosament com aquest Barça irrepetible. Aquesta és la màxima.

Barça, la marca perfecta

01/02/16 02:00 - PERIODISTA - JOAN BEUMALA

Els jugadors del Barça, celebrant un gol dissabte al Camp Nou.Foto: AFP.

1

Joan Beumala

Altres articles de l'autor29/02/2016 Cristiano, Pérez i el fatxa22/02/2016 S'han rendit. Ara, Londres!

Més articles ...

Tot el que no sigui aconseguir el millor contracte de patrocini que cap club del món hagi signat serà decebedor

El general kurd Sirwan Barzani combat amb els peixmergues contra Estat Islàmic. A ell, “veure algun partit del Barça per satèl·lit” el reconforta i l'ajuda (i si va veure el de dissabte segur que va celebrar la victòria importantíssima –fonamentada en quinze minuts excel·lents, els últims de la primera part– que ens deixa la lliga molt ben enfocada; preocupa, però, que el desgast acumulat i agreujat per la copa no ens passi factura en el duel crucial contra l'Arsenal, que s'ha de guanyar sí o sí). En un perfil completament diferent, Bill Gates també reconeix el nostre encant. “El Barça creu en les causes socials”, destaca el fundador de Microsoft.

No hi ha cap ciutat al món on no es vegi gent vestida amb els colors blaugrana, però que en els reportatges de les calamitats que castiguen Gaza, Somàlia, Kenya, l'Iraq... hi apareguin nens que han oblidat, o que ni tan sols han arribat a aprendre mai, el significat de la paraula felicitat vestidets amb samarretes del Barça és una imatge que impacta. Tenim més seguidors que ningú en les xarxes socials i a Dubai, en els Globe Soccer Awards 2015, vam ser premiats com el club que genera més expectació entre els mitjans de comunicació de tot el món.

Aquest Barça és considerat el millor equip de la història. Hem guanyat 21 títols oficials des del 2009, un registre sense precedents. Som els campions del món i d'Europa. Hem aconseguit teixir un joc sublim capaç d'elevar el futbol a una dimensió superior. El nostre model s'ensenya a la Masia, l'acadèmia de futbolistes més prestigiosa del planeta i, paral·lelament, les grans figures del moment anhelen poder jugar amb nosaltres algun dia. “Els veia a la televisió i ara són ells qui em fan passades de gol”, reconeixia Luis Suárez a la Cadena Ser (com la passada d'Alves contra l'Atlético i que ell, en una acció de killer implacable, va convertir en el segon gol, molt semblant al que va endinyar a la penya dels germans Padrós l'any passat i en la mateixa porteria).

Leo Messi, el millor de tots els temps, vesteix la nostra samarreta i qui molts veuen com el seu successor en el tron, Neymar, també. El nostre equip està format per grans campions, uns autèntics “guerrers de la victòria”. I tot això és possible mantenint la nostra essència: una llegenda del futbol britànic com Kevin Keegan reconeix que el que més admira del Barça “és que el club sigui dels seus socis”. El Barça és un valor universal.

Com si Julieta fes de Romeu

Em sorprèn que els nostres emissaris hagin viatjat a Qatar per fer-nos estimar. És com imaginar Julieta al jardí i el xicot dels Montagú sorprès a la seva estança. I que fos ella, i no ell, qui en la primera escena del segon acte digués allò de: “No sóc pilot, però si tu visquessis lluny, a la riba del mar més remot, per tu m'arriscaria a fer el viatge” (Romeu i Julieta, W. Shakespeare). No quadra. Són ells, els qatarians, els qui haurien de venir aquí a fer cua.

Desconec com acabarà la història del patrocini de la samarreta del Barça. Entenc que es tracta de negociacions complexes, segurament viciades, en un context general complicat i bla, bla, bla; però tot el que no sigui aconseguir el millor contracte que mai hagi signat cap club del món (amb Qatar Airways, amb Nike o amb qui sigui) tindrà un agre i decebedor gust de poc. El Barça, avui, és la marca perfecta.

El Barça cap a Rússia i la Xina

Xavier Bosch
29/02/2016 21:10

Segueix-me

1. 

Atenció al contrast. La junta directiva del Barça ha aprovat aquest dilluns, en la reunió itinerant celebrada a Poblet, el lloguer de l’oficina a Nova York, a l’illa de Manhattan, per instal·lar-hi l’oficina “d’acció exterior”. L’objectiu d’aquesta acció: aconseguir partners locals, de la mateixa manera que ja s’estan signant acords amb èxit a Hong Kong, la primera oficina oberta pel club.

Amb la fita d’aconseguir 1.000 milions d’euros d’ingressos l’any 2021, el Barça té previst continuar aquesta expansió comercial arreu del món. Aprofitant els Jocs de Rio, s’obrirà una oficina al Brasil i, segons va dir Bartomeu dijous en petit comitè, les pròximes oficines seran a Moscou i Pequín.

3. Piqué

Quart gol de Gerard Piqué, però el primer a la Lliga, providencial contra el Sevilla. De fet, és la sisena pilota que el central remata a porteria en tota la Lliga, tres a porta i tres a fora. El gol més fàcil de la temporada el va tenir, precisament, al camp del Sevilla, però va creure que era en orsai i no va rematar.

4. 

Piqué és el tercer central que marca a la Lliga. Vermaelen i Bartra ja s’havien estrenat i ara falta el gol de Mathieu -que la temporada passada va ser clau contra el Celta i el Madrid-. De Mascherano ningú no n’espera un gol. Un company, de broma, li va dir que xutés els penals.

5. Arda

Ja fa dos mesos que Arda Turan i Aleix Vidal poden jugar. Des d’aleshores, Luis Enrique ha comptat amb l’un o l’altre, o amb tots dos, en tots els partits menys un. En canvi, la web del Barça està a la lluna. No s’entén que encara no apareguin les estadístiques individuals de cap dels dos futbolistes.

El Barça presumeix de nou Palau

Àlex Gozalbo Barcelona
02/03/2016 01:45

Segueix-me

El Barça va presentar ahir el nou Palau Blaugrana, el pavelló amb capacitat per a12.000 espectadors amb el qual aspira a ser el millor club poliesportiu del món. La posada en escena d’aquesta peça clau del Nou Espai Barça va ser un assaig per quan d’aquí unes setmanes es doni a conèixer el projecte guanyador encarregat de remodelar el Camp Nou. “El recinte tindrà tots els requisits per complir l’objectiu de convertir-nos en el club poliesportiu més important del món”, resumeix Josep Maria Bartomeu, president de l’entitat culer.

El projecte tindrà un cost de 90 milions d’euros. “El nou Palau serà únic i innovador, una peça clau del Nou Espai Barça. Serà una joia arquitectònica. El Palau Blaugrana actual ens ha donat molts moments màgics i no volem renunciar al seu caliu. No és un pavelló de mínims, sinó de màxims”, explica Josep Maria Bartomeu. El club ja s’ha gastat uns quatre milions d’euros en el projecte del Nou Espai Barça, l’actuació clau d’aquesta junta directiva. Ahir tots els responsables de l’entitat van recuperar els esforços comunicatius que van posar en marxa durant el referèndum perquè la presentació, que es va fer a l’Auditori 1899, fos un èxit.

El nou Palau Blaugrana tindrà un aforament de 12.000 espectadors per a esdeveniments esportius i de 12.500 per a altres espectacles gràcies a unes graderies retràctils i asimètriques. La instal·lació complirà els requisits de l’Eurolliga de bàsquet, però no serà apta per acollir les fases finals dels grans esdeveniments esportius europeus. Unes lones permetran amagar una part de les localitats i deixar la capacitat de l’espai en 8.000 espectadors. La instal·lació, que s’ubicarà on actualment hi ha el Miniestadi, inclourà un pavelló annex per a uns 2.000 espectadors, una pista de gel amb 800 localitats i les instal·lacions de la FCB Escola, amb dos camps de futbol.

Acabat durant la campanya 2019-20

El Barça té previst començar a construir el nou Palau Blaugrana durant la temporada 2017-18 i espera tenir-lo acabat durant la campanya 2019-20. “Estem treballant amb tots els equips tècnics municipals. El diàleg és fluid, però després d’un canvi de govern costa un cert temps aterrar. Estem en una fase avançada i treballem amb el calendari que tenim”, assegura Jordi Moix, que no vol enganxar-se els dits amb una data concreta. “No hem d’obsessionar-nos amb els terminis”, opina.

Un dels reptes de l’equip HOK + TAC Arquitectes és no perdre la personalitat i l’esperit del Palau Blaugrana. “Puc assegurar que la màgia del Palau existeix.Els jugadors senten que l’afició està molt a prop i això ajuda”, diu Epi, mític exjugador de l’equip de bàsquet. “Crec que el nou Palau mantindrà la mateixa màgia”, afegeix. La presentació va reunir moltes cares conegudes antigues i actuals de les seccions del Barça. Entrenadors i jugadors van coincidir a lloar el nou projecte i a recordar l’estima que tenen a l’actual pavelló, un recinte que farà vessar més d’una llàgrima quan s’enderroqui.

Nom comercial per al projecte

El Barça aspira a trobar un patrocinador global per al Nou Espai Barça, però no descarta que el nou Palau Blaugrana tingui un nom comercial diferent del de la resta del projecte. El club es posa com a exemple els 6,4 milions d’euros anuals que ingressa l’O2 de Londres o els 5 que recapta el Mercedes-Benz Arena de Berlín. “No es descarta que el nou Palau Blaugrana tingui un nom comercial diferent del de la resta de l’Espai Barça, encara ho estem estudiant”, reconeix Jordi Moix, que es mostra convençut de la capacitat del club per augmentar el nombre d’espectadors que habitualment assisteixen als partits de les quatre seccions professionals. “Tenim els exemples de València i Bilbao. Hi ha una massa crítica per poder tenir fins a 12.000 espectadors al Palau”, opina.

Els socis i els aficionats del club poden conèixer els detalls del projecte a l’exposició Espai Barça, una mostra ubicada a la Sala París.

Que Suárez no es refiï gens de Messi

Albert Llimós Barcelona
04/03/2016 00:00

Segueix-me

Que ningú el descarti. Leo Messi pot convertir-se en la gran amenaça per a Luis Suárez. No es tracta d’una cruel traïció entre dos amics inseparables, sinó la inèrcia que ha agafat l’equip i l’estat de forma en què arriba l’argentí al tram final. Mentre que l’uruguaià va topar ahir amb el porter del Rayo, i va errar fins i tot un penal al segon temps, l’argentí va fer unhat-trick i ja suma 19 gols aquesta temporada en Lliga. Malgrat que només queden onze jornades per acabar, Messi es pot convertir en el gran rival per a Suárez en la lluita pel Pitxitxi i la Bota d’Or.

Aquest 2016, després d’onze partits disputats, Messi ha marcat 13 gols i se situa d’aquesta manera a sis del seu company de vestidor, que n’ha fet 25 fins ara. Amb els tres gols a Vallecas d’ahir, el futbolista del Barça es col·loca a quatre del portuguès Cristiano Ronaldo i iguala el francès Karim Benzema. El jugador de l’Athletic Club Aritz Aduriz i el brasilerNeymar ja han quedat enrere en aquesta carrera a contrarellotge per situar-se entre els millors golejadors del campionat.

De menys a més

Messi va arrencar el curs amb males sensacions de cara a porteria i va marcar només tres gols abans de caure lesionat contra el Las Palmas, a finals de setembre. Només l’Atlètic de Madrid i el Llevant, a qui va marcar dos gols, van ser víctimes de la seva voracitat. El davanter de Rosario va reaparèixer gairebé dos mesos després al Santiago Bernabéu, en el 0 a 4 contra el Reial Madrid en el qual va ser un jugador més testimonial que no pas decisiu.

Després de retornar als terrenys de joc, el seu idil·li amb el gol no es va consumar mai i només va marcar tres gols en el tram final d’any. Era qüestió de temps i paciència. A mesura que Messi ha anat recuperant el to físic, els gols han anat arribant i la distància respecte dels davanters més efectius d’Europa s’ha anat escurçant a passos de gegant. Ara mateix, la Bota d’Or l’encapçala el davanter del Benfica Jonas Gonçalves, amb 26 dianes.L’argentí del Nàpols, Gonzalo Higuaín, el polonès del Bayern Munic, Robert Lewandowski, i el gabonès del Borussia Dortmund, Pierre-Emerick Aubameyang, també competeixen per aquest guardó continental.

La gran sort per a Suárez, però, és que Messi no està gens obsessionat per sumar aquests guardons i ja ha demostrat reiteradament que pretén ajudar el seu amic en aquesta lluita. Ahir, sense anar més lluny, va cedir el penal a l’uruguaià, però Juan Carlos va endevinar la trajectòria i va evitar que el davanter blaugrana marqués el seu gol. Aquest any, Suárez manté una bona ratxa golejadora i ha vist porteria en 10 ocasions a la Lliga, tres menys que el seu company de vestidor.

Més de 300 gols amb Luis Enrique

L’1 a 5 de Vallecas, a més, va servir perquè el Barça de Luis Enrique superés la barrera dels 300 gols, fins a situar la xifra golejadora en 303. El màxim golejador durant aquest any i mig amb el tècnic asturià a la banqueta blaugrana és precisament Messi, amb 91 dianes. Suárez el segueix amb 66, tot i que va perdre’s tot el tram inicial de la passada campanya per la sanció que arrossegava de la FIFA per haver mossegat durant el Mundial del Brasil l’italià Giorgio Chiellini.

En el tercer lloc del rànquing golejador hi ha Neymar, que va arrencar el campionat liderant la classificació del Pitxitxi, però ha rebaixat els seus registres en els últims tres mesos de competició. Queden onze partits per veure si Messi acaba traint Suárez.

Chapeau!. El rècord ja esta assolit i cal augmentar·lo mentre Messi es dirigeix cap a nous reptes. El cicle victoriós del Barça no s'atura.

La memòria dels aficionats

Àlex Gozalbo
06/03/2016 22:27

Segueix-me

La situació del Barça Lassa es viu amb més preocupació als despatxos del club o a la graderia del Palau Blaugrana que al cos tècnic de l’equip. Xavi Pascual i els seus col·laboradors consideren que el conjunt tan sols té problemes quan juga fora de casa contra adversaris potents. De fet, si descomptem el triomf a la pista del Reial Madrid, l’última victòria europea com a visitant data del 26 de novembre, quan es va aconseguir el triomf contra l’Stelmet Zielona Góra. La resta, sis derrotes.

No importa si l’ambient del públic és intens o desangelat, com va passar a Moscou, el Barça Lassa es descompon quan els seus jugadors han d’agafar el passaport. L’equip perd l’equilibri i els rivals n’accentuen els defectes. La seva fragilitat és màxima i això li ha acabat passant factura cada vegada que ha jugat com a visitant contra un rival amb cara i ulls. L’autocrítica és entre escassa i nul·la, ja que es valora la trajectòria global com a positiva.

El calendari, que combina quatre partits com a local amb un desplaçament a Badalona, és el gran aliat del Barça Lassa, que podrà treballar amb continuïtat durant 20 dies sense excusar-se en els viatges. Xavi Pascual recuperarà Àlex Abrines ben aviat i podrà integrar millor un Joey Dorsey que necessita classes de repàs per recordar els automatismes oblidats d’un equip amb més matisos tàctics que el Galatasaray.

El problema és que el diagnòstic no coincideix amb el que es fa als despatxos del club i, sobretot, a la graderia d’un Palau Blaugrana que ahir va xiular el seu equip. La desafecció dels aficionats no té a veure amb els resultats sinó amb l’actitud exhibida durant alguns partits en què el nivell de desig i concentració ha sigut absolutament insuficient. La distància que separa Xavi Pascual dels seguidors culers ha crescut en els últims mesos, en què les derrotes més doloroses han anat acompanyades de justificacions d’excepcionalitat. Cada ensopegada s’ha analitzat com si fos la primera i no tingués res a veure amb l’anterior. Els arguments exhibits han posat en dubte de manera permanent la memòria d’una gent que no sopa quan el seu equip abaixa els braços.

Durant aquests cinc primers mesos de competició, el Barça Lassa no ha sigut capaç d’allunyar-se de la sensació de final de cicle que desprèn des de la temporada passada. Arriba el moment clau i els aficionats ja no demanen títols. Es conformen anant a dormir orgullosos del seu equip.

Messi i els penalsBernat Aguilar Barcelona
Dilluns, 7 març de 2016
2 minuts

Una de les grans discussions aquesta temporada en l'entorn barcelonista ha estat qui ha de ser l'especialista a llançar els penals. Des de la marxa de Ronaldinho, l'encarregat de fer-ho durant la seva etapa al Barça, es va passar el relleu a Leo Messi. L'argentí és des d'aleshores el jugador escollit per llançar des dels 11 metres, fins aquest any.

La gran connexió i amistat que uneix l'actual trident blaugrana: Messi,Neymar i Luis Suárez; com també la gran quantitat de gols que fan, ha fet que el jugador encarregat a xutar els penals no estigui del tot clar. Aquesta temporada el repartiment dels llançaments des dels 11 metres s'ha distribuït entre tots tres, i l'efectivitat ha baixat en picat. Dels 19 que li han fet al Barça, només n'han transformat 10. Ahir, però, Messi va tornar a marcar.

En total, Messi amb el Barça ha marcat 53 gols de penal dels 447 que ha fet en totes les competicions. Aquesta temporada l'astre argentí té una estadística del 50% en xuts des del punt de penal: 3 de 6. Però si mirem l'històric, el davanter blaugrana té xifres d'un llançador bastant fiable.

Messi, durant tota la carrera com a futbolista professional, ha llançat un total de 87 penals, dels quals n'ha marcat 69 (79,3%), i n'ha fallat 18 (20,7%). Tot plegat, repartit entre el Barça, la selecció d'Argentina absoluta i la sub-20.

El primer gol des dels 11 metres va ser al Camp Nou contra el Sevilla el 22 de setembre del 2007. Va ser el 2-0 al minut 8; el seu segon gol d'aquell partit.

Amb l'equip blaugrana, Messi ha xutat 69 penals, amb 53 gols i 16 que no han acabat al fons de la xarxa. Això suposa que ha transformat en gol un 76,8% dels penals. Dels que no han acabat en gol, 10 han estat aturats pel porter, l'últim en el primer partit de lliga d'aquesta temporada contra l'Athletic Club el 23 d'agost.

Seguint amb el Barça, cinc els ha enviat fora, un d'ells clau, en la tornada de les semifinals de la Champions 2011-2013 contra el Chelsea. El marcador era de 2-1 a favor del Barça, i després de perdre a l'anada per 1-0, el gol de Messi de penal hauria donat avantatge a l'eliminatòria. L'argentí no va poder superar a Cech i va enviar la pilota al travesser. El Barça va quedar eliminat tot i després rebre un gol de Torres al descompte de la segona part. I finalment, un que tampoc va marcar va ser el gol a l'estil Cruyff contra el Celta.

Jugant amb la selecció d'Argentina ha marcat 14 gols de penal, quatre d'ells en tandes, i només n'ha fallat dos, ambdós aturats pel porter. La curiositat és que un dels dos errats va ser a l'agost del 2012 contra la selecció d'Alemanya. Argentina va guanyar per 1-3 i el seu actual company d'equip, Marc-André ter Stegen, va aturar-li el llançament. Amb la sub-20 en va marcar dos i no en va fallar cap.

Per tant, Messi té registres molt bons en penals, ben a prop de Cristiano Ronaldo, que té un percentatge de poc més del 80% d'encert. Com tot en futbol, les sensacions van per ratxes i segons les experiències prèvies. Si hi hagués un llançador clar de penals, i en aquest cas, si ho fos Messi, segur que els registres d'aquestes últimes temporades millorarien.

El Barça transforma el triomf en una rutina

Toni Padilla Barcelona06/03/2016 20:40

Luis Enrique no va rectificar gairebé res al descans, als modestos vestidors d’Ipurua, una sala que segueix igual que quan hi entraven equips de Segona B. El tècnic asturià va aprofitar el descans per felicitar els seus jugadors. “L’últim partit ja es va jugar a un nivell molt alt, però aquest s’ha jugat encara millor. Els hi he dit al descans”, va admetre Luis Enrique, arquitecte d’un Barça caníbal, encaparrat a cruspir-se els altres equips de futbol com si estiguessin exposats en fila en un bufet lliure. Ara el Sevilla, ara el Rayo, ara l’Eibar. I pròximament, el Getafe.

A Ipurua, l’estadi més modest de Primera, a la població més petita on s’han jugat mai partits de primer nivell, el Barça va sortir amb cara de pocs amics, concentrat, com si fos una final de la Champions. No va concedir ni un bri d’esperança als bascos. Guanyar no s’ha convertit en un plaer, al Barça. S’ha convertit en una obligació i una rutina. I el manual d’estil blaugrana s’ha anat perfeccionant per no fallar. Amb el 0-4 a Ipurua, ja fa 36 partits oficials que no perd. El rècord, el millor de la història del futbol espanyol, no deixa de créixer i ahir va igualar el del millor Milan dels anys 90. Encara queden equips per superar, ratxes per igualar, rècords per batre. Però el Barça manté la capacitat de concentrar-se en cada partit, assaborint cada mossegada. “Que si ens calen noves motivacions? No, no ens calen. La motivació és guanyar cada partit i poder guanyar títols”, deia Mascherano al final del partit. El Barça, molts cops un grup humà que transmet alegria i electricitat, va mostrar la seva cara més freda i calculadora a Ipurua. Va traçar un pla, el va executar, va golejar.

Va ser un partit perfecte, sense cedir gols ni ocasions, sense desgastar-se ni patir lesions, fent un innovador triple canvi en els últims minuts per donar descans a Piqué, Rakitic i Arda, i permetent que Mascherano, com ja havien fet abans Busquets, Piqué o Neymar, es fes amonestar per ser baixa contra el Getafe i assegurar-se arribar al clàssic. Tot està calculat, al Barça. “Hem estat bé defensivament durant tot el partit. Si no arribem a estar així, hauríem patit molt”, destacava Luis Enrique, com si intentés recordar als aficionats que davant hi ha un rival a punt per saltar al coll del Barça si l’equip afluixa. Però el Barça, en aquest estat de forma, esborra el rival del camp per moments i la gent s’oblida que juguen onze contra onze. Tot comença i acaba al Barça.

Un Barça que surt reforçat d’un tram del calendari infernal. El 30 de desembre, després d’un llarg viatge de tornada des del Japó el dia 21 i d’unes curtes vacances, l’equip iniciava un tram de temporada amb 20 partits en tot just 67 dies. És a dir, un partit cada tres dies i mig, dos per setmana. I, d’aquests, n’ha guanyat 18, amb només dos empats. Amb 62 gols a favor i només 11 en contra. El Barça, curiosament, no és l’equip més golejador de Primera, ja que el Madrid n’ha fet més. Tampoc és el menys golejat, mèrit de l’Atlètic. Però és el líder i el millor equip en global. Ni el calendari, ni el cansament, ni els rivals han distret del seu objectiu el campió. “Som on volíem ser. Ningú ens ha regalat res. Ara arriba el tram decisiu de la temporada. Veig l’equip progressar, millorar, sense perdre l’ambició i les ganes. No ens fa por estar tan bé. No ens podem distreure, perquè encara ens poden pispar la Lliga”, deia Luis Enrique.

Messi ho decideix tot

Sense Neymar, que ha anat al Brasil per segon any consecutiu per l’aniversari de la seva germana aprofitant una sanció, i amb Iniesta descansant, el Barça va sortir amb un equip prou titular. Arda, cada cop més integrat, va bregar-se al mig del camp, i Munir, en atac, va aprofitar els minuts per fer el 0-1, el seu setè gol aquesta temporada. Però no va ser un Barça que xutés molt contra la porteria basca. El joc va ser una arma per anar enfonsant de mica en mica un rival que ja assumia la seva condició. Els jugadors del Barça, en un camp ple de fang en una ciutat obrera, van anar passant-se la pilota elegants, sempre ben pentinats, sempre ben situats. Esperant el moment en què el rival fallaria o Messi decidiria que calia posar una marxa més. L’argentí sempre decideix, amb encert, quan cal accelerar, veient espais que només veu ell, com en la cursa del 0-2 o la jugada del penal del 0-3. El Barça va cuinar el partit, com si fos una recepta, esperant el moment de cocció.

Amb Piqué i Mascherano ferms en defensa, el líder va fer tots els deures, ja que Suárez va retrobar-se amb el gol inventant-se una jugada magnífica en la jugada del 0-4: força per posar el cos i elegància per fer sotanes al rival. Les dues cares de Suárez i d’un Barça que no es cansa mai de guanyar.

Kubala, Kocsis i Czibor, el primer trident

Xavier Bosch
07/03/2016 20:24

Segueix-me

1. 

Aquest dilluns a l’Auditori 1899 s'ha presentat el documental de Tibor KocsisEls hongaresos del Barça. L’obra sosté que la base del Barça actual, modern i espectacular, l’aporten Kubala i la posterior arribada de Kocsis i Czibor, els dos hongaresos que van debutar l’agost de 1958 davant 110.000 persones.

2. Kubala

Dir que Kubala va obligar a construir el Camp Nou no és cap novetat. Sí que ho és, en canvi, veure fins a quin punt, després de la revolució de 1956, va tenir fins a 40 refugiats hongaresos a casa seva. De fet, Kocsis i Czibor, exiliats del seu país, fitxen pel Barça per insistència i gestió de Kubala.

3. 

El Cabeza de Oro ha estat, amb permís de César, el millor rematador de cap de la història del club. Emociona redescobrir el seu final. L’enyorança del seu país, l’amputació del peu i el drama de caure per la finestra. Només vint minuts abans, Czibor havia estat fent-li companyia a l’hospital.

4. Czibor

El Pájaro Loco, anomenat així a l’estadi per la seva cresta rossa, era un jugador tan bo com singular. Olivella explica que, en un partit a l’estadi, trobaven a faltar un jugador i, de cop, s’adonen que Czibor s’havia assegut a la graderia a parlar amb un amic. El seu gol de volea a la final de Berna, insuperable.

5.B erna

Kubala era el Messi, Czibor era la màgia i el dríbiling de Neymar, i Kocsis era el gol i la fortalesa. Però van perdre 3 a 2 la final de la Copa d’Europa contra el Benfica. La tragèdia per a Kocsis i Czibor és que, 7 anys abans, al mateix estadi de Berna, havien perdut, també 3 a 2, la final del Mundial amb Alemanya.