La Comissió de la Dignitat reclama al Barça que homenatgi Josep Sunyol al Gamper

El partit contra l’AS Roma serà el 5 d’agost, un dia abans del 79è aniversari de l’afusellament de l’expresident blaugrana

La Comissió de la Dignitat ha demanat al FC Barcelona que participi de l’homenatge al president afusellat pel franquisme fent dur un braçalet negre en el proper torneig Joan Gamper el 5 d’agost.


El 6 d’agost de 1936 va ser afusellat pel franquisme el president del Barça, Josep Sunyol, A Guadarrama. Sunyol va ser president del Barça entre els anys 1935 i 1936, i va ser detingut mentre visitava les tropes republicanes al quilòmetre 51 de la carretera N-VI de Madrid a la Corunya. La Comissió de la Dignitat espera que el Barça s’assegui a parlar-ne després d’haver donat el nom de ‘President Sunyol’ a la llotja presidencial de l’estadi, i haver-li dedicat un espai especial al Museu.

Espanyolitzar l’equip rebel i el símbol de la democràcia

A més a més de president del Barça, Sunyol va ser-ho també de la Federació Catalana de Futbol, i políticament es va implicar com a diputat d’Esquerra Republicana al Congrés dels diputats. Després del seu assassinat, el règim franquista agafaria les regnes del club i n’espanyolitzaria tots els estaments: des de canviar el nom de “Football Club Barcelona” a “Club de Futbol Barcelona” a posar la bandera espanyola enlloc de la Senyera a l’escut.



Josep Sunyol, el president del Barça afusellat pel franquisme

Toc, toc, oiga, que soy el Barça...

DIRECTO A GOL
Toni Frieros

@tfrieros

Una de las grandes sorpresas del periodo electoral fue la facilidad con la que aparecieron empresas dispuestas a patrocinar la camiseta del FC Barcelona. Con las reservas propias del caso, dado que era fácil querer ‘salir’ en la foto y aprovechar las circunstancias, ha quedado demostrado que era absolutamente imposible que el mejor equipo de fútbol del mundo solamente tuviera una opción para su camiseta: Qatar Airways. Vaya por delante que un contrato de esta índole y volumen lleva consigo muchas contrapartidas porque ya sean 30, 40, 50 o 60, son muchos millones de euros. Dar con una empresa puede ser relativamente fácil, ahora bien, cerrar todos los flecos es algo mucho más complejo.

Dicho esto, y después de haber hablando largo y tendido del tema con Farré, Benedito y Freixa, hay un denominador común. Si un simple exprecandidato (dicho con todo el respeto del mundo), si dos simples candidatos (idem) son capaces de atraer la atención de grandes empresas... ¿qué no puede conseguir el presidente electo del FC Barcelona con toda la maquinaria y fuerza que tiene detrás?


Por eso nunca me creí que en 2010 Sandro Rosell solo tuviera a Qatar Foundation y por eso me cuesta trabajo aceptar que toda una multinacional como IMG no lograra poner encima del tapete cuatro o cinco ofertas entre las que elegir. La camiseta del Barça es la más golosa del mercado. Y ya es hora de que se demuestre.

L'ENTRENADOR RIVAL A LA SUPERCOPA D'EUROPA HA DIT QUE EL CONJUNT BLAUGRANA SEGURAMENT ÉS EL MILLOR EQUIP DEL MÓN

Emery: "El favorit a la Supercopa és el Barça"

 © Getty Images #481338580

6 Agost, 2015 - 20:42

Unay Emery, l'entrenador del Sevilla, el rival del Barça a la Supercopa d'Europa del proper 11 d'agost, ha parlat del partit i del conjunt blaugrana, a qui no ha dubtat a posar l'etiqueta de favorit. A més, també ha assegurat que el conjunt dirigit per Luis Enrique és un dels millors del món. Aquí teniu les seves declaracions:

Sensacions de cara al partit

"El favorit és el Barcelona, possiblement el millor equip del món. Sempre està a un alt nivell competitiu".

"Intentarem trobar la millor versió de l'equip per guanyar. Busquem, amb la nostra ambició i la nostra il·lusió, tornar a ser feliços guanyant la final. Volem jugar per guanyar, intentant evitar comparacions amb èpoques passades".

Baixes i condició física

"Possiblement no podrem comptar amb el central Daniel Carriço, que pateix un trencament muscular. A més hi ha jugadors que han tingut febres altes per culpa d'una gastroenteritis".

Records de la final de l'any passat

"L'any passat contra el Reial Madrid, en la mateixa competició, el Sevilla no va arribar en les condicions que ens hagués agradat: Alberto Moreno el vam vendre un dia abans, Gameiro estava lesionat, Bacca venia de jugar amb la selecció... diversos factors que no eren els ideals".

Quina vergonya, senyor Bartomeu!

«Primer deien que recorrerien als tribunals, després que callaven per no enrabiar la fera i ara diuen que la fera és en realitat un xaiet»

Víctor Alexandre | Actualitzat el 08/08/2015 a les 00:01h

 29 comentaris

La decisió del FC Barcelona, de no recórrer la multa de 30.000 eurosque li ha imposat la UEFA per les estelades exhibides a la final de la Champions, a Berlín, és tan vergonyosa com la multa en si mateixa. És vergonyosa, perquè no sols posa en evidència la mentida del seu president, Josep Maria Bartomeu –que va assegurar que recorrerien en defensa de la llibertat d’expressió–, sinó perquè implica una covardia i una pusil·lanimitat malaltisses i un reconeixement de culpabilitat. Em consta que ara són molts els socis que s’adonen de l’error colossal que suposa haver votat Bartomeu i que es posen les mans al cap nomes de pensar que se l’hauran d’empassar fins al 2021. Però això és el que passa sempre que s’opta pel vot emocional en comptes del vot cerebral. Tot sabem que el senyor Bartomeu, sense el triplet, hauria tingut molt difícil guanyar les eleccions, ja que és l’antítesi d’allò que necessita una entitat que és “més que un club” per raons indiscutiblement polítiques. Les conseqüències, per tant, ja les tenim aquí.

La sola excusa de la directiva del Barça per no recórrer la sanció és per emmarcar-la i exhibir-la com una mostra de la manca d’autoestima i de la pèrdua de dignitat extremes a què poden arribar un conjunt de persones pertanyents a un poble sotmès per espai de tres-cents anys. El complex d’inferioritat, el sentiment de culpabilitat i la por al carceller –“calla, no et defensis que encara serà pitjor”– estan tan amarats a la pell dels catalans i es fan tan palesos cada cop que som víctimes d’una agressió, sigui de la naturalesa que sigui, que l’autoflagel·lació és inevitable. Que algú que ha patit la violació dels seus drets més bàsics renunciï a defensar-se amb el pretext que podria ser pitjor el remei que la malaltia demostra dues coses, i totes dues fan posar els cabells de punta: la primera, l’acceptació submisa de l’existència d’un amo; la segona, el reconeixement humiliant de la pròpia condició d’esclau. Però encara hi ha una cosa més greu, i és que el Barça no s’adoni que la seva claudicació el converteix en còmplice de la trama ordida contra ell pel govern espanyol, que està pressionant organismes internacionals per desacreditar-lo com a club i per criminalitzar Catalunya.

La ideologia feixista que suposa criminalitzar la llibertat d’expressiópacífica i democràtica de milers de persones en un camp de futbol i inhibir-se davant l’exhibició d’imatges de dictadors genocides és inadmissible. Hom dirà que el jugador Nuno Silva, que el dia de la seva presentació al Jaén lluïa la imatge de Franco fent la salutació feixista a la samarreta, ha al·legat que en desconeixia la identitat. Però la resposta no pot ser més cínica, perquè és inacceptable que un europeu amb estudis bàsics no sàpiga qui era Franco, Hitler o Mussolini. I encara menys que desconegui la salutació feixista. De fet, en la remota possibilitat que Nuno Silva fos un home de les cavernes, qui no pot al·legar ignorància de cap de les maneres és el Jaén. L’acte el convocava el Jaén i era el Jaén qui estava obligat a fer que el jugador es canviés de samarreta o, en cas de negativa, a suspendre la roda de premsa. Tanmateix, silenci absolut per part de la Comisión Antiviolencia. I és que d’un Estat com l’espanyol, que criminalitza l’estelada, que condecora nazis i que té infinitat de franquistes amb camisa blanca en tots els seus òrgans de poder, no es pot esperar res més.

Arribats aquí s’entén que la UEFA, coneguda al món com un cau de corrupció i de praxi mafiosa, s’hagi mostrat receptiva a les pressions espanyoles. Els testos s’assemblen a les olles. El problema és la submissió de la directiva del Barça, que gosa adduir que s’estima més pagar i callar per tal de no afavorir que puguin arribar a tipificar l’estelada com a símbol prohibit i per evitar conflictes tot desitjant que la seva docilitat permeti “reobrir el diàleg amb la UEFA”. Veritablement escandalós. Prohibir l’estelada? Qui ho ha de fer i en nom de què? És com prohibir xiular. Qui impedirà que la gent xiuli? Qui impedirà que la gent porti una estelada? No s’adona el Barça que la seva submissió el fica de peus a la galleda? Què farà la propera vegada? Què farà quan la multa plenament acceptada de 30.000 euros es multipliqui per raons de reincidència? Ordenarà que els treballadors del club requisin les estelades de cent mil persones? Prohibirà la llibertat d’expressió dels socis del Barça? Convertirà en delinqüents els propietaris del club?

Prou de mentides, si us plau. Només cal veure com la directiva del Barça ha anat canviant el discurs a mesura que creixia l’estupor pel seu vergonyós comportament. Primer deien que recorrerien als tribunals, després que callaven per no enrabiar la fera i ara diuen que la fera és en realitat un xaiet. On és el suposat “pacte” amb la UEFA que presenten com excusa, senyor Bartomeu? On és el document que diu que la UEFA ja no multarà més l’exhibició d’estelades? On és el document que diu que la UEFA renuncia a ser el submarí del govern espanyol? Els drets humans bàsics, com la llibertat d’expressió, no es negocien parlant de la ‘cosa nostra’ en el despatx d’uns padrins a Suïssa, es defensen als tribunals a cara descoberta. I a sobre –després de dir a la UEFA més o menys això: “acotem el cap, us demanem perdó i acceptem que som culpables, però, si us plau, no ens atonyineu gaire en el futur”– tenen la barra de presentar la claudicació com un èxit. Quina maniobra més pèrfida! Ara resulta que l’esclavatge no existeix, perquè cada vegada que un esclau diu “sí, Bwana” és una victòria de la diplomàcia.

Els qui es van empassar la foto de Bartomeu alineant-se amb el procés català, a petició d’Òmnium Cultural, l’ANC i la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, ja poden veure ara que va ser una acció merament electoralista per esgarrapar els vots de la ingenuïtat. On és, si no, el compromís amb el país i amb les seves llibertats? A aquest extrem arribem, que fins i tot ens espanta denunciar les agressions que rebem? Caldria que el senyor Bartomeu reflexionés sobre la saviesa d’aquestes frases de Jordi Carbonell, Manuel de Pedrolo i Gandhi, respectivament, unides per un mateix principi humanístic: “Que la prudència no ens faci traïdors”, “Cal protestar encara que no serveixi de res” i “Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis”.

On són ara els qui van votar aquesta directiva? Alguna excusa per defensar aquesta vergonyant i del tot predictible actuació? Hi estan d'acord amb tot això? Se senten enganyats? Satisfets?

Aquí!

Primer de tot, votar a una opció no significa estar completament d'acord amb totes les seves decisions.

Segon, no sempre el millor és descordar-se la camisa, ensenyar el pit, donar un cop de puny a la taula i començar a cridar. Normalment així les coses acaben malament. Han optat per una estratègia. Esperem com acaba. La UEFA no té raó però amb "valentonadas" (que venen molt, això sí) segur que ningú aconseguiria res. Potser s'equivoquen, però el temps ho dirà.

El campió posa a prova el seu talent a Tbilissi

TONI PADILLA | Enviat especial a Tbilissi (Geòrgia) | 11/08/2015 00:00

Segueix-me

L’aventura continua. Després de Berlín, el Barça viatja més a l’est: trepitja per primer cop Geòrgia per guanyar la Supercopa d’Europa contra el Sevilla (20.45 h, TV3 i Antena 3). L’equip de Luis Enrique, amb una samarreta diferent i després d’un estiu mogut als despatxos i a la llotja, aterra en terres georgianes amb el mateix esperit i l’objectiu de pujar un graó més cap al destí final: guanyar els sis títols oficials. Berlín ja sembla llunyà i el Barça inicia un any en què haurà de demostrar cada dia la seva condició de campió. Cada derrota farà encara més mal. La glòria és efímera i cal defensar-la cada dia.

Després d’una pretemporada amb viatges llargs i sensacions fredes, el barcelonisme va escalfar-se amb el primer temps del Gamper. Messi va elevar la temperatura amb una actuació magnífica, però les galteres de Neymar han refredat una mica l’ambient. Sense el brasiler, Pedro, just ara que negocia marxar, hauria de ser titular contra un Sevilla amb més cares noves. L’equip d’Unai Emery aconsegueix gestionar bé el mercat i cada estiu reneix malgrat perdre peces importants. Algunes, fitxatges pel Barça, com Rakitic, Alves, Aleix Vidal i Adriano. L’equip andalús ha aconseguit fer de l’Europa League el seu jardí privat i, malgrat baixes clau en defensa com Pareja o Carriço, s’inspirarà en la Supercopa del 2006 abans de sortir al terreny de joc. Llavors, el Sevilla va golejar per 3-0 un Barça que en pocs mesos va passar del cel de París a la mediocritat. A l’eix de la defensa sevillana hi haurien de jugar Adil Rami i Timotheé Kolodziejczak. Ara bé, aquests dos jugadors han patit gastroenteritis, una malaltia que també deixa fora de la llista N’Zonzi. Si al Barça hi ha un cas de galteres, al Sevilla l’ha atacat la salmonel·la.

El Sevilla va arribar a Tbilissi un dia abans que el Barça, que hi va volar ahir amb tota la plantilla, excepte Neymar. L’equip andalús s’instal·la en una posició que coneix bé, on cedeix el favoritisme al rival i li dóna guerra, com ha fet tan bé els últims anys contra l’equip blaugrana. L’any passat, però, no va poder guanyar la Supercopa a Cardiff contra el Madrid. L’objectiu, doncs, és repetir la gesta del 2006.

Aquella final, de fet, és l’única final de la Supercopa perduda pel Barça en els últims 25 anys. Les altres, quatre, les ha guanyat totes. Si el Barça derrota el Sevilla, sumarà la seva cinquena Supercopa d’Europa i igualarà el Milan com a club amb més premis. Nascuda el 1971 sota el patrocini del diari holandèsDe Telegraaf, la Supercopa d’Europa ha anat evolucionat. Primer era una eliminatòria amb dos partits entre el campió de la Copa d’Europa i la Recopa. Sota aquest format, el Barça inicialment va patir per guanyar, en enfrontaments contra el Nottingham Forest, l’Aston Villa i el Milan. Després va arribar el triomf sobre el Werder Bremen i tot va començar a canviar. Des de l’any 1998, la final es juga a un partit únic i el rival del campió de la Champions és qui s’ha endut la UEFA, ara rebatejada com a Europa League. Canvis de nom i de format d’un torneig que ara passeja per Europa (les dues pròximes finals són a Trondheim i Skopje) en una època en què l’epicentre futbolístic és a la lliga espanyola: cinc dels últims sis campions provenen d’aquesta competició. I al mig d’aquesta lliga brilla el Barça.

Sense Neymar, Luis Enrique haurà de gestionar el cansament i la falta de ritme dels seus professionals, castigats, molts d’ells, pel calendari, especialment els sud-americans. Luis Enrique hauria de proposar un equip molt similar a aquell de Berlín, ja que la sanció que no permet el debut d’Aleix Vidal i Arda Turan facilita les coses. Mascherano hauria de repetir a la defensa, ja que Mathieu haurà de jugar al lloc de Jordi Alba, lesionat. Vermaelen i Bartra també aspiren a un lloc a la defensa, mentre que el centre del camp sembla destinat a Iniesta, Busquets i Rakitic. Ara bé, la Supercopa és l’escenari ideal per fer canvis, ja que alguns titulars han arrencat amb menys energia que altres. I el tècnic asturià haurà de valorar qui està més fresc en una final en què s’espera una gespa seca i molta calor.

Tbilissi marca el tret de sortida d’uns dies frenètics en què els blaugranes es juguen dos títols i debuten a la Lliga. En un estadi gran, amb un públic neutral però amb més ganes de veure els ídols del Barça, l’equip de Luis Enrique necessita convertir l’estiu en un petit parèntesi i oblidar les distraccions defensives de la gira. Tbilissi, tota engalanada amb imatges de la Supercopa i plena d’aficionats de països diversos que volen veure Messi (els hotels s’han omplert, però gairebé no hi ha catalans o andalusos), tampoc donarà pistes sobre qui jugarà aquest any a la porteria: hauria de ser titular Ter Stegen, com ho va ser tot l’any anterior en competicions internacionals. El Barça té fons d’armari malgrat les baixes al lateral (Douglas també està lesionat i Adriano no arriba al 100%), però Luis Enrique va deixar clar l’última temporada que els suplents tenen molt clar el seu rol: esperar una lesió dels titulars, com ha passat amb Neymar, per treure el cap a l’equip titular.

A Tbilissi, el Barça comença la defensa de la seva glòria. Si ho fa bé aquests dies, al desembre, encara més a l’est, a Yokohama, tindrà la gran oportunitat de tancar el cercle de la perfecció: guanyar sis títols de sis.

El toc de màgia de Pedro decideix una final històrica Cinquena Supercopa d’Europa del Barça

TONI PADILLA | Enviat Especial / A Tbilissi | 12/08/2015 00:00

Segueix-me

Milers de persones van pelegrinar a centenars de quilòmetres per veure Messi en directe. En saber que el Barça jugava a Tbilissi, admiradors del jugador argentí van decidir fer el camí des de l’Iraq, el Kazakhstan, Armènia o Israel, com si fos un pelegrinatge religiós. I Messi va acabar aixecant la Supercopa després de participar en tots els gols d’un Barça que va cometre el pecat de sentir-se campió abans d’hora. Un equip arriba a ser un gran campió gràcies als rivals magnífics que derrota, i el Sevilla va reaccionar quan perdia per 4-1, per demostrar els problemes en defensa d’un Barça amb peus de fang.

Però el talent ofensiu del Barça va acabar pesant més que les pregàries sevillanes. Messi, cansat, va inventar-se la jugada que va acabar amb el 5-4, a cinc minuts dels penals, però el gol el va fer un Pedro que, poc abans d’iniciar-se el matx, va confirmar al club que vol marxar. Suplent, el canari va oferir un últim acte de servei al club, apareixent en el moment clau per decidir la final, com ha fet tants cops. Un últim acte d’amor d’un geni normal, d’un canari afortunat. Un jugador que marxa perquè genis com Messi li tapen el sol. Si Pedro va fer el gol final, l’argentí va ser el millor. Sense ell, fa por imaginar què podria passar.

Durant la primera part, Messi va obrar miracles sobre la gespa de l’estadi Boris Paitxadze de Tbilissi en una exhibició de futbol que, per moments, no era apta per a menors, de tan passional i excitant que era. El Sevilla va colpejar primer, amb un gran gol de falta de Banega. Però, acte seguit, Messi va decidir imposar la seva llei. L’argentí havia decidit expressar-se amb una pilota. En 10 minuts va respondre al gol andalús amb la mateixa moneda. Res de parar l’altra galta. A un cop, va respondre amb dos. Dos gols de falta preciosos. Messi, mag del futbol, aconsegueix parar el temps quan vol. En el gol de l’empat, la pilota va volar tan lenta que semblava irreal. Un cop va tocar la xarxa, va esclatar el soroll.

Messi és un imant que atreu els elogis, les mirades i els rivals. I els titulars, de manera que deixa en un segon pla la feina dels companys, la suplència de Pedro o la presència de Mathieu a la banda. Messi va canviar-ho tot, va liderar la reacció blaugrana després de l’errada defensiva que va provocar la falta marcada per Banega i va ser el centre de gravetat. Inici i final de tot. Ara bé, quan el cansament li va passar factura i va aparèixer poc, el Sevilla es va cruspir els homes de Luis Enrique en una reacció històrica. L’equip d’Emery va ser més coral, més solidari. El Barça va dependre massa de Messi i va tremolar en defensa amb errades greus que van coincidir, més o menys, amb la lesió d’Iniesta, que sembla que no hi sigui. I sempre hi és.

Al voltant de l’astre argentí gravitaven i s’adaptaven a les seves idees. Si Messi s’anava al centre, Alves ocupava la dreta. Si l’argentí anava a la banda, Rakitic modificava la posició. Per acompanyar-lo, el tècnic asturià va sorprendre amb la suplència de Pedro. Rafinha, doncs, va ocupar la posició per l’esquerra, buscant sempre adaptar-se al joc amb encert i trobant el premi del tercer gol. Sense Alba, Mathieu va jugar. La resta de l’equip era el de Berlín.

A davant, un Sevilla amb baixes en defensa però un gran cor. Una Supercopa curiosa, en què Emery no tenia dos centrals per culpa d’una salmonel·la provocada per una barbacoa a casa de Gameiro i en què Neymar no hi era per galteres. Amb dubtes a l’eix de la defensa, el Sevilla va començar sense complexos, conscient que no era favorit. Però, de sobte, es va trobar protagonitzant el paper incòmode que solen fer els rivals dels Harlem Globetrotters. Pocs equips aconsegueixen refer-se d’un 4-1 en contra. Va buscar provocar errades en defensa del Barça. I l’equip de Luis Enrique les va cometre just quan semblava tot decidit.

Rakitic, Iniesta i un Busquets omnipresent van ocupar posicions al centre del camp, gestionant bé els temps en espera de les genialitats de Messi. El tercer gol, però, va ser també una greu errada andalusa, ja que van deixar sol Suárez, que, després de fallar, va assistir Rafinha. El tercer gol va arribar just abans del descans, i el quart, després, quan Busquets va pispar la cartera al rival per regalar a Suárez l’oportunitat de marcar, per treure’s l’espina de les ocasions fallades abans.

Sense ritme i amb calor, la segona part, de mica en mica, es va esquerdar, amb errades de concentració, pèrdues de pilota i facilitats al rival. A més, Iniesta es va lesionar i, sense ell, les coses són més tristes. Si el quart gol blaugrana va ser una errada andalusa, el segon sevillà va ser una errada catalana. De sobte, el Sevilla va provocar el pànic en Mathieu, que va cometre el penal del 4-3; en Luis Enrique, poc encertat quan va fer entrar Bartra per Rafinha, i en el mateix Bartra, tou en la jugada del 4-4, obra d’un dels jugadors inicialment suplents, Konoplyanka. Amb els canvis, el Sevilla va sortir beneficiat. La final es va decidir a la pròrroga, en què Luis Enrique va refer la destrossa feta amb el canvi de Bartra apostant per Pedro i retornant al sistema tàctic de sempre.

I, jugant com sempre, el Barça va evitar la tragèdia. Va caldre un toc de màgia de Pedro, cert. Però la jugada va ser de Messi, l’home que marca diferències i decideix finals, fins i tot quan la defensa pateix. El Barça és un gegant, però a Tbilissi les cames van tremolar. Ni els millors es poden relaxar. Lliçó apresa.

Amb aquest triomf, el Barça ja ha guanyat cinc Supercopes d’Europa. Fins ara només el Milan havia aconseguit guanyar cinc cops aquesta competició, nascuda a començaments dels 70. El Barça, després de perdre les tres primeres finals que va jugar -contra el Nottingham Forest (1979), l’Aston Villa (1982) i el Milan (1989)-, va guanyar el 1992 contra el Werder Bremen la primera. Després van arribar els triomfs contra el Borussia de Dortmund (1997), el Xakhtar Donetsk (2009) i el Porto (2011). L’any 2006 el Sevilla va imposar-se al Barça de Rijkaard per 3-0. Ara, l’equip de Luis Enrique aspira a guanyar la Supercopa d’Espanya contra l’Athletic (l’anada a Bilbao el dia 14 i la tornada el dia 17). L’últim títol a què aspira aquest any, el sisè consecutiu, podria ser el Mundial de Clubs al desembre al Japó.

Nit de nervis , pero ya somos el equipo con mas titulos de Europa gracias a Pedro ;si se va que tengas muchos exitos y si se queda mejor A pesar de que no es un jugador que me gusta