Alves 'presenta' a su nueva novia
El lateral del FC Barcelona, Dani Alves, se dejó ver en las redes sociales junto a su nueva pareja Joana Sanz


SPORT.ES
8-7-2015 | 14:07 H.
El lateral del FC Barcelona, Dani Alves, dejó hace un tiempo su relación con Thaissa Carvalho y no se le conocía pareja estable pero parece que finalmente se ha decidido a desvelar a través del Instagram de su nueva novia que está en una nueva relación, se trata de la modelo canaria Joana Sanz que ha acompañado a [...]

Com no tinc informacions privilegiades com alguns sembla que teniu, ni una opinió clara de quin candidat és millor, i m´ho miro desde lluny al no ser soci, em fixaré en la part d´imatge i comunicació, tal com jo la percebo:

El Benedito no té cap possibilitat per un tema d´imatge, a mi em transmet que és un cantamañanas (cantadematins en català ;-)) que parla com el porter que pel matí s´ha llegit l´sport i per la tarda ja es creu que té una opinió. Potser té grans qualitats que no sé veure, però no es gens convincent quan parla, el seu missatge no arriba.

El Freixa [...]

Estic bastant d'acord. I com que no puc votar em miro tot una mica de lluny. Laporta em sedueix, però li vec molts defectes, un per exemple tindre l'Alexanco de director del futbol base.

Enfi... jo sóc del Messi. El meu president és ell . Si ell funciona tot anirà bé.

Jo no puc votar, però vull el millor per al club i sota la meva opinió pel que s'ha vist fins ara i les seves propostes votaria a Freixa si pogués fer-ho i per diversos motius.
- No voldria tornar veure a Laporta de president ja que utilitza el club per als seus benificios.
-No Vull a Bartomeu ja que no és la persona idònia per dirigir un club com el Barça ja que no sap imposar-fort quan ho ha de fer, a part dels lios que té.
-De Benedito no em fio molt, encara que qui sap.
-Freixa Sota el meu punyo de vista és el que té millor progama i ha dit coses clares.
Per descomptat [...]

Company
Paciència, que no he acabat i encara estic escrivint (des de el mòbil, per cert) dels altres candidats. El fet de conèixer o no als candidats, o si em cauen bé o no, no afecta a la meva opinió sobre la seva gestió que és del que es tracta de parlar aquí i de fet, el que a mi m'interessa donat que no és gent que gestioni els meus interessos, sino que al final han de vetllar amb els sentiments d'una enorme masa social. i en això si que sóc inflexible : el respecte s'ha de guanyar cada dia. Perque quan algú es presenta voluntàriament per gestionar interesos alients, té per a mi la obligació ética y moral d'anteposar els interessos col·lectius avanç que els propis.
I si, ens vàrem barellar, però era una cosa de crios i d'incompatibilitat de personalitats, rès més.Tampoc he estat l'únic, desgraciadament. Tard o aviat ha passat amb els seus coneguts, antics caps, millors amics.....
De fet les meves crítiques vers ell son tan grans com les lloances als seus primers anys de gestió. Aquells en els que per primer cop hi havia un equip més preocupats en el Barça que en ells mateixos.
És més, tinc molt clar que éll ha estat el millor president que em tingut fins que ho sigui un noi de la Catalunya interior que es lleva ben-dora ben-dora ben-dora. Però això no li dóna carta blanca ni barra lliure. És una llàstima, però aquest Laporta no el vull. Amb el primer potser en lo professional (mai en lo personal) aniria a la fí del món, si sabés gestionar bé tant el seu caràcter com les seves actituts.
El qui es vulgui presentar, que ho faci amb un programa seriós.
Exactament el que demano als altres.

Quan acabi de penjar-ho tot, ja veuràs per qué em preocupa que es presentin 3 candidats que saben k no guanyaran i els foscos motius que tenen.

I, per evitar suspicàcies, ja anticipo que no m'en agrada cap. Però en AQUESTES eleccions em temo que per desgràcia, en Nobita és el mal menor.

I no. No el coneixo, no.

#38 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (cinquena i última part).
Posted on 17 juliol 2015 by Roger Vinton

El panorama electoral

Dissabte 18 de juliol els socis del Barça tenen l’oportunitat d’evitar que el seu club caigui a l’abisme. Al llarg d’aquesta sèrie d’escrits hem donat suficients arguments com perquè tothom sigui conscient de que la gestió Rosell-Bartomeu dels darrers cinc anys ha estat molt pitjor del que ens han venut la majoria dels mitjans de comunicació. Si ara tornés a guanyar el neonunyisme els propers sis anys serien, de ben segur, els últims d’aquest club tal com l’hem conegut. L’accelerada pèrdua de valors (Unicef, planter, Qatar) juntament amb el perill de la conversió en Societat Anònima farien d’aquesta entitat quelcom molt diferent al nostre Barça.

Es tracta d’una oportunitat única, atès que una mesura d’emergència com és la moció de censura és avui una eina desactivada degut a la modificació de requisits que va dur a terme la junta de Rosell. L’enduriment de les condicions per plantejar una moció només pot respondre a la voluntat per blindar-se davant de futures decisions impopulars. Per tant, si dissabte els donem la victòria, haurem perdut el control del club.

Ha quedat clar que la gestió econòmica és molt pitjor que la que creuen la major part de socis i seguidors, imbuïts pel fabulós mecanisme de propaganda que treballa a favor d’una junta directiva i no pas del FC Barcelona. La gestió esportiva del darrer any ha resultat un èxit en gran mesura gràcies a la màgia de Messi a qui, paradoxalment, volien vendre. Les declaracions de Javier Faus menystenint l’astre argentí, les enquestes contractades per Rosell per saber com reaccionaria l’afició en cas de vendre’l i, sobretot, les portades d’alguns diaris eren part d’aquest pla que ara –almenys de moment- se’ls ha frustrat. Només es pot entendre el fitxatge de Neymar si el que es pretén és dur a terme un procés de substitució d’un crack per un altre. Vendre Messi era l’operació que feia salivar Faus i companyia: el millor jugador de la història, amb un preu incalculable i un valor de balanç de zero euros (degut a la seva procedència del planter). Com de difícil és resistir-se a fer aquesta operació, i més si els teus amics del Qatar són els propietaris d’un club de futbol, el Paris Saint-Germain, que té fam de grandesa i la vol aconseguir per la via ràpida.

Intentar esperar comportaments ètics en una administració com aquesta és ser molt ingenu. Si fa uns dies recordàvem l’indignant cas Abidal, a qui es va fer fora després d’haver-li promès la renovació, a la secció de bàsquet ens trobem un cas clònic, el de Pete Mickeal, qui es va retirar temporalment per una afecció pulmonar i que quan va tornar recuperat va rebre una puntada al cul. I com no, l’acomiadament miserable d’en Txema Corbella després de més de trenta anys a l’entitat i quan li mancava poc per jubilar-se. Sembla que era massa amic dels jugadors.

Els diners que no trobem per a algunes coses sembla que sí que existeixen per fitxar executius. Fins a cinc directors de comunicació en cinc anys, a més d’un responsable de relacions públiques com Albert Soler (ex-secretari d’estat d’esports), recol·locat al club just quan veia més compromès el seu futur a la política degut a la desintegració del seu partit, el PSC. Primer ho va intentar com a gerent de l’ACB, l’associació de clubs de bàsquet, però no el van voler. Cal recordar que Soler era un d’aquests catalans que al congrés de diputats de Madrid havia votat contra la possibilitat de que Catalunya tingués seleccions pròpies. Ves per on, ara aquesta és la imatge del club que pretén ser bandera del catalanisme.
Els directors de comunicació que han entrat –però no sortit, atès que la majoria continuen cobrant tot i haver estat cessats- a Can Barça durant aquests anys són:

Jordi Badia (-juliol 2010), procedent de la junta anterior
Pere Jansà (juliol 2010- gener 2011)
Ketty Calatayud (gener 2011- finals 2011)
Xavi Martín (desembre 2011- novembre 2013), que és l’únic que va abandonar el club.
Albert Montagut (novembre 2013- novembre 2014)
Albert Soler (novembre 2014-)

La traca final de tot plegat és aquesta campanya electoral tan tercemundista que estem vivint, on un dels candidats va començar a fer campanya just el dia en que va convocar les eleccions demanant fair-play: és com un corredor de marató que comença a córrer quan els rivals encara ni s’han vestit de curt, però alhora crida al vent les seves exigències d’esportivitat. El que està passant les darreres setmanes és propi d’una república bananera, on les lleis –els Estatuts del Club- són més un suggeriment que una norma de compliment obligat. La imatge de l’ex-president reclamant a la junta gestora que tanqui determinats fitxatges és de vergonya aliena. El viatge d’Ariedo Braida i Albert Soler a Torí per intentar –sense èxit- fitxar Pogba és per treure-li els colors a algú. Això sí, un cop fracassada l’operació Pogba, els mitjans afins es van esmerar en dir que el jugador no interessava.

Que una junta gestora, escollida per mantenir el dia a dia del club és dediqui a comprar i vendre jugadors és de jutjat de guàrdia. Resulta molt fàcil pensar que la venda de Gerard Deulofeu tenia per intenció quadrar els números.

El tancament comptable de l’exercici 2014/15 ha estat molt significatiu. Volien treure el titular de l’increment de facturació, però si gratem una mica veiem que el que més destaca és que les despeses es disparen i el deute puja. Això últim és molt greu, si ens atenem a que la reducció del deute era el gran argument del mandat Rosell-Bartomeu. A més, durant la campanya ens hem assabentat de que Qatar Airways té dret de tempteig sobre les ofertes per patrocinar la samarreta. En altres paraules, estem atrapats, perquè Qatar sempre es podrà quedar com a patrocinador si iguala l’oferta d’un competidor.

Però clar, tot això no ho explicarà una premsa tan servil i entregada, que és capaç de publicar articles com aquest d’Enric Bañeres on es justifica que José Luis Núñez comprés inspectors d’hisenda.

Per tenir una perspectiva clara de la involució del club, només cal veure on érem i on som. L’any 2011, quan el Barça guanya la Champions League a Wembley, la imatge que l’entitat blaugrana projectava al món era aquesta:



newsweek

Sí, ja sé que al 2011 Rosell era president, però ningú negarà que el club encara vivia de la inèrcia del període anterior i la nova junta encara no havia tingut temps de trencar gaires coses. Allà hi eren, per exemple, Guardiola i Abidal.

En canvi, quan el Rosell i companyia ja han aconseguit imposar el seu model, la imatge del Barça és molt diferent:

CNN



Vist tot aquest seguit de fets contrastats i irrebatibles és fàcil concloure que votar Bartomeu només pot respondre a una de les dues raons següents: o bé estar completament desinformat, o bé tenir interessos personals. Qualsevol qui sigui realment culer ha de ha d’estar molt lluny de la realitat per donar el seu suport a una Junta que està en ple procés de demolir el nostre estimat club. Si vostè voliavotar Bartomeu i no sabia res d’això, no es deixi vèncer per l’ego i reconegui que estava equivocat, del seu vot depèn la salvació del club. Una postura que denota intel·ligència és reconèixer que t’han enganyat perquè no tenies prou informació, i rectificar.

Quan es posa negre sobre blanc el desgavell que ha suposat la gestió Rosell-Bartomeu, la primera reacció dels qui no estan d’acord és etiquetar-te de “laportista”. La segona i la tercera, també. De fet, un esperaria haver d’escoltar una sèrie d’arguments que justifiquessin la gran tasca del tàndem al·ludit, però l’única raó que es esgrimeixen és allò de “I Laporta, què?”. Ni sóc laportista ni conec al senyor Laporta. No tinc cap interès en defensar-lo, simplement explico que el seus anys dirigint el club –amb les seves llums i ombres- van ser fonamentals per posar al Barça on li corresponia i perquè abandonéssim la grisor del nunyisme i post-nunyisme.

Com a president, Joan Laporta i Estruch va cometre errors, però hi ha dues diferències fonamentals amb el mandat Rosell-Bartomeu: en primer lloc, Laporta va rebre un càstig oportú i segurament merescut en forma de moció de censura i el va superar; en segon lloc, els seus errors no van posar en perill la institució, ni a nivell d’imatge ni d’estabilitat econòmica. Crec que Uzbekistan va ser un error i dels grossos, però la seva transcendència està a anys llum de la de posar Qatar a la samarreta.

Perquè arribés Laporta al 2003 i el club fes un gran salt endavant van caldre tres anys de post-nunyisme on la degradació va ser total. L’error dels socis en votar Joan Gaspart i Solves l’any 2000 és d’una magnitud monumental. Un pot equivocar-se davant del desconegut, però no es poden cometre errors així davant d’una alternativa que coneixes des de fa vint-i-cinc anys. Crec que avui en dia ja no tenim el marge de tres anys que vam tenir al 2000, de manera que un altre error podria ser definitiu.

En aquestes eleccions només hi ha dues opcions: Laporta o Benedito. De fet, de Freixa no cal ni parlar, perquè s’ha de tenir molta barra per haver compartit Junta amb Bartomeu fins al darrer dia i ara presentar-se com a alternativa.

Sisplau, tinguin visió de club i de país, i exerceixin el seu vot amb coneixement i responsabilitat.



Visca el Barça, visca Catalunya.



Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com


Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari
#37 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (quarta part).
Posted on 15 juliol 2015 by Roger Vinton

Les clavegueres del neonunyisme

Costa de creure que es puguin fer tres escrits crítics amb la contundència dels precedents, sense haver parlat ni del Cas Neymar, ni de la sanció de la FIFA, ni de Viagogo, per posar tres exemples. La quantitat de material tòxic que genera aquesta junta deixa astorat a qualsevol que hi vulgui posar ordre.

Quan el nom del jove Neymar va començar a [...][/email]

Què s’hi juga el Barça?

MARTÍ MOLINA | Barcelona | 18/07/2015 00:00

Després de quinze dies de campanya i d’unes quantes setmanes més de precampanya, ha arribat l’hora que els socis escullin el nou president del Barça. Els dos expresidents, Josep Maria Bartomeu i Joan Laporta, parteixen com a principals favorits, mentre que Agustí Benedito i Toni Freixa són la incògnita dels comicis. Quatre propostes diferents i un únic guanyador. Poc abans de la mitjanit se sabrà el nom del màxim mandatari blaugrana per a la legislatura 2015-2021. Sis anys i múltiples reptes tant esportius com extraesportius que marcaran el futur del club.

1. El contracte de Qatar

Només Bartomeu aposta per renovar el patrocini actual

En aquest primer any de mandat, el nou president haurà d’escollir el nom del futur patrocinador del club, un dels temes més polèmics de la campanya. Actualment Qatar Airways ocupa la part del davant de la samarreta i és visible en nombroses parts de l’estadi. L’acord és fins al 2016 i, actualment, el patrocinador paga uns 35 milions anuals.

Tan sols Bartomeu s’ha mostrat favorable a renovar l’acord amb Qatar Airways -que va deixar enllestit el vicepresident Javier Faus-, que suposaria uns 60 milions d’ingressos, tot i que també té a punt una alternativa. La resta de candidats prefereixen un canvi, especialment Laporta, que vol que l’Unicef torni a canvi que una empresa pagui uns 35 milions en concepte de publicitat indirecta.

2. Renovar amb Nike?

El nou acord per a la roba esportiva ha de significar més ingressos

El club preveu un creixement econòmic important durant la pròxima legislatura, i això passa també per renovar l’acord amb la marca esportiva. Actualment, Nike és l’empresa que vesteix el Barça, a canvi d’uns 55 milions anuals. L’acord expira el 2018 però l’any vinent ja es podrà negociar el nou contracte. No s’ha parlat estrictament de marques, però sí de preus. La referència blaugrana és arribar, com a mínim, als 90 milions que cobren el Manchester United i el Bayern Munic.

3. El Nou Espai Barça

Laporta i Benedito, escèptics davant d’un projecte faraònic

Els socis van donar el vistiplau al projecte del Nou Espai Barça, però d’aquí a la construcció del nou estadi hi ha un pas de gegant. El club ha tirat endavant amb el calendari previst, i només Bartomeu i Freixa veuen amb bons ulls la proposta actual, que passa per un concurs arquitectònic que ja està en marxa.

Però aquesta proposta genera escepticisme en les candidatures de Laporta i Benedito. El primer insisteix que qualsevol construcció passa per un pacte previ amb l’Ajuntament de Barcelona que pot portar molt de temps. El segon creu que el club no està en condicions d’assumir un nou Camp Nou i vol centrar-se només en el Palau Blaugrana, i deixar l’estadi per a la legislatura següent.

4. L’excel·lència de La Masia

El retorn als orígens que volen Laporta i Freixa

Deixant de banda la sanció de la FIFA, els pròxims anys caldrà prendre una decisió sobre La Masia i el futbol base, que ha perdut pes específic els últims anys, sobretot amb el descens del Barça B.

Tots els candidats han insistit en un projecte per al futbol formatiu, però els més explícits han sigut Laporta i Freixa, que consideren el futbol base una eina imprescindible per fer sostenible el club, i més tenint en compte que Busquets i Pedro són els últims jugadors sorgits del planter que s’han consolidat al primer equip.

5. Continuar guanyant

El repte de gestionar l’èxit i allargar el cicle guanyador

En l’aspecte estrictament esportiu, Josep Maria Bartomeu arriba a les eleccions molt reforçat pel triplet que va aconseguir el Barça fa tot just un mes i mig. La renovació de l’entrenador Luis Enrique i els fitxatges d’Aleix Vidal i Arda Turan han servit per garantir la solidesa de l’equip, almenys de cara a la temporada vinent. El repte del pròxim president és gestionar aquest èxit esportiu amb un model que permeti mantenir l’estil de joc blaugrana a través de la renovació progressiva de la plantilla.

6. L’acció de responsabilitat

Els processos judicials han causat la divisió del barcelonisme

L’estabilitat del Barça no depèn només de les victòries i dels balanços econòmics. En un club democràtic és imprescindible la pau social perquè el president tingui un mandat tranquil. Les diferents demandes han fracturat el barcelonisme, entre nuñistes i laportistes, sobretot la de l’acció de responsabilitat, que va tirar endavant a petició de l’assemblea. La va guanyar Laporta en primera instància, però la va recórrer poc després la directiva sortint.

Aquesta demanda s’afegeix als múltiples processos oberts al club, en especial el cas Neymar, en què a part d’imputar el club també es demana una pena de presó per a Bartomeu. Reduir els casos judicials i acabar amb els ismes és el gran repte de la pròxima directiva.

7. El Barça i Catalunya

El paper del club en el procés sobiranista i el 27-S

Els diferents candidats han assegurat que el Barça ha d’estar al costat de Catalunya. Això sí, en funció de qui guanyi les eleccions el club tindrà un paper més determinant o més neutral en el procés sobiranista català i les eleccions del 27-S. El més contundent ha sigut Laporta, partidari del sí-sí i que el Barça tingui un paper actiu. Els altres candidats consideren que el club ha d’evitar barrejar esport i política, ja que creuen que no és el paper d’un club de futbol, que complicaria les relacions amb les institucions i que pot ferir la sensibilitat dels socis que no són partidaris de la independència de Catalunya.

8. El respecte institucional

Refer relacions amb els diferents estaments rectors del futbol

La sanció de la FIFA pel cas del fitxatge de menors a La Masia i l’obertura d’un expedient de la UEFA per les estelades a la final de Berlín són alguns dels exemples en què, a ulls d’alguns candidats, el Barça no ha sabut imposar-se als òrgans rectors del futbol internacional.

La pròxima directiva haurà de refer relacions amb aquestes institucions, inclosa la Federació Espanyola, amb qui també hi ha hagut un cert malestar per la xiulada a l’himne espanyol durant la final de Copa. Un ens del qual depenen, entre d’altres, les designacions arbitrals.

Vota, vota, la pilota

ANTONI BASSAS | Director Audiovisual | 17/07/2015 21:37

Segueix-me

Aquest divendres, vigília de les eleccions, la portada de l’ Sport era per a “Los planes de Luis Enrique” Habrá rotaciones para evitar una caída de tensión como la del Madrid”), i la deMundo Deportivo tenia per títol “Desunited”, un bonic joc de paraules a propòsit d’una enganxada entre Víctor Valdés i Louis van Gaal, porter i entrenador del Manchester United, respectivament. Això sí, per sobre de l’americana de Van Gaal hi havia un cercle blau en què es llegia “ Lucho ve a Aleix de extremo si se marcha Pedro”. Ens quedem més tranquils.

Quan els nostres estimats col·legues dels dos diaris de Barcelona que més pàgines dediquen al Barça limiten l’últim dia de la campanya a un faldó de la portada, “ no hase falta desir nada más”. Aquesta campanya no ha venut. Al club que té els jugadors que millor la toquen del món, els candidats s’han dedicat al resultadisme, sense cap canvi de joc, cap conducció espectacular, i, llevat d’una improbable genialitat de l’últim minut, sense cap remuntada a la vista.

“Qatar”, més gran que “Barça”

Bartomeu ha aconseguit adormir el partit gràcies al triplet. I quan ha sentit algunes molèsties causades per Qatar, ha tingut temps de filtrar el nom d’un altre espònsor. A part de Benedito i Laporta, ¿a quin altre escandalitza el patrocini? Diria que a cap, si s’ha de valorar pel tríptic que els socis han rebut a casa amb tota la informació per anar a votar aquest dissabte. S’hi veu una persona vestida amb la samarreta de l’any que ve, fent el gest de dipositar el vot en una urna. Llegit de dalt a baix, la portada del tríptic diu: “Qatar Airways, ara et toca a tu. Vota! El 18-J, decideix el futur del Barça”. La paraula “Qatar” és tres vegades més gran que la paraula “Barça”. Però la composició no deu haver cridat l’atenció de cap responsable del club. Total, quin problema hi ha?

Que Bartomeu no hagi notat a les cames el pes del “No us fallaré”, o de la FIFA, Neymar o Zubizarreta, té a veure, també, amb el joc del seus rivals. Freixa no jugava aquesta lliga, sinó la dels pròxims anys: qui va ser portaveu de Rosell i directiu de Bartomeu fins a l’últim dia no podia aspirar a ser vist com a titular. Benedito té un joc fluid però precipitat. I Jan Laporta ha confiat tant en el seu carisma que ha acabat semblant el seu —el nostre— admirat Cruyff el 1978: una llegenda que ja no feia la màgia quan volia.

Fins a la nit de dissabte no sabrem què ha dit el soci sobirà, però si al final guanya el triplet, convidaria humilment els socis a preguntar-se quin profit en treuen de mantenir aquesta democràcia censitària que encara ara permet triar president. Aquest cop no hi havia urgències històriques i era el moment per debatre el futur amb calma. Si tot ho decideix la pilota quan entra, ¿on és el més que un club?