Arda Turan serà presentat divendres al matí

ARA | Barcelona | 08/07/2015 22:45

El segon fitxatge del Barça 2015-16, Arda Turan, serà presentat aquest divendres com a nou jugador blaugrana. El turc arriba aquest dijous a Barcelona, i està previst que es faci una primera sessió de fotografies a les oficines del Camp Nou. L'endemà, divendres, a primera hora, signarà el contracte que el lliga al Barça les properes cinc temporades –un contracte supeditat a la confirmació del nou president–. Ho farà acompanyat del president de la comissió gestora, Ramon Adell. A les 10, en canvi, Adell desapareixerà i el jugador provinent de l'Atlètic de Madrid compareixerà davant dels mitjans sense la presència de cap membre de la comissió gestora.

El turc podria mantenir una primera presa de contacte amb Luis Enrique, que ja està a terres catalanes.

Entre la oposición ya se habla de una lista única
LA OPINIÓN

LA OPINIÓN
Joan Vehils

@jvehils

Laporta y Benedito. El hecho de que la suma de las firmas de Benedito y Laporta no alcancen el número de las de Bartomeu ha desatado todo tipo de rumores. Por un lado, el más generalizado, es que podría producirse un pacto entre el propio Benedito y Laporta. Más que un pacto sería la retirada de uno de los dos, a cambio de algunos cargos en caso de victoria. Nada se descarta aunque nada ocurriría antes del debate del próximo martes. A priori, Laporta es el mejor orador y el que más posibilidades tiene de ganar el debate aunque eso tampoco le garantizaría ganar las elecciones. Por su parte, Benedito y Freixa también se mueven bien en los espacios televisivos pero no se puede descartar que Bartomeu sea quien se lleve el gato al agua con su política de evitar la confrontación y mostrándose el más moderado de los cuatro. En fin, que tras la validación de las firmas, Bartomeu sigue tranquilo mientras aumenta su cartel de favorito. Freixa es el más feliz de todos, Benedito empieza a tener dudas y Laporta es más consciente que nunca de que la victoria es muy complicada. Dicho esto, el peor escenario para Benedito y Laporta sería pactar y no vencer. Eso sí que les dejaría desacreditados para siempre. De todas formas, en esto del Barça no hay nada escrito. La prueba es el giro radical que dieron las encuestas en las elecciones del 2003. Entonces parecía que Bassat lo tenía ganado y Laporta arrasó. Eso sí, respecto a aquellos tiempos hay una diferencia notable: El Barça estaba hecho un desastre y no se ganaba un título ni por casualidad. Ahora, Bartomeu se presenta con un triplete bajo el brazo...
Entre la oposición ya se habla de una lista única

#34 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (primera part).
Posted on 9 juliol 2015 by Roger Vinton

No hi ha dubte que, de tot el que hem sabut construir els catalans amb les nostres pròpies mans, una de les creacions més reeixides –si més no, pel que fa a la seva projecció exterior- és el FC Barcelona. Possiblement, el club esportiu més important del món. Per aquest motiu, l’entitat blaugrana es veu obligada a pagar alguns peatges, com ara la voluntat desaforada d’alguns de voler-la controlar i fer-la servir per al seu propi interès. El 18 de juliol d’enguany –data el simbolisme de la qual no devia passar per alt als qui la van triar- hi haurà eleccions per decidir qui ha de governar el club durant els propers sis anys. El dret a vot l’exerciran els propietaris nominals del club, és a dir, els socis. D’ells depèn la possibilitat d’abortar els plans de la junta que ha regit els destins de l’entitat des de 2010, i que ens encaminen cap a un desenllaç fatal de manera inexorable.

Ser seguidor d’un equip de futbol té un contingut eminentment emocional –i gairebé irracional- que se sustenta en la perdurabilitat d’uns símbols que fora d’aquest món tindrien un valor molt escàs. El nom de l’entitat, la seva ubicació geogràfica, els seus colors, són factors que una multinacional podria modificar per mirar de millorar el seu negoci i guanyar més diners, però que un club de futbol no s’hauria de permetre canviar si no vol perdre part de la seva essència. Per entendre això, cal tenir un mínim de sensibilitat, o bé, un mínim d’intel•ligència, suficient per adonar-se que mai no sortim al carrer amb banderes de la Danone per molt que ens agradin els seus iogurts o tampoc ens emocionem amb els èxits de la Bayer per més que els seus productes ens alleugereixin els nostres mals. Però clar, no podem pretendre que tothom tingui aquesta sensibilitat o aquesta intel·ligència.

La junta de Bartomeu, i anteriorment la de Rosell, a la que fa cert temps vam batejar com a neonunyista, està a les antípodes de la postura dels qui volem que el club sigui tractat amb sensibilitat i amb respecte cap el seu patrimoni immaterial. La seva forma de fer entén que tot pot ser bescanviat per diners i que el què no surt al balanç de situació ni existeix ni mereix existir. Això els fa potencialment molt perillosos. En l’hipotètic cas que fossin bons financers –ha quedat palès que no ho són- d’aquí a uns anys els culers ens trobaríem amb un munt de diners al banc, però sense club. Se l’haguessin venut a bocins. Però és que a més, resulta que són força maldestres manegant els calers, de manera que hi ha possibilitats reals de que en un futur immediat ens quedem sense club i també sense diners.

Per què aquesta queixa tan contundent? Està directament connectada amb el que afirmàvem abans: un club són les seves essències immaterials (no és la Danone ni la Bayer), i al Barça tenim l’afegit de que els propietaris en som els socis. Perdre una cosa –les essències immaterials- i l’altra –la propietat- és perdre el club, i qui no ho vulgui veure o té interessos pecuniaris en l’assumpte, o és un obtús que hauria de ser inhabilitat pel jutge de guàrdia.

Com es poden perdre les essències? Molt fàcilment, bescanviant la teva naturalesa intrínseca per diners, amb la trampa mortal de que els valors perduts no els pots tornar a recomprar perquè s’han esvaït en la transacció. Alguns exemples: enderrocar sense necessitat un estadi que ha estat casa teva durant més de mig segle i on hi perviuen infinitat de vivències; l’Estadi no només són pedres, també és tot el que ha succeït a dins. Un altre: alterar les franges de la samarreta per primer cop en cent anys, no pas perquè has pres una decisió meditada i aprovada pels socis, sinó perquè a un dissenyador d’Oregon –o d’on dimoni sigui- li ha vingut de gust fer-ho sense tenir ni la més remota idea del que és el Barça. Posar publicitat a la samarreta, la pitjor possible, i per fer-li lloc esborrar del mapa el logotip d’Unicef que tan bona imatge ens havia donat a nivell planetari. Destruir de forma premeditada el viver de jugadors dels que ens hem estat alimentant durant molt anys, perquè t’estimes més el model de Florentino Pérez consistent en fer compres multimilionàries per –entre d’altres coses- inflar el balanç de la societat.

Queda clar que vendre les essències és un mal negoci es miri com es miri, però és que en el cas de les juntes Bartomeu- Rosell hi ha motius per pensar que ni tan sols es fa perquè el Club guanyi diners, sinó que sembla que al darrere hi ha interessos personals espuris. Però anem a pams: per què l’obsessió en ser patrocinats per Qatar i no pas per qualsevol altra multinacional? Potser la resposta és en aquestes declaracions de Rosell de l’any 2010 [minut 4:36] on afirmava treballar per a l’emir de Qatar. O sigui, que els negocis de Sandro Rosell amb l’emirat del petroli són pre-existents a la seva arribada a la presidència del Barça. Si qualsevol de vostès tingués un client tan important com Qatar, no miraria de complaure’l oferint-li la possibilitat de ficar el nas a un tresor com és el FC Barcelona? En conseqüència, qui s’està beneficiant d’aquesta relació? Ben bé diria que el club blaugrana només n’és la mercaderia i que els beneficiaris són els altres dos protagonistes de la trama: Rosell i Qatar.

Com pot acabar tot això? Quin paper pot jugar Qatar en el futur d’un Barça presoner del neonunyisme? Doncs és fàcil d’imaginar veient el que pensa el mateix Rosell de les societats que no tenen forma d’S.A. [minut 0:40] (clubs esportius, mútues, associacions, etc): no haurien d’existir. És a dir, que no crec que vagi gaire errat qui pensi que aquests nois arribarien al paroxisme si aconseguissin transformar el Barça en una societat anònima i que els qatarians se’n fessin els amos. Més endavant explicarem com poden estar planejant això.
El menyspreu que el tàndem Bartomeu & Rosell sent per l’ètica està fora de dubte si analitzem alguns dels fets que han succeït durant el seu mandat. Fem una mica d’història:
En plena campanya per a les eleccions a la presidència del club l’any 2010, Sandro Rosell va fer un tweet afirmant que, efectivament, Laporta havia fet coses bones durant el seu mandat, en concret tres decisions importants: nomenar Guardiola com a entrenador del primer equip, fer fora els violents de l’Estadi i vincular els colors del club a Unicef. Si realment Rosell es creia el que deia, el seu nivell d’escrúpols està sota mínims, atès que aquests tres encerts de Laporta van tenir una trajectòria molt breu durant el mandat que va iniciar al 2010.

Tweet Rosell
Els tres encerts de Laporta

No és cap secret que Rosell i la seva Junta no podien ni veure a Guardiola. El detestaven fins al punt d’humiliar-lo dient-li “Dalai Lama”, fent befa del seu caràcter taoista. Cal ser molt mesquí fer per això; en primer lloc, pel menyspreu que suposa cap el millor entrenador de la història del club, i en segon perquè a poques persones d’aquest món –a banda d’alguns xinesos- se’ls acudiria fer servir el nom del líder tibetà per insultar algú.” L’entrenador del Bages va aguantar durant un parell d’anys aquesta situació, però quan ja era fora, va esclatar, com es pot veure en aquestes imatges. El posterior ús de la figura de Tito Vilanova per part de la direcció del Club i de la premsa afí, és un dels episodis més tristos del barcelonisme. El mateix dia del comiat oficial de Guardiola, Rosell no va perdre l’oportunitat d’assestar-li la darrera punyalada: tot i haver-li promès que en aquella compareixença pública només es parlaria de la seva marxa, el president del Barça va estimar-se més saltar-se els pactes i comunicar als quatre vents que el nou entrenador del primer equip seria Tito Vilanova, davant de l’esguard d’incredulitat de Guardiola, que s’ho mirava des d’un cantó.

Pel que fa als violents, la junta de Rosell no va ni esperar a guanyar les eleccions per tornar a ficar-los dins del club. Durant la campanya electoral, la futura junta es va reunir amb ells i van signar un acord de col·laboració. Quan algú va manifestar que s’havia produït aquest pacte, Rosell i els seus companys ho van negar taxativament, però temps després, l’any 2013, van quedar en evidència quan algú va filtrar el document i Catalunya Ràdio se’n va fer ressò. L’anterior president, Joan Laporta, s’havia jugat literalment la vida per fer net, però aquella decisió tan encertada com plena de risc va quedar en no res pel caprici –o per altres motius que no coneixem- de Rosell.

Finalment, l’altra idea feliç de Laporta, la vinculació de la samarreta a Unicef, també va tenir una vida curta sota l’administració Rosell. Amb l’argument de que el club estava en bancarrota –motivació que després s’ha revelat falsa- els directius es van veure a obligats a prendre dues decisions transcendents per a la història del club: fer les fotocòpies en blanc i negre, i acceptar el patrocini de Qatar per a la samarreta. En un gest ple de simbolisme, el logo d’Unicef va quedar desplaçat al cul. Com va arribar Qatar a la samarreta blaugrana també té la pròpia història d’engany i simulació: primer va venir en forma de fundació (Qatar Foundation), per després passar, com qui no vol la cosa, a una marca comercial (Qatar Airways). Vaja, com quan els amos d’una mascota embolcallen en foie-gras la pastilla que li han d’administrar a la pobra bèstia per tal de que se l’empassi sense fer escarafalls. Quan més endavant parlem de les finances del club en el període 2010-2015, farem una aturada molt merescuda en el contracte amb Qatar per comprovar que ni de lluny era el millor del món, tal com es va dir.

Falses promeses

Aquestes tres decisions de la Junta van marcar l’inici del mandat, però no serien més que el tret de sortida d’un munt d’accions molt difícils de justificar. La llista és sorprenentment llarga. Per començar, un parell promeses electorals no complides: el projecte d’agència de viatges pròpia i el propòsit ferm de jugar els partits en horari “infantil”. En aquest segon cas, el Barça no només va continuar jugant a hores intempestives per imperatiu dels operadors de televisió, sinó que a més els nens van ser foragitats de l’Estadi –encara més- en una de les decisions més maldestres, precipitades i ridícules del mandat, que com a únic argument va tenir una afirmació amb una indubtable flaire piquiponiana: “No vull que diguin que Rosell ha matat un nen” [minut 12:50] .

Ètica i màrqueting

La mala sort, que més sovint del que ens agradaria pica a la porta del Club, ens va dur les recaigudes de Tito Vilanova (desembre 2012) i d’Éric Abidal (març 2012). Mentre l’empordanès no va poder superar la malaltia, Abidal va aconseguir restablir-se gràcies a un trasplantament de fetge. L’aleshores vicepresident esportiu, Josep Maria Bartomeu, va fer unes declaracions on prometia la renovació a Abidal en cas de que jugués un sol partit un cop recuperat. El francès en va jugar uns quants, però Bartomeu se’n va desdir i el club va optar per despatxar Abidal, just quan el francès ja s’havia convertit en un símbol de l’esport mundial. No només va ser una decisió impresentable des del punt de vista ètic, sinó que a més va ser una nefasta operació des de l’òptica del màrqueting. Els beneficis per a la imatge del club renovant per un any al francès haguessin estat innombrables, però la Junta era incapaç de veure aquestes coses.

Seguirem.



Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

La última carta

Ernest Folch

La campaña electoral a las elecciones a la presidencia del Barça tiene hoy un diagnóstico claro. Las sensaciones son muy sencillas de resumir y a pesar de que pocos lo dicen en voz alta es un secreto a voces que hoy compartiríamos una mayoría aplastante de observadores: Toni Freixa tiene escasas posibilidades a pesar de ser el candidato revelación y estar haciendo una muy buena campaña, que le ha permitido empezar a revertir la imagen que la gente tenía de él. Benedito tiene mínimas opciones a pesar de llevar tanto tiempo picando piedra y luchando cada voto de socio en socio. Laporta lo tiene mucho más complicado de lo previsto a pesar de su carisma y su gran historial porque no logra elevar la campaña por encima del triplete. Y Bartomeu va destacado en cabeza, casi a placer, sacando partido hábilmente de su antiliderazgo que muchos veían como defecto y que él sabe convertir en virtud. Lo que está sucediendo es muy fácil de sintetizar: no sucede nada. Es decir, sucede lo que le conviene a Bartomeu, que se ha encerrado en un catenaccio descarado, no entra al trapo sobre ningún tema espinoso y ha conseguido que haya solo un debate en un injustificable martes, para que los eventuales daños colaterales queden lo más lejos posible del sábado. La defensa cerrada de Barto no puede ser atacada con fichajes, porque para esto ya está la junta gestora debidamente dirigida. Y difícilmente puede tumbarse con algún escándalo, si se tiene en cuenta que no parece hacerle cosquillas ser el primer candidato que se presenta imputado a unas elecciones. Solo queda una opción: un gran pacto entre las candidaturas de Laporta y Benedito, que obligue a una de ellas a retirarse, cree un efecto ilusionante de ‘lista única’ y provoque un efecto llamada a socios que habían desistido de votar. Ninguno de los dos puede permitirse una derrota: Benedito no podría presentarse una tercera vez y Laporta quedaría demasiado tocado. Es decir, solo habrá partido si hay pacto. Es la última carta.

Pedro se resigna y dirá 'sí' al Chelsea

Su corazón culé le ha llevado a rechazar a Arsenal, Liverpool y PSG, pero finalmente ha acabado sucumbiendo a la tentación blue
Pedro se resigna y dirá 'sí' al Chelsea

Pedro Rodríguez con Luis Enrique Martínez durante un partido de la temporada 2014-15 Ignasi Paredes

Javier Miguel

12-7-2015 | 04:05 H.

Pedro ha acabado rindiéndose a la evidencia. Por mucho que su corazón le pida seguir en el Camp Nou, la razón le indica que debe intentar reflotar su carrera fuera del Barça. Cuando el pasado 3 de junio, en vísperas de disputar la final de la Champions League, selló su renovación hasta junio de 2019, todo hacía indicar que el delantero tinerfeño sacrificaba su protagonismo por seguir de blaugrana. Esa era la idea, pero, por si acaso, ambas partes pactaron rebajar la cláusula de rescisión de 150 a 30 millones. El Barça no quería perjudicar a un futbolista que lo ha dado todo por los colores blaugrana en las siete temporadas que ha militado en el primer equipo. Y Pedro, por su parte, quería dejar una puerta abierta por si su situación empeoraba en el futuro.

El tinerfeño se fue de vacaciones convencido de seguir en el Barça, máxime después de la charla telefónica que mantuvo con Luis Enrique, en la que el asturiano le prometió que volvería a ser un futbolista importante. Con este panorama, Pedro rechazó suculentas ofertas de Arsenal, Liverpool y PSG. En los últimos días, sin embargo, la situación a cambiado. El delantero recibió una llamada de José Mourinho que le hizo replantear su futuro. Una charla con su excompañero Cesc, ahora en las filas ‘blues’, acabó de convencerle.

30 MILLONES
PUBLICIDAD
3

El club londinense está dispuesto a pagar los 30 millones de la cláusula de rescisión en cuanto salga elegido el nuevo presidente. Ni su directiva ni Mourinho quieren problemas con el Barça, por lo que no entablarán negociación alguna. Asumirán lo que está estipulado en el contrato del futbolista. Pedro está convencido de que en el Chelsea recuperará el papel principal que ha perdido en el Barça, lo que le ayudará a cumplir uno de sus principales objetivos: estar en la Eurocopa del próximo verano, una cita que corría peligro de perderse de prolongarse su papel secundario en el Camp Nou.

Pedro había adquirido, de alguna forma, un compromiso no escrito con el Barça de seguir como blaugrana hasta el mercado invernal, cuando expira la sanción de la FIFA que impide al club blaugrana inscribir nuevos futbolistas. Si su situación no cambiaba y seguía relegado a la suplencia, la entidad culé se comprometía a facilitar su salida en enero. Parecía que iba a ser así, pero el tinerfeño ha visto muy claro que su futuro está lejos del Camp Nou.

El delantero vio muy claro que su situación no iba a cambiar en vísperas de la eliminatoria de semifinales frente al Bayern. El Barça visitaba el campo del colista, el Córdoba, que afrontaba el duelo prácticamente desahuciado. De echo, los blanquiverdes descendieron matemáticamente después de encajar un severo 0-8. Pedro ha explicado a su entorno que ese día se dio cuenta que su etapa en el Barça había llegado a su final. “Si no juego ni este partido”, habría exclamado. Efectivamente. Pedro no fue titular y solo jugó los últimos 20 minutos... en sustitución de Rakitic. Ni con el partido resuelto y con el Bayern en el horizonte más cercano quisieron retirarse del terreno de juego Neymar, Luis Suárez y Messi.

INTOCABLE

Si no hay lesión de por medio, tanto el vestuario, como los culés, como el resto del planeta, saben que el tridente ofensivo es intocable. Quieren jugarlo todo y lo van a jugar todo. Pedro no es una excepción. El tinerfeño estaba dispuesto a seguir sabiendo que su misión sería estar preparado para cuando el equipo le necesitara. El paso de los días le ha convencido de que era una decisión equivocada. Aún más tras el fichaje de Arda. La polivalencia del centrocampista turco le permite ocupar también posiciones de ataque, con lo que Pedro ha visto claro que se trata de un rival más en la lucha por repartir minutos.

El tinerfeño ha decidido que ha llegado el momento de dar por finalizada su etapa como blaugrana y aún con mucho dolor en su corazón ha tomado la determinación de probar fortuna en la Premier League. Pedro no habla ni una palabra de inglés, pero su amigo Cesc ya le ha explicado que eso no va a ser un obstáculo en un vestuario donde también se habla el castellano. Además de Cesc, el plantel ‘blue’ cuenta con Diego Costa, Azpilicueta o Courtois, por poner tres ejemplos de futbolistas que se desenvuelven bien en castellano. Futbolísticamente, Pedro no va a tener ningún problema. Al margen de calidad técnica, el tinerfeño aporta un extra de trabajo y esfuerzo en cada entrenamiento.

Abans que ho perdem tot (2)

Roger Vinton. Barcelona.
/ 11.07.2015

Roger Vinton ha iniciat al seu blog una sèrie d’articles sobre el debat obert arran de les eleccions del F.C. Barcelona sobre el model de club que volem. En la primera entrega, que podeu llegir aquí, Vinton qüestiona els lligams del club amb Qatar, i les conseqüències que podria tenir. En aquesta segona part, explora els vincles i l’amistat entre Sandro Rosell, i Florentino Pérez.
Sandro Rosell

Sandro Rosell
La venjança del 16-0

A la primera assemblea de socis de la junta de Rosell es va produir un fet històric, com va ser l’aprovació de l’acció de responsabilitat sobre els anteriors mandataris del club. En poques paraules, la legislació permet que els clubs esportius exerceixin accions legals contra administradors que hagin causat pèrdues econòmiques a les entitats que han gestionat. La junta de Rosell no va trigar gens en acollir-se a aquesta possibilitat per portar a Laporta i els seus directius davant de la justícia. A l’assemblea de compromissaris d’inici de la temporada 2010/11 (16 d’octubre de 2010) es va sotmetre a votació aquesta decisió tan transcendental, resultant un vot favorable a les pretensions dels nous gestors del club. Dues coses a destacar d’aquella votació: en primer lloc, l’escàs –ínfim- marge pel qual es va prendre “la decisió social més important de la història del Club” (Rosell dixit), atès que el SÍ es va imposar al NO per tan sols 29 vots, tenint en compte entre els vots afirmatius estaven inclosos bona part dels de la Junta i dels compromissaris de designació directa, i que el club depassava àmpliament els cent mil socis. Els segon fet destacable és que el mateix Sandro Rosell, que era qui havia posat la maquinaria en marxa, va votar inexplicablement en blanc. L’acció de responsabilitat va tirar en endavant, tot i que les pèrdues que s’imputaven al mandat Laporta procedien dels famosos vuit dies de 2003, quan es va tancar el darrer exercici de Joan Gaspart, és a dir, que si aquelles pèrdues s’haguessin imputat a qui les havia gestat, els set anys de Laporta haguessin donat com a resultat un benefici i res d’això hagués començat. A més, els comptes de la darrera de temporada de l’advocat barceloní al capdavant del Barça –la 2009/10- havien estat reformulats per la Junta entrant, resultant en quantioses pèrdues.

Però després de quatre anys de patiment per unes quantes famílies –no tothom qui passa per la junta del Barça és exageradament ric- va sortir la sentència judicial del contenciós. Va resultar que la reformulació dels comptes de la temporada 2009/10 no era correcta i per tant es concloïa que els set anys de Laporta no havien deixat pèrdues (sentència 28/10/14).
Les primeres decisions

D’entre les primeres decisions de la nova junta n’hi ha de prou estranyes: es va vendre l’ucraïnès Txigrinski només un any després d’haver-lo fitxat, perquè asseguraven que es necessitaven els diners per pagar nòmines. Va ser la primera clatellada en públic a Guardiola, atès que el jugador havia estat una petició expressa d’ell. També es va decidir tancar l’admissió de nous socis al club –amb algunes excepcions molt acotades- amb l’argument que si el registre era obert, un dia “en un poble de Sibèria es podien posar tots d’acord per controlar l’entitat” (Rosell dixit). Es va eliminar de soca-rel la secció de beisbol –amb prop de setanta anys d’història- perquè oficialment el club no es podia permetre el cost que suposava… eren uns 300.000 euros anuals. També van intentar mutilar la secció d’hoquei gel, atès que es va anunciar que quedaria confinada a les competicions autonòmiques de Catalunya… fins que algú els va fer saber que a l’hoquei gel només existien les competicions estatals i van haver de recular. Pot semblar que tant el beisbol com l’hoquei gel no tenen un seguiment massiu per part dels socis barcelonistes, i és rotundament cert; però com dèiem a l’inici, a un club com el Barça els símbols són fonamentals i podem convenir fàcilment que les seccions són una de les característiques medul·lars del club, d’aquelles coses que ens distingeixen dels altres. El problema rau en que el mateix Rosell no està empeltat d’aquesta filosofia perquè jo mateix l’he sentit dir que “no sé si és bo que tinguem seccions”.
Agressions sense resposta

L’any 2010, amb l’arribada de Mourinho al Real Madrid, la tensió entre els dos grans del futbol espanyol va arribar a límits insostenibles. El club blanc, amb l’ajut imprescindible dels seus altaveus mediàtics, va posar tones de pressió sobre el Barça amb la intenció de desestabilitzar-lo i guanyar a les clavegueres el que no podia guanyar als terrenys de joc. El president del club blanc, Florentino Pérez, ja havia tingut un Mourinho avant-la-lettre durant la seva primera etapa de president al Madrid en la figura d’Antonio García Ferreras. El periodista castellà, que ara sembla un adorable búfal de peluix a la seva tribuna de la Sexta, va perpetrar comunicats plens d’odi en contra del Barça i va ser l’ideòleg del “Villarato” que l’aleshores fidel Alfredo Relaño es dedicaria a esbombar. Per tant, no era el primer cop que Real Madrid decidia baixar al fang per intentar destronar al Barça. D’entre les moltes barbaritats orquestrades des de la Castellana, potser la més indigna va ser la utilització d’un periodista de la COPE, Juan Antonio Alcalá, per denunciar, al final de la temporada 2010/11, que els jugadors del club blaugrana es dopaven. La tèbia resposta del Barça no va ser proporcional a la magnitud de l’atac rebut. Es va anunciar una demanda per danys morals contra l’emissora de l’església per un import de més sis milions d’euros, però quan la tensió va baixar, el Barça es va conformar amb els 200.000 € oferts per l’operador radiofònic. Segons la junta del club, van entendre que amb la rectificació per part de la COPE ja n’hi havia prou. Però potser la renúncia a seguir fins al final anava vinculada a la possibilitat que quedés palès que qui hi havia al darrere de tot era Florentino Pérez, amic personal de Sandro Rosell. La relació entre tots venia de lluny, i segons sembla estava marcada per una gran veneració de Rosell cap al magnat de la construcció. No debades, el mateix Rosell ha presumit públicament de ser una peça clau en el fitxatge de Figo per al Real Madrid, ja que com a executiu de Nike va alliberar el portuguès dels drets d’imatge perquè pogués abandonar el Barça i anar al club blanc. Això no és cap rumor, sinó que ell mateix ho explica en el seu llibre “Benvingut al món real”, on també relata els vincles entre l’empresa del seu pare, EMTE, i algunes constructores de Florentino, a més dedicar-li epítets com “cavaller espanyol auster i brillant”.
Florentino Pérez

Florentino Pérez

Durant aquell mateix 2011 tan tempestuós entre Barça i Madrid, va veure la llum l’anomenat lobby “Puente Aéreo”, una plataforma d’empresaris destacats de Madrid i Barcelona que tenen com a objectiu el “diàleg” entre les dues capitals, o el que és mateix, fer pressió per aturar el sobiranisme creixent i frenar el Procés. En aquest grup trobem als representants habituals del poder tradicional, immobilista i naftalí, com Juan Rosell (CEOE), el difunt José Manuel Lara (Planeta), Emilio Cuatrecasas (Bufet Cuatrecasas), Juan Maria Nin (“la Caixa”) o Luis Conde (Seeliger y Conde, el despatx que va fitxar Esperanza Aguirre l’any 2013). Bé, doncs entre els fundadors, a banda dels esmentats també hi trobem als amics Sandro Rosell i Florentino Pérez.

Vistes aquestes connivències sembla fins i tot raonable que el FC Barcelona comandat per Sandro Rosell no volgués entrar en conflicte amb el Real Madrid de Florentino Pérez i es “deixés fer” amb una passivitat exasperant per als seus socis.

No marxin gaire lluny.

Agustí Benedito: 'El Barça ha de fer una defensa de la catalanitat sense límits'

15.07.2015 06:00

L'empresari Agustí Benedito és la segona vegada que es presenta a les eleccions del Futbol Club Barcelona. El 2010 aconseguí de ser el segon candidat més votat, darrere de Sandro Rosell. Proposa un model de club catalanista, allunyat de Catar i més proper al soci. Quant a les eleccions de dissabte, es nega a creure que siguin una lluita entre Laporta i Bartomeu. Confia en la seva candidatura i assegura que pot guanyar.

—Digueu-me els tres motius principals per què el Barça necessita un canvi a la presidència.
—Aquí hi ha en discussió el model de club. Primer perquè hem de tenir el Barça ben lluny de Catar. Segon: tenim una tolerància al risc diferent de la de l'actual directiva i hem d'assegurar molt la solvència del club abans de posar-lo en risc amb aquesta inversió multimilionària de l'Espai Barça. Si surt malament podríem córrer riscs indesitjats. I tercer motiu: perquè la política social de l'anterior directiva no ens agrada pel fet que limita l'accés de nous socis, els nens han de pagar... Nosaltres perseguim un club més popular, transversal.

—Quin paper ha de fer el club en el procés que viu el país?
—Sóc independentista d'ençà que tinc ús de raó. Però no aspiro a presidir el govern del meu país, ni tan sols el parlament. Aspiro a presidir el FC Barcelona, on hi ha desenes de milers de socis que pensen com jo, però també hi ha desenes de milers que no pensen com jo. I jo vull representar-los tots. El Barça ha de fer una defensa de la catalanitat que ens defineix com a club i l'hem de fer sense límits. Però el Barça no pot convertir-se en un actor polític. El procés polític s'ha de dirimir en les vies polítiques. El Barça, si de cas, ha d'acompanyar el país i sempre, això sí, de manera contundent a favor del dret de decidir. Això és la defensa d'un principi democràtic, no polític.

—Però si el país fes un pas endavant, el Barça s'hauria de posar al seu costat?
—Segur. Si el poble de Catalunya, en aquest lliure exercici, vol convertir la nació catalana en una nació normalitzada en el concert de nacions lliures del món, el Barça, s'ha d'alinear amb tota comoditat en la nova situació política. Sense cap mena d'inconvenient, ans al contrari.

—Què significa portar el nom de Catar a la samarreta?
—Ens acabarem avergonyint de portar aquest nom a la samarreta. Governs com el dels EUA o l'alemany, Amnistia Internacional i tantes i tantes organitzacions, diuen, i ningú no ho nega, que el règim de Catar és darrere el finançament del terrorisme islàmic: ISIS, els germans musulmans d'Egipte... I més enllà de la vulneració de drets bàsics, humans i laborals del país. Hi ha moltes alternatives que no entren en conflicte amb la defensa de valors del Barça i més interessants econòmicament.

—Heu anunciat que teniu alternatives a Catar. Què en podeu dir?
—No puc dir-ne res. Només que són quatre i que poden ser moltes més perquè tenim la samarreta més buscada del món.

—Però podeu garantir que serà la samarreta més ben pagada del món?
—A veure, nosaltres competim. El nostre horitzó és el Manchester United, que cobra 70 milions anualment. Tot allò que s'hi aproximi o ho superi, serà un bon tracte.

—Molts candidats parleu d'impulsar la Masia. Com es pot fer?
—La Masia no és únicament un impacte en el nostre model de club sinó que ens impacta en la nostra essència. Va més enllà del futbol. Ens definim per la Masia. Els darrers cinc anys s'ha deteriorat i hem de recuperar el paper preponderant que havia tingut. És evident que hi ha hagut un excés de rotació d'entrenadors, s'ha perdut la metodologia i els principis de tecnificació i hi ha una falta d'harmonització. Hem d'agafar una línia clara i un objectiu compartit i aplicar-hi les decisions, una cosa que s'havia fet bé els anys abans de l'últim mandat.

—Creieu que és imprescindible un nou estadi?
—L'actuació arquitectònica sobre el Camp Nou és necessària, s'ha de fer i no admet discussió. Aquí es tracta que el club tingui una ràtio de solvència superior a la que té ara per no posar en risc, darrere una obra tan important, el model de club. La inversió és massa forta i vull evitar aquesta pressió. Aquí podem prendre molt de mal i fins que no tinguem la certesa absoluta que no posem el model de club en risc, no ho farem. Nosaltres, en aquest mandat, ens comprometem a construir un nou Ministadi, un nou Palau Blau-grana i a dedicar una inversió de cinquanta milions d'euros a millorar accessos, bars, serveis, banys, escales mecàniques... Tot això s'ha de fer immediatament. I llavors hem de pactar una modificació del Pla General Metropolità amb l'ajuntament. No es pot anar amb aquesta alegria i dir al soci que els projectes es faran de manera immediata.

—Per què no hi ha mai dones candidates a la presidència?
—Hi ha 37.000 sòcies i, malauradament, la seva aportació és molt menor a la que els correspondria. També vull dir, tot i que és una cosa de què no se n'ha d'estar orgullós del tot, a la junta tenim quatre dones. No són gaires, és veritat, però seria la primera vegada que a la junta del Barça hi hauria quatre dones. Això s'ha de corregir, és evident. No sóc capaç de donar-ne les explicacions, però és una evidència.

—Creieu que la presidència del Barça és reservada als rics?
—Totalment. Haver d'avalar un 15% del pressupost de despesa anual del club limita. És un club que és propietat de 144.000 persones, però a la pràctica hi ha un grup molt petit de socis que puguin optar a la presidència. Has de ser capaç que un banc t'avali quatre milions d'euros per formar part d'una junta directiva. Tu diràs si queda reduït. Va contra l'essència del Barça i no garanteix que alguns altres talents arribin a la presidència. A més, no és efectiu perquè si mai es crea un conflicte entre preservar els teus avals i els del club, preservaràs els teus. No avala ningú, no avala el president de la Generalitat, no avala el batlle de Barcelona, no avala cap director general de cap companyia. Això de l'aval és absolutament contraproduent, però és un imperatiu legal de la llei de l'esport del 1990.

—En els desplaçaments del Barça es continuen veient pancartes dels Boixos Nois. Encara s'ha de fer molta feina per apartar-los de l'afecció?
—Tothom sap que els Boixos no han deixat de ser a l'estadi en aquests últims cinc anys. S'ha d'intentar mantenir la línia molt ben encetada, de molta valentia i molta fermesa, del mandat del Joan Laporta, quan van ser apartats de l'estadi. No ens podem relaxar. En les anteriors eleccions Sandro Rosell va mentir i va dir que no havia fet cap acord amb els Boixos, però sí que n'havia fet un. Hem de recuperar la rigidesa que va tenir el mandat de Laporta.

—Parlant de Laporta, descarteu d'unir-vos a la seva candidatura?
—Segur. En Laporta, amb un exercici de percepció d'haver perdut les eleccions, ja va reconèixer que sense un pacte de tres no es podia fer fora Bartomeu. Però nosaltres som molt conscients del suport que tenim. Anirem fins al final. Tot depèn de la participació que hi hagi. La gent ha de saber que la meitat dels qui em voten a mi no votaran mai Laporta. Molts dels qui em donen suport són ex-votants de Rosell. Per tant, la meitat de vots anirien a Bartomeu. Ara, una retirada de Laporta implicaria un traspàs de vots en massa cap a nosaltres, no cap a Bartomeu, i això ens garantiria la victòria. Així que si Laporta no vol que guanyi Bartomeu, té una alternativa molt clara.

—A l'última enquesta, la de La Vanguardia, us atorguen un 6% dels vots. Com encareu els comicis sabent que teniu poques probabilitats d'entrar en la pugna entre Bartomeu i Laporta?
—No estic d'acord que hi hagi una dualitat. L'enquesta de La Vanguardia no és vàlida. És de mil trucades, no és feta a socis del Barça i inclou la pregunta 'Qui creu que guanyarà les eleccions?' en lloc de 'Qui votaria?'. No té cap fiabilitat i no és rigorosa. No podem fer cas d'enquestes manipulades en què la mateixa base demoscòpica ja reconeix que no és feta a socis del Barça. Vaig tenir 8.044 vots a les darreres eleccions i he presentat gairebé 4.000 signatures de suport, 800 menys que Laporta. No puc admetre que La Vanguardia m'atorgui per a dissabte 2.000 vots. L'interès que tinguin alguns mitjans de bipolaritzar les eleccions, que és constant, no amaga la realitat. Per què La Vanguardia i alguns mitjans tenen interès a dir que és cosa de dos? De cap manera. Ja ho veurem dissabte.

—Us veieu guanyant les eleccions?
—Jo em veig guanyant aquestes eleccions. És clar que sí! Seré una sorpresa per a qui es cregui les enquestes intencionades, però per a qui coneix la realitat del Barça no. Ningú no pot passar per alt que vaig presentar gairebé 4.000 signatures. I no eren hologrames!

Després del debat refermo la meva idea, en Benedito seria el millor president dels 4 candidats.

Estic d'acord amb tu, però votaré Bartomeu (amb els dits tapant-me el nas) per a que en cap cas guanyi Laporta. O sigui, vot útil.

Estic d'acord amb tu, però votaré Bartomeu (amb els dits tapant-me el nas) per a que en cap cas guanyi Laporta. O sigui, vot útil.

Mai he votat a Laporta la ultima a Benedito Ara votaré a Laporta

Es correcte lo de vot util, aixi laporta no torna a buidar la caixa del barça....

Pero el programa mes coherent es el de toni freixa de qui conec personalment a tres membres del seu equip...

Beto: "El Sevilla tiene armas para ganar al Barcelona en la Supercopa de Europa"

Beto, portero del Sevilla, asegura que el Sevilla tiene armas para luchar con el Barcelona por la Supercopa de Europa


EFE
15-7-2015 | 16:43 H.

Antonio Alberto Bastos 'Beto', portero del Sevilla, aseguró este miércoles, en la concentración sevillista en La Manga del Mar Menor (Murcia), que su equipo tiene sus "armas" para "dar lo mejor" y "pelear" por ganar la Supercopa de Europa ante el Barcelona, el 11 de agosto en Tiflis.
En rueda de prensa, Beto declaró que el Barcelona, por su potencial, es favorito en dicha final, pero recalcó que aunque la perdieran la pasada temporada ante el Real Madrid (2-0) en Cardiff, son "un equipo muy competitivo" y, por ende, "por parte del Barcelona también hay un respeto por el Sevilla".
"Va a ser una gran final, la afrontamos con el máximo respeto al Barcelona, pero tenemos nuestras ilusiones y nuestras armas para llegar allí y dar lo mejor por pelear por algo que nos mueve, una copa, otro título", subrayó.

Beto, que perdió la titularidad la pasada temporada a consecuencia de las lesiones y no pudo jugar la final de la Liga Europa ante el Dnipro ucraniano en Varsovia, destacó, sin embargo, que "el secreto de este equipo es el grupo, el colectivo".
No obstante, el luso sí mostró su deseo de "jugar", pero insistió en que la "sensación" que quieren transmitir en el Sevilla es que son "un colectivo, que ganamos todos y perdemos todos", aseveró.
Sobre la dura competencia que tendrá con el portero canterano Sergio Rico, indicó que a ambos les "toca trabajar, dar garantías" de que están bien, tras lo que quien tendrá que decidir será el entrenador, pero abundó en que los dos van a "estar preparados para la Supercopa" y en que, "sea la decisión que sea", deben respetarla.
Beto también se congratuló por la continuidad del técnico Unai Emery, al que calificó como "un entrenador bicampeón europeo", que le da "un plus" al equipo y a la plantilla.
"Hay que darle las gracias al club, porque también sé que hizo un esfuerzo muy grande para mantener a Unai. La espina dorsal del equipo sigue. Creo que estamos en el camino correcto. Es una alegría muy grande que haya continuado un entrenador tan ganador y tan exigente" como Emery, afirmó el portero internacional portugués.

Benedito presenta un sponsor principal que ofrece 70-80 millones al Barcelona

Agustí Benedito, candidato a la presidencia del Barcelona, presenta una empresa de bebidas energéticas que daría unos 70 millones al Barça
Benedito presenta un sponsor principal que ofrece 70-80 millones al Barcelona

Benedito presentó el nuevo sponsor para la camiseta

sport.es

15-7-2015 | 17:42 H.

Agustí Benedito, candidato a la presidencia del FC Barcelona, ha presentado este miércoles el sponsor alternativo a Qatar Airways. En una rueda de prensa celebrada en su sede electoral, Agustí Benedito, ha presentado la compañía World Trande Brands Limited como alternativa al patrocinio de Qatar Airways. A través de la marca 'Flight', una bebida energética y uno de los productos de esta compañía india, la World Trade Brands Limited está dispuesta a ofrecer entre 70 y 80 millones de euros al Barcelona por temporada. El patrocinio sería por tres años.

Horas antes en el programa de TV-3, Agustí Benedito ya había avanzado que "es una empresa inglesa con capital hindú. Ellos quieren anunciarse no porque yo me llame Benedito, sino porque somos el Barcelona". Solo sería para la camiseta del primer equipo y no para la de los entrenamientos.

Antes de la presentación, al igual que hizo Josep Maria Bartomeu, Agustí Benedito ha ha firmado con la Plataforma per la Llengua el convenio para mejorar la situación del catalán en el Barcelona. "Para que los futuros Messis hablen catalán", dijo.

Messi, Neymar Jr y Suárez, candidatos al Mejor Jugador de la UEFA en Europa

www.fcbarcelona.cat

15/07/2015 17:56

Los tres delanteros culés figuran entre los 10 finalistas de un premio que levantó Messi en 2011 e Iniesta en 2012

El ganador se conocerá el 27 de agosto, coincidiendo con la gala que servirá para sortear la fase de grupos de la Liga de Campeones

Leo Messi, Neymar Jr y Luis Suárez, ganadores de la Liga de Campeones en Berlín, figuran entre los 10 finalistas al Mejor Jugador de la UEFA en Europa. Los tres delanteros culés representan al FC Barcelona en una lista en la que también están Buffon, Pirlo, Pogba, Arturo Vidal y Tévez (Juventus), Hazard (Chelsea) y Cristiano Ronaldo (Real Madrid).

El nombre del ganador se conocerá el 27 de agosto, en Mónaco, coincidiendo con la gala que servirá para sortear la fase de grupos de la Liga de Campeones. Antes, el día 12, se sabrá cuáles son los tres finalistas que optan al galardón.

Hay que recordar que Leo Messi levantó este premio en 2011 y que Andrés Iniesta hizo lo propio en 2012. Desde entonces, Franck Ribery y Cristiano Ronaldo han sido los ganadores de un galardón que vivirá este año su quinta edición.

#37 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (quarta part).
Posted on 15 juliol 2015 by Roger Vinton

Les clavegueres del neonunyisme

Costa de creure que es puguin fer tres escrits crítics amb la contundència dels precedents, sense haver parlat ni del Cas Neymar, ni de la sanció de la FIFA, ni de Viagogo, per posar tres exemples. La quantitat de material tòxic que genera aquesta junta deixa astorat a qualsevol que hi vulgui posar ordre.

Quan el nom del jove Neymar va començar a sonar en el circuit del futbol internacional, tots els grans clubs europeus van desviar la mirada cap a Brasil per mirar de comprovar si, per fi, havia nascut el successor de Pelé. Entre els principals interessats en contractar-lo, com no, hi eren el Barça i el Real Madrid. Quan semblava que el club de la capital d’Espanya havia pres un avantatge decisiu, els blaugranes van reaccionar posant calers sobre la taula per bloquejar la contractació. L’opció de compra que va signar el FC Barcelona implicava que el futur astre brasiler s’incorporaria a l’equip l’any 2014, però finalment, davant de la pressió de clubs rivals, la seva arribada es va avançar un any.

Fins aquí, la història del fitxatge que podria ser el de qualsevol gran estrella. Però aviat es va complicar tot, quan en una demostració absurda de vanitat, l’aleshores president Sandro Rosell va presumir en públic de que gràcies a les seves bones relacions amb el Brasil i a les seves skills negociadores, el fitxatge havia costat només 57 milions d’euros, quan els rivals -entre ells el Real Madrid- haurien d’haver desemborsat prop de 100 milions per fer-se amb els serveis del brasiler. Amb aquestes declaracions fora de lloc va aixecar la llebre i qui més qui menys va començar a sospitar que en l’operació Neymar hi havia quelcom estrany. Més endavant, i si em permeten inserir un spòiler, el director general del club Antoni Rossich tindria la barra de dir davant del jutge Ruz que havien pogut fitxar Neymar a un preu tan baix gràcies a “la gran capacitat de seducció de Sandro Rosell”. Per acabar-ho d’adobar, el club es negava a mostrar la manera com havia instrumentat aquesta operació tan fabulosa perquè, per exigències de la contrapart, el contracte era confidencial.

Un dels qui no es va empassar que el Barça hagués aconseguit la contractació del brasiler a preu d’outlet va ser el soci Jordi Cases, que es va dirigir a la junta demanant explicacions. Amb una estratègia mixta de ninguneig i d’amenaces, els directius blaugranes van aconseguir que a Cases només li quedés l’opció de demanar els detalls del contracte per via judicial. I d’aquí, en un tres i no res, arribem a on tothom sap: a l’Audiència Nacional i a les portades de diaris i informatius de la televisió. De la seva banda, Jordi Cases va ser força maltractat, seguint aquesta tradició tan nostra de violentar més a qui denuncia un delicte més que no pas a qui l’ha comès. Quan la Junta va fer públic el contracte mitjançant una compareixença pública, vam entendre-ho tot. Qui va fer les explicacions oportunes va ser l’Esade-boy Raúl Sanllehí, el noi de la veu afònica i creador de l’expressió “chupando un boli” que tant impacte va causar. El panorama que es va desplegar en aquells instants va ser el de tot un seguit de contractes que tenien com a únic objectiu l’engany:

Enganyar hisenda, per pagar menys impostos.
Enganyar el soci, per fer-li creure que el “seductor” Rosell havia aconseguit estalviar-li molts calers.
Enganyar Messi i la seva família, perquè no sabessin que l’argentí ja no era el jugador millor pagat de la plantilla.

No cal entrar en detalls, perquè ara l’entrellat de l’operació ja és públic i qui estigui interessat pot trobar-ne moltes referències a internet, però el cert és que hi havia apartats que eren veritablement delirants i que donen una idea prou clara de l’estructura mental dels qui han estat dirigint el club aquests cinc anys. Per posar un exemple, part dels diners gastats però no comptabilitats com a cost servien per contractar el pare de Neymar com a scouter al Brasil, i una altra partida es va pagar com a opció de compra de tres jugadors joves del Santos dels que mai més se n’ha sabut res.

A banda de les qüestions legals, que la justícia decidirà algun dia, l’engany perpetrat als socis és molt greu. Els culers haurien d’entendre que els veritables propietaris del Barça són els socis i que la junta només té el mandat de gestionar el club durant període determinat, però sovint sembla que tot funcioni a l’inrevés i que els membres de la junta siguin els propietaris de l’entitat. Fent un paral·lelisme empresarial, seria com si uns empleats de màxim nivell enganyessin al propietari de l’empresa on treballen; si l’amo els descobrís, no durarien ni una setmana als seus càrrecs.

Per tant, a ulls del món sencer, ara tenim el club immers en un procés judicial i amb dos expresidents –Rosell i Bartomeu- imputats per delicte fiscal i societari. Però no només és una qüestió d’imatge, sinó que aquesta martingala maldestre ja ens ha costat molts diners, molt per sobre dels 57,1 milions d’euros que ens havien dit. La xifra actual, entre declaracions complementàries a Hisenda i multes ja està al voltant dels 100 milions d’euros. Això no és tot: avui mateix, els representants de l’empresa DIS, propietària inicialment de part dels drets de Neymar han fet una roda de premsa detallant els motius que els ha dut a reclamar per via judicial els diners que se’ls ha escamotejat en l’operació. És molt senzill, si ells tenien el 40% dels drets de Neymar i el fitxatge ha costat 100 milions en comptes de 57,1 milions, algú s’ha quedat el que els corresponia.

No és res estrany, coneixent la seva trajectòria, que Rosell hagi fet operacions que van més enllà de la legalitat i del que se suposa que és ètic. Un dels aspectes més foscos i menys coneguts per l’aficionat mig del Barça és la participació de Rosell a Viagogo, una empresa dedicada a la compra-venda d’entrades per a espectacles de tota mena, on l’expresident blaugrana era fundador i accionista. Aquesta societat té un vincle estret amb el Barça atès que un dels seus negocis és la venda d’entrades per a partits del Camp Nou. Sovint disposa de localitats fins i tot abans que el club les posi a la venda, circumstància que fa sospitar a molts. Encara que aquestes entrades no procedissin del club, sinó dels socis, tot plegat seria força antiestètic, ja que l’empresa participada pel qui fins fa un any i mig era president del club estaria donant cobertura a un tràfic il·lícit d’abonaments de socis. A banda d’això, Viagogo no té una imatge gens positiva a nivell mundial degut a les seves males pràctiques, bàsicament centrades en el fet que no es dediquen realment a fer de brokers per a l’intercanvi d’entrades entre seguidors –com ells afirmen- sinó que són més aviat un mecanisme per inflar els preus de les localitats que encara no han sortit a la venda.

Que Rosell s’embolica fàcilment en assumptes tèrbols i que sovint s’envolta d’amistats perilloses, ho sap el món sencer tret d’una bona part dels socis. Sigui pel control de la premsa que podria exercir-se des del club, o per les complicitats de determinats grups editorials, el cert és que la majoria de notícies sobre els negocis de Sandro Rosell no tenen mai cabuda als mitjans catalans. En altres paraules, a l’estranger tenen força més clar qui és aquest personatge que a casa nostra, com per exemple ens va explicar el setmanari France Football fa any i mig. Entre les seves amistats hi ha el campió de la corrupció Ricardo Terra Teixeira –dirigent brasiler de futbol i gendre de Joao Havelange- i l’empresari andorrà Ramon Cierco, a qui va introduir a la junta del Barça. Dels negocis de Cierco i de la relació amb Teixeira vam parlar fa no gaire en l’escrit número 32.

L’altre gran afer en que el Barça s’ha vist esquitxat per la mala gestió de la junta ha estat la sanció de la FIFA per irregularitats en el reclutament de jugadors menors d’edat. La Federació Internacional va contactar amb el Barça per avisar-los de que els procediments no s’ajustaven al que establia la normativa vigent, però la gestió de Rosell d’aquesta crisi va ser èpica: en comptes de reunir-se amb els mandataris suïssos amb caràcter d’urgència per buscar solucions, va preferir enviar un correu electrònic insinuant que la mateixa FIFA havia de modificar la normativa per adaptar-se a les pràctiques blaugranes. La reacció de l’estament internacional va ser fulminant, es va sancionar al club sense poder fitxar durant una temporada. Quan el cas va esclatar, ja s’havia produït la fugida de Rosell i per tant qui va intentar donar la cara va ser Josep Maria Bartomeu. Tota la seva intervenció per explicar la pena que els acabava de ser imposada, descansava sobre la pretesa existència d’una “mà negra” que pretenia perjudicar al club i sobre la que “estaven investigant”. A hores d’ara encara no sabem res del resultat d’aquesta investigació. No cal ser molt hàbil per adonar-se del mal que fa aquesta sanció al Barça si atenem a les causes, és a dir, al fitxatge de menors sense complir les prescripcions legals, especialment greu en un club que no gaires anys abans era la imatge de la Unicef. Però que l’entitat blaugrana no pogués fitxar, no va ser obstacle perquè la premsa afí continués omplint les seves portades amb presumptes contractacions estrella del club. Realment esquizofrènic tot plegat.

Aquesta sanció de la FIFA entronca en un dels temes clau del FC Barcelona sota el mandat neonunyista, com és el deteriorament fins a nivells preocupants del planter, element d’orgull fins fa ben poc. Fent un repàs ràpid, comprovarem hi ha molts indicis de que aquesta junta no té cap interès en que el planter continuï donant fruits. Fa anys que cap jugador del procedent del Barça B es consolida al primer equip, la gestió del B ha estat tan nefasta, que han acabat baixant de categoria mentre que el Juvenil A ha fet la pitjor temporada en molt anys (quart classificat a 18 punts de l’Español, campió). Ja fa temps que vam avisar de que alguna cosa estava passant al planter blaugrana (text 18) i molt ens temem que té relació amb el model de club. Comprar i vendre jugadors a preus elevats permet inflar el balanç, circumstància que no aporten els jugadors formats a la casa, que comptablement tenen un valor zero.

No només no pugen jugadors al primer equip, sinó que en marxen. El cas més escandalós va ser el de Thiago Alcántara, a qui es va renovar l’any 2012 anunciant que la seva clàusula passava a ser d’uns inabastables 90 milions d’euros. Un any després resulta que en realitat la clàusula només era de 18 milions perquè no havia jugat un número mínim de partits que estava estipulat al contracte. Si va ser un error burocràtic i de comunicació va ser descomunal; però coneixent els procediments de Rosell i companyia, és fàcil pensar que tot plegat era una estratègia per vendre un jugador i fer caixa. I si a més, el destí era el Bayern de Munich, negoci rodó, atès que la premsa afí podia vomitar mentides sobre Pep Guardiola i acusar-lo d’haver-nos robat un jugador.

I dissabte toca votar. Encara tindrem temps de parlar del panorama electoral abans d’introduir el vot a l’urna.

Els candidats a la presidència del Barça es comprometen amb el 27S

En un acte amb ANC i Òmnium, l'UFEC i la Plataforma ProSeleccions, els quatre candidats es comprometen amb el resultat que surti el 27S.


"Aunque Cataluña se independice, el Barça seguirá en la Liga"

Els candidats a la presidència del FC Barcelona s’han mostrat a favor del 27 de setembre, i del dret a decidir, però han matisat les seves posicions respecte la llista unitària i la independència. Només Joan Laporta s’ha posicionat a favor de la llista unitària i de la independència. De fet, malgrat que d’altres candidats s’han mostrat també independentistes, Laporta és l’únic que ha promès que el Barça es posicionarà oficialment. La resta han optat per mostrar respecte i dir que el Barça no s’ha de transformar en un actor polític. Els quatre candidats han optat perquè el Barça segueixi a la lliga Espanyola en cas d’independència.

La caverna mediàtica encara no ha reaccionat a l’acte al qual han assistit els candidats a la presidència del FC Barcelona. Alguns diaris com el ‘Marca’ han recollit la notícia, amb un títol pràctic i poc alarmista: "Aunque Cataluña se independice, el Barça seguirá en la Liga". El conegut programa de tertúlia madridista ‘el Chiringuito’, ha fet la següent piulada: “LA IMAGEN DEL DÍA: los cuatro candidatos a la presidencia del Barça,A FAVOR DE LA INDEPENDENCIA”.