La mà blanca de Don Florenvito

«El dia que Florentino (i també Villar) marxin, la democràcia al futbol millorarà notablement»

Carles Batalla | Actualitzat el 04/02/2015 a les 21:44h

Tots som granadets per creure en les casualitats, les males ratxes, en un atzar desfavorable o en malediccions. Ahir es va fer públic que el jutge Ruz ha imputat Josep Maria Bartomeu i el Barça pel fitxatge de Neymar, just una setmana després de l’exhibició de l’astre brasiler a Madrid. Actuació que, per art i màgia, la caverna pseudoperiodística va convertir en una provocació que justificava la cacera i el joc agressiu de l’Atlètic de Madrid. Ell era el dolent de la història per haver intentat un túnel i marcat dos gols. Mentre era crucificat, al sant baró Cristiano Ronaldo el sancionaven amb dos partits per una cossa i dos cops de puny (en realitat li va caure un partit, l’altre és la multa inherent a una targeta vermella). Al tècnic d’Osasuna Jan Urban l’han castigat amb quatre partits per protestar i tirar una ampolla d’aigua a terra i no fa tants anys a Kluivert el deixaven cinc partits fora de combat per un cop de puny a un jugador del Rayo.

Tornant a Neymar, no podem oblidar que Rosell li va guanyar la partida a Florentino en el seu fitxatge, se li va avançar. I el dirigent blanc no ho ha paït ni li ha perdonat. És cert que el cas Neymar s’inicia amb la denúncia d’un soci del Barça, Jordi Cases, però a partir d’aquell moment tot adquireix un color sospitosament blanc: el jutge que s’encarrega de la querella, Pablo Ruz, és soci del Real Madrid i l’advocada de l’Estat que actua en nom d’Hisenda havia format part de la junta de Florentino Pérez. Connivències i pactes habituals a la llotja del Santiago Bernabéu per deixar-ho tot ben lligat i perpetuar l’establishment espanyolista-madridista. El periodista Xavier Bosch va assegurar que Aznar era al darrere de la querella i el van obligar a rectificar.

L’afer, que es va endur per davant Rosell, -va marxar de manera covarda, sense explicacions ni un trist adéu-, minva l’escarransida credibilitat de Bartomeu a cinc mesos per a les eleccions. Si tant ell com Rosell es van embutxacar diners o van cometre alguna il·legalitat, que la paguin. Evidentment. Però sent fidels al sistema i obviant el judici social, l’actual president mereix la presumpció d’innocència perquè, de moment, està imputat. La seva culpabilitat és presumpta, s’haurà de provar i si no s’aconsegueix, algú haurà de respondre per haver embrutat el seu nom i el del club.

Com a problema afegit, la sanció de la FIFA que impedeix fitxar al Barça fins al gener del 2016. Novament, si Bartomeu, Rosell i Laporta es van equivocar, que ho assumeixin i siguin castigats però costa de creure que darrere d’aquesta decisió no hi hagi una mà blanca, sobretot perquè aquí la denúncia és anònima. El Barça és l’únic club del món que ha fet les coses malament en aquest tema? Algú creu que la investigació a què està sotmès el Madrid acabarà d’una manera similar? No és estrany que el club blanc hagi fitxat tres jugadors al mercat d’hivern?

Tot plegat fa molta pudor de socarrim. El considerat ésser superior és un megalòman que viu d’una constructora, a través de la qual ja ha cobrat els 1.350 milions d’euros d’indemnització pel tancament de Castor. Una quantitat que tots els contribuents espanyols hauran de pagar durant 30 anys en la seva factura de gas. La manipulació, les ingerències i mecanismes de màfia estil Corleone no poden ser tan descarades i explícites com ho eren durant la dictadura però continuen. Ara ja no es pot manllevar un jugador amb joc brut i amenaces com es va fer amb Di Stéfano (molt simptomàtic que fos nomenat president honorífic, com si el club blanc presumís del seu robatori), ni col·locar permanentment exjugadors i socis al Colegio Nacional de Árbitros, ni inventar-se a mida una competició (Copa de Europa) per guanyar-la contra rivals paupèrrims, ni arreglar una final de Copa del Rei per jugar-la contra el teu propi filial o jugar-les per decret al teu estadi, ni xiular penals un metre fora de l’àrea...

Però sí es pot adulterar la competició de manera més subtil i igualment eficaç: requalificant terrenys a canvi d’una fortuna per muntar projectes faraònics i guanyar Champions, utilitzant la ràdio dels cures (nacionalcatolicisme) per escampar falses acusacions de dopatge, aplicant una clàusula segons la qual un jugador cedit no pot enfrontar-se a l’equip al qual pertany, delegant la tasca de pressió en un tècnic portuguès, emetent comunicats per retardar l’anunci sobre la Pilota d’Or quan la decisió ja estava presa, presentant denúncies anònimes o aixecant el telèfon per parlar amb ministres i jutges.

Després, la feina bruta ja la faran els hooligans (l’escandalós títol de lliga de Mourinho la temporada 2011/12, Guardiola no podia guanyar una quarta lliga consecutiva) i els mitjans putxinel·lis subvencionats, es diguin Punto Pelota, Jugones, Goleada, Chiringuito o Los Manolos, que es dediquen a fomentar la violència, el pensament únic blanc i la mala praxis periodística (ni informen ni entretenen). I si algú es queixa, el propi discurs hegemònic i oficial ja s’encarregarà de penjar-li l’etiqueta de “victimista” i “perdedor”. O d’inventar-se el paranoic “villarato”, que no és res més que creure que si no els beneficien (el que ells consideren normal i obligatori), els estan perjudicant expressament.

El dia que Florentino (i també Villar) marxin, la democràcia al futbol millorarà notablement. Mentre no se’ls pari els peus, s’acostumaran a les trampes fins al punt d’interioritzar-les i normalitzar-les. Perquè ells són el Madriz, o sigui prepotència, joc brut (al camp i als despatxos) i 0 autocrítica, i els demés són “segundones” i tot el que suposi desplaçar-los del primer lloc és pervertir l’ordre natural de les coses. Si algú dubta sobre l’equip amb el qual ha de simpatitzar o ve de fora o no entén el futbol i s’ha de posicionar, que recordi que l’estadi d’aquest club duu el nom d’un militar franquista, que en aquest camp cada quinze dies s’escolta el càntic “P. Barça i P. Catalunya”, que s’hi aplaudeix al minut 7 un jugador ja mort que fa molts anys es va fer famós per trepitjar el cap d’un rival i que una vegada s’hi va penjar una pancarta en suport d’algú que havia posat el dit a l’ull d’un company entrenador. Tot molt respectuós, tolerant, cívic, sensible, intel·lectual. El “señorío”. Però “cuando pierden dan la mano”.

El futur president del Barça haurà d’actuar amb rigor i honradesa absolutes, i respectar tant la llei com un codi ètic però al mateix temps haurà de ser algú amb pes a la federació espanyola i als organismes internacionals. No pas per tenir-hi tractes de favor ni imposar el seu criteri, sinó per fer-se respectar en aquesta teranyina madridista. I per estalviar problemes proposo a la federació espanyola que opti per una decisió salomònica: cedir Neymar un any al Madrid i que l’any següent jugui al Barça. Els sona?

Messi se estrena en el nuevo San Mamés y ya es el mayor verdugo azulgrana del Athletic
Leo Messi se estrenó como goleador en su primer partido en el nuevo estadio del Athletic Club y se convirtió en el azulgrana con más goles ante el conjunto vasco en Liga tras superar a César y Bakero



Messi superó los registros de César y Bakero ante el Athletic AFP/ARCHIVO

Alfonso Callejas
8-2-2015 | 21:51 H.


Leo Messi hizo historia este domingo en 'La Catedral'. El crack argentino del Barça se estrenaba en el nuevo feudo del Athletic Club tras perderse el partido de la temporada pasada de la mano del 'Tata' Martino y lo hizo a lo grande, abriendo el marcador con un tiro a balón parado.
Al margen de su estreno goleador en el nuevo San Mamés, el crack argentino también hizo historia al convertirse en el máximo goleador azulgrana en Liga ante el conjunto vasco, firmando nuevamente unos registros realmente espectaculares. Un verdugo en toda regla para el cuadro rojiblanco.
Messi acumula un total de once goles en Liga ante el Athletic, unas cifras que le permiten superar a otros grandes jugadores históricos del club como César Rodríguez o Bakero, ambos con diez dianas.
Por detrás del tridente de honor compuesto por Messi, César y Bakero figuran otros viejos ilustres de la entidad azulgrana como Stoichkov y Basora, con ocho tantos, o el holandés Cocu, que también llegó a acumular la más que respetable cifra de siete dianas ligueras ante el Athletic. Sin duda, un estreno inmejorable en la nueva 'Catedral'.

Forjant el ‘més que un club’

MARTÍ MOLINA | Barcelona | 09/02/2015 00:00

Gener del 1939. Feia escassos dies que les tropes franquistes havien pres Barcelona. Començava un període fosc per als interessos de Catalunya i per als valors democràtics de la República, que quedaven totalment abolits. I el Barça, un club vinculat precisament a aquests dos enemics del Movimiento, estava en el punt de mira. Ja feia setmanes que no es disputava cap partit al camp de les Corts, que s’havia convertit en un aparcament de tancs. Bona part dels jugadors eren a l’exili i la directiva quedava cessada a l’espera de crear una comissió gestora que depurés el club a consciència -començant per la junta- i l’adaptés al nou règim. Però el Barça, malgrat tot, va sobreviure.

Els periodistes Xavier Garcia Luque i Jordi Finestres han documentat aquesta història al llibre El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946), publicat per Ara Llibres. “L’objectiu era clar, conèixer i descriure les persones que van dirigir el club en aquesta època”, comenten els autors. Es tracta d’una recerca exhaustiva als diaris de l’època, al centre de documentació del club blaugrana, als arxius històrics i als particulars, completada amb entrevistes a alguns dels protagonistes d’aquest període o als seus familiars. “És una època per la qual sempre s’ha passat de puntetes. Durant la dictadura, no s’explicava per por. Després, no es feia per vergonya dels que hi havien participat”, comenta Luque. “El Barça va estar en mans de gent afí al franquisme. Volíem explicar-ho, però en cap cas fer ni un pamflet ni demagògia”, remata Finestres.

El llibre comença el gener del 1939 i avança fins al 1946, l’any en què els autors consideren que “el Barça comença, entre cometes, a recuperar els valors democràtics amb l’arribada a la presidència d’Agustí Montal Galobart [pare d’Agustí Montal Costa, també president del club, del 1969 al 1977]”. Amb Montal pare es començava a redreçar el rumb d’un dels clubs més importants i populars del principi del segle XX. L’any 46 continuava lligat al franquisme però es respiraven aires de modernitat. Això sí, hauria de passar molt de temps per esmenar del tot l’esguerro que s’havia fet en la postguerra. “És molt dur llegir els estatuts del 1940 i comparar-los amb els antics, que s’havien aprovat democràticament”, comenten els autors, que poden presumir d’haver trobat una còpia d’aquests estatuts -desapareguts fins aleshores- en un arxiu particular durant la [...]

La samarreta del Barça més polèmica

GUILLEM SANS | | 08/02/2015 22:28

A les tertúlies nocturnes d’esports s’han posat les botes criticant la recent visita del president del Barça, Josep Maria Bartomeu, al Vaticà. En concret, van trobar escandalós que la representació blaugrana regalés al pontífex una samarreta on es podia llegir en català “Papa Francesc”. Al pobre president imputat res li surt bé. Pecat mortal! Tots a l’infern! On anirem a parar? Mira que tenir la gosadia de regalar una samarreta en català i donar caràcter de normalitat a la llengua oficial del club! El tema del dia. AlChiringuito de jugones, a Neox, Josep Pedrerol els posava les imatges al seus tertulians perquè hi diguessin la seva. Els hi va servir en safata. El més encès era el periodista francès, però més espanyolista que la cabra de la legió, Frederic Hermel: “ ¡Hasta con el Papa tienen que hacer política separatista! ” I no es cansava de repetir, posant-se les mans a la cara: “ ¡Es un enfermedad, esto es una enfermedad! ” “ ¡Pero es que se llama Francisco! Es argentino y habla en español, ¿sabes? ”, exclamava indignat quan la Carme Barceló li recriminava la seva ignorància en aquest tema. Pedrerol recordava a Barceló que a ella li deien Carme i no pas Carmen. Gràcies. D’altra banda, és de suposar que Hermel deu desconèixer que el Papa ha rebut un munt de samarretes en què es podia llegir “Papa Francesco”, que és com li diuen els italians, per exemple. Però això no és un problema, esclar. El problema sempre ve del nacionalisme català, no del seu, s’entén. Perquè, com sap tothom, ells no són nacionalistes ni barregen mai política i esport. “ Cuando vayan el Athletic de Bilbao o la Real Sociedad, que le pongan el Papa Patxi ”, fabulava Iñaki Cano fent-se l’enginyós. Quin fart de riure ens vam fer a casa! A Pedrerol només li hauria faltat tornar a demanar per enèsima vegada la dimissió de Bartomeu, ara per un “Papa Francesc”. A l’altra tertúlia de la nit,La goleada, de 13 TV, el mateix però amb un to més desenfadat. “ Esto es como si a Xavi Hernández le llamaran Javi Hernández, y a Gerard Piqué Gerardo Piqué, y la gente en Cataluña se ofendería ”, plantejava Siro López. Enrique Marqués també hi va voler dir la seva: “ Yo no quiero cruzar la mínima raya que ofenda a nadie, ahora, por poner un poco de humor, deberían haberle puesto Pap y en lugar de poner Francesc que se ahorren el Francesc y que pongan Cesc ”. Rialles a plató. A més a més, colar el verb ahorrar quan es parla de catalans sempre funciona. Aquest és el nivell. Són humoristes i no pas tertulians. José Joaquín Brotons també feia la següent reflexió: “ Esto son las cosas que hacen que el resto del Estado Español no le coja demasiado cariño a los catalanes ”. I també hi posava el seu punt d’humor “ A mí me hubiera gustado mucho más Papa Quico ”. I més rialles. I quina mandra.

El Barça ofereix al Papa que patrocini les seccions amb Scholas Ocurrentes, segons Catalunya Ràdio



ARA | Barcelona | 09/02/2015 09:02

El Barça li ha ofert al Papa que patrocini les seccions professionals amb Scholas Ocurrentes. Segons ha informat Catalunya Ràdio, és una proposta que va traslladar directament el president Bartomeu al Sant Pare, la setmana passada, durant la visita que la cúpula directiva va fer al Vaticà.

Segons l'emissora, el club creu que la Santa Seu miren aquesta proposta "amb bons ulls".

El Barça està buscant des de fa mesos un patrocini global per a totes les seccions professionals del club, però fins ara no l'ha trobat. L'alternativa, doncs, seria promocionar aquesta entitat benèfica, amb la qual el club blaugrana ja hi va firmar un conveni la setmana passada.

El segon classificat juga com un líder

TONI PADILLA | | 09/02/2015 00:00

Amb cops de cintura i gols, el Barça, de mica en mica, va anar silenciant San Mamés (2-5). La nova Catedral, com qualsevol temple, té més fe que no pas raó, i per això l’Athletic no va defallir fins al final, cosa que va obligar a treballar intensament un equip molt superior que va endur-se tres punts d’or amb una golejada per fregar-se els ulls. Patint en defensa i brillant en atac, el Barça va jugar com un líder per presentar candidatura a ser-ho. Quan els homes d’atac del Barça van entrar en joc, el partit va canviar. Neymar va fer tornar boig De Marcos, ja que parava, arrencava i tornava a engegar amb uns canvis de ritme deliciosos. Suárez es girava, com un pivot de bàsquet, i donava joc als companys, i Messi, senzillament, feia com el rei Mides: tot el que tocava es convertia en or. L’argentí ja no marca aquells gols explosius d’altres anys, però, com el vi, madura i millora amb el temps, fent jugar els companys i marcant el ritme de tot el partit amb el seu cos. Quan feia un canvi de ritme o corria, el partit l’acompanyava. Com si tingués el do d’aturar el temps. El partit de Messi, autor d’un sol gol i protagonista en tots, va ser una delícia.

Bilbao no va tenir altre remei que treure la bandera blanca contra una de les millors versions del Barça de la temporada. A San Mamés el segon classificat va jugar com un líder, i es va endur un triomf que obre la caixa dels somnis d’una afició que, de mica en mica, s’engresca. Si Anoeta va ser un punt baix, San Mamés va ser tot el contrari. A San Mamés, pel sol fet de comprar una entrada, ja tens assegurat que durant uns minuts et tocarà patir. Del rival en depèn si l’equip local mana molt o poc. I el Barça va oferir la seva versió autoritària, amb un Piqué imperial, malgrat que, puntualment, com si fossin petites punxades, l’Athletic va crear ocasions clares que van mantenir el partit obert fins a la segona part.

El Barça, quan juga amb el mateix caràcter i intensitat que el rival, acaba decidint els partits pel talent que té. I, amb dos equips donant-ho tot, la qualitat dels homes d’atac i un xic de sort van decidir el partit. Sí, Messi va fer el primer amb una falta desviada per la defensa. Sí, Bravo en va treure tres i Suárez en va fallar dos abans de marcar el 0-2. Sí, durant l’inici de la segona part el Barça va viure un setge i l’Athletic va somiar... Però el nou Barça, més vertical, aposta per l’intercanvi de cops, conscient que, amb Messi i Neymar jugant així, el rival acaba perdent els papers. Com ho va fer Etxeita, expulsat per una falta molt dura sobre Suárez. El nou Barça ha convertit el mig del camp en una zona de pas cap a les àrees, on guanya els partits amb els gols de Neymar i Suárez, amb les aturades de Bravo, el caràcter de Piqué i una nova exhibició d’un Messi encarregat d’enlairar els somnis d’una afició que s’ha tret de sobre les pors.

El Barça aconsegueix a Bilbao la victòria número 500 a domicili, en Lliga

FERRAN MITJÀ | Barcelona | 09/02/2015 13:05

Amb la victòria d'aquest diumenge al nou San Mamés, davant l'Athletic Club, el Barça suma 500 victòries fora de casa a la Lliga. La golejada dels de Luis Enrique a Bilbao serveix, doncs, serveix per arrodonir una xifra record. Tot i això, els desplaçaments a la lliga no han estat mai plat de bon gust pel Barça.

Els blaugrana han guanyat només en un 37,4% dels partits que ha disputat al llarg de la història de la lliga fora de casa. És a dir, ha aconseguit 500 victòries en 1.336 visites. Els equips que més han patit el fet de rebre el Barça són el València i l'Espanyol, ja que els culers han estat capaços de vèncer 32 vegades a Mestalla i 32 més l'equip blanc-i-blau. Curiosament, el tercer equip més mal parat és l'Athletic Club, que amb la d'aquest diumenge, suma 23 derrotes a casa contra el Barça.

El Madrid havia arribat a aquesta xifra el quatre de gener del 2011, amb una victòria al camp del Getafe.

Un Barça amb Navarro i Oleson es retroba amb la victòria al caliu del Palau Blaugrana (87-79)

ÀLEX GOZALBO | Barcelona | 08/02/2015 14:16

• •

El Barça s'ha refet al caliu del Palau de la dolorosa derrota que dijous va patir a Madrid. L'equip blaugrana ha superat l'Iberostar Tenerife (87-79) en un partit en què Xavi Pascual ha fet reaparèixer Joan Carles Navarro i Brad Oleson. El tècnic, en canvi, ha tingut la baixa de Maciej Lampe, que pateix una ruptura fibril·lar al bessó intern de la cama esquerra. Bostjan Nachbar ha animat el triomf culer amb 6/8 triples (24 punts).

L'equip insular ha dominat els primers minuts del partit, però el Barça ha sabut reaccionar endurint la defensa, i ha tancant el segon període amb un parcial de 19-5 que li ha permès arribar al descans amb un avantatge de nou punts (42-33). Bostjan Nachbar ha anotat quatre dels cinc primers triples que ha intentat i ha sumat 14 punts en tan sols 10 minuts.

Després d'un tercer període en què els dos equips han intercanviat cistelles, l'Iberostar Tenerife s'ha posat seriós i ha ajustat el marcador contra un Barça que ha donat per sentenciat el partit massa aviat (75-71). Un últim esforç de concentració ha permès a l'equip blaugrana assegurar la victòria contra un rival en què ha destacat Fotios Lampropoulos.

Laporta i Benedito s’equivoquen, Bertomeu té raó

El govern espanyol no perdona el Barça, com a eina al servei del procés independentista és una massa poderós i res del que ha passat ha estat innocent, volen apartar el club del procés i el xantatge és la seva eina

--------------------------------------------------------------------------------

Algú es creu que deixar el camp del Barça per fer un concert per a 100.000 espectadors reclamant la independència de Catalunya provoca alegries a la capital d’Espanya? Algú es creu que deixar que la via catalana passi pel mig del Nou Camp provoca una gran felicitat al govern espanyol? Algú es creu que el govern espanyol li perdona al Barça que sigui un puntal del procés independentista i celebri que la principal entitat d’importància internacional signi pel pacte pel dret a decidir? Ni alegries, ni felicitats, el govern espanyol no li perdona al Barça que sigui una de les eines principals de tot el procés, sobretot, per internacionalitzar el conflicte, i això sol explica “la mà negra” que va denunciar el president Bertomeu i que van negar membres de la seva junta i candidats a la presidència del Barça com Laporta i Benedito.


Ni el cas Messi, ni el cas Neymar existirien, ni les imputacions del club i el seu president s’haguessin produït amb un Barça contrari al procés independentista

Desestabilitzar el Barça és un objectiu establert per la comissió destinada a fer descarrilar el procés independentista creada pel govern de Mariano Rajoy que burxa en tot allò que serveixi per debilitar el procés. Un cop caigut el president Pujol i tot el que representava (amb una confessió que tant sols un xantatge pot fer entendre), un cop activades les diferents operacions de corrupció a Catalunya molt allunyades amb importància de la corrupció a la resta de l’estat, calia tocar una institució referent del país i aquesta havia de ser el F.C. Barcelona, calia desestabilitzar el club, els seus jugadors i la seva directiva.

Si Messi és el màxim pagador a la hisenda espanyola, Espanya és un frau generalitzat...

Fer fora Messi del Barça podria desestabilitzar el club i la seva afició i quina millor manera de fer-ho via les inspeccions fiscals i les amenaces d’un judici per portar el seu pare a la presó i a ell condemnat per delicte fiscal. Qui no marxaria d’Espanya, i Messi ho podria fer demà mateix, davant un procés tant lamentable com aquest. Imputar els presidents del Barcelona per un fitxatge com el de Neymar seria raonable en un país normal, però a Espanya forma part del procés de pressionar a un club que ni que sigui de manera suau aboni el procés independentista.

Ara toca negar que La Moncloa està al darrere de la persecució del procés

I la veu de La Vanguardia és l’eina per fer-ho possible, aquest diumenge explicava Manel Pérez que Mariano Rajoy estava preocupat per la crisi del Barça pel cas Neymar i la seva repercussió en les properes eleccions com a cost electoral per al PP. Una veritable hipocresia, primer actuen contra el Barça i ara fan veure que hi tenen res a veure, tot plegat amb un xantatge evident primer a Sandro Rosell (algun dia esperem expliqui la seva fugida) i ara a Bertomeu i la seva junta directiva (inspeccions fiscals a diferents empreses dels directius blaugranes). SI el Barça s’aparta del procés independentista, tot acabarà bé.

Primer el cas Pujol, ara el cas Barça i en preparació el cas Assembla Nacional Catalana

Fa uns mesos es va fer públic que l’ANC, la principal pota de la societat civil en el procés, era objecte d’una inspecció fiscal. Aquesta inspecció segueix endavant i pendent de com l’utilitzaran, segons reconeixent fonts de la mateixa agencia tributaria la inspecció segueix oberta malgrat que ja porten moltes hores de trobades, les ordres són mantenir obert el tràmit d’inspecció i d’aquesta manera poder instrumentalitzar el cas en contra del procés. En sentirem a parlar en els propers mesos o setmanes.

Te presentamos al Valdagno, el próximo rival del Barça en la Liga Europea
www.fcbarcelona.cat

09/02/2015 10:00

El equipo italiano terminó segundo de su grupo, con 8 puntos, por detrás del Oporto

Su máximo goleador es Lucas Ordóñez, que lleva 30 goles en 17 partidos en la Liga italiana

El Hockey Valdagno será el rival del Barça en los cuartos de final de la Liga Europea de hockey patines. Esta eliminatoria, que consta de dos partidos, se disputará primero en Italia, el 7 de marzo, mientras que la vuelta será en el Palau Blaugrana el 21 de marzo. Así pues, el Barça de Ricard Muñoz contará el segundo y decisivo partido del cruce ante su gente después de haber hecho los deberes en la Liga Regular consiguiendo la primera posición. El Valdagno, con 8 puntos tras dos victorias, dos empates y dos derrotas, terminó segundo de grupo.

Terceros en Italia
El Valdagno actualmente es el tercer clasificado de la Liga italiana, con un total de 34 puntos en 17 jornadas. Ha marcado 93 goles y ha recibido 71. Por lo tanto, su potencial ofensivo es evidente con 5,5 goles por partido, mientras que recibe 4,1. El líder es el Forte dei Marmi, que jugará los cuartos de final de la Liga Europea contra el segundo clasificado, el Breganze. Así pues, el equipo que entrena Franco Vanzo es uno de los grandes equipos del continente europeo de hockey patines y habrá que estar muy atentos.

Los peligros
Cuenta con un gran goleador como es Lucas Ordóñez, un viejo conocido del Barça ya que el curso 2013/14 el jugó en el Liceo y fue nombrado el mejor jugador de la OK Liga. Actualmente, en Italia, lleva 30 goles en 17 jornadas. Habrá que estar muy atento a Ordóñez, pero también a otros jugadores como Oruste que ha hecho 17. Es un equipo con poder ofensivo y lo ha demostrado. En Europa, por su parte, ha hecho 30 goles (5 por partido) y ha recibido 24 (4 por encuentro).

Factor Palau
El hecho de tener la vuelta en el Palau da más tranquilidad a los hombres de Ricard Muñoz, que sabían que una buena Liga Regular te premia con un partido de vuelta de cuartos de final en casa. Así pues, aunque el partido en el Palalido de Valdagno puede marcar el guión de la eliminatoria, todo se resolverá en un Palau Blaugrana que nunca falla en las grandes ocasiones.

Las semis de la Final Four, contra el Sporting
www.fcbarcelona.cat

08/02/2015 18:15

Los blaugrana ya se vieron las caras contra los portugueses en las semifinales del 2012 en Lleida




•Los dos equipos se vieron las caras en Lleida 2012 / Foto: ARCHIVO FCB

El ex futbolista Paolo Futre ha sido el encargado de desvelar los cruces de la próxima Final Four que se disputará el próximo 24 y 26 de abril al Meo Arena de Lisboa.


El FC Barcelona se verá las caras con los anfitriones, el Sporting Clube de Portugal que eliminó al Inter en la Elite Round, en una de las semifinales de la UEFA Futsal Cup, mientras que la otra semifinal verá como el el equipo ruso del Dina Moscú jugará la otra ante el Kairat Almaty.

Buscando el tercer título
El FC Barcelona tratará de volver a conquistar un título que la temporada pasada ganó por segunda vez en su historia tras vencer al Dynamo de Moscú en la prórroga por 2-5. En el primer enfrentamiento entre los catalanes y los portugueses la temporada 2012 en Lleida, los de Marc Carmona vencieron por 5-1 y fue el primer paso para poder conquistar el primer título continental de la historia de la sección ante los mismos rivales que la temporada pasada.

El Barça i el govern espanyol

"Al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l’univers simbòlic que l’acompanya"

Víctor Alexandre

Confesso que no sento cap simpatia per la junta actual del F.C. Barcelona, com ho demostren els articles que vaig escriure sobre la presidència de Sandro Rosell en contraposició a Joan Laporta, que ha estat, sens dubte, el millor president de la història del club. Només cal mirar les copes, els títols i el prestigi aconseguits durant el seu mandat; a banda de la visió catalanocèntrica amb què dirigia l’entitat. Però el Barça, com sabem, és més que un club. Molt més. Ho és per la seva idiosincràsia, per la seva massa social, amb cent cinquanta mil socis, per la càrrega simbòlica que l’acompanya en l’àmbit polític, per una representativitat nacional sense parangó al planeta, pels espectaculars índexs d’audiència que comporta tot allò que l’afecta i per les controvertides passions que desperta. Tot aquest conjunt de coses l’han fet un club únic al món, i, per tant, un club admirat, envejat, estimat, odiat... sempre en grau superlatiu. Això explica que hagi esdevingut una de les principals institucions de Catalunya i que tot allò que fa o que deixa de fer la persona que el presideix tingui un ressò internacional.

Sempre he pensat que una singularitat d’aital magnitud, tan especial, tan gegantina –tan anòmala, fins i tot, si es vol– només s’explica per la anormalitat en què viu la nació catalana, una nació sotmesa als designis d’una altra nació. Si a Catalunya no se li haguessin arrabassat les seves llibertats nacionals i fos un Estat lliure i sobirà, és obvi que la seva representativitat política en l’àmbit esportiu –poques coses hi ha en aquest món més polítiques que l’esport d’elit– estaria canalitzada no pas a través d’un club de futbol, sinó de la selecció i dels èxits aconseguits pels esportistes en les diverses modalitats. Just el que passa a tot arreu. El Barça, per tant, hauria estat un club de futbol important, molt important, però difícilment l’entitat de la magnitud simbòlica actual. De fet, serà interessant veure com incidirà la independència del país en aquesta magnitud simbòlica.

Però el present és el present i encara no hem recuperat les nostres llibertats, encara no som un Estat lliure i independent. Som encara una nació sotmesa a la voluntat d’una nació que se’ns declara superior i el més calent en matèria de seleccions nacionals i de Jocs Olímpics és a l’aigüera. En altres paraules, el Barça continua essent l’entitat esportiva que amb la seva força compensa aquestes mancances i en la qual una part majoritària de la societat catalana projecta els seus anhels de reafirmació nacional. Per això hi ha tantíssims socis o seguidors de clubs com el Girona, el Sabadell o el Llagostera que alhora ho són també del Barça. No hi veuen cap incompatibilitat. Només en cas d’enfrontament directe, poden desitjar la derrota del Barça. Però estimen ambdós clubs perquè allò que representen ocupa llocs molt precisos i ben delimitats en el seu cor.

Tanmateix, com dèiem, aquesta representativitat del Barça, aquesta càrrega simbòlica del club té molts enemics. Com és natural, el primer nom que ve al cap de tothom, en parlar d’enemics, és el Reial Madrid, però la cosa va molt més enllà. Si l’únic enemic fos el Madrid i aquest club no tingués al seu costat tots els organismes de l’Estat espanyol, no caldria amoïnar-s’hi, perquè les seves maniobres serien únicament de naturalesa econòmica. El problema és que la seva llotja –presidida per un home de negocis tèrbols i protegit per la casta– constitueix l’aparador de tot allò que després es cou als despatxos polítics de Madrid i que adquireix forma d’operacions d’aparença jurídica, apolítica, neutra i immaculada. Com comentava el periodista Lluís Canut dies enrere en el seu magnífic programa ‘Efectivament’, del Canal Esport-3, resulta curiós, si més no, que un soci del Barça que treballa en una farmàcia pugui assumir per iniciativa pròpia els enormes costos judicials d’una causa –cas Neymar– que, un cop engegat el ventilador, decideix abandonar. Posats a investigar, seria interessant investigar qui hi ha al darrere d’una maniobra com aquesta. La maniobra, tanmateix, és intel·ligent: en comptes de bombardejar des de fora, s’introdueix un cavall de Troia que dinamiti des de dins i que faciliti als òrgans judicials espanyols la coartada per actuar. I perquè tot sembli encara més pur i més immaculat, el cavall de Troia es presenta davant les càmeres dels mitjans de comunicació lluint una estelada a la samarreta amb la reivindicació del dret a decidir. Realment fantàstic! Una trama digna de Graham Greene. Només hi ha una errada. Una errada que Greene mai no hauria comès, i és que ‘l’independentista’ interposa la seva querella criminal, no pas a Catalunya sinó a Madrid, a l’Audiència Nacional espanyola, institució hereva del franquisme amb un passat (i un present) de persecució sistemàtica i ferotge de les llibertats de Catalunya i dels seus defensors.

Diu el senyor Josep Maria Bartomeu, president del Barça, que l’assetjament que està patint el club des de les instàncies judicials pot tenir a veure amb el fet que “un any va cedir el Camp Nou per fer-hi el Concert per la Llibertat, i potser això no va agradar” i que tampoc no va agradar que “la Via Catalana passés per l’estadi”. Naturalment que això no va agradar al govern espanyol, per bé que va ser la pressió social, no pas cap iniciativa de la junta, com insinua Bartomeu, el que va determinar aquests decisions. Però al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l’univers simbòlic que l’acompanya.

Cal no oblidar que l’Estat espanyol és a les mans d’un govern d’arrel totalitària capaç de les baixeses més abjectes per tal de dinamitar el procés català. Estem parlant d’un govern que manipula eleccions, que intenta desprestigiar internacionalment Catalunya i les seves institucions, que porta a terme un pla d’extermini de la llengua catalana, que criminalitza el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona mitjançant la fabricació d’informes falsos i que elabora lleis d’inspiració feixista amb l’objectiu de controlar el pensament, d’escoltar converses privades, de conceptuar l’independentisme com a terrorisme i d’inhabilitar presidents, consellers, jutges i funcionaris demòcrates tot instaurant un règim policial en una societat pretesament tenallada per la por. Això és feixisme, senyors. Feixisme. Què més necessitem que passi per prendre’n consciència?

Hom dirà que si el fitxatge de Neymar s’hagués fet bé, les clavegueres de l’Estat no tindrien on agafar-se, però no és cert. Santa innocència i santa autoflagel·lació! Les clavegueres, com ja hem vist, no estan al servei de la veritat, estan al servei del poder, i allò que aquest poder no té s’ho inventa. És veritat que la mentida sovint té un recorregut curt i que algunes veritats, tard o d’hora, acaben surant –ho hem vist en la clara innocència del president Mas i de Xavier Trias, acusats falsament de tenir diners a Suïssa–, però cobreix l’objectiu de calumniar i desacreditar persones a través dels telenotícies. L’intent de criminalització de Catalunya en l’àmbit internacional –i això inclou el Barça, per descomptat–, forma part d’una operació que arribarà al paroxisme en els mesos que resten per a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

Messi iguala otro récord de Müller
Barça > 10-02-2015 > 11:14
D. SALINAS

La efectividad de Leo Messi está fuera de toda duda. Lo demuestra el número de goles que ha marcado con la camiseta del FC Barcelona: 387 en partidos oficiales y 28 en amistosos. Además, con su selección (la mayor) ha convertido 45. El gol no tiene secretos para él. Y lo demuestra ahora el hecho de que, con el tanto del domingo 8 de febrero en el nuevo San Mamés, ha pasado a ser el segundo jugador de los cinco campeonatos europeos más importantes en encadenar siete campañas anotando 23 o más goles, como el alemán Gerd 'Torpedo' Müller.
Messi, desde que empezara a jugar bajo las órdenes de Pep Guardiola, la temporada 2008-09, disparó su cuenta realizadora: 23 goles (2008-09), 34 (2009-10), 31 (2010-11), 50 (2011-12), 46 (2012-13), 28 (2013-14) y 23 (2014-15). Unos registros comparables solo con los alcanzados por Müller en el Bayern de Múnich: 40 goles (1971-72), 36 (1972-73), 30 (1973-74), 23 (1974-75), 23 (1975-76), 28 (1976-77) y 24 (1977-78).
El crack barcelonista, de volver a igualar o superar la marca de 23 goles en el campeonato doméstico de la próxima temporada, se convertirá en el único jugador de los cinco principales campeonatos europes (España, Italia, Inglaterra, Alemania y Francia) en anotar esta cifra en ocho campañas consecutivas.
Müller, como desveló el programa 'El club de la mitjanit' de Catalunya Ràdio en diciembre de 2012, pudo ser jugador del FC Barcelona al finalizar la temporada 1972-73. Barça y Bayern acordaron el traspaso por 30 millones de pesetas y la disputa de dos partidos amistosos. Trascendió, igualmente, que los encargados de cerrar el fichaje fueron el gerente del FC Barcelona Armand Carabén y el director deportivo del Bayern de Múnich, Robert Schwan.
Gerd, sin embargo, permaneció en el club bávaro hasta el ejercicio 1978-79 y, con el Bayern, anotó un total de 398 goles en 453 partidos del campeonato doméstico. Unos números que Messi todavía tiene lejanos al sumar 266 goles en 299 partidos. Sin embargo, se acerca cada día más a los números del 'Torpedo', aunque le faltan 132 goles (en Liga) para igualar el registro estratosférico del alemán.

Carlos Esquivel: "Messi ha salvado al fútbol"

Poeta, narrador y promotor cultural. Nació el 7 de agosto de 1968 en Elia, provincia de Las Tunas, Cuba. Ha publicado ‘Once’ (Ediciones Unión, 2014), un poemario con tintes blaugrana


Carlos Esquivel sigue la actualidad azulgrana desde Cuba

David Salinas

10-2-2015 | 20:44 H.

Un libro de poemas en clave blaugrana… ¡En Cuba!

Era un libro que deseaba escribir. Un homenaje a la cultura culé. Y saldar una deuda muy íntima que tenía conmigo mismo: el futbolista que no puede ser.

¿Y las referencias al Barça?

Es el club que más apasiona y estremece. El club que es capaz de corporizar esencias existenciales, éticas, estéticas y culturales en el ser humano.

¿Por qué?

Porque el Barça se formó desde una cultura de la resistencia debido a las condiciones políticas de España, especialmente durante esa dictadura nefasta de Franco que controlaba y apadrinaba un club como el Real Madrid. El Barça creció desde una izquierda mitigada, acorralada, una izquierda más cultural y, por supuesto, muy versada en fútbol.

¿Se siguen los partidos del Barça desde la isla?

Sí, se transmiten en vivo, al igual que los del Real Madrid, y casi todos los del Atlético o los de la Bundesliga en los que juega el Bayern de Múnich.

¿Antes no?

No. Había que ingeniárselas para encontrarlos: pagar en un hotel para turistas y verlos desde las grandes cadenas deportivas, escucharlo por Radio Nacional de España con las delirantes y estremecedoras narraciones de Germán García o seguirlo por Internet.

¿A través de Sport.es?

Sí, ahí entraba Sport, la concisión epigramática y seductora de Sport, pagándola en plata sonante, aunque el tiempo de conexión era tan lento como un zaguero de cuarenta años.

¿Han mejorado las condiciones?

Sí, las cosas han cambiado un poco y ahora puedo abrir Sport prácticamente todos los días, aunque por cuestiones evidentes no puedo tener acceso a los ejemplares impresos.

El clásico… ¿Cómo se vive?

Una gran parte del país se detiene.

¿Existe mucha afición futbolística en Cuba?

Existe una especie de pleito entre el béisbol y el fútbol. El béisbol es el deporte nacional. Luego de 400 años de dominio español en la isla, algunos patriotas cubanos, formados en los Estados Unidos, introdujeron el béisbol acá y ello se convirtió en un arma contra la hegemonía peninsular.

Las cosas cambian…

Sí. Hace poco, una encuesta de la televisión deportiva nacional ofrecía una cifra que alarmaba a los encuestadores: la población cubana prefería el fútbol muy por encima del deporte nacional. Sobre todo los jóvenes. Un amigo me decía que ya el béisbol solo gustaba a los viejos y a los comunistas.

Usted ha vivido esta experiencia sobre el terreno, ¿verdad?

A través de mi misión literaria visito escuelas y los provoco a los niños con una pregunta recurrente: “¿De quién son ustedes, del Barça o del Real Madrid?”.

¿Y qué le responden?

Ahí vienen las opiniones en pugna, los escarceos a boca en grito, el bullicio. Y hasta las niñas eligiendo entre Messi y Cristiano Ronaldo. Pero la mayoría prefiere al Barcelona. Y lo digo sin ánimo de petulancia.

¿Messi y Cristiano Ronaldo son los jugadores más conocidos?

Hay etapas. Cuando yo era casi adolescente estaba el Dream Team y Romario era lo más parecido a un héroe para mí. Luego vino la estampida de jugadores como Rivaldo, Kluivert, Eto’o, Ronaldinho… Hasta que llegaron los Iniesta, los Xavi, los Puyol y Messi, que es un iluminado incomparable.

Messi es un ídolo global...

Es una especie de mesías que iba a salvar al fútbol, y lo salvó. No ha existido en el campo jugador tan impactante, demoledor, decisivo e irrepetible.

¿También en Cuba?

Solo le diré que mi hijo tiene la casa llena de pósters, pegatinas y recortes del astro rosarino. Ocurre en muchas casas igual. Ya las nuevas generaciones mutaron sus héroes, ya no más patriotas, guerreros invencibles. Ahora sus héroes son jugadores de fútbol, y casi por primera vez resultan humanos y tangibles.

FC Barcelona - Villarreal: Con el ejemplo reciente
Pau Campaña

11/02/2015 10:21

20 horas, Canal + 1: Los azulgranas buscan una buena renta para la vuelta en el Madrigal con el recuerdo del partido de Liga muy fresco



La recta final de la Copa del Rey ya está aquí con el partido de ida de las semifinales contra el Villarreal. El Barça inicia este miércoles la eliminatoria que decidirá uno de los dos finalistas del torneo, y el primer asalto se disputará en el Camp Nou. Los hombres de Luis Enrique afrontan este duelo apasionante entre dos de los equipos que están mostrando mejor juego con el único objetivo de conseguir una buena renta de cara al partido de vuelta, que se jugará en el Madrigal.

Este enfrentamiento llega sólo 10 días después del último Barça - Villarreal de Liga, que se jugó también en el Camp Nou. En aquella ocasión se vio un gran espectáculo en el Estadio, con el Barça muy acertado ante un Villarreal difícil de batir y que demostró muchas virtudes. El 3-2 del partido de Liga hace prever un duelo más que interesante. Y es que los ‘groguets’, con Marcelinho García Toral en el banquillo, ya han demostrado que no son fáciles de superar.

Para llegar hasta este punto de la competición, los ‘groguets’ se han deshecho por el camino del Cádiz, de la Real Sociedad y del Getafe, mientras que el Barça ha tenido que eliminar al Huesca, al Elche y al Atlético de Madrid.

El Barça, que afronta el partido en el mejor momento de la temporada y que acumula nueve victorias consecutivas, tiene el objetivo de ganar e intentar dejar su portería a cero. En una eliminatoria así, y contra un rival como el Villarreal, se prevé un aspecto clave. Para conseguirlo, Luis Enrique ha citado a 18 futbolistas el mismo día de partido. Han quedado fuera, por decisión técnica, Bravo, Montoya y Sergi Roberto, además de los lesionados Douglas y Vermaelen.

Por su parte, el Villarreal, que volverá al Camp Nou con los ex azulgranas Giovani y Jonathan dos Santos, tiene las bajas confirmadas de Jokic, Adrián Martín y Uche, por lesión.

El primer pas per aconseguir la final de Copa catalana

TONI PADILLA | Barcelona | 11/02/2015 00:00

El 16 de juny del 1957 el Barça i l’Espanyol van jugar per primer i últim cop una final de Copa, a l’Estadi Olímpic. El davanter valencià Francisco Sampedro va marcar l’únic gol del partit al minut 79 en rematar una falta, i va donar la Copa al Barça. “Va marcar fent falta i en fora de joc”, recordava Julián Arcas, llegenda de l’Espanyol, que no va poder jugar la final però que era a peu de gespa protestant l’arbitratge de Daniel Zariquiegui. “Un triomf merescut”, va dir Domènech Balmanya, tècnic d’aquell Barça que va derrotar un Espanyol que segons el seu entrenador, Ricardo Zamora, va jugar “amb nervis per culpa del vent i la importància del partit”. 58 anys després, el Barça i l’Espanyol són a tocar de repetir aquella final i confien treure un bon resultat en els seus partits d’anada per encarar amb tranquil·litat la tornada del 4 de març.

El Barça i l’Espanyol juguen l’anada de les semifinals amb la moral alta, després d’una evident millora en el joc tant dels uns com dels altres. El Barça juga el primer acte a casa, contra el Vila-real (20 h / Canal + 1), i l’Espanyol visita l’estadi que més s’estima la Copa, San Mamés (22 h / La Sexta). Tots dos equips s’han hagut d’esforçar de valent per arribar a les semifinals: els homes de Luis Enrique van superar l’Atlètic de Madrid en dos partits molt durs i l’Espanyol va deixar pel camí dos equips superiors en pressupost, el València i el Sevilla. Mentre que el Camp Nou presentarà una bona entrada però no assegura el ple, a San Mamés no quedarà ni un espai lliure, amb més de 500 aficionats blanc-i-blaus presents.

La nit començarà al Camp Nou. Per als homes de Luis Enrique la prova és exigent, ja que el Vila-real ja va demostrar fa dues setmanes de quin peu calça quan va estar a punt d’aconseguir un punt a l’estadi (3-2). El duel entre entrenadors asturians, Luis Enrique i un Marcelino que arriba als 100 partits amb l’equip groguet, promet emocions fortes, ja que l’equip groc només ha perdut un dels últims 20 partits oficials, precisament el que va jugar contra el Barça. L’equip de la Plana no ha disputat mai una final de Copa i s’il·lusiona amb la possibilitat de donar la sorpresa i igualar i fins i tot superar la fita del Castelló, veí i rival seu, finalista de Copa el 1973, quan va perdre amb l’Athletic.

Al Barça s’espera el retorn a l’equip titular de l’argentí Javier Mascherano i d’Andrés Iniesta, tots dos absents a San Mamés. El seu retorn suposaria deixar fora Mathieu i Xavi. Al marge d’aquests dos canvis, tornarà a la porteria l’alemany Ter Stegen, com sol passar a la Copa, i és segura la presència d’Alves, que serà baixa contra el Llevant diumenge per acumulació de grogues. Es tracta d’un partit que, segons Luis Enrique, “potser és una mica més fàcil preparar pel fet d’haver jugat fa just deu dies contra el Vila-real ”.

Luis Enrique, que va definir un objectiu clar de cara al partit (“guanyar i no encaixar gols”), va admetre, amb la boca petita, satisfacció pel moment de joc del seu equip, però es va voler mostrar molt prudent. “En el fons un entrenador mai no pot ser feliç -va dir-. Dures molt poc al càrrec, no pots viure ni del passat ni del present i després d’un partit ja estàs pensant en el següent. La felicitat només arriba al final de temporada i si has aconseguit els objectius que volies”. En preguntar-li com han canviat les coses en poques setmanes, l’asturià va assegurar que no va considerar mai que visqués cap situació “límit” a la banqueta del Barça: “Ni tan sols després de perdre a Anoeta. Almenys aquesta és la meva sensació, però potser m’equivoco”, va afirmar. El Vila-real arriba amb les baixes dels lesionats Bojan Jokič, Adrián Marín i el nigerià Ikechukwu Uche.

Just quan acabi el partit de Barcelona, la pilota rodarà a San Mamés. “La gent ens ha recordat tota la setmana com s’estimen la Copa i el que significaria tornar a jugar la final”, deia Ernesto Valverde, tècnic de l’Athletic i exentrenador de l’Espanyol. L’Athletic confia a encarrilar les semifinals contra un Espanyol que en paraules de Sergio no ha de perdre els papers: “No ens podem tornar bojos, cal pensar que hi ha una tornada”, va dir. L’Espanyol no podrà disposar dels lesionats José Alberto Cañas i Abraham al mig del camp, ni tampoc del central Álvaro, sancionat. A més Víctor Sánchez pateix molèsties, motiu pel qual Sergio va convocar 19 jugadors. “La plantilla està preparada per afrontar un partit de màxim nivell com aquest, i qui surti ho farà amb total garantia. Puc pensar a reforçar el centre del camp o la parcel·la defensiva. Tinc diverses alternatives”, va dir Sergio. “És un partit per competir i per donar una mostra del bon equip que som. No podem recular. En l’equilibri hi ha la virtut. No podem quedar-nos endarrere ni tenir precipitació ofensiva. Hem de madurar el partit”, va explicar.

Ernesto Valverde, per la seva banda, no podrà disposar del sancionat Laporte ni dels lesionats Ander Iturraspe i Guillermo Fernández, i a més és dubte Mikel Balenziaga. El porter Iago Herrerín seguirà jugant de titular a la Copa.

El Galatasaray, primera final per a un Barça que no pot badar

ÀLEX GOZALBO | BARCELONA | 12/02/2015 00:00

Segueix-me

El Barça de bàsquet tanca aquest vespre (21 hores, Esport3 i Canal+ Deportes) la primera volta del Top 16 de l’Eurolliga rebent el Galatasaray al Palau Blaugrana. L’equip català, que acumula tres victòries i tres derrotes en sis partits, no es pot permetre una nova ensopegada. Xavi Pascual no podrà comptar amb Maciej Lampe, que es recupera d’una ruptura fibril·lar al bessó de la cama esquerra.

“Estem en un moment clau de la temporada. El partit contra el Galatasaray és una final. Si volem estar entre els quatre primers, és molt important guanyar. El que hem fet ja està fet i ara hem de mirar endavant. Estem intentant millorar i esperem aprofitar la bona ratxa que portem al Palau Blaugrana”, explica Joan Carles Navarro. “Crec que el partit d’aquest dijous és clau, probablement el més important que hem jugat fins ara. És un partit bàsic per al nostre futur. La victòria ens faria acabar la primera volta del Top 16 amb quatre victòries. La nostra gent ens està ajudant molt en un moment en què no estem brillants. El rival té molta qualitat i experiència”, afegeix Xavi Pascual.

Un Barça polifacètic i contundent

TONI PADILLA | 11/02/2015 23:03

Segueix-me

Minut 70 de partit. Messi força un penal de Musacchio i l’argentí, després de xerrar amb Neymar, li cedeix el penal, que el brasiler falla. Messi, però, el va animar aixecant el cap ràpidament per seguir atacant un Vila-real que aguantava com podia. El Barça va saber sorprendre un rival molt més defensiu que ara fa pocs dies a la Lliga i va aconseguir un bon resultat de cara al partit de tornada (3-1). Va sorprendre tant en el penal com en la capacitat de trobar recursos ofensius contra un rival atrinxerat. Demostrant que és un equip polifacètic, el Barça va sobreposar-se a l’ensurt del gol de l’empat groguet, un xut de Manu Trigueros que Ter Stegen va empassar-se, i es va emportar un resultat que l’acosta a la final. Cada gol va tenir el seu relat, de fet. El primer, pispant la cartera. El segon, atacant en estàtic amb Iniesta creant espais. I el tercer, de Piqué, dissenyat a la pissarra del cos tècnic. Un Barça polifacètic amb molts recursos, per sentir-se més fort i defensar un bon resultat al Madrigal.

El Barça s’ha convertit en un equip que avança, que evoluciona de mica en mica, explorant nous camins sobre la base d’un bagatge. Els últims dies l’equip s’ha dedicat a jugar-se la vida en partits d’anada i tornada, oberts. Intercanvis de cops en què la davantera del Barça estaborneix els rivals. I el Vila-real, conscient que deixar-li espais seria un mal negoci, va tancar-se en defensa, i va portar els aficionats a un viatge al passat, ja que el Barça es va trobar atacant com abans, tancant el rival sense trobar espais per entrar. Aquest model de partit va anar en contra de Neymar, molt fluix, i va elevar el futbol d’Iniesta, que va tornar a ser protagonista. Messi, sempre encertat i sempre demanant la pilota, va aliar-se amb el manxec per anar creant espais de mica en mica. Si Iniesta jugava com fa anys, aprofitant aquesta experiència, Suárez va aprofitar una errada defensiva visitant per pispar la pilota i cedir-la a Messi, que va fer el primer gol.

El Barça, per sobre de tot, ara se sent segur d’ell mateix. Els jugadors mosseguen i la decisió de posar Mascherano al mig del camp va ser un encert, ja que l’argentí va liderar la pressió. I això que al segon temps una greu errada de Ter Stegen va fer tremolar l’equip. Iniesta, però, va solucionar-ho tot inventant-se la jugada del 2-1. Piqué va fer el tercer i Neymar va desaprofitar l’oportunitat del quart amb el penal que va fallar, un resultat que hauria deixat mig mort un Vila-real que va saber patir i evitar la golejada. Al final el Barça va acabar cansat i insatisfet per no haver fet més gols. Les ocasions les va crear. Messi va jugar com sempre. I el dia que Neymar va desaparèixer, Iniesta va fer un pas endavant. La importància de tenir molts recursos.