Un altre Barça és possible

«Un cop esgotada la inèrcia de l’herència rebuda era inevitable entrar en un procés de davallada al qual no se li veu aturador»

Jordi Badia | Actualitzat el 10/01/2015 a les 11:16h

Res del que està succeint al FC Barcelona hauria de sobtar, per més bèstia i absurd que pugui semblar. És la conseqüència inevitable de la trajectòria de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu com a directius que s’ha caracteritzat per anar a la contra més que no pas per la construcció d’un projecte propi i positiu.

Com a directiu, Sandro Rosell va pretendre fer fora el secretari tècnic Txiki Begiristain i l’entrenador Frank Rijkaard a la primera temporada. Si el president Joan Laporta li hagués fet cas, probablement no s’hagués guanyat la Lliga del 2005. I, encara, si aquell estiu Laporta s’hagués deixat convèncer de que “com ens ensenyaven a ESADE és quan les coses van bé que s’han de fer els canvis” tampoc s’haguessin obtingut la Lliga i la Lliga de Campions del 2006 perquè Rosell també pretenia rellevar Txiki i Rijkaard amb aquell argument del seus temps d’estudiant.

El Bartomeu directiu també tenia una actitud semblant respecte del bàsquet i les seccions, tot i que amb un argument invers al de Rosell: va contradir dues vegades al president Laporta durant la roda de premsa de presentació de Manolo Flores com a entrenador “perquè hi ha una màxima que diu que quan les coses funcionen no s’han de tocar” i va tenir molt a veure amb la crisis que es va desencadenar amb el nomenament de Valero Rivera com a responsable de les seccions i el bàsquet i de que Laporta fos xiulat al Palau Blaugrana cada vegada que hi treia el cap. Casualitat o no, el bàsquet es va redreçar quan Bartomeu ja no hi era.

Com a presidents, tres quarts del mateix. Durant el seu mandat, Rosell es va significar per anar contra l’obra rebuda des del primer dia i amb una obsessió fascinant. I el de Bartomeu, en l’any escàs que porta, també s’explica més pel que ha desfet que no pas pel que ha construït: carregar-se l’estructura executiva adduint una pèrdua de confiança per raons que no explica ni s’aprecien des de fora.

Així, durant els quatre anys i mig en què han manat, els encerts i els èxits que han tingut han quedat ocultats inevitablement pel cas de l’acció de responsabilitat i els enfrontaments constants amb Laporta, Cruyff, Guardiola o Messi, el cas Neymar i la multa d’Hisenda, o la sanció de la FIFA.

De manera que a falta d’un projecte propi en positiu, un cop esgotada la inèrcia de l’herència rebuda era inevitable entrar en un procés de davallada al qual no se li veu aturador.

No és una situació nova al Barça. La primera època de Josep Lluís Núñez com a president, del 1978 al 1988, va estar farcida de cops de timó sobtats, fos en forma de fitxatges d’entrenadors o de jugadors o de canvis en l’organització que havien de resoldre de cop totes les urgències acumulades.

Va ser l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta i la consecució de quatre lligues seguides i la primera Copa d’Europa el que va demostrar al barcelonisme que un altre Barça era possible i que ja no servia d’excusa aquella malastrugança que pretenien inherent i crònica. Per això el nuñisme tardà, el que ressorgeix després de Cruyff, no es va poder refer amb Van Gaal exercint d’anti Cruyff ni amb la consecució de dues lligues seguides, ni va poder durar amb Joan Gaspart de president guanyant les eleccions del 2000.

Ara com llavors, el neonuñisme que representen Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu té complicat el seu futur: Laporta i Guardiola són un exemple massa punyent de quin Barça és possible: un que situa el seu model de joc i de club al cim del món futbolístic i hi enarbora les banderes d’Unicef i Catalunya.

Acto para conmemorar las 1000 victorias en la ACB

www.fcbarcelona.es10/01/2015 09:02

En la media parte del partido contra el Unicaja se celebrará un acto para conmemorar esta efeméride



Este domingo, coincidiendo con el partido de baloncesto entre el Barça y el Unicaja, el FC Barcelona ha organizado un acto para conmemorar las 1.000 victorias logradas en la ACB. El acto se llevará a cabo en el descanso del partido de este domingo y contará con la presencia, entre otros, de varios ex jugadores, ex entrenadores y ex directivos que han formado parte de la sección de baloncesto azulgrana entre 1983 y 2014.

Los socios y aficionados que asistan al duelo de este domingo en el Palau Blaugrana (12.30 horas) encontrarán en sus asientos un recuerdo para conmemorar esta efeméride. Recordemos que el FC Barcelona es el primer equipo que ha conseguido las 1.000 victorias en la ACB. Lo hizo el 30 de noviembre pasado, cuando se impuso al UCAM Murcia en el Palau.

Messi recibirá este domingo el trofeo de máximo goleador de la historia de la Liga
Barça > 10-01-2015 > 17:29
EFE

Messi batió hace semanas el récord de goles de Telmo Zarra (251 goles) que estaba vigente desde 1955, pero hasta la fecha la Liga de Fútbol Profesional había pospuesto el reconocimiento al jugador azulgrana.
El trofeo será entregado por el exentrenador barcelonista Carles Rexach, uno de los técnicos que apostaron por Leo Messi cuando éste llegó al Barcelona con doce años.

Onze soldats per solidificar una gàbia

NATALIA ARROYO | Barcelona | 11/01/2015 00:00


A l’estiu semblava que l’Atlètic de Madrid de Simeone, el campió de Lliga i el finalista de Champions, havia perdut gol, mans i oxigen. Sense Diego Costa, semblava que marxaven un bon grapat de punts en victòries per la mínima i, sobretot, un bon pla d’atac directe i vertical sobre el cap del gegant matalasser. Amb l’adéu del porter Courtois semblava que s’acabaria la fe cega a replegar-se per mantenir un marcador a favor durant els minuts que fessin falta. I la marxa de Filipe Luís es carregava una de les fonts més importants de futbol associatiu del conjunt madrileny. Semblava.

Però l’Atlètic va saber moure el mercat per reconstruir-se i tornar a dissenyar un equip sobri i fiable, poderós i sacrificat. Li va costar adaptar-se però Mandzukic ja actua com a referència, Griezmann ataca tots els espais i Moyá manté la solidesa sota pals que arrodoneix la idea col·lectiva. Tots van a l’una i aquest curs Simeone torna a liderar un exèrcit que té les idees clares i se sent capaç de tot. Altre cop. Revolucionat i exigent, intens i agressiu. Tàctic i emocional. L’Atlètic és pissarra i rigidesa, és un equip mil·limètricament organitzat, però és, alhora, aquell punt de passió que ho descontrola tot, que desborda el talent i augmenta la tensió. L’Atlètic provoca nervis i acceleració, ritmes amb què el Barça de sempre se sent poc natural. O s’hi sentia.

Els enfrontaments entre matalassers i blaugranes van semblar una provocació, amb els madrilenys ben organitzats defensivament, desafiant la paciència d’un Barça lent i poruc, atabalat enmig de l’entramat de basculacions de l’Atlètic. Connectar amb Messi per dins era impossible, amb Gabi liderant les ajudes als centrals. Tampoc per fora, on Martino imaginava duels individuals, l’argentí va poder estar més actiu. Ara la figura de Suárez al mig hauria de dibuixar un context diferent, sempre que el Barça augmenti la marxa de la seva circulació de pilota. El ritme baix que sovint s’està tenint farà impenetrable la defensa matalassera, una gàbia angoixant i gairebé perfecta. El 4-4-2 tapa totes les connexions.

El plantejament de l’Atlètic l’any passat, de fet, va animar molts rivals, que van veure en la proposta dels matalassers el camí ideal per anar ofegant el Barça i el seu toc. Regalar els carrils exteriors volia dir bloquejar l’atac blaugrana, mort en l’única idea de centrar. El repte de Luis Enrique tornarà a ser la gestió de les bandes, que serà la concessió estratègica que farà Simeone i, en aquest context, no seria estranya una disposició similar a la del dia del PSG, per trobar amplitud sense despullar-se tant defensivament amb la pujada del lateral. I és que aquest Atlètic té més fe ara que l’any passat: sap que, si cal, desencallarà el partit amb l’estratègia, des d’on ha marcat el 56% dels seus gols.

El Palau conmemora las 1000 victorias del FC Barcelona en la ACB

www.fcbarcelona.es
11/01/2015 13:30

La pista del Palau ha reunido a ex jugadores, ex técnicos y ex dirigentes, que han llevado el escudo del Barça y que con su esfuerzo han ayudado a que el Barça haya llegado a los 1000 triunfos en la Liga


Este domingo al mediodía, coincidiendo con el partido entre el FC Barcelona y el Unicaja, el Palau Blaugrana ha conmemorado una efeméride muy especial: las 1.000 victorias del conjunto azulgrana en la Liga ACB lograda a finales del mes de noviembre del año pasado ante el UCAM Murcia. Un hito que convierte al conjunto barcelonista en el primero que llega. Es por ello que en la media parte del partido se ha querido hacer un reconocimiento a todas aquellas personas que a lo largo de estos años han puesto su granito de arena para conseguir estos 1000 triunfos.
Se ha dado las gracias desde el primer entrenador, hasta el actual, Xavi Pascual. A todos los jugadores que han formado parte de las plantillas y también a los dirigentes. Por este motivo, y en representación de todos ellos, sobre el parqué del Palau han aparecido ex jugadores, ex entrenadores y antiguos directivos que han formado parte de la sección de baloncesto del Barça entre 1983 y 2014.
Reconocimiento culé

Manel Bosch, Xavi Crespo, Rodrigo de la Fuente, Roberto Dueñas, Roger Esteller, Xavi Fernández, Andrés Jiménez, Fernando Martínez, Nacho Solozábal, Berni Tamames, Luis Miguel Santillana, Claudio Martínez, Pedro 'Perico' Ansa, Juan Antonio San Epifanio 'Epi ', Remon Van de Hare, Julián Ortiz, Eduard Bonet, Oscar de la Torre, Artur Llopis y Ramón Espuña. Todos ellos, que vistieron la camiseta del FC Barcelona, han recibido la ovación del Palau. También los entrenadores Joan Montes y Manolo Flores, así como los ex dirigentes Miralles, Emili Creus, Salvador Alemany, y el actual directivo responsable de la sección, Joan Bladé. Ellos han sido los encargados de hacer entrega de un cuadro conmemorativo a los jugadores y técnicos. Sin olvidar a históricos como el fisioterapeuta, Toni Bové, y el delegado Josep Vendrell.
El público del Palau también ha tenido su reconocimiento. Y es que gracias a su apoyo el Barça ha podido alcanzar las 1.000 victorias. Como siempre el acto ha finalizado con una foto de familia con todos los protagonistas.

http://www.dailymotion.com/video/x2ehqi9_el-palau-conmemora-las-1000-victorias-del-fc-barcelona-en-la-acb_sport

FC Barcelona – Unicaja: Espectáculo, prórroga, victoria y a la Copa (114-110)
ROGER BOGUNYÀ

11/01/2015 14:28

El conjunto azulgrana se lleva un partido espectacular de principio a fin, con prórroga incluida, y se asegura la presencia en la Copa

Abrines ha clavado un triple imposible en el último segundo de partido que ha conducido el encuentro a una prórroga en la que han decidido Huertas y Lampe



LA FICHA
FC Barcelona, 114
Unicaja, 110

FC Barcelona (27+25+27+20+15): Huertas (19), Jackson (19), Thomas (19), Doellman (16), Pleiss (2) (cinco inicial), Hezonja (6), Abrines (14), Tomic (5), Nachbar, Lampe (7), Satoransky (7)

Unicaja (24+21+33+21+11): Markovic (17), Toolson (25), Golubovic (14), Suárez (10), Thomas (2) (cinco inicial), Vasileiadis (5), Kuzminskas (7), Stefansson (9), Green (17), Vázquez (4)

Árbitros: Jiménez, Perea y Manuel

El FC Barcelona ha ganado el partido del año. 114-110 ha sido el marcador final tras 45 minutos de un baloncesto extraordinario, vistoso y ofensivo, que ha levantado una y otra vez al público de sus asientos en el Palau Blaugrana. Los hombres de Xavi Pascual han tumbado al líder de la ACB tras una prórroga a la que se ha llegado con un triple estratosférico de Abrines en el último segundo de partido. Una vez allí, han decidido Huertas y Lampe. La presencia en la Copa del Rey de Gran Canaria está asegurada.

Espectáculo anotador
El partido ha comenzado con un ritmo eléctrico. Jackson ha revivido las mejores sensaciones de su debut con el Madrid y ha liderado, a golpe de triples, a un Barça que ha empezado por detrás en el marcador. A pesar de la baja de Granger, Unicaja anotaba desde todas partes, con un Markovic y un Golubovic especialmente inspirados. Los culés, sin embargo, también estaban finísimos. El partido, sin tregua, vivía de transiciones rápidas y pocas pérdidas. El resultado después de diez minutos, un escándalo de anotación: 27-24.

El espectáculo en el Palau no se ha detenido en ningún momento. Un Abrines sensacional, en el segundo partido después de su lesión, ha cogido las riendas de un Barça genial en ataque y algo blando en defensa. Se escapaban demasiado rebotes, lo que ha impedido que la diferencia a favor de los hombres de Xavi Pascual fuera aún mayor antes del acto de homenaje por las 1.000 victorias ACB logradas hace unas semanas (52-45).

Reacciona Unicaja
Unicaja ha salido con la voluntad de dar la vuelta al partido en el tercer cuarto. Y lo ha conseguido. No por su defensa, sino por un notable acierto en ataque. Green, Markovic y sobre todo un Toolson impresionante, que ha encadenado 14 puntos entre el final del tercer cuarto y el inicio del último, han puesto al Barça por detrás en el marcador por primera vez desde el 9-10 del principio.

A pesar de encajar 33 puntos en el tercer parcial el Barça seguía muy vivo en el partido. Seguramente, gracias a su récord de triples esta temporada (ha convertido 20). Un Thomas sensacional, sumado a la magia de Huertas y Hezonja, hacían del partido una montaña rusa de emociones y sensaciones. A cinco para el final, el Barça había recuperado el control del partido: 91-86.

A-BRI-NES
Unicaja ha tenido que afrontar el tramo final sin Markovic, expulsado por faltas. Sin embargo, y después de dos faltas en ataque consecutivas de Tomic, ha podido firmar un parcial de 0-6 (91-92). El partido, como no podía ser de otra manera, viviría un final de infarto. A 3.5 segundos para el final, Unicaja ganaba de tres. Hacía falta un triple que, de manera heroica, ha transformado Abrines, en una acción en la que todo el banquillo azulgrana ha reclamado un tiro libre extra.

En la prórroga ha decidido la fe. A pesar de ponerse Unicaja cuatro puntos por delante, ya con Thomas y Doellman fuera del encuentro, el Barça ha acabado remontando gracias a la determinación de Huertas y Lampe, verdugos de un Unicaja que ha acabado pagando la pérdida de tres balones seguidos en ataque. El mejor partido del año era para el Barça.

http://www.dailymotion.com/video/x2ehpge_basketball-fc-barcelona-unicaja-114-110-highlights_sport

La necessitat de perseguir l’excel·lència

TONI PADILLA | | 12/01/2015 00:00


Abans de l’inici del partit, ja sabíem tantes coses! L’estadi ja animava i els jugadors, agressius com mai, van estar a l’altura. El Barça va buscar l’excel·lència, tant en el joc com l’actitud. El Barça, de fet, sempre hauria de buscar l’excel·lència. Perdre, fallar o equivocar-se es pot perdonar. No treballar per ser el millor, al Barça és un pecat.

El Barça necessita jugadors que puguin escoltar i actuar. Veure els futbolistes dels dos equips solidaritzant-se amb la campanya que reclama justícia per al Topo López va ser bonic. Els jugadors van voler fer costat a la vídua del primer periodista que va entrevistar Leo Messi, Jorge López, mort en accident de trànsit al Brasil. Messi, seriós, va posar al costat d’un Simeone que va tenir el detall de sortir de la banqueta en un gest honorable. Després, Simeone va ser martiritzat per Messi sempre.

Messi va estar a l’altura. De fet, abans del partit va rebre un premi de la LFP per ser el màxim golejador de la Lliga. Un premi dedicat a una fita immortal, però entregat d’una forma furtiva, amb l’àrbitre patint per no fer tard, sense glòria. De Messi, el millor, s’espera que rebi premis no com a fi, sinó com a conseqüència del seu joc. I Messi no va fallar. La LFP, en canvi, no va saber com donar-li aquest premi.

Tebas, president de la LFP, ho va veure al costat d’un Bartomeu que va estar a l’altura amb l’homenatge a les víctimes del terrorisme francès. Cartells a la llotja, missatge al videomarcador i, per fi, un minut de silenci que, de veritat, dura un minut. Ara del club se n’espera, també, l’excel·lència. L’excel·lència és poder denunciar el terrorisme sense la sospita de portar un patrocinador que dóna diners a criminals. Excel·lència es poder defensar la llibertat de premsa des d’un club que en el passat ha tingut presidents que han demanat caps de periodistes per ser massa crítics. Excel·lència és portar el logo de l’Unicef.

Però excel·lència també seria poder haver trobat la manera de recordar també el porter Fernando de Argila, mort aquesta setmana. O haver fet un gest que pocs han fet per estendre el minut de silenci als milers de morts a Nigèria, on el Barça, ho puc ben assegurar, es viu amb passió. Excel·lència? L’excel·lència és Messi, l’estadi que anima i poder ser un referent mundial. Ara el Barça pot ser un referent gràcies a Messi. I cal molt més.

La huella del FC Barcelona en la historia del Balón de Oro

Desde la creación del trofeo, en 1956, el Barça ha tenido gran presencia en este prestigioso galardón. Seis jugadores (Suárez, Cruyff, Stoichkov, Rivaldo, Ronaldinho y Messi) acabaron llevándoselo


Stoichkov ofreció en Balón de Oro 1994 a la afición en los prolegómenos del FC Barcelona-Betis del 21 de diciembre de 1994. A su lado, Romario, ganador del Onze de Oro, también dedicó su reconocimiento a los espectadores que esa noche acudieron al coliseo barcelonista VALENTÍ ENRICH

D. SALINAS

12-1-2015 | 10:52 H.

El Balón de Oro y el FC Barcelona están relacionados desde la segunda edición, el año 1957. Ladislao Kubala fue el primer nominado. Acabó en quinta posición. Desde entonces, los barcelonistas siempre han aparecido en esta cita que, con los años, ha ido consolidándose hasta convertirse en el galardón a título individual con más prestigio del fútbol internacional.

Grandes figuras del FC Barcelona han tenido recorrido en el Balón de Oro, aunque no todas ascendieron al podio de honor. El primero en hacerlo fue Luis Suárez, el delantero de la década de los sesenta. El gallego fue coronado en 1960 con 54 votos. Fue, además, el primer español en alcanzar esta distinción.

Cruyff, en dos ocasiones (1973 y 1974), la primera después de jugar media temporada con el Ajax y la segunda de hacerlo con el FC Barcelona; Stoichkov (1994), Rivaldo (1999), Ronaldinho (2005) y Messi (2009, 2010, 2011 y 2012) han sido los otros jugadores del cuadro catalán que tocaron la preciada estatuilla. El argentino ha sido, hasta la fecha, el único en ganar cuatro ediciones de forma consecutiva, además de ser el único también en aparecer en la terna final ocho años seguidos (desde 2007 hasta 2014).

Se quedaron a las puertas de ser Balón de Oro como jugadores del FC Barcelona cracks como Krankl, Schuster, Lineker, Ronaldo, Deco o Iniesta. Todos ellos saborearon la segunda posición. Y más amargo fue el tercer puesto que en su momento cosecharon jugadores como Xavi (hasta en tres ocasiones) o Iniesta.

No llegaron a la recta final otros jugadores del FC Barcelona como el anteriormente citado Kubala, Segarra, Ramallets, Rexach, Asensi, Neeskens, Simonsen, Archibald, Salinas, Koeman, Laudrup, Begiristain, Hagi, Guardiola, Figo, Sergi, Luis Enrique, Kluivert, Eto'o, Giuly, Puyol, Ibrahimovic, Henry, Touré, Villa, Alves, Abidal, Cesc, Piqué o Busquets.

Todos los barcelonistas con pasado en el Balón de Oro
BALÓN DE ORO

1956: -

1957: Kubala (5º)

1958: Suárez (14º)

1959: Suárez (4º), Segarra (20º) y Ramallets (25º)

1960: SUÁREZ (1º)

1970: Rexach (24º)

1973: CRUYFF (1º) (Ajax/FC Barcelona) y Asensi (14º)

1974: CRUYFF (1º) y Neeskens (5º)

1975: Cruyff (3º) y Nesskens (23º)

1976: Cruyff (7º)

1977: Cruyff (5º)

1978: Krankl (2º) y Neeskens (21º)

1979: Simonsen (11º), Krankl (15º) y Asensi (27º)

1980: Schuster (2º)

1981: Schuster (3º)

1982: Schuster (10º)

1983: Schuster (11º)

1984: Schuster (11º)

1985: Schuster (3º) y Archibald (29º)

1986: Lineker (2º) (Everton/FC Barcelona)

1987: Lineker (5º)

1989: Salinas (7º) y Koeman (23º)

1990: Laudrup (18º)

1991: Laudrup (11º), Begiristain y Stoichkov (ambos 13º)

1992: Stoichkov (2º), Laudrup (7º) y Koeman (8º)

1993: Laudrup (5º), Stoichkov (12º) y Koeman (18º)

1994: STOICHKOV (1º), Hagi (4º) y Guardiola (24º)

1995: Figo (32º)

1996: Ronaldo (2º) (PSV/FC Barcelona), Figo y Sergi (ambos 28º)

1997: Luis Enrique (13º), Figo (14º) y Rivaldo (33º)

1998: Rivaldo (5º) y Luis Enrique (28º)

1999: RIVALDO (1º) y Figo (5º)

2000: Rivaldo (5º) y Kluivert (17º)

2001: Rivaldo (7º)

2003: Ronaldinho (22º)

2004: Deco (2º), Ronaldinho (3º), Eto'o (15º) y Giuly (24º)

2005: RONALDINHO (1º) y Eto'o (18º)

2006: Ronaldinho (4º), Eto'o (6º), Deco (11º), Puyol (17º) y Messi (20º)

2007: Messi (3º), Ronaldinho (12º), Henry (19º) y Eto'o (30º)

2008: Messi (2º), Xavi (5º) y Eto'o (17º)

2009: MESSI (1º), Xavi (3º), Iniesta (4º), Eto'o (5º), Ibrahimovic (7º), Henry (15º) y Touré (28º)


FIFA BALÓN DE ORO

2010: MESSI (1º), Iniesta (2º), Xavi (3º), Villa (8º) (Valencia/FC Barcelona), Puyol (11º) y Alves (22º)

2011: MESSI (1º), Xavi (3º), Iniesta (4º), Villa (14º), Abidal (18º), Alves (19º), Cesc (12º) y Piqué (23º)

2012: MESSI (1º), Iniesta (3º), Xavi (4º), Busquets (20º) y Piqué (21º)

2013: Messi (2º). Xavi e Iniesta también estuvieron en la preselección de 23 nominados.

El Barça en el Balón de Oro

El Barça es el club con más Balones de Oro (10), más Balones de Plata (10 ) y más Balones de Bronce (9). He aquí la lista de jugadores que totalizan 29 podios (récord tambien):

-10 Balón de Oro (Luis Suárez 1960, Johan Cruyff 1973, Johan Cruyff 1974, Hristo Stoichkov 1994, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2005, Lionel Messi 2009, Lionel Messi 2010, Lionel Messi 2011, Lionel Messi 2012)

-10 Balón de Plata (Hans Krankl 1978, Bernd Schuster 1980, Gary Lineker 1986, Hristo Stoichkov 1992, Ronaldo 1996, Deco 2004, Lionel Messi 2008, Andrés Iniesta 2010, Lionel Messi 2013, Lionel Messi 2014)

-9 Balón de Bronce (Johan Cruyff 1975, Bernd Schuster 1981, Bernd Schuster 1985, Ronaldinho 2004, Lionel Messi 2007, Xavi Hernández 2009, Xavi Hernández 2010, Xavi Hernández 2011, Andrés Iniesta 2012)


Además, el Barça ha logrado un primero y un tercero en el apartado de entrenadores merced a Pep Guardiola:

-1 Balón de Oro a mejor entrenador: Josep Guardiola 2011.

-1 Balón de Bronce a mejor entrenador: Josep Guardiola 2010.

Messi: «Tot és mentida», menys el que és veritat

«Ara ja sabem que el pitjor de tot el que haurà passat durant el mandat Rosell-Bartomeu és la gestió que han fet del jugador argentí»

Jordi Badia | Actualitzat el 14/01/2015 a les 00:01h

En el futbol més encara que en la política cal fixar-se en què fan els protagonistes i relativament poc en què diuen. L’últim exemple: per intentar convèncer-nos de que el vestidor blaugrana és una bassa d’oli i de que Leo Messi no ha pensat en deixar el FC Barcelona han hagut de transcórrer tres o quatre dies i més d’una roda de premsa abans els afectats no es decidissin a dir-nos que tot el que s’havia publicat era mentida. De manera que tant se val l’exactitud de les informacions i dels desmentiments tardans del president Josep Maria Bartomeu i del ara sí, ara no del mateix Messi perquè a hores d’ara ja sabem que el pitjor de tot el que haurà passat durant el mandat Rosell-Bartomeu és la gestió que han fet del jugador argentí.

Si els pitjors auguris s’acabessin complint i Messi se n’acabés anant, per més diners que aportés a les arques del FC Barcelona, posem els 250 milions d’euros de la clàusula, al meu entendre s’hauria comès un error descomunal, més greu encara que el que va cometre l’any 1961 amb el traspàs de Luis Suárez a l’Inter. Hi ha valors intangibles que no es poden mesurar amb diners. Per comprendre la dimensió del mal que causaria, quan el futbolista té 27 anys i està en plena maduresa, hauríem d’imaginar què hagués significat per al Madrid traspassar a Di Stéfano, per al Bayern de Munic a Beckenbauer, per al Manchester United a Charlton o per al Santos a Pelé. La història d’aquests clubs seria del tot diferent. I la del futbol, també.

Ara: el que esdevé fascinant i aclaridor és traçar l’origen i els episodis claus d’un cas inimaginable fins fa poc. La primera persona que va encetar el debat va ser el president Sandro Rosell quan a començaments de setembre de 2013, en una entrevista a TV3, va sorprendre tothom en dir que tenien enquestes en què “un 2 per cent dels socis no volien Messi”. Fins llavors, havien sorgit informacions puntuals sobre ofertes per al crac argentí, però la possibilitat de traspassar-lo no era en l’imaginari blaugrana. Avui, ja hi és. Al setembre del 2013, el fet mateix de preguntar al soci si volia Messi ja era insòlit. Avui, ja no ho és.

I és que des d’aquelles declaracions hi ha hagut un deteriorament progressiu de les relacions entre Messi i el barcelonisme oficial i de la seva imatge. De ser un jugador que no es ficava mai amb ningú ni amb res, de ser un futbolista gairebé autista que només s’expressava amb la pilota als peus i a qui l’únic que l’emprenyava era no poder jugar, ha passat a ser un jugador un punt polèmic i pesseter i tan egoista com per ser capaç de demanar la destitució de l’entrenador. S’ha arribat a escriure que és l’autèntic president del Barça.

Ja dic que traçar-ne els episodis clau és fascinant i esdevé revelador. Per un costat, tenim la topada amb el vicepresident econòmic, Javier Faus, a finals del 2013 com a fet més evident i rellevant, però per un altre hem observat decisions més subtils com el fitxatge de Neymar amb un contracte que el convertia de facto en el jugador més ben pagat de la plantilla, situacions com el litigi amb Hisenda, notícies sobre els seus vòmits o els quilòmetres que corre, crítiques al seu joc, enfrontaments de familiars seus amb aficionats o detalls com l’acomiadament de l’encarregat de material Txema Corbella o l’intent d’apartar Pepe Costa, persona de la seva confiança, que per a Messi són més raons que no pas detalls.

Tot plegat ha permès formular una equació plausible: havent fitxat la icona mediàtica (que a més també ho és de Nike) que el pot substituir i tenint com a objectiu prioritari la construcció d’un nou Camp Nou, operació per a la qual els calen 600 milions d’euros pel cap baix, la junta directiva de Rosell-Bartomeu pretén traspassar Messi, però per a no prendre-hi mal ha forçat el debat perquè sigui el jugador qui demani de marxar i que el soci soci s’ho agafi com un mal menor i inevitable. Si ens hi hem fixat bé, haurem vist que el debat s’origina i s’agreuja tot just acabat de fitxar Neymar.

Però… ja sabem que en el futbol tot és mentida, llevat del que és veritat.

El Maccabi posa a prova els recursos d'un Barça sense Brad Oleson

ÀLEX GOZALBO | Barcelona | 14/01/2015 16:00

El Barça visita aquest dijous (20.05 hores, Esport3 i Canal + Deportes) el Maccabi Electra Tel Aviv, vigent campió de l'Eurolliga. L'equip blaugrana té les baixes de Joan Carles Navarro i Brad Oleson. L'absència de l'escorta nord-americà preocupa Xavi Pascual. "És un contratemps important. Al tram final del partit contra el Panathinaikòs va notar una molèstia a la mateixa zona de la lesió anterior. No és el mateix, però sí a la mateixa zona. Per precaució hem decidit que s'aturi unes setmanes", explica el tècnic culer. "Ell va seguir tot el procés de recuperació que estava marcat, així com el procés de posada a punt", afegeix.

"El Maccabi és el vigent campió d’Europa i s’ha reforçat molt bé, amb potencial físic en totes les posicions. És un rival duríssim i de primeríssim nivell, que a casa juga en una atmosfera fantàstica. És un equip molt difícil de defensar", apunta l'entrenador del Barça. L'equip local podria fer debutar Joe Alexander.

"Hem de ser capaços de jugar en un bon nivell en atmosferes complicades, quan el públic es posa desfavorable o quan el partit entra en un moment en què estàs per sota del marcador. En les últimes sortides ens ha faltat el punt d’experiència que hem tingut en altres ocasions", recorda Xavi Pascual.

El Barça necesitará la magia del Palau y Marfil sueña con la final
El equipo azulgrana perdió ante Inter (4-2) su primer partido en la historia de la Copa


Sergio Lozano marcó para el Barça I.PAREDES

FICHA TÉCNICA

Fútbol SalaCopa
Inter Movistar 4
FC Barcelona 2

Inter Movistar
4 (1+3): Jesús Herrero (p.), Lolo (1), Rafael, Ricardinho, Cardinal (2) ¿cinco inicial¿, Pola, David Pazos (1), Rivillos, Álex, Daniel y Borja.

FC Barcelona
2 (1+1): Paco Sedano (p.), Aicardo, Lin, Dyego, Wilde ¿cinco inicial¿, Saad (1), Gabriel, Sergio Lozano (1) y Ferrao.

Goles
0-1, Saad (7’); 1-1, Lolo (17’) –descanso–; 2-1, Pazos (24’); 3-1, Cardinal (24’); 3-2, Sergio Lozano (25’); 4-2, Cardinal (36’).

Árbitros
Gutiérrez Lumbreras y Lópe Díaz (castellano-manchegos). Mostraron tarjeta amarilla a Pola (13’)/Sedano (8’), Gabriel (8’), Sergio Lozano (17’), Ferrao (18’) y Dyego (24’).

David Rubio

14-1-2015 | 23:36 H.

En una noche vibrante que los aficionados no pudieron seguir por televisión, se disputaron los partidos de ida de las semifinales de la Copa del Rey con resultado dispar para los equipos catalanes. El Barça perdió contra Inter Movistar su primer partido en los cinco años de historia del torneo (4-2) y Marfil Santa Coloma se impuso a ElPozo por 6-3.

Con las bajas por lesión de Batería y Cristian, el conjunto azulgrana se adelantó a los nueve minutos con un tanto de Saad y tenía el partido controlado hasta que Lolo empató al borde del intermedio. Ya en la segunda parte, el ex de Santiago, David Pazos, adelantó al conjunto ‘verde’ tras una rápida triangulación y el portugués Cardinal amplió la renta local tan solo unos segundos después con un lanzamiento de falta directa que superó a Paco Sedano en el 24’.

El Barça no tardó en reaccionar y al minuto siguiente Sergio Lozano culminó una contra para firmar el 3-2. Los blaugrana hicieron méritos para empatar con claras ocasiones de Ferrao, Sergio Lozano, Wilde y Saad. Sin embargo, Cardinal hizo el 4-2 y dejó el pase del Barça a la final de la Copa del Rey por quinta temporada consecutiva en función de la vuelta, que se disputará en el Palau la primera semana de febrero.

Mientras, Marfil Santa Coloma alargó su racha victoriosa y viajará a Murcia con tres goles de renta (6-3). Y pudieron ser más, ya que los Xavi Passarrius ganaban a ElPozo por 5-0 a cinco minutos del final.

L’últim tràmit abans del final de temporada

ALBERT LLIMÓS | Barcelona | 15/01/2015 00:00


La visita al Martínez Valero d’Elx serà gairebé segur l’últim tràmit de la temporada per al Barça de Luis Enrique. El 5 a 0 de l’anada al Camp Nou, un resultat que sentencia l’eliminatòria de vuitens de final de la Copa del Rei, permet als blaugranes encarar el partit d’aquesta nit sense cap tipus de pressió i amb l’oportunitat de donar minuts a jugadors poc habituals i a futbolistes del planter. A partir de demà ja no hi haurà cap treva en un calendari atapeït i que aquest mes de gener oferirà una primera gran cita: els quarts de final de la Copa, amb un enfrontament contra el Madrid o l’Atlètic (2 a 0 per als matalassers a l’anada).

Rotacions

Luis Enrique no variarà les pautes habituals i donarà a conèixer la llista de convocats aquest matí, abans que l’equip marxi cap a Elx, a un quart de dotze. És la manera que té el tècnic de mantenir l’equip connectat, tot i que molts futbolistes titulars ja saben que es quedaran a Barcelona i s’evitaran un desplaçament feixuc, no tant pel viatge fins a Elx com per l’exigència del duel contra el conjunt de Fran Escribá: els partits que es disputen amb menys intensitat de vegades són els més perillosos perquè el risc de lesió creix.

Els que segur que no pujaran al xàrter blaugrana seran Xavi Hernández i Neymar, que arrosseguen molèsties físiques i no s’han pogut entrenar amb normalitat durant tota la setmana. “Encarem el partit de la mateixa manera. Després del resultat i del joc del cap de setmana, abaixes una mica la guàrdia. Però nosaltres l’hem preparat igual, com sempre”, deia el tècnic asturià des de la sala de premsa, intentant mantenir la tensió competitiva. L’entrenador vol mantenir la dinàmica apuntada contra l’Atlètic de Madrid al Camp Nou.

Tot i que Luis Enrique va evitar parlar de les rotacions que pretén fer durant el segon tram de temporada, als despatxos del Camp Nou asseguren que l’entrenador blaugrana és molt conscient que durant aquest tram final, superat l’equador de la competició, no pot mantenir el nivell de rotacions que s’ha seguit fins ara. Per això el viatge a Elx servirà perquè sumin minuts jugadors que no entren regularment en l’onze titular, des de Bartra a l’eix de la defensa fins a Adriano al carril esquerre, Sergi Roberto a la medul·lar o Rafinha, Munir i Pedro en zones atacants. El gran dubte és veure qui jugarà al lateral dret, si el desaparegut Douglas o Montoya, que sembla haver superat la seva condició de defenestrat. També els joves podran sumar minuts. En l’última sessió abans de desplaçar-se fins a terres il·licitanes, Luis Enrique va citar -més enllà de l’habitual Munir- els futbolistes del filial Adama, Halilovic, Gumbau, Samper i Ié. “Aprofitarem les circumstàncies per veure els jugadors del filial. No n’hi pot haver gaires, perquè com a màxim poden ser quatre al terreny de joc, però en vindran alguns i podran jugar-ne uns quants”, va dir el tècnic asturià, que per última vegada podrà veure un partit sense el pessigolleig nerviós habitual de quan alguna cosa està en joc.