Comienza la cuenta atrás de Seung Woo Lee
Barça > 06-01-2015 > 18:00
Josep Capdevila

Seung woo Lee no es bueno. Es muy bueno. Miren si lo es que consiguió algo histórico: que Andoni Zubizarreta rompiera su norma de no ir nunca a ver un partido del fútbol base del Barça, para ir a ver un día un encuentro donde jugaba el coreano. Tanto le habían hablado los técnicos del club de ese joven jugador que decidió irle a ver. Solo aguantó la primera parte del partido, es cierto, pero por lo menos hizo el esfuerzo.
Es tan buen jugador Lee, que dentro del club hay que piensa que si se les denunció a la FIFA por el tema de la contratación de jugadores menores de edad es por el miedo que hay en otros clubs de que si existe la reencarnación de Leo Messi sea en su persona. Incluso dentro de la guerra entre Corea del Norte y Corea del Sur, los del Sur creen que fueron los del Norte quienes denunciaron al Barça por "culpa" del joven delantero.
Rumores y especulaciones a parte, lo cierto es que en el FC Barcelona desde hace un par o tres de años se tiene la convicción de que Lee es el jugador más "especial" que hay en el fútbol base. Todo se puede torcer en esta vida, pero Seung woo Lee ilusiona en la Ciutat Esportiva. Y mucho que ilusiona.
Pero Lee es una de las víctimas de la sanción de la FIFA al Barça. Sin que él tenga ninguna culpa, la realidad es que no puede jugar ningún partido con sus compañeros. Y así lleva ya unos cuantos meses, más de un año. Se tiene que conformar con entrenar y jugar con su selección, la de Corea del Sur, de la que es el líder indiscutible. Esta temporada entrena regularmente con el juvenil A de Jordi Vinyals y por lo menos vive el ambiente futbolístico y disfruta al lado de sus compañeros.
Este martes, 6 de enero, es el cumpleaños de Lee. Cumple 17 años. Y ahora por lo menos ya tiene una cosa segura. Su cuenta atrás ha comenzado. Le faltan "solo" 364 días para que su pesadilla se acabe y pueda volver a jugar a fútbol. El 6 de enero del 2016 cumplirá los 18 años y ya no tendrá impedimientos legales para poder demostrar lo buen jugador que es.
La gran duda es el daño que le puede provocar tanto tiempo sin competición. Está claro que le costará coger el ritmo cuando vuelve a jugar, porque no es lo mismo el entrenamiento más duro que pueda haber que la intensidad de la competición. Pero, ¿cuánto tardará en adaptarse? ¿Se habrá estancado su progresión? Sin tener que hacer comparaciones con nadie, pero ¿será ese jugador desequilibrante que demostraba ser cuando podía jugar con asiduidad? Dentro de un año tendremos las respuestas.

Els canvis que no han millorat el Barça

ANTONI BASSAS | | 06/01/2015 22:17

Quantes vegades ha començat la presidència de Bartomeu? Quan va guanyar el referèndum del Camp Nou? Quan va canviar el Tata pel Lucho? O ara, quan en quinze dies ha cessat el director general i el director esportiu? És la directiva de l’etern recomençar, herència de Rosell, que va tenir quatre directors de comunicació en tres anys i mig, quan, en realitat, el problema de comunicació era que no hi havia res a comunicar, cap discurs de club que no fos l’hermetisme de la por i la mania persecutòria. Que siguin tan maldestres amb Messi comença a no semblar casualitat. ¿Se’l volen treure de sobre i fer calaix? Canvien l’organigrama, però el Barça va empitjorant. Potser són canvis bons per guanyar eleccions, però no gaire per guanyar títols.

7 de gener: 'Avui en dia, el Barça té dos escuts: un amb creu i un sense'

VICENÇ VILLATORO | | 06/01/2015 18:38

Per tot el Pròxim Orient és possible veure banderes, samarretes i equipaments del Barça que, en l’escut, han substituït la creu de Sant Jordi -vermella sobre fons blanc-, que forma part de l’escut de la ciutat, per un pal vertical vermell sobre fons blanc, lleig i sense significat. No sé si aquestes reproduccions de l’escut tenen la benedicció -i perdó per la paraula- del club o si es fan al marge o contra el seu criteri. En qualsevol cas, no em sembla raonable que un escut tingui dues formes diferents per ser políticament correctes en llocs on es veu que mirar una creu provoca una estranya repulsió. Entre altres coses, perquè no em sembla raonable que la gent manipuli els símbols aliens en aquelles coses que no comparteix. Es pot discrepar de coses sense negar que existeixen. Al contrari, només hi pots discrepar si en reconeixes l’existència. No em semblaria bé que s’esborrés aquí la mitja lluna de la bandera turca o l’estrella de David de la israeliana (que, per cert, em diuen que ha estat escandalosament prohibida al camp del Madrid!). Tampoc la creu de l’escut del Barça. I em sembla que el Barça institució hauria de vetllar per tenir un únic escut arreu. El seu escut. El de tota la vida.

La guillotina blaugrana

TONI PADILLA | | 06/01/2015 00:00


Amable en el tracte, amb un humor particular i certa dèria per explicar històries dels seus temps de jugador, Andoni Zubizarreta ha sigut acomiadat per segon cop del Barça, el club on va guanyar-ho gairebé tot com a porter per acabar acomiadat de manera indigna, dins d’un avió. Aquell porter mereixia un tracte millor. Ara aquest director esportiu ha caigut abans del que estava previst. Tothom donava per fet que cauria. Dins del club ningú amagava que seria el següent de la llista, després del director general, Antoni Rossich. Algun directiu, de fet, pensava que caurien el mateix dia, però Bartomeu ha fet caure els caps de turc de manera progressiva, per guanyar temps.

Tallar caps per salvar el seu, vaja. Gairebé tots els responsables del cas de la sanció de la FIFA ja són fora. Ara, els pecats de Zubizarreta afecten altres casos, com una planificació esportiva marcada per casos estrafolaris, com no saber fitxar un central de nivell en tres anys i convertir el serial del lateral dret en una comèdia. Alves, Montoya i Douglas han sigut els protagonistes d’una presa de pèl.

El Barça grinyola. Camina pels camps com aquelles dames d’altres èpoques que aixecaven passions. Però un cop perden el maquillatge, perden l’encant. El camí fa baixada, el club perd poder i màgia. Viu una trista decadència en tots els aspectes, excepte l’econòmic, l’únic baluard d’una directiva que presumeix dels diners guanyats. Com si el club fos una empresa. Des de l’any 2010 cada any s’ha guanyat menys a nivell esportiu. De la Champions a la buidor. Des de l’any 2010 s’han marcat diferències amb noms gloriosos d’aquest club i s’ha confiat el Barça a persones que en molts casos ja són fora, després d’haver protagonitzat algunes de les pàgines més vergonyoses de la història de l’entitat: una sanció de la FIFA, un rosari de denúncies, una planificació esportiva que ha arribat al gener sense poder transmetre un pla seriós sobre la gespa. I parlem del Barça que s’ha gastat més diners de la història.

El Barça pateix i Bartomeu ha anat tallant caps. Només li queda una oportunitat: que Luis Enrique aixequi l’equip i faci les paus amb Messi. S’ha quedat sense caps de turc. Han marxat gairebé tots els culpables. Només queda ell, tan culpable com els altres. Bartomeu difícilment podrà bastir una imatge que no estigui relacionada amb aquests quatre anys de lenta i pausada decadència. Sense l’Unicef, sense Champions, sense joc alegre i amb Messi emprenyat, el Barça talla caps a la mateixa velocitat que ho feia Robespierre. Que també va acabar sense cap, per cert.

Zubizarreta marxa del club després d’unes declaracions en què qüestionava el paper de Bartomeu. Unes declaracions que segurament s’han tret de context, ja que Zubizarreta ja havia sigut sentenciat feia setmanes. Al club era l’ase dels cops. Rosell ja va passar-li per sobre imposant-li el Tata. I Bartomeu el tira als lleons. Zubizarreta, l’home que va perdre Valdés, marxa d’un club que cada any ha perdut. En cada rentadora s’han perdut llençols. Mig despullat, ara el Barça és la riota. De club més admirat del món a club mediocre en quatre anys. Una fita ben trista.

Josep Maria Bartomeu, president i candidat

ALBERT LLIMÓS | Barcelona | 06/01/2015 00:00


A finals d’agost, quan la remodelació de l’equip era pràcticament una realitat, Josep Maria Bartomeu va reconèixer als seus col·laboradors més pròxims que el Barça havia construït una plantilla de garanties per tornar a manar al futbol espanyol. “Hem de guanyar Lliga i Champions”, exclamava el president, orgullós d’haver ajuntat en un mateix equip Neymar, Messi i Luis Suárez, satisfet amb els fitxatges de jugadors com Rakitic i Mathieu. Bartomeu aprovava la feina que havia fet Andoni Zubizarreta, tot i que encara faltava per tancar l’últim fitxatge de l’estiu, el polèmic Douglas, que va suposar un punt d’inflexió en el deteriorament de la seva relació. Quatre mesos més tard d’aquella confessió optimista de Bartomeu, el director esportiu cau. El que a l’agost es veia amb bons ulls al gener s’ha convertit en el motiu per acomiadar Zubizarreta. En el rerefons d’aquesta decisió, les eleccions del 2016. Bartomeu sap que el basc és una llosa massa gran, que resta més que no pas suma en una opinió pública crispada, i se’n desprèn abans que l’arrossegui amb ell.

El basc no ha sigut cessat de manera directa per la sanció de la FIFA pel cas Masia, i que va ratificar la setmana passada el TAS; Zubizarreta cau perquè no va saber fer un equip de garanties per anticipar-se a la sanció que ha privat el club de fitxar durant tot aquest 2015. Les paraules del director esportiu després del partit a Sant Sebastià, quan va recordar que Bartomeu era el vicepresident esportiu quan es va sancionar el Barça, van ser l’argument definitiu. Unes declaracions que van anticipar una decisió que ja estava presa. Zubizarreta hauria caigut igualment i Bartomeu estava estudiant el moment oportú per comunicar-ho. Avançant el seu cessament, el Barça vol desmarcar-se’n com més aviat millor, conscient que les eleccions podrien anticipar-se un any i ser aquest 2015. Com més aviat es facin els canvis, més possibilitats de poder oferir una imatge diferent i marcar un perfil propi, desmarcant-se tant com sigui possible del seu antecessor i amic, Sandro Rosell. Bartomeu ja ha gastat l’última bala.

Controvèrsia a la directiva

La decisió portarà cua a dins de la junta. Tot i que la gran majoria dels directius veuen amb bons ulls la decisió de Bartomeu, un grup recordarà aquest dimecres al president que durant tota la temporada passada es va reclamar la creació d’una comissió que tutelés la feina del director esportiu. Bartomeu, que no volia ingerències a la parcel·la executiva, va defensar el basc en tot moment, i va aplacar les peticions dels directius més crítics, Toni Freixa i Javier Bordas, i dos més que actualment ja no hi són, Eduard Coll i Pilar Guinovart.

Amb Zubizarreta se’n va un model de director esportiu, recelós de l’entorn, poc avesat a explicar els projectes que s’estaven duent a terme a la Ciutat Esportiva. Se’n va, a la vegada, un home que va arribar a tenir una relació molt estreta amb Bartomeu, ja que tots dos van compartir responsabilitats quan l’actual president s’encarregava de la vicepresidència esportiva. S’entenien, compartien certa estima pel fet d’haver de treballar colze a colze durant tres anys i mig, una relació ben diferent de la que va tenir el basc amb Sandro Rosell.

Distanciar-se del passat

Al director esportiu li va arribar que l’anterior president el criticava per l’esquena, i això va deteriorar una relació que mai va ser de plena confiança. Sí que existia amb Bartomeu, però, des que va assolir la presidència, ara fa un any -i va conèixer amb detall les interioritats d’una estructura esportiva defensada a ultrança per Zubizarreta-, i sobretot durant els últims mesos el basc s’ha convertit en un llast, en una figura que impedia a Bartomeu distanciar-se del passat i crear el seu propi equip per encarar l’últim tram del mandat i tenir alguna possibilitat de guanyar les eleccions.

Al desembre es va donar el tret de sortida a les eleccions; el compte enrere va començar per a Bartomeu, que amb la decisió de Zubizarreta ha completat la remodelació profunda del club. Li faltava la tercera fase, la de l’estructura esportiva, que amb l’adéu de Zubizarreta ja s’ha completat. Bartomeu, president, ja és candidat.

Efectivament hi va haber discusio el dia abans , pero els piques no eran amb lucho al principi sino rifirafes amb lo satff del lucho psicoleg a qui casi cap jugador soporta ..
.vist lo vist molt bo penso no deu ser...:silvido:

I amb altres membres tambe i lucho esta a mort amb lo seu satff ...es per aixo ue Messi i lucho han [...]

El pecat original de Barto (i "els seus")

"Van guanyar a la contra, quan el projecte Laporta ja s'havia esgotat. I un cop al capdavant de la institució no van saber què fer-ne, més enllà de destruir"

Toni Aira

I finalment, a Catalunya, un president va convocar eleccions. En aquest sentit l'atenció mediàtica se centrava fa setmanes en Artur Mas, però no. CiU i ERC encara estan desfullant la margarida, assenyalant-se els uns i els altres amb el dit, tot buscant ja culpables del no acord. Per tant, mala peça al teler. I això és especialment greu perquè desgasta molt els dos grans actius polítics que té el procés. Però en aquest punt que segueixen encallats. En canvi, a can Barça, la primera institució social no política (ehem) del país, va saltar ahir la notícia. El desgast de la seva direcció era de fa temps insostenible. Però, per què?

Els motius? Diversos. De fet, una conjunció d'esdeveniments que s'han succeït desastrosament, un rere l'altre, al cap i a la fi, tots ells desencadenats per un pecat original que ve de Sandro Rosell i d'aquells que el van catapultar (ben bé empènyer contra la lògica més elemental) al tron de la presidència del FC Barcelona. Ell no era un home adequat per presidir el Barça, i malgrat tot va passar a ser el president més votat de la història del club. Per què? Per què va ser això i segurament un dels més nefastos presidents que ha tingut el club? Per què va marxar per la porta del darrere i encara no en sabem els motius reals? Pel mateix. Per aquell pecat original que ho explica tot: l'odi que mou muntanyes (i altres les ensorra).

Rosell i aquells que el van impulsar, promoure i catapultar bàsicament allò que volien era sepultar Joan Laporta i la seva presidència. En Sandro molt probablement sabia millor que ningú de les seves limitacions per entomar el grandíssim repte de la presidència d'aquest poltre salvatge que és el Barça a l'hora de ser conduït. Però el/s van poder les ganes de revenja. El/s van poder les ànsies d'acabar amb allò que els havia escapat de les mans i del seu control, i va/n passar a obviar per complet el que havia significat un període blaugrana que la resta de mortals entenia com a extraordinàriament positiu des del punt de vista institucional i esportiu. I van guanyar a la contra, quan el projecte Laporta ja s'havia esgotat. I un cop al capdavant de la institució no van saber què fer-ne, més enllà de destruir. Aquest és el pecat original que ha acabat ara amb una convocatòria d'eleccions anticipades que desacredita per repetir-hi aquells que han llençat per la finestra i que no han sabut reaprofitar o potenciar res de res del millor Barça de la història.

Cal "rebaixar la tensió", diu ara Bartomeu. Ells, sí, segur. Aquells que la van disparar fins a uns límits insuportables i que no l'han sabut rebaixar ni guanyant, cosa que se'ls ha girat com un bumerang fins al punt que de ser-ne víctimes i de cronificar-la entre les seves pròpies files, a la seva junta mateix, i d'aquí entre altres factors, l'avançament.

La tensió no escamparà, com correspon al context de cursa electoral, i menys si el front esportiu segueix anant com en els últims temps. I a partir d'aquí, ara com ara, bàsicament incògnites: el candidat d'aquesta Junta serà en Barto sol o ell i algun altre? Agustí Benedito, molt ben posicionat, sabrà agafar cos de presidenciable i entendre que anar a la contra com a únic mèrit ha estat allò que ha mort acceleradament el projecte del rosellisme igual com ho pot fer amb un de nou? Joan Laporta s'hi presentarà o està valorant molt seriosament anar a l'àmplia llista electoral que està barrinant Artur Mas per si avança eleccions (catalanes)? I en cas de no tenir eleccions avançades al Parlament, farà el pas i sabrà reinventar-se per tornar a sonar a nou i en absolut sinònim d'odi i de passat com va ser el cas dels rosellistes? I finalment, com a mínim un altre candidat que encara no havia fet el pas de llançar-se a la palestra tot esperant que les eleccions fossin quan tocaven, d'aquí a un any, arriscarà amb una candidatura de prova i de presentació de credencials, o ho deixarà per a la propera? En breu, desenllaç de tot plegat. Que els de dalt de tot prenguin decisions acostuma a desenllaçar que la resta també s'hi posi en sentir-se interpel·lada. A Catalunya això també acabarà passant. No els sé dir encara quan, però sí que ja queda menys per saber-ho del cert.

Barça y Elche se reencuentran en la Copa del Rey 49 años después
MIREIA CARCOLE

07/01/2015 09:30

Han disputado un total de cinco enfrentamientos en la competición del KO, con cuatro victorias y una derrota para los azulgranas




Imagen del 8 de mayo de 1966, correspondiente a la ida de los cuartos de final / FOTO: ARCHIVO FCB



Este jueves por la noche vuelve la Copa del Rey en el Camp Nou (22 horas) y con ella, el Barça se verá las caras con un rival que hace tan sólo unos meses visitaba el Estadio para disputar la primera jornada de la Liga, el Elche (3-0). Esta vez, sin embargo, será para disputarse los octavos de final de la Copa del Rey. Para llegar hasta aquí, el Barça ganó al Huesca por 8-1 en el Camp Nou y el equipo ilicitano superó al Valladolid por 1-0 pasando a octavos, después de estar 10 años sin acceder. De modo que, el Elche se enfrentará a los azulgranas en la competición del KO 49 años después de la última vez, que es la temporada 1965-1966.

Cinco precedentes
El FC Barcelona y el Elche han disputado un total de cinco enfrentamientos en la Copa del Rey, con un balance favorable para los azulgranas de cuatro victorias y una derrota. El primer encuentro entre ambos conjuntos en esta competición fue también en una ida de octavos de final, el 12 de mayo de la temporada 1962/63. Este partido es la única derrota que han vivido los azulgranas contra el Elche en la Copa. Fue por 4 a 1 con goles de Lezcano, Romero, Costa (2) y Zaldúa. El 19 de ese mismo mes se celebró la vuelta y el Barça se impuso por 4-1 en el Camp Nou con goles de Campos, Gensana, Benítez y Zaldúa.

Esa ronda de octavos se tuvo que desempatar con un partido en Madrid que terminó siendo del Barça por 2-1 con dos goles de Pereda. Al final, la Copa de la temporada 1962/1963 se la ha llevaron los azulgranas con un gran triunfo ante el Real Zaragoza por 3-1.

El último, en cuartos de final
No volverían a compartir terreno de juego hasta la temporada 1965/66, en los cuartos de final. La ida se celebró en el Camp Nou donde el Barça se llevó una victoria por 1-0, gracias a la diana de Zaballa. El último partido del KO entre el Elche y FC Barcelona fue el 15 de mayo de 1966, en la vuelta de cuartos de final, y los azulgranas consiguieron acceder a la siguiente fase por 2-0, con los goles de Zaldúa y Zaballa.

Así llega el Panathinaikos de Ivanovic en el Palau Blaugrana
WWW.FCBARCELONA.ES

07/01/2015 11:50

El equipo griego vuelve a Barcelona en el tercer enfrentamiento de la temporada entre los dos equipos

La victoria contra el Maccabi Tel Aviv, y las dos derrotas seguidas en la Liga griega hacen del Panathinaikos un equipo imprevisible




Marcelinho Huertas en acción durante un partido de esta temporada contra el Panathinaikos / FOTO: GERMAN PARGA - FCB



El FC Barcelona se enfrenta el viernes al Panathinaikos (20.45 h, Esport3) en la segunda jornada del Top-16 de la Euroliga. El partido volverá a enfrentar por tercera vez los dos equipos que ya coincidieron en la fase regular de la competición europea. En ese caso, los de Xavi Pascual superaron los griegos en los dos partidos con un 78-69 en el Palau Blaugrana y un contundente 67-80 en el OAKA. De esta manera, el entrenador del Panathinaikos, Dusko Ivanovic, volverá por segunda vez en dos meses a la que fue su casa durante tres temporadas.

ENTRADAS Promoción 2x1 Top 16
Desde que el Panathinaikos visitó el Palau Blaugrana el 14 de noviembre pasado, los dos equipos han sufrido cambios en sus plantillas. Mientras que el Barça ha sufrido bajas importantes, como las de Juan Carlos Navarro, Brad Oleson y Alex Abrines, cubiertas con el fichaje de Edwin Jackson, el equipo griego ha recuperado el escolta DeMarcus Nelson, que estuvo lesionado y que volvió justo en la última jornada de la fase regular para disputar unos minutos contra el Barça en Grecia. Los esfuerzos del Barça deberán centrarse en detener jugadores clave como el escolta AJ Slaughter, con 12,9 puntos de media y 40% de acierto en triples, y el pívot uruguayo Esteban Batista, con 10,9 puntos y 4,8 rebotes en los partidos en Europa.
Trayectoria irregular de los griegos
El Panathinaikos superó el Maccabi Tel Aviv (83-76) en la primera jornada del grupo E, con una destacada actuación de Nelson con 17 de valoración. Aunque dar la sorpresa en Europa, y superar el vigente campeón, el Panathinaikos llega al partido habiendo perdido los dos últimos partidos de Liga. El primero, el 27 de diciembre pasado contra el Olympiakos (81-75), a quien cedió el liderato que mantenían los hombres de Ivanovic desde el inicio de temporada. La segunda derrota llegó el 4 de enero en la pista del PAOK Salónica, donde el Panathinaikos sufrió un contundente 71-54. En la fase regular de la Euroliga, los griegos pasaron terceros de grupo con un balance 5-5, el mismo que el Emporio Armani Milan, el cuarto clasificado del grupo.
Balance favorable a los azulgranas
Ambos equipos son dos de los clásicos de la máxima competición europea. El Barça y el Panathinaikos han jugado entre sí 32 partidos, con un balance a favor de los azulgranas con 20 victorias, por 12 del equipo griego. Los números en el Palau Blaugrana y en el OAKA griego son igualmente favorables al Barça, con un balance de 11-4 en Barcelona, y de un 6-8 en Grecia. En cambio, los partidos jugados en campo neutral, es decir, aquellos correspondientes a la Final Four, el global se decanta a favor de los griegos con dos victorias griegas por una del Barça.

Manifest Blaugrana considera que la junta directiva del Barça ha de dimitir en bloc abans del 15 de gener

ARA | Barcelona | 08/01/2015 12:00


Després que el president del Barça, Josep Maria Bartomeu,  anunciés aquest dimecres que convocarà eleccions per aquest 2015, l'associació  Manifest Blaugrana ha fet públic un  comunicat en què explica que considera que la junta directiva del Barça hauria de dimitir abans de mitjans de gener.

"Des de Manifest Blaugrana considerem que el procedir més democràtic, ètic i correcte respecte als socis i la institució serà la dimissió en bloc de la junta directiva mai més tard del proper 15 de gener de 2015 i la constitució immediata d'una comissió gestora que haurà de dirigir el club fins a les properes eleccions de final de temporada", diu l'associació.

Així, segons Manifest Blaugrana, s'afavoriria el 'fair play' institucional que reclama Bartomeu. "No té sentit dilatar aquest procés, com tampoc el té que la junta directiva actual prengui decisions que comprometin el futur del club com ara emprendre passos o tancar decisions o negociacions respecte al futur patrimonial o immobiliari del club, o respecte als contractes plurianuals de patrocini o de comercialització de drets televisius", afegeixen.

Manifest Blaugrana diu que, sense una convocatòria formal d'eleccions, l'anunci d'aquest dijous de Josep Maria Bartomeu és "una declaració d'intencions".

La culpa, en última instancia, es de los socios que regalaron su voto a esta gente. Rosell era pintado como el Messias y todo lo que había hecho era fichar a Ronaldinho
...
Cuando copio y pego un artículo es porque estoy plenamente de acuerdo con el mismo. Los que no me convencen no los cuelgo. Y en medios que son contrarios a mis ideas ya ni entro, ya sé lo que hay.
...

...
jose maria, en las elecciones que salió elegido Laporta aún no podía votar pero yo tambien hubiera escogido a Majó. Laporta, como Drusku, venían del Elefant Blau... que montaron mociones mientras nos jugábamos títulos. Es lo mismo que hizo Rosell con la moción vía Giralt... ese tipo de cosas, para mi, desautorizan al que las hacen. Aunque ahora mismo, si alguien monta una moción (que ya no será al haber convocado elecciones) cuenta con mi voto fijo.

Tambien voté a Benedito, era el cambio adecuado para quitarse del cainismo sandruskino-laportiano...
...

Muere Fernando de Argila, el decano de los veteranos del Barça
www.fcbarcelona.es

08/01/2015 11:21

Defendió la portería barcelonista entre 1939 y 1943, con un total de 22 partidos

Fernando de Argila ha muerto a la edad de 94 años / FOTO: ARCHIVO FCB


El último homenaje
El pasado 3 de noviembre el FC Barcelona y la Agrupación Barça Jugadores homenajeó a los ex jugadores de las Cinco Copas y de los años 40. El acto contó con la presencia de Fernando de Argila, que recibió el tributo del Club como futbolista azulgrana de la década de los 40.

Fernando de Argila Pazzaglia, ex portero del FC Barcelona entre 1939 y 1943, que defendió la camiseta azulgrana durante 22 partidos, ha muerto a la edad de 94 años. Argila era el decano de los veteranos del FC Barcelona.

Hijo de padre catalán (un periodista que trabajó, entre otros, en el 'Diario de Barcelona') y madre italiana (de Bolonia), debido a su gran altura Argila comenzó su carrera deportiva en el mundo del baloncesto. Sin embargo, el padre de Andreu Bosch, ex jugador del club, le animó a cambiar de modalidad. Como portero destacó por su seguridad y por su dominio en el juego aéreo, pero la presencia de Nogués i Miró cerró la puerta a la titularidad en el Barça, ganando la Copa de la temporada 1941/42.

Al finalizar la temporada 1942/43 fue cedido al Oviedo, donde se consolidó y llegó en una ocasión a ser internacional absoluto. También jugó en el Atlético de Madrid. Cuando se retiró inició su carrera como entrenador, dirigiendo al Oviedo, al Sporting de Lisboa, al Europa, al Córdoba, al Calvo Sotelo, al Granada, al Racing de Santander y al Espanyol.

El primero de sus ocho hijos, Fernando, vive en Italia, y junto con su hijo ha seguido sus pasos: primero fue secretario técnico de la sección de fútbol sala del Barça y actualmente es el técnico del Misano, mientras que el nieto dirige a los juveniles del Cesena. Otro de sus nietos, Viran Morros, es jugador del FC Barcelona de balonmano.

Cinc noms propis

JOAQUIM MARIA PUYAL | | 08/01/2015 21:57


1. JOSEP MARIA BARTOMEU. Ha anunciat eleccions en acabar la temporada. És una bona determinació. És bona per al club perquè, encara que ara viurem sis mesos interpretant la realitat en permanent clau electoral, el desgast de la junta i les maniobres dels opositors haurien augmentat perillosament si la directiva s’hagués aferrat als càrrecs. Amb un munt de fronts de tot ordre oberts, veient la poca confiança que genera l’equip i la inestabilitat del vestidor, continuar fins a l’any que ve hauria estat una temeritat.

2. LIONEL MESSI. Vol jugar i vol guanyar. Sempre. No li va agradar no ser titular a Donosti i, a sobre, perdre. Es va enfadar i no va anar ni a entrenar-se ni a l’acte benèfic de la vigília de Reis. Va ser una mala determinació. Ell és un ídol per a molts nens i nenes i la seva reacció no va estar a l’altura del seu talent futbolístic. No és la primera vegada que el crac argentí s’enfada amb l’entrenador –es digui Luis Enrique, Martino o Guardiola–, però en aquesta ocasió se n’ha fet plat perquè les aigües baixen tèrboles i la deriva esportiva de l’equip no és bona. I aquí és on hi ha el problema principal: el problema del club i el problema de Messi és el rendiment esportiu. Perquè, en el fons, Messi només vol una cosa: estar en un lloc on pugui lluir tota la seva màgia futbolística, acompanyat d’uns professionals que afavoreixin l’excel·lència i que li permetin guanyar més Pilotes d’Or i més Champions. I res més. Vaja, sí, una cosa més: ell no vol viure en un país on, amb l’excusa fiscal, li busquin tossudament les pessigolles més amunt de l’engonal. Messi és un futbolista excepcional, no un delinqüent.

3. LUIS ENRIQUE MARTÍNEZ. Cada cop hi ha més veus crítiques cap a la feina de l’actual entrenador del Barça. Més enllà de coneixements futbolístics, conduir un vestidor ple de figures en un club com el nostre, que sempre és al mig de totes les tramuntanades, és una feina dificilíssima. Cal tenir una idea clara del projecte, conèixer la casa, tenir autoritat moral al vestidor, talent per mantenir la directiva al seu lloc, personalitat per fer-se valer i torejar els periodistes, i –esclar– habilitat per menar un grup humà format per noiets multimilionaris que tant et poden fer triomfar com ensorrar-te en la misèria. A l’últim quart de segle, al Barça, només dos professionals se n’han sortit amb nota: Cruyff i Guardiola. Estem parlant de dos cracs que van fer, des del vestidor, més pel club que qualsevol director general des del seu despatx. És molt difícil fer bé tota aquesta feina si no tens el club al cap. A Luis Enrique l’han parit com l’han parit. I no canviarà, n’estic segur. Però això ja fa molt de temps que ho sabíem tots els que estem en aquest negoci. Els que el van fitxar, també. Luis Enrique té moltes virtuts, entre les quals la noblesa: és un home que no enganya. Li caldrà sort per aguantar-se al càrrec. I si ho aconsegueix, hauria de procurar que no sigui a canvi d’una llaga d’estómac. Jo ho celebraria.

4. ANDONI ZUBIZARRETA. El van fer fora l’endemà d’aquelles declaracions fetes al Canal Plus i que vam sentir a 'La TdP' a l’hora final del partit contra la Real. En aquell moment va ser una destitució sorprenent. El que va dir Zubizarreta jo ho he dit aquí, des d’aquest micròfon, més d’una vegada. I era veritat. És veritat: Bartomeu va ser durant molt de temps vicepresident esportiu de l’entitat. Les coses són com són. Motius per prescindir de Zubizarreta, a qui –ni d’esma– no li he vist mai donar un cop de puny a sobre de la taula, n’haurien pogut trobar, ara i abans, en nombre suficient. Però fer-ho dilluns a cuita-corrents sembla més una concessió a la galeria per un sentit de disciplina mal entès que una altra cosa. Deixant de banda encerts i errors, l’Andoni és, a més d’intel·ligent i culte, un home reservat i fidel. I, a sobre, té una virtut que es difícil de trobar al mercat on trafiquen els que compren i venen jugadors. A mi, Zubizarreta em sembla una persona honrada.

5. SANDRO ROSELL. Va ser el president més votat a la centenària història de la nostra entitat: 35.021 culers, el 61,35% dels votants, li van fer confiança l’any 2010. Un somni. No van passar ni quatre anys que ja havia plegat. Jo vull creure que no es va posar ni un ral a la butxaca, entre altres coses perquè conec els seus pares i, en aquella família, no és per diners pel que plora la criatura. Però el que ningú no pot discutir és que en quatre anys hem passat de ser el millor club del món a comprovar que tornem a no guanyar res. ¿Saben què en concloc, d’això? Una cosa que també m’han sentit a dir més vegades. Les campanyes electorals no ofereixen cap garantia. No són sinònim de compromís. Són pura estratègia de captació de vot. Habilitat, oportunisme, focs artificials, pastanagues a dojo i peix al cove per al guanyador. I ara no parlo de les campanyes dels polítics, parlo de les del futbol i de Can Barça. De manera que, si la solució al nostres mals ha de venir pels resultats de les eleccions que hi haurà en acabar la temporada, caldrà que no ens deixem entabanar. Que els candidats, assessorats per vius estrategs, no ensarronin la gent. Però això és demanar massa. Jo sóc un tocaboires i vostès ja saben que, tant en política com en futbol, els nostres presidents s’han passat la vida dient que als ciutadans i als socis no se’ls pot enganyar, i quan ja són vells descobreixen que a qui no es pot enganyar és a Hisenda.

Molt d'acord amb el que dius, marmesor, com tantes vegades.

No és només el Grup Godó, aquesta directiva representava l'establishment en la seva acepció més àmplia. Un establishment que volia i sempre ha volgut controlar el Barça. És a dir, aquesta directiva tenia peatges a pagar, tenia servituds, no era lliure, una cosa cabdal per a qualsevol directiva blaugrana.

Y abans de les eleccions, per si algú en tenia algún dubte, ja corria aquesta famosa foto de la Cerdanya, a casa d'en Sandrusku: [...]